Entrades amb l'etiqueta ‘Agricultura’

La reconversió de l’agricultura tradicional durant el franquisme

dimecres, 26/09/2012

Les transformacions econòmiques que Espanya va experimentar en els anys seixanta, i que van traduir-se en una industrialització accelerada i en l’eclosió del sector terciari, van provocar la crisi de l’agricultura tradicional sector hegemònic fins aleshores en l’estructura econòmica espanyola. Aquest sector descansava sobre unes bases febles: abundància de mà d’obra, salaris baixos, mercat poc extens i gens diversificat, convivència del minifundisme amb els grans latifundis… En definitiva, la reconversió de l’agricultura tradicional era necessària i ineludible en el context de modernització econòmica.

En els anys quaranta i cinquanta, l’intervencionisme estatal va afectar al sector agrari, el qual va veure com l’Estat regulava la seva producció, la comercialització, els preus i el consum de la majoria dels seus productes. Els baixos preus oficials van provocar un descens de la producció. Igualment, també va minvar la productivitat per hectàrees, la qual va arribar a situar-se durant els anys quaranta en nivells propis de començament del segle XX. Així, Espanya viurà una gran escassetat de blat i caldrà importar-lo des de l’Argentina. Va produir-se una notable restricció dels nivells de producció perquè els baixos preus oficials van fer que els petits propietaris tendissin a l’abandonament dels conreus i els grans i mitjans propietaris van practicar l’ocultació de la producció.

La política agrària autàrquica va propiciar que els grans i mitjans propietaris ocultessin bona part de les collites per distribuir-les després en el mercat negre, mentre que els petits propietaris difícilment podien eludir les quotes de lliurament obligatori. Més de la meitat de la collita espanyola de blat va anar a parar al mercat clandestí. Una ocultació tant gran de la producció només es podia donar amb la tolerància i la corrupció de les autoritats. La fixació dels cupos pel Servició Nacional del Trigo, a més, era força arbitrària. Les autoritats van trobar-se en més d’una ocasió amb l’escassa col·laboració dels pagesos a l’hora de lliurar els cupos de producció i amb molts petits propietaris i arrendataris que van preferir no sembrar cereals, com havien fet tota la vida, sinó farratge o deixar les terres per al pasturatge.

800px-Arando_-el_saucejo-.jpg

En el context del desarrollismo dels anys seixanta, l’agricultura va patir una fuga massiva de mà d’obra cap al món urbà a la recerca de les noves oportunitats que propiciava la industrialització. D’aquesta manera, l’aspecte del camp espanyol va transformar-se radicalment: gairebé dos milions de persones van abandonar el camp, a la vegada que moltes de les petites explotacions van desaparèixer. Aquest acusat descens de mà d’obra ser positiu perquè va suposar un augment dels salaris dels treballadors del camp.

En el cas de Catalunya, l’adaptació a les transformacions de la resta del sistema econòmic va suposar una continuada pèrdua de població activa en l’agricultura entre 1950 i 1975, reduint-se el nombre de pagesos en una quarta part fins a situar-se en quotes “europees” del 8,4% el 1970.

D’altra banda, els empresaris agrícoles, amb l’objectiu de mantenir o millorar els seus guanys en un context de reconversió i de pèrdua continuada de mà d’obra agrícola, van iniciar un indispensable procés de mecanització i introducció de l’ús d’adobs químics que permetessin la intensificació dels conreus. Per exemple, la reconversió de l’agricultura catalana va presentar tres grans característiques durant la dictadura franquista: l’especialització, la tecnificació i la integració en el procés industrial. L’especialització agropecuària va manifestar-se fonamentalment en el sector fruiter (pomes, peres, avellanes) i en la ramaderia industrial (granges de porcs i aviram). La mecanització va permetre l’alliberament de mà d’obra que s’adreçaria cap al sector industrial o al món dels serveis. I la integració en els circuits industrials va fer possible que bona part de la producció agrícola s’adrecés cap a les indústries de l’alimentació.

agricultura-espana-santiago-palencia-1950.-ninos-trillando-el-trigo-en-los-campos-de-palencia-con-un-trillo-tirado-por-caballos.jpg

Així, l’agricultura catalana va presentar l’índex de mecanització més alt de l’Estat i un apreciable creixement de la grandària mitjana de les explotacions. Es va mantenir, en part, l’estructura familiar de les explotacions però amb una elevada productivitat i una gran capacitat d’innovació en funció de les exigències del mercat. El millor exemple serà l’agricultura intensiva i d’exportació del Segrià o la Noguera, especialitzades en la fruita dolça.

