Arxiu de la categoria ‘19. El món bipolar: els països del bloc comunista’

La URSS durant la Guerra Freda: Khruixtxov i la desestalinització (1953-1964)

dimarts, 4/12/2012

La mort de Stalin, el 1953, va obrir un període de canvis a la Unió Soviètica. Immediatament va desfermar-se una lluita pel poder entre els dos grans corrents que s’havien desenvolupat en el si del PCUS: els partidaris de mantenir l’essència de l’stalinisme i els partidaris de la revisió de l’etapa anterior per poder corregir els excessos. Finalment, el XX Congrés del PCUS, l’any 1956, va significar la victòria del corrent revisionista i l’inici de la desestalinització, és a dir, el reconeixement dels greus errors del període anterior. L’encarregat de comandar aquesta nova etapa de la URSS seria Nikita Khruixtxov, nou primer secretari del Comitè Central.

Bundesarchiv_Bild_183-B0628-0015-035,_Nikita_S._Chruchstschow.jpg

Nikita Khruixtxov

La mateixa situació va reproduir-se als països de l’Europa de l’Est que es trobaven sota el domini soviètic i que es mostraven crítics amb el control ferri imposat des de Moscou. Així, el 1956, va esclatar la insurrecció de Poznan a Polònia i va produir-se la revolta hongaresa. Totes dues van ser esclafades per l’exèrcit soviètic, però representaven un important avís sobre els problemes existents en el bloc comunista. L’stalinisme sense Stalin s’endevinava un camí impossible de seguir.

Així, l’arribada de Khruixtxov al poder va donar pas a un període de revisionisme i replantejament del model soviètic, el qual va significar la condemna de la pràctica política que havia caracteritzat el règim comunista sota Stalin. En essència, Khruixtxov va imposar un nou programa de reformes que van suposar una certa liberalització política (més llibertat d’expressió i tolerància, crítica als abusos de poder de Stalin, etc.), així com una variació de la política econòmica cap a una planificació menys rígida (desenvolupament industrial, producció de béns de consum, reformes agrícoles per millorar el nivell de vida de la pagesia, etc.).

Ara bé, la desestalinització no va suposar una democratització del règim. Les transformacions introduïdes per Khruixtxov van transformar una dictadura de caràcter unipersonal en un sistema totalitari menys brutal però encara dictatorial i repressiu. És a dir, Khruixtxov no va qüestionar en cap moment el poder que el PCUS exercia sobre la societat soviètica. Tot i això, existeix un important consens a l’hora de valorar els canvis provocats per Khruixtxov de forma positiva en traduir-se en un nou impuls econòmic per a la URSS i en una millora de les condicions sociopolítiques en els països d’influència soviètica.

Mao_Tsé-toung,_portrait_en_buste,_assis,_faisant_face_à_Nikita_Khrouchtchev,_pendant_la_visite_du_chef_russe_1958_à_Pékin.jpg

Mao i Khruixtxov

En política exterior, es va obrir el camí cap a la coexistència pacífica entre els blocs i es va plantejar l’acceptació de diferents vies per a la transició i construcció del socialisme, fins i tot les democràtiques. Així, la política exterior soviètica sota el govern de Khruixtxov va caracteritzar-se per la normalització diplomàtica. Tanmateix, la diplomàcia soviètica sempre va regir-se pels interessos d’Estat, deixant les exigències ideològiques de l’internacionalisme proletari per als discursos retòrics.

La “coexistència pacífica” va convertir-se, amb daltabaixos, en el paràmetre que definiria la política exterior de la URSS fins a la seva desaparició el 1991. Així, la Unió Soviètica rebutjava el caràcter inevitable de la guerra entre ambdós blocs, afirmava que la diplomàcia i el dret internacional podien satisfer els objectius de la seva política exterior i certificava que la Guerra Freda només arribaria a la seva fi en el moment en què el comunisme hagués triomfat a tot el planeta.

Respecte de les “democràcies populars”, la liberalització interna va anar acompanyada d’una duresa extraordinària per evitar qualsevol tipus de dissidència respecte de la política oficial soviètica. Tanmateix, la URSS va reconèixer a Iugoslàvia el dret a desenvolupar una via pròpia en el trànsit cap al socialisme. En canvi, les relacions amb Xina van trencar-se el 1960, quan Pequín va acusar Moscou de renunciar a la causa de la Revolució mundial.

