Arxiu de la categoria ‘17. La descolonització i el descobriment del Tercer Món’

El Tercer Món i el neocolonialisme

dilluns, 13/06/2011

Des de mitjans del segle XX, i com a conseqüència de la descolonització, el món va anar descobrint l’existència d’un grup de països que patien una situació de subdesenvolupament econòmic i de pobresa. Bona part d’aquests països pobres eren Estats sorgits de la fi dels imperis colonials, tot i que també n’hi havia que existien des de feia més temps. Aquest descobriment va portar l’economista francès Alfred Sauvy, fent un símil amb la societat francesa de l’Antic Règim, a definir aquest grup de països com a Tercer Món, concepte polític que evocava el Tercer Estat de la societat prerevolucionària definit per Sieyès. Aquest Tercer Món es definia per oposició al Primer Món, el dels països capitalistes desenvolupats, i al Segon Món, englobat pels països comunistes.

Un altre concepte que també és emprat per anomenar aquest conjunt d’Estats és el de països subdesenvolupats o països en vies de desenvolupament. Des dels anys vuitanta del segle XX va sorgir una nova expressió per referir-se al món dividit en dues realitats: Nord-Sud, expressant la idea de l’existència d’un nord ric i un sud pobre. Tanmateix, la denominació de Tercer Món segueix sent la més comuna a l’hora de referir-se a aquest conjunt d’Estats.

decolonization.jpg

Això que anomenem genèricament Tercer Món, però, és un conjunt extremadament heterogeni. En aquesta definició englobem països totalment industrialitzats (Taiwan), parcialment industrialitzats (Brasil) o amb un indústria irrellevant (Burkina Faso). Igualment, hi trobem països extremadament rics gràcies a l’exportació de petroli (Aràbia Saudita) i d’altres més pobres tot i la presència de petroli (Veneçuela). A més, hi ha països que fonamenten la seva economia en l’exportació de productes agrícoles (Senegal) mentre que d’altres que no compten amb cap tipus de recurs (Bangladesh).

Tot i això, seguint la definició del geògraf francès Yves Lacoste, tots ells mantindrien algunes característiques comunes:

a. Un passat colonial que pesa molt en el seu desenvolupament.

b. Un creixement demogràfic accelerat que els diferencia dels països del Nord i que esdevé un motiu bàsic de la urgència del seu desenvolupament i de l’augment enorme de la seva població urbana.

c. La desarticulació de l’agricultura, orientada a l’exportació dels productes i incapaç de satisfer les demandes alimentàries de la població.

d. El recurs a l’endeutament com a sistema per compensar el dèficit comercial i finançar les inversions.

e. L’aparició de desigualtats socials extremes en les quals una minoria molt reduïda de la població d’aquests països concentra la major part de la riquesa mentre que una àmplia majoria no disposa d’allò necessari per poder garantir-se la subsistència amb dignitat.

f. Un greu dèficit educacional que impedeix a bona part de la població accedir a una formació bàsica.

Dibuix IDH.jpg

La independència política dels nous Estats no va anar acompanyada d’una independència econòmica real. La dominació colonial va suposar que les economies d’aquests països estiguessin subordinades als interessos i les necessitats de les metròpolis, sense permetre el desenvolupament d’un mercat intern viable ni cap modernització de l’economia. I aquesta seria una herència que acompanyaria el naixement dels nous Estats.

Així, a la majoria d’aquests països van continuar presents molts dels interessos econòmics de les antigues metròpolis, donant lloc a una situació de dependència econòmica respecte de la vella potència colonitzadora denominada neocolonialisme. És a dir, un cop perdut el domini polític, la descolonització va donar lloc al naixement d’una nova forma de domini que comportaria una situació de dependència econòmica, i sovint també cultural, respecte de l’antiga metròpoli, la qual disposaria de diferents mecanismes directes (preus, regulacions, distribució) i indirectes (corrupció, subministrament d’armes). Aquesta situació ha impedit el creixement econòmic dels països descolonitzats i ha estès la pobresa entre la seva població.

En el moment de la independència, l’estructura econòmica dels nous països era feble i insuficient. Havien d’exportar les seves matèries primeres a baix preu i importar els productes industrials a un preu més elevat generant un dèficit comercial crònic. Aquesta dependència comercial va rebre el nom d’intercanvi desigual, perquè els productes dels països del Tercer Món generalment tenien menys valor en el mercat internacional. A més, el control dels preus de les matèries primeres està fixat per les grans borses del comerç internacional en funció de la demanda dels països rics, oblidant el cost de producció. Fins i tot, en alguns casos, per aquests Estats resulta més barat comprar matèries primeres a l’estranger que produir-les ells mateixos.

Igualment, aquests països van néixer amb una gran dependència financera de l’exterior perquè necessitaven dels préstecs i les inversions dels països més rics, els quals estaven interessats en facilitar préstecs als països subdesenvolupats per generar interessos. En el curs dels anys setanta, els països del sud van anar acumulant un deute desproporcionat davant la condescendència de la banca privada, els governs, el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional. Aquests préstecs han creat un enorme deute extern dels països pobres que s’ha convertit en un fre a qualsevol possibilitat de desenvolupament.

Finalment, també existeix una dependència tecnològica ja que l’endarreriment dels països del Tercer Món els obliga a adquirir la tecnologia a l’exterior. De la mateixa manera, el compromís en el pagament dels royalties derivats de les importacions tecnològiques impedeix que els països del sud desenvolupin la seva pròpia tecnologia.

carte_idh.jpg

Descolonització i Guerra Freda: la Conferència de Bandung

divendres, 10/06/2011

La majoria dels nous Estats sorgits de la descolonització van coincidir en el fet de sentir-se marginats de la política internacional i les grans decisions econòmiques. En el context de la política de blocs i de l’enfrontament entre les dues superpotències soviètica i nord-americana, els països naixents van manifestar la voluntat de no convertir-se en uns simples peons de la política internacional. Igualment, convertits en un model per als països que es trobaven en ple procés descolonitzador, van expressar el dret de decidir el seu propi destí i d’afrontar el problema de la pobresa.

Amb aquests objectius, per tal de prendre posicions davant la política de blocs, el 1955, va constituir-se la Conferència de Bandung, que va acollir representants de vint-i-nou països africans i asiàtics de recent descolonització. Hi van assistir els grans líders de la independència, com ara Sukarno (Indonèsia), Neru (Índia), Nasser (Egipte) o Tito (Iugoslàvia), amb la disposició de reivindicar pels seus països un lloc rellevant en el joc de les relacions internacionals.

bandung.png

los 29 de bandung.PNG

Bandung va convertir-se en un accelerador de la consciència anticolonialista perquè allí es van acordar una sèrie de principis bàsics que van donar un suport moral fonamental als moviments independentistes: la condemna del colonialisme; l’ajuda als moviments independentistes; el dret a la sobirania i la igualtat de totes les nacions; el rebuig de les ingerències en els afers interns dels Estats; l’arranjament dels conflictes per la via pacífica; la cooperació econòmica amb els països desenvolupats; i la creació de plans d’ajuda al desenvolupament econòmic i culturals dels països afroasiàtics. Així, colònies i excolònies adquirien consciència de la seva força i el paper que podien desenvolupar en el món postcolonial.

Aquest és un extracte del manifest acordat pels països afroasiàtics reunits a Bandung:

La conferència afroasiàtica ha prestat molta atenció al problema de la pau i la cooperació mundial. Ha examinat amb profunda preocupació l’actual estat de tensió internacional, amb el perill consegüent d’una guerra atòmica mundial. El problema de la pau està lligat al problema de la seguretat internacional. Amb aquest propòsit, tots els Estats han de cooperar, sobretot per mitjà de les Nacions Unides, a dur a terme la reducció d’armes atòmiques sota un control internacional vàlid. D’aquesta manera es pot usar exclusivament per a fins pacífics […].

