Arxiu de la categoria ‘PARÍS: LLUMS I REVOLUCIÓ’

París, dels feliços anys vint a la crisi econòmica i el fantasma de la guerra (1919-1939)

dijous, 17/06/2010

La postguerra va comportar un notable alliberament dels costums i els usos socials, marcant l’ocàs dels rígids motlles victorians que havien encotillat la societat europea des de finals del segle XIX. Les necessitats bèl·liques van imposar el canvi dels cànons de treball, de conducta, de convivència, i els joves van assumir l’alegria de la victòria i el benestar derivat de la pau amb un estil de vida més lliure i independent. La música i les dones, el jazz americà i la moda… un nou talant esclosiona a París. “Paris, Paris tout entier”, canta Josephine Baker.

Josephine_Baker_1950.jpg

Josephine Baker

Les principals beneficiaries d’aquests canvies serien les dones, l’aspecte de les quals aviat no s’assemblaria gens al de principis de segles. Tot començaria amb el Ball de les Vídues, de 1920, organitzat per les dones que volien refer la seva vida després de la pèrdua dels seus marits en el camp de batalla. Aquestes vídues aviat res tindrien a veure amb les joves emancipades que aviat marcarien l’imaginari col·lectiu. Les cotilles van desaparèixer, arrossegant darrera seu els densos enagos i unes faldilles es retallaven fins arribar a l’alçada del genoll, al temps que la cintura descendeix per marcar els malucs femenins. El cabell llarg dóna pas al cabell “a le garçon”, el maquillatge apareix lligat a la modernitat i les llargues boquilles de fumar donen un toc eròtic a les boques pintades d’un color vermell passió. El culte al cos deixava d’ésser un tabú i les dones comencen a practicar esports com el golf, el tenis o la natació, exhibint les seves formes.

París esdevenia el centre d’un nou estil de vida. Apareixien els dissenyadors de moda cèlebres, es poblaven els seus elegants bulevards elegants amb exclusives cases d’alta costura, boutiques de joieria exclusiva i perfums de marca (Cocó Chanel) proliferaven, hotels de luxe s’aixecaven, renaixien els restaurants de luxe i una inimitable vida nocturna donava el toc bohemi de la Belle Epoque a la ciutat. Els Champs Élysées, Montmartre, el faubourg Saint Honoré… Tot lluïa com mai, i els renascuts Moulin Rouge i el Folies Bergère recuperaven els seus temps de glòria. Noves estrelles apareixien en el món de les varietés com Maurice Chevalier i les cabareteres Mistinguett (la rosa picant) i Josephine Baker (la negra afroamericana). El teatre dramàtic de Sara Bernhardt arribava al cim del seu art en una esplèndida maduresa. El primer tango arriba a París amb Carlos Gardel el 1925 per a fer ombra al popular charleston. París era una festa.

print_casino_de_paris_mistinguett.JPG

Cartell anunciant l'actuació de la cabaretera Mistinguett al Casino de París

També el paisatge físic de la ciutat estava canviant. Le Corbusier (el suís Charles Jeanneret) va construir dos impactants edificis a la Ciutat Univeristària, erigida al sud del Parc de Montsouris, com a símbol dels nous temps. A tota Europa s’imposava una arquitectura racionalista i funcional, basada en l’ús del ciment armat i el vidre, que fins aleshores a París tenien una escassa presència. Ara s’aixecaran la casa del poeta surrealista Tristan Tzara per Adolf Loos, l’Escola Normal de Música de Auguste Perret i la “ciutat refugi” del propi Le Corbusier. Obres d’avantguarda que coincideixen amb un altre fenomen: la construcció dels edificis d’apartaments destinats a integrar el boom demogràfic que acaba destruint les restes de les muralles i congregant en el gran París a 4 milions i mig d’habitants.

PARIS_Panorama_de_la_Porte_Clignacourt_vers_STO.JPG

Imatge de la Porta de Clignancourt en el període d'entreguerres

Les distàncies urbanes s’estan incrementant i el metro s’estén per abraçar la banlieue. Milers de persones comencen a moure’s cada dia sota terra; d’altres comencen a moure’s en el seu propi automòbil, protagonista d’una veritable febre motoritzada que reina a la urbs. Els glorificats taxis del Marme del general Gallieni s’han multiplicat, i comparteixen bulevards amb els cotxes particulars, il·luminant amb els seus fars la nit parisenca. La indústria francesa imita a Henry Ford i democratitza l’accés al motor amb la producció de Renaults i Citroëns a preu assequible i amb una mecànica més senzilla. Serà el 1923, a Le Mans, quan es celebri el primer campionat de vint-i-quatre hores de competició automobilística. En paral·lel, els parisencs descobreixen el turisme de carretera pels caps de setmana. És ara quan neix la guia Michelin.

