El poder de la imatge. Milers de pàgines s’han escrit sobre la figura d’Adolf Hitler, un dictador assassí, responsable de la mort de milers de persones i que s’ha convertit en l’encarnació dels més deplorables instints de l’ésser humà contemporani. Però, per molt que els historiadors ens esforcem a explicar i descriure amb el major detall determinats fets, la imatge sempre ens guanyarà, per això ens ha d’acompanyar en la narració. Així, val la pena fer un cop d’ull al següent documental, farcit d’imatges que ens ajuden a comprendre un període en la seva globalitat, des de la crisi del món d’entreguerres passant per l’auge dels feixismes fins a la Segona Guerra Mundial i el drama de l’Holocaust. Potser narrativament no aporta res de nou, però el poder de la imatge ens permet apropar-nos més que mai a la realitat d’un temps no tant llunyà.
Arxiu de la categoria ‘15. La Segona Guerra Mundial’
Documental: Adolf Hitler
diumenge, 8/01/2012Presoner 44.904, Jorge Semprún i el camp de concentració de Buchenwald
dimecres, 8/06/2011Jorge Semprún va morir ahir als 87 anys al seu domicili de París, després d’una llarga i dolorosa malaltia. Nascut a Madrid el 10 de desembre de l’any 1923, era nét d’Antonio Maura, un dels presidents del Consell de Ministres durant el regnat d’Alfons XIII, posteriorment diplomàtic de la Segona República i finalment ministre a l’exili. Va ser una figura rellevant tant en la literatura com en la política, amb una trajectòria personal i professional marcada per la seva denúncia dels totalitarismes. L’any 1939, un cop acabada Guerra Civil va marxar a l’exili, primer a Holanda i després a París, on va ser militant i líder del Partit Comunista d’Espanya, i un membre destacat de la resistència antifranquista.
Els seus estudis a la Sorbona es van interrompre al ser detingut per la Gestapo com a membre de la resistència comunista francesa i deportat el 1944 al camp de Buchenwald, on va compartir durant un any i mig, setze largos mesos, el destí de milers de republicans espanyols. El trauma i les obligacions morals del supervivent de l’horror mai el van abandonar. El seu llegat literari sempre va estar marcat per aquest succés. Com a mostra d’això, cal conservar a la memòria aquest extracte del discurs sobre l’Arxipèlag de l’horror nazi, pronunciat el 2010 a Buchenwald, en commemoració del seixanta-cinquè aniversari de l’alliberament del camp:
[...] Ya sabemos, pero no es inútil repetirlo, que en la guerra imperialista de agresión que desencadena en 1939 el nacionalsocialismo, y que aspira al establecimiento de una hegemonía totalitaria en Europa, y acaso en el mundo entero, ya sabemos que en dicha guerra, el propósito constante y consecuente de exterminar al pueblo judío constituye un objetivo esencial, localmente prioritario, entre los fines de guerra de Hitler.
Sin tapujos ni concesiones a ninguna restricción mortal, el antisemitismo racial forma parte del código genético de la ideología del nazismo, desde los primeros escritos de Hitler, desde sus primerísimas actividades políticas.
Para la llamada solución final de la cuestión judía en Europa, el nazismo organiza el exterminio sistemático en el archipiélago de campos especiales del conjunto Auschwitz-Birkenau, en Polonia.
Buchenwald no forma parte de dicho archipiélago. No es un campo de exterminio directo, con selección permanente para el envío a las cámaras de gas. Es un campo de trabajo forzado, sin cámaras de gas. La muerte, en Buchenwald, es producto natural y previsible de la dureza de las condiciones de trabajo, de la desnutrición sistemática.
Como consecuencia, Buchenwald es un campo judenrein.
Sin embargo, por razones históricas concretas, Buchenwald conoce dos periodos diferentes de presencia masiva de deportados judíos.
Uno de esos periodos se sitúa en los primeros años de existencia del campo, cuando, después de la Noche de Cristal y del pogrom general organizado, en noviembre de 1938, por Hitler y Goebbels personalmente, miles de judíos de Francfort, en particular, son enviados a Buchenwald.
En 1944, los veteranos comunistas alemanes se acordaban todavía de la mortífera brutalidad con que fueron maltratados y asesinados a mansalva, masivamente, aquellos judíos de Francfort, cuyos supervivientes fueron luego enviados a los campos de exterminio del Este.
El segundo periodo de presencia judía en Buchenwald se sitúa en 1945, hacia finales de la guerra, en los meses de febrero y de marzo concretamente. En aquel momento, decenas de miles de supervivientes judíos de los campos del Este fueron evacuados hacia Alemania central por el SS, ante el avance del Ejército Rojo.
A Buchenwald llegaron miles de deportados escuálidos, transportados en condiciones inhumanas, en pleno invierno, desde la lejana Polonia. Muchos murieron durante un viaje interminable. Los que consiguieron alcanzar Buchenwald, ya sobrepoblado, fueron instalados en los barracones del kleine Lager, el campo de cuarentena, o en tiendas de campaña y carpas especialmente montadas para su precario alojamiento.
Entre aquellos miles de judíos llegados por entonces a Buchenwald, y que nos aportaron información directa, testimonio vivo y sangrante del proceso industrial, salvajemente racionalizado, del exterminio masivo en las cámaras de gas, entre aquellos miles de judíos había muchos niños y jóvenes adolescentes.
La organización clandestina antifascista de Buchenwald hizo lo posible para venir en ayuda de los niños y adolescentes judíos supervivientes de Auschwitz. No era mucho, pero era arriesgado: fue un gesto importante de solidaridad, de fraternidad […].
Como ya dije hace cinco años, en el Teatro Nacional de Weimar, “la memoria más longeva de los campos nazis será la memoria judía. Y esta, por otra parte, no se limita la experiencia de Auschwitz o de Birkenau, Y es que, en enero de 1945, ante el avance del Ejército soviético, miles y miles de deportados judíos fueron evacuados hacia los campos de concentración de Alemania central. Así, en la memoria de los niños y adolescentes judíos que seguramente sobrevivirán todavía en 2015, es posible que perdure una imagen global del exterminio, una reflexión universalista. Esto es posible y pienso que hasta deseable: en este sentido, pues, una gran responsabilidad incumbe a la memoria judía… Todas las memorias europeas de la resistencia y del sufrimiento solo tendrán, como último refugio y baluarte, dentro de diez años, a la memoria judía del exterminio. La más antigua memoria de aquella vida, ya que fue, precisamente, la más joven vivencia de la muerte [...]“.
