Arxiu de la categoria ‘1.2 Imatges del París contemporani’

Ernest Meissonier: La barricada del carrer Mortellerie

divendres, 17/05/2013

El moviment revolucionari de 1848 va començar a París quan el febrer el govern, cada cop més moderat, corrupte i deslegitimitat socialment, va restringir les llibertats ciutadanes. Un moviment insurreccional va culminar amb l’assalt al palau reial, la fugida del rei Lluís Felip d’Orleans i la proclamació de la Segona República el 24 de febrer. Aleshores va formar-se un govern provisional amb la participació de republicans, socialistes i radicals amb l’objectiu d’impulsar un programa de reformes polítiques i socials.

meissoner barricade mortellerie.jpg

Tanmateix, les eleccions d’abril van suposar la victòria de la burgesia liberal moderada, deixant en minoria els representants dels treballadors. Aquests, els grans protagonistes de la Revolució de 1848, es veien novament marginats a la cambra de representants i, a més, van patir la liquidació de les reformes socials que s’havien iniciat. La resposta al gir conservador de la República va ser una nova insurrecció obrera a París, el juny, que va derivar en un enfrontament entre la burgesia i el proletariat. La rebel·lió va ser sufocada amb la intervenció de l’exèrcit i una dura repressió que culminaria amb la detenció i deportació dels líders del moviment obrer parisenc. La revolució social havia fracassat.

Testimoni artístic i protagonista en primera persona, el pintor francès Ernest Meissonier (1815-1891), capità d’artilleria de la Guàrdia Nacional encarregada d’esclafar la Revolució de 1848, va ser un observador privilegiat de la repressió de la insurgència popular en una barricada aixecada al costat de l’Hotel de Ville de París. Al quadre La barricada del carrer Mortellerie (La Barricade, rue de la Mortellerie, 1851) ens deixa el seu testimoni:

Quan el vaig pintar encara em trobava sota la terrible impressió de l’espectacle que acabava de veure […]. Aquestes coses entren a l’ànima de qui les reprodueix […]. He assistit a l’esdeveniment en tot el seu horror, soc testimoni de la matança dels revoltats, el cadàvers dels quals, afusellats i llançats per les finestres, cobrien les llambordes mentre la seva sang, que seguia brollant, tintava el terra de vermell.

La imatge, tot i ser la visió d’un pintor conservador que va participar de la repressió, ens presenta els fets amb cruesa, amb realisme. La cara de la mort esdevé protagonista dramàtic. No existeixen ornaments que justifiquin o edulcorin l’escena. Tampoc existeixen els herois, només el poble anònim esclafat. En primer pla, d’entre el conjunt de cossos anònims morts per l’acció de l’exèrcit i la Guàrdia Nacional, destaca un cadàver. Va vestit amb els colors de la nació: blau, blanc i vermell. Aquest mort és el símbol que dóna força i caràcter al quadre: és la nació francesa dessagnada per la guerra civil.

meissoner barricade mortellerie 1.jpg

meissoner barricade mortellerie 2.jpg

La capital de la Revolució (1): Dels Estats Generals a la presa de la Bastilla

dimarts, 5/02/2013

Les forces latents que havien anat desenvolupant-se en els darrers anys van esclatar quan la monarquia va veure’s obligada, per primer cop des de feia 170 anys, a convocar els Estats Generals per aconseguir donar una solució consensuada a la crisi política, econòmica i financera de França. El país es trobava econòmicament arruïnat i les diferències entre rics i pobres havien assolit unes dimensions intolerables. L’Estat francès es trobava abocat a la bancarrota mentre que tots els intents per portar a terme una reforma de la política financera i fiscal fracassaven per la resistència de la noblesa i dels parlaments. Arribats a 1789 la fam i els aixecaments espontanis començaven a sacsejar les províncies i la capital.

Qu'est_ce_que_le_Tiers_Etat.jpgL’opinió pública, desenvolupada al llarg del segle XVIII com a conseqüència de la difusió de les idees il·lustrades, va veure que aquest era el moment de posar-se en marxa. Havia arribat el moment de fer realitat els projectes constitucionals, de posar sobre la taula els seus ideals il·lustrats, la crítica i el dret natural que havia marcat els debats dels salons.

Es la voluntat de Sa Majestat”, segons constava en el reglament d’elecció dels Estats Generals, “assegurar a qualsevol, fins i tot en els llocs més allunyats del regne, que els seus desitjos i reclamacions arribin fins a Ell”. Els components del Tercer Estat van interpretar aquesta declaració reial com una invitació a l’aixecament de la censura: en qualsevol espai de París van aparèixer proclames en els murs; el poble va rebre octavetes i pamflets; els quaderns de queixes van restar farcits de les demandes i necessitats de la població. Sieyès escrivia en un d’aquests pamflets amb caràcter electoral: “Què és el Tercer Estat? Tot. Què ha estat fins ara en l’ordre polític? Res. Què demana? Arribar a ser alguna cosa en dit ordre”. Contra l’esperit que havia inspirat la convocatòria del Estats Generals, semblava que finalment havia arribat l’hora del poble.

D’aquesta manera, els Estats Generals van iniciar les seves reunions el 5 de maig a Versalles. L’excusa per a realitzar la reunió en l’espai emblemàtic de l’absolutisme va ser que era allà on es trobaven les seus del govern i de la cort, però la intenció evident era mantenir al Tercer Estat, la representació del “poble”, allunyat de les seves combatives bases socials establertes a París.

La tradició establia que cada estament votés en bloc, fet que atorgava l’avantatge al clergat i l’aristocràcia de l’Antic Règim. Però els representants populars van posar la primera pedra de la Revolució protagonitzant el primer acte realment revolucionari: exigir el principi “d’un home, un vot”. La noblesa va oposar-se radicalment, mentre que el clergat va navegar en l’ambigüitat. Tot quedava bloquejat davant d’aquest dilema polític. Va ser aleshores quan el Tercer Estat va jurar-se per esdevenir Assemblea Nacional, a la qual es sumarien membres del clergat i uns pocs aristòcrates, com el Duc d’Orleans, Felip Igualtat. La Revolució havia començat.

estats-generals.jpg

Lluís XVI, però, no estava disposat a admetre aquesta democratització assembleària de l’ordre de l’Antic Règim i va clausurar les reunions. Però en el Jeu de Paume de Versalles el Tercer Estat i els trànsfugues dels estaments privilegiats esdevenien els representants de la nació, els protagonistes de la Revolució institucional. No hi havia marxa enrere, i el 9 de juliol, sota la pressió popular que començava a portar l’efervescència a París, l’Assemblea, ja amb tots els representats dels Estats Generals reintegrats, esdevenia constituent. Però Lluís XVI no havia sufocat l’incendi i la destitució del ministre Necker provocaria la reacció immediata del poble. París començaria a cremar.

Serment_du_jeu_de_paume.jpg

És ara quan París esdevé el gran escenari de la Revolució. La ciutat en la qual el poble surt a prendre els carrers tumultuosament per fer sentir el seu descontent vol ser protagonista del temps històric que s’enceta. Una ciutat castigada per la crisi, en la qual la fam és el protagonista quotidià de l’existència dels seus ciutadans. La ciutat en la qual el preu de la lliura de pa s’havia duplicat en un any i l’escassetat d’aliments és cada dia més evident. La ciutat on comença a ser massa habitual observar l’assalt als forns de pa i comerços alimentaris a mans de simples ciutadans que no tenen un gra de pa que endur-se a la boca. Davant la inoperància de la monarquia, els parisencs es veuen amb força per prendre la iniciativa per garantir la seva pròpia subsistència.

Els rumors sobre la destitució de Necker i la imminent dissolució de l’Assemblea és l’espurna que mobilitza les masses. Això sumat al discurs dels agitadors revolucionaris que sostenen que l’escassetat d’aliments respon a un complot aristocràtic per enriquir-se. Més llenya al foc. La desconfiança popular comença a transformar-se en indignació davant la por a una repressió a sang i foc de la Revolució institucional de Versalles.

paris_1789.jpg

El 13 de juliol de 1789, Camille Desmoulins i d’altres agitadors populars inciten en poble a la rebel·lió. I París esclata. És allò que Georges Lefebvre va denominar com “por i esperança” –por a la fam i als aristòcrates, i esperança en la regeneració política de França–. Es saquegen les armeries, les turbes populars s’enfronten als soldats de la monarquia, es configura una milícia urbana, es destrueixen els odiosos edificis de recaptació d’impostos i la Bastilla, el gran símbol de la repressió absolutista, és assaltada. Les masses feien la seva “irrupció” en la història. És a dir, la irrupció de la multitud el juliol de 1789 venia produïda pel pànic i no per l’acció directa de les elits revolucionàries del Tercer Estat.

Amb la finalitat de controlar les masses, des de la naixent Comuna de París instal·lada a l’Hotel de Ville –el nou Ajuntament que substituïa, de fet, l’antiga municipalitat– el Tercer Estat va decidir crear una milícia popular urbana per fer-se amb el control de la situació. S’havien construït barricades i es donaven enfrontaments entre el poble i els regiments reials que van ser guanyats pel poble insurrecte davant d’uns soldats que es negaven a obeir les ordres. Només hi havia un problema per a la milícia: faltava l’armament.

La_Bastille.jpg

Per a solucionar-ho, el 14 de juliol, a primera hora del matí, uns milers de persones, concentrats en diversos punts de la ciutat, van assaltar diversos arsenals, entre ells el de l’Hospital Militar dels Invàlids, i van incautar-se 32.000 fusells i una vintena de canons.

