Si bé fa cent anys, en el tombant de segle, no es va produir cap debat públic sobre el segle XIX com a etapa d’avenç de les dones, tot i aquestes primeres manifestacions emancipadores; és innegable que el segle XX sí que va aportar un gran progrés per a aquestes, obrint les portes a un debat historiogràfic sobre el seu paper social, econòmic i polític. La lluita per tal d’aconseguir la igualtat política, jurídica i econòmica de les dones va ser una de les grans experiències del segle passat.
Tot i això, Susanna Tavera, catedràtica d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona, considera que l’expressió “el segle de les dones” és poc més que un eslògan creat pels mitjans de comunicació tot aprofitant el canvi de mil·lenni per a reflectir l’abast de les transformacions succeïdes en la condició social i política femenina.
La Primera Guerra Mundial va marcar un punt d’inflexió en la consciència social de la dona. Durant aquest conflicte, la dona va assumir el manteniment de l’economia productiva mentre els homes lluitaven al front, donant a les dones un nou lloc dins de la societat. En finalitzar el conflicte bèl·lic, el 35% de la mà d’obra industrial a la Gran Bretanya i Alemanya era femenina. Però, a més, les dones van començar a incorporar-se a l’activitat laboral a les oficines i a les professions liberals.
D’aquesta manera, l’emancipació femenina seria un dels grans temes del món d’entreguerres. Així, el 1918, Gran Bretanya va concedir el dret a vot de les dones de més de 30 anys i a tots els homes majors de 21 anys, i, des de 1928, s’igualaria l’edat de vot i per primera vegada algunes dones van poder entrar en el Parlament. En els Estats Units, les dones no van poder exercir el dret a vot en unes eleccions federals fins el 1920; a Espanya, el vot femení es va concedir durant la Segona República en contra de l’opinió, fins i tot, d’alguns membres de l’esquerra política; i a països com França i Itàlia no el van aconseguir fins a després de la Segona Guerra Mundial.
D’altra banda, a l’Amèrica Llatina el dret al vot per a les dones es va començar a concedir en el període d’entreguerres, començant per l’Equador que va ser el país pioner, i, des de la Segona Guerra Mundial, va anar implantant-se a la resta de països, amb l’excepció del Paraguai. A partir d’aquestes dates, les dones també van poder exercir el dret a sufragi a tots els països asiàtics de nova creació, la Xina i el Japó.
L’accés a la ciutadania i la desaparició gradual d’una part substancial de les lleis discriminatòries han afavorit el camí de la igualtat i una major presència de la veu de les dones, encara que deficitària, en el món polític. Els drets polítics van ser una conquesta molt important per a les dones, però n’hi ha d’altres que igualment van ser importants com ara la igualtat econòmica i la igualtat jurídica.
Fins després de la Primera Guerra Mundial, en la gran majoria de països, inclosos els Estats europeus, les dones casades no podien disposar dels seus béns, no tenien la custòdia dels fills, no podien signar contractes ni disposar lliurement de les seves persones. Això canviaria des del període d’entreguerres. A Gran Bretanya, la igualtat jurídica va establir-se el 1925, a França el 1938, i a Alemanya en els anys cinquanta. A Espanya, contràriament, fins a la fi de la dictadura franquista les dones casades no podien, per exemple, tenir passaport o obtenir el carnet de conduir sense el consentiment del marit.
A partir dels anys seixanta, quan en la majoria dels països occidentals les dones ja havien aconseguit el dret de vot, les dones van descobrir la distància que superava les lleis dels costums i els moviments feministes van començar a lluitar per la igualtat social. És a dir, la lluita va passar a ser aconseguir l’equiparació entre homes i dones en la vida quotidiana tot reconeixent que les diferències entre homes i dones no poden implicar desigualtat. En conseqüència, van desenvolupar-se uns moviments feministes, d’àmplia base social, situats normalment en l’esquerra política i que tractaven de fer-se càrrec de les desigualtats socials, d’educació i de cultura existents entre les dones.
