Entrades amb l'etiqueta ‘Àfrica’

La descolonització de l’Àfrica subsahariana

dimarts, 7/06/2011

Finalitzada la Segona Guerra Mundial, en el continent africà només existien quatre Estats independents: Egipte (1922), Libèria (1847), Etiòpia (1941) i la Unió Sud-africana (independitzada formalment el 1961, però de fet ja ho era des dels anys trenta). Aquesta situació, però, va canviar radicalment des del 1955, donant pas a un procés que, en tan sol vint anys, comportaria la independència de la pràctica totalitat del continent. Arribats a 1975, només Namíbia, que no s’independitzaria de Sud-àfrica fins el 1990, mantindria el seu estatus colonial.

afrique-decolo_sml.jpg

artoff3939.jpg

Així, com a conseqüència de la feblesa de les institucions polítiques i econòmiques locals i per la pervivència d’estructures socials primitives, el procés d’independència de l’Àfrica subsahariana va ser el més tardà i el més variat en les formes. Igualment, sense el desenvolupament del corrent polític del panafricanisme, que defensava la unitat dels pobles africans i que es va concretar en la creació de l’Organització de la Unitat Africana (OUA, 1963), difícilment s’hauria desencadenat la lluita per la independència.

african-people.JPG

L’Àfrica britànica. El domini de la Gran Bretanya s’estenia per tot el continent africà, constituint l’imperi colonial més important i més extens, articulat sobre diversos models colonialistes regits mitjançant l’administració indirecta. Igual que havia succeït en el cas de les colònies asiàtiques, els territoris colonials britànics a l’Àfrica van aconseguir la independència de manera pacífica i pactada amb la metròpoli. El primer país que va aconseguir la independència de la Gran Bretanya va ser Ghana, el 1957, després d’un acord entre el govern britànic i Kwame Nkrumah, el principal dirigent nacionalista i líder del panafricanisme, així s’instaurava un règim de partit únic al país. Aquest model pactista va servir per a d’altres països dominats pels britànics com Sierra Leone, Nigèria o Uganda.

L’única excepció violenta en el procés de descolonització britànic va ser Kenya, on l’aparició del grup guerriller Mau-Mau, una organització de caràcter antieuropeu i anticristià, va provocar l’esclat d’una veritable guerra colonial entre 1950 i 1956. El Mau-Mau va protagonitzar atacs contra la població blanca i els dirigents colonials locals que van comportar el desencadenament d’una autèntica guerra d’extermini per part de les tropes britàniques. Finalment, Kenya aconseguiria la seva independència el 1963, quan Jomo Kenyatta va ocupar el poder, però això no va suposar la fi dels conflictes interns entre els Kikuya i els Batusi.

Tot i que el procés de descolonització britànic a l’Àfrica va ser pacífic a la majoria de les colònies, els problemes que van sorgir després de la independència com a conseqüència de la dificultat d’integrar pobles ètnicament molt diferents en Estats que van ser creats de manera artificial han arribat fins els nostres dies. Un exemple va ser el conflicte que, el 1967, després de la secessió del sud-est de Nigèria i el naixement de l’efímera República de Biafra va desencadenar una guerra salvatge. Aquella guerra, que va causar milions de morts i també desplaçats, va posar fi a les aspiracions dels biafresos de crear el que potser hauria estat el país més desenvolupat del continent africà.

L’Àfrica francesa. El domini francès a l’Àfrica es repartia per les regions de la meitat nord i la zona equatorial. Igual que en el cas britànic, França aplicava diferents models de règim colonial en el continent, però la diferencia radicava en que l’administració depenia directament de la metròpoli, fet que afavoria l’assimilació de l’elit de les colònies. El 1958, davant de la crisi colonial viscuda al Magrib, el govern francès va promoure la creació d’una Comunitat francesa, però amb aquest intent no va aconseguir frenar els impulsos independentistes promoguts per personalitats com Ahmed Sékou (Guinea) o Léopold Sédar Senghor (Senegal). Finalment, la majoria de les colònies franceses assolirien la independència en els anys seixanta.

L’Àfrica belga. Els territoris colonials de la monarquia belga sempre van trobar-se en l’àrea central del continent africà, l’anomenat Congo Belga. El règim administratiu colonial belga sempre va procurar la integració dels colons a la metròpoli i va comportar que la població indígena es veiés exclosa de l’administració. L’existència de grans riqueses mineres al territori havia fomentat la creació de grups socials benestants que paulatinament van anar inclinant-se cap a postures nacionalistes. En plena efervescència nacionalista, Bèlgica va concedir la independència al país el 1960, donant lloc al naixement de la República del Congo, però el control econòmic del país encara restaria en mans de les companyies mineres europees i nord-americanes. La inestabilitat ha acompanyat el país des de la seva independència amb la successió de règims febles.

L’Àfrica portuguesa. El domini colonial portuguès a l’Àfrica s’estenia per les zones occidental i sud del continent. L’evolució administrativa de les colònies va anar evolucionant de la integració a la provincialització dels territoris. El govern del dictador Salazar considerava que aquests territoris eren part de Portugal i no pensava renunciar-hi. Per això la descolonització de l’Àfrica portuguesa va ser la més tardana del continent. Quan, des dels anys cinquanta, els moviments nacionalistes van començar a aparèixer a les colònies portugueses la intransigència salazarista va inclinar aquests moviments cap a la guerra contra la metròpoli. Així, la independència de les colònies va tenir lloc després d’unes sagnants guerres a Angola i Moçambic. Seria el 1975, després de la caiguda de la dictadura (Revolució dels Clavells de 1974) quan Cap Verd, Moçambic i Angola accedirien a la independència.

