Arxiu de la categoria ‘14 Els totalitarismes: Feixisme i Nazisme’

Els poders de Mussolini

dilluns, 18/04/2011

Un cop controlat el parlament amb la desaparició de l’oposició política, Mussolini va atorgar-se a si mateix amplis poders a través del desenvolupament de les Lleis Feixistíssimes, desenvolupades entre 1925 i 1926. Sistemàticament, el dictador va anar desmuntant el sistema democràtic i assumint el control d’Itàlia. S’establia un nou règim de tipus corporatiu, amb un sindicalisme obligatori jerarquitzat, la vaga il·legalitzada i un parlament merament consultiu (Cambra dels Fasci i de les corporacions). Va crear-se una policia política, van eliminar-se els altres partits polítics i els sindicats obrers, i va introduir-se la censura a la premsa.

Concentracion fascista en Genova.jpg

Per exemple, aquest és un extracte de la llei feixista de 24 de desembre de 1925 que atorgava uns poders il·limitats a Mussolini:

És l’encarnació suprema del poder executiu; elegeix els seus ministres, que són responsables davant del rei, però també davant d’ell; ell decideix el nombre de ministeris i pot assumir personalment diverses carteres ministerials; forma part del consell de tutela dels membres de la família reial i exerceix les funcions de camarlenc de la corona; les cambres no poden abordar cap qüestió sense el seu consentiment previ; transcorregut un termini de tres mesos, té el dret de tornar a presentar un projecte de llei prèviament rebutjat per una de les dues cambres […].

Qualsevol persona que atempti contra la vida, la integritat física o la llibertat de cap de govern serà castigada amb una reclusió que tindrà una durada no inferior a quinze anys, i en cas d’un atemptat fatal se’l condemnarà a mort. Qualsevol persona que ofengui amb actes o paraules el cap de govern serà castigat amb una pena de reclusió de sis a trenta mesos.

El programa del feixisme italià

dissabte, 16/04/2011

En una situació d’efervescència nacionalista italiana, el 1919, Benito Mussolini va crear a Milà la seva organització, el Fasci Italiani di Combattimento, en referència a la unitat italiana i a un símbol de la Roma imperial –el fascio era una arma representativa de la legió imperial romana–. Mussolini encara no era el principal líder nacionalista però estava iniciant el seu ascens polític, passant de liderar l’ala radical del Partit Socialista a convertir-se en un nacionalista extrem, director del diari Il Popolo d’Italia, des de les pàgines del qual exigia una política exterior agressiva i una política anticomunista extrema.

Mussolini-Bosworth.jpg

El Fascio era un grup paramilitar de caràcter ultranacionalista, els membres del qual s’identificaven per la camisa negra i la gorra militar. Els seus objectius eren forçar les reformes socials i reivindicar els territoris no recuperats (irredenti) a Dalmàcia. El seu nucli principal estava integrat per gent molt variada: antics anarquistes i sindicalistes revolucionaris, socialistes partidaris de la intervenció d’Itàlia en la guerra lligats a Mussolini, ultradretans, nacionalistes i combatents de les forces d’assalt (arditi).

Defensors a ultrança de les reivindicacions nacionalistes, els feixistes van presentar inicialment, l’agost de 1919, un programa de caràcter socialista revolucionari:

Per als problemes polítics:

a. Sufragi universal […].

Pel que fa als problemes socials propugnem:

a. L’aprovació immediata d’una llei que asseguri i garanteixi la jornada de vuit hores.

b. Un salari mínim […].

d. El trasllat d’indústries i serveis públics a les organitzacions proletàries […].

Quant als problemes militars:

c. Una política internacional que tingui com a objectiu elevar el lloc de la nació italiana fina a la màxima altura […].

Pel que fa als problemes financers:

a. L’establiment d’un fort impost sobre el capital, de manera que actuï com a anivellador parcial de la riquesa.

b. Confiscació de tots els béns dels ordres religiosos […].

Però, el 1921, Mussolini, conscient de la necessitat de consolidar els incipients suports de la classe mitjana, la gran patronal italiana, els terratinents, els pagesos propietaris l’exèrcit i la policia si volia arribar al poder, va canviar de tàctica i el seu moviment es va convertir en el Partit Feixista, d’ultradreta. El feixisme abandonava així la tàctica revolucionària i va preparar-se per a la lluita parlamentària, a la vegada que es convertia en un moviment de repressió de les organitzacions sindicals obreres i camperoles. D’aquesta manera, la irrefrenable violència exercida pels escamots feixistes, juntament amb un decantament polític progressiu cap a la dreta, van ser els principals instruments per aconseguir el poder.

Aquest és un extracte del nou programa ultradretà del Partit Nacional Feixista, publicat a Il Popolo d’Italia el 27 de desembre de 1921:

Principis de la política interior:

L’Estat ha de ser el guardià zelós, el defensor i el propagador de la tradició nacional, del sentiment nacional, de la voluntat nacional.