Totes les nacions haurien de tenir el dret d’escollir lliurement els seus sistemes polítics i econòmics i la seva manera de viure d’acord amb els objectius i els principis de la Carta de les Nacions Unides.

Lliure de sospites i pors, i encoratjats per la fe i la bona voluntat d’una cap a l’altra, les nacions haurien de practicar la tolerància i viure juntes en pau i veïnatge, i desenvolupar una cooperació amigable sobre la base dels deu principis següents:

1. Respecte pels drets fonamentals de l’home i per als objectius i els principis de la Carta de les Nacions Unides.

2. Respecte per la sobirania i la integritat territorial de totes les nacions.

3. Reconeixement de la igualtat de totes les races i totes les nacions, grans i petites.

4. Abstenció d’intervencions o interferències en els afers interns d’altres països […].

Conferencia de Bandung.jpg

zhouenlaibandung.jpg

Un altre objectiu de la Conferència de Bandung va ser l’establiment d’una aliança d’Estats independents i la instauració d’un corrent neutralista i de no alineament amb la política internacionals practicada pels Estats Units i la Unió Soviètica com a mostra del rebuig a la instrumentalització dels nous països per part d’algun dels blocs en conflicte. En conseqüència, en la Conferència de Belgrad de 1961, va establir-se el Moviment de Països No Alineats, el qual va integrar a vint-i-cinc Estats. Tanmateix, les posteriors reunions dels països del Tercer Món ja no serien capaços de deslligar-se de la totpoderosa influència de la Guerra Freda ni evitar el naixement d’enfrontaments i friccions entre alguns dels nous Estats.

La descolonització de l’Àfrica subsahariana

dimarts, 7/06/2011

Finalitzada la Segona Guerra Mundial, en el continent africà només existien quatre Estats independents: Egipte (1922), Libèria (1847), Etiòpia (1941) i la Unió Sud-africana (independitzada formalment el 1961, però de fet ja ho era des dels anys trenta). Aquesta situació, però, va canviar radicalment des del 1955, donant pas a un procés que, en tan sol vint anys, comportaria la independència de la pràctica totalitat del continent. Arribats a 1975, només Namíbia, que no s’independitzaria de Sud-àfrica fins el 1990, mantindria el seu estatus colonial.

afrique-decolo_sml.jpg

artoff3939.jpg

Així, com a conseqüència de la feblesa de les institucions polítiques i econòmiques locals i per la pervivència d’estructures socials primitives, el procés d’independència de l’Àfrica subsahariana va ser el més tardà i el més variat en les formes. Igualment, sense el desenvolupament del corrent polític del panafricanisme, que defensava la unitat dels pobles africans i que es va concretar en la creació de l’Organització de la Unitat Africana (OUA, 1963), difícilment s’hauria desencadenat la lluita per la independència.

african-people.JPG

L’Àfrica britànica. El domini de la Gran Bretanya s’estenia per tot el continent africà, constituint l’imperi colonial més important i més extens, articulat sobre diversos models colonialistes regits mitjançant l’administració indirecta. Igual que havia succeït en el cas de les colònies asiàtiques, els territoris colonials britànics a l’Àfrica van aconseguir la independència de manera pacífica i pactada amb la metròpoli. El primer país que va aconseguir la independència de la Gran Bretanya va ser Ghana, el 1957, després d’un acord entre el govern britànic i Kwame Nkrumah, el principal dirigent nacionalista i líder del panafricanisme, així s’instaurava un règim de partit únic al país. Aquest model pactista va servir per a d’altres països dominats pels britànics com Sierra Leone, Nigèria o Uganda.

L’única excepció violenta en el procés de descolonització britànic va ser Kenya, on l’aparició del grup guerriller Mau-Mau, una organització de caràcter antieuropeu i anticristià, va provocar l’esclat d’una veritable guerra colonial entre 1950 i 1956. El Mau-Mau va protagonitzar atacs contra la població blanca i els dirigents colonials locals que van comportar el desencadenament d’una autèntica guerra d’extermini per part de les tropes britàniques. Finalment, Kenya aconseguiria la seva independència el 1963, quan Jomo Kenyatta va ocupar el poder, però això no va suposar la fi dels conflictes interns entre els Kikuya i els Batusi.

Tot i que el procés de descolonització britànic a l’Àfrica va ser pacífic a la majoria de les colònies, els problemes que van sorgir després de la independència com a conseqüència de la dificultat d’integrar pobles ètnicament molt diferents en Estats que van ser creats de manera artificial han arribat fins els nostres dies. Un exemple va ser el conflicte que, el 1967, després de la secessió del sud-est de Nigèria i el naixement de l’efímera República de Biafra va desencadenar una guerra salvatge. Aquella guerra, que va causar milions de morts i també desplaçats, va posar fi a les aspiracions dels biafresos de crear el que potser hauria estat el país més desenvolupat del continent africà.

L’Àfrica francesa. El domini francès a l’Àfrica es repartia per les regions de la meitat nord i la zona equatorial. Igual que en el cas britànic, França aplicava diferents models de règim colonial en el continent, però la diferencia radicava en que l’administració depenia directament de la metròpoli, fet que afavoria l’assimilació de l’elit de les colònies. El 1958, davant de la crisi colonial viscuda al Magrib, el govern francès va promoure la creació d’una Comunitat francesa, però amb aquest intent no va aconseguir frenar els impulsos independentistes promoguts per personalitats com Ahmed Sékou (Guinea) o Léopold Sédar Senghor (Senegal). Finalment, la majoria de les colònies franceses assolirien la independència en els anys seixanta.

L’Àfrica belga. Els territoris colonials de la monarquia belga sempre van trobar-se en l’àrea central del continent africà, l’anomenat Congo Belga. El règim administratiu colonial belga sempre va procurar la integració dels colons a la metròpoli i va comportar que la població indígena es veiés exclosa de l’administració. L’existència de grans riqueses mineres al territori havia fomentat la creació de grups socials benestants que paulatinament van anar inclinant-se cap a postures nacionalistes. En plena efervescència nacionalista, Bèlgica va concedir la independència al país el 1960, donant lloc al naixement de la República del Congo, però el control econòmic del país encara restaria en mans de les companyies mineres europees i nord-americanes. La inestabilitat ha acompanyat el país des de la seva independència amb la successió de règims febles.

L’Àfrica portuguesa. El domini colonial portuguès a l’Àfrica s’estenia per les zones occidental i sud del continent. L’evolució administrativa de les colònies va anar evolucionant de la integració a la provincialització dels territoris. El govern del dictador Salazar considerava que aquests territoris eren part de Portugal i no pensava renunciar-hi. Per això la descolonització de l’Àfrica portuguesa va ser la més tardana del continent. Quan, des dels anys cinquanta, els moviments nacionalistes van començar a aparèixer a les colònies portugueses la intransigència salazarista va inclinar aquests moviments cap a la guerra contra la metròpoli. Així, la independència de les colònies va tenir lloc després d’unes sagnants guerres a Angola i Moçambic. Seria el 1975, després de la caiguda de la dictadura (Revolució dels Clavells de 1974) quan Cap Verd, Moçambic i Angola accedirien a la independència.

La descolonització de l’Àfrica del nord

dissabte, 4/06/2011

A l’Àfrica del nord, i en especial a la regió del Magrib, van aparèixer moviments partidaris de la descolonització des dels inicis de la dècada de 1950. En conjunt, el camí cap a la independència d’aquests Estats, la majoria sota sobirania francesa, va ser força traumàtic, especialment en el cas d’Algèria. I la cronologia del procés en el territori nord-africà va ser força dilatada, ja que es va iniciar el 1951, quan la colònia italiana de Líbia va accedir a la sobirania; posteriorment, el 1956, continuaria amb la independència del Marroc i de Tunísia; la qüestió d’Algèria va derivar en una llarga i cruenta guerra que culminaria amb la independència del país el 1962; i no podem donar per acabat el procés fins a la retirada espanyola del Sàhara Occidental el 1975.

