Arxiu de la categoria ‘3. Revolució francesa’

Jean-Paul Marat, la Fura del Poble

diumenge, 27/02/2011

Nascut a Boudry, localitat suïssa del cantó de Neuchâtel, el 24 de maig de 1743, Jean-Paul Marat va estudiar medecina a Bordeus, Tolosa i Lió abans de passar una temporada a Holanda, i instal·lar-se definitivament a Anglaterra on va exercir com a metge i veterinari. Durant la seva estança a Newcastle, els seus serveis a la comunitat van ser tan considerats que va arribar a rebre un diploma com a “ciutadà d’honor” de la vila. Els onze anys viscuts en aquella Anglaterra del segle XVIII, mercantil i d’hàbits parlamentaris, esdevindrien el germen del lliurepensament del que seria un dels principals promotors en la França revolucionària.

late 18th century --- <Portrait of Marat> --- Image by © Gianni Dagli Orti/CORBIS

Gràcies a la llibertat de premsa existent a Anglaterra, va publicar la seva primera obra, Les cadenes de l’esclavitud (1774), un violent pamflet on denunciava els “sòrdids atemptats dels prínceps contra els pobles” i aconsellava “no votar als parents ni amics del rei”. El contingut de l’obra no veuria la llum a França fins 1792, quan la caiguda de la monarquia era imminent.

Amb trenta-quatre anys retornaria a França per ser metge de la guàrdia de cos del comte d’Artois (1777), però el caire escandalós dels seus escrits –especialment el Pla de Legislació Criminal (1780)– li féu perdre el càrrec (1783). Dedicat des d’aleshores a la propaganda política, el 1789 edità el Publiciste Parisien i L’Ami du Peuple. Quan esclata la Revolució, Marat ja havia publicat una quinzena d’obres i gaudia d’una certa reputació com a filòsof polemista.

jean_paul_marat_par_viollat.png

Poc abans de l’esclat revolucionari, Marat havia publicat l’opuscle Pla de Legislació Criminal on denunciava la dramàtica realitat del Tercer Estat, desposseït de drets i base de les càrregues fiscals de l’Estat. Advertia als compatriotes del fet que les lleis havien esdevingut un instrument d’opressió de la massa per part d’una minoria. El moll de l’ós de l’escrit el trobem en la qüestió de la propietat, que dóna lloc a una societat on uns pocs ho tenen tot i la majoria res. Tot i això, Marat no demana la supressió de la propietat, sinó que hi subordina el dret a l’existència. Demana una societat que garanteixi la subsistència a aquells que no tenen propietat i considera la insurrecció com l’únic camí per a corregir la injustícia.

marat1.jpg

El 1789, Marat ha entès que la millor contribució que pot fer a la causa revolucionària és escriure i des dels seus pamflets encendra la flama del poble. L’Ami du Peuple era un diari d’opinió, no d’informació, i va arribar a adquirir gran influència (alguns autors calculen una tirada de 2.000 exemplars per número). El radicalisme polític de les idees que hi defensava i les crítiques a Necker, al rei i, més tard, a La Fayette li valgueren denúncies, empresonaments i exilis. Les masses el tenien per un ídol, però els grups amb més influència desconfiaven d’ell.

Identificat amb les necessitats i les aspiracions del baix poble i esdevingut ídol de les masses de París, formaria part dels cordeliers i, més tard, dels jacobins. El tema principal dels seus escrits seria la denúncia de la conjura aristocràtica en defensa de la Revolució, l’enfrontament entre el poble i el govern. Marat sospitava que els polítics que considerava contrarevolucionaris (Mirabeu, Necker, La Fayette) actuaven organitzadament, estaven en connivència amb el rei, amb els aristòcrates, amb els caps militars… tot era una conxorxa. Davant els traïdors, la solució era la denúncia i l’apel·lació al poble a una actuació violenta. Per sobre de la legalitat, per Marat és el poble qui ha de jutjar la justícia de les lleis i les institucions.

Durant l’Assemblea Constituent, Marat esdevindria el principal combatent davant de la diferenciació entre ciutadans actius i passius amb l’obra Súplica de 18 milions de desgraciats a l’Assemblea Nacional (1790) i amenaçant amb la vaga general des de L’Ami du Peuple. Sense arribar mai a fer un anàlisi econòmic profund, no va deixar mai de denunciar l’estat de misèria en que es trobava el poble. Així, va combatre la Llei Le Chapelier des d’un punt de vista exclusivament polític, com a maniobra de la burgesia per a impedir les reunions del poble.

Ja en el marc de l’Assemblea Legislativa, Marat seria un dels inspiradors i el principal propagandista de la intransigència enfront dels girondins. D’aquesta manera, combatria la política bel·licista de Brissot amb arguments similars als emprats per Robespierre. Membre del Comitè de Vigilància de la Comuna de París, fou un dels responsables de les matances del 10 d’agost i del setembre (1792), si bé no directament per la seva acció sí pels seus escrits.

775px-Triomphe_de_Marat.jpg

Diputat per la ciutat de París a la Convenció, continuaria instigant les masses de la capital a l’acció revolucionària, mentre teoritzava sobre la necessitat de l’exercici directe de la sobirania. El 1793 signà la circular dels jacobins de les províncies contra els girondins; aquests l’acusaren davant la Convenció, però fou absolt, a causa de la pressió popular; pel maig reclamà la suspensió de la Comissió dels Dotze.

D’aquesta manera, Marat exercí un paper important en la caiguda girondina, pel juny, acusant-los de ser uns enemics a l’obra del republicanisme. Ja malat –patia una malaltia crònica a la pell que només podia alleugir prenent banys d’aigua– i refugiat a casa seva, i el mes moriria assassinat a la banyera per Charlotte Corday, fervent seguidora de la Gironda (13 de juliol).

Jacques-Louis_David_-_La_Mort_de_Marat.jpg

Mite revolucionari en morir, però, passaria més tard a ésser considerat com un símbol dels excessos revolucionaris. El seu cadàver seria inicialment enterrat al jardí dels cordeliers fins que, un any més tard seria traslladat solemnement cap el Panteó (21 de setembre de 1794). El gir termidorià, però, l’expulsaria del Panteó per anar a descansar definitivament al cementiri de Saint-Etienne-du-Mont.

Constitució francesa de 3 de setembre de 1791

dissabte, 26/02/2011

En un període de només 4 anys (1791-1795), la França revolucionària va veure com els diferents parlaments signaven tres constitucions diferents. Cada constitució responia a la conjuntura política en que va realitzar-se. Així, mentre la de 1791 ideològica era una aproximació al liberalisme (la seva finalitat principal era el trencament amb el passat), la de 1793 respondria a un avenç democratitzador jacobí i la de 1795 suposaria el triomf del liberalisme conservador.

La Constitució és la llei fonamental en l’organització d’un Estat, la forma real en la que es governa un poble. Així, el model constitucional modern consagrat a la Revolució Francesa es basaria, a grans trets, en el reconeixement de les llibertats individuals, en la separació de poders i en el principi de la sobirania popular.

Lògicament, la revolució triomfant convertiria els Estats Liberals convocats per Lluís XVI en una Assemblea Constituent que tindria com a tasca fonamental la redacció d’una Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (1789) i la primera Constitució de la història de França, aprovada el 1791.

acceptance-constitution-17911.jpg

El punt del que parteix l’Estat liberal de dret es caracteritzarà per la primacia de “l’imperi de la llei” amb una llei de lleis: la Constitució. A aquesta deurien estar sotmesos els actes del propi Estat i a ella es supediten les altres normes jurídiques emanades de la dinàmica legislativa parlamentària. El primer objectiu d’aquesta deriva constitucional no era altre que la limitació del poder absolut del monarca mitjançant una sèrie de regles fixes que reglamentessin l’acció reial i el desenvolupament del govern. El poder quedava, d’aquesta manera, distribuït entre uns cossos diferenciats (separació de poders legislatiu, executiu i judicial), limitats i controlats. S’estava alliberant a la població del control absolut i abusiu exercit per l’absolutisme.

