Arxiu de la categoria ‘1. Història de París’

Ernest Meissonier: La barricada del carrer Mortellerie

divendres, 17/05/2013

El moviment revolucionari de 1848 va començar a París quan el febrer el govern, cada cop més moderat, corrupte i deslegitimitat socialment, va restringir les llibertats ciutadanes. Un moviment insurreccional va culminar amb l’assalt al palau reial, la fugida del rei Lluís Felip d’Orleans i la proclamació de la Segona República el 24 de febrer. Aleshores va formar-se un govern provisional amb la participació de republicans, socialistes i radicals amb l’objectiu d’impulsar un programa de reformes polítiques i socials.

meissoner barricade mortellerie.jpg

Tanmateix, les eleccions d’abril van suposar la victòria de la burgesia liberal moderada, deixant en minoria els representants dels treballadors. Aquests, els grans protagonistes de la Revolució de 1848, es veien novament marginats a la cambra de representants i, a més, van patir la liquidació de les reformes socials que s’havien iniciat. La resposta al gir conservador de la República va ser una nova insurrecció obrera a París, el juny, que va derivar en un enfrontament entre la burgesia i el proletariat. La rebel·lió va ser sufocada amb la intervenció de l’exèrcit i una dura repressió que culminaria amb la detenció i deportació dels líders del moviment obrer parisenc. La revolució social havia fracassat.

Testimoni artístic i protagonista en primera persona, el pintor francès Ernest Meissonier (1815-1891), capità d’artilleria de la Guàrdia Nacional encarregada d’esclafar la Revolució de 1848, va ser un observador privilegiat de la repressió de la insurgència popular en una barricada aixecada al costat de l’Hotel de Ville de París. Al quadre La barricada del carrer Mortellerie (La Barricade, rue de la Mortellerie, 1851) ens deixa el seu testimoni:

Quan el vaig pintar encara em trobava sota la terrible impressió de l’espectacle que acabava de veure […]. Aquestes coses entren a l’ànima de qui les reprodueix […]. He assistit a l’esdeveniment en tot el seu horror, soc testimoni de la matança dels revoltats, el cadàvers dels quals, afusellats i llançats per les finestres, cobrien les llambordes mentre la seva sang, que seguia brollant, tintava el terra de vermell.

La imatge, tot i ser la visió d’un pintor conservador que va participar de la repressió, ens presenta els fets amb cruesa, amb realisme. La cara de la mort esdevé protagonista dramàtic. No existeixen ornaments que justifiquin o edulcorin l’escena. Tampoc existeixen els herois, només el poble anònim esclafat. En primer pla, d’entre el conjunt de cossos anònims morts per l’acció de l’exèrcit i la Guàrdia Nacional, destaca un cadàver. Va vestit amb els colors de la nació: blau, blanc i vermell. Aquest mort és el símbol que dóna força i caràcter al quadre: és la nació francesa dessagnada per la guerra civil.

meissoner barricade mortellerie 1.jpg

meissoner barricade mortellerie 2.jpg

L’État, c’est moi

dimarts, 26/02/2013

Lluís XIV de França (1643-1715), el Rei Sol, l’absolutisme encarnat en la figura de l’home més poderós del segle XVII. Un pintor català: Jacint Rigau-Ros i Serra (Hyacinthe Rigaud, nascut a Perpinyà quan aquest territori encara es trobava sota domini dels comtes de Barcelona); un quadre històric:  Retrat de Lluís XIV (1701).

Louis_XIV_of_France.jpg

Louis XIV en grand costume royal (1701)

Prototip de la representació majestàtica, imperial, Rigaud capta l’essència de l’absolutisme: un monarca omnipotent, poderós i orgullós, l’home que era l’encarnació viva de l’Estat. “L’État c’est moi”, aquella frase atribuïda al Rei Sol per Jacques-Antoine Dulaure a la seva Histoire de Paris (1834) i que Lluís XIV mai va pronunciar, tot i que segurament sí l’hauria signat. En el seu llit de mort sí que va arribar a afirmar: “Je m’en vais, mais l’État demeurera toujours” (“Jo me’n vaig, però l’Estat [la meva obra] quedarà per sempre”).

Orfe des dels cinc anys, el petit Lluís va veure com durant la regència de la seva mare, Anna d’Àustria, mentre ell era menor d’edat, una revolta de la noblesa francesa i del Parlament de París posava en perill el seu tron. Sufocada la Fronda (1648-1653) pel primer ministre, el Cardenal Mazzarino, aquells fets marcarien el futur govern del Rei Sol. Havia arribat el moment de reforçar l’autoritat monàrquica i avançar cap a la versió més acabada de l’absolutisme, del rei com a encarnació mateixa de l’Estat, de portar a la pràctica, i fins a les últimes conseqüències, les formes de govern pròpies de la monarquia de dret diví.

Rigaud_Hyacinthe_-_Louis_XIV,_roi_de_France.jpg

Louis XIV, roi de France (1701)

El 1682 va abandonar París i va traslladar la cort a Versalles. El fastuós palau, els jardins i les fonts van permetre al rei mostrar el seu poder immens. Tota la brillant vida de Versalles girava al seu voltant, convertit en l’epicentre del poder, la persona més important i poderosa de França i d’Europa, el gran astre de la galàxia absolutista: el Rei Sol. Els poderosos nobles esdevenien ara servils cortesans entretinguts en una vida fastuosa de festes i recepcions, allunyats de les seves propietats en el món versallesc, sense consciencia de ser vigilats de prop. En aquest entorn, la noblesa mai es tornaria a revoltar.

Retornant al quadre de Rigaud, tot l’imaginari de l’absolutisme es condensa en un cop de pinzell: la corona, el ceptre, la mà de la justícia, el mantell reial, l’espasa de França i la flor de lis del Borbó. Una posició ferma, règia, imperial. Potser mai ho va pronunciar, però, evidentment, l’Estat era ell.

La capital de la Revolució (1): Dels Estats Generals a la presa de la Bastilla

dimarts, 5/02/2013

Les forces latents que havien anat desenvolupant-se en els darrers anys van esclatar quan la monarquia va veure’s obligada, per primer cop des de feia 170 anys, a convocar els Estats Generals per aconseguir donar una solució consensuada a la crisi política, econòmica i financera de França. El país es trobava econòmicament arruïnat i les diferències entre rics i pobres havien assolit unes dimensions intolerables. L’Estat francès es trobava abocat a la bancarrota mentre que tots els intents per portar a terme una reforma de la política financera i fiscal fracassaven per la resistència de la noblesa i dels parlaments. Arribats a 1789 la fam i els aixecaments espontanis començaven a sacsejar les províncies i la capital.

Qu'est_ce_que_le_Tiers_Etat.jpgL’opinió pública, desenvolupada al llarg del segle XVIII com a conseqüència de la difusió de les idees il·lustrades, va veure que aquest era el moment de posar-se en marxa. Havia arribat el moment de fer realitat els projectes constitucionals, de posar sobre la taula els seus ideals il·lustrats, la crítica i el dret natural que havia marcat els debats dels salons.