MAPA nortedeafrica.jpg

Marroc. El territori del Marroc estava configurat com un protectorat que des d’inicis del segle XX dividia la seva sobirania entre França i Espanya (que controlava la regió del Rif). En el territori que tenia sota el seu control, França exercia l’autoritat a través d’autoritats locals, els soldàs. Tanmateix, la presència francesa sobre el terreny era escassa, i les inversions econòmiques realitzades per la IV República eren poc importants. És a dir, l’interès francès per la zona no era alt. Arribats als anys cinquanta, el domini francès era poc més que l’herència de l’expansió colonial del segle XIX, sense un veritable interès estratègic per mantenir el territori.

marroc sahara.jpg

Així, quan des dels primers anys cinquanta van començar a sorgir grups independentistes que acabarien esdevenint grups armats, com el cas de l’Istiqlal, que promovien la revolta contra la dominació colonial des de les grans ciutats, França va iniciar negociacions amb els poders locals per arribar a una solució pacífica. Aquests acords es concretarien el 1956, quan va reconèixer-se la independència del Marroc sota la monarquia alauita del rei Mohamed V, dinastia que ha arribat regnant al país fins els nostres dies.

Per la seva banda, en aquest període, l’Espanya franquista posseïa al nord d’Àfrica la zona de l’Ifni i la regió del Rif. En el context de la independència marroquina, el govern de Franco va cedir a la monarquia alauita la regió del Rif, i l’Ifni, després d’una breu guerra, va passar a mans marroquines pel Tractat de Fez de 1969. El Sàhara, reclamat pel Marroc, encara es mantindria sota domini espanyol fins el 1975. Igualment, Espanya es reservava sota la seva sobirania les places de Ceuta i Melilla.

Algèria. Al contrari que el Marroc, Algèria sempre va ser una de les principals colònies de poblament de l’imperialisme francès. Tot i això, les primeres demandes nacionalistes algerianes van fer-se presents en una etapa primerenca com la Primera Guerra Mundial i el període d’entreguerres, arribant al màxim grau d’intensitat durant la Segona Guerra Mundial. La demanda del nacionalisme algerià en aquell moment era la constitució d’una república autònoma, però federada a França.

algeria.jpg

En aquest context, el 1947, el govern francès de postguerra va concedir a Algèria un estatut d’autonomia força limitat. Aquest gest francès no va convèncer els nacionalistes, els quals van veure com la derrota francesa a Indoxina reforçava les seves possibilitats per reclamar la independència, mentre que la població musulmana cada cop es mostrava més descontenta amb el govern colonial i veien en la figura del governant egipci Nasser i el seu panarabisme un model a seguir. És així com, el 1954, va formar-se el Front d’Alliberament Nacional d’Algèria, el qual defensava la guerra com a mitjà per aconseguir la independència.

D’aquesta manera, el 1954 esclatava una llarga guerra entre el FLN i les forces franceses. La República francesa va dedicar molts esforços a mantenir Algèria a les seves mans a causa dels interessos personals (un milió de francesos estaven assentats a la colònia) i econòmics (un elevat nombre de companyies franceses hi estaven instal·lades), i per evitar el desprestigi polític que suposava la pèrdua d’un territori tan significatiu (els militars consideraven la independència algeriana com una catàstrofe nacional). Així, la metròpoli francesa va optar per una política agressiva i repressora del moviment d’alliberament algerià, fet que va radicalitzar les postures algerianes.

Algerian_war_collage_wikipedia.jpg

La guerra d’independència algeriana va comportar una greu crisi política a França, on el coneixement dels mètodes repressors que empraven les forces franceses per lluitar contra els independentistes va derivar en una important crítica al govern. La crisi política va arribar a l’extrem de comportar el retorn al poder del general De Gaulle i la instauració de la V República el 1958. El nou govern, després de reconèixer que no podia guanyar la guerra, va iniciar les converses de pau amb el FLN el 1961. En paral·lel a les negociacions de pau, va sorgir un grup terrorista pro-colonial, l’OAS (Organisation de l’Armée Secrète), que amb el suport dels colons francesos volia frenar el procés descolonitzador. Finalment, però, el 1962, Algèria accedia a la independència.

Assolida la independència, el nou govern d’Algèria va instaurar un règim socialista de partit únic controlat pel Front d’Alliberament Nacional. Tot i això, les diferències que van sorgir a l’interior del partit van derivar en un nou conflicte armat que comportaria l’arribada al poder d’Ahmed Ben Bella, el 1963, i l’aprovació d’una constitució que atorgava forts poders al govern, fet que derivaria en la instauració d’una dictadura. La dictadura algeriana s’aproparia aleshores al bloc comunista participant del neutralisme defensat per la URSS.

Sàhara Occidental. La darrera colònia espanyola va ser el Sàhara. Ocupat des del 1884, protectorat des de 1912 i província espanyola des de 1958, la seva independència va ser el resultat de la pressió internacional exercida per l’ONU i de les pressions internes del poble saharaui. Des de finals dels anys seixanta va sorgir un moviment independentista que va concretar-se en la formació, el 1973, del Front Polisario (Front Popular per a l’Alliberament de Sakia-el-Hamra i Río de Oro), organització que iniciaria una guerra de guerrilles contra les tropes espanyoles.

Quan el cas del Sàhara Occidental va arribar a l’ONU i al Tribunal de l’Haia, l’organització internacional va aprovar la celebració d’un referèndum sobre la independència del territori, programat per a 1975. Però aquest referèndum mai va arribar a celebrar-se. Aprofitant-se de la feblesa que el govern espanyol mostrava en aquells moments, amb Franco a punt de morir i amb el futur rei Joan Carles I provisionalment al poder, el Marroc, que mai havia ocultat la seva ambició sobre el territori, el novembre de 1975 va organitzar la Marxa Verda cap a les fronteres del Sàhara.

img1660.jpg

mapa final sáhara.jpg

El règim franquista, afeblit per la malaltia del dictador i preocupat per salvar la dictadura, no estava en condicions d’iniciar una guerra colonial en un moment en el qual no hauria comptat ni amb el suport intern necessari ni amb el recolzament internacional i que hagués derivat en una amenaça marroquina sobre Ceuta i Melilla. L’opció espanyola va ser la retirada i la cessió del territori al Marroc i a Mauritània pels acords de Madrid de 1975. Espanya perdia, sense gaire dignitat, el seu darrer territori colonial i abandonava a la seva sort la població saharaui sota l’ocupació marroquina. La convocatòria i celebració del referèndum d’autodeterminació encara és avui dia el gran problema de la descolonització del Sàhara.

L’Orient Mitjà: el món àrab en el context de la descolonització

dijous, 2/06/2011

Històricament, els països àrabs van ser els primers, juntament amb els de l’Àsia Oriental, en iniciar el moviment descolonitzador durant la Primera Guerra Mundial. Des d’aquest moment, la regió de l’Orient Mitjà ha estat sempre present en un primer pla de l’escena internacional, coexistint interessos regionals i internacionals de diferent tipus (polítics, econòmics, militars, etc.) en l’eix del conflicte.

La base de la civilització àrab és l’existència d’una llengua, un territori, una religió i una història comuna. Tanmateix, d’aquests factors el component religiós possiblement ha estat el factor d’integració més important, restant a la base dels nacionalismes panarabista i panislamista. I a aquests dos models de nacionalisme caldria afegir una nova manifestació nascuda en el context descolonitzador: el fonamentalisme nascut arran de la Revolució Iraniana de 1979. Així, la majoria d’aquests nous règims nascuts de la descolonització van promoure un ressorgiment de la consciència panàrab.