Escriptor fonamentalment autobiogràfic, el presoner 44.904 de Buchenwald va deixar en les seves obres el record de les víctimes als camps de concentració nazi. El Federico Sánchez que recorria Madrid d’incògnit i que va ser expulsat del PCE va procurar que no s’oblidés ni l’heroisme dels resistents antifranquistes ni les misèries de les querelles dogmàtiques. L’intel·lectual decebut però alhora compromès amb la política va deixar l’exemple de com viure una Europa sense fronteres. A l’Estat Espanyol serà recordat també com a Ministre de Cultura entre els anys 1988 i 1991. A Catalunya va ser guardonat amb la creu de Sant Jordi i el premi Blanquerna, tots dos atorgats per la Generalitat.
El camp de concentració d’Auschwitz
diumenge, 1/05/2011El racisme contingut en l’ideari nazi va comportar un crim monstruós que marcaria la història del segle XX: l’Holocaust, la persecució i extermini de milions de persones pel motiu d’haver nascut jueus. L’horror de l’Holocaust, o Shoà, seria descobert en tota la seva magnitud quan, el 27 de gener de 1945, les tropes soviètiques van alliberar Auschwitz, el camp de concentració i extermini de majors dimensions. Al voltant de 7.500 presoners van ser alliberats per l’exèrcit Roig. Abans d’abandonar el camp els alemanys havien destrossat la major part dels dipòsits d’Auschwitz, però els soviètics van trobar-hi les pertinences de les víctimes: centenars de milers de vestits d’home, més de vuit-cents mil vestits de dona, més de catorze mil lliures de cabell humà… L’evidència parlava per si sola.
Tot allò que identifiquem amb l’Holocaust ho podem trobar en la crònica d’Auschwitz: l’arribada dels presoners en els atapeïts trens de mercaderies, la rebuda sota la inscripció del lema Arbeit macht frei (el treball allibera), la selecció mèdica d’aquells que es trobaven en condicions de treballar i els que no, la decisió de quins dels presoners encara resultaven útils per l’imperi de les SS o havien perdut tot el seu valor com a persones, les proves de resistència al fred o a la pressió realitzades pel doctor Mengele, la separació brutal de les famílies, l’expropiació dels darrers béns, la col·laboració de les empreses industrials alemanyes, la creació d’una cadena de camps satèl·lit que nodrien les necessitats de treball i d’oferta de mà d’obra extenuada, el càlcul rigorós del funcionament de les cambres de gas… Tot es troba en Auschwitz, una condensació del genocidi nazi.
Aquest és el testimoni que Rudolf Höss, el primer Kommandant del camp de concentració d’Auschwitz entre maig de 1940 i desembre de 1943, va donar durant els judicis de Nuremberg, en els quals resultaria condemnat a mort:
Rudolf Höss
Vaig formar part de la direcció d’Auschwitz fins a l’1 de desembre de 1943, i calculo que hi van ser executats i exterminats pel gas i les flames uns dos milions i mig de persones. Cinc-centes mil més van morir de fam i diverses malalties, de manera que en total resulta una xifra de tres milions de morts. Aquesta quantitat representa aproximadament el 70% o 80% de les persones que van ser enviades a Auschwitz com a presoners; la resta va ser seleccionada i ocupada en treballs forçats en els establiments industrials dels camps de concentració.
Entre les persones executades i cremades hi havia uns 20.000 presoners de guerra soviètics (que havien estat seleccionats prèviament per la Gestapo als camps de presoners de guerra) que a Auschwitz havien estat destinats als transports de la Wehrmacht. La resta de víctimes, fins al total enumerat, correspon a 100.000 jueus d’Alemanya, i un nombre considerable de súbdits, majoritàriament jueus, d’Holanda, França, Bèlgica, Polònia, Hongria, Txecoslovàquia, Grècia i d’altres països. Només a Auschwitz van ser exterminats uns 400.000 jueus hongaresos durant l’estiu de 1944 [...].
Les execucions en massa per gas van començar en el decurs de l’estiu de 1941 i es van prolongar fins a la tardor de 1944. Jo controlava personalment les execucions a Auschwitz, fins a l’1 de desembre de 1943, i durant el període del meu servei d’inspector dels camps de concentració de la WVHA [Oficina Central de l’Economia i l’Administració] va ser quan es van efectuar aquestes execucions en massa. Totes les execucions en massa per mitja de gasos es duien a terme en virtut d’una ordre expressa de la RSHA [Oficina Principal de Seguretat del Reich], sota el seu control i la seva responsabilitat. Jo rebia directament de la RSHA les ordres pertinents per realitzar aquestes execucions en massa [...].
Per “Solució Final” s’entenia l’extermini de tots els jueus d’Europa. Jo tenia l’ordre de deixar en disposició de funcionar els procediments d’extermini a Auschwitz, el mes de juny de 1941. Aleshores ja hi havia uns altres tres camps d’extermini en el Govern General: Belzec, Treblinka i Wolzec. Aquests camps estaven sota la direcció de la Seguretat General i l’SD [Servei de Seguretat]. Jo havia visitat el de Treblinka per veure com s’hi duia a terme l’extermini. El comandant en cap em va dir que havia liquidat 80.000 presoners en sis mesos. S’havia hagut d’ocupar especialment de l’extermini del ghetto de Varsòvia [...].
El nostre mètode per seleccionar les víctimes era aquest: a Auschwitz, dos metges de les SS tenien la missió d’examinar les expedicions de presoners quan hi arribaven; se’ls feia desfilar davant d’un d’aquells metges, el qual, mitjançant una senyal indicava la seva decisió. Els que eren considerats aptes pel treball se’ls enviava als camps; els altres eren conduits immediatament als llocs d’extermini. Els nens petits eren exterminats sense excepció, ja que per la seva edat eren incapaços de treballar [...].
Hauria calgut efectuar secretament aquests exterminis, però la pudor i la pesta nauseabunda, productes de la combustió continuada de cossos, es van escampar per tota la regió fins al punt que els habitants de les poblacions de les rodalies sabien molt bé que a Auschwitz es duien a terme exterminis [...].
Els metges tenien ordre d’omplir paperetes de defunció regulars i hi podien fer constar qualsevol malaltia que coneguessin com a causant de la mort [...].
De tant en tant també es realitzaven experiments mèdics amb els presoners, com, per exemple, l’esterilització i experiències relatives al càncer. La major part de les persones que morien a causa d’aquests experiments havien estat prèviament condemnades a mort per la Gestapo.
