Arxiu de la categoria ‘14 Els totalitarismes: Feixisme i Nazisme’

L’Holocaust

dissabte, 5/03/2011

El nazisme va incorporar les velles doctrines de la comunitat racial alemanya, com el fet de considerar la raça ària o germànica com a superior als altres pobles, en el seu programa de govern, i d’aquí va derivar-se l’antisemitisme o el menyspreu pels eslaus o els gitanos. Tot i que el biologisme nazi, és a dir, la creença en la desigualtat dels individus fonamentada en lleis científiques, va comportar l’extermini de població eslava, gitana o soviètica, el grup de víctimes més ampli del nazisme va ser la comunitat jueva. Les mesures del règim nazi contra els jueus van passar per tres grans fases:

Hitler 2.jpg

En una primera etapa, entre 1933 i 1938, el nazisme va impulsar una legislació de gran abast que va eliminar els drets polítics i socials dels jueus i que els va espoliar els seus béns. El 1935, van promulgar-se les lleis de Nuremberg que excloïen els jueus de la ciutadania alemanya i prohibien els matrimonis mixtos.

Antisemitisme_Duitsland_1933.jpg

Posteriorment, des de finals de 1938, l’antisemitisme es faria més violent. Ara es donaria via lliure a la persecució dels jueus i la nit del 9 al 10 de novembre de 1938, l’anomenada “Nit dels Vidres Trencats”, les botigues i les sinagogues jueves van ser saquejades per les SA i les SS. Immediatament després va iniciar-se la detenció i reclusió en camps de concentració de milers de jueus alemanys i austríacs.

Berlin,_Synagoge_Fasanenstraße.jpg

Finalment, el punt culminant de la repressió antisemita va arribar a partir del 1942, en plena Segona Guerra Mundial, quan després de la conferència de Wannsee Hitler va ordenar la “Solució Final”, un programa d’eliminació total de la població jueva que va portar a terme mitjançant una immensa xarxa de camps de concentració, treball i extermini en els quals van ser assassinats més de cinc milions de jueus. Heinrinch Himmler, el sinistre reichsführer de les SS, seria l’encarregat de portar a terme el genocidi.

heinrich-himmler.jpg

El nazisme va portar el racisme patològic al seu màxim estadi. D’una forma sistemàtica i metòdica, va organitzar-se tota una xarxa de camps de concentració i extermini en els quals van ser transportats els jueus procedents de tota l’Europa ocupada. Com si es tractés d’un procés industrial, els presoners eren introduïts en cambres de gas i cremats en grans forns. El nom de molts d’aquests camps encara són tristament recordats: Buchenwald, Mathausen, Auschwitz, Chelmno,  Bergen-Belsen o Treblinka.

Holocaust_Europe_N-E_map.png

Holocaust-Europe.png

Però el veritable horror del feixisme alemany no va ser l’extermini, sinó l’adhesió de les masses generada en les diferents capes socials. Aquesta matança va afectar uns cinc milions de jueus, però també comunistes, malalts físics i mentals, homosexuals, gitanos i, fins i tot, republicans espanyols fugits de l’Espanya franquista. Ni les desesperades necessitats militars patides pel Tercer Reich en les darreres etapes militars de la guerra no van aturar l’engranatge de la màquina de matar del nazisme.

En els camps de concentració i extermini, els jueus i els altres asocials primer eren privats de la seva humanitat, reduïts a cossos biològics primer, després considerats una cosa i, finalment, assassinats. Els presoners quedaven reduïts a un estat animal, eren deshumanitzats. D’aquesta manera, els nazis feien realitat el seu malaltís somni biològic tot despullant les seves víctimes de la humanitat. Els botxins passaven a ser els únics éssers humans existents en els camps de concentració. Reduïts a coses, la mort dels presoners passava a considerar-se com una simple operació higiènica.

Slave_laborers_at_Buchenwald.jpg

Morts als camps de concentració i extermini nazis:

Camp d’extermini Morts
Auschwitz 1.400.000
Treblinka 870.000
Belzec 600.000
Jasenovac 600.000
Majdanek 360.000
Chelmno 320.000
Sobibór 250.000
Maly Trostinets 65.000

Seria en la darreria del conflicte quan es coneixeria la magnitud de la tragèdia després que, el juliol de 1944, l’exèrcit soviètic avancés sobre el territori polonès i trobés els primers indicis de la barbàrie a la qual havien dedicat part dels seus esforços les SS. Així, els soviètics van arribar a un dels camps d’extermini, Majdanek, i, tot i que els alemanys en la seva fugida havien intentat amagar l’extermini massiu de presoners destruint el camp i incendiant el crematori, les cambres de gas van ser trobades intactes.

Continuant el seu avenç en el territori polonès, l’exèrcit de la URSS va arribar als camps d’extermini de Belzec, Sobibor i Trebinka. I, tot i que els alemanys havien desmuntat aquests camps el 1943 un cop la majoria dels jueus polonesos havien estat assassinats, els soviètics van trobar clars indicis que centenars de milers de persones havien estat assassinats i reduïts a cendres o sepultats en interminables fosses humanes.

Rows_of_bodies_of_dead_inmates_fill_the_yard_of_Lager_Nordhausen,_a_Gestapo_concentration_camp.jpg

Però l’horror de l’Holocaust seria descobert en tota la seva magnitud quan, el 27 de gener de 1945, les tropes soviètiques van alliberar Auschwitz, el camp de concentració i extermini de majors dimensions. Al voltant de 7.500 presoners van ser alliberats per l’exèrcit Roig. Abans d’abandonar el camp els alemanys havien destrossat la major part dels dipòsits d’Auschwitz, però els soviètics van trobar-hi les pertinences de les víctimes: centenars de milers de vestits d’home, més de vuit-cents mil vestits de dona, més de catorze mil lliures de cabell humà… L’evidència parlava per si sola.

Tot allò que identifiquem amb l’Holocaust ho podem trobar en la crònica d’Auschwitz: l’arribada dels presoners en els atapeïts trens de mercaderies, la rebuda sota la inscripció del lema Arbeit macht frei (el treball allibera), la selecció mèdica d’aquells que es trobaven en condicions de treballar i els que no, la decisió de quins dels presoners encara resultaven útils per l’imperi de les SS o havien perdut tot el seu valor com a persones, les proves de resistència al fred o a la pressió realitzades pel doctor Mengele, la separació brutal de les famílies, l’expropiació dels darrers béns, la col·laboració de les empreses industrials alemanyes, la creació d’una cadena de camps satèl·lit que nodrien les necessitats de treball i d’oferta de mà d’obra extenuada, el càlcul rigorós del funcionament de les cambres de gas… Tot es troba en Auschwitz, una condensació del genocidi nazi.

Sortie par le portail du camp d'Auschwitz I pour aller au travail. Peinture de Wladyslaw Siwek, 1946 (coll. Musée d'Etat d'Auschwitz-Birkenau).

Chantier de construction du Krematorium III à Auschwitz-Birkenau. Photographie prise par un SS, 1943 (coll. Musée d'Etat d'Auschwitz-Birkenau).

Es calcula que un milió de persones van perdre la vida al camp de concentració i extermini d’Auschwitz: jueus, gitanos, asocials i esclaus. El treball previ que van realitzar aquests presoners no només va esdevenir un negoci pel nazisme, sinó que amb la seva mort anava l’ombra d’unes escasses pertinences que eren confiscades per l’oficina econòmica de les SS. L’imperi racial edificat per Hitler i el nacionalsocialisme havia derivat en això: assassinats i robatoris, cadàvers i riquesa.

Finalment, a partir del mes de març de 1945, les tropes britàniques i nord-americanes van alliberar els camps de Buchendwald i Dachau. Aleshores tot el món va conèixer la magnitud de l’horror dels camps d’extermini nazi. Finalitzada la guerra, els aliats van crear un tribunal especial per jutjar els criminals de guerra, el Tribunal de Nuremberg, el qual va processar i executar molts dels responsables d’aquest crim contra la humanitat.

L’Alemanya nazi: “Ein Volk, Ein Reich, Ein Führer”

dijous, 3/03/2011

Una vegada Hitler va accedir a la cancelleria, el 1933, la conquesta del poder absolut per part del nazisme a Alemanya i el desmantellament de la democràcia de Weimar va ser un procés molt més ràpid que a la Itàlia feixista. D’aquesta manera, en pocs mesos, entre febrer de 1933 i agost de 1934, el nazisme va edificar el seu Estat totalitari: el Tercer Reich.

Von Papen i Hindenburg pensaven que si elevaven Hitler i el nazisme al poder, aquests moderarien el seu discurs i acabarien diluïts en el discurs i les actituds de la dreta tradicional, però aviat es demostraria que aquesta teoria era completament errònia. Un cop al poder, Hitler va mantenir el radicalisme del seu discurs tot afanyant-se en ocupar totes les parcel·les del poder, ignorant els seus socis de coalició. Per exemple, va legalitzar les SA integrant-les a la policia de Prússia.

