Arxiu de la categoria ‘14 Els totalitarismes: Feixisme i Nazisme’

La ideologia feixista

dijous, 27/01/2011

En els anys vint i trenta va produir-se l’eclosió d’una nova forma d’organització política: el feixisme. La ideologia d’aquest moviment és la forma més elaborada i modernitzada de la tradició de la dreta radical, una fase concreta del desenvolupament de la cultura ultradretana, específica del continent europeu, i basada en la inversió dels valors d’igualtat natural, llibertat individual i govern representatiu que es derivaven dels principis de la Revolució francesa de 1789.

En un moment de crisi, la comparació dels grans ideals emergits de la Revolució francesa amb la realitat que suposava la marginació social, l’exclusió o la pèrdua de l’estatus privilegiat que s’havia tingut abans de la Gran Guerra van suposar que aquells principis que havien inspirat la política i la societat del vuit-cents fossin considerats caducats o falsos per amplis sectors de la societat. A diversos països van aparèixer moviments d’aquest tipus, articulats al voltant del rebuig al sistema parlamentari, l’odi al comunisme, el nacionalisme exacerbat, el culte a la violència i la mobilització de les masses atretes per un líder carismàtic.

La ideologia feixista tenia una sèrie de característiques bàsiques ben definides:

1. Invalidesa dels valors proposats per la Il·lustració i la Revolució francesa, tot considerant la desigualtat entre les persones i els pobles com un fet natural, la conveniència de la subordinació de la llibertat individual als interessos de l’Estat i la negació de la separació de poders. Aquesta desigualtat va permetre una concepció jeràrquica de la societat que portaria cap el masclisme i el racisme. Així, la dona estarà supeditada a l’home, i el nazisme afirmaria la desigualtat entre les races humanes on la raça ària seria la dominant i estaria destinada a governar el món, mentre que a l’altre extrem trobaríem la raça jueva perseguida pel nazisme.

Stab-in-the-back_postcard.jpg

2. Nacionalisme radical, agressiu, militarista i poc respectuós amb els drets dels altres pobles, que es poden veure com a terreny on ha de créixer el propi Imperi. L’Estat és el representant de la nació que és el valor suprem. Tots els individus han d’estar al servei de l’Estat que es presenta omnipresent i omnipotent superant el concepte de simple dictadura. La nació és el principi fonamental, identificador de la comunitat, però ja no és la nació de ciutadans lliures heretada de la Il·lustració, sinó la comunitat orgànica amb un destí comú. El nacionalisme és l’aspecte més constant dels feixismes. Així, molts moviments feixistes es consideraran totalment diferents entre ells només per afirmar els principis propis d’identitat. Les referències a temps passats i gloriosos de la nació caracteritzarà els feixismes fent que el nacionalisme passés del sentiment de greuge típic dels seus orígens a una apologia del bel·licisme imperialista que conduirà cap a la guerra.

Nazi Expansion.jpg

L'expansionisme nazi

Second_world_war_europe_1941-1942_map.png

L'Europa feixista el 1942

3. Totalitarisme, considerant que les formes d’organització de les institucions basades en la representació democràtica han estat superades, i que les llibertats de reunió, manifestació o expressió mai no havien de posar en dubte la ideologia governamental ni aspirar a un canvi de règim polític. El feixisme defensava l’establiment d’un Estat totalitari capaç de controlar totes les esferes de la vida (política, econòmica i social), propugnant la primacia de l’Estat sobre l’individu. Els feixismes configuraran uns sistemes polítics de partit únic que consideraran el partit com un dipositari dels valors nacionals, uns valors únics sense més necessitat de representació. El model d’Estat feixista es sustentava, doncs, en uns principis rudimentaris i irracionals.

4. Anticomunisme, per l’oposició a entendre que les classes socials tenen interessos contraposats irreconciliables. L’anticomunisme serà una referència permanent del feixisme, tot defensant un Estat absolut situat per sobre d’una societat a la qual representava totalment, cosa que s’oposava a la lluita de classes i l’internacionalisme comunista. El feixisme es plantejava així com una “tercera via” alternativa al socialisme marxista, però també al capitalisme, tot defensant la creació d’un socialisme nacional capaç de posar fi al conflicte de classes i d’atreure tant a les capes mitjanes, amenaçades pel procés de concentració capitalista, com als obrers, oprimits per la por de l’atur i la misèria.