En els camps de concentració i extermini com Auschwitz, els jueus i els altres asocials primer eren privats de la seva humanitat, reduïts a cossos biològics primer, després considerats una cosa i, finalment, assassinats. Els presoners quedaven reduïts a un estat animal, eren deshumanitzats. D’aquesta manera, els nazis feien realitat el seu malaltís somni biològic tot despullant les seves víctimes de la humanitat. Els botxins passaven a ser els únics éssers humans existents en els camps de concentració. Reduïts a coses, la mort dels presoners passava a considerar-se com una simple operació higiènica. L’imperi racial edificat per Hitler i el nacionalsocialisme havia derivat en això: assassinats i robatoris, cadàvers i riquesa.
La Llei de Préstecs i Arrendaments de 1941
dissabte, 30/04/2011Inicialment, els Estats Units no van decidir-se a prendre part activa en la Segona Guerra Mundial, però, arribats a 1940, el seu aïllacionisme ja només era de caràcter militar. Així, sense intervenir directament en el conflicte, el president Roosevelt va destinar recursos econòmics i armament als aliats després que el desembre es promulgués la Llei de Crèdit i Arrendament de Lloguers i Préstecs. Aquesta llei va beneficiar especialment la Gran Bretanya ja que el país va rebre recursos industrials i econòmics en règim de préstec a retornar un cop acabés la guerra, recursos que van servir per rellançar la producció britànica en un moment crític de les hostilitats.
El Secretari d’Estat nord-americà entre 1943 i 1945, Edward Reilly Stettinius, va destacar a la seva obra El arma de la victoria (1945) la importància que aquesta llei va tenir de cara a aconseguir la victòria aliada en el conflicte:
Edward Reilly Stettinius
Quan es va procedir a la votació al Congrés, el Préstec i Arrendament va ser aprovat per una gran majoria. La Llei va ser signada l’11 de març de 1941. Havíem considerat la qüestió públicament i detalladament, havent decidit aleshores amb llibertat total que la nostra seguretat anava lligada a la seguretat dels altres pobles del món amants de la pau. La defensa d’aquests pobles era vital per a la nostra pròpia defensa.
A partir d’aleshores, la defensa dels Estats Units hauria d’estar protegida per una defensa doble. Enviaríem armes als altres països a fi que ens ajudessin a tenir a ratlla l’Eix. Mentrestant, aquí, als Estats Units, armaríem i entrenaríem una gran força militar destinada a protegir-nos en el cas que fóssim atacats. El Préstec i Arrendament podria, possiblement, evitar que l’agressió arribés al nostre país. Però, tot i no ser així, ens proporcionaria un temps valuós per preparar les defenses que tan seriosament necessitàvem.
Durant els mesos que van seguir, vam enviar subministraments bèl·lics a la Gran Bretanya i la Xina, i a la Unió Soviètica després de l’atac de què va ser objecte aquesta nació. Aquests països tenien la garantia que hi havia moltes més per enviar-les-hi. Van ser ells els que van suportar tot el pes de l’Eix i encara lluitaven quan ens va arribar l’hora [...].
El Préstec i Arrendament s’havia convertit en un mecanisme vital, gràcies al qual era possible que les nacions unides combinessin tots els seus recursos, tant en homes com en material, contra l’Eix. Les armes americanes, a les mans dels nostres aliats, disparaven sobre el mateix enemic que les armes americanes que utilitzaven els nostres propis soldats. Ajudaven els aliats a guanyar la guerra.
A la Gran Bretanya, els soldats americans rebien milions de tones de subministrament de guerra sense que nosaltres els paguéssim. Les nostres tropes travessaven les mars en grans paquebots britànics convertits en transports. Vaixells americans, sense costar-nos res, eren reparats en els ports britànics escampats arreu del món. Gairebé tots els aliments que els nostres soldats consumien a Austràlia i Nova Zelanda ens els oferien aquests països. Al nord d’Àfrica, els homes, els vaixells, els avions, els canons britànics i americans havien estat amalgamats en una sola i poderosa força combatent.
Tot allò que els nostres aliats necessitaven de nosaltres, i tot allò que nosaltres necessitàvem d’ells per lluitar junts en millors condicions i amb major eficàcia, ens ho abastàvem fins al límit extrem de les nostres possibilitats. Igualment, havíem comprovat que qualsevol americà ho podia tenir previst, que la força estava en la unió. Estàvem estalviant milers de vides i molts milions de dòlars a tots nosaltres. Forjàvem la victòria.
El pacte entre l’Alemanya nazi i la Unió Soviètica de 1939
dijous, 21/04/2011La darrera reivindicació de l’Alemanya nazi prèvia a l’esclat de la Segona Guerra Mundial es referiria a Polònia: el territori de Danzing i el corredor que separava la Prússia Oriental de la resta d’Alemanya. I així, Hitler va preparar el pla d’invasió. Però, l’annexió de Txecoslovàquia va fer que Gran Bretanya i França canviessin la seva actitud i, l’agost de 1939, van donar garanties a Polònia davant l’amenaça nazi. Tot i això, Hitler, després de la concatenació d’èxits dels darrers mesos, va mostrar-se convençut que ni britànics ni francesos anirien a la guerra per defensar Danzing.
Un cas contrari al de les democràcies occidentals podia ser l’actitud de la URSS de Stalin ja que aquest sí tenia interessos en el territori de Polònia. Aleshores Hitler, a través del ministre d’Afers Estrangers nazi Joachim Von Ribbentrop, va negociar amb el seu homòleg soviètic Viacheslav Molotov la neutralitat de la URSS davant la invasió de Polònia. I la incompatibilitat ideològica no va ser un problema per arribar a un acord de No Agressió.
A les seves memòries, Entre Londres y Moscú. Recuerdos y últimos escritos publicados por Annelies Von Ribbentrop (1955), Joachim Von Ribbentrop recordava el procés de negociacions que van conduir al pacte entre la URSS i el Tercer Reich:
Stalin i Von Ribbentrop a Moscú
Jo vaig començar la conversa dient que Alemanya desitjava un canvi en les relacions germano-soviètiques, i també arribar, en tots els àmbits, a un acord satisfactori per als interessos de tots dos països. Vaig recordar que, a través del discurs pronunciat per Stalin a la primavera, havíem arribat a la conclusió que Rússia tenia els mateixos desitjos que nosaltres. Stalin va girar-se cap a Molotov i li va preguntar si volia respondre’m de seguida. Molotov a pregar a Stalin que ho fes ell mateix.
Després va parlar Stalin, el qual va expressar-se breument, concís, sense cap retòrica. El que va dir va ser clar i a mi em va fer la impressió que volia arribar a un acord amb Alemanya. Stalin va dir que durant anys ens havíem estat llançant sacs de fems per sobre, però que això no era motiu perquè no ens poguéssim suportar de nou. Havia pronunciat el discurs de primavera per demostrar la seva bona predisposició a entendre’s amb Alemanya. Així doncs, semblava que nosaltres havíem interpretat el seu discurs amb molt d’encert.
