Entrades amb l'etiqueta ‘1714’

Rafael de Casanova

dilluns, 17/09/2012

El mite catalanista de l’Onze de Setembre de 1714 descansa sobre la figura del que aleshores era el conseller en cap del Consell de Cent de la ciutat de Barcelona, Rafael de Casanova (1660-1743), membre de la Junta de Govern del Principat de Catalunya, coronel de la Coronela de Barcelona i governador de la Plaça i Armes de Barcelona. Ara bé, si observem la biografia real del personatge, la realitat ens allunya del mite perquè ens puguem endinsar en la veritable història de la Guerra de Successió i en la fabricació artificial d’un mite que només va aportar la seva representativitat institucional.

Rafael de Casanova i Comas va néixer a Moià el 1660, en una família de camperols enriquits, propietaris de terres i molt catòlics (dels vuit germans, dos van ser frares dominics i tres van convertir-se en monjos). En rebre la seva part de l’herència va cursar dret a Barcelona, on s’instal·laria per exercir l’advocacia després de doctorar-se el 1686. Deu anys després es casaria amb Maria Bosc i Barba, filla d’una casa benestant de Sant Boi de Llobregati vídua d’un metge, amb la qual va tenir quatre fills. Maria va morir el 1704.

Rafael_Casanova.jpg

En esclatar la Guerra de Successió Casanova faria el salt a la política. Així, el 25 de gener de 1706 va ser extret per insaculació com a nou conseller terç de Barcelona. Un any després, l’arxiduc Carles d’Àustria el distingiria amb la titulació de ciutadà honrat de Barcelona. I el 1708 seria un dels delegats del Consell de Cent que van rebre Elisabeth de Brunsvic en la seva arribada a Barcelona. Ara bé, més enllà d’aquests fets no coneixem res més al voltant de la seva tasca en els anys de la Guerra de Successió. És a dir, la vida de Rafel de Casanova va transcórrer sense pena ni glòria durant el conflicte bèl·lic.

Tanmateix, la història reservaria a Casanova un paper protagonista en les darreries del conflicte. Així, el 30 de desembre de 1713, Rafael Casanova va sortir designat com a nou conseller en cap, càrrec que duia aparellat el grau de coronel de la milícia ciutadana dels gremis o Coronela. Igualment, Casanova va ser elegit membre de la junta de govern que s’encarregava d’estudiar les propostes del cap militar de les forces catalanes, Antoni de Villarroel. És a dir, Casanova entra en la història en el moment decisiu de l’ofensiva borbònica sobre la ciutat de Barcelona i va dirigir políticament la resistència, tot i que en els darrers moments del setge va mostrar-se, igual que Villarroel, partidari de la negociació diplomàtica per aconseguir la pau.

Junta_de_guerra_de_l'1_de_Setembre_de_1714,amb_la_participació_d'Antoni_Villarroel,_Casanova_i_Basset.jpg

El moment millor conegut de la seva biografia és el seu comportament l’11 de setembre. En el context del setge definitiu sobre la ciutat, Casanova va adreçar-se al portal Nou i, enarborant la bandera de Santa Eulàlia i envoltat dels prohoms de l’escorta, va arrossegar al contraatac diverses companyies de la Coronela amb un discurs que encara avui resulta sorprenent per molts catalans:

Señores, hijos y hermanos, hoy es el día en que se han de acordar del valor y gloriosas acciones que en todos tiempos ha ejecutado nuestra nación. No diga la malicia o la envidia que no somos dignos de ser catalanes e hijos legítimos de nuestros mayores. Por nosotros y por toda la nación española peleamos. Hoy es el día de morir o vender. Y no será la primera vez que con gloria inmortal fuera poblada de nuevo esta ciudad defendiendo su rey, la fe de su religión y sus privilegios.

Així, durant una hora i mitja va disputar-se una terrible batalla cos a cos. Era el combat final. Durant l’enfrontament, Rafael de Casanova va rebre una bala a la cuixa i va haver de cedir la bandera al comte de Lanuça, protector del braç militar. Ferit, però no mort com alguns van voler insinuar per fer més dramàtica encara la situació. Com a conseqüència de la ferida va ser hospitalitzat al col·legi de la Mercè on va ser visitat pel conseller segon, Salvador Feliu de la Penya, i diversos militars, que li portaven un projecte de capitulació que va aprovar. Posteriorment va ser traslladat a Sant Boi de Llobregat, a la casa del seu difunt sogre.

Els comentaris sobre l’heroïcitat de Casanova van imprimir en la consciència dels catalans la brutalitat de l’assetjament final dels Borbons sobre Barcelona com cap altre esdeveniment de la seva història. La suposada mort del conseller en cap va convertir-lo en la personificació de la llarga història de l’autogovern català. Però la realitat era que no havia mort heroicament en la defensa de la ciutat. Només havia estat ferit i ni tan sols va ser empresonat pels vencedors. La repressió només va suposar-li la confiscació dels béns: escassament 160 lliures. El patrimoni del sogre no va ser confiscat i va passar a mans del fill de Casanova, Rafael.

bcn215.jpg

No havia passat un any de la caiguda de Barcelona que Rafael de Casanova  ja tornava a exercir com a advocat a la ciutat comtal. I el 1725, després del Tractat de Viena, va veure com li retornaven els béns confiscats. A partir d’aquí, el que es convertiria en màrtir i mite del catalanisme es dedicaria a la seva feina com a advocat fins a la seva retirada definitiva a Sant Boi on moriria el 1743 amb més de vuitanta anys.

En definitiva, ens trobem davant d’una vida mancada de qualsevol mena de sentit èpic, amb l’única excepció de la seva ferida l’Onze de Setembre de 1714. Així, Rafael de Casanova és un heroi que només pot aportar la representativitat del seu càrrec com a conseller en cap del Consell de Cent de Barcelona, la institució que tenia el veritable poder en la Catalunya resistent. Ni abans de l’Onze de Setembre ni després va representar cap tipus d’èpica catalanista de resistència als assaltants borbònics. És més, la seva solució al conflicte passava per la negociació. Si avui és un heroi mitificat, ell mai va voler ser-ho, ni realment ho va ser.

L’anticastellanisme català i les crides a la resistència de 1713-1714

divendres, 14/09/2012

Un cop la guerra semblava perduda i l’abandó internacional va esdevenir un fet després de la coronació de l’arxiduc Carles com a emperador austríac, la publicística bèl·lica en el bàndol austriacista català va prendre un to marcadament anticastellà, propi de l’ambient de guerra civil més que no pas de guerra dinàstica que va caracteritzar la fase final del conflicte successori. Això contrastava amb l’amalgama de motius que havien conduït cap a l’auge de l’austriacisme i al predomini de l’antifrancesisme que havia caracteritzat els inicis del conflicte.

11-setembre-1714.jpg

D’aquesta manera, moltes cançons i composicions poètiques populars comencen a retratar els castellans com a despietats invasors i animen els catalans a la resistència armada. D’entre els diversos exemples que trobem en aquest sentit destaquen aquests versos:

Anem a dar batalla
als cruels castellans
y visca Catalunya
y visca la llibertat.

Igualment, l’anticastellanisme també es fa present en els grans textos polítics de la Catalunya resistent del bienni 1713-1714, els quals reflecteixen un rebuig al model absolutista imperant a Castella i una forta càrrega de denúncia política contra la seva classe dirigent per voler imposar aquest model al conjunt dels territoris de la monarquia a costa de la destrucció de les constitucions catalanes.

