Arxiu de la categoria ‘3. Revolució francesa’

Gilbert du Motier de La Fayette, l’heroi d’ambdós móns

diumenge, 13/05/2012

De nom Marie Joseph Paul Yves Roch Gilbert Motier, el marquès de La Fayette va néixer el 6 de setembre de 1757 al castell de Chavaniac, a Alvèrnia. Aquest aristòcrata liberal i revolucionari va ser conegut, sobretot, pels seus fets d’armes durant la Guerra de la Independència dels Estats Units que el convertirien en un heroi militar a ambdós móns, França i Amèrica.

la-fayette.jpgAmic personal del ministre de finances Jacques Necker, La Fayette va ser un dels nobles de pensament liberal més actius, primer a l’Assemblea de Notables, i després en els Estats Generals i l’Assemblea Constituent. Després dels fets del 14 de juliol de 1789 va esdevenir comandant de la Guàrdia Nacional de París. En aquest context va convertir-se en el cap d’un grup de polítics moderats que intentaria una solució de compromís amb la monarquia, però les seves querelles amb la reina Maria Antonieta, amb Mirabeau i amb els seguidors de Brissot ho impediren finalment.

De la mateixa manera, el seu autoritarisme militar l’enfrontaria amb els sectors radicals dels revolucionaris parisencs, els quals asseguraven que La Fayette disposava d’una important xarxa d’espies a la capital francesa. El denominat “heroi d’ambdós mons”, finalment, s’enfrontaria amb el poble en l’afusellament del Camp de Mart (el 17 de juliol de 1791), cosa que li faria perdre definitivament la seva popularitat, posada ja en entredit per les denúncies realitzades per Marat des de L’Amic del Poble.

Així, la tardor de 1791 va ser derrotat en les eleccions a l’alcaldia de París i va veure’s obligat a retornar a l’exèrcit. Des de l’exèrcit, La Fayette afavoriria la guerra amb l’absolutisme europeu, i després de la jornada del 20 de juny de 1792 abandonaria el front bèl·lic per presentar-se davant l’Assemblea amb la intenció d’encapçalar un front antijacobí; però, sense el suficient ajut va haver de tornar-se’n. Finalment, el 10 d’agost de 1792, es passaria a l’enemic.

Empresonat fins 1797, tornaria a França el 1800, però es mantindria políticament aïllat durant l’etapa de l’Imperi Napoleònic. No seria fins a l’època de la Restauració quan esdevindria un dels caps visibles del liberalisme (diputat en 1818-22 i en 1827-30; i membre dels grups carbonaris) i intervindria decisivament en les accions que portarien a la Revolució del 1830: nomenat cap de la Guàrdia Nacional, afavoria l’entronització de Lluís Felip d’Orleans, però hauria de renunciar el seu càrrec i es retiraria a una oposició discreta fins a la seva mort, el 1834.

Jacques-Louis David: La mort de Marat

divendres, 30/03/2012

La Revolució francesa va comptar amb un geni artístic format en el neoclassicisme: Jacques-Louis David (1748-1825), el “Robespierre del pinzell” que va dibuixar algunes de les estampes més reconegudes del període. De la seva obra revolucionària destaquen El jurament del Joc de Pilota (1791), Le Peletier assassinat (1793), La mort de Joseph Bara (1794) i, per sobre de totes, La mort de Marat (1793), una pintura a l’oli que actualment s’exposa al Museu Reial de Belles Arts de Bèlgica a Brussel·les.

Death_of_Marat_by_David.jpg

La mort de Marat és un dels exemples d’art polític més excelsos de la història, però a la vegada també és la composició més personal i emotiva de David, amic de Jean-Paul Marat, al qual havia visitat el dia abans del seu assassinat. David l’havia trobat treballant amb diligència, com era habitual, mentre prenia un bany fred i tenia el cap embolcallat amb un turbant impregnat de vinagre. Eren els remeis de l’època per alleugerir, davant la calor asfixiant del mes de juliol a París, la psoriasis crònica que patia. Així el retrataria en el seu quadre/homenatge. I és que el cop de la mort de l’amic i company jacobí va commocionar profundament el pintor, qui va buscar retre homenatge al nou màrtir de la Revolució.

Qui va ser Jean-Paul Marat? Mite revolucionari en morir, Marat era l’amic del poble, aquell que amb els seus escrits havia descobert els enemics del poble, els enemics de la Revolució, fins al punt de pagar el preu de la defensa de la Revolució amb la seva vida. Ara bé, Marat també és la figura que millor representa els excessos de la Revolució: des de les pàgines del seu diari va instigar constantment les masses de la capital a l’acció revolucionària mentre teoritzava sobre la necessitat de l’exercici directe de la sobirania i es comprometia amb el Terror.

I qui era la seva assassina? Per què Charlotte Corday va desplaçar-se des de Caen fins a París per acabar amb la vida de Marat? Corday era una dona obsessionada amb la idea d’assassinar l’home a qui percebia com una “bèstia” per les seves denúncies incendiàries sobre la traïció dels girondins. Assassinant Marat buscava salvar França i la Revolució, era la seva manera de resoldre les matances i la guerra civil soterrada que s’estava produint.

Un dia després de la darrera trobada entre David i Marat, el 13 de juliol de 1793, Corday va arribar-se fins a la casa de l’amic del poble. Anava armada amb un ganivet de carnisser. Però el seu objectiu no era una presa fàcil. Només després d’enviar una nota en la qual denunciava els membres de la Gironda de Caen va poder accedir a les seves habitacions. Igual que David un dia abans, Corday va trobar Marat treballant en els seus escrits a la banyera. Ella va donar-li els noms dels girondins que s’havien aixecat contra el Govern Revolucionari i ell va donar-li garanties que aviat serien empresonats i guillotinats. Aleshores, Corday va treure el ganivet que portava amagat entre la rova i va clavar-li al pit. Marat va morir instantàniament.

L’encarregat d’organitzar el funeral va ser el mateix Jacques-Louis David. Marat va ser enterrat en una cova sota la inscripció Ami du peuple, mentre que el seu cor era col·locat en el club dels Cordeliers. Posteriorment, el cadàver seria traslladat al Panteó com a màrtir de la Revolució.

