Arxiu de la categoria ‘PARÍS: LLUMS I REVOLUCIÓ’

Constitució francesa de 3 de setembre de 1791

dissabte, 26/02/2011

En un període de només 4 anys (1791-1795), la França revolucionària va veure com els diferents parlaments signaven tres constitucions diferents. Cada constitució responia a la conjuntura política en que va realitzar-se. Així, mentre la de 1791 ideològica era una aproximació al liberalisme (la seva finalitat principal era el trencament amb el passat), la de 1793 respondria a un avenç democratitzador jacobí i la de 1795 suposaria el triomf del liberalisme conservador.

La Constitució és la llei fonamental en l’organització d’un Estat, la forma real en la que es governa un poble. Així, el model constitucional modern consagrat a la Revolució Francesa es basaria, a grans trets, en el reconeixement de les llibertats individuals, en la separació de poders i en el principi de la sobirania popular.

Lògicament, la revolució triomfant convertiria els Estats Liberals convocats per Lluís XVI en una Assemblea Constituent que tindria com a tasca fonamental la redacció d’una Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (1789) i la primera Constitució de la història de França, aprovada el 1791.

acceptance-constitution-17911.jpg

El punt del que parteix l’Estat liberal de dret es caracteritzarà per la primacia de “l’imperi de la llei” amb una llei de lleis: la Constitució. A aquesta deurien estar sotmesos els actes del propi Estat i a ella es supediten les altres normes jurídiques emanades de la dinàmica legislativa parlamentària. El primer objectiu d’aquesta deriva constitucional no era altre que la limitació del poder absolut del monarca mitjançant una sèrie de regles fixes que reglamentessin l’acció reial i el desenvolupament del govern. El poder quedava, d’aquesta manera, distribuït entre uns cossos diferenciats (separació de poders legislatiu, executiu i judicial), limitats i controlats. S’estava alliberant a la població del control absolut i abusiu exercit per l’absolutisme.

Ara, els ciutadans tindrien una quota legítima de participació (més o menys gran segons el model constitucional) en el procés del poder polític. En definitiva, el que feia la Constitució era donar una nova base de legitimació al poder, de dalt a baix. Tota Constitució devia ésser aprovada pel poble –via referèndum o pels seus representants–, fet que conferia als parlamentaris una nova legitimitat “democràtica”. Així, amb el model francès de 1791 es consagrava el principi de la sobirania popular i un model d’Estat centralitzat administrativament que seria exportat a altres punts del món al llarg del segle XIX.

La Constitució de 3 de setembre de 1791, després d’un llarg període dominat pel reformisme de l’Assemblea Constituent, donava pas a un sistema polític que, a la pràctica, no era ni democràtic ni realment liberal. Aquesta aparent contradicció es deu al fet que els constituents tenien un objectiu principal que era el trencament amb l’Antic Règim.

Tot i això, segons la meva opinió si hem d’etiquetar aquesta carta constitucional l’hauríem de qualificar de liberal. Els principis bàsics d’un model constitucional van ser confirmats en un text que permetia un posterior desenvolupament democratitzador. S’havia aconseguit una “regeneració total” de les institucions, retornant la sobirania al poble, a una Nació composada per homes lliures i iguals en drets. La monarquia constitucional de 1791 garantia la separació de poders i convertia la llei en l’expressió general de la Nació.

constitution1791.jpg

  • Promulgada: Constitució de 3 de setembre de 1791 (aprovada per l’Assemblea Constituent, sancionada pel rei el 13 de setembre i jurada el 14).
  • Tendència: Liberal, busca el trencament amb el passat.
  • Principis d’Organització Política: Monarquia Constitucional: Sobirania Nacional (limitada).
  • Poder Executiu: Rei i Govern
    • Rei:
      • Representatiu de la sobirania de la Nació francesa.
      • Inviolable, però sotmès a la Llei.
      • Nomena i destitueix els Ministres.
      • Dirigeix la Guàrdia Nacional.
      • Vet suspensiu sobre les llei.
    • Govern:
      • Ministres.
      • Realitzen el Jurament Cívic.
      • Responsables davant la Llei.
      • Promulguen les lleis aprovades pel poder legislatiu.
      • Nomena els governs de l’Administració Local.
  • Poder Legislatiu: Assemblea Nacional
    • Característiques:
      • Assemblea unicameral.
      • 742 diputats.
      • President.
      • Política exterior.
      • Negocia els Tractats.
      • Exèrcit.
      • Controla el rei i els Ministres.
      • Vigila la Guàrdia Nacional.
      • Instal·la i dissol els Tribunals.
      • Controla el Tribunal d’Apel·lació.
      • Proposa el Tribunal Suprem.
      • Mandat temporal de 2 anys.
      • El rei no la pot dissoldre.
  • Poder Judicial: Tribunal Suprem, Tribunal d’Apel·lació i Tribunals
    • Tribunal Suprem:
      • Vigila els Ministres i l’Administració.
      • Proposat per l’Assemblea Nacional.
    • Tribunal d’Apel·lació:
      • Dret d’oposició als Tribunals ordinaris.
      • Controlat per l’Assemblea Nacional.
    • Tribunals:
      • Instal·lats per l’Assemblea Nacional que els pot dissoldre.
  • Relació entre els Poders: A través del rei i l’Assemblea Legislativa.
  • Sufragi: Ciutadans Actius i Passius.
    • Sufragi censatari segons la fortuna i la renda.
    • 60% de la població.
    • Escolleixen tots els funcionaris.
    • Escolleixen tots els jutges i jurats.
    • Escolleixen els electors (1 per cada cent ciutadans).
    • Els electors escolleixen l’Assemblea Nacional.
  • Drets i Llibertats Fonamentals:
    • Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (26 d’agost de 1789).
    • Basada en el Dret Natural i Civil.
    • Accés als càrrecs en funció de les “virtuts i talents”.
    • Igualtat davant la llei. Mateixa llei per a tot el regne.
    • Llibertat d’expressió.
    • Llibertat de reunió i associació.
    • Inviolabilitat de la propietat.
    • Llibertat per escollir els ministres del culte religiós.
  • Relacions Església-Estat: Separació Església-Estat.
    • Constitució Civil del clergat (juliol 1790).
  • Règim Local: Departaments (83) i Comunes (40.000).
  • Control de Constitucionalitat: Cort Suprema Nacional.
  • Reforma de la Constitució: Desprès de 3 legislatures consecutives demanant reformes constitucionals, a la quarta legislatura es forma l’Assemblea de Revisió (249 diputats).

constitution-francaise-1791.png

El monarca esdevenia així un simple delegat del poder i es subordinava a la llei. Tot i mantenir el poder executiu estava limitat en les seves funcions. Controlat per un poder legislatiu (Assemblea Nacional) i pel poder judicial; aquests poders es marcaven l’un a l’altre per evitar els excessos. El principal problema d’aquesta Constitució era la seva expressió a través del sufragi del que quedaven exclosos tant aquells homes que no arribessin a una taxa censatària, com les dones i els esclaus de les colònies.