Ara, els ciutadans tindrien una quota legítima de participació (més o menys gran segons el model constitucional) en el procés del poder polític. En definitiva, el que feia la Constitució era donar una nova base de legitimació al poder, de dalt a baix. Tota Constitució devia ésser aprovada pel poble –via referèndum o pels seus representants–, fet que conferia als parlamentaris una nova legitimitat “democràtica”. Així, amb el model francès de 1791 es consagrava el principi de la sobirania popular i un model d’Estat centralitzat administrativament que seria exportat a altres punts del món al llarg del segle XIX.

La Constitució de 3 de setembre de 1791, després d’un llarg període dominat pel reformisme de l’Assemblea Constituent, donava pas a un sistema polític que, a la pràctica, no era ni democràtic ni realment liberal. Aquesta aparent contradicció es deu al fet que els constituents tenien un objectiu principal que era el trencament amb l’Antic Règim.

Tot i això, segons la meva opinió si hem d’etiquetar aquesta carta constitucional l’hauríem de qualificar de liberal. Els principis bàsics d’un model constitucional van ser confirmats en un text que permetia un posterior desenvolupament democratitzador. S’havia aconseguit una “regeneració total” de les institucions, retornant la sobirania al poble, a una Nació composada per homes lliures i iguals en drets. La monarquia constitucional de 1791 garantia la separació de poders i convertia la llei en l’expressió general de la Nació.

constitution1791.jpg

  • Promulgada: Constitució de 3 de setembre de 1791 (aprovada per l’Assemblea Constituent, sancionada pel rei el 13 de setembre i jurada el 14).
  • Tendència: Liberal, busca el trencament amb el passat.
  • Principis d’Organització Política: Monarquia Constitucional: Sobirania Nacional (limitada).
  • Poder Executiu: Rei i Govern
    • Rei:
      • Representatiu de la sobirania de la Nació francesa.
      • Inviolable, però sotmès a la Llei.
      • Nomena i destitueix els Ministres.
      • Dirigeix la Guàrdia Nacional.
      • Vet suspensiu sobre les llei.
    • Govern:
      • Ministres.
      • Realitzen el Jurament Cívic.
      • Responsables davant la Llei.
      • Promulguen les lleis aprovades pel poder legislatiu.
      • Nomena els governs de l’Administració Local.
  • Poder Legislatiu: Assemblea Nacional
    • Característiques:
      • Assemblea unicameral.
      • 742 diputats.
      • President.
      • Política exterior.
      • Negocia els Tractats.
      • Exèrcit.
      • Controla el rei i els Ministres.
      • Vigila la Guàrdia Nacional.
      • Instal·la i dissol els Tribunals.
      • Controla el Tribunal d’Apel·lació.
      • Proposa el Tribunal Suprem.
      • Mandat temporal de 2 anys.
      • El rei no la pot dissoldre.
  • Poder Judicial: Tribunal Suprem, Tribunal d’Apel·lació i Tribunals
    • Tribunal Suprem:
      • Vigila els Ministres i l’Administració.
      • Proposat per l’Assemblea Nacional.
    • Tribunal d’Apel·lació:
      • Dret d’oposició als Tribunals ordinaris.
      • Controlat per l’Assemblea Nacional.
    • Tribunals:
      • Instal·lats per l’Assemblea Nacional que els pot dissoldre.
  • Relació entre els Poders: A través del rei i l’Assemblea Legislativa.
  • Sufragi: Ciutadans Actius i Passius.
    • Sufragi censatari segons la fortuna i la renda.
    • 60% de la població.
    • Escolleixen tots els funcionaris.
    • Escolleixen tots els jutges i jurats.
    • Escolleixen els electors (1 per cada cent ciutadans).
    • Els electors escolleixen l’Assemblea Nacional.
  • Drets i Llibertats Fonamentals:
    • Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (26 d’agost de 1789).
    • Basada en el Dret Natural i Civil.
    • Accés als càrrecs en funció de les “virtuts i talents”.
    • Igualtat davant la llei. Mateixa llei per a tot el regne.
    • Llibertat d’expressió.
    • Llibertat de reunió i associació.
    • Inviolabilitat de la propietat.
    • Llibertat per escollir els ministres del culte religiós.
  • Relacions Església-Estat: Separació Església-Estat.
    • Constitució Civil del clergat (juliol 1790).
  • Règim Local: Departaments (83) i Comunes (40.000).
  • Control de Constitucionalitat: Cort Suprema Nacional.
  • Reforma de la Constitució: Desprès de 3 legislatures consecutives demanant reformes constitucionals, a la quarta legislatura es forma l’Assemblea de Revisió (249 diputats).

constitution-francaise-1791.png

El monarca esdevenia així un simple delegat del poder i es subordinava a la llei. Tot i mantenir el poder executiu estava limitat en les seves funcions. Controlat per un poder legislatiu (Assemblea Nacional) i pel poder judicial; aquests poders es marcaven l’un a l’altre per evitar els excessos. El principal problema d’aquesta Constitució era la seva expressió a través del sufragi del que quedaven exclosos tant aquells homes que no arribessin a una taxa censatària, com les dones i els esclaus de les colònies.

Ara bé, el sistema que es pot veure dibuixat en el quadre suposava un trencament total amb el passat i posava la primera pedra per una evolució com la plasmada en el text jacobí aprovat per la Convenció el 1793.

Text en francès: constitution-1791

Text en castellà: constitucion-francesa-1791-castellano

Declaració dels Drets i Deures de l’Home i del Ciutadà (1795)

dissabte, 19/02/2011

Text que precedia la Constitució francesa de l’any III (1795). De to molt més moderat que les anteriors declaracions de 1789 i de 1793, responia a les noves circumstàncies que, amb la instauració del Directori, donaven la direcció de l’Estat a l’alta burgesia. La igualtat de tots els homes restava reduïda a igualtat davant la llei. D’altra banda, es repetia la definició de propietat del 1793 i s’hi afegia un apartat de deures.

Text de la Declaració dels Drets i Deures de l’Home i del Ciutadà (1795):

Le peuple français proclame, en présence de l’Être suprême, la Déclaration suivante des droits et des devoirs de l’homme et du citoyen.

Droits.

ARTICLE PREMIER. Les droits de l’homme en société sont la liberté, l’égalité, la sûreté, la propriété.

ART. 2. La liberté consiste à pouvoir faire ce qui ne nuit pas aux droits d’autrui.

ART. 3. L’égalité consiste en ce que la loi est la même pour tous, soit qu’elle protège, soit qu’elle punisse. L’égalité n’admet aucune distinction de naissance, aucune hérédité de pouvoirs.

ART. 4. La sûreté résulte du concours de tous pour assurer les droits de chacun.

ART. 5. La propriété est le droit de jouir et de disposer de ses biens, de ses revenus, du fruit de son travail et de son industrie.

ART. 6. La loi est la volonté générale, exprimée par la majorité ou des citoyens ou de leurs représentants.

ART. 7. Ce qui n’est pas défendu par la loi ne peut être empêché. – Nul ne peut être contraint à faire ce qu’elle n’ordonne pas.

ART. 8. Nul ne peut être appelé en justice, accusé, arrêté ni détenu, que dans les cas déterminés par la loi, et selon les formes qu’elle a prescrites.

ART. 9. Ceux qui sollicitent, expédient, signent, exécutent ou font exécuter des actes arbitraires sont coupables et doivent être punis.

ART. 10. Toute rigueur qui ne serait pas nécessaire pour s’assurer de la personne d’un prévenu doit être sévèrement réprimée par la loi.

ART. 11. Nul ne peut être jugé qu’après avoir été entendu ou légalement appelé.

ART. 12. La loi ne doit décerner que des peines strictement nécessaires et proportionnées au délit.

ART. 13. Tout traitement qui aggrave la peine déterminée par la loi, est un crime.

ART. 14. Aucune loi, ni criminelle ni civile, ne peut avoir d’effet rétroactif.

ART. 15. Tout homme peut engager son temps et ses services ; mais il ne peut se vendre ni être vendu ; sa personne n’est pas une propriété aliénable.

ART. 16. Toute contribution est établie pour l’utilité générale ; elle doit être répartie entre les contribuables, en raison de leurs facultés.

ART. 17. La souveraineté réside essentiellement dans l’universalité des citoyens.

