Arxiu de la categoria ‘1. Història de París’

París dels merovingis a la caiguda de l’Imperi Carolingi (481-987)

dissabte, 9/10/2010

Capital del regne franc de Clodoveu, que va conquerir la ciutat sense resistència el 486, des de 508 la ciutat de París esdevindria la capital de la França merovíngia. Clodoveu en la seva lluita per fer-se amb els territoris controlats per visigots i burgundis va forjar un regne que s’extenia des dels Pirineus fins més enllà del Rin, ocupant gairebé la totalitat de la França actual –amb l’excepció de la Provença i Bretanya–, Bèlgica, els Països Baixos i la part oest d’Alemanya. L’emperador oriental, Anastasi, va concedir-li el títol de cònsol amb dret a fer servir la insígnia imperial.

clovis-bautismo

ClovisDomain.jpg

Clodoveu va morir el 511 i, segons la llei sàlica, el regne va dividir-se entre els seus quatre fills. Així, la divisió de l’herència va realitzar-se sense tenir en compte la coherència territorial i política, sinó en funció del repartiment de les rendes d’una forma equitativa entre els quatre germans. El regne de París (Neustria), juntament amb una part de la llunyana Aquitània  restava en mans de Chidelbert I. Si bé sumant els territoris de la dinastia merovíngia França esdevenia la nació més poderosa d’Europa a finals del segle VI, la realitat és que la divisió constant dels regnes seguint la llei sàlica i les pugnes internes per fer-se amb el poder van anar fragmentant cada cop més el regne creat per Clodoveu.

Una merovíngia que passaria a la història de la ciutat va ser la reina Brunilda de Reims (Austrasia). Aquesta monarca faria assassinar el rei Childeric de París com a venjança per la mort del seu marit i la seva germana, suposadament instigada pel rei parisenc. Protagonista d’un regnat tirànic, els nobles de Reims es revoltarien per portar-la presonera a París i entregar-la al rei Chilperic II que va sotmetre-la a diferents tortures fins que com a conseqüència de patir un suplici al ser arrossegada per un cavall salvatge va morir. D’aquesta manera s’unificaven els regnes de París i Reims.

El fill de Chilperic II, Dagobert, seria el darrer monarca merovingi de certa importància en la història de la ciutat, més per la seva coneguda apetència sexual i per les orgies que organitzava que pels seus èxits polítics i militars. Després del seu regnat s’iniciaria l’època dels majordoms, els poderosos ministres principals dels reis, càrrec que esdevindria hereditari en la família dels Pipins, origen de la dinastia carolíngia. D’aquest període els fets més significatius per la ciutat serien la creació de la fira comercial de Saint Denis i la configuració de París com important centre religiós de l’Alta Edat Mitjana amb fundació de Saint-Germain-des-Pres.

Si la ciutat de París fou abandonada paulatinament pels darrers reis merovingis, el desplaçament definitiu arribaria amb la instauració de la dinastia carolíngia que desplaçaria la capital del regne cap al nord-est a Aquisgran (Aix-la-Chapelle). Així, Carlemany esdevindria el gran absent de la història de París, ciutat que només visitaria en dues ocasions i sempre amb presa. La ciutat va ser menyspreada fins a tal punt que en el seu testament va deixar donacions i llegats a vint-i-una ciutats franceses: París no es trobava entre aquestes.

carlemany

Frankenreich_768-811.jpg

A més, París, davant de l’abandonament per part del monarca carolingi que va deixar la ciutat a la seva sort, hauria de fer front a les invasions normandes durant la segona meitat del segle IX –arribant a ser presa durant un breu lapse de temps per les tropes vikingues–. Els parisencs van deposar el comte titella del monarca el 870 i van recórrer a la protecció del senyor d’Anjou, Robert el Fort, que es convertia en nou comte de París i faria front les tropes normandes.

La Lutècia antiga, gals i romans (segle III a.C.-481)

dissabte, 9/10/2010

Tot i que el territori actual de la ciutat de París, punt d’encreuament entre l’Oise i el Marme en el Sena, està ocupat per l’home des de fa milers d’anys –s’han localitzat restes neolítiques datades el 4.500 a.C i era un espai clau en el desplaçament entre Britània i la costa mediterrània gal·la–, tradicionalment es considera que la història de la ciutat de París comença a escriure’s realment en el segle III a.C (entre 250 i 200 a.C).

Gaule_-59.png

Així, els primers habitants de París que coneixem van ser els membres de la tribu gal·la dels parisii, una petit poblet celta de navegants, caçadors i pescadors, que en aquell moment van establir-se a una illa del Sena (la Cité o Île de France) que les cròniques romanes van anomenar Lutècia (drassana en el riu), punt estratègic en el pas cap al nord del país i en la ruta del comerç de l’estany. Els parisii fins i tot encunyaven les seves pròpies monedes d’or –algunes de les quals han estat localitzades en un altar pagà en el subsòl de l’església de Notre Dame–.

Conscient de la importància d’aquest enclavament, en el context de la Guerra de les Gàl·lies (58-51 a.C.), Juli César enviaria les seves legions per conquistar el territori gal dels parisii. Vercingetòrix va ser un llegendari cap gal que s’aixecaria contra l’ocupació romana el 52 a.C. Un any abans els senons i els carnuts, pobles veïns dels parisii, ja s’havien negat a enviar els seus representants a l’assemblea de tribus gal·les convocada per César a Amiens. El líder romà va considerar aquest fet com un atac i va traslladar l’assemblea als voltants de Lutècia, però per aquells moments la revolta ja s’extenia per la major part de la regió.

galos2.jpg

Així, els romans ocuparien l’illa de la Cité el 52 a.C. després de la batalla de Lutècia (en l’esplanada que ocupa l’actual Camp de Mart). Els parisii, comandats per Camulogen, van resistir inicialment a les legions romanes des del marge esquerra del riu, aixecant un campament on avui trobem el Panteó. Juli César, que havia derrotat i empresonat Vercingetòrix a Alèsia, va enviar el seu general Labienus amb quatre legions que van avançar pel marge dret del Sena, instal·lant el seu campament a l’alçada de l’actual museu del Louvre. Desprès de la destrucció de la ciutat –els gals van preferir cremar la ciutat abans que entregar-la als romans–, la població dels parisii esdevindria una ciutat gal·loromana que s’estendria per la vorera esquerra del riu.

La poderosa expansió de l’Imperi Romà va deure’s a l’eficàcia militar de les seves legions i a una discreta tolerància de les creences i costums dels vençuts. Els temples a Júpiter eren un espai on retre culte a l’emperador i, sovint, mantenir els cultes pagans anteriors. D’aquesta manera, en el temple de Júpiter de Lutècia (situat gairebé on s’aixeca l’actual catedral de Notre Dame), es mantenia el culte a les antigues divinitats gal·les com Taran (déu del tro), Teutates (déu protector), o Esus (déu de la guerra), administrat pels druides. Tot i la relativa tolerància vers les creences gal·les, els romans si perseguirien la figura dels druides, prohibint les seves pràctiques cerimonials més sagnants (practicaven sacrificis humans).

vercingetorix1.jpg

Lutècia aniria prenent forma, reconstruïda pels ocupants de la Cité, transformant-la en un centre administratiu romà, la típica capital de província. D’aquesta manera, la ciutat aniria creixent a la banda esquerra del Sena i a la pendent nord de la muntanya de Santa Genoveva (l’actual barri llatí). En els segles I i II van construir-se l’antic amfiteatre i les termes de Cluny, les úniques restes de l’època romana conservades a l’actualitat. Les termes eren alimentades d’aigua per un aqüeducte que recorria el Bièvre, un petit riu que  travessa París de forma subterrània. El monument és un reflex de l’exportació de les formes de vida romanes a través de l’Imperi i del seu impacte a la ciutat.

Experts mariners i comerciants, sota el domini romà els parisii van ampliar el seu radi d’acció i ampliant la seva oferta de mercaderies. Al segle I es fundava el Nautae Parisiaci, el gremi de navegants de Lutècia, associació que esdevindria la llavor de la gran Lliga comerciant parisenca de l’Edat Mitjana.

El cristianisme començaria a introduir-se a la ciutat a finals del segle III per Saint Denis (Sant Dionisi), aquest esdevindria el primer bisbe de la ciutat fins la seva decapitació a mans de les autoritats romanes el 280 –la llegenda diu que hauria caminat amb el cap sota el braç fins a la basílica que porta el seu nom–.

saint-denis.jpg

La ciutat hauria de fer front a fortes onades d’invasors bàrbars germànics, motiu pel qual va ser fortificada, però inútilment perquè va ser conquerida pels bàrbars i destruïda en la seva major part l’any 280. Els habitants de Lutècia van refugiar-se a la Cité i van erigir una nova civitas fortificada. A finals de segle, la pujada al poder de l’emperador Dioclecià va restablir la pau i va portar un nou període de prosperitat per a la ciutat. Lutècia va convertir-se aleshores en el centre neuràlgic del comerç del nord-est europeu. A més, Lutècia va esdevenir un important punt estratègic i militar: tot i la retòrica nacionalista i l’exaltació de la figura de Vergincetòrix, els gals van mantenir-se sempre lleials a Roma i van nodrir abastament les legions. L’emperador Constantí (306-337) va dignificar la ciutat establint-hi la presència d’un prefecte pretorià d’alt rang a la ciutat. El propi Constantí seria l’emperador romà que es convertiria al cristianisme i consagraria aquest com a religió oficial de l’Estat.