Reichskabinett_Adolf_Hitler.jpg

Die große Feier des 1. Mai des Tages der Nationalen Arbeit im Lustgarten in Berlin! Reichspräsident von Hindenburg und Reichskanzler Adolf Hitler begeben sich im Auto zur Feier der Nationalen Arbeit in den Lustgarten. 1933

Seguidament, Hitler va obtenir de Hindenburg la dissolució del Reichstag i la convocatòria d’unes noves eleccions per al mes de març de 1933, a través de les quals pensava reformar l’executiu. La campanya electoral va desenvolupar-se en un clima de violència extrema a causa de la intervenció de les organitzacions paramilitars del nazisme, les SA i les SS, dedicades a agredir sistemàticament les manifestacions dels partits d’esquerres. Els enfrontaments al carrer entre els esquadrons feixistes de les SA amb els comunistes van ser constants.

En mig d’aquest ambient, el 27 de febrer va produir-se l’incendi del Reichstag. Des del nazisme va acusar-se al Partit Comunista de l’incendi i, aprofitant la situació, el govern va suspendre els drets fonamentals de la Constitució i va expulsar els diputats comunistes del parlament.

Reichstagsbrand.jpg

Així, les eleccions van estar marcades per una forta pressió social i la declaració de l’Estat d’excepció. Tot i la repressió practicada sobre els partits d’esquerra, l’NSDAP de Hitler no va aconseguir la majoria absoluta a les eleccions de 1933 on va obtenir el 44% dels vots, però aquesta era una xifra suficient per, recolzant-se en els partits de la dreta, començar a eliminar a l’oposició.

El nou parlament, amb els vots del nazisme i dels partits de dretes, va aprovar una llei transcendental que atorgaria al canceller plens poders durant quatre anys per promulgar lleis sense haver de consultar al Reichstag. Expulsats els comunistes del parlament, només la socialdemocràcia va oposar-se a la nova llei que convertia, de fet, a Hitler en un dictador. Així, com a conseqüència del poder excepcional atorgat al führer, tots els partits polítics, menys l’NSDAP, van ser eliminats i amb ells la divisió de poders. S’havia establert la dictadura del partit únic i Hitler es dedicaria a construir la nova Alemanya.

Reichskanzler Adolf Hitler, bei der Begründung des Ermächtigungsgesetzes im neuen Reichstag in der Krolloper am Königsplatz in Berlin! Reichskanzler Adolf Hitler während seiner großen Rede über das Ermächtigungsgesetz im neuen Reichstag. Rechts im Bilde die Regierungsbank.

Necessitat de la col·laboració de l’exèrcit i l’oligarquia econòmica, Hitler va estendre la depuració política al mateix Partit Nazi i als elements més radicals de les SA, vistos des d’aquests sectors com una amenaça gairebé revolucionària. Així, el juny de 1934, en l’anomenada “Nit dels Ganivets Llargs”, tota la cúpula de les SA, amb Röhm al capdavant, va ser eliminada, juntament amb un nombre destacat d’opositors.

Sota la direcció de Heinrich Himmler, els sinistres grups de protecció personals de Hitler, les SS, serien el nou òrgan executiu del führer i la nova policia de seguretat de l’Estat, la temible Gestapo, el nazisme eliminaria implacablement tots els enemics de la nova Alemanya. A partir del març de 1933 ja es van crear els camps de concentració (Dachau) per recloure-hi els opositors i els enemics del Reich, però aquests acabarien esdevenint camps d’extermini per a totes aquelles persones alienes a la comunitat nacional construïda pel nazisme.

HeinrichHimmlerSalutesSS.jpg

I poc després, la mort del president Hindenburg, el mes d’agost de 1934, permetria la total concentració de poders en la figura de Hitler investit com a Reichsführer i la subordinació del nou exèrcit (Wehrmacht) i la policia al Partit Nazi. L’ordre nou, el Tercer Reich, ja tenia el marc d’Estat totalitari. A partir d’aquest moment només hi hauria un poble, un Estat, un cap: “Ein Volk, Ein Reich, Ein Führer”.

reich1.jpg

Reichsadler.png

Ein Volk. Un dels objectius prioritaris de l’Estat nazi va ser assegurar la cohesió social d’Alemanya, substituint la divisió en classes socials per la unitat i la supremacia social. Segons la ideologia nazi, el poble alemany era el representant màxim de la raça ària, la raça superior, destinada a la dominació de les races inferiors que poblaven Europa. Amb l’objectiu de mantenir la puresa racial estaven prohibides les relacions amb els altres pobles, especialment amb els jueus.

Igualment, consideraven necessari suprimir totes les impureses que no s’ajustaven al que ells definien com l’estereotip ari, ja fos per l’origen ètnic, per incapacitat física o mental o per alguna anomalia social. Per això va introduir-se un programa d’eutanàsia, a partir del qual van ser assassinades unes 72.000 persones, principalment malalts mentals i persones amb defectes físics greus o malalties cròniques i incurables. Tanmateix, el grup de víctimes més ampli del nazisme va ser la comunitat jueva.

D’altra banda, amb l’objectiu d’adoctrinar i controlar ideològicament la població, el règim nazi va posar en marxa una campanya propagandística massiva que va afectar tots els aspectes de la vida quotidiana. Així, en aquesta societat racial, les dones s’havien de dedicar a tenir cura dels nens (Kinder), a l’Església (Kirche) i a la cuina (Küche), i l’educació va passar a ser rigorosament controlada amb la finalitat d’adoctrinar la joventut en les teories racistes, l’antisemitisme i el militarisme. Els nois i les noies, des dels 10 anys, rígidament separats segons el sexe, entraven a formar part de les Joventuts Hitlerianes, on se’ls inculcaven els valors que defensava el règim com el valor, la companyonia, l’obediència i el sentit del deure.

tercer_reich.jpg

La propaganda nazi, un cop suprimida la llibertat d’expressió i instaurada la censura, va utilitzar amb eficàcia els mitjans de comunicació i la cultura amb la finalitat de potenciar la idea de Ein Volk. Joseph Goebbels, des del Ministeri per a la Formació del Poble i la Propaganda, va concentrar en la seva persona l’educació i tot l’aparell ideològic del Tercer Reich. Així, qualsevol mitjà de comunicació fora del control nazi va ser prohibit o absorbit per l’aparell de propaganda.

Ein Reich. L’objectiu nazi era crear una gran Nació que inclogués totes les terres on hi habitava gent de raça germànica i llengua alemanya. Per això, en els primers anys del nazisme les reclamacions internacionals de Hitler van centrar-se en la revisió del Tractat de Versalles i en un intent de materialització del pangermanisme mitjançant una frustrada unió amb Àustria. Però, la voluntat d’expansió d’aquest Imperi va manifestar-se de manera constant a la recerca de l’espai vital per aconseguir aliments i matèries primeres que el nodrissin. Així, aquest procés expansionista nazi pot interpretar-se com una ràpida successió d’etapes que conduirien inevitablement cap a l’esclat de la Segona Guerra Mundial.

Extension_of_Germany_(1935-1939).png

Ein Führer. L’objectiu de la política d’adoctrinament i propaganda del règim nazi era impregnar tota la societat de la ideologia nacionalsocialista i fomentar el culte al führer com a ésser infalible. Hitler era el líder carismàtic, indiscutit, que acaparava tot el poder en el Tercer Reich i es confonia amb el propi Estat (“Alemanya és Hitler, Hitler és Alemanya”). Hitler va exercir un lideratge providencial, carismàtic, sota la propaganda de ser un ésser humà d’excepcionals virtuts, identificat amb el moviment feixista i que encarnava la missió de la nova comunitat. Per sobre de tothom, en una jerarquia natural, hi havia el führer.

hitler.jpg

Política econòmica. La política econòmica del nazisme va aconseguir una important reabsorció de l’atur. Eliminats els sindicats (només era legal el sindicat nazi del Front Alemany del Treball) i desapareguda qualsevol possibilitat de conflictivitat social per la dictadura, el nazisme va poder controlar la política social i intervenir en el camp laboral sense cap tipus de resistència.

Així, la producció va estimular-se gràcies a l’aplicació d’un gran programa d’obres públiques (autopistes i infraestructures) i a les creixents demandes de fabricació d’armament, necessari per a un gran exèrcit (la Wehrmacht) amb un alt grau de mecanització. Aquestes mesures van millorar temporalment la situació laboral, però no van acabar totalment amb l’atur, que només s’acabaria amb la introducció del servei militar obligatori el 1935. Els grans industrials que havien recolzat l’ascens al poder del nazisme es veurien així compensats per la demanda del sector públic i per la disciplina laboral forçosa.

La crisi de la República de Weimar i l’ascens del nazisme al poder

dimecres, 2/03/2011

La crisi nord-americana de 1929 va provocar la ràpida repatriació dels capitals invertits a Alemanya provocant el tancament d’empreses. La crisi social i la por al comunisme portarà la burgesia a postures cada cop més conservadores. La coalició democràtica que sustentava la República de Weimar va enfonsar-se donant lloc a la radicalització dels partits polítics més virulents. Quan l’economia va tornar a entrar en crisi, Alemanya va veure’s novament immersa en una crisi política. Cap dels problemes polítics subjacents en el procés de democratització del país s’havia resolt veritablement durant els anys vint.

