Arxiu de la categoria ‘14 Els totalitarismes: Feixisme i Nazisme’

Els distintius de la infàmia

dissabte, 18/05/2013

En els camps de concentració i extermini, els jueus i els altres asocials primer eren privats de la seva humanitat, reduïts a cossos biològics primer, després considerats una cosa i, finalment, assassinats. Els presoners quedaven reduïts a un estat animal, eren deshumanitzats. D’aquesta manera, els nazis feien realitat el seu malaltís somni biològic tot despullant les seves víctimes de la humanitat. Els botxins passaven a ser els únics éssers humans existents en els camps de concentració. Reduïts a coses, la mort dels presoners passava a considerar-se com una simple operació higiènica.

Bundesarchiv_Bild_146-1993-051-07,_Tafel_mit_KZ-Kennzeichen_(Winkel)_retouched.jpg

En aquest context, tots els presoners vestien el mateix uniforme, el pijama de ratlles blaves, i un tatuatge amb el número que els identificava i substituïa la seva antiga identitat personal. A més, estaven classificats en diferents categories en funció del distintiu que se’ls assignava, un distintiu que facilitava el control dels presoners i que es podia superposar en cas d’acumular més d’un “delicte”.

Triangle groc: símbol distintiu dels jueus, els quals s’identificaven amb dos triangles grocs superposats per a recrear l’estrella de David. És més, tots els jueus dels territoris ocupats per l’Alemanya nazi van haver de portar aquest distintiu infame des de 1941.

Judenstern_JMW.jpg

Triangle vermell: símbol distintiu dels presoners polítics (socialistes, comunistes, anarquistes, demòcrates), els primers asocials que van ser empresonats en els camps de concentració després de les primeres onades de depuracions polítiques i professionals a l’Alemanya de Hitler.

Triangle verd: símbol distintiu dels criminals comuns, els quals en moltes ocasions van arribar a exercir la funció del capos de barracó, és a dir, de caps conxorxats amb els nazis per vigilar els altres empresonats a canvi de certs privilegis.

Triangle lila: símbol distintiu dels presoners per delictes religiosos, per exemple ser testimonis de Jehovà.

Triangle rosa: símbol distintiu dels homosexuals, la categoria més baixa dels presoners, aquells que patien el menyspreu i els abusos continuats per part dels nazis i d’altres captius.

Triangle negre: símbol distintiu dels asocials (gitanos, malats mentals, prostitutes, sense sostre, lesbianes o alcohòlics, entre d’altres), els quals eren, segons els nazis, l’exemple absolut de la degeneració i regressió de la raça humana, aquells tumor que era necessari extirpar del nou món feixista sense contemplacions.

SarahEwart-066.jpg

Dachau_Concentration_Camp_Site_-_Dachau_-_Bavaria_-_Germany.jpg

La vida privada d’Adolf Hitler

dijous, 7/02/2013

Eva Braun, la suposada amant de Hitler des del 1932 (tot i que segons alguns historiadors mai no van arribar a dormir junts) i l’esposa quasi pòstuma del dictador, va ser un personatge secret, sense cap paper oficial ni públic en el Tercer Reich, l’existència de la qual els alemanys no van saber fins després de la guerra. Eva tan sols estava present en el cercle privat, íntim, domèstic del Führer, sobretot durant les estades del líder nazi al Berghof, el seu refugi alpí al sud de Baviera. En aquest àmbit, Eva Braun va rodar entre 1937 i 1944 quatre hores de filmacions amateurs en 16 mil·límetres, la majoria en color, i va disparar unes 4.000 fotos. Amb la seva càmera Siemens a la mà, Braun es va convertir en la reportera privilegiada de la domesticitat d’Adolf Hitler. Ningú com ella tenia un accés tan directe al dictador.


Es tracta, doncs, d’unes imatges no oficials, familiars, disteses i bucòliques, fins i tot tendres si no sabéssim res més sobre els personatges que hi surten. En definitiva, un testimoni d’una importància extraordinària. Lluny dels grans fastos, de les impressionants cerimònies del règim nazi, Hitler i la seva cort privada hi apareixen d’estar per casa, passejant, fent broma, prenent el sol o jugant amb els gossos, mentre les decisions del Führer i dels seus alegres sequaços precipiten Europa en la Segona Guerra Mundial i empenyen pobles sencers cap a la mort. D’aquesta manera, el Hitler grandiloqüent i sempre sobreactuat dels seus discursos polítics deixa pas a la contemplació, d’una forma gairebé fetitxista, del Hitler fora dels focus. No és el Führer dels grans discursos, immortalitzat per a l’eternitat per l’objectiu de Leni Riefenstahl, sinó l’home, la cara amable, si això és possible, d’una de les figures més sinistres de la història de la humanitat.