Des del segle IV Lutècia canviaria el seu nom, en paral·lel a la proclamació de Flavi Claudi Julià l’Apostata, prefecte de Roma, com a emperador dels gals (355). Governador de la Gàl·lia amb dignitat de César, Julià va establir la seva residència a Lutècia, embellint la ciutat que seria rebatejada amb el nom de  París el 360, recuperant el nom dels seus antics habitants. Apostata del cristianisme, Julià seria proclamat emperador de Roma pels seus generals i soldats el 361, mantenint el seu palau a París, convertida en capital imperial. L’emperador donaria llibertat religiosa en els seus territoris.

santa-genoveva.jpg

La decadència de l’Imperi era un fet i la Gàl·lia hauria de fer front a diferents onades invasores de pobles bàrbars des de finals del segle IV. Mentre els visigots s’instal·laven al sud de la Gàl·lia, l’any 451, un aconteixement marcaria la memòria de la ciutat de forma duradora: la religiosa Geneniève (Santa Genoveva) va aconseguir desviar la cobdícia de Atila, rei dels huns, inspirant la resistència parisenca contra l’intent d’invasió de les seves tropes mitjançant les seves pregàries a Déu. A través d’aquest mite, fortament reproduït pels nacionalistes francesos, la religiosa es convertiria en la patrona de la ciutat de París.

Anys després, però, el 486, els francs merovingis liderats per Clodoveu van envair la ciutat, van convertir-se al cristianisme i van fer de París la capital del seu nou regne: França.

París, ciutat universal

dissabte, 9/10/2010

Capital de l’Estat francès i de la regió administrativa de l’Illa de França, París forma un departament independent amb un radi de 105 km2 i 2.153.600 milions d’habitants que constitueix el centre d’una àrea metropolitana (regió parisenca o Illa de França) de 9,9 milions d’habitants. Seu del Govern estatal i principal centre intel·lectual, artístic, econòmic i financer de França, el seu prestigi sobrepassa la funció de capital estatal per assumir la d’una autèntica metròpoli mundial.

paris.png

Situada a la confluència de les valls de l’Oise, Marme i Sena, al centre de l’Illa de França i propera a regions diverses del país (Beauce, Brie, Valois), moltes són les causes que han afavorit l’expansió de París: la disponibilitat d’una via fluvial (riu Sena) que facilita les relacions amb la mar; l’encreuament d’aquesta via fluvial amb vies terrestres que han assolit importància arran del creixement urbà (artèria nord-sud i artèria est-oest); la mateixa existència d’una illa (la Cité) que, en facilitar el pas del riu, presentava òptimes condicions per a la defensa; i també les circumstàncies històriques que promogueren ja des dels segles IX i X l’ascensió de París al primer rang d’Europa com a centre polític.

paris-commune.jpgLa ciutat de París assoleix la configuració actual el 1860 (moment de les eixamples de les grans capitals europees); així, en aquesta modificació van crear-se  els vint districtes municipals (arrondisements) actuals, distribuïts en forma d’espiral i seguint la direcció de les agulles del rellotge. Dels 78 km2 que abrasava la ciutat el 1860, París va ampliar-se a 86,9 durant la dècada dels anys vint, arribant als 105 km2 actuals el 1929 amb l’annexió oficial dels parcs forestals del Bois de Boulogne i del Bois de Vincennes.

París acull a una població amb múltiples cares. Una gran porció d’estudiants, joves actius i persones grans, nombrosos turistes i una part important d’estrangers residents donen mostra de la seva riquesa cultural. Actualment, els parisencs representen el 19,3% de la població de l’Ile de France i el 3,6% de la població total del país. Val a dir que els turistes engrandeixen les seves xifres amb uns 27 milions de visitants a l’any. Per tant, els parisencs de naixement són escassos a París ja que la majoria de la població de la ciutat no hi ha nascut. El 14% de la població parisenca és d’origen estranger (310.000 persones), sense comptar els nacionalitzats. Magribins, turcs i europeus de la Unió Europea constitueixen el 78% d’aquest gruix migratori.

Malgrat una notable interacció entre els espais que la configuren, podem diferenciar diversos sectors:

  1. El París històric. El vell París, centre de l’aglomeració urbana, des de la Bastilla a l’Étoile, i de l’Opera a l’Observatoire, és on podem trobar les funcions culturals i administratives de la ciutat.
  2. L’àrea residencial oest. Des de l’Étoile fins al Bois de Boulogne podem observar un espai sotmès a un creixent procés de densificació per l’aparició d’alts immobles de luxe a l’entorn de l’àrea de la Défense.
  3. El París perifèric. El París popular de la perifèria presenta un paisatge urbà tant incoherent com anàrquic per la seva construcció en al·luvió.
  4. L’àrea suburbana. La banlieue, amb una extensió 14 vegades superior a la de la pròpia ciutat i amb més del doble de densitat de població, presenta una gran densitat de paisatges urbans marcats per la manca de planificació. Cal distingir entre la banlieue de l’est que s’apropa a les característiques de degradació urbana, i la de l’oest que gaudeix d’un millor nivell de vida.

paris_night.jpg

Però la ciutat és, a més, una gran aglomeració nascuda més enllà del nucli que la forma. Així, l’àrea demogràfica parisenca abraça una territori que se’n va molt més enllà dels límits de la ciutat formant un oval  irregular amb extensions de creixement urbà al llarg dels rius Sena i Oise al nord-oest i el nord. Més enllà dels principals suburbis, la densitat de població decreix bruscament donant pas a una combinació de boscs i zones agrícoles amb una sèrie de ciutats satèl·lits distribuïdes de forma dispersa però relativament uniforme en el territori. Aquesta corona periurbana combinada amb l’aglomeració de París completa l’àrea urbana parisenca abraçant un oval de 14.518 km², és a dir, una àrea aproximadament 138 cops més gran que la del propi París, i 12.067.000 habitants.

paris_et_petite_couronne.jpg

L’aglomeració parisenca és la primera regió industrial francesa. Certament difosa, la localització industrial s’accentua als sectors de Levallois-Perret, Clichy, Saint-Ouen, Asnières, Saint-Denis, La Courneuve i Aubervilliers. Les noves àrees industrials predominen al nord i a l’est (Aulnay-Sous-Bois, Haut-Montruil, entre d’altres). Moltes d’aquestes zones citades són les que darrerament van patir aldarulls per la mala integració del jovent immigrant de segona i tercera generació.

plano-paris.jpg

En el centre urbà persisteixen les típiques indústries parisenques: joieria, orfebreria, mobles artístics, alta costura, perfumeria i cosmètica, material de precisió, activitats editorials i tipogràfiques, entre d’altres. A més, alguns punts de la perifèria concentren diversos sectors industrials: automòbils (Renault, Citröen), productes químics i construccions mecàniques. La funció política i administrativa de París potència, d’altra banda, el sector terciari, amb una gran concentració d’oficines de banca, grans empreses, asseguradores, majoristes, etc. A més, la capital francesa mostra una gran concentració del patrimoni i de l’activitat cultural del país amb la creació de centres culturals, facultats i biblioteques a molts sectors de l’àrea suburbana.

Cronologia de la història de París

dissabte, 9/10/2010

La ciutat antiga:

Segle III a.C. La tribu gala dels parisii s’instal·la a la Ile de la Cité.

52 a.C. Les legions de Juli César es fan amb el control de l’illa.

Segles I i II: La ciutat gal·lo-romana, batejada com a Lutècia, creix lentament. París creix per la vora esquerra del Sena. Es construeixen les termes de Cluny i l’aqüeducte.

280: Les invasions bàrbares arrasen Lutècia.

360: Julià l’Apòstata es proclamat emperador dels gals. Lutècia es rebatejada com París.

451: La inspiració de Santa Genoveva salva París de la invasió d’Atila, rei dels huns. La santa es converteix en la patrona de la ciutat.

El París medieval:

508: En l’època merovíngia Clodovic converteix París en la capital del seu regne.

Segles VIII i IX: Els carolingis abandonen París. S’inicien les invasions normandes.

987: Hug Capet, comte de París, es coronat rei de França.

1163: Comença la construcció de la catedral de Notre Dame.

1180-1210: Felip August fa construir las muralles de París i la fortalesa del Louvre.

1248: Sant Lluís construeix la Santa Capella per a rebre la corona d’espigues de Crist.

1257: Robert de Sorbon funda la Universitat de la Sorbona.

1268: La potent corporació dels mariners adopta el lema llatí «Fluctuat Nec Mergitur» («Flota sense enfonsar-se»), que més endavant es convertiria en la divisa de París.

1345: Finalitza la construcció de Notre Dame.