Mentre els parisencs fan turisme de carretera, París es converteix definitivament en la ciutat del turisme de tot el món. Hi arriben nord-americans rics, sud-americans més rics, aristòcrates europeus, cabdills àrabs i rajàs indis. També exiliats de la Revolució russa buscarien refugi a la ciutat de les llums. Tots conflueixen en un turisme de luxe a París, però també estudiants, artistes novells, aspirants a literats… i artistes i intel·lectuals consagrats (Sigmund Freud, Tristan Tzara, Gertrude Stein, Scott Fitzgerald, Samuel Beckett, James Joyce, Ernest Hemingway, Pablo Neruda, Pablo Picasso, Juan Gris, Joan Miró, Salvador Dalí). Només a París es podia beure un primera persona de les fonts de l’avant-garde. Els cafès bohemis de Montparnasse són el punt de trobada amb personatges com el jove André Malraux, Paul Valery, Jean Cocteau, Jules Romain, Louis-Ferdinand Céline, Marcel Pagnon, André Breton… El surrealisme pictòric neix a París així com les novetats literàries més destacades del període. I el que no hi neix –el cabaret berlinès, el psicoanàlisi freudià vienès, el futurisme italià, el constructivisme rus–, en busca refugi per créixer i desenvolupar-se. Són els anys bojos, els anys de la cita a París.

Tot succeeix a París. El 1924 es celebren les Olimpíades –sense representació alemanya com a càstig dels vencedors de la Gran Guerra– amb una participació rècord de 3.000 atletes, entre ells un centenar de dones. L’any següent la ciutat és la seu de l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives i Indústries Modernes que consagra i dóna lloc al terme Art Decó.

En la dècada dels anys trenta, París esdevindria reflex dels nous moviments polítics que van dividir Europa marcant tota la història del segle XX. D’una banda, el desenvolupament industrial que va multiplicar la classe treballadora va passar per un període de depressió econòmica amb el conseqüent increment de l’atur, que, en aparença, contrastava amb els avenços socials i econòmics que proclamava la Unió Soviètica. De l’altra, les burgesies capitalistes responen, en part, a la crisi econòmica desplaçant-se cap a l’extrema dreta, que es mobilitza a través dels fronts patriòtics i les lligues nacionalistes ultraconservadores. En mig apareixia un nou fenomen: un nacionalisme bullanguer i popular que arrabassa banderes a l’esquerra i s’autoqualifica de socialista mentre fa ús d’uniformes paramilitars. Els seus líders: Maurras, Laval, Henriot… El 6 de febrer de 1934, les lligues patriòtiques desfilen pels Champs Élysées. És la versió nacionalsocialista francesa d’allò que a Itàlia va denominar-se feixisme, a Alemanya portaria Hitler al poder i a Espanya recolzaria l’alçament de Franco. El mateix 1936, però, el poble de París sortiria al carrer a celebrar la victòria electoral del Front Popular de Leon Blum. Els carrers de París, com arreu d’Europa, esdevindrien escenari d’enfrontaments entre els cadells comunistes i feixistes Començava el viatge al final de la nit.

1936_leon_blum.jpg

Leon Blum celebrant la victòria electoral del Front Popular el 1936

En un intent per donar la imatge de que res no ha canviat en els anys trenta, París organitza una nova Exposició Universal el 1937. Però, entre la proliferació de les vagues i els enfrontaments al carrer entre partidaris de l’extrema dreta i de l’extrema esquerra, la ciutat no estava realment centrada per a celebrar aquest tipus d’esdeveniments. Europa estava engripada i París començava a patir febre. La mostra de la crisi final del període d’entreguerres a tota Europa el trobem en aquesta Exposició: els visitants són escassos i els pocs països participants presenten tardanament els seus estands, més per cobrir l’expedient que per convicció en aquella revifada de la Belle Epoque que havien estat els anys vint. Només dos pavellons destaquen per sobre dels altres –pavelló de la República espanyola a banda, amb el Gernika de Picasso presidint l’espai en plena Guerra Civil–, són el d’Alemanya, presidit per una enorme àguila i una esvàstica al cim, i el de la URSS, presidit per un gran escut amb la falç i el martell. Un fantasma apocalíptic recorre París, França, Europa, el món.

Com a resposta a aquest fantasma, Jean Renoir estrenava la seva pel·lícula La Grande Illusion, potser l’al·legat antibèl·lic més bell i commovedor que mai hagi produït el cinema.

