Arxiu de la categoria ‘20. Història del Món Actual’

L’Orient Mitjà: la qüestió palestina

dilluns, 30/05/2011

Per defensar els interessos palestins després de la creació de l’Estat d’Israel i les derrotes infligides a les coalicions àrabs, el 1964, un cop els palestins van prendre consciència de la seva incapacitat de derrotar Israel, va formar-se l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), una organització política dirigida per Iàssir Arafat des del 1969, la qual comptava amb el suport de la Lliga Àrab. Segons la seva carta fundacional, la OAP tenia com a principal objectiu la destrucció d’Israel i va fomentar la lluita armada i el terrorisme contra Israel i els seus aliats occidentals per aconseguir-ho. La seva seu inicialment va establir-se a El Caire.

Flag_of_Palestine.png

West_Bank_&_Gaza_Map_2007_(Settlements).png

En aquesta primera etapa, la OAP no va dubtar a recórrer a accions terroristes com la captura de presoners i el segrest d’avions per aconseguir els seus objectius. I amb la Guerra dels Sis Dies i la conseqüent ocupació israeliana de Cisjordània, Gaza, la península del Sinaí i els alts del Golan, la lluita armada va intensificar-se donant lloc a autèntics banys de sang (Munic, Lod, etc.). Així, la duresa de l’ocupació israeliana, associada a les expropiacions de terra per part dels colons israelians, va donar lloc a la radicalització de la lluita palestina, però a la vegada va comportar una creixent simpatia internacional per la seva causa.

Tanmateix, des de 1974, l’OAP va abandonar la violència i va optar per la via de la negociació amb Israel, fet que va permetre que l’ONU reconegués aquesta organització com a representant dels interessos del poble palestí i li permetés obrir oficines de representació en alguns països mediterranis. Així, el fet de reconèixer i acceptar implícitament l’existència de l’Estat d’Israel va permetre que els Estats Units obrissin una ronda de negociacions oficials amb els representants palestins.

01 Apr 1969, Jordania --- Portrait of the Palestinian leader during his exile in Jordania. --- Image by © Genevieve Chauvel/Sygma/Corbis

Iàssir Arafat

Superada l’etapa del terrorisme, la nova forma de lluita palestina va ser la Intifada de 1987, una revolta de la població civil. L’èxit relatiu de la Intifada palestina va permetre que Arafat combinés una estratègia articulada sobre tres eixos: les manifestacions reiterades de la voluntat de l’OAP de reconèixer el dret a l’existència de l’Estat d’Israel, fet que comportava una oferta implícita de pau; el desplegament d’una ofensiva diplomàtica d’abast internacional per afavorir la causa palestina implicant els Estats Units i la Unió Soviètica en el procés de construcció de l’Estat palestí; i una política de fets consumats per accelerar la construcció de l’Estat palestí.

És a dir, Arafat va combinar el pragmatisme amb la fermesa a l’hora d’exigir els drets històrics palestins. En aquest context, el 1988, Arafat va proclamar unilateralment un Govern Provisional Palestí a l’exili, fet que va obligar l’OAP a desenvolupar una política de control sobre els seus membres més radicals i a desautoritzar els extremismes terroristes de Hamas, Hezbollah i la Jihad Islàmica.

La desaparició de la Unió Soviètica i del bloc socialista europeu el 1991 va ajudar indirectament els interessos de la causa palestina. Després de la Primera Guerra del Golf (1991) i un cop confirmada l’hegemonia mundial dels Estats Units, un dels principals objectius del govern nord-americà va ser aconseguir la signatura d’un acord que garantís el dret a la supervivència com Estat d’Israel i el seu reconeixement per part dels Estats àrabs moderats, així com la concreció dels territoris que havien d’emmarcar-se en una futura autonomia palestina (mai un Estat) i l’afavoriment del lideratge de Iàssir Arafat i dels corrents més moderats i dialogants de l’OAP.

palestina-israel.jpg

Davant de la nova conjuntura geopolítica mundial, l’octubre de 1991 va inaugurar-se a Madrid la Conferència de Pau per a Orient Mitjà sota el patrocini de George Bush, Mikhaïl Gorbatxov i la Comunitat Europea. En ella van participar els dirigents dels principals Estats àrabs, els líders palestins dels territoris ocupats des de 1967 i el primer ministre israelià Isaac Shamir. La conferència de Madrid, rebutjada per les organitzacions àrabs radicals, va posar les bases, les condicions i el calendari de les futures negociacions bilaterals així com per imposar el principi de “pau a canvi de territoris”.