La crisi de la democràcia de Weimar:

1930 1932 (VII) 1932 (XI)
Vots Escons Vots Escons Vots Escons
KPD 13% 77 14,3% 89 16,9% 100
SPD 24,5% 143 21,6% 133 20,4 121
Zentrum 11,8% 68 12,5% 75 11,9% 70
DVP 4,5% 30 1,2% 7 1,9% 11
DNVP 7% 41 6% 37 8,3% 52
BVP 3% 19 3% 22 3% 20
NSDAP 18,3% 103 37,3% 230 33% 196
Participació 82% 84,1% 80,6%

El president Hindenburg va resistir-se als intents del govern per limitar els poders extraordinaris del president de la República i no va actuar contra aquells que planejaven fer servir un règim presidencialista com a eina per acabar amb la democràcia parlamentària. Però, el 1930 amb la crisi econòmica mundial la situació alemanya va agreujar-se amb l’increment de l’atur. La crisi va provocar una deriva autoritària del règim. El DVP va anar allunyant-se de la República democràtica i el Zentrum va començar a parlar d’aplicar polítiques d’autoritat.

Paul_v._Hindenburg.jpg

Paul von Hindenburg

El 1930 Hindenburg amb la complicitat del DVP i el DNVP va motivar un canvi en la cancelleria que va portar Brunning al poder per iniciativa del president de la República que aplicava l’article 48. El president de la República era considerat l’autèntic representant del poble. El canceller Brunning va anomenar el seu govern “gabinet de soldats del front”. El nou govern era molt conservador i nacionalista i feia servir els decrets presidencials d’emergència si era necessari. Brunning va pujar els impostos i va crear aranzels proteccionistes com a mesura contra la crisi econòmica.

L’article 48, pensat com un recurs per fer front a crisis i situacions d’emergència, va convertir-se en una arma per destruir el sistema parlamentari i obrir pas a una dictadura. En situació d’emergència es substituïen les polítiques de coalició per cancellers presidencials que seguien les instruccions del president. Els cancellers presidencials serien Brunning, Von Popen, Scheicher i Hitler, que arribaria al poder el 1933.

El creixement del nazisme es deriva de la crisi de la República de Weimar provocada per la Gran Depressió econòmica, el trencament de l’eix democràtic que la recolzava i la deriva autoritària dels partits i les classes mitjanes que no s’identificaven amb el règim republicà. La crisi econòmica nord-americana va provocar la retirada dels capitals invertits a Alemanya i l’activitat econòmica va ressentir-se’n ràpidament provocant el tancament d’empreses i la pujada de l’atur. La crisi social i la por al comunisme portarà a les classes mitjanes cap a posicions cada cop més conservadores i menys democràtiques.

Davant d’aquesta situació, la coalició de Weimar va enfonsar-se. Els governs es succeiran en poc temps sense aturar el problema. La República de Weimar va suïcidar-se pel trencament intern i va ser assassinada pels atacs externs. L’ofensiva política que iniciarà el NSDAP i el rebuig de l’elit econòmica i les classes mitjanes van precipitar la caiguda del règim. La sortida democràtica a la crisi provocada per la Primera Guerra Mundial va ser un mal menor per aquests sectors davant la por a una sortida revolucionària per una societat que, en general, no era ni demòcrata, ni republicana.

Das grosse Gautreffen der Nationalsozialisten vor ihrem Führer Adolf Hitler in Braunschweig!

Es donaven les condicions ideals per que es donés una radicalització dels partits polítics més virulents. Les classes mitjanes dubtaven d’un règim democràtic on l’esquerra tingués tant pes polític, per això, amb la crisi, van derivar cap a posicions autoritàries que solucionessin la crisi. La vinculació de l’economia alemanya al mercat mundial i els lligams establerts amb els Estats Units a través del Pla Young que finançava la república a base de préstecs i inversió privada nord-americana va fer que el 1931 la crisi fos molt intensa. Es va arribar a la xifra de sis milions d’aturats.

La crisi derivada de la Gran Depressió crearà les circumstàncies que facilitaran el creixement del nazisme. Les classes mitjanes i els petits propietaris rurals patiran els efectes de la crisi econòmica i al mateix temps es resistiran al procés de proletarització a que es veien abocats. No representats per la dreta tradicional ni pels partits d’esquerra, aquestes seran les bases electorals del nazisme. El NSDAP va aconseguir l’hegemonia dins del nacionalisme i va aconseguir un important ascens electoral a les eleccions de 1930 amb el 18,3% dels vots. L’NSDAP va convertir-se així en la segona força política per darrere de l’SPD. Ara, Hitler llençarà al carrer a les SA com a grups de xoc socials enfrontant-se als sindicats lliures i als obrers.

Papen Schleicher.jpgLa política econòmica alemanya estarà marcada per la crisi econòmica i l’ascens electoral i polític del nazisme. L’electorat de la dreta tradicional es decantava per l’NSDAP en detriment del DNVP i altres partits tradicionals. Altra ajuda important per a l’ascens del nazisme serà la dels grans sectors industrials que estaven seriosament perjudicats per la crisi i es veien amenaçats per les seves possibles conseqüències. Per garantir la seva supervivència, el capitalisme alemany apostava per una solució autoritària imitant l’exemple italià.

La coalició de Weimar es veia trencada definitivament durant el govern del canceller Brüning (1930-32) que va començar a plantejar la necessitat d’implantar polítiques d’autoritat aplicant l’article 48 de la constitució. La idea de buscar un règim d’emergència amb cancellers presidencials va ser recolzada per Von Papen del Zentrum que plantejava l’entrada del partit nazi en el govern.

Von Papen buscava arribar a la cancelleria mitjançant l’Estat d’emergència i que Hindenburg concentrés a la seva figura tot el poder per delegació. Les eleccions presidencials ratificaran l’ascens del nazisme. L’SPD i el centre democràtic van mobilitzar el seu electorat a favor de Hindenburg com un mal menor per evitar que Hitler arribés a la presidència de la república. Les eleccions legislatives de juliol de 1932 confirmarien que Hitler i el partit nazi eren la principal alternativa política que hi havia a Alemanya.

Eleccions a la presidència de la República de Weimar (1932):

  • Hindenburg (DNVP) → 53%
  • Hitler (NSDAP) → 36%
  • Thallman (KPD) → 10%
Von Papen.jpg

Franz von Papen

Hindenburg exercirà el poder que li atorgava la constitució i aplicant l’article 48 nomenarà canceller presidencial a Von Papen que no va ser capaç d’integrar el nazisme al poder. El Zentrum no va acceptar una possible aliança amb el NSDAP i Hitler va posar les seves condicions per integrar-se en el govern. Hitler només entraria en un govern on ell mateix fos el canceller. El fracàs de Von Papen conduïa a les eleccions de novembre de 1932 que suposarien un petit retrocés del Zentrum i del NSDAP que perdia prop de dos milions d’electors a favor de la dreta tradicional però seguia com la força política més votada.

Les eleccions dibuixaven un nou panorama d’inestabilitat per a la República que va permetre que es concretés la deriva cap a l’autoritarisme presidencial de Hindenburg que recolzaria el projecte de Schleicher que proposava un govern de concentració de la dreta que integrés el DNVP, el NSDAP i els sindicats per poder realitzar una política econòmica intervencionista. Schleicher va recolzar-se per plantejar el seu projecte en Strasser, així pensava aconseguir la unió de la dreta, peró no va poder seguir endavant amb els seus plantejaments. La gran indústria (Krupp, Thyessen, Schacht) s’havia apropat definitivament al nazisme finançant-lo i donant-li suport.

D’aquesta manera, el 1933, Hindenburg nomenava canceller a Hitler pressionat pels industrials i el seu fill, tot i depreciar-lo com a personatge per la seva mediocre trajectòria a l’exèrcit. A continuació es formava un govern d’unió nacional amb el NSDAP, el DNVP (Hugenberg) i el Zentrum (Von Papen). Von Papen i Hindenburg pensaven que si elevaven Hitler i el nazisme al poder, aquests moderarien el seu discurs i acabarien diluïts en el discurs i les actituds de la dreta tradicional, però aviat es demostraria que aquesta teoria era completament errònia.

Zentralbild Reichspräsident von Hindenburg und Reichskanzler Adolf Hitler am Tage von Potsdam (21. März 1933)

Hitler i els inicis del nazisme

dimarts, 1/03/2011

El 1889 a Braunau am Inn, una ciutat fronterera d’Àustria, va néixer Adolf Hitler. Fill d’un funcionari duaner, va tenir poca formació i va fracassar en els seus estudis com a pintor, tot i que va guanyar-se la vida venent aquarel·les durant un temps. El 1913 va fugir a Munic per no fer el servei militar a Àustria, però, quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, de ser un desertor austríac va passar a enrolar-se voluntari a l’exèrcit alemany on va arribar a assolir el grau de caporal.

Adolf_Hitler_im_Ersten_Weltkrieg.jpg

Un cop finalitzada la Gran Guerra va tornar a Munic on, sense cap ofici que li permetés de viure, va començar a freqüentar els cercles més radicals de la dreta nacionalista i antijueva fins que va ingressar en un petit partit ultradretà: el DAP. El Partit Obrer Alemany era un més dels nombrosos partits nacionalistes que difonien una propaganda antiliberal i racista en els primers anys de la República de Weimar. Amb l’ingrés de Hitler en aquest petit partit va començar pròpiament la història del nacionalsocialisme.