La resposta de Stalin va ser tan positiva que, després de la primera conversa, vam acordar establir un pacte de no agressió i de seguida vam tenir en compte l’aspecte materials dels interessos mutus que poguéssim defensar sobre la qüestió de la crisi germano-polonesa. Tot i que els soviètics tenien fama de diplomàtics durs, des del principi va regnar una atmosfera força favorable. Es van determinar els interessos recíprocs sobre els països situats entre la Unió Soviètica i Alemanya. Finlàndia, gran part dels països bàltics i Besaràbia es van fixar com a zones influència soviètica. Per al cas que es produís un conflicte armat entre Alemanya i Polònia, conflicte que en aquelles circumstàncies no era del tot improbable, es va assenyalar una línia de “demarcació”.
Durant la primera part de les converses, Stalin va dir que desitjava determinades zones d’influència. En aquestes zones d’influència, l’Estat que s’hi interessés tractaria amb independència amb els governs respectius, sense que l’altra part hi intervingués per a res. Stalin em va dir, tanmateix, que no tenia intenció de modificar l’estructura interior d’aquests Estats. Aprofitant que es tractava el tema de les zones d’influència [...] i considerant que els polonesos mostraven una actitud cada cop més agressiva, cosa que podia desembocar en un conflicte amb Alemanya, vaig creure convenient fixar una línia de demarcació polonesa a fi d’evitar una topada d’interessos germano-soviètics. La línia de demarcació va seguir el curs dels rius Weichel, San i Bug. En aquella ocasió vaig dir a Stalin que Alemanya havia fet tot el possible per tallar d’arrel el conflicte per la via diplomàtica.
D’aquesta manera, el pacte Ribbentrop-Molotov va ser signat el 23 d’agost de 1939 i va suposar, a més de l’establiment dels principis de la No Agressió Germano-Soviètica , la signatura d’un protocol secret que incloïa un acord pel repartiment del territori polonès entre el Tercer Reich i la URSS i el vistiplau alemany a les reivindicacions soviètiques sobre Finlàndia, els territoris bàltics i Besaràbia.
Pacte de No Agressió Germano-Soviètic de 23 d’agost de 1939:
El govern del Tercer Reich alemany i el govern de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, guiats pel desig d’enfortir la causa de la pau entre Alemanya i la URSS, i des de les disposicions de base del Tractat de Neutralitat signat entre Alemanya i la URSS a l’abril de 1926, han arribat al següent acord:
1. Les dues parts contractants es comprometen a abstenir-se de qualsevol acte de violència i de tota maniobra agressiva, i de tot atac l’una contra l’altra, i això, tant sola com amb l’ajuda d’altres potències.
2. Donat el cas que una de les dues parts contractants sigui objecte d’agressions militars per part d’una tercera potència, l’altra part es compromet a no donar suport de cap tipus a aquesta altra potència.
3. Els governs de les dues parts contractants romandran, d’ara endavant, en contacte per consultar-se i informar-se mútuament dels problemes relatius als problemes comuns.
4. Cap de les dues parts contractants podrà participar en agrupacions de potències que, d’alguna manera, estiguin dirigides directa o indirectament contra l’altra part.
5. Si sorgeixen diferències o conflictes entre les parts contractants sobre qüestions de diferent naturalesa, les dues parts contractants resoldran les seves diferències o conflictes per la via de l’intercanvi amistós d’impressions o, si cal, mitjançant el recurs a comissions d’arbitratge.
6. El present Tractat es realitza per un període de deu anys, convenint-se que, mentre que una de les dues parts no ho manifesti un any abans de l’expiració de l’esmentat termini, la duració de l’esmentat contracte s’estén automàticament per cinc anys més.
7. El present contracte haurà de ser ratificat en el termini més breu possible. El canvi d’instruments de ratificació ha de tenir lloc a Berlín. El Tractat és vigent des del moment de la seva signatura.
Protocol secret del Pacte de No Agressió Germano-Soviètic de 23 d’agost de 1939:
1. En el cas que es produïssin modificacions político-territorials als Estats bàltics (Finlàndia, Estònia, Letònia i Lituània), la frontera septentrional de Lituània es considerarà que el límit natural de les zones d’influència d’Alemanya i la URSS.
2. Davant l’eventualitat de certs canvis político-territorials a la zona d’influència de l’Estat polonès, el límit de les esferes d’influència d’Alemanya i la URSS serà aproximadament l’assenyalat pel rius Narew, Vístula i San.
3. Pel que fa als territoris del sud-est d’Europa, la part soviètica fa destacar el seu interès evident per Besaràbia [...].
4. Totes dues parts signatàries han de mantenir en secret el contingut d’aquest document.
L’aliança contra natura entre l’Alemanya nazi i la URSS per beneficiar-se del repartiment de Polònia també era tàctica. Hitler, en previsió de la possibilitat que l’ocupació polonesa fes esclatar la guerra amb França i Gran Bretanya, volia evitar un conflicte amb dos fronts oberts i amb aquesta maniobra va assegurar-se la neutralitat soviètica. Stalin, per la seva banda, justificava el pacte per evitar l’aïllament de la URSS en el context internacional i prevenir una possible agressió alemanya. En qualsevol cas, a més dels polonesos, les principals víctimes del Pacte de No Agressió Germano-Soviètic van ser els comunistes europeus, els quals restaven ideològicament indefensos davant del feixisme.
Les conferències de pau i els canvis territorials després de la Segona Guerra Mundial
dijous, 31/03/2011Ja des del 1941, els aliats van començar a planificar com havia de ser l’ordre internacional posterior a la guerra. Així, en plena Segona Guerra Mundial, els tres grans aliats (Estats Units, Gran Bretanya i la URSS) van reunir-se per primera vegada a la Conferència de Teheran, el novembre de 1943, a la qual van assistir els mateixos Roosevelt, Churchill i Stalin. Allà s’hi van prendre les primeres mesures militars conjuntes per accelerar el final d’una guerra que ja es considerava guanyada.
La reunió buscava coordinar els esforços bèl·lics en una guerra que no tenia un final proper, però havia fet un gir favorable als aliats. Va escollir-se Teheran perquè era un territori que no es trobava immers en la conflagració bèl·lica. Britànics i soviètics havien ocupat Iran a finals de 1942 per evitar la presència de tropes de l’Eix. Entre les monarquies del Pròxim Orient hi havia un cert corrent de simpatia per l’Alemanya nazi en contra de França i Gran Bretanya per la seva presència colonial i els aliats volien impedir que les monarquies del Pròxim Orient s’aliessin amb l’Eix i Hitler disposés de petroli. Després de l’ocupació aliada s’havia promès la democratització d’Iran.