Tot i això, la intransigència de Shamir i dels ultranacionalistes del sionisme aviat tornarien a posar pals a les rodes del procés de pau i alentirien els avenços fins que Isaac Rabin es convertís en el nou primer ministre. Així, seria el 1993 quan el procés tornaria a avançar gràcies als Acords d’Oslo, en els quals va acordar-se la creació a Israel d’un territori autònom sota l’Autoritat Nacional Palestina (ANP). A Oslo va acordar-se un pla d’autonomia per als territoris de Gaza i Jericó (Cisjordània) que culminava el procés iniciat a Madrid i que seria ratificat per Iàssir Arafat i Isaac Rabin a Washington (1993). El president nord-americà Bill Clinton havia aconseguit el reconeixement palestí d’Israel, l’autonomia de Cisjordània i la franja de Gaza i un futur estatut per a la ciutat de Jerusalem.

Bill_Clinton,_Yitzhak_Rabin,_Yasser_Arafat_at_the_White_House_1993-09-13.jpg

Isaac Rabin, Bill Clinton i Iàssir Arafat ratifiquen els Acords d’Oslo a Washington (1993)

Els acords d’Oslo i Washington, però, no van ser aplicats immediatament. D’una banda, els radicals palestins del Front Popular per a l’Alliberament de Palestina van enfrontar-se a Arafat per practicar una política de claudicació, i a Israel va produir-se un boicot durant la desocupació de Cisjordània amb la resistència dels colons israelians a abandonar les terres que havien ocupat des del 1967. A finals de 1995, el control de l’ANP suposava només un 30% del total de Cisjordània. Tot i això, a les eleccions autònomes palestines de 1996 el partit Al-Fatah de Iàsser Arafat va aconseguir la victòria i la majoria absoluta del parlament autònom.

L’assassinat del primer ministre israelià Isaac Rabin a mans d’un ultradretà jueu (1995) i l’ascens al govern de l’ultraconservador Likud de Benjamin Netanyahu (1996) van suposar el col·lapse de les negociacions de pau amb els palestins així com un refredament en les relacions israelianes amb la resta dels països àrabs. L’enduriment de la política israeliana va comportar que, el 1998, pels acords de Wye Plantation, els palestins es veiessin obligats a renunciar a més territoris de Cisjordània.

2630841_640px.jpg

Reunió a Camp David entre Iàssir Arafat i Ehud Barak (2000)

El juliol de 2000, el president Clinton va presidir una nova reunió a Camp David entre Iàssir Arafat i el primer ministre israelià Ehud Barak amb l’objectiu de revifar el procés de pau, però les converses van fracassar davant la incapacitat de trobar una sortida consensuada a l’estatut de Jerusalem, ciutat reivindicada com a capital tant per israelians com per palestins. A més, l’endarreriment en la culminació del procés de pau i l’agreujament de la situació entre l’ANP i Israel van conduir, l’any 2000, a l’esclat de la segona Intifada quan Ariel Sharon –líder del Likud i responsable de les matances de Sabra i Xatila de 1982– va visitar la mesquita d’Al-Aqsa, espai sagrat dels musulmans.

Ariel_Sharon.jpg

Ariel Sharon

epa01903862 Palestinian authority President Mahmoud Abbas talks to the media after his meeting with Egyptian President Hosni Mubarak at presidential palace in Cairo, Egypt, 20 October 2009.  EPA/KHALED EL FIQI

Mahmud Abbas

Com a conseqüència de l’aixecament palestí, els laboristes de Barak van perdre el poder a les eleccions de 2001, donant pas a un nou govern del Likud de Sharon, marcat per l’agressivitat vers la causa palestina. A més, entre els palestins van guanyar terreny les opcions més radicals representades per l’islamisme de Hamas, que va utilitzar novament el terrorisme per atacar Israel. Mort Arafat (2004), els acords sobre el control de Gaza, de novembre de 2005, van obrir novament la possibilitat de resolució del conflicte, però el triomf de Hamas a les eleccions palestines de 2006 va comportar un nou allunyament entre israelians i palestins. Així, encara avui, els enfrontaments i la convivència entre jueus i palestins continuen sent molt conflictius, sense que els esforços de la comunitat internacional per aconseguir una solució al problema d’Orient Mitjà acabin d’arribar a bon port.