Es la voluntat de Sa Majestat”, segons constava en el reglament d’elecció dels Estats Generals, “assegurar a qualsevol, fins i tot en els llocs més allunyats del regne, que els seus desitjos i reclamacions arribin fins a Ell”. Els components del Tercer Estat van interpretar aquesta declaració reial com una invitació a l’aixecament de la censura: en qualsevol espai de París van aparèixer proclames en els murs; el poble va rebre octavetes i pamflets; els quaderns de queixes van restar farcits de les demandes i necessitats de la població. Sieyès escrivia en un d’aquests pamflets amb caràcter electoral: “Què és el Tercer Estat? Tot. Què ha estat fins ara en l’ordre polític? Res. Què demana? Arribar a ser alguna cosa en dit ordre”. Contra l’esperit que havia inspirat la convocatòria del Estats Generals, semblava que finalment havia arribat l’hora del poble.

D’aquesta manera, els Estats Generals van iniciar les seves reunions el 5 de maig a Versalles. L’excusa per a realitzar la reunió en l’espai emblemàtic de l’absolutisme va ser que era allà on es trobaven les seus del govern i de la cort, però la intenció evident era mantenir al Tercer Estat, la representació del “poble”, allunyat de les seves combatives bases socials establertes a París.

La tradició establia que cada estament votés en bloc, fet que atorgava l’avantatge al clergat i l’aristocràcia de l’Antic Règim. Però els representants populars van posar la primera pedra de la Revolució protagonitzant el primer acte realment revolucionari: exigir el principi “d’un home, un vot”. La noblesa va oposar-se radicalment, mentre que el clergat va navegar en l’ambigüitat. Tot quedava bloquejat davant d’aquest dilema polític. Va ser aleshores quan el Tercer Estat va jurar-se per esdevenir Assemblea Nacional, a la qual es sumarien membres del clergat i uns pocs aristòcrates, com el Duc d’Orleans, Felip Igualtat. La Revolució havia començat.

estats-generals.jpg

Lluís XVI, però, no estava disposat a admetre aquesta democratització assembleària de l’ordre de l’Antic Règim i va clausurar les reunions. Però en el Jeu de Paume de Versalles el Tercer Estat i els trànsfugues dels estaments privilegiats esdevenien els representants de la nació, els protagonistes de la Revolució institucional. No hi havia marxa enrere, i el 9 de juliol, sota la pressió popular que començava a portar l’efervescència a París, l’Assemblea, ja amb tots els representats dels Estats Generals reintegrats, esdevenia constituent. Però Lluís XVI no havia sufocat l’incendi i la destitució del ministre Necker provocaria la reacció immediata del poble. París començaria a cremar.

Serment_du_jeu_de_paume.jpg

És ara quan París esdevé el gran escenari de la Revolució. La ciutat en la qual el poble surt a prendre els carrers tumultuosament per fer sentir el seu descontent vol ser protagonista del temps històric que s’enceta. Una ciutat castigada per la crisi, en la qual la fam és el protagonista quotidià de l’existència dels seus ciutadans. La ciutat en la qual el preu de la lliura de pa s’havia duplicat en un any i l’escassetat d’aliments és cada dia més evident. La ciutat on comença a ser massa habitual observar l’assalt als forns de pa i comerços alimentaris a mans de simples ciutadans que no tenen un gra de pa que endur-se a la boca. Davant la inoperància de la monarquia, els parisencs es veuen amb força per prendre la iniciativa per garantir la seva pròpia subsistència.

Els rumors sobre la destitució de Necker i la imminent dissolució de l’Assemblea és l’espurna que mobilitza les masses. Això sumat al discurs dels agitadors revolucionaris que sostenen que l’escassetat d’aliments respon a un complot aristocràtic per enriquir-se. Més llenya al foc. La desconfiança popular comença a transformar-se en indignació davant la por a una repressió a sang i foc de la Revolució institucional de Versalles.

paris_1789.jpg

El 13 de juliol de 1789, Camille Desmoulins i d’altres agitadors populars inciten en poble a la rebel·lió. I París esclata. És allò que Georges Lefebvre va denominar com “por i esperança” –por a la fam i als aristòcrates, i esperança en la regeneració política de França–. Es saquegen les armeries, les turbes populars s’enfronten als soldats de la monarquia, es configura una milícia urbana, es destrueixen els odiosos edificis de recaptació d’impostos i la Bastilla, el gran símbol de la repressió absolutista, és assaltada. Les masses feien la seva “irrupció” en la història. És a dir, la irrupció de la multitud el juliol de 1789 venia produïda pel pànic i no per l’acció directa de les elits revolucionàries del Tercer Estat.

Amb la finalitat de controlar les masses, des de la naixent Comuna de París instal·lada a l’Hotel de Ville –el nou Ajuntament que substituïa, de fet, l’antiga municipalitat– el Tercer Estat va decidir crear una milícia popular urbana per fer-se amb el control de la situació. S’havien construït barricades i es donaven enfrontaments entre el poble i els regiments reials que van ser guanyats pel poble insurrecte davant d’uns soldats que es negaven a obeir les ordres. Només hi havia un problema per a la milícia: faltava l’armament.

La_Bastille.jpg

Per a solucionar-ho, el 14 de juliol, a primera hora del matí, uns milers de persones, concentrats en diversos punts de la ciutat, van assaltar diversos arsenals, entre ells el de l’Hospital Militar dels Invàlids, i van incautar-se 32.000 fusells i una vintena de canons.

De tornada cap a l’Hotel de Ville, al passar per la Bastilla, la presó va semblar als manifestants el símbol de l’autoritat reial. Gairebé un miler de persones va assaltar la fortalesa espontàniament. De Launay, governador de la Bastilla, presó però també un important dipòsit de pólvora i municions, rebutja els requeriments dels sublevats i intenta contenir els assaltants amb l’ajuda de la guàrdia. Però aquests no s’aturen i es llancen a l’assalt de la ciutadella. Així, van sonar primer els dispars i després les canonades que van produir 98 morts i 73 ferits.

vers11_anonyme_001f.jpg

Prise_de_la_Bastille.jpg

Els canons disparen contra els revolucionaris, però això no els atura i els que aconsegueixen superar el foc inicien un desigual combat, cos a cos, amb els soldats que defensen la fortalesa. Són quatre hores de combat. Sembla un miracle: el coratge i el nombre de parisencs aconsegueix derrotar els defensors. El governador de la Bastilla rendeix la ciutadella sense condicions. Al carrer, entre els cossos morts i els nombrosos ferits, reina l’ambient victoriós. A l’interior, desenes de soldats d’origen humil han estat degollats i afusellats en mig del furor de la victòria. Els caps de De Launay i d’alguns dels oficials de la guàrdia van ser passejats en pals i exposats a l’Ajuntament. Els únics set presoners (dos d’ells malalts mentals) van ser alliberats.

Charles_Thévenin_-_La_prise_de_la_Bastille.jpg

La Bastilla havia estat presa, i el que podia haver estat un fet més en el curs del moviment revolucionari encetat dos mesos abans esdevenia, davant dels seus contemporanis i dels ulls de la història com el símbol de la victòria del poble sobre els tirans. És el 14 de juliol. Dia de glòria, jornada de tragèdia. El poder revolucionari del poble aixecat en armes ha triomfat. Simultàniament, comencen a cremar castells feudals arreu del país. Les masses havien envaït l’espai públic per esdevenir el motor de la Revolució.