Decidit a commemorar la figura del seu amic assassinat, David va pintar el seu retrat al cap de poc temps per encàrrec de la Convenció. David va haver de treballar ràpidament, i quatre mesos després presentava el resultat: una imatge senzilla i punyent. La mort de Marat és la millor obra de David, un pas definitiu del pintor cap a la modernitat i una afirmació política inspirada i inspiradora a la vegada.

David va eliminar tots els elements que caracteritzaven l’austeritat de les habitacions de Marat. No va deixar rastre de les pistoles que reposaven en els prestatges, l’estampat de les parets o la banyera en forma de sabata. La simplicitat extrema havia de caracteritzar l’obra. Òbviament, la representació de l’amic assassinat tenia una funció propagandística i David va complir el seu objectiu amb escreix. El màrtir de la Revolució prenia forma.

Death_of_Marat_by_David_(detail 2).jpg

El quadre està cobert per una gran foscor que només es trenca en topar amb la visió del cos mort de Marat. La foscor s’estén més enllà de la meitat de l’obra fins a topar amb el cos agonitzant del revolucionari, representat a la banyera, amb el turbant que alleugeria els símptomes de la seva malaltia crònica. La senzillesa s’imposa: només un cos, la banyera i la fusta on escrivia (acompanyada de la inscripció “A Marat. David. L’An II”).

El cos de Marat es converteix, gràcies al pinzell de David, en una impressionant combinació de bust clàssic i gest de Crist agonitzant. L’espectador pot sentir una sensació desagradable en apropar-se al rostre del difunt, pres de la mateixa màscara mortuòria de Marat. Tanmateix, un aire de noblesa recorre l’escena.

Death_of_Marat_by_David_(detail 3).jpg

Igualment, David va eliminar Charlotte Corday de l’escena. Ara bé, ella hi és present. L’espectador pot observar dues cartes: una és l’escrit/esquer de Corday per forçar la trobada amb Marat, l’altra una carta de Marat a una vídua patriòtica desconeguda a la qual ofereix caritat. La carta de Corday diu: “Sigui suficient que jo sigui desgraciada per tenir dret a la teva benevolència”. La carta de Marat diu: “Donaràs aquest assignat a aquella mare i els seus cinc fills, el marit de la qual va morir defensant la seva pàtria”. La idea que transmet David és simple: una astuta i interessada Corday que enganya el patriota revolucionari Marat, preocupat en la caritat cap a les víctimes de la Revolució.

Death_of_Marat_by_David_(detail).jpg

El marquès de Mirabeau, d’heroi a traïdor a la Revolució

dilluns, 12/03/2012

De nom Honoré Gabriel Riqueti, aquest polític francès, fill del fisiòcrata Víctor Riqueti, el marquès de Mirabeau, va néixer a Le Bignon el 1749. Ja des de jove, Mirabeau va guanyar-se el rebuig del seu pare, un reputat economista francès partidari de l’Antic Règim, per la seva vida desordenada. Així, va haver d’ingressar a l’exèrcit (1767) com a mesura de càstig del pare, el qual creia que aquesta seria la mesura idònia per a reconduir la vida del jove Mirabeau.

Mirabeau.jpgPerò sembla que la vida militar no va servir de gaire. Casat el 1772 amb Emilie de Marignane, només quatre anys més tard, el 1776, fugiria a l’estranger amb Sophie, la dona del marquès de Monnier; per aquest motiu va ser empresonat durant tres anys al castell de Vincennes després que una lettre de cachet (carta que imposava una pena a l’imputat sense necessitat de judici) el condemnés. Durant el seu empresonament va escriure la seva obra pòstuma: Cartes per a Sofia (1792).

Recuperada la llibertat, va iniciar-se en activitats de caràcter diplomàtic per a la monarquia de Lluís XVI i va realitzar una missió secreta a Berlín (1786) que va servir-li per a redactar les seves obres Sobre la monarquia prussiana sota Frederic el Gran (1788) i Història secreta de la cort de Berlín (1789). Finalment, semblava que l’aristòcrata de vida dispersa iniciava una etapa vital pròpia de la seva condició.

Liberal declarat, des de 1789, va unir-se a al duc d’Orleans, iniciant una carrera política sempre marcada pel doble joc. D’aquesta manera, tot i els seus orígens aristocràtics, va fer-se escollir com a diputat del Tercer Estat per Ais de Provença i va fundar el diari Courrier de Provence. La seva oratòria ardent i apassionada, al servei d’un ideari ben concret, el convertiria en un dels portaveus més destacats d’aquella assemblea. Les seves paraules, dirigides al marquès de Dreux-Bréze, en resposta al discurs del rei (23 de juny de 1789) simbolitzarien la resistència del Tercer Estat: “Aneu a dir al rei que ens trobem aquí per la voluntat del poble i que només en sortirem per la força de les baionetes”. Volia per a França diverses reformes, però gradualment aplicades, i dins una monarquia de poder limitat, que equilibrés l’Assemblea i fos equilibrada per ella.

Aquesta profunda coherència explica l’aparent contradicció de determinades posicions polítiques adoptades per Mirabeu. Per exemple, sembla que va ser un dels instigadors de la marxa a Versalles del 5 d’octubre, però, a partir de la tardor del 1789 va esdevenir conseller secret del propi monarca –que li donaria diners a canvi– sense trair mai les seves conviccions. Posteriorment, Mirabeau faria votar la contribució patriòtica d’un quart de la renda, contribuiria a la nacionalització dels béns del clergat i demanaria per al rei la possibilitat de vet absolut en oposició als patriotes. És a dir, va jugar, sempre interessadament, el paper de mitjancer entre la cort i la Revolució.

Si bé esperava esdevenir el salvador de la monarquia francesa, ni Lluís XVI ni Maria Antonieta van seguir mai els seus consells. A més, per a la seva frustració, l’Assemblea va prohibir els seus diputats ser ministres, frenant la seva carrera política. Des d’aquest moment, Mirabeau dedicaria els seus esforços en combatre a La Fayette, fins que va ser acusat d’alta traïció després d’una entrevista amb la reina, corria el mes de juliol de 1790.