La descolonització de l’Àfrica del nord

dissabte, 4/06/2011

A l’Àfrica del nord, i en especial a la regió del Magrib, van aparèixer moviments partidaris de la descolonització des dels inicis de la dècada de 1950. En conjunt, el camí cap a la independència d’aquests Estats, la majoria sota sobirania francesa, va ser força traumàtic, especialment en el cas d’Algèria. I la cronologia del procés en el territori nord-africà va ser força dilatada, ja que es va iniciar el 1951, quan la colònia italiana de Líbia va accedir a la sobirania; posteriorment, el 1956, continuaria amb la independència del Marroc i de Tunísia; la qüestió d’Algèria va derivar en una llarga i cruenta guerra que culminaria amb la independència del país el 1962; i no podem donar per acabat el procés fins a la retirada espanyola del Sàhara Occidental el 1975.

MAPA nortedeafrica.jpg

Marroc. El territori del Marroc estava configurat com un protectorat que des d’inicis del segle XX dividia la seva sobirania entre França i Espanya (que controlava la regió del Rif). En el territori que tenia sota el seu control, França exercia l’autoritat a través d’autoritats locals, els soldàs. Tanmateix, la presència francesa sobre el terreny era escassa, i les inversions econòmiques realitzades per la IV República eren poc importants. És a dir, l’interès francès per la zona no era alt. Arribats als anys cinquanta, el domini francès era poc més que l’herència de l’expansió colonial del segle XIX, sense un veritable interès estratègic per mantenir el territori.

marroc sahara.jpg

Així, quan des dels primers anys cinquanta van començar a sorgir grups independentistes que acabarien esdevenint grups armats, com el cas de l’Istiqlal, que promovien la revolta contra la dominació colonial des de les grans ciutats, França va iniciar negociacions amb els poders locals per arribar a una solució pacífica. Aquests acords es concretarien el 1956, quan va reconèixer-se la independència del Marroc sota la monarquia alauita del rei Mohamed V, dinastia que ha arribat regnant al país fins els nostres dies.

Per la seva banda, en aquest període, l’Espanya franquista posseïa al nord d’Àfrica la zona de l’Ifni i la regió del Rif. En el context de la independència marroquina, el govern de Franco va cedir a la monarquia alauita la regió del Rif, i l’Ifni, després d’una breu guerra, va passar a mans marroquines pel Tractat de Fez de 1969. El Sàhara, reclamat pel Marroc, encara es mantindria sota domini espanyol fins el 1975. Igualment, Espanya es reservava sota la seva sobirania les places de Ceuta i Melilla.

Algèria. Al contrari que el Marroc, Algèria sempre va ser una de les principals colònies de poblament de l’imperialisme francès. Tot i això, les primeres demandes nacionalistes algerianes van fer-se presents en una etapa primerenca com la Primera Guerra Mundial i el període d’entreguerres, arribant al màxim grau d’intensitat durant la Segona Guerra Mundial. La demanda del nacionalisme algerià en aquell moment era la constitució d’una república autònoma, però federada a França.

algeria.jpg

En aquest context, el 1947, el govern francès de postguerra va concedir a Algèria un estatut d’autonomia força limitat. Aquest gest francès no va convèncer els nacionalistes, els quals van veure com la derrota francesa a Indoxina reforçava les seves possibilitats per reclamar la independència, mentre que la població musulmana cada cop es mostrava més descontenta amb el govern colonial i veien en la figura del governant egipci Nasser i el seu panarabisme un model a seguir. És així com, el 1954, va formar-se el Front d’Alliberament Nacional d’Algèria, el qual defensava la guerra com a mitjà per aconseguir la independència.

D’aquesta manera, el 1954 esclatava una llarga guerra entre el FLN i les forces franceses. La República francesa va dedicar molts esforços a mantenir Algèria a les seves mans a causa dels interessos personals (un milió de francesos estaven assentats a la colònia) i econòmics (un elevat nombre de companyies franceses hi estaven instal·lades), i per evitar el desprestigi polític que suposava la pèrdua d’un territori tan significatiu (els militars consideraven la independència algeriana com una catàstrofe nacional). Així, la metròpoli francesa va optar per una política agressiva i repressora del moviment d’alliberament algerià, fet que va radicalitzar les postures algerianes.

Algerian_war_collage_wikipedia.jpg

La guerra d’independència algeriana va comportar una greu crisi política a França, on el coneixement dels mètodes repressors que empraven les forces franceses per lluitar contra els independentistes va derivar en una important crítica al govern. La crisi política va arribar a l’extrem de comportar el retorn al poder del general De Gaulle i la instauració de la V República el 1958. El nou govern, després de reconèixer que no podia guanyar la guerra, va iniciar les converses de pau amb el FLN el 1961. En paral·lel a les negociacions de pau, va sorgir un grup terrorista pro-colonial, l’OAS (Organisation de l’Armée Secrète), que amb el suport dels colons francesos volia frenar el procés descolonitzador. Finalment, però, el 1962, Algèria accedia a la independència.

Assolida la independència, el nou govern d’Algèria va instaurar un règim socialista de partit únic controlat pel Front d’Alliberament Nacional. Tot i això, les diferències que van sorgir a l’interior del partit van derivar en un nou conflicte armat que comportaria l’arribada al poder d’Ahmed Ben Bella, el 1963, i l’aprovació d’una constitució que atorgava forts poders al govern, fet que derivaria en la instauració d’una dictadura. La dictadura algeriana s’aproparia aleshores al bloc comunista participant del neutralisme defensat per la URSS.