18462087.jpg

"La Grande Illusion" de Jean Renoir

Aires bèl·lics sobre París (1914-1918)

dimarts, 15/06/2010

Vist amb els nostres ulls del segle XXI pot semblar evident que el 1914 tot estava encaminat cap a l’esclat de la Gran Guerra, però els contemporanis dels fets no ho tenien tan clar. Les complicades relacions internacionals, les rivalitats imperialistes, el conflicte dels Balcans, la cursa d’armaments, l’expansió de nacionalisme… tot estava present, però l’opinió pública parisenca, amb el vívid record dels fets de l’ocupació de 1870, no esperava més que la pau, fet que es revelaria impossible quan el 28 de juny l’assassinat a Sarajevo de l’arxiduc Francesc Ferran comportava l’esclat del que coneixem com a Primera Guerra Mundial.

Abans de l’esclat del conflicte els parisencs estaven dividits, un cop més, en dos bàndols polítics: la dreta nacionalista, probèl·lica i profundament antigermànica; i l’esquerra internacionalista, obrera i pacifista. Aquesta darrera va protagonitzar, tal i com va declarar-se la guerra, una sèrie de vagues industrials encapçalades pel sector més combatiu del socialisme, que van esdevenir mobilitzacions massives contra la mobilització forçosa, que exigien la pau i amenaçaven amb la Revolució. L’estat de guerra, però, facilitaria al govern la repressió dels manifestants i l’aplicació de la llei marcial als caps del moviment. El Partit Socialista acabaria tancant files amb el govern i unint-se a la Unió Sagrada. El fet nacional va imposar-se.

Els alemanys ja s’havien fet amb el control de Bèlgica i seguien el seu avenç cap al Marne, fet que va acabar unint la població parisenca en un sentiment comú: la por a reviure l’experiència de l’ocupació prussiana de 1870 i l’exaltació antialemanya. Literats famosos com Romain Roland, Marcel Prevost o André Guide van publicar articles obertament xenòfobs contra el “dimoni alemany”. Això sí, hi havia d’altres figures que defensaven la posició bèl·lica de França de forma més racional: Jean Cocteau, que conduïa una ambulància en el front, o Madame Marie Curie, que va dedicar el muntant del seu premi Nobel de química a la compra de bons de guerra.

Les_mobilisés_parisiens_devant_la_gare_de_l'Est_le_2_août_1914.jpeg

Mobilització del poble de París a l'estiu de 1914

En el mes de setembre, els exèrcits francès i britànic van replegar-se cap al Sena, mentre els imperials ocupaven Senlis, una antiga ciutat gal·loromana en el Oise. La por va apoderar-se dels parisencs, esdevenint autèntic pànic quan van veure com el govern fugia (de forma preventiva) cap a Bordeus. Abans d’abandonar la ciutat, va nomenar-se com a governador general de París el general Joseph Gallieni, un veterà de 65 anys, heroi nacional de les guerres colonials, que encara conservava el seu esperit guerrer. Gallieni va decidir que la millor defensa de la capital passava per enviar al front els regiments aquarterats en ella. Però la batalla decisiva s’estava aproximant i el temps impossibilitava, amb les vies de comunicació blocades, l’arribada a pas de cavall, i molt menys a pas d’infanteria. Aleshores el general decomissà tots els taxis de la ciutat, hi fa pujar els soldats i els envia cap a la batalla del Marne. Amb aquest esforç, i desprès de successius combats, els francesos van frenar l’avenç alemany, convertint-lo en retirada el 12 de setembre. Ambdós bàndols havien patit un total de 500.000 baixes, en la que pot ser considerada com l’acció més sagnant de tot el conflicte. Els parisencs podien sospirar alleujats però, en realitat, la guerra no havia fet més que començar.

Battle_of_the_Marne_-_Map.jpg

La Batalla del Marme

Taxi-marne.JPG

Els taxis, protagonistes indirectes de la Gran Guerra

Els alemanys ja no tornarien a estar tan a prop de París com en aquell negre setembre de 1914 en el que seguiria de guerra. Tot i això, els seus habitants van seguir amb el temor al cos. El record de 1870 estava ben viu. Per aquest motiu es seguirien ansiosament les notícies que arribaven des del front al voltant d’una guerra que es feia interminable i amb molts tombants de rumb.

Munitions_Manufacturing.jpg

Dones facturant munició l'any 1917

Els símptomes no eren bons pels parisencs: el govern havia fet portar des del Louvre i altres museus cap a Londres i Nova York alguns del seus principals tresors, demostrant la seva poca fe en la resistència de la ciutat. Molts parisencs amb recursos havien seguit el mateix camí pel seu compte; mentre el poble no tenia més remei que empassar-se la guerra sota la por, treballant en les indústries de guerra o com a voluntaris en els hospitals i la defensa civil. L’aïllament comportaria problemes d’abastiments que, sumats al caos sanitari i a la presència de soldats amb permisos temporals, van difondre la sífilis i la tuberculosi entre la població civil, desatesa per la prioritat donada en els hospitals als ferits en la contesa bèl·lica.