Recuperada la seva popularitat, Mirabeu va ser nomenat president de l’Assemblea el març del 1791, però moriria a l’abril, víctima dels seus excessos en el treball i en la disbauxa. Orador excepcional, servit per una gran personalitat física, l’aristòcrata revolucionari va gaudir d’una popularitat immensa i en morir va ser enterrat al Panteó com un heroi de la Revolució. Aquesta condició, però, aviat li seria arrabassada en descobrir-se les memòries que adreçava al rei Lluís XVI oferint-li els seus consells. Profundament desacreditat davant de l’opinió pública, el govern de la Convenció no va dubtar en expulsar-lo del Panteó. L’heroi s’havia convertit en un traïdor.

Revolució francesa i vida privada

dimarts, 6/03/2012

En temps de la Revolució francesa, les fronteres entre la vida pública i l’esfera privada van esdevenir més inestables que mai. En aquest moment, l’esperit públic derivat de la Revolució va envair moltes esferes de la vida que fins aleshores havien estat qualificades de privades. L’increment dels espais públics i la politització de la vida quotidiana derivaria en una expansió de les esferes públiques de la vida. Possiblement, és en aquest moment quan la intimitat de les persones, la seva vida privada, va haver de fer front a l’atac més sistemàtic que mai s’havia produït en la història. I conèixer aquest procés és fonamental per entendre no només la pròpia societat revolucionària, sinó també la posterior.

En els segles XVII i XVIII allò que es considerava “públic”, és a dir, el conjunt d’activitats relacionades amb l’Estat o amb el servei a l’Estat, va convertir-se en una qüestió desprivatitzada. En conseqüència, allò que era considerat com a “privat” era el que es referia a les activitats que defugien el control estatal. És així com va començar a marcar-se nítidament la frontera entre vida pública i vida privada.

Serment_du_jeu_de_paume.jpg

Amb l’esclat de la Revolució, aquesta distinció entre públic i privat va accentuar-se: cap interès privat podia estar per sobre de la voluntat general de la naixent nació francesa. És més, la política de faccions o partits, la que representava els interessos de determinats grups o individus, va passar a considerar-se com una traïció a la nació. D’aquesta manera, privat va passar a ser sinònim de fraccionari, i la intimitat era equiparada amb el secret que podia donar pas a la conspiració. I, en conseqüència, els revolucionaris van insistir en la necessitat de la “publicitat” sota vigilància i atenció permanent. Només aquesta llibertat vigilada de la vida pública (en el sentit més ampli) podia ser la garantia que evités l’aparició d’interessos particulars.

Per exemple, les reunions polítiques havien d’estar obertes al “públic”. És més, les assemblees de les legislatures revolucionàries es veien legitimades per l’assistència del poble i per les intervencions de quans més oradors millor. D’aquesta manera, qualsevol reunió, saló o tertúlia privada passava a ser sospitós per fraccionari, per possibilitar la defensa d’interessos privats, interessos considerats contrarevolucionaris.

La insistència obsessiva per mantenir les qüestions privades fora de la vida pública i establir una frontera nítida entre aquestes, però, va acabar derivant en que s’esborrés la frontera entre vida pública i vida privada. Aviat, el caràcter privat va acabar per adquirir un significat públic, és a dir, polític. La vestimenta, el llenguatge, l’actitud cap als pobres, el subministrament de llocs de treball, l’ús correcte de les terres… tot servia com a element de mesura del patriotisme revolucionari dels francesos. La frontera entre la vida pública i la vida privada dels individus s’havia esborrat.

Girondists Force.jpg

El caràcter moral de les persones va vincular-se al comportament polític, ja fos a través dels discursos dels polítics revolucionaris o mitjançant els periòdics i pamflets més incendiaris. En aquest sentit, Marat i el seu L’Ami du Peuple marcaven el camí. Per entendre aquest procés de vinculació entre la moralitat de la vida pública i privada podem recórrer a Robespierre i el seu discurs del 5 de febrer de 1794 sobre els “Principis de la moral política”:

Queremos sustituir en nuestro país el egoísmo por la moral, el honor por la probidad, las costumbres por los principios, la buena apariencia por el deber, la tiranía de la moda por el imperio de la razón, el desprecio de la pobreza por la virtud del vicio, la insolencia por la fortaleza, la vanidad por la grandeza de espíritu, el amor al dinero por el amor a la gloria, la buena compañía por las gentes de bien, la intriga por el mérito, el ingenio por el genio, el brillo por la verdad, el aburrimiento de la voluptuosidad por el encanto de la felicidad, la mezquindad de los grandes por la grandeza del hombre, un pueblo agradable, frívolo y miserable por un pueblo magnánimo, poderoso y feliz, es decir, todos los vicios y todas las ridiculeces de la monarquía por todas las virtudes y las maravillas de la república […].

Puesto que el alma de la República es la virtud y la igualdad, y vuestro objetivo es fundar y consolidar la República, se deduce que la primera regla de vuestra conducta política debe ser dirigir todos vuestros actos al mantenimiento de la igualdad y al desarrollo de la virtud; porque la primera preocupación del legislador debe ser fortalecer el principio del gobierno.

Por lo tanto, todo lo que tienda a excitar el amor a la patria, a purificar las costumbres, a elevar las almas, a dirigir las pasiones del corazón humano hacia el interés público, debe ser adoptado o establecido por vosotros. Todo lo que tienda a concentrarlos en la abyección del yo personal, a despertar el capricho por las cosas pequeñas y el desprecio por las grandes, debe ser rechazado o reprimido por vosotros.

En el sistema de la Revolución francesa lo que es inmoral es impolítico, lo que es corruptor es contrarrevolucionario. La debilidad, los vicios, los prejuicios son el camino de la realeza.