PX 96-33:12  03 June 1961  President Kennedy meets with Chairman Khrushchev at the U. S. Embassy residence, Vienna. U. S. Dept. of State photograph in the John Fitzgerald Kennedy Library, Boston.

Khruixtxov i Kennedy

Ara bé, l’afer més destacat de la política exterior soviètica en temps de Khruixtxov va ser la crisi dels míssils a Cuba. Inicialment, la URSS no va dedicar massa atenció a l’arribada al poder de Fidel Castro, però quan els Estats Units van iniciar el boicot a Cuba aquest va iniciar la seva aproximació cap a la URSS que va derivar en presència econòmica, militar i política soviètica en l’illa. Una de les apostes defensives de Khruixtxov va ser la instal·lació d’uns míssils nuclears defensius que apuntaven cap a la Florida. En conèixer l’existència d’aquesta amenaça, el president Kennedy va anunciar el bloqueig naval de l’illa i va exigir a Khruixtxov la retirada dels míssils soviètics de Cuba. Com a contrapartida, els EUA desinstal·larien els seus míssils a Turquia. En realitat, l’incident, els dies en els quals la guerra va estar més a prop que mai, pot ser interpretat com un paradigma simultani de l’esperit de la Guerra Freda i la política de la coexistència pacífica.

Les reformes iniciades per Khruixtxov van ser paralitzades bruscament el 1964, i el dirigent comunista va ser destituït. La consolidació de la URSS com a potència mundial, el desenvolupament econòmic i els èxits en la carrera espacial no havien estat suficients per evitar la caiguda de Khruixtxov. L’aparell del PCUS, contrari a les reformes i l’obertura polítiques, per molt limitada que aquestes fossin, i una política exterior “de claudicació”, va imposar una nova direcció encapçalada per Leonid Brejnev, secretari general del partit des de 1966 fins a la seva mort el 1982. Aleshores es va tornar a imposar un control ideològic o polític ferri, caracteritzat per l’immobilisme, mentre que van continuar sense solucionar-se uns desequilibris econòmics que s’accentuarien.

La URSS en la postguerra: Stalin i la Guerra Freda (1945-1953)

dilluns, 26/11/2012

La Unió Soviètica va sortir de la Segona Guerra Mundial destrossada en l’aspecte material, però enormement reforçada en el seu paper de líder dels comunistes del món. De la mateixa manera, Stalin, mariscal de la URSS, cap del Partit Comunista i del govern, es va convertir en el dirigent indiscutible que havia conduit els soviètics cap a la victòria, donant pas a un autèntic culte a la seva persona. Així, com ja s’havia produït en el període d’entreguerres, l’stalinisme va perseguir de manera sistemàtica els dissidents, tot produint un autèntic terror d’Estat. Aquest Estat policial va ser responsable de prop de 70.000 execucions entre 1929 i 1953, mentre que, en el mateix període, uns divuit milions de soviètics van ser deportats als Gulag i sis milions més van ser forçats a marxar cap a l’exili.

StalinPortrait.jpg

Iósif Stalin

Al llarg dels quatre anys següents a la fi del conflicte, la URSS va reconstruir la seva economia i ràpidament va arribar a assolir el nivell de producció anterior a la guerra. Aquest esforç econòmic va ser possible gràcies a una mobilització social extraordinària, amb una immensa quantitat de recursos dedicats progrés tècnic i científic, amb el desenvolupament d’extenses regions de la zona asiàtica i amb la incorporació massiva de les dones al món laboral.

En la reconstrucció de postguerra, amb l’objectiu de convertir la URSS en la gran potència industrial alternativa als EUA, va donar-se prioritat a la indústria pesant, la indústria d’armament i les comunicacions. En canvi, l’agricultura va veure’s subordinada als interessos de la industrialització accelerada. Tanmateix, en el camp van continuar les col·lectivitzacions, a la vegada que es desenvolupava la mecanització, s’introduïen les grans infraestructures de regadiu i es fomentaven les indústries alimentàries.

