Arxiu de la categoria ‘18. El món bipolar: els països del bloc capitalista’

El procés de construcció europea

dimecres, 15/06/2011

A la fi de la Segona Guerra Mundial, en un món marcat per l’enfrontament dels dos blocs i per la internacionalització de l’economia, la influència d’Europa, el vell continent, resultava cada cop més dèbil. És en aquest context quan una sèrie de polítics i pensadors europeus van defensar la necessitat que Europa caminés cap a la integració, l’única manera de recuperar un lloc entre les grans potències. Tanmateix, després de la destrucció derivada de l’enfrontament en les dues guerres mundials, semblava una missió impossible que els països europeus aconseguissin unir-se i formar una organització política i econòmica comuna.

Europe 1946.gif

El projecte va posar-se en marxa entre els països europeus occidentals en la postguerra com a instrument per avançar en la reconstrucció econòmica i per enfrontar-se a l’amenaça del bloc comunista. I és que la reconstrucció del continent després de la Segona Guerra Mundial passava per dues premisses: no repetir els errors del passat i fer possible un acord entre els països de l’Europa occidental per a situar el continent en el nou marc polític i econòmic internacional.

A més, dos factors derivats del conflicte contra els feixismes pesaven enormement en la consciència dels europeus: la necessitat d’evitar qualsevol nou enfrontament bèl·lic entre els països europeus i la consciència que l’única possibilitat d’Europa per mantenir-se al nivell de les superpotències nord-americana i soviètica era la unió. Així, des del 1946, van anar apareixent diferents organitzacions que coincidien en el seu caràcter marcadament europeista: el Moviment per l’Europa Unida, la Lliga Europea de Cooperació i Econòmica, o la Unió Europea de Federalistes, grups que acabarien unint-se, el 1948, en el Comitè Internacional de Coordinació per l’Europa Unida.

La primera experiència integradora a l’Europa de postguerra va produir-se amb la creació del Benelux, una unió duanera entre Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg que va endegar-se el 1948. L’experiència va ser molt positiva ja que, amb l’eliminació dels problemes derivats de l’existència de fronteres entre aquests països, el comerç va reactivar-se novament. Tot un exemple que obria les portes a futurs esdeveniments.

Benelux.jpg

El Benelux

A nivell europeu els aconteixements van prosseguir a gran velocitat. El mateix 1948 es va crear l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), encarregada d’afavorir el comerç i la cooperació econòmica entre els Estats membres. I, el 1949, naixia el Consell d’Europa (1949), un organisme de caràcter consultiu per a fomentar la cooperació política, social i cultural i al defensa dels drets humans. Tanmateix, no tot van ser èxits en el procés de construcció europea. Per exemple, el 1950, fracassaria la proposta francesa del primer ministre René Pleven de crear una Comunitat Europea de Defensa.

El 1950, a proposta dels francesos Jean Monnet i Robert Shuman (Ministre d’Afers Exteriors de França) i amb el vistiplau del canceller alemany Konrad Adenauer, es va endegar un projecte d’unió econòmica entre França i la República Federal d’Alemanya per unificar els recursos siderúrgics i del carbó, el qual va prendre forma, el 1951, amb la constitució de la Comunitat Econòmica del Carbó i de l’Acer (CECA), a la qual s’hi afegirien Itàlia, Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg. La CECA, organitzava de la producció siderúrgica i el mercat del carbó i de l’acer entre els seus membres. Aquest seria el veritable embrió de l’actual Unió Europea, un projecte pacificador que conduïa cap a la impossibilitat d’un nou conflicte entre francesos i alemanys.