Principis de la política exterior:

Itàlia ha de recuperar la funció de baluard de la civilització llatina al Mediterrani i imposar l’imperi de la llei sobre els pobles de nacionalitat diferent lligats a Itàlia.

Principis de la política social:

El feixisme reconeix la funció social de la propietat privada, que és alhora un dret i un deure […].

El Partit Nacional Feixista s’esforçarà a disciplinar les lluites […] entre les diferents classes, i a sancionar i fer respectar […] la prohibició de la vaga dels serveis públics.

El rebuig nazi de la igualtat

dissabte, 16/04/2011

Una de les característiques generals dels feixismes va ser el seu racisme i la consideració de la inferioritat de tots aquells que no eren de raça blanca. Però, seria el nazisme qui millor articulés el racisme, i en concret l’antisemitisme, com un element central de la seva doctrina gràcies a l’anomenat biologisme nazi, basat en la superioritat de la raça ària, la qual tenia l’obligació de subjugar les races inferiors.

El nazisme va incorporar les velles doctrines de la comunitat racial alemanya, com el fet de considerar la raça ària o germànica com a superior als altres pobles, en el seu programa de govern, i d’aquí va derivar-se l’antisemitisme o el menyspreu pels eslaus o els gitanos. Tot i que el biologisme nazi, és a dir, la creença en la desigualtat dels individus fonamentada en lleis científiques, va comportar l’extermini de població eslava, gitana o soviètica, el grup de víctimes més ampli del nazisme va ser la comunitat jueva.

Així expressava Alfred Rossenberg, un dels principals teòrics del biologisme nazi, el rebuig de la igualtat a la seva obra El mite del segle XX:

La nova doctrina de la humanitat […] també va encunyar, ja cap a l’any 1740, la frase-impacte política dels últims 150 anys, “Llibertat, Igualtat, Fraternitat”, i va crear la caòtica democràcia, desintegradora de pobles […]. Gràcies a la prèdica de l’humanitarisme i a la doctrina de la igualtat, qualsevol jueu, negre i mulat va poder arribar a ser ciutadà de ple dret en un Estat europeu; gràcies a la preocupació humanitària per l’individu, als Estats europeus proliferen institucions de luxe per a malalts incurables i bojos.

Feixisme, Estat i democràcia

dimarts, 12/04/2011

La ideologia feixista es caracteritzava, entre d’altres elements, pel rebuig dels valors proposats per la Il·lustració i la Revolució francesa, tot considerant la desigualtat entre les persones i els pobles com un fet natural, la conveniència de la subordinació de la llibertat individual als interessos de l’Estat i la negació de la separació de poders. L’Estat és el representant de la nació que és el valor suprem del feixisme. Tots els individus han d’estar al servei d’un Estat que es presenta omnipresent i omnipotent superant el concepte de simple dictadura.

La nació és el principi fonamental, identificador de la comunitat, però ja no és la nació de ciutadans lliures heretada de la Il·lustració, sinó la comunitat orgànica amb un destí comú. Considerant que les formes d’organització de les institucions basades en la representació democràtica han estat superades, i que les llibertats de reunió, manifestació o expressió mai no havien de posar en dubte la ideologia governamental ni aspirar a un canvi de règim polític. El feixisme defensava l’establiment d’un Estat totalitari capaç de controlar totes les esferes de la vida (política, econòmica i social), propugnant la primacia de l’Estat sobre l’individu.

El 1932, a La doctrina del feixisme, el mateix Benito Mussolini expressava la seva concepció de l’Estat i el rebuig de la democràcia:

Mussolini.jpg

Benito Mussolini

Com que és individualista, el sistema de vida feixista posa en relleu la importància de l’Estat i reconeix l’individu només en la mesura que els seus interessos coincideixen amb els de l’Estat [..]. El liberalisme va negar l’Estat en nom de l’individu: el feixisme reafirma els drets de l’Estat com l’expressió de la veritable essència del que és individual. La concepció feixista de l’Estat ho abasta tot; fora de l’Estat no poden existir, i encara menys valer, ni valors humans ni espirituals. Entès d’aquesta manera, el feixisme és totalitarisme.

El feixisme, en definitiva, no solament és un legislador i fundador d’institucions, sinó un educador i un promotor de la vida espiritual. No intenta simplement remodelar les formes de vida, sinó també el seu contingut, el seu caràcter i la seva fe. Per aconseguir aquest propòsit imposa la disciplina i fa ús de la seva autoritat, impregnant la ment i regint amb imperi indiscutible […].