De tornada cap a l’Hotel de Ville, al passar per la Bastilla, la presó va semblar als manifestants el símbol de l’autoritat reial. Gairebé un miler de persones va assaltar la fortalesa espontàniament. De Launay, governador de la Bastilla, presó però també un important dipòsit de pólvora i municions, rebutja els requeriments dels sublevats i intenta contenir els assaltants amb l’ajuda de la guàrdia. Però aquests no s’aturen i es llancen a l’assalt de la ciutadella. Així, van sonar primer els dispars i després les canonades que van produir 98 morts i 73 ferits.

vers11_anonyme_001f.jpg

Prise_de_la_Bastille.jpg

Els canons disparen contra els revolucionaris, però això no els atura i els que aconsegueixen superar el foc inicien un desigual combat, cos a cos, amb els soldats que defensen la fortalesa. Són quatre hores de combat. Sembla un miracle: el coratge i el nombre de parisencs aconsegueix derrotar els defensors. El governador de la Bastilla rendeix la ciutadella sense condicions. Al carrer, entre els cossos morts i els nombrosos ferits, reina l’ambient victoriós. A l’interior, desenes de soldats d’origen humil han estat degollats i afusellats en mig del furor de la victòria. Els caps de De Launay i d’alguns dels oficials de la guàrdia van ser passejats en pals i exposats a l’Ajuntament. Els únics set presoners (dos d’ells malalts mentals) van ser alliberats.

Charles_Thévenin_-_La_prise_de_la_Bastille.jpg

La Bastilla havia estat presa, i el que podia haver estat un fet més en el curs del moviment revolucionari encetat dos mesos abans esdevenia, davant dels seus contemporanis i dels ulls de la història com el símbol de la victòria del poble sobre els tirans. És el 14 de juliol. Dia de glòria, jornada de tragèdia. El poder revolucionari del poble aixecat en armes ha triomfat. Simultàniament, comencen a cremar castells feudals arreu del país. Les masses havien envaït l’espai públic per esdevenir el motor de la Revolució.

Aquella nit, a Versalles, Lluís XVI escrivia al seu diari: “Dimarts, 14 de juliol: Res”. Si bé pel monarca la manca d’èxit en l’exercici diari de caça havia marcat la jornada, en realitat aquella data ho era tot. Qualsevol Revolució necessita, per a triomfar, una simbologia que esdevingui capaç de transmetre la sensació que les classes subalternes poden fer-se amb el poder. El mateix dia que queia la Bastilla, el món sencer va adquirir una nova icona, un nou símbol: un grup d’esparracats podia fer trontollar una monarquia absoluta com l’encarnada pels reis francesos. Darrere de l’esplendor de Versalles es deixava entreveure un decorat que podia caure davant de l’empenta col·lectiva de la societat. En aquest moment estava naixent un mite que senyalaria un camí que ompliria de dates revolucionàries els segles XIX i XX.

Delacroix: La Llibertat guiant el poble

dimecres, 29/02/2012

El pintor Eugène Delacroix (1793-1863) va ser la gran figura del romanticisme. Fins i tot la seva biografia presenta aspectes propis del món romàntic: d’origen poc clar (alguns autors consideren que podria ser un fill il·legítim de Talleyrand), malaltís, tancat a casa des de molt jove, amic de Chopin i d’altres artistes romàntics, revolucionari en el juliol de 1830 i conservador en l’esclat republicà de 1848… La seva obra va ser el centre del moviment romàtic francès.

L’obra més coneguda de Delacroix és La Llibertat guiant el poble, segurament el quadre polític més conegut i al·legòric de la pintura moderna. Els fets són coneguts: com a protesta contra una sèrie d’ordenaments governamentals que restringien encara més les llibertats de la ciutadania, el 27 de juliol de 1830 esclataven el que coneixem com les Trois Glorieuses, les tres jornades revolucionàries parisenques que conduirien cap a la Monarquia de Juliol. La matinada del 27 al 28 de juliol, els joves republicans es posaven al capdavant del moviment contra l’absolutisme borbònic de Carles X, aixecant barricades en els barris de l’Est de la capital (Saint-Marceau, Saint-Antoine) i el dia 29 els insurgents ja controlaven la ciutat. Els fets de París eren l’inici d’un esclat revolucionari que s’estendria per gran part d’Europa.

delacroix-llibertat-guiant-el-poble.jpg

Delacroix s’enfronta amb la Revolució. Vol esdevenir un testimoni del seu temps. I per a realitzar aquest exercici escull la jornada del 28 de juliol, punt àlgid del procés revolucionari. És la mostra del compromís dels artistes romàntics amb els esdeveniments històrics del seu temps. En aquest sentit, Delacroix va escriure al seu germà, el general Charles Henri Delacroix: “He pintat un tema modern, una barricada, i si no he lluitat per la pàtria, almenys pintaré per a ella. Això m’ha posat d’un humor immillorable”. El desig de formalitzar el compromís de l’autor amb la Revolució s’evidencia en autoretratar-se en l’escena.

D’aquesta manera, La Llibertat guiant el poble es converteix en el gran manifest de la pintura romàntica. És la primera composició política de la pintura contemporània. És el moment en el qual el romanticisme deixa de mirar cap a l’antiguitat a la recerca de referents per convertir-se en un actor més de la vida contemporània. L’obra es va mostrar al Salo de Paris de 1831, comportant una funció simbòlica propagandística i revolucionaria.

tsi5_delacroix_001f.jpg

La Llibertat: Marianne

Aquesta obra es pot considerar com un quadre cronològic dels fets, la narració dels esdeveniments centrals de la insurrecció, en el qual Delacroix combina magistralment el realisme amb l’al·legoria: la figura femenina que representa el símbol de la Llibertat enarborant la bandera tricolor, un altre element simbòlic que agermana tots els francesos, fa avançar el poble. D’aquesta manera, el pintor romàtic identifica la Llibertat amb la independència nacional, ja que és la França republicana qui encapçala i lidera el grup.

L’ordenació dels diferents elements del quadre es realitza de forma piramidal, des d’una base inestable ocupada pels morts fins al vèrtex que ocupa la mà que sosté la bandera. En aquest sentit, podem trobar grans similituds compositives amb El rai de la Medusa de Géricault. Però, a través d’aquest model compositiu triangular podem llegir un altre significat introduït per Delacroix: el triangle equilàter simbolitza la igualtat. Llibertat, igualtat, fraternitat… la Revolució francesa.

tsi5_delacroix_007.jpg

La Llibertat alçant la bandera tricolor, símbol de la Revolució

És la solemnitat de les figures i la seguretat en el dibuix el que emparenta Delacroix amb Géricault. La composició avança cap a l’espectador gràcies a unes figures dinàmiques i amb gest exaltat, seguides per una gernació tot just insinuada mitjançant pinzellades ràpides. El moviment comporta profunditat. Delacroix domina el moviment, el drama, les accions tenses… Trobem un gran dinamisme compositiu, sensació de moviment, una manera de dir que el poble està en moviment, en plena acció, però aquesta acció ve cap a nosaltres. L’autor és testimoni del seu temps i no pot defugir el compromís. El moviment transmet la passió, els sentiments i el drama dels personatges.

Fixem-nos en els protagonistes: la Llibertat, joves, obrers, burgesos… La caracterització precisa de les figures, les quals representen les classes socials implicades en la revolta, és un element realista que suposa un trencament amb la tradició classicista. En aquest sentit, també podem identificar amb precisió l’escenari del fons de la composició gràcies a la presència de les torres de Notre Dame a la banda dreta. París, el poble anònim de la ciutat de París, és un més dels protagonistes de la Revolució.

Eugène Delacroix

Artesà, representant de la burgesia revolucionària. Podria ser un autoretrat del mateix Delacroix

tsi5_delacroix_004.jpg

Estudiant, simbolitza la joventut revoltada per la injustícia i el sacrifici per les causes nobles

tsi5_delacroix_002.jpg

Obrer i Guàrdia Nacional

tsi5_delacroix_003.jpg

Pagès moribund que mira fixament la Llibertat: el sacrifici ha valgut la pena

tsi5_delacroix_005.jpg

Morts per la Llibertat

tsi5_delacroix_006.jpg

La ciutat de París, escenari i a la vegada protagonista de la Revolució

La Llibertat. Una al·legoria. Aquest és el principal protagonista del quadre: una dona amb els pits nus (símbol de l’emancipació i la llibertat), coronada amb el barret frigi vermell (símbol del poble parisenc), armada amb un fusell (símbol de la lluita i la revolta) i que porta la bandera francesa tricolor (símbol del poble francès). No cal donar-li més voltes: estem davant de la Marianne, una al·legoria a la mateixa Revolució, una al·legoria a la llibertat, la fraternitat i la igualtat, una al·legoria al poble francès. La simbologia revolucionària francesa es concentra en una sola figura que encapçala els insurgents en tensió revolucionària. La Llibertat condueix el poble. Una guia, un objectiu, una Revolució. En definitiva, un símbol.

Formalment, un altre element a destacar de l’obra és el sentit del color i de la llum. Delacroix exalta el color, fuig de la paleta apagada pròpia dels neoclàssics. Els colors unitaris i plans deixen lloc a la vibració de les tonalitats i la varietat pictòrica presentada gràcies a una pinzellada solta. Destaquen els colors ocres, i per sobre de tots ells emergeixen els colors de la bandera nacional francesa: vermell, blanc i blau. Pel que fa a la llum, aquesta és irreal, les figures estan il·luminades per una llum que no se sap d’on apareix, portant l’obra cap una sensació de irrealitat. Fins a cert punt, la llum es converteix en una obsessió del pintor, una llum violenta, tensa, que confereix a l’escena bona part de la seva força narrativa. Aquest sentit de l’ús del color i la llum emparentaria el quadre de Delacroix amb grans mestres com Rubens o Goya.



París en el camí cap a la Revolució (1774-1789)

diumenge, 27/06/2010

Lluís XVI va succeir el seu avi Lluís XV el 1774. Segurament els parisencs ja no es feien aleshores gaires il·lusions de millora davant d’un nou canvi de monarca, i menys encara quan els rumors apuntaven que el nou sobirà era curt de coneixements i estava dominat per la seva dona, l’austríaca Maria Antonieta, tan bonica d’aspecte com frívola en el seu comportament, la filla de l’emperador Francesc I.