5. Creença en la missió providencial d’un líder carismàtic, el qual representaria els interessos de la nació com a solució a la crisi dels valors burgesos tradicionals, fet que deriva en un poder pràcticament absolut, no sotmès a cap tipus de verificació electoral. Sobre aquesta noció del cabdillatge, el feixisme va tractar de modelar una societat establerta sobre els principis de la jerarquia, l’ordre, l’obediència i l’autoritat indiscutible d’un home excepcional. Així, Mussolini adoptaria així el paper de líder infalible, el Duce, el conductor; i Hitler, per la seva banda, es convertiria en el Führer de tots els alemanys. Mitjançant les grans concentracions, els discursos i la propaganda es mantindria el nexe entre els polítics i el poble, un conjunt compacte.

Reichsparteitag_1935_mod.jpg

hitler-at-dortmund.jpg

La crisi de les democràcies i el triomf dels totalitarismes en el període d’entreguerres

dimecres, 26/01/2011

El final de la Primera Guerra Mundial va suposar una forta crisi per a les democràcies parlamentàries occidentals ja que els governs democràtics no van ser capaços de resoldre els greus problemes polítics, socials i econòmics de l’Europa d’entreguerres. Aquesta crisi va resultar simplement conjuntural a molts països, però en altres com Itàlia (Mussolini) i Alemanya (Hitler) acabaria lloc a l’aparició de dictadures de tipus totalitari.

El sistema capitalista va sortir de la guerra amb greus problemes de conversió i adaptació. La crisi dels primers anys de postguerra i l’amenaça d’una teòrica revolució social van crear una situació d’intranquil·litat i una certa por per la supervivència del capitalisme. La solució passarà per la substitució del sistema tradicional de lliure competència per un capitalisme monopolístic garantit per un règim autoritari.

La Gran Guerra també va suposar una forta crisi ideològica i dels valors burgesos. La pau després de la llarga guerra va generar una sensació d’insatisfacció i intranquil·litat que va afectar a molts països europeus, vencedors i vençuts. Amplis sectors de la població van creure que la democràcia liberal parlamentària representava un sistema caducat i incapaç de fer front a les noves problemàtiques derivades de la postguerra i van defensar la necessitat d’articular Estats forts i autoritaris per afrontar la situació.

revolucion-alemana.jpg

La revolució alemanya de 1918-1919

A més, l’exemple de la Revolució Russa i el nou règim bolxevic s’estendria en sectors socials contraris a la democràcia liberal burgesa. Els principis democràtics aniran retrocedint atacs per l’autoritarisme amb la justificació d’evitar el contagi revolucionari. Així, la reconstrucció i la defensa dels estats nacionals es faria, en ocasions, a costa del debilitament de la democràcia.

Finalment, la Primera Guerra Mundial va deixar una forta crisi econòmica amb el retorn de milers de soldats desmobilitzats que al retornar als seus llocs d’origen es convertirien en aturats. La crisi econòmica generaria una primera onada de dictadures que prendrien la Itàlia feixista com a prototip.

A partir de la dècada de 1930, l’extensió de la Gran Depressió provocaria una convulsió general que derivaria en una nova onada de dictadures. Els terribles efectes de la crisi econòmica, fonamentalment l’increment de l’atur i la intensificació de la conflictivitat social, van traduir-se en una profunda desconfiança de la població respecte dels seus governants i en una constant radicalització de les posicions polítiques. Els principis liberals van ser qüestionats i un retrocés polític i cultural dels valors democràtics va estendre’s per Europa.

Benito_Mussolini_and_Adolf_Hitler.jpg

Benito Mussolini i Adolf Hitler

Els Estats democràtics demostrarien la seva feblesa en mostrar-se incapaços de trobar solucions per als grans problemes de l’època d’entreguerres. Mentre la burgesia i les classes mitjanes esperaven un Estat fort que imposés la disciplina i la cohesió social davant la crisi, una gran part de les classes baixes van veure en la Revolució una sortida als seus problemes. D’aquesta manera, com a conseqüència de les crisis econòmiques augmentarien les tensions socials, la lluita de classes i les accions revolucionàries. Així, el creixement electoral dels partits d’esquerra afavoriria l’evolució cap a un autoritarisme conservador com a garantia antirevolucionària.