Aquella nit, a Versalles, Lluís XVI escrivia al seu diari: “Dimarts, 14 de juliol: Res”. Si bé pel monarca la manca d’èxit en l’exercici diari de caça havia marcat la jornada, en realitat aquella data ho era tot. Qualsevol Revolució necessita, per a triomfar, una simbologia que esdevingui capaç de transmetre la sensació que les classes subalternes poden fer-se amb el poder. El mateix dia que queia la Bastilla, el món sencer va adquirir una nova icona, un nou símbol: un grup d’esparracats podia fer trontollar una monarquia absoluta com l’encarnada pels reis francesos. Darrere de l’esplendor de Versalles es deixava entreveure un decorat que podia caure davant de l’empenta col·lectiva de la societat. En aquest moment estava naixent un mite que senyalaria un camí que ompliria de dates revolucionàries els segles XIX i XX.

Delacroix: La Llibertat guiant el poble

dimecres, 29/02/2012

El pintor Eugène Delacroix (1793-1863) va ser la gran figura del romanticisme. Fins i tot la seva biografia presenta aspectes propis del món romàntic: d’origen poc clar (alguns autors consideren que podria ser un fill il·legítim de Talleyrand), malaltís, tancat a casa des de molt jove, amic de Chopin i d’altres artistes romàntics, revolucionari en el juliol de 1830 i conservador en l’esclat republicà de 1848… La seva obra va ser el centre del moviment romàtic francès.

L’obra més coneguda de Delacroix és La Llibertat guiant el poble, segurament el quadre polític més conegut i al·legòric de la pintura moderna. Els fets són coneguts: com a protesta contra una sèrie d’ordenaments governamentals que restringien encara més les llibertats de la ciutadania, el 27 de juliol de 1830 esclataven el que coneixem com les Trois Glorieuses, les tres jornades revolucionàries parisenques que conduirien cap a la Monarquia de Juliol. La matinada del 27 al 28 de juliol, els joves republicans es posaven al capdavant del moviment contra l’absolutisme borbònic de Carles X, aixecant barricades en els barris de l’Est de la capital (Saint-Marceau, Saint-Antoine) i el dia 29 els insurgents ja controlaven la ciutat. Els fets de París eren l’inici d’un esclat revolucionari que s’estendria per gran part d’Europa.

delacroix-llibertat-guiant-el-poble.jpg

Delacroix s’enfronta amb la Revolució. Vol esdevenir un testimoni del seu temps. I per a realitzar aquest exercici escull la jornada del 28 de juliol, punt àlgid del procés revolucionari. És la mostra del compromís dels artistes romàntics amb els esdeveniments històrics del seu temps. En aquest sentit, Delacroix va escriure al seu germà, el general Charles Henri Delacroix: “He pintat un tema modern, una barricada, i si no he lluitat per la pàtria, almenys pintaré per a ella. Això m’ha posat d’un humor immillorable”. El desig de formalitzar el compromís de l’autor amb la Revolució s’evidencia en autoretratar-se en l’escena.

D’aquesta manera, La Llibertat guiant el poble es converteix en el gran manifest de la pintura romàntica. És la primera composició política de la pintura contemporània. És el moment en el qual el romanticisme deixa de mirar cap a l’antiguitat a la recerca de referents per convertir-se en un actor més de la vida contemporània. L’obra es va mostrar al Salo de Paris de 1831, comportant una funció simbòlica propagandística i revolucionaria.

tsi5_delacroix_001f.jpg

La Llibertat: Marianne

Aquesta obra es pot considerar com un quadre cronològic dels fets, la narració dels esdeveniments centrals de la insurrecció, en el qual Delacroix combina magistralment el realisme amb l’al·legoria: la figura femenina que representa el símbol de la Llibertat enarborant la bandera tricolor, un altre element simbòlic que agermana tots els francesos, fa avançar el poble. D’aquesta manera, el pintor romàtic identifica la Llibertat amb la independència nacional, ja que és la França republicana qui encapçala i lidera el grup.

L’ordenació dels diferents elements del quadre es realitza de forma piramidal, des d’una base inestable ocupada pels morts fins al vèrtex que ocupa la mà que sosté la bandera. En aquest sentit, podem trobar grans similituds compositives amb El rai de la Medusa de Géricault. Però, a través d’aquest model compositiu triangular podem llegir un altre significat introduït per Delacroix: el triangle equilàter simbolitza la igualtat. Llibertat, igualtat, fraternitat… la Revolució francesa.

tsi5_delacroix_007.jpg

La Llibertat alçant la bandera tricolor, símbol de la Revolució

És la solemnitat de les figures i la seguretat en el dibuix el que emparenta Delacroix amb Géricault. La composició avança cap a l’espectador gràcies a unes figures dinàmiques i amb gest exaltat, seguides per una gernació tot just insinuada mitjançant pinzellades ràpides. El moviment comporta profunditat. Delacroix domina el moviment, el drama, les accions tenses… Trobem un gran dinamisme compositiu, sensació de moviment, una manera de dir que el poble està en moviment, en plena acció, però aquesta acció ve cap a nosaltres. L’autor és testimoni del seu temps i no pot defugir el compromís. El moviment transmet la passió, els sentiments i el drama dels personatges.

Fixem-nos en els protagonistes: la Llibertat, joves, obrers, burgesos… La caracterització precisa de les figures, les quals representen les classes socials implicades en la revolta, és un element realista que suposa un trencament amb la tradició classicista. En aquest sentit, també podem identificar amb precisió l’escenari del fons de la composició gràcies a la presència de les torres de Notre Dame a la banda dreta. París, el poble anònim de la ciutat de París, és un més dels protagonistes de la Revolució.

Eugène Delacroix

Artesà, representant de la burgesia revolucionària. Podria ser un autoretrat del mateix Delacroix

tsi5_delacroix_004.jpg

Estudiant, simbolitza la joventut revoltada per la injustícia i el sacrifici per les causes nobles

tsi5_delacroix_002.jpg

Obrer i Guàrdia Nacional

tsi5_delacroix_003.jpg

Pagès moribund que mira fixament la Llibertat: el sacrifici ha valgut la pena

tsi5_delacroix_005.jpg

Morts per la Llibertat

tsi5_delacroix_006.jpg

La ciutat de París, escenari i a la vegada protagonista de la Revolució

La Llibertat. Una al·legoria. Aquest és el principal protagonista del quadre: una dona amb els pits nus (símbol de l’emancipació i la llibertat), coronada amb el barret frigi vermell (símbol del poble parisenc), armada amb un fusell (símbol de la lluita i la revolta) i que porta la bandera francesa tricolor (símbol del poble francès). No cal donar-li més voltes: estem davant de la Marianne, una al·legoria a la mateixa Revolució, una al·legoria a la llibertat, la fraternitat i la igualtat, una al·legoria al poble francès. La simbologia revolucionària francesa es concentra en una sola figura que encapçala els insurgents en tensió revolucionària. La Llibertat condueix el poble. Una guia, un objectiu, una Revolució. En definitiva, un símbol.

Formalment, un altre element a destacar de l’obra és el sentit del color i de la llum. Delacroix exalta el color, fuig de la paleta apagada pròpia dels neoclàssics. Els colors unitaris i plans deixen lloc a la vibració de les tonalitats i la varietat pictòrica presentada gràcies a una pinzellada solta. Destaquen els colors ocres, i per sobre de tots ells emergeixen els colors de la bandera nacional francesa: vermell, blanc i blau. Pel que fa a la llum, aquesta és irreal, les figures estan il·luminades per una llum que no se sap d’on apareix, portant l’obra cap una sensació de irrealitat. Fins a cert punt, la llum es converteix en una obsessió del pintor, una llum violenta, tensa, que confereix a l’escena bona part de la seva força narrativa. Aquest sentit de l’ús del color i la llum emparentaria el quadre de Delacroix amb grans mestres com Rubens o Goya.