És a dir, Robespierre ens posa sobre la pista de l’esvaïment de la frontera entre vida pública i vida privada en temps de la Revolució: el caràcter privat de les persones i la virtut pública passaven a ser elements íntimament lligats, associats entre si. És una visió rousseauniana de la política. Una vida política (pública) decent i apropiada als principis de la Revolució implicava una vida privada transparent. En la relació entre els individus i l’Estat no podien existir partits que fraccionessin la societat en la defensa d’interessos particulars, no generals. I els revolucionaris associaven aquesta nova moralitat virtuosa a una revolució interior que polititzés la vida privada, que la convertís en vida pública. Només a través de la creació d’homes lliures i polititzats, involucrats en la construcció de la República, sense vida privada, s’avançaria en els principis de la Revolució.

L’enigma Lluís XVII

dimecres, 21/09/2011

Lluís Carles de Borbó, fill de Lluís XVI i Maria Antonieta, el petit príncep francès de naturalesa dèbil i malaltissa, només tenia set anys quan va arribar, acompanyat pels seus pares, a la impressionant fortalesa del Temple de París on la família reial seria confinada el 1792 després de l’assalt del Palau de les Tulleries del mes d’agost. I allà va seguir després de l’ajusticiament dels seus pares a la guillotina, confiat a les mans del sabater Simon i a la seva dona, els quals, per ordre del Comitè de Seguretat Nacional, van fer tot el que estava a les seves mans per cuidar de la seva delicada salut. Fins i tot, es diu que el nen, l’hereu de la corona, va ser vist jugant als jardins de la fortalesa.

Louis_Charles_of_France.jpg

Tot i això, el gener de 1794, el matrimoni Simon va veure’s obligat a abandonar la fortalesa, donant pas a un cruel empresonament pel petit príncep, el qual va ser reclòs en una habitació fosca i tapiada, donant-se-li el menjar a través dels barrots de la cel·la, restant aïllat del món exterior en el què aviat esdevindria una claveguera pudenta. Dos guàrdies s’encarregaven dos cops al dia que el nen seguís al seu confinament. Tanmateix, això és el que ens expliquen els historiadors de la Restauració borbònica de 1814, ja que mai podrem saber exactament quina va ser la veritat perquè la documentació va ser destruïda. És molt probable que tota aquesta part del confinament no sigui més que un intent més de crear una llegenda negra al voltant de Robespierre, i a la vegada crear un mite de la figura mai regnant del nen que passaria a la història amb el nom de Lluís XVII.

Segons la llegenda, ningú no va entrar a la cel·la de Lluís XVII durant la part final del Govern Revolucionari, fins que, després del cop de Termidor, el 18 de juliol de 1794, Paul de Barras, el que seria l’home fort del Directori, va visitar la presó. Segons el seu informe, el nen patia una greu situació d’abandó però en cap moment es diu que la seva cel·la estigués tapiada. Aleshores va ser-li assignat un nou cuidador, Jean Jacques Christophe Laurent, i les condicions del seu empresonament van millorar, però aviat el nen emmalaltiria novament, ara de tuberculosi. La seva mort es confirmava el 8 de juny de 1795.

Lluis XVII.jpg

Fins aquí la història oficial del que va ser el delfí de França en temps de la Revolució. Poc més caldria ressenyar de la seva figura, gens transcendental per a la història, de no ser pels rumors que pocs mesos després de la seva mort ja van començar a córrer pel París contrarevolucionari. Des d’aleshores la seva figura va esdevenir un enigma digne dels millors fulletons d’Alexandre Dumas.

El primer rumor que sorgeix indica que la dona del sabater Simon, convençuda de la desgràcia que esperava al nen després de la seva marxa del Temple, havia substituït el príncep per un impostor gràcies a l’ajuda d’un dels cuiners de la presó. Igualment, el fet que fos enterrat al cementiri de Santa Margarida en una tomba sense nom i que Maria Teresa, la seva germana, mai hagués d’identificar el cadàver van alimentar les teories conspiratives. Aviat sorgiria un nou rumor que indicava que el seu certificat de mort havia estat falsificat. D’aquesta manera, durant els anys posteriors a la seva mort les teories que justificaven la supervivència de Lluís XVII van anar introduint-se en l’opinió pública francesa, donant pas a l’aparició de diferents personatges, més o menys pintorescos, que asseguraven ser el veritable rei de França.

luis xvi y familia confinados temple.jpg

El primer d’aquests impostors que va tenir una relativa importància va ser Jean-Marie Hervagault, el qual va reclamar la corona el 1798. Fill d’un sastre del barri de Saint Antoine de París, de complexió forta i amb una gran semblança amb alguns membres de la família reial, fins i tot el bisbe de Savines va reconèixer-lo com a fill del guillotinat Lluís XVI. Aviat, però, es demostraria la seva mentida.

Un altre cas destacat d’intent d’usurpació de la personalitat del príncep va haver de patir-lo el restaurat Lluís XVIII el 1815. Aleshores, un tal Carles de Navarra va enviar una carta al monarca assegurant ser el veritable Lluís XVII. Un enviat de la monarquia va sotmetre l’impostor a un qüestionari del qual va ser incapaç de respondre a cap de les preguntes compromeses. En conseqüència va ser condemnat a set anys de presó. En realitat, aquest Carles de Navarra es deia Bruneau i era el fill d’un sabater.

K. Naundorff.jpg

Karl Wilhelm Naundorff

Tanmateix, el delfí amb més crèdit entre la societat versallesca va ser Karl Wilhelm Naundorff, un personatge extravagant que havia treballat com a rellotger a la localitat alemanya de Crossen abans d’arribar a París fugint d’una condemna per falsificació de moneda. Sorprenentment, Naundorff parlava amb una precisió inusitada sobre les estances de Versalles i va fer fortuna en les seves relacions amb una part de la noblesa cortesana. Finalment, el rei Lluís Felip va acabar expulsant-lo de França el 1836. Tanmateix, els seus successors van seguir proclamant-se hereus del tron francès i, fins i tot, algun d’ells va emprar el cognom dels Borbó.