Els parisencs van habituar-se, resignats, a aquests efectes secundaris o col·laterals d’una guerra que, tot i la llunyania del front, no va deixar de donar-los algun que altre ensurt en directe. Així, Alemanya va assajar sobre el cel de París els primers bombardejos aeris de la història amb els seus novíssims zèppelins, grans globus dirigibles amb forma de cigar que fabricava el comte Von Zeppelin. Per sort, els grans aparells voladors no van tenir gaire fortuna en la seva ofensiva: de prop de 200 bombes detectades per la Defensa Civil, aquestes només van provocar danys menors i algunes ni tan sols van arribar a esclatar.

Zeppelin_diagram.png

Diagrama d'un Zeppelin emprat a la Primera Guerra Mundial

D’altra banda, la primavera de 1917, la contraofensiva alemanya va comptar amb una nova arma: el canyó Krupp (la “gran Berta” en honor a l’esposa del fabricant), capaç de disparar grans projectils explosius a uns 100 km de distància, l’invent rodava per les vies del tren i París va ser el seu blanc. De 300 dispars efectuats per la màquina, Berta va provocar 205 morts, 563 ferits i importants danys materials.

Aquestes serien les úniques baixes civils patides per la capital en els quatre anys de guerra, tot i que la victòria aliada comportaria alguns altres inconvenients. Alemanya signava l’armistici el novembre de 1911, en mig d’una epidèmia de grip (l’anomenada grip espanyola) que causaria tants morts com el front de combat. Un any desprès, centenars de soldats britànics i nord-americans van protagonitzar el passeig de la victòria –i, sembla que el comportament d’alguns va ser més propi d’ocupants que d’aliats–. Aquests, junt amb els diplomàtics dels deu països implicats en la discussió dels tractats de Pau a Versalles van desfilar pels Champs Élysées davant de l’aclamació dels parisencs. Com es conegut sobradament, el tractat definitiu que posava fi a la guerra es signaria a Versalles, a la Sala dels Miralls, el 28 de juny de 1919, imposant unes condicions polítiques, econòmiques i militars humiliants pels alemanys (diktat). Possiblement, a Versalles es gestava l’origen de la Segona Guerra Mundial, però aquesta ja és una altra història.

París i les llums de la Il·lustració

dissabte, 29/05/2010

L’abisme social existent a París no va fer més que créixer al llarg del segle XVIII fins arribar a un extrem digne de la caricatura. Mentre els miserables de París es disputaven les rates del Sena, els magnats i aristòcrates s’oferien entre ells sumptuosos sopars de cinc o sis plats –sense comptar els entremesos, les amanides i els hors d’ouvre–. Al mateix temps, unes quantes dames de l’alta societat organitzaven en els seus salons reunions artístiques i literàries en les quals es discutien les idees racionalistes que arribaven d’Alemanya i Anglaterra. D’entre les tertúlies més populars destacaven les de madame d’Épinay, madame du Deffan o Ninon de Lenclos, a les quals hi assistien els principals protagonistes del moviment filosòfic i literari que anomenem Il·lustració.

Encyclopedie_frontispice.jpg

La Veritat, rodejada per la llum (símbol central de la Il·lustració francesa), acompanyada per dues figures simbòliques situades a la seva dreta, la Raó i la Filosofia, que esgarrapen el vel que la cobreix i oculta dels ulls dels homes

Els salons van adquirir una gran significació en els cercles il·lustrats. Així, les dames de l’alta societat van començar a convidar a casa seva a artistes i filòsofs en determinats dies de la setmana. Qualsevol que posseís un mínim d’afabilitat i intel·ligència era ben rebut en aquestes reunions. Alguns, com Rousseau, van criticar l’estil innocu i informal dels salons, però en ells, de la mateixa manera que en els pòrtics, els jardins i els cafès del Palais Royal, on s’intercanviaven novetats, es difonien rumors i es tramaven intrigues (tot i que en connivència amb el joc, la prostitució i d’altres plaers), va modelar-se el poder de l’opinió pública, els talents retòrics van perfeccionar el seu estil i joves ambiciosos arribats de les províncies van posar a prova les seves qualitats com a escriptors o polítics. I entre ells van moure’s també els pares de la Il·lustració francesa: Diderot, D’Alembert, Voltaire i Montesquieu.