Ara bé, el sistema que es pot veure dibuixat en el quadre suposava un trencament total amb el passat i posava la primera pedra per una evolució com la plasmada en el text jacobí aprovat per la Convenció el 1793.

Text en francès: constitution-1791

Text en castellà: constitucion-francesa-1791-castellano

L’Arc del Triomf

diumenge, 20/02/2011

L’any 1806, desprès de la victòria de les seves tropes a la “Batalla dels Tres Emperadors” (Austerlitz, 1805) Napoleó va ordenar construir un arc triomfal en record i commemoració de les seves victòries i el seu gloriós exèrcit. La tasca va ser encomanada a l’arquitecte Jean-François Chalgrin (1739-1811) que va dissenyar l’Arc del Triomf inspirant-se en les antigues construccions romanes. L’objectiu era que l’Arc es convertís en el símbol de la grandesa de l’Imperi Napoleònic (1804-1815).

Arc_Triomphe.jpg

La idea inicial era que l’Arc del Triomf estigués situat a la Plaça de la Bastilla, però finalment va resultar una magnífica cloenda pels Champs Élysées. La realització d’aquesta imponent obra va portar-se a terme durant un llarg temps. El 1810 (any en que l’emperador Napoleó va casar-se amb Maria Lluïsa) la construcció encara estava pels ciments. Seria, paradoxalment, desprès de la caiguda de l’Imperi quan els Borbons restaurats en el tron francès impulsarien la seva construcció.

Finalment, la construcció de l’Arc del Triomf seria culminada el 1836 en el regnat de Lluís Felip. Durant el Segon Imperi, la Plaça de L’Etoile i els carrers que neixen d’ella si van bastir molts edificis construïts per Haussman i Hittorf. El 1840 passarien per sota de l’Arc del Triomf les restes mortals de Napoleó quan el seu cadàver va poder tornar a França desprès de morir desterrat. El 1885, va ser el lloc que va acollir durant dos dies la capella amb el cos de Víctor Hugo. Això demostra com l’Arc del Triomf esdevé el signe de la “grandeur” francesa. Des de 1921 un soldat desconegut sepultat sota l’Arc representa els caiguts francesos en la Primera Guerra Mundial.

Paris-Triumph-Bogenh.jpg

A l’Arc del Triomf es pot accedir des d’un túnel a l’avinguda dels Champs Elysées. L’arc està guarnit amb escultures que suavitzen la monumentalitat del conjunt. Les colossals escultures de les façanes principals són una glorificació del poble que va aixecar-se contra la monarquia el 1792 i les victòries de Napoleó. A continuació proposem una llista de les diferents escultures que trobem en els quatre pilars que aixequen l’Arc:

  • La Marsellesa (o Partida dels voluntaris de 1792).
  • Triomf de Napoleó desprès de la Pau de 1810.
  • Enterrament del general Marceau el 1796.
  • Batalla d’Aboukir de 1799.
  • Batalla de Jemappes de 1792.
  • La resistència de 1814.
  • La Pau de 1815.
  • Pas del Pont Arcole de 1796.
  • Tomba d’Alexandria.
  • Batalla d’Austerlitz de 1805.

Le_bas_relief_de_la_marseillaise.jpg

Jean-Jacques Pradier va ser el creador de les divinitats alades que podem observar a l’arc. La totalitat de la part superior de la construcció està rodejada per un fris guarnit amb figures de dos metres d’alçada que representen la partida i el retorn triomfal de la Grande Armée. A la part superior podem observar uns escuts rodons i realitzats en relleu on figuren els noms de les batalles guanyades per Napoleó i el nom dels seus 558 generals.

Mitjançant un ascensor es pot accedir a la plataforma de l’Arc del Triomf. Des d’allà es pot contemplar una vista privilegiada i excepcional dels camps Elisis i de la ciutat de París.

Declaració dels Drets i Deures de l’Home i del Ciutadà (1795)

dissabte, 19/02/2011

Text que precedia la Constitució francesa de l’any III (1795). De to molt més moderat que les anteriors declaracions de 1789 i de 1793, responia a les noves circumstàncies que, amb la instauració del Directori, donaven la direcció de l’Estat a l’alta burgesia. La igualtat de tots els homes restava reduïda a igualtat davant la llei. D’altra banda, es repetia la definició de propietat del 1793 i s’hi afegia un apartat de deures.

Text de la Declaració dels Drets i Deures de l’Home i del Ciutadà (1795):

Le peuple français proclame, en présence de l’Être suprême, la Déclaration suivante des droits et des devoirs de l’homme et du citoyen.

Droits.

ARTICLE PREMIER. Les droits de l’homme en société sont la liberté, l’égalité, la sûreté, la propriété.

ART. 2. La liberté consiste à pouvoir faire ce qui ne nuit pas aux droits d’autrui.

ART. 3. L’égalité consiste en ce que la loi est la même pour tous, soit qu’elle protège, soit qu’elle punisse. L’égalité n’admet aucune distinction de naissance, aucune hérédité de pouvoirs.

ART. 4. La sûreté résulte du concours de tous pour assurer les droits de chacun.

ART. 5. La propriété est le droit de jouir et de disposer de ses biens, de ses revenus, du fruit de son travail et de son industrie.

ART. 6. La loi est la volonté générale, exprimée par la majorité ou des citoyens ou de leurs représentants.

ART. 7. Ce qui n’est pas défendu par la loi ne peut être empêché. – Nul ne peut être contraint à faire ce qu’elle n’ordonne pas.

ART. 8. Nul ne peut être appelé en justice, accusé, arrêté ni détenu, que dans les cas déterminés par la loi, et selon les formes qu’elle a prescrites.

ART. 9. Ceux qui sollicitent, expédient, signent, exécutent ou font exécuter des actes arbitraires sont coupables et doivent être punis.

ART. 10. Toute rigueur qui ne serait pas nécessaire pour s’assurer de la personne d’un prévenu doit être sévèrement réprimée par la loi.

ART. 11. Nul ne peut être jugé qu’après avoir été entendu ou légalement appelé.

ART. 12. La loi ne doit décerner que des peines strictement nécessaires et proportionnées au délit.

ART. 13. Tout traitement qui aggrave la peine déterminée par la loi, est un crime.

ART. 14. Aucune loi, ni criminelle ni civile, ne peut avoir d’effet rétroactif.

ART. 15. Tout homme peut engager son temps et ses services ; mais il ne peut se vendre ni être vendu ; sa personne n’est pas une propriété aliénable.

ART. 16. Toute contribution est établie pour l’utilité générale ; elle doit être répartie entre les contribuables, en raison de leurs facultés.

ART. 17. La souveraineté réside essentiellement dans l’universalité des citoyens.

ART. 18. Nul individu, nulle réunion partielle de citoyens ne peut s’attribuer la souveraineté.

ART. 19. Nul ne peut, sans une délégation légale, exercer aucune autorité, ni remplir aucune fonction publique.