1364-1380: Edificació de la Bastilla, una nova muralla per a París, i transformació del Louvre en residencia reial sota el regnat de Carles V.

1420-1436: La ciutat, ocupada pels anglesos en el context de la Guerra dels Cent Anys.

Del renaixement al Rei Sol:

1515-1547: Sota el regnat de Francesc I, a la capital proliferen les construccions renaixentistes com el nou Louvre i l’Ajuntament.

1572: Assassinat massiu de protestants del dia de San Bartomeu.

1605: Enric IV inicia la construcció de la plaça reial, la futura place des Vosges.

1610: Enric IV, assassinat per Ravaillac, al carrer de la Ferronnerie.

1610-1643: Durant el regnat de Lluís XIII el bisbat de París deixa la tutela de Sens i es converteix en arquebisbat. Richelieu funda la Acadèmia Francesa. Neix el Museu d’Història Natural. Es construeix el Palau de Luxemburg i es realitzen les obres de condicionament de la illa de Saint Louis i Marais.

1648: Sota la regència d’Ana d’Àustria i el seu primer ministre Mazzarino esclata la Fronda, una revolta del poble, els parlaments i els prínceps, que trasbalsaria París fins 1653.

Finals del segle XVII: Lluís XIV fa construir obres mestres de l’art clàssic com la Cour Carrée i la columnata del Louvre, els Invàlids o el castell de Versalles… El 1680 abandona el Palau del Louvre i es trasllada amb la seva cort a Versalles.

1715: Mor Lluís XIV a Versalles després de regnar durant 72 anys.

De la Il·lustració a la Revolució:

1715 – 1789: És l’anomenat Segle de les Llums. En els salons parisencs, els grans filòsofs difonen idees que conduiran a la formulació del liberalisme polític, són Montesquieu, Voltaire, Rousseau i Diderot, entre d’altres. En la segona meitat de la centúria Lluís XV fa construir l’Escola Militar, el Panteó i la futura Plaça de la Concòrdia.

1789: Presa de la Bastilla, el 14 de juliol, que marca l’inici de la Revolució Francesa i el declivi de la monarquia de dret diví a França. El 17 de juliol la bandera nacional tricolor, formada pels colors de la ciutat de París (blau i vermell) i del rei (blanc), es adoptada a l’Ajuntament per Lluís XVI.

1792: Proclamació de la República.

1793: Execució de Lluís XVI i la reina Maria Antonieta a la plaça de la Concòrdia. Comença el Terror. S’obre el Museu del Louvre.

1799: El 9 de novembre (18 brumari, any VII del calendari republicà), el cop d’Estat de Napoleó Bonaparte posa fi al règim del Directori i a la Revolució pròpiament dita.

D’un imperi a l’altre:

1804: Napoleó es coronat emperador a Notre Dame.

1804-1815: Durant el Primer Imperi es construeixen els cementiris de Montparnasse, Montmartre i Père-Lachaise. L’edificació del Louvre continua, es posa la primera pedra de l’Arc del Triomf i s’aixeca la columna Vendôme.

1821 – 1825: Finalitza la construcció dels canals de l’Ourcq, Saint-Denis i Saint-Martin. S’introdueix la il·luminació a la via pública. Lluís XVIII mor el 1824.

1830: La Revolució de juliol acaba amb el regnat de Carles X.

1836: Sota el regnat de Lluís Felip finalitzen les obres de l’Arc del Triomf, i l’Obelisc (portat des de Luxor durant les campanyes napoleòniques a Egipte) es erigit en el bell mig de la Plaça de la Concòrdia.

1844: La plaça de la Concòrdia és la primera en ser il·luminada amb electricitat.

1848: La Revolució desemboca en la proclamació de la Segona República.

1852-1870: El Segon Imperi transforma la capital. El prefecte Haussmann la modernitza amb gegantesques obres urbanes: excava amplies arteries bordejades per grans immobles, desenvolupa el sistema de clavegueram, fa construir noves estacions, hospitals i crea grans parcs, como el Bois de Boulogne, el Bois de Vincennes, els Buttes-Chaumont i el parc Montsouris. Finalitza la remodelació del Louvre i Charles Garnier comença la construcció de l’Òpera. París es divideix en vint districtes.

D’ocupació a ocupació:

1870: Proclamació de la Tercera República a l’Ajuntament.

1871: Els exèrcits prussians posen setge a la ciutat. Després vindria l’esclat de la Comuna de París. L’Ajuntament seria destruït, i seria reconstruït en els anys següents.

1885: Funerals nacionals per Victor Hugo, el seu cos descansaria al Panteó després d’haver estat exposat sota l’Arc del Triomf.

1889: Inauguració de la Torre Eiffel durant l’Exposició Universal.

1900: Primera línea de metro: «Porte Maillot – Porte de Vincennes». L’Exposició Universal deixa tres monuments en la ciutat: el Grand Palais, el Petit Palais i el pont Alexandre III.

1910: Grans crescudes del riu inunden els barris a les vores del Sena. La basílica del Sacre Coeur, iniciada el 1876, finalment es terminada.

1914 – 1918: París es salva de l’ofensiva alemanya a la Primera Guerra Mundial gràcies a la batalla del Marne.

1920: El soldat desconegut, inhumat sota l’Arc del Triomf.

1937: Durant l’Exposició Universal s’inauguren el Palais de Chaillot i el Palais de Tokyo.

1940 – 1944: Els alemanys ocupen París. El 1942, 12.000 jueus son detinguts i retinguts al velòdrom d’Hiver abans de ser deportats.

1944: Liberació de París el 25 d’agost. El dia 26 el general De Gaulle desfila pels Camps Elisis. El comandant alemany Dietrich von Choltitz, encarregat de la defensa de París, desobeeix l’ordre de Hitler de destruir els monuments de la capital.

París en el camí cap a la Revolució (1774-1789)

diumenge, 27/06/2010

Lluís XVI va succeir el seu avi Lluís XV el 1774. Segurament els parisencs ja no es feien aleshores gaires il·lusions de millora davant d’un nou canvi de monarca, i menys encara quan els rumors apuntaven que el nou sobirà era curt de coneixements i estava dominat per la seva dona, l’austríaca Maria Antonieta, tan bonica d’aspecte com frívola en el seu comportament, la filla de l’emperador Francesc I.

Lluís XVI.jpg

Lluís XVI de França

Tot i això, el poble de París va participar massivament, primer en les celebracions del casament, i posteriorment en els actes de coronació del monarca. La parella reial era jove i ben plantada, fet que no deixava de ser esperançador per a un poble deprimit. El nou Lluís que accedia al tron, amb només vint anys, desitjava sincerament de reparar els excessos dels seus antecessors, portar el benestar al poble i retornar a França la seva grandesa malmesa en els darrers anys. Segons expliquen alguns cronistes, a la mort del seu pare, quan va passar a ser el delfí i hereu al tron, va confiar al seu cercle més íntim que volia ser un nou Enric IV, el llegendari fundador de la dinastia borbònica.

Marie_Antoinette.jpg

Maria Antonieta d'Àustria

Amb aquest objectiu, el sobirà va començar el seu regnat amb bon peu, designant com a Ministre d’Estat a Cristian Malesherbes, jurista afí a la Il·lustració i que comptava amb el respecte de bona part de l’opinió pública. Els seus projectes, avançats i decidits a salvar la monarquia, incloïen la defensa lletrada dels processats, la llibertat de pensament i premsa, la restauració de l’Edicte de Nantes, i la supressió de la tortura. Totes aquestes mesures havien de ser aprovades, però, en una nova sessió dels Estats Generals. La reacció dels estaments privilegiats davant de l’amenaça del liberalisme d’aquestes mesures no va fer-se esperar. D’aquesta manera, l’aristocràcia va començar a conspirar contra Malesherbes mitjançant la figura del favorit de Lluís i Maria Antonieta, el Primer Ministre Maurepas.

Maurepas.jpg

Jean Frédéric Phélypeaux, comte de Maurepas, Primer Ministre de Lluís XVI

Tampoc no van tenir una bona acollida les mesures proposades per l’economista fisiòcrata Turgot, baró de l’Aulne, incorporat al Consell d’Estat amb la finalitat de sanejar les pràctiques comercials i moderar les càrregues tributàries. El seu pla consistia a suprimir els rígids sistemes gremials –que des de l’edat mitjana obligaven els artesans a estar sotmesos a la jerarquia dels mestres–, assegurar la llibertat de comerç, abolir les prestacions personals obligatòries i retallar la càrrega impositiva mitjançant una taxa territorial obligatòria i igual per a tots els habitants. Malesherbes i Turgot es veurien obligats a dimitir el 1776 i les escasses reformes que havien aconseguit posar en marxa van ser anul·lades.