Sàhara Occidental. La darrera colònia espanyola va ser el Sàhara. Ocupat des del 1884, protectorat des de 1912 i província espanyola des de 1958, la seva independència va ser el resultat de la pressió internacional exercida per l’ONU i de les pressions internes del poble saharaui. Des de finals dels anys seixanta va sorgir un moviment independentista que va concretar-se en la formació, el 1973, del Front Polisario (Front Popular per a l’Alliberament de Sakia-el-Hamra i Río de Oro), organització que iniciaria una guerra de guerrilles contra les tropes espanyoles.

Quan el cas del Sàhara Occidental va arribar a l’ONU i al Tribunal de l’Haia, l’organització internacional va aprovar la celebració d’un referèndum sobre la independència del territori, programat per a 1975. Però aquest referèndum mai va arribar a celebrar-se. Aprofitant-se de la feblesa que el govern espanyol mostrava en aquells moments, amb Franco a punt de morir i amb el futur rei Joan Carles I provisionalment al poder, el Marroc, que mai havia ocultat la seva ambició sobre el territori, el novembre de 1975 va organitzar la Marxa Verda cap a les fronteres del Sàhara.

img1660.jpg

mapa final sáhara.jpg

El règim franquista, afeblit per la malaltia del dictador i preocupat per salvar la dictadura, no estava en condicions d’iniciar una guerra colonial en un moment en el qual no hauria comptat ni amb el suport intern necessari ni amb el recolzament internacional i que hagués derivat en una amenaça marroquina sobre Ceuta i Melilla. L’opció espanyola va ser la retirada i la cessió del territori al Marroc i a Mauritània pels acords de Madrid de 1975. Espanya perdia, sense gaire dignitat, el seu darrer territori colonial i abandonava a la seva sort la població saharaui sota l’ocupació marroquina. La convocatòria i celebració del referèndum d’autodeterminació encara és avui dia el gran problema de la descolonització del Sàhara.

Les formes de dominació colonial: els protectorats

dimecres, 5/01/2011

Els protectorats, eren territoris colonials en els que teòricament subsistia i actuava un govern indígena sobirà amb una estructura política i cultural pròpia, que havia de ser respectat formalment per l’administració metropolitana. A la pràctica, però, la metròpoli exercia una veritable política d’ocupació ja que creava i imposava un govern paral·lel i dominant exercint unilateralment les funcions de defensa i de representació exterior, a més de l’explotació econòmica. Aquesta forma de domini va implantar-se principalment en aquelles colònies que amb anterioritat havien estat nacions independents, amb relacions internacionals establertes prèviament, com en el cas d’Egipte, Malàisia o Sierra Leone.

D’aquesta manera, per exemple, França va instaurar un protectorat sobre Tunísia. En el següent text, el ministre d’Afers Estrangers francès Jules Ferry defineix els motius de la instauració d’aquest model de dominació colonial en el país nord-africà des del 1881 (fins a la seva independència el 1956) en un discurs davant del Parlament el 1884:

Traité_du_Bardo.jpgMantindrem a Tunísia aquesta situació de protectorat, de potència protectora, perquè té grans avantatges. Ens evitarà instal·lar en aquest país una administració francesa, és a dir, imposar a l’erari francès unes despeses considerables. Ens permetrà supervisar i governar sense assumir la responsabilitat de tots els detalls de l’administració, de tots els petits errors, de totes les petites friccions que puguin sorgir del contacte de dues civilitzacions diferents. Als nostres ulls, és una situació adequada, útil, que salvaguarda la dignitat del vençut, qüestió gens indiferent en un país musulmà, qüestió que té una gran importància en terra àrab. Salvaguardar la dignitat del vençut és consolidar la seguretat de la possessió.

El domini colonial de Leopold II sobre el Congo

dimarts, 4/01/2011

El 1885, a la Conferència de Berlín, es va establir el denominat Estat Lliure del Congo, un domini colonial africà, propietat personal del rei Leopold II de Bèlgica. Des d’aquest moment El Congo va ser administrat de forma privada pel propi rei Leopold fins al 1908, any en què el territori va ser cedit a Bèlgica.

Leopold_II.jpg

Leopold II de Bèlgica

Durant el període en què va ser administrat per Leopold II, el territori va ser objecte d’una explotació sistemàtica i indiscriminada dels seus recursos naturals (especialment d’ivori i el cautxú), en la qual es va utilitzar exclusivament mà d’obra indígena en condicions d’esclavitud.

Per mantenir el seu control sobre la població nativa, l’administració colonial va instaurar un règim de terror, en el qual van ser freqüents els assassinats en massa i les mutilacions. Així, com denúncia l’historiador francès Marc Ferro, amb la barreja d’aquesta primera fase colonial d’ignorància, ceguesa, mala fe i creença tranquil·la en la “superioritat” de la raça blanca, Leopold i els seus agents van voler justificar, en nom dels imperatius del “progrés”, el recurs sistemàtic a la imposició i a la violència contra els africans.

A més de proveir obligatòriament de cautxú els agents de l’Estat i de les companyies, els congolenys tenien tot un seguit d’obligacions –treball forçat, transport com a portejadors, prestacions personals, lliurament de queviures, impostos i taxes–. No respectar les obligacions implicava la resposta immediata del lloc administratiu o de la factoria més propera. Presentat com una necessitat per manca de mitjans de comunicació moderns, el transport per portejadors va ser legalitzat el 1891 i va subsistir en el conjunt de la colònia fins molts anys després de la construcció del ferrocarril que unia Leopoldville (l’actual Kinhasa) amb Matadi (1890-1898).

congo-belga.jpg

Hereu directe d’aquesta esclavitud l’abolició de la qual era una de les justificacions principals de la presència dels colonitzadors, el treball forçat va ser legalitzat el 1892 per contribuir, entre d’altres feines, a la construcció i el manteniment de les pistes i dels primers equipaments col·lectius, a la tala de boscos i al transport per portejadors.