A Teheran, Stalin va demanar que s’obrís un segon front de guerra per alleugerir l’URSS que havia portat tot el pes del conflicte. Efectivament, aquest front s’obrirà el juny de 1944 amb el desembarcament de Normandia. La contraprestació de l’URSS havia estat la dissolució del Komintern el maig de 1943. D’aquesta manera, desapareixia la institució que coordinava els partits comunistes a escala mundial. Stalin, davant el dilema entre democràcia i feixisme, renunciava a la revolució mundial per acabar amb el nazisme.
Els aliats van decidir que només acceptarien la rendició incondicional d’Alemanya i que cap dels aliats signaria una pau bilateral amb Alemanya. Hitler havia insinuat que l’enemic natural de Gran Bretanya, Estats Units i Alemanya era el comunisme i d’aquesta manera Stalin s’assegurava que no es produiria un canvi en el joc d’aliances en la seva contra. A més, a Teheran ve decidir-se que en el món de postguerra hi hauria una institució que substituiria a l’obsoleta Societat de Nacions, l’ONU i que quatre Estats hi tindrien aplicacions especials; Estats Units, l’URSS, Gran Bretanya i Xina.
La segona reunió dels tres grans va ser la Conferència de Jalta, de febrer de 1945, on es va decidir eliminar el règim nazi a Alemanya i dividir el país en diverses zones d’influència. A Jalta, curiosament, no hi havia cap representant francès, el que indica que en aquell moment França encara no estava rehabilitada com a potència aliada dels vencedors. A Jalta va decidir-se el pre-estatut del que seria la futura ONU recuperant l’esperit de Teheran amb els Estats aliats com a dominadors de les Nacions Unides.
Churchill, Roosevelt i Stalin van reunir-se en un marc que ja preveia la caiguda del Tercer Reich. Per això, es concretava que Alemanya seria ocupada en zones abans de signar cap tractat de pau i va crear-se una comissió de reparacions que seria l’encarregada d’avaluar les quantitats que Alemanya havia de pagar a les víctimes. Igualment, s’acceptava que Polònia fos administrada per un govern d’unitat nacional, el qual va sorgir del Comitè de Lublin i presentava una postura clarament prosoviètica.
Jalta va ser la cimera dels “repartiments d’influències”. L’estratègia de Churchill i Roosevelt va ser “salvar” a Europa del bolxevisme. Per això, amb l’objectiu de deixar a Grècia fora de l’òrbita d’influència soviètica, Churchill va iniciar la conferència amb l’objectiu de deixar a Romania, Bulgària i Iugoslàvia en l’òrbita soviètica. En definitiva, Churchill, Stalin i Roosevelt van acceptar la participació d’Europa en dues zones d’influència–occidental i soviètica–.
A Jalta també s’acceptava l’entrada al bàndol aliat de Bulgària i Romania i l’entrada en guerra de l’URSS contra el Japó. La URSS es comprometia a enviar efectius militars al front oriental un cop s’aconseguís capitulació alemanya (que encara trigaria tres mesos a arribar). Per últim, es va decidir la nova configuració del Pròxim Orient, un problema heretat de la Primera Guerra Mundial amb els mandats francesos i britànics a la zona. La qüestió dels estrets turcs del Bòsfor i de Dardanels va ser acordada sense grans controvèrsies. Així, els acords de 1936 van ser modificats perquè els interessos soviètics no depenguessin del control sobre Turquia.
La tercera trobada va celebrar-se a la Conferència de Potsdam, d’agost de 1945, on els nous protagonistes (Truman, Attlee i Stalin) van posar-se d’acord en diversos aspectes referents a Alemanya, com el desmantellament de la indústria militar o el processament i el càstig dels principals líders nazis, i a les fronteres de Polònia. Per part dels Estats Units, el president Roosevelt havia mort l’abril de 1945 i va ser substituït pel president Harry Truman. I per part britànica, Churchill va ser rellevat com a primer ministre pel laborista Clement Attlee durant la conferència. Tot i això, els acords van ser importants.
Així, a Potsdam va decidir-se el futur d’Alemanya. Els aliats van acordar la creació efectiva de quatre zones d’ocupació (nord-americana, britànica, soviètica i francesa) que incloïen la ciutat de Berlín sotmesa a un estatut especial. La intenció dels aliats era eliminar qualsevol vestigi del nazisme a l’Alemanya de postguerra i amb aquest objectiu va iniciar-se la desnazificació del país i van establir-se les beses pel futur judici als criminals de guerra.
D’altra banda es van marcar les fronteres provisionals entre Alemanya i Polònia en els rius Neisse i Oder i es van fixar les reparacions de guerra alemanyes, que serien rebudes fonamentalment per la URSS. A Potsdam també es van delimitar els canvis territorials com a conseqüència de la guerra. Les principals novetats van produir-se a Europa: Alemanya va perdre uns 100.000 km2 de frontera a l’est i a la Prússia Oriental; Polònia va haver de cedir a la URSS les regions de l’est. D’aquesta manera, la Unió Soviètica va ser la potencia que va treure més beneficis territorials del conflicte.
Finalment, a la Conferència de París, celebrada entre 1946 i 1947, van elaborar-se els tractats de pau dels aliats amb els altres països europeus que havien donat suport a l’Alemanya nazi: Itàlia, Romania, Bulgària i Finlàndia. Amb Àustria, però, no es signaria cap tractat de pau fins 1955, el que va suposar que el país restés sota l’ocupació efectiva dels Estats Units, la Gran Bretanya, França i la URSS fins aquella data.
Conseqüències demogràfiques, econòmiques i polítiques de la Segona Guerra Mundial
dimarts , 29/03/2011Conseqüències demogràfiques. Les conseqüències demogràfiques derivades de la Segona Guerra Mundial va ser incalculables. La potència destructora del nou armament, el caràcter de guerra total i la determinació dels dos bàndols de prosseguir el conflicte fins el final sense que importés la pèrdua de vides humanes van fer de la Segona Guerra Mundial el conflicte amb unes conseqüències demogràfiques més importants de la història de la humanitat.
En aquesta llarga guerra va arribar-se a una xifra aproximada d’uns 55 milions de morts, uns 35 milions de ferits i prop de 3 milions de desapareguts. A diferència de la Primera Guerra Mundial, més de la meitat de les víctimes van ser civils.