El marquès de Sade, l’escàndol en la França del segle XVIII

dimecres, 30/11/2011

Donatien Alphonse François de Sade, conegut pel seu títol de marquès de Sade, va néixer a la ciutat de París el 2 de juny de 1740. Procedia d’una família emmarcada en la vella noblesa d’espasa, però ell va optar per allunyar-se de les possibilitats que oferia el Versalles del set-cents i dedicar-se a viure una vida d’excessos, esdevenint el primer escriptor que va descriure, amb un rigor propi d’un científic, totes les aberracions sexuals que dos segles més tard estudiaria la psiquiatria.

Sade_(van_Loo).pngEscandalós com cap altre, Sade va parlar de la naturalesa en termes propis de l’evolucionisme darwinista, aproximadament un quart de segle abans de l’aparició de l’obra de Darwin, i va descriure els seus desitjos sexuals més irracionals, tot això cent anys abans que Sigmund Freud descobrís al món l’existència de l’inconscient. D’aquesta manera, el personatge i la seva obra esdevenen un element necessari per comprendre la cara més fosca i desconeguda de la França del segle XVIII. La crítica moderna veuria en la seva obra l’expressió de la revolta de l’individu contra la societat i la religió.

Rebutjat per la societat francesa, la seva obra, en el fons, era un reflex del món en el qual havia viscut. Una França on convivien les dues cares més extremades de la moral. El rei era cristianíssim, però el model de Lluís XV no deixava espai per a l’engany, el plaer es situava per sobre de tot, les seves amants i la vida de llibertinatge eren el principal tema de debat a la cort. Així, no ens ha d’estranyar que en el seu regnat en els parcs reials parisencs apareguessin bordells privats per exercir discreta i elitistament la prostitució.

En aquest context, Sade va començar a guanyar-se la seva fama durant els anys d’aprenentatge a l’escola de cavalleria de la Guàrdia Reial. Com a conseqüència de la seva formació militar va participar en la guerra dels Set Anys (1756-1763) integrat en el cos de cavalleria. La seva carrera militar, però, no li interessava gens. Ell estava més interessat en la festa, la diversió i els excessos.

El casament amb Renée-Pélagie de Montreuil, la filla del president de Montreuil, el 1763, amb només 23 anys i per imposició paterna, tampoc va servir per tranquil·litzar la seva vida i allunyar-lo dels excessos. Com la majoria dels joves aristòcrates francesos de l’època, Sade freqüentava els bordells parisencs inclús després de contraure matrimoni, i pocs mesos després del casament va ser denunciat per una prostituta: la noia va aparèixer ensangonada a la comissaria d’Arcueil i va denunciar Sade per haver-la fustigat, tallat amb un ganivet i llançat cera sobre les seves ferides. Un joc sexual havia esdevingut tortura per a la jove.

Sade-Biberstein.jpgL’escàndol del bordell va córrer de boca en boca per l’alta societat parisenca, la qual no va dubtar a l’hora de condemnar-lo i com a “monstre”. Dues penes de presó caurien sobre marquès. Però això no va ser suficient com per allunyar-lo dels escàndols. Així, el 1766 abandonaria la seva dona per donar pas a una existència marcada per l’alternança de la disbauxa, l’escàndol i la presó.

D’aquesta manera, el 1772 va ser condemnat per enverinament, però va aconseguir fugir a Itàlia amb la seva cunyada. La seva sort, però, canviaria el 1777, quan retornat a París va ser detingut i condemnat a 13 anys d’empresonament pels càrrecs d’enverinament, immoralitat i sodomia. La seva estança a La Bastilla seria, contradictòriament, la que ens permetria descobrir el Sade literari, perquè va ser en la seva falta de llibertat on va llançar-se a escriure, a somiar amb viure les vides dels personatges que creava.

Tancat en una torre, allunyat del món, Sade va donar vida, en un petit pergamí que amagava sota els maons de la cel·la, al seu infern més conegut: la novel·la Les cent vingt journées de Sodome (Cent vint dies a Sodoma), relat que es mantindria inèdit fins els anys trenta del segle XX després que se’l donés per desaparegut el 1789 quan la presó va ser desmantellada pels revolucionaris. Obra mestra de Sade per les diferents perversions i patologies sexuals en ella exposades, la novel·la narra l’abús de poder que experimenten un banquer, un bisbe, un aristòcrata i un jutge sobre víctimes de la classe treballadora.

Més endavant, Sade escriuria el polèmic Dialogue entre un prêtre et un moribond (Diàleg entre un sacerdot i un moribund), obra en la qual va expressar el seu ateisme. També en aquest període va escriure Aline et Valcour, també conegut com el Roman philosophique, on exposa els seus pensaments polítics i socials, derivant en un al·legat favorable als principis de la Il·lustració. A més, va composat d’altres 35 obres, abraçant des del teatre fins als relats curts. També a La Bastilla va realitzar l’esbós de Justine ou les malheurs de la vertu (Justine o els infortunis de la virtut), apareguda el 1791, on relata tot tipus de tortures, vexacions sexuals i rituals d’una crueltat extrema patits per una jove virtuosa i sense recursos. Va ser un èxit de ventes a la França revolucionària.

Aline-et-Valcour_T3-P459.jpegAmb l’esclat de la Revolució francesa, el 1789, els empresonats a La Bastilla van ser alliberats. Sade tornava a la llibertat, però es trobava amb una França en metamorfosi on els principis aristocràtics ja no eren hegemònics. El fet de trobar-se enfrontat amb un món en transformació va comportar per a Sade una nova etapa d’activisme polític. Així, el 1790, va unir-se a la causa jacobina a través de la publicació de pamflets polítics revolucionaris. Tres anys després, coincidint amb la introducció del Govern Revolucionari, arribaria a ser secretari del Club dels Jacobins, però va abandonar el càrrec escandalitzat pel Terror. Ell, que havia practicat tot tipus de tortures i havia arribat a assassinar per satisfer les seves passions sexuals, no era capaç d’enfrontar-se a la mort en la guillotina de persones anònimes sospitoses d’integrar la contrarevolució. Tota una paradoxa vital.

El 1795, de forma clandestina, Sade va publicar La philosophie dans le boudoir (La filosofia dins del tocador), on narrava les perversions d’un grup de llibertins. La importància de l’obra, però, es troba en la introducció d’idees polítiques. Així, Sade en aquesta novel·la parteix dels sofismes il·lustrats i els ideals revolucionaris i arriba a una sèrie de conclusions polèmiques: l’Estat no té dret a penar ni els assassinats ni els crims dels homes, que en cas de robatori el que hauria de ser castigat és qui l’ha patit i que l’única infracció mereixedora de càstig legal hauria de ser el suïcidi.

El 1801, apareixia a la França napoleònica un pamflet anònim que satiritzava el partit en el poder. Tot i que no va poder demostrar-se, Sade va ser acusat de ser l’autor. Els temps havien tornat a canviar, i el poder de Napoleó va llançar-se contra el marquès: aprofitant l’aparicií il·lustrada de la novel·la eròtica La nouvelle Justine, suivie de l’histoire de Juliette, sa soeur (La nova Justine i la història de Juliette) va ser acusat d’autor pornogràfic i enviat al manicomi de Charenton, on passaria la resta dels seus dies.