Punch_congo_rubber_cartoon.jpgTots els testimonis directes que ens han arribat, en particular el dels missioners protestants i no belgues, concorden a l’hora de donar testimoni sobre el rebuig dels africans a sotmetre’s i la resistència a l’ocupació belga. Així doncs, el rei Leopold II va haver d’erigir tot un impressionant aparell coercitiu, no tan sols per obtenir el compliment de les tasques obligatòries, sinó també per reprimir i prevenir les revoltes.

A causa de les explotacions descrites i d’altres factors relacionats, va haver-hi un elevadíssim nombre de víctimes mortals: encara que és impossible realitzar uns càlculs exactes, la majoria dels autors esmenten xifres que anirien entre els cinc i els deu milions de morts a causa de l’explotació colonial.

A partir de 1900, la premsa europea i nord-americana van començar a informar sobre les dramàtiques condicions en què vivia la població nativa del territori. Les maniobres diplomàtiques i la pressió de l’opinió pública van aconseguir que el rei belga renunciés al seu domini personal sobre el Congo, que va passar a convertir-se en una colònia de Bèlgica, sota el nom de Congo Belga. L’annexió del territori a Bèlgica va ser formalitzada per mitjà d’un tractat signat el 15 de novembre de 1908, que va ser aprovat pel Parlament belga a l’agost i pel Rei a l’octubre de 1909. D’aquesta manera s’iniciava l’època colonial del Congo Belga.

La Conferència de Berlín

dijous, 30/12/2010

La necessitat de posar ordre a la cursa colonial i d’establir les possibles vies d’expansió dels imperis, arran del conflicte generat per les rivalitats entre França i Bèlgica al Congo i l’interès creixent dels comerciants alemanys per l’Àfrica central, va portar a la convocatòria de la Conferència de Berlín (1885), promoguda pel canceller alemany Bismarck, a la qual van assistir 14 països europeus.

Afrikakonferenz.jpgCom a resultat d’aquesta trobada diplomàtica va promulgar-se una Acta General que estipulava algunes condicions a l’expansió colonial a Àfrica per establir els mecanismes d’ocupació d’un territori, fixar un cert repartiment del territori i estalviar enfrontaments entre les diverses potències.

Així, s’acordava la distribució efectiva del continent entre les diferents potències europees. Es respectarien les conquestes ja fetes per Gran Bretanya, França, Alemanya i Portugal. A més, es creava l’Estat Lliure del Congo com a domini personal del rei Leopold II de Bèlgica.

Finalment, es donaven una sèrie de mesures de compliment internacional: la necessitat d’ocupar físicament un territori (no només les zones costaneres, sinó tot el territori de forma efectiva) per poder reclamar-ne la sobirania, la notificació de l’establiment de les noves colònies a les altres potències imperialistes, la prohibició dels monopolis, la lliure navegació pels rius Níger i Congo, la prohibició de l’esclavitud i, teòricament, el respecte a les cultures indígenes.

Extracte de l’Acta General de la Conferència de Berlín (1885):

Desitjant establir en l’esperit de mútua entesa les condicions més favorables al desenvolupament del comerç i de la civilització de determinades regions d’Àfrica, i assegurar a tots els pobles els avantatges de la lliure navegació pels dos principals rius africans que desemboquen a l’Oceà Atlàntic. Desitjosos també de prevenir els malentesos i les disputes que puguin suscitar en el futur les noves preses de possessió efectuades a les costes d’Àfrica, i preocupats al mateix temps pels mitjans d’augmentar el benestar moral i material de les poblacions indígenes, hem resolt […] reunir una Conferència ha Berlín.

Capítol Primer

Article Primer. El comerç de totes les nacions gaudirà d’una completa llibertat a la conca del Congo […], a la zona marítima de l’Oceà Atlàntic […], a la zona que s’estén des de la conca del Congo fins a l’Oceà Índic […] i fins a la desembocadura del Zambezi.

Article Segon. Tots els pavellons, sense distinció de nacionalitat, tindran accés lliure a tot el litoral dels territoris enumerats a dalt […].

Article Quart. Les mercaderies importades en aquests territoris romandran lliures de drets d’entrada i transit.

Article Cinquè. Tota potència que tingui o arribi a tenir drets de sobirania en els territoris referits

Article Sisè. Totes les potències […] es comprometen a vetllar per la conservació de les poblacions indígenes i per la millora de les seves condicions morals i materials d’existència, així com a contribuir a la supressió de l’esclavitud i sobretot el tràfic de negres […]. La llibertat de consciència i la tolerància religiosa resten expressament garantides, tant als indígenes com als nacionals i als estrangers […]. Les potències protegiran i afavoriran totes les institucions i empreses religioses encaminades a instruir els indígenes i fer-los entendre i apreciar els avantatges de la civilització […].

Capítol Sisè

Article Trenta-quatre. Tota potència que en el futur prengui possessió d’un territori situat a la costa del continent africà però fora de les seves possessions actuals, o que sense posseir-ne cap fins aleshores arribés a adquirir-lo […], acompanyarà l’Acta respectiva d’una notificació dirigida a les restants potències signants de la present Acta, amb l’objectiu de donar oportunitats a aquelles de fer valer les seves reclamacions.

Material_Historia Contemporánea_Afri1913.jpg

A partir d’aquest moment, en una veritable cursa, els Estats europeus van penetrar a Àfrica de forma accelerada. Als imperis francès i britànic s’hi van afegir els interessos alemanys establerts a l’Àfrica negra (Togo, Camerun, Àfrica Sud-occidental i Tanganyika) i els portuguesos, que amb el suport d’Anglaterra van consolidar la seva presència a Angola, Moçambic i Guinea Bissau. Finalment, països com Itàlia, Bèlgica i Espanya van aconseguir també establir-se a alguns territoris africans.