Finalment, la millora de la renda de la població va comportar una diversificació de la demanda de productes alimentaris, amb la disminució del consum de llegums i cereals i l’augment dels productes ramaders i hortofrutícoles. Per exemple, a Catalunya va retrocedir el conreu de cereals per donar pas a la vinya, la fruita, els cítrics, els productes d’horta i els tubercles. Igualment, la ramaderia extensiva catalana va viure un període d’expansió en els sectors de l’aviram, el porcí i el vacum.

En resum, es pot considerar que, en general i tenint en compte el context de retrocés agrícola generalitzat, el sector primari català va experimentar durant el franquisme una relativa prosperitat. Tanmateix, cal destacar: la creixent dependència de la indústria, la diferència de rendes respecte dels sectors industrials, la pèrdua de terres com a conseqüència de l’especulació urbanística, i la manca d’infraestructures en les zones rurals respecte de les urbanes.

La crisi del segle XVII: estancament demogràfic i transformacions agràries

dimecres, 7/09/2011

Les transformacions econòmiques, socials, polítiques i religioses que van produir-se al llarg del segle XVI a Europa van desembocar en una crisi general que, en major o menor grau, va afectar tots els països europeus en el segle XVII. Tanmateix, aquesta crisi de base agrària que va afectar el continent no va significar que tota Europa entrés en un període d’estancament econòmic.

Al contrari, Estats com França, Holanda i Anglaterra van ser capaços d’adaptar-se a les noves circumstàncies creades en el segle anterior i van introduir noves formes de producció i comerç, a la vegada que implantaven noves formes de govern que definirien l’Estat modern. Això va fer que aquests Estats sortissin reforçats de la crisi i acabessin convertits en les principals potències europees del període. La Monarquia Hispànica, malgrat l’extensió del seu Imperi, en canvi, va ser incapaç d’adaptar-se als nous temps, fet que va comportar l’inici d’un llarg període de decadència hispà.

Gerard Ter Borch (6).jpg

Una crisi demogràfica de base agrària. La població d’Europa pràcticament es va mantenir estancada o va experimentar un descens des de les darreries del segle XVI i durant el segle XVII, llevat d’Holanda i Anglaterra, en una crisi demogràfica que no va afectar tots els països d’igual manera. Així, mentre que els regnes de la Monarquia Hispànica, els Estats alemanys i els Estats italians patien un retrocés demogràfic, a França la població va estabilitzar-se i a Anglaterra i els Països Baixos el nombre d’habitants va continuar creixent, tot i que a un ritme força més lent.

Població dels principals Estats europeus (1600-1700):

1600 1700
França 18.000.000 19.000.000
Espanya 8.000.000 6.000.000
Anglaterra 4.500.000 5.500.000
Províncies Unides 1.300.000 1.600.000
Suècia 1.000.000 1.400.000
Sacre Imperi 18.000.000 10.000.000
Itàlia 12.000.000 11.500.000
Rússia 11.000.000 12.000.000

La principal raó d’aquesta crisi demogràfica europea del sis-cents la trobem en el fet que van tornar a disparar-se els mecanismes que havien actuat al llarg de l’edat mitjana i que afectaven majoritàriament a la societat europea pre-industrial: la incapacitat del sistema agrícola per augmentar la producció al mateix ritme que creixia la població. En una agricultura caracteritzada per la baixa productivitat i la manca d’excedents, a una mala collita de cereals seguia irremediablement la carestia, l’extensió de les epidèmies (especialment la pesta bubònica) i la fam i, en conseqüència una alça de la mortalitat. I és que les tècniques de conreu no havien experimentat pràcticament cap renovació des de l’edat mitjana en uns Estats que vivien essencialment de l’agricultura.

