Arxiu de la categoria ‘3.5 El Directori’

El Terror Blanc, la repressió contrarevolucionària

dilluns, 23/05/2011

Per Terror Blanc coneixem els períodes de reacció sagnant dirigida pels reialistes contra el personal revolucionari i imperial. És a dir, és la versió contrarevolucionària del Terror. Això sí, amb una diferència important: el Terror Blanc, a la inversa que el Terror del Govern Revolucionari, no es recolzaria en cap moment en una legislació o en decrets.

El Terror Blanc va actuar en tot el territori de l’oest francès i en zones del sud-est. És a dir, l’espai geogràfic de la repressió contrarevolucionària coincideix amb les zones que s’havien revoltat contra la Revolució.

la terreur blanche.jpg

El fenomen de la repressió contrarevolucionària va aparèixer en el moment en el qual va iniciar-se el declivi de les adhesions nacionals a la causa revolucionària, un cop caiguts Robespierre i els seus seguidors. Així, el primer impuls terrorista l’hem de situar el 1795, un cop després de que la Convenció esclafés els sans-culottes parisencs a les jornades de germinal i pradial.

Seguidament, entre maig i juny de 1795, es produirien les matances de presoners jacobins a Lió (98 morts), a Marsella (200 morts) i Avinyó. A Tarascó, cinquanta revolucionaris van ser llançats al riu Roine des de la part alta del castell de la ciutat. A París, els anomenats “petimetres” i la “joventut daurada” van atacar els republicans indiscriminadament.

Terreur_blanche_1795.jpg

Aquesta escalada repressiva contrarevolucionària només s’aturaria parcialment amb el cop de 18 de fructidor.

Un segon impuls que reactivaria el Terror Blanc, però, es donaria a l’estiu de 1799 a la Vendée, Normandia, Maine i el Midi. L’aparició de societats com els “Companys de Jesús” i les “Companyies del Sol” combinarien accions de pillatge amb l’acció política contrarevolucionària sagnant. Només la irrupció de Napoleó Bonaparte i la seva política de pacificació posarien fi a aquesta segona fase del Terror Blanc.

Finalment, una darrera reacció contrarevolucionària del Terror Blanc tindria lloc a França els primers anys de la Restauració borbònica en la figura de Lluís XVIII (1815-16), quan els reialistes es van lliurar a un nou exercici de repressió sagnant contra les persones que s’havien significat en l’etapa anterior (1789-1814), bé com a revolucionaris, bé com a bonapartistes. La repressió va veure’s legalitzada, en certa manera, pel triomf electoral dels ultres (1815), fins a arribar a l’extrem que el mateix govern del duc de Richelieu es va veure obligat a posar-hi fi, cap a les darreries de 1816.

execution_la_bedoyere_terreur_blanche.gif

Les tendències polítiques de la Revolució francesa: els sans-culottes

diumenge, 17/04/2011

A partir d’un vestit, d’una aparença, el París revolucionari va crear una categoria política i social: els sans culottes. Aquests són les masses urbanes, en particular les parisenques, que van anar prenent un clar protagonisme en el procés revolucionari. Aquesta gent modesta no portava culotte (maies o calzes) sinó que vestien uns pantalons que els arribaven fins als talons.

Sans-culotte.jpg

No resulta fàcil fer una definició d’aquest grup social perquè no es tractava realment d’una classe social, sinó d’un conglomerat heterogeni format per les classes populars urbanes i que en la seva vessant més activa en la Revolució estava formada pels treballadors urbans més modests –artesans i tenders– als quals es sumarien el que avui denominaríem com a obrers. Aquests, en la seva majoria, no són el que acostumem a classificar com a proletaris ja que encara no existeix una veritable indústria capitalista.

Així doncs, molts d’aquests assalariats són els oficials dels mestres artesans (compagnons) que estan en una fase de formació professional per a realitzar un ofici en el futur. Vivien a la casa del patró, menjaven a la seva taula, participaven dels seus problemes i la seva mentalitat i esperaven establir-se com a mestres d’ofici independents en el futur… És a dir, no formaven una classe social amb consciència de ser-ho.

sansculotte.jpgÒbviament, a la França de la Revolució francesa podríem trobar una classe proletària, però mai esdevindria protagonista dels fets revolucionaris com a agent col·lectiu independent.

Una categoria intermitja seria la formada pels artesans dependents, però que jurídicament eren treballadors independents, posseïdors dels seus instruments de feina o fins i tot patró amb uns pocs treballadors a les seves ordres, però que realment era un assalariat de l’empresari comerciant que explotava el treball domèstic.

Amb aquest conglomerat social i jurídic es configura el moviment popular de la Revolució, un grup que s’uniria davant d’una potent i simple idea: l’oposició als rics explotadors de la seva feina, els nobles i la burgesia mercantil.