ART. 18. Nul individu, nulle réunion partielle de citoyens ne peut s’attribuer la souveraineté.

ART. 19. Nul ne peut, sans une délégation légale, exercer aucune autorité, ni remplir aucune fonction publique.

ART. 20. Chaque citoyen a un droit égal de concourir, immédiatement ou médiatement, à la formation de la loi, à la nomination des représentants du peuple et des fonctionnaires publics.

ART. 21. Les fonctions publiques ne peuvent devenir la propriété de ceux qui les exercent.

ART. 22. La garantie sociale ne peut exister si la division des pouvoirs n’est pas établie, si leurs limites ne sont pas fixées, et si la responsabilité des fonctionnaires publics n’est pas assurée.

Devoirs.

ARTICLE PREMIER. La Déclaration des droits contient les obligations des législateurs : le maintien de la société demande que ceux qui la composent connaissent et remplissent également leurs devoirs.

ART. 2. Tous les devoirs de l’homme et du citoyen dérivent de ces deux principes, gravés par la nature dans tous les cœurs : Ne faites pas à autrui ce que vous ne voudriez pas qu’on vous fît. Faites constamment aux autres le bien que vous voudriez en recevoir.

ART. 3. Les obligations de chacun envers la société consistent à la défendre, à la servir, à vivre soumis aux lois, et à respecter ceux qui en sont les organes.

ART. 4. Nul n’est bon citoyen, s’il n’est bon fils, bon père, bon frère, bon ami, bon époux.

ART. 5. Nul n’est homme de bien, s’il n’est franchement et religieusement observateur des lois.

ART. 6. Celui qui viole ouvertement les lois se déclare en état de guerre avec la société.

ART. 7. Celui qui, sans enfreindre ouvertement les lois, les élude par ruse ou par adresse, blesse les intérêts de tous : il se rend indigne de leur bienveillance et de leur estime.

ART. 8. C’est sur le maintien des propriétés que reposent la culture des terres, toutes les productions, tout moyen de travail, et tout l’ordre social.

ART. 9. Tout citoyen doit ses services à la patrie et au maintien de la liberté, de l’égalité et de la propriété, toutes les fois que la loi l’appelle à les défendre.

Emmanuel Joseph Sieyès, l’abat del Tercer Estat

dijous, 17/02/2011

Nascut a Frejús (Provença), el 1748, Emmanuel Joseph Sieyès, fill d’un funcionari de correus, va fer la seva formació sacerdotal a París. Vicari del bisbat de Chartres, va ser comissari d’aquesta diòcesi a la Cambra del Clergat de França, fet que va permetre-li de passar freqüents estades a París on va prendre contacte amb els ambients polítics pre-revolucionaris.

Emmanuel_Joseph_Sieyès.jpg

Emmanuel Joseph Sieyès

Quan Lluís XVI va convocar els Estats Generals i va autoritzar la publicació d’idees sobre les reformes que s’haurien d’aprovar, Sieyès va contribuir amb dues obres que influirien decisivament en els inicis de la Revolució francesa: Essai sur les privilèges (Assaig sobre els privilegis, 1788) i, sobretot, Qu’est-ce que le Tiers État? (Què és el Tercer Estat?, 1789). En aquestes obres Sieyès demostrava que era un bon exemple del que era el “polític il·lustrat”, un il·lustrat que creia en les Llums de la Raó. El seu objectiu polític sempre serà treure el poder a la noblesa i entregar-lo a la Nació de ciutadans, una Nació que possibilités un sistema productiu basat en la llibertat econòmica i lapidés definitivament el sistema feudal de l’Antic Règim.

Qu'est_ce_que_le_Tiers_Etat.jpg

Qu’est-ce que le Tiers État?

La popularitat que va assolir gràcies a aquests escrits va facilitar-li la seva elecció com a membre del Tercer Estat per la circumscripció de París. Diputat i un dels impulsors del jurament del Jeu de Paume, inicialment fou membre del Club dels Jacobins, però el 1791 evolucionà cap a posicions més moderades i formà part del Club dels Feuillants. La seva influència va ser molt important en la primera fase de la Revolució i quedaria reflectida en la Constitució de 1791. I gran va seguir sent la seva influència durant la resta del període revolucionari, tot i que l’exercia des de l’ombra. Robespierre va arribar a qualificar-lo com “l’esquirol de la Revolució”. Si bé a la Convenció va votar a favor de la mort de Lluís XVI, quan després del Terror era preguntat per la seva actuació en aquells anys es dedicava a dir que “he viscut”.

Escollit com a membre del Directori, ràpidament va dimitir fins que quatre anys després, el 1799, formaria part del Consell Executiu del Directori, i, per tal de consolidar les conquestes revolucionàries burgeses en un govern fort enfront de la pressió dels jacobins i dels monàrquics, va instigar el cop d’Estat del 18 de Brumari (9 de novembre de 1799) que suposaria la sortida militarista a la Revolució.

Va ser un dels tres cònsols provisionals, acompanyat de Napoleó i Roger Ducos, i va col·laborar en la redacció de la constitució del Consolat (Constitució de l’any VIII) que concentrava gairebé tot el poder en la figura del primer cònsol, Napoleó. Tot i això, aquest va introduir moltes reformes en el text projectat per Sieyès. Aviat, quan no va acceptar la instauració de l’Imperi Napoleònic, fou bandejat dels llocs de decisió, passant a presidir el Senat.

En produir-se la Restauració borbònica en la figura de Lluís XVIII, fou desterrat (1816-30). Només va poder regressar al país després de la Revolució de Juliol de 1830 que portaria Lluís Felip al tron. Va morir a París el 1836.

Els símbols de la República francesa: La Marsellesa, l’himne nacional

diumenge, 30/01/2011

La Marsellesa va ser originàriament un càntic de guerra revolucionari lligat a la idea de llibertat. Progressivament, va anar imposant-se com a himne nacional francès i avui acompanya totes les manifestacions i actes oficials.

marseillaise-RUDE.jpg

El seu origen el trobem en plena Revolució francesa, el 1792, quan després de la declaració de guerra a Àustria, Rouget de L’Isle (1760-1836), un oficial francès en missió a Estrasburg, va composar en la nit del 25 a 26 d’abril un càntic de guerra per a l’exèrcit del Rin. En poques setmanes, l’himne es difon per Alsàcia de forma manuscrita o impresa, fins que nombrosos editors parisencs s’encarreguen de publicar-ne diferents versions. El caràcter anònim d’aquestes primeres edicions impreses va donar lloc al dubte que L’Isle en fos l’autor real, però ha passat a la història per aquest fet.

Marseillaisenoframe.jpg

Posteriorment, aquest càntic seria adoptat pels federats de Marsella que van participar a la insurrecció de les Tulleries, el 10 d’agost d’aquell mateix any.

El 14 de juliol de 1795, el govern del Directori declararia la cançó himne nacional de la República francesa.

Prohibida durant l’Imperi Napoleònic i la Restauració borbònica, a partir de la Revolució de 1830, que va portar Lluís Felip d’Orleans al tron francès, seria rehabilitada. El compositor Berlioz realitzaria aleshores una orquestració del càntic. Ara bé, encara hauria de passar un fet decisiu per a consolidar la Marsellesa.

Rouget_de_Lisle_chantant_la_Marseillaise.jpg

Així, seria la Tercera República la que, el 1879, proclamés el vell càntic revolucionari com a himne nacional francès. El problema era que no existia una única versió de La Marsellesa. El 1887, el Ministeri de la Guerra, després de crear una comissió al voltant de l’himne nacional,  va adoptar una versió oficial d’aquesta per a les seves desfilades. Tanmateix, durant la Tercera República les despulles mortals del compositor Rouget de L’Isle van ser traslladades als Invàlids.

El setembre de 1944, després de l’alliberament aliat de França, una circular del Ministeri d’Educació Nacional recomanava que els alumnes cantessin La Marsellesa a les escoles per a celebrar l’alliberament i com a homenatge als màrtirs de l’ocupació. De la mateixa manera, la Constitució de 1946, així com la de 1958, ratifiquen el caràcter d’himne nacional en el seu article segon.

france4.gif

Lletra de l’himne nacional francès:

Allons enfants de la Patrie,
Le jour de gloire est arrivé!
Contre nous de la tyrannie,
L’étendard sanglant est levé, (bis)
Entendez-vous dans les campagnes
Mugir ces féroces soldats?
Ils viennent jusque dans vos bras Egorger vos fils et vos compagnes!