Lluís XVI.jpg

Lluís XVI de França

Tot i això, el poble de París va participar massivament, primer en les celebracions del casament, i posteriorment en els actes de coronació del monarca. La parella reial era jove i ben plantada, fet que no deixava de ser esperançador per a un poble deprimit. El nou Lluís que accedia al tron, amb només vint anys, desitjava sincerament de reparar els excessos dels seus antecessors, portar el benestar al poble i retornar a França la seva grandesa malmesa en els darrers anys. Segons expliquen alguns cronistes, a la mort del seu pare, quan va passar a ser el delfí i hereu al tron, va confiar al seu cercle més íntim que volia ser un nou Enric IV, el llegendari fundador de la dinastia borbònica.

Marie_Antoinette.jpg

Maria Antonieta d'Àustria

Amb aquest objectiu, el sobirà va començar el seu regnat amb bon peu, designant com a Ministre d’Estat a Cristian Malesherbes, jurista afí a la Il·lustració i que comptava amb el respecte de bona part de l’opinió pública. Els seus projectes, avançats i decidits a salvar la monarquia, incloïen la defensa lletrada dels processats, la llibertat de pensament i premsa, la restauració de l’Edicte de Nantes, i la supressió de la tortura. Totes aquestes mesures havien de ser aprovades, però, en una nova sessió dels Estats Generals. La reacció dels estaments privilegiats davant de l’amenaça del liberalisme d’aquestes mesures no va fer-se esperar. D’aquesta manera, l’aristocràcia va començar a conspirar contra Malesherbes mitjançant la figura del favorit de Lluís i Maria Antonieta, el Primer Ministre Maurepas.

Maurepas.jpg

Jean Frédéric Phélypeaux, comte de Maurepas, Primer Ministre de Lluís XVI

Tampoc no van tenir una bona acollida les mesures proposades per l’economista fisiòcrata Turgot, baró de l’Aulne, incorporat al Consell d’Estat amb la finalitat de sanejar les pràctiques comercials i moderar les càrregues tributàries. El seu pla consistia a suprimir els rígids sistemes gremials –que des de l’edat mitjana obligaven els artesans a estar sotmesos a la jerarquia dels mestres–, assegurar la llibertat de comerç, abolir les prestacions personals obligatòries i retallar la càrrega impositiva mitjançant una taxa territorial obligatòria i igual per a tots els habitants. Malesherbes i Turgot es veurien obligats a dimitir el 1776 i les escasses reformes que havien aconseguit posar en marxa van ser anul·lades.

Anne_Robert_Jacques_Turgot.jpg

Anne-Robert-Jacques Turgot, inspector general de finances de la monarquia de Lluís XVI

El poble de París, recelós, tampoc no va donar suport a aquelles mesures que, en teoria, els hi eren favorables ja que van desconfiar de les veritables intencions que podia haver-hi darrere. Possiblement, aprofitant els dubtes que aixecaven les reformes entre el poble, els agents de Maurepan i l’aristocràcia van fer córrer la veu de l’existència d’una trampa amagada darrere d’aquests beneficis. En qualsevol cas, la realitat és que ningú va sortir al carrer a defensar els ministres destituïts.

Lluís XVI va substituir va substituir Turgot per un altre ministre reformista, el banquer i diplomàtic suís Jacques Necker, que es faria amb les finances del regne el 1777. Tot i que va regular la possessió de la terra i va reduir els impostos agraris, la principal acció de Necker va ser de caràcter polític. Amb el suport del monarca va realitzar el que podem qualificar d’“assaig” administratiu en dues assemblees provincials. Allà va augmentar el nombre de representants del Tercer Estat fins al mateix nombre que comptaven junts la noblesa i el clergat. Maurepan, però, davant d’aquestes mesures no va trigar gaire a exigir al rei la dimissió del financer que, a més, no comptava amb les simpaties de Maria Antonieta.

Necker acabaria deixant el seu càrrec el 1781, esgotant d’aquesta manera els dèbils esforços de Lluís XVI per a fer valer el seu dèbil caràcter favorable al reformisme a les circumstàncies que el rodejaven. Des d’aquest moment el sobirà resignaria els seus frustrats intents reformistes als interessos de l’aristocràcia més despòtica i als capricis de la reina austríaca. Possiblement carregat de bones intencions, Lluís només va aconseguir aplanar el camí cap a un inevitable infern per a la monarquia.

Necker,_Jacques_-_Duplessis.jpg

Jacques Necker, responsable de les finances de la monarquia francesa de Lluís XVI en els anys 1776, 1788 i 1789

Paral·lelament, París, pel setembre de 1776, rebia un visitant il·lustre: Benjamin Franklin, enviat pel president nord-americà George Washington per a demanar l’ajuda francesa en la guerra d’alliberament que els Estats Units lliuraven contra Anglaterra. L’enviat nord-americà va ser rebut per Lluís XI a Versalles. També va protagonitzar diferents intervencions en tertúlies polítiques i reunions informals, despertant un cert entusiasme del poble de París per la causa dels Estats Units i pels principis republicans i progressistes de la Declaració d’Independència.

Curiosament, seria un noble, el marquès de Lafayette, qui organitzaria immediatament una expedició de voluntaris per a lluitar al costat de les tropes de Washington. Posteriorment, Lluís XVI i Franklin signarien un tractat d’aliança, el febrer de 1778. La guerra oberta contra Anglaterra proporcionaria a França una sèrie de victòries, especialment navals, i donaria una fama important a Lafayette. El Tractat de Versalles, de 1783, comportaria el reconeixement de la independència dels Estats Units i la recuperació francesa de nombroses colònies a l’Àfrica, la Índia i Amèrica (exceptuant el Canadà).

Gilbert_du_Motier_Marquis_de_Lafayette.jpg

Gilbert du Motier, marquès de Lafayette

Si bé el triomf en la guerra nord-americana va reforçar el prestigi i el poder polític i militar de França de cara a l’exterior, a l’interior del país el conflicte tindria conseqüències negatives. Les ja minvades arques de l’Estat va resultar exhaustes. Les despeses de la guerra havien estat massa elevats i els deutes s’acumulaven en els despatxos dels successius ministres de finances, que no aconseguien imposar a la cort ni una sola de les nombroses i imprescindibles reformes socials i econòmiques que resultaven imprescindibles per a redreçar la situació.

Mentre Lluís XVI seguia frustrant-se en els seus intents reformistes, Maurepas, Maria Antonieta i l’aristocràcia cortesana bloquejaven qualsevol intent de canvi, agafant-se al privilegiat i pompós estil de vida que va fer de Versalles el centre de la frivolitat i la dilapidació de les escasses fortunes del regne. Només la mort de Maurepan va permetre a Lluís XVI cridar novament a Necker per a buscar un intent desesperat de salvar les desastroses finances del regne. Ja era massa tard.

El castigat poble de París va començar a conèixer les idees dels filòsofs a finals del segle XVIII en un lloc paradoxal: el Palais Royal. El seu propietari, el progressista duc d’Orleans, cosí del rei, que passaria a la història amb el nom de Philippe Egalité (Felip Igualtat), va deixar instal·lar en els grans patis i jardins de la residència diversos cafès, cellers, restaurants, espais de joc, un petit teatre i un mal dissimulat bordell. Situat en el centre neuràlgic de la ciutat, aquest complex, un parc temàtic del set-cents,  on convivien diversions i plaers va esdevenir la gran atracció dels petits burgesos i les classes populars, i una improvisada tribuna de profetes i agitadors, els discursos incendiaris dels quals el duc no tan sols permetia, sinó que aplaudia. Des d’aquest espai, fervorosos oradors difonien a crits les doctrines liberals igualitàries o vaticinaven l’arribada d’una nova era universal dominada per la ciència, una era on es viatjaria en globus aerostàtics com el que acabaven de provar amb èxit els germans Montgolfier.

Louis_Philippe_Joseph_d'Orléans.jpg

Lluís Felip II duc d’Orleans, més conegut com Philippe Egalité

Mentre el poble començava a conèixer algunes de les idees de la Il·lustració en els discursos del Palais Royal, els intel·lectuals i futurs revolucionaris van començar a reunir-se en clubs polítics que, en la seva major part, tenien la seva seu en convents i monestirs de la ciutat. Així, els jacobins es trobaven a l’antic recinte dels dominics, situat a la Plaça Vendôme i a l’Església de Sant Roc; els cordeliers en l’espai franciscà de la Rive Gauche; i els feulliants en el monestir ubicat a la cantonada de la Rue Saint Honoré amb la Castiglione. Òbviament, els religiosos d’aquestes comunitats difícilment combregaven amb les idees materialistes i molts cops ateistes de part dels tertulians però els deixaven fer, potser pel que pogués passar en el futur.

Arribats a 1789, la situació a París resultava caòtica. Els ministres del govern, molts cops enfrontats entre ells, eren desautoritzats pel Parlament. Reformistes i immobilistes del govern havien de conviure amb les intrigues de l’aristocràcia, dividida al seu torn en diverses faccions. A més, els discursos revolucionaris havien traspassat els patis del Palais Royal per arribar al carrer i les places de la ciutat, recorregudes per grups de manifestants, molts cops enfrontats per les seves posicions. L’anarquia començava a dominar la ciutat i Lluís XVI era incapaç de fer-hi res. El monarca només va saber fer-se a un cantó i convocar finalment els Estats Generals. No ho sabia, però acabava d’encendre la flama de la Revolució.

Els fets del «Vel d´Hiv» al París ocupat

diumenge, 20/06/2010

El fet més vergonyós de l’ocupació nazi de la capital francesa el trobem en la qüestió jueva. París tenia des de sempre una nombrosa i activa comunitat jueva, que es localitzava principalment al barri del Marais i a la rue des Rosiers. Tot i que molts dels alts comandaments de l’ocupació no compartien el deliris genocides del nazisme, la “solució final” de la qüestió jueva restava exclusivament en mans de la Gestapo.