I com els tres casos citats van donar-se prop d’uns quaranta més en els anys posteriors a la Revolució i l’Imperi. Fins i tot van arribar a presentar-se suposats hereus al tron que ni tan sols parlaven francès. És coneguda la anècdota que, a mitjans del segle XIX, va arribar a presentar-se un indi mestís per reclamar els seus drets a la corona davant l’estupefacció dels francesos. Uns van ser empresonats per farsants, d’altres van viure la farsa fins a la fi de les seves vides, com en el cas del baró de Richemont, enterrat sota l’epitafi “Aquí descansa Lluís Carles de Borbó”.

Finalment, per acabar amb les especulacions, el 1846 va decidir-se l’exhumació del cadàver. Les lesions que presentava el difunt es corresponien amb les indicades a l’informe de l’autòpsia que s’havia realitzat a la seva mort. El primer problema va arribar quan els experts van considerar que els óssos corresponien a un mascle d’uns 14 anys i aproximadament 1,55 metres d’alçada: el nen tenia 10 anys quan va morir i no era gaire alt. Així, l’exhumació del cadàver no va fer més que alimentar el mite del canvi i la salvació del delfí.

Coeur-de-louis-XVII.jpg

Cor de Lluís XVII a Saint Denis

La llegenda, però, no ha pogut arribar viva als nostres dies. Així, l’evolució de la ciència, gràcies als estudis de l’ADN, va permetre posar fi al mite del rei sobreviscut a la Revolució. Existeix un tipus d’ADN, el mitocondrial, que es transmet de forma inalterable de mares a fills. Per tant, només calia comparar una prova genètica de Maria Antonieta amb les del nen trobat al Temple per saber si aquell mort era realment el delfí.

El professor Jean-Jacques Cassiman, expert en estudis genètics de la Universitat belga de Lovaina, va ser l’encarregat de realitzar la prova, tot després de localitzar tres mostres fiables de cabell de Maria Antonieta. Ara bé, d’on es podia extreure material genètic del nen del Temple? Del seu cor. I és que el metge que va practicar l’autòpsia, Philipe-Jean Pelletan, va extirpar-li i va amagar-lo a casa seva. Posteriorment, el cor va ser robat i va estar desaparegut durant dècades, abans d’aparèixer a la cripta reial de Saint Denis de París el 1976.

Amb les mostres extretes del cor de Saint Denis, el professor Bernard Brinkmann, de la Universitat alemanya de Münster, va poder posar fi al misteri: l’ADN estret dels cabells de Maria Antonieta i el del cor del nen del Temple eren coincidents. Efectivament, Lluís Carles de Borbó, el Lluís XVII dels contrarevolucionaris monàrquics, era aquell nen mort de tuberculosi el 1795. El rei perdut dels francesos havia aparegut l’abril de 2000 posant fi al misteri i la llegenda alimentada al llarg de més de dos-cents anys. La resposta la tenia la ciència.

Fouquier-Tinville, l’home del Terror

divendres, 16/09/2011

Nascut a Hérouël (Aisne) el 12 de juny de 1746, va estudiar dret i va treballar com a passant d’un procurador de Châtelet (1765). El 1774 va comprar el càrrec. Un any després es casaria amb una cosina amb la que tindria cinc fills. Després de la mort de la seva dona tornaria a casar-se, però, asfixiat pels deutes creixents, va haver de vendre’s el càrrec el 1783. Posteriorment, a les portes de la Revolució, es convertiria en comissari del rei (1789).

Fouquier_Tinville.jpg

En esclatar la Revolució, gràcies a les influències de Camille Desmoulins (el seu cosí), va ser nomenat director d’un dels jurats d’acusació popular del tribunal format el 17 d’agost de 1792 per a jutjar els monàrquics detinguts el 10 d’agost.

Després de la supressió d’aquest tribunal va ser designat acusador del tribunal criminal del Sena (novembre). El març de 1793 era nomenat jutge del tribunal de Saint-Quentin.

Quan la Convenció va crear el Tribunal Revolucionari (març de 1793), Fouquier-Tinville va ser escollit com a primer substitut de l’acusador públic Faure. Després de la renúncia d’aquest, Fouquier passaria a ser l’acusador públic del Terror.

Així, Fouquier-Tinville passava a ser l’actor principal del Tribunal Revolucionari, l’home que executava el Terror: escollia els jutges i els jurats, redactava les actes d’acusació, feia aplicar la llei, rebia els botxins, designava el nombre de carros pels condemnats i rendia comptes davant del Comitè de Salut Pública. La Conciergerie va convertir-se en la seva llar, sempre buscant una aplicació acurada i detallada de la llei revolucionària.

Dels casos més importants en que va intervenir destaquem el procés a Charlotte Corday (juliol de 1793), a la reina Maria Antonieta (octubre de 1793), als girondins (març de 1794) i als dantonistes (abril de 1794). També, el 9 de Termidor, seria l’encarregat de procedir a la identificació dels rebels situats fora de la llei: Robespierre, Saint-Just, Couthom i els altres jacobins que serien ajusticiats.

Fouquier-Tinville,_Accusateur_Public_au_Tribunal_Révolutionnaire.JPG

Després del cop de Termidor (juliol de 1794), el Comitè de Salut Pública s’encarregaria de renovar el tribunal. Tot i que inicialment semblava que Fouquier-Tinville mantindria el seu càrrec d’acusador públic per la seva aplicació rigorosa i minuciosa de la llei en tot moment (estava inclòs en la llista de jutges i jurats), tres dies després era arrestat.

L’acusador del Terror va ser processat en el propi Tribunal Revolucionari el desembre de 1794 per la seva actuació durant el Gran Terror. Judicis era el nou acusador públic.

En la seva defensa, Fouquier-Tinville va declarar:

“Ce n’est pas moi qui devrais être traduit ici, mais les chefs dont j’ai exécuté les ordres. Je n’ai agi qu’en vertu des lois portées par une Convention investie de tous les pouvoirs. Par l’absence de ses membres, je me trouve le chef d’une conspiration que je n’ai jamais connue. Me voilà en butte à la calomnie, à un peuple toujours avide de trouver des coupables”.