Hitler aviat va destacar dins del DAP per les seves dots com a orador i va ser nomenat cap de propaganda del partit. El 1920 ja va participar activament en la refundació del partit dirigint un comitè que va elaborar el programa de vint-i-cinc punts del partit, que es fusionaria amb d’altres grupuscles radicals i passaria a denominar-se com a Partit Obrer Nacionalsocialista Alemany (NSDAP).

Flag_of_Nazi_Germany_(1933-1945).png

El mateix 1920 ja van formar-se les SA (Sturmabteilung o Seccions d’Assalt) del NSDAP, una organització paramilitar que aviat es caracteritzaria per l’ús de la violència contra els seus adversaris, per l’uniforme bru i el braçalet amb el símbol de l’esvàstica. I, des de 1921, Hitler seria un dels suports centrals de l’organització, convertint-se en líder del partit i imposant una estructura marcadament elitista i jerarquitzada, en la qual el führer esdevenia el suport central de l’organització.

"Deutscher Tag" in Coburg, links mit Pfeiffe und Hut Oskar Körner, Oktober 1922

La ideologia del Partit Nazi estava configurada per un conjunt confús de postulats adreçats a totes les classes socials d’Alemanya. Exactament igual que abans havia fet el feixisme italià, en els seus inicis el nacionalsocialisme alemany va defensar un “socialisme nacional” de caràcter anticapitalista i que, a diferència del socialisme marxista, superés la lluita de classes en benefici dels interessos superiors de la nació. Però, les idees fonamentals del seu programa van ser l’establiment de la dictadura nacionalista i la idea de la Gran Alemanya. Així, els fonaments ideològics del nazisme es poden sintetitzar en:

  • La crítica al decadent sistema parlamentari i la democràcia.
  • L’anticomunisme.
  • El racisme basat en la superioritat de la raça ària, la defensa de la seva puresa i l’antisemitisme.
  • La defensa de la dictadura totalitària nacionalista.
  • Un discurs nacionalista exacerbat, pangermanista i expansionista que articulés la Gran Alemanya com a “espai vital” que assegurés el desenvolupament de la raça ària.
  • La sacralització del líder carismàtic, Adolf Hitler, el führer.

El 1923, en un període marcat per la crisi econòmica derivada de la hiperinflació i per l’exaltació nacionalista després de l’ocupació del Ruhr per les tropes fancobelgues, grups ultranacionalistes de dretes, entre els quals es trobava el NSDAP de Hitler, amb l’ajuda del general Ludendorff, van preparar un cop d’Estat contra la República de Weimar. El putsch de Munic del 9 de novembre de 1923, però, va fracassar estrepitosament i Hitler va ser empresonat.

Hochverratsprozeß gegen die Teilnehmer am Münchener Putsch vom 9. Nov. 1923; München 1924

Der feierliche Staatsakt vor der Feldherrnhalle in München in Anwesenheit des Führers für die 7 Opfer des verbrecherischen Anschlags im Bürgerbräukeller. Der Führer erweist den Toten die letzte Ehre. Foto Wag. 11.11.1939

En la seva estada a la presó, Hitler va escriure el que seria el catecisme doctrinari del nazisme: La meva lluita (Mein Kampf). El llibre comportava una gran càrrega ideològica escrita amb una prosa exaltada i gairebé pseudoreligiosa més pròpia d’un visionari il·luminat que d’un polític. Els dos aspectes més característics de la seva ideologia serien el desenvolupament del nacionalisme germànic i l’antisemitisme.

462px-FMein Kampf.jpg

El 1925, després de sortir de la presó, Hitler va haver d’enfrontar-se amb Strasser pel lideratge del NSDAP. Finalment, el 1928, Hitler va imposar-se a la direcció del partit aplicant el principi de cabdillatge on el cap del partit tenia tot el poder de forma jerarquitzada, va refundar el nacionalsocialisme i va replantejar-ne el programa amb l’objectiu d’ampliar els seus suports socials. Per això va limitar els postulats anticapitalistes a la lluita contra els financers jueus, va utilitzar eficaçment el profund sentiment anticomunista i antisemita que s’estava desenvolupant en determinats sectors de la societat alemanya, i va esprémer la crítica a l’impopular Tractat de Versalles que havia imposat la pau després de la Primera Guerra Mundial.

Adolf Hitler.jpg

D’aquesta manera, Hitler i els membres del NSDAP van canviar la seva estratègia insurreccional per convertir el nazisme en un moviment de masses, accentuant el nacionalisme i buscant l’articulació de xarxes socials que recolzessin el seu projecte, des de les classes treballadores fins al gran capital. Així, el Partit Nazi va decidir acceptar les regles del joc parlamentari i va utilitzar amb èxit tots els mètodes de propaganda existents: mítings, marxes, uniformes, instrucció militar. Tot amb un únic objectiu, esperar el moment per aconseguir el poder. I quan la crisi econòmica derivada de la Gran Depressió va arribar a Alemanya va trobar-se amb un NSDAP amb una doctrina sòlida i un programa electoral dirigit a les masses.

Parti_Nazi_aux_élections_législatives.png

La República de Weimar

dilluns, 28/02/2011

Superats els processos revolucionaris que s’havien produït a l’acabament de la guerra i durant el procés de formació de la República, l’acatament de Tractat de Versalles serà el principal de la República durant els anys vint. Els tractats de pau de París van suposar per Alemanya pèrdues territorials, limitacions militars i unes altes reparacions de guerra que suposaran una forta hipoteca econòmica.

La República haurà de digerir el diktat de Versalles, el que motivarà les primeres discrepàncies internes entre el grup constitucional perquè el DDP no ratificarà el Tractat de Versalles al parlament. Aquesta desavinença va ser temporal, però resultava un signe de que la societat alemanya no es considerava l’única culpable de la guerra. L’amargor davant el diktat de Versalles alimentarà l’oposició nacionalista de dretes, la poca adhesió de la classe mitjana a la República i l’agitació de l’esquerra revolucionària. El nacionalisme denunciarà que la derrota no va ser militar, sinó una traïció dels polítics alemanys.

Versailles : die deutschen Friedensunterhändler vor ihrer Abfahrt ins Hotel Trianon.  Von links : Leinert, Melchior, Giesbert, Brockdorf-Rantzau, Landsberg, Schücking.

D’altra banda, el comunisme considerava que amb la pau imposada a Alemanya hi havia un sotmetiment a l’imperialisme franco-britànic. La realitat es que la coalició weimariana tampoc es sentia identificada amb el Tractat de Versalles. Aquest caliu va facilitar l’aparició de nombrosos grupuscles polítics, cossos paramilitars –alguns dels quals encara continuaven combatent a l’est–, agrupacions d’aturats i antics soldats desmobilitzats. Aquests sectors de població sense un futur clar complicarien l’evolució d’un país que s’aixecava de la guerra amb grans dificultats.

La pau imposada va fer que el març de 1920 hi hagués un intent de cop d’Estat protagonitzat per Kapp amb el recolzament de grups militars que van estar a punt d’apoderar-se de Berlín. Una vaga general de defensa del règim va evitar que triomfés el cop d’Estat. L’èxit de la vaga general, el fet que l’USPD i el KPD consideressin que Ebert era un mal menor preferible abans que Kapp i la paralització del país davant la impotència dels rebels van portar al fracàs el cop de Kapp. Amb la derrota dels colpistes i la integració del DVP d’Stresemann en el sistema el govern republicà va consolidar-se però encara faltava solucionar els problemes econòmics que afectaven a Alemanya.

Evolució del Reichstag (1919-1928):

1919 1920 1924 (V) 1924 (XII) 1928
Vots Escons Vots Escons Vots Escons Vots Escons Vots Escons
KPD 2% 4 10,6% 54 12,6% 62 9% 45
USPD 7,6% 22 18% 84
SPD 38% 165 21,7% 102 29,8% 153 20,5% 100 26% 131
DDP 18,5% 75 8,3% 39 5% 25 5,7% 28 6,3% 32
Zentrum 19,7% 91 13,6% 64 12% 62 13,4% 65 13,6% 69
DVP 4,4% 19 14% 65 8,7% 45 9,2% 45 10% 51
DNVP 10,3% 44 15% 71 14,2% 73 19,5% 95 20,5% 103
BVP 4,4% 21 3% 16 3,2% 16 3,7% 19
NSDAP
Participació 83% 79,2% 77,4% 78,8% 75,6%

Altres problemes que va haver d’afrontar la República de Weimar eren la dificultat de recuperar-se econòmicament per la pèrdua de territoris, el retorn dels soldats del front, la reconversió econòmica l’atur, el descens de la demanda interna i la inflació agreujada per les reparacions de guerra.

Acusada pels vencedors de ser la culpable de la guerra, Alemanya va haver d’afrontar el pagament de les reparacions de guerra, fet que va dificultar des del començament la recuperació econòmica del país. El tema de les reparacions va col·locar els aliats en un dilema; per poder pagar Alemanya s’havia de recuperar econòmicament. En el cas contrari, una Alemanya enfonsada econòmicament seria un perill revolucionari i no podria fer front a les reparacions.