Des de 1920, França i Gran Bretanya van realitzar el paper de potències imperialistes a l’Orient Mitjà com a resultat del mandat de la Societat de Nacions sobre Síria, Líban, Transjordània i Palestina. Igualment, en el període d’entreguerres ja van ser dos els Estats que van independitzar-se de la metròpoli britànica: Egipte (1922) i Iraq (1930). També, la constitució del Regne d’Aràbia Saudita (1932) va suposar la unificació de la península Aràbiga després que l’enfonsament de l’Imperi Otomà després de la Gran Guerra suposés el naixement de cinc monarquies gairebé feudals en aquest territori.

mapa-medio-oriente.jpg

En aquest context, els anys de la Segona Guerra Mundial van comportar un ressorgiment dels nacionalismes àrabs. Això va ser possible gràcies a la mateixa acció dels nacionalistes àrabs, que van buscar beneficiar-se de la debilitat temporal de les potències mandatàries a la zona per assolir la independència, com per la manca d’entesa entre francesos i britànics sobre la política a aplicar en el territori. Mentre que els francesos van optar per recolzar-se en els particularismes per a mantenir la pau i l’ordre en els seus territoris de mandat, els britànics recolzaven el nacionalisme àrab per a preservar els seus interessos.

Així, després de la Segona Guerra Mundial, els protectorats i les colònies dels territoris àrabs van desaparèixer i els diferents països van independitzar-se definitivament. En una primera etapa, aquest procés comportar la independència de Síria i Transjordània i, a continuació, la formació de la Lliga Àrab. En cap dels nous països àrabs nascuts de la descolonització va instaurar-se un sistema democràtic, tot i que van existir diferents règims polítics que anaven des de les monarquies feudalitzants fins a les repúbliques.

La Lliga Àrab, fundada a El Caire el 1945, no va ser capaç de satisfer les necessitats ideològiques del poble àrab. Així, en el camp cultural, econòmic i administratiu la seva activitat va ser inútil perquè mai va aconseguir l’articulació d’una política comuna. Igualment, en el seu si van conviure (i conviuen) corrents oposades i habitualment enfrontades al voltant de la política a desenvolupar. A més, la influència que la Gran Bretanya va exercir sobre l’organització en els primers anys de la seva existència va fer dubtosa la seva independència.

A més, a partir de la dècada dels anys cinquanta, la vida política del món àrab va veure’s condicionada per tres nous factors. D’una banda, moltes de les monarquies hereves de l’època colonial van ser enderrocades mitjançant cops d’Estat o revoltes populars i substituïdes per repúbliques. D’altra banda, les relacions internacionals a la zona de l’Orient Mitjà van començar a estar marcades per l’enfrontament amb l’Estat d’Israel, l’enemic comú del món àrab.

Finalment, el territori de l’Orient Mitjà va anar incorporant-se al conflicte bipolar de la Guerra Freda en detriment de la influència britànica. La doctrina Eisenhower que van aplicar els Estats Units va ser clara: aportar la cooperació i l’ajuda dels EUA a qualsevol nació o grup de nacions de la regió que ho desitgés per desenvolupar l’economia regional i sostenir la independència. En resposta, la Unió Soviètica va condemnar l’actuació del govern nord-americà i va promoure les anomenades idees neutralistes per superar l’antagonisme entre els blocs en el territori, idea que va ser abraçada amb força per l’Egipte de Nasser.

Egipte. A Egipte, la derrota militar patida en la guerra araboisraeliana va provocar la revolució de 1952 i l’enderrocament de la monarquia. Això va significar l’arribada al poder d’un grup de militars nacionalistes dirigits per Gamal Abdel Nasser, i el final d’un règim corrupte i impopular que havia estat imposat per les antigues potències colonials. El nou govern egipci va dur a terme un programa laic i d’orientació socialista, a la vegada que fomentava el panarabisme i una política de neutralisme actiu propera a la URSS. La nacionalització del Canal de Suez el 1956 va donar un gran prestigi al govern de Nasser, el qual va esdevenir el líder del món àrab fins a la seva mort el 1970. El gran prestigi que Nasser va adquirir en el món àrab va permetre que s’arribés a fundar la República Àrab Unida (RAU), la qual englobava Egipte, Síria i el Iemen, però el seu projecte va fracassar després de que triomfés un cop militar a Damasc que portaria el Partit Baas al poder. Després de la mort de Nasser (1970), el seu successor, Anwar Sadat, aniria distanciant-se de la Unió Soviètica per apropar-se als Estats Units i iniciar un procés de negociació amb Israel. Després de l’assassinat de Sadat (1981), el seu successor, Hosni Mubarak, va continuar les línies generals de la seva política, perpetuant un règim corrupte en el poder fins que la primavera àrab de 2011 va comportar la seva caiguda.

nasser.jpg

Gamal Abdel Nasser

Iraq. Des de la seva independència, el 1930, l’Iraq ha patit greus problemes polítics. Inicialment, el país va ser governat per una monarquia que practicava una política exterior prooccidental, però el 1958 un grup d’oficials de l’exèrcit liderat per Abd al-Karim Qasim va enderrocar el règim i va instaurar una república. L’estabilitat, però, no va arribar i el Partit Baas (partit polític laic que barreja elements islàmics i pensament marxista) va protagonitzar un nou cop d’Estat que el va portar al poder el 1963. La guerra civil contra la població kurda (1961-1970) i les creixents dissidències internes van seguir desestabilitzant el país fins que un nou cop d’Estat, el 1968, suposaria la consolidació del Partit Baas en el poder a través de la figura de Ahmed Hassan al-Bakr. Dins d’aquest partit aviat va destacar la figura de Saddam Hussein, el qual va anar ascendint llocs en la jerarquia del Baas fins que el 1979 va arribar a convertir-se en el cap de l’Estat i va instaurar una dictadura al país fins que va ser enderrocat per la intervenció dels Estats Units el 2004.

Saddam_Hussein.jpg

Saddam Hussein

Iran. L’Iran és un país d’arrel islàmica, però no àrab. Formalment, des del 1925, el país s’articulava com una monarquia governada pel xa Reza Pahlawi instaurada després d’un cop militar. Aquest règim autoritari va promoure el desenvolupament i la visible occidentalització del país, aportant una certa estabilitat fins els anys setanta. A més, el règim del xa va seguir una política exterior molt vinculada als Estats Units dins del context de la Guerra Freda. Ara bé, aquesta va ser una estabilitat fonamentada en el govern dictatorial, l’acció de la Sawak, la policia política del règim, i el suport d’una minoria cortesana enriquida en contrast amb una majoria que vivia en condicions miserables. El país, sobrearmat, s’havia convertit en la “policia del Golf Pèrsic”, amb una Sawak que perseguia els oponents comunistes i religiosos i uns Immortals, la guàrdia personal del xa, que provocava el terror entre els opositors. El personalisme del règim va arribar al punt que el xa va conferir-se a si mateix el títol de “Rei de Reis”.

ruhollah-khomeini.jpg

L'’aiatol·là Ruhollah Khomeynī

Entre 1973 i 1979, però, com a conseqüència de la crisi del petroli, les condicions socioeconòmiques van deteriorar-se ràpidament i va créixer el malestar popular. Tot això en el context d’una corrupció generalitzada i una creixent influència nord-americana. Entre amplis sectors socials del país la pobresa va començar a associar-se amb l’abandonament de la llei islàmica per part del govern. L’oposició religiosa a la monarquia del xa era encapçalada per l’aiatol·là Ruhollah Khomeynī, a l’exili des del 1963, el qual reivindicava la necessitat d’aplicar els principis xiïtes i la xaria (llei islàmica). El 1975, davant la creixent oposició, el xa instaurava el règim de partit únic a través del Rasrakhiz (Resurrecció Nacional). Finalment, el 1979, una revolució encapçalada pel clergat xiïta va enderrocar el xa i va implantar un república islàmica, caracteritzada pel seu radical anti-occidentalisme i la seva animadversió vers l’Estat d’Israel. Un referèndum va instituir l’Iran com a Estat teocràtic que investia els sacerdots xiïtes (aiatol·làs) d’un poder absolut. Tot i que el règim sorgit de la revolució islàmica va establir un parlament i la celebració regular d’eleccions, aquestes institucions democràtiques es trobaven estretament controlades pel Consell de Guardians, format per un reduït grup de clergues encapçalat per Khomeynī i, des de la mort d’aquest, el 1989, pel seu successor, l’aiatol·là Ali Khamenei. El nou règim va reprimir durament les minories nacionals, especialment els kurds.

