Arxiu de la categoria ‘3.4 La Convenció i el Govern Revolucionari’

El Terror durant la Revolució francesa

divendres, 5/11/2010

El 5 de setembre de 1793, la Convenció posava en vigor el que anomenem Terror. És a dir, un sistema que organitzava, sistematitzava i accelerava la repressió dels adversaris interiors de la República i iniciava els càstigs expeditius de tots els “traïdors” a la Revolució. Això, precedit, des de bon matí, per la pressió i invasió de l’Assemblea per part dels sans-culottes sota la reclamació de “pa i guillotina”. Abans que considerar-lo exclusivament com un conjunt d’institucions repressives emprades per la Convenció per a liquidar adversaris polítics i poder consolidar el seu poder sobre la base de la por, el Terror ha de ser vist com la resposta republicana a un conjunt de circumstàncies: la guerra exterior, la revolta de la Vendée i la revolta girondina federalista. Però, a més, el Terror pot ser considerat com una ideologia pròpia de la Revolució, una reivindicació popular que responia a l’activisme revolucionari.

TerrorGuillotine.jpg

D’aquesta manera, ja des del mateix 1789, lligat a la idea de que la Revolució està amenaçada per un complot aristocràtic, existeix la mentalitat segons la qual només mesures expeditives poden fer-la triomfar. La pròpia violència popular que culminaria en la presa de la Bastilla, el 14 de juliol, ja responia a aquesta lògica semi-econòmica i semi-política, conspiracionista, que caracteritzarà la societat parisenca. I en la figura de Marat i el seu Ami du Peuple, la idea terrorista trobarà el seu home i la seva plataforma. Així s’explica l’existència, des de 1789, de comitès permanents d’investigació i després de Seguretat General. Amb el pas dels mesos, la guerra multiplicarà els efectes i els temors de la població, convertint els nobles i el clergat refractari en els principals enemics de la pàtria. La caiguda de la monarquia després de la presa de les Tulleries, el 10 d’agost de 1792, no faria més que liquidar una figura simbòlica, però no feia més que deixar al descobert els perills exteriors i interiors que corria la Revolució.

L’Assemblea Legislativa no era en aquells moments més que una sobirania suspesa, ja que el veritable poder ha passat a mans dels vencedors del 10 d’agost: la Comuna de París. Sota la pressió de la Comuna, l’Assemblea votaria la instauració d’un tribunal d’excepció (17 d’agost de 1792) sense possibilitat de recurs de cassació i mesures contra el clergat refractari. Quan a finals d’agost arriben notícies des de les fronteres en guerra, la resposta és la matança de presoners a París entre el 2 i el 6 de setembre –més de 1.000 morts, dels quals gairebé tres quartes parts són simples presos comuns–. Per tant, la tendència a les matances indiscriminades no seria només part d’un període concret de la Revolució i tenia uns antecedents sagnants protagonitzats pel propi poble.

Per tant, la “voluntat punitiva” va constituir des de 1789 una de les principals característiques de la mentalitat revolucionària. Davant la “conjura aristocràtica” va assentar-se una “reacció defensiva” i la “voluntat punitiva” de les masses populars com a dirigents no oficials d’aquesta etapa de la Revolució.

Hinrichtung_Ludwig_des_XVI.png

El Terror, com a tal, va anar instal·lant-se paulatinament des de les altures polítiques i institucionalitzat al llarg de 1793 a mida que la Muntanya va anar recolzant-se en els activistes de les seccions parisenques per assegurar-se el control de la Revolució. Per tant, en el pla polític, el Terror esdevindrà el triomf de la Muntanya. Així, l’11 de març la Convenció va crear el Tribunal Revolucionari, el 21 es creen els Tribunals de Vigilància als “sospitosos” i el 28 es codifiquen i amplien les lleis contra els emigrats.

L’expulsió dels girondins de la Convenció, el 2 de juny, acceleraria l’evolució del Terror donant una garantia suplementària a les exigències dels sans-culottes. La situació interior i exterior de França a inicis de l’estiu justificaria l’establiment d’un govern d’excepció en mans dels comitès, l’enviament a les províncies rebels de representants proveïts de poders especials extraordinaris, i d’altres mesures situades a les afores del dret comú. El Terror seria, des d’aquest moment, un sistema de govern; o dit d’una altra manera, el braç armat i l’essència del Govern Revolucionari.

El Tribunal Revolucionari restava instituït per evitar una radicalització popular de la Revolució i quedava format per a vigilar qualsevol acció contrarevolucionària. Després de les accions populars de setembre, el dia 5, es reorganitzava el tribunal que, nomenat per la Convenció, jutjava segons un procediment simplificat: el jurat d’acusació va ser suprimit i no existien ni recurs d’apel·lació ni recurs de cassació. Els comitès de vigilància, creats el 21 de març de 1793, va restar sotmesos a la llei de sospitosos de 17 de setembre i al control del Comitè de Seguretat General. La Convenció, a més, va incloure comissions militars dotades d’un procediment especial.

Les noves institucions actuarien al llarg de 1793 contra els rebels de la Vendée i contra els emigrats. Pels rebels, els emigrats i els refractaris deportats que havien retornat a França, tots considerats al marge de la llei, el procés quedava simplificat a una comprovació de la identitat i la sentencia de mort.

Però el Terror no pot reduir-se a una sola institució, per poderosa i significativa que en fos. El Terror seria un mitjà de govern pel qual el govern revolucionari de París faria sentir la mà de ferro de la Revolució arran del país i a l’exèrcit. Així, el Terror actua també mitjançant l’exèrcit revolucionari, creat el setembre, i convertit en la pedrera dels activistes sota l’autoritat del sans-culotte Ronsin. Un exèrcit que esdevenia la gendarmeria política del París de les seccions.

The_Radical's_Arms.png

Durant aquest període, la intensitat del Terror va variar en la seva intensitat segons els departaments, segons els representats en missió i segons la influència dels terroristes locals. El camp de repressió s’ampliava o es disminuïa segons les circumstàncies i la importància dels perills i també en funció del temperament dels responsables i de la interpretació que es donava als texts legislatius. Alguns van cebar la seva ira revolucionària contra els antics reialistes moderats, amb els crítics del 10 d’agost o del govern jacobí. L’empitjorament de la situació econòmica i l’aplicació efectiva de l’economia dirigida van  multiplicar el nombre de sospitosos: els rics que acumulaven, els productors i els comerciants que contravenien el màximum… fins arribar, en els casos més radicals, fins els sacerdots constitucionals i els fidels que van mantenir el culte. La centralització del Terror va reforçar-se amb la caiguda de les faccions i amb els processos de germinal. Fins aquell moment, el Terror estava centrat en els enemics de la Revolució, i des d’aquell instant, enfront dels adversaris del Govern Revolucionari.