ART. 20. Chaque citoyen a un droit égal de concourir, immédiatement ou médiatement, à la formation de la loi, à la nomination des représentants du peuple et des fonctionnaires publics.

ART. 21. Les fonctions publiques ne peuvent devenir la propriété de ceux qui les exercent.

ART. 22. La garantie sociale ne peut exister si la division des pouvoirs n’est pas établie, si leurs limites ne sont pas fixées, et si la responsabilité des fonctionnaires publics n’est pas assurée.

Devoirs.

ARTICLE PREMIER. La Déclaration des droits contient les obligations des législateurs : le maintien de la société demande que ceux qui la composent connaissent et remplissent également leurs devoirs.

ART. 2. Tous les devoirs de l’homme et du citoyen dérivent de ces deux principes, gravés par la nature dans tous les cœurs : Ne faites pas à autrui ce que vous ne voudriez pas qu’on vous fît. Faites constamment aux autres le bien que vous voudriez en recevoir.

ART. 3. Les obligations de chacun envers la société consistent à la défendre, à la servir, à vivre soumis aux lois, et à respecter ceux qui en sont les organes.

ART. 4. Nul n’est bon citoyen, s’il n’est bon fils, bon père, bon frère, bon ami, bon époux.

ART. 5. Nul n’est homme de bien, s’il n’est franchement et religieusement observateur des lois.

ART. 6. Celui qui viole ouvertement les lois se déclare en état de guerre avec la société.

ART. 7. Celui qui, sans enfreindre ouvertement les lois, les élude par ruse ou par adresse, blesse les intérêts de tous : il se rend indigne de leur bienveillance et de leur estime.

ART. 8. C’est sur le maintien des propriétés que reposent la culture des terres, toutes les productions, tout moyen de travail, et tout l’ordre social.

ART. 9. Tout citoyen doit ses services à la patrie et au maintien de la liberté, de l’égalité et de la propriété, toutes les fois que la loi l’appelle à les défendre.

Emmanuel Joseph Sieyès, l’abat del Tercer Estat

dijous, 17/02/2011

Nascut a Frejús (Provença), el 1748, Emmanuel Joseph Sieyès, fill d’un funcionari de correus, va fer la seva formació sacerdotal a París. Vicari del bisbat de Chartres, va ser comissari d’aquesta diòcesi a la Cambra del Clergat de França, fet que va permetre-li de passar freqüents estades a París on va prendre contacte amb els ambients polítics pre-revolucionaris.

Emmanuel_Joseph_Sieyès.jpg

Emmanuel Joseph Sieyès

Quan Lluís XVI va convocar els Estats Generals i va autoritzar la publicació d’idees sobre les reformes que s’haurien d’aprovar, Sieyès va contribuir amb dues obres que influirien decisivament en els inicis de la Revolució francesa: Essai sur les privilèges (Assaig sobre els privilegis, 1788) i, sobretot, Qu’est-ce que le Tiers État? (Què és el Tercer Estat?, 1789). En aquestes obres Sieyès demostrava que era un bon exemple del que era el “polític il·lustrat”, un il·lustrat que creia en les Llums de la Raó. El seu objectiu polític sempre serà treure el poder a la noblesa i entregar-lo a la Nació de ciutadans, una Nació que possibilités un sistema productiu basat en la llibertat econòmica i lapidés definitivament el sistema feudal de l’Antic Règim.

Qu'est_ce_que_le_Tiers_Etat.jpg

Qu’est-ce que le Tiers État?

La popularitat que va assolir gràcies a aquests escrits va facilitar-li la seva elecció com a membre del Tercer Estat per la circumscripció de París. Diputat i un dels impulsors del jurament del Jeu de Paume, inicialment fou membre del Club dels Jacobins, però el 1791 evolucionà cap a posicions més moderades i formà part del Club dels Feuillants. La seva influència va ser molt important en la primera fase de la Revolució i quedaria reflectida en la Constitució de 1791. I gran va seguir sent la seva influència durant la resta del període revolucionari, tot i que l’exercia des de l’ombra. Robespierre va arribar a qualificar-lo com “l’esquirol de la Revolució”. Si bé a la Convenció va votar a favor de la mort de Lluís XVI, quan després del Terror era preguntat per la seva actuació en aquells anys es dedicava a dir que “he viscut”.

Escollit com a membre del Directori, ràpidament va dimitir fins que quatre anys després, el 1799, formaria part del Consell Executiu del Directori, i, per tal de consolidar les conquestes revolucionàries burgeses en un govern fort enfront de la pressió dels jacobins i dels monàrquics, va instigar el cop d’Estat del 18 de Brumari (9 de novembre de 1799) que suposaria la sortida militarista a la Revolució.

Va ser un dels tres cònsols provisionals, acompanyat de Napoleó i Roger Ducos, i va col·laborar en la redacció de la constitució del Consolat (Constitució de l’any VIII) que concentrava gairebé tot el poder en la figura del primer cònsol, Napoleó. Tot i això, aquest va introduir moltes reformes en el text projectat per Sieyès. Aviat, quan no va acceptar la instauració de l’Imperi Napoleònic, fou bandejat dels llocs de decisió, passant a presidir el Senat.

En produir-se la Restauració borbònica en la figura de Lluís XVIII, fou desterrat (1816-30). Només va poder regressar al país després de la Revolució de Juliol de 1830 que portaria Lluís Felip al tron. Va morir a París el 1836.

La Conciergerie, la presó del Terror

diumenge, 13/02/2011

El Palau de la Cité, l’imponent edifici que ocupa l’extrem occidental de l’Ile de la Cité, va ser residència reial en els seus orígens medievals. Espai de residència dels governants des de l’època romana, seria en el regnat de la dinastia Capeta quan s’iniciaria la construcció del gran palau (segle X) com a signe de poder enfront dels senyors feudals. El palau actual va ser construït per ordre de Felip IV el Bell (1285-1314), el net del rei Sant Lluís, per l’arquitecte Enguerrand de Marigny.

Conciergerie.jpg

Fins a mitjans del segle XIV la seva història va lligada a la família reial, esdevenint la més sumptuosa residència reial de l’Europa medieval i un important centre administratiu. D’aquest període es conserven la Salle de Gens d’Armes i les cuines que va fer construir Joan el Bo.

conciergerie-2.jpgVa ser durant el regnat de Carles V quan la família reial va abandonar el palau per a traslladar-se a una nova residència al Louvre i Vincennes. En aquest moment farà fortuna el nom pel qual coneixem l’edifici a l’actualitat: Conciergerie. Això es deu a què el rei va deixar allà la seva administració (Parlament, Cancelleria, cambra de Comptes), i va anomenar un conserge.

És en aquest moment quan comença la història de la Conciergerie com a presó, amb la reconversió de la part baixa de l’edifici. L’habitatge del conserge és el que dóna nom a l’edifici. Aquest conserge era una figura de gran importància, perquè era un intendent del rei i gaudia de nombrosos poders i privilegis.