El creixement de l’economia soviètica de postguerra va ser innegable, però va originar un model econòmic profundament desequilibrat i fràgil. La importància excessiva de la indústria pesant va derivar en una feblesa estructural en la indústria de consum i en la manca de productes bàsics. És a dir, si bé les xifres macroeconòmiques mostraven una URSS esdevinguda potència econòmica mundial, la realitat de les persones era molt diferent. Així, l’altra cara del creixement de l’Estat comunista la trobem en la continuïtat del sistema de racionament d’aliments, un limitat accés als béns de consum i les greus mancances existents en el sector de l’habitatge.

Magnitogorsk_steel_production_facility_1930s.jpg

Respecte de la societat soviètica, l’stalinisme va fonamentar la divisió en dos grans grups: d’una banda, el grup social majoritari (61,6%) estava constituït per assalariats i pagesos cooperativistes; i de l’altra, intel·lectuals i professionals. Ara bé, la classe dominant, tot i la teòrica inexistència de classes socials, la formaven els dirigents del PCUS, l’anomenada Nomenklatura, els quals transformaven el poder polític en riquesa i privilegis.

En el camp de la política exterior soviètica, un cop consumada la victòria dels aliats sobre l’Eix, el món de la postguerra va veure com s’esvaïa l’aliança conjuntural entre la URSS i les potències occidentals i s’iniciava una nova etapa política: la Guerra Freda. En aquest context, la victòria sobre el nazisme va comportar un prestigi internacional unànime sobre l’Estat soviètic, tot i que acompanyat de la desconfiança davant de les suposades tesis expansionistes de Stalin.

Així, els Estats Units i la Gran Bretanya es mostraven temorosos que la presència dels exèrcits soviètics a l’Europa Oriental i Central derivés en una sovietització d’aquest espai. De la mateixa manera, creixia el temor al fet que el prestigi guanyat pels comunistes en el camp de batalla i en la resistència derivés en un increment de l’agitació social i que les masses populars, fortament empobrides com a conseqüència del conflicte, rebutgessin la reinstauració de la democràcia liberal i el sistema capitalista a l’occident europeu.

ZentralbildPotsdamer (Berliner) Konferenz der führenden Staatsmänner der drei alliierten Mächte der UdSSR, Grossbritannien und der USA vom 17. Juli bis 2. August 1945 in Schloß Cecilienhof und Babelsberg. Ihr Ergebnis ist das Potsdamer Abkommen, das die völkerrechtlichen Grundfragen für den Aufbau eines friedlichen, demokratischen deutschen Staates und die Politik der Siegermächte gegenüber Deutschland festlegt.UBz: v.l.n.r.: sitzend: C.R. Attlee, H.S. Truman, Josef Stalin; stehend: Admiral J.D. Loahy, E. Bevin, J.W.Byrnes, und W.M. Molotow.

Conferència de Potsdam

En realitat, arribats a 1945, ningú sabia quina seria la reacció de la URSS en la postguerra i quins eren els límits reals de la seva política expansionista i proselitista. És a dir, la diplomàcia europea i nord-americana no tenia elements suficients per a posicionar-se davant l’Estat comunista, però el temor creixent a la influència de la URSS va portar els Estats Units i la Gran Bretanya a accelerar la divisió del món en blocs i precipitar la Guerra Freda. La nova inquietud de les potències occidentals va ser exposada en la “Doctrina Truman” d’abril de 1947, que preconitzava la necessitat d’aturar “l’expansió soviètica”.

La resposta inicial de la URSS va ser la mimetització de la seva política exterior anterior a la guerra. És a dir, la política del “socialisme en un sol país”, fonamentalment perquè era conscient de la incapacitat revolucionària a occident. Així, Stalin va forçar que els partits comunistes occidentals renunciessin a qualsevol hipotètic pla de conquesta del poder. En conseqüència, la Guerra Freda era una realitat que es derivava dels temors occidentals i no d’una política agressiva per part soviètica en la postguerra.

stalin.jpg

Iósif Stalin

Ara bé, quan Stalin va ser conscient dels perills d’aquesta política internacional d’aïllament soviètic la URSS exposada en la “Doctrina Truman” va passar de la contenció a l’intervencionisme declarat: els països de la seva zona d’influència serien sotmesos per la força per integrar-se a l’òrbita comunista. Ara bé, cal tenir present que la política soviètica de la postguerra va caracteritzar-se pel pactisme amb el bloc occidental i l’ús de la repressió i l’imperialisme amb les noves democràcies populars que naixerien sota la seva òrbita.