fondateur_ue_monnet_1951.jpg

Jean Monnet

Robert_Schumann.jpg

Robert Shuman

Adenauer.jpg

Konrad Adenauer

Spaak.jpg

Paul-Henri Spaak

D’altra banda, la participació espanyola en aquest procés va ser igual a zero ja que en aquells moments  l’Espanya franquista estava caracteritzada per unes relacions exteriors pràcticament nul·les. En el context de l’autarquia, la dictadura de Franco havia convertit Espanya en una societat gairebé aïllada dels altres Estats europeus, sense relacions polítiques, econòmiques, ni culturals. Fins a la dècada dels cinquanta, l’Estat espanyol va mantenir relacions comercials amb alguns països àrabs i sud-americans per importar cereals i d’altres productes alimentaris, però la relació amb l’entorn europeu era pràcticament inexistent. Tot i que des del 1953, amb la signatura dels convenis amb els Estats Units i del Concordat amb el Vaticà, l’Espanya franquista començaria a treure el cap en les relacions internacionals, no va haver-hi cap acostament cap a la CECA. I l’acostament a Europa encara es faria esperar fins els anys seixanta.

L’èxit aconseguit per la CECA, la primera institució europea amb un caràcter supraestatal, va estimular els Estats que la integraven, l’Europa dels Sis, a crear una sèrie de mecanismes semblants per al conjunt de l’economia. Així, el 25 de març de 1957, van signar-se a Roma els tractats fundacionals de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i de la Comunitat de l’Energia Atòmica (EURATOM). Els signants d’aquests històrics tractats van ser França, la República Federal d’Alemanya, Itàlia, Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg.

image002.jpg

El Tractat de Roma establia en el seu preàmbul l’objectiu polític de la integració progressiva entre els països membres. En la pràctica, però, en aquell moment només es va crear una unió duanera, que afectava només la lliure circulació de béns. D’aquesta manera, el moviment de persones, capitals i serveis va continuar sofrint limitacions importants fins els anys vuitanta. Per això, la CEE va ser coneguda sota la denominació de Mercat Comú, un espai en el qual els productes dels països membres es poguessin vendre sense aranzels. Aquesta unificació del mercat va obligar els Estats membres a aproximar les seves polítiques econòmiques. A més, a Roma va establir-se la creació d’un banc europeu d’inversions.

Igualment, el Tractat de Roma creava les institucions comunitàries, les quals organitzarien i desenvoluparien els projectes previstos: la Comissió Europea, el Consell de Ministres, el Consell Europeu, l’Assemblea Europea i el Tribunal de Justícia, a més d’institucions de rang menor. Els Estats membres de la CEE van renunciar a una part de la seva capacitat de decisió per tal d’arribar a acords comuns que beneficiessin el conjunt.

0,,4686142_1,00.jpg

Respecte de l’EURATOM, la seva missió era l’establiment d’un mercat comú de productes nuclears i la vigilància de la utilització pacífica de l’energia nuclear, tot fomentant la formació d’investigadors i la divulgació dels coneixement atòmic.

El principal problema polític de la CEE en els seus inicis va ser que la Gran Bretanya va mantenir-se al marge. Els britànics tenien molt poc interès en les implicacions polítiques derivades d’un projecte europeista, defensaven el lliurecanvi i mantenien més relacions comercials amb les seves velles colònies que no pas amb Europa. A més, van impulsar la creació de l’Associació Europea de Lliure Comerç (EFTA), un organisme econòmic sense cap pretensió d’unitat política, a la qual van adherir-s’hi Suècia, Suïssa, Noruega, Dinamarca, Àustria i Portugal.

Però, durant els anys seixanta va manifestar-se clarament que l’èxit econòmic assolit pels Estats integrants de la CEE era molt superior al dels membres de la EFTA. D’aquesta manera, el 1973, davant el lent creixement de la seva economia, la Gran Bretanya, va optar per integrar-se, juntament amb Irlanda i Dinamarca, dins de la CEE, donant lloc a l’Europa dels Nou. Posteriorment, la caiguda de les dictadures militars a Grècia (1974), Portugal (1974) i Espanya (1978) va fer possible l’inici de les converses per a la seva integració europea i l’equilibri geogràfic de la CEE cap al sud del continent: Grècia va adherir-se el 1981, i Espanya i Portugal el 1986. El 1995 s’incorporarien Àustria, Suècia i Finlàndia, configurant l’Europa dels Quinze.