Per exemple, un abrandat discurs del cavaller Emmanuel Ferrer i Sitges adreçat al braç militar el 6 de juliol de 1713 va comportar que aquest estament reconsiderés la seva posició d’abandonament de la lluita després de l’abandó dels aliats. La lluita per les llibertats catalanes significava, alhora, l’alliberament del despotisme dels ministres castellans a tots els territoris de la vella Monarquia Hispànica, la “nostra Espanya” segons les paraules de Ferrer.

Ferrer i Sitges rebutjava qualsevol intent de sortida negociada a la Guerra de Successió a Catalunya i es manifestava partidari de la resistència sota l’argument del caràcter de nació lliure dels catalans des dels temps de Carlemany mentre que apel·lava al dret natural i a les lleis jurades i pactades per defensar la llibertat:

¿Tenen per ventura nostres lleis i privilegis indignes establiments i principis? […] ¿No donen nostres lleis i privilegis facultat per oposar-se als que injustament volen oprimir-nos? […] ¿Què motius té lo sereníssim duc d’Anjou per haver deliberat lo oprimir-nos ab tan rigor, com volen reduir-nos de pobles francs i líberos a nació del tot subjecta i esclava?

Tot i que el discurs conté una sèrie de greuges històrics, és una reprovació adreçada no tant a Castella (perquè recorda que els castellans ja van perdre les seves llibertats a Villalar el 1520) sinó cap els “dispòtics” ministres castellans:

Digne de compassió és lo enganyat poble de Castella i, en general, tota Espanya, que l’ambició, vanitat i cobdícia dels passats ministres que com afamades sangoneres han xuclat per sa ignorant conducta, ab crueltat, la sang dels senzillos pobles i essent ells los autors de civils discòrdies entre los vassalls d’un mateix príncep, sent l’ocasió de la ruïna del Regne, del rei i de la pròpia Pàtria.

Cal destacar el fet que en aquest discurs, igual que en la major part de la propaganda del període, França i sentiment antifrancès ja queden en un segon lloc, com una potència aliada de Castella, qui s’ha convertit en l’enemic de Catalunya. Igualment, les exaltacions de fidelitat a la casa d’Àustria que havien caracteritzat la publicística dels inicis del conflicte desapareixen com a conseqüència de l’abandonament internacional.

D’altra banda, trobem un altre exemple en la crida dels diputats de la Generalitat, feta el 12 de juliol de 1713, amb l’objectiu que els catalans lluitessin per la defensa de les constitucions, en la qual el general Rafel Nebot advertia els catalans que el rei castellà els volia convertir en esclaus, que els volia anorrear les institucions i arruïnar el país.

Finalment, cal citar el fulletó anònim Despertador de Catalunya de 1713, el qual tenia per objectiu esperonar els catalans a resistir, tot basant les seves argumentacions en el pactisme amenaçat per l’absolutisme:

Aquest insuportable jugo s’ha fet més pesat en Castella després que s’introduí lo govern francès que ha augmentat casi per meitat tots los drets, posant noves gabelles (sobre lo que no s’havia pensat), ressellant per més gravàmens lo paper sellat i altres arbitris que ha inventat la francesa política. I sobretot és lo ja indicat de poder lo príncep ab absoluta jurisdicció imposar qualsevoles talls i taxes, servint de llei s’absoluta voluntat, estenent-se fins a llevar los fills a sos pares per la guerra, quintant i requintant a son arbitre. D’ahont pot interferir lo menos advertit la gran distinció i notable distància del govern de Castella al de Catalunya. Consistint aquell en una dura esclavitud i éstes en una suau llibertat […]. Despertau-vos, despertau-vos, catalans adormits […], no sepulteu vostra honra, vostres lleis i la llibertat de vostra amada Pàtria en la negra obscuritat d’una perpètua, deplorable, esclavitud.

Barcelona, 11 de setembre de 1714: la memòria (2)

dimarts, 11/09/2012

La dictadura de Primo de Rivera va suposar la prohibició de la celebració de la Diada entre 1923 i 1930. Recuperada en temps de la Segona República, la celebració va prendre significació institucional amb la presència del president de la Generalitat i de l’alcalde de Barcelona. La normalitat només es trencaria el 1935, després dels Fets d’Octubre de 1934, amb el govern empresonat. Ja en el context de la Guerra Civil, les tradicionals ofrenes florals van ser substituïdes per la desfilada de les milícies. El darrer Onze de Setembre va ser el 1938, al qual va assistir el president del govern espanyol, Juan Negrín.

En el camp de la història durant el període de la Segona República, des del catalanisme conservador, Ferran Soldevila a la seva Història de Catalunya (1935), editada sota la protecció econòmica de Francesc Cambó, va recollir una síntesi de tots els tòpics del catalanisme conservador respecte de l’Onze de Setembre. Així, Soldevila va oferir una lectura de 1714 que connectava directament amb la interpretació de Prat de la Riba. En definitiva, Soldevila defensava la línia “pactista” amb Felip V que els braços militar i eclesiàstic van intentar imposar el 1713, interpretació pactista que, en el fons, legitimava la política de la Lliga Regionalista de Cambó.

soldevila.jpg

Ferran Soldevila

Soldevila no qüestionava el caràcter dinàstic de la Guerra de Successió:

Cadascuna de les dinasties en pugna tenia, dins les tendències generals de les grans monarquies continentals, prou acusades les diferències, en allò precisament que més separava Catalunya i Castella. La dinastia austríaca representava l’imperialisme descentralitzat; la dinastia borbònica, l’absolutisme i la centralització portats a llurs darreres conseqüències.

I definia els partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria com a defensors del règim autonòmic:

No és estrany que la revolta es fes al crit de Visca la Pàtria, Visca els Furs, Visca Carles III; i que l’oposició a Felip V aplegués tots aquells regnes on l’esperit i les pràctiques autonòmiques [sic] eren encara vius –Catalunya, Mallorca, València, Aragó– tota l’antiga corona.

A la vegada que responsabilitzava el braç reial, és a dir els sectors populars, com a culpables de portar la guerra fins a un punt inútil i desesperat:

Les característiques d’aquest nou i darrer període de la guerra no difereixen gaire del que hem estudiat en el capítol precedent: segueix essent una lluita dinàstica: a favor de Carles III i contra Felip V. Segueix essent una lluita d’intervenció en l’estructuració hispànica, com havia estat des dels seus començos, com ho serà fins el darrer moment, en declarar, els seus defensors, a punt de sucumbir, el fracàs de llur esforç per a salvar Espanya de l’esclavatge borbònic […]. És encara, més exacerbadament que mai, l’esforç per defensar les institucions catalanes […].

Per la seva banda, des de la tradició del republicanisme catalanista, l’historiador Antoni Rovira i Virgili sempre va mostrar més simpaties vers la Guerra dels Segadors de 1640 que per la desfeta de 1714. Ara bé, l’opinió de Rovira i Virgili va anar evolucionant fins que després de l’esclat de la Guerra Civil va començar a identificar-se amb el radicalisme de la resistència de Barcelona, la qual interpretaria en clau republicana: els resistents de 1714 eren assimilats als republicans de 1936 i Felip V esdevenia un antecedent repressor similar al representat pel general Franco i l’alçament nacional.

rovira i virgili.jpg

Antoni Rovira i Virgili

El 1932, en un article publicat a La Publicitat (“1714-1932, la realitat d’enguany”, 11-09-1932) Rovira i Virgili considerava que aquell era un episodi superat:

La commemoració de l’Onze de Setembre ha deixat d’ésser un gemec de dolor. Ha deixat d’ésser també un sospir de desig. És, enguany, un crit de victòria. Una victòria civil, incruenta. Comença a triomfar la voluntat de catalana. I la voluntat d’un poble conscient és més forta que les espases enemigues i més forta que les lleis d’opressió, d’assimilació i de limitació […]. Al capdavall, els vençuts de 1714 han estat els vencedors. La causa que Rafael Casanova defensà és essencialment la causa catalana que ha entrat en el seu període victoriós. Mentrestant, tota l’obra de Felip V, del vencedor material d’aquella guerra, es trenca i s’enfonsa. El tron dels Borbons és fet estelles. I de mala fusta d’aquell tron, Catalunya en fa fogueres que saluden la nova llibertat.