Àfrica, un continent per explotar

dimecres, 29/12/2010

L’interès pel coneixement geogràfic i naturista de les regions que fins aquell moment havien restat desconegudes pels europeus va comportar la creació de Societats Científiques (per exemple, l’Associació Internacional Africana de Londres) que van promoure expedicions per descobrir Àfrica. Per la seva banda, l’Església va promoure missions missioneres (per exemple, la Societat Missionera de Londres) amb la voluntat d’escampar la religió cristiana i de dur a terme una missió humanitària en aquest continent que permetés posar fi al tràfic d’esclaus.

Així, cap a la segona meitat del segle XIX, exploradors i missioners van iniciar la descoberta del continent. Destaquen les expedicions per l’Àfrica central dels exploradors Livingston i Stanley, així com les del francès Bazza, que va travessar tot el territori del Congo. D’una manera o una altra, aquestes expedicions van permetre descobrir les línies mestres de la geografia africana i van obrir el camí cap a la posterior ocupació militar d’aquests territoris per part de les potències europees.

colonialism1914.jpg

D’aquesta manera parlava el comandant britànic Verney Lovett Cameron dels atractius del continent africà pels europeus i les possibles actuacions colonialistes a realitzar pels governs a la seva obra autobiogràfica A través d’Àfrica (1877), escrita al retornar de les seves expedicions africanes:

cameron.jpg

Verney Lovett Cameron

Els recursos militars i vegetals d’aquestes meravelloses contrades són dels més importants del món. Si es poguessin fer servir els indígenes per explotar aquestes riqueses, immenses fortunes recompensarien ben aviat els esforços dels pioners […].

Els esforços dels missioners contra el tràfic de negres només reeixiran si van acompanyats amb el desenvolupament del comerç. Negociants i missioners haurien de col·laborar en comptes de competir, com passa massa sovint […].

Alguns consideren que és inalienable el dret dels caps africans a governar els assumptes del seu poble. Però jo crec que no trobaríem cap lloc a Àfrica on la gent fos reticent davant d’un poder més ben organitzat. El poder tradicional dels caps es fonamenta en la barbàrie i en l’arbitrarisme. N’hi ha prou que un dèspota borratxo ordeni la mort d’un home perquè aquest home sigui executat immediatament. Estic convençut que l’obertura de veritables vies de comunicació frenaria el comerç de l’home per l’home i que la instauració d’un comerç legal hi posaria un aturador definitiu.

El repartiment d’Àfrica

dimecres, 1/12/2010

Seria el continent africà, ben poc poblat abans del segle XIX, on aquest nou tipus d’ocupació colonial va portar-se a terme de forma més evident. Els interessos econòmics, les rivalitats polítiques i l’esperit d’aventura van unir-se per desenvolupar un procés que va esquarterar Àfrica per deixar-la en mans de les potències europees. Al començament del segle XIX els europeus només disposaven a Àfrica de factories a la costa i de petites colònies. Així, França tenia Algèria i Senegal; Anglaterra posseïa la Colònia del Cap i Costa d’Or i les seves companyies operaven a l’Àfrica oriental i occidental.

Material_Historia Contemporánea_Afri1913.jpg

Si fins a mitjans del segle XIX Europa havia mantingut relacions comercials amb Àfrica (matèries precioses i esclaus) a partir d’assentaments costaners, seria entre 1870 i 1914 quan la penetració del colonialisme va suposar que només restessin independents al continent els Estats de Libèria i Abissínia.

L’interès pel coneixement geogràfic i naturista de les regions que fins aquell moment havien restat desconegudes pels europeus va comportar la creació de Societats Científiques (per exemple, l’Associació Internacional Africana de Londres) que van promoure expedicions per descobrir Àfrica. Per la seva banda, l’Església va promoure missions missioneres (per exemple, la Societat Missionera de Londres) amb la voluntat d’escampar la religió cristiana i de dur a terme una missió humanitària en aquest continent que permetés posar fi al tràfic d’esclaus.

Així, cap a la segona meitat del segle XIX, exploradors i missioners van iniciar la descoberta del continent. Destaquen les expedicions per l’Àfrica central dels exploradors Livingston i Stanley, així com les del francès Bazza, que va travessar tot el territori del Congo. D’una manera o una altra, aquestes expedicions van permetre descobrir les línies mestres de la geografia africana i van obrir el camí cap a la posterior ocupació militar d’aquests territoris per part de les potències europees.

livingstone.jpg

David Livingstone

stanley.jpg

Henry Morton Stanley

En un principi, a Àfrica van oposar-se els interessos britànics i francesos. Gran Bretanya s’instal·laria al sud del continent (Colònia del Cap) i arran de la construcció del Canal de Suez (1856-1869), que escurçava la distància navegable entre Europa i l’Índia en 4.000 milles marítimes afavorint els intercanvis comercials, van optar per ocupar Egipte i instal·lar-hi un protectorat.

Suez_Canal_drawing_1881.jpg

A partir d’aquest moment, el seu projecte colonial va intentar connectar el nord amb el sud africà (creació del ferrocarril des del Cap fins el Caire) i dominar la façana oriental del continent per poder controlar l’Oceà Índic. Gran Bretanya va obtenir en aquesta cursa alguns dels territoris amb productes més abundants (diamants, or, etc.) i de gran valor estratègic per facilitar l’accés a l’Índia (Canal de Suez).