Grand_Ayatollah_Ali_Khamenei,.jpg

L’aiatol·là Ali Khamenei

Síria. República independent des del 1941, en plena Segona Guerra Mundial, Síria va veure com el Partit Baas, de tendència socialista i partidari de la unitat àrab, anava guanyant importància al país. La influència del panarabisme va comportar la participació siriana en el projecte de Nasser de crear la República Àrab Unida (RAU), aprovada pel poble en un plebiscit el 1958. Ara bé, només tres anys després de la unificació, l’oposició a la RAU va créixer desmesuradament a  causa de la sensació d’explotació per part d’Egipte. Així, el 1961, un cop d’Estat militar va suposar la independència de Síria i, el 1963, un nou cop d’Estat protagonitzat pel Partit Baas va suposar l’inici d’una política socialitzadora que aniria incorporant el país a l’òrbita soviètica.

Les monarquies teocràtiques. A la península d’Aràbia la descolonització va comportar la instauració d’unes fèrries monarquies de caràcter autoritari que estaven regides per la llei islàmica: Aràbia Saudita, Bahrein, Emirats Àrabs Units, Jordània, Kuwait, Oman, Qatar i Iemen. Les famílies reials d’aquestes monarquies tradicionals autoritàries s’enriquirien gràcies a l’exportació del petroli al món occidental, amb el qual van posicionar-se clarament en el context de la Guerra Freda, fet que va permetre que els monarques visquessin en l’opulència, situació que ha arribat fins els nostres dies.

L’Orient Mitjà: la qüestió palestina

dilluns, 30/05/2011

Per defensar els interessos palestins després de la creació de l’Estat d’Israel i les derrotes infligides a les coalicions àrabs, el 1964, un cop els palestins van prendre consciència de la seva incapacitat de derrotar Israel, va formar-se l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), una organització política dirigida per Iàssir Arafat des del 1969, la qual comptava amb el suport de la Lliga Àrab. Segons la seva carta fundacional, la OAP tenia com a principal objectiu la destrucció d’Israel i va fomentar la lluita armada i el terrorisme contra Israel i els seus aliats occidentals per aconseguir-ho. La seva seu inicialment va establir-se a El Caire.

Flag_of_Palestine.png

West_Bank_&_Gaza_Map_2007_(Settlements).png

En aquesta primera etapa, la OAP no va dubtar a recórrer a accions terroristes com la captura de presoners i el segrest d’avions per aconseguir els seus objectius. I amb la Guerra dels Sis Dies i la conseqüent ocupació israeliana de Cisjordània, Gaza, la península del Sinaí i els alts del Golan, la lluita armada va intensificar-se donant lloc a autèntics banys de sang (Munic, Lod, etc.). Així, la duresa de l’ocupació israeliana, associada a les expropiacions de terra per part dels colons israelians, va donar lloc a la radicalització de la lluita palestina, però a la vegada va comportar una creixent simpatia internacional per la seva causa.

Tanmateix, des de 1974, l’OAP va abandonar la violència i va optar per la via de la negociació amb Israel, fet que va permetre que l’ONU reconegués aquesta organització com a representant dels interessos del poble palestí i li permetés obrir oficines de representació en alguns països mediterranis. Així, el fet de reconèixer i acceptar implícitament l’existència de l’Estat d’Israel va permetre que els Estats Units obrissin una ronda de negociacions oficials amb els representants palestins.

01 Apr 1969, Jordania --- Portrait of the Palestinian leader during his exile in Jordania. --- Image by © Genevieve Chauvel/Sygma/Corbis

Iàssir Arafat

Superada l’etapa del terrorisme, la nova forma de lluita palestina va ser la Intifada de 1987, una revolta de la població civil. L’èxit relatiu de la Intifada palestina va permetre que Arafat combinés una estratègia articulada sobre tres eixos: les manifestacions reiterades de la voluntat de l’OAP de reconèixer el dret a l’existència de l’Estat d’Israel, fet que comportava una oferta implícita de pau; el desplegament d’una ofensiva diplomàtica d’abast internacional per afavorir la causa palestina implicant els Estats Units i la Unió Soviètica en el procés de construcció de l’Estat palestí; i una política de fets consumats per accelerar la construcció de l’Estat palestí.

És a dir, Arafat va combinar el pragmatisme amb la fermesa a l’hora d’exigir els drets històrics palestins. En aquest context, el 1988, Arafat va proclamar unilateralment un Govern Provisional Palestí a l’exili, fet que va obligar l’OAP a desenvolupar una política de control sobre els seus membres més radicals i a desautoritzar els extremismes terroristes de Hamas, Hezbollah i la Jihad Islàmica.

La desaparició de la Unió Soviètica i del bloc socialista europeu el 1991 va ajudar indirectament els interessos de la causa palestina. Després de la Primera Guerra del Golf (1991) i un cop confirmada l’hegemonia mundial dels Estats Units, un dels principals objectius del govern nord-americà va ser aconseguir la signatura d’un acord que garantís el dret a la supervivència com Estat d’Israel i el seu reconeixement per part dels Estats àrabs moderats, així com la concreció dels territoris que havien d’emmarcar-se en una futura autonomia palestina (mai un Estat) i l’afavoriment del lideratge de Iàssir Arafat i dels corrents més moderats i dialogants de l’OAP.

palestina-israel.jpg

Davant de la nova conjuntura geopolítica mundial, l’octubre de 1991 va inaugurar-se a Madrid la Conferència de Pau per a Orient Mitjà sota el patrocini de George Bush, Mikhaïl Gorbatxov i la Comunitat Europea. En ella van participar els dirigents dels principals Estats àrabs, els líders palestins dels territoris ocupats des de 1967 i el primer ministre israelià Isaac Shamir. La conferència de Madrid, rebutjada per les organitzacions àrabs radicals, va posar les bases, les condicions i el calendari de les futures negociacions bilaterals així com per imposar el principi de “pau a canvi de territoris”.

Tot i això, la intransigència de Shamir i dels ultranacionalistes del sionisme aviat tornarien a posar pals a les rodes del procés de pau i alentirien els avenços fins que Isaac Rabin es convertís en el nou primer ministre. Així, seria el 1993 quan el procés tornaria a avançar gràcies als Acords d’Oslo, en els quals va acordar-se la creació a Israel d’un territori autònom sota l’Autoritat Nacional Palestina (ANP). A Oslo va acordar-se un pla d’autonomia per als territoris de Gaza i Jericó (Cisjordània) que culminava el procés iniciat a Madrid i que seria ratificat per Iàssir Arafat i Isaac Rabin a Washington (1993). El president nord-americà Bill Clinton havia aconseguit el reconeixement palestí d’Israel, l’autonomia de Cisjordània i la franja de Gaza i un futur estatut per a la ciutat de Jerusalem.

Bill_Clinton,_Yitzhak_Rabin,_Yasser_Arafat_at_the_White_House_1993-09-13.jpg

Isaac Rabin, Bill Clinton i Iàssir Arafat ratifiquen els Acords d’Oslo a Washington (1993)

Els acords d’Oslo i Washington, però, no van ser aplicats immediatament. D’una banda, els radicals palestins del Front Popular per a l’Alliberament de Palestina van enfrontar-se a Arafat per practicar una política de claudicació, i a Israel va produir-se un boicot durant la desocupació de Cisjordània amb la resistència dels colons israelians a abandonar les terres que havien ocupat des del 1967. A finals de 1995, el control de l’ANP suposava només un 30% del total de Cisjordània. Tot i això, a les eleccions autònomes palestines de 1996 el partit Al-Fatah de Iàsser Arafat va aconseguir la victòria i la majoria absoluta del parlament autònom.