felipe-gonzalez-entrada-cee.jpg

Felipe González signa l'adhesió d'Espanya a la CEE el 1986

D’altra banda, la crisi econòmica dels anys setanta va enfosquir el panorama de la construcció europea, però la Comunitat Econòmica Europea va respondre avançant en la integració donant pas a la incorporació de nous països i reestructurant les seves institucions. D’aquesta manera, el 1979 va néixer el Sistema Monetari Europeu (SME), com a instrument per a garantir l’estabilitat monetària, i va crear-se l’ECU, una unitat de compte imaginària i que va suposar l’antecedent directe de l’Euro com a moneda europea. També va establir-se un Impost indirecte sobre el Valor Afegit dels Productes, l’IVA. I aquell mateix any va votar-se per primera vegada el Parlament Europeu, seu de la sobirania europea.

creacion ue.png

Els orígens històrics d’Europa

dimarts, 14/06/2011

Europa és una realitat variada i complexa, i de la mateixa manera els seus orígens històrics són complexos i no sempre ben coneguts. Per no saber, no està clar ni tan sols l’origen d’aquest nom. Ara bé, resseguint la història d’Europa des de l’edat mitjana podem entendre quin és el concepte d’Europa, un petit continent que va ser el centre del món des de l’antiguitat fins a mitjans del segle XX i que ara lluita per trobar la seva posició en el tauler de joc del segle XXI.

Sembla ser que, en el segle VIII a.C.,  l’escriptor grec Hesíode, en la seva obra Teogonia, on explicava l’origen del món i dels déus, va ser el primer autor conegut en emprar el nombre d’Europa. Posteriorment, la mitologia grega ens parla d’Europa com una bella princesa segrestada per Zeus, el qual va portar-la a Creta on la va convertir en reina-mare, fundant així una dinastia. Seria, però, el domini romà qui difondria el nom d’Europa pel seu Imperi, arribant fins els nostres dies. Tanmateix, això no ens explica res sobre els orígens d’Europa ni del seu nom.

europa.jpg

Hem de viatjar a l’edat mitjana per buscar un primer projecte d’unitat territorial i política per Europa: l’Imperi Carolingi de Carlemany, en el segle IX. Un Imperi que va protagonitzar una renovació política i cultural en la seva lluita constant per inventar-se: primer, creant un territori organitzat a través del senyoriu amb una terra conreada pels serfs dependents del propietari i unes parcel·les arrendades a camperols lliures; segon, articulant un govern imperial que introduïa la burocràcia i convertia la vella aristocràcia en noblesa de palau, donant lloc al naixement de la cort; i tercer, desenvolupant una renovació cultural i política, la qual restaurava l’Imperi Romà a la vegada que introduïa les arrels germàniques.

Europe_814.jpg

Tanmateix, la unitat va ser breu. El somni imperial va resultar impossible per la profunda ruralització del territori, per les amenaces exteriors (pressions musulmanes, magiars i vikingues) i, sobretot, per la manca de diners a causa del col·lapse del comerç. A més, les discòrdies internes esquarterarien la unitat de l’Imperi Carolingi a la mort del seu fundador. Tot i això, estem davant d’un punt de sortida. Amb les seves mancances, l’Imperi de Carlemany va fer el primer esbós d’Europa.

Dürer_karl_der_grosse.jpg

Carlemany

El Imperio Carolingio.jpg

Igualment, és en l’edat mitjana quan el pensador franciscà Guillem d’Occam (1290-1349), des d’Òxford, amic de l’emperador i enemic del papa, va començar a establir els fonaments ideològics del continent en parlar d’una Europa unida per la pau.

Tot i això, no va ser fins els segles XVI i XVII quan el concepte d’Europa va generalitzar-se amb un sentit polític, territorial i cultural proper a l’actual. En l’època del renaixement, Joan Lluís Vives (1492-1540), el gran humanista valencià, va defensar la unió europea enfront de l’amenaça que representava l’expansió de l’Islam a través de l’Imperi Turc.