I els parisencs jueus van córrer la mateixa sort que a les altres ciutats d’Europa. Els primers atacs a comerços i restaurants van ser protagonitzats pels feixistes locals, com la Guàrdia Francesa o el Jeune Front, gràcies a l’obligatòria estrella groga que els identificava.

dossier_rafle.jpgLa Gestapo va actuar obertament, com era el seu estil, des de maig de 1941, deportant els primers 6.000 jueus, la major part refugiats estrangers, que van anar a parar directament a Auschwitz.

El juliol i agost de 1942, una batuda en els barris jueus comportaria l’arrest de més de 12.000 residents, entre ells un miler de nens, que també van ser enviats als camps d’extermini.

La batuda del Velòdrom d’Hivern (Rafle du Vélodrome d’Hiver) va començar a les quatre de la matinada del 16 de juliol de 1942. Aquell dia, 12.884 jueus van ser arrestats a la ciutat de París i les seves rodalies –hi ha d’altres dades que ens parlen de 13.512–. Entre ells es trobaven 4.051 nens, 5.802 dones i 3.031 homes. Amb ells només podien portar una manta, una armilla, un parell de sabates i dues camises.

Després de la batuda, les víctimes van ser conduïdes a diferents col•legis i estacions policials de París. Des d’aquí, els solters i les parelles sense fills van ser conduits en autobusos municipals cap al camp de concentració de Drancy; i les famílies (prop de set mil persones) cap al Vélodrome d’Hiver, ubicat al carrer Nelaton, al districte XV de la capital francesa.

vel-d-hiv2.jpgAquesta no va ser la primera batuda anti-jueva realitzada a la França ocupada –els jueus francesos estaven fitxats des de 1940 i el reduït nombre d’homes era degut a una primera batuda realitzada el 10 de maig, quan quatre mil homes havien estat arrestats i conduits a diferents camps de concentració–, però els fets del «Vel d´Hiv» van suposar l’operació més gran organitzada i brutal de totes. A més, aquesta s’emmarcava dins de l’operació “Vent Primaveral”, realitzada per part del nazisme triomfant en diversos països europeus ocupats, amb la finalitat de reduir la població jueva al vell continent.

Tot i que les autoritats franceses han negat durant anys la participació i responsabilitat dels seus homes en la batuda, la realitat és que la policia francesa va ser qui va planificar i portar a terme els plans alemanys. Van prendre-hi part uns nou mil homes de la policia i la gendarmeria amb el vist-i-plau del règim de Vichy.

La unitat alemanya responsable d’aquesta iniciativa va ser la secció IVB4 de la Gestapo dirigida per Adolf Eichmann, i el seu delegat Alois Brunner (capità de les SS) va ser l’encarregat d’ordenar a la policia francesa l’inici de la batuda per a concentrar els membres de la comunitat jueva per a enviar-los directament al camp de concentració d’Auschwitz.

rafleparis.jpgEls nazis van projectar, segons les seves estimacions, que la policia francesa havia d’arrestar a vint-i-dos mil jueus a París. Així, d’acord amb les ordres alemanyes, la batuda va apuntar a homes de qualsevol origen entre els setze i els cinquanta anys. Només es farien excepcions amb les dones en un avançat estat de gestació o en període de lactància i amb els menors de quinze o setze anys que serien enviats a la Union Générale des Israélites on serien enviats a alguna de les seves fundacions.

Tot i que el pla va mantenir-se en secret, molts homes van ser alertats pels rumors creixents i per la pròpia resistència francesa i van escapar-se o amagar-se, pensant que la policia francesa no faria presoners a dones i infants. En canvi, els oficials col·laboracionistes, desitjosos per complir les xifres dictades per les autoritats nazis, no van detenir-se davant les fugides i van fer presoners tots aquells que van caure a les seves mans.

Va haver parisencs que van denunciar els seus veïns a canvi de diferents beneficis, d’altres van arriscar-se per a protegir-los o amagar-los, però majoritàriament, la població va tancar els ulls i va restar en silenci.

Tot i que algunes informacions asseguren que tant la Creu Roja com els quàquers van portar menjar a les prop de set mil persones confinades al Velòdrom, la realitat sembla ser lleugerament diferent. Així, els presoners van haver de subsistir diversos dies gairebé sense menjar i sense aigua perquè les aparicions de les assistències humanitàries serien escasses.

Tampoc no hi havia banys pels presoners. Dels deu banys de que disposava el Vel d´Hiv, cinc es trobaven segellats per evitar fugues per les seves finestres. Així, els confinats van haver de recórrer a les cantonades per a fer les seves necessitats.

vel_1.jpg

El calor va anar fent-se sufocant ja que les finestres estaven tancades i el sostre de l’edifici era de vidre pintat d’un color fosc. Tot això sumat a la pestilència derivada dels dies de captiveri i les mancances humanitàries mínimes va comportar la deshumanització dels presoners.

I qui va intentar resistir-se va trobar la mort. Així, qui va intentar fugir del velòdrom va ser afusellat en el propi lloc davant de tots els altres presoners, nens inclosos, com a exemple. Transcorreguts cinc dies de captiveri, un centenar de persones van suïcidar-se incapaços de suportar la situació.

Després d’aquest tancament en condicions infrahumanes, els presoners van ser traslladats al camps francesos de Drancy, Beaune-la-Rolande i Pithiviers, per a viatjar definitivament a la mort al camp d’Auschwitz. Al veure que s’havien fet presoners més de quatre mil nens, aquests van ser separats dels seus pares, que van ser enviats al camp d’Auschwitz en primer lloc. Després de restar uns tres dies en els camps de concentració francesos, els alemanys van decidir transportar els infants a Auschwitz on, sense cap procés de selecció, van ser enviats directament a la mort en les càmeres de gas.

Rafle_du_Vel_d'Hiv_plaque.JPG

Rafle_du_Vel_d'Hiv_métro_Bir_Hakeim.JPG

Aquesta batuda, per si sola, va aportar una quarta part dels 42.000 jueus francesos que van ser enviats a Auschwitz. Es calcula que només unes vuit-centes persones van sobreviure a la Rafle du Vélodrome d’Hiver.


París, la ciutat ocupada (1939-1944)

divendres, 18/06/2010

I l’espectre de la guerra va esdevenir realitat. Si alguna cosa podem dir de la Segona Guerra Mundial, és que va ser un conflicte anunciat. Les nacions europees van intentar fer concessions a Hitler (Pacte de Munic de 1938) enfront de les exhibicions militaristes alemanyes, que el març de 1939 envaïa Txecoslovàquia i el setembre es llançava a envair Polònia. Ja no es podia mirar més cap a altra banda. La guerra estúpida (drole de guerre) havia esclatat.

El maig de 1940, la victoriosa guerra llampec alemanya (blitzkrieg) combinaria els atacs aeris amb els velocíssims avanços de l’artilleria motoritzada per a conquerir en un mes Bèlgica, Holanda i el nord-est de França. Havia arribat l’hora de jugar la batalla per París. Igual que el 1870, i ara sí amb una amenaça real, les tropes s’apropaven perillosament a la capital. Així, les dues primeres setmanes de juny es desencadenava la batalla. El dia 2 els avions de la Luftwaffe bombardejaven Billancourt i altres districtes perifèrics, encertant les fàbriques de Renault i Citröen i causant prop d’un centenar de ferits. Els carrers parisencs s’omplen de refugiats que intenten fugir cap el sud carregant les seves pertinences com bonament poden. El dia 9 els membres del govern imiten els refugiats i, novament, es retiren a Bordeus. Els aliments ràpidament comencen a escassejar, les ràdios perden la veu i part de la premsa deixa d’aparèixer.

2dgnspd.jpg

La França dividida. En color groc la zona ocupada (inclosa la ciutat de París) i en color blau el territori del règim col·laboracionista de Vichy

Les tropes alemanyes entraven a París el 14 de juny. Les unitats d’elit del VI exèrcit del Reich desfilaven pels Champs Élysées davant l’aplaudiment dels germanòfils i la resignació silenciosa de la major part de la població que, tot i això, va acudir a veure el seu pas fins a la Plaça de la Concòrdia. El governador militar Heindrich Dentz instal·la la seva residència als Invalides, i en els seus portals onegen les banderes nazis. Tres dies després, el nou cap de Govern, Pétain, signa un humiliant armistici que li permet crear un estat titella dels nazis amb seu a Vichy. El gris i plujós juny de 1940 era l’inici de quatre anys d’ocupació. París s’anava al llit amb el seu enemic.

Paris,_Parade_deutscher_Soldaten.jpg

Unitats d’elit del VI exèrcit del Reich desfilant pels Champs Élysées davant l’aplaudiment dels germanòfils i la resignació silenciosa de la major part d'una població parisenca derrotada i superada per les circumstàncies

Després de l’espantada dels britànics a Dunkerque i l’ocupació de París, un eufòric Adolf Hitler decideix visitar París, símbol del poder alemany sobre Europa. El führer passeja pels grans bulevards, es fa fotografiar a l’Òpera i a la Torre Eiffel (on crea un pavelló amb la creu gamada a la planta superior) i rendeix un sentit homenatge a la tomba de Napoleó; el nou i l’antic amo d’Europa es trobaven a París. Cadascú exportava la seva pròpia revolució i París simbolitzava més que qualsevol de les seves conquestes a la resta d’Europa.

ww2-82.jpg

Hitler a París. Un führer triomfant va passejar pels grans bulevards de la capital i es va fotografiar a la Torre Eiffel

A mida que avança l’ocupació, ocupants i ocupats comencen a practicar una nova, tensa i obligada convivència. El govern militar farà un esforç per donar a la ciutat una falsa aparença de normalitat, dissimulant les batudes d’esquerranistes, jueus i presumptes col·laboradors de la resistència que organitza la Gestapo des del seu quarter general a l’avinguda Foch. Els nazis prenen algunes mesures que ratllen l’absurd com la retolació en alemany amb advertències a la població o la prohibició de la circulació de cotxes particulars. Per contra, s’estimula el comerç i la vida nocturna. Durant el dia, els capitosts nazis recorrerien la ciutat a la recerca de joieries i tendes elegants on realitzar compres per a esposes i amants, seuen a les terrasses dels bulevards, visiten el Louvre o compren dubtoses obres d’art en els quais de la Rive Gauche. A les nits recorren Maxim’s, La Tour d’Argent o La Lorraine per sopar, els alts comandaments van a l’Òpera i els oficials passegen per Montmartre per escoltar a Maurice Chevalier, Ives Montand o Edith Piaf. El Moulin Rouge i el Chat Noir seria la darrera visita.