Els intel·lectuals, científics i literats de la Il·lustració, anomenats en el París de Lluís XV com els “filòsofs”, constituïen una bona mostra de la societat del període. D’aquesta manera, Rousseau era el fill d’un ric rellotger i joier, Voltaire va ser un nen de classe mitjana educat pels jesuïtes, Condillac era sacerdot, Condorcet tenia el títol de marquès, Diderot provenia d’una família d’artesans fabricants de ganivets, i D’Alembert era fill natural d’un aristòcrata.

Les seves obres desenvoluparien les idees racionalistes, empiristes i cientificistes que tenien les seves arrels en el renaixement i van tenir una influència fonamental en els aspectes ideològics de la Revolució francesa. Diferents corrents de pensament van subministrar a la Il·lustració les seves armes intel·lectuals i van contribuir al seu dinamisme intern. Així, convivien la teologia reformista i l’ateisme; el pensament filosòfic sistemàtic i l’observació particular de les ciències naturals; la fe en el progrés i l’escepticisme en el futur… Tot i això, cadascuna d’aquestes antítesis generava a la seva vegada una necessitat d’harmonia i reconciliació, de diàleg entre els contraris, com la que oferia, per exemple, la idea d’una Raó universal inherent a les lleis de la natura.

Curiosament, ni l’Estat absolutista ni l’aristocràcia van advertir el risc potencial dels escrits dels filòsofs, als quals protegien i celebraven com un imprescindible matis intel·lectual dins de l’esplendor de la monarquia francesa.

Voltaire.jpg

Voltaire va passar dues setmanes empresonat a la Bastilla el 1726 i després va haver d'exiliar-se a Anglaterra

Les activitats dels il·lustrats no restaven, però, excloses de cert perill. No existia llibertat de premsa i qui rebutjava la censura estatal corria el risc d’anar a parar a la presó, de ser desterrat o de ser condemnat a prestar serveis a galeres. Fins i tot Voltaire va conèixer la Bastilla. És per això que molts dels primers escrits de la Il·lustració van aparèixer impresos a ciutats com Amsterdam o Ginebra. Des d’allí van introduir-se de contraban al país, van reimprimir-se novament a França de forma il·legal o van produir-se mitjançant indicacions inexactes als censors.

El 1789, la policia va comptabilitzar a la ciutat de París l’existència de 100 premses tipogràfiques transportables al servei de la producció de llibres il·legals. A més, els textos més radicals circulaven per les àmplies xarxes de correspondència dels il·lustrats en forma de manuscrits secrets, reescrits un cop i un altre. De forma oral, els seus pensaments van divulgar-se per nombrosos cafès, cercles, acadèmies, salons, lògies maçòniques i societats literàries.

El poble parisenc, per la seva banda, no tenia coneixement de les noves idees que circulaven pels salons i les tertúlies à la page. Suficient tenien amb la lluita del dia a dia per sobreviure, i culturalment estaven temporalment idiotitzats per les populars funcions còmiques de lèpoca, bastides sobre un humor escatològic i malparlat. És més, davant de l’agudització de la crisi en el regnat de Lluís XV ni tan sols van donar-se manifestacions de protesta pels carrers de París ni cap aldarull contra els abusos del sistema.

Tot i això, el germen de la rebel·lió introduït per l’obra dels filòsofs sí que va començar a trobar el seu espai en certs grups de la jove burgesia i la baixa aristocràcia, que van veure en les idees de la Il·lustració una alternativa a la decadència cada cop més insostenible del règim.

El punt culminant i símbol de l’augment de la influència cultural de la Il·lustració va constituir-lo l’èxit de l’Encyclopédie editada per Diderot i D’Alembert, sota el subtítol de “Diccionari raonat de les Ciències, les Arts i els Oficis”. Veritable obra capital del racionalisme i model des de la seva publicació de tots els projectes enciclopèdics posteriors, els 35 volums de l’obra van ser publicats entre 1751 i 1780, suposant el salt definitiu per a les biblioteques de tota Europa en referència a la informació.

Encyclopedie.jpeg

Portada del primer volum de "L'Encyclopédie, ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers" (1751)

El propòsit de l’Enciclopèdia era la transmissió raonada de tot el coneixement disponibles fins al moment. En ella trobem reflectides les idees de Rousseau, Montesquieu, Voltaire o Diderot, i també va recollir els descobriments i mètodes empírics emprats per científics francesos com Linné, Buffon, Lavoisier o Jussieu. En resum, un veritable compendi del pensament i el coneixement humà en la segona meitat del segle XVIII.