Aux armes, citoyens,
Formez vos bataillons,
Marchons, marchons!
Qu’un sang impur
Abreuve nos sillons!

Que veut cette horde d’esclaves,
De traîtres, de rois conjurés?
Pour qui ces ignobles entraves,
Ces fers dès longtemps préparés? (bis)
Français, pour nous, ah ! quel outrage
Quels transports il doit exciter!
C’est nous qu’on ose méditer
De rendre à l’antique esclavage!

Quoi ! des cohortes étrangères
Feraient la loi dans nos foyers!
Quoi ! ces phalanges mercenaires
Terrasseraient nos fiers guerriers! (bis)
Grand Dieu ! par des mains enchaînées
Nos fronts sous le joug se ploieraient
De vils despotes deviendraient
Les maîtres de nos destinées!

Tremblez, tyrans et vous perfides
L’opprobre de tous les partis,
Tremblez ! vos projets parricides
Vont enfin recevoir leurs prix! (bis)
Tout est soldat pour vous combattre,
S’ils tombent, nos jeunes héros,
La terre en produit de nouveaux,
Contre vous tout prêts à se battre!

Français, en guerriers magnanimes,
Portez ou retenez vos coups!
Epargnez ces tristes victimes,
A regret s’armant contre nous. (bis)
Mais ces despotes sanguinaires,
Mais ces complices de Bouillé,
Tous ces tigres qui, sans pitié,
Déchirent le sein de leur mère!

Amour sacré de la Patrie,
Conduis, soutiens nos bras vengeurs
Liberté, Liberté chérie,
Combats avec tes défenseurs! (bis)
Sous nos drapeaux que la victoire
Accoure à tes mâles accents,
Que tes ennemis expirants
Voient ton triomphe et notre gloire!

Nous entrerons dans la carrière
Quand nos aînés n’y seront plus,
Nous y trouverons leur poussière
Et la trace de leurs vertus (bis)
Bien moins jaloux de leur survivre
Que de partager leur cercueil,
Nous aurons le sublime orgueil
De les venger ou de les suivre.


Lluís XVI, del reformisme frustrat a la guillotina

dilluns, 3/01/2011

A Versalles, el 23 d’agost de 1754, naixia Lluís XVI, el Borbó que patiria la Revolució. Fill del delfí Lluís, succeiria en el tron francès el seu avi Lluís XV (1774). Abans, el 1770, s’havia casat amb la filla de l’emperadriu Maria Teresa d’Àustria, l’arxiduquessa Maria Antonieta, amb la qual va tenir quatre fills, tot i les seves dificultats inicials per consumar el matrimoni degut a una fimosi a la que el rei es resistia a operar-se. Personatge gris, la historiografia conclou que les seves principals passions van ser el bon menjar, la caça i els treballs manuals. Mancat d’una gran personalitat, va ser conegut com l’Indolent, en moltes de les seves decisions estava darrera la mà de Maria Antonieta, també despreocupada de la política però aficionada a canviar ministres.

Lluís XVI.jpgDurant els primers anys de regnat sorgiren certes esperances en els medis progressius del país, per les mesures de tipus humanitari a què el rei féu costat i per l’esperit de reforma econòmica i fiscal dels seus ministres, que foren frustrades una i altra vegada per la resistència dels privilegiats i la indecisió del monarca.

Així, el seu regnat va iniciar-se amb la pujada de Maurepas al poder i la destitució del triumvirat Terray-Maupeou-D’Aiguillon dominant en el tram final de la vida de Lluís XV, el restabliment del Parlament de París i la constitució d’un nou govern format per homes de gran vàlua com Malesherbes, Sartine, Saint-Germain o Turgot. La política econòmica estaria dirigida successivament per Turgot (1774-1776), que imposaria mesures liberals com la lliure circulació de grans i la supressió de les corporacions; i Necker (1776-1781), que toparia amb els privilegiats per la seva política fiscal. En política exterior, Vergennes va inclinar-se per participar victoriosament en la Guerra d’Independència nord-americana contra els britànics (1778-1783) per a debilitar el gran rival en la lluita per l’hegemonia europea un cop consumada l’aliança matrimonial amb Àustria.

Tot i un inici prometedor, la crisi econòmica i financera de l’Estat derivada de la irracionalitat de l’administració de la corona en els darrers anys va fer-se patent, sumada a una crisi generalitzada a finals de segle i a la negativa dels estaments privilegiats a establir reformes fiscals provocarien la caiguda del ministre Calonne (1783-1787). Aquesta situació portaria a una crisi política interna que derivaria en la convocatòria dels Estats Generals i al retorn de Necker (1788). Lluís XVI adquiriria certa popularitat al decretar el vot doble del Tercer Estat (doblant la seva presència), però no ho sabria aprofitar en els moments decisius.

En esclatar la Revolució (1789), la seva resistència passiva li va fer perdre popularitat. No va ser capaç de fer front al desafiament del Tercer Estat que convertia els Estats Generals en Assemblea Nacional, i les seves reaccions autoritàries –recurs a l’exèrcit, destitució de Necker– només van agreujar la situació comportant l’esclat revolucionari de la presa de la Bastilla. La seva negativa a sancionar la Declaració de Drets de l’Home i el Ciutadà i els decrets que abolien el feudalisme i el règim senyorial va comportar un nou aixecament, a l’octubre, que l’obligaria a abandonar Versalles i instal·lar-se a París.

Louis_le_dernier.jpgTot i jurar la nova Constitució (1791), Lluís XVI no es resignava a acomodar-se en la nova situació creada que rebaixava els seus drets absolutistes i va recórrer a buscar ajuda exterior.  Així, decidit a no prestar suport a l’ordre revolucionari i confiant en l’ajuda dels altres monarques europeus, intentaria la fugida (1791); però, reconegut pel camí, a Varennes, i fet presoner, després de deliberacions a l’Assemblea sobre la conveniència de la seva continuïtat, fou mantingut com a símbol necessari de l’ordre i jurà la Constitució una altra vegada. Però, els poders que emanaven d’aquesta constitució suposaven un insult per a un monarca instruït en l’absolutisme il·lustrat –simplement dret a vet suspensiu–. Per això, en aquest període estimularia els elements i les mesures que creia que portarien a l’anarquia revolucionària i, superada aquesta, a la restauració de l’Antic Règim.

Així, des de la seva posició el monarca permeté d’atacar Àustria. La subsegüent invasió de França per austríacs i prussians i les proclames dels invasors a favor seu el presentaren com a traïdor a la Revolució i al país. En aquest moment, Lluís XVI faria valer el seu dret a vet a les mesures d’excepció reclamades pel govern girondí, provocant la còlera dels sans-culottes parisencs que protagonitzarien l’assalt a les Tulleries el juny de 1792. Paral·lelament, a l’exterior, els emigrats monàrquics van fer públic el Manifest de Brunswick que amenaçava amb represàlies davant les injúries a la família reial. Això, sumat a noves intrigues del rei contra els girondins, va conduir a una nova insurrecció extremista que el 10 d’agost prenia novament les Tulleries, fent presoner el monarca que restava en mans de l’anomenada Comuna insurreccional després de ser suspès en les seves funcions per decret de l’Assemblea Legislativa.

Proclamada la República, el “ciutadà” Capet fou jutjat pel nou govern de la Convenció entre desembre de 1792 i gener de 1793. Finalment, fou condemnat a mort per una feble majoria de diputats i guillotinat el 21 de gener del 1793 davant una multitud congregada a la plaça de la Revolució.