Anne_Robert_Jacques_Turgot.jpg

Anne-Robert-Jacques Turgot, inspector general de finances de la monarquia de Lluís XVI

El poble de París, recelós, tampoc no va donar suport a aquelles mesures que, en teoria, els hi eren favorables ja que van desconfiar de les veritables intencions que podia haver-hi darrere. Possiblement, aprofitant els dubtes que aixecaven les reformes entre el poble, els agents de Maurepan i l’aristocràcia van fer córrer la veu de l’existència d’una trampa amagada darrere d’aquests beneficis. En qualsevol cas, la realitat és que ningú va sortir al carrer a defensar els ministres destituïts.

Lluís XVI va substituir va substituir Turgot per un altre ministre reformista, el banquer i diplomàtic suís Jacques Necker, que es faria amb les finances del regne el 1777. Tot i que va regular la possessió de la terra i va reduir els impostos agraris, la principal acció de Necker va ser de caràcter polític. Amb el suport del monarca va realitzar el que podem qualificar d’“assaig” administratiu en dues assemblees provincials. Allà va augmentar el nombre de representants del Tercer Estat fins al mateix nombre que comptaven junts la noblesa i el clergat. Maurepan, però, davant d’aquestes mesures no va trigar gaire a exigir al rei la dimissió del financer que, a més, no comptava amb les simpaties de Maria Antonieta.

Necker acabaria deixant el seu càrrec el 1781, esgotant d’aquesta manera els dèbils esforços de Lluís XVI per a fer valer el seu dèbil caràcter favorable al reformisme a les circumstàncies que el rodejaven. Des d’aquest moment el sobirà resignaria els seus frustrats intents reformistes als interessos de l’aristocràcia més despòtica i als capricis de la reina austríaca. Possiblement carregat de bones intencions, Lluís només va aconseguir aplanar el camí cap a un inevitable infern per a la monarquia.

Necker,_Jacques_-_Duplessis.jpg

Jacques Necker, responsable de les finances de la monarquia francesa de Lluís XVI en els anys 1776, 1788 i 1789

Paral·lelament, París, pel setembre de 1776, rebia un visitant il·lustre: Benjamin Franklin, enviat pel president nord-americà George Washington per a demanar l’ajuda francesa en la guerra d’alliberament que els Estats Units lliuraven contra Anglaterra. L’enviat nord-americà va ser rebut per Lluís XI a Versalles. També va protagonitzar diferents intervencions en tertúlies polítiques i reunions informals, despertant un cert entusiasme del poble de París per la causa dels Estats Units i pels principis republicans i progressistes de la Declaració d’Independència.

Curiosament, seria un noble, el marquès de Lafayette, qui organitzaria immediatament una expedició de voluntaris per a lluitar al costat de les tropes de Washington. Posteriorment, Lluís XVI i Franklin signarien un tractat d’aliança, el febrer de 1778. La guerra oberta contra Anglaterra proporcionaria a França una sèrie de victòries, especialment navals, i donaria una fama important a Lafayette. El Tractat de Versalles, de 1783, comportaria el reconeixement de la independència dels Estats Units i la recuperació francesa de nombroses colònies a l’Àfrica, la Índia i Amèrica (exceptuant el Canadà).

Gilbert_du_Motier_Marquis_de_Lafayette.jpg

Gilbert du Motier, marquès de Lafayette

Si bé el triomf en la guerra nord-americana va reforçar el prestigi i el poder polític i militar de França de cara a l’exterior, a l’interior del país el conflicte tindria conseqüències negatives. Les ja minvades arques de l’Estat va resultar exhaustes. Les despeses de la guerra havien estat massa elevats i els deutes s’acumulaven en els despatxos dels successius ministres de finances, que no aconseguien imposar a la cort ni una sola de les nombroses i imprescindibles reformes socials i econòmiques que resultaven imprescindibles per a redreçar la situació.

Mentre Lluís XVI seguia frustrant-se en els seus intents reformistes, Maurepas, Maria Antonieta i l’aristocràcia cortesana bloquejaven qualsevol intent de canvi, agafant-se al privilegiat i pompós estil de vida que va fer de Versalles el centre de la frivolitat i la dilapidació de les escasses fortunes del regne. Només la mort de Maurepan va permetre a Lluís XVI cridar novament a Necker per a buscar un intent desesperat de salvar les desastroses finances del regne. Ja era massa tard.

El castigat poble de París va començar a conèixer les idees dels filòsofs a finals del segle XVIII en un lloc paradoxal: el Palais Royal. El seu propietari, el progressista duc d’Orleans, cosí del rei, que passaria a la història amb el nom de Philippe Egalité (Felip Igualtat), va deixar instal·lar en els grans patis i jardins de la residència diversos cafès, cellers, restaurants, espais de joc, un petit teatre i un mal dissimulat bordell. Situat en el centre neuràlgic de la ciutat, aquest complex, un parc temàtic del set-cents,  on convivien diversions i plaers va esdevenir la gran atracció dels petits burgesos i les classes populars, i una improvisada tribuna de profetes i agitadors, els discursos incendiaris dels quals el duc no tan sols permetia, sinó que aplaudia. Des d’aquest espai, fervorosos oradors difonien a crits les doctrines liberals igualitàries o vaticinaven l’arribada d’una nova era universal dominada per la ciència, una era on es viatjaria en globus aerostàtics com el que acabaven de provar amb èxit els germans Montgolfier.

Louis_Philippe_Joseph_d'Orléans.jpg

Lluís Felip II duc d’Orleans, més conegut com Philippe Egalité

Mentre el poble començava a conèixer algunes de les idees de la Il·lustració en els discursos del Palais Royal, els intel·lectuals i futurs revolucionaris van començar a reunir-se en clubs polítics que, en la seva major part, tenien la seva seu en convents i monestirs de la ciutat. Així, els jacobins es trobaven a l’antic recinte dels dominics, situat a la Plaça Vendôme i a l’Església de Sant Roc; els cordeliers en l’espai franciscà de la Rive Gauche; i els feulliants en el monestir ubicat a la cantonada de la Rue Saint Honoré amb la Castiglione. Òbviament, els religiosos d’aquestes comunitats difícilment combregaven amb les idees materialistes i molts cops ateistes de part dels tertulians però els deixaven fer, potser pel que pogués passar en el futur.

Arribats a 1789, la situació a París resultava caòtica. Els ministres del govern, molts cops enfrontats entre ells, eren desautoritzats pel Parlament. Reformistes i immobilistes del govern havien de conviure amb les intrigues de l’aristocràcia, dividida al seu torn en diverses faccions. A més, els discursos revolucionaris havien traspassat els patis del Palais Royal per arribar al carrer i les places de la ciutat, recorregudes per grups de manifestants, molts cops enfrontats per les seves posicions. L’anarquia començava a dominar la ciutat i Lluís XVI era incapaç de fer-hi res. El monarca només va saber fer-se a un cantó i convocar finalment els Estats Generals. No ho sabia, però acabava d’encendre la flama de la Revolució.

Els fets del «Vel d´Hiv» al París ocupat

diumenge, 20/06/2010

El fet més vergonyós de l’ocupació nazi de la capital francesa el trobem en la qüestió jueva. París tenia des de sempre una nombrosa i activa comunitat jueva, que es localitzava principalment al barri del Marais i a la rue des Rosiers. Tot i que molts dels alts comandaments de l’ocupació no compartien el deliris genocides del nazisme, la “solució final” de la qüestió jueva restava exclusivament en mans de la Gestapo.

I els parisencs jueus van córrer la mateixa sort que a les altres ciutats d’Europa. Els primers atacs a comerços i restaurants van ser protagonitzats pels feixistes locals, com la Guàrdia Francesa o el Jeune Front, gràcies a l’obligatòria estrella groga que els identificava.

dossier_rafle.jpgLa Gestapo va actuar obertament, com era el seu estil, des de maig de 1941, deportant els primers 6.000 jueus, la major part refugiats estrangers, que van anar a parar directament a Auschwitz.

El juliol i agost de 1942, una batuda en els barris jueus comportaria l’arrest de més de 12.000 residents, entre ells un miler de nens, que també van ser enviats als camps d’extermini.

La batuda del Velòdrom d’Hivern (Rafle du Vélodrome d’Hiver) va començar a les quatre de la matinada del 16 de juliol de 1942. Aquell dia, 12.884 jueus van ser arrestats a la ciutat de París i les seves rodalies –hi ha d’altres dades que ens parlen de 13.512–. Entre ells es trobaven 4.051 nens, 5.802 dones i 3.031 homes. Amb ells només podien portar una manta, una armilla, un parell de sabates i dues camises.

Després de la batuda, les víctimes van ser conduïdes a diferents col•legis i estacions policials de París. Des d’aquí, els solters i les parelles sense fills van ser conduits en autobusos municipals cap al camp de concentració de Drancy; i les famílies (prop de set mil persones) cap al Vélodrome d’Hiver, ubicat al carrer Nelaton, al districte XV de la capital francesa.

vel-d-hiv2.jpgAquesta no va ser la primera batuda anti-jueva realitzada a la França ocupada –els jueus francesos estaven fitxats des de 1940 i el reduït nombre d’homes era degut a una primera batuda realitzada el 10 de maig, quan quatre mil homes havien estat arrestats i conduits a diferents camps de concentració–, però els fets del «Vel d´Hiv» van suposar l’operació més gran organitzada i brutal de totes. A més, aquesta s’emmarcava dins de l’operació “Vent Primaveral”, realitzada per part del nazisme triomfant en diversos països europeus ocupats, amb la finalitat de reduir la població jueva al vell continent.