El feixisme nega que el nombre, pel fet de ser nombre, pugui dirigir les societats humanes, nega que aquest nombre pugui governar gràcies a una consulta periòdica. Afirma la desigualtat indeleble, fecunda i benefactora dels homes, que no és possible anivellar gràcies a un fet mecànic i exterior com el sufragi universal. Es poden definir els règims democràtics com els que donen al poble, de tant en tant, la il·lusió de la sobirania. Però la sobirania efectiva reposa sobre altres forces, sovint irresponsables i secretes. La democràcia és un règim sense rei, però reemplaçat per nombrosos reis, sovint més exclusius, més tirànics, més ruïnosos que un rei […].

El feixisme rebutja en la democràcia l’absurda barreja convencional de la igualtat política, l’hàbit d’irresponsabilitat col·lectiva, el mite de la felicitat i el progrés indefinits. Però si la democràcia es pot comprendre de forma diferent, si no vol dir reagrupar el poble al marge de l’Estat, el feixisme pot ser definit, pel qui escriu aquestes línies, com una “democràcia organitzada, centralitzada, autoritària” […].

Ni agrupacions (partits polítics, associacions, sindicats), ni individus fora de l’Estat. En conseqüència, el feixisme s’oposa al socialisme, que disminueix el moviment històric fins a reduir-lo a la lluita de classes, i que ignora la unitat de l’Estat, que fon les classes en un únic bloc econòmic i moral. Per la mateixa raó, el feixisme és enemic del sindicalisme.

L’evolució política i econòmica universal, després del crac de 1929, ha reforçat encara més aquest punt de vista doctrinal. És l’Estat el que domina. El que es diu crisi no es pot resoldre més que per l’Estat i dins l’Estat. L’únic que pot resoldre les dramàtiques contradiccions del capitalisme és l’Estat.

El feixisme vol un Estat fort, poderosament organitzat i sustentat en una àmplia base popular. L’Estat feixista s’atribueix, a més a més, el domini econòmic. Gràcies a les institucions corporatives, socials i econòmiques, creades per ell, la influència de l’Estat arriba als últims racons, mentre que dins l’Estat circulen, enquadrades a les seves respectives organitzacions, totes les forces polítiques, intel·lectuals i econòmiques de la nació.

El superhome de Nietzsche

dimarts, 12/04/2011

L’ambient de crisi cultural explica el sorgiment de filosofies antimaterialistes i la reacció contra el positivisme en les darreries del segle XIX, amb la publicació d’obres tant perdurables com les de Friedrich Nietzsche. Aquest filòsof alemany va manifestar, en obres com Així parlà Zaratustra (1883-1885), la necessitat d’una reorganització total dels valors que la societat occidental havia considerat normals en el darrer segle. Zaratustra anunciava l’arribada d’un nou tipus d’home, d’un heroi que se situaria per sobre dels valors ja caducats del segle XIX, un superhome viril i guerrer, el constructor d’un nou ordre.

Nietzsche.jpg

Friedrich Nietzsche

Aquest és un extracte de l’obra del filòsof alemany:

Vosaltres, homes superiors, heu d’aprendre això de mi: al mercat ningú no hi creu en els homes superiors. I si voleu parlar allà, bé, però la plebs dirà parpellejant: “tots som iguals” […]. Davant Déu! Però ara, aquest Déu és mort. I davant la plebs nosaltres no volem ser iguals. Vosaltres, homes superiors, marxeu del mercat! […] Déu ha mort. Ara, nosaltres volem que visqui el superhome. El superhome és el que jo estimo […]. El que puc amar de l’home és que és un trànsit i un capvespre. Avui, en efecte, les gents petites s’han convertit en senyors: totes prediquen la resignació i la moderació, i la cordura, i la laboriositat, i els miracles, i el llarg etcètera de les petites virtuts. El que és d’espècia femenina, el que procedeix d’espècie servil i, especialment, la barreja plebea. Això és el que vol fer-se l’amo de tot el destí de l’home.

Tot i que la dreta radical va manipular considerablement el pensament del filòsof alemany, no es pot negar que la imatge que evoca el seu Zaratustra sembla un perfecte antecedent dels líders carismàtics del feixisme dels anys vint i trenta del segle XX.

La teoria de les elits i l’ús de la força

dilluns, 11/04/2011

En el context de la crisi moral del tomant dels segles XIX i XX, la sociologia va convertir-se en la ciència social per excel·lència de la mà d’estudiosos com l’italià Vilfredo Pareto (1848-1923), el qual va posar sobre la taula la teoria de les elits, un raonament que considerava que només una petita part de la societat, composada per individus de gran cultura i intel·ligència, eren la responsable exclusiva de la marxa de la història, fet que responia a la concepció de l’evolució de la humanitat segons la voluntat del poble.