La seva obertura cap als continguts crítics al règim va causar forta animositat vers l’obra. Per exemple, el 1757, el clergat va responsabilitzar al “partit dels filòsofs” de l’atemptat sofert per Lluís XV i va aconseguir una prohibició temporal de l’Enciclopèdia. Tot i això, els 4.000 subscriptors de dins i fora del país, als quals s’hauria de retornar els diners avançats per adquirir l’obra, van insistir en rebre els volums que els hi faltaven. Quan, finalment, van poder publicar-se, tot el món europeu era conscient que el nou esperit del període havia acomiadat definitivament el “poder de les tenebres”.

Amb l’Enciclopèdia podem tancar, simbòlicament, el gran cicle de l’absolutisme il·lustrat. Un període d’excessos despòtics i opressió que portarien l’Antic Règim en menys de vint anys a un tràgic final. Possiblement el que es mereixia. D’aquest moment històric hauria de sorgir la Revolució per antonomàsia, la que canviaria substancialment la història de França i Europa, i que tindria com a principal protagonista al poble de París.

El París del segle XVIII, història de dues ciutats

dilluns, 24/05/2010

La Il·lustració, segons les paraules de Kant de 1783: “la sortida de l’ésser humà de la Unmündigkeit [la minoria d’edat, la incapacitat de fer servir la Raó sense la direcció d’un altre], de la qual el mateix home n’és el culpable”, estava dirigida a tota la Humanitat. Els éssers humans, ens diuen els principis il·lustrats, en la mesura en què estaven dotats de Raó, eren capaços de pensar per si mateixos, tenien la possibilitat d’emancipar-se dels lligams de la tradició i constituir-se una societat més lliure, feliç i moral.

París, l’anomenat “centre del món erudit”, segons l’afirmació de Goethe en els seus Assaigs sobre Art i Literatura (1820), estava considerada juntament amb Londres i Berlín com el centre d’aquest moviment. Una especial situació en el punt de partença, però, generaria aquí en una radicalització que finalment descarregaria entre 1789 i 1799 en la Revolució francesa.

Tot va iniciar-se uns cent anys abans amb l’inici de la crisi de l’Antic Règim durant el regnat de Lluís XIV. Paradoxalment, en el moment de màxim apogeu de l’absolutisme, quan l’ordre estamental va fer-se més fort com a nucli polític i social a la cort del Rei Sol començava a germinar la crisi del propi sistema. És cert que el poder i les recaptacions de l’Estat van augmentar i l’administració va fer-se forta mitjançant la centralització. Però l’èxit en la política colonial, els progressos comercials, l’auge dels transports, l’expansió de les manufactures, l’esplendor del món de les ciències i les arts, contrastaven fortament amb una estructura social injusta i evidentment antiquada.

Louis_XIV_of_France.jpg

Lluís XIV de França

Els estaments superiors, la noblesa i el clergat, tenien exempcions fiscals. Reaccionaris, van insistir en el manteniment de les seves prerrogatives i ingressos extraordinaris. El Tercer Estat, la resta de la població francesa, estava dividida. Hi havia els que treien profit de l’impuls econòmic i tenien l’ambició d’accedir a l’estament nobiliari, per a gaudir dels seus privilegis, mitjançant la compra de càrrecs. En canvi, la petita burgesia i l’anomenat “quart estament”, les grans masses de població de les ciutats i el camp, patien el pagament d’impostos i taxes.

Quan les collites eren dolentes, els aliments escassejaven en tots els llocs, es produïen fams, epidèmies i, com a conseqüència, disturbis espontanis. En paral·lel a la misèria de les classes mitjanes i baixes, la fortuna en augment de les arques estatals s’invertia en la construcció de palaus (Versalles), la compra de mercaderies de luxe i al finançament de les guerres.

A finals del regnat de Lluís XIV, quan França es trobava totalment dessagnada, els alts funcionaris van començar a criticar el comportament del govern mentre que en els cercles intel·lectuals va començar a prendre forma l’ideari liberal. Aquests primers cercles pre-il·lustrats criticaven la tirania i el despotisme dels governants, l’ociositat i els vicis dels privilegiats, així com l’estreta aliança entre la monarquia i l’Església catòlica. Després de l’expulsió dels hugonots, el 1685, la tolerància religiosa i la condemna del dogmatisme i la “superxeria” del clergat van convertir-se en les exigències il·lustrades per antonomàsia.

El fet que Lluís XIV visqués i regnés fins als 77 anys, unit a les successives morts prematures dels seus hereus, va produir l’extraordinària circumstància de que fos succeït directament pel seu besnét, el futur Lluís XV. El 1712 havien mort el pare del nen, el delfí Lluís, duc de Borgonya, i també l’únic germà viu del delfí, que hauria heretat els drets al tron. Al trobar-se amb un successor de només dos anys d’edat, el Rei Sol va haver de fer retocs en el seu testament per tal de crear un Consell de Regència que regnés fins que el besnét assolís la majoria d’edat.