Murillo Niño despiojándose.JPG

Unes altres causes de l’agreujament de la crisi demogràfica del segle XVII les trobem en els anys de males collites que van produir-se com a conseqüència de les adversitats climatològiques derivades del refredament del clima (l’anomenada petita edat de gel) i per les freqüents guerres (Guerra dels Trenta Anys) que van arrasar el camp europeu al llarg d’aquest segle. D’aquesta manera, la fam constitueix una amenaça permanent: per exemple, es citen sis grans fams a França entre 1629 i 1710.

Aquesta crisi demogràfica d’origen agrari va afectar, a la seva vegada, els centres tradicionals de producció artesanal, especialment a les ciutats italianes alemanyes. El comerç a la Bàltica també es va estancar, mentre que a la Mediterrània la crisi va ser més aguda en transformar-se en una zona en la qual es bescanviaven, essencialment, matèries primeres locals per a les manufactures dels països atlàntics. A més, la crisi demogràfica va ocasionar problemes fiscals als Estats, els quals van veure com els seus ingressos es reduïen com a conseqüència de la reducció del nombre de contribuents i l’empobriment dels que quedaven.

agricultura.jpg

Les primeres transformacions de l’agricultura. Per contra, a Holanda i Anglaterra van trobar una primera resposta a les limitacions de l’agricultura medieval, fet que va situar aquests Estats en una posició de clar avantatge respecte dels altres països. Ja des del segle XVI, en aquests països va introduir-se l’explotació agropecuària rotativa a les terres de conreu, fet que consistia a transformar-les periòdicament en praderies per després convertir-les en noves terres de conreu. També va introduir-se el sistema de rotació quadriennal de conreus de cereals (blat, ordi) combinat amb plantes farratgeres (alfals i remolatxa farratgera).

Amb l’aplicació d’aquestes noves tècniques agrícoles, els camperols van poder evitar la necessitat del guaret i mantenir la terra suficientment enriquida ja que les farratgeres no desgasten els cereals. De la introducció de la producció agropecuària i la rotació quadriennal va derivar-se un increment de la ramaderia i un augment del rendiment de les terres ja que gràcies a aquesta es disposava d’adobs suficients (els fems del bestiar) per a mantenir la fertilitat del sòl.

Espanya en el segle XIX: l’agricultura

dimarts, 21/12/2010

Un dels principals problemes que va afectar el desenvolupament econòmic d’Espanya en el segle XIX va ser el fet que l’agricultura va continuar sent el principal sector econòmic del país, en el qual es concentrava el 70% de la població activa. A més, la reforma agrària, és a dir, el conjunt de transformacions que tenien com a objectiu abolir l’Antic Règim al camp i introduir-hi formes de propietat i de producció capitalistes, va presentar serioses deficiències que llastrarien el creixement agrícola i la inserció del secor en una economia de mercat competitiva.

La propietat de la terra. La principal transformació que es va produir en l’agricultura espanyola del segle XIX va ser la liberalització de les terres. Des de l’Antic Règim, bona part de les terres estaven vinculades a l’aristocràcia, l’Església o els ajuntaments i no es podien vendre ni cedir. Així, la reforma agrària es va dur a terme durant la primera meitat del segle XIX, a partir de la pujada al poder dels progressistes el 1837, i durant aquest procés es va abolir el règim senyorial, es va desvincular la propietat i es van desamortitzar la majoria de les terres que pertanyien a l’Església i els ajuntaments.

lasespigadoras.jpgLa construcció de l’Estat liberal burgés va comportar uns canvis importants respecte a la propietat de la terra. Així, el 1837 van ser abolits els mayorazgos, transformant-los en immensos latifundis privats en mans dels mateixos nobles. La diferència seria que des d’aquest moment els propietaris podrien vendre les seves terres per saldar deutes o pel simple desig d’obtenir els diners derivats de la venta.