En canvi, el 1936, en el seu Resum d’història del catalanisme, Rovira i Virgili va justificar la sublevació de la Generalitat el 1713-1714 restant importància al conflicte dinàstic:

És possible que els catalans d’aquell temps cometessin greus errors, i avui són molts els patriotes que els retreuen d’haver-se posat al costat de la casa d’Àustria i contra la de Borbó, o d’haver mostrat una ideologia més aviat regionalista que no pas nacionalista. Però és evident que la principal preocupació d’aquells catalans, o d’una bona part d’ells, era, no el litigi dinàstic, ans la conservació de les llibertats de Catalunya, que van veure amenaçades amb Felip d’Anjou.

I arribats a 1937, la seva interpretació històrica de l’Onze de Setembre és radicalment conjuntural i política com es pot observar en l’article “La significació del 1714” (La Publicitat, 11-09-1937):

No. No és el lleialisme vers Carles d’Àustria allò que va dur a l’alt heroisme i a l’exemplar sacrifici dels catalans del 1714. La significació vera i profunda d’aquell moment és la d’uns homes que donen el màxim valor a la doble llibertat individual i col·lectiva […]. En cada segle, en cada dinastia, en cada època, Catalunya s’ha alçat contra els poders absoluts, opressors, reaccionaris o totalitaris. I és que ella ha estat, és i serà democràtica, igualitària, progressiva i liberal. Podem dir que Catalunya ha rebutjat sempre el feixisme sota les formes que ha revestit històricament. Joan II, Felip IV, Felip V, representen, en el fons, allò mateix que avui representa Franco.

Després de la victòria franquista de 1939, Franco va fer enretirar l’estàtua de Rafael de Casanova “para que no sirva de pretexto de desviaciones partidistas y antinacionales”. Tot i això, el franquisme mai va ser capaç d’eliminar la memòria històrica catalana. Al contrari, la repressió franquista va rearmar moral i sentimentalment el catalanisme. D’aquesta manera, la Diada va seguir commemorant-se, sempre de forma clandestina, fins que el 1976 el governador civil va autoritzar un acte a Sant Boi de Llobregat, on es troba la tomba de Rafael de Casanova. Finalment, amb el restabliment de la democràcia es va permetre que es tornés a instal·la l’estàtua de Casanova, amagada fins aleshores en un magatzem, i el 1977 els catalans van abocar-se massivament en la commemoració de l’Onze de Setembre tot reivindicant l’autogovern. El Parlament de Catalunya va declarar l’Onze de Setembre com la Festa Nacional de Catalunya el 12 de juny de 1980. El Fossar de les Moreres, l’altre espai de trobada i celebració de la Diada, va ser remodelat i dignificat el 1989.

lf_portadaestatut.jpg

11-09-1976.jpg

bcn215.jpg

Barcelona, 11 de setembre de 1714: la memòria (1)

dilluns, 10/09/2012

La memòria de l’Onze de Setembre de 1714 es caracteritza per les seves fluctuacions. I és que la caiguda de Barcelona, cap i casal de Catalunya, a mans de James Fitz-Suart, el duc de Berwick, va tenir un efecte demolidor en la consciència catalana. Els barcelonins van experimentar aquell dia una intensificació dels seus signes d’identitat: ja no eren menestrals, camperols, funcionaris, nobles, eclesiàstics… a ulls dels ocupants eren patriotes catalans, un òrgan compacte que s’aixecava contra un sistema polític que buscava posar fi a les seves llibertats, i eren derrotats. L’esdeveniment aviat va donar pas al mite. Desapareixia la idea d’una Barcelona capital d’una civilització que es creia eterna i que semblava que mai més tornaria.

11-setembre-1714.jpg

Ja en el segle XVIII, malgrat la repressió i l’acomodament al nou règim absolutista, trobem un primer reguitzell de testimonis que van contribuir a la elaboració de la memòria de l’Onze de Setembre a través de dietaris, textos literaris o memorials de tota mena. Tanmateix, la memòria política sembla romandre silenciada i només ressuscita breument en el Memorial de Greuges de 1760, adreçat a Carles III i en el qual es critica la Nova Planta.

Ara bé, és en el segle XIX quan s’elabora la memòria de 1714. I els primers en recórrer al mite serien els literats i historiadors de la Renaixença, generalment des de referències medievals i antifranceses. La recuperació de la història i la cultura de Catalunya realitzada per la Renaixença no era el resultat d’un moviment polític catalanista, sinó que buscava remarcar l’especificitat històrica i cultural del Principat com un element integrant i enriquidor de la nova Espanya liberal en construcció.

D’aquesta manera, i des dels postulats del doble patriotisme característic del període, Víctor Balaguer en la seva Història de Catalunya (1850-1863) intenta identificar el patriotisme català amb l’espanyol. El discurs liberal de Balaguer defuig de qualsevol menció reivindicativa de caràcter nacional. És una nostàlgia més estètica que política. Tanmateix, és gràcies a Víctor Balaguer que a l’Eixample de Barcelona trobem els carrers de Casanova i Villarroel, uns incipients espais de memòria de la Guerra de Successió. Per la seva banda, Jacint Verdaguer va composar un poema sobre la figura de Rafael de Casanova.

Victor_Balaguer.jpg

Víctor Balaguer

D’altra banda, en el marc de la Primera Guerra Carlina, els propagandistes liberals també van recuperar la bandera de 1714. Per exemple, en El Vapor del 14 de febrer de 1835 podem llegir que “hubo un tiempo en que peleamos los catalanes por nuestros fueros y un gobierno despótico abusó de su conquista sujetándonos a vergonzosa opresión. Buscamos el prestigio de los fueros que nos arrebataban en nuestra laboriosidad”. La llibertat per Espanya anava, doncs, lligada a la llibertat de Catalunya.

Seria amb l’eclosió del federalisme quan l’Onze de Setembre generaria una memòria més bel·ligerant. El malestar contra l’Estat liberal centralista va permetre que el republicanisme trobés en la Guerra de Successió, Felip V, els Mossos d’Esquadra i la Ciutadella uns referents històrics adequats per criticar la monarquia d’Isabel II. Així, Francesc Pi i Margall presentaria un discurs força dur en Las Nacionalidades (1876), tot recordant la crueltat del setge i assalt borbònic de Barcelona. Això sí, sempre des del doble patriotisme i la unió de Catalunya i Espanya: “Allí en aquel fuego ardieron no sólo las instituciones de Cataluña, sino también la libertad de España”. En qualsevol cas, és en el període federal quan la historiografia comença a presentar el desvetllament del nacionalisme català en la interpretació dels fets de 1714.

Francisco_Pi_y_Margall.jpg

Francesc Pi i Margall

Cap a finals de segle, la política catalana esdevindria més conservadora, a la vegada que començaria a nodrir-se dels valors nacionals tot realitzant una síntesi entre el discurs federalista, el carlisme i l’austriacisme. Per exemple, el 1886, l’alcalde de Barcelona Francesc Rius i Taulet encarregava als escultors Rossend Nobas i Manuel Fuxà l’elaboració de l’estàtua de Rafael de Casanova, exposada per primer cop en l’Exposició Universal de 1888. És l’inici de la recuperació de la memòria històrica de Barcelona.