Aquesta funció com a presó s’aniria perllongant en el temps, fins que en l’època de la Revolució l’edifici prengués un protagonisme destacat.Un any desprès de la caiguda de la monarquia, el 1793, la Convenció crearia el Tribunal Revolucionari que s’instal·laria a la Conciergerie fent-la servir com a tribunal de justícia i presó, esdevenint el principal espai de detenció de presoners de la justícia revolucionària. Fouquier-Tinville seria l’encarregat d’assumir la funció d’acusador públic. D’aquesta manera, en dos anys (1793-95) més de 2.700 persones condemnades a mort desprès de processos judicials –que poden consultar-se als arxius sobre la Revolució– van passar les seves últimes hores a la Conciergerie: des de gent anònima a aristòcrates i intel·lectuals destacats de l’època. Considerada com una avantcambra de la mort, la seva fama feia que es considerès que difícilment un detingut sortia en llibertat, víctima d’una justícia expeditiva i sagnant que buscava la defensa de la Revolució. Entre els noms més coneguts destaquen la reina Maria Antonieta, el poeta André Chénier, els 21 diputats de la Gironda declarats culpables de conspiració contra la República, Danton i el líder jacobí Maxilimilien Robespierre.

Marie_Antoinette_Adult11.jpg

conciergerie-robespierre.jpg

En el segle XIX la Conciergerie va seguir desenvolupant funcions de presó i entre els més destacats personatges que van desfilar per les seves instal·lacions trobem al general Cadoudal, el mariscal Ney, el príncep Napoleó i els anarquistes Orsini i Ravachol. A més, va continuar amb la seva funció de palau de justícia, sentències i execucions. Destruïda parcialment per un incendi durant els fets de la Comuna de 1871, la seva restauració s’iniciaria ràpidament per part del govern de la Tercera República.

Ja en el segle XX (el 1914), la Conciergerie va ser classificada com a monument històric i així, tot i que fins 1934 va seguir realitzant funcions d’empresonament, deixava de ser una presó per a restar oberta al públic. Actualment, al seu costat trobem la seu de l’actual Palau de Justícia de la República i algunes de les seves dependències (lògicament no visitables) encara segueixen desenvolupant funcions de presó preventiva.

la-conciergerie.jpg

El recorregut per la Conciergerie comença a la Cour d’Entrée. En primer lloc trobem la sala de les Guàrdies que ja en el segle XIV servia com a sala de prevenció del cos de guàrdia. A la cantonada sudoccidental trobem la famosa escala de la reina (per on Maria Antonieta va ser conduïda per a ser sotmesa a pel Tribunal Revolucionari, teoria qüestionada recentment per Aurélien Legran) que condueix fins a la Grande Chambre.

Al costat de la sala d’Audiències, en el pis superior a l’esquerra trobem la Sala de la Gent d’Armes. Aquesta gegantesca sala gòtica (de 70 per 30 metres) és una de les estances profanes més importants de l’Edat Mitjana i va ser construïda durant el regnat de Felip IV (1285-1314). Aquesta sala era el menjador i la sala de descans dels servidors reials. La Sala de la Gent d’Armes seria condicionada durant la Revolució per donar cabuda a milers de presoners.

Conciergerie_GensdArmes.jpg

Un estret passadís condueix fins a la cuina del palau –Cuisine Saint Louis– que va ser construïda cap a 1353. A les quatre cantonades de la cuina trobem uns gegantescos focs amb xemeneies de sortida de fums. Cada un d’aquests focs tenia una funció determinada (un per la cocció, altre per passar per la brasa, entre d´altres). En aquests fogons es preparava el menjar per a les 3.000 persones que configuraven la Cort de la casa reial.

Per un fosc passadís (Rue de París) es pot accedir a les antigues instal·lacions de la presó. Durant la Revolució els presos estaven confinats en aquest passadís sobre un grapat de palla on havien de fer les seves necessitats i dormir. En canvi, aquells presoners amb possibilitats econòmiques podien pagar-se una cel·la pròpia (les havia individuals i dobles, com a tot bon hotel), tot i que la massificació de presoners durant el període del Terror faria que les condicions s’igualessin per a tots els reclusos.

terreur 2.jpg

En aquest punt de la Conciergerie el fiscal llegia els noms d’aquells presoners que havien estat condemnats a mort. A través d’un altre passadís ombrívol s’arribava a la Sala dels Presoners, un cop s’havia traspassat la Porta de Ferro de la presó. Durant la Revolució aquesta era l’única forma d’entrar a la presó.

Com a curiositat, la cel·la on va restar presonera la reina Maria Antonieta entre l’11 de setembre de i el 16 d’octubre de 1793 (una cel·la humil amb un catre, una butaca de canya, dues cadires i una taula) va transformar-se en una capella expiatòria el 1816, durant la Restauració monàrquica. A la cel·la contigua a la reina van estar confinats amb posterioritat personatges com Danton i Robespierre.

Finalment, s’arriba a la Capella dels Girondins, que va ser una cel·la col·lectiva que va ser habilitada per a confinar els presos girondins per evitar que conspiressin amb els altres presos. Actualment és un petit museu amb objectes que recorden el període de la Revolució.

ConciergerieWomenCourt.jpg

La visita finalitza amb la sortida al patí on es pot veure la Cour de Femmes, l’espai destinat a les dones que conserva l’aspecte dels anys de Terror, amb taules de pedra on menjaven i una font que servia per netejar-se.

Els Departaments del Museu del Louvre

diumenge, 6/02/2011

Al Museu del Louvre (veure Visita al Museu del Louvre) podem trobar els següents departaments i gabinets:

Departament d’Antiguitats Orientals. Composta per col·leccions d’escultures i objectes diversos procedents del l’Orient Proper i Mitjà, des de l’aparició de les primeres civilitzacions (Mesopotàmia, Iran, Aràbia, Anatòlia, etc.) fins a la irrupció de l’Islam. Té el seu origen en la secció assíria que va formar-se el 1847 a partir de l’ingrés dels grans relleus de Jorsabad. En ella s’han anat afegint peces procedents de les excavacions de Susa, de Mari, de Tello i de Marsa, entre d’altres. Cronològicament s’estén a través de tres mil·lennis de la història de l’art. Es troben representades les civilitzacions de Somer i Asked, Assíria, Iran, Kurdistan, Bleirà, Xipre, Fenícia, Palestina, Síria i Cartejo. El 1945 s’afegiria al departament una nova secció que englobaria obres procedents del món musulmà, amb prop de mil objectes de 1.300 anys d’antiguitat.

Neanderthalensis.jpg

Louvre-TaureauAileKhorsabad.jpg

Departament d’antiguitats Egípcies. S’estén cronològicament des de la prehistòria  (4.000 a.C.) fins a finals de l’època romana (segle IV). Té el seu origen en la col·lecció del cònsol britànic Salt que va ser adquirida per Champolion el 1826. Posteriorment, aquesta col·lecció s’ha anat veient incrementada per prop de 6.000 objectes portats del seraperum per Mariette. A aquest ric fons hem d’afegir les peces obtingudes a partir de les excavacions realitzades per l’Institut Francès d’El Cairo –fons incorporat el 1948, procedent del Museu Guimet– i un dels colossals busts d’Amenofis IV –procedent de Karnak, regal d’Egipte a França per la seva intervenció en el salvament dels monuments de Núbia–. Amb el pas del temps han anat incorporant-se noves adquisicions que aquí no assenyalem.