L’abolició dels drets jurisdiccionals senyorials va permetre que sortissin a la venda part dels patrimonis nobiliaris que, per exemple, representaven el 45% de la terra catalana el 1811. Aquest fet beneficiava el conjunt de la societat ja que la noblesa va veure una possibilitat d’augmentar els seus ingressos, la pagesia va alliberar-se de les càrregues feudals i la burgesia va poder adquirir noves propietats. La desvinculació de la terra va significar la transformació de la propietat feudal en propietat capitalista.

La desamortització de les terres, que consistia en l’eliminació de les clàusules jurídiques que impedien la venda dels béns de mans mortes, la seva confiscació i posterior venda pública per part de l’Estat, es va portar a terme en dues fases: la primera va ser la desamortització de Mendizábal de 1836, que va afectar les terres del clergat; i la segona, l’any 1855, va ser la desamortització de Madoz, que va posar a la venda les terres del ajuntaments i altres institucions.

La desamortització en el segle XIX (1836-1895):

Finques venudes Valor en taxació (en rals) Valor en venda (en rals) Percentatge Estat
Província de Barcelona 3.354 267.634.000 435.692.000 3,85%
Província de Girona 3.616 50.392.000 104.547.000 0,92%
Província de Lleida 9.573 52.443.000 101.450.000 0,89%
Província de Tarragona 4.480 50.629.000 102.349.000 0,91%
Total Catalunya 21.023 421.098.000 745.065.000 6,57%
Total Espanya 615.063 5.725.613.000 11.308.937.000 99,92%

Aquestes reformes van consolidar a Espanya la propietat individual i privada de la terra, que es va transformar en una mercaderia que es podia vendre i comprar lliurement. La desamortització dels béns eclesiàstics i comunals que representaven una gran quantitat de terres, normalment mal explotades o improductives, va suposar a Catalunya un increment de la productivitat ja que els nous propietaris van rendibilitzar al màxim les noves terres adquirides. Aquest procés, però,  no va produir-se a la resta de l’Estat espanyol on van crear-se nous latifundis.

Aquest doble procés va suposar que les terres de “mans mortes” (propietats de l’Església, la noblesa i els municipis) a Catalunya passessin, en acabar el segle, a mans d’una burgesia comercial i industrial que va ser la gran beneficiada del procés desamortitzador dels liberals. La pagesia afectada per aquests processos va ser la gran perjudicada ja que els nous propietaris van incrementar els censos per tal d’augmentar els seus ingressos. Aquest fet, entre d’altres, permet explicar el fort arrelament que va tenir el carlisme entre la pagesia catalana.

segadoresXIX.jpg

Els problemes de l’agricultura espanyola. Tot i el procés de reforma agrària del segle XIX, els pagesos no van poder accedir a la propietat de la terra, i per això van passar a treballar les parcel·les com a jornalers empobrits o van veure’s abocats a emigrar a les ciutats. Així, la liberalització també va produir l’empobriment de molts camperols, que havien perdut els béns comunals dels ajuntaments que eren una part important d’allò que els permetia mantenir-se dins d’un règim proper a la subsistència.

Moltes de les terres van continuar pertanyent a grans propietaris que continuaven usant els antics mètodes de producció ja que la permanència de mà d’obra barata no va estimular la mecanització ni l’augment de la productivitat. El resultat va ser el manteniment d’uns rendiments agrícoles baixos i la pobresa d’una part de la població agrària, fet que, a més, suposava un pobre estímul de cara a la industrialització del país.

En l’endarreriment agrari hi van tenir una influència molt destacada la distribució de la propietat de la terra i les desigualtats de riquesa al camp. Així, en una bona part de Castella i d’Andalusia hi havia grans latifundis amb uns propietaris absentistes que obtenien els seus beneficis gràcies al manteniment d’uns salaris molt baixos. A l’altre extrem del país, a la Meseta nord i a Galícia, hi predominava el minifundi, i en aquest cas l’escassa dimensió de les propietats no permetia la mecanització i els rendiments amb prou feines arribaven per a poder mantenir una família. Només en alguns territoris com ara Catalunya, València, la cornisa cantàbrica i La Rioja, l’estructura de la propietat era més equilibrada i va permetre el desenvolupament agrícola.

estructura-propietat-agricola-segle-XIX.jpg

El desenvolupament agrari de Catalunya. A Catalunya, el segle XIX representa la continuació de les transformacions al camp que havien començat durant el segle XVIII. Així, es pot observar una tendència a l’expansió agrícola, tot i que en el darrer quart del segle van aparèixer els primers símptomes de crisi amb la plaga de la fil·loxera i la competència dels productes estrangers a causa de la política lliurecanvista del govern central.