Tot i això, quan el país encara no s’havia recuperat de la celebració dels funerals pel monarca de la Grandeur, el seu ambiciós nebot Felip d’Orleans va forçar el Parlament de París a no reconèixer la voluntat del rei finat, fent-se designar com a regent del país amb atribucions absolutes.

Tot i que França va tenir d’altres reis infants que van donar lloc a l’acció de regents, quan els historiadors francesos es refereixen a la Regénce, sempre és per fer al•lusió al període de Felip d’Orleans, qui acostuma a ser citat simplement com le Régent, sense necessitat de més puntualitzacions.

Philippe_d'Orleans.jpg

Felip d’Orleans, le Régent

Felip d’Orleans era un home decidit i va ser intel·ligent a l’hora de fer-se amb el poder, però el seu govern no va ser gens destacat. Aficionat a tota mena de diversions i plaers, els parisencs tant podien veure’l a la llotja del teatre acompanyat per dos o tres jovenetes, com trobar-se’l en un saló de joc clandestí o creuar-se’l entrant a qualsevol alberg de dubtosa reputació amb una dama anònima.

Aquestes aficions van comportar-li variades i estranyes amistats, com la del financer escocès John Law, que assegurava haver fugit del seu país perseguit per batre’s en duel. Pel regent aquesta fama no va ser cap lacra, sinó un mèrit que va ajudar Law a entrar en el seu cercle més íntim.

L’escocès va proposar al regent de reanimar la malmesa economia francesa mitjançant la circulació de lletres financeres que ell mateix s’encarregaria d’emetre i difondre. Felip va autoritzar, el 1716, la creació de la Banca Law i l’emissió d’aquestes lletres, una mena de paper-moneda sense un clar resguard en metàl·lic, canviables en principi per una quantitat determinada en espècies. La juguesca va sortir bé en un principi, i com l’emissor retenia de cada lletra una taxa, el regent va decidir, dos anys després, la nacionalització de la banca per a donar aire a les arques estatals amb aquelles retencions.

Ara bé, com d’altres sistemes miraculosos, el de Law exigia la constant emissió de lletres cada cop per una valor superior, ja sense cap tipus de suport en metàl·lic. La notable expansió dels negocis financers va aturar-se de cop i volta quan els posseïdors de lletres per valor de 10.000 milions van comprovar que tot el capital que circulava per França no arribava a la desena part d’aquesta quantitat. La Banca Nacional va entrar en bancarrota, així com el tresor reial i milers d’homes des finances grans i petits. Law va trobar-se a punt de ser linxat per una multitud enfurismada, però va poder fugir de París a Marsella i des d’allà a Venècia on moriria en la misèria (1729).

La ciutat de París va patir intensament del declivi generat pel regent i el seu amic escocès. La majoria dels grans financers i comerciants residien a la capital, que era a la seva vegada la seu dels negocis i els contractes que nodrien l’economia. La bancarrota dels poderosos va tenir un dramàtic efecte que va afectar des dels petits burgesos fins al més petit dels artesans. La consegüent paralització del camp va portar novament la fam a la ciutat, mentre que l’atur i la manca d’assistència benèfica van omplir els carrers de sense-sostres i indigents. Els més desesperats van formar part de la delinqüència als carrers. I moltes dones van haver de practicar una patètica prostitució de cantonades i espais obscurs.

Plan_de_Paris_1705.png

La ciutat de París en el segle XVIII

Els cronistes del període sembla que ens parlin de dues ciutats diferents. Per a uns París és una ciutat decadent, bruta, pudenta i tenebrosa, amb vivendes i carrers plens de misèria i vici. En canvi, d’altres s’admiren de l’esplendor de la luxosa capital d’Europa, centre de l’elegància i nucli de la Il·lustració, una ciutat que travessa un dels moments més grandiosos de la seva història. I hem de dir que ambdues descripcions són certes. Això sí, depenent del barri pel qual es passegi el cronista.

Així, a Saint-Germain i Saint-honoré l’aristocràcia i els burgesos rics que encara han salvat la seva fortuna segueixen aixecant luxoses residències apartades de les zones poblades per la xusma. D’entre els edificis privats construïts en aquest període destaquen l’Hôtel de Matignon, actal seu de la presidència del govern a la Rue de Varenne, i el bellíssim Hôtel Carnavalet, actual Museu d’Història de la Ciutat de París.