Vilfredo_Pareto.jpg

Vilfredo Pareto

A més, segons Pareto aquestes elits o classes dirigents tindrien justificada la utilització de la força per romandre en el poder, tal i com va exposar a la seva obra Tractat de sociologia general (1916):

Sovint, les classes superiors tenen repugnància, quan arriba la seva decadència, a l’ús de la força […]. L’ús de la força és indispensable a la societat i si una classe governant no hi vol recórrer, és necessari, almenys a les societats que continuïn subsistint i prosperant, que aquesta classe cedeixi el lloc a una altra que vulgui i sàpiga fer servir la força. De la mateixa manera que la societat romana va ser salvada un dia de la ruïna per les legions de César i per les d’Octavi, podria passar que la nostra societat fos salvada un dia de la decadència […].

El feixisme italià esdevé així deutor de l’obra de Pareto. Emparant-se en obres com aquesta, els feixismes justificarien l’ús de la violència per fer-se amb el poder per mantenir l’ordre social amenaçat per l’avenç del socialisme i el comunisme i la pròpia decadència del sistema parlamentari. Així, Mussolini va ser vist per molts d’aquests intel·lectuals com una reacció d’ordre contra la decadència burgesa.

La crisi de les democràcies en el període d’entreguerres

dilluns, 11/04/2011

Cap a 1920, l’Europa de la postguerra estava formada per vint-i-vuit Estats, i tots, excepte Hongria i Rússia (URSS) eren democràcies o sistemes parlamentaris. Ara bé, tot i l’aparent triomf de les democràcies que va seguir la Primera Guerra Mundial, els governs democràtics no van ser capaços de resoldre els greus problemes polítics, socials i econòmics que es plantejaven en el període d’entreguerres. Per aquesta raó, amplis sectors de la població van creure que la democràcia liberal parlamentària representava un sistema democràtic caducat i incapaç de fer front els nous i dramàtics problemes derivats de la postguerra, i van defensar la necessitat d’articular Estats forts i autoritaris per afrontar la situació.

El comte Carlo Sforza (1878-1952), polític i diplomàtic italià durant la monarquia de Víctor Manuel III, va dimitir i va exiliar-se a París quan Mussolini va pujar al poder. A la seva obra Dictateurs et dictatures d’après-guerre (1931) analitzava d’aquesta manera el procés de crisi de les democràcies que afectava l’Europa del període d’entreguerres i va comportar l’ascens dels feixismes:

No va ser sinó després de la Primera Guerra Mundial quan les dictadures van irrompre a Europa […].

Si hem de ser francs, sota la pomposa divinització de l’Estat no era difícil descobrir algunes passions i alguns egoismes. Aquestes passions eren: la revenja ofensiva de les democràcies contra les democràcies, sota una forma violenta que és l’efecte dels hàbits de la guerra; la lluita incitada pels industrials i els grans terratinents contra el perill bolxevic, en realitat contra tota forma de moviment socialista; i, finalment, encara que era menys important, si més no fora d’Alemanya, el moviment antisemita.

Un cert desencant respecte a les velles institucions parlamentàries va fer la resta […].

Així, tot i que el model feixista no va implantar-se de manera general, sí que va ser un element característic i extens en l’Europa d’entreguerres. Instal·lat plenament a Itàlia (Mussolini) i Alemanya (Hitler), va tenir manifestacions perifèriques i particulars en diversos països europeus: Portugal amb la dictadura de Salazar (1928); Espanya amb les dictadures de Primo de Rivera (1923) i Franco (1939); la Grècia de Metaxas (1936), Àustria, Hongria i Romania, entre d’altres.

La política econòmica nazi

dimarts, 5/04/2011

Amb l’arribada de Hitler al poder com a conseqüència directa de la crisi, el nazisme optaria per solucions que derivaven de la seva ideologia. I la primera víctima del nou règim seria la democràcia liberal i amb ella desapareixeria la conflictivitat social per la repressió sobre els sindicats i els partits polítics oposats al nazisme. Amb el nazisme es va imposar el control de l’Estat sobre l’economia afavorint la concentració industrial i les obres públiques.

L’objectiu de Hitler era aconseguir l’autarquia econòmica mitjançant un pla de grans inversions estatals que permetessin a Alemanya tenir una autosuficiència total en el sector primari i en el sector industrial. Però el que més va contribuir a la reactivació de la indústria alemanya va ser el rearmament, destinat a crear un gran exèrcit amb molts mitjans mecànics. La introducció del servei militar obligatori el 1935 va reduir encara més el nombre d’aturats. Aquesta política, però, si bé posava fi a la crisi econòmica (el 1935 ja s’havia recuperat el nivell de producció de 1929), només es podia mantenir amb l’objectiu d’una futura guerra. I esclatada la guerra, només va poder mantenir-se gràcies a l’explotació econòmica dels països ocupats i a la mà d’obra esclava que suposaven els jueus i la resta d’asocials perseguits pel nazisme.