El rastre de les pel·lícules no va ser fàcil de seguir: havien quedat al refugi de muntanya de Hitler i, un cop acabada la guerra, havien estat confiscades per l’exèrcit nord-americà, que mai no els va donar importància. Per a ells eren, senzillament, rotllos de film antics. Ara bé, pels historiadors són un testimoni únic d’una realitat soterrada per la imatge pública del Führer. En un hangar d’avions en desús a Maryland, entre centenars de rotllos de 16 mil·límetres, bona part d’ells rovellats i plens de pols, va emergir el tresor que la humanitat desconeixia: imatges en color de Hitler i alguns dels oficials nazis més importants, com Goebbels o von Ribbentrop. Una visió propera i sense editar de Hitler al seu refugi de muntanya, treballant i jugant, relaxat, prenent-se un cafè amb pastissos. Una visió que ens apropa a una cara polièdrica del dictador que sempre havia quedat enterrada pel drama de les morts que va provocar.

Els orígens de l’esvàstica

dilluns, 5/09/2011

Inconfusible. Ja sigui per influència del cinema, la televisió, la premsa o els llibres d’història no crec que avui dia puguem trobar ningú que davant la imatge de l’esvàstica no identifiqui el símbol i el relacioni amb el nazisme i la figura d’Adolf Hitler. Tanmateix, molt poques persones deuen conèixer que l’origen d’aquesta figura té ben poc a veure amb el nazisme, sinó que pertany a cultures ancestrals, les quals li atorgaven un significat que ben diferent del que li van concedir els fanàtics nazis de l’Alemanya dels anys vint i trenta del segle XX.

esvasticas.gifLa forma més habitual de representar l’esvàstica és aquella que orienta els braços cap a la dreta i és una modalitat que acostuma a representar la sortida del sol, és a dir, la creació, l’inici. També se l’anomena com creu gamada per la seva semblança amb la lletra grega gamma: quatre lletres gamma que neixen d’un punt comú. Però aquesta no és l’única varietat d’esvàstica que podem trobar. Així, en la versió en la qual els braços es troben orientats cap a l’esquerra (també anomenada sauvàstica) el significat s’inverteix i esdevé una representació del sol de tardor, l’ocàs i la destrucció.

El símbol de l’esvàstica ja va ser emprat fa milers d’anys per algunes cultures prehistòriques que l’atribuïen un significat protector. Aleshores era considerat com una mena de talismà amb la capacitat d’atreure bona fortuna i salut per a tots aquells que el portaven. Tanmateix era un element de protecció davant les influències dels mals esperits.

Més endavant, l’esvàstica apareixeria en diferents civilitzacions del món de l’antiguitat, des de les indoeuropees fins a les orientals. Per exemple, a la Xina i el Japó el símbol s’associava amb la longevitat, la fortuna i el poder, fins al punt que existeixen imatges de Buda en les quals podem identificar-la al seu pit com a element de prosperitat. A més, a l’Índia antiga s’associava al déu Ganesa, el protector del gènere masculí, de la llum i de la vida –mentre que la sauvàstica s’associava amb Kali, la deessa portadora del mal i la foscor–.

És així com ens trobem davant d’un símbol iconogràfic força estès en diferents àmbits culturals i geogràfics. En l’àmbit europeu, si viatgem fins a l’antiga tradició escandinava, l’esvàstica va ser àmpliament relacionada amb la figura de Thor, el déu del Tro i fill d’Odin, la deïtat suprema dels nòrdics. I en un marc més proper a la nostra cultura, egipcis, celtes, grecs, etruscs i romans també van emprar la iconografia de l’esvàstica per representar el poder, el sol i l’existència.

Ja en temps del cristianisme, els primers màrtirs de la nova religió que estaria cridada a ser hegemònica a l’Europa medieval farien ús de l’esvàstica en les catacumbes de la Roma imperial, tot convençuts que aquest símbol era una representació perfecta de la pedra sobre la qual Crist havia d’edificar la seva església. I durant l’edat mitjana la creu gamada va seguir acompanyant moltes de les representacions de Jesús.

Arribats a temps més propers, algunes branques de la maçoneria també van fer ús de l’esvàstica dins de la seva complexa trama simbòlica perquè interpretaven que la seva forma representava els quatre punts cardinals de l’Osa Major al voltant del cel.

Flag_of_Nazi_Germany_(1933-1945).png

En definitiva, l’esvàstica té una llarga història de misteri i simbolisme esotèric que en el primer terç del segle XX, quan el nacionalsocialisme alemany va fixar-se en ella com a emblema, va quedar totalment eclipsada i oblidada. Sembla ser que a Hitler va cridar-li l’atenció l’estètica d’aquesta creu en temps de l’Imperi Romà, quan va ser emprada com a símbol per algunes legions en els seus estendards, així com la seva simbologia relacionada amb el poder diví en la cultura nòrdica. La força del nazisme va acabar per destruir el significat esotèric que l’esvàstica havia acumulat durant anys i encara avui només la relacionem amb el totalitarisme hitlerià. Desgraciadament, encara hauran de passar molts més anys perquè la nostra memòria col·lectiva superi aquell trauma i el símbol quedi net de tota la brutícia que el Tercer Reich va llençar-hi a sobre.