Emparant-se en la necessitat de frenar la Revolució, els feixismes van defensar un nacionalisme agressiu i exaltat, la introducció del totalitarisme i la dictadura del partit únic com a solucions. A més, els feixismes aprofitarien la vocació internacional del comunisme per proclamar-se salvadors de la nació davant del “perill bolxevic”, aconseguint el suport dels sectors socials que estaven més espantats davant la possibilitat de l’esclat d’una revolució. Aquest serà el seu argument contra l’esquerra i contra la democràcia, tot presentant-se com la tercera via com a solució a la dicotomia entre democràcia capitalista i comunisme.

europa_regimenes_de_entreguerras.jpg

Els règims totalitaris a l'Europa d'entreguerres

Davant d’aquesta situació, la democràcia només va ser capaç de sobreviure en aquells països on estava més consolidada i les seves bases estaven més esteses. Tot i això, en aquests països també van néixer organitzacions i partits de caràcter feixista (Lliga de la Croix-de-Feu a França, Unió de Feixistes Britànics, Partit Rexista Belga, etc.) que, sense ser una amenaça seriosa per al sistema democràtic, sí que van ser un element de desestabilització important.

A bona part d’Europa, en canvi, des dels començaments dels anys trenta, la crisi econòmica i la inestabilitat de les democràcies va donar un impuls als partits feixistes. D’aquesta manera, el 1939, la majoria del sistemes polítics d’Europa es basaven en l’autoritarisme, i la forma més comuna eren les dictadures de dretes. En països com Itàlia, Alemanya, Àustria, Espanya, Hongria i Romania les organitzacions feixistes van tenir un destacat paper en l’evolució política dels Estats.

La Gran Guerra com a catalitzador de la dreta radical

dimarts, 25/01/2011

L’experiència de la Gran Guerra (1914-1918) va desbaratar el paisatge social i polític europeu, marcant el veritable inici del segle XX amb un conflicte mai vist per la seva capacitat de destrucció. El desenvolupament de la ciència i la tècnica que s’havia produït en les dècades anteriors va aplicar-se per trobar noves maneres de matar i desmoralitzar l’adversari en un conflicte llarg, geogràficament molt extens i que va tancar-se amb una pau mal resolta que obriria les portes a un conflicte bèl·lic encara més terrible vint anys després.

ottodixflanders.jpg

L’esclat i l’evolució de la guerra semblava haver donat la raó als escepticistes de la dreta radical de finals del segle XIX. Si el vuit-cents havia estat el segle de la raó, un període de creença en la bondat de l’ésser humà, una època de progressió de la història el moment de la contemplació del desenvolupament de les societats en el camí cap a la llibertat dels individus… Com era possible que aquest període acabés amb l’episodi més destructiu mai recordat?

guerra-trincheras.jpgPer a tota una generació de combatents, l’anomenada edat de la raó havia anat a morir a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial. L’esperit de la fraternitat de 1789 i l’internacionalisme proclamat per les organitzacions obreres s’havia trencat en veure’s enfrontat contra la lògica dels interessos nacionals.

Aquella gent que havia anat a la guerra amb una ingènua alegria inicial retornaria a les seves cases amb l’esperit trasbalsat per l’envergadura de l’experiència viscuda. La violència, l’embrutiment, la mort com a experiència quotidiana, els abusos practicats sobre la població civil, la vida amb la por constant a morir instal·lada al cos… Tot plegat va crear en molts d’ells una resistència decidida contra tota amenaça de noves guerres en el futur. Això va quedar reflectit en la literatura d’entreguerres que va donar lloc a obres com Res de nou a l’oest de l’escriptor alemany Erich Maria Remarque o El foc del periodista francès Henry Barbusse.

verdun_1916.jpg

Però de la mateixa manera que l’horror que va derivar-se dels terribles episodis viscuts a la Gran Guerra va provocar respostes humanistes i pacifistes, una bona part de la generació que va madurar en el front bèl·lic va establir una espècie de consciència de l’excombatent basada en l’exaltació d’un seguit de valors positius associats a la guerra.