Aquest recorregut dels ocupants acostumava anar acompanyat per la figura dels sol·lícits personatges locals coneguts com “col·laboracionistes”. Aquesta tendència a l’alternança nocturna amb alemanys no tenia perquè respondre necessàriament a idees pronazis (que en moltes ocasions sí) sinó a un afany per beneficiar-se de la nova situació. De vegades només es buscava un mínim favor com excedent de vals per a aliments, un paquet de cafè, cigarrets, etc. Aquestes eren les mercaderies més valorades ja que els bitllets de l’ocupació perdien valor dia a dia, a mesura que les tendes cada cop estaven més buides.

Paris,_vor_dem_Truimphbogen.jpg

Gendarme saludant un oficial nazi

Si la deportació de jueus va ser la taca més negra d’aquest període, una taca grisa va ser la de la manca d’abastiments. París havia perdut en el segle XX el costum de passar gana, i els seus habitants es miraven incrèduls en les llargues cues matinals davant de les tendes d’alimentació i els forns. Aquestes tendes esgotaven ràpidament les seves mercaderies i bona part dels parisencs tornaven a casa amb les mans buides. Quedava el recurs al mercat negre, font de negocis lucratius a costa del cafè, la xocolata, el tabac, l’arròs, la farina, els ous, el pa… El contrast entre el París festiu de nazis i col·laboracionistes era cada cop més escandalós. El somni de Hitler i Goebbels de fer de la Ciutat de la Llum l’aparador de la nova Europa nacionalsocialista estava abocat al fracàs.

París tenia des de sempre una nombrosa i activa comunitat jueva, que es localitzava principalment al barri del Marais i a la rue des Rosiers. Tot i que molts dels alts comandaments de l’ocupació no compartien el deliris genocides del nazisme, la “solució final” de la qüestió jueva restava exclusivament en mans de la Gestapo. I els parisencs jueus van córrer la mateixa sort que a les altres ciutats d’Europa. Els primers atacs a comerços i restaurants van ser protagonitzats pels feixistes locals, com la Guàrdia Francesa o el Jeune Front, gràcies a l’obligatòria estrella groga que els identificava. La Gestapo va actuar obertament, com era el seu estil, des de maig de 1941, deportant els primers 6.000 jueus, la major part refugiats estrangers, que van anar a parar directament a Auschwitz. El juliol i agost de 1942, una batuda en els barris jueus comportaria l’arrest de 12.000 residents, entre ells un miler de nens, que també van ser enviats als camps d’extermini. Va haver parisencs que van denunciar els seus veïns a canvi de diferents beneficis, d’altres van arriscar-se per a protegir-los o amagar-los, però majoritàriament, la població va tancar els ulls i va restar en silenci.

El 1944, un moviment per la resistència encapçalat des de Londres pel general De Gaulle (Govern de la França Lliure) va intensificar la seva acció a París. Prova d’això és el fet que la Gestapo i les SS van intensificar la seva acció contra el maquis i la resistència. La sort de la guerra estava canviant i París seria alliberat el 25 d’agost en una acció combinada de la resistència francesa i les tropes aliades. El dia següent, el general de Gaulle desfilava triomfant pels Camps Elisis. La ciutat s’ha salvat i, afortunadament, el comandant alemanys Dietrich von Choltitz, encarregat de la defensa de París, ha desobeït l’ordre de Hitler de demolir tots els monuments de la capital. El propi von Choltitz seria l’encarregat de signar la rendició de les tropes nazis a Montparnasse. Ara, un nou contingent desfilaria pels Champs Élysées: De Gaulle i les tropes aliades. París tornava a ser lliure.

Paris1944-improved.jpg

Desfilada de la victòria de De Gaulle i les tropes aliades pels Champs Élysées. París tornava a ser lliure

París, dels feliços anys vint a la crisi econòmica i el fantasma de la guerra (1919-1939)

dijous, 17/06/2010

La postguerra va comportar un notable alliberament dels costums i els usos socials, marcant l’ocàs dels rígids motlles victorians que havien encotillat la societat europea des de finals del segle XIX. Les necessitats bèl·liques van imposar el canvi dels cànons de treball, de conducta, de convivència, i els joves van assumir l’alegria de la victòria i el benestar derivat de la pau amb un estil de vida més lliure i independent. La música i les dones, el jazz americà i la moda… un nou talant esclosiona a París. “Paris, Paris tout entier”, canta Josephine Baker.

Josephine_Baker_1950.jpg

Josephine Baker

Les principals beneficiaries d’aquests canvies serien les dones, l’aspecte de les quals aviat no s’assemblaria gens al de principis de segles. Tot començaria amb el Ball de les Vídues, de 1920, organitzat per les dones que volien refer la seva vida després de la pèrdua dels seus marits en el camp de batalla. Aquestes vídues aviat res tindrien a veure amb les joves emancipades que aviat marcarien l’imaginari col·lectiu. Les cotilles van desaparèixer, arrossegant darrera seu els densos enagos i unes faldilles es retallaven fins arribar a l’alçada del genoll, al temps que la cintura descendeix per marcar els malucs femenins. El cabell llarg dóna pas al cabell “a le garçon”, el maquillatge apareix lligat a la modernitat i les llargues boquilles de fumar donen un toc eròtic a les boques pintades d’un color vermell passió. El culte al cos deixava d’ésser un tabú i les dones comencen a practicar esports com el golf, el tenis o la natació, exhibint les seves formes.

París esdevenia el centre d’un nou estil de vida. Apareixien els dissenyadors de moda cèlebres, es poblaven els seus elegants bulevards elegants amb exclusives cases d’alta costura, boutiques de joieria exclusiva i perfums de marca (Cocó Chanel) proliferaven, hotels de luxe s’aixecaven, renaixien els restaurants de luxe i una inimitable vida nocturna donava el toc bohemi de la Belle Epoque a la ciutat. Els Champs Élysées, Montmartre, el faubourg Saint Honoré… Tot lluïa com mai, i els renascuts Moulin Rouge i el Folies Bergère recuperaven els seus temps de glòria. Noves estrelles apareixien en el món de les varietés com Maurice Chevalier i les cabareteres Mistinguett (la rosa picant) i Josephine Baker (la negra afroamericana). El teatre dramàtic de Sara Bernhardt arribava al cim del seu art en una esplèndida maduresa. El primer tango arriba a París amb Carlos Gardel el 1925 per a fer ombra al popular charleston. París era una festa.

print_casino_de_paris_mistinguett.JPG

Cartell anunciant l'actuació de la cabaretera Mistinguett al Casino de París

També el paisatge físic de la ciutat estava canviant. Le Corbusier (el suís Charles Jeanneret) va construir dos impactants edificis a la Ciutat Univeristària, erigida al sud del Parc de Montsouris, com a símbol dels nous temps. A tota Europa s’imposava una arquitectura racionalista i funcional, basada en l’ús del ciment armat i el vidre, que fins aleshores a París tenien una escassa presència. Ara s’aixecaran la casa del poeta surrealista Tristan Tzara per Adolf Loos, l’Escola Normal de Música de Auguste Perret i la “ciutat refugi” del propi Le Corbusier. Obres d’avantguarda que coincideixen amb un altre fenomen: la construcció dels edificis d’apartaments destinats a integrar el boom demogràfic que acaba destruint les restes de les muralles i congregant en el gran París a 4 milions i mig d’habitants.

PARIS_Panorama_de_la_Porte_Clignacourt_vers_STO.JPG

Imatge de la Porta de Clignancourt en el període d'entreguerres

Les distàncies urbanes s’estan incrementant i el metro s’estén per abraçar la banlieue. Milers de persones comencen a moure’s cada dia sota terra; d’altres comencen a moure’s en el seu propi automòbil, protagonista d’una veritable febre motoritzada que reina a la urbs. Els glorificats taxis del Marme del general Gallieni s’han multiplicat, i comparteixen bulevards amb els cotxes particulars, il·luminant amb els seus fars la nit parisenca. La indústria francesa imita a Henry Ford i democratitza l’accés al motor amb la producció de Renaults i Citroëns a preu assequible i amb una mecànica més senzilla. Serà el 1923, a Le Mans, quan es celebri el primer campionat de vint-i-quatre hores de competició automobilística. En paral·lel, els parisencs descobreixen el turisme de carretera pels caps de setmana. És ara quan neix la guia Michelin.

Mentre els parisencs fan turisme de carretera, París es converteix definitivament en la ciutat del turisme de tot el món. Hi arriben nord-americans rics, sud-americans més rics, aristòcrates europeus, cabdills àrabs i rajàs indis. També exiliats de la Revolució russa buscarien refugi a la ciutat de les llums. Tots conflueixen en un turisme de luxe a París, però també estudiants, artistes novells, aspirants a literats… i artistes i intel·lectuals consagrats (Sigmund Freud, Tristan Tzara, Gertrude Stein, Scott Fitzgerald, Samuel Beckett, James Joyce, Ernest Hemingway, Pablo Neruda, Pablo Picasso, Juan Gris, Joan Miró, Salvador Dalí). Només a París es podia beure un primera persona de les fonts de l’avant-garde. Els cafès bohemis de Montparnasse són el punt de trobada amb personatges com el jove André Malraux, Paul Valery, Jean Cocteau, Jules Romain, Louis-Ferdinand Céline, Marcel Pagnon, André Breton… El surrealisme pictòric neix a París així com les novetats literàries més destacades del període. I el que no hi neix –el cabaret berlinès, el psicoanàlisi freudià vienès, el futurisme italià, el constructivisme rus–, en busca refugi per créixer i desenvolupar-se. Són els anys bojos, els anys de la cita a París.