El marquès de Sade va morir, malalt, arruïnat i marginat per la societat el 2 de desembre de 1814. La seva obra es mantindria censurada durant el segle XIX. És més, una bona part de la seva producció no va ser publicada mai en vida del marquès fins que el segle XX va reivindicar la seva figura: els artistes revolucionaris de l’avantguarda i el surrealisme van reivindicar-lo com a precursor del seu moviment. El sadisme sortia finalment del racó de la història.

Madame de Pompadour

dimarts, 5/07/2011

Si preguntéssim pel nom de la dona del rei francès Lluís XV (1710-1774) segurament la majoria hauria de pensar una bona estona abans d’encertar el nom d’una polonesa de cognom impronunciable: Maria Leszczynska (1703-1768), única esposa del monarca i amb la qual va tenir deu fills (entre ells el futur Lluís XVI). En canvi, possiblement, bona part dels lectors no dubtarien a l’hora d’assenyalar el nom de la seva amant més destacada: Madame de Pompadour (1721-1764). Una dona bellíssima i il·lustrada que va posar als seus peus la cort del Versalles del segle XVIII.

Pompadour.jpg

Jeanne-Antoinette Poisson, la marquesa de Pompadour, va ser només una de les moltes favorites que va tenir el Ben Amat Lluís XV, però ha passat a la història com la més destacada i influent del període. Es diu que va arribar a ser més estimada que la legítima esposa del rei i gràcies a la seva habilitat política va guanyar-se un lloc destacat en la història francesa, lloc més honorari i deutor de la rumorologia cortesana i popular que no pas real. Possiblement allò més destacat de la seva figura va ser el fet que per primera vegada una amant oficial d’un monarca francès no procedia de l’aristocràcia, sinó de la burgesia.

Famosa en el món il·lustrat del París del set-cents, va conèixer Lluís XV el 1745, precisament quan aquest estava de dol per la mort de la seva segona amant, la duquessa de Châteauroux. Va ser en un ball de màscares celebrat a Versalles en celebració del casament del fill del rei quan va produir-se l’acostament, i ràpidament va esdevenir una visitant habitual que es convertiria en amant del rei i s’instal·laria a Versalles amb només vint-i-quatre anys. Com que per poder ser presentada a la cort era necessari que s’ennoblís, Lluís XV va crear el el feu de Pompadour, un marquesat amb títol i escut d’armes per a la seva nova amant. Tanmateix, Jeanne-Antoinette estava casada amb un jove parisenc al qual abandonaria legalment per convertir-se en la favorita oficial del monarca.

Pompadour 1750.jpg

Tot i els seus orígens plebeus i la necessitat de refinar els seus modals i el llenguatge, la Pompadour aviat dominaria les manifestacions típiques de l’etiqueta cortesana versallesca i entraria en un món d’aliances, conspiracions, política i frivolitats. Fins i tot, la marquesa va aconseguir el respecte de la dona del monarca, i alguns autors arriben a qualificar la seva relació d’amistat. En canvi, els fills de la reial parella sembla que no van veure-la mai amb bons ulls i l’anomenaven “notre maman putain”. Fet que tampoc sembla que afectés en excés la favorita reial.

Al contrari del que deia la creença popular estesa a la França de la Il·lustració, Jeanne-Antoinette no va tenir mai gaire influència política directa, però sí que va jugar un important paper en l’ombra. Això va comportar que li sorgissin molts enemics entre els cortesans del rei, els quals pensaven que era una desgràcia que el rei es comprometés d’aquesta manera amb una plebea. Però això no va suposar cap impediment perquè aviat els diplomàtics no concebessin possible la celebració d’un sopar a la cort sense la seva presència. Igualment, els polítics versallescs ja no veurien possible una reunió amb el rei sense el seu arbitratge des de l’ombra; ni els intel·lectuals il·lustrats una vetllada sense la seva conversa refinada.

Pompadour Drouais.jpg

També va destacar el seu suport al moviment il·lustrat. Així, havia conegut Voltaire abans d’arribar a la cort, i sembla que l’enciclopedista va aconsellar-la respecte del seu paper a palau. També va recolzar discretament el projecte de l’Encyclopédie de Denis Diderot. A la seva mort, Voltaire va escrure que: “Estic molt trist per la mort de Madame de Pompadour. Li estava endeutat i estic en dol per gratitud. Sembla absurd que mentre un vell escriptor, a penes capaç de caminar, encara està viu, una dona formosa, al bell cor d’una carrera esplèndida, mori a l’edat de quaranta anys”. Ja havia passat a la història eclipsant injustament la figura del seu amant. Va morir a temps de no veure com el món cortesà amb el que havia somiat des de la seva infantesa s’enfonsava camí de l’esclat de la Revolució.

El París del segle XVIII: La crisi de la monarquia i la Llum de la Il·lustració (1715-1789)

dissabte, 30/10/2010

En el pla polític, el regnat de Lluís XV va trobar una França en crisi. El regent Felip d’Orleans, després de fer-se amb el poder forçant el parlament de París a obviar la voluntat de Lluís XIV de constituir un Consell de Regència, va mirar de redreçar les finances per mitjà d’expedients i confià al financer escocès John Law la creació d’una banca d’emissió; però l’emissió constant de paper del tresor acabaria produint la bancarrota de l’Estat.

Mort el regent, amb l’ascensió de Lluís XV al tron, el cardenal Fleury, prudentment, millorà la situació econòmica de França. En morir aquest, el 1743, el rei es deixà dominar per Madame de Pompadour, una de les seves favorites i “amant titular”. El 1740 i el 1756 França entrà en guerra, i el 1763 la pau consagrà la pèrdua de l’imperi colonial (l’Índia, Amèrica).  La guerra agreujà la situació, i el descontentament cresqué. Choiseul intentà de redreçar la situació, però topà amb els parlaments i la situació empitjorà. El regnat de Lluís XV no va fer res més que incrementar les desigualtat socials.

Louis_XV_France.jpg

En el segle XVIII, París es converteix a les idees filosòfiques de les Llums. La Il·lustració penetrava amb força i en els principals cafès (com el Procope) es començaven a discutir conceptes com igualtat, llibertat i sobirania nacional. Comencen a conviure dues ciutats en una: d’una banda, trobem el París popular, brut, pudent i tenebrós amb carrers poblats de misèria; de l’altra, el París de les Llums, la ciutat elegant dels aristòcrates que van sobreviure a la bancarrota, la luxosa capital d’Europa.

Fills d’aquesta distribució social eren els components de la Il·lustració francesa que van passar per París exposant el seu pensament: Rousseau, el fill d’un ric joier; Voltaire, un nen de classe mitjana educat pels jesuïtes; Condillac, un sacerdot; Condorcet, un marquès; Diderot, fill d’una rica família d’artesans; D’Alembert, fill natural d’un aristòcrata. El seu objectiu no seria cap altre més que salvar la monarquia i l’status quo mitjançant reformes, però el seu discurs aniria calant en la jove burgesia pujant i en la baixa aristocràcia. Les classes populars ja tenien suficient a sobreviure com per preocupar-se dels nous pensaments que corrien pels luxosos salons aristocràtics.

Salon_de_Madame_Geoffrin.jpg

Lluís XV, profundament impopular, va morir el 1774, i el seu successor, Lluís XVI, va haver de cridar de nou els parlaments exiliats. Turgot procurà de reformar el règim (lliure circulació dels grans, intent d’igualtat fiscal), però aquesta política liberal desplagué als privilegiats, i Turgot fou bandejat. Els seus successors (Necker, Calonne) es mantingueren gràcies als emprèstits, i els privilegiats (nobles i eclesiàstics) refusaren la igualtat fiscal. El rei convocà, doncs, els estats generals (1789). França esdevingué llavors un “agregat inconstituït de pobles desunits”. A més, les institucions restaren inadaptades a un país en plena ufana demogràfica. L’expansió econòmica fou frenada pels entrebancs del comerç i la feblesa del crèdit. Els filòsofs de la Il·lustració criticarien aquest règim, basat en la desigualtat.

Lluís XVI.jpg

En aquest període segueixen realitzant-se construccions importants com l’École Militaire, l’Odeon, el Pantheon i Saint Suplice. El pont de Lluís XVI a la Concorde es connectaria amb la plaça Lluís XV donant lloc a la primera plaça reial oberta: La Concorde. El 1785, els encarregats de recaptar els peatges de mercaderies farien construir les primeres rotondes a la plaça de Stalingrad i a la plaça de la Nació. D’altra banda, els jardins del Palais Royal van ser condicionats per a la seva obertura al públic.

pontlouisxvi.jpg

Le Grand Siècle a París (1610-1715)

dissabte, 30/10/2010

Ja en el segle XVII, París aniria convertint-se en la primera capital d’Europa, a més de seu de la més potent monarquia absoluta. Sota Lluís XIII (1610-1643) començava la gran època de França –le Grand Siècle–. El 1610 s’obrí mig segle ple d’aldarulls. La regent, Maria de Medicis, va deixar governar uns incapaços. Mancada de diners, la regent va convocar els estats generals el 1614, que no adoptaren cap decisió. Paral·lelament, la política pro-catòlica exasperà els protestants, que es revoltaren.

Louis_XIII.jpg

Lluís XIII cridà al govern el cardenal Richelieu, el qual intentà d’esclafar els protestants i els nobles i de reforçar el poder reial. Els protestants perderen els últims bastions. La repressió caigué sobre les grans figures del protestantisme francès (Montmorency). Els parlaments foren emmordassats i les revoltes populars foren esclafades (Croquants). Per consolidar la seva dictadura, Richelieu desenvolupà l’exèrcit i la marina, creà colònies, nomenà intendents i encarregà l’Académie de vigilar els intel·lectuals. Abocada a la guerra contra la monarquia hispànica, la corona mirà d’utilitzar la revolta catalana; però, desapareguts Richelieu i Lluís XIII (1643), la monarquia va passar per una situació crítica.

palais-royal.jpg

A París, Lluís XIII crearia durant el seu regnat noves fortificacions a la vora dreta del Sena per permetre l’expansió de la ciutat. Així, anirien apareixent nous barris que van anar substituint els antics camps agrícoles del faubourg Saint-Honoré, de l’Ile Saint-Louis, del  Marais i del faubourg Saint-Germain. A més, Richelieu va fer-se construir el majestuós Palais-Cardinal (avui Palais-Royal) i Maria de Medicis va traslladar-se del Louvre al palau de Luxemburg com a domini personal. A més, el regnat de Lluís XIII i Richelieu va fer honor al nom d’absolutisme “il·lustrat” amb un important impuls a les lletres i les arts, permetent l’aparició de les primeres obres filosòfiques de Descartes (El discurs del mètode) o els drames en vers de Corneille.

El regnat de Lluís XIV, el Rei Sol (1643-1715), marcaria l’imaginari de la Grandeur francesa i de l’absolutisme francès. Un aixecament popular (la Fronda, 1648-53) contra el seu ministre, Mazzarino,durant la seva minoria d’edat motivaria el canvi del palau reial cap a Versalles, definitiu des de 1682. A Versalles moriria el Rei Sol després de 72 anys de regnat.

Louis_XIV_of_France.jpg

El cardenal Mazarino va continuar amb la política de Richelieu i el fisc s’afeixugà; aleshores es produí l’explosió de la Fronda, que fracassà a causa de la divisió dels parlamentaris i de la por dels nobles davant els moviments populars. Mazarino restablí un poder fort, però França restà arruïnada per la guerra. La victòria permeté l’annexió d’Alsàcia, l’Artois i, al sud, les terres rosselloneses, el 1659, pel tractat dels Pirineus. En morir Mazarino (1661), començà el regnat personal de Lluís XIV, que significà el triomf de la monarquia absoluta.

Exercint una autoritat indivisa, el rei va envoltar-se d’un personal bàsicament burgès. Els estats provincials foren reduïts al silenci; els intendents venien a ésser “el rei a la província”. L’exèrcit esdevingué un dels fonaments del règim, gràcies a Louvois. Quant a les finances, Colbert, el favorit del rei, va establir una comptabilitat rigorosa i va imposar un dirigisme industrial i el proteccionisme. A més, foren creades arreu companyies de comerç i foren fundades colònies (Louisiana). Desitjós d’un règim de prestigi, de cara a la glòria, el rei féu construir el palau de Versalles, que arruïnà l’estat i aïllà el sobirà. Aquest regnat fou sotraguejat per una sèrie de revoltes populars, ofegades cruentament. La revocació de l’edicte de Nantes (1685) intentà d’eliminar els protestants, cosa que provocà la revolta occitana dels camisards (1702-10).

El Rei Sol va intentar convertir-se en l’amo d’Europa (ho prova la seva política de mecenatge), però no comprengué que el poder havia d’ésser també militar i terrestre, tant com comercial, colonial i marítim. Així, a partir del 1667 es produïren un seguit de guerres ruïnoses. Això permeté l’annexió del Franc Comtat i de Flandes, de completar la d’Alsàcia (1681) i l’ascensió d’un Borbó al tron d’Espanya, però el regnat acabà amb una colla de fracassos. França restà aïllada, amb una situació econòmica desastrosa. Les revoltes es multiplicaren, igualment com les crítiques contra el règim, de manera que, en morir el rei (1715), el país, segurament, se sentí més alleujat que no pas entristit.

salpetriere.jpg

Tot i la marxa de la monarquia de la capital, París no deixaria de créixer (arribant als 500.000 habitants) i es mantindria com a centre intel·lectual del país. Les construccions majestuoses van prosseguir sota l’autoritat de Jean Baptiste Colbert, únic administrador i governador de la capital, que va recórrer, entre d’altres, a l’arquitecte François Mansart.

Daten del finals del segle XVII, l’inici de la construcció dels amplis bulevards, la columnata del Louvre (que marca l’inici de l’estil clàssic en oposició al barroc italià), els Invalides, l’Observatori, l’Hospital de la Salpêtrière, les portes de Saint Denis i Sant Martí, els jardins de les Tuilleries y la manufactura dels Gobelins. A més, Colbert introduiria, el 1663, el primer sistema d’enllumenament de la ciutat, il·luminant amb 6.000 llànties d’oli les nits parisenques. Colbert també reforçaria el cos de policia i introduiria el cos de carters. Aquesta opulència arquitectònica contrastava fortament amb el París popular on es vivia en condicions d’amuntegament i misèria.

Guerres de Religió en el camí cap a l’absolutisme (1495-1610)

dissabte, 9/10/2010

A l’Època Moderna, especialment des de mitjans del segle XVI, sota el regnat de Francesc I, que tornaria a residir a la ciutat després d’un breu trasllat de la Cort als castells del Loira, la capital va embellir-se amb la proliferació de construccions renaixentistes, com el renovat Louvre y l’Ajuntament (Hôtel de Ville). És en aquesta època quan es construeixen monuments como el Museu d’història natural y el Palau de Luxemburg. La ciutat, oberta a les idees del renaixement, coneixerà novament un període d’esplendor intel·lectual i cultural gràcies a la introducció de la impremta, una relativa llibertat de pensament i al treball de nombrosos poetes, artistes i savis humanistes com Leonardo Da Vinci, o Andrea del Sarto. Aquesta llibertat, però s’esvairia el darrer any del seu regnat amb l’inici de la persecució dels hugonots, fet que li donaria un gran suport popular tot i la sagnia econòmica en forma d’impostos i taxes que va suposar el seu regnat pel poble parisenc, principal pagador de les seves campanyes militars contra la Monarquia Hispànica.

©Photo. R.M.N. / R.-G. OjŽda

Paral·lelament, amb la introducció de la Reforma, París va convertir-se en un focus de constant agitació política amb l’esclat de les Guerres de Religió. Fervorosament catòlica, Paris es mostrarà profundament hostil a la Reforma, fins al punt que les passions religioses dividiran la ciutat des de 1534 en dos faccions: catòlics y hugonots (nom que rebien els protestants francesos). Enric II crearia, el 1547, un tribunal contra l’heretgia protestant: la chambre ardente, amb seu a París. Els catòlics, cada cop més radicalitzats, anirien agrupant-se al voltant de la Santa Lliga liderada pel duc de Guisa. Els catòlics es farien forts a París, mentre que els protestants tindrien la seva principal plaça a Orleans, liderats per Antoni de Borbó, rei consort de Navarra. Després de tres esclats de violència, la mort del líder protestant semblava posar fi al conflicte.

plan-de-paris-en-1575.jpg

Els Borbons accedien al tron francès i s’obria una nova etapa de prosperitat per a la ciutat. La nova monarquia propiciaria l’embelliment de la ciutat com a símbol de la fortalesa de la monarquia absolutista i centralitzadora. Sota Enric IV París veuria sanejades les finances després de les llargues guerres i un renaixement del comerç i l’activitat econòmica. A més, seria el propi Enric IV qui reordenaria el pla de la ciutat entorn de la Plaça dels Vosges, continuaria la remodelació del Louvre i el castells de les Tulleries, terminaria l’Hôtel de Ville i el Pont-Neuf. A partir de la coronació del nou monarca, la ciutat ha d’honrar el seu sobirà i exaltar el seu poder. D’aquesta manera es comencen a construir les places reials: la plaça Douphine en honor del propi Enric IV o la Plaça dels Vosges pel seu fill Lluís XIII.

pont-neuf.jpg

Així, quan, el 1570, per la Pau de Saint Germain els hugonots van poder practicar amb llibertat el seu culte, aquesta mesura no va aplicar-se a París. Semblava que el conflicte religiós havia acabat en taules i s’iniciaria una època de relativa tranquil·litat. Així, Carles IX va oferir a Enric III de Navarra (fill del difunt líder protestant Antoni de Navarra) la mà de la princesa Margarita de Valois. El casament entre Enric i Margot tindria lloc a Notre Dame davant de les protestes de la Santa Lliga i de bona part de poble de París. Quan el conflicte semblava en vies de resolució, la nit de Sant Bartomeu de 1572, el poble massacraria els protestants que es trobaven a la ciutat (moririen prop de 20.000 hugonots a tota França, 3.000 d’ells a París). La guerra es reiniciava.

Massacre_saint_barthelemy.jpg

Enric de Navarra va ser retingut al Louvre pel duc de Guisa, abans de ser desterrat al seu regne per protestant. Carles IX moria el 1574 i així s’iniciava el conflicte successori: quan Enric III de França, germà de Carles, anava a jurar el seu ascens al tron, Enric de Navarra es proclamava aspirant al tron. Casat amb Margot, primera en la línia de successió francesa, Enric de Navarra a més era descendent de la línia dels Capets. Així s’iniciava la “Guerra dels tres Enrics” (Enric III de França, Enric de Guisa i Enric III de Navarra) pel control de París i del tron francès.

El rei Enric III va recolzar-se en el duc de Guisa, però desconfiava de les seves aspiracions al tron (era el favorit de Felip II d’Espanya) i va prohibir que residís a París. El 1588, el duc, conscient de les simpaties que aixecava entre els parisencs, va plantar-se davant de les muralles mentre les tropes reials es desplegaven pel barri llatí, la Cité i el Louvre. Grups armats de parisencs s’aixecaren aleshores exigint el pas a la ciutat del duc i aconseguirien que Enric entrés a la ciutat aclamat pels seus seguidors. Poc duraria l’alegria del duc catòlic que seria assassinat el desembre de 1588 per un sicari de la Corona. L’any següent, un catòlic exaltat feriria de mort Enric III que abans d’expirar va reconèixer els drets successoris d’Enric de Navarra.

enric-iv.jpg

Proclamat rei de França el 1589, Enric IV va haver de fer front a la darrera espurna de les guerres de religió per accedir a una capital que li era hostil per la seva fe protestant i es trobava en mans de la Santa Lliga i rebia el suport de la monarquia hispànica. Quan Enric de Borbó va abjurar del protestantisme el 1593 va poder prendre possessió de París (que “bé valia una missa”). Amb l’Edicte de Nantes (1598) el nou monarca garantia la llibertat religiosa als protestants.

El París medieval, la capital dels Capets (987-1495)

dissabte, 9/10/2010

El 891 la ciutat va ser recuperada per la dinastia comtal dels Capets. No seria fins a la introducció de la dinastia Capeta quan París va tornar a ser la capital indiscutible del país. Hug Capet, el comte de París, era escollit rei de França el 987, instaurant la dinastia Capeta i donant lloc durant el segle XI a una època d’expansió ininterrompuda de la ciutat que passaria de ser la capital d’un petit regne a esdevenir la principal ciutat francesa gràcies a l’annexió dels senyorius d’altres senyors per part de la nova dinastia. La presència novament de la Cort reial, instal·lada a la Conciergerie, i el caire religiós de la monarquia va fer que en ella hi confluïssin nobles i clergues que aportarien un nou esplendor a la urbs parisenca.

La ciutat esdevindria aleshores un important centre artesà i comercial i tornaria a créixer per les dues bandes del Sena. Tot i que podem considerar Hug Capet com el primer rei de França, la realitat és que els seus dominis efectius es reduïen a la ciutat de París, els voltants de la capital i la regió d’Orleans. La resta de França es trobava feudalitzada com a conseqüència de segles de divisions territorials per les herències merovíngies i carolíngies i el poder residia en poderosos senyors feudals i en l’Església.

Felip II l’August, rei de França entre 1179 i 1223, seria el gran monarca medieval per a la ciutat de París, amb la seva Cort instal·lada al palau del Louvre, el monarca va ampliar el territori francès al derrotar els Pantegenet anglesos capitanejats per Ricard Cor de Lleó i va reforçar la figura de la monarquia tot aprofitant-se de les disputes entre els senyors feudals per reforçar el paper reial. A més, va iniciar algunes de les grans construccions de la urbs parisenca. Les construccions civils (muralles, Louvre, ponts sobre el Sena, pavimentació de carrers, mercat de Les Halles) i religioses (Saint-Denis, Notre Dame) van proliferar des d’aquest moment.

louvre-medieval.jpg

forteres-louvre.jpg

L’existència de les muralles explica la seva distribució circular ja que els bulevards concèntrics van anar substituint les successives muralles i l’escasa presència de jardins per la massificació de l’espai. No només això, sinó que va preocupar-se pel benestar dels ciutadans parisencs construint tres hospitals i va contenir les epidèmies donant ordre de crear aqüeductes per donar sortida a l’aigua putrefacte del clavegueram. Bona part d’aquesta obra pública seria finançada pels gremis d’artesans i comerciants de la ciutat, aliats fidels del monarca.

arton161-71841.jpg

En el segle XIII, París ja era la ciutat més poblada (amb uns 200.000 habitants aproximadament) i la més rica d’Occident. En els seus carrers convivien artesans, comerciants, estudiants, frares, clergues, joglars, prestamistes, soldats, prostitutes, captaires, cortesans i el propi rei, configurant la miscel·lània característica d’un gran capital medieval. En aquest període, la ciutat estava administrada per un solo home, el prebost del rei. Aviat, però, cap al 1210, la rica burgesia local, sota la direcció dels gremis més poderosos, s’organitzaria per tal de reglamentar la vida econòmica de la capital. El 1268, la poderosa corporació dels barquers va adoptar el seu lema, “Fluctuat nec mergitur” (flota però no s’enfonsa), que més endavant es convertiria en el lema de la ciutat.

A la mort de Felip August aquest ritme de creixement no va aturar-se, i amb l’ascens al tron de Sant Lluís IX. Tot i la seva dedicació a la guerra contra els infidels en les Croades i a la lluita territorial amb Anglaterra, el monarca no va deixar de banda la seva capital i va promoure la construcció d’esglésies i de la residència universitària que esdevindria l’embrió de la Sorbona.

enceinte-philippe-auguste-1223-paris.jpg

Urbanísticament, va ser en aquesta època quan París va configurar una divisió territorial especialitzada –amb la Cité com a centre  polític i religiós, la vora dreta com a zona comercial amb l’epicentre a Les Halles, i l’esquerra cultural, universitària i  intel·lectual–. Va se a la “Île de la Cité” on van construir-se la catedral de Notre Dame (començada en 1163 i finalitzada el 1345), la Sainte-Chapelle (sota Sant Lluís, el 1246) i el palau reial de la Cité (la Conciergerie) seria ampliat per Felip el Bell entre 1285 i 1314. D’altra banda, la tradició intel·lectual de la “rive gauche” data de la instal·lació en el segle XII de mestres dissidents de la Cité com a conseqüència de les imposicions del canceller de Notre Dame que vigilava las ensenyances, fet que va portar a alguns mestres a instal·lar-se fora de l’abast de la seva autoritat i a ensenyar a les granges de les muntanyes de Santa Genoveva. A partir de 1250, unes seixanta institucions començarien a rebre prop de 700 “escholiers” donant-los llit i refugi intel·lectual. La institució més famosa i reconeguda seria la fundada en 1257 per Robert de Sorbon: La Sorbonne. La Universitat de París serà des d’aquest moment un dels grans centres intel·lectuals en filosofia i teologia de la cristiandat medieval.

plan_de_paris_1223_bnf07710747.png

El segle XIII finalitzaria amb el regnat de Felip IV, un període d’ordre amb la implantació del Parlament de París amb funcions legislatives, judicials i fiscals; a més de la regulació del comerç i de la Fira de Saint Denis, fet que va donar un nou auge econòmic a la urbs. Nogensmenys, el regnat de Felip el Bell també portaria desordres derivats de les seves creixents despeses en les campanyes militars i en engrandir els luxes de la Cort, sumades a una sèrie de males collites que van  comportar un període d’empobriment del poble i fam, derivant en motins populars. Impossibilitat per a incrementar els impostos sobre la població i perseguit pels deutes acumulats pels Capets després de tres segles de campanyes militars i embelliment de la Cort, Felip va optar, en connivència amb el papa Climent V, per iniciar un procés d’heretgia contra l’Ordre del Temple per fer-se amb els seu tresor, acabant amb les seves activitats i fent-se amb els seus béns. El mestre del Temple, Jacques de Molay acabaria sent executat a la foguera a una illa de la Cité. Amb el seu estil, Felip el Bell consolidaria l’autoritat reial, però a la vegada esdevenia un precursor de l’absolutisme.

Templars_on_Stake.jpg

En el segle XIV, però, van iniciar-se temps més difícils per a la ciutat: la població va esgotar-se per les citades fams de 1315-17 i per l’epidèmia de pesta de 1348-49. A més, la Guerra dels Cent Anys (1337-1453) entre França i Anglaterra va convertir París en un focus constant d’agitació. Iniciada per Eduard III d’Anglaterra, net de Felip IV, el conflicte arrencava com un plet pel tron francès en instaurar-se a França la dinastia Valois en la figura de Felip VI (també Capet per part de mare). Quan el Parlament de París va rebutjar la candidatura d’Eduard, aquest va enviar les seves tropes a França iniciant les hostilitats bèl·liques. La Pau de Brétigny (1360) suposava una treva en el conflicte que suposava la consolidació de la dinastia Valois a canvi de les places de Crécy, Poitiers i Calais per a Anglaterra.

El 1356, el nou prelat dels comerciants parisencs, Étienne Marcel, va llançar un pols al Delfí francès Carles V pel control de la ciutat aprofitant l’absència del rei Felip VI. Així, Marcel va fer al Delfí signar una acta que li atorgava plens poders sobre la ciutat amb l’excusa que era necessari un poder fort per defensar de l’ofensiva anglesa. La pressió dels poderosos gremis i de bona part del poble que veia una possibilitat de fugir de la guerra. Carles va haver de fugir de la ciutat i assetjar-la amb l’exèrcit reial. Traït pel seu propi lloctinent, Marcel seria empresonat i executat. Carles V un cop es coronés rei convertiria el prebost dels gremis en el prebost de París, sota el seu control directe per evitar noves agitacions procedents de la pujant burgesia comercial.

Des de 1369, Carles V aconseguiria recuperar part de les places perdudes, però quan el seu successor, Carles VI el Boig, va haver de fer front a les rebel·lions dels borgonyons aliats amb els anglesos, la guerra va posar-se clarament en contra dels interessos francesos, arribant les tropes angleses a controlar bona part de França, París inclosa. El 1420, la ciutat va arribar a ser ocupada pels anglesos i fins 1436 Carles VII no va reconquerir la ciutat. Els anglesos van instal·lar-hi una Cort encapçalada pel Duc de Bedford, regent del rei Enric VI menor d’edat. Els efectes de la guerra van minvar la resistència parisenca i la ciutat va ressentir-se fortament. L’únic consol va arribar quan les notícies de la recuperació de l’exèrcit de Carles VII van creuar les muralles. Tot i la recuperació reial i el mite de Joana d’Arc com a heroïna i inspiradora de la victòria sobre els anglesos, París va restar setze anys en mans angleses.

juana_de_arco.jpg

Les continues guerres de la Baixa Edat Mitjana van frenar temporalment l’expansió parisenca, però van tenir un efecte decisiu: van consolidar la posició política de la burgesia enfront dels reis. Durant el segle XV, un cop superada la guerra, aquesta va esdevenir la segona urbs d’Europa després de Constantinopla. Focus receptor d’un ininterromput corrent immigratori, motor econòmic del regne, París es convertiria paral·lelament en un centre difusor de la cultura renaixentista a França.