Mummy_Louvre.jpg

Louvre-ScribeYeuxBleus.jpg

Aménophis_III.JPG

Departament d’Antiguitats Etrusques, Gregues i Romanes. Nombroses antiguitats d’aquest període configuren aquest departament abraçant un ventall cronològic que transcorre entre el neolític i el segle VI. Acumulades des de la fundació del museu, a elles va afegir-se el 1954 una secció de joies cristianes. D’aquesta manera, podem observar marbres, bronzes, ceràmica i joies que abasten una cronologia entre el segon mil·lenni a.C. i el segle III. També trobem peces d’art egeu, prehel·lènic, de la Grècia arcaica, clàssica i hel·lenística, de la civilització etrusca i del món romà.

Venus_de_Milo.jpg

Paris-07-0825-MR.jpg

Marcellus.jpg

Departament de Pintura. Totes les escoles pictòriques europees tenen el seu lloc al Louvre: des de l’Edat Mitjana a les escoles contemporànies. A més dels quadres que podem observar a l’interior del museu, hi ha diversos annexos. Així, podem trobar pintures al Jardí de les Tulleries, a la Sala del Joc de Pilota i a l’Orangerie (exposicions temporals). Les col·leccions de la segona meitat del segle XIX van traslladar-se al Museu de l’Orsay. Darrerament, a la Plaça Fürstenberg podem trobar el taller de Delacroix. Trobem pintures franceses, italianes (per exemple la Mona Lisa de Leonardo Da Vinci), holandeses, flamenques, espanyoles (El Greco, Murillo, Velázquez i Goya, entre d’altres), alemanyes, angleses, allèn d´altres països.

Mona_Lisa.jpg

Leonardo_da_Vinci.jpg

Raft_of_the_Medusa_-_Theodore_Gericault.JPG

Charles_I_of_England.jpg

Paolo_Veronese.jpg

Gabinet de Dibuixos. En aquest departament trobem més de 90.000 peces. Destaquen la col·lecció Edmon de Rothschild (30.000 gravats des dels inicis de l’especialitat fins a finals del segle XVIII i prop de 3.000 dibuixos), així com peces de calcografia.

Trois_têtes_d'hommes_en_relation_avec_le_lion.jpg

Departament d’Escultura. L’origen d’aquesta secció el trobem en el Museu dels Monuments (embargaments revolucionaris) i en diversos dipòsits (especialment els procedents de Saint Denis). Principalment hi ha obra escultòrica francesa (des d’època romana fins el segle XIX) i italianes, a més de col·leccions procedents de països del nord d’Europa.

canova_le_baiser.jpg

Departament d’Objectes Artístics. Aquest departament conté, des de la fundació del museu, les joies de la Corona francesa. També engloba obres –marfils, esmalts, tapissos, etc.– que permeten resseguir el desenvolupament de totes les arts decoratives (de l’Edat Mitjana endavant).

Saint_Blaise_Louvre.jpg

A més, en el Louvre podem trobar una biblioteca d’art i d’arqueologia (80.000 volums) i arxius. El seu laboratori (Institut Mainini, fundat el 1931) es dedica a l’estudi dels diversos fons del museu. Tanmateix, el servei d’estudis i documentació del Departament de Pintura realitza tallers de restauració i altres serveis.

Finalment, el 1881 va fundar-se l’escola del Louvre, dirigida pel director dels Museus de França, que es dedica a ensenyar arqueologia i història de l’art i a la formació del personal dels museus de França. El 1978 va afegir-se un museu d’art i assaig en el palau de Tökyö, amb exposicions didàctiques sobre la història de l’art.

El Museu del Louvre

diumenge, 6/02/2011

Antic palau reial de París a finals de l’edat mitjana i inicis de l’època moderna, situat en el primer districte, actualment el Louvre és la seu del principal museu de la ciutat de París i de França –esdevenint un dels més rics del món i el tercer en extensió– i de diversos organismes relacionats amb ell. Dels 160.000 metres quadrats que ocupa, 58.000 estan dedicats a exposicions d’art.

Louvre.jpg

Louvre 2.jpg

Louvre_Pavillon_Horloge.jpg

Va ser el rei Felip II August (1180-1223) qui, després de dotar a la ciutat d’una important muralla defensiva, va ordenar la construcció del gran palau feudal, rodejat d’un gran fossar amb una torre (la Grosse Tour du Louvre) que havia de culminar la missió de protegir la vora dreta del Sena en un període de perill anglès i normand. Durant el regnat de Carles V (1364-1380) aquesta primitiva fortalesa va adquirir el caràcter de residència després que el creixement de la ciutat imposés un desplaçament de les muralles. El monarca va instal·lar aquí la major part de les seves obres d’art i la biblioteca reial.

©Photo. R.M.N. / R.-G. OjŽda

Louvre_medieval_foundations.jpg

Posteriorment, en el segle XV, la Cort es traslladaria a prop del Loira fins que, el 1527, Francesc I va decidir que la Cort retornés al Louvre. Va fer enderrocar la Grosse Tour defensiva i va encarregar a Pierre Lescot (1546) la construcció d’un nou palau renaixentista transformant l’antiga fortalesa renaixentista en una luxosa residència reial que prendria forma en temps d’Enric II (1547-59) a la part sud-oest del pati quadrat. Posteriorment, durant el regnat de Caterina de Medicis i Enric IV de Navarra (1589-1610), es van construir la Gran Galeria –que havia d’enllaçar el Louvre amb el Palau de les Tulleries– i la Petita Galeria.

Regnant Lluís XIII (1610-43) i Lluís XIV (1643-1715), Lemercier i Le Vau van acabar els edificis del pati quadrat, mentre que Perrault aixecava la columnata. Impulsades primer pel cardenal Mazzarino i desprès per Colbert (ministres de Lluís XIV) les obres varen continuar; però el 1678 el Rei Sol va inclinar-se per Versalles com a residència reial, fet que va aturar les obres i va convertir el Louvre en seu de les acadèmies i altres institucions de la monarquia des de 1692 –per exemple, l’Acadèmia Reial de Pintura i Escultura–. El 1699 es realitzaria la primera exposició de la història del Louvre, comportant una afluència important de visitants.