Estatua-Rafael-Casanova-Paseo-San-Juan-1907.jpg

El 1891 es celebraria el primer homenatge a l’estàtua de Rafael de Casanova. Aleshores va iniciar-se la tradició de publicar en la premsa una esquela dedicada als màrtirs de 1714 i de celebrar una missa per la seva ànima en l’església de Sant Just. El 1901 va institucionalitzar-se l’ofrena anual a l’estàtua de Casanova per part dels partits polítics catalanistes, com ara la Unió Catalanista. Però no seria fins el 1914 quan va situar-se l’estàtua de Casanova en el seu emplaçament actual a la Ronda de Sant Pere i l’Ajuntament de Barcelona es sumaria oficialment a l’homenatge. Paral·lelament va iniciar-se la tradició, políticament més radical i al marge de l’oficialisme, de reunir-se al Fossar de les Moreres, espai de memòria en el qual havien estat enterrats molts dels morts del setge.

El 1910, Enric Prat de la Riba polemitzaria en un article publicat a La Veu de Catalunya sobre la idoneïtat de rememorar la data de l’Onze de Setembre (“Els hèroes martres”, 11-09-1910). Per a Prat de la Riba, 1714 simbolitzava una derrota i un poble com el català, que aspirava a fer-se un lloc entre els països de la Segona Revolució Industrial i la cursa imperialista, no podia presentar-se enfront d’Espanya i de l’opinió pública internacional a través d’una història que commemorés les derrotes. Per això, Prat de la Riba preferia buscar els referents en una gloriosa edat mitjana, mentre que la Guerra dels Segadors i la Guerra de Successió les identificava amb la victòria dels sectors exaltats de Catalunya enfront dels moderats assenyats pactistes.

enric prat de la riba.jpg

En qualsevol cas, l’acceptació de la Diada de l’Onze de Setembre com a data assenyalada de commemoració per part del catalanisme en els inicis del segle XX va suposar un gran esforç intel·lectual perquè s’establís un contingut temàtic i interpretatiu consensuat que pogués incloure tot el ventall plural del catalanisme en ascensió. D’aquesta manera, els fets de 1714 van passar a simbolitzar fonamentalment la lluita per la defensa de l’autogovern i la rebel·lió contra l’autoritarisme castellà. Tanmateix, segons el consens i la correcció política pròpia del moment, aquesta era una rebel·lió antimilitarista i no insurreccional, sinó que era una reacció defensiva contra una agressió castellana.

Barcelona, 11 de setembre de 1714: els fets

divendres, 7/09/2012

La fase final de la Guerra de Successió, després de la pau internacional signada a Utrecht el 1713, era una altra guerra. Era un conflicte marcat per la religiositat exacerbada i la violència extrema. Era, més que mai, una cruenta guerra civil. Òbviament, també era una guerra per la defensa de les lleis i constitucions del país, per les llibertats amenaçades per un enemic que presentava un anticatalanisme radical. Però no convé simplificar el caràcter de la guerra, s’ha de visualitzar en tot el seu context.

Felipe V.jpg

Felip V

Després de la Pau d’Utrecht van emergir els símptomes de distanciament entre els sectors moderats, partidaris de la negociació amb els comandaments de Felip V, i els radicals, defensors de la resistència a ultrança davant la previsible intransigència del Borbó. En aquest context, el juliol de 1713, va convocar-se la Junta de Braços per valorar i decidir el camí que calia prendre davant l’abandó internacional. D’entrada, només el braç reial va mostrar-se partidari de la resistència. Tanmateix, el braç militar es sumaria a la opció de continuar la guerra. Les cartes estaven sobre la taula. La salvaguarda de les constitucions era l’objectiu prioritari pel qual calia lluitar.

Ara bé, la decisió de resistir i la radicalització de les actituds va comportar la fugida de famílies de la noblesa, de la burgesia, de canonges de la catedral i de molts capitans de la Coronela cap a la zona filipista. Les divisions eren evidents. És més, a Barcelona es produiria un autèntic conflicte entre el Consell de Cent, la Generalitat i el comandament militar per fer-se amb el poder. Finalment, el febrer de 1714, una Diputació del General financerament asfixiada cediria el comandament de la guerra al Consell de Cent.

Per la seva banda, els borbònics, amb un exèrcit de 50.000 homes, van ocupar la quasi totalitat del Principat entre 1713 i 1714. Ciutats austriacistes de primera hora com Vic i Valls ja restaven en mans dels filipistes. D’aquesta manera, arribats a 1714, la desproporció entre les forces ocupants de Catalunya i el reduït contingent de resistents, concentrats a Barcelona i Cardona, era abismal.

Barcino_magna_parens.jpg

Tanmateix, les requises, extorsions i represàlies indiscriminades dels borbònics van derivar en un gran aixecament antifilipista quan el ministre Jean Orry va voler introduir una tributació extraordinària. Les comarques del Penedès, el Camp de Tarragona, la Conca de Barberà, la Ribera de l’Ebre, el Maresme, el Vallès, la Plana de Vic, el Lluçanès, el Ripollès, l’Alt Urgell i la Noguera van alçar-se al crit de “Via fora lladres!” i “Visca la Pàtria!”. L’aixecament descordinat i sense connexió amb Barcelona, va ser esclafat per una brutal repressió dirigida pel Duc de Pòpoli.

Havia arribat l’hora d’iniciar l’assalt sobre Barcelona, tot i les reticències que Lluís XIV de França adreçava a Felip V l’agost de 1713:

El partido que había tomado de bloquear a Barcelona sin sitiarla parece muy conveniente al estado presente de las cosas; y como no ha de ser socorrida por nadie, tarde o temprano la someteréis.

Tenéis razón al querer reducir a Barcelona por la fuerza; pero cuando falta, quiere la prudencia que se empleen otros medios. Nada de mayor interés ni de más consecuencias para V.M. que pacificar a España. Sois vos quien habéis de juzgar cuales son los medios que deben emplearse para conseguirlo, desde el momento en que no podéis contar con el éxito de la guerra.

Louis_XIV_of_France.jpg

Lluís XIV

Però Felip V no faria cas al seu avi i, després que els resistents evitessin el bloqueig de la ciutat durant els mesos de febrer i març, el duc de Pòpoli bombardejaria Barcelona per primer cop l’abril de 1714. Aquell mateix mes, Lluís XIV aconseguiria el relleu de Pòpoli per James Fitz-Stuart, el duc de Berwick, protagonista del dramàtic setge final. Aquesta era la postura de Berwick respecte del setge de Barcelona:

Los barceloneses merecen toda clase de castigos, hasta el de ser exterminados, por haber osado mantenerse con tanta obstinación en su rebeldía, pero son, sin embargo, vuestros súbditos, y V.M., con su gran clemencia, querrá darles ocasión para que vuelvan a su deber sin destruirlos. Son enfermos que aún están bajo un acceso de furor. Quiero se les procure un remedio un poco dulce en apariencia. Aumentarán su mal y llegarán a la desesperación.

James_FitzJames_1st_Duke_of_Berwick.jpg

James Fitz-Stuart, duc de Berwick

Tanmateix, el juliol, Lluís XIV insistia en la prudència necessària en la presa de Barcelona:

Espero que dentro de poco tendréis a Barcelona reducida. Más, aun cuando merezca esta ciudad ser castigada, creo que es de vuestro interés moderar la severidad que queréis usar con sus habitantes, pues aun cuando sean vuestros súbditos, debéis tratarlos como a padre y corregirlos sin perderlos: Vous devez les traitter en père et les corriger sans les perdre. Bien habrá dentro de la ciudad un buen número de habitantes cuya fidelidad a vos no se ha entibiado nunca, habiendo solo sido oprimidos por la insolencia. Y, sin embargo, los envolvéis con los rebeldes, y perecerán juntos como subsistan las órdenes que habéis dado al mariscal de Berwick. Os aconsejo, pues, que le concedáis más libertad de la que le habéis dado, y os ruego que creáis mi opinión como fundada en la experiencia.