Amb serioses dificultats per refer la seva vida normal després de passar-se quatre llargs anys de lluita en el front, molts joves van començar a sentir-se mereixedors que el nou món nascut després de la Primera Guerra Mundial fos per aquells que s’havien jugat la vida en el conflicte. Així, van començar a organitzar-se lligues d’antics combatents i associacions de cossos armats selectes. Algunes d’aquestes associacions tenien un caràcter corporatiu basat en la defensa de les situacions d’invalidesa o atur, però bona part d’elles van anar adquirint un caràcter radical fonamentant la seva ideologia en les línies que havia anunciat la crisi cultural de finals del segle XIX: rebuig dels valors propis de la Il·lustració, el liberalisme i el socialisme.

Benito_Mussolini_1917.jpg

Benito Mussolini el 1917, retratat com a combatent de l’exèrcit italià en la Primera Guerra Mundial

Aquest esperit de crisi cultural va trobar amb la postguerra un espai adequat per a l’apologia de la sublevació contra la modernitat expressada prèviament. I és que la Gran Guerra va esdevenir un catalitzador que va permetre la conversió d’unes idees que s’havien mantingut limitades a una determinada elit intel·lectual, amb escassa capacitat per arribar al conjunt de la societat, en un moviment de masses.

Adolf_Hitler_im_Ersten_Weltkrieg.jpg

Adolf Hitler, a la dreta, fotografiat en companyia dels seus camarades de l’exèrcit alemany durant la Gran Guerra

Arreu de l’Europa de postguerra els joves arribats de l’exèrcit van trobar-se amb les institucions d’abans del conflicte destruïdes, amb uns imperis esquarterats, amb nuclis de població incorporats a nous Estats contra la seva voluntat, i amb l’amenaça de l’esclat de revolucions obreres que volien seguir l’exemple de la Rússia soviètica i liquidar aquell món pel qual s’havien jugat la vida en el front. Els excombatents eren persones sense una gran experiència política prèvia i ràpidament van convertir-se en terreny favorable perquè entre ells florís i arrelés una nova proposta ultradretana: el feixisme.

La cultura política de la dreta radical en el tombant dels segles XIX i XX

dilluns, 24/01/2011

La cultura política de la dreta radical es fonamenta en la posició de “rebel·lió contra la modernitat” expressada per les seves elits intel·lectuals en el tombant dels segles XIX i XX. Aquesta rebel·lió es manifestava en el rebuig a la societat urbana i atomitzada, on els individus perdien la seva força enfront de les masses; en el refús de la irrupció de les classes treballadores industrials en el paisatge social; i en la defensa dels vells valors aristocràtics en contra dels nous valors democràtics.

En definitiva, aquestes elits manifestaven unes inquietuds que en aquell moment també afectaven a una bona part de les capes populars, bàsicament a sectors de la petita burgesia (funcionaris, botiguers, menestrals) i a petits propietaris rurals (lligats a vells esquemes tradicionals de vida, vinculats a unes jerarquies superades per la industrialització i on la desigualtat natural entre les persones depenia de la sang aristocràtica més que no pas de la possessió de la riquesa).

Quan el ràpid canvi de valors, a més, va anar acompanyat de situacions de fractura social, com ara la pèrdua de l’estatus que diferenciava la petita burgesia i els petits propietaris de la població obrera, va ser el moment en què àmplies àrees d’aquests sectors socials van passar a defensar idees reaccionàries de tornada al passat. Aleshores, la dreta radical va buscar una sèrie de mites amb els quals vestir la seva cultura política per atreure a la gent que veia perillar la seva posició en la societat.

maurras.jpg

Charles Maurras

Un dels mites més explotats per la ultradreta va ser el nacionalisme, concepte que fins aleshores es trobava en mans dels sectors liberals i democràtics.  Així, des de la Revolució francesa, el nacionalisme oposava l’existència d’una pàtria de ciutadans lliures a les velles monarquies absolutes de l’Antic Règim. Posteriorment, el romanticisme es vincularia amb el nacionalisme i la primavera dels pobles, però sempre des d’una òptica liberal i progressista.