En la primera meitat del segle XVI, l’emperador Carles V, de la casa d’Habsburg, va intentar crear un nou imperi europeu que novament fracassaria. I és que en aquells temps la pròpia idea d’Imperi ja resultava antiquada. El que era propi d’aquells temps era l’Estat modern, basat en l’existència de monarquies nacionals autoritàries i absolutistes. A més, l’ideari de Carles V es basava en la unió dels pobles cristians enfront de l’enemic turc, fet impossible en un moment de divisió de la cristiandat: Martí Luter s’enfrontava a l’Església catòlica de Roma amb la seva Reforma, un fet que dividiria el món cristià europeu definitivament.

Carlos V.jpg

Carles V

La herencia de Carlos I.jpg

Més tard, en el segle XVII, aquestes diferències religioses van ser el motiu de fons que serviria per justificar l’esclat d’una guerra que acabaria per establir el joc de poder a l’Europa moderna: la Guerra dels Trenta Anys, un conflicte que en realitat estava motivat per motius polítics i estratègics en la lluita de les nacions absolutistes per aconseguir l’hegemonia al continent. D’aquest conflicte, l’imperi Habsburg, les restes del vell somni europeu cristià de Carles V, sortirien definitivament malparades.

Ja en el segle XVIII, l’economista escocès Adam Smith (1723-1790) va apuntar la importància de la integració europea en el desenvolupament econòmic del capitalisme. Des d’aquest moment, successivament i de manera cada cop més nombrosa, anirien apareixent polítics, filòsofs i economistes propugnant una unió dels pobles europeus basada en una gran idea motriu: la pau. Noms il·lustres com Jean Jacques Rousseau, Immanuel Kant, Victor Hugo, Pierre Joseph Proudhon, entre molts d’altres, i cadascun d’ells a la seva manera, van anar posant pedres en el camí de la construcció europea.

A principis del segle XIX, i després de la commoció que va suposar a tota Europa l’esclat de la Revolució francesa i l’extensió dels seus ideals de llibertat, Napoleó Bonaparte també s’aventuraria a crear un nou Imperi. Aprofitant-se del prestigi que li havien proporcionat les seves victòries militars, Napoleó va arribar al poder a França, el 1799. Primer a través del Consolat, i després amb la formació de l’Imperi, Bonaparte va conservar, almenys en la pràctica, molts dels drets aconseguits pels francesos durant la Revolució. I un cop consolidat el seu poder a França va voler estendre el seu poder per tot el continent. Malgrat una primera etapa victoriosa, l’Imperi Napoleònic també acabaria fracassant.

Jacques-Louis-David-Napoleon.jpg

Napoleó Bonaparte

liberalismo y nacionalismo 002.jpg

Ja en el segle XX, quan el nazisme va assolir el poder a Alemanya, el 1933, Adolf Hitler va acabar amb la democràcia de Weimar, va liquidar tota activitat política que no estigués directament controlada per ell, va proclamar la superioritat racial del poble alemany i va abocar Europa a una terrible guerra que resultaria mundial per establir el seu Reich imperial. El resultat final va ser catastròfic, amb milions de persones mortes, un continent exhaust i la pèrdua definitiva de l’hegemonia mundial.

hitler.jpg

Adolf Hitler

hitler-europe.jpg

Però va ser només després de la Segona Guerra Mundial quan els Estats europeus van començar a treballar amb veritable fermesa per crear una Europa unida en pau cap al progrés i amb plenes llibertats pels seus ciutadans i ciutadanes. L’experiència bèl·lica va ser tant destructiva i tràgica que el 1946 va iniciar-se la catarsi d’Europa. Ara sí, les experiències fracassades basades en la violència de la guerra i la dominació, en les injustícies i les brutalitats executades en nom de la política, l’economia, la raça o la religió, com les de Carles V, Napoleó o Hitler, finalment van ser superades. En la postguerra s’establia el camí cap a la Unió Europea. Diàleg enfront de domini, progrés en lloc de destrucció, l’Estat de benestar contra la pobresa de la postguerra, pau per evitar la guerra. Sobre aquests pilars es sustenta la construcció d’Europa.