Tot i que les autoritats franceses han negat durant anys la participació i responsabilitat dels seus homes en la batuda, la realitat és que la policia francesa va ser qui va planificar i portar a terme els plans alemanys. Van prendre-hi part uns nou mil homes de la policia i la gendarmeria amb el vist-i-plau del règim de Vichy.

La unitat alemanya responsable d’aquesta iniciativa va ser la secció IVB4 de la Gestapo dirigida per Adolf Eichmann, i el seu delegat Alois Brunner (capità de les SS) va ser l’encarregat d’ordenar a la policia francesa l’inici de la batuda per a concentrar els membres de la comunitat jueva per a enviar-los directament al camp de concentració d’Auschwitz.

rafleparis.jpgEls nazis van projectar, segons les seves estimacions, que la policia francesa havia d’arrestar a vint-i-dos mil jueus a París. Així, d’acord amb les ordres alemanyes, la batuda va apuntar a homes de qualsevol origen entre els setze i els cinquanta anys. Només es farien excepcions amb les dones en un avançat estat de gestació o en període de lactància i amb els menors de quinze o setze anys que serien enviats a la Union Générale des Israélites on serien enviats a alguna de les seves fundacions.

Tot i que el pla va mantenir-se en secret, molts homes van ser alertats pels rumors creixents i per la pròpia resistència francesa i van escapar-se o amagar-se, pensant que la policia francesa no faria presoners a dones i infants. En canvi, els oficials col·laboracionistes, desitjosos per complir les xifres dictades per les autoritats nazis, no van detenir-se davant les fugides i van fer presoners tots aquells que van caure a les seves mans.

Va haver parisencs que van denunciar els seus veïns a canvi de diferents beneficis, d’altres van arriscar-se per a protegir-los o amagar-los, però majoritàriament, la població va tancar els ulls i va restar en silenci.

Tot i que algunes informacions asseguren que tant la Creu Roja com els quàquers van portar menjar a les prop de set mil persones confinades al Velòdrom, la realitat sembla ser lleugerament diferent. Així, els presoners van haver de subsistir diversos dies gairebé sense menjar i sense aigua perquè les aparicions de les assistències humanitàries serien escasses.

Tampoc no hi havia banys pels presoners. Dels deu banys de que disposava el Vel d´Hiv, cinc es trobaven segellats per evitar fugues per les seves finestres. Així, els confinats van haver de recórrer a les cantonades per a fer les seves necessitats.

vel_1.jpg

El calor va anar fent-se sufocant ja que les finestres estaven tancades i el sostre de l’edifici era de vidre pintat d’un color fosc. Tot això sumat a la pestilència derivada dels dies de captiveri i les mancances humanitàries mínimes va comportar la deshumanització dels presoners.

I qui va intentar resistir-se va trobar la mort. Així, qui va intentar fugir del velòdrom va ser afusellat en el propi lloc davant de tots els altres presoners, nens inclosos, com a exemple. Transcorreguts cinc dies de captiveri, un centenar de persones van suïcidar-se incapaços de suportar la situació.

Després d’aquest tancament en condicions infrahumanes, els presoners van ser traslladats al camps francesos de Drancy, Beaune-la-Rolande i Pithiviers, per a viatjar definitivament a la mort al camp d’Auschwitz. Al veure que s’havien fet presoners més de quatre mil nens, aquests van ser separats dels seus pares, que van ser enviats al camp d’Auschwitz en primer lloc. Després de restar uns tres dies en els camps de concentració francesos, els alemanys van decidir transportar els infants a Auschwitz on, sense cap procés de selecció, van ser enviats directament a la mort en les càmeres de gas.

Rafle_du_Vel_d'Hiv_plaque.JPG

Rafle_du_Vel_d'Hiv_métro_Bir_Hakeim.JPG

Aquesta batuda, per si sola, va aportar una quarta part dels 42.000 jueus francesos que van ser enviats a Auschwitz. Es calcula que només unes vuit-centes persones van sobreviure a la Rafle du Vélodrome d’Hiver.


París, la ciutat ocupada (1939-1944)

divendres, 18/06/2010

I l’espectre de la guerra va esdevenir realitat. Si alguna cosa podem dir de la Segona Guerra Mundial, és que va ser un conflicte anunciat. Les nacions europees van intentar fer concessions a Hitler (Pacte de Munic de 1938) enfront de les exhibicions militaristes alemanyes, que el març de 1939 envaïa Txecoslovàquia i el setembre es llançava a envair Polònia. Ja no es podia mirar més cap a altra banda. La guerra estúpida (drole de guerre) havia esclatat.

El maig de 1940, la victoriosa guerra llampec alemanya (blitzkrieg) combinaria els atacs aeris amb els velocíssims avanços de l’artilleria motoritzada per a conquerir en un mes Bèlgica, Holanda i el nord-est de França. Havia arribat l’hora de jugar la batalla per París. Igual que el 1870, i ara sí amb una amenaça real, les tropes s’apropaven perillosament a la capital. Així, les dues primeres setmanes de juny es desencadenava la batalla. El dia 2 els avions de la Luftwaffe bombardejaven Billancourt i altres districtes perifèrics, encertant les fàbriques de Renault i Citröen i causant prop d’un centenar de ferits. Els carrers parisencs s’omplen de refugiats que intenten fugir cap el sud carregant les seves pertinences com bonament poden. El dia 9 els membres del govern imiten els refugiats i, novament, es retiren a Bordeus. Els aliments ràpidament comencen a escassejar, les ràdios perden la veu i part de la premsa deixa d’aparèixer.

2dgnspd.jpg

La França dividida. En color groc la zona ocupada (inclosa la ciutat de París) i en color blau el territori del règim col·laboracionista de Vichy

Les tropes alemanyes entraven a París el 14 de juny. Les unitats d’elit del VI exèrcit del Reich desfilaven pels Champs Élysées davant l’aplaudiment dels germanòfils i la resignació silenciosa de la major part de la població que, tot i això, va acudir a veure el seu pas fins a la Plaça de la Concòrdia. El governador militar Heindrich Dentz instal·la la seva residència als Invalides, i en els seus portals onegen les banderes nazis. Tres dies després, el nou cap de Govern, Pétain, signa un humiliant armistici que li permet crear un estat titella dels nazis amb seu a Vichy. El gris i plujós juny de 1940 era l’inici de quatre anys d’ocupació. París s’anava al llit amb el seu enemic.

Paris,_Parade_deutscher_Soldaten.jpg

Unitats d’elit del VI exèrcit del Reich desfilant pels Champs Élysées davant l’aplaudiment dels germanòfils i la resignació silenciosa de la major part d'una població parisenca derrotada i superada per les circumstàncies

Després de l’espantada dels britànics a Dunkerque i l’ocupació de París, un eufòric Adolf Hitler decideix visitar París, símbol del poder alemany sobre Europa. El führer passeja pels grans bulevards, es fa fotografiar a l’Òpera i a la Torre Eiffel (on crea un pavelló amb la creu gamada a la planta superior) i rendeix un sentit homenatge a la tomba de Napoleó; el nou i l’antic amo d’Europa es trobaven a París. Cadascú exportava la seva pròpia revolució i París simbolitzava més que qualsevol de les seves conquestes a la resta d’Europa.

ww2-82.jpg

Hitler a París. Un führer triomfant va passejar pels grans bulevards de la capital i es va fotografiar a la Torre Eiffel

A mida que avança l’ocupació, ocupants i ocupats comencen a practicar una nova, tensa i obligada convivència. El govern militar farà un esforç per donar a la ciutat una falsa aparença de normalitat, dissimulant les batudes d’esquerranistes, jueus i presumptes col·laboradors de la resistència que organitza la Gestapo des del seu quarter general a l’avinguda Foch. Els nazis prenen algunes mesures que ratllen l’absurd com la retolació en alemany amb advertències a la població o la prohibició de la circulació de cotxes particulars. Per contra, s’estimula el comerç i la vida nocturna. Durant el dia, els capitosts nazis recorrerien la ciutat a la recerca de joieries i tendes elegants on realitzar compres per a esposes i amants, seuen a les terrasses dels bulevards, visiten el Louvre o compren dubtoses obres d’art en els quais de la Rive Gauche. A les nits recorren Maxim’s, La Tour d’Argent o La Lorraine per sopar, els alts comandaments van a l’Òpera i els oficials passegen per Montmartre per escoltar a Maurice Chevalier, Ives Montand o Edith Piaf. El Moulin Rouge i el Chat Noir seria la darrera visita.