Tot i que l’accés de les dones als àmbits polítics ha constituït una veritable revolució de gènere, l’agenda de les reivindicacions feministes als països occidentals encara té avui temes pendents. I fora d’aquests escenaris, als països més pobres, la situació de les dones i els infants sovint no arriba ni tan sols als estrictes límits de la supervivència i constitueix un atemptat per a la dignitat col·lectiva.
Així, segons Mary Nash, catedràtica d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona, la desaparició de l’analfabetisme i la feminització de l’ensenyament superior pot considerar-se un indici significatiu de la millora de la formació educativa i professional de les dones, encara que aquest encara sigui un aspecte pendent en alguns països en vies de desenvolupament. En el segle XX, les dones van ocupar espais professionals fins aleshores de monopoli masculí, i actualment ningú no s’estranya si es troba davant d’una metgessa, una jutgessa o una catedràtica, cosa impensable un segle abans.
Ara bé, si és innegable que, a Occident, l’educació de les dones va ser un preludi de la seva presència creixent a llocs de treball remunerats i que el segle XX també va marcar la seva presència en àmbits públics com el de la política, també és significatiu que el treball femení (especialment el manual) sempre hagi rebut una retribució inferior a la que han percebut els homes o que la incorporació paritària de les dones a l’exercici actiu de la política encara avui resti inacabada.
Per Nash, en els inicis del segle XX la dona es definia des de l’arquetip d’àngel de la llar i mare prolífica, però la generalització de nous mètodes eficaços de control de la natalitat a partir de la dècada dels seixanta va significar la llibertat de les dones respecte a la pràctica de la sexualitat i la planificació familiar. Les millores tecnològiques també van influir en la vida femenina: electrodomèstics com la nevera o la rentadora, entre d’altres, van alleugerir el treball a la llar, permetent l’emancipació. Però cal tenir en compte que amb ells va generalitzar-se una característica feixuga per a les mares de família: la doble carrera, pública i familiar.
En darrer terme, cal no oblidar que els maltractaments i la violència de gènere actual potser no són un fenomen nou sinó que simplement estaven ocults als nostres ulls. En qualsevol cas, constitueixen un problema de gravetat creixent davant del qual el conjunt de les institucions i la mateixa societat molts cops no ha manifestat la sensibilització que exigeix la seva immediata eradicació.
Encara avui, quan en molts països s’han assolit èxits inqüestionables en la lluita per la igualtat de la dona, continuen existint mecanismes socials i culturals que la discriminen. A més, no en tots els països es respecten de la mateixa manera aquests principis i, per exemple, els països islàmics són els més reticents a l’hora de concedir la igualtat jurídica a les dones. D’aquesta manera, un dels reptes del segle XXI hauria de ser la generalització d’aquests avenços ressenyats en el conjunt del món, l’assolir una major incidència de la veu de les dones en els escenaris públics, l’avenç en el camí de més espais de llibertat i igualtat i l’eradicació definitiva de l’anomenada violència de gènere.
Hi ha alguna cosa decididament errada amb la manera com vivim avui dia. Durant trenta anys hem convertit en virtut la recerca de l’interès material: de fet, aquesta recerca és tot el que queda del nostre sentit de voluntat col·lectiva. Sabem el que costen les coses, però no tenim ni idea d’allò que valen. Davant d’una resolució judicial o d’una determinada legislació ja no preguntem: ¿Són bones? ¿Són justes? ¿Estan bé? ¿Contribuiran a fer una societat o un món millors? Les preguntes polítiques acostumaven a ser d’aquesta mena, per bé que les seves respostes no fossin fàcils. Hem d’aprendre a formular-les una altra vegada.
Vicente Moreno Cullell (Barcelona, 1981) és llicenciat en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor d’educació secundària, és membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB).