El Maig francès del 68, de la utopia al desencís

dissabte, 21/05/2011

Maig del 68 marcaria l’imaginari de tota una generació. Ja se sap: sota les llambordes, la platja… I així, fins els nostres dies, aquell ideal utòpic ha estat present, especialment en la joventut. Com s’hi va arribar? Què va passar exactament? Quines conseqüències immediates tindria?

La França de 1968 dormitava sota l’ombra del general De Gaulle, home del segle XIX. Paternalista, sermonejant, era l’home que encarnava el passat, pare de la V República, figura de l’alliberament a la Segona Guerra Mundial i solució de la crisi d’Algèria que acabaria amb la IV República, resistia en la presidència de l’Estat als seus setanta-vuit anys. Els preus estaven pujant, el govern s’enfrontava a la inflació, els treballadors es veien afectats per l’atur i els salaris baixos, la immigració europea i nord-africana no deixava de créixer. El malestar es generalitzava. El Maig francès no només seria un moviment d’estudiants, tot i que aquests esdevinguessin la seva avantguarda, sinó que comptaria amb una forta participació obrera i un considerable recolzament burgés o de les classes mitjanes; uns perquè creien que a França havien disminuït les llibertats públiques, altres per solidaritat, i, finalment, un grup de professionals que en aquells moments descobrien les misèries de la seva professió i als quals se’ls feia necessari un canvi per aprofundir en la seva capacitat de treball o en la seva inventiva castrada per l’ordre jeràrquic de la societat i l’estatalisme de la V República.

mai-68_grove.jpg

Però, la realitat és que l’esclat de Maig de 1968 va suposar un fenomen totalment inesperat. Només a posteriori els analistes han pogut trobar uns tímids antecedents o unes arrels relatives en fets, aparentment, aïllats com la publicació, el 1966, d’un pamflet titulat De la misèria en els mitjans estudiantils per part de l’Assemblea General d’Estudiants d’Estrasburg que deia que “l’estudiant és la criatura universalment més menyspreada a França, a banda dels sacerdots i els policies […] Ara, l’objectiu del sistema educatiu és un especialista produït mecànicament. Un sistema econòmic modern la producció en massa d’estudiants sense cap educació i als quals s’hagi pres la capacitat de pensar”; l’estrena de la pel·lícula La Chinoise de Jean-Luc Godard, el 1967, on es deixava veure la bona acollida del maoisme entre el jovent; les manifestacions de febrer de 1968 a París contra els plans que proposaven l’anomenada “orientació selectiva” per entrar a la Facultat de Ciències; les manifestacions del mateix febrer contra la destitució de Henri Langlois, fundador de la Cinemateca, per part d’André Malraux; l’agitació constant a la Universitat de Nanterre, ocupada el 22 de març per 142 estudiants que realitzaven una jornada de protesta contra la guerra del Vietnam; o la publicació a Le Monde, el 15 de març, de l’article “França avorreix” pel periodista Pierre Viansson-Ponté, on es posava de relleu l’existència d’una societat en evolució constant enfront d’un règim estancat… Molts antecedents, però massa dispersos com per esperar un esclat com el que suposaria el Maig francès.

d13-201.jpg

La realitat, és que aquesta situació d’avorriment o desencís a la qual s’enfrontava el jovent francès derivava de la pròpia evolució de la societat industrial que havia elevat a la categoria de dogma el fet que existís una estabilitat social a través de la integració de la classe obrera mitjançant l’acció dels sindicats, eliminant la confrontació violenta contra l’explotació capitalista.

La revolta dels estudiants es basava, entre d’altres qüestions, en la consciència que més endavant no tindrien oportunitat de desenvolupar en la societat un paper que s’avingués amb les seves aptituds. Una universitat de classe on s’aplicava un ensenyament neutre. En definitiva, l’existència d’unes estructures inadequades que farien que a la sortida de la Universitat només els esperés l’atur era la base del desencís. A aquest fet s’han de sumar mesures puntualment irritants com la prohibició de les relacions sexuals a les residències universitàries, les restriccions en les sales de reunió, la prohibició de premsa a les residències universitàries o les proves de selecció previstes en el pla del ministre Christian Fouchet.