Aquest recorregut dels ocupants acostumava anar acompanyat per la figura dels sol·lícits personatges locals coneguts com “col·laboracionistes”. Aquesta tendència a l’alternança nocturna amb alemanys no tenia perquè respondre necessàriament a idees pronazis (que en moltes ocasions sí) sinó a un afany per beneficiar-se de la nova situació. De vegades només es buscava un mínim favor com excedent de vals per a aliments, un paquet de cafè, cigarrets, etc. Aquestes eren les mercaderies més valorades ja que els bitllets de l’ocupació perdien valor dia a dia, a mesura que les tendes cada cop estaven més buides.

Paris,_vor_dem_Truimphbogen.jpg

Gendarme saludant un oficial nazi

Si la deportació de jueus va ser la taca més negra d’aquest període, una taca grisa va ser la de la manca d’abastiments. París havia perdut en el segle XX el costum de passar gana, i els seus habitants es miraven incrèduls en les llargues cues matinals davant de les tendes d’alimentació i els forns. Aquestes tendes esgotaven ràpidament les seves mercaderies i bona part dels parisencs tornaven a casa amb les mans buides. Quedava el recurs al mercat negre, font de negocis lucratius a costa del cafè, la xocolata, el tabac, l’arròs, la farina, els ous, el pa… El contrast entre el París festiu de nazis i col·laboracionistes era cada cop més escandalós. El somni de Hitler i Goebbels de fer de la Ciutat de la Llum l’aparador de la nova Europa nacionalsocialista estava abocat al fracàs.

París tenia des de sempre una nombrosa i activa comunitat jueva, que es localitzava principalment al barri del Marais i a la rue des Rosiers. Tot i que molts dels alts comandaments de l’ocupació no compartien el deliris genocides del nazisme, la “solució final” de la qüestió jueva restava exclusivament en mans de la Gestapo. I els parisencs jueus van córrer la mateixa sort que a les altres ciutats d’Europa. Els primers atacs a comerços i restaurants van ser protagonitzats pels feixistes locals, com la Guàrdia Francesa o el Jeune Front, gràcies a l’obligatòria estrella groga que els identificava. La Gestapo va actuar obertament, com era el seu estil, des de maig de 1941, deportant els primers 6.000 jueus, la major part refugiats estrangers, que van anar a parar directament a Auschwitz. El juliol i agost de 1942, una batuda en els barris jueus comportaria l’arrest de 12.000 residents, entre ells un miler de nens, que també van ser enviats als camps d’extermini. Va haver parisencs que van denunciar els seus veïns a canvi de diferents beneficis, d’altres van arriscar-se per a protegir-los o amagar-los, però majoritàriament, la població va tancar els ulls i va restar en silenci.

El 1944, un moviment per la resistència encapçalat des de Londres pel general De Gaulle (Govern de la França Lliure) va intensificar la seva acció a París. Prova d’això és el fet que la Gestapo i les SS van intensificar la seva acció contra el maquis i la resistència. La sort de la guerra estava canviant i París seria alliberat el 25 d’agost en una acció combinada de la resistència francesa i les tropes aliades. El dia següent, el general de Gaulle desfilava triomfant pels Camps Elisis. La ciutat s’ha salvat i, afortunadament, el comandant alemanys Dietrich von Choltitz, encarregat de la defensa de París, ha desobeït l’ordre de Hitler de demolir tots els monuments de la capital. El propi von Choltitz seria l’encarregat de signar la rendició de les tropes nazis a Montparnasse. Ara, un nou contingent desfilaria pels Champs Élysées: De Gaulle i les tropes aliades. París tornava a ser lliure.

Paris1944-improved.jpg

Desfilada de la victòria de De Gaulle i les tropes aliades pels Champs Élysées. París tornava a ser lliure

París, dels feliços anys vint a la crisi econòmica i el fantasma de la guerra (1919-1939)

dijous, 17/06/2010

La postguerra va comportar un notable alliberament dels costums i els usos socials, marcant l’ocàs dels rígids motlles victorians que havien encotillat la societat europea des de finals del segle XIX. Les necessitats bèl·liques van imposar el canvi dels cànons de treball, de conducta, de convivència, i els joves van assumir l’alegria de la victòria i el benestar derivat de la pau amb un estil de vida més lliure i independent. La música i les dones, el jazz americà i la moda… un nou talant esclosiona a París. “Paris, Paris tout entier”, canta Josephine Baker.

Josephine_Baker_1950.jpg

Josephine Baker

Les principals beneficiaries d’aquests canvies serien les dones, l’aspecte de les quals aviat no s’assemblaria gens al de principis de segles. Tot començaria amb el Ball de les Vídues, de 1920, organitzat per les dones que volien refer la seva vida després de la pèrdua dels seus marits en el camp de batalla. Aquestes vídues aviat res tindrien a veure amb les joves emancipades que aviat marcarien l’imaginari col·lectiu. Les cotilles van desaparèixer, arrossegant darrera seu els densos enagos i unes faldilles es retallaven fins arribar a l’alçada del genoll, al temps que la cintura descendeix per marcar els malucs femenins. El cabell llarg dóna pas al cabell “a le garçon”, el maquillatge apareix lligat a la modernitat i les llargues boquilles de fumar donen un toc eròtic a les boques pintades d’un color vermell passió. El culte al cos deixava d’ésser un tabú i les dones comencen a practicar esports com el golf, el tenis o la natació, exhibint les seves formes.

París esdevenia el centre d’un nou estil de vida. Apareixien els dissenyadors de moda cèlebres, es poblaven els seus elegants bulevards elegants amb exclusives cases d’alta costura, boutiques de joieria exclusiva i perfums de marca (Cocó Chanel) proliferaven, hotels de luxe s’aixecaven, renaixien els restaurants de luxe i una inimitable vida nocturna donava el toc bohemi de la Belle Epoque a la ciutat. Els Champs Élysées, Montmartre, el faubourg Saint Honoré… Tot lluïa com mai, i els renascuts Moulin Rouge i el Folies Bergère recuperaven els seus temps de glòria. Noves estrelles apareixien en el món de les varietés com Maurice Chevalier i les cabareteres Mistinguett (la rosa picant) i Josephine Baker (la negra afroamericana). El teatre dramàtic de Sara Bernhardt arribava al cim del seu art en una esplèndida maduresa. El primer tango arriba a París amb Carlos Gardel el 1925 per a fer ombra al popular charleston. París era una festa.

print_casino_de_paris_mistinguett.JPG

Cartell anunciant l'actuació de la cabaretera Mistinguett al Casino de París

També el paisatge físic de la ciutat estava canviant. Le Corbusier (el suís Charles Jeanneret) va construir dos impactants edificis a la Ciutat Univeristària, erigida al sud del Parc de Montsouris, com a símbol dels nous temps. A tota Europa s’imposava una arquitectura racionalista i funcional, basada en l’ús del ciment armat i el vidre, que fins aleshores a París tenien una escassa presència. Ara s’aixecaran la casa del poeta surrealista Tristan Tzara per Adolf Loos, l’Escola Normal de Música de Auguste Perret i la “ciutat refugi” del propi Le Corbusier. Obres d’avantguarda que coincideixen amb un altre fenomen: la construcció dels edificis d’apartaments destinats a integrar el boom demogràfic que acaba destruint les restes de les muralles i congregant en el gran París a 4 milions i mig d’habitants.

PARIS_Panorama_de_la_Porte_Clignacourt_vers_STO.JPG

Imatge de la Porta de Clignancourt en el període d'entreguerres

Les distàncies urbanes s’estan incrementant i el metro s’estén per abraçar la banlieue. Milers de persones comencen a moure’s cada dia sota terra; d’altres comencen a moure’s en el seu propi automòbil, protagonista d’una veritable febre motoritzada que reina a la urbs. Els glorificats taxis del Marme del general Gallieni s’han multiplicat, i comparteixen bulevards amb els cotxes particulars, il·luminant amb els seus fars la nit parisenca. La indústria francesa imita a Henry Ford i democratitza l’accés al motor amb la producció de Renaults i Citroëns a preu assequible i amb una mecànica més senzilla. Serà el 1923, a Le Mans, quan es celebri el primer campionat de vint-i-quatre hores de competició automobilística. En paral·lel, els parisencs descobreixen el turisme de carretera pels caps de setmana. És ara quan neix la guia Michelin.

Mentre els parisencs fan turisme de carretera, París es converteix definitivament en la ciutat del turisme de tot el món. Hi arriben nord-americans rics, sud-americans més rics, aristòcrates europeus, cabdills àrabs i rajàs indis. També exiliats de la Revolució russa buscarien refugi a la ciutat de les llums. Tots conflueixen en un turisme de luxe a París, però també estudiants, artistes novells, aspirants a literats… i artistes i intel·lectuals consagrats (Sigmund Freud, Tristan Tzara, Gertrude Stein, Scott Fitzgerald, Samuel Beckett, James Joyce, Ernest Hemingway, Pablo Neruda, Pablo Picasso, Juan Gris, Joan Miró, Salvador Dalí). Només a París es podia beure un primera persona de les fonts de l’avant-garde. Els cafès bohemis de Montparnasse són el punt de trobada amb personatges com el jove André Malraux, Paul Valery, Jean Cocteau, Jules Romain, Louis-Ferdinand Céline, Marcel Pagnon, André Breton… El surrealisme pictòric neix a París així com les novetats literàries més destacades del període. I el que no hi neix –el cabaret berlinès, el psicoanàlisi freudià vienès, el futurisme italià, el constructivisme rus–, en busca refugi per créixer i desenvolupar-se. Són els anys bojos, els anys de la cita a París.