Però arribats a finals del segle XIX, la dreta radical va ocupar el terreny del nacionalisme i ho va fer amb una relativa facilitat quan l’esquerra més radical va passar a abraçar les idees internacionalistes i a combatre els mites patriòtics. Això, però, no vol dir que totes les expressions de nacionalisme fossin territori de la dreta radical, ni tan sols una majoria. D’aquesta manera, el nacionalisme va esdevenir un dels mites mobilitzadors de la ultradreta, especialment en aquells països d’unificació més recent (Alemanya o Itàlia), però també en països amb una llarga trajectòria com a Estat-nació centralitzat com va ser el cas de la França de la Tercera República.

Des del punt de vista de la dreta radical, la nació no era una entitat jurídica voluntària formada per individus lliures i amb un govern representatiu com defensaven els principis liberals. La nació de la ultradreta era la consciència de pertànyer a una tradició col·lectiva, memoritzada en les generacions passades, i lligada a un territori determinat, unes herències i unes tradicions que el poble havia de preservar. Així, la nació ja no es tractava de la societat de ciutadans individuals, sinó d’una comunitat orgànica on els drets individuals havien de subordinar-se als interessos superiors de la nació.

En el context de la crisi cultural de finals de segle, aquest concepte de comunitat suposava una forta càrrega tranquil·litzadora per a molts sectors de la població davant l’extensió de les situacions d’inseguretat, de pèrdua de la confiança en el futur i de por a la llibertat individual que podia comportar la incertesa social. La nació ultradretana oferia un ordre nou, una comunitat on cada individu realitzaria la seva tasca, i era especialment atractiva per a totes aquelles persones que veien en l’individualisme liberal un camí per a la pèrdua del seu estatus social.

En la construcció de l’harmonia social, però, els conflictes propis d’una societat oberta (tensions econòmiques, debat d’idees) haurien de ser substituïts per la construcció dels adversaris de la comunitat, un enemic exterior, aliè al poble, estrany a la comunitat nacional. I el principal enemic escollit per la dreta radical va ser el poble jueu.

Achille_Lemot-1902-5.jpg

L’antisemitisme de base popular va tenir una funció integradora de la nació ultradretana en molts països europeus a les darreries del segle XIX i principis del XX

L’antisemitisme de base popular va tenir una funció integradora de la nació ultradretana en molts països europeus a les darreries del segle XIX i principis del XX, tot aprofitant la publicació de diaris o opuscles i articulant moviments polítics que tenien com a objectiu la marginació de la comunitat jueva, la seva expulsió dels càrrecs públics, l’expropiació de les seves propietats o la seva marxa del país, ja que se’ls considerava com una raça sense pàtria.

Així, en una societat teòricament avançada, com ho era la francesa de finals del segle XIX, va produir-se un esdeveniment que va fracturar profundament el país: el capità d’origen jueu Alfred Dreyfus va ser acusat d’haver venut informació als alemanys i, malgrat la poca consistència de les proves, va ser condemnat a presó i expulsat de l’exèrcit. El procés va generar una gran mobilització de la dreta radical francesa que va considerar l’afer com l’exemple paradigmàtic de la manca de patriotisme del poble jueu. De la mateixa manera, amplis sectors demòcrates també van mobilitzar-se en la defensa de Dreyfus.

El catolicisme social, sorgit de l’encíclica Rerum Novarum del papa Lleó XIII (1891), i les propostes corporativistes derivades també van ser força ben acollides des de la dreta radical. La crida a l’enteniment entre patrons i treballadors, la condemna de l’egoisme, el poc sentit cristià de l’enfrontament entre persones de classe social diferent i el perill de la revolució socialista, van propiciar la formació de cercles mixtes, d’empresaris i obrers, en estreta vinculació amb l’Església. Més endavant, es van crear sindicats estrictament obrers, de caràcter confessional, que van arribar a tenir una forta implantació a països com Bèlgica, Alemanya o Espanya.