Adolf Hitler (2)

divendres, 8/07/2011

El 1919, Hitler va adherir-se al DAP, el Partit Obrer Alemany, un grup d’extrema dreta creat aquell mateix any. El DAP era un més dels nombrosos partits nacionalistes que difonien una propaganda antiliberal i racista en els primers anys de la República de Weimar. Començava així la seva carrera política. Aviat destacaria com a membre del partit en les reunions i assemblees gràcies a la seva oratòria: deia allò que els presents esperaven sentir, és a dir, que la culpa de la derrota alemanya estava causada pels estrangers, que els comunistes amenaçaven el país, que els partits polítics eren la causa de la desunió nacional, etc. Amb l’ingrés de Hitler en aquest petit partit va començar pròpiament la història del nacionalsocialisme.

Adolf_Hitler.jpg

En un clima social de postguerra que a Alemanya arribava a límits paranoics el seu discurs trobaria una bona recepció en els sectors nacionalistes. I és que bona part dels alemanys no van acabar d’entendre com el seu país havia perdut la guerra ja que es consideraven com una societat superior. Igualment, les condicions imposades pels vencedors en el Tractat de Versalles i que van suposar una catàstrofe per a l’economia del país van encendre els ànims nacionalistes. Amb el marc devaluat fins a perdre gairebé tot el seu valor, amb cues de ciutadans famolencs buscant menjar pels carrers, amb la misèria més present que mai, el discurs radical de Hitler es faria el seu forat entre determinats sectors de la població. Un partit com el DAP, ultradretà, antijueu i radical va trobar en l’Alemanya de postguerra la situació ideal per expansionar-se.

Hitler, amb el seu discurs encès capaç d’excitar les masses nacionalistes descontentes amb l’arribada de la República de Weimar i temoroses del comunisme, aviat va esdevenir membre de la junta directiva, cap de propaganda i redactor del setmanari del DAP, el Völkischer Beobachter. Hitler es mou com peix a l’aigua en aquest context: la desastrosa situació de l’economia va comportar que la República no pogués fer front als pagaments; França, l’enemic secular, va envair el Ruhr i el Sarre per garantir-se el cobrament de les reparacions; la inflació, l’atur i la gana van assolir nivells desconeguts; la República es va veure assetjada des de l’esquerra per la insurrecció espartaquista; i el comunisme va avançar entre la població. És així com Hitler troba l’ambient propici per desenvolupar la seva activitat propagandista a través de mítings i pamflets. Tanmateix, la seva situació econòmica seguia sent pobre ja que només comptava amb la seva paga de militar.

"Deutscher Tag" in Coburg, links mit Pfeiffe und Hut Oskar Körner, Oktober 1922

El 1920 ja va participar activament en la refundació del partit dirigint un comitè que va elaborar el programa de vint-i-cinc punts del partit, que es fusionaria amb d’altres grupuscles radicals i passaria a denominar-se com a Partit Obrer Nacionalsocialista Alemany (NSDAP) que vulgarment seria conegut com a Partit Nazi. El mateix 1920 ja van formar-se les SA (Sturmabteilung o Seccions d’Assalt) del NSDAP, una organització paramilitar que aviat es caracteritzaria per l’ús de la violència contra els seus adversaris, per l’uniforme bru i el braçalet amb el símbol de l’esvàstica. El 1921 Hitler va assolir la direcció del partit i va imposar una estructura marcadament elitista i jerarquitzada, en la qual el Führer esdevenia el suport central de l’organització.

El 1923, en un període marcat per la crisi econòmica derivada de la hiperinflació i per l’exaltació nacionalista, un Hitler influït per l’exemple del feixisme de Mussolini a Itàlia, va tractar de prendre el govern de la regió de Baviera mitjançant un cop de força: el putsch de Munich del 9 de novembre de 1923. Fracassat el cop per la indecisió dels militars, Hitler va ser detingut i va ser condemnat a cinc anys de reclusió.

Hochverratsprozeß gegen die Teilnehmer am Münchener Putsch vom 9. Nov. 1923; München 1924

De la seva condemna només en compliria un any, durant el qual va dictar al seu col·laborador Rudolf Hess la primera versió del llibre Mein Kampf (La meva lluita), el que seria el catecisme doctrinari del nazisme. El llibre comportava una gran càrrega ideològica escrita amb una prosa exaltada i gairebé pseudoreligiosa més pròpia d’un visionari il·luminat que d’un polític. Els dos aspectes més característics de la seva ideologia serien el desenvolupament del nacionalisme germànic i l’antisemitisme.

El 1925, després de sortir de la presó, Hitler va haver d’enfrontar-se amb Strasser pel lideratge del NSDAP. Finalment, el 1928, Hitler va imposar-se a la direcció del partit aplicant el principi de cabdillatge on el cap del partit tenia tot el poder de forma jerarquitzada, va refundar el nacionalsocialisme i va replantejar-ne el programa amb l’objectiu d’ampliar els seus suports socials. Per això va limitar els postulats anticapitalistes a la lluita contra els financers jueus, va utilitzar eficaçment el profund sentiment anticomunista i antisemita que s’estava desenvolupant en determinats sectors de la societat alemanya, i va esprémer la crítica a l’impopular Tractat de Versalles que havia imposat la pau després de la Primera Guerra Mundial.

Das grosse Gautreffen der Nationalsozialisten vor ihrem Führer Adolf Hitler in Braunschweig!