El 6 de maig, Fouquier-Tinville va ser condemnat a mort per les “maniobres i conspiracions tendents a afavorir els projectes lliberticides dels enemics del poble i la República, per provocar la dissolució de la representació nacional, i el derrocament del règim republicà, per incitar els enfrontaments entre els ciutadans, i per haver fet desaparèixer mitjançant judicis falsejats a un gran nombre de francesos”.

A la Conciergerie, Fouquier-Tiville escriuria les darreres línies:

“Je n’ai rien à me reprocher : je me suis toujours conformé aux lois, je n’ai jamais été la créature de Robespierre ni de Saint-Just ; au contraire, j’ai été sur le point d’être arrêté quatre fois. Je meurs pour ma patrie et sans reproche. Je suis satisfait : plus tard, on reconnaîtra mon innocence”.

La seva execució es produïa el 7 de maig de 1795 a la plaça Gréve de París.

Charlotte Corday, l’assassina de Marat

dissabte, 30/07/2011

Fervent seguidora de la Gironda, Marie-Anne-Charlotte de Corday d’Armont va néixer a Saint-Saturnin-des-Ligneries el 1768.

charlotte-corday.jpg

Apassionada lectora de les obres de Rousseau, Plutarc i de Corneille (de qui era besnéta), durant la Revolució va esdevenir una gran defensora de les idees republicanes revolucionàries expressades pels girondins, però va acabar indignant-se davant els excessos revolucionaris. La proscripció dels diputats girondins, el 31 de maig i el 2 de juny de 1793, va portar-la a la resolució de liquidar Marat com a formar de resoldre les matances i la guerra civil soterrada, ja que el feia responsable d’aquests fets pels seus incendiaris escrits.

Així explicava ella mateixa el perquè dels seus actes en una carta de justificació:

Fins quan, maleïts francesos, gaudireu dels problemes i les divisions? Ja fa massa temps que els facciosos i els brivalls han imposat la seva ambició per sobre de l’interès general. Per què, víctimes del seu furor, s’han destruït a si mateixos, per establir el dessig de la tirania sobre les runes de França? Les faccions esclaten per qualsevol lloc, la Muntanya triomfa gràcies al crim i a l’opressió, alguns mostres banyats amb la nostra sang condueixen aquestes abominables conspiracions… Treballem en la nostra perdició amb més zel i energia del que mai abans havíem dedicat a la conquesta de la llibertat! Oh francès, una mica més de temps  i no restarà més que el record de la nostra existència!

Jacques-Louis_David.jpg

D’aquesta manera, Corday va arribar a París procedent de Caen, va aconseguir penetrar a la casa del membre de la Convenció i va apunyalar-lo mentre aquest es trobava al bany (13 de juny de 1793). Alphonse de Lamartine, a la seva Histoire des Girondins (1847) narrava així l’assassinat de Marat:

Va baixar del cotxe en el costat oposat del carrer, enfront de la residència de Marat. La llum començava a desaparèixer, especialment en aquell barri enfosquit per cases altes i estrets carrers. La portera, en un principi, va negar-se a deixar entrar la jove desconeguda al tribunal. Tot i això, aquesta va insistir i va arribar a pujar alguns esglaons de l’escala mentre la portera cridava. Arrel d’aquest soroll, la majordoma de Marat va entreobrir la porta i va negar l’entrada de l’estrangera a l’apartament. La cridòria de l’enfrontament entre les dues dones, una suplicant que la deixessin parlar amb l’amic del poble i l’altra obstinada en impedir la seva entrada, va arribar a oïdes de Marat. Aquest va comprendre que la visitant era l’estrangera que havia enviat dues cartes durant el dia. Així, mitjançant un fort crit va ordenar que la deixessin passar.

Ja fos per gelosia o desconfiança, Albertine, la majordoma, va obeir l’ordre amb repugnància i remugant. Va introduir la jove noia a la petita cambra on es trobava Marat i va deixar, en retirar-se, la porta del passadís entreoberta per poder escoltar qualsevol paraula o moviment del malalt.

445px-Charlotte_Corday.jpg

La cambra estava escassament il·luminada. Marat estava prenent un bany. En aquest descans forçat que reclamava el seu cos emmalaltit no deixava descansar la seva ànima. Un tauler matusserament col·locat a sobre de la banyera estava cobert amb papers, cartes obertes i escrits a mig realitzar. Sostenia en la seva mà dreta la ploma que l’arribada de l’estrangera havia deixat en suspens sobre la pàgina. Aquest paper era una carta a la Convenció on demanava el judici i la proscripció dels darrers Borbons tolerats a França. Al costat de la banyera, una pesada peça de roure similar a un tronc donava forma a un escriptori; la font impura des d’on havien emanat des de feia tres anys tants deliris, tantes denúncies, tanta sang. Marat, cobert en la seva banyera per un drap brut i tacat de tinta, no tenia fora de l’aigua més que el cap, les espatlles, el cim del bust i el braç dret. No hi havia res en les característiques d’aquest home que anés a estovar la mirada de la dona ni a fer vacil·lar el cop. El cabell gras, envoltat per un mocador brut, el front fugisser, els ulls descarats, el rasclet destacat, la boca immensa i burleta, el pit pilós, els membres picats per la verola, la pell lívida: tal era Marat.

Charlotte va evitar detenir la seva mirada sobre ell, per por de trair l’horror que li provocava a la seva ànima aquest assumpte. Dempeus, abaixant els ulls, les mans pendents davant la banyera, va esperar al fet que Marat la interrogués sobre la situació a Normandia. Ella va respondre breument, donant a les seves respostes el sentit i el color susceptibles d’afalagar les presumptes disposicions del demagog. Ell li demanaria a continuació els noms dels diputats refugiats a Caen. Ella els hi dictaria. Ell els escriuria, i després, quan va acabar d’escriure aquests noms: “Està bé! –dit amb el to d’un home segur de la seva venjança– En menys de vuit dies aniran tots a la guillotina!”.

corday-turba.gif

Amb aquestes paraules, com si l’ànima de Charlotte hagués estat esperant un últim delicte per convèncer-se de donar el cop, va prendre del seu pit si un ganivet i el va enfonsar fins al mànec en el cor de Marat amb una força sobrenatural. Charlotte va retirar amb el mateix moviment el ganivet ensangonat del cos de la víctima, i va deixar que caigués als seus peus— “A mi, la meva benvolguda amiga!”—, i va expirar sota el cop.