El 1933, el diari francès Le Temps ja publicava aquest anàlisi al voltant de les relacions entre la gran indústria i el nazisme:

Més o menys s’han determinat ara aquestes influències; es tracta d’alguns caps de la gran indústria que van ser els primers a fomentar el moviment hitlerià amb l’esperança de poder destruir, gràcies als nazis, el poder dels socialdemòcrates […]. Sense dubte, el programa de Hitler comporta mètodes demagògics difícils de conciliar amb un règim capitalista sanament comprés, però la idea era que els nacionalsocialistes, sòlidament enquadrats per elements conservadors i cridats a participar en les responsabilitats del poder, es prestarien per si mateixos a tots els enfocaments necessaris.

El 1946, davant del Tribunal de Nuremberg, l’industrial Alfred Krupp von Bohlen, posteriorment condemnat pels crims de guerra nazis, va explicar el perquè del suport de la industria alemanya al règim hitlerià:

L’economia té la necessitat d’un desenvolupament sa i progressiu. Els nombrosos partits lluitaven entre ells en mig de l’anarquia… Nosaltres, els de la firma Krupp, no som idealistes, sinó realistes. Teníem la impressió que Hitler ens donaria la possibilitat d’un desenvolupament sa. D’altra banda, ho va fer. Al principi havíem votat pel Partit Popular, però els conservadors no podien governar el país: eren massa dèbils.

Alfred Krupp von Bohlen.jpg

Alfred Krupp von Bohlen

En aquesta lluita implacable per la subsistència i el poder, necessitàvem ser conduits per una mà forta i dura. La de Hitler ho era. Després dels anys passats sota la seva conducció, ens sentíem molt a gust. Només olíem un sistema que funcionés bé, i que ens donés els mitjans per a treballar tranquil·lament. He dit que ho ignorava tot sobre l’extermini dels jueus, i he d’afegir que, com diu la dita popular, “quan es compra un bon cavall no es repara en alguns defectes”.

Tanmateix, també dins de la indústria alemanya van existir algunes veus crítiques amb el sistema econòmic del nazisme, com va ser el cas de Fritz Thyssen, el principal empresari del sector de l’acer a Alemanya, el qual després d’haver col·laborat en època de pau amb el nazisme va fugir del país en esclatar la Segona Guerra Mundial i va realitzar aquestes declaracions al diari argentí La Nación el desembre de 1941:

Hitler i els dirigents nazis presumien d’haver alliberat el poble alemany de la misèria en la qual es trobava en haver reconstruït l’economia i haver creat ocupació per a tots. Quan Hitler va assumir el poder, Alemanya tenia entre sis i set milions d’aturats. Hi havia una crisi econòmica terrible […].

Fritz Thyssen.jpg

Fritz Thyssen

Però l’anomenada restauració econòmica del règim nazi és una mera façana. En veritat, Hitler no ha creat riquesa. Ha deixat exhaustos tots els recursos d’Alemanya. S’han malgastat els impostos i el poble ha perdut els estalvis. Avui s’està esfondrant tota l’estructura econòmica del règim sota la tensió de la guerra. En realitat, Hitler va anar a la guerra perquè, malgrat la seva poca sagacitat, va comprendre que abans no hagués passat gaire temps, els seus mètodes econòmics provocarien la inflació i la ruïna total del país.

El camí cap a la Segona Guerra Mundial: el fracàs de la política d’apaivagament

divendres, 11/03/2011

Un cop reforçats els llaços entre Alemanya, Itàlia i el Japó, Hitler va passar a prendre la iniciativa cap finals de 1937. Aleshores, el temor de les democràcies, en especial de Gran Bretanya, a l’esclat d’una nova guerra en territori europeu va dur-les a practicar una política d’apaivagament, tot realitzant determinades concessions que calmessin els projectes expansionistes dels totalitarismes.

hitler mussolini.jpg

Hitler va revelar els seus plans expansionistes en una reunió amb els seus col·laboradors més estrets, els quals van recollir el programa polític hitlerià en l’anomenat Protocol Hossbach de novembre de 1937. Hitler plantejava que, per assolir l’autarquia i el rearmament del Tercer Reich, calia aplicar dràsticament la idea de l’espai vital.  Alemanya necessitava ocupar nous territoris per satisfer les seves necessitats de matèries primeres per a la indústria bèl·lica i aliments per a la població. I si era necessari per assolir els seus objectius, el führer tenia previst el recurs a la guerra.

expansionismo nazi.png

L’Anschluss. El fracassat intent d’annexió d’Àustria de 1934 no havia fet que el nazisme oblidés aquesta antiga reivindicació hitleriana. I el 1938 va presentar-se una nova ocasió per a intentar-la, comptant amb unes perspectives molt més favorables als interessos del Tercer Reich ja que ara la Itàlia de Mussolini, alineada amb Alemanya a l’Eix Roma-Berlín, ja no havia de ser un obstacle per a la unificació.