D’aquesta manera, Hitler i els membres del NSDAP van canviar la seva estratègia insurreccional per convertir el nazisme en un moviment de masses, accentuant el nacionalisme i buscant l’articulació de xarxes socials que recolzessin el seu projecte, des de les classes treballadores fins al gran capital. Així, el Partit Nazi va decidir acceptar les regles del joc parlamentari i va utilitzar amb èxit tots els mètodes de propaganda existents: mítings, marxes, uniformes, instrucció militar. Tot amb un únic objectiu, esperar el moment per aconseguir el poder. I quan la crisi econòmica derivada de la Gran Depressió va arribar a Alemanya va trobar-se amb un NSDAP amb una doctrina sòlida, un programa electoral dirigit a les masses i un líder carismàtic que desplegava una incansable activitat de propaganda.

La crisi econòmica del 1929, que Alemanya va viure amb una especial virulència, va fer possible la vertiginosa ascensió del nacionalsocialisme. Les empobrides classes mitjanes alemanyes van abraçar-se al nazisme com a última possibilitat de salvació davant la por que els produïa l’ascens del comunisme. Així, malgrat el simplisme de la seva doctrina i del seu programa (superioritat de la raça germànica, submissió incondicional de l’individu a la comunitat, antisemitisme, antimarxisme, rebuig del tractat de Versalles), Hitler i els seus seguidors van aconseguir 107 escons del Reichstag a les eleccions del 1930, gràcies fonamentalment als vots de la petita burgesia i dels treballadors afectats per la desocupació forçosa.

Aleshores, els magnats de la indústria, hostils a la política moderada del canceller Brüning i de Schleicher i atemorits per l’acció revolucionària esquerrana, van donar al nazisme un ajut decisiu; amb el seu suport, el 1932, el NSDAP va esdevenir el partit amb major nombre de diputats al Reichstag. Així, la crisi política permanent de la República de Weimar va possibilitar que Hitler acabés per obtenir la designació del president Hindenburg com a canceller el gener del 1933.

Adolf_Hitler,_Paul_v._Hindenburg.jpg

Ràpidament, Hitler es va fer atorgar amplíssims poders i va procedir a desfer-se dels adversaris i dels col·laboradors de fidelitat dubtosa. Així, amb els seus col·laboradors més propers (Himmler, Goering, Goebbels) va acusar els comunistes de l’incendi del Reichstag (27 de febrer de 1933) i va perseguir ferotgement els dirigents dels partits d’esquerra i dels sindicats obrers, que van ser prohibits; va organitzar la Gestapo (1934), va dictar lleis contra els jueus, va crear camps de concentració i tribunals especials, i en la denominada nit dels ganivets llargs (30 de juny del 1934) va fer assassinar, entre d’altres, els caps de la SA i de l’ala moderada del seu propi partit.

Hitler-Nurnberg-1935.jpg

A la mort de Hindenburg (agost del 1934), Hitler va assumir també la presidència del Reich, amb el títol de Führer. Després de tres anys d’intens rearmament i de rebutjar el Tractat de Versalles va començar a fer realitat els seus projectes expansionistes amb l’ocupació de Renània (1936) i les annexions d’Àustria (Anschluss, 1938), de la major part de Txecoslovàquia (1938-39) i del territori de Memel (1939). Tot això davant la impotència de les democràcies europees, incapaces de frenar l’expansionisme del nazisme. Davant la negativa del govern de Varsòvia a les seves exigències sobre el corredor de Gdańsk, va signar amb Stalin un pacte de no-agressió i va atacar Polònia (setembre del 1939), fet que va provocar l’inici de la Segona Guerra Mundial.

Després d’una primera fase de victòries alemanyes que van deixar la Gran Bretanya aïllada en la lluita contra el nazisme, Hitler va cometre el seu gran error: obrir un nou front de guerra. Així, a partir de la campanya de Stalingrad (hivern del 1942-43) i amb l’entrada dels Estats Units en la guerra, el conflicte va canviar de signe i l’oposició interna al Führer va augmentar. Tanmateix, l’àmplia conspiració de què va ser objecte fracassaria (juliol del 1944).

Hitler_and_Goering.jpg

Hitler i Goering

Hitler havia perdut el control. Amb la guerra perduda, el Führer va esforçar-se en dictar ordres de resistència sota amenaça d’execucions sumaríssimes per aquells que no les obeïssin a la vegada que reclutava per a l’exèrcit els menors d’edat. Tancat en el búnquer, ja només confiava en Goebbels i Martin Bormann. El 30 d’abril de 1945, amb la ciutat de Berlín assetjada per les tropes russes, després de contreure matrimoni amb la seva amant Eva Braun i de designar com a successor l’almirall Dönitz, Hitler va suïcidar-se.

Adolf Hitler (1)

dijous, 7/07/2011

En poques ocasions la memòria col·lectiva dels pobles es mostra tant d’acord com a l’hora de jutjar el paper històric d’un personatge com en el cas d’Adolf Hitler, el Führer. Milers de pàgines s’han escrit sobre aquest dictador assassí, responsable de la mort de milers de persones i encarnació dels més deplorables instints de l’ésser humà contemporani. Hitler va portar el seu país, i a la resta de la població mundial, a la guerra més destructiva mai coneguda fins aleshores i que va anar acompanyada d’una política d’extermini i barbàrie contra aquells grups o individus que la seva ideologia assenyalava com a diferents i, en conseqüència, inferiors.