January_21,_1793_-_Louis_XVI.jpg

Maria Antonieta d’Àustria, la frivolitat en el poder

dilluns, 22/11/2010

Nascuda a Viena, el 1755, era filla de l’emperador austríac Francesc I i de Maria Teresa (la quinzena germana).

maria-antonieta.jpg

De nena, mai va interessar-se pels estudis i gairebé va aprendre a parlar malament el francès i a tocar amb mediocritat el clavecí. Amb dotze anys va ser escollida per casar-se amb el delfí de França i futur rei Lluís XVI, i la seva mare va intentar convertir-la en una perfecta cortesana. Des del seu casament amb Lluís XVI (1770), quan només tenia catorze anys, va manifestar una personalitat frívola, feta per a la vida de la cort, però alhora afeccionada a la intriga política. Considerada una de les dames més belles d’Europa, segons el diari del propi Lluís, a la nit de noses no va passar res. En els set anys posteriors la parella no tindria descendència a causa de la impossibilitat del monarca per mantenir relacions íntimes a causa d’una fimosi. Tampoc ajudaria el fet que la reina no sentís cap atracció física pel monarca. En aquells moments, Maria Antonieta comença a protagonitzar escapades nocturnes, convertint-se en un símbol de la llicenciosa cort parisenca.

Marie_Antoinette.jpg

En pujar al tron Lluís XVI (1774), el seu domini sobre el rei es traduí en una forta influència política. En un país on les esposes reials, habitualment, tenien un paper polític secundari o gairebé decoratiu aquest fet va desacreditar-la fortament. Acusada d’afavorir els interessos d’Àustria, malvista per les seves despeses excessives, pel mateix poder que s’atorgava i per la seva oposició a tot reformisme, l’opinió pública es polaritzà en contra d’ella, principal responsable de la davallada de la popularitat de la monarquia.

L’escàndol del collar de 1785 –el famós procés judicial francès de finals de l’Antic Règim que ens mostra les intrigues cortesanes decadents que vivia el país– va fer que la seva popularitat caigués encara més. Quan el cardenal Lluís Rohan, arquebisbe d’Estrasburg, va intentar reconciliar-se amb Maria Antonieta, després d’anys de rebuig mutu, va ser enganyat per la comtessa de Le Motte que va persuadir-lo per comprar a la reina un collaret, que ella desitjava, valorat en 1.600.000 lliures. El collaret realment va anar a parar a mans de Le Motte que el va vendre a terminis. Quan Rohan no va poder fer front al pagament d’un termini, els venedors van reclamar el pagament a la reina. D’aquesta manera l’assumpte arribaria a oïdes de Lluís XVI que faria processar Rohan. L’opinió pública, ja contrària a Maria Antonieta, prendria partit pel cardenal que seria absolt pel parlament de París el 31 de maig de 1786 i condemnaria la comtessa de Le Motte. És una simple mostra de la decadència de la cort francesa però, com Goethe sentenciaria: “el procés del collaret formaria el prefaci de la Revolució”.

maria-antonieta-familia.jpg

Sota la Revolució, fou la principal instigadora de la política de resistència, de primer, i de provocació, després, que portà a la caiguda i al procés de Lluís XVI. Així, des de 1789, va impulsar a Lluís XVI a oposar-se a la Revolució, guanyant simpaties per la causa reialista com les de Mirabeau i Barnave, recolzaments que no va saber aprofitar en refusar qualsevol aliança duradora amb els revolucionaris moderats. El seu objectiu era que el rei afavorís els extremistes per conduir al país a una anarquia que fes possible el retorn a l’Antic Règim. Relacionada amb la seva família a la cort de Viena, desitjava la guerra i la derrota dels exèrcits francesos.

Marie-Antoinette_au_Tribunal_révolutionnaire_by_Alphonse_François.jpg

marie-antoinette-revolutionary-tribunal.jpg

Feta presonera amb el rei, el 13 d’agost de 1792, en el Temple de París, després de l’intent fallit de fuga del país i la seva detenció a Varennes. Després de l’execució del rei (21 de gener de 1793) va ser traslladada a la Conciergerie, seu del Tribunal Revolucionari, i separada dels seus fills. Fou executada a París l’any següent, el 16 d’octubre de 1793. El seu cap va ser mostrat al poble com un triomf de la Revolució.

Marie_Antoinette_Execution.jpg

Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (1793)

diumenge, 7/11/2010

Una nova Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà precedia la Constitució francesa de 1793 votada per la Convenció el 24 de juny d’aquell any. Aquesta, però, era molt més radical que la de 1789, fet que s’explica pel context polític d’instauració de la nova democràcia política per la pròpia Acta Constitucional. D’aquesta manera, la nova Declaració, basada en el Dret Natural, proclamava la llibertat econòmica i completava el dret de resistència a l’opressió amb el dret de rebel·lió. Reconeixia també els drets a l’educació, al treball i a l’assistència pública. No arribava, però, a plantejar la modificació de la definició del dret de propietat que Robespierre proposava.

Declaration_des_Droits_de_l'Homme_et_du_Citoyen_de_1793.jpg

Text de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (1793):

El pueblo francés, convencido de que el olvido y el menosprecio de los derechos naturales del hombre son la sola causa de los problemas del mundo, ha resuelto exponer, en una declaración solemne, estos derechos sagrados e inalienables, para que todos los ciudadanos puedan comparar los actos del gobierno y el funcionamiento de toda institución social y no se deje jamás oprimir y abatir por la tiranía; con la finalidad de que el pueblo tenga siempre delante de sus ojos las bases de su libertad y de su bienestar; el magistrado, las reglas de sus deberes; el legislador, el objeto de su misión.

En consecuencia, proclama, en presencia del ser supremo, la declaración siguiente de los derechos del hombre y del ciudadano.

Artículo primero. La finalidad de la sociedad es el bienestar común. El gobierno es instituido para garantizar al hombre la vigencia de sus derechos naturales e imprescriptibles.

Artículo 2. Estos derechos son la igualdad, la libertad, la seguridad, la propiedad.

Artículo 3. Todos los hombres son iguales por naturaleza y ante la ley.

Artículo 4. La ley es la expresión libre y solemne de la voluntad general; es la misma para todos, sea para proteger o para castigar; no puede ordenar más que lo que es justo y útil para la sociedad; no puede prohibir más que lo que es nocivo.

Artículo 5. Todos los ciudadanos tienen igualdad de acceso a la Función Pública. Los pueblos libres no conocen otro motivo de preferencia, en sus elecciones, que las virtudes y los conocimientos.

Artículo 6. La libertad es el poder que tiene el hombre de hacer todo aquello que no cause perjuicio a los derechos de los demás; tiene por principio la naturaleza; por regla, la justicia; por salvaguarda, la ley; su límite moral viene dado por la máxima “no hagas a los demás lo que no quieras que te hagan a ti”.

Artículo 7. El derecho a manifestar sus ideas y opiniones, sea a través de la prensa, sea a través de cualquier otro medio, el derecho a reunirse pacíficamente, el libre ejercicio de los cultos, no pueden ser prohibidos. La necesidad de enunciar estos derechos supone, o bien la presencia, o bien el recuerdo reciente del despotismo.

Artículo 8. La seguridad consiste en la protección acordada por la sociedad a cada uno de sus miembros para la conservación de su persona, de sus derechos y de sus propiedades.

Artículo 9. La ley debe proteger la libertad pública e individual contra la opresión de los que la administran.

Artículo 10. Nadie puede ser acusado, arrestado y mantenido en confinamiento, excepto en los casos determinados por la ley, y de acuerdo con las formas por ésta prescritas. Todo ciudadano requerido o aprehendido por virtud de la ley debe obedecer inmediatamente, y se hace culpable si ofrece resistencia.

Artículo 11. Todo acto ejercido contra un hombre fuera de los casos y de las formas previstos por la ley, es arbitrario y tiránico; todo aquél al que se le quisiere imponer violentamente, tiene el derecho de rechazarlo por la fuerza.

Artículo 12. Todo aquel que promueva, solicite, ejecute o haga que sean ejecutadas órdenes arbitrarias, es culpable y debe ser castigado.

Artículo 13. Todo hombre es considerado inocente hasta que sea declarado culpable. Por lo tanto, siempre que su detención se haga indispensable, la ley ha de reprimir firmemente todo rigor mayor del necesario para asegurar su persona.

Artículo 14. Nadie puede ser juzgado ni condenado sin haber sido previamente escuchado y enjuiciado, y en virtud de una ley promulgada con anterioridad al delito. Toda ley que castigue los delitos cometidos antes de su existencia no es sino una tiranía; el efecto retroactivo otorgado a la ley constituiría un crimen.