Timbre_Allemagne_Inflation.jpgLa forta inflació va dificultar encara més la recuperació econòmica del país. El 1923 Alemanya arribarà a patir un procés d’hiperinflació. L’índex de preus alemany respecte a 1913 s’havia multiplicat per 944.000 el 1923. La sensació generalitzada de crisi va disparar la inflació que va arribar a uns nivells increïbles. L’augment dels salaris depreciarà el marc. S’arribarà a un punt en el que els diners no tenien cap valor i la moneda s’enfonsava cada dia més. Un dòlar va arribar a canviar-se per quatre bilions de marcs.

Els ingressos procedents de l’activitat productiva es van veure perjudicats per aquest procés inflacionari, però els petits estalviadors –rendistes de classe mitjana– veuran com els seus diners desapareixien. Alemanya va patir un crac econòmic que afectava especialment a les classes mitjanes i els petits empresaris.

A més de la crisi econòmica, Alemanya va haver de patir l’agitació separatista de Baviera i Renània amb el suport dels francesos. Aquesta era l’última regió industrial alemanya i la seva pèrdua suposava l’enfonsament definitiu pel país. El 1923 França va ocupar la conca del Ruhr per forçar el govern alemany a pagar les reparacions de guerra, el que va tornar a desencadenar l’agitació nacionalista. La “resistència passiva” dels treballadors del Ruhr va evitar que França obtingués els resultats previstos. El govern francès va cobrar part dels endarreriments, però la tensió amb Alemanya va augmentar i els aliats no van aprovar aquesta acció de pressió.

La República es veurà assetjada per tots els fronts. Aquesta crisi va suposar la major pressió sobre la República en els anys vint. Així, l’octubre de 1923 el KPD promourà un nou intent insurreccional antirrepublicà que no prosperarà. El Partit Nacionalsocialista d’Adolf Hitler va intentar també un cop d’Estat a Munic que pretenia realitzar una “marxa sobre Berlín” imitant Mussolini. Hitler fracassarà i acabarà a la presó després d’un judici. Alemanya semblava abocada a la descomposició de la República de Weimar.

Hochverratsprozeß gegen die Teilnehmer am Münchener Putsch vom 9. Nov. 1923; München 1924

Aquesta situació extrema portarà als Estats Units a intervenir amb l’aprovació del Pla Dawes que significarà l’acord perquè Alemanya pogués pagar el deute a llarg termini. Així Alemanya accedia al crèdit exterior que va fer possible la recuperació del país. Davant d’aquesta situació va formar-se el govern de la Gran Coalició.

L’SPD, el Zentrum, el DDP i el DVP van formar un govern d’unió nacional encapçalat per Stresemann que va permetre superar la crisi arribant així a un període d’estabilitat política que dominarà la resta dels anys vint. El final de la “lluita pel Ruhr”, la reforma monetària i el Pla Dawes van permetre estabilitzar l’economia i que la democràcia parlamentària pogués funcionar.

Gustav_Stresemann.jpg

Gustav Stresemann

El govern del nou canceller Stresemann començarà a controlar la situació econòmica amb la col·laboració dels governs britànic i nord-americà. Alemanya va retornar a l’escena internacional iniciant un període d’estabilitat. El KPD deixarà de ser un enemic per a la República amb la signatura del Tractat de Rapallo amb l’URSS que establia la col·laboració econòmica i militar i el reconeixement del comunisme. Ara el KPD es limitarà a una acció propagandística del comunisme i el nacionalisme i l’extrema dreta es limitaran a ser un moviment dispers i dividit que no suposava cap perill pel règim republicà.

El 1925 es signava a Suïssa el Tractat de Locarno amb Gran Bretanya, França, Bèlgica, Itàlia i altres països menors on es renunciava a la modificació per la força de les fronteres europees. El reconeixement per part dels alemanys de les fronteres europees va facilitar la normalització de les relacions internacionals. Alemanya va entrar a la Societat de Nacions.

A Locarno van aprovar-se els punts bàsics que havien de garantir la futura convivència continental. Alemanya renunciava a les seves reivindicacions sobre Alsàcia i Lorena i acceptava les fronteres europees. França, a canvi, havia d’abandonar Renània abans del temps previst. L’SDN acceptava Alemanya com a país membre i la pressió dels Estats Units aconseguia la rebaixa del deute alemany per les reparacions de guerra. Els banquers nord-americans van començar a prestar diners i a fer fortes inversions al país germànic.

Friedrich_Ebert.jpg

Friedrich Ebert

Els moviments separatistes perdien així el suport exterior de França i diluïen deixant de ser una amenaça per a la República. La desactivació de fronts de conflicte interns, la recuperació de les relacions exteriors i la reactivació econòmica van permetre l’estabilització de la República de Weimar.

La col·laboració dels bancs nord-americans, amb excés de capacitat creditícia, va facilitar el capital necessari per reactivar el país econòmicament. Els crèdits procedents dels Estats Units van permetre el rellançament industrial. Així, el 1928 la producció recuperava els nivells de 1913 tot i la mutilació d’espais industrials.

Tot i això, l’economia alemanya no va ser capaç de resoldre el problema de l’atur que es situava en unes taxes que voltaven el 9-12%, fet que afavoria el descontentament social. Els acords entre patronal i sindicats que havien permès la consolidació de la República van trencar-se en aquest període tornant a la confrontació tradicional. A la indústria siderúrgica va produir-se el principal enfrontament dels sindicats amb les dinasties Krupp i Von Thyssen endurint les seves posicions davant les reclamacions obreres.

El 1925 va morir el socialdemòcrata Ebert que era el president de la República alemanya. Les eleccions a la presidència van donar a la primera volta la victòria a Jarres, candidat de la coalició DVP-DNVP però sense aconseguir la majoria absoluta que era necessària.

Eleccions a la presidència de la República de Weimar (1926-primera volta):

  • Jarres (DVP-DNVP): 38%
  • Braun (SPD): 29%
  • Marx (Zentrum): 14,5%
  • Thallman (KPD): 7%

A la segona volta podien presentar-se nous candidats i realitzar noves coalicions. Així, l’SPD i el Zentrum van unir-se al voltant del candidat catòlic Marx per superar la coalició de dretes. Davant la unió dels constitucionalistes Jarres va renunciar a favor de Hindenburg; un candidat dretà, heroi de la Primera Guerra Mundial i símbol del II Reich. El nou candidat va reagrupar a la dreta ideològica alemanya. Si l’esquerra representada per l’SPD i el KPD s’hagués unit als partits de centre haguessin guanyat amb tota seguritat, però aquest acord no va ser possible per les discrepàncies entre socialdemòcrates i comunistes.

Hindenburg.jpg

Paul von Hindenburg

Eleccions a la presidència de la República de Weimar (1926-segona volta):

  • Hindenburg (DVP-DNVP): 48,3%
  • Marx (SPD-Zentrum): 45,3%
  • Thallman (KPD): 6,4%

Hindenburg va imposar-se a la coalició weimariana de l’SPD i el Zentrum accedint així a la presidència de la República un personatge que no formava part dels partits tradicionals de la República, amb una ideologia dretana vinculada al DVP i que esdevindria clau en l’esfondrament de la democràcia alemanya per la seva complicitat en l’arribada de Hitler a la cancelleria el 1933.

La Itàlia feixista: la dictadura de Mussolini

dijous, 24/02/2011

Un cop controlat el parlament amb la desaparició de l’oposició política, Mussolini va atorgar-se a si mateix amplis poders a través del desenvolupament de les Lleis Feixistíssimes. Sistemàticament, el dictador va anar desmuntant el sistema democràtic i assumint el control d’Itàlia. S’establia un nou règim de tipus corporatiu, amb un sindicalisme obligatori jerarquitzat, la vaga il·legalitzada i un parlament merament consultiu (Cambra dels Fasci i de les corporacions).

Mussolini-Bosworth.jpg

La destrucció de la democràcia portaria molts polítics a la deportació o l’exili arran de la creació d’un tribunal de delictes polítics i la implantació d’una nova policia política, l’OVRA (Organització de Vigilància i Repressió de l’Antifexisme). Els altres partits polítics  i els sindicats obrers van ser sistemàticament eliminats, i va implantar-se una dura censura a la premsa.

La capacitat executiva i legislativa eren assumides pel govern i el Gran Consell Feixista, un dels pocs organismes polítics creats per la dictadura, en principi per facilitar les relacions entre el partit i el govern. Mussolini ja tenia tot el poder a les seves mans, era un dictador absolut amb poders il·limitats i que només era responsable davant del rei. La monarquia italiana de Víctor Manuel III va ser acceptada per Mussolini perquè va rebre el seu suport després del seu ascens al poder i en la evolució cap a la dictadura. El rei era el cap de l’exèrcit, el que feia que Mussolini només el controlés parcialment.

Vittorio_Emanuele_III_(c._1915–1920).jpg

Víctor Manuel III d'Itàlia

El problema era que el feixisme havia arribat al poder sense un pla específic de govern i sense una càrrega doctrinària important. El seu únic objectiu era crear un Estat poderós de caire dictatorial, basat en la força del partit únic, el Partit Feixista, reduït a la pràctica a ser un simple òrgan burocràtic encarregat de la propaganda i el control ideològic de les masses. El poder real estava en mans del líder carismàtic, Mussolini, il Duce, que comptava amb la fidelitat incondicional dels seus partidaris.