Com a conseqüència de l’assassinat de Marat, Charlotte Corday va ser condemnada a mort i guillotinada el 17 de juliol de 1793 a París.

734px-The_heroic_Charlotte_la_Cordé,_upon_her_trial,_at_the_bar_of_the_revolutionary_tribunal_of_Paris,_July_17,_1793.jpg

Madame Roland, la musa dels girondins

dilluns, 11/07/2011

Marie-Jeanne Roland de la Platerie, més coneguda com a Madame Roland, i nascuda amb el nom de Marie-Jeanne Phlipon el 17 de març de 1754, aquesta parisenca de naixement va ser una destacada partidària de la Revolució francesa i una influent membre del grup girondí.

Madame Roland.jpg

Filla de Gratioen Phlipon, un ambiciós però pobre gravador parisenc, ja des de la seva infantesa va demostrar una gran capacitat pels estudis, un esperit apassionat i un talent indiscutible. En gran part autodidacta, la seva passió per la lectura va portar-la fins els escrits de Plutarc, Bousset, Massillon, per acabar amb els clàssics de la Il·lustració i l’enciclopedisme francès Montesquieu, Voltaire i Rousseau. Si bé semblava dirigida a acabar els seus dies en un convent, la lectura d’aquests autors i la influència que van exercir en ella va suposar un canvi per a la jove Marie-Jeanne.

Madame_Roland.pngEl 1781 va casar-se amb Jean Marie Roland de la Platière, un inspector de manufactures vint anys més gran que ella però amb qui compartia lectures i inquietuds. Des dels primers moments del seu matrimoni, Madame Roland va començar a escriure articles polítics pel Courrier de Lyon, ciutat a la que s’havia traslladat. Tot i això, la seva veritable influència política va iniciar-se el 1791 quan la parella va abandonar la ciutat de Lió per traslladar-se al París revolucionari.

A París, Jean Marie Roland ocuparia el càrrec de ministre d’Interior en el gabinet del general Dumoriez (1792). En paral·lel, les inclinacions intel·lectuals de Madame Roland van portar-la a la recerca de la influència de que gaudien les amfitriones de l’Antic Règim, i amb aquest objectiu va fer servir la seva residència per coordinar les activitats polítiques dels girondins. El seu saló al carrer de Guénégaud va convertir-se en el punt de trobada de personalitats com Brissot, Pétion, Robespierre i d’altres líders del moviment popular. Un dels principals convidats al saló seria François Buzot per qui Marie-Jeanne professaria un amor platònic.

Aviat es trobaria al bell mig de tota una sèrie d’aspiracions i intrigues polítiques per la seva tendència a envoltar-se dels polítics progressistes de major influència. Seria considerada l’Egeria dels girondins i, fins i tot, va dir-se que va dirigir els afers del Ministeri d’Interior quan el seu marit va ocupar el càrrec de ministre. La popularitat de la parella, però, començaria a declinar en el moment en que el seu marit va denunciar públicament els pitjors excessos de la Revolució. Madame Roland va haver d’anar a l’Assemblea a donar resposta a les acusacions de contrarevolucionària que van anar llançant-se contra la parella des de finals de 1792.

Detinguda durant la depuració dels girondins, entre el 31 de maig i el 2 de juny, va ser empresonada i ingressada a la presó de l’Abbaye. En canvi, el seu marit va aconseguir fugir a Ruan. Alliberada pel fugaç espai de temps d’una hora, novament seria arrestada i traslladada a Sainte-Pelagie, per acabar tancada a la Conciergerie de París. Presonera de primera classe, Madame Roland podria rebre visites ocasionals i escriure les seves memòries Appel à l’impartiale postérité.

El 8 de novembre de 1793, durant la repressió de les anomenades “dones perilloses”, va ser conduïda a la mort i executada a la guillotina. En conèixer la seva mort, el seu marit va suïcidar-se.

La guillotina, el giny que no va inventar el doctor Guillotin

dilluns, 4/07/2011

La guillotina és una làmina tallant que cau guiada per dos muntants verticals i serveix per a decapitar els condemnats a mort.

Quan el 10 d’octubre de 1789 el doctor i diputat per París Joseph Ignace Guillotin (1738-1814) va demanar a l’Assemblea Nacional francesa que aprovés l’ús de la guillotina, feia segles que el morbós giny ja estava inventat. La més antiga que es coneix ja s’utilitzava a Escòcia en el segle XIV (la Maiden), però també els alemanys (la Fallbeil), els anglesos (la gibbet), els italians i els propis francesos del migdia la van fer servir abans que els revolucionaris francesos.

guillotine_large.jpg

I si fem cas de l’opinió del doctor Guillotin, i de l’Assemblea francesa, l’ús de la mannaia (com era anomenada a Itàlia) era un progrés. Guillotin no va proposar-la com a una mesura venjativa sinó com a mesura filantròpica (pietosa o humanitària) davant de les tècniques que s’havien utilitzat fins aquell moment: la destral, el desmembrament amb cavalls o l’empalament, que anaven acompanyats d’una lenta i penosa agonia. La guillotina es proposava també com a mètode igualitari, ja que, durant l’Antic Règim, s’utilitzaven instruments diferents segons la classe social a què pertanyia l’executat. I és que, fins aquell moment, només els membres de l’aristocràcia tenien el privilegi de ser ajusticiats sense patir cap agonia mitjançant la decapitació per espasa o destral.