Artículo 15. La ley no debe imponer otras penas que aquéllas que son estricta y evidentemente necesarias; las penas deben ser proporcionales a los delitos y útiles a la sociedad.

Artículo 16. El derecho de propiedad es el que pertenece a todo ciudadano para disfrutar y disponer a su gusto de sus bienes, de sus ingresos, del fruto de su trabajo y de sus industrias.

Artículo 17. Ningún género de trabajo, de cultura, de comercio, puede prohibirse a la iniciativa de los ciudadanos.

Artículo 18. Todo hombre puede comprometer sus servicios, su tiempo; pero no puede venderse, ni ser vendido; su persona no es una propiedad alienable. La ley no reconoce la domesticación; no puede existir más que un compromiso de respeto y reconocimiento entre quien trabaja y su empleador.

Artículo 19. Nadie puede ser privado de ninguna parte de su propiedad, sin su consentimiento, excepto en los casos de necesidad pública evidente, legalmente comprobada, y bajo la condición de una justa y objetiva indemnización.

Artículo 20. Ninguna contribución puede ser establecida por utilidad general. Todos los ciudadanos tienen derecho a participar en el establecimiento de las contribuciones, de velar por el uso de las mismas y de que les sean rendidas las cuentas.

Artículo 21. La asistencia social es una deuda sagrada. La sociedad debe asegurar la subsistencia de los ciudadanos desprotegidos, ya sea procurándoles un trabajo, ya sea asegurando los medios de existencia a los que no estén en condiciones de trabajar.

Artículo 22. La educación es necesidad de todos. La sociedad debe esforzarse al máximo para favorecer el progreso de la razón pública, y poner la educación pública al alcance de todos los ciudadanos.

Artículo 23. La garantía social consiste en la acción de todos para asegurar a cada uno el disfrute y la conservación de sus derechos; esta garantía reposa sobre la soberanía nacional.

Artículo 24. No puede existir si los límites de la función pública no son claramente determinados por la ley, y, si la responsabilidad de todos los funcionarios no está asegurada.

Artículo 25. La soberanía reside en el pueblo; es una e indivisible, imprescriptible e inalienable.

Artículo 26. Ninguna parte del pueblo puede ejercer la representación del pueblo entero, pero cada sección del pueblo reunido en forma soberana, tiene derecho a expresar su voluntad con entera libertad.

Artículo 27. Todo individuo que usurpe la soberanía habría de recibir muerte inmediata a manos de los hombres libres.

Artículo 28. El pueblo tiene siempre el derecho a revisar, reformar y cambiar la Constitución. Una generación no puede comprometer con sus leyes a generaciones futuras.

Artículo 29. Cada ciudadano tiene derecho, en condiciones de igualdad, a participar en la elaboración de la ley y en el nombramiento de sus mandatarios o agentes.

Artículo 30. Las funciones públicas son de carácter temporal; no pueden ser consideradas como un privilegio ni como una recompensa, sí en cambio como un deber.

Artículo 31. Los delitos de los mandatarios del pueblo y de sus agentes no deben quedar jamás impunes. Nadie tiene derecho a considerarse más inviolable que el resto de los ciudadanos.

Artículo 32. El derecho de presentar peticiones a los depositarios de la autoridad pública no puede, en ningún caso, ser prohibido, suspendido o limitado.

Artículo 33. La resistencia a la opresión es la consecuencia de los otros derechos del hombre.

Artículo 34. Existe opresión contra el cuerpo social cuando uno solo de sus miembros es oprimido. Hay opresión contra cada miembro cuando el cuerpo social es oprimido.

Artículo 35. Cuando el gobierno viola los derechos del pueblo la insurreción es para el pueblo, y para cada porción del pueblo, el más sagrado de sus derechos y el más indispensable de sus deberes.

El Terror durant la Revolució francesa

divendres, 5/11/2010

El 5 de setembre de 1793, la Convenció posava en vigor el que anomenem Terror. És a dir, un sistema que organitzava, sistematitzava i accelerava la repressió dels adversaris interiors de la República i iniciava els càstigs expeditius de tots els “traïdors” a la Revolució. Això, precedit, des de bon matí, per la pressió i invasió de l’Assemblea per part dels sans-culottes sota la reclamació de “pa i guillotina”. Abans que considerar-lo exclusivament com un conjunt d’institucions repressives emprades per la Convenció per a liquidar adversaris polítics i poder consolidar el seu poder sobre la base de la por, el Terror ha de ser vist com la resposta republicana a un conjunt de circumstàncies: la guerra exterior, la revolta de la Vendée i la revolta girondina federalista. Però, a més, el Terror pot ser considerat com una ideologia pròpia de la Revolució, una reivindicació popular que responia a l’activisme revolucionari.

TerrorGuillotine.jpg

D’aquesta manera, ja des del mateix 1789, lligat a la idea de que la Revolució està amenaçada per un complot aristocràtic, existeix la mentalitat segons la qual només mesures expeditives poden fer-la triomfar. La pròpia violència popular que culminaria en la presa de la Bastilla, el 14 de juliol, ja responia a aquesta lògica semi-econòmica i semi-política, conspiracionista, que caracteritzarà la societat parisenca. I en la figura de Marat i el seu Ami du Peuple, la idea terrorista trobarà el seu home i la seva plataforma. Així s’explica l’existència, des de 1789, de comitès permanents d’investigació i després de Seguretat General. Amb el pas dels mesos, la guerra multiplicarà els efectes i els temors de la població, convertint els nobles i el clergat refractari en els principals enemics de la pàtria. La caiguda de la monarquia després de la presa de les Tulleries, el 10 d’agost de 1792, no faria més que liquidar una figura simbòlica, però no feia més que deixar al descobert els perills exteriors i interiors que corria la Revolució.

L’Assemblea Legislativa no era en aquells moments més que una sobirania suspesa, ja que el veritable poder ha passat a mans dels vencedors del 10 d’agost: la Comuna de París. Sota la pressió de la Comuna, l’Assemblea votaria la instauració d’un tribunal d’excepció (17 d’agost de 1792) sense possibilitat de recurs de cassació i mesures contra el clergat refractari. Quan a finals d’agost arriben notícies des de les fronteres en guerra, la resposta és la matança de presoners a París entre el 2 i el 6 de setembre –més de 1.000 morts, dels quals gairebé tres quartes parts són simples presos comuns–. Per tant, la tendència a les matances indiscriminades no seria només part d’un període concret de la Revolució i tenia uns antecedents sagnants protagonitzats pel propi poble.

Per tant, la “voluntat punitiva” va constituir des de 1789 una de les principals característiques de la mentalitat revolucionària. Davant la “conjura aristocràtica” va assentar-se una “reacció defensiva” i la “voluntat punitiva” de les masses populars com a dirigents no oficials d’aquesta etapa de la Revolució.

Hinrichtung_Ludwig_des_XVI.png

El Terror, com a tal, va anar instal·lant-se paulatinament des de les altures polítiques i institucionalitzat al llarg de 1793 a mida que la Muntanya va anar recolzant-se en els activistes de les seccions parisenques per assegurar-se el control de la Revolució. Per tant, en el pla polític, el Terror esdevindrà el triomf de la Muntanya. Així, l’11 de març la Convenció va crear el Tribunal Revolucionari, el 21 es creen els Tribunals de Vigilància als “sospitosos” i el 28 es codifiquen i amplien les lleis contra els emigrats.

L’expulsió dels girondins de la Convenció, el 2 de juny, acceleraria l’evolució del Terror donant una garantia suplementària a les exigències dels sans-culottes. La situació interior i exterior de França a inicis de l’estiu justificaria l’establiment d’un govern d’excepció en mans dels comitès, l’enviament a les províncies rebels de representants proveïts de poders especials extraordinaris, i d’altres mesures situades a les afores del dret comú. El Terror seria, des d’aquest moment, un sistema de govern; o dit d’una altra manera, el braç armat i l’essència del Govern Revolucionari.