Tot succeeix a París. El 1924 es celebren les Olimpíades –sense representació alemanya com a càstig dels vencedors de la Gran Guerra– amb una participació rècord de 3.000 atletes, entre ells un centenar de dones. L’any següent la ciutat és la seu de l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives i Indústries Modernes que consagra i dóna lloc al terme Art Decó.

En la dècada dels anys trenta, París esdevindria reflex dels nous moviments polítics que van dividir Europa marcant tota la història del segle XX. D’una banda, el desenvolupament industrial que va multiplicar la classe treballadora va passar per un període de depressió econòmica amb el conseqüent increment de l’atur, que, en aparença, contrastava amb els avenços socials i econòmics que proclamava la Unió Soviètica. De l’altra, les burgesies capitalistes responen, en part, a la crisi econòmica desplaçant-se cap a l’extrema dreta, que es mobilitza a través dels fronts patriòtics i les lligues nacionalistes ultraconservadores. En mig apareixia un nou fenomen: un nacionalisme bullanguer i popular que arrabassa banderes a l’esquerra i s’autoqualifica de socialista mentre fa ús d’uniformes paramilitars. Els seus líders: Maurras, Laval, Henriot… El 6 de febrer de 1934, les lligues patriòtiques desfilen pels Champs Élysées. És la versió nacionalsocialista francesa d’allò que a Itàlia va denominar-se feixisme, a Alemanya portaria Hitler al poder i a Espanya recolzaria l’alçament de Franco. El mateix 1936, però, el poble de París sortiria al carrer a celebrar la victòria electoral del Front Popular de Leon Blum. Els carrers de París, com arreu d’Europa, esdevindrien escenari d’enfrontaments entre els cadells comunistes i feixistes Començava el viatge al final de la nit.

1936_leon_blum.jpg

Leon Blum celebrant la victòria electoral del Front Popular el 1936

En un intent per donar la imatge de que res no ha canviat en els anys trenta, París organitza una nova Exposició Universal el 1937. Però, entre la proliferació de les vagues i els enfrontaments al carrer entre partidaris de l’extrema dreta i de l’extrema esquerra, la ciutat no estava realment centrada per a celebrar aquest tipus d’esdeveniments. Europa estava engripada i París començava a patir febre. La mostra de la crisi final del període d’entreguerres a tota Europa el trobem en aquesta Exposició: els visitants són escassos i els pocs països participants presenten tardanament els seus estands, més per cobrir l’expedient que per convicció en aquella revifada de la Belle Epoque que havien estat els anys vint. Només dos pavellons destaquen per sobre dels altres –pavelló de la República espanyola a banda, amb el Gernika de Picasso presidint l’espai en plena Guerra Civil–, són el d’Alemanya, presidit per una enorme àguila i una esvàstica al cim, i el de la URSS, presidit per un gran escut amb la falç i el martell. Un fantasma apocalíptic recorre París, França, Europa, el món.

Com a resposta a aquest fantasma, Jean Renoir estrenava la seva pel·lícula La Grande Illusion, potser l’al·legat antibèl·lic més bell i commovedor que mai hagi produït el cinema.

18462087.jpg

"La Grande Illusion" de Jean Renoir

Aires bèl·lics sobre París (1914-1918)

dimarts, 15/06/2010

Vist amb els nostres ulls del segle XXI pot semblar evident que el 1914 tot estava encaminat cap a l’esclat de la Gran Guerra, però els contemporanis dels fets no ho tenien tan clar. Les complicades relacions internacionals, les rivalitats imperialistes, el conflicte dels Balcans, la cursa d’armaments, l’expansió de nacionalisme… tot estava present, però l’opinió pública parisenca, amb el vívid record dels fets de l’ocupació de 1870, no esperava més que la pau, fet que es revelaria impossible quan el 28 de juny l’assassinat a Sarajevo de l’arxiduc Francesc Ferran comportava l’esclat del que coneixem com a Primera Guerra Mundial.

Abans de l’esclat del conflicte els parisencs estaven dividits, un cop més, en dos bàndols polítics: la dreta nacionalista, probèl·lica i profundament antigermànica; i l’esquerra internacionalista, obrera i pacifista. Aquesta darrera va protagonitzar, tal i com va declarar-se la guerra, una sèrie de vagues industrials encapçalades pel sector més combatiu del socialisme, que van esdevenir mobilitzacions massives contra la mobilització forçosa, que exigien la pau i amenaçaven amb la Revolució. L’estat de guerra, però, facilitaria al govern la repressió dels manifestants i l’aplicació de la llei marcial als caps del moviment. El Partit Socialista acabaria tancant files amb el govern i unint-se a la Unió Sagrada. El fet nacional va imposar-se.

Els alemanys ja s’havien fet amb el control de Bèlgica i seguien el seu avenç cap al Marne, fet que va acabar unint la població parisenca en un sentiment comú: la por a reviure l’experiència de l’ocupació prussiana de 1870 i l’exaltació antialemanya. Literats famosos com Romain Roland, Marcel Prevost o André Guide van publicar articles obertament xenòfobs contra el “dimoni alemany”. Això sí, hi havia d’altres figures que defensaven la posició bèl·lica de França de forma més racional: Jean Cocteau, que conduïa una ambulància en el front, o Madame Marie Curie, que va dedicar el muntant del seu premi Nobel de química a la compra de bons de guerra.

Les_mobilisés_parisiens_devant_la_gare_de_l'Est_le_2_août_1914.jpeg

Mobilització del poble de París a l'estiu de 1914

En el mes de setembre, els exèrcits francès i britànic van replegar-se cap al Sena, mentre els imperials ocupaven Senlis, una antiga ciutat gal·loromana en el Oise. La por va apoderar-se dels parisencs, esdevenint autèntic pànic quan van veure com el govern fugia (de forma preventiva) cap a Bordeus. Abans d’abandonar la ciutat, va nomenar-se com a governador general de París el general Joseph Gallieni, un veterà de 65 anys, heroi nacional de les guerres colonials, que encara conservava el seu esperit guerrer. Gallieni va decidir que la millor defensa de la capital passava per enviar al front els regiments aquarterats en ella. Però la batalla decisiva s’estava aproximant i el temps impossibilitava, amb les vies de comunicació blocades, l’arribada a pas de cavall, i molt menys a pas d’infanteria. Aleshores el general decomissà tots els taxis de la ciutat, hi fa pujar els soldats i els envia cap a la batalla del Marne. Amb aquest esforç, i desprès de successius combats, els francesos van frenar l’avenç alemany, convertint-lo en retirada el 12 de setembre. Ambdós bàndols havien patit un total de 500.000 baixes, en la que pot ser considerada com l’acció més sagnant de tot el conflicte. Els parisencs podien sospirar alleujats però, en realitat, la guerra no havia fet més que començar.

Battle_of_the_Marne_-_Map.jpg

La Batalla del Marme

Taxi-marne.JPG

Els taxis, protagonistes indirectes de la Gran Guerra

Els alemanys ja no tornarien a estar tan a prop de París com en aquell negre setembre de 1914 en el que seguiria de guerra. Tot i això, els seus habitants van seguir amb el temor al cos. El record de 1870 estava ben viu. Per aquest motiu es seguirien ansiosament les notícies que arribaven des del front al voltant d’una guerra que es feia interminable i amb molts tombants de rumb.

Munitions_Manufacturing.jpg

Dones facturant munició l'any 1917

Els símptomes no eren bons pels parisencs: el govern havia fet portar des del Louvre i altres museus cap a Londres i Nova York alguns del seus principals tresors, demostrant la seva poca fe en la resistència de la ciutat. Molts parisencs amb recursos havien seguit el mateix camí pel seu compte; mentre el poble no tenia més remei que empassar-se la guerra sota la por, treballant en les indústries de guerra o com a voluntaris en els hospitals i la defensa civil. L’aïllament comportaria problemes d’abastiments que, sumats al caos sanitari i a la presència de soldats amb permisos temporals, van difondre la sífilis i la tuberculosi entre la població civil, desatesa per la prioritat donada en els hospitals als ferits en la contesa bèl·lica.

Els parisencs van habituar-se, resignats, a aquests efectes secundaris o col·laterals d’una guerra que, tot i la llunyania del front, no va deixar de donar-los algun que altre ensurt en directe. Així, Alemanya va assajar sobre el cel de París els primers bombardejos aeris de la història amb els seus novíssims zèppelins, grans globus dirigibles amb forma de cigar que fabricava el comte Von Zeppelin. Per sort, els grans aparells voladors no van tenir gaire fortuna en la seva ofensiva: de prop de 200 bombes detectades per la Defensa Civil, aquestes només van provocar danys menors i algunes ni tan sols van arribar a esclatar.

Zeppelin_diagram.png

Diagrama d'un Zeppelin emprat a la Primera Guerra Mundial

D’altra banda, la primavera de 1917, la contraofensiva alemanya va comptar amb una nova arma: el canyó Krupp (la “gran Berta” en honor a l’esposa del fabricant), capaç de disparar grans projectils explosius a uns 100 km de distància, l’invent rodava per les vies del tren i París va ser el seu blanc. De 300 dispars efectuats per la màquina, Berta va provocar 205 morts, 563 ferits i importants danys materials.