Concentracion fascista en Genova.jpg

Un dels elements que van consolidar definitivament el règim feixista va ser la signatura, el 1929, dels Pactes de Laterà amb l’Església catòlica, posant fi a la llarga etapa de distanciament entre l’Estat italià i el papat, perllongada des del procés d’unificació. Gràcies al pacte amb el feixisme va néixer l’Estat del Vaticà, va reconèixer-se el matrimoni eclesiàstic, el catolicisme va convertir-se en l’única religió oficial i la religió va ser introduïda obligatòriament a les escoles. A canvi, la Santa Seu va reconèixer l’Estat feixista i la capitalitat de Roma.

El feixisme italià exaltava el sentiment nacionalista tot invocant les velles grandeses de l’Imperi Romà, van recuperar-se símbols de l’antiguitat com les senyeres imperials o l’antiga salutació amb el braç dret alçat i la mà oberta, senyals d’identitat del feixisme. Tota una escenografia de masses uniformades i organitzades formarien part de l’estètica del feixisme. Mussolini va pretendre exercir un control total sobre la cultura i els mitjans de comunicació a través del Ministeri de Propaganda i el Ministeri de Cultura Popular.

FASCISMO%20STILE%20DI%20VITA.jpg

fascismo italia.jpg

cartel fascista.jpg

L’Estat feixista va aspirar a controlar la forma de pensar i les activitats de la població, amb un especial interès en l’adoctrinament dels més joves. Per això Mussolini va donar una gran importància a l’educació, els mestres van haver de fer les seves classes uniformats amb la camisa negra i els professors universitaris van haver de jurar fidelitat al règim per poder impartir classe. Igualment, els nens i nenes de entre 4 i 18 anys havien de formar part obligatòriament de les organitzacions juvenils controlades pel partit. S’intentava crear un “nou italià” basat en les virtuts militars de la disciplina i l’obediència.

En la política laboral i econòmica, el feixisme va optar per un sistema corporativista. L’Estat pretenia organitzar l’economia i controlar les organitzacions socials, és a dir, els sindicats i la patronal, sota els principis de la col·laboració de classes com a instrument per a superar els conflictes socials. Així, el sindicalisme de classe va ser substituït per un altre de tipus vertical en corporacions que evitava qualsevol tipus de conflictivitat social i permetia controlar els esglaons productius de cada sector. El feixisme demostrava així una evident aparença d’eficàcia positiva de cara a l’exterior.

mussolini caballo.jpg

Però, aquest sistema corporativista va ser simplement una cortina de fum que va permetre, en la pràctica, que el règim controlés els sindicats i la patronal a través del Ministeri i el Consell Nacional de Corporacions. La introducció de lleis laborals, com la Carta del Treball de 1927, van suposar que només fossin legals els sindicats feixistes i que les vagues fossin prohibides i durament reprimides.

D’altra banda, el règim feixista, en teoria, animava a les dones a sortir de l’àmbit domèstic per incorporar-se al món del treball, però, en la pràctica, la legislació laboral va penalitzar el col·lectiu femení pel que feia a les condicions salarials. A més, la defensa d’una política natalista va reforçar el paper de la dona com a esposa i mare.

propaganda fascista.jpg

En un principi, Mussolini va pactar amb la gran indústria que es mantindria una política liberal, fet que unit a la mà dura va fer que fos admirat per la dreta europea com Primo de Rivera o Churchill. A llarg termini, però, el feixisme va trobar un equilibri entre l’iniciativa privada i la introducció de l’intervencionisme estatal per superar la crisi econòmica del país. Amb un gran desenvolupament propagandístic el règim va impulsar una gran bateria d’iniciatives econòmiques com la “batalla” del blat, la revaluació de la lira, la reducció dels salaris (20%), la introducció dels pantans, etc.

Després que la Gran Depressió afectés Itàlia, el deute extern del país va impedir les importacions i això sumat a la pròpia ideologia nacionalista del feixisme va fomentar l’autosuficiència econòmica. L’autarquia va fomentar la concentració industrial i va potenciar les inversions en indústries de valor estratègic a través de l’IRI (Institut Italià per a la Reconstrucció Industrial). Les grans obres públiques, una demostració de l’eficàcia del règim, van ser un motor econòmic per al país juntament amb la dessecació de pantans i un ambiciós pla de rec per estimular la producció agrària del país.

A partir de 1936, el règim va dissenyar una autèntica economia de guerra. Així, el 1939, amb la Segona Guerra Mundial a punt d’esclatar, l’Estat feixista italià ja controlava totalment l’economia del país amb la indústria metal·lúrgica, la indústria naval i les obres públiques controlades pel govern de Mussolini. És el pas que entre 1934 i 1943 va fer-se cap a l’intervencionisme estatal. Mussolini seria destituït el 1943 com a cap de govern per negociar un armistici i com a resposta Mussolini proclamaria la república feixista de Saló.

La Itàlia feixista: l’etapa parlamentària

dimecres, 23/02/2011

El 1922, després de que el feixisme arribés al poder com a conseqüència de la Marxa sobre Roma, encara no ens trobem davant d’una dictadura, el govern de Mussolini evolucionarà cap a ella en els següents mesos per resoldre les tensions entre el govern i l’oposició d’esquerres. Així, Mussolini instaurarà la dictadura de mica en mica.

Primo-Consiglio-Ministri-Fascismo.JPG

Així, inicialment, semblava que Mussolini, exercint de primer ministre italià, mostrava un cert respecte cap al règim liberal. El primer govern format per Mussolini el 1922 excloïa el PSI i el PCI, però incorporava el PPI per configurar una majoria que atorgués plens poders a Mussolini per governar amb lleis d’excepció. Així es podien controlar les mobilitzacions socials. La recuperació econòmica dels anys vint va permetre que Mussolini desactivés la majoria dels conflictes socials.

Squadristi.jpgMussolini va nomenar-se a si mateix ministre d’assumptes exteriors a més de ser el primer ministre i el ministre de l’interior. Tot i això, malgrat la concentració de poders en la seva figura Mussolini encara no tenia la força suficient per establir la dictadura i hauria de fer certes concessions a la democràcia parlamentària.

La legalització dels esquadrons feixistes amb funcions de policia social i política va ser una mida que va enfrontar Mussolini al PPI, el qual va trencar definitivament amb el govern nacional quant aquest va aprovar la llei Acerbo que reformava la llei electoral per beneficiar a la majoria. El PPI va trencar amb Mussolini i el seu govern d’unió nacional per l’aprovació d’una reforma de la llei electoral que, ara sí, conduïa cap a l’autoritarisme.

Segons la llei Acerbo, aquell partit que tingués una majoria relativa a les urnes de més del 25% dels vots ocuparia dues terceres parts dels escons del parlament italià. La llei Acerbo buscava que el sistema polític italià tingués un govern estable amb una gran majoria que neutralitzés a l’oposició a la cambra de diputats.

Així, a les eleccions de 1924 la majoria va ser per la Llista Nacional de Mussolini encapçalada pels dirigents feixistes. La popularitat de Mussolini va donar-li prop del 40% dels vots amb el Partit Feixista com a principal eix de la dreta. En conjunt, les forces integrants de la coalició feixista van fer-se amb 404 dels 553 escons que composaven la cambra parlamentària italiana. Una majoria que donava al Duce un poder il·limitat.

Matteotti.jpg

Giacomo Matteotti

Les eleccions de 1924 van estar marcades per la conflictivitat al carrer entre els feixistes i l’esquerra. Així, Matteotti, dirigent i dirigent del PSU, va denunciar al parlament la llei Acerbo i va posar en qüestió la política de Mussolini, tot demanant la nul·litat de les eleccions perquè el feixisme havia fet servir la violència i la intimidació. Posteriorment Matteotti va ser raptat i assassinat, fet que desencadenava un gran escàndol polític.

Matteotti havia atacat amb ferocitat el govern i posteriorment havia desaparegut. Havia estat raptat als carrers de Roma, ficat al darrere d’un cotxe i assassinat. El seu cos no va aparèixer fins un mes després. L’oposició tenia clar que la seva desaparició estava relacionada amb Mussolini i els escamots feixistes del seu entorn. L’esclat de l’escàndol Matteotti va marcar el pas del règim cap a la dictadura amb la retirada del parlament de PSI, PSU, PPI i alguns grups liberals (retirada a l’Aventino) per convertir-se en una cambra opositora. El boicot parlamentari va ser un error de l’oposició que deixava la cambra en mans de Mussolini.

El gener de 1925 Mussolini assumia la responsabilitat de l’assassinat de Matteotti a mans dels camises negres. Així es tancava la crisi en una cambra sense oposició real. A continuació, Mussolini va realitzar una maniobra que destituïa els parlamentaris de l’oposició que havien abandonat el parlament i del PCI impedint-los per la força que poguessin tornar a accedir als seus escons.