El llarg camí cap a la igualtat de la dona: el segle XX com a segle de les dones

diumenge, 5/12/2010

Si bé fa cent anys, en el tombant de segle, no es va produir cap debat públic sobre el segle XIX com a etapa d’avenç de les dones, tot i aquestes primeres manifestacions emancipadores; és innegable que el segle XX sí que va aportar un gran progrés per a aquestes, obrint les portes a un debat historiogràfic sobre el seu paper social, econòmic i polític. La lluita per tal d’aconseguir la igualtat política, jurídica i econòmica de les dones va ser una de les grans experiències del segle passat.

Tot i això, Susanna Tavera, catedràtica d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona, considera que l’expressió “el segle de les dones” és poc més que un eslògan creat pels mitjans de comunicació tot aprofitant el canvi de mil·lenni per a reflectir l’abast de les transformacions succeïdes en la condició social i política femenina.

La Primera Guerra Mundial va marcar un punt d’inflexió en la consciència social de la dona. Durant aquest conflicte, la dona va assumir el manteniment de l’economia productiva mentre els homes lluitaven al front, donant a les dones un nou lloc dins de la societat. En finalitzar el conflicte bèl·lic, el 35% de la mà d’obra industrial a la Gran Bretanya i Alemanya era femenina. Però, a més, les dones van començar a incorporar-se a l’activitat laboral a les oficines i a les professions liberals.

Feminist_Suffrage_Parade_in_New_York_City,_1912.jpeg

D’aquesta manera, l’emancipació femenina seria un dels grans temes del món d’entreguerres. Així, el 1918, Gran Bretanya va concedir el dret a vot de les dones de més de 30 anys i a tots els homes majors de 21 anys, i, des de 1928, s’igualaria l’edat de vot i per primera vegada algunes dones van poder entrar en el Parlament. En els Estats Units, les dones no van poder exercir el dret a vot en unes eleccions federals fins el 1920; a Espanya, el vot femení es va concedir durant la Segona República en contra de l’opinió, fins i tot, d’alguns membres de l’esquerra política; i a països com França i Itàlia no el van aconseguir fins a després de la Segona Guerra Mundial.

D’altra banda, a l’Amèrica Llatina el dret al vot per a les dones es va començar a concedir en el període d’entreguerres, començant per l’Equador que va ser el país pioner, i, des de la Segona Guerra Mundial, va anar implantant-se a la resta de països, amb l’excepció del Paraguai. A partir d’aquestes dates, les dones també van poder exercir el dret a sufragi a tots els països asiàtics de nova creació, la Xina i el Japó.

Woman_suffrage_headquarters_Cleveland.jpg

L’accés a la ciutadania i la desaparició gradual d’una part substancial de les lleis discriminatòries han afavorit el camí de la igualtat i una major presència de la veu de les dones, encara que deficitària, en el món polític. Els drets polítics van ser una conquesta molt important per a les dones, però n’hi ha d’altres que igualment van ser importants com ara la igualtat econòmica i la igualtat jurídica.

Fins després de la Primera Guerra Mundial, en la gran majoria de països, inclosos els Estats europeus, les dones casades no podien disposar dels seus béns, no tenien la custòdia dels fills, no podien signar contractes ni disposar lliurement de les seves persones. Això canviaria des del període d’entreguerres. A Gran Bretanya, la igualtat jurídica va establir-se el 1925, a França el 1938, i a Alemanya en els anys cinquanta. A Espanya, contràriament, fins a la fi de la dictadura franquista les dones casades no podien, per exemple, tenir passaport o obtenir el carnet de conduir sense el consentiment del marit.