L’assassinat del primer ministre israelià Isaac Rabin a mans d’un ultradretà jueu (1995) i l’ascens al govern de l’ultraconservador Likud de Benjamin Netanyahu (1996) van suposar el col·lapse de les negociacions de pau amb els palestins així com un refredament en les relacions israelianes amb la resta dels països àrabs. L’enduriment de la política israeliana va comportar que, el 1998, pels acords de Wye Plantation, els palestins es veiessin obligats a renunciar a més territoris de Cisjordània.

2630841_640px.jpg

Reunió a Camp David entre Iàssir Arafat i Ehud Barak (2000)

El juliol de 2000, el president Clinton va presidir una nova reunió a Camp David entre Iàssir Arafat i el primer ministre israelià Ehud Barak amb l’objectiu de revifar el procés de pau, però les converses van fracassar davant la incapacitat de trobar una sortida consensuada a l’estatut de Jerusalem, ciutat reivindicada com a capital tant per israelians com per palestins. A més, l’endarreriment en la culminació del procés de pau i l’agreujament de la situació entre l’ANP i Israel van conduir, l’any 2000, a l’esclat de la segona Intifada quan Ariel Sharon –líder del Likud i responsable de les matances de Sabra i Xatila de 1982– va visitar la mesquita d’Al-Aqsa, espai sagrat dels musulmans.

Ariel_Sharon.jpg

Ariel Sharon

epa01903862 Palestinian authority President Mahmoud Abbas talks to the media after his meeting with Egyptian President Hosni Mubarak at presidential palace in Cairo, Egypt, 20 October 2009.  EPA/KHALED EL FIQI

Mahmud Abbas

Com a conseqüència de l’aixecament palestí, els laboristes de Barak van perdre el poder a les eleccions de 2001, donant pas a un nou govern del Likud de Sharon, marcat per l’agressivitat vers la causa palestina. A més, entre els palestins van guanyar terreny les opcions més radicals representades per l’islamisme de Hamas, que va utilitzar novament el terrorisme per atacar Israel. Mort Arafat (2004), els acords sobre el control de Gaza, de novembre de 2005, van obrir novament la possibilitat de resolució del conflicte, però el triomf de Hamas a les eleccions palestines de 2006 va comportar un nou allunyament entre israelians i palestins. Així, encara avui, els enfrontaments i la convivència entre jueus i palestins continuen sent molt conflictius, sense que els esforços de la comunitat internacional per aconseguir una solució al problema d’Orient Mitjà acabin d’arribar a bon port.

L’Orient Mitjà: el conflicte araboisraelià

diumenge, 29/05/2011

Després de la desintegració de l’Imperi Otomà com a conseqüència de la Primera Guerra Mundial, el territori de Palestina va convertir-se en un protectorat britànic habitat majoritàriament per població de religió musulmana, però amb una presència important de jueus. La presència jueva es remuntava a finals del segle XIX quan, amb l’aparició del moviment sionista va començar a defensar-se la idea de la creació d’una llar nacional per al poble jueu en aquest territori.

israel_hist_1973.jpg

Sota el mandat de la Gran Bretanya, aquesta va permetre l’arribada gradual de colons jueus a Palestina emparant-se en la Declaració Balfour (1917) que comprometia els britànics a establir a Palestina una llar nacional pel poble jueu. Les successives onades migratòries jueves, essencialment procedents de Rússia i Polònia, i la seva adquisició de terres, van trasbalsar l’equilibri econòmic del territori i van començar a aixecar l’oposició àrab a les migracions jueves.

Però va ser durant la Segona Guerra Mundial quan, fugint de la persecució nazi, l’afluència jueva va esdevenir massiva. Acabat el conflicte, aquesta encara va augmentar més ja que molts jueus van decidir-se a abandonar definitivament Europa. Paral·lelament, el 1945, les milícies jueves de Palestina van declarar una insurrecció per forçar la retirada britànica i pressionar a favor de la creació d’un Estat jueu que acollís els supervivents de l’Holocaust nazi.

Va ser el 1947 quan una resolució de l’ONU va proposar la partició de Palestina en dos Estats, un de jueu i un de palestí, mentre que la ciutat de Jerusalem es mantenia com a espai internacional sense pertànyer a cap dels dos Estats. D’aquesta manera, l’ONU estava preparant el camí perquè, el 1948, mentre els britànics abandonaven el territori, el líder sionista David Ben Gurion proclamés unilateralment el naixement de l’Estat d’Israel. S’iniciava una dura batalla entre àrabs i jueus pel control de Jerusalem i els territoris palestins. Els palestins, fragmentats en regions aïllades, i els seus veïns musulmans no van reconèixer el nou Estat israelià, i en resposta van formar la Lliga Àrab, que integrava Egipte, Síria, l’Aràbia Saudita, Jordània, l’Iraq i el Líban, entre d’altres.

ben gurion independencia israel.jpg

El líder sionista David Ben Gurion proclama unilateralment el naixement de l’Estat d’Israel el 1948

La creació de l’Estat d’Israel va desencadenar la primera guerra araboisraeliana (maig de 1948-gener de 1949). L’anomenada guerra de la independència va acabar amb la victòria israeliana i l’adquisició de nous territoris palestins per part d’Israel. Així, l’Estat palestí que l’ONU havia previst mai va arribar a existir: Israel va ampliar els seus territoris i Egipte va passar a administrar la franja de Gaza.

1948_arab_israeli_war_-_May15-June10.jpg

D’aquesta manera, l’Estat d’Israel aconseguia la capacitat territorial necessària per a rebre nous immigrants: entre 1948 i 1952 s’hi van establir més de 600.000 jueus. Però, en paral·lel, sorgia el problema dels refugiats palestins, amb més de 700.000 persones obligades a abandonar les terres ocupades per Israel i a establir-se a la regió de Cisjordània i al sud del Líban en camps de refugiats sostinguts per l’ONU.

Així, l’acabament del primer conflicte no va conduir a una pau consensuada. En conseqüència, el 1956, va esclatar una segona guerra a causa de la nacionalització del Canal de Suez realitzada pel president egipci Gamal Abdel Nasser. Francesos, britànics i israelians van atacar Egipte i van derrotar els exèrcits àrabs amb facilitat i van exigir la retirada egípcia del Canal, però, en el context de la Guerra Freda, les pressions dels governs nord-americà i soviètic van obligar els vencedors a retirar-se i signar un acord de pau.

Suez_war_-_conquest_of_Sinai_1956.jpg

I el 1967 encara esclataria un tercer conflicte, l’anomenada Guerra dels Sis Dies. Després d’un període de tensió prolongada entre Israel i els seus veïns àrabs, Egipte va bloquejar el golf d’Aqaba, considerat com un espai essencial per a la navegació israeliana. En resposta, els israelians van llançar un atac preventiu que va suposar la derrota de la coalició àrab, integrada per Egipte, Jordània i Síria. La victòria israeliana va permetre que l’Estat jueu estengués la seva zona d’ocupació amb les anomenades “franges de seguretat” com a protecció davant de possibles atacs àrabs ocupant Cisjordània, Gaza, la península del Sinaí i els alts del Golan.