Era el moment de destruir a l’oposició i establir una dictadura. Mussolini eliminaria del seu govern als ministres no feixistes i l’oposició seria il·legalitzada donant lloc a la dictadura feixista, en la qual la destrucció de l’esquerra s’havia iniciat. Arribats a 1925, Itàlia ja era un Estat amb un sol partit polític, però encara quedaven interessos poderosos que eren un fre per a Mussolini; la Corona, l’Església l’exèrcit i alguns dels grans financers.

Mussolini_nel_1925.jpg

La marxa del feixisme italià cap al poder

dimarts, 22/02/2011

En una situació d’efervescència nacionalista italiana, Benito Mussolini va crear a Milà la seva organització, el Fascio di Combatimento, en referència a la unitat italiana i a un símbol de la Roma imperial –el fascio era una arma representativa de la legió imperial romana–. Mussolini encara no era el principal líder nacionalista però estava iniciant el seu ascens polític, passant de liderar l’ala radical del Partit Socialista a convertir-se en un nacionalista extrem, director del diari Il Popolo d’Italia, des de les pàgines del qual exigia una política exterior agressiva i una política anticomunista extrema.

Mussolini.jpg

Benito Mussolini

El Fascio era un grup paramilitar de caràcter ultranacionalista, els membres del qual s’identificaven per la camisa negra i la gorra militar. Els seus objectius eren forçar les reformes socials i reivindicar els territoris no recuperats (irredenti) a Dalmàcia. El seu nucli principal estava integrat per gent molt variada: antics anarquistes i sindicalistes revolucionaris, socialistes partidaris de la intervenció d’Itàlia en la guerra lligats a Mussolini, ultradretans, nacionalistes i combatents de les forces d’assalt (arditi).

Brillant orador i manipulador de masses, Mussolini va veure com els seus discursos doctrinaris tenien un èxit indiscutible entre la petita burgesia. El feixisme italià naixia de la necessitat d’una forta autoritat política i dels agreujats sentiments nacionalistes dels italians. Així, tot i que el moviment feixista encara era molt minoritari els anys 1919-1920, davant la creixent desconfiança dels italians vers el règim parlamentari, Mussolini va aconseguir incrementar els seus suports socials a les capes més conservadores i influents de la societat italiana.

El 1920 va haver-hi una vaga industrial on els obrers van ocupar les fàbriques. La sortida negociada al conflicte va evitar que un moviment exclusivament reivindicatiu conduís cap a un procés revolucionari però la por a la revolució va generalitzar-se, fet que Mussolini va aprofitar. Així, el Fascio es va decantar cap a un activisme violent que actuava amb ferocitat contra els moviments vaguistes que eren acusats d’antiitalians. Sindicalistes, socialistes i comunistes seran víctimes de la intimidació feixista. Les esquadres feixistes van enfrontar-se al carrer a les organitzacions obreres entre 1920 i 1921.

camicie-nere.jpg

Els industrials estaven molt preocupats i culpaven el govern de no haver estat capaç de prendre mesures més estrictes contra els moviments vaguistes. Mussolini i els seus esquadrons feixistes seran una esperança per lliurar-se dels socialistes, els sindicats i el govern.

La manca d’una sortida a la crisi i la por a la revolució van facilitar que Mussolini es convertís en l’alternativa de la dreta italiana. La solució que proposava Mussolini era la construcció d’un règim de força, nacionalista, amb l’interès nacional per sobre de la identitat de classe i amb una política expansiva al Mediterrani. S’havia d’acabar amb la dissidència social amb un govern d’unitat nacional que exclogués a l’esquerra revolucionària, així es podria restablir l’ordre al país. Aquesta es una primera sortida cap a l’autoritarisme, coincidint amb els interessos de la gran patronal de la indústria.

El 1921, Mussolini, conscient de la necessitat de consolidar aquests suports, va canviar de tàctica i el seu moviment es va convertir en el Partit Feixista, d’ultradreta. El feixisme abandonava així la tàctica revolucionària i va preparar-se per a la lluita parlamentària, a la vegada que es convertia en un moviment de repressió de les organitzacions obreres i camperoles. La irrefrenable violència, juntament amb el decantament progressiu cap a la dreta, van ser els principals instruments per aconseguir el poder.

Fascism.jpg

La primavera de 1921 van realitzar-se unes noves eleccions a la recerca d’un nou equilibri per Itàlia. El centre-dreta i el Partit Feixista van practicar davant els comicis una política de Bloc Nacional per derrotar electoralment el PSI. El Bloc Nacional no va ser una coalició electoral, només una estratègia contra l’esquerra. Mussolini s’unia així amb els liberals de Giolitti. El Partit Feixista va aconseguir una important presència parlamentària amb 35 escons dins del Bloc Nacional. El clar retrocés del PSI davant del Bloc Nacional semblava donar pas a una clara majoria, però la dreta no era una alternativa conjunta real amb un programa que unís a tots els partits conservadors al parlament.

La crisi de govern i la inestabilitat van seguir prolongant-se després de les eleccions de 1919. Sense un programa unitari de govern del Bloc Nacional la crisi italiana no es podia superar. Mussolini va defensar aquesta unió i va postular-se com a líder d’un projecte unitari de la dreta italiana. Els feixistes van augmentar la seva violència i el govern va veure’s incapaç de mantenir la llei i l’ordre al carrer. Itàlia va llançar-se pràcticament a una guerra als carrers entre les esquadres feixistes i els camises vermelles socialistes.

Spedizione_pun.jpg

El Partit Feixista tenia controlat el carrer, el recolzament de la gran indústria i un dirigent que estava al marge de la crisi italiana de postguerra i tenia molt reconeixement popular interclassista. Mussolini, amb tot a favor, reclamaria ara la formació d’un govern nacional encapçalat per ell mateix.

En aquest clima de violència i inestabilitat política el 27 d’octubre de 1922 es produïa la Marxa sobre Roma, una acció de força de Mussolini per pressionar el rei Víctor Manuel per formar un govern d’unió nacional amb un mínim de sis ministres feixistes en la seva composició. El govern no va reaccionar i els alts comandaments militars van dubtar davant la demostració de força dels feixistes.

March_on_rome_1.png

Sfilata_fascista_(Quirinale).jpg

La Marxa sobre Roma va presentar-se com una marxa espontània dels militants feixistes procedents de tota Itàlia, però la majoria van ser portats en camions fins a les mateixes portes de la capital, a més la mobilització no va ser tant espectacular i l’exèrcit podia haver-la detingut si hagués rebut l’ordre. La Marxa sobre Roma va ser una demostració de teatralitat política amb una acció que militarment estava mal planejada. Semblava que per al monarca un govern dirigit per Mussolini era l’única alternativa al vessament de sang i l’anarquia als carrers i es va a negar a signar la declaració d’Estat de setge presentada pel primer ministre.

Stato-maggiore-MarciasuRoma.JPG

Vittorio_Emanuele_III_incontra_Mussolini.jpg

Aquesta mobilització recolzada per sectors destacats de l’Estat i pel propi monarca va forçar la dimissió del govern elegit a les urnes per donar pas a un govern d’unió nacional encapçalat per Mussolini. L’acte de força havia tingut efecte i el 29 d’octubre el rei Víctor Manuel III, a través d’un telegrama, encarregava a Mussolini la formació del govern.

La crisi de la democràcia italiana

dilluns, 21/02/2011

El procés d’unificació italiana va configurar una monarquia liberal constitucional bassada en un sistema censatari força restringit que potenciava els interessos industrials i comercials del nord en contrast amb el sud agrari i controlat pels grans propietaris (cacics i màfia). El nacionalisme estava molt arrelat des del segle XIX amb la proclamació de l’autoafirmació de la nació italiana.

En la primera dècada del segle XX Giolitti va impulsar una sèrie de reformes que van consolidar el sistema liberal italià i va introduir una nova política exterior que buscava l’expansió colonial. D’aquesta manera, el nacionalisme italià es convertirà en un moviment agressiu que buscava en el passat imperial romà els estímuls necessaris per justificar l’imperialisme i el colonialisme tardà. El 1911 Itàlia annexionava Líbia com a colònia tot i no tenir cap riquesa en el seu territori. Líbia seria el punt d’entrada d’Itàlia a Àfrica. Aquest fet va fer convenient una reforma electoral que obrís en part el sufragi a l’Itàlia del nord per rebre el suport popular per a l’empresa imperial.

Giolitti.jpg

Giovanni Giolitti

El 1912 s’instaurava el sufragi masculí per aquells homes de més de 21 anys que sabessin llegir i escriure i als majors de 30 anys que haguessin complert el servei militar. La política italiana s’obria així a la política de masses. El 1913 es ratificava la victòria electoral dels grups liberals i conservadors tradicionals amb un fort creixement del Partit Socialista italià (PSI) i del Partit Popular italià (PPI) catòlic i confessional que tenia un programa de reforma social que va atreure a les classes mitjanes.