El moviment popular i les masses urbanes van tenir un comportament destacat durant la Revolució que cristal·litzaria en un gran protagonisme durant el Govern Revolucionari. Si podem parlar de moviment popular és perquè aquest va assolir un alt grau d’organització i orientació, a més d’un alt grau de presa de consciència per part dels seus membres i de l’articulació d’un mínim programa conegut que els situava enfront dels altres grups socials i polítics tal i com afirma Albert Soboul. Aquest moviment popular es caracteritzaria pel seu caràcter urbà i es confondria fàcilment amb l’articulat pels sans-culottes tant en París com a les províncies. Si bé podem parlar d’un moviment urbà destacat, a París la constitució i acció de la sans-culotterie seria, d’una forma autònoma, qui jugaria el paer més destacat i específic en les jornades revolucionàries.

Els sans-culottes –literalment “sense calces”– eren aquells membres del poble, polititzats i organitzats, que portaven la vestimenta pròpia de la gent comuna: pantalons botonats a la jaqueta en comptes dels culottes que caracteritzaven als rics i als aristòcrates, a més del típic cabell curt que marcava distàncies respecte a la perruca nobiliària. En el si de la sans-culotterie convivien tot tipus d’artesans i treballadors més o menys dependents; però el seu gruix provenia del món de les corporacions gremials i dels arts i oficis del París del set-cents. Si la Revolució va triomfar davant la triple pressió exercida durant 1793 (crisi bèl·lica, crisi federalista i crisi contrarevolucionària) va ser gràcies a la seva reacció entusiasta en favor de la defensa dels avenços aconseguits fins aleshores. El seu protagonisme va ser creixent i va donar lloc a un moviment urbà específic i diferenciat d’aquell que va produir-se a les províncies a favor de la Revolució.

Sans-Culottes.jpg

En els seus orígens va ser clau la situació econòmica i social crítica de la França pre-industrial del segle XVIII. La continuació de la tendència cap a la crisi inflacionista i la carestia després del 1789 va contribuir a la definició del seu comportament específic i va ser clau en el forjament d’un grup on podien conviure tant burgesos com assalariats. Seguint el complex flux d’aconteixements revolucionaris (que van influenciar-lo i en els que va influir) va anar configurant-se fins arribar al seu zenit el setembre de 1793, fins arribar al seu descens a la caiguda del Govern Revolucionari des de la primavera de 1795.

Del procés de configuració del pensament del moviment popular sobresortia la sortia la figura de Marat que va ajudar a formular la teoria de la democràcia directa i a través del seu diari L’Amic del Poble va tenir la gran plataforma per a organitzar la col·lectivitat popular. Així, per la sans-culotterie l’acció directa en política esdevenia l’únic mitjà per evitar les estretors del marc que limitava l’acció de la Constituent i assolir la veritable democràcia política. Així, la sobirania popular va convertir-se en un dels principals punts de l’ideari sans-culotte: la democràcia directa. La crítica al sistema representatiu de la separació de poders i la reivindicació de la sanció de la llei per un poble que controlés els poders van ser punts crucials del pensament popular i van posar-se en pràctica en els anys del Govern Revolucionari. El “dret a la insurrecció” seria el darrer recurs per a l’exercici de la sobirania popular (una insurrecció no necessàriament violenta, també mitjançant manifestacions).

Un_sans-culotte_instrument_de_crimes_1793.jpg

Caiguda la Monarquia, les seccions parisenques van esdevenir el suport més destacat del moviment popular Des de l’agost de 1792 les seccions van convertir-se en uns “governs” independents dels barris i que des de les seves assemblees generals exercien la representació política del poble que podia d’aquesta manera influir en els assumptes polítics del país. En aquesta altra cara, més organitzada, del moviment popular dominaven els ciutadans de condició modesta amb la incorporació de treballadors i professionals liberals i intel·lectuals. Per Soboul hi havia tres categories dins del moviment seccionari: productors independents, una minoria de l’elit assalariada i un grup pròpiament burgés.

El prototipus de sans-culotte era un home d’un quaranta anys i cast, tot i que des de 1792 van emergir amb força les dones en el moviment. Tot i que la seva presència es deuria més a individualitats que a una acció col·lectiva, la realitat es que la dona jugava un paper destacat ja que des de la seva formació intel·lectual i una sòlida cultura política reafirmada per la constant presència en les assemblees, va mostrar un gran compromís que res no té que envejar amb el rol jugat pels homes en la Revolució popular.

sans_culottes.jpg

Els sans-culottes serien una versió específica de la Revolució que s’oposaria al individualisme de 1789 des d’un col·lectivisme emergit de la seva mentalitat gremial. La República era per a ells una i indivisible que resultava de l’exercici de la sobirania popular i que es materialitzava a través d’una política econòmica basada en el dirigisme econòmic perquè tothom tingués la possibilitat de gaudir en la major igualtat de les subsistències i del dret de propietat.

L’ideari sans-culotte pot trobar-se, no per escrit i sistematitzat, sinó a través del seguiment del debat de les seccions i societats populars, en les peticions fetes a les assemblees i a proclames i discursos revolucionaris. Per últim, destacar el paper dels enrages, una cara del moviment sans-culotte que podríem definir com la seva expressió més radical i que s’expressava a través del marc urbà parisenc. Els seus principals líders van ser membres de la secció dels Gravilliers, del clubs dels cordeliers i de la societat de dones Republicanes Revolucionàries. En qualsevol cas, el moviment popular també adquireix un perfil multiforme característic que no pot amagar la seva coherència i gran importància en el devenir polític del període.