A group of women, under a 'Women's Liberation' banner, march in support of the Black Panther Party, New Haven, Connecticut, November 1969. (Photo by David Fenton/Getty Images)

A partir dels anys seixanta, quan en la majoria dels països occidentals les dones ja havien aconseguit el dret de vot, les dones van descobrir la distància que superava les lleis dels costums i els moviments feministes van començar a lluitar per la igualtat social. És a dir, la lluita va passar a ser aconseguir l’equiparació entre homes i dones en la vida quotidiana tot reconeixent que les diferències entre homes i dones no poden implicar desigualtat. En conseqüència, van desenvolupar-se uns moviments feministes, d’àmplia base social, situats normalment en l’esquerra política i que tractaven de fer-se càrrec de les desigualtats socials, d’educació i de cultura existents entre les dones.

Tot i que l’accés de les dones als àmbits polítics ha constituït una veritable revolució de gènere, l’agenda de les reivindicacions feministes als països occidentals encara té avui temes pendents. I fora d’aquests escenaris, als països més pobres, la situació de les dones i els infants sovint no arriba ni tan sols als estrictes límits de la supervivència i constitueix un atemptat per a la dignitat col·lectiva.

Així, segons Mary Nash, catedràtica d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona, la desaparició de l’analfabetisme i la feminització de l’ensenyament superior pot considerar-se un indici significatiu de la millora de la formació educativa i professional de les dones, encara que aquest encara sigui un aspecte pendent en alguns països en vies de desenvolupament. En el segle XX, les dones van ocupar espais professionals fins aleshores de monopoli masculí, i actualment ningú no s’estranya si es troba davant d’una metgessa, una jutgessa o una catedràtica, cosa impensable un segle abans.

WomensLib1970_WashingtonDC.jpg

Ara bé, si és innegable que, a Occident, l’educació de les dones va ser un preludi de la seva presència creixent a llocs de treball remunerats i que el segle XX també va marcar la seva presència en àmbits públics com el de la política, també és significatiu que el treball femení (especialment el manual) sempre hagi rebut una retribució inferior a la que han percebut els homes o que la incorporació paritària de les dones a l’exercici actiu de la política encara avui resti inacabada.

feminisme2.jpg

Per Nash, en els inicis del segle XX la dona es definia des de l’arquetip d’àngel de la llar i mare prolífica, però la generalització de nous mètodes eficaços de control de la natalitat a partir de la dècada dels seixanta va significar la llibertat de les dones respecte a la pràctica de la sexualitat i la planificació familiar. Les millores tecnològiques també van influir en la vida femenina: electrodomèstics com la nevera o la rentadora, entre d’altres, van alleugerir el treball a la llar, permetent l’emancipació. Però cal tenir en compte que amb ells va generalitzar-se una característica feixuga per a les mares de família: la doble carrera, pública i familiar.

En darrer terme, cal no oblidar que els maltractaments i la violència de gènere actual potser no són un fenomen nou sinó que simplement estaven ocults als nostres ulls. En qualsevol cas, constitueixen un problema de gravetat creixent davant del qual el conjunt de les institucions i la mateixa societat molts cops no ha manifestat la sensibilització que exigeix la seva immediata eradicació.

Encara avui, quan en molts països s’han assolit èxits inqüestionables en la lluita per la igualtat de la dona, continuen existint mecanismes socials i culturals que la discriminen. A més, no en tots els països es respecten de la mateixa manera aquests principis i, per exemple, els països islàmics són els més reticents a l’hora de concedir la igualtat jurídica a les dones. D’aquesta manera, un dels reptes del segle XXI hauria de ser la generalització d’aquests avenços ressenyats en el conjunt del món, l’assolir una major incidència de la veu de les dones en els escenaris públics, l’avenç en el camí de més espais de llibertat i igualtat i l’eradicació definitiva de l’anomenada violència de gènere.

Documental: “://00-09, una visió de la dècada que acaba”

divendres, 24/09/2010

L’especial, emès per TV3, repassa els esdeveniments més importants dels últims deu anys, la primera dècada del segle XXI, una dècada transcendental que va començar amb la por d’un enemic invisible i gairebé desconegut, el terrorisme islamista, i a la qual es van sumar moltes altres pors: de la guerra, de la carestia d’aliments i de combustible, del canvi climàtic, de la crisi econòmica i de l’atur.