Cambra de diputats del parlament italià (1913-1924):

1913 1919 1921 1924
PCI 16 18
PSI 52 156 122 22
PSU 60 25
Republicans 9 9 7 7
PPI 29 100 107 40
Constitucionalistes 410 209 34
Bloc Nacional 275
Llista nacional 355
Partit Feixista* (35) (20)
Altres 8 34 8 14
TOTAL 508 535
Majoria 255 268

El control de les elits es posarà en qüestió després de la Primera Guerra Mundial quan Itàlia va declarar-se neutral en un principi però va acabar entrant en guerra al costat de l’Entesa després dels acords secrets de Londres de 1915. Els sectors bel·licistes partidaris de la participació d’Itàlia a la guerra consideraven que la neutralitat deixava el país com una potència de segona fila com Espanya i que s’havia d’actuar contra Àustria per incorporar la zona est de Venècia, el sud del Tirol i altres objectius al Mediterrani oriental (projecció cap a Grècia i la costa dàlmata). Els intervencionistes van practicar un fort nacionalisme per afavorir la participació d’Itàlia a la guerra mentre que el PSI estava dividit entre el sector maximalista majoritari i els sectors reformistes però era contrari a la participació a la guerra.

Mussolini va mostrar-se favorable a favor de l’entrada d’Itàlia a la guerra i des d’Avanti, l’òrgan de premsa del PSI, va iniciar una forta campanya favorable a la guerra. Finalment, Mussolini va abandonar el PSI per formar el seu propi moviment des del diari El Poble Italià que tenia un finançament ocult proporcionat pels grans industrials del país que tenien interessos en participar del conflicte.

Mussolini_sul_Carso.jpg

Mussolini a les trinxeres del front italià de la Gran Guerra

Finalment, Itàlia entrava a la Primera Guerra Mundial aportant 7,5 milions de soldats que majoritàriament provenien del sud del país. El saldo final del conflicte bèl·lic va ser superior als 700.000 morts i un milió de ferits. En acabar la guerra, la frustració que va produir la no concessió de les aspiracions territorials italianes amb la negativa a l’annexió del Fiume va generar una forta crisi. El nacionalisme es veia reforçat per la sensació de frustració (vittoria mutilata) i va generar una forta mobilització amb la figura de G. D’Annunzio al capdavant.

D'Annunzio.jpg

Gabriele D'Annunzio

Tot i pertànyer al bàndol dels vencedors, Itàlia no va obtenir les compensacions territorials i econòmiques que esperava. La suma d’aquests factors va crear una situació que el govern va ser incapaç de solucionar. Els tractats de pau de Paris van concedir a Itàlia el Tirol del nord i l’Alto Adigio però no van satisfer les seves pretensions a la costa dàlmata. El Fiume havia estat atribuït pels tractats de pau a Iugoslàvia tot i les pretensions del primer ministre italià Orlando i el nacionalisme italià més radical encapçalat pel poeta D’Annunzio la considerava italiana.

Així, D’Annunzio va organitzar un grup d’excombatents per ocupar el Fiume i forçar la seva annexió. El govern italià no va acceptar aquesta política de fets consumats i no va reconèixer l’annexió del Fiume el que va convertir els partits constitucionals i l’elit política italiana en un objectiu més de les crítiques nacionalistes. D’annunzio va utilitzar per ocupar el Fiume el 1919 una escenografia on proliferaven els uniformes, les formacions i les senyeres italianes, una escenografia que el feixisme faria seva de seguida. Finalment, Giolitti va signar el Tractat de Rapallo el 1920 on es declarava el Fiume com a ciutat lliure.

El sentiment de frustració s’accentuava entre els sectors nacionalistes. A més, l’economia italiana es trobava en una situació molt feble, arruïnada per la guerra, ia fragilitat dels governs italians impossibilitava el prendre les reformes financeres i socials necessàries per superar la crisi.

Mussolini_and_D'Annunzio.jpg

Benito Mussolini i Gabriele D'Annunzio

El 1919 es produïa una nova reforma electoral que universalitzava el sufragi masculí en plena crisi política, econòmica, social i d’identitat nacional. Itàlia es convertirà en un dels espais més agitats d’Europa el que el 1919 suposarà un canvi de signe polític a les eleccions. Els partits tradicionals van perdre la majoria i van veure com creixien amb força el PSI (156 escons) i el PPI (100 escons). El resultat de les eleccions de 1919 va donar lloc a un nou joc d’aliances per formar un govern amb el suficient recolzament popular i parlamentari.

Tot indicava que s’estava ensorrant el règim liberal que es trobava desbordat per l’agitació nacionalista produïda pel rebuig dels tractats de Versalles que potenciaven el regne de Iugoslàvia impedint l’expansió italiana als Balcans. Els moviments reivindicatius s’havien intensificat tant en la indústria com en l’agricultura entre 1919 i 1920, els “dos anys rojos”. La manca d’activitat industrial generava atur, el deute extern hipotecava els pressupostos, l’alça dels preus perjudicava amplis sectors socials, al sud del país els camperols ocupaven terres i les vagues obreres es multiplicaven a les ciutats del nord. L’estiu de 1920 la crisi era general.

A la forta inestabilitat social li va succeir una forta agitació política. Els sectors maximalistes del PSI va plantejar-se la sortida revolucionària a la crisi tot i no ser un grup homogeni. El sector liderat per Serrati era partidari de concentrar-se en la conquesta del poder per la via electoral per poder realitzar la transició cap a un nou estat socialista italià. Altres sectors del socialisme (Bordiga) creien que per la via electoral no s’arribaria al poder i plantejaven una insurrecció de tipus bolxevic per fer-se amb el poder. El socialisme tenia la seva base electoral al nord i al centre del país però en el sud subdesenvolupat no tenia recolzament.

D’altra banda, Turati optava per la via parlamentària creant una coalició de govern que incorporés el PPI de Dom Sturzo. Les alternatives al règim liberal italià després de 1919, però, requerien d’una política de masses que ni PSI ni PPI van aconseguir portar a terme.

Les bases socials del feixisme

divendres, 28/01/2011

Des del punt de vista social, els partits de caràcter feixista mai van aconseguir totalment el suport popular de la població, tot i que la seva base social, molt reduïda en els seus inicis, va anar incrementant-se considerablement fins arribar a ser una de les principals forces polítiques de països com Itàlia o Alemanya.

hitler-at-dortmund.jpg

El feixisme va reclutar els seus primers seguidors entre els sectors socials desarrelats, especialment oficials i excombatents desmobilitzats després de la fi de la Primera Guerra Mundial, que van tenir una adaptació difícil a la vida civil de la postguerra. En el context de crisi cultural del tombant de segle, els moviments feixistes també van tenir el suport de joves activistes i romàntics molt impressionats per l’impacte de la Gran Guerra i que expressaven la seva frustració per la ineficiència del sistema liberal.

Els canvis socials que va provocar la guerra van donar a la petita burgesia una força que aquesta classe social mai havia tingut. Perjudicades per la forta crisi econòmica, no sentint-se satisfactòriament representades pels partits burgesos tradicionals ni pels partits proletaris internacionalistes, i espantades per la possible expansió del comunisme les classes mitjanes urbanes i rurals serien un dels suport dels nous partits autoritaris.

Igualment, els feixismes també tindrien suports des de determinats sectors d’una classe obrera desencantada davant la crisi. Aquests sectors obrers provenien de partits radicals d’esquerra i van trobar atractiu el llenguatge extremista i el missatge violent que els oferia el feixisme.

ORIGEN SOCIAL DE LA MILITÀNCIA FEIXISTA A ITÀLIA (1922)
Treballadors de la terra 24,4%
Professions liberals 16%
Obrers 15,4%
Estudiants 13%
Agricultors 12%
Comerciants i artesans 9,2%
Funcionaris 4,8%
Industrials 2,8%
Ensenyants 1,1%
Mariners 1%

D’altra banda, els sectors industrials que s’havien beneficiat de la guerra van tenir problemes de reconversió en temps de pau. La creixent conflictivitat social i l’amenaça revolucionària serien motius d’alarma permanent i la crisi econòmica dels anys trenta provocaria una caiguda de la producció i dels beneficis que aprofitarien tant Hitler com Mussolini per rebre el suport de la gran indústria. Amb el suport dels grans empresaris i els terratinents el feixisme va poder consolidar la seva posició en l’Europa d’entreguerres.

masas nazismo.jpg

Al principi, els grans empresaris i els terratinents van finançar el feixisme per emprar aquestes organitzacions com una força de xoc contra el creixement de les organitzacions socialistes i comunistes. Més endavant, però, les van ajudar per afavorir la instauració d’un poder executiu fort, capaç de reorganitzar i controlar l’economia per superar la crisi i aturar l’agitació obrera. Això va ser possible gràcies a l’eliminació de la part demagògica, revolucionària i anticapitalista dels programes polítics feixistes.

ORÍGEN SOCIAL DE LA MILITÀNCIA DEL PARTIT NAZI (1930)
Obrers 28,1%
Empleats 25,5%
Pagesos independents 14,1%
Artesans 9,1%
Funcionaris 8,3%
Comerciants 8,2%
Empleats domèstics 3,6%
Professions liberals 3%

Finalment, la presa del poder per part del feixisme i el nazisme no pot explicar-se sense els suports que van rebre des de dues de les principals institucions dels Estats liberals democràtics: l’exèrcit i la policia, els quals van tolerar, i en ocasions participar activament, de la violència que les organitzacions feixistes exercien per espantar els seus enemics i per conquerir el poder.