Les tendències polítiques de la Revolució francesa: els Jacobins

diumenge, 10/04/2011

El Club dels Jacobins va ser una associació política que va funcionar a la França revolucionària entre 1789 i 1799. Creada el 1789 a Versalles amb la participació del club dels anomenats bretons dels Estats Generals (Le Chapelier, Lanjuinais), el trasllat a París de l’Assemblea Constituent va fer que al nucli original es sumessin diputats de diferents províncies (Sieyès, Barnave) i que sota la denominació de “Societat d’Amics de la Constituent” s’instal·lessin al refectori del convent dels dominics del carrer Saint-Honoré. Aviat faria fortuna el nom de “jacobins” al ser aquest el nom amb el que els dominics eren coneguts al París de l’època.

Jacobin Club.jpg

El Club dels Jacobins a la rue Saint-Honoré

Al club dels jacobins podien anar no només els diputats de la Constituent, sinó tots aquells que paguessin la quota de soci, força elevada. En aquest període inicial la seva tendència era més aviat moderada, fundant diferents filials a les províncies i aconseguint ràpidament una important influència en l’opinió pública.

Seria després de la fugida de Varennes quan gran part dels seus membres s’escindirien dels seus rengles per fundar el club feuillant o falletista (juliol de 1791). Des d’aquell moment el club jacobí va fer fer-se més democràtic en el seu funcionament sota la direcció de Robespierre i Pétion, fet que comportaria la marxa dels membres de la Gironda del club (setembre de 1792) al qual s’havien anat incorporant durant la Legislativa. El club va esdevenir des d’aquest moment com a òrgan rector de la Muntanya en la Convenció sota el domini i lideratge de Robespierre.

Així doncs, és en el si de la muntanya on trobem l’expressió política dels jacobins, un moviment heterogeni i de definició imprecisa i que mai va arribar a convertir-se en la tendència hegemònica de la Revolució, ni tan sols durant el Govern Revolucionari. Ells mateixos es denominaven a si mateixos patriotes o republicans i fins el seu domini (1793-1794) no van ser començats a ser identificats com a una tendència diferenciada que practicava el Terror com a política (terme molt discutible perquè tots els governs van practicar un “terror” d’una o altra manera). A més, van ser calumniats al qualificar-se’ls d’anarquistes, terroristes o sanguinaris i per “pervertir” el sistema representatiu. Cal ser rigorós en el discurs, i aclarir que si els jacobins eren una minoria dins de la minoria de la muntanya, va ser la Convenció la que va aprovar la seva política (no es sostenible la teoria de que una minoria imposa una política a la majoria).

opening_devise.jpg

El jacobinisme va ser un moviment que va anar configurant-se al llarg de la Revolució a través dels aconteixements i que evolucionava segons les diferents conjuntures. Tota mena d’elements polítics republicans es poden distingir en el seu si. així, existeix un model jacobí parisenc (hegemònic en la interpretació historiogràfica), però també un model de les províncies i una derivació radical que pot arribar a confondre’s amb el moviment de les seccions i la sans culotterie.

Robespierre2.jpg

Maximilien Robespierre

També cal puntualitzar que el robespierrisme és una tendència en el si del jacobinisme, això si, la única tendència capaç de realitzar una síntesi del programa igualitarista del moviment popular i de teoritzar una fórmula de societat coherent, al temps que donava solucions concretes a les necessitats que el dia a dia anava imposant a mida que el context revolucionari es radicalitzava. D’aquesta manera, va ser el robespierrisme el que va donar l’impuls definitiu al Govern Revolucionari per salvar i desenvolupar les conquestes realitzades en els anys anteriors. Així, el moviment cordelier i jacobí va ser salvat en el seu programa per la seva tendència més radical.

Per tant, el jacobinisme s’ha d’entendre com la diversa estructura de clubs i societats populars que van anar sorgint des de 1789 generant una opinió pública creixentment republicana i democràtica. Aquesta diversitat explicaria la política d’aliances de la muntanya en la Convenció per consolidar la Revolució i guanyar la guerra. Aquesta heterogeneïtat derivada de la conjunció dels diversos clubs explica que, tot i la importància de les elits polítiques i culturals en la seva composició, cada cop hi trobem una major presència de capes populars acomodades (en detriment de l’oligarquia mercantil). Aquestes capes populars acomodades de tenders i artesans acabarien esdevenint una autèntica classe política en l’any II de la Convenció.

La formació del moviment jacobí no va ser lineal ni homogènia ni lineal ja que va recollir gran multiplicitat d’expressions del republicanisme polític francès. Sense l’important impuls que els militants de les diferents associacions van donar a les societats jacobines i populars, la Convenció no hauria estat capaç de superar les crisis i restablir la unitat nacional francesa, ni solucionar els problemes d’abastiment de la població i l’exèrcit, ni salvar la cara a la guerra contra Europa. Això sí, tot i que la tendència a la unitat era una nota predominant, les divisions existien tant a París com a les províncies, entre cordeliers, jacobins i robespierristes, els principals grups que composaven la muntanya. Especialment en el que es refereix al model d’organització del poder executiu (centralitat legislativa robespierrista i federalisme jacobí, per exemple).