Així, la pressió de Hitler sobre Àustria va anar incrementant-se, fins al punt que el febrer de 1938 va exigir-se al canceller austríac Von Schuschnigg el nomenament del nazi Seyss-Inquart com a Ministre de l’Interior mentre les tropes alemanyes entraven a Viena. En un darrer intent per evitar el pitjor pel seu país, Von Schuschnigg va convocar un plebiscit per al 13 de març, però la pressió militar alemanya va obligar a suspendre’l en bona part del país.

L’ocupació va comportar que el canceller fos substituït per Seyss-Inquart, el qual va demanar immediatament l’entrada de les tropes alemanyes al país. La unió, l’Anschluss, entre Àustria i Alemanya es produïa el mateix 13 de març. Sotmesa la unió a un nou plebiscit, el 10 d’abril, Àustria va referendar la unificació pel 99,73% dels vots. Durant les setmanes següents, 70.000 persones, incloent socialdemòcrates, comunistes, jueus o altres dissidents potencials, van ser empresonats o enviats a camps de concentració.

Anschluss_Österreich,_Wien.jpg

Els Sudets. El següent de Hitler pas va ser Txecoslovàquia. Si la política nacionalista del nazisme havia portat a la unió amb Àustria sense que es produís una reacció internacional, també a Txecoslovàquia hi havia una minoria de població de llengua alemanya: els anomenats tres milions d’alemanys del sud, els Sudets, situats just al costat de la frontera entre ambdós països en una zona rica en mines i indústries.

El 1938, el cap del Sudeten Deutsche Partei, un partit filo-nazi,  va exigir l’autonomia del territori dins de Txecoslovàquia per poder integrar-se en el Tercer Reich, mentre Alemanya ja es preparava militarment per a iniciar l’ocupació. Però aquesta acció podia tenir conseqüències ja que Txecoslovàquia era un Estat aliat de França i la URSS, el que feia preveure que en aquesta ocasió sí que es produiria una oposició internacional decidida contra l’expansionisme nazi.

Les amenaces de Hitler van tenir efecte i, sobtadament, Chamberlain, el primer ministre britànic, va desplaçar-se a Alemanya per acceptar la reclamació nazi. Quan les reivindicacions de Hitler van ampliar-se, Gran Bretanya va acceptar la realització d’una reunió quatripartita per negociar l’annexió. Així, el setembre de 1938, els caps de govern d’Alemanya (Hitler) Gran Bretanya (Chamberlain), França (Dadalier) i Itàlia (Mussolini) van celebrar la Conferència de Munic, en la qual van acceptar l’annexió dels Sudets al Tercer Reich, sense el consentiment de Txecoslovàquia, a canvi d’unes concessions insignificants. La Conferència de Munic va suposar una nova victòria de Hitler, tot i que la política d’apaivagament britànica va rebre el suport de l’opinió pública internacional i Chamberlain era aclamat al seu retorn a Londres com a salvador de la pau.

Münchener_Abkommen,_Staatschefs.jpg

Però la qüestió txecoslovaca no va acabar aquí i l’èxit de Munic seria el primer pas cap a una nova reivindicació nazi. El març de 1939 els alemanys van ocupar Praga, trencant Txecoslovàquia i els acords de Munic. Eslovàquia proclamava la seva independència donant lloc a la formació del Protectorat de Bohèmia i Moràvia com a Estat satèl·lit del Tercer Reich. A continuació, els totalitarismes prosseguirien la seva expansió: aquell mateix mes Hitler va annexar el port de Memel (a Lituània) i a l’abril Mussolini va ocupar Albània.

D’aquesta manera, es demostrava que la política d’apaivagament articulada a través de la diplomàcia de contenció era un instrument incapaç d’aturar les ambicions alemanyes. I mentre les democràcies es veien superades per la política de la força dels totalitarismes, aquests estrenyien les seves relacions amb la signatura, el maig de 1938, del Pacte de l’Acer, una aliança de caràcter ofensiu.

El Pacte de No Agressió Germanosoviètic. La següent reivindicació de l’Alemanya nazi es referiria a Polònia: el territori de Danzing i el corredor que separava la Prússia Oriental de la resta d’Alemanya. I així, Hitler va preparar el pla d’invasió. Però, l’annexió de Txecoslovàquia va fer que Gran Bretanya i França canviessin la seva actitud i, l’agost de 1939, van donar garanties a Polònia davant l’amenaça nazi. Tot i això, Hitler, després de la concatenació d’èxits dels darrers mesos, va mostrar-se convençut que ni britànics ni francesos anirien a la guerra per Danzing.