El procediment era simple: els comitès revolucionaris eren els encarregats de les detencions i de rebre o fer ells mateixos les delacions sobre els sospitosos. Després, havien de fer arribar les proves fins al Comitè de Seguretat General. Els tribunals criminals ordinaris van rebre la funció de jutjar els sospitosos o enviar-los al Tribunal Revolucionari de París en casos de col·lapse.

La primavera de 1794, un any després de la creació del Tribunal, serà el moment de la institucionalització administrativa del Terror. La llei del 22 de pradial (10 de juny) renovaria el Tribunal en funcions donant-li una nova omnipotència exterminadora. Així, la llei del Gran Terror afirma que el Tribunal s’institueix per “a castigar els enemics del poble”. Es suprimia la instrucció, es fundava l’acta d’acusació en base a simples denúncies, es treia el dret de l’acusat a la presència d’un advocat i es suprimia la presència de testimonis en les audiències. L’obra de Couthom seria recolzada per Robespierre com a eina per a perseguir els “conspiradors i enemics de la llibertat”.

El Tribunal Revolucionari va ser reorganitzat ampliant la seva plantilla a 16 jutges, 60 jurats i 5 substituts; dividint-se el treball en quatre seccions i donant competències a l’acusador públic Fouquier Tinville, per a detenir, perseguir i jutjar sobre la base de la denúncia de les autoritats constituïdes.

Les dades del Tribunal Revolucionari de París que coneixem ens donen el següent balanç des de la seva creació fins el cop de Termidor. D’aquesta manera, entre març i setembre de 1793 la seva activitat seria molt reduïda i ja caracteritzada per l’elecció entre la mort i l’absolució –es signarien entre cinc i quinze condemnes a mort per mes, amb moltes més absolucions que condemnes–.

Seria des de l’octubre, després de les jornades de 5 de setembre, quan realment el Tribunal implanta el Terror amb l’aplicació de la llei de sospitosos: entre la tardor i el gener de 1794 comptem amb cent noranta-tres guillotinats –dels quals destaquen Maria Antonieta, Felip d’Orleans, Brissot, Vergniaud, Bailly o Barnave–. És a dir, el Terror passa de perseguir els monàrquics a abraçar a totes les tendències derrotades en el procés revolucionari.

Arribats a la tardor de 1794, el Tribunal ja jutjaria un centenar de casos al mes, però en resultarien absolts més de la meitat. Seria des de març de 1794, coincidint amb l’increment del nombre de sospitosos en presó i el d’acusats a comparèixer, quan és pot observar un increment del nombre de penes de mort. Tot això degut, d’una banda, a l’agudització de la lluita entre les faccions revolucionàries i la lluita pel poder –que portaran els hebertistes i els dantonistes a la guillotina–, i de l’altra, pel resultat dels decrets de germinal que, a proposta de Saint-Just, centralitzaven la justícia revolucionària al Tribunal Revolucionari de París. Les presons parisenques passen des d’aquest moment a trobar-se superpoblades arribant als vuit mil sospitosos a les portes de Termidor.

La reacció termidoriana i la mort de Robespierre (27 de juliol), però, detindrien el pas de les carretes de la mort en defensa de la Revolució per donar pas al Terror Blanc.

Execution_robespierre,_saint_just....jpg

Si comparem les dades del Tribunal Revolucionari de París amb les que va aportar Donald Green (1935) podem extreure conclusions sobre el veritable abast del Terror. Segons les xifres de Green, el període del Terror va cobrar-se 16.600 vides com a conseqüència d’una sentència a mort emesa per qualsevol dels diferents tribunals de justícia revolucionària que van actuar arran del país. El Tribunal Revolucionari de París només va emetre 2.625 d’aquestes sentències. El nombre de detencions efectuades entre març de 1793 i juliol de 1794 és molt més elevat que el nombre de guillotinats, aproximant-se al mig milió de detinguts.

D’altra banda, les víctimes del Terror pertanyien a totes les capes socials, amb diferències que podem associar amb la diferència dels conflictes jutjats: a banda d’aristòcrates i membres del clergat que serien proporcionalment els més afectats per la justícia revolucionària, hi hauria més camperols a la Vendée i més burgesos a París, Lió o Nimes.

Cronològicament, el període menys sagnant del Terror seria el del la primavera i l’estiu de 1793, tot i ser el més crític per a la República amb la presa del Condé, Valenciennes i Magúncia per part dels exèrcits prussià i austríac i les crisis interiors provocades per la revolta federalista, l’auge dels contrarevolucionaris de la Vendée, les insurreccions reialistes de Lió o Marsella, i les amenaces de les seccions parisenques sobre la Convenció.

Contràriament, quan s’incrementa el nombre d’execucions sembla que la República s’ha estabilitzat en la guerra exterior i les revoltes interiors han començat a ser controlades sinó esclafades. El Terror podria ser entès, d’aquesta manera, també com una resposta tardana a una situació en vies de restabliment. Una mesura que buscava prevenir l’Estat revolucionari de noves situacions crítiques com les patides en els mesos anteriors. Una “salvació pública” no tan sols de reacció contra l’amenaça sinó de prevenció.

La Convenció termidoriana (1794-1795)

dijous, 30/09/2010

La coalició que havia portat amb èxit cap al cop de Termidor era de naturalesa conflictiva. Potser alguns dels seus instigadors (com Collot d’Herbois, Billaud-Varenne o Barbère) sí que buscaven una sortida a la Revolució que pogués retornar la Convenció cap a una situació més col·legiada i menys personalista que seguís la línea anterior, però no van saber o poder sortir-se’n en mig del contracop que seguiria a la caiguda de Robespierre.

Aquests membres més esquerranosos que havien ajudat a fer caure els robespierristes i el Comitè de Salut Pública, serien allunyats del poder, jutjats i en alguns casos deportats, juntament amb Fouquier Tinville com a símbol de la repressió terrorista. La Revolució canviava definitivament de rumb.