Comite_de_Salut_Public.jpg

Després del cop de Termidor (11 de novembre de 1794), el club dels jacobins va ser clausurat. Tot i així, a començaments del període directorial, Babeuf i Lebois van reorganitzar-lo sota el nom de “Societat d’Amics de la República” o club del Panteó. Les seves intrigues subversives portarien a una nova dissolució el 1796.

Una nova reorganització del grup sota la direcció de Prieur de la Marne, Bouchotte i Le Peletier va impulsar per darrer cop el grup sota la denominació de “Societat dels Amics de la Llibertat i la Igualtat” o club Manège (perquè es reunien a la sala amb aquest nom del Palau de les Tulleries, on s’havia reunit la Constituent anteriorment). Va arribar a estendre noves filials per les províncies, però aviat va veure com se li prohibia l’accés a la Sala del Manège i va haver de traslladar-se a Saint Thomàs-d’Aquin, abans de desaparèixer definitivament l’agost de 1799.

Constitució francesa de 22 d’agost de 1795

divendres, 11/03/2011

La nova Constitució de la República aprovada el 22 d’agost de 1795 i que donava pas al règim del Directori, suposava un exercici d’equilibrisme lingüístic per conciliar una desigualtat elitista amb l’exercici de la sobirania nacional i una igualtat formal de drets.

El poder polític quedava reservat a uns pocs, en el que era una clara reacció contra la política practicada pels executors del Terror en el bienni anterior i també contra el desenvolupament que havia anat prenent la Revolució des de 1789 en la seva fase ascendent.

18.jpg

Els avenços democràtics senyalats anteriorment eren rebutjats pel liberalisme conservador que preferia que el poder residís en unes “elits riques i cultivades” (es a dir, en ells). S’havia configurat un Estat allunyat de la societat i que rebutjava el principi que feia universal la Revolució: l’exercici de la sobirania popular.

  • Promulgada: Constitució de la República Francesa de 22 d’agost de 1795 (aprovada per la Convenció Nacional).
  • Tendència: Liberalisme conservador.
  • Principis d’Organització Política: República:Sobirania Nacional (restringida a una elit).
  • Poder Executiu: Directori:
    • 5 membres escollits per 5 anys i no renovables en més de 1/5 part cada any.
    • Nomena els ministres.
    • Assegura l’execució de les lleis.
    • Direcció de la política exterior.
    • Controla les administracions mitjançant els compromissaris.
  • Poder Legislatiu: Assemblea:
    • Diputats escollits per 3 anys.
    • Es renoven en un terç cada any.
    • A través de 6 comissaris independents i responsables administra el tresor.
    • Consell dels Cinc-cents (500 membres de més 30 anys): Iniciativa en les lleis i prenen resolucions.
    • Consell dels Ancians (250 membres de més de 40 anys): Rebutgen o aproven les lleis proposades pels Cinc-cents després de 3 lectures.
    • Designen el poder executiu: D’una llista de 50 candidats de la que escolleixen 5 directors.
  • Poder Judicial: Justícia:
    • Magistrats.
    • Tribunals dels departaments.
    • Tribunal Suprem.
  • Relació entre els Poders: A través del poder legislatiu.
  • Sufragi: Assemblees primàries i Assemblees electorals departamentals
    • Assemblees primàries:
      • Sufragi censatari: Ciutadans masculins i contribuents des de 21 anys.
      • 4.500.000 ciutadans.
    • Assemblees electorals departamentals:
      • 30.000 electors de més de 25 anys.
      • Un per cada 200 ciutadans amb una renda igual a 150 o 200 jornades de treball (segons el nombre d’habitants).
  • Drets i Llibertats Fonamentals:
    • Declaració dels Drets i Deures de l’Home i del Ciutadà (22 d’agost de 1795).
    • No es basa en el Dret Natural.
    • Llibertat d’expressió.
    • Llibertat de culte.
    • Llibertat de comerç.
    • Inviolabilitat de la propietat.
    • Inviolabilitat del domicili.
    • Limita l’associació política.
  • Relacions Església-Estat: Separa ció Església-Estat:
    • Aconfessionalitat de la República (teòrica).
    • No reconeix els vots religiosos.
    • Es regula a través de la Constitució.
  • Règim Local: Administració departamental i Administració municipal.
    • Administració municipal:
      • 1 municipi per cantó (a París 12 districtes).
    • Administració departamental:
      • Directori departamental (5 membres).
  • Control de Constitucionalitat: Cort Suprema de Justícia.
  • Reforma de la Constitució: A través de la petició del Consell d’Ancians. Requereix la ratificació del Consell dels Cinc-cents. Han de passar com a mínim 9 anys per a convocar l’Assemblea de Revisió.

20b_desc.JPG

En qualsevol cas, tot i aquesta deriva conservadora i restrictiva final, el sistema liberal constitucional que havia sorgit durant la Revolució Francesa esdevindria una referència per a tot el món i els seus principis s’estendrien al llarg del segle XIX per Europa i Amèrica donant lloc a una nova concepció de la política. Aquest és el veritable triomf de la Revolució Francesa.

