Arxiu de la categoria ‘18. El món bipolar: els països del bloc capitalista’

La IV República francesa (1946-1958)

dilluns, 15/04/2013

Alliberada França de l’ocupació alemanya i restablertes les llibertats després del govern provisional encapçalat pel general De Gaulle, una Assemblea Constituent va proclamar la IV República francesa. La nova Constitució de 1946 contemplava un sistema bicameral que limitava la capacitat de maniobra del president per evitar la temptació d’una República presidencialista. És a dir, s’articulava un sistema polític que evités que De Gaulle es consolidés com a gran figura de la política.

En conseqüència, De Gaulle va dimitir dels seus càrrecs i va retirar-se de la vida pública. Era el temps dels polítics: Jean Monnet, Edgar Faure, Pierre Mendès-France, Guy Mollet, Vincent Auriol, Robert Schuman…

Coat_of_arms_of_France.png

Organigramme_de_la_IVème_République.png

El canvi polític va anar acompanyat de nacionalitzacions i de reformes socials. Així, com en el seu entorn europeu, França va enfrontar-se a la crisi econòmica postbèl·lica amb un programa de nacionalitzacions i intervencions de l’Estat en l’economia per planificar la recuperació sense renunciar al capitalisme de lliure mercat. De la mateixa manera, el 1946, va establir-se un sistema de seguretat social amb assistència mèdica, subsidis d’atur i pensions de jubilació. En paral·lel, l’economia va començar a créixer.

Tanmateix, la IV República va haver de conjugar aquest desenvolupament econòmic amb la crisi política. La debilitat del poder executiu, la clàusula anti De Gaulle, enfront de la força de les càmeres parlamentàries va comportar la successió de 20 governs diferents en dotze anys de IV República. I a aquesta inestabilitat ministerial s’ha de sumar l’existència d’una doble oposició a dreta i esquerra: els comunistes havien estat exclosos del govern des de 1947 i els partidaris del general De Gaulle començaven a organitzar-se. La consolidació del nou règim era impossible.

Vincent_Auriol.jpg

Vincent Auriol, president de la IV República francesa (1947-1954).

René_Coty-1929.jpg

René Coty, president de la IV República francesa (1954-1956).

Però, si la inestabilitat interna condemnava la República a la crisi política permanent, el règim, a més, va embolicar-se en una sèrie de guerres colonials que liquidarien el sistema. Per exemple, la descolonització d’Indoxina va cobrar-se més de 90.000 vides i va tenir un cost de 3.000 milions de francs. Tot un fracàs. Així, França va veure desaparèixer el seu Imperi colonial amb impotència. I la crisi d’Algèria seria el punt final a la crisi permanent.

La guerra d’Algèria, país que els francesos consideraven “territori nacional” per la gran presencia de colons en la zona nord i al qual no estaven disposats a renunciar, va esclatar el 1954. El Front d’Alliberament d’Algèria i l’exèrcit republicà francès van enfrontar-se al llarg de quatre anys, fins que el 13 de maig de 1958 un grup de generals va conspirar per a realitzar un cop militar. Sense més alternativa, el president René Coty va nomenar com a nou primer ministre d’un govern de salvació el general De Gaulle, el qual va controlar la situació i va iniciar una nova etapa: la V República francesa.

De Gaulle.jpg

Charles De Gaulle

Margaret Thatcher, la Dama de Ferro

dilluns, 8/04/2013

Filla d’un botiguer, Margaret Thatcher (1925-2013) va ser membre del Partit Conservador des del 1950. La seva ascensió va portar-la a desenvolupar diferents tasques governamentals en els anys seixanta i setanta, fins que, l’any 1975, va arribar a ser elegida com a líder del seu partit. La victòria electoral que aquest va obtenir el 1979 la convertiria en primera ministra, la primera dona que accedia al càrrec en la història de la Gran Bretanya, i posició des de la qual impulsaria el liberalisme econòmic al llarg dels onze anys que va mantenir-se al 10 de Downing Street.

Margaret_Thatcher.png

Margaret Thatcher

En qualsevol cas, les seves formes extremadament contundents tant en l’ordre exterior com en la política interna i la negativa continuada a pactar amb l’oposició van acabar de donar sentit a aquesta metàfora sobre la que va ser la dona més poderosa de l’occident europeu en les acaballes de la Guerra Freda. No li va tremolar el pols a l’hora de desmantellar substancialment l’Estat del Benestar britànic i aplicar fins a l’extrem el que eufemísticament anomenem neoliberalisme, com tampoc va dubtar en practicar una política exterior agressiva.

Aquest caràcter ja va quedar demostrat el 1970, quan Thatcher va prendre les regnes del ministeri d’Educació. És en aquest moment quan va començar a demostrar la seva comprensió neoliberal i autoritària de la política: Thatcher va retirar el vas diari de llet que es donava a les escoles per a nens d’entre 7 i 11 anys des de la postguerra com a mesura d’estalvi. Tot un símptoma del que vindria.

En el marc exterior, la seva oposició a les polítiques de distensió que havien caracteritzat la Guerra Freda en els anys setanta van traduir-se en els vuitanta en la formació d’una sòlida aliança amb els Estats Units de Ronald Reagan, al qual l’unia una gran comunió ideològica en la lluita contra el comunisme i en l’aplicació dels principis econòmics neoliberals, així com una mútua admiració. Per exemple, el 1986, no va dubtar a l’hora de permetre que l’aviació nord-americana bombardeges la Líbia de Gadafi partint des dels aeròdroms britànics.

El 1982, Thatcher no va dubtar a l’hora d’enviar una flota de guerra britànica per a declarar la guerra a l’Argentina per la sobirania de les Illes Malvines, ocupades pels argentins poc abans. La seva fermesa al llarg del conflicte va acabar de catapultar la seva imatge de “Dama de Ferro” arreu del món mentre manipulava el sentiment nacional britànic al seu favor. Després d’un conflicte que va durar dos mesos i mig i va costar la vida a 649 argentins i 258 britànics, Thatcher es va apuntar l’èxit polític de la guerra i va ser reelegida com a primera ministra.

D’altra banda, Margaret Thatcher sempre va tenir clar el seu programa econòmic: el neoliberalisme a ultrança. Així, després de la seva arribada al poder, i enmig d’una creixent tensió social, no va dubtar en la seva determinació de reduir el paper de l’Estat i impulsar el lliure mercat com a gran recepta miraculosa per a salvar l’economia.

Margaret Thatcher i Ronald Reagan

Ella ho tenia clar: “No existeix la societat. El que hi ha són homes i dones individuals i famílies”. Així, el gran objectiu del seu govern va ser reduir la inflació a través d’una retallada massiva de la despesa pública. A més, va aprovar un seguit de lleis per retallar els drets sindicals, privatitzar les empreses públiques i facilitar que els que tenien un habitatge social el poguessin comprar. És a dir, s’estaven posant les bases per a la crisi econòmica i financera que esclataria el 2008.

L’inici