Més endavant es qüestionaria el propi Govern Revolucionari en les seves estructures, es desmantellarien els diferents comitès, i els clubs jacobins serien perseguits i dispersats. El Terror seria frenat després de fer-lo servir per ajusticiar els seus protagonistes. Les presons van ser obertes.

Clôture_de_la_salle_des_Jacobins_1794.jpg

I el dinamisme popular va frenar-se definitivament tot i que els anys 1794 i 1795 serien els més difícils pel petit poble des de 1789. L’hivern de 1794-1795 passaria a la història com l’any del retorn a la fam i al pa car com a conseqüència de les males collites, el retorn a la llibertat de preus i la inflació dels assignats. El poble ja no va fer res tot i aquestes circumstàncies. Tot i conservar les armes, els quadres dirigents de la seva organització havien estat destruïts.

En aquest context fracassarien les darreres jornades revolucionàries parisenques, quan els sans-culottes van assaltar la Convenció al crit de “Pa i Constitució de 1793”, fet que expressava el nivell de reivindicació econòmica i política. Però fracassarien. La Convenció termidoriana guanyaria la batalla i eliminaria els darrers elements muntanyencs compromesos amb la insurrecció i es desmantellaria el faubourg Saint Antoine acabant amb l’ideal revolucionari del poble en armes.

La reacció política triomfaria a París i a les províncies, on els moviments populars inspirats en aquestes darreres jornades parisenques van ser escassos. Termidor és realment el triomf de la contrarevolució i en cap cas un retorn a l’ordre o la normalització en la revolució burgesa després del Terror tot i que aquest era el desig de la majoria dels implicats en el cop que va acabar amb Robespierre.

Louis-Marie_Stanislas_Fréron_(1754-1802).jpgA París, l’antic terrorista Fréron va passar-se als rengles de la contrarevolució i es convertiria en l’ídol de les proliferants bandes de muscadins que van constituir la Joventut Daurada i que es revenjaria sagnantment dels sans-culottes.

A les províncies, la regió del Migjorn va esdevenir el principal escenari del Terror Blanc i de les brutals accions dels “companys de Jesús” de Lió i les “Companyies del Sol” de Provença en un exercici de repressió molt més sagnant encara en unir massacres col·lectives i assassinats individuals de jacobins, compradors de béns nacionals i sacerdots constitucionals. Els nous representats en missió enviats per la Convenció s’unirien sovint a la reacció o com a mínim serien còmplices pel seu silenci. La contrarevolució s’escamparia donant lloc a una guerra oberta. Així, la Vendée, desmembrada durant el Govern Revolucionari, es reactivaria.

En aquest moment, Lluís XVIII, germà de Lluís XVI i virtual rei de França per la desaparició del delfí Lluís XVII, llançaria la seva pretensió al tron en la declaració de Verona.

La Convenció termidoriana, políticament, suposaria la victòria del centre: la plana o el pantà. Així, Boissy d’Anglas, Sièyes o Daunou serien el tipus de personatges representatius del període. La seva línea d’acció aniria a la recerca d’una política que consolidés la revolució burgesa eliminant els excessos socials i econòmics que consideraven havia comportat el període del Govern Revolucionari. D’aquesta manera, per exemple, es liberalitzarien els cultes proclamant una separació Església-Estat.

Emmanuel_Joseph_Sieyès.jpg

Daunou,_Pierre.jpg

François-Antoine_de_Boissy_d'Anglas_by_Delpech.jpg

Garde_Convention_nationale.JPGEn política exterior, la Convenció termidoriana aprofitaria les victòries dels exèrcits francesos en tots els fronts per a recuperar l’esperit annexionista inicial de la guerra. Una sèrie de tractats signats a Basilea i La Haia el 1795 comportarien la pau amb Prússia, Espanya i la naixent República Bàtava. Els Estats encara bel·ligerants, a més, reconeixien a França la possessió de Bèlgica i Renània. La coalició es reduïa, d’aquesta manera, a Anglaterra i l’emperador austríac.

Aquest annexionisme limitat a allò que es consideraven les fronteres naturals de França suposaria el principal llegat de la Convenció termidoriana, però no l’únic.

Així, els termidorians serien els pares de la Constitució de l’any III que deixaria el signe burgés, dels propietaris, compromès en el rebuig de l’esperit democràtic de l’Acta Constitucional de 1793. S’introduïa una declaració de deures com a contrapunt a la declaració de drets, es rebutjava el sufragi universal, es dividia el cos legislatiu en dues assemblees (Consell dels Cinc-cents i Consell d’Ancians), s’imposava un poder executiu col·legiat… Era la fi del somni de Robespierre.

Era una forma, el somni dels burgesos termidorians, de posar fi a la Revolució francesa. Però la lluita entre la Revolució i els seus enemics encara no havia acabat.

Els termidorians, conscients d’aquest fet, van buscar introduir per decret que dues terceres parts dels nous representants havien de pertànyer als seus rengles. Els reialistes no podien acceptar aquesta mesura en un moment en el qual el clima contrarevolucionari podia conduir-los al poder. D’aquesta manera, el 5 d’octubre de 1795, els cabdills reialistes van llançar-se a la insurrecció des dels barris rics de París. Sota la direcció de Barras, la Convenció recuperaria el control i assignaria el control de les tropes al jove general Napoleó Bonaparte que rebutjaria l’atac.

La contrarevolució havia estat derrotada, però la Revolució es salva a un alt preu: per primer cop, desarmats els sans-culottes, s’havia hagut de recórrer a l’exèrcit. Així s’arribava al nou règim del Directori.

Auge i caiguda del Govern Revolucionari (1793-1794)

dijous, 30/09/2010

Conscients de ser l’encarnació de la radicalització o auge de la Revolució, els sans-culottes continuarien exercint la seva pressió sobre la Convenció. Així, la jornada del 2 de juny de 1793, van obligar l’assemblea a desfer-se dels membres de la Gironda, i després del 5 de setembre van imposar a la Muntanya un programa social i polític original.

En paral·lel s’implantaria el Terror per a contraatacar els enemics de la Revolució, els contrarevolucionaris, tal i com s’expressa al Decret sobre els sospitosos de 17 de setembre de 1793:

Article 1r. Immediatament després de la publicació d’aquest decret, tots els sospitosos que es trobin al territori de la República i encara que estiguin en llibertat seran detinguts.