Text complet en francès: constitution-1795

Text fragmentari en castellà: constitucion-1795-castellano

Declaració dels Drets i Deures de l’Home i del Ciutadà (1795)

dissabte, 19/02/2011

Text que precedia la Constitució francesa de l’any III (1795). De to molt més moderat que les anteriors declaracions de 1789 i de 1793, responia a les noves circumstàncies que, amb la instauració del Directori, donaven la direcció de l’Estat a l’alta burgesia. La igualtat de tots els homes restava reduïda a igualtat davant la llei. D’altra banda, es repetia la definició de propietat del 1793 i s’hi afegia un apartat de deures.

Text de la Declaració dels Drets i Deures de l’Home i del Ciutadà (1795):

Le peuple français proclame, en présence de l’Être suprême, la Déclaration suivante des droits et des devoirs de l’homme et du citoyen.

Droits.

ARTICLE PREMIER. Les droits de l’homme en société sont la liberté, l’égalité, la sûreté, la propriété.

ART. 2. La liberté consiste à pouvoir faire ce qui ne nuit pas aux droits d’autrui.

ART. 3. L’égalité consiste en ce que la loi est la même pour tous, soit qu’elle protège, soit qu’elle punisse. L’égalité n’admet aucune distinction de naissance, aucune hérédité de pouvoirs.

ART. 4. La sûreté résulte du concours de tous pour assurer les droits de chacun.

ART. 5. La propriété est le droit de jouir et de disposer de ses biens, de ses revenus, du fruit de son travail et de son industrie.

ART. 6. La loi est la volonté générale, exprimée par la majorité ou des citoyens ou de leurs représentants.

ART. 7. Ce qui n’est pas défendu par la loi ne peut être empêché. – Nul ne peut être contraint à faire ce qu’elle n’ordonne pas.

ART. 8. Nul ne peut être appelé en justice, accusé, arrêté ni détenu, que dans les cas déterminés par la loi, et selon les formes qu’elle a prescrites.

ART. 9. Ceux qui sollicitent, expédient, signent, exécutent ou font exécuter des actes arbitraires sont coupables et doivent être punis.

ART. 10. Toute rigueur qui ne serait pas nécessaire pour s’assurer de la personne d’un prévenu doit être sévèrement réprimée par la loi.

ART. 11. Nul ne peut être jugé qu’après avoir été entendu ou légalement appelé.

ART. 12. La loi ne doit décerner que des peines strictement nécessaires et proportionnées au délit.

ART. 13. Tout traitement qui aggrave la peine déterminée par la loi, est un crime.

ART. 14. Aucune loi, ni criminelle ni civile, ne peut avoir d’effet rétroactif.

ART. 15. Tout homme peut engager son temps et ses services ; mais il ne peut se vendre ni être vendu ; sa personne n’est pas une propriété aliénable.

ART. 16. Toute contribution est établie pour l’utilité générale ; elle doit être répartie entre les contribuables, en raison de leurs facultés.

ART. 17. La souveraineté réside essentiellement dans l’universalité des citoyens.

ART. 18. Nul individu, nulle réunion partielle de citoyens ne peut s’attribuer la souveraineté.

ART. 19. Nul ne peut, sans une délégation légale, exercer aucune autorité, ni remplir aucune fonction publique.

ART. 20. Chaque citoyen a un droit égal de concourir, immédiatement ou médiatement, à la formation de la loi, à la nomination des représentants du peuple et des fonctionnaires publics.

ART. 21. Les fonctions publiques ne peuvent devenir la propriété de ceux qui les exercent.

ART. 22. La garantie sociale ne peut exister si la division des pouvoirs n’est pas établie, si leurs limites ne sont pas fixées, et si la responsabilité des fonctionnaires publics n’est pas assurée.

Devoirs.

ARTICLE PREMIER. La Déclaration des droits contient les obligations des législateurs : le maintien de la société demande que ceux qui la composent connaissent et remplissent également leurs devoirs.

ART. 2. Tous les devoirs de l’homme et du citoyen dérivent de ces deux principes, gravés par la nature dans tous les cœurs : Ne faites pas à autrui ce que vous ne voudriez pas qu’on vous fît. Faites constamment aux autres le bien que vous voudriez en recevoir.

ART. 3. Les obligations de chacun envers la société consistent à la défendre, à la servir, à vivre soumis aux lois, et à respecter ceux qui en sont les organes.

ART. 4. Nul n’est bon citoyen, s’il n’est bon fils, bon père, bon frère, bon ami, bon époux.

ART. 5. Nul n’est homme de bien, s’il n’est franchement et religieusement observateur des lois.

ART. 6. Celui qui viole ouvertement les lois se déclare en état de guerre avec la société.

ART. 7. Celui qui, sans enfreindre ouvertement les lois, les élude par ruse ou par adresse, blesse les intérêts de tous : il se rend indigne de leur bienveillance et de leur estime.

ART. 8. C’est sur le maintien des propriétés que reposent la culture des terres, toutes les productions, tout moyen de travail, et tout l’ordre social.

ART. 9. Tout citoyen doit ses services à la patrie et au maintien de la liberté, de l’égalité et de la propriété, toutes les fois que la loi l’appelle à les défendre.