Louvre_tuileries.jpg

De 1750 a 1785 va restar oberta al Palau de Luxemburg una exposició pública dels millors quadres del rei, amb un èxit tal que en temps de Lluís XV (1715-1774), el marquès de Marigny –director d’edificis– va formular el desig de reformar l’edifici i d’instal·lar en el Louvre un museu permanent. Aquest projecte acabaria portant-se a terme durant la Revolució francesa. Així, una llei de 6 de maig de 1791 convertia el Louvre en el museu central de les arts del país. El 1792 s’anomenava una comissió encarregada d’organitzar el museu. La inauguració seria l’agost de 1793 a la Gran Galeria. França vivia un període convuls a nivell polític i social i l’art esdevenia protagonista paral·lel.

GalerieApollon.jpg

Aquest primer museu, que només obria les seves portes al públic els diumenges, estava integrat per les col·leccions de la Corona, reunides principalment sota els regnats de Francesc I –quadres de mestres italians, el seu retrat realitzat per Tiziano i còpies de bronze de figures antigues, entre d’altres– i de Lluís XIV –adquisició, gràcies a Colbert, de 200 quadres del banquer Jabach i múltiples quadres coetanis–. El 1710 el gabinet del rei ja comptava amb quasi 2.000 pintures a les que Lluís XVI adquiriria obres flamenques i holandeses.

A partir de 1794 i fins el 1815, el Louvre, que va portar el nom de “Museu Napoleó”, va reunir nombroses obres mestres que els victoriosos exèrcits imperials francesos van anar confiscant per tota Europa. Amb la caiguda de Napoleó, el 1815, les nacions espoliades van recuperar part de les seves obres d’art i el museu va ser parcialment desmantellat. Entre 1806 i 1808 va construir-se en front del museu l’Arc del Carrousel, decorat amb baix relleus i estàtues en honor de les victòries napoleòniques –a la part alta hi havia bronzes confiscats a la Plaça de Sant Marc de Venècia que van ser retornats el 1815– .

Fins a mitjans del segle XIX, amb l’objectiu de reorganitzar el museu, s’anirien creant i restaurant les sales del Louvre, així com incorporant noves obres d’art. En el regnat de Lluís XVIII (1815-24) ingressava al Louvre la Venus de Milo. Sota Carles X (1824-30) escultures modernes i multitud d’antiguitats gregues i romanes ampliaven els seus fons, a més d’inaugurar el 1826 la secció d’antiguitats egípcies –a càrrec de Champollion, el pare de l’egiptologia i descobridor de l’escriptura jeroglífica– així com el Museu de la Marina (1827). Finalment, en temps de Lluís Felip (1830-48) van adquirir-se principalment antiguitats assíries i van inaugurar-se la galeria d’art espanyol Lluís Felip i el Museu Etnològic.

Louvre_Kolonnaden.JPG

Sota el Primer Imperi (1804-14), Percier i Fontaine havien edificat l’ala del carrer Revoli. Així es configurava el nou Louvre, acabat per Visconti i Lefuel entre 1852 i 1875. Després de l’incendi de 1871 –en plena efervescència de la Comuna de París–, Lefuel va dirigir la restauració de l’obra de Percier i Fontaine. A més, va reconstruir el pavelló de Flora i el de Marsan, però les Tulleries van perdre’s per sempre. El Louvre definitivament esdevenia un museu i seu d’activitats culturals i deixava de ser residència de cap tipus de poder polític.

Entre 1939 i 1945, durant la Segona Guerra Mundial, va ser necessari evacuar i tancar el museu. Moltes de les seves obres van ser transferides a d’altres llocs, com el Castell de Chambort. Tot i així, en plena ocupació nazi, el Louvre va tornar a obrir les seves portes de forma esporàdica.

Des de 1926 estava en desenvolupament un pla de restauració i ampliació del Louvre, obra del director de museus nacionals Henri Verne, que es finalitzaria passada la guerra. En el marc d’aquest projecte, les col·leccions d’art no van fer que augmentar i va ser necessari traslladar algunes a d’altres espais. Així, el Museu de la Marina passava al Palau Chaillot i les col·leccions asiàtiques al Museu Guimet. L’antiga sala de jocs del Palau de les Tulleries, el Jeau de Paume, passava el 1947 a ser un annex del museu ocupat per les obres d’art impressionista. Per manca d’espai tot aquest material impressionista acabaria traslladant-se, el 1986, al Museu d’Orsay.

Louve_paris_france_1908.jpg

Transformat profundament des de 1932 per adaptar-se als principis de la museologia moderna, el darrer projecte de remodelació del Louvre que va iniciar-se el 1988, quan el president François Miterrand van anunciar el projecte del “Grand Louvre” que reestructurava novament el museu amb e1 amb el trasllat del Ministeri de Finances, la construcció de galeries soterrànies, diversos serveis pels visitants (cafeteries, restaurants, llibreries i accés a l’estació de metro) i la Gran Piràmide de vidre al pati central, obra de l’arquitecte nord-americà Ioeoh Ming Pei.

piramide.jpg

Le_Louvre_-_Aile_Richelieu.jpg

First-Arrondissement-Metro-Louvre.jpg

Plànol del Museu del Louvre: louvre.pdf

Els símbols de la República francesa: La Marsellesa, l’himne nacional

diumenge, 30/01/2011

La Marsellesa va ser originàriament un càntic de guerra revolucionari lligat a la idea de llibertat. Progressivament, va anar imposant-se com a himne nacional francès i avui acompanya totes les manifestacions i actes oficials.

marseillaise-RUDE.jpg

El seu origen el trobem en plena Revolució francesa, el 1792, quan després de la declaració de guerra a Àustria, Rouget de L’Isle (1760-1836), un oficial francès en missió a Estrasburg, va composar en la nit del 25 a 26 d’abril un càntic de guerra per a l’exèrcit del Rin. En poques setmanes, l’himne es difon per Alsàcia de forma manuscrita o impresa, fins que nombrosos editors parisencs s’encarreguen de publicar-ne diferents versions. El caràcter anònim d’aquestes primeres edicions impreses va donar lloc al dubte que L’Isle en fos l’autor real, però ha passat a la història per aquest fet.

Marseillaisenoframe.jpg

Posteriorment, aquest càntic seria adoptat pels federats de Marsella que van participar a la insurrecció de les Tulleries, el 10 d’agost d’aquell mateix any.

El 14 de juliol de 1795, el govern del Directori declararia la cançó himne nacional de la República francesa.

Prohibida durant l’Imperi Napoleònic i la Restauració borbònica, a partir de la Revolució de 1830, que va portar Lluís Felip d’Orleans al tron francès, seria rehabilitada. El compositor Berlioz realitzaria aleshores una orquestració del càntic. Ara bé, encara hauria de passar un fet decisiu per a consolidar la Marsellesa.

Rouget_de_Lisle_chantant_la_Marseillaise.jpg

Així, seria la Tercera República la que, el 1879, proclamés el vell càntic revolucionari com a himne nacional francès. El problema era que no existia una única versió de La Marsellesa. El 1887, el Ministeri de la Guerra, després de crear una comissió al voltant de l’himne nacional,  va adoptar una versió oficial d’aquesta per a les seves desfilades. Tanmateix, durant la Tercera República les despulles mortals del compositor Rouget de L’Isle van ser traslladades als Invàlids.