En aquest context, un dels factors fonamentals en l’articulació de la política exterior comunista va ser el fet d’esdevenir un membre permanent del Consell de Seguretat de l’ONU. El dret a vet va permetre els soviètics bloquejar qualsevol decisió diplomàtica afavorida pels occidentals que pogués ser considerada contrària als seus interessos. Per exemple, davant del naixement de la República Federal Alemanya, els soviètics van respondre amb la transformació de la seva zona d’ocupació en la República Democràtica Alemanya davant de la impotència dels organismes internacionals que no van poder evitar l’esquarterament del país.

Arribats a 1949, les anomenades eufemísticament com “democràcies populars” ja s’havien edificat com a models d’Estat que calcaven el referent de la URSS. En paral·lel, el triomf dels comunistes de Mao-Tse-Tung en la Guerra Civil xinesa donava pas al naixement de la República Popular de la Xina, un nou Estat que s’alineava en el bloc comunista.

1949_Mao_and_Stalin.jpg

Mao i Stalin

Els nous objectius de Stalin des d’aquest moment serien l’homogeneïtzació i domini del bloc polític comunista i la bona relació amb els països no alineats mitjançant el Kominform i el Comecon, les respostes soviètiques a la Doctrina Truman i el Pla Marshall. Així, només la Iugoslàvia de Tito va acceptar ajudes econòmiques nord-americanes. Igualment, en els anys cinquanta van produir-se processos contra aquells dirigents comunistes de les repúbliques populars que reclamaven una major autonomia per desenvolupar el seu model marxista (Hongria, Bulgària, Romania, Polònia i Txecoslovàquia).

Arribats a 1953, any de la mort de Stalin, el món ja havia fixat les bases de la bipolarització: el terror nuclear, l’escala de tensió, la limitació de facto de la sobirania nacional, la internacionalització de l’economia, etc. Però la URSS no havia estat capaç d’incrementar la seva presència en el món occidental. Ja fos resultat de la incapacitat dels partits comunistes locals o d’un respectuós dels acords de zones d’influència pactats a Jalta i Potsdam, la realitat és que la URSS, en especial després de la introducció a Occident de la Doctrina Truman, s’havia centrat en el domini absolut de la seva banda del món, esdevenint l’altra gran potència mundial junt amb els Estats Units.

Tiananmen, 5 de juny de 1989

dissabte, 5/06/2010

Es diu que una imatge val més que totes les paraules que puguem fer servir per explicar un fet. Sempre he cregut que aquesta afirmació és un tòpic massa estès per encobrir la nostra pròpia incapacitat per explicar determinats fets. Ara bé, en aquest cas una imatge sí ens parla per si sola:

tiananmen.jpg

L'home del tanc de Tiananmen, segons la fotografia de Jeff Widener

L’home del tanc, també anomenat el rebel desconegut és el sobrenom que va atribuir-se a un home anònim que va esdevenir internacionalment famós al ser gravat i fotografiat de peu davant d’una fila de tancs durant la revolta de la Plaça de Tiananmen del 1989 a la República Popular Xina.

La imatge va ser captada el 5 de juny, tal dia com avui de fa vint-i-un anys, per, com a mínim, tres fotògrafs situats en els balcons de l’Hotel Beijing, a la plaça Tiananmen: els nord-americans Jeff Widener, per a l’agència Associated Press (AP), i Charlie Cole, per la revista Newsweek, i el britànic Stuart Franklin, de Magnum, per la revista Time.

La fotografia i el metratge de l’home de peu, sol davant d’una amenaçadora filera de tancs, es va emetre aquella mateixa nit en els informatius d’arreu del món. Un sol home, desarmat, valent, que va tenir la valentia de posar-se davant dels tancs que s’apropaven a represaliar els estudiants que es manifestaven a la Plaça de Tiananmen i aturar el seu avenç.

Una imatge que ens recorda un dels més obscurs episodis de la història recent de la Xina: la matança de centenars d’estudiants amb la qual el govern comunista va posar fi a les protestes que des de l’abril havien sacsejat la tranquil·la vida de Pequín. Encara avui no s’ha donat a conèixer cap llista oficial de morts en aquells incidents i alguns d’aquells joves manifestants encara són empresonats. Serà l’anònim heroi de la fotografia un d’ells? Potser sigui l’hora de que el gegant asiàtic ens donés la resposta.