Article 2n. Es consideraran sospitosos: Primer, els que per la seva conducta, per les relacions que tenen i pels seus propòsits o escrits s’han mostrat partidaris de la tirania o el federalisme i enemics de la llibertat; Segon, els que no puguin justificar el compliment dels seus drets cívics; Tercer, les persones que se’ls hagi negat el certificat de ciutadania; Quart, els funcionaris públics suspesos o destituïts de les seves funcions per la Convenció Nacional o pels seus comissaris i no rehabilitats; Cinquè, els fins ara nobles, compresos els marits, les dones, pares, mares, fills o filles, germans o germanes, i els administradors d’emigrats que no hagin manifestat constantment la seva adhesió a la Revolució; Sisè, els que han emigrat des de l’1 de juliol de 1789 fins a la publicació del decret el 30 de març de 1792, encara que hagin tornat a França en el termini fixat pel decret esmentat o anteriorment […].

L’assetjament a la República seria el justificant per a prendre aquestes mesures. L’estiu de 1793, la pàtria patia greus amenaces: la Vendée, la revolta federalista i la guerra exterior. Dirigit pels comitès de l’assemblea, sostingut per la Muntanya i representat sobre el terreny pels representants en missió, el Terror permetrà frenar els progressos contrarevolucionaris reialistes, vigilar els sospitosos, liquidar el federalisme, restablir el subministrament de subsistències gràcies a les taxes que fixaven els preus màxims i aconseguir grans victòries militars sobre les coalicions de les monarquies europees.

Saint_Just.jpg

La peça central del nou sistema serà el Comitè de Salut Pública, escollit i renovat per la Convenció (tot i que es mantindria essencialment intacte durant l’any II). Els caps polítics serien Robespierre, Saint-Just i Couthom, i d’altres membres destacats serien Carnot, Saint-André (marina), Prieur (subsistències), Barère (diplomàcia) o Collot d’Herbois.

Tot i les tensions que es van viure en el seu si, el Comitè de Salut Pública seria la peça mestra de la coordinació de l’activitat revolucionària, eclipsant totes les altres seccions del govern central, ja que els propis ministres es subordinarien a la iniciativa del Comitè. L’altre gran comitè del període, el Comitè de Seguretat General, es limitaria a aplicar i coordinar el Terror.

Com a agents locals del Govern Revolucionari van ser designats primer una sèrie d’agents nacionals en els districtes, després es formarien comitès revolucionaris en les localitats. Però, en el Comitè i les instàncies executives jugaven un espai essencial els representants en missió, convencionals enviats a les províncies durant un temps determinat. Juntament amb aquests agents individuals, va existir l’acció essencial dels exèrcits revolucionaris de l’interior, els “agents del Terror” en els departaments, però, sorgits dels rengles dels sans-culottes, aquestes formacions resultarien sospitoses pel govern que les dissoldria l’hivern de 1793-94.

Robespierre2.jpg

Per Terror en la Revolució francesa hem d’entendre una ampli conjunt de disposicions que van més enllà de la simple repressió política, ja que el Terror va estendre’s al domini econòmic i la legislació social, per acabar definit una atmosfera viscuda en el període. En paraules del propi Robespierre (1794):

En la República no hi ha més ciutadans que els republicans. Per això els reialistes, el conspiradors, no només són estrangers, són enemics. La primera màxima de la vostra política ha de ser conduir al poble mitjançant la Raó i els enemics del poble mitjançant el Terror […]. El Terror no és res més que la justícia, prompta, severa, inflexible; per tant, és una emanació de la virtut […]. S’ha dit que el Terror era el motor del govern despòtic […], el govern de la Revolució és el despotisme de la llibertat contra la tirania.

Sens dubte, la repressió dels enemics de la Revolució va augmentar i el Tribunal Revolucionari de París, encapçalat per Fouquier Tinville, va començar a posar en pràctica el que es denominarà el Gran Terror. Així, el 1794 després de la reina Maria Antonieta van passar per la guillotina els caps dels líders aristocràtics i de la Gironda. El balanç total de morts (que varia segons els autors de 16.600 a 50.000 guillotinats) pot ser una xifra alta o baixa segons les opinions.

TerrorGuillotine.jpg

En el terreny econòmic, la fixació de preus màxims responia a una exigència popular espontània. A partir de setembre de 1793, la Llei del Màximum General acabaria estenent aquesta política no només a tots els productes, sinó també als salaris:

Article 1. Els productes […] de primera necessitat i dels quals s’ha cregut necessari fixar un preu són: la carn fresca, la mantega, el peix salat, el pa, la cervesa, les espelmes, el sucre, l’oli, el vi, la sal, el ferro […].

Article 4. Qualsevol persona que en compri o en vengui […] a un preu més alt del que està fixat haurà de pagar una multa del doble del valor fixat i serà inscrit a la llista de persones sospitoses i tractat com a tal […].

D’aquesta política en derivarien una sèrie de mesures que poden ser interpretades com a autoritàries com el curs forçós dels assignats i la requisa forçada de les collites dels camperols. Tot i què aviat la política del màximum esdevindria impopular entre els productors i una part dels assalariats, no va deixar de permetre que les classes populars poguessin gaudir d’una alimentació adequada durant la Revolució.

El resultat d’aquesta mobilització d’energies nacionals pot inscriure’s en la reorganització de la situació política i militar. I és que el 1794 els enemics interiors o han estat derrotats o com a mínim controlats.

Així, els federalistes perdrien terreny amb la presa de Marsella, Lió i Tolon; la revolta dels chouans hauria de retornar a la guerrilla davant les derrotes militars; i a l’exterior s’aconsegueixen victòries decisives a Bèlgica i Alemanya.

En paral·lel, l moviment de descristianització va aparèixer en aquest període. Originat a l’hivern de 1793 en el centre del país, va tenir gran repercussió a París i en els mesos següents s’estendria per tot el país. Aquest moviment semiespontani va ser inicialment mal vist per la Muntanya i desautoritzat pel Govern Revolucionari. El propi Robespierre temia que es tractés d’una iniciativa contrarevolucionària que busqués allunyar la Revolució de les masses.

Ara bé, la descristianització no va ser ni el resultat d’una conxorxa aristocràtica ni l’expressió directa de la política jacobina. Tampoc respondria a les actituds de la política de la sans-culotterie. Per tant, un moviment espontani va anar prenent caràcter oficial i va derivar en la renúncia de 20.000 sacerdots al seu estat, en la presa d’esglésies, en vandalisme, en expressions de subversió i en festes en honor de la Raó.