Morts durant la Segona Guerra Mundial:
| Baixes militars | Baixes civils | Total baixes | % població | |
| URSS | 13.600.000 | 7.500.000 | 21.100.000 | 10% |
| Polònia | 120.000 | 6.300.000 | 6.420.000 | 15% |
| Alemanya | 4.000.000 | 2.000.000 | 6.000.000 | 12% |
| Japó | 2.700.000 | 300.000 | 3.000.000 | 4% |
| Xina | - | - | 2.200.000 | - |
| Iugoslàvia | 300.000 | 1.200.000 | 1.500.000 | 10% |
| França | 250.000 | 350.000 | 600.000 | 1,5% |
| Itàlia | 300.000 | 100.000 | 400.000 | 1% |
| Gran Bretanya | 326.000 | 62.000 | 388.000 | 0,8% |
| Estats Units | 300.000 | - | 300.000 | 0,2% |
La URSS va ser el país més afectat, perdent una xifra escandalosa de població: més de 20 milions de morts. La van seguir Polònia, país que va perdre més de 6 milions d’habitants, Alemanya i Iugoslàvia, mentre que a la resta d’Europa i als Estats Units el nombre de baixes va ser més baix. Al sud-est asiàtic, la guerra i la repressió també van provocar grans pèrdues, especialment a la Xina on les estimacions de morts civils i militars van de 2 a 13,5 milions segons les fonts consultades, mentre que el Japó va patir més de 1,5 milions de baixes militars.
Un altre problema demogràfic derivat de la guerra el trobem en les deportacions forçoses de població. Les grans rectificacions de fronteres provocades pel nazisme als països ocupats van obligar a expulsar les antigues poblacions perquè així les fronteres ètniques coincidissin amb les noves fronteres polítiques. També, just al final del conflicte, l’alliberament de presoners de guerra dels camps de concentració i els canvis fronterers derivats dels tractats de pau van provocar grans desplaçaments de població. Així, el maig de 1945, uns 40 milions d’europeus havien estat expulsats dels seus llocs de residència i cercaven un nou lloc on establir-se.
Conseqüències econòmiques. A la pèrdua de vides humanes hem d’afegir-hi les pèrdues materials i el trasbalsament social que això representaria, un cop acabada la guerra, especialment en els països que havien estat ocupats. Els nivells de destrucció provocats per la guerra van adquirir unes dimensions desconegudes, sobretot entre els vençuts: les ciutats, els camps i l’estructura productiva havien estat destruïts.
Les destruccions materials van ser molt importants i van afectar sobretot a les ciutats, els mitjans de comunicació i les instal·lacions industrials. A més, el pillatge, la pràctica de la terra cremada i la destrucció d’indústries i de camps van provocar una dràstica reducció de la producció en els països bel·ligerants. Un altre aspecte seria l’endeutament derivat de les despeses de la llarga guerra que, exceptuant als Estats Units, van afectar tots els bel·ligerants.
Conseqüències polítiques. La Segona Guerra Mundial no va solucionar tots els problemes que l’havien provocada i, a més, va donar lloc a unes tensions entre els vencedors que portarien el món a una tensió permanent coneguda com a Guerra Freda. Així, el món de postguerra, a diferència del viscut després de l’anterior guerra mundial marcat per l’intent d’imposar un esperit de concòrdia, estarà marcat per la bel·licositat diplomàtica i política de la Guerra Freda. Les principals conseqüències van ser:
a. Repartiment del món en zones d’influència. Com a derivació del acords de Jalta i Potsdam el món va ser repartit en zones d’influència, un repartiment que va ser imposat. Els exemples més clars d’aquest repartiment són els de Grècia i Iugoslàvia.
b. Fi de la guerra convencional. Amb la finalització de la Segona Guerra Mundial es posa fi al model de guerra convencional per l’accés a l’armament nuclear (els Estats Units el 1945 i la URSS el 1949) que va trencar tots els esquemes bèl·lics que s’havien fet servir fins aleshores. Es desenvoluparà el anomenat sistema “d’equilibri del terror”.
c. Hegemonia del món capitalista. El món capitalista es consolidarà com a hegemònic en la postguerra, en especial els Estats Units. L’hegemonia nord-americana serà una conseqüència directa dels acords signats durant la guerra que implicaran la reconstrucció política, militar i econòmica d’Europa segons els paràmetres imposats pels EUA.
d. Neocolonialisme. El colonialisme clàssic –heretat del segle XIX– que exercien Gran Bretanya i França va ser substituït per una política neocolonial gestionada pels Estats Units. El neocolonialisme nord-americà va afavorir, en alguns casos, l’emancipació política d’antigues colònies que van passar a estar incloses en la seva zona d’influència econòmica, política i militar mitjançant pactes bilaterals o multilaterals de postguerra.
e. Canvi d’estratègia de l’URSS. L’URSS va canviar la seva estratègia per abandonar la possibilitat d’exportar la revolució socialista a Europa. Primer va dissoldre’s el Komintern (III Internacional) l’any 1943 en plena guerra i després va suprimir-se el Kominforn el 1956.
f. Diplomàcia, política i ideologia. La Segona Guerra Mundial té les seves arrels polítiques i diplomàtiques en la Primera però amb un caràcter de lluita de classes més marcat. La Segona Guerra Mundial contempla la dissolució de la coalició guanyadora, la rehabilitació dels vençuts i la inversió de les aliances de conveniència de 1941-45. Alemanya jugarà el rol d’oposar-se a l’avanç del socialisme a Europa –al igual que després de la Primera Guerra Mundial mitjançant la República de Weimar–. Així, la República Federal d’Alemanya constituïda en 1949 serà una de les claus per entendre el món de postguerra, la Guerra Freda i la política de blocs.
g. Inici de la Guerra Freda. L’herència directa de la Segona Guerra Mundial va ser la Guerra Freda que es complementava per la rivalitat ideològica capitalisme/comunisme i per l’equilibri armamentístic bipolar entre els Estats Units i la URSS quan aquests van desenvolupar la bomba atòmica. El sistema d’equilibri bipolar i la rivalitat nuclear van portar a la recerca d’un nou ordre de pau mundial basat en l’Organització de Nacions Unides (ONU).
Els judicis de Nuremberg
dissabte, 26/03/2011Pocs dies després de la invasió de Polònia, el 1939, Hitler va adreçar-se als seus generals per comunicar-los que la possibilitat d’una guerra humanitzada només existia en els “cervells dèbils”. Aquestes paraules van fer-se realitat durant els sis anys de conflicte bèl·lic que van seguir aquella data, causant al voltant de cinquanta-cinc milions de morts. Moltes d’aquestes víctimes, però, no ho van ser a causa dels combats o els bombardejos, sinó que van ser provocades per la freda planificació del règim nazi. Així, la guerra va derivar en un extermini que va afectar els jueus, però també els gitanos o els homosexuals.