El setembre de 1944, després de l’alliberament aliat de França, una circular del Ministeri d’Educació Nacional recomanava que els alumnes cantessin La Marsellesa a les escoles per a celebrar l’alliberament i com a homenatge als màrtirs de l’ocupació. De la mateixa manera, la Constitució de 1946, així com la de 1958, ratifiquen el caràcter d’himne nacional en el seu article segon.

france4.gif

Lletra de l’himne nacional francès:

Allons enfants de la Patrie,
Le jour de gloire est arrivé!
Contre nous de la tyrannie,
L’étendard sanglant est levé, (bis)
Entendez-vous dans les campagnes
Mugir ces féroces soldats?
Ils viennent jusque dans vos bras Egorger vos fils et vos compagnes!

Aux armes, citoyens,
Formez vos bataillons,
Marchons, marchons!
Qu’un sang impur
Abreuve nos sillons!

Que veut cette horde d’esclaves,
De traîtres, de rois conjurés?
Pour qui ces ignobles entraves,
Ces fers dès longtemps préparés? (bis)
Français, pour nous, ah ! quel outrage
Quels transports il doit exciter!
C’est nous qu’on ose méditer
De rendre à l’antique esclavage!

Quoi ! des cohortes étrangères
Feraient la loi dans nos foyers!
Quoi ! ces phalanges mercenaires
Terrasseraient nos fiers guerriers! (bis)
Grand Dieu ! par des mains enchaînées
Nos fronts sous le joug se ploieraient
De vils despotes deviendraient
Les maîtres de nos destinées!

Tremblez, tyrans et vous perfides
L’opprobre de tous les partis,
Tremblez ! vos projets parricides
Vont enfin recevoir leurs prix! (bis)
Tout est soldat pour vous combattre,
S’ils tombent, nos jeunes héros,
La terre en produit de nouveaux,
Contre vous tout prêts à se battre!

Français, en guerriers magnanimes,
Portez ou retenez vos coups!
Epargnez ces tristes victimes,
A regret s’armant contre nous. (bis)
Mais ces despotes sanguinaires,
Mais ces complices de Bouillé,
Tous ces tigres qui, sans pitié,
Déchirent le sein de leur mère!

Amour sacré de la Patrie,
Conduis, soutiens nos bras vengeurs
Liberté, Liberté chérie,
Combats avec tes défenseurs! (bis)
Sous nos drapeaux que la victoire
Accoure à tes mâles accents,
Que tes ennemis expirants
Voient ton triomphe et notre gloire!

Nous entrerons dans la carrière
Quand nos aînés n’y seront plus,
Nous y trouverons leur poussière
Et la trace de leurs vertus (bis)
Bien moins jaloux de leur survivre
Que de partager leur cercueil,
Nous aurons le sublime orgueil
De les venger ou de les suivre.


El Palau de Versalles

diumenge, 23/01/2011

El palau de Versalles i els seus jardins constitueixen un dels atractius més importants de França. Prop de tres milions de persones passen pel majestuós palau, en la construcció de qual Lluís XIV va invertir la seva vida, i pels seus impressionants jardins. Per fer-nos una idea aproximada de la gran dimensió del palau donarem algunes xifres: l’organisme encarregat de la seva conservació dóna treball a prop de 1.000 empleats, quatre-cents només dedicats a la vigilància. El palau compta amb 700 habitacions, més de 2.500 finestres, 352 xemeneies, 67 escales i 483 miralls. Tot plegat configura un monument de 67.000 metres quadrats de superfície, dels quals 50.000 estan oberts al públic. El parc que conformen els seus jardins cobreix unes 800 hectàrees on trobem 372 estàtues.

Versailles.jpg

Palau de la monarquia francesa, Versalles esdevé el principal emblema de l’absolutisme, construït per ordre de Lluís XIV sobre un pavelló de caça que Lluís XIII havia aixecat el 1624 en un turó proper al centre residencial de Versalles –centre residencial de prestigi, situat a uns 15 quilòmetres de París–. Les primeres construccions del palau van ser obra de Le Vau, al que posteriorment van succeir F. d’Orbay, J. Hardouin-Mansart (constructor de la Gran Galeria) i Le Brun (que seria l’encarregat de realitzar tota la decoració). Tot i això, el seu gran creador va ser el Rei Sol que va controlar que cap detall es portés a terme sense la seva aprovació.

versailles-carte.jpg

Quan el rei va decidir traslladar la seu del seu govern a Versalles, el palau va anar ampliant-se amb la construcció de les ales nord i sud; en elles van instal·lar-se les dependències de la Cort, dels ministres i de l’administració. La capella, acabada el 1710 per Robert de Cotte, va ser la darrera obra realitzada al palau sota el regnat de Lluís XIV.

versalles.jpg

La decisió de traslladar la Cort fora del palau del Louvre de París obeïa a diversos factors, però el principal era que Lluís XIV desitjava controlar personalment tant l’aparell de l’Estat com a una noblesa que durant la seva minoria d’edat havia posat de manifest el seu descontentament amb el règim protagonitzant la rebel·lió de la Fronda (1648-53). Per aquest motiu el monarca va escollir Versalles; un lloc suficientment apartat de les intrigues de París i a la vegada força proper per a controlar-la.

Els famosos jardins de Versalles van ser traçats per Le Nôtre sobre un terreny que en la seva major part no era res més que un pantà, fet que el va obligar a recórrer als principis de perspectiva més innovadors de l’època. La vegetació, els passeigs, els estancs amb els seus jocs d’aigua i canals; tot dóna un aspecte monumental al conjunt. A més, els artistes més famosos de l’època (Marsy, Tuby, Girardon, Le Hongre i Coysevox) van fer d’ells un autèntic museu d’escultura a l’aire lliure. Tanmateix, els estancs estan decorats amb figures de bronze que simbolitzen els principals rius de França.

plan chateau versailles.jpg

Els enemics del règim absolutista de Lluís XIV van referir-se en els seus pamflets a la vida “dispersa” del monarca, presentant Versalles com un autèntic harem oriental. Però el rei va ser molt més tradicional en els seu comportament sexual del que suggereix la llegenda. Així, amb  vint anys va renunciar a casar-se amb el seu amor de joventut (Maria Mancini) per enllaçar-se amb la infanta espanyola Maria Teresa. Tot i que aquesta no li resultava desagradable en l’aspecte físic, el Rei Sol la trobava falta de caràcter i per això va cercar aventures en la Cort. Primer va ser Madamemoiselle de La Valière (amb la que va tenir quatre fills); i posteriorment la marquesa de Montespan (que va donar vuit fills al monarca).  A la mort de Maria Teresa, Lluís XIV reorganitzaria la seva vida amb Madame de Maintenon, una dona discreta que havia exercit d’institutriu dels fills que havia tingut amb Madame de Montespan. Per allotjar les seves amants i per allunyar-se de les intrigues de la Cort el rei va fer construir el Gran Trianon. Aquests són altres dels secrets de l’esplendor del Versalles del Rei Sol.