Aquestes serien les úniques baixes civils patides per la capital en els quatre anys de guerra, tot i que la victòria aliada comportaria alguns altres inconvenients. Alemanya signava l’armistici el novembre de 1911, en mig d’una epidèmia de grip (l’anomenada grip espanyola) que causaria tants morts com el front de combat. Un any desprès, centenars de soldats britànics i nord-americans van protagonitzar el passeig de la victòria –i, sembla que el comportament d’alguns va ser més propi d’ocupants que d’aliats–. Aquests, junt amb els diplomàtics dels deu països implicats en la discussió dels tractats de Pau a Versalles van desfilar pels Champs Élysées davant de l’aclamació dels parisencs. Com es conegut sobradament, el tractat definitiu que posava fi a la guerra es signaria a Versalles, a la Sala dels Miralls, el 28 de juny de 1919, imposant unes condicions polítiques, econòmiques i militars humiliants pels alemanys (diktat). Possiblement, a Versalles es gestava l’origen de la Segona Guerra Mundial, però aquesta ja és una altra història.

París i les llums de la Il·lustració

dissabte, 29/05/2010

L’abisme social existent a París no va fer més que créixer al llarg del segle XVIII fins arribar a un extrem digne de la caricatura. Mentre els miserables de París es disputaven les rates del Sena, els magnats i aristòcrates s’oferien entre ells sumptuosos sopars de cinc o sis plats –sense comptar els entremesos, les amanides i els hors d’ouvre–. Al mateix temps, unes quantes dames de l’alta societat organitzaven en els seus salons reunions artístiques i literàries en les quals es discutien les idees racionalistes que arribaven d’Alemanya i Anglaterra. D’entre les tertúlies més populars destacaven les de madame d’Épinay, madame du Deffan o Ninon de Lenclos, a les quals hi assistien els principals protagonistes del moviment filosòfic i literari que anomenem Il·lustració.

Encyclopedie_frontispice.jpg

La Veritat, rodejada per la llum (símbol central de la Il·lustració francesa), acompanyada per dues figures simbòliques situades a la seva dreta, la Raó i la Filosofia, que esgarrapen el vel que la cobreix i oculta dels ulls dels homes

Els salons van adquirir una gran significació en els cercles il·lustrats. Així, les dames de l’alta societat van començar a convidar a casa seva a artistes i filòsofs en determinats dies de la setmana. Qualsevol que posseís un mínim d’afabilitat i intel·ligència era ben rebut en aquestes reunions. Alguns, com Rousseau, van criticar l’estil innocu i informal dels salons, però en ells, de la mateixa manera que en els pòrtics, els jardins i els cafès del Palais Royal, on s’intercanviaven novetats, es difonien rumors i es tramaven intrigues (tot i que en connivència amb el joc, la prostitució i d’altres plaers), va modelar-se el poder de l’opinió pública, els talents retòrics van perfeccionar el seu estil i joves ambiciosos arribats de les províncies van posar a prova les seves qualitats com a escriptors o polítics. I entre ells van moure’s també els pares de la Il·lustració francesa: Diderot, D’Alembert, Voltaire i Montesquieu.

Els intel·lectuals, científics i literats de la Il·lustració, anomenats en el París de Lluís XV com els “filòsofs”, constituïen una bona mostra de la societat del període. D’aquesta manera, Rousseau era el fill d’un ric rellotger i joier, Voltaire va ser un nen de classe mitjana educat pels jesuïtes, Condillac era sacerdot, Condorcet tenia el títol de marquès, Diderot provenia d’una família d’artesans fabricants de ganivets, i D’Alembert era fill natural d’un aristòcrata.

Les seves obres desenvoluparien les idees racionalistes, empiristes i cientificistes que tenien les seves arrels en el renaixement i van tenir una influència fonamental en els aspectes ideològics de la Revolució francesa. Diferents corrents de pensament van subministrar a la Il·lustració les seves armes intel·lectuals i van contribuir al seu dinamisme intern. Així, convivien la teologia reformista i l’ateisme; el pensament filosòfic sistemàtic i l’observació particular de les ciències naturals; la fe en el progrés i l’escepticisme en el futur… Tot i això, cadascuna d’aquestes antítesis generava a la seva vegada una necessitat d’harmonia i reconciliació, de diàleg entre els contraris, com la que oferia, per exemple, la idea d’una Raó universal inherent a les lleis de la natura.

Curiosament, ni l’Estat absolutista ni l’aristocràcia van advertir el risc potencial dels escrits dels filòsofs, als quals protegien i celebraven com un imprescindible matis intel·lectual dins de l’esplendor de la monarquia francesa.

Voltaire.jpg

Voltaire va passar dues setmanes empresonat a la Bastilla el 1726 i després va haver d'exiliar-se a Anglaterra

Les activitats dels il·lustrats no restaven, però, excloses de cert perill. No existia llibertat de premsa i qui rebutjava la censura estatal corria el risc d’anar a parar a la presó, de ser desterrat o de ser condemnat a prestar serveis a galeres. Fins i tot Voltaire va conèixer la Bastilla. És per això que molts dels primers escrits de la Il·lustració van aparèixer impresos a ciutats com Amsterdam o Ginebra. Des d’allí van introduir-se de contraban al país, van reimprimir-se novament a França de forma il·legal o van produir-se mitjançant indicacions inexactes als censors.

El 1789, la policia va comptabilitzar a la ciutat de París l’existència de 100 premses tipogràfiques transportables al servei de la producció de llibres il·legals. A més, els textos més radicals circulaven per les àmplies xarxes de correspondència dels il·lustrats en forma de manuscrits secrets, reescrits un cop i un altre. De forma oral, els seus pensaments van divulgar-se per nombrosos cafès, cercles, acadèmies, salons, lògies maçòniques i societats literàries.

El poble parisenc, per la seva banda, no tenia coneixement de les noves idees que circulaven pels salons i les tertúlies à la page. Suficient tenien amb la lluita del dia a dia per sobreviure, i culturalment estaven temporalment idiotitzats per les populars funcions còmiques de lèpoca, bastides sobre un humor escatològic i malparlat. És més, davant de l’agudització de la crisi en el regnat de Lluís XV ni tan sols van donar-se manifestacions de protesta pels carrers de París ni cap aldarull contra els abusos del sistema.

Tot i això, el germen de la rebel·lió introduït per l’obra dels filòsofs sí que va començar a trobar el seu espai en certs grups de la jove burgesia i la baixa aristocràcia, que van veure en les idees de la Il·lustració una alternativa a la decadència cada cop més insostenible del règim.

El punt culminant i símbol de l’augment de la influència cultural de la Il·lustració va constituir-lo l’èxit de l’Encyclopédie editada per Diderot i D’Alembert, sota el subtítol de “Diccionari raonat de les Ciències, les Arts i els Oficis”. Veritable obra capital del racionalisme i model des de la seva publicació de tots els projectes enciclopèdics posteriors, els 35 volums de l’obra van ser publicats entre 1751 i 1780, suposant el salt definitiu per a les biblioteques de tota Europa en referència a la informació.

Encyclopedie.jpeg

Portada del primer volum de "L'Encyclopédie, ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers" (1751)

El propòsit de l’Enciclopèdia era la transmissió raonada de tot el coneixement disponibles fins al moment. En ella trobem reflectides les idees de Rousseau, Montesquieu, Voltaire o Diderot, i també va recollir els descobriments i mètodes empírics emprats per científics francesos com Linné, Buffon, Lavoisier o Jussieu. En resum, un veritable compendi del pensament i el coneixement humà en la segona meitat del segle XVIII.

La seva obertura cap als continguts crítics al règim va causar forta animositat vers l’obra. Per exemple, el 1757, el clergat va responsabilitzar al “partit dels filòsofs” de l’atemptat sofert per Lluís XV i va aconseguir una prohibició temporal de l’Enciclopèdia. Tot i això, els 4.000 subscriptors de dins i fora del país, als quals s’hauria de retornar els diners avançats per adquirir l’obra, van insistir en rebre els volums que els hi faltaven. Quan, finalment, van poder publicar-se, tot el món europeu era conscient que el nou esperit del període havia acomiadat definitivament el “poder de les tenebres”.

Amb l’Enciclopèdia podem tancar, simbòlicament, el gran cicle de l’absolutisme il·lustrat. Un període d’excessos despòtics i opressió que portarien l’Antic Règim en menys de vint anys a un tràgic final. Possiblement el que es mereixia. D’aquest moment històric hauria de sorgir la Revolució per antonomàsia, la que canviaria substancialment la història de França i Europa, i que tindria com a principal protagonista al poble de París.

El París del segle XVIII, història de dues ciutats

dilluns, 24/05/2010

La Il·lustració, segons les paraules de Kant de 1783: “la sortida de l’ésser humà de la Unmündigkeit [la minoria d’edat, la incapacitat de fer servir la Raó sense la direcció d’un altre], de la qual el mateix home n’és el culpable”, estava dirigida a tota la Humanitat. Els éssers humans, ens diuen els principis il·lustrats, en la mesura en què estaven dotats de Raó, eren capaços de pensar per si mateixos, tenien la possibilitat d’emancipar-se dels lligams de la tradició i constituir-se una societat més lliure, feliç i moral.

París, l’anomenat “centre del món erudit”, segons l’afirmació de Goethe en els seus Assaigs sobre Art i Literatura (1820), estava considerada juntament amb Londres i Berlín com el centre d’aquest moviment. Una especial situació en el punt de partença, però, generaria aquí en una radicalització que finalment descarregaria entre 1789 i 1799 en la Revolució francesa.

Tot va iniciar-se uns cent anys abans amb l’inici de la crisi de l’Antic Règim durant el regnat de Lluís XIV. Paradoxalment, en el moment de màxim apogeu de l’absolutisme, quan l’ordre estamental va fer-se més fort com a nucli polític i social a la cort del Rei Sol començava a germinar la crisi del propi sistema. És cert que el poder i les recaptacions de l’Estat van augmentar i l’administració va fer-se forta mitjançant la centralització. Però l’èxit en la política colonial, els progressos comercials, l’auge dels transports, l’expansió de les manufactures, l’esplendor del món de les ciències i les arts, contrastaven fortament amb una estructura social injusta i evidentment antiquada.