Fête_de_la_Raison_1793.jpg

La descristianització, si bé va aixecar grans oposicions locals, en algunes regions gairebé va passar inadvertida. Això sí, va trobar un terrenys propici en determinades categories socials urbanes i en algunes comarques rurals disposades a rebre aquest procés amb els braços oberts.

Entre l’hivern i la primavera de 1794, es denunciarà la proliferació de societats populars, es llicenciarien els exèrcits revolucionaris i la Comuna de París perdria paulatinament la seva influència. Tot aquest conjunt de mesures aniria creant oposició al Comitè de Salut Pública dins dels sectors més radicals de la Revolució, desembocant en la crisi de Ventós.

La culminació d’aquest procés de fractura i oposició el trobarem en el procés a Hebert i els hebertistes que aniria seguit de l’execució d’aquests en el mes de maig. Aquest procés inaugurava una lluita entre el Govern Revolucionari i les faccions que van anar formant-se a la seva dreta i a la seva esquerra.

Certament, el moviment popular dels sans-culottes estava controlat i ja no oferia resistència al Govern Revolucionari, però també mostrava un suport més moderat als muntanyencs en el poder. Per a processar els hebertistes, els robespierristes van haver de recolzar-se en el sector indulgent de la Convenció (Danton, Desmoulins). Quan va haver passat el procés, aquesta facció va denunciar la persecució dels polítics, exposant-se imprudentment. Així, els següents a patir el rigor de la justícia revolucionària serien el propi Danton i els seus seguidors.

Des d’aquest moment, l’estat major robespierrista va restar sense una oposició oberta, però també sol en el poder. És el moment que Robespierre aprofitaria per a buscar instaurar les bases sobre les quals edificar la nova República. Així, els decrets d’abril representarien el punt culminant del compromís social de la política jacobinista en confiscar els béns i propietats dels sospitosos per a realitzar una redistribució entre els indigents i els més necessitats. Sense qüestionar mai la propietat privada, era un gran exercici de política social que no arribaria a portar-se a la pràctica.

L’altra acció que Robespierre va projectar en aquest moment de breu hegemonia política indiscutible va ser la proclamació de l’Ésser Suprem i la immortalitat de l’ànima. El deisme roussonià dels muntanyencs, pels quals la nova societat havia de fonamentar-se en la virtut, va instaurar la figura d’un Ésser Suprem com a contrapartida de l’herència cristiana, la superstició i el culte a la Raó (camí cap a l’ateisme). La immortalitat de l’ànima seria la contrapartida a una vida marcada per la virtut. La principal expressió d’aquest culte el trobem en la celebració a tota França de la Festa de l’Ésser Suprem el 8 de juny de 1794.

Fête_de_l'Etre_suprême.jpg

Fête_de_l'Etre_suprême_2.jpg

Aquesta celebració seria l’apoteosi de la figura de Robespierre, una victòria, però, amargant, breu i fràgil. Seguidament, una coalició d’antics indulgents i antics terroristes (alguns fortament compromesos amb el Terror pels seus excessos a les províncies) va formar-se per a acabar amb el robespierrisme i la seva hegemonia política.

El Comitè de Salut Pública perdria la seva homogeneïtat i els sectors més esquerranosos atacarien la política de Saint-Just, Couthom i un Robespierre cada cop més aïllat. La crisi esclataria a Termidor, després del ràpid eclipsi de la figura de Robespierre. Una proclama anònima es llançava a la Convenció el 8 de Termidor contra els “brivalls” i precipitava l’atac convertit en cop parlamentari.

El 9 de Termidor, en una dramàtica sessió de la Convenció, s’ordenava l’empresonament de Robespierre, Saint-Just, Couthom i els seus principals aliats. La Comuna de París, encara fidel a Robespierre, fracassaria en el seu intent d’alliberar-los en una deficient acció que posava de manifest l’esgotament i la manca de suports en el poble parisencs. L’Hôtel de Ville cauria sense combatre en mans de les tropes de la Convenció.

Arrestation_de_Robespierre.jpg

Robespierre i els seus seguidors eren executats el 10 de Termidor de l’Any II (28 de juliol de 1794) posant fi a la Revolució jacobina.

Execution_robespierre,_saint_just....jpg

La radicalització de la Revolució (1792-1793)

dimarts, 28/09/2010

Salle_du_Manège.jpgArribats a setembre de 1792 es plantejarien les primeres fissures entre els revolucionaris. Per a una part dels revolucionaris el principal perill que plantejava la situació seria la subversió social, i per tant el retorn a l’ordre esdevindria una prioritat. Per a d’altres revolucionaris, contràriament, la prioritat seria la defensa de la Revolució enfront del perill aristocràtic (contrarevolució a l’interior i aliança antifrancesa a l’exterior), i aquesta defensa imposaria l’aliança amb el pujant moviment popular, tot i que això comportés una sèrie de cessions davant de les reivindicacions socials d’aquests sectors i l’adopció d’una política excepcional que s’allunyava del liberalisme burgés.

L’enfrontament entre aquestes tendències, la Gironda i la Muntanya, va fer-se inevitable i va donar-se des de finals de 1792 i juny de 1793. Els episodis més destacats d’aquest combat polític els trobem en el procés contra el rei Lluís XVI, en els aconteixements de la política exterior (grans victòries i sonades derrotes) i en la reacció davant de l’obertura del nou front intern de la Vendée.

Respecte del procés al monarca, després del seu empresonament al Temple, Lluís XVI va ser jutjat per la Convenció el desembre de 1792. La Gironda es decantava per una actitud de clemència i va intentar proposar solucions que evitessin el regicidi passant des del desterrament fins a la ratificació popular. Contràriament, els líders de la Muntanya (Marat, Robespierre, Saint-Just) van unir-se per a demanar la mort del rei en nom del Comitè de Salut Pública i de les necessitats de la Revolució.

ExaminationLouistheLast.jpg

Finalment, la mort de Lluís XVI va ser aprovada amb el vot de 387 diputats sobre un total de 718. Després del procés al “tirà” per part d’una assemblea erigida en tribunal improvisat, la seva condemna a mort i execució a la guillotina, el 21 de gener de 1793, la Convenció es veuria obligada a comprometre’s irreversiblement amb una política de democràcia política i de defensa republicana i nacional, tot i que una part dels seus membres rebutjaven la seva aplicació.