En quant als conreus, a Catalunya trobem dos tipus: els cereals, especialment el blat, adreçats al consum local i comarcal, que van experimentar una regressió generalitzada, i la vinya i els arbres fruiters, que significaven una agricultura especialitzada i orientada cap a l’exportació. El conreu de la vinya va tenir un fort increment durant gran part del segle, artigant-se fins i tot boscos, muntanyes i terres de baixa qualitat. Aquesta expansió es deguda a l’increment de la demanda, especialment de l’exterior, i a l’alça permanent dels preus, tant del vi com de l’aiguardent. L’existència d’un contracte agrari tan beneficiós per als pagesos com la rabassa morta contribuïa a aquesta expansió.

El moment de major prosperitat per a la vinya catalana va produir-se quan els ceps francesos van ser atacats per la plaga de l’oïdi (1845-55), ja que aquest fet va representar un fort increment de les exportacions. Aquesta prosperitat va veure’s interrompuda el 1878 quan va la plaga de la fil·loxera va passar de França a Catalunya i va atacar els ceps catalans. Els efectes van ser catastròfics per la manca de previsió i per l’afany d’aconseguir guanys immediats. El 1895 s’havien perdut 385.000 hectàrees de vinya i algunes comarques, com el Priorat, van quedar ermes i despoblades.

filoxera.JPG

Respecte als altres conreus, cal destacar l’olivera, tot i que a la segona meitat del segle XIX va entrar en crisi a causa de la competència de l’oli italià i l’aparició del petroli i el llum de gas com a base de l’enllumenament domèstic i urbà. L’ametller i l’avellaner van ser altres productes destacats.

Evolució tècnica de l’agricultura catalana:

  • Implantació de noves rotacions de conreus, amb una disminució notable del guaret.
  • Substitució dels cereals per arbres fruiters.
  • Increment de la superfície irrigable, encara que la major part de les obres foren fruit d’esforços individuals i no estatals. L’obra més important d’aquest període va ser la construcció del Canal d’Urgell (1861).
  • Utilització de nous fertilitzants amb la introducció d’adobs inorgànics i la difusió del guano.
  • Millora de d’utillatge introduint nous models d’arada i llavors seleccionades.

En els segles XVIII i XIX, l’increment dels preus del vi i l’aiguardent va fer que els pagesos poguessin comercialitzar més fàcilment la seva producció. Així, la pràctica dels colgats, que tenia per objectiu allargar indefinidament la vida de les vinyes, va provocar que el contracte s’allargués indefinidament. La reacció dels propietaris de les terres no va fer-se esperar i ja durant el segle XVIII van aparèixer els primers plets rabassaires amb l’objectiu de fixar un termini a la durada dels contractes.

Els rabassaires, per la seva banda, van reaccionar demanant la renovació dels antics contractes i millors condicions contractuals. Els tribunals, generalment identificats amb els propietaris, van fixar un termini de cinquanta anys, però quan a finals de segle la fil·loxera va destruir la majoria dels ceps, els propietaris van considerar que els contractes de rabassa morta es podien donar per extingits. Aquesta situació va portar una gran agitació al camp català durant els anys 1890-95 fins que va arruïnar-se a un acord el 1896 que va suposar la renovació dels contractes d’una forma més favorable als pagesos, però amb la terra cedida no sota un contracte de rabassa morta, sinó en règim de parceria.

La modernització de l’agricultura al segle XIX

dimarts, 9/11/2010

El preu dels cereals, i del blat en particular, va tenir una davallada considerable a les dues darreres dècades del segle XIX. La causa d’aquest procés va ser l’arribada massiva de cereals provinents dels països d’ultramar, on el conreu extensiu de la terra i la utilització dels nous mitjans tècnics possibilitava una elevada producció i, com a conseqüència, uns preus més baixos que els europeus. La crisi agrària de la darreria del segle va evidenciar la debilitat de l’agricultura europea, que era incapaç d’assolir uns nivells de rendibilitat semblants als americans.