Louis_XIV_of_France.jpg

Lluís XIV de França

Els estaments superiors, la noblesa i el clergat, tenien exempcions fiscals. Reaccionaris, van insistir en el manteniment de les seves prerrogatives i ingressos extraordinaris. El Tercer Estat, la resta de la població francesa, estava dividida. Hi havia els que treien profit de l’impuls econòmic i tenien l’ambició d’accedir a l’estament nobiliari, per a gaudir dels seus privilegis, mitjançant la compra de càrrecs. En canvi, la petita burgesia i l’anomenat “quart estament”, les grans masses de població de les ciutats i el camp, patien el pagament d’impostos i taxes.

Quan les collites eren dolentes, els aliments escassejaven en tots els llocs, es produïen fams, epidèmies i, com a conseqüència, disturbis espontanis. En paral·lel a la misèria de les classes mitjanes i baixes, la fortuna en augment de les arques estatals s’invertia en la construcció de palaus (Versalles), la compra de mercaderies de luxe i al finançament de les guerres.

A finals del regnat de Lluís XIV, quan França es trobava totalment dessagnada, els alts funcionaris van començar a criticar el comportament del govern mentre que en els cercles intel·lectuals va començar a prendre forma l’ideari liberal. Aquests primers cercles pre-il·lustrats criticaven la tirania i el despotisme dels governants, l’ociositat i els vicis dels privilegiats, així com l’estreta aliança entre la monarquia i l’Església catòlica. Després de l’expulsió dels hugonots, el 1685, la tolerància religiosa i la condemna del dogmatisme i la “superxeria” del clergat van convertir-se en les exigències il·lustrades per antonomàsia.

El fet que Lluís XIV visqués i regnés fins als 77 anys, unit a les successives morts prematures dels seus hereus, va produir l’extraordinària circumstància de que fos succeït directament pel seu besnét, el futur Lluís XV. El 1712 havien mort el pare del nen, el delfí Lluís, duc de Borgonya, i també l’únic germà viu del delfí, que hauria heretat els drets al tron. Al trobar-se amb un successor de només dos anys d’edat, el Rei Sol va haver de fer retocs en el seu testament per tal de crear un Consell de Regència que regnés fins que el besnét assolís la majoria d’edat.

Tot i això, quan el país encara no s’havia recuperat de la celebració dels funerals pel monarca de la Grandeur, el seu ambiciós nebot Felip d’Orleans va forçar el Parlament de París a no reconèixer la voluntat del rei finat, fent-se designar com a regent del país amb atribucions absolutes.

Tot i que França va tenir d’altres reis infants que van donar lloc a l’acció de regents, quan els historiadors francesos es refereixen a la Regénce, sempre és per fer al•lusió al període de Felip d’Orleans, qui acostuma a ser citat simplement com le Régent, sense necessitat de més puntualitzacions.

Philippe_d'Orleans.jpg

Felip d’Orleans, le Régent

Felip d’Orleans era un home decidit i va ser intel·ligent a l’hora de fer-se amb el poder, però el seu govern no va ser gens destacat. Aficionat a tota mena de diversions i plaers, els parisencs tant podien veure’l a la llotja del teatre acompanyat per dos o tres jovenetes, com trobar-se’l en un saló de joc clandestí o creuar-se’l entrant a qualsevol alberg de dubtosa reputació amb una dama anònima.

Aquestes aficions van comportar-li variades i estranyes amistats, com la del financer escocès John Law, que assegurava haver fugit del seu país perseguit per batre’s en duel. Pel regent aquesta fama no va ser cap lacra, sinó un mèrit que va ajudar Law a entrar en el seu cercle més íntim.

L’escocès va proposar al regent de reanimar la malmesa economia francesa mitjançant la circulació de lletres financeres que ell mateix s’encarregaria d’emetre i difondre. Felip va autoritzar, el 1716, la creació de la Banca Law i l’emissió d’aquestes lletres, una mena de paper-moneda sense un clar resguard en metàl·lic, canviables en principi per una quantitat determinada en espècies. La juguesca va sortir bé en un principi, i com l’emissor retenia de cada lletra una taxa, el regent va decidir, dos anys després, la nacionalització de la banca per a donar aire a les arques estatals amb aquelles retencions.

Ara bé, com d’altres sistemes miraculosos, el de Law exigia la constant emissió de lletres cada cop per una valor superior, ja sense cap tipus de suport en metàl·lic. La notable expansió dels negocis financers va aturar-se de cop i volta quan els posseïdors de lletres per valor de 10.000 milions van comprovar que tot el capital que circulava per França no arribava a la desena part d’aquesta quantitat. La Banca Nacional va entrar en bancarrota, així com el tresor reial i milers d’homes des finances grans i petits. Law va trobar-se a punt de ser linxat per una multitud enfurismada, però va poder fugir de París a Marsella i des d’allà a Venècia on moriria en la misèria (1729).

La ciutat de París va patir intensament del declivi generat pel regent i el seu amic escocès. La majoria dels grans financers i comerciants residien a la capital, que era a la seva vegada la seu dels negocis i els contractes que nodrien l’economia. La bancarrota dels poderosos va tenir un dramàtic efecte que va afectar des dels petits burgesos fins al més petit dels artesans. La consegüent paralització del camp va portar novament la fam a la ciutat, mentre que l’atur i la manca d’assistència benèfica van omplir els carrers de sense-sostres i indigents. Els més desesperats van formar part de la delinqüència als carrers. I moltes dones van haver de practicar una patètica prostitució de cantonades i espais obscurs.

Plan_de_Paris_1705.png

La ciutat de París en el segle XVIII

Els cronistes del període sembla que ens parlin de dues ciutats diferents. Per a uns París és una ciutat decadent, bruta, pudenta i tenebrosa, amb vivendes i carrers plens de misèria i vici. En canvi, d’altres s’admiren de l’esplendor de la luxosa capital d’Europa, centre de l’elegància i nucli de la Il·lustració, una ciutat que travessa un dels moments més grandiosos de la seva història. I hem de dir que ambdues descripcions són certes. Això sí, depenent del barri pel qual es passegi el cronista.

Així, a Saint-Germain i Saint-honoré l’aristocràcia i els burgesos rics que encara han salvat la seva fortuna segueixen aixecant luxoses residències apartades de les zones poblades per la xusma. D’entre els edificis privats construïts en aquest període destaquen l’Hôtel de Matignon, actal seu de la presidència del govern a la Rue de Varenne, i el bellíssim Hôtel Carnavalet, actual Museu d’Història de la Ciutat de París.

I l’arribada de Lluís XV a la majoria d’edat no hi posaria remei a aquesta situació. El regent va morir el 1723, curiosament el mateix any que el rei infant arribava a la majoria d’edat i podia fer-se amb el poder. Sota les seves ordres, Lluís Enric de Borbó, el nét del Gran Condé, va ser designat com a primer ministre en un breu mandat on només va fer un acte destacat: el pacte del casament del jove rei amb Maria Leczinka, la filla del destronat rei de Polònia, fet que va suposar trencar el pacte que havia establert el regent per a casar Lluís XV amb la infanta Mariana d’Espanya, filla de Felip V. La núvia, rebutjada, va ser enviada novament a Madrid, enterbolint així les relacions amb Espanya. Aquest error diplomàtic acabaria amb la carrera del ministre que va ser substituït pel cardenal André de Fleury, un vell de 73 anys antic preceptor del rei.

Louis_XV_France.jpg

Lluís XV de França

Qualsevol que fos l’atractiu de la reina polaca, set anys majors que ell, Lluís XV no va privar-se de mantenir (i fer-ne ostentació) d’una sèrie de favorites, fins al punt d’arribar a oficialitzar aquesta figura en el protocol de la cort de Versalles. La primera amant de Lluís XV va ser Pauline de Mailly-Nesle, marquesa de Ventimille, que va exhibir-se al costat del rei entre 1739 i 1741, un breu període que va ser-li suficient per a medrar a favor de l’entrada de França en la Guerra de Successió d’Àustria.

Entregat, d’aquesta manera, a una vida relaxada i llicenciosa, potser inspirat en el model que havia estat el seu difunt oncle i regent, Lluís XV va deixar els temes d’Estat en mans de Fleury, que va governar fins a la seva mort, el 1743, amb 81 anys. Després de la seva mort, Lluís XV va fer veure que regnava fins a la seva mort i l’arribada al tron de Lluís XVI.

Per acompanyar-lo en el seu regnat, i després de la breu experiència de la Ventimille, Lluís XV va decidir buscar-se una companyia més prudent, i l’honor va recaure en la figura de Joana Antonieta Poisson, marquesa de Pompadour. La posició de la marquesa va ser tan notòria que va arribar a rebre el títol de maitresse en titre, que podríem traduir com “amant titular”. I va resultar impossible de substituir durant més de vint anys, fins a la seva mort el 1764. Tot i ser considerada com una persona frívola, la Pompadour va rodejar-se d’un cercle d’intel·lectuals i artistes, va governar el monarca com va voler, i va tenir una influència decisiva en els afers polítics, fent dimitir i nomenant ministres, generals i diplomàtics.

La seva successora com a favorita reial, la comtessa de Du Barry, no tindria ja la seva importància tot i l’existència de divertits i ridículs enfrontaments amb Maria Antonieta per fer-se amb la primacia a la cort francesa i acabaria guillotinada en la Revolució.

Sí París sempre havia estat al llarg de la seva història tot un mosaic de contrasts i desigualtats socials, l’abisme de la injustícia entre rics poderosos i pobres desemparats va arribar al llarg del segle XVIII a un extrem gairebé insostenible. Mentre els miserables de París es disputaven les rates del Sena, la pompa versallesca assolia el seu màxim esplendor. La llavor de la Revolució estava plantada.