El Tribunal Revolucionari restava instituït per evitar una radicalització popular de la Revolució i quedava format per a vigilar qualsevol acció contrarevolucionària. Després de les accions populars de setembre, el dia 5, es reorganitzava el tribunal que, nomenat per la Convenció, jutjava segons un procediment simplificat: el jurat d’acusació va ser suprimit i no existien ni recurs d’apel·lació ni recurs de cassació. Els comitès de vigilància, creats el 21 de març de 1793, va restar sotmesos a la llei de sospitosos de 17 de setembre i al control del Comitè de Seguretat General. La Convenció, a més, va incloure comissions militars dotades d’un procediment especial.

Les noves institucions actuarien al llarg de 1793 contra els rebels de la Vendée i contra els emigrats. Pels rebels, els emigrats i els refractaris deportats que havien retornat a França, tots considerats al marge de la llei, el procés quedava simplificat a una comprovació de la identitat i la sentencia de mort.

Però el Terror no pot reduir-se a una sola institució, per poderosa i significativa que en fos. El Terror seria un mitjà de govern pel qual el govern revolucionari de París faria sentir la mà de ferro de la Revolució arran del país i a l’exèrcit. Així, el Terror actua també mitjançant l’exèrcit revolucionari, creat el setembre, i convertit en la pedrera dels activistes sota l’autoritat del sans-culotte Ronsin. Un exèrcit que esdevenia la gendarmeria política del París de les seccions.

The_Radical's_Arms.png

Durant aquest període, la intensitat del Terror va variar en la seva intensitat segons els departaments, segons els representats en missió i segons la influència dels terroristes locals. El camp de repressió s’ampliava o es disminuïa segons les circumstàncies i la importància dels perills i també en funció del temperament dels responsables i de la interpretació que es donava als texts legislatius. Alguns van cebar la seva ira revolucionària contra els antics reialistes moderats, amb els crítics del 10 d’agost o del govern jacobí. L’empitjorament de la situació econòmica i l’aplicació efectiva de l’economia dirigida van  multiplicar el nombre de sospitosos: els rics que acumulaven, els productors i els comerciants que contravenien el màximum… fins arribar, en els casos més radicals, fins els sacerdots constitucionals i els fidels que van mantenir el culte. La centralització del Terror va reforçar-se amb la caiguda de les faccions i amb els processos de germinal. Fins aquell moment, el Terror estava centrat en els enemics de la Revolució, i des d’aquell instant, enfront dels adversaris del Govern Revolucionari.

El procediment era simple: els comitès revolucionaris eren els encarregats de les detencions i de rebre o fer ells mateixos les delacions sobre els sospitosos. Després, havien de fer arribar les proves fins al Comitè de Seguretat General. Els tribunals criminals ordinaris van rebre la funció de jutjar els sospitosos o enviar-los al Tribunal Revolucionari de París en casos de col·lapse.

La primavera de 1794, un any després de la creació del Tribunal, serà el moment de la institucionalització administrativa del Terror. La llei del 22 de pradial (10 de juny) renovaria el Tribunal en funcions donant-li una nova omnipotència exterminadora. Així, la llei del Gran Terror afirma que el Tribunal s’institueix per “a castigar els enemics del poble”. Es suprimia la instrucció, es fundava l’acta d’acusació en base a simples denúncies, es treia el dret de l’acusat a la presència d’un advocat i es suprimia la presència de testimonis en les audiències. L’obra de Couthom seria recolzada per Robespierre com a eina per a perseguir els “conspiradors i enemics de la llibertat”.

El Tribunal Revolucionari va ser reorganitzat ampliant la seva plantilla a 16 jutges, 60 jurats i 5 substituts; dividint-se el treball en quatre seccions i donant competències a l’acusador públic Fouquier Tinville, per a detenir, perseguir i jutjar sobre la base de la denúncia de les autoritats constituïdes.

Les dades del Tribunal Revolucionari de París que coneixem ens donen el següent balanç des de la seva creació fins el cop de Termidor. D’aquesta manera, entre març i setembre de 1793 la seva activitat seria molt reduïda i ja caracteritzada per l’elecció entre la mort i l’absolució –es signarien entre cinc i quinze condemnes a mort per mes, amb moltes més absolucions que condemnes–.

Seria des de l’octubre, després de les jornades de 5 de setembre, quan realment el Tribunal implanta el Terror amb l’aplicació de la llei de sospitosos: entre la tardor i el gener de 1794 comptem amb cent noranta-tres guillotinats –dels quals destaquen Maria Antonieta, Felip d’Orleans, Brissot, Vergniaud, Bailly o Barnave–. És a dir, el Terror passa de perseguir els monàrquics a abraçar a totes les tendències derrotades en el procés revolucionari.

Arribats a la tardor de 1794, el Tribunal ja jutjaria un centenar de casos al mes, però en resultarien absolts més de la meitat. Seria des de març de 1794, coincidint amb l’increment del nombre de sospitosos en presó i el d’acusats a comparèixer, quan és pot observar un increment del nombre de penes de mort. Tot això degut, d’una banda, a l’agudització de la lluita entre les faccions revolucionàries i la lluita pel poder –que portaran els hebertistes i els dantonistes a la guillotina–, i de l’altra, pel resultat dels decrets de germinal que, a proposta de Saint-Just, centralitzaven la justícia revolucionària al Tribunal Revolucionari de París. Les presons parisenques passen des d’aquest moment a trobar-se superpoblades arribant als vuit mil sospitosos a les portes de Termidor.

La reacció termidoriana i la mort de Robespierre (27 de juliol), però, detindrien el pas de les carretes de la mort en defensa de la Revolució per donar pas al Terror Blanc.

Execution_robespierre,_saint_just....jpg

Si comparem les dades del Tribunal Revolucionari de París amb les que va aportar Donald Green (1935) podem extreure conclusions sobre el veritable abast del Terror. Segons les xifres de Green, el període del Terror va cobrar-se 16.600 vides com a conseqüència d’una sentència a mort emesa per qualsevol dels diferents tribunals de justícia revolucionària que van actuar arran del país. El Tribunal Revolucionari de París només va emetre 2.625 d’aquestes sentències. El nombre de detencions efectuades entre març de 1793 i juliol de 1794 és molt més elevat que el nombre de guillotinats, aproximant-se al mig milió de detinguts.

D’altra banda, les víctimes del Terror pertanyien a totes les capes socials, amb diferències que podem associar amb la diferència dels conflictes jutjats: a banda d’aristòcrates i membres del clergat que serien proporcionalment els més afectats per la justícia revolucionària, hi hauria més camperols a la Vendée i més burgesos a París, Lió o Nimes.

Cronològicament, el període menys sagnant del Terror seria el del la primavera i l’estiu de 1793, tot i ser el més crític per a la República amb la presa del Condé, Valenciennes i Magúncia per part dels exèrcits prussià i austríac i les crisis interiors provocades per la revolta federalista, l’auge dels contrarevolucionaris de la Vendée, les insurreccions reialistes de Lió o Marsella, i les amenaces de les seccions parisenques sobre la Convenció.

Contràriament, quan s’incrementa el nombre d’execucions sembla que la República s’ha estabilitzat en la guerra exterior i les revoltes interiors han començat a ser controlades sinó esclafades. El Terror podria ser entès, d’aquesta manera, també com una resposta tardana a una situació en vies de restabliment. Una mesura que buscava prevenir l’Estat revolucionari de noves situacions crítiques com les patides en els mesos anteriors. Una “salvació pública” no tan sols de reacció contra l’amenaça sinó de prevenció.

Sobre jacobins i antijacobins

dissabte, 9/10/2010

És molt habitual en el llenguatge polític practicat per polítics i periodistes, i inclús per alguns historiadors, fer servir el terme jacobí per a definir un tipus de política de caràcter centralista, anti-nacionalista i autoritària. A més, el mot comporta sempre una dosi important de desqualificació per aquell a qui va referit. I ara que ens aboquem a un nou cicle electoral segurament en afartarem de sentir-la. Aquesta definició, però, és inacceptable per a una persona que porta ja un llarg període de temps estudiant i divulgant allò que va significar la Revolució francesa. El jacobinisme no té res a veure amb el tòpic que ens venen els nostres polítics i els mitjans de comunicació, molts cops simples caixes de ressonància dels primers.