El Directori, el final de la Revolució francesa? (1795-1799)

dijous, 30/09/2010

El Directori suposa un període de temps que engloba la meitat de la Revolució francesa, però aquest període que hauria de suposar la consolidació dels guanys adquirits en cinc anys de Revolució només acostuma a ser tractat de passada i sota un regust mediocre i dolent. Així, el Directori s’associa amb una etapa de corrupció, misèria i violència, inestabilitat i cops d’Estat com a forma de govern.

Shot.jpg

La Convenció va separar-se després dels resultats que aprovaven la nova Constitució de l’Any III. D’aquesta manera, els diputats destinats a ocupar un lloc en les assemblees van dividir-se en el Consell dels Cinc-cents i en el Consell dels Ancians. Els membres del Directori eren cinc, escollits pels diputats del Consell dels Ancians sobre una llista de cinquanta membres establerta pels membres del Consell dels Cinc-cents.

Els termidorians, més els membres del Directori i els diputats de les assemblees directorials van esforçar-se per a establir una nova legitimitat conservant les principals conquestes de 1789: drets de l’home, sobirania de la Nació, supressió dels privilegis, respecte a la transferència dels béns nacionals, etc.

Per a protegir aquestes conquestes de cinc anys de Revolució, s’hauria de lluitar tant contra els neojacobins com contra els reialistes. Així, la història d’aquesta etapa s’ha d’entendre com el joc de balança entre les diferents tendències polítiques. Colpejat per l’esquerra, el govern permetria la creixent fortalesa de la dreta a la qual hauria de dominar recolzant-se en l’esquerra… Un cicle repetit constantment durant cinc anys.

Els sans-culottes van ser eliminats definitivament la primavera de 1795 després del fracàs de les jornades de 12 germinal i 1 i 2 de pradial de l’Any III. Des d’aquest moment ja no hi hauria més jornades populars i les masses parisenques desapareixerien de la vida política.

D’altra banda, els reialistes també provarien sort i realitzarien la seva pròpia jornada per assaltar el poder, però van ser derrotats pels canons de Napoleó Bonaparte el 13 de vendimiari de l’any IV.

Paul_Barras.jpg

Ara, sota el Directori, ja no hi haurà més jornades, però sí cops d’Estat. Els canvis de personal, les diferents depuracions, però, no afectarien més que al personal polític.

D’Albert Soboul prenem una frase afortunada: “El año Noventa y cinco, el año III de la República, año I de la Libertad, es equiparable al año Ochenta y nueve”. És a dir, després de la caiguda de Robespierre l’any anterior, la configuració del Directori suposaria un nou inici. Una altra fase ben diferenciada de la Revolució. Els postermidorians que s’erigien vencedors de les lluites polítiques que van lliurar-se a França entre el juliol de 1794 i l’agost de 1795 tenien l’objectiu prioritari d’aconseguir la “desjacobinització” del país.

El seu projecte polític era la liquidació del model revolucionari protagonitzat per la Convenció entre 1793-94. S’havien de salvar els avenços realitzats i per això era necessària la configuració d’una república conservadora que acabés amb la Revolució, com a mínim en la seva cara més social. Sota la consigna d’establir un sistema diferent dels de 1789 i 1793 el Directori acabava amb el procés revolucionari; com a mínim en la seva vessant social. La clau del procés la trobem en que es trencaria amb les teories que havien regit ideològicament les dues declaracions de Drets anteriors; el dret natural quedava desplaçat.

Lazare_carnot.jpg

Si 1789 representa el trencament amb el passat i donava pas a un nou contracte social per al poble francès, el 1795 el referent seria el dels Estats Units: el bicameralisme que garantia el poder d’una elit. Es buscaria evitar l’existència d’una única cambra que pogués derivar en un poder despòtic (es a dir, evitar una altra Convenció de la Muntanya). Així, de pas, es rebutjava la teoria del poder constituent de la Nació proclamada el 1789. Es limitava institucional i legalment la sobirania del poble. La nova concepció de la política exigiria la seva consideració com a funció especialitzada i reservada a una elit burgesa, uns “tècnics amb capacitats econòmiques i culturals”.

El liberalisme francès conservador seria el triomfador de la configuració del Directori. El moviments popular, clau en les lluites polítiques i socials lliurades des de 1789, quedava eliminat de l’escena. Les necessitats de la guerra contra l’aristocràcia, la contrarevolució interior i la coalició estrangera havien impulsat l’aliança dels sans-culottes amb la Muntanya a canvi de la concessió d’experimentar la democràcia popular. Ara, la burgesia estava disposada a impedir a qualsevol preu que la jugada es repetís. Per això va organitzar escrupolosament la seva base de poder a través de l’elit directorial. La Nació s’encabiria en els límits de la burgesia censatària.

Després de que el moviment parisenc fos derrotat i esclafat en les jornades de pradial de l’any III la reacció va accelerar-se. Però els excessos del Terror Blanc i l’intent de desembarcament a Quiberon (que remarcava la traïció dels emigrats) van resultar un cert avantatge per a la Revolució. Aleshores els termidorians recollien el fruit de l’esforç del Govern Revolucionari: els aliats van dissoldre’s. Els termidorians van haver de mantenir la seva política de compromís i de terme mig.