Versailles_Garden.jpg

Posteriorment, Lluís XV va realitzar algunes reformes en la decoració interior (fusta feta per Verberckt i J.A. Rosseau) i exterior (va modificar el cos sortint de la façana) del palau; i va ordenar a Jacques Ange Gabriel edificar l’Òpera i el Petit Trianon per suggeriment de  Madame de Pompadour, la favorita del rei (1762-68).

En el regnat de Lluís XVI (el Borbó que patiria la Revolució de 1789), les innovacions més destacades van ser la decoració de les estances de la reina Maria Antonieta, la planificació del Jardí Anglès del Trianon i la creació de la Granja de Maria Antonieta (Hameau). Aquestes obres va ser realitzades per Mique.

Map_of_Versailles_in_1789.jpg

Palace_of_versailles.JPG

Amb posterioritat a la Revolució, Lluís Felip d’Orleans (1830-48) convertiria el palau en un museu històric (1837) dedicat a “totes les glòries de França”. En aquesta època va construir-se la Galeria de les Batalles on es reprodueixen alguns dels episodis bèl·lics més importants de la història nacional francesa. Tres mil quadres van ser encarregats per Lluís Felip als pintors de l’època per acompanyar a altres obres antigues que havien de constituir sèries històriques complertes.

Des de 1875, desprès de la caiguda de Napoleó III i un cop assentada la Tercera República, van condicionar-se algunes de les dependències de Versalles per a donar cabuda a les seus de la Cambra de Diputats i del Senat.

Galeria dels Miralls - Versalles.jpg

El Panteó de París

diumenge, 16/01/2011

panteo paris.jpgEl Panteó de París és un dels principals monuments de la capital francesa, situat en el cinquè districte (a l’anomenat Barri Llatí) molt a prop de la Sorbona i d’alguns dels principals liceus de la ciutat. Necròpolis  republicana on la història de França es confon amb el món dels científics, els escriptors, els eclesiàstics i els polítics, aquesta construcció monumental amb cúpula, emblema de la història francesa dels darrers 250 anys, s’eleva sobre el cim de l’antic Mons Luticius. Aquest turó va convertir-se a l’Edat Mitjana en la muntanya de la patrona protectora de París: Santa Geneviève. En aquest punt es trobava l’església dels sants de la ciutat. L’església va ser derruïda a inicis del segle XIX, restant només la torre gòtica de la rue Clovis.

La nova construcció de l’església es deu a una promesa de Lluís XV (1715-1774) en un moment de greu malaltia; va encomanar-se a la patrona de París i en recuperar-se va prometre un nou edifici. El 1756, a l’oest de l’antiga església van iniciar-se les obres que prenien com a model la basílica de Sant Pere de Roma i l’Hôtel des Invalides.

Estructuralment, l’edifici té 110 metres de llarg per 84 d’ample. La façana està decorada per un pòrtic de columnes corínties coronades per un gran frontó triangular realitzat per D’Angers, representant una al·legoria als grans homes de la pàtria francesa. Un imponent dom de 83 metres completa el conjunt exterior.

panteon paris.jpg

Des del punt de vista arquitectònic destaquem el seu aspecte exterior amb una cúpula de 117 metres d’alçada, inspirada en el disseny de la catedral de Sant Pau de Londres, que és suportada per un anell de columnes. A l’elegant interior de la cúpula (esplèndidament il·luminat) trobem una pintura al fresc de Gros (1811) que representa la divinització de Santa Genoveva. La clara i transparent estructura d’aquest espai constitueix una obra mestre de l’arquitecte Jacques-Germain Soufflot que va iniciar la seva construcció. Les obres van durar 26 anys i van ser acabades per Jean Baptiste Rondelet. El Panteó va esdevenir un dels primers edificis neoclàssics de França.

Si bé inicialment havia de ser una església consagrada a Santa Genoveva, la patrona de la ciutat, el 1791, l’Assemblea Legislativa de la Revolució francesa va proposar-se la conversió de l’església en un temple gloriós en el qual enterrar els grans homes que havien lluitat per la llibertat a França. Al frontispici del temple podem llegir la inscripció “Aux graands hommes la patrie reconnaissante” (”Als grans homes, la pàtria en reconeixement“) que ens recorda la seva funció durant la Revolució. Això explica la combinació de frescos religiosos amb pintures de caràcter republicà. Així, mitjançant un decret, el 4 d’abril de 1791, es transformava l’església en un panteó amb la finalitat que “el temple de la religió esdevingués el temple de la llibertat, que la tomba d’un gran home sigui l’altar de la llibertat”. Mirabeu seria el primer d’aquests grans homes, seguit per Voltaire.

convencio nacional.jpg

En els convulsos anys de la Revolució, els diferents canvis polítics que van produir-se tindrien com a conseqüència que les restes mortals d’alguns dels personatges que havien estat enterrats al Panteó per les seves virtuts revolucionàries fossin expulsats temps després considerats uns traïdors indignes de descansar eternament al Panteó (per exemple, Marat). Per evitar els canvis constants en les tombes, el 1795, mitjançant un decret llei, el Directori establiria que hauria de transcórrer un període de deu anys abans d’inhumar un cos a la cripta.

pantheon_wider_centered.jpg

Tur til Paris i Frankrike 27. apr 02 til 01. mai. 02.  Feiring av Vigdis sin 41 årsdag.  Pantheon. Da Louis XV kom seg etter en livstruende sykdom i 1744 var han så takknemlig over å være i live at han bestemte seg for å reise en storslått kirke.  Kirken ble påbegynt i 1764 og fullført i 1790.  Etter revolusjonen ble den et hvilested for Frankrikes gode og store menn. .

Posteriorment, el 1806, Napoleó restituiria l’església en l’edifici, però va fer construir a la cripta una sèrie de sepultures d’honor i inscripcions per a personalitats franceses de gran mèrit nacional. Desprès de la caiguda de Napoleó i el retorn a l’antic Règim, el Panteó mantindrà l’ús com a església durant el Segon Imperi (1852-1870).

El 1851, Léon Focault va instal·lar al centre de l’edifici el seu pèndol, una esfera de 47 kilograms suspesa d’un fil de 67 metres, conegut com el Pèndol de Foucault. Mitjançant aquest experiment s’aconsegueix demostrar la rotació de la Terra sobre el seu propi eix.

le-pendule-de-foucault.jpg

Seria amb motiu del funeral de Víctor Hugo, quan la Tercera República (1870-1914) francesa tornés a fer-ne un ús laic el 1885. Actualment, el president de la República pot autoritzar l’enterrament al Panteó després de rebre una petició signada per un comitè d’experts. D’entre els 73 els personatges enterrats a la cripta del Panteó destacarem les figures de Descartes, Voltaire, Rousseau, Marat, Victor Hugo, Émile Zola, Jean Moulin, Marie Curie, Louis Braille, Jean Monnet, Alexandre Dumas i el propi Soufflot, el seu arquitecte.