Hitler va néixer el 20 d’abril de 1889 a Branau am Inn, una ciutat fronterera de l’Àustria bavaresa. Fill d’un duaner, Alois, la professió del pare va obligar la família a canviar sovint de residència, habitualment per traslladar-se per petites localitats rurals de l’Àustria del tombant de segle. El seu pare era fill de la soltera Maria Anna Schicklgruber, i va prendre el cognom Hitler d’un familiar ja que el considerava més honrós. El fet que el seu pare fos el resultat de la unió de la seva àvia amb un estrany va pertorbar sempre el pensament d’Adolf Hitler, especialment per la possibilitat de que entre els seus avantpassats pogués existir sang jueva.

Adolf_Hitler,_Kinderbild.jpg

Adolf Hitler durant la seva infantesa

La infantesa de Hitler no va ser precisament feliç ja que el seu pare acostumava a apallissar-lo. Aquest fet es veia compensat, en part, per la relació que el petit Hitler va establir amb la seva mare, Klara Pölz, la tercera esposa d’Alois vint-i-tres anys més jove que el seu marit. L’educació de Hitler va passar per diferents escoles de poble, fins que va accedir a l’Escola d’Arts i Oficis de Linz. Persona intel·ligent, inicialment superava les assignatures sense gaires dificultats, fet que va conduir-lo cap a la peresa i l’abandonament per falta de motivació fins esdevenir un estudiant mediocre.

Alois_Hitler.jpeg

Alois Hitler

Klara Hitler.jpg

Klara Pölz

Ja fos per la mala relació personal amb el pare o pels continuats canvis de residència i escola, el petit Hitler no va ser capaç de consolidar amistats i va acabar per tancar-se en si mateix i en el somni de convertir-se en pintor. El pare, en canvi, desitjava que el seu fill es convertís en funcionari, fet que va convertir-se en un nou element de conflicte entre ambdós. Una actitud força rebel i violenta va començar a fer-se present aleshores en el jove Adolf Hitler, que en paral·lel deixava de banda els seus estudis. El 1903, la mort del seu pare i la despreocupació de la mare per la manca de disciplina del jove va atorgar-li una relativa llibertat d’acció i va abandonar els estudis d’ensenyament secundari per dedicar-se a la pintura i el seu somni d’ingressar en l’Acadèmia de Belles Arts de Viena. Però va ser suspès en l’examen d’ingrés.

El 1907, la mort de la mare com a conseqüència d’un càncer va suposar un cop molt dur per a Hitler. Rebutjat per segon cop per l’Acadèmia de Belles Arts, des d’aquell moment va lliurar-se a una vida ociosa a Viena on forjaria la seva concepció del món i s’impregnaria de l’antisemitisme i del nacionalisme pangermànic de la petita burgesia. Així, cada cop es comportaria d’una manera més excèntrica a la vegada que rebutjava qualsevol tipus de treball i es mantenia quasi exclusivament gràcies a una pensió estatal per la seva orfandat i per la venda d’alguns dibuixos.

Young_Hitler.jpg

El jove Adolf Hitler

Quan va ser cridat per a realitzar el servei militar a Àustria, Hitler va amagar-se perquè no volia formar part d’un exèrcit que considerava dèbil i decadent. Ell era un admirador d’Alemanya i per això el 1913 va acabar per traslladar-se a Munic on va començar a mostrar interès per les tesis racistes i pangermanistes d’alguns polítics alemanys i va convèncer-se de la necessitat d’acabar amb la socialdemocràcia.

El 1914, després de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, va incorporar-se com a voluntari a l’exèrcit bavarès per a defensar l’absolutisme i el conservadorisme del II Reich. Com a soldat Hitler va destacar pel seu afany de lluitaon i va arribar a assolir el grau de caporal, però la seva unitat de xoc va ser víctima de la barbàrie de la guerra i va veure’s reduïda dels 3.500 soldats inicials a tan sols 600, fet que marcaria la visió del món de Hitler. A més, la guerra va permetre-li desenvolupar el sentiment de camaraderia entre soldats. El 1916, va ser ferit de certa gravetat al camp de batalla quan una bala va travessar-li la cama, però el 1918 va tornar a ser ferit després d’inhalar gasos tòxics. Ingressat a l’hospital de Pasewalk, va haver de passar els darrers mesos de la guerra convalescent.

Adolf_Hitler_im_Ersten_Weltkrieg.jpg

Des de l’hospital va veure com el món que havia conegut es transformava definitivament. La Revolució socialista triomfava a Rússia instaurant una doctrina política que Hitler considerava abominable; el vell i decadent Imperi Austrohongarès desapareixia com a conseqüència de la derrota en la guerra; i la seva admirada Alemanya patia una humiliant derrota coronada amb el Tractat de Versalles que desmantellava el Reich.