Tot succeeix a París. El 1924 es celebren les Olimpíades –sense representació alemanya com a càstig dels vencedors de la Gran Guerra– amb una participació rècord de 3.000 atletes, entre ells un centenar de dones. L’any següent la ciutat és la seu de l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives i Indústries Modernes que consagra i dóna lloc al terme Art Decó.

En la dècada dels anys trenta, París esdevindria reflex dels nous moviments polítics que van dividir Europa marcant tota la història del segle XX. D’una banda, el desenvolupament industrial que va multiplicar la classe treballadora va passar per un període de depressió econòmica amb el conseqüent increment de l’atur, que, en aparença, contrastava amb els avenços socials i econòmics que proclamava la Unió Soviètica. De l’altra, les burgesies capitalistes responen, en part, a la crisi econòmica desplaçant-se cap a l’extrema dreta, que es mobilitza a través dels fronts patriòtics i les lligues nacionalistes ultraconservadores. En mig apareixia un nou fenomen: un nacionalisme bullanguer i popular que arrabassa banderes a l’esquerra i s’autoqualifica de socialista mentre fa ús d’uniformes paramilitars. Els seus líders: Maurras, Laval, Henriot… El 6 de febrer de 1934, les lligues patriòtiques desfilen pels Champs Élysées. És la versió nacionalsocialista francesa d’allò que a Itàlia va denominar-se feixisme, a Alemanya portaria Hitler al poder i a Espanya recolzaria l’alçament de Franco. El mateix 1936, però, el poble de París sortiria al carrer a celebrar la victòria electoral del Front Popular de Leon Blum. Els carrers de París, com arreu d’Europa, esdevindrien escenari d’enfrontaments entre els cadells comunistes i feixistes Començava el viatge al final de la nit.

1936_leon_blum.jpg

Leon Blum celebrant la victòria electoral del Front Popular el 1936

En un intent per donar la imatge de que res no ha canviat en els anys trenta, París organitza una nova Exposició Universal el 1937. Però, entre la proliferació de les vagues i els enfrontaments al carrer entre partidaris de l’extrema dreta i de l’extrema esquerra, la ciutat no estava realment centrada per a celebrar aquest tipus d’esdeveniments. Europa estava engripada i París començava a patir febre. La mostra de la crisi final del període d’entreguerres a tota Europa el trobem en aquesta Exposició: els visitants són escassos i els pocs països participants presenten tardanament els seus estands, més per cobrir l’expedient que per convicció en aquella revifada de la Belle Epoque que havien estat els anys vint. Només dos pavellons destaquen per sobre dels altres –pavelló de la República espanyola a banda, amb el Gernika de Picasso presidint l’espai en plena Guerra Civil–, són el d’Alemanya, presidit per una enorme àguila i una esvàstica al cim, i el de la URSS, presidit per un gran escut amb la falç i el martell. Un fantasma apocalíptic recorre París, França, Europa, el món.

Com a resposta a aquest fantasma, Jean Renoir estrenava la seva pel·lícula La Grande Illusion, potser l’al·legat antibèl·lic més bell i commovedor que mai hagi produït el cinema.

18462087.jpg

"La Grande Illusion" de Jean Renoir

Aires bèl·lics sobre París (1914-1918)

dimarts, 15/06/2010

Vist amb els nostres ulls del segle XXI pot semblar evident que el 1914 tot estava encaminat cap a l’esclat de la Gran Guerra, però els contemporanis dels fets no ho tenien tan clar. Les complicades relacions internacionals, les rivalitats imperialistes, el conflicte dels Balcans, la cursa d’armaments, l’expansió de nacionalisme… tot estava present, però l’opinió pública parisenca, amb el vívid record dels fets de l’ocupació de 1870, no esperava més que la pau, fet que es revelaria impossible quan el 28 de juny l’assassinat a Sarajevo de l’arxiduc Francesc Ferran comportava l’esclat del que coneixem com a Primera Guerra Mundial.

Abans de l’esclat del conflicte els parisencs estaven dividits, un cop més, en dos bàndols polítics: la dreta nacionalista, probèl·lica i profundament antigermànica; i l’esquerra internacionalista, obrera i pacifista. Aquesta darrera va protagonitzar, tal i com va declarar-se la guerra, una sèrie de vagues industrials encapçalades pel sector més combatiu del socialisme, que van esdevenir mobilitzacions massives contra la mobilització forçosa, que exigien la pau i amenaçaven amb la Revolució. L’estat de guerra, però, facilitaria al govern la repressió dels manifestants i l’aplicació de la llei marcial als caps del moviment. El Partit Socialista acabaria tancant files amb el govern i unint-se a la Unió Sagrada. El fet nacional va imposar-se.

Els alemanys ja s’havien fet amb el control de Bèlgica i seguien el seu avenç cap al Marne, fet que va acabar unint la població parisenca en un sentiment comú: la por a reviure l’experiència de l’ocupació prussiana de 1870 i l’exaltació antialemanya. Literats famosos com Romain Roland, Marcel Prevost o André Guide van publicar articles obertament xenòfobs contra el “dimoni alemany”. Això sí, hi havia d’altres figures que defensaven la posició bèl·lica de França de forma més racional: Jean Cocteau, que conduïa una ambulància en el front, o Madame Marie Curie, que va dedicar el muntant del seu premi Nobel de química a la compra de bons de guerra.

Les_mobilisés_parisiens_devant_la_gare_de_l'Est_le_2_août_1914.jpeg

Mobilització del poble de París a l'estiu de 1914

En el mes de setembre, els exèrcits francès i britànic van replegar-se cap al Sena, mentre els imperials ocupaven Senlis, una antiga ciutat gal·loromana en el Oise. La por va apoderar-se dels parisencs, esdevenint autèntic pànic quan van veure com el govern fugia (de forma preventiva) cap a Bordeus. Abans d’abandonar la ciutat, va nomenar-se com a governador general de París el general Joseph Gallieni, un veterà de 65 anys, heroi nacional de les guerres colonials, que encara conservava el seu esperit guerrer. Gallieni va decidir que la millor defensa de la capital passava per enviar al front els regiments aquarterats en ella. Però la batalla decisiva s’estava aproximant i el temps impossibilitava, amb les vies de comunicació blocades, l’arribada a pas de cavall, i molt menys a pas d’infanteria. Aleshores el general decomissà tots els taxis de la ciutat, hi fa pujar els soldats i els envia cap a la batalla del Marne. Amb aquest esforç, i desprès de successius combats, els francesos van frenar l’avenç alemany, convertint-lo en retirada el 12 de setembre. Ambdós bàndols havien patit un total de 500.000 baixes, en la que pot ser considerada com l’acció més sagnant de tot el conflicte. Els parisencs podien sospirar alleujats però, en realitat, la guerra no havia fet més que començar.

Battle_of_the_Marne_-_Map.jpg

La Batalla del Marme

Taxi-marne.JPG

Els taxis, protagonistes indirectes de la Gran Guerra

Els alemanys ja no tornarien a estar tan a prop de París com en aquell negre setembre de 1914 en el que seguiria de guerra. Tot i això, els seus habitants van seguir amb el temor al cos. El record de 1870 estava ben viu. Per aquest motiu es seguirien ansiosament les notícies que arribaven des del front al voltant d’una guerra que es feia interminable i amb molts tombants de rumb.

Munitions_Manufacturing.jpg

Dones facturant munició l'any 1917

Els símptomes no eren bons pels parisencs: el govern havia fet portar des del Louvre i altres museus cap a Londres i Nova York alguns del seus principals tresors, demostrant la seva poca fe en la resistència de la ciutat. Molts parisencs amb recursos havien seguit el mateix camí pel seu compte; mentre el poble no tenia més remei que empassar-se la guerra sota la por, treballant en les indústries de guerra o com a voluntaris en els hospitals i la defensa civil. L’aïllament comportaria problemes d’abastiments que, sumats al caos sanitari i a la presència de soldats amb permisos temporals, van difondre la sífilis i la tuberculosi entre la població civil, desatesa per la prioritat donada en els hospitals als ferits en la contesa bèl·lica.

Els parisencs van habituar-se, resignats, a aquests efectes secundaris o col·laterals d’una guerra que, tot i la llunyania del front, no va deixar de donar-los algun que altre ensurt en directe. Així, Alemanya va assajar sobre el cel de París els primers bombardejos aeris de la història amb els seus novíssims zèppelins, grans globus dirigibles amb forma de cigar que fabricava el comte Von Zeppelin. Per sort, els grans aparells voladors no van tenir gaire fortuna en la seva ofensiva: de prop de 200 bombes detectades per la Defensa Civil, aquestes només van provocar danys menors i algunes ni tan sols van arribar a esclatar.