En l’exterior va retornar-se a una política tradicional, perpetuant la guerra, preparant-se per a una pau d’annexions i de conquestes. A l’interior van entendre’s amb la dreta per a portar a terme la seva obra: republicans moderats i monàrquics constitucionals van posar amb la Constitució de l’Any III els fonaments d’un règim de notables.

Emmanuel_Joseph_Sieyès.jpgUna experiència que ja abans d’haver-se iniciat estava compromesa per l’oposició reialista i per la continuació de la guerra, protagonitzada ara per un triomfant Bonaparte. Tot i això, restringida als marges limitats d’una República censatària que deixava fora tant a les classes populars com a l’aristocràcia, la Nació burgesa va seguir marcada per la inestabilitat. I és que la pràctica liberal es mostrava ineficaç.

Amb el temor tant al reialisme com a la democràcia, els notables termidorians van multiplicar les precaucions contra els poders que s’atorgava a l’Estat nascut de l’any III. D’aquesta manera, l’equilibri configurat el 1795 no deixava altra alternativa que la impotència davant el govern o el pronunciament. La política d’estabilització directorial, compromesa per l’acció de govern, per l’oposició interior i per la guerra, exigia el retorn immediat a la pau. En canvi, la guerra es perpetuava com a signe lligat al període. Si el règim no era revolucionari per qué l’Àustria absolutista no deixava la guerra? Potser no era representatiu d’una revolució social popular i democràtica, però era suficientment diferent repesta a l’Antic Règim com per aixecar les animadversions dels monarques absoluts europeus.

El programa del Directori era clar: en l’esfera política “reñir una guerra activa contra el realismo, reavivar el patriotismo, reprimir con mano vigorosa todas las facciones, acallar todo espíritu de partido, acabar con todo deseo de venganza, hacer que reine la concordia y traer la paz”; en l’àmbit econòmic “abrir las fuentes de la producción de nuevo, reanimar a la industria y el comercio, acabar con el estraperlo, dar nueva vida a las artes y a las ciencias, restablecer la abundancia y el crédito público”.

És a dir, establir novament l’ordre social que substituís el caos dels anys del Govern Revolucionari (caos inseparable de tota revolució); o dit en altres paraules, buscar l’equilibri i l’estabilització finalitzant la Revolució i escorant el règim naixent cap a la “dreta” política. Això dependria de la solució que es donés als problemes fonamentals que heretava el Directori: l’econòmic i el financer.

Salle_des_cinq_cents.jpg

La Constitució de 1795 donava pas a un sistema polític censatari molt més “burgés” que el de 1791 i en el que no votaven ja no eren ciutadans. S’establia una República de Propietaris quer dirigiria el règim liberal de manera autoritària en una lluita paradoxal contra la democràcia i contra la dictadura. Tot i això, també van fracassar i no van ser capaços de resoldre els conflictes polítics existents en la darrera fase de la Revolució. Es a dir, estem davant del fracàs polític dels republicans que havien arribat al poder desprès de liquidar el Terror i que van haver de recórrer a mides de força en el dia a dia de la confrontació política.

Els problemes del règim s’expliquen per les divergències estratègiques i tàctiques en torn de la guerra i (especialment) sobre quin era el perill més gran en cada moment: la contrarevolució a la dreta o aquells que des de l’esquerra podien fer trontollar la Nació de propietaris que estava edificant la nova classe política nascuda de la Revolució. S’estava deixant fora del sistema tant a l’aristocràcia com a les masses populars, fet que estretia els marges de maniobra del govern. El règim del directori era el més estretament burgés en la seva composició des de 1789. Així, les llistes d’emigrats continuaven obertes, els seus béns segrestats i la venda de Béns Nacionals en benefici de la burgesia era un fet ben present.

En resum, el règim configurat era estrictament burgés en el sentit que defensava els interessos dels propietaris de terra. La gran paradoxa del període és veure com la República Directorial amb una minsa base social, amb proliferació d’oposicions polítiques i sumida en el caos econòmic era capaç de conquerir mitja Europa.

Babeuf.jpgDesprés dels fets de fructidor i Campoformio, el 1797 el Directori va generalitzar en l’àmbit intern el recurs als mitjans autoritaris. D’aquesta manera va aconseguir més eficàcia ja que va poder maniobrar per a realitzar una tasca que en el marc administratiu prepararia la introducció del Consolat. Però, l’estabilització política semblava impossible. El “terror fructidorià” contra els reialistes des de setembre de 1797 i la por a una restauració monàrquica acabarien mitigant les diferències entre els republicans i permetrien la reobertura dels “cercles constitucionals” on s’agruparien els neojacobins, però era més un miratge que una realitat.

Les eleccions de l’Any V (1797) que van donar una creixent importància als reialistes en les diferents assemblees van inclinar els membres del Directori a depurar-les mitjançant el cop d’Estat del 18 de fructidor de l’Any V.