La presència francesa a Àfrica va iniciar-se el 1830 amb l’ocupació d’Algèria i va anar estenent-se pel nord d’Àfrica. El projecte francès pretenia exercir el domini absolut des de l’oest fins a l’est africà. A partir de les seves possessions a Algèria, França va anar dominant l’Àfrica del nord (Tunísia i Marroc) i va estendre’s cap a l’oest del Sudan, on va topar amb els colonitzadors britànics.

A la rivalitat entre França i Gran Bretanya va afegir-se l’acció del rei de Bèlgica, Leopold II, que va encarregar a l’anglès Stanley que explorés la zona del Congo. Per la seva banda, els comerciants alemanys van iniciar l’expansió per l’Àfrica central, convertint aquesta àrea en una zona de conflicte. D’aquesta manera, els conflictes europeus es traslladaven als territoris colonials.

Afrikakonferenz.jpgLa necessitat de posar ordre a la cursa colonial i d’establir les possibles vies d’expansió dels imperis va portar, arran del conflicte generat per les rivalitats al Congo, a la convocatòria de la Conferència de Berlín (1884-85), promoguda pel canceller alemany Bismarck, a la qual van assistir 14 països europeus. Com a resultat d’aquesta trobada diplomàtica va promulgar-se una acta general que estipulava algunes condicions a l’expansió colonial a Àfrica per establir els mecanismes d’ocupació d’un territori, fixar un cert repartiment del territori i estalviar enfrontaments entre les diverses potències.

Així, s’acordava la distribució efectiva del continent entre les diferents potències europees. Es respectarien les conquestes ja fetes per Gran Bretanya, França, Alemanya i Portugal. A més, es creava l’Estat del Congo com a domini personal del rei Leopold II de Bèlgica i es donaven una sèrie de mesures de compliment internacional: la necessitat d’ocupar físicament un territori (no només les zones costaneres, sinó tot el territori) per poder reclamar-ne la sobirania, la notificació de l’establiment de les noves colònies a les altres potències imperialistes, la prohibició dels monopolis, la lliure navegació pels rius Níger i Congo, el lliure comerç d’esclaus i, teòricament, el respecte a les cultures indígenes.

A partir d’aquest moment, en una veritable cursa, els Estats europeus van penetrar a Àfrica. Als imperis francès i britànic s’hi van afegir els interessos alemanys establerts a l’Àfrica negra (Togo, Camerun, Àfrica Sud-occidental i Tanganyka) i els portuguesos, que amb el suport d’Anglaterra van consolidar la seva presència a Angola, Moçambic i Guinea Bissau. Finalment, països com Itàlia, Bèlgica i Espanya van aconseguir també establir-se a alguns territoris africans.

La topada dels interessos imperialistes va fer-se inevitable i, encara que mitjançant tractats va aconseguir-se la delimitació artificial de fronteres i zones d’influència, els conflictes van anar succeint-se.

Punch_Rhodes_Colossus.png

D’una banda, els projectes expansionistes de França i Gran Bretanya toparien el 1898 en un territori a l’est del llac Txad, a l’alt Nil: l’Incident de Fashoda. Dos cossos de l’exèrcit francès i britànic s’hi van trobar al mateix temps amb l’objectiu d’ocupar el territori. El capità francès Marchand havia pres la ciutat sudanesa de Fashoda, però era comminat pel general anglès Kitchener, que venia del Caire, a abandonar el territori. L’incident posava al descobert l’enfrontament colonial entre ambdues potències i la guerra va estar a punt d’esclatar davant la resistència francesa a retirar-se. Al final, el conflicte va resoldre’s gràcies a la via diplomàtica, els francesos van cedir i l’exèrcit va retirar-se del territori, però les tensions van quedar sense resoldre.

Egypt_sudan_under_british_control.jpg

L’altre conflicte seria la Guerra Anglo-Bòer (1899-1902). El 1890 Cecil Rhodes s’havia convertit en primer ministre de la colònia britànica del Cap. Dues petites repúbliques veïnes, el Transvaal i l’Estat Lliure d’Orange, impedien als anglesos el domini absolut de la zona. Aquestes repúbliques estaven en mans d’holandesos africans, anomenats bòers (grangers) pels britànics, els quals havien estat instal·lats al Cap des del segle XVII i desprès de la dominació anglesa van retirar-se a aquests petits territoris. La notícia de que s’havien trobat importants mines al Transvaal seria el motiu que impulsaria els britànics a envair aquestes repúbliques i a annexionar-les. Desprès de tres anys de guerra, els territoris dels Bòers eren integrats en l’Imperi Britànic, encara que es respectarien algunes institucions i formes de govern pròpies.

Boers_1881.gif

La cursa colonial va fer que s’ocupessin territoris africans on hi havia nacions, ètnies i llengües diferents, sense cap mena de respecte vers el seu passat i les característiques tribals pròpies. Les noves fronteres del continent van ser traçades artificialment, i els nous Estats només respondrien als interessos econòmics i a la capacitat de conquesta dels imperis colonitzadors.

L’expansió colonial dels països europeus en el segle XIX

dimarts, 30/11/2010

Tot i que a principis del segle XIX la qüestió semblava abandonada, la realitat és que només estàvem davant d’un parèntesi provocat per l’època de les revolucions. Així, des de la dècada dels anys trenta la idea es reprendria quan Gran Bretanya va incrementar la seva presència a l’Índia i França va llançar-se a la conquesta d’Algèria. Aquest procés s’acceleraria a partir de 1870, quan les potències van llançar-se a una competició per augmentar els seus dominis colonials.