Zeppelin_diagram.png

Diagrama d'un Zeppelin emprat a la Primera Guerra Mundial

D’altra banda, la primavera de 1917, la contraofensiva alemanya va comptar amb una nova arma: el canyó Krupp (la “gran Berta” en honor a l’esposa del fabricant), capaç de disparar grans projectils explosius a uns 100 km de distància, l’invent rodava per les vies del tren i París va ser el seu blanc. De 300 dispars efectuats per la màquina, Berta va provocar 205 morts, 563 ferits i importants danys materials.

Aquestes serien les úniques baixes civils patides per la capital en els quatre anys de guerra, tot i que la victòria aliada comportaria alguns altres inconvenients. Alemanya signava l’armistici el novembre de 1911, en mig d’una epidèmia de grip (l’anomenada grip espanyola) que causaria tants morts com el front de combat. Un any desprès, centenars de soldats britànics i nord-americans van protagonitzar el passeig de la victòria –i, sembla que el comportament d’alguns va ser més propi d’ocupants que d’aliats–. Aquests, junt amb els diplomàtics dels deu països implicats en la discussió dels tractats de Pau a Versalles van desfilar pels Champs Élysées davant de l’aclamació dels parisencs. Com es conegut sobradament, el tractat definitiu que posava fi a la guerra es signaria a Versalles, a la Sala dels Miralls, el 28 de juny de 1919, imposant unes condicions polítiques, econòmiques i militars humiliants pels alemanys (diktat). Possiblement, a Versalles es gestava l’origen de la Segona Guerra Mundial, però aquesta ja és una altra història.

París i les llums de la Il·lustració

dissabte, 29/05/2010

L’abisme social existent a París no va fer més que créixer al llarg del segle XVIII fins arribar a un extrem digne de la caricatura. Mentre els miserables de París es disputaven les rates del Sena, els magnats i aristòcrates s’oferien entre ells sumptuosos sopars de cinc o sis plats –sense comptar els entremesos, les amanides i els hors d’ouvre–. Al mateix temps, unes quantes dames de l’alta societat organitzaven en els seus salons reunions artístiques i literàries en les quals es discutien les idees racionalistes que arribaven d’Alemanya i Anglaterra. D’entre les tertúlies més populars destacaven les de madame d’Épinay, madame du Deffan o Ninon de Lenclos, a les quals hi assistien els principals protagonistes del moviment filosòfic i literari que anomenem Il·lustració.

Encyclopedie_frontispice.jpg

La Veritat, rodejada per la llum (símbol central de la Il·lustració francesa), acompanyada per dues figures simbòliques situades a la seva dreta, la Raó i la Filosofia, que esgarrapen el vel que la cobreix i oculta dels ulls dels homes

Els salons van adquirir una gran significació en els cercles il·lustrats. Així, les dames de l’alta societat van començar a convidar a casa seva a artistes i filòsofs en determinats dies de la setmana. Qualsevol que posseís un mínim d’afabilitat i intel·ligència era ben rebut en aquestes reunions. Alguns, com Rousseau, van criticar l’estil innocu i informal dels salons, però en ells, de la mateixa manera que en els pòrtics, els jardins i els cafès del Palais Royal, on s’intercanviaven novetats, es difonien rumors i es tramaven intrigues (tot i que en connivència amb el joc, la prostitució i d’altres plaers), va modelar-se el poder de l’opinió pública, els talents retòrics van perfeccionar el seu estil i joves ambiciosos arribats de les províncies van posar a prova les seves qualitats com a escriptors o polítics. I entre ells van moure’s també els pares de la Il·lustració francesa: Diderot, D’Alembert, Voltaire i Montesquieu.

Els intel·lectuals, científics i literats de la Il·lustració, anomenats en el París de Lluís XV com els “filòsofs”, constituïen una bona mostra de la societat del període. D’aquesta manera, Rousseau era el fill d’un ric rellotger i joier, Voltaire va ser un nen de classe mitjana educat pels jesuïtes, Condillac era sacerdot, Condorcet tenia el títol de marquès, Diderot provenia d’una família d’artesans fabricants de ganivets, i D’Alembert era fill natural d’un aristòcrata.

Les seves obres desenvoluparien les idees racionalistes, empiristes i cientificistes que tenien les seves arrels en el renaixement i van tenir una influència fonamental en els aspectes ideològics de la Revolució francesa. Diferents corrents de pensament van subministrar a la Il·lustració les seves armes intel·lectuals i van contribuir al seu dinamisme intern. Així, convivien la teologia reformista i l’ateisme; el pensament filosòfic sistemàtic i l’observació particular de les ciències naturals; la fe en el progrés i l’escepticisme en el futur… Tot i això, cadascuna d’aquestes antítesis generava a la seva vegada una necessitat d’harmonia i reconciliació, de diàleg entre els contraris, com la que oferia, per exemple, la idea d’una Raó universal inherent a les lleis de la natura.

Curiosament, ni l’Estat absolutista ni l’aristocràcia van advertir el risc potencial dels escrits dels filòsofs, als quals protegien i celebraven com un imprescindible matis intel·lectual dins de l’esplendor de la monarquia francesa.

Voltaire.jpg

Voltaire va passar dues setmanes empresonat a la Bastilla el 1726 i després va haver d'exiliar-se a Anglaterra

Les activitats dels il·lustrats no restaven, però, excloses de cert perill. No existia llibertat de premsa i qui rebutjava la censura estatal corria el risc d’anar a parar a la presó, de ser desterrat o de ser condemnat a prestar serveis a galeres. Fins i tot Voltaire va conèixer la Bastilla. És per això que molts dels primers escrits de la Il·lustració van aparèixer impresos a ciutats com Amsterdam o Ginebra. Des d’allí van introduir-se de contraban al país, van reimprimir-se novament a França de forma il·legal o van produir-se mitjançant indicacions inexactes als censors.

El 1789, la policia va comptabilitzar a la ciutat de París l’existència de 100 premses tipogràfiques transportables al servei de la producció de llibres il·legals. A més, els textos més radicals circulaven per les àmplies xarxes de correspondència dels il·lustrats en forma de manuscrits secrets, reescrits un cop i un altre. De forma oral, els seus pensaments van divulgar-se per nombrosos cafès, cercles, acadèmies, salons, lògies maçòniques i societats literàries.

El poble parisenc, per la seva banda, no tenia coneixement de les noves idees que circulaven pels salons i les tertúlies à la page. Suficient tenien amb la lluita del dia a dia per sobreviure, i culturalment estaven temporalment idiotitzats per les populars funcions còmiques de lèpoca, bastides sobre un humor escatològic i malparlat. És més, davant de l’agudització de la crisi en el regnat de Lluís XV ni tan sols van donar-se manifestacions de protesta pels carrers de París ni cap aldarull contra els abusos del sistema.

Tot i això, el germen de la rebel·lió introduït per l’obra dels filòsofs sí que va començar a trobar el seu espai en certs grups de la jove burgesia i la baixa aristocràcia, que van veure en les idees de la Il·lustració una alternativa a la decadència cada cop més insostenible del règim.

El punt culminant i símbol de l’augment de la influència cultural de la Il·lustració va constituir-lo l’èxit de l’Encyclopédie editada per Diderot i D’Alembert, sota el subtítol de “Diccionari raonat de les Ciències, les Arts i els Oficis”. Veritable obra capital del racionalisme i model des de la seva publicació de tots els projectes enciclopèdics posteriors, els 35 volums de l’obra van ser publicats entre 1751 i 1780, suposant el salt definitiu per a les biblioteques de tota Europa en referència a la informació.

Encyclopedie.jpeg

Portada del primer volum de "L'Encyclopédie, ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers" (1751)

El propòsit de l’Enciclopèdia era la transmissió raonada de tot el coneixement disponibles fins al moment. En ella trobem reflectides les idees de Rousseau, Montesquieu, Voltaire o Diderot, i també va recollir els descobriments i mètodes empírics emprats per científics francesos com Linné, Buffon, Lavoisier o Jussieu. En resum, un veritable compendi del pensament i el coneixement humà en la segona meitat del segle XVIII.

La seva obertura cap als continguts crítics al règim va causar forta animositat vers l’obra. Per exemple, el 1757, el clergat va responsabilitzar al “partit dels filòsofs” de l’atemptat sofert per Lluís XV i va aconseguir una prohibició temporal de l’Enciclopèdia. Tot i això, els 4.000 subscriptors de dins i fora del país, als quals s’hauria de retornar els diners avançats per adquirir l’obra, van insistir en rebre els volums que els hi faltaven. Quan, finalment, van poder publicar-se, tot el món europeu era conscient que el nou esperit del període havia acomiadat definitivament el “poder de les tenebres”.

Amb l’Enciclopèdia podem tancar, simbòlicament, el gran cicle de l’absolutisme il·lustrat. Un període d’excessos despòtics i opressió que portarien l’Antic Règim en menys de vint anys a un tràgic final. Possiblement el que es mereixia. D’aquest moment històric hauria de sorgir la Revolució per antonomàsia, la que canviaria substancialment la història de França i Europa, i que tindria com a principal protagonista al poble de París.