I l’arribada de Lluís XV a la majoria d’edat no hi posaria remei a aquesta situació. El regent va morir el 1723, curiosament el mateix any que el rei infant arribava a la majoria d’edat i podia fer-se amb el poder. Sota les seves ordres, Lluís Enric de Borbó, el nét del Gran Condé, va ser designat com a primer ministre en un breu mandat on només va fer un acte destacat: el pacte del casament del jove rei amb Maria Leczinka, la filla del destronat rei de Polònia, fet que va suposar trencar el pacte que havia establert el regent per a casar Lluís XV amb la infanta Mariana d’Espanya, filla de Felip V. La núvia, rebutjada, va ser enviada novament a Madrid, enterbolint així les relacions amb Espanya. Aquest error diplomàtic acabaria amb la carrera del ministre que va ser substituït pel cardenal André de Fleury, un vell de 73 anys antic preceptor del rei.

Louis_XV_France.jpg

Lluís XV de França

Qualsevol que fos l’atractiu de la reina polaca, set anys majors que ell, Lluís XV no va privar-se de mantenir (i fer-ne ostentació) d’una sèrie de favorites, fins al punt d’arribar a oficialitzar aquesta figura en el protocol de la cort de Versalles. La primera amant de Lluís XV va ser Pauline de Mailly-Nesle, marquesa de Ventimille, que va exhibir-se al costat del rei entre 1739 i 1741, un breu període que va ser-li suficient per a medrar a favor de l’entrada de França en la Guerra de Successió d’Àustria.

Entregat, d’aquesta manera, a una vida relaxada i llicenciosa, potser inspirat en el model que havia estat el seu difunt oncle i regent, Lluís XV va deixar els temes d’Estat en mans de Fleury, que va governar fins a la seva mort, el 1743, amb 81 anys. Després de la seva mort, Lluís XV va fer veure que regnava fins a la seva mort i l’arribada al tron de Lluís XVI.

Per acompanyar-lo en el seu regnat, i després de la breu experiència de la Ventimille, Lluís XV va decidir buscar-se una companyia més prudent, i l’honor va recaure en la figura de Joana Antonieta Poisson, marquesa de Pompadour. La posició de la marquesa va ser tan notòria que va arribar a rebre el títol de maitresse en titre, que podríem traduir com “amant titular”. I va resultar impossible de substituir durant més de vint anys, fins a la seva mort el 1764. Tot i ser considerada com una persona frívola, la Pompadour va rodejar-se d’un cercle d’intel·lectuals i artistes, va governar el monarca com va voler, i va tenir una influència decisiva en els afers polítics, fent dimitir i nomenant ministres, generals i diplomàtics.

La seva successora com a favorita reial, la comtessa de Du Barry, no tindria ja la seva importància tot i l’existència de divertits i ridículs enfrontaments amb Maria Antonieta per fer-se amb la primacia a la cort francesa i acabaria guillotinada en la Revolució.

Sí París sempre havia estat al llarg de la seva història tot un mosaic de contrasts i desigualtats socials, l’abisme de la injustícia entre rics poderosos i pobres desemparats va arribar al llarg del segle XVIII a un extrem gairebé insostenible. Mentre els miserables de París es disputaven les rates del Sena, la pompa versallesca assolia el seu màxim esplendor. La llavor de la Revolució estava plantada.

París: la Seine et la Tour

diumenge, 9/05/2010

Capital de l’Estat francès i de la regió administrativa de l’Illa de França, París forma un departament independent amb un radi de 105 km2 i 2.153.600 milions d’habitants que constitueix el centre d’una àrea metropolitana (la regió parisenca o Illa de França) de 9,9 milions d’habitants. Seu del Govern estatal i principal centre intel·lectual, artístic, econòmic i financer de França, el seu prestigi sobrepassa la funció de capital estatal per assumir la d’una autèntica metròpoli mundial.

Si hem de buscar una primera imatge per il·lustrar la ciutat de París en aquest nou blog crec que no hi ha cap altra de millor que la que acompanya aquesta entrada: la Torre Eiffel i el riu Sena que banya la ciutat sota la llum de la nit en una jornada primaveral del mes de maig. Una Torre que és símbol de París, de França i de la pròpia Europa arreu del món.

Meravellosa imatge de la Torre Eiffel vista des del Sena (maig de 2009)

Al llarg dels propers mesos anirem presentant nous articles referents a la història de la ciutat de París i la República francesa, i anirem deixant-vos algunes de les millors instantànies que hem anat prenent de la ciutat després de sis viatges (i els que arribin) a la Ciutat de la Llum en el marc del projecte “París: Llums i Revolució” del professor Josep Alavedra a la Universitat Autònoma de Barcelona. Igualment us convidem a aportar les vostres fotografies sobre París (i França en general) a través del nostre grup a Facebook, a la vegada que podeu aportar idees i temes a tractar en els futurs articles al blog.