La doctrina social de l’Església va propiciar, donant suport a una tercera via que rebutjava el capitalisme i el socialisme obrerista, l’enfortiment del corporativisme, una doctrina que assenyalava la necessitat de superar el conflicte industrial a través de l’articulació de mecanismes de conciliació, la renúncia als objectius classistes i l’enteniment de la producció com una obra d’interès social general, que exigia de la cooperació dels seus factors, més enllà de la seva funció concreta i del seu caràcter de propietaris o assalariats.

Séparation_Eglise_Etat.jpg

Manifestació a París (Notre Dame) contra el laicisme de la Tercera República i la separació entre Església i Estat

Aquestes propostes corporatives, segons la lectura que en va fer la dreta radical, donaven virtualitat i legitimació a la idea de superació dels conflictes interns més greus que sorgien de la societat industrial, negant el principi de la lluita de classes, principi fonamental de la doctrina socialista que era atribuït a la propaganda de sectors interessats en la destrucció de les bases de la comunitat nacional.

D’aquesta manera, arribats a l’esclat de la Primera Guerra Mundial la dreta radical ja havia realitzat el seu camí d’elaboració ideològica, tot presentant una sèrie de propostes molt articulades de subversió de l’ordre liberal. Això va donar lloc a l’organització de moviments i partits que en alguns països van arribar a tenir un cert pes com, per exemple, l’Action Française de Charles Maurras, l’Associació Nacionalista Italiana d’Enrico Corridoni o la Lliga Pangermanista a l’Alemanya del Segon Reich.

La crisi de valors del tombant entre els segles XIX i XX

dissabte, 22/01/2011

Abans de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, el 1914, en el tombant dels segles XIX i XX, va produir-se una primera crisi dels valors que havien inspirat la cultura dominant del vuit-cents. En aquell moment, una part notable de les elits i de la intel·lectualitat europea va sentir-se amenaçada pels principis que s’havien proclamat al llarg del segle XIX i que per molts sectors de la societat ja es consideraven indiscutibles.

Per a una part d’aquestes elits intel·lectuals, totes aquelles formes de pensament que sortien de les tradicions polítiques hereves de la Revolució francesa (el liberalisme, la democràcia, el socialisme) van ser substituïdes per la sospita en que les formes de pensament dominants es basaven en una manera equivocada d’analitzar les societats i els individus. Així, la confiança en el progrés i el pes del materialisme van ser qüestionats, era una crisi de la Raó il·lustrada.

De la mateixa manera que els principis igualitaris, materialistes i racionalistes de la Il·lustració havien derivat d’una aliança del pensament social i humanístic amb les ciències, la resposta als principis dominants del segle XIX va arribar coincidint amb l’aparició de noves eines en mans dels científics.

Per exemple, el desenvolupament de la teoria del psicoanàlisi de Sigmund Freud va mostrar l’existència d’una zona obscura, invisible, desconeguda pel propi individu, que fonamentava una part de les conductes de l’ésser humà. Experiències de la infantesa i l’adolescència quedaven com bloquejades en una part de la ment, que Freud va denominar el subconscient, i anaven provocant desequilibris, insatisfaccions i, fins i tot, malalties físiques en els individus. Així, la raó quedava seriosament qüestionada.

Sigmund_Freud.jpg

Sigmund Freud

Paral·lelament, la sociologia, convertida en la ciència social per excel·lència de la mà d’estudiosos com l’italià Vilfredo Pareto, va posar sobre la taula la teoria de les elits, un raonament que considerava que només una petita part de la societat, composada per individus de gran cultura i intel·ligència, eren la responsable exclusiva de la marxa de la història, fet que responia a la concepció de l’evolució de la humanitat segons la voluntat del poble.