Però el fracàs dels bombardejos de maig i l’estancament de les negociacions del ministre Jean Orry amb l’austriacista Pau Ignasi de Dalmases van precipitar el setge des de finals de juliol. Uns 40.000 soldats dels exèrcits hispànic i francès van començar l’assalt definitiu d’una ciutat defensada per uns 5.500 homes, la majoria dels quals es trobaven enquadrats en les companyies gremials, sota les ordres del general Antoni de Villarroel i del conseller en cap Rafael de Casanova.

Sitio-barcelona-11-septiembre-1714.jpg

Els intensos bombardejos i les bretxes produïdes a les muralles van facilitar l’assalt final de les forces borbòniques l’Onze de Setembre. Ara bé, la presa de la ciutat no va produir-se sense dificultats perquè el baluard de Sant Pere va ser pres pels filipistes i reconquerit onze vegades en un dia pels resistents barcelonins. La defensa va ser heroica, però no generalitzada. Felip V comptava amb complicitats en la ciutat, possiblement entre sectors de l’aristocràcia i l’alta burgesia que no havien pogut abandonar la capital catalana i que veien en l’entrada dels filipistes la gran oportunitat de fer-se amb un lloc destacat en la nova Catalunya dels Borbons.

Es lluitaria cos a cos i casa per casa fins que, cap a les dues de la tarda, Rafael de Casanova va caure ferit i Antoni de Villarroel va ordenar la capitulació de la ciutat. La ciutat comtal, el cap i casal de Catalunya, finalment havia caigut. L’esdeveniment donava pas al mite.

11-setembre-1714.jpg

Les cròniques borbòniques del moment farien referència a la capacitat de resistència dels barcelonins durant el setge:

Sufrían con la mayor constancia quantas fatigas e injurias trae un cerco, despreciando valerosamente el fuego tan cruel que se les hacía, sin demostrar jamás menor flaqueza ni desmayo […]. Viendo ya el fatal amago de su perdición sin flaquear en nada era tanta su vigilancia y las fuerzas que incansables aplicaban a aquel parage que pudo y con razón poner a los sitiadores en bastante cuidado, reconociéndose que en ellos más que el valor obraba la desesperación […]. Quedó presa el día 11 de setiembre del año 1714 la tan ruidosa Plaza de Barcelona y que tanto dio que decir en la Europa (y aun fuerza de ella) en poder de España después de una larga y valerosa resistencia. Tal que con dificultad se encontrará una semejante en las Historias. Porque fue la que atrevidamente quiso mantenerse entre España y Francia, defendida solo por sus belicosos naturales, osadía valerosa que en otros términos era digna de aplausos inmortales.

Almanach_pour_1715_la_prise_de_Barcelone_par_le_duc_de_Berwick_le_13_septembre_1714.jpg

Durant el setge, els defensors havien patit unes 7.000 víctimes i una tercera part de les cases de Barcelona van ser destruïdes per les 30.000 bombes llançades per l’exèrcit borbònic, mentre que els assaltants van comptabilitzar unes 14.200 baixes. I la repressió consegüent seria especialment dura i d’un abast profund, tant polític, com econòmic i cultural. Així, entre els anys 1714 i 1716, les autoritats borbòniques es van dedicar a posar les bases d’una repressió sistemàtica fonamentada en un estat d’excepció permanent i aplicat a tots els àmbits de la vida col·lectiva.

El cas dels catalans

dijous, 6/09/2012

Després de la coronació de l’arxiduc Carles com a nou emperador austríac el Cas dels catalans, tal i com es coneixia la qüestió de Catalunya en les cancelleries europees, va prendre protagonisme en les negociacions de pau d’Utrecht i Rastatt. Tant l’ambaixador anglès Baró de Lexington com el mateix Lluís XIV de França van realitzar gestions i instàncies perquè es es mostrés una certa flexibilitat, es respectessin les constitucions catalanes i s’assolís una pau ràpida, però van topar amb la intransigència i el radicalisme anticatalà desenvolupat per un Felip V cegat pel càstig i la repressió com a eines de la raó d’Estat i que no perdonava la revolta catalana.

Felipe_V_de_España.jpg

Felip V

En aquest sentit, el radicalisme anticatalà exhibit per Felip V en les negociacions celebrades a Utrecht es reflecteix en les instruccions donades als seus emissaris:

En quanto a Hespanya combiene tener presente como punto de suma importancia que de ninguna manera se den oydos a propósito de pacto que mire que a los catalanes se les conserven sus pretendidos fueros, pues sobre ser tan indignos de ellos aunque fueren solo los que tenían en tiempos del Rey Don Carlos II, mi tío […]. No es de conveniencia ni decoro que la paz general salga garante de tan vergonzante condición ni que por ella quedase a la abitual propensión de los cathalanes a la rebelión, con amarres y permitido recurso a los coligados enemigos.

O en aquesta carta adreçada al seu avi Lluís XIV en el marc de les negociacions del Tractat de Rastatt:

Quiero tomar algún temperamento por lo que mira á ellos. V.M. sabe les concedía que quedarían sobre el pie de los castellanos. Esta gracia que no merecían, no ha hecho cesar su rebelión; después les he dado todo el tiempo de reconciliarse, les he varias veces hecho ofrecer una amnistía, y todo esto no ha producido nada. En fin, si es menester, les conservaré sus Privilegios con condición que estos no sean más que aquellos que se llaman municipales, y de los que será excluido todo lo que es contrario a mi autoridad y a mis derechos de soberanía, y con condición también de que me pagaran todos los gastos de la guerra de Cataluña, hechos así en Mar como en Tierra, desde el 1º de julio hasta que se hayan rendido las armas.

Louis_XIV_of_France.jpg

Lluís XIV, rei de França

Finalment, en els acords de pau entre Anglaterra i Felip V de juliol de 1713 s’establia que aquest concediria als catalans “tots aquells privilegis que posseeixin els habitants de les dues Castelles”. Ara bé, la manca explícita del reconeixement específic dels drets constitucionals dels catalans va motivar uns intensos i interessants debats polítics a Anglaterra, on els whigs van fer de l’anomenat Cas dels catalans un dels principals cavalls de batalla contra els tories en la primavera de 1714. I és que el radicalisme anticatalà de Felip V no va ser políticament correcte a Europa.

Per exemple, el 3 d’abril de 1714, Lord William Cowper va presentar una súplica per a la reina Anna en nom de vint-i-quatre lords en la qual es demanava a la monarca que continués intercedint perquè els catalans poguessin conservar “aquelles llibertats que no poden sinó ésser molt valuoses per a ells” i d’aquesta manera “seguir tenint el complet gaudiment de llurs justos i antics privilegis”. Tanmateix, la reina Anna va respondre amb evasives i desviant l’atenció cap a l’antic arxiduc i actual emperador austríac Carles VI perquè “en el temps en què vaig concloure la meva pau amb Espanya, vaig resoldre de continuar la meva interposició, a cada escaient ocasió, per obtenir aquelles llibertats i per prevenir, si fos possible, els infortunis als quals aquell poble és exposat per la conducta d’aquells als quals toca més a prop d’auxiliar-los”.