La idea del doctor, però, no va tenir èxit immediatament. Així, quan va presentar-la, el 1789, l’Assemblea no la va aprovar. Sí que va acceptar, en canvi, les altres propostes de Guillotin. Així, va posar-se en pràctica l’estandardització de les penes d’àmbit estatal, el respecte a la família de l’ajusticiat i l’obligació de retornar el cadàver als seus parents.

guillotine_15229_lg.gif

Amb el pas del temps l’Assemblea Nacional va accedir a instaurar la guillotina com a instrument oficial d’execució a França i, el 1791, va encarregar a l’artesà alemany Tobias Schmidt, un fabricant de pianos, el disseny de la màquina. Diuen que el secretari de l’Acadèmia de Cirurgia i Medicina, el doctor Antoine Louis, va fer d’assessor de l’Assemblea. D’aquesta manera, va provar l’invent, primer amb uns corderets i després amb cadàvers de l’hospital de Bicêtre de París, i hi va donar el vistiplau. Per això, al principi, la guillotina va ser batejada per Marat com la Louisette. Curiosament, el mortífer giny sempre va rebre noms femenins.

El primer ajusticiat mitjançant la guillotina va ser un delinqüent anomenat Pelletier, el 27 de maig de 1792. En el moment d’aprovar la guillotina com a mitjà de suplici , pocs, i menys que cap altre el propi doctor Guillotin, deurien pensar que, a més de ràpides i igualitàries, les execucions amb aquella nova eina serien molt més senzilles. En l’època que coneixem amb el nom de “Terror”, entre setembre de 1793 i juliol de 1794, van instal·lar-se a l’Estat francès un total de cinquanta guillotines treballant a ple rendiment. A París les fonts ens diuen que les guillotines funcionaven durant sis hores al dia, i es calcula que en aquells deu mesos van passar pel cadafal 19.000 persones. Fora de París, el nombre de guillotinats va ser, aproximadament, de 42.000. Sovint, les execucions mitjançant la guillotina es convertien en escenificacions públiques amb finalitats disciplinàries.

guillotina 2.jpg

El doctor Guillotin, que segons alguns autors també investigava si hi havia vida després de la mort, no va acabar, com diuen uns altres, víctima de la seva pròpia medicina, sinó de mort natural, a casa seva, el 1814. Probablement, moria amb el neguit que la mortífera invenció portés, des del 1800 aproximadament, el seu cognom.

Adoptada el 1792 com a mitjà de suplici únic, la guillotina no va quedar en desús fins que va ser abolida la pena de mort a França el 1981. El giny era utilitzat per aplicar la pena capital per delictes comuns. La darrera execució amb guillotina a França s’havia donat el 1977, quan Hamida Djandoubi, un immigrant tunisenc que havia assassinat la seva companya, va ser ajusticiat a la presó de Marsella.

Curiosament, en ple regnat del Terror, el 1794, vint anys abans de la mort del doctor Guillotin, havia mort el primer defensor europeu d’acabar amb la pena de mort, el milanès Cesare Bonesana Beccaria, seguidor dels enciclopedistes francesos, el qual, el 1764, havia escrit el Tractat dels delictes i les penes, on es pronunciava obertament en contra de la tortura i la pena de mort. En les seves paraules, “la pena de mort no és un dret, sinó una guerra de la nació contra el ciutadà” perquè els homes no poden atribuir-se el dret de matar els seus semblants.

Louis Antoine Léon Saint-Just, el Terror en la utopia per la democràcia social

dilluns, 6/06/2011

Nascut a Decize, Borgonya, el 25 d’agost de 1767, fill d’un oficial de cavalleria, Louis Antoine Léon Saint-Just provenia d’una família emmarcada en els rengles de la vella burgesia rural i era fill d’un oficial de la monarquia. Amb una joventut agitada (va ser empresonat durant sis mesos a finals de 1786), tot i que el 1789 encara era massa jove per intervenir en els aconteixements polítics del moment, aviat es veuria seduït pel moviment revolucionari i intervindria en la vida política local.

Saint_Just.jpg

Louis Antoine Léon Saint-Just

Va ser escollit membre de la Guàrdia Nacional de Blerancourt (1790), i va viatjar a París on va conèixer Robespierre, però no va poder ser escollit com a membre de l’Assemblea Legislativa. Es donaria a conèixer en l’ambient revolucionari parisenc amb la seva obra Esprit de la révolution et de la constitution de la France (1791), una obra on ja presentava el seu pensament revolucionari de forma prou madura per a la seva joventut, un pensament que imitava el rousseanisme auster de Robespierre.

El 1792, va ser escollit membre de la Convenció i aviat va ser considerat com un dels seus membres més capacitats. En el seu primer discurs va defensar l’execució de Lluís XVI com una mesura necessària per a la “salut pública” després d’haver-se posat fora de la llei i era imprescindible per a la fundació d’un nou règim republicà. Així va atraure l’atenció de la resta de diputats. Des d’aquest moment preconitzaria l’articulació d’un Estat en el qual la representació nacional –sobirana i escollida mitjançant sufragi universal– esdevingués el poder de control del poder executiu i tingués a les seves ordres un exèrcit veritablement democratitzat.

Diputat d’un radicalisme extremat i fervent partidari de Robespierre, formaria part del Comitè de Salvació Pública (1793-94), des d’on propugnà la política del Terror com a defensa de la República davant les insurreccions contrarevolucionàries i federalista. A més, formaria part de diferents missions amb els exèrcits de l’est i el nord.

saint-just-i-robespierre.jpg

Des d’aquest moment, plenament lliurat a la Revolució, reorganitzaria els exèrcits del Rin i del nord, que aconseguiren èxits importants, va actuar amb decisió contra Hébert i Danton i inicià una política de reformes socials, basades en les lleis de ventós, que confiscaven els béns dels sospitosos per a donar-los als indigents (una transferència de propietat que vinculés el poble amb la naixent democràcia). Saint-just somiava, igual que Robespierre, amb una democràcia de petits propietaris, camperols i artesans. La seva acció tendia, mitjançant la pràctica del Terror, a la democràcia social.

Tota la seva obra, però, fracassaria en produir-se termidoriana que va conduir-lo a la guillotina, acompanyant el seu admirat Robespierre al qual mai va trair, el 28 de juliol de 1794.