El detonant de l’esclat de la primavera el trobem en el tancament de la Universitat de Nanterre el 30 de març i en la seva immediata conseqüència: la intervenció de la policia, el divendres 3 de maig, a la Sorbona durant una assemblea on vells militants comunistes, professors i estudiants debatien com hauria de continuar la lluita iniciada a Nanterre. Seguidament, anirien sortint a la llum una sèrie d’animadors del moviment com Jacques Sauvageot, vicepresident de la UNEF (Unió Nacional d’Estudiants de França) i estudiant de dret i història de l’art, Alain Geismar, secretari general del SNES (Sindicat Nacional d’Ensenyament Superior) i professor de física, o Daniel Cohn-Bendit (Dany el roig), estudiant alemany de sociologia participant en els fets del 22 de març.

Per tant, ens trobem davant d’un petit grupuscle que s’aixecava contra els grupuscles que ostentaven el poder, ja fos la burocràcia estatal, sindical o dels propis partits polítics (inclosos els comunistes i els maoistes). L’esperit de maig s’encarnaria en els seus múltiples eslògans: “Prohibit prohibir”, “Fes l’amor i no la guerra”, “Ens hem d’endurir, sense perdre mai la tendresa”, etc.

mai68 etudiants ouvriers.jpg

No podem dir que existís un programa de Maig del 68, el que trobem és una crítica radical al sistema, una contestació. El moviment critica l’organització universitària, la “fabricació” de futurs comandaments policials, de futurs repressors dels obrers. Així, s’inspiraria en Herbert Marcusse, qui pensava que els estudiants constituïen, en una societat industrial avançada, la veritable força de qüestionament. Així, la Sorbona, denunciada com a instrument del poder, esdevindria durant Maig “la universitat autònoma i popular de París”. Apareixia, per primer cop, la idea d’universitat crítica a l’estil del que estava desenvolupant-se a Berlín, amb dret a l’expressió i l’acció política dins de les facultats. Els ocupants de la Sorbona diuen “prendre el poder” just abans de que s’iniciessin els enfrontaments al Barri Llatí.

Les primeres setmanes de maig, després de l’empresonament de manifestants pacífics i de les primeres vagues de l’ensenyament (unint-se els liceus d’ensenyament secundari a la lluita dels universitaris), comencen a cremar els vehicles i s’inicien els enfrontaments violents amb els CRS antidisturbis (“CRS = SS”). El dilluns 6, les autoritats tancaven la Sorbona i Nanterre, pensant que així deixarien inactius els estudiants. La lluita, però, es traslladaria al carrer i les barricades nocturnes serien part del paisatge parisenc. La nit del divendres 10 de maig els enfrontaments serien constants. Hi ha moltes més imatges, però les que ens ha deixat la memòria són aquestes, donant una imatge deformada del que va ser el Maig francès. Tot i això, aquella nit de barricades, de gran violència, va marcar l’inici d’un primer canvi.

MAI68-01.jpg

Fins aquell dia, les organitzacions sindicals i el Partit Comunista s’havien mostrat distants, quan no hostils, davant del moviment: “Cohn-Bendit, aquest anarquista alemany”, havia escrit Georges Marchais a L’Humanité. El prefecte de París, Grimaud, no havia optat encara per una repressió oberta. Pompidou i Peyrefitte van optar per la distensió amb l’alliberament d’alguns dels empresonats per a calmar la situació. La policia es veia desautoritzada.

Així, sindicats i partits van anar modificant les seves postures davant del moviment i, paulatinament, van anar sumant-s’hi. L’ocupació de l’Odeon. El moviment, inicialment aïllat, va passar a comptar amb el suport d’una vaga general el 13 de maig.