Les sortides vàlides, davant de les noves condicions de l’agricultura, eren aquelles que possibilitessin abaratir la producció amb la finalitat de fer-la competitiva. D’una banda, els països van recórrer a polítiques proteccionistes que barressin el pas als productes americans. I de l’altre, es va optar per resistir la competència exterior i renovar les estructures productives amb l’aplicació de tot un seguit de millores tècniques que van permetre ampliar els rendiments i diversificar la producció.

D’entre les millores caldria assenyalar:

El perfeccionament de l’instrumental agrícola amb la difusió de la segadora, de la batedora, i de les màquines d’agarbar.

Batteuse_1881.jpg

L’aplicació dels progressos químics en la fabricació de nous fertilitzants (per exemple, el guano del Perú o el nitrat de Xile) permetria incrementar els rendiments, sobretot de la producció de blat.

La selecció de races i espècies en la ramaderia possibilitaria una pràctica més intensiva que s’orientaria cap a la producció de carn i llet.

La diversificació de la producció. La millora del nivell de vida a les ciutats exigiria una producció més especialitzada i la producció agrícola va anar diversificant-se amb el conreu de plantes industrials i de productes hortofrutícoles.

Els orígens de la industrialització: la revolució agrícola del segle XVIII

dijous, 23/09/2010

El creixement demogràfic iniciat en el segle XVIII hauria estat impossible sense una ampliació de l’oferta d’aliments. El primer que demanava una població en creixement era més aliments, i, per això, els primers canvis econòmics de la Revolució Industrial els trobem en el sector primari. A la seva vegada, l’augment de la demanda d’aliments, com a resultat de l’increment de la població, va provocar l’alça del preu dels productes agrícoles, fet que va estimular els propietaris a augmentar la producció.

La millora de l’oferta d’aliments va realitzar-se mitjançant un augment de la productivitat. Així, la revolució agrícola, iniciada a començaments del segle XVIII, va comportar canvis de dos tipus: de les estructures de la propietat agrària tradicional (privatització del sòl a través de la reforma agrària) i de les tècniques de producció i conreu.

themes_fieldscapes.jpgLa Revolució Industrial va posar fi a la propietat senyorial i a l’existència dels béns comunals pròpia de l’Antic Règim, per deixar pas a la propietat privada de la terra. Aquesta individualització de la propietat va estimular els conreadors a invertir i introduir millores tècniques per augmentar la producció i obtenir així més beneficis.

D’aquesta manera, a Anglaterra, el canvi de les estructures va suposar la modificació de la tinença de la terra i de la superfície conreable a través d’un procés de privatització. Els grans propietaris van aconseguir apoderar-se de les terres comunals per a la seva millora mitjançant la Llei d’Encerclaments (Enclosure Act) de manera que van formar grans unitats de conreu més fàcils d’explotar i on introduir innovacions tècniques i mecàniques. Aquesta mesura perjudicava als petits propietaris o arrendataris que van veure’s obligats a col·locar-se de jornalers o a emigrar a la ciutat. A França i Espanya, en canvi, va ser l’expropiació per part de l’Estat dels béns de l’Església –a través de les desamortitzacions– la que va donar l’oportunitat d’adquirir terres a la noblesa i la burgesia.

El tancament de terres a Anglaterra:

Anys Nombre de tancaments Nombre d’acres tancats
1727-1760 56 74.518
1761-1792 339 478.259
1793-1802 182 273.891
1803-1815 564 739.743
1816-1845 244 199.300

En paral·lel a la concentració de terres conreables va produir-se una gran millora en les tècniques de producció. Va generalitzar-se l’ús d’adobs orgànics i va introduir-se el sistema de rotació quadriennal segons una successió de conreus (per exemple, naps-civada-farratge-blat) que no esgotava tant els camps, suprimia el guaret, diversificava la producció i proporcionava alhora aliments herbacis per alimentar bestiar. Seria al comtat de Norfolk on s’iniciaria la introducció d’aquestes tècniques (Sistema Norfolk).