LouisXVIExecution.jpg

D’altra banda, la guerra a les fronteres s’intensificaria amb l’execució del rei. Els sobirans europeus no volien permetre que els exèrcits francesos explotessin espectacularment la victòria de Valmy. Així, les tropes revolucionàries ocuparien els Països Baixos austríacs després de la victòria de Jemmapes i conqueririen Savoia i el comtat de Niça al Piemont. Després s’apoderarien de Renània que passava a dependre de França.

cartographie_carte_france_guerre.gifAlguns autors consideren que el que s’estava donant amb la guerra exterior d’expansió de la Revolució era la realització, amb d’altres plantejaments, del vell somni monàrquic de les fronteres naturals. Ara bé, si en una primera fase la Revolució aportaria la llibertat, només amb el pas dels mesos apareixerien els aspectes negatius de la conquesta, tant per ocupats com per ocupants.

L’execució de Lluís XVI va enriquir la coalició antirevolucionària amb l’entrada de nous aliats. Així, Espanya, El regne de Nàpols, els prínceps alemanys i Anglaterra (directament amenaçada per l’annexió de Bèlgica) van entrar en el conflicte. Ara canviaria la tendència. En l’hivern de 1793 els francesos van anar acumulant derrotes i perdent territoris.

L’obertura d’un front intern de guerra civil agreujaria encara més aquesta situació de tensió. D’aquesta manera, a inicis de la primavera de 1793, esclatava la insurrecció de la Vendée a la França occidental i ràpidament s’estendria. Es tractava d’una revolta rural, almenys inicialment, encapçalada per una sèrie de líders d’origen popular. Gradualment, però, molts nobles van anar sumant-s’hi sota la pressió del camperolat. Així, moltes poblacions i ciutats que s’havien mantinguts fidels a la República van acabar involucrades en la rebel·lió.

Les causes de l’aixecament són diverses i de complex anàlisi. Si bé destaca el sentiment religiós d’aquestes comarques, per si sol no explica la dimensió del moviment. Altre factor important seria l’hostilitat al govern davant de la lleva de 300.000 homes per a fer front a la guerra. Tampoc s’hauria d’oblidar el creixent sentiment antiurbà i antiburgés regnat en el camp francès i que hauria deixat a banda la tradicional hostilitat antinobiliària.

vendee_mil.gifEn resum, la multiplicació de fronts van conduir cap al qüestionament de l’inicial hegemonia girondina a la Convenció amb el gabinet Roland. Per a reforçar la seva autoritat, els girondins van iniciar una campanya contra els líder muntanyencs, acusant els seus líders d’aspirar a la dictadura. Però aquesta campanya fracassaria, tot i l’intent de procés contra un Marat triomfalment absolt de tant greus acusacions.

Tot i les resistències girondines, la pressió dels perills que assetjaven la República va conduir a la creació d’un seguit d’institucions per a afrontar la situació. En primer lloc, un Tribunal Criminal Extraordinari a París es convertiria en Tribunal Revolucionari, i després, a les províncies la xarxa de Comitès de Vigilància encarregats de la vigilància dels sospitosos i les activitats contrarevolucionàries. Finalment, l’abril de 1793 es formava el Comitè de Salut Pública, en un principi dominat per Danton.

Desplaçats de la direcció de la Revolució, els girondins tractarien inútilment de contraatacar. Un dels seus portaveus, Isnard, amenaçaria a París amb una subversió total si la Revolució arribava a atemptar contra la legalitat. Aquesta provocació verbal comportaria la reacció del moviment popular parisenc que el 2 de juny va portar la Guàrdia Nacional a pressionar la Convenció. Aquesta, amenaçada, va acceptar la detenció de vint-i-nou dels principals diputats girondins.

Pels jacobins i la Muntanya aquesta va ser la victòria decisiva per passar a dirigir una República assetjada.

D’una banda, en la guerra exterior, els exèrcits austríacs havien desbordat la frontera del nord, els prussians es feien amb Renània, els espanyols i els piemontesos semblaven amenaçar els Migjorn francès. De l’altra, a l’interior, els chouans (rebels de la Vendée) s’autodenominaven com a “exèrcit catòlic i reialista” i arribaven a les portes de Nantes.

GuerreVendée.jpg

I per acabar d’adobar la situació, després de la caiguda dels girondins esclataria un nou conflicte intern: la revolta federalista, una rebel·lió de les províncies contra el govern de París. Així, al sud-est, Lió s’aixecava contra la Convenció i només cauria després d’un dur assetjament. Al Migjorn, s’insubordinaven les grans ciutats del sud-est com Bordeus, Tolosa i la seva regió, i la Provença amb les ciutats de Marsella i Tolon que els contrarevolucionaris lliurarien als anglesos. A la França septentrional només Normandia es declararia en rebel·lió oberta contra París, ràpidament derrotat, però d’allà sorgiria la figura de Charlotte Corday qui assassinaria Marat, la “fura del poble”.

Jacques-Louis_David.jpg

Sota la pressió conjunta d’aquests perills interns i externs, es reforçaria l’aliança entre la burgesia jacobina i les masses populars de la sans-culotterie. Els sans-culottes constituirien, fins a finals de 1793, i en alguns moments de 1794, l’ànima del moviment revolucionari. De la seva pressió constant i activa derivarien algunes de les principals mesures que prendrà el Govern Revolucionari en els camps econòmic i polític. Ara bé, la seva darrera flamarada i victòria política real es donaria el 5 de setembre de 1793 amb l’aprovació de les mesures que conduirien al Terror.

Sansculottes.jpg

Finalment, després de la derrota i caiguda girondina el juny de 1793, la Convenció va aprovar un nou text constituent, la Constitució de l’Any I, ratificada pel poble el 10 d’agost. Text mai aplicat, no hem de deixar de mirar-lo com l’expressió més avançada de l’ideal democràtic de la Revolució francesa. Tot i això, la Convenció declararia immediatament que la nova Constitució restava suspesa i que “el govern de França es declara revolucionari fins a la pau”. Era una necessitat, momentània, en funció de les urgències de la lluita revolucionària. S’iniciava un nou període que entendria la Revolució com la “guerra de la Llibertat contra els seus enemics”.