1967_Six_Day_War_-_The_Jordan_salient.jpg

Finalment, un quart enfrontament, la Guerra del Yom Kippur, esclataria l’octubre de 1973, quan Egipte i Síria van llançar un atac conjunt per recuperar els territoris perduts el 1967. Novament, els israelians van infligir una derrota severa als seus atacants, però en aquesta ocasió no va aconseguir cap benefici polític ni territorial.

israel.jpg

Des de 1973 no han esclatat més guerres entre Israel i els seus veïns. Inclús, les relacions entre Israel i Egipte van arribar a la normalització gràcies als acords de Camp David de 1978. Ara bé, la manca d’una guerra declarada no vol dir que no hagin existit conflictes indirectes. Per exemple, en la Guerra Civil del Líban de 1975-1990, Israel va ocupar una part del territori libanès, fet que es repetiria el 2006 quan l’exèrcit israelià va penetrar-hi sota el pretext de lluitar contra les milícies terroristes d’Hezbollah.

La descolonització d’Àsia

dimecres, 25/05/2011

El continent asiàtic és allà on van iniciar-se els moviments independentistes del procés de descolonització. Aquesta emancipació va iniciar-se amb les colònies britàniques després de la finalització de la Segona Guerra Mundial, quan els moviments nacionalistes van oposar-se al retorn a la situació prèvia al conflicte. Cal destacar, però, que l’emancipació colonial va seguir dos model diferents: el primer va tenir lloc en els territoris de l’Imperi britànic, on es va seguir una política de diàleg i negociació amb les elits locals; el segon, en canvi, va comportar l’enfrontament i la guerra colonial, i va afectar els territoris francesos i holandesos. En qualsevol cas, tota la zona va acabar els seus respectius procés d’independència abans de la celebració de la Conferència de Bandung (1955), de la qual els nous països independents van ser-ne organitzadors.

descolonitzacio asia.jpg

Per analitzar el procés de descolonització asiàtic prendrem quatre exemples significatius: l’Índia, el Pakistan, Indonèsia i Indoxina.

L’Índia. La independència de l’Índia, la colònia més important de la Gran Bretanya, l’anomenada “joia de la corona”, va significar la primera fita rellevant en el procés de descolonització i el cas més representatiu d’independència pacífica. Antiga colònia britànica, immensa en extensió, amb la presència de diferents ètnies, religions, idiomes i estructures socials, el seu exemple va ser el model a seguir a bona part del continent asiàtic.

Cal tenir en compte que la descolonització dels territoris de l’Imperi britànic va ser un model poc conflictiu, generalment negociat entre les colònies i la metròpoli per afavorir la Commonwealth (organització de cooperació econòmica entre els antics territoris de l’Imperi britànic). Així, el procés descolonitzador indi, tot i passar per algun moment de violència anticolonial, va fonamentar-se en la resistència passiva, és a dir, la negativa de la població a la cooperació amb les autoritats colonials, i la negociació.

Gandhi_and_Nehru_1942.jpg

Nehru i Gandhi

Els primers intents d’acord entre els britànics i els partits independentistes indis –el Partit del Congrés, liderat per Nehru, i la Lliga Musulmana, liderada per Ali Jinnah– van produir-se durant la Segona Guerra Mundial, però en aquell context no van tenir èxit. No seria fins després de la guerra quan Londres s’adonés de la impossibilitat de mantenir la colònia i que la millor solució a la resistència passiva índia era concedir la independència al país. La Gran Bretanya, a causa de la seva incapacitat econòmica en els anys de postguerra, va mostrar una actitud comprensiva en relació a la colònia tot afavorint l’accés a la independència.

El procés descolonitzador va seguir les pautes del Pla Mountbatten, el qual consistia en la divisió de l’Índia en dos Estats segons les creences religioses de la població: la Unió Índia, que agrupava la població d’origen hindú, i el Pakistan, que agrupava la població musulmana. D’aquesta manera, el 1947, el govern britànic va signar la transmissió de poder i l’Índia i el Pakistan van accedir a la independència.

descolonizacic3b3n-india.jpg

La primera etapa del nou país va ser gestionada pel president Nehru, el qual va aplicar una variant del socialisme d’Estat, amb l’aplicació de plans quinquennals i d’una reforma agrària voluntària. A més, Nehru va aplicar una estructura política molt flexible, en la qual va permetre’s l’existència de múltiples partits polítics, i que va atorgar una gran autonomia a les diferents regions culturals del país.

Pakistan. Quan, el 1947, el govern britànic va signar la transmissió de poder i l’Índia i el Pakistan van accedir a la independència, això va suposar el naixement de dos països enfrontats fins a l’actualitat per la regió del Caixmir, un territori inclòs en gran part a l’Índia, però amb majoria de població musulmana. A més, el país va quedar dividit en dos territoris, l’un a l’oest i l’altre a l’est de l’Índia, separats per més de dos mil quilòmetres, un exemple de la insensibilitat occidental cap a les seves colònies. I d’aquesta divisió en naixeria l’Estat de Bangla Desh, un cop s’independitzés la part oriental.

Partició de l'Índia el 1947.jpg

Tot el contrari que en el cas indi, el Pakistan va néixer com una dictadura, la qual comptava amb el suport de Londres. El fet de ser un règim autoritari va suposar que el Pakistan practiqués una política hostil cap als seus veïns, primer contra l’Índia per la qüestió del Caixmir, després contra l’Afganistan i el règim de Kabul i finalment contra el població del Pakistan Oriental, majoritàriament bengalí.

Indonèsia. El territori d’Indonèsia havia estat una colònia holandesa des del segle XVIII, però després de la Segona Guerra Mundial va declarar-se independent. El govern holandès, però, no va reconèixer la seva independència i va iniciar una guerra per mantenir el seu domini colonial. Així, des de 1947, va esclatar un breu conflicte que comportaria la derrota holandesa a causa de la pressió internacional i les dificultats econòmiques que va trobar per abastar el seu exèrcit. Finalment Indonèsia accediria a la independència el 1949.

indonesia.jpg

El nou Estat va establir un govern federal dirigit per Surkano, el líder independentista, el qual va seguir el model indi, però sota un estricte control personal. Progressivament, Surkano acabaria concentrant cada vegada més poder en les seves mans, fins que Indonèsia va esdevenir un país autoritari de caràcter paternalista i amb vagues al·lusions a la socialització. Surkano no seria expulsat del poder fins el 1965, quan Suharto va protagonitzar un cop d’Estat.

Indoxina. A la Indoxina francesa, el final de la Segona Guerra Mundial va representar la declaració unilateral d’independència per part de la Lliga per la Independència del Vietnam, l’anomenat Vietminh, l’organització político-militar creada per Ho Chi Min que havia estat protagonista de la resistència contra l’ocupant japonès durant la Segona Guerra Mundial. França no va acceptar la independència vietnamita i va enviar a Indoxina un exercit expedicionari que donaria pas a un conflicte armat el 1946.

Indochine_française_(1913).jpg

guerre.gif

La guerra a Indoxina va allargar-se durant vuit anys, fins que l’exèrcit francès va ser derrotat de forma definitiva a Dien Bien Phu el 1954. Després d’aquest desastre militar, França va reconèixer la independència de les seves colònies indoxines a la Conferència de Ginebra de 1954, la qual va aprovar la independència de Cambodja i Laos i va dividir el territori vietnamita en dos Estats: el Vietnam del Nord, de caràcter comunista, i el Vietnam del Sud, sota un règim dictatorial prooccidental.

Etapes de la descolonització

dimarts, 24/05/2011

El procés de descolonització que va iniciar-se al subcontinent indi va desenvolupar-se al llarg de quaranta anys i va passar per diferents etapes, les quals ens permeten establir una cronologia del procés vinculada als territoris afectats:

La primera fase descolonitzadora va començar a Àsia després de la Segona Guerra Mundial, quan els moviments nacionalistes van oposar-se al retorn a la situació prèvia al conflicte, i va afectar sobretot el continent asiàtic i els països de l’Orient Mitjà. Així, el 1947, la Gran Bretanya va veure’s obligada a acceptar la independència de l’Índia; i el 1949, Indonèsia va convertir-se en Estat independent. El 1954, i després d’una guerra de nou anys, França va ser obligada a abandonar Indoxina, donant lloc a la proclamació de l’Estat del Vietnam.

descolonitzacio asia.jpg

La segona etapa de la descolonització va afectar fonamentalment el nord d’Àfrica i va començar el 1951, quan la colònia italiana de Líbia va accedir a la sobirania. El 1956, França va reconèixer la independència del Marroc i de Tunísia, però a canvi va centrar tots els seus esforços a conservar Algèria. La qüestió d’Algèria va derivar en una llarga i cruenta guerra que culminaria amb la independència del país nord-africà el 1962.