El seu anàlisi de la situació alemanya el porta a adjudicar la derrota a una conjunció de factors com la crisi interna conseqüència de la divisió que comportava el règim de partits i la pèrdua dels valors tradicionals que havien portat Prússia al cim de les potències europees en el segle XIX. Igualment, per a Hitler, l’extensió del bolxevisme i dels “no aris” amenaçaven Alemanya i la resta d’Europa en la postguerra, fet que subvertiria l’ordre natural tradicional defensat per Hitler. A més, la finalització del conflicte el deixava, igual que a un gran nombre d’excombatents, en una situació d’indigència. Fracassat definitivament en el seu somni de ser pintor, ara Hitler no tenia cap altre ofici que el de l’exèrcit. Només s’identificava amb els seus comandaments i els seus camarades militars.

I així, Hitler va passar a exercir com a propagandista i espia militar en l’Alemanya de Weimar. Va ser gràcies a aquesta feina que, el 1919, va entrar en contacte amb el DAP, el Partit Obrer Alemany, un grupuscle d’extrema dreta creat aquell mateix any i al qual s’adheriria. Un fet que canviaria per sempre la seva experiència vital. I també la història d’Alemanya.

Goebbels i la “revolució legal”

dimecres, 20/04/2011

El 1928, Hitler va imposar-se definitivament en la direcció del Partit Nazi aplicant el principi de cabdillatge on el cap del partit tenia tot el poder de forma jerarquitzada. Aleshores, el führer va refundar el nacionalsocialisme i va replantejar-ne el programa amb l’objectiu d’ampliar els seus suports socials. Per això va limitar els postulats anticapitalistes a la lluita contra els financers jueus, va utilitzar eficaçment el profund sentiment anticomunista i antisemita que s’estava desenvolupant en determinats sectors de la societat alemanya, i va esprémer la crítica a l’impopular Tractat de Versalles que havia imposat la pau després de la Primera Guerra Mundial.

D’aquesta manera, Hitler i els membres del NSDAP van canviar la seva estratègia insurreccional per convertir el nazisme en un moviment de masses, accentuant el nacionalisme i buscant l’articulació de xarxes socials que recolzessin el seu projecte, des de les classes treballadores fins al gran capital. Així, el Partit Nazi va decidir acceptar les regles del joc parlamentari i va utilitzar amb èxit tots els mètodes de propaganda existents: mítings, marxes, uniformes, instrucció militar. Tot amb un únic objectiu, esperar el moment per aconseguir el poder. I és que el nazisme rebutjava el sistema democràtic i simplement el considerava com un instrument més en la seva presa del poder.

joseph-goebbels.jpg

Joseph Goebbels

El mateix 1928, en un article publicat a Der Angriff, Joseph Goebbels, l’home que seria l’encarregat de l’organització propagandística del nazisme, ja deixava clars quins eren els veritables objectius que perseguia el NSDAP a través de la seva inclusió en el joc parlamentari, moviment que va qualificar de “revolució legal”:

Vam entrar al Reichstag per proveir-nos d’armes en el mateix arsenal de la democràcia. Ens vam presentar a diputats per paralitzar la democràcia de Weimar amb el seu propi ajut. Si la democràcia és tan estúpida que ens concedeix dietes i viatges pagats perquè puguem fer la nostra tasca carnissera, és problema seu […]. Si en aquestes eleccions aconseguim introduir seixanta o setanta agitadors del nostre partit als diferents parlaments, l’Estat mateix muntarà i finançarà el nostre propi equip de combat […]. Mussolini també va entrar al Parlament, i malgrat això no va tardar gaire a desfilar amb els seus camises negres per Roma […]. No s’ha de creure que el parlamentarisme és la nostra meta […]. Venim com a enemics! Venim com un llop que ataca el ramat […].

Hitler i l’Estat racista

dimecres, 20/04/2011

El nazisme va incorporar les velles doctrines de la comunitat racial alemanya, com el fet de considerar la raça ària o germànica com a superior als altres pobles, en el seu programa de govern, i d’aquí va derivar-se l’antisemitisme o el menyspreu pels eslaus o els gitanos. Així, un dels objectius prioritaris de l’Estat nazi va ser assegurar la cohesió social, tot substituint la divisió en classes socials associada al liberalisme per la unitat nacional i la supremacia racial ària.

D’aquesta manera, el Tercer Reich va considerar necessari suprimir totes les “impureses” que, ja fos pel seu origen ètnic, per incapacitat física o mental, o per representar alguna anomalia social, no s’ajustessin a l’estereotip ari que defensava. Per això va introduir-se un programa d’eutanàsia, a partir del qual van ser assassinades unes 72.000 persones, principalment malalts mentals i persones amb defectes físics greus o malalties cròniques i incurables. Tot i que el biologisme nazi, és a dir, la creença en la desigualtat dels individus fonamentada en lleis científiques, va comportar l’extermini de població eslava, gitana o soviètica, el grup de víctimes més ampli del nazisme va ser la comunitat jueva.