Finalitzat el conflicte i descobert l’horror de l’extermini, les quatre potències vencedores (Estats Units, Gran Bretanya, França i la Unió Soviètica) van decidir processar a vint-i-dos dels principals líders nazis que encara eren vius a la ciutat alemanya de Nuremberg. Aquests van ser acusats de diferents delictes: crims contra la pau (agressió injustificada a altres Estats), crims de guerra (execució d’hostatges, per exemple) i crims contra la humanitat (extermini i genocidi). Ara bé, les atrocitats comeses pel nazisme eren de tal envergadura que va fer-se necessari crear una legislació internacional que anés més enllà de la justícia de cada país.
Rudolf Hess, cap del Partit Nazi i Ministre d’Estat, a Nuremberg
Els encausats, per la seva banda, no van mostrar ni el més petit gest de penediment. Així, per exemple, Rudolf Hess, que seria condemnat a cadena perpètua, va mostrar-se absent durant tot el judici, va treure’s els auriculars cada cop que s’al·ludia a la seva figura i va negar-se a declarar, per acabar expressant en una nota l’orgull que suposava per a ell haver servit a les ordres de Hitler. D’altres acusats van al·legar que els aliats també havien fet servir mètodes de combat implacables durant la guerra. Així, el fet que els Estats Units haguessin realitzat atacs indiscriminats contra el Japó mitjançant accions submarines va servir l’almirall Karl Dönitz d’evitar l’acusació d’haver fet servir tàctiques similars en la batalla de les comunicacions de l’Atlàntic.
Finalment, dotze acusats van ser condemnats a la pena de mort. Un d’ells, Göering, va suïcidar-se abans de ser executat. La resta van ser condemnats a diferents penes de presó, amb l’excepció de quatre absolts. Però amb Nuremberg no es tancava la Segona Guerra Mundial, sinó que obriria el camí a la celebració de nous judicis en els quals es jutjaria la resta dels criminals de guerra, com els doctors que van realitzar experiments inhumans amb els presoners dels camps de concentració i extermini.
Penes de mort:
- Herman Goëring (1893-1946). President del Consell de Guerra.
- Joachim von Ribbentrop (1893-1946). Ministre d’Afers Exteriors.
- Wilhem Keitel (1882-1946). Mariscal.
- Ernst Kaltenbrunner (1903-1946). Cap de la Gestapo (organisme oficial).
- Alfred Rosenberg (1893-1946). Ministre dels Països de l’Est ocupats.
- Hans Frank (1900-1946). Governador General de Polònia.
- Wilhem Frick (1877-1946). Ministre de l’Interior.
- Julius Streicher (1885-1946). Diputat.
- Fritz Sauckel (1894-1946). Ministre de Treball.
- Alfred Jodl (1890-1946). General.
- Martin Bormann (1900-1945). Cap de la Cancelleria.
- Arthur Seyss-Inquart (1892-1946). Comissari del Reich pels Països Baixos.
Cadenes perpètues:
- Walter Funk (1890-1960). President del Banc d’Alemanya.
- Erich Raeder (1876-1960). Almirall.
- Rudolf Hess (1894-1987). Cap del Partit Nazi i Ministre d’Estat.
Condemnes temporals:
- Albert Speer (1905-1981). Ministre d’Armament. Condemnat a 20 anys de presó.
- Konstantin von Neurath (1873-1956). Protector de Bohèmia-Moràvia. Condemnat a 15 anys de presó.
- Karl Dönitz (1891-1980). Almirall. Condemnat a 10 anys de presó.
- Baldur von Schirach (1907-1974). Cap de las Joventuts del Partit Nazi. Condemnat a 20 anys de presó.
Col·laboracionisme i resistència durant la Segona Guerra Mundial
dijous, 24/03/2011Col·laboracionisme. El nou ordre Hitlerià instaurat als països ocupats durant la Segona Guerra Mundial va trobar una minoria de població autòctona que va donar el seu suport i ajuda al nazisme. El fenomen va ser tan extens que només a Polònia i la URSS, atesa la duresa de l’ocupació practicada, no hi ha constància de l’aparició de figures col·laboracionistes amb el nazisme.
El col·laboracionisme amb l’Eix podia ser tant actiu com passiu, al igual que podia donar-se tant a nivell institucional com individual. Els motius del col·laboracionisme son diversos: des del suport obert a la ideologia del nazisme, passant per la consideració del nazisme com un fet inevitable, el temor a la instauració d’un règim comunista i la interpretació del nazisme com una opció salvadora del sistema existent o el simple terror a la repressió.
El col·laboracionisme passiu es fa més difícil d’analitzar i forma part del complex engranatge d’una societat sotmesa a unes circumstàncies excepcionals. A nivell individual, el col·laboracionisme podia tenir una certa justificació pel règim de terror imposat pels nazis i feixistes de l’Eix ja que per a les capes populars era difícil no col·laborar i oposar-se al feixisme pel règim de terror que es donava als territoris ocupats. També hi haurà sectors de les societats ocupades que es beneficiaran de la dictadura nazi col·laborant conscientment a canvi de beneficis econòmics.
D’entre el col·laboracionisme d’Estat a Europa podem destacar dos casos que sobresurten per sobre dels altres: el règim noruec del comandant Vinkun Quisling i el règim de Vichy a França.
El millor exemple de col·laboracionisme oficial és la França de Vichy dirigida pel Mariscal Pétain i el primer ministre Laval. La França en mans dels nazis suposava un terç del territori francès, les colònies i la flota naval. Pétain tenia tot el poder dins del règim feixista francès. La Tercera República s’havia enfonsat, quedant reduïda a la resistència. Des de Vichy, Pétain atacarà a la democràcia liberal i justificarà l’ocupació nazi com una conseqüència dels errors dels demòcrates. Pétain defensarà la unitat nacional per sobre dels interessos partidistes i s’instaurarà el sistema de Treball Voluntari per satisfer les necessitats de guerra dels alemanys. El model de Vichy aprovarà una sèrie de lleis que possibilitaran la depuració dels jueus francesos als camps d’extermini nazis.
Resistència. En els països ocupats pel règim de terror nazi, a més del fenomen del col·laboracionisme, també va aparèixer la resistència, un moviment europeu de caràcter patriòtic caracteritzat pel rebuig a l’ocupació alemanya. La resistència europea contra els feixismes va tenir una activitat continuada gràcies al rol jugat per Gran Bretanya en la lluita anti-nazi. Londres esdevindrà la seu de la majoria dels governs exiliats (Polònia, França, Grècia, Països Baixos, etc). D’aquesta manera, la lluita europea tindrà una àmplia base moderada en la seva vessant més institucional.