El calendari revolucionari

dimarts, 14/09/2010

El calendari republicà francès (o calendari revolucionari francès) va ser instaurat per un decret de la Convenció Nacional amb el qual s’abolia l’«era vulgar» per als usos civils i es definia el 22 de setembre de 1792 com el primer dia de l’anomenada «era dels francesos». El disseny mirava d’adaptar el calendari al sistema decimal i eliminar-ne les referències de caire religiós.

El calendari republicà va ser dissenyat pel matemàtic Gilbert Romme. Tanmateix, se sol atribuir al poeta Fabre d’Églantine, el nom dels mesos i als dies.

Calendrier-republicain.jpg

El calendari va ser adoptat per la Convenció Nacional, controlada pels jacobins, el 24 d’octubre de 1793; es va fixar que el primer dia d’aquest nou calendari seria el 22 de setembre de 1792, que coincidia amb la proclamació de la República i amb l’equinocci de tardor. D’aquesta manera, el calendari començava uns 13 mesos abans de la data en què va ser oficialment adoptat.

Brumaire.jpgEl calendari va ser d’aplicació civil a França, els territoris ocupats militarment pels exèrcits francesos i les seves colònies fins que Napoleó Bonaparte va abolir-ne el seu ús oficial l’1 de gener de 1806 com una manera d’eliminar els signes de la vella democràcia republicana, atès que s’havia proclamat emperador dels francesos al desembre de 1804 i havia creat la nova noblesa imperial, ambdós conceptes incompatibles amb la naturalesa d’aquest calendari. Alhora, amb la derogació es volia segellar la reconciliació amb l’Església i el Papat, forjada pel Concordat de 1801 i dels quals va aconseguir- una certa tolerància després de restaurar les festivitats civils i religioses de la Església catòlica amb el Nou Calendari.

El calendari republicà o revolucionari, però, va ésser oficial dues vegades més. En primer lloc i de forma molt breu, després de l’enderrocament de Napoleó. En segon lloc, durant l’efímera Comuna de París (de març a maig de 1871).

Els anys del calendari revolucionari francès s’acostumaven a escriure amb xifres romanes, i es comptaven a partir de l’inici de l’Era Republicana, que començava el dia 22 de setembre de 1792 (proclamació de la República).

Al calendari republicà, l’any sempre tenia 12 mesos de 30 dies cadascun.

Els mesos es dividien en tres dècades de 10 dies cadascuna, per la qual cosa desapareixien les setmanes tradicionals de 7 dies. Els mesos no coincidien amb els mesos del calendari Gregorià, perquè el calendari republicà comença sempre el compte dels mesos amb l’inici astronòmic de les estacions.

Els noms dels mesos adoptaven denominacions de fenòmens naturals i de l’agricultura:

Tardor: (terminació: -aire):

  • Veremari o Vendémiaire (del llatí vindemia “verema”) a partir del 22, 23 o 24 de setembre.
  • Brumari o Brumaire (del francès brume “boira”) a partir del 22, 23 o 24 d’octubre.
  • Frimari o Rufolari o Frimaire (del francès frimas “vent fred després de la nevada”) a partir del 21, 22 o 23 de novembre.

Hivern: (terminació: -ôse):

  • Nivós o Nivôse (del llatí nivosus “nevat”) a partir del 21, 22 o 23 de desembre.
  • Pluviós o Pluviôse (del llatí pluviosus “plujós”) a partir del 20, 21 o 22 de gener.
  • Ventós o Ventôse (del llatí ventosus “ventós”) a partir del 19, 20 o 21 de febrer.

Primavera: (terminació: -al):

  • Germinal o Germinal (del llatí germen “llavor”) a partir del 20 o 21 de març.
  • Floreal o Floréal (del llatí flos “flor”) a partir del 20 o 21 d’abril.
  • Pradal o Prairial (del francès prairie “prat”) a partir del 20 o 21 de maig.

Estiu: (terminació: -dor):

  • Messidor (del llatí messis “collita”) a partir del 19 o 20 de juny.
  • Termidor o Thermidor (del grec thermos “calor”) a partir del 19 o 20 de juliol.
  • Fructidor (del llatí fructus “fruita”) a partir del 18 o 19 d’agost.

Cadascun dels deu dies de les dècades s’anomenaven, senzillament, d’acord amb el seu cardinal (primidi, duodi, tridi, quartidi, quintidi, sextidi, septidi, octidi, nonidi, décadi).

A diferència del Calendari Gregorià, on cada dia s’associa amb un sant o santa, el calendari republicà associava cada jornada amb una planta, un animal o una eina del camp.

505px-Musee-historique-lausanne-calendari-revolucionari.jpg

Com que la suma dels 12 mesos de 30 dies dóna com a resultat un total de 360 dies, en acabar l’any al mes de Fructidor s’hi afegeixien 5 dies (6 si era un any de traspàs) a fi d’adequar el calendari als 365 dies de l’any comú. A l’origen, aquests dies es coneixien com a Sans-culottides, per bé que després de l’any III (1795) van ser coneguts simplement com a jours complémentaires (dies complementaris) i van tenir la consideració de festes nacionals sota la Primera República. Aquests dies són:

  • Fête de la Vertu o “Festa de la Virtut” el 17 o 18 de setembre.
  • Fête du Génie o “Festa del Geni’” el 18 o 19 de setembre.
  • Fête du Travail o “Festa del Treball” el 19 o 20 de setembre.
  • Fête de l’Opinion o “Festa de l’Opinió” el 20 o 21 de setembre.
  • Fête des Récompenses o “Festa de les Recompenses” el 21 o 22 de setembre.
  • Fête de la Révolution o “Festa de la Revolució” el 22 o 23 de setembre (en anys de traspàs).

republicain.gif

El Terror segons el botxí de París

dimecres, 14/07/2010

El Terror és un període de la Revolució francesa que va des del setembre del 1793 al juliol del 1794, durant el qual els jacobins, dirigits per Robespierre, i sota el recolzament de la Convenció, van imposar un règim dictatorial, a través de l’actuació del Comitè de Salvació Pública. La primera onada, per l’octubre del 1793, va ser provocada pel perill militar contra la Convenció i va culminar amb l’execució de Maria Antonieta i de nombrosos girondins. La segona onada (el Gran Terror), va produir-se entre els mesos de juny i juliol del 1794. El Tribunal Revolucionari de París va ser el gran instrument del Terror: ampliada la seva jurisdicció a tota la República, van ser suprimides les garanties de l’acusat i  podia dictar només dues menes de sentència: llibertat o mort. El període del Terror, que es va complementar amb mesures de caire econòmic, va finalitzar amb la caiguda de Robespierre i l’inici de la reacció termidoriana.