Igualment, l’objectiu nazi era crear una gran Nació que inclogués totes les terres on hi habitava gent de raça germànica i llengua alemanya. Per això, en els primers anys del nazisme les reclamacions internacionals de Hitler van centrar-se en la revisió del Tractat de Versalles i en un intent de materialització del pangermanisme mitjançant una frustrada unió amb Àustria. Però, la voluntat d’expansió d’aquest Imperi va manifestar-se de manera constant a la recerca de l’espai vital per aconseguir aliments i matèries primeres que el nodrissin.

adolf hitler 2.jpg

El pensament de Hitler sobre l’Estat racista, així com el seu antisemitisme, queden prou explícits en els següents extractes de la seva obra Mein Kampf (La meva lluita, 1925-1926):

Si dividíssim la raça humana en tres categories [que serien: fundadors, conservadors i destructors de cultura], només l’estirp ària es podria considerar una representant de la primera categoria. La mescla de sang i la degradació del nivell racial que li és inherent són la raó única i exclusiva de l’enfonsament de les antigues civilitzacions. No és la pèrdua d’una guerra el que arruïna la humanitat, sinó la pèrdua de la capacitat de resistència, que pertany solament a la raça […].

L’antípoda de l’ari és el jueu. És difícil que al món hi hagi cap nació en la qual l’instint de conservació estigui tan desenvolupat com en el “poble escollit”. La millor prova d’això és el fet que aquesta raça continua existint. Si passem revista a totes les causes del desastre alemany [la derrota a la Primera Guerra Mundial], ens adonarem que la causa final i decisiva s’ha de buscar en el fet de no haver comprés el problema racial i, en especial, l’amenaça jueva […].

L’Estat no és un fi en si mateix, sinó un mitjà. L’Estat condiciona el desenvolupament d’una civilització humana superior, però no n’és la causa directa. La civilització humana rau essencialment en l’existència d’una raça apta per a la civilització.

Nosaltres, els nacionalsocialistes hem d’establir una distinció ben marcada entre l’Estat, que és el continent i la raça que és el contingut. El continent no té raó de ser si no és capaç de conservar i preservar el seu contingut. La finalitat suprema de l’Estat racista també ha de ser assegurar la conservació dels representants de la raça primitiva, creadora de la civilització que fa la bellesa i el valor d’una humanitat superior.

L’Estat racista haurà complert el seu paper suprem de formador i educador quan hagi gravat al cor de la joventut que se li ha confiat l’esperit i el sentiment de la raça humana. Cap que cap noi o noia no deixi l’escola sense haver estat plenament instruït sobre la puresa de sang i la necessitat absoluta de mantenir-la pura […].

El Reich alemany, com a Estat, ha d’aplegar tots els alemanys i imposar-se la missió, no solament de cohesionar i de conservar les reserves més preuades dels elements racials originaris d’aquest poble, sinó també la de conduir-los, lentament i amb fermesa, cap a una posició predominant […].

La política exterior de l’Estat racista ha d’assegurar a la raça que aplega els mitjans de subsistència sobre aquest planeta, establint una relació natural, vital i sana, entre la densitat i l’augment de població, d’una banda, i l’extensió i qualitat del sòl en el qual es viu, de l’altra.

Només un territori suficientment ampli pot garantir a un poble la llibertat de la seva vida. A més, cal tenir en compte que a la significació que té el territori d’un Estat com a font de subsistència, s’hi afegeix la importància que ha de tenir des del punt de vista político-militar. Fins i tot quan un poble tingui assegurada la seva subsistència gràcies al sòl que posseeix, caldrà encara pensar en la manera de garantir la seguretat d’aquest sòl; seguretat que rau en el poder polític general d’un Estat, el qual depèn, al seu torn, en gran part, de la posició geogràfica i militar del país.

Hitler, el führer

dimarts, 19/04/2011

El feixisme va caracteritzar-se per la creença en la missió providencial d’un líder carismàtic, el qual representaria els interessos de la nació com a solució a la crisi dels valors burgesos tradicionals, fet que deriva en un poder pràcticament absolut, no sotmès a cap tipus de verificació electoral. Sobre aquesta noció del cabdillatge, el feixisme va tractar de modelar una societat establerta sobre els principis de la jerarquia, l’ordre, l’obediència i l’autoritat indiscutible d’un home excepcional. D’aquesta manera, Mussolini adoptaria el paper de líder infalible, el Duce, el conductor; i Hitler, per la seva banda, es convertiria en el Führer de tots els alemanys.

En aquest extracte de Mein Kampf (La meva lluita, 1925-1926), Adolf Hitler definia les “febleses” del règim parlamentari i hi oposava el lideratge d’un cabdill designat per la Providència, és a dir, ell mateix:

La característica més notable del parlamentarisme democràtic consisteix en que hom escull un cert nombre, posem 500 homes (o també dones en els darrers temps) i se’ls concedeix l’atribució d’adoptar a cada cas una decisió definitiva […]. La seva capacitat política pel govern consisteix simplement en la seva habilitat per guanyar o adaptar-se a la voluntat de la majoria, és converteix en un simple captaire […]. La responsabilitat deixa d’existir […]. L’absurda creença  que el sufragi universal pot fer emergir genis mai no serà prou debatuda […]. L’antipatia que sent la massa per un geni és instintiva. És més probable que un camell passi pel forat d’una agulla abans que un gran home sigui descobert per virtut d’una elecció popular.

Oposada a aquest parlamentarisme democràtic trobem la genuïna democràcia germànica de la lliure elecció del Führer, que s’obliga a assumir tota la responsabilitat dels seus actes. Una democràcia així no suposa el vot de la majoria per resoldre cada qüestió particular, sinó simplement la voluntat d’un de sol, disposat a respondre de les seves decisions amb la pròpia vida i fent lliurement de les seves possessions.