SS.JPGD’aquesta forma, el moviment estudiantil, en comptes de donar lloc a una societat contracultural com als Estats Units o contrapolítica com a Alemanya, va esdevenir un element que arrossegaria altres moviments socials, passant de la revolta estudiantil a una crisi social i política.

L’oposició tradicional, els sindicats, buscaria controlar el moviment i gestionar les seves accions, en la mesura en que partia de la base superant els propis directius. Davant els eslògans revolucionaris i l’inici de les primeres vagues solidàries (des del 7 de maig, Flins) el dirigent sindical Séguy, de la CGT, contestava: “Hi ha un moment per a cada cosa”. Els sindicalistes “clàssics” es sentien marginats i no acabaven de comprendre el que estava passant. El sindicalisme clàssic lluitaria contra la utopia i buscaria solucions tangibles i pràctiques a la crisi. Els obrers que es sumaven al moviment ho feien com a conseqüència directa de l’acció dels estudiants i sota dues consignes: era inútil lluitar per una millora salarial o dels horaris perquè comportaven inflació, l’alça dels preus i la necessitat de recórrer a les hores extraordinàries o a un segon treball anul·laven aquestes millores de forma immediata i la participació en els comitès paritaris de les empreses era estèril perquè finalment els patrons acabaven imposant les seves decisions sota un cert vernís. Per tant, el moviment vaguístic associat a Maig del 68 prenia la forma i el sentit del canvi total de la societat propugnat pels estudiants. L’únic canvi real arribaria en el moment en que els obrers es fessin amb el control de les empreses.

La novetat en el món del treball serà el canvi de la condició de l’individu. En aquell moment, la situació dels treballadors havia canviat menys que la posició de les empreses en una economia global. A partir dels sectors d’alta tecnologia era possible paralitzar el conjunt de la producció, donant lloc a l’aparició d’una nova versió de la lluita de classes en el bell mig de l’aparell productiu, no des de la seva perifèria més perjudicada com anteriorment. Les noves reivindicacions ja no es centrarien en els increments salarials o els dies de vacances, sinó en l’organització de les responsabilitats, ja fos a l’empresa, a la universitat o al periodisme. D’aquesta manera s’enfronten les reivindicacions sobre la gestió de la societat amb les reivindicacions tradicionals de la massa obrera que, al contrari que els estudiants, no atacarien a la nova societat de consum.

maig 68 (3).jpg

Igualment, els intel·lectuals es troben marginats: no es compta amb ells. Pensadors de la categoria de Raymond Aron o Roland Barthes s’oposen al moviment, enfocant-lo des d’una visió reformista.

Aquesta diversitat ideològica i l’heterogeneïtat dels seus components expliquen com un moviment vaguístic d’una magnitud importantíssima com el desenvolupat a la segona meitat del mes de maig no fos capaç d’arribar a articular una reivindicació comuna. Entre els obrers que van sumar-se als Fets de Maig predominarien les demandes de caràcter econòmic i social; les més revolucionàries serien les referides a la gestió, qüestionant  l’organització del treball en si mateixa. Per a la Patronal, aquestes demandes eren una qüestió innegociable, com tampoc per a la direcció de l’ORTF (ràdio i televisió públiques) ho era el control de la informació per part dels periodistes, o al CNRS (Centre Nacional d’Investigació Científica) la definició dels objectius d’investigació per part dels científics en detriment de l’Estat. Per a protegir-se d’aquesta inversió de l’ordre social, a les negociacions de Grenelle, Pompidou tancaria un acord amb els sindicats, cedint en la qüestió del salari mínim o la jornada laboral, però no en la reorganització del treball, tal com demanava el dirigent de la CFDT, Edmond Maire.