Execution_robespierre,_saint_just....jpg

Milers de ciutadans, de tots els estaments, havien estat guillotinats sota l’acusació de contrarevolucionaris. Fins i tot Charles-Henri Sanson, el botxí oficial de París, que va exercir durant trenta-quatre anys, deia sentir fàstic del seu ofici:

Abans, quan em presentava en una presó, feia por fins i tot als presos més atrevits. Avui, cap dels presos que trobo als corredors no sembla pensar que potser demà vindré a buscar-lo. N’hi ha que fins i tot em somriuen, i aquests somriures em causen un efecte estrany.

M’he pogut acostumar a l’horror que produeixo, però acostumar-me a portar a la guillotina gent que gairebé et dóna les gràcies resulta molt més difícil. Fa temps que la meva mà hauria defallit si tingués alguna influència en les altes decisions de la justícia. En veritat, quan els mires, sembla com si tots (jutges, jurats, acusats) tinguessin una malaltia que s’hauria d’anomenar el deliri de la mort.

El Terror: El Decret Relatiu als Sospitosos

dimecres, 14/07/2010

Davant de l’amenaça militar a l’exterior i de l’increment dels fronts contrarevolucionaris a l’interior (la Vendée i la revolta federalista), la Convenció de la Muntanya va instaurar el Terror el setembre de 1793. Es  van ordenar detencions i execucions en massa que es van prolongar durant tota l’etapa dels montagnards. Així, del mig milió de detinguts en aquest període (setembre de 1793-agost de 1794), més de 40.000 persones van ser condemnades a mort o executades sumàriament. A més, hi va haver 200.000 morts a causa de la guerra civil que havia esclatat.

Extracte del Decret Relatiu als Sospitosos de 17 de setembre de 1793:

Art. 1r. Immediatament després de la publicació d’aquest decret, tots els sospitosos que es trobin al territori de la República i encara que estiguin en llibertat seran detinguts.

terreur.jpgArt. 2n. Es consideraran sospitosos: Primer, els que per la seva conducta, per les relacions que tenen i pels seus propòsits o escrits s’han mostrat partidaris de la tirania o el federalisme i enemics de la llibertat; Segon, els que no puguin justificar el compliment dels seus drets cívics; Tercer, les persones que se’ls hagi negat el certificat de ciutadania; Quart, els funcionaris públics suspesos o destituïts de les seves funcions per la Convenció Nacional o pels seus comissaris i no rehabilitats; Cinquè, els fins ara nobles, compresos els marits, les dones, pares, mares, fills o filles, germans o germanes, i els administradors d’emigrats que no hagin manifestat constantment la seva adhesió a la Revolució; Sisè, els que han emigrat des de l’1 de juliol de 1789, encara que hagin tornat a França.

Art. 3r. Els comitès de vigilància […] són els encarregats, cadascun en la seva circumscripció, de redactar la llista de sospitosos, d’expedir contra ells l’ordre de detenció i de segellar els seus papers. Els comandants de la força pública als quals seran enviades aquestes ordres estan obligats a executar-les immediatament sota pena de destitució […].

Art. 8è. Les despeses de l’empresonament seran carregades als detinguts i seran repartides a parts iguals entre ells. La seva custòdia serà confiada preferentment als pares de família o parents dels ciutadans que han marxat o marxaran a les fronteres. El salari es fixarà per a cada vigilant en el valor d’una jornada i mitja de treball.

Art. 9è. Els comitès de vigilància enviaran immediatament al comitè de seguretat nacional de la Convenció Nacional la relació de les persones que hagin fet empresonar, els motius del seu empresonament i els papers que se’ls hagin confiscat com a sospitosos.

Art. 10è. Els tribunals civils i criminals podran, si fos el cas, retenir en estat d’empresonament o enviar als edificis de detenció indicats, als preventius de crims dels quals s’hagi declarat que no hi ha cas per a l’acusació o que hagin estat absolts de les acusacions formulades contra ells.

L’execució de Lluís XVI

dimecres, 14/07/2010

A contracor, el rei Lluís XVI i els poderosos van haver van haver d’acceptar la nova monarquia constitucional imposada per la Revolució. Les condicions d’aquesta, però, tampoc van resultar satisfactoris pel gruix de la població francesa, ni encara menys, per a les monarquies absolutistes europees, les quals, preocupades per la seva pròpia supervivència i perquè la Revolució no s’estengués, van declarar la guerra a França. En aquesta situació, el poble va donar suport a la facció revolucionària més radical, els jacobins, liderats per la figura de l’advocat Maximilien Robespierre. La Convenció va acusar aleshores el rei de traïció i, condemnat a mort, Lluís XVI, el ciutadà Capet, va ser decapitat el gener de 1793.

Hinrichtung_Ludwig_des_XVI.png

Així van ser els darrers instants del rei de França, segons va explicar-los el ciutadà Philippe Pinel:

El rei va contemplar el patíbul amb serenitat. El botxí va seguir el costum de tallar els cabells del condemnat, que es va guardar a la butxaca.

Aleshores, el rei va pujar al patíbul. El retruny dels timbals omplia l’aire, tal vegada per a evitar que la multitud cridés en favor de la gràcia cap al condemnat. Els timbals van callar un moment, quan el rei va fer un gest, però a una ordre de l’oficial de la Guàrdia Nacional, hi van tornar amb més força, de manera que, de les paraules del rei, només es va sentir alguna cosa semblant a “Perdono els meus enemics”.

Aleshores, l’oficial va ordenar al botxí que procedís. En un moment, Lluís va ser estirat a la guillotina i el seu cap va ser tallat amb tanta rapidesa que amb prou fines va tenir temps de patir. Aquest és el principal mèrit de l’instrument assassí que porta el nom del doctor que l’ha inventat. El botxí va aixecar la testa del cabàs i la va mostrar al poble.

L’expressió de molts espectadors va canviar en aquell moment. L’aire de consternació i vergonya va esvair-se per donar pas a un crit de “Visca la Nació!”