Un cas contrari podia ser l’actitud de la URSS de Stalin. Hitler, a través del ministre d’Afers Estrangers nazi Von Ribbentrop, va negociar amb el seu homòleg Molotov la neutralitat soviètica davant la invasió de Polònia, i la incompatibilitat ideològica no va ser un problema per arribar a un acord de No Agressió. El pacte, signat el 23 d’agost de 1939, suposava, a més, la signatura d’un protocol secret que incloïa un acord pel repartiment del territori polonès entre el Tercer Reich i la URSS i el vistiplau alemany a les reivindicacions soviètiques sobre Finlàndia, els territoris bàltics i Bessaràbia.

MolotovRibbentropStalin.jpg

particion polonia.jpg

L’aliança contra natura entre l’Alemanya nazi i la URSS per beneficiar-se del repartiment de Polònia també era tàctica. Hitler, en previsió de la possibilitat que l’ocupació polonesa fes esclatar la guerra amb França i Gran Bretanya, volia evitar un conflicte amb dos fronts oberts i amb aquesta maniobra va assegurar-se la neutralitat soviètica. Stalin, per la seva banda, justificava el pacte per evitar l’aïllament de la URSS en el context internacional i prevenir una possible agressió alemanya.

La sorpresa internacional per la signatura d’aquest acord, però, aviat va veure’s superada per l’esclat de la guerra. El dia 1 de setembre Hitler envaïa Polònia, i Gran Bretanya i França aquesta vegada no van cedir davant l’agressió nazi: el 3 de setembre declaraven la guerra a l’Alemanya nazi. Havia esclatat la Segona Guerra Mundial.

Extension_of_Germany_(1935-1939).png

El camí cap a la Segona Guerra Mundial: la imposició de la força

dimecres, 9/03/2011

Des de l’arribada al poder del nazisme, la situació internacional va començar a modificar-se, tot creant les condicions necessàries perquè esclatés una nova guerra. Així, va posar-se de manifest la incapacitat de la Societat de Nacions com a organisme garant de la pau quan, a la Conferència de Desarmament celebrada a Ginebra el 1932-1933, tot i que va reconèixer-se la igualtat de drets d’Alemanya en l’organisme, Hitler va abandonat la SDN tot rebutjant sotmetre a cap tipus d’arbitratge internacional la qüestió del rearmament alemany.

adolf-hitler.jpg

Un cop abandonada la SDN, Hitler va començar a infringir les limitacions imposades a Alemanya pel Tractat de Versalles. El dictador alemany projectava dominar tot Europa, primer creant un gran Estat nacionalsocialista de base racial (la Gran Alemanya o Gran Reich) que anés més enllà de les fronteres establertes a Versalles, i després dotant aquest territori a través de l’expansionisme i la guerra de l’espai vital necessari per a la seva supervivència.

Engelbert Dollfus.jpg

Engelbert Dollfus

Les primeres iniciatives del nazisme. La unió amb Àustria, prohibida pel Tractat de Versalles, era una aspiració de Hitler, d’orígens austríacs, i de certs sectors nacionalistes de tots dos països. Per materialitzar aquesta unió, el 25 de juliol de 1934, Hitler va fer assassinar a mans dels nazis austríacs al canceller Engelbert Dollfus. Però aquesta acció va descobrir les intencions de l’Alemanya nazi i Itàlia intervindria com a garant de la independència d’Àustria. Mussolini, amic personal del canceller Dollfus, fins i tot va oposar-se a aquesta annexió ocupant el Brenner. Finalment, l’annexió va ser avortada.

D’altra banda, el gener de 1935, el Sarre, territori reclamat per França i que el Tractat de Versalles preveia que, després de quinze anys acabada la Gran Guerra, escolliria lliurement el seu destí, va celebrar un plebiscit. El resultat va ser favorable a la incorporació a Alemanya i el territori va passar a formar part del Tercer Reich. Poc després, el mes de març, el nazisme va restaurar el servei militar obligatori a Alemanya, va crear la Wehrmacht, el nou exèrcit del Reich constituït per 36 divisions, i va articular una força aèria, la Luftwaffe.

La Conferència de Stresa. La remilitarització alemanya, sumada a la pèrdua del Sarre i l’inici de les polítiques expansionistes, va provocar una gran intranquil·litat a França, que veia com el seu antic enemic començava a rearmar-se. La resposta de la República francesa va ser realitzar un important canvi en la seva política exterior i, des del maig de 1935, les diferències amb el règim comunista van passar a un segon pla per donar pas a una aproximació al règim soviètic de Stalin.

Però, la intranquil·litat per l’agressivitat alemanya i per la seva sortida de la Societat de Nacions no eren només una qüestió francesa. Així, l’abril de 1935, representants de Gran Bretanya, França i Itàlia van reunir-se a la Conferència de Stresa on s’articularia un tímid front antialemany que buscava aïllar Hitler i que trencava definitivament amb l’esperit de concòrdia iniciat a Locarno i que havia presidit les relacions internacionals del període d’entreguerres. D’aquesta manera, cap a 1935, semblava que Alemanya es trobava diplomàticament assetjada.