D’altra banda, s’introduirien també nous conreus de semi regadiu com el blat de moro, la patata, la remolatxa sucrera i el tomàquet, més segurs al no ser tant dependents de les condicions meteorològiques i que afavoririen una dieta més rica i més variada. Per tant, estem davant del canvi a un conreu intensiu que no deixava descansar la terra i permetria incrementar la producció a través de l’ús de nous mitjans (rec, adobs, etc.).

Unes altres millores van ser la sembra en fileres separades de solcs i la utilització de noves arades, com la de Rotherdam, que gràcies a la seva forma triangular i ser construïdes amb ferro removien la terra amb més facilitat. A més, paulatinament, s’aniria introduint també la mecanització en algunes de les feines clàssiques del camp: la sembradora (Jetro Tull, 1730), la segadora (Mackormick, 1830) o la batedora (Turner, 1831) permetrien l’abaratiment de la producció.

Batteuse_1881.jpg

També la ramaderia viuria les seves reformes. Ara, gràcies a la nova rotació de conreus, una part de les terres de cultiu es dedicarien a la producció de farratges per alimentar els animals. D’aquesta manera, el nombre de caps de bestiar va incrementar-se i va produir-se un desenvolupament de l’estabulació. Així, la carn deixava de ser un aliment només a l’abast dels més rics.

Aquests dos factors van contribuir, a través de l’excedent, a la transició d’una agricultura tradicional cap a una agricultura d’economia de mercat. Entre el 1700 i el 1800 la producció agrària es va incrementar de tal manera que, per exemple, els rendiments agrícoles van augmentar un 90%.

Així, la revolució agrícola, afavorida per l’increment dels preus agraris, va contribuir a la revolució industrial com a subministradora d’aliments per a la població dels naixents centres industrials, com a proveïdora de l’excedent de mà d’obra, com a consumidora de productes industrials i amb la inversió del capital acumulat dels beneficis agrícoles en d’altres negocis com podien ser la indústria o la borsa.

L’hegemonia de l’agricultura a l’Antic Règim

dimecres, 8/09/2010

En l’Antic Règim Europa va mantenir un model econòmic de caràcter preindustrial. És a dir, el sector més important era el primari, l’agrícola, mentre que la indústria tenia una base artesanal, uns mitjans arcaics i una producció molt limitada. Les limitacions d’aquest sistema econòmic eren tals que la majoria de les famílies destinaven gairebé tots els seus ingressos a cobrir les necessitats bàsiques.

En el segle XVIII la majoria de la població (aproximadament un 80%) es dedicava a l’agricultura i la ramaderia. En general, era una producció de subsistència, en secans poc productius, i la major part de les terres es dedicava a cultivar cereals, que eren la base de la dieta. Per això, la majoria del camperolat vivia en condicions d’escassetat i, en molts casos, de veritable misèria com, per exemple, a l’Europa oriental, Rússia i algunes zones del sud del continent.

Però també es cultivaven alguns productes destinats al comerç, com la vinya i l’olivera a les zones mediterrànies.

agricultura.jpgLa pèrdua de collites successives a causa del mal temps i d’altres fenòmens naturals (sequeres, inundacions, glaçades, plagues) i la precarietat dels transports afavorien l’esclat periòdic de crisis de subsistència, períodes de fam en les quals augmentava la mortalitat i creixien les tensions socials. A això s’ha de sumar l’endarreriment tecnològic i el predomini de la propietat senyorial de la terra, factors que, sumats, expliquen l’escassa productivitat de l’agricultura en l’Antic Règim.

Aquesta pobresa del món agrari, generalitzada arreu d’Europa, contrastava amb el desenvolupament i modernització que determinades àrees del continent van experimentar des de mitjans del segle XVII. Així, en els Països Baixos, el nord de França i el sud d’Anglaterra podem observar la introducció de novetats com la rotació de conreus, la selecció de llavors i la millora de l’instrumental agrícola.