Per tant, quin és el veritable sentit polític del terme jacobinisme? Sota la denominació de jacobins, els reialistes i absolutistes i els partidaris de liquidar la Revolució francesa de soca-rel ja des dels seus inicis van pretendre assenyalar de forma despectiva a aquells que, des del mateix 1789, s’autodenominaven com Amics de la Constitució, és a dir, partidaris de liquidar l’absolutisme monàrquic, el despotisme i l’Antic Règim en favor dels principis de la Il·lustració i l’incipient liberalisme polític. Per tant, el terme jacobins neix d’un fet despectiu. El nom va aplicar-se’ls perquè celebraven les seves reunions en el convent parisenc dels dominics, els quals a la seva vegada eren coneguts vulgarment d’aquesta manera ja que tenien el seu vell convent al costat de l’església de Saint Jacques.

opening_devise.jpg

Ara bé, els diversos sectors que integraven aquesta tendència política (mai partit polític) aviat assumirien la denominació com a pròpia, tot dotant-la d’un caràcter plural que no permet aplicar-la a un únic grup, i molt menys fer-la servir en un únic sentit per la diversitat dels seus integrants. D’aquesta manera, la complexitat del grup polític i social que denominem com a jacobí en la Revolució francesa fa que puguem identificar aquest fenomen amb el sentit més profund i transcendent del moviment revolucionari francès que va commocionar Europa en el tombant cap al segle XIX i l’edat contemporània.

El jacobinisme, en contra d’allò que ens volen vendre els polítics dels nostres dies, encarna la invenció de la participació democràtica en la política. Una participació que anava més enllà de les elits, sinó que incloïa als sectors populars del Tercer Estat, en definitiva al conjunt de la societat inclosa en el terme nació. L’aparició de les societats polítiques (o clubs polítics) en la França revolucionària pot ser interpretada com un notable antecedent dels partits polítics moderns. Amb una diferència, però, força notable respecte dels nostres partits: aquestes societats eren plurals i mai van imposar la disciplina de vot.

Aquestes societats, juntament amb la llibertat d’expressió, d’opinió i d’impremta, van ser un dels factors més decisius del desenvolupament d’una cultura política d’inspiració laica, racionalista i democràtica, fet sense precedents en l’Europa de l’Antic Règim. Davant de la societat del privilegi, el dogmatisme, l’absolutisme monàrquic i el despotisme, el jacobinisme va proposar allò que avui considerem, sense cap mena de dubte, els pilars de la nostra democràcia: la igualtat civil, la llibertat d’expressió, el laïcisme, i la democràcia representativa i participativa recolzada en el sufragi universal. Una democràcia, imperfecta com a nounat que era, proclamada en els grans textos fundacionals de la França contemporània: les declaracions de drets de l’home i el ciutadà i les constitucions polítiques.

Robespierre2.jpgAmb aquestes bases, com és possible que existeixin els tòpics despectius contra el jacobinisme i que arriben fins als nostres dies? La resposta no té cap misteri. Això va ser degut a la reducció del moviment polític jacobí a allò que alguns historiadors han denominat com la dictadura jacobina (maig de 1793 – juliol de 1794) tot oblidant que aquest era un moviment que va estar present des dels primers passos de la Revolució. I aquesta reducció, a més, com va posar de manifest Lluís Roura, també comporta una gran manca de rigor en l’anàlisi del període del Govern Revolucionari sempre identificat amb la figura de Robespierre. Així, aquest anti-jacobinisme que identifica el període com a totalitari i fa fortuna en els nostres dies procedeix de la contrarevolució i els moviments burgesos conservadors.

No hem d’oblidar mai tres aspectes fonamentals a l’hora d’analitzar en el seu context històric el període del Govern Revolucionari. En primer lloc, i fet fonamental per a comprendre el context, aquest govern d’excepció tenia un caràcter transitori que deixava en suspens l’Acta Constitucional de 1793 motivat per les circumstàncies derivades de la guerra exterior i la contrarevolució interior. Un segon aspecte a destacar és que el Parlament (escollit per sufragi universal) i la Convenció Nacional (escollida pel propi Parlament) van exercir un control institucional permanent sobre el Comitè de Salut Pública i sobre el govern d’excepció. I un tercer element a considerar, tot i la seva dimonització historiogràfica, situant-se davant dels seus escrits i analitzant les seves accions, és profundament qüestionable dubtar de la convicció i la profunditat democràtica del pensament polític de Robespierre. Per tant, govern d’excepció sí, però autoritarisme o totalitarisme no, s’han de contextualitzar les circumstàncies. O és que la Generalitat republicana va ser una institució totalitària? Rotundament no, però en el context de la Guerra Civil va donar lloc a accions qüestionables que només poden entendre’s dins del marc del conflicte.

Respecte del centralisme jacobí. La concepció de l’Estat francès és una herència política i administrativa de l’Antic Règim i la culminació del model centralista contemporani no va ser obra de la Revolució pròpiament dita, sinó de l’Estat napoleònic. És cert, que la Gironda va desenvolupar, en el context de la guerra interior, uns suposats plantejaments federalistes en oposició al centralisme jacobí. Ara bé, aquests plantejaments no responien a un veritable desig d’articular una República federal, sinó de contraposar a la centralització parisenca (París estava dominat pels jacobins) la centralització en una altra capital controlada pels girondins.

REVOLU~1.PNGPerò és que encara hi ha més dades que permeten qüestionar aquest centralisme jacobí: la dinàmica de la complexa xarxa de societats jacobines existents a la França revolucionària ha donat peu a que un important sector de la historiografia francesa sobre la Revolució comenci a parlar del federalisme jacobí. El problema és que l’estudi de la Revolució ha estat centrat en els fets succeïts a la ciutat de París, escenari capital però no únic, i això ha deixat de banda el que va passar a les províncies i la seva relació amb la capital, fet que en els darrers anys afortunadament comença a solucionar-se i donarà lloc, amb tota seguretat, a la necessitat de reescriure bona part de les interpretacions clàssiques del període.

Des de la Revolució, el pensament contrarevolucionari primer i els moviments polítics burgesos conservadors després, van procurar fer-se seva la memòria històrica d’aquells aconteixements. Si la burgesia moderada va ser la triomfadora de la Revolució, és lògic que en controlés la seva memòria tot dimonitzant els protagonistes de la Revolució democràtica, dibuixant l’estereotip i el mite d’uns jacobins que encarnaven el mal, l’anticlericalisme violent i arrogant, el monstre del racionalisme encarnat en la filosofia, i que van conduir el país cap al caos i l’anarquia. Segons aquesta interpretació, la guerra interior hauria estat lliurada per un sol bàndol, però si és guerra és perquè dos combaten.

Aquesta interpretació del jacobinisme no només va perllongar-se en els corrents polítics conservadors i, lògicament, en els obertaments reaccionaris dels segles XIX i XX, sinó que va abraçar també els beneficiaris de la Revolució. D’aquesta manera, la pròpia burgesia, un cop consolidada la dimensió burgesa de la Revolució, no va dubtar a ignorar, oblidar i, fins i tot, combatre la memòria revolucionària tot rebutjant el caràcter revolucionari dels seus propis orígens polítics. La burgesia va passar així a representar la gent d’ordre, i condemnava els revolucionaris, deixant de banda que sense haver participat de les revolucions que van caracteritzar la primera meitat del segle XIX no hagués assolit mai els seus objectius polítics.

I així ha arribat als nostres dies el mite del jacobinisme com a monstre totalitari i centralista oposat a la llibertat política. La definició no es sosté per enlloc, però ha fet fortuna i ens persegueix. Fins i tot, si consultem el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans trobarem la següent definició: “Radicalisme violent. Concepció política que propugna una centralització del poder polític estatal amb l’objectiu d’anul·lar les diferències entre els territoris que el componen i d’aconseguir una democratització radical”. Potser ja seria hora de revisar el concepte i acceptar allò que la historiografia porta anys explicant. O potser hem d’acceptar que els nostres polítics no coneixen les seves arrels i necessiten tornar a escola a aprendre on neix i es desenvolupa el concepte de la democràcia.