La resistència interior a l’invasor feixista podia ser activa (mitjançant accions militars protagonitzades per les guerrilles) o passiva (mitjançant el boicot). La resistència passiva no suposava un enfrontament directe sinó la configuració de xarxes d’informació, proporció de recursos per a la guerrilla, ajuda als emboscats, objecció fiscal, etc. No té la transcendència de la resistència activa paramilitar, però també és important per a la supervivència de les guerrilles.
La resistència era numèricament molt limitada, tot i la mitificació que se’n ha fet posteriorment. Les fortes represàlies realitzades de forma arbitrària i indiscriminada pels nazi-feixistes crearan una gran sensació de por a ser reprimits que s’anirà estenent entre la població. La resistència, a més, va haver d’enfrontar-se amb el col·laboracionisme interior que donava suport –de forma activa o passiva– als ocupants nazis.
Els protagonistes de la resistència seran principalment cristians demòcrates, liberals, republicans, socialistes i comunistes. D’aquests grups, el sector que podia afrontar amb major èxit aquesta situació de lluita clandestina era el comunista perquè ja havia patit amb anterioritat la persecució i la vida política des de la il·legalitat. Les altres forces polítiques no havien patit aquesta situació abans de 1939.
La lluita contra els alemanys formava part d’un projecte polític que anava més enllà de la guerra. Paral·lelament a l’ocupació nazi hi haurà una important cooperació entre diferents sectors polítics que s’uniran conjunturalment per defensar la democràcia. Un cop aconseguida la victòria sobre el nazisme, els diferents projectes polítics s’enfrontaran per l’hegemonia política en una lluita marcada per la divisió del món en zones d’influència. Així, a Europa no hi haurà cap revolució político-social després de la guerra ja que els aliats controlaran tot el procés postbèl·lic.
Això només es va produir a l’Europa occidental, perquè a la zona central i oriental del continent, que van ser les zones més danyades per la guerra, l’hegemonia comunista entre les forces de resistència sumada a la crisi econòmica portaria a la configuració de les denominades Democràcies Populars com a encarnació de la resistència.
D’entre els països ocupats pels nazis a l’Europa de l’Est, Iugoslàvia va ser el lloc on la resistència va tenir més amplitud. En la direcció de l’oposició iugoslava a l’ocupació alemanya va acabar per imposar-se el comunista Josip Broz Tito al capdavant dels partisans, els grups civils armats. Així, el 1944, sota el lideratge de Tito, i abans de l’arribada de les forces d’alliberament de l’Exèrcit Roig, el país ja s’havia reunificat.
L’explotació econòmica dels països conquerits pel nazisme
dimarts , 22/03/2011De les potències que configuraven l’Eix, Alemanya va ser qui va suportar la càrrega més feixuga de la guerra. Amb una infraestructura industrial molt superior a la dels seus aliats, Itàlia i Japó, era lògic que les possibilitats de victòria de l’Eix es basessin fonamentalment en la capacitat que tinguessin els alemanys per adequar-se a les exigències econòmiques límits i excepcionals derivades del conflicte.
La primera dificultat amb la que van topar-se els alemanys va ser la durada excessivament llarga de la guerra. Hitler havia concebut el conflicte com una guerra llampec, tot pensant que era possible assolir els diversos objectius que plantejava la seva agressiva política expansionista mitjançant una sèrie de campanyes fulgurants. Només a partir d’aquesta premissa s’entén que el nazisme no accelerés el seu rearmament més que a escala limitada i que el 1941-1942, quan el conflicte va generalitzar-se amb l’entrada dels Estats Units, la URSS i el Japó, ni les transformacions de l’estructura productiva ni el volum de la indústria bèl·lica fossin suficients per afrontar una guerra de llarga durada.
Hitler havia comés un error molt greu pretenent imposar el domini nazi a Europa amb una preparació bèl·lica tant curta. El ministre d’armaments i municions del Reich, Albert Speer, va aconseguir portar al màxim la capacitat de producció bèl·lica a la qual podia arribar la indústria alemanya. Però això era insuficient. Per exemple, la producció alemanya de municions el 1942 encara era sensiblement inferior a la britànica.
Va ser després de les campanyes de 1942, davant de la intervenció d’uns Estats Units que semblaven comptar amb una sèrie de recursos inesgotables i amb la constatació que la guerra no tenia un final pròxim, quan Alemanya va decidir militaritzar tota la seva producció. Però, tot i que la producció alemanya no va parar de créixer fins el 1944, el retard inicial va resultar decisiu.
De la mateixa manera, el nazisme va dissenyar un pla d’explotació, saqueig i rapinya dels recursos humans i econòmics dels països ocupats. Així, els països conquerits van haver de pagar les conseqüències de la guerra. Les despeses militars de l’ocupació van córrer a càrrec dels propis ocupats que, a més, van haver de patir el saqueig dels seus recursos ja fos a través de la requisa de primeres matèries, de l’ús de productes industrials i alimentaris o de l’espoli dels béns dels jueus, entre d’altres pràctiques.
Aquest règim d’ocupació va resultar especialment dur a l’Europa oriental, on van establir-se camps de treball en els quals les SS i els conglomerats industrials alemanys van explotar sense límits una mà d’obra que veien com a esclava. A més, uns vuit milions de civils i presoners de guerra van ser deportats a Alemanya i ocupats en les fàbriques d’armament o als sectors agrícoles en un sistema servil de semiesclavatge.
D’aquesta manera, bona part de l’esforç de guerra alemany va ser aportat pels països europeus ocupats. El 1942, més de 10 milions d’obrers estrangers treballaven per al Tercer Reich, un percentatge gens menyspreable de la població activa dels països ocupats i un element fonamental del sistema productiu alemany. I el 1944, més del 26% de les despeses totals de l’Alemanya nazi eren cobertes per impostos sobre els països ocupats.
Això va fer que, mentre la població alemany mantenia un cert grau de benestar, dins de les lògiques limitacions imposades per la situació de guerra, la penúria, el racionament, la fam i el mercat negre recaiguessin sobre les poblacions dels països conquerits. El drenatge econòmic que l’Alemanya nazi va exercir sobre Europa, un altre dels vessants del terror hitlerià, va permetre que el Reich allargués la seva resistència, tot compensant les pèrdues econòmiques provocades per la mobilització general de la població activa masculina en els darrers mesos de la guerra.
Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).