En aquest període podem distingir, principalment, dos tipus d’explotació agrària: els camps oberts (openfield) i els camps tancats (bocages).

Els camps oberts eren una sèrie de grans extensions de terreny sense tanques, principalment dedicats al conreu de cereals i que podien ser de propietat individual o col·lectiva. Aquest va ser el sistema d’explotació de la terra predominant a la major part del continent europeu, especialment en el sud i a l’est.

En canvi, els caps tancats eren parcel·les individuals delimitades per tanques o bardissa en les quals es posava en pràctica un tipus de conreu més diversificat. Aquest seria el model predominant a l’Europa atlàntica, és a dir, a les zones rurals més avançades com les illes britàniques i el nord de França

La propietat de la terra estava fonamentalment en mans dels privilegiats. Així, bona part de la terra es trobava en mans dels senyors laics i eclesiàstics. Aquestes terres rebien el nom de senyories i podien ser de dos tipus: la senyoria territorial i la senyoria jurisdiccional, dues formes de dominació feudal que persistien i van donar-se, amb freqüència, de forma simultània.

SERFS PAYING TAXES.  Serfs paying annual taxes to their lord in cash and with livestock: German woodcut, 15th century.⾰ĥParlem de senyoria territorial quan el senyor era el propietari de la terra i els camperols havien de pagar-li unes rendes en concepte d’explotació de les seves parcel·les.

En canvi, una senyoria jurisdiccional es donava quan en un territori el senyor exercia la justícia, nomenava els càrrecs o cobrava impostos per l’ús dels monopolis senyorials (el forn, el molí, la bodega, els passos i els camins, etc.). aquest dret permetia al senyor jutjar els habitants de les seves terres, tenir immunitat respecte del poder reial i dictar normes en el seu territori.

Les terres de la noblesa no es dividien mai, gràcies a uns sistemes de transmissió de la propietat que les vinculaven als títols nobiliaris i no als individus, fet que provocava que les terres patrimonials poguessin augmentar, però no disminuir. D’altra banda, les terres amortitzades del clergat, també anomenades mans mortes, tampoc no es podien vendre. La resta de les terres estaven en mans de la monarquia, de particulars o dels ajuntaments (béns de propis i de comuns, també amortitzats).

Tanmateix, a tota Europa hi havia terres de propietat comunal, normalment zones de boscos i pastures per al bestiar, de les quals es beneficiaven tots els habitants dels pobles i les viles rurals.

agricultura antic regim.gif

Els camperols eren lliures a la major part d’Europa, però en alguns Estats encara existia la servitud. A Rússia, per exemple, la servitud no es va abolir fins al 1861. Malgrat que la major part de la població pagesa gaudia de llibertat personal, una bona part estava sotmesa als forts impostos del règim senyorial. A més, els camperols havien de pagar d’altres impostos a l’Església i a la monarquia.

A la monarquia calia satisfer-li una sèrie d’impostos directes sobre les rendes i d’altres impostos indirectes que es pagaven dins del preu de molts dels productes de primera necessitat. A més, en alguns casos els camperols havien de treballar les terres del rei de manera gratuïta.

Als senyors els hi havien de pagar una sèrie d’impostos per a l’explotació de la terra i per d’altres drets senyorials que pervivien des de l’edat mitjana com per l’ús dels molins, l’ús dels ponts o l’emmagatzematge de gra, entre d’altres.

Finalment, la pagesia havia de lliurar al clergat l’anomenat delme eclesiàstic, és a dir, el 10% de la collita anava a parar a mans de l’Església.

Cal assenyalar, però, que els camperols no sempre havien de satisfer tots els impostos al senyor, la monarquia i l’Església. Per exemple, un gran nombre de les terres de senyoria estaven exemptes de la tributació reial, mentre que les terres que eren dominis de la monarquia no patien les càrregues fiscals senyorials.

En aquest període les càrregues impositives van créixer de manera continuada, especialment a causa de les creixents necessitats financeres de les monarquies absolutes. Això crearia un important descontentament al camp, un descontentament que avançaria en paral·lel al d’altres sectors socials, com la burgesia, part de l’aristocràcia i del clergat, i de les classes populars urbanes.