LordChancellorWilliamCowper.jpg

Lord William Cowper

Anna, reina de la Gran Bretanya

D’altra banda, dos impresos anònims fent-se ressò del Cas dels catalans van aparèixer a Londres el 1714: The Deplorable History of the Catalans (La deplorable història dels catalans) i The Case of the Catalans Considered (Consideracions sobre el Cas dels catalans). tots dos es mostraven molt crítics amb la monarquia britànica, a qual retreien la falta de respecte dels compromisos contrets amb els catalans després d’haver-los incitat a la rebel·lió contra Felip V.

Per exemple, a The Case of the Catalans Considered podem llegir:

És evident que els catalans es van sotmetre al rei Carles per instigació dels anglesos […]. Encara que deixem de donar suport a l’emperador no hauríem d’abandonar els catalans […]. És ridícul pensar que els nostres ministres siguin guardians tan ineptes de l’honor de la nostra Nació. Vam tenir en les nostres mans el poder d’imposar qualsevol condició que volguéssim. ¿Abandonarem un poble fidel, l’únic crim del qual consisteix a haver-se adherit a nosaltres? […]. ¿Ha de ser sacrificat aquest poble a la còlera del qui és ara el seu rei? ¿No seria la seva sang un monument etern a la nostra crueltat? […]. Tot això toca el cor de tot ciutadà britànic generós quan considera el cas dels catalans […]. [Si] aquell poble és abandonat i perdut, ¿no mereixem la censura de tothom com a autors de la seva ruïna? ¿El mot catalans no serà sinònim de la nostra deshonra?

Un cop finalitzada la guerra, el Cas del catalans va seguir cuejant. Així, el Committee of Secrecy nomenat per la Cambra Baixa del Parlament britànic va qüestionar les ordres de l’ambaixador Baró de Lexington per reconèixer Felip V com a rei d’Espanya, fet que va permetre-li el rebuig de les lleis i constitucions catalanes. Igualment es criticava que Lexington havia qualificat els catalans de “rebels” i de “poble turbulent”. Tampoc escapava de la crítica el vescomte de Bolingbroke, qui havia declarat que assegurar que preservar la llibertat dels catalans no era de l’interès d’Anglaterra i que els catalans havien de viure en una deguda subjecció a l’autoritat. I en les conclusions de l’informe s’afirmava que els antics aliats catalans havien estat abandonats per Anglaterra tot contradient la paraula donada.

Viscount Bolingbroke.jpg

Vescomte de Bolingbroke

King_George_I_by_Sir_Godfrey_Kneller,_Bt.jpg

Jordi I, rei de la Gran Bretanya

Del distanciament europeu respecte de Felip V i el Cas dels catalans segurament trobem el millor testimoni en l’obra de Voltaire, qui va parlar admirat de la memòria de la resistència heroica de Catalunya a Le Siècle de Louis XIV (1752), tot i que des d’una posició més ambigua del que sovint s’ha volgut interpretar:

Voltaire.jpg

Voltaire

Cataluña es uno de los países más fértiles de la tierra y de los mejor situados […]. Produce todo lo que es requerido para las necesidades del hombre […]. Puede pasar del universo entero y sus vecinos no pueden pasar de ella. Lejos que la abundancia y las delicias hayan reblandecido a sus hombres, estos han sido siempre guerreros. Pero a pesar de su valor y su amor extremo por la libertad han sido sojuzgados en todos los tiempos: los romanos, los godos, los vándalos, los sarracenos la conquistaron […].

Felipe V, librado de su competidor, no pudo reducir el solo a los catalanes. Luis XIV le ayudó […]. Los sitiados se defendieron con un coraje fortificado por el fanatismo. Un fanatismo de libertad les hizo sordos a todas las promesas que recibieron del rey […]. Habiendo penetrado los sitiadores, los sitiados se batieron de calle en calle […]. No obtuvieron más que la vida y los bienes. La mayor parte de sus privilegios fueron destruidos […]. Este furor de los catalanes, que no les había animado cuando Carlos VI estaba entre ellos y que les transportó cuando estuvieron sin auxilio, fue la última llama del incendio que había abrasado tan largo tiempo la más bella parte de Europa por el testamento de Carlos II.

Pere Joan Barceló i Anguera, el Carrasclet, cap de la resistència antiborbònica

dimarts, 11/10/2011

La fase final de la Guerra de Successió, és a dir, la guerra franco-castellana contra Catalunya, no va acabar l’11 de setembre de 1714 amb la rendició de la ciutat de Barcelona davant dels exèrcits borbònics, sinó que va continuar en forma de resistència de guerrilles, dirigides sovint per oficials catalans que havien participat en la Guerra de Successió, que lluitaven contra l’ocupació del Principat.

Un dels líders guerrillers més famosos va ser Pere Joan Barceló i Anguera, un capità de fusellers que, en resposta a la repressió borbònica,  va alçar-se en armes contra les tropes filipistes que ocupaven Catalunya a finals de 1714. Involucrat en les principals guerres que van assolar Europa durant la primera meitat del segle, el Carrasclet va esdevenir un dels principals malsons dels Borbons en el segle XVIII.

carrasclet.jpgNascut a Capçanes (1682), el mític guerriller era fill de Francesc Barceló, un capità de fusellers de les forces de l’arxiduc Carles d’Àustria, el qual va morir en una acció a Móra d’Ebre durant la Guerra de Successió. Carboner d’ofici, Pere Joan Barceló ja va participar en la lluita del bàndol austriacista, arribant a ser alferes de la companyia del seu pare. El 1714, en rendir-se la ciutat de Barcelona, va sol·licitar el perdó i va retirar-se a Marçà, al Priorat.

Empresonat dues vegades en el context de la repressió, Pere Joan va aconseguir fugir a la muntanya de Llaberia, immediata al seu poble, des d’on va dur a terme fets d’una gran audàcia contra l’exèrcit borbònic. Excel·lent estratega militar, va esdevenir el cap de les diverses guerrilles que van anar formant-se arreu del Principat. Així, d’altres caps guerrillers com Guardiola, Bernic, Tomeu de Pullina o Francesc Bach de Roda van unir-se a les forces del Carrasclet.

Va actuar, des dels Pirineus a l’Ebre, efectuant múltiples accions, sempre coronades amb èxit, contra les forces borbòniques i els Mossos d’Esquadra (escamots creats entre la població autòctona, i dirigits pel vallenc Veciana, per perseguir la resistència austriacista i els bandolers). Així, el Carrasclet va alliberar temporalment Reus i d’altres localitats catalanes, així com a nombrosos presoners patriotes. El governador de Tarragona, en resposta, va fer empresonar la mare i diversos familiars de Barceló, però ell no va cedir en les seves accions.

El 1718, en el context  de l’imminent esclat de la guerra entre la Quàdruple Aliança (que aplegava els països de la Gran Aliança de l’Haia i França) i Espanya, el Carrasclet va ser cridat al Rosselló pel mariscal duc de Berwick, el qual va mostrar-li els propòsits de restablir les llibertats de Catalunya en cas de victòria en la guerra. Tot i desconfiar de les seves promeses, Pere Joan va aprofitar l’ocasió per rebre equipament i armament per a la seva causa per part dels francesos. D’aquesta manera, el Carrasclet va ser investit pels francesos amb el càrrec de coronel de fusellers de muntanya per lluitar contra les forces filipistes que ocupaven Catalunya.

Quan la península Ibèrica va ser envaïda pels exèrcits francesos (1719), Pere Joan va comandar un exèrcit de 8.000 milicians equipats amb les armes i municions que hi havia en custòdia als municipis per a la cacera de llops, o bé amb les que prenien a l’enemic. L’exèrcit del Carrasclet va emprendre accions al Priorat, al Camp de Tarragona, a la Ribera d’Ebre i a la Terra Alta. Van destacar els seus atacs a Reus i la seva famosa marxa de Falset a Montserrat i al Pallars. Pel desembre del 1719 va atacar infructuosament Valls.