World_1898_empires_colonies_territory.png

Des de les primeres exploracions de John Cabot el 1497 i la fundació de Virgínia per W. Raleigh el 1584, Gran Bretanya no va deixar de cercar les matèries primeres que necessitava pel desenvolupament de la seva indústria tèxtil, i matèries exòtiques com les espècies. Durant els segles XVII i XVIII, l’Imperi Britànic mantindria una dura competència amb Holanda i França per la fundació d’establiments comercials que li servissin també d’escales per a la navegació dels seus vaixells. Així, Malta, Santa Helena, Illes Maurici, Ceilan, etc. van assegurar les rutes pel Mediterrani i les Índies. A l’Amèrica del Nord ocuparien els territoris francesos del Quebec i Montreal (1759) i pel Tractat de París de 1763 aconseguirien el domini del Canadà, Louisiana i Florida. A l’Índia, amb la victòria de Plassey (1757) sobre els francesos s’asseguraria el control de la zona asiàtica, eixamplat progressivament amb l’inici de la colonització d’Austràlia (1788). El 1814 el Nepal esdevindria territori vassall britànic, i a poc a poc tots els països veïns serien annexionats.

L’Imperi Britànic es consolidaria com el més gran del segle XIX des de 1869 amb l’obertura del Canal de Suez, del qual esdevindria un dels principals accionistes. El 1878 annexionaria Xipre i el 1882 ocuparia Egipte, transformat en protectorat des de 1912. A Àfrica, des de 1888, annexionaria l’antiga Rhodèsia, Uganda i Kènia, i a partir de la Guerra dels Bòers (1899-1902) controlaria tota Sud-àfrica. D’aquesta manera, als inicis del segle XX, el Regne Unit dominava el continent africà des del Nil fins a la Ciutat del Cap. S’havia configurat un imperi mundial de 450 milions d’habitants i 33 milions de kilòmetres quadrats, comptant amb el 46% de la flota mundial i dominant les principals rutes comercials internacionals –entre 1880 i 1913 Gran Bretanya doblaria el seu comerç exterior–. Lentament, aquest imperi derivaria cap a una confederació de nacions, la Comonwealth, amb una àmplia autonomia, dependents de Gran Bretanya pel que feia a l’economia, la flota de guerra, la llengua (inici de la supremacia de l’anglès) i les tradicions. D’altra banda, les colònies interessaven també als anglesos com a lloc de destinació de població que s’instal·laria permanentment alleugerint així el problema de la pressió demogràfica a la metròpoli.

Imperial_Federation,_Map_of_the_World_Showing_the_Extent_of_the_British_Empire_in_1886.jpg

França, que a principis del segle XIX posseïa una sèrie de petites colònies a diversos països, va emprendre la seva expansió africana cap a 1830 amb l’ocupació d’Algèria. Des d’aquesta data fins a 1847 conqueriria tot el país i començaria l’ocupació amb colons francesos que es dedicarien, especialment, al coreu del blat i la vinya. Al mateix temps, iniciaria la penetració a l’oest africà conquerint Guinea, Gabon i Senegal (1843-1865). Però, seria a partir de 1871 –sobretot per compensar la derrota enfront Prússia i satisfer el nacionalisme– quan l’expansió es faria més profunda, encoratjada per polítics com Jules Ferry, encara que també provocant l’aparició d’un moviment anti colonialista, socialista i radical, encapçalat per Clemenceau.

Segona potència colonial en el segle XIX, pel Tractat de Bardo (1881), França estendria un protectorat sobre Tunísia, i des del Senegal i Algèria penetraria fins el Sudan (1894), on toparia amb Anglaterra. A la costa est africana sotmetria i annexionaria l’illa de Madagascar el 1895. D’altra banda, a l’Àsia establiria un protectorat sobre el regne d’Annam (1883) i va ocupar Tonquín (1885). El 1887, el govern francès per tal de vertebrar els territoris asiàtics crearia la Unió Indoxinesa, a la qual s’afegiria Laos el 1896. L’imperi colonial francès s’arrodoniria el 1912, quan va articular el protectorat compartit amb Espanya sobre el Marroc. El seu Imperi tenia una extensió de 10 milions de quilòmetres quadrats i tenia una població de 48 milions d’habitants.

Empire_colonial_français_(1920).png

Per Rússia, el fracàs de la Guerra de Crimea (1853-56) tancava les seves possibilitats d’expansió cap a la Mediterrània i orientava els russos a cap a l’aventura colonial a l’Àsia. El 1854, desprès de vèncer la resistència del Caucas, va avançar les seves fronteres cap a la línia de la Mar Càspia, la Mar d’Aral i el llac Balkhas, i annexionava el Turquestan el 1864. Aquesta direcció seria frenada pels britànics que obtenien el protectorat sobre l’Afganistan. Una altra sortida territorial per Rússia seria la costa del Pacífic. Així, el 1858 aconseguiria la cessió per part de Xina del territori d’Amur on fundaria la ciutat de Vladivostok, a la vegada que obtenia la ciutat de Port Arthur i la concessió de la construcció de la via fèrria de Manxúria (1986-1898). La guerra contra el Japó (1904-05) anul·laria qualsevol possibilitat d’expansió russa posterior. Amb tot, el gran repte de la Rússia tsarista seria l’explotació sistemàtica de les immenses extensions de Sibèria. Per tal de facilitar-ne l’ocupació construiria el ferrocarril transsiberià des de Sant Petersburg fins a Vladivostok (1881-1904), que seria l’eix vertebrador de la colonització d’aquest territori.