Quan a la primavera de 1798 (Any VI) siguin els neojacobins qui comencin a veure’s reforçats, serien depurats mitjançant el cop d’Estat de floreal. Però, un any més tard, aquests es prendrien la seva revenja aprofitant una situació militar desesperada propiciada per l’avenç de les tropes de la Segona Coalició.

Un cop que es facin amb el control d’algunes assemblees, depurarien el Directori amb el cop d’Estat de pradial de l’Any VII (1799).

Aquesta constant inestabilitat va inquietar força a la opinió pública, més encara en el moment en que els reialistes van començar a realitzar una creixent agitació, controlant per les armes regions senceres i quan la tendència jacobina, reanimada per Babeuf i els Iguals, va trobar les condicions necessàries per a fer-se novament amb una opinió favorable gràcies a la crisi de subsistències. A més, els absolutistes europeus coaligats van aconseguir una sèrie de victòries que van fer trontollar les conquestes de la República que van exposar les Repúbliques Germanes a cops adversos.

Conseil_des_Anciens.jpgMentre va poder donar-se un període de pau continental el sistema va resistir (sota el preu de noves retallades en la pràctica liberal de la Constitució de l’Any III). Ara bé, la formació de la segona coalició antifrancesa i la continuació de la guerra van acabar per desencadenar la crisi de l’Estat. El 18 de Brumari suposaria la conciliació de la restauració de l’autoritat de l’Estat i el manteniment del predomini social de la burgesia dels notables. Una operació que exigia el recurs a l’exèrcit i la pèrdua del poder polític del Directori.

D’aquesta manera, una important corrent d’opinió va anar prenent cos en favor d’una revisió constitucional que propiciés un poder executiu fort i capaç de conservar els guanys de la Revolució burgesa per a defensar-los dels reialistes i dels excessos neojacobins.

La societat encara bullia; la nova jerarquia social estava mal apuntalada; les institucions tot i l’esforç realitzat pel Directori encara eren ineficaces (potser quan van ser més eficaces va ser, curiosament, durant el Govern Revolucionari) i la reorganització administrativa era incompleta. A més, la guerra continuava i ho posava tot en perill. Però, possiblement, s’havia aconseguit un dels objectius més importants: la supremacia total dels notables fonamentada en la propietat (tot i la crisi de l’estiu de 1799). L’etapa del Directori havia assentat les bases de la Revolució burgesa. En aquest sentit sí que va ser un període revolucionari perquè va culminar el camí iniciat el 1789.

Bouchot_-_Le_general_Bonaparte_au_Conseil_des_Cinq-Cents.jpg

Així, va escollir-se un general victoriós com Napoleó Bonaparte per a executar el darrer cop d’Estat del període el 18 de Brumari de l’Any VIII (1799). S’acabava la Revolució? Amb Brumari arribava l’hora de l’estabilització. Era el moment de dibuixar una nova realitat tal i com l’havien somiat els burgesos del 1789, però aquesta encara estava lluny de respondre a les seves aspiracions.

El cop d’Estat de 18 de Brumari

dilluns, 20/09/2010

El 1799, Sieyès, autor del famós pamflet Què és el Tercer Estat? el 1789, va ser escollit director i va preparar un cop d’Estat amb l’ajuda de Napoleó Bonaparte, un militar jove i ambiciós molt popular en aquell moment a França per les seves victòries a les campanyes d’Itàlia i Egipte (1798).

Així, el 18 de Brumari (9 de novembre de 1799), Sieyès va aconseguir que Napoleó fos nomenat comandant de les tropes de París. Però el Consell dels Cinc-cents va rebre Napoleó amb el crit de “bandit”. Quan tot semblava perdut per als autors del cop, Lucien, germà de Napoleó, va ordenar la detenció dels diputats que s’havien oposat al cop d’Estat. Napoleó va prometre als francesos que tornaria la calma i va forçar el nomenament de tres cònsols provisionals (Sieyès, Ducos i ell mateix).

Bouchot_-_Le_general_Bonaparte_au_Conseil_des_Cinq-Cents.jpg

Així explicava el propi Napoleó Bonaparte la seva actuació en el cop d’Estat del 18 de Brumari:

Quan he tornat a París he trobat dividides totes les autoritats i l’acord establert sobre aquesta única veritat: que la Constitució estava mig destruïda o no podia salvar la llibertat. Tots els partits han acudit a mi, m’han revelat els seus secrets i m’han demanat suport. He rebutjat ser l’home d’un sol partit.

El Consell dels Ancians em va cridar; vaig respondre a la crida. Un pla de restauració general havia estat concertat per uns homes als quals la Nació estava acostumada a veure com els defensors de la llibertat, de la igualtat, de la propietat […]. Vaig creure que estava obligat a acceptar l’encàrrec per un deure envers els meus conciutadans, envers els soldats que moren en els nostres exèrcits, envers la glòria nacional adquirida al preu de la seva sang […].

Em presento al Consell dels Cinc-cents sol, sense armes, el cap descobert, tal com els ancians m’havien rebut i aplaudit; venia a recordar a la majoria la seva voluntat i assegurar-li el seu poder. Els punyals que amenaçaven els diputats s’aixequen immediatament contra el seu alliberador […]. Alhora els crits de bandit (hors la loi) se sentien contra el defensor de la llei.