Mussolini Etiopia Italiana 1936.jpgItàlia i la invasió d’Etiòpia. Però, en l’Europa dels anys trenta l’Alemanya nazi no era l’única potència que practicava una política exterior agressiva. Igualment, la Itàlia feixista de Mussolini començava a mostrar ambicions colonials a l’Àfrica oriental, on ja disposava d’alguns territoris: Eritrea, sobre el Mar Roig, i la Somàlia italiana, sobre l’Oceà Índic. Tots dos territoris es trobaven separats per Djibouti en mans de França, la Somàlia britànica i l’antic imperi d’Etiòpia (Abissínia).

La reivindicació italiana sobre Etiòpia ja tenia un antic i infructuós precedent el 1898, però ara la decisió del feixisme de fer-se amb el territori era molt més ferma, tot i que, arribats als anys trenta, el colonialisme de conquesta que volia practicar Mussolini era un fenomen acabat. A més, el país africà estava implicat en les relacions internacions des de que l’emperador d’Etiòpia, el negus Haile Selassie I, havia portat el país a la Societat de Nacions, de la qual formava part des de 1923.

Així, quan la Itàlia feixista va iniciar la invasió d’Etiòpia, el 1935, immediatament va produir-se la reacció internacional i la Societat de Nacions va condemnar la intervenció sobre un país sobirà i va establir sancions econòmiques contra Itàlia. Gran Bretanya desconfiarà de la presència italiana a la ruta de Suez i, si fins aquell moment estava lligada a Itàlia pel front articulat a Stresa, també es sumarà a les sancions internacionals contra l’agressió italiana. Aquest canvi d’actitud britànica, però, només va servir per apropar les posicions del feixisme i el nazisme ja que Mussolini va trencar el pacte de Stresa i va abandonar la Societat de Nacions.

La remilitarització de Renània. Paral·lelament, un cop Alemanya va deixar d’estar aïllada d’Europa, Hitler va seguir desafiant el Tractat de Versalles. Aquest imposava que la vora esquerra del Rin esdevingués un territori desmilitaritzat, que havia de servir com a cobertura de seguretat a França i Bèlgica. Però, el març de 1936, Hitler va denunciar els pactes de Locarno i va procedir a ocupar militarment el Palatinat i la Renània trencant novament el Tractat de Versalles.

Hitler-Nurnberg-1935.jpg

França va intentar d’oposar-s’hi, però no va aconseguir el suport britànic i va veure’s incapaç d’evitar el fet consumat. Les potències europees van acceptar la situació perquè sobreestimaven la capacitat bèl·lica alemanya, i les potències nazi-feixistes percebien la debilitat de les democràcies davant una política de fets consumats. Després de la remilitarització renana, l’única garantia defensiva que li quedaria a la Tercera República francesa serà l’articulació d’un complicat sistema defensiu a la frontera amb Alemanya, la Línia Maginot, que va començar a construir-se el 1937.

mussolini_hitler.jpgL’Eix Roma-Berlín. El juny de 1936, el comte Ciano, gendre de Mussolini i nou Ministre d’Afers Estrangers italià, va iniciar el procés d’aproximació definitiu entre el feixisme i el nazisme. I en resposta a aquesta col·laboració entre els totalitarismes feixistes, Alemanya reconeixia l’annexió d’Etiòpia. A més, quan aquell mateix juliol va esclatar la Guerra Civil espanyola, des d’un primer moment alemanys i italians van donar el seu suport al bàndol nacional de Franco insurrecte contra la República.

La Guerra Civil espanyola va posar novament de manifest la feblesa de les democràcies europees d’entreguerres. A l’agost, la diplomàcia europea va aconseguir la signatura d’un acord de No Intervenció en la Guerra d’Espanya que va ser signat per vint-i-cinc països, entre els quals es trobaven Alemanya, Itàlia i la URSS. Però aquest acord aviat va demostrar-se paper mullat perquè tant Hitler com Mussolini van ajudar amb tropes i material bèl·lic els insurrectes franquistes, i posteriorment la URSS ajudaria la República amb armes i tècnics.

Aquest suport conjunt a la causa franquista va facilitar que, des de l’octubre de 1936, es pugui considerar l’existència d’un Eix Roma-Berlín. Aquest serà un front sòlid, tant per la seva coherència ideològica com per la seva militància anticomunista. Al mes de novembre, Alemanya va signar amb el Japó el pacte AntiKomintern, al qual s’adheririen Itàlia i l’Espanya franquista el gener de 1937, consolidant el definitiu Eix Roma-Berlín-Tòquio que seria un dels blocs de la Segona Guerra Mundial.

mussolini_hitler 2.jpg