Vilfredo_Pareto.jpg

Vilfredo Pareto

A més, l’aparició de l’obra de Charles Darwin, que analitzava la mecànica de l’evolució de les espècies, va donar lloc a una interpretació anomenada darwinisme social. Segons aquest corrent de pensament, els grups humans tindrien una dinàmica similar a la descrita per Darwin per a la resta de les espècies, el que implicava la lluita per la supervivència i la progressiva desaparició dels grups humans que no s’adaptessin al seu medi. Aquesta interpretació va derivar en una lectura simplista per part de la dreta radical que va veure-hi la defensa de la desigualtat dels individus i el caràcter natural de l’eliminació dels “febles”.

darwinismo-social.jpg

El darwinisme social

Aquest ambient de crisi cultural explica el sorgiment de filosofies antimaterialistes i la reacció contra el positivisme en les darreries del segle XIX, amb la publicació d’obres tant perdurables com les de Friedrich Nietzsche. Aquest filòsof alemany va manifestar, en obres com Així parlà Zaratustra, la necessitat d’una reorganització total dels valors que la societat occidental havia considerat normals en el darrer segle. Zaratustra anunciava l’arribada d’un nou tipus d’home, d’un heroi que se situaria per sobre dels valors ja caducats del segle XIX, un superhome viril i guerrer, el constructor d’un nou ordre. Tot i que la dreta radical va manipular considerablement el pensament del filòsof, no es pot negar que la imatge que evoca Zaratustra sembla un perfecte antecedent dels líders carismàtics del feixisme dels anys vint i trenta del segle XX.

Nietzsche.jpg

Friedrich Nietzsche

Aquest esperit de l’època, de crisi vital i cultural, va anar penetrant en diferents sectors de la cultura de finals de segle. Així, un sentiment d’inseguretat va instal·lar-se entre amplis sectors de la societat del tombant de segle com a conseqüència de les frustracions creades pel desenvolupament de la societat industrial (la massificació de les grans ciutats, el desenvolupament de la classe obrera, l’amenaça de les posicions socials de la classe mitjana il·lustrada, la pèrdua del valor de l’individu, etc.) en oposició al món harmònic que havien projectat els principis de la Revolució.

La distància entre aquells principis que s’havien proclamat solemnement en la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà de 1789 i la realitat social existent en les acaballes del vuit-cents va fer que sorgissin diferents corrents que buscaven modificar l’ordre social. Així, des de l’esquerra van sorgir el marxisme i l’anarquisme, els quals consideraven que els principis de la Revolució francesa havia estat pervertits pels interessos de les classes econòmicament poderoses.

Però la crisi també va donar lloc a una resposta que qüestionava els mateixos principis que cimentaven la societat. D’aquesta manera, des de la dreta radical la insatisfacció per l’estat de la societat va manifestar-se en el rebuig al conservadorisme o liberalisme moderat. Així, va sorgir una “dreta revolucionària” que veia en la burgesia de finals de segle una classe social envellida i decadent, on predominaven els mediocres i que havia tancat el seu cicle històric. Així, és en aquest context quan la ultradreta va articular el seu discurs ideològic i va posar els fonaments de la seva cultura política.

El naixement de la dreta radical en el segle XIX

divendres, 21/01/2011

El concepte d’allò que políticament signifiquen dreta i esquerra neix amb la Revolució francesa. A la primera Assemblea Nacional de l’octubre de 1789, quan aquesta va traslladar-se a la sala de reunions de les Tulleries, els diputats d’ideologia més moderada van agrupar-se a la dreta de la presidència. Per contra, els partidaris de les reformes radicals van col·locar-se a l’esquerra. Així es passava d’una organització de l’espai basada en el fet de pertànyer a cadascun dels estaments (clergat, noblesa o Tercer Estat) a una altra basada en les actituds i les idees polítiques.

Fins aleshores el terme dreta havia tingut sempre un valor positiu, i fins i tot era emprat en el llenguatge religiós (la gent que fos bona en vida acabaria a la dreta de Déu en el dia del Judici Final). Tanmateix, com que els partidaris de les idees més avançades de la Revolució van situar-se als seients de l’esquerra, això va possibilitar que, a partir del segle XIX, per a les persones de posicions polítiques més progressistes, l’esquerra s’identifiqués amb un valor positiu.

assemblea nacional.jpg

En qualsevol cas, tant la dreta com l’esquerra són molt més que meres opcions polítiques: són una cultura, és a dir, un conjunt complex de tradicions, de percepcions de la realitat, de formes d’identitat com a grup… Així, la dreta política des dels seus orígens es fonamenta en una defensa de la desigualtat originària i inevitable dels individus, i en el caràcter beneficiós per a la societat de mantenir aquesta desigualtat natural en termes de desigualtat social i econòmica.