D’aquesta manera, els sindicats van sumar-se al Maig del 68, transformant el conflicte inicial en un enfrontament polític amb una aposta reivindicativa.

maig 68.jpg

El poder va mantenir-se durant molts dies al marge dels esdeveniments, deixant que les forces d’ordre intervinguessin cada cop amb més duresa, tot i la dimissió del prefecte de policia. De Gaulle s’havia negat a fer de la revolta l’eix de la seva agenda política i el 14 de maig marxava en viatge oficial a Romania. Quan va tornar a París, el dia 18, va anunciar el retorn a l’ordre amb una lacònica frase: “La reforma sí, la mascarada no”. A continuació, parlaria de la convocatòria d’un referèndum sense especificar què era el que s’havia de votar. En paral·lel, tant la CGT com el Partit Comunista, satisfets amb els acords de Grenelle, buscaven la fórmula per sortir d’un joc que no podien controlar. En canvi, les bases es neguen a finalitzar la vaga.

S’havia arribat a una situació de buit de poder i la vida econòmica estava paralitzada. Els polítics, absents fins aquell moment de l’escena, considerarien que havia arribat el seu moment. Així, en el gran míting del 27 de maig en l’estadi Charlety, el sindicat estudiantil UNEF i el PSU (Partit Socialista Unificat) de Michel Rocard, apostarien per una sortida revolucionària al conflicte.

El dia 29 es diu que De Gaulle ha desaparegut. La seva reaparició serà per donar la primera mostra de força del govern, determinant la seva convicció de mantenir-se al poder, recolzar el seu primer ministre i apel·lar als seus partidaris convocant una manifestació que reuniria, el 30 de maig, unes 5.000 persones.

De cop i volta, la iniciativa havia passat a una dreta renascuda que era capaç de sortir i ocupar el carrer. Pompidou reorganitzaria el seu govern, eliminant els considerats “tous” com Christian Fouchet i Louis Joxe i els que havien demostrat incapacitat per a desenvolupar el càrrec com Alain Peyrefitte, ministre que havia declarat, setmanes abans de l’esclat estudiantil, que la principal satisfacció de la seva vida política havia estat la tasca realitzada al Ministeri d’Educació Nacional.

maig 68 (2).jpg

Els moviments d’esquerres cridarien “eleccions, traïció”, però les forces tradicionals ja havien iniciat el funcionament de la seva maquinària per a una cita tradicional amb les urnes. La marejada gaullista que s’havia desfermat el 30 de maig va anar deixant els animadors del Maig sense control dels esdeveniments i esgotant el seu crèdit. L’opinió pública cada cop estava més cansada, quan no espantada en la part que tocava als esdeveniments més violents de les jornades de protesta. La reacció política de la dreta asfixiaria a una esquerra que era presentada com a còmplice d’un moviment al qual havia estat aliena i que l’havia superat des d’un primer moment, tot i els esforços per recuperar-lo i dirigir-lo.

En aparença, el retorn a l’ordre es faria sense cap gran trencadissa. Cinc setmanes de conflicte es saldarien amb un nombre reduït de morts, pocs empresonaments (tret dels inicis) i sense que s’instaurés un esperit revengista en la societat. La reforma d’Edgar Faure proclamaria l’autonomia de les universitats, el que suposava que el professorat ja no podria monopolitzar l’organització dels estudis i el personal docent participaria de la gestió dels centres; ara bé, quan arribessin les eleccions dins de les universitats, la victòria seria per a les opcions més conservadores. Respecte de la vida política, aquesta ràpidament recuperaria el seu curs tradicional. Pompidou seria rellevat com a primer ministre per Couve de Murville, però sense desencadenar cap crisi seriosa. Seria un any després quan Maig del 68 es cobrés la gran víctima política: el general De Gaulle convocaria i perdria el seu referèndum, abandonant la presidència d’una República que ell mateix havia dissenyat a la seva mida.

En definitiva, Maig del 68 deixaria una petjada molt profunda en la societat francesa. El principi d’autoritat havia esta qüestionat i ridiculitzat des de la universitat, en els partits polítics, en els sindicats, en les empreses, en el món de l’espectacle, en les famílies. Aquest seria l’esperit de Maig i que sobreviuria durant les dècades següents, tot i que els seus líders acabessin sumant-se a la nomenclatura que havien volgut desacreditar i desestabilitzar. La irrupció del jovent havia canviat l’estat d’ànim d’un país ensopit fins aquells dies.