Hitler-Nurnberg-1935.jpg

El programa fundacional del NSDAP

dimarts, 19/04/2011

La ideologia del Partit Obrer Nacionalsocialista Alemany (NSDAP) en els seus orígens estava configurada per un conjunt confús de postulats adreçats a totes les classes socials d’Alemanya. Exactament igual que abans havia fet el feixisme italià, en els seus inicis el nacionalsocialisme alemany va defensar un “socialisme nacional” de caràcter anticapitalista i que, a diferència del socialisme marxista, superés la lluita de classes en benefici dels interessos superiors de la nació. Però, les idees fonamentals del seu programa van ser l’establiment de la dictadura nacionalista i la idea de la Gran Alemanya. Així, els fonaments ideològics del nazisme es poden sintetitzar en:

  • La crítica al decadent sistema parlamentari i la democràcia.
  • L’anticomunisme.
  • El racisme basat en la superioritat de la raça ària, la defensa de la seva puresa i l’antisemitisme.
  • La defensa de la dictadura totalitària nacionalista.
  • Un discurs nacionalista exacerbat, pangermanista i expansionista que articulés la Gran Alemanya com a “espai vital” que assegurés el desenvolupament de la raça ària.
  • La sacralització del líder carismàtic, Adolf Hitler, el führer.

Flag_of_Nazi_Germany_(1933-1945).png

El diari berlinès Kreuzzeitung exposava així, en un article del 28 de desembre de 1922, els principis programàtics que defensava el Partit Nazi, moviment que centra en la figura d’Adolf Hitler, en els seus inicis:

Hitler està en contacte amb els alemanys de Txecoslovàquia i d’Àustria, i reclama la unió de tots els alemanys en una Gran Alemanya […]. Amb la mateixa energia, Hitler exigeix la supressió dels Tractats de Versalles i Saint Germain i la restitució de les colònies alemanyes.

La idea racista ocupa un lloc molt particular en el programa del moviment […]. Vol reconéixer com a ciutadans alemanys només els alemanys que ho són de raça i reclama per a la resta un estatut legal d’estrangers […].

Hitler és adversari del parlamentarisme. El partit de Hitler vol, abans de tot, erigir una dictadura que durarà fins el moment en el qual la misèria actual d’Alemanya hagi arribat a la seva fi. El dictador en el qual es pensa, evidentment, és el propi Hitler.

"Deutscher Tag" in Coburg, links mit Pfeiffe und Hut Oskar Körner, Oktober 1922

El feixisme i l’ús de la violència

dilluns, 18/04/2011

Els feixismes van caracteritzar-se per la defensa de l’ús de la violència davant els oponents polítics, tot considerant-la com un valor positiu que, fins i tot podia esdevenir terapèutic per a la societat.

Una publicació feixista italiana, Il Fascio, indicava, el 20 de novembre de 1920, de quina manera entenia el feixisme el diàleg polític amb els adversaris en un article titular “La Síntesi”:

El puny és la síntesi teòrica. Exemple: si discuteixen de política, feixista i socialista són presoners del laberint viciós de les frases, de les afirmacions, de les raons, de les objeccions. Esforços inútils del feixista per fer que el socialista entengui la força de les seves argumentacions; obstinació tancada del socialista en no voler entendre. Cervell àgil i sense prejudicis del feixista enfrontat al cervell bloquejat i pesant del socialista. Impossibilitat d’arribar a cap mena d’objectiu per mitjà de les paraules. Llavors, el feixista colpeja el cap del socialista i li introdueix amb la força les seves conviccions. És un estalvi de temps i un èxit garantit. És la virtut de la síntesi aguda i penetrant. El puny és la síntesi.

Spedizione_pun.jpg

Posteriorment, el 1934, el mateix Benito Mussolini justificaria l’ús de la violència i la repressió per part del feixisme en la seva cursa cap al poder i en la seva forma de govern:

La violència no és immoral i, fins i tot, de vegades és moral. Nosaltres neguem als nostres enemics el dret de protestar contra la nostra violència. Comparada a la violència que es va exercir els anys 1919 i 1920, o la que van exercir els bolxevics a Rússia, on dos milions de persones van ser executades i dos milions més van ser empresonades, la nostra violència és un joc de criatures.

D’altra banda, la violència és eficaç. L’estiu del 1922, quaranta-vuit hores de violència sistemàtica [la Marxa sobre Roma] ens van permetre obtenir el que no hauríem obtingut en quaranta-vuit anys de propaganda. Així doncs, la violència que esvaeixi una situació gangrenosa és violència necessària, santa i sagrada.

No té sentit governar les nacions sense una mà d’acer i sense una voluntat de ferro. Els homes estan cansats de la llibertat perquè n¡han fet una orgia. Per a la joventut intrèpida, inquieta, rude, que s’aixeca en el crepuscle matinal de la història nova, altres paraules exerceixen una fascinació més gran, i aquestes paraules es redueixen a tres: ordre, jerarquia i disciplina.

Sfilata_fascista_(Quirinale).jpg