Alemanya i Itàlia, totes dues dedicades a les respectives unificacions, van trobar-se amb els territoris més rics d’Àfrica i Àsia ocupats quan van voler participar de l’expansió colonialista. Així, Alemanya hauria d’establir les seves colònies al golf de Guinea (Togo i Camerun, 1884) i un protectorat sobre Namíbia a l’Àfrica sud-occidental. El 1894 fundaria la Companyia de l’Àfrica Oriental per tal d’explotar els territoris de Tanzània, que annexionaria el 1897. A l’Oceà Pacífic obtindria d’Espanya la cessió de les Illes Carolines i Maniannes (1899). Fracassaria, però, en l’intent de compartir el protectorat sobre el Marroc amb França i Espanya per tal de dominar l’Estre de Gibraltar (1906). D’altra banda, Itàlia s’establiria el 1885 a Massaua (nord d’Etiòpia), on fundava la colònia d’Eritrea, i a la costa índica de Somàlia, però fracassaria en el seu intent d’ocupar Etiòpia (1896). Des de 1911 iniciaria la penetració en el territori de Líbia des de Trípoli i la Cirenaica.

Les descobertes africanes per Portugal d’Angola i Moçambic a la dècada de 1480, van permetre el país l’establiment de centres comercials que, assegurats per una presència militar permanent, iniciarien l’ocupació de la zona costanera. No seria, però, fins el 1850, que Portugal iniciaria la colonització interior davant de la competència de la Gran Bretanya. A la Conferència de Berlín quedarien delimitades les fronteres d’Angola, que realment no seria veritablement colonitzada fins desprès de la Primera Guerra Mundial. L’intent d’unir-la a Moçambic mitjançant un passadís fracassaria a causa de l’oposició britànica (“ultimàtum de 1890”) que veia trencada la seva continuïtat territorial cap al nord, i la d’Alemanya que cobejaria aquest territori sense arribar a aconseguir-lo.

Les exploracions de Henry Stanley (1874-77) en nom de l’Associació Internacional d’Àfrica Central donarien al rei Leopold II de Bèlgica la possessió personal d’un extens territori a la vall del riu Congo, que seria reconegut a Conferència de Berlín (1884-85) com a zona neutral als interessos de les altres potències colonitzadores. Més tard, les colònies belgues serien ampliades amb l’annexió de Katanga (1894). El propi rei cediria el domini territorial a l’Estat belga el 1908.

Finalment, Espanya, preocupada pels problemes dels seus territoris ultramarins (que perdria el 1898), nomès participaria tardanament en el repartiment d’Àfrica i amb la intenció de salvaguardar interessos menors que ja havia adquirit en èpoques anteriors. Guinea Equatorial ja pertanyia a Espanya des del Tractat de San Ildefonso (1777), però fins a 1859 no esdevindria colònia. Des d’aquell moment esclatarien conflictes amb França per l’exploració del territori i que no es resoldrien fins a 1900, quan amb la signatura del Tractat del Pardo quedaven fixades les fronteres. Espanya ja havia fet alguna expedició a la costa africana, a la zona que restava davant de les Illes Canàries, però no seria fins el 1884 que en prengués possessió, i encara trigaria dos anys en fer l’exploració. L’acord amb França el 1900 delimitava també el que serien les fronteres del Sàhara Occidental. D’altra banda, la Guerra d’Àfrica (1859-60) accentuaria l’interès espanyol sobre el Marroc i es concretaria en la creació d’un protectorat compartit amb França que donaria lloc a una llarga guerra pel control del territori nord-africà.

imperialismo siglo xix.png

Explotació econòmica i segregació racial al món colonial: l’exemple de Sud-àfrica

dissabte, 12/06/2010

Els europeus van practicar a les colònies el que s’ha denominat com a “economia del pillatge”. Per tant, l’objectiu essencial de les economies colonials era explotar amb el mínim cost possible uns territoris immensos i que oferien uns recursos naturals abundants.

D’aquesta manera, els colons europeus es van apoderar de les terres, i van desplaçar a la força els indígenes cap a les terres més ermes dels seus territoris. Per exemple, com a resultat d’aquesta forma d’actuar, a Sud-àfrica van tancar els nadius, els negres, en reserves per evitar la seva relació amb els blancs europeus.

Com denuncia l’historiador francès Marc Ferro a la seva obra El llibre negre del colonialisme (2005), a l’Àfrica del Sud es va establir una colour bar (barra de color) que anava lligada al job reservation (un sistema de feines que estaven reservades únicament per a ser realitzades pels homes blancs.

Aprofitant que els obrers blancs, fossin quins fossin els seus orígens –britànic o afrikaner– i  deixant de banda les seves filiacions polítiques compartien el mateix temor per la competència potencial que representaven els negres com a força de treball, els principis del colour bar i el job reservation van imposar-se amb l’aplaudiment dels colons que veien així garantit el seu lloc de treball a costa de la segregació racial.

Així, entre el final de la Guerra dels Bóers (1899-1902) i la victòria electoral dels nacionalistes el 1948 van establir-se els fonaments jurídics i pràctics que donarien lloc a Sud-àfrica.

De les moltes disposicions legals que van anar configurant aquest règim de la segregació racial dels negres sud-africans destaca la Nativa Land Act (Llei de les Terres Natives) de 1913. Amb la seva aprovació es va consagrar i agreujar el fenomen de l’expropiació de terres de la qual els africans havien estat víctimes a través de la creació de “reserves indígenes”. D’aquesta manera, el 78% de la població havia d’establir-se en un territori minúscul (el 7,5% del territori, percentatge que no es podia superar segons la llei), mentre que les anomenades “zones blanques” cobrien el 92,5 % del país.

Per acabar d’agreujar la situació de discriminació racial dels negres sud-africans, el 1923, als treballadors se’ls va assignar zones on viure dins de les ciutats, les anomenades township, però sempre ben apartades dels barris europeus.

I el pitjor encara estava per arribar… L’apartheid s’instal·laria al país el 1948 i no seria eliminat fins a la dècada de 1990, tot deixant una sèrie de cicatrius socials que encara són ben vigents a la Sud-àfrica del segle XXI.