Capçanes._Monument_al_Carrasclet.JPG

Acabada la guerra, va refusar la incorporació amb el grau de coronel a l’exèrcit francès a causa de la seva intransigència. El Carrasclet es proposava continuar la lluita, però la situació no ho va permetre. Aleshores, Pere Joan Barceló va haver d’emprendre el camí cap a l’exili, i el 7 de febrer de 1721 va instal·lar-se a Viena, on va ser acollit per l’emperador Carles VI (l’arxiduc Carles d’Àustria de la Guerra de Successió), el qual va oferir-li l’assignació monetària corresponent al grau de coronel de l’exèrcit imperial. Aquell mateix any, les noves autoritats militars espanyoles van llançar l’ordre de detenció contra els “sediciosos rebeldes que tomaron sus armas contra las Reales Tropas de su Majestad” a 76 localitats catalanes. El retorn a Catalunya es presentava impossible en aquelles condicions.

Des de Viena, Pere Joan i la seva muller van retirar-se a Hongria, on van adquirir unes terres a la vila de Múgdia. Allà va treballar com a pagès fins que, el 1734, va esclatar una nova guerra entre Àustria i Espanya. En aquest context el Carrasclet va tornar a prendre les armes per comandar una companyia de soldats catalans exiliats lluitant contra l’ocupació borbònica de Nàpols. Tanmateix, el vaixell que el conduïa va ser capturat a Pescara per les forces borbòniques i Barceló va veure’s conduit a Cadis on va ser empresonat. No seria alliberat fins el 1740, després de la Pau de Viena.

Un cop va recuperar la llibertat, el Carrasclet va retornar a Àustria. Però, el 1740, mort l’emperador Carles VI, Àustria va ser atacada pels bavaresos en el context de la Guerra de Successió Austríaca. D’aquesta manera, Pere Joan Barceló va haver d’agafar novament les armes i organitzar una nova companyia de voluntaris catalans per lluitar contra la invasió bavaresa i defensar la legitimitat de l’emperadriu Maria Teresa. Aquesta vegada, la sort ja no va acompanyar-lo i, el 1743, va morir en combat a Breisach el Vell, on va ser enterrat amb honors militars.

Pere Joan Barceló, el Carrasclet, com milers de catalans del seu temps, va morir exiliat, lluny del país pel que tant va lluitar fins a la fi dels seus dies. Havia esdevingut un digne i heroic representant de la resistència popular guerrillera contra l’ocupació filipista de Catalunya. La seva figura ja era una llegenda.

El Decret de Nova Planta de 1716

dissabte, 8/10/2011

La desfeta militar i política de 1714 va desembocar en una àmplia repressió contra Catalunya amb el desmuntament de tota l’estructura institucional anterior, a la vegada que es preparava el camí per a les noves mesures uniformadores. El nou model d’Estat borbònic, que es traduiria en la promulgació del Decret de Nova Planta el 16 de gener de 1716, seria l’expressió de l’absolutisme que encarnava Felip V i de l’esperit annexionista i assimilador de Castella.

Així, la Nova Planta s’ha d’interpretar com un acte d’assimilació castellana dels diversos regnes peninsulars. La filosofia del Decret era la de canviar la supremacia de la llei per introduir la de la voluntat reial. És a dir, la Nova Planta suposa la imposició de l’absolutisme davant de la tradició constitucional catalana. Això sí, una imposició feta d’una manera sòlida després de l’experiència dels regnes de València i Aragó.

Felip V.jpg

Felip V

Aquesta nova estructura del poder tenia en compte, sobretot, la voluntat omnímoda del monarca i tenia els seus eixos principals en els nivells polític, fiscal i territorial. D’aquesta manera, el nou organigrama del poder era una piràmide jeràrquica que anava des del capità general i la Reial Audiència, al vèrtex, fins als batlles o regidors. També hi havia una Superintendència, organisme d’inspiració francesa, encarregada de donar el suport financer. Fiscalment, s’introduïen els impostos del cadastre reial, el cadastre personal i el cadastre ganancial. I territorialment, s’introduïa la figura dels corregiments, dotze demarcacions que dividien el Principat sota el comandament dels corregidors.

Aquest és un fragment de la Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña de 16 de gener de 1716:

DecretNovaPlanta.pngD. Felipe V en Madrid por Real Decreto de 16 de enero de 1716.

Por decreto de 9 de octubre próximo fui servido decir que, habiendo con mi asistencia divina y justicia de mi causa pacificado enteramente mis Armas el Principado de Cataluña, tocaba a mi soberanía establecer gobierno en él, y dar providencias para que sus moradores vivan en paz, quietud y abundancia, para cuyo fin, habiendo procedido madura deliberación y consulta de Ministros de mi mayor confianza.

1. He resuelto que en el referido Principado se forme una Audiencia en la qual presida el Capitán General o Comandante General de mis armas, de manera que los despachos, después de empezar con mi dictado, prosigan en su nombre. El Capitán General o Comandante ha de tener voto solamente en cosas de gobierno, y esto hallándose presente en la Audiencia; debiendo, en nominaciones de oficios y cosas graves, el Regente avisarle un día antes.

2. La Audiencia se ha de juntar en las casas que antes estaban destinadas para la Diputación, y se ha de componer de un regente y diez ministros para lo civil y cinco para lo criminal, dos fiscales y un alguacil mayor […]

4. Las causas de la Real Audiencia se substanciarán en lengua castellana. Y para que por la mayor satisfacción de las partes los incidentes de las causas se traten con mayor deliberación, mando que todas las peticiones, presentaciones de instrumentos y lo demás que se ofreciere, se hagan en las Salas: para lo corriente y público, se tenga audiencia pública lunes, miércoles y viernes de cada semana en una de ellas por turno de meses […].

15. En las causas criminales se ha de proceder en la Audiencia y demás juzgados de Cataluña de oficio, a instancia de parte u del fiscal; se ha de hacer secuestro o embargo de los bienes del reo, después que sea decretada su prisión; los términos de prueba y otros se han de poder limitar a arbitrio del juez; se han de poder imponer penas pecuniarias y la de confiscación en los casos y como procediere de Derecho. Y todo lo referido aquí y demás que se expresare, se ha de entender con todo género de personas, de cualquier estado, grado o condición, sin que haya lugar profano exento para las prisiones y demás que ocurriere. Debiendo administrarse la justicia criminal sin embarazo alguno, de cualquier calidad que sea […].

27. Se impondrán las penas y se estimarán las probanzas según las Constituciones y práctica que había antes en Cataluña. Y si sobre esto ocurriere a la Sala criminal alguna cosa que necesite de reformación, se me consultará. Se proseguirán las causas contra los reos ausentes; y si sobre el modo de substanciarlas y ejecución de las penas tuviere algún reparo, la Sala me consultará […].

34. Los Regidores no podrán juntarse sin asistencia del Corregidor o Bayles. Y los gremios de artesanos y mercaderes, y qualesquiera otros, deberán, para juntarse, avisar al Corregidor o Bayles para que asista o envíe Ministro suyo a la Junta, a fin de que se eviten discusiones y todo se trate con la quietud que es justo […].

38. Pero los oficios subalternosdestinados en las ciudades, villas y ligares para su gobierno político, en lo que no se opusiere a lo dispuesto en este Decreto, se mantendrán. Y lo que sobre esto se necesitare reformar me lo consultará la Audiencia, y los reformará en la forma que se dice al fin respecto de ordenanzas.

39. Por los inconvenientes que se han experimentado en los sometens y juntas de gente armada, mando que no haya tales sometens ni otras juntas de gente armada, sopena de ser tratados como sediciosos los que concurrieran o interviniesen.