No cal dir, que aquest punt de sortida no exclou que existeixin sectors de la dreta que mantinguin posicions favorables a l’acció dels poders públics en la correcció, o com a mínim l’apaivagament, de les formes més dures de pobresa i marginació. El què és important és destacar el caràcter positiu que la dreta dóna a l’existència de les desigualtats entre els individus. I dins de la dreta política podem distingir dos grans grups: la dreta moderada i la dreta radical o extrema (també anomenada ultradreta).

La dreta moderada és aquella que al llarg del segle XIX va anar assumint valors de tolerància respecte a la pluralitat política i de pensament i va adaptar-se a la imposició dels principis de la Revolució francesa, tot i matisar-los en favor de les idees favorables a l’individualisme enfront dels principis més propers a la solidaritat i la igualtat que defensaven les esquerres.

D’altra banda, en els inicis del món contemporani, l’opció política que anomenem dreta radical o extrema dreta implicava la negativa a l’acceptació dels valors culturals associats amb les revolucions liberals i, especialment, amb la Revolució francesa, tot rebutjant els principis que es concretaven en la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà de 1789. Així, la dreta radical es presentava contrària a la igualtat de les persones, a la participació del poble en la construcció del poder polític a través d’un govern escollit per la nació, a la llibertat de pensament, d’associació, de manifestació, de publicació d’idees… És a dir, encarnava la contrarevolució.

declaracio-drets-home-ciutada-1789.jpg

Els moviments contrarevolucionaris de la darreria del segle XVIII i una bona part del segle XIX es basaven en la inversió dels principis inspiradors de la dels Drets de l’Home i del Ciutadà de 1789, tot defensant la desigualtat natural entre les persones, l’existència d’una jerarquia que reflectia la voluntat de Déu, i el poder absolut del rei en contra del principi de la sobirania nacional i del govern representatiu.

Així, autors legitimistes com ara Joseph de Maistre o Louis de Bonald van plantejar a la mateixa França, un cop restaurada la monarquia absoluta a la segona dècada del segle XIX, que els principis sota els quals s’havia organitzat la societat de l’Antic Règim eren immutables, defensant la desigualtat social i una aliança entre l’Església i l’Estat per a garantir els drets legítims dels monarques absoluts de l’Antic Règim.

maistre.jpg

Joseph de Maistre

bonald.jpg

Louis de Bonald

Però no només la noblesa i el clergat van participar del pensament de la dreta radical, també van existir sectors populars, influenciats pels aristòcrates, que van defensar, molts cops amb les armes a les mans, el retorn al món ordenat d’acord amb el sistema previ a les revolucions que al llarg del vuit-cents van anar imposant el sistema liberal arreu de l’Europa occidental. Un bon exemple d’això el trobem en el carlisme, identificat per molts dels seus seguidors amb el retorn a un món idíl·lic, sense els canvis trasbalsadors que van suposar les idees i les transformacions socials derivades de la Il·lustració i la industrialització.

El segle XIX normalment és identificat com un període de confiança absoluta en la raó, en el coneixement derivat de la capacitat de l’ésser humà per arribar a ser capaç de comprendre empíricament el principi de les coses que l’envoltaven, de la reducció de tot a través de la ciència positiva, sempre quantificable, i a la capacitat de fer previsions de qualsevol cosa, inclús de les relacions socials. I en bona part és així, però aquesta és només la història dels grans pensadors i dels dirigents polítics dominants.

D’aquesta manera, al costat dels grans principis racionalistes que van inspirar la gran cultura dominant del segle XIX, també van sorgir moviments artístics, literaris i de cultura popular que van expressar el valor superior de les emocions i una forma sentimental d’aproximar-se i entendre la realitat. El romanticisme i la revalorització de determinades formes de l’art popular o folklòric són algunes de les manifestacions d’aquesta manera d’aproximar-se a la comprensió de l’ordre social i natural a través d’uns mecanismes allunyats del racionalisme pur. I és en elles on la dreta radical s’instal·laria com a font per nodrir el seu imaginari.