La tercera fase del procés afectar l’Àfrica Subsahariana i es va estendre entre el 1955 i el 1965, quan la majoria de les colònies britàniques (Kènia, Nigèria, etc.), franceses (Guinea, Mauritània, Madagascar, etc.) i belgues (Congo) van proclamar-se independents. Aquesta etapa també va significar la presa de consciència de l’existència del Tercer Món i del no-alineament, el màxim exponent del qual el trobem a la Conferència de Bandung de 1955. Igualment, l’ONU va jugar un paper important amb l’aprovació de la Resolució 1514 de 1960, la qual va esdevenir el document constitucional dels processos descolonitzadors.

La darrera etapa de la descolonització va afectar el con sud d’Àfrica i va ser força tardana en comparació amb les anteriors. Així, el 1975 van desaparèixer les darreres colònies portugueses (Angola i Moçambic) i el 1990 Namíbia va proclamar-se independent. A Sud-àfrica, la independència de la qual havia estat declarada pels colons blancs el 1961, va patir el règim de l’apartheid fins el 1993, moment en què van ser abolides les lleis discriminatòries per a la població negra.

descolonitzacio africa.jpg

Igualment, tot i la desaparició relativament recent dels darrers reductes colonials existents a diferents llocs del món (Hong Kong, Timor Oriental), l’ONU considera que encara avui existeixen alguns territoris no autònoms com a reminiscències dels antics imperis colonials, com, per exemple, seria el cas de Gibraltar.

Orígens i causes de la descolonització

divendres, 20/05/2011

El món bipolar que va emergir després de la fi de la Segona Guerra Mundial va veure com els imperis colonials construïts des de la segona meitat del segle XIX estaven condemnats a desaparèixer. Així, tot i que durant el període d’entreguerres ja s’havien iniciat diversos moviments d’independència, va ser des de la postguerra quan va fer-se present un nou fenomen anomenat descolonització, un procés a través del qual els pobles anteriorment dominats i explotats per Occident assolirien la independència, emancipant-se de les velles metròpolis. Només entre 1945 i 1960 aquesta descolonització afectaria a prop de 600 milions de persones.

La descolonització és, sense cap mena de dubte, un dels processos polítics més importants que van viure’s a nivell mundial en la segona meitat del segle XX. No només pel que va significar a nivell qualitatiu, sinó perquè va canviar significativament la fisonomia del planeta. Tanmateix, aquest procés, que va portar l’accés a la independència a bona part de les nacions del món, no va ser senzill i va veure’s colpejat per un gran nombre de dificultats que encara avui estan ben lluny de desaparèixer.

Els grans imperis colonials.jpg

decolonization.jpg

D’entre les causes que van afavorir el procés de descolonització podem destacar aquestes:

1. Les revolucions nacionals europees que van sacsejar el continent des del segon terç del segle XIX van difondre idees com llibertat, independència, nació, sobirania… I amb l’Imperialisme de finals de segle, Europa va convertir-se en la dominadora del món, fet que va suposar que aquests ideals tard o d’hora arribessin a les colònies. Des de finals del segle XIX, els principals potentats comercials i administratius indígenes van enviar els seus fills a estudiar a les metròpolis on es formarien els futurs llibertadors. Així, Europa va ser qui va donar als pobles colonitzats les armes que acabaren amb la seva hegemonia.

2. El desig d’independència de la majoria de la població de les colònies enfront de les metròpolis que hi havien imposat les seves formes de vida i de cultura, les governaven despòticament i havien desarticulat les seves economies mentre que hi contagiaven la crisi econòmica dels anys trenta.

3. La puixança dels moviments independentistes que, sota la inspiració de diferents ideologies (comunisme, islamisme, nacionalisme), van veure’s finalment amb forces per enfrontar-se als colonitzadors. Els desitjos d’independència, lligats a les idees de llibertat i democràcia, van penetrar amb força al món colonial.

4. La Primera Guerra Mundial va ser el primer detonant del procés, tot i que els seus efectes immediats van resultar molt limitats, ja que només van afectar a l’Orient Mitjà i algunes colònies britàniques com Austràlia i Canadà. D’aquesta manera, va ser després de la Gran Guerra quan països com l’Aràbia Saudita o el Líban van accedir a la seva independència. Igualment, la influència dels Catorze Punts de Wilson, que incloïen l’autodeterminació, seria un fet a valorar.

5. La Conferència de Baku de 1920, organitzada pels bolxevics, va platejar dos conceptes fonamentals i que s’integrarien en les lluites anticolonials: l’antiimperialisme i l’autodeterminació. Igualment, la Internacional Comunista va impulsar la creació de partits nacionalistes emancipadors en el món colonial.

6. La disminució del prestigi de les potències colonials que durant la Segona Guerra Mundial havien estat derrotades per l’Eix i havien vist com bona part de les seves colònies asiàtiques havien estat ocupades pel Japó. Aquesta mostra de debilitat posava fi a la llegenda de la superioritat de la raça blanca i de la impossibilitat de derrotar les potències europees. També, les colònies que van restar aïllades de les seves metròpolis van haver de realitzar l’esforç econòmic d’autoabastar-se a si mateixes, quan no a la pròpia metròpoli. A més, en alguns casos les colònies van aportar tropes a l’exèrcit metropolità. Això va permetre que les colònies prenguessin consciència de la viabilitat de la seva existència com a Estats-nació. Finalment, en alguns casos, les potències europees van veure’s obligades a negociar la promesa d’independència en la postguerra per evitar que els seus territoris ultramarins acabessin aliats en el bàndol de l’Eix.

7. L’expansió d’una opinió internacional favorable a la descolonització, la qual va manifestar-se a través de la Carta de l’Atlàntic de 1941, que condemnava els engrandiments territorials en contra del desig dels pobles amb dret a l’autogovern, i la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948, en les quals es proclamava el dret dels pobles a disposar d’ells mateixos, és a dir, el dret d’autodeterminació. Finalment, el 1960, l’ONU condemnava l’imperialisme a través de la resolució 1514.

8. El procés de descolonització no pot analitzar-se al marge del context històric global en el qual va produir-se: la Guerra Freda. El suport a la descolonització per part de les dues grans superpotències ja que ni els Estats Units ni la Unió Soviètica comptaven amb imperis colonials i, a més, tenien interès en afeblir la potència de les velles potències europees. La URSS va veure en aquests països un espai on ampliar la seva àrea d’influència i la ideologia comunista. Mentre que pels Estats Units la desaparició dels imperis comportava l’eliminació de les traves econòmiques que limitaven el lliure mercat així com la possibilitat de controlar un mercat essencial: el del petroli de l’Orient Mitjà.

descolonitzacio africa.jpg

descolonitzacio asia.jpg

Respecte de les característiques que van marcar aquests processos, és molt difícil establir un patró comú ja que cada país descolonitzat va aportar la seva especificitat. Tanmateix, aquests països i els seus moviments d’alliberament sí que van compartir alguns trets comuns com ara unes estructures socials arcaïtzants i en alguns casos desestructurades; l’endarreriment tècnic i industrial; una productivitat insuficient; una demografia pròpia de l’Antic Règim (alta natalitat i mortalitat); problemes d’abastaments de la població; i problemes d’adaptació del model d’Estat-nació a les seves estructures tradicionals.