40. Han de cesar las prohibiciones de extranjería porque mi real intención es que en mis Reynos las dignidades y honores se confieran recíprocamente a mis vasallos por el mérito y no por el nacimiento en una provincia u otra.

41. Las Regalías de fábricas de Monedas, y todas las demás llamadas mayores y menores, me quedan reservadas. Y si alguna comunidad o persona particular tuviere alguna pretensión, se le hará justicia oyendo a mis Fiscales.

42. En todo lo demás que no está prevenido en los capítulos antecedentes de este Decreto, mando se observen las Constituciones que antes había en Cataluña; entendiéndose que son de nuevo establecidas por este Decreto, y que tienen la misma fuerza y vigor que lo individual mantenido en él.

43. Y lo mismo es mi voluntad se ejecute respecto del Consulado de la mar, que ha de permanecer, para que florezca el comercio y logre el mayor beneficio el país.

44. Y lo mismo se observará en las Ordenanzas que hubiere para el gobierno político de las ciudades, villas y lugares en lo que no fuere contrario a lo mandado aquí; con que sobre el Consulado y dichas Ordenanzas, respecto de las ciudades, villas y lugares cabezas de partidos, se me consulte por la Audiencia lo que considere digno de reformar, y en lo demás lo reforme la Audiencia.

Vídeo: Els fets de l’11 de setembre de 1714 i la batalla de Talamanca

diumenge, 11/09/2011

Aprofitant la celebració de l’11 de setembre aprofitem per recuperar dos interessants documents de l’arxiu de TV3. En primer lloc, una intervenció del professor Josep Maria Solé i Sabaté en el programa Divendres on, acompanyat de l’escriptor Alfred Bosch, respon a tres preguntes clau en el conflicte de la Guerra de Successió: 1. Va ser una guerra d’Espanya contra Catalunya?; 2. Catalunya era independent abans del 1714?; i 3. Rafael de Casanova va ser un heroi?


A més, crec que és interessant recuperar en aquestes dates el Sota Terra dedicat a la Batalla de Talamanca de l’agost del mateix 1714 entre les tropes borbòniques i l’exèrcit austriacista català, la que es considera que va ser la darrera victòria militar catalana en la història. Un exercici d’arqueologia i de reconstrucció històrica interessant i força didàctic.


Catalunya i l’absolutisme borbònic: la repressió

dissabte, 2/10/2010

La victòria del bàndol borbònic en la Guerra de Successió va suposar per a Catalunya una forta repressió d’un abast profund, tant polític, com econòmic i cultural que va iniciar-se el mateix dia de la derrota militar. Així, entre els anys 1714 i 1716, les autoritats borbòniques es van dedicar a posar les bases d’una repressió sistemàtica fonamentada en un estat d’excepció permanent i aplicat a tots els àmbits de la vida col·lectiva.

11-setembre-1714.jpg

En primer lloc, la desfeta militar i política de l’Onze de Setembre va provocar la immediata repressió dels caps que havien participat en la resistència antiborbònica com el general Moragues, Bac de Roda o Antoni de Villarroel. Les forces d’ocupació van deixar palesa la seva voluntat d’acabar amb tothom que fos sospitós de ser partidari de la causa austriacista. Els sospitosos van ser desposseïts de tots els càrrecs i molts d’ells van ser ajusticiats sumàriament, empresonats, condemnats a galeres o deportats.

barcelona_1714.jpg

D’altra banda es va construir una Ciutadella o fortí militar a Barcelona per a controlar la ciutat, sotmesa a un règim de territori conquerit. Els ocupants de Barcelona van arrasar tot un barri de la ciutat (la Ribera) per a construir-la i deixar al davant una gran esplanada com a zona de seguretat que la separés de la ciutat.

La presència d’un gran exèrcit d’ocupació i la mateixa construcció de la Ciutadella no solament tenien la finalitat de pacificar el territori i controlar la dissidència, sinó que havien de servir també per a enaltir la figura de Felip V i visualitzar la subjugació indiscutible de Catalunya a la nova monarquia borbònica.

ciuradella bcn.jpg

Al conjunt del Principat, les noves autoritats van fer enderrocar les defenses dels castells que no eren reials i les muralles de moltes viles van ser desguarnides parcialment. A més, va decretar-se la prohibició de guardar armes –llevat de les milícies filipistes– i molts dels símbols propis dels catalans van ser prohibits o, fins i tot, destruïts en favor de nous símbols de la monarquia borbònica. Altres de les implacables mesures d’ordre públic i de control social imposades arreu de Catalunya van ser: el control de residència dels ciutadans, la censura de llibres, l’aplicació d’un toc de queda inflexible, la intervenció de gremis i corporacions o les represàlies contra els eclesiàstics.

Totes aquestes mesures, que s’afegien al rigor de la repressió, van abocar a la població a un clima de desmoralització i d’incertesa insuportable. Quan va promulgar-se el Decret de Nova Planta, el 16 de gener de 1716, la feina bruta ja estava feta i els objectius de la repressió assolits. La desnacionalització de Catalunya, amb l’extermini de la dissidència, la devastació econòmica i la dominació política i institucional, era un fet.

DecretNovaPlanta.pngEl triomf borbònic va suposar també un nou sistema de jerarquia social a Catalunya, en el qual la noblesa que durant la guerra s’havia manifestat indiferent o be partidària de la causa filipista es va convertir en el grup social hegemònic en detriment dels mercaders i la menestralia que serien marginats dels governs municipals. Aquest fet, sumat a l’absència de les institucions pròpies de la terra com la Generalitat, va provocar un distanciament progressiu entre les noves institucions polítiques i la societat catalana al llarg del segle XVIII.

Com és sabut, a més, la repressió no només es va limitar al camp social i polític, sinó que va fer-se extensiva a la cultura i la llengua. D’aquesta manera, després de la derrota catalana el 1714 es va dur a terme una repressió cívica l’extinció d’antigues tradicions i costums i, sobretot, va realitzar-se una repressió cultural i lingüística amb un programa de progressiva introducció del castellà a les escoles.

En aquest sentit, el Consell de Castella va recomanar que els judicis, l’ensenyament i l’educació religiosa es fessin exclusivament en llengua castellana. La legislació de Felip V, concretada en el Decret de Nova Planta, ja buscava introduir el castellà a la Reial Audiència.  Posteriorment, els decrets de Carles III promulgats entre 1768 1772 imposaven el castellà com a llengua en l’educació escolar i interferien en els afers mercantils ordenant que les cases de comerç duguessin els comptes i els llibres en castellà.

La llengua constituïa un tret significatiu de la personalitat nacional i, com a tal, un obstacle per a la dominació del país per les noves autoritats borbòniques. És per això que la llengua catalana va veure’s relegada a l’ús familiar, però, tot i que aquest retrocés també va produir-se en el terreny literari, la repressió de la monarquia absolutista no va produir una veritable decadència de la llengua, sinó més bé un estancament.

La culminació de la repressió cultural va ser la creació de la Universitat de Cervera el 1717. Amb aquesta universitat es substituïen les cinc universitats que existien abans de la Guerra de Successió (Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona i Vic), considerades com un focus de resistència antiborbònica. La de Cervera esdevenia, per tant, l’única institució universitària de tot el Principat. Aquesta vila va ser escollida per a recompensar la fidelitat filipista durant el conflicte i amb l’objectiu d’allunyar els centres intel·lectuals de la ciutat de Barcelona.

Finalment, d’aquesta repressió cal remarcar la preservació de la tradició jurídica catalana: el dret civil i familiar i el dret consuetudinari.