Arxiu de la categoria ‘6. Història Contemporània’

La guerra de trinxeres

dijous, 15/04/2010

A partir del 1915 la guerra de moviments va donar pas al que es coneix com a guerra de posicions o de trinxeres. Els fronts s’havien estabilitzat i davant de la fixació de les posicions dels exèrcits contendents una llarga línia de trinxeres recorria els camps de batalla. Ja era innegable que la guerra seria llarga i de desgast.

La guerra de trinxeres va convertir-se, d’aquesta manera en el símbol de la Primera Guerra Mundial. Els dos exèrcits van aixecar una barrera de filats, per impedir l’avanç de l’enemic, i es protegien en les rases excavades. Així, els exèrcits van estar soterrats a les trinxeres, l’un davant de l’altre, durant més de tres anys.

En aquest moment, les condicions de vida dels soldats al front es van tornar insuportables: vivien amuntegats a les trinxeres i les rates, el fang, el fred, la humitat i la fam es van convertir en companys inseparables dels combatents.

Així descrivia el periodista i escriptor comunista francès Henri Barbusse la vida dels soldats a les trinxeres durant la Gran Guerra en la seva obra Le Feu. Journal d’une escouade (1916, Premi Goncourt d’aquell mateix any), basant-se en la seva pròpia experiència en el front:

A la trinxera, a l’hora de l’atac. S’està preparant. Els homes s’alineen, sempre en silenci, amb la manta encreuada i la barballera del casc al mentó, recolzats sobre els fusells. N’observo les cares crispades, pàl·lides, profundes…

No són soldats: són homes. No són aventurers, guerrers, fets per a la carnisseria humana. Són treballadors i obrers els que es poden reconèixer a l’interior […]. Estan preparats. Esperen el senyal de la mort i de la matança; però es veu, contemplant les seves figures entre les línies verticals de les baionetes, que simplement són homes. Cada un d’ells sap que tot seguit oferirà el cap, el pit, el ventre, el cos sencer, completament nu, als fusells apuntats anticipadament, als obusos, a les granades apilades i preparades i, sobretot, a la metòdica i gairebé infal·lible metralladora […].

Malgrat la propaganda que se’ls inculca, no estan estimulats. Són, per sobre de tot, un rampell instintiu […]. Es veu el que hi ha de somni i de por i d’adéu en el seu silenci, en la seva immobilitat, en la màscara de calma que els oprimeix de manera sobrehumana el rostre.

El potencial militar dels bàndols enfrontats a la Primera Guerra Mundial

dimecres, 14/04/2010

En el moment de l’esclat de la Gran Guerra, la situació dels dos blocs, pel que fa a les forces militars, mostrava una clara superioritat numèrica de l’Entesa (França, Rússia i Gran Bretanya) respecte dels Imperis (Alemanya i Àustria-Hongria), però aquesta diferència era més fictícia que real.

Països

Nombre de soldats

Nombre de cuirassats

Nombre de creuers

Nombre de submarins

Producció de ferro (en tones)

Ferrocarrils (en kilòmetres)

Gran Bretanya

710.000

64 121 64 6.900.000 37.000

França

3.500.000 28 34 73 4.300.000 41.000

Rússia

4.400.000 16 14 29 4.400.000 75.000

Alemanya

8.500.000 40 57 23 17.000.000 65.000

Àustria-Hongria

3.000.000 16 12 6 2.700.000 44.300

Turquia

350.000 6.200

Així, la posició estratègica d’Alemanya i Àustria-Hongria, situades al centre del continent europeu, va afavorir el moviment de les seves tropes, mentre que l’Entesa i els seus aliats van veure’s fragmentats en dos fronts que estaven sense possibilitat de comunicació terrestre. La més, l’exèrcit alemany era clarament superior al francès pel que fa a l’artilleria pesant de campanya i als vehicles automòbils. Sí que hi havia, però, un relatiu equilibri armamentístic entre els dos blocs.

Països Divisions d’infanteria i de reserva Divisions de cavalleria Nombre d’homes
Alemanya 87,5 11 2.389.000
Àustria-Hongria 51 11 1.421.000
CONJUNT IMPERIS 138,5 22 3.810.000
França 73 10 1.867.000
Rússia 114,5 36 3.420.000
Gran Bretanya 6 1 155.000
Bèlgica 6 1 117.000
Sèrbia 11,5 1 247.000
Montenegro
CONJUNT ENTESA 211 49 5.806.000

Pel que fa a les forces navals, els països de l’Entesa, i sobretot la Gran Bretanya, van ser els grans dominadors de les aigües durant la Gran Guerra. Això va portar els alemanys a desenvolupar la guerra submarina com a única manera de contrarestar la superioritat naval anglesa i francesa.

Països Vaixells de línia Creuers cuirassats Creuers artillats Torpediners Submarins Tonatge total
Alemanya 35 13 49 218 28 1.019.000
Àustria-Hongria 15 3 9 90 6 243.000
CONJUNT IMPERIS 50 16 58 308 34 1.262.000
Gran Bretanya 60 43 73 289 77 2.205.000
França 22 22 12 234 55 731.000
Rússia 12 6 8 125 28 328.000
CONJUNT ENTESA 94 71 93 648 160 3.264.000

La crisi de juliol de 1914: de l’atemptat de Sarajevo al desencadenament de la Gran Guerra

dimarts, 13/04/2010

L’incident que va provocar l’esclat de la Primera Guerra Mundial va ser l’assassinat, el 28 de juny de 1914, de l’arxiduc Francesc Ferran, hereu de la corona austríaca, i la seva esposa a Sarajevo (Bòsnia) quan havia anat a presenciar unes maniobres militars.

Poblada per eslaus propers a Sèrbia, aquesta província havia estat annexionada a l’Imperi Austrohongarès el 1908, fet que havia estat fortament contestat pel nacionalisme eslau. Francesc Ferran va cometre la imprudència d’anar a Sarajevo en un dia de commemoració nacionalista eslava, fet que va fer enfurismar les organitzacions nacionalistes més radicals. L’atemptat va ser dut a terme per Gavrilo Prinzip, un estudiant nacionalista bosnià que pertanyia a una societat secreta coneguda com la Mà Negra, i des d’Àustria va veure’s aquest fet com un element per a deduir la complicitat indirecta de Sèrbia en l’incident.

L’assassinat de conseqüències funestes, però, va ser certament rocambolesc. Així, quan l’automòbil que portava l’arxiduc es dirigia cap a l’Ajuntament, un estudiant va llançar una bomba. Tot seguit, l’estudiant va prendre cianur per a suïcidar-se i es va llençar al riu per tal de no ser atrapat. Però tot li va sortir malament.

El xofer del vehicle imperial, que havia sentit un soroll estrany, va moure el cotxe en el precís instant que queia la bomba i aquesta va anar a parar a terra, ferint uns quants vianants que presenciaven el pas de la comitiva, mentre que els ocupants del vehicle van sortir il·lesos. A més, el verí que l’estudiant havia pres no va ser suficient i només va servir per a provocar-li un gran mal de ventre. Finalment, per a completar la col·lecció de disbarats, el riu al qual va llençar-se gairebé estava sec. En resum, que el terrorista va ser atrapat i detingut en uns pocs minuts.

Més tard, el seguici reial, amb la por al cos després del fallit atemptat, va decidir canviar el trajecte de tornada des de l’Ajuntament per motius de seguretat. Ara bé, seguim sumant despropòsits, ningú va tenir en compte d’avisar el xofer. Aquest, per tant, va agafar el camí previst inicialment fins que va ser avisat de la decisió de canviar la ruta. Aleshores va aturar el cotxe tot just davant de Gavrilo Prinzip, un altre dels estudiants que havien planificat l’atemptat. Aquest, en adonar-se de la presència de l’arxiduc, no va dubtar en tornar a intentar d’assassinar Francesc Ferran: va treure la pistola i va disparar contra els dos ocupants reials que, ara sí, van quedar ferits de mort.

Aquest és un extracte de la crònica de l’atemptat que va realitzar el diari francès Le Matin el 29 de juny de 1914:

Un alumne del Liceu, de vuitè, de nom Princip, ha fet nombrosos trets de revòlver a l’automòbil de l’Arxiduc, que tornava d’una recepció oficial. Aquest ha estat encertat al rostre, mentre la seva esposa ho ha estat al ventre. Tots dos han estat transportats al palau del Governador on han mort poc després. L’autor de l’atemptat va ser arrestat ràpidament. La multitud volia linxar els assassins. Es té la creença que el complot és fruit del descontentament dels bosnians, que protesten contra l’annexió, que ja dura uns quants anys, de Bòsnia-Herzegovina per part de l’Imperi Austrohongarès.

L’atemptat de Sarajevo va ser el pretext que Àustria necessitava per a esclafar el nacionalisme serbi. Així, per als defensors de l’Imperi, aquesta era l’ocasió ideal per aconseguir frenar definitivament les aspiracions secessionistes de la població sèrbia integrada a l’Imperi i allunyar els perills de desintegració. A més, Alemanya va donar ràpidament el seu suport perquè Àustria portés a terme una acció armada contra Sèrbia.

Així, el 23 de juliol, Àustria-Hongria llançava un ultimàtum a Sèrbia, amb el consentiment alemany, que seria el pas previ a la posterior acció bèl·lica. En ell, entre d’altres qüestions, s’exigia a Sèrbia que realitzés una investigació a fons sobre els autors de l’atemptat:

El govern reial de Sèrbia ha de comprometre’s a:

1r. Adquirir tota publicació que fomenti l’odi i el menyspreu a la monarquia […].

2n. Dissoldre immediatament la societat anomenada Narodna Odvrana [la Mà Negra, la Societat Secreta patriòtica sèrbia que aspirava a unir tots els pobles eslaus del nord i que havia organitzat l’atemptat de Sarajevo] […].

5è. Acceptar la col·laboració a Sèrbia dels òrgans del govern imperial per tal de suprimir-hi el moviment subversiu […].

6è. Obrir una enquesta judicial sobre els participants en el complot del 28 de juny […].

7è. Arrestar els comandants Tankositx i Giganovitx, compromesos en l’atemptat.

8è. Impedir el tràfic il·legal d’armes a través de les seves fronteres […].

El govern imperial i reial espera la resposta del govern serbi abans del dissabte 25 d’aquest mes a les cinc de la tarda.

Malgrat que Àustria va realitzar a Sèrbia en el seu ultimàtum eren molt dures, el govern serbi va acceptar-les totes menys una. Era suficient per a donar pas al conflicte ja que Àustria va considerar insatisfactòria la resposta, tot i l’intent de mediació britànica per evitar l’esclat d’una guerra generalitzada a tot Europa a través de Sir Edward Grey, secretari d’Estat del Foreing Office que comunicava :

L’ambaixador d’Alemanya m’ha informat que el govern alemany accepta, en principi, la mediació entre Àustria i Rússia de les quatre potències […]. També he rebut instruccions perquè hem supliqui que faci ús de la influència que tenim a Sant Petersburg per localitzar la guerra [com a conflicte austro-serbi] i mantenir la pau a Europa.

Li he contestat que la resposta sèrbia que la resposta sèrbia anava més lluny per satisfer les demandes austríaques del que es podia esperar d’ells. El mateix secretari d’Estat alemany ha dit que en la nota austríaca hi havia coses que gairebé no es podia acceptar que Àustria acceptés. Li he dit que hem feia l’efecte que la resposta sèrbia no hauria pogut anar més lluny com ho havia fet si Rússia no hagués exercit una influència conservadora a Belgrad, i que en realitat era Viena on feia falta una influència negociadora. Que si Àustria rebutjava la resposta sèrbia era perquè estava disposada a esclafar Sèrbia a qualsevol preu, sense preocupar-se de les conseqüències que això podia tenir […]. La guerra seria la més gegantesca que s’hagi conegut mai.

Així, fracassada la mediació britànica, el 28 de juliol de 1914, tres dies després d’acomplir-se el termini de l’ultimàtum, Àustria va declarar la guerra a Sèrbia.

Aleshores van iniciar-se una sèrie de reaccions encadenades. Rússia, sense consultar els aliats francesos però sense dubtar que la Tercera República li donaria suport, va recolzar Sèrbia i va declarar la guerra a Àustria el 30 de juliol perquè no podia acceptar la possibilitat d’una hegemonia austríaca als Balcans.

El joc d’aliances establert durant la “Pau Armada” va desencadenar-se amb rapidesa a partir d’aquest moment: Alemanya va declarar la guerra a Rússia i a França, i, finalment, el 4 d’agost Anglaterra ho va fer a Rússia i Alemanya davant de la penetració de les tropes alemanyes a Bèlgica. El conflicte s’havia generalitzat i ja era impossible d’aturar.

Les vigílies de la Gran Guerra

dimarts, 13/04/2010

Al començament del segle XX tots els Estats europeus que formaven part del complex sistema d’aliances que s’havia anat articulant durant la “Pau Armada” veien l’esclat d’una guerra com un fet imminent. Per això van anar reforçant els seus exèrcits i el seu armament. A poc a poc s’havia anat creant un clima que podríem qualificar com d’exaltació de la guerra.

D’aquesta manera, per exemple, a França anava creixent un esperit de revenja vers Alemanya per la qüestió dels territoris d’Alsàcia i Lorena i el record de la desfeta de 1870. A més, el nacionalisme serbi volia reforçar la retirada de l’Imperi Austrohongarès del seu territori. I Alemanya no volia desaprofitar l’ocasió per a augmentar la seva influència i el seu poder tant a Europa com en el món colonial.

Així es veia la possibilitat de l’esclat d’una guerra a Europa segons un discurs del Ministre d’Afers Exteriors alemany reproduït en aquest extracte d’un article aparegut al diari alemany Die Post (24 de febrer de 1914):

No crec que siguem a la vigília d’un nou repartiment del món. Però, en tot cas, de la mateixa manera que no volem perjudicar cap potència, tampoc no volem permetre que cap potència ens deixi de costat, tant des del punt de vista polític com comercial.

[Fent referència al ràpid augment de la població d’Alemanya i el desenvolupament de la indústria i el comerç] Tot això ens obliga a practicar una política mundial. Quan els anglesos parlen de la Greater Britain i els francesos de la Nouvelle France, quan els russos marxen cap a l’Àsia, hem de pretendre una Alemanya més gran.

Segons el redactor de la notícia on es reproduïen les declaracions del Ministre, aquesta era la situació d’Europa en aquells moments:

França encara no està preparada per al combat. Anglaterra està turmentada per dificultats interiors i colonials. Rússia té por de la guerra, perquè tem una revolució interior. Hem d’esperar que els nostres adversaris estiguin preparats o hem d’aprofitar aquest moment favorable per provocar la decisió? […].

Això no vol dir que haguem de provocar una guerra, però si es produeix un conflicte d’interessos no hem de retrocedir, sinó que hem de vincular-lo a la guerra i començar-la amb una ofensiva decidida.

L’esperit bèl·lic que transpira la publicació és innegable. Però no només es respirava a Alemanya, sinó a tota Europa. Les guerres es jugaven a terreny aliè en aquells moments. No s’imaginaven el que anava a suposar l’esclat de 1914 a curt termini, l’impacte que tindria sobre tota una generació, ni molt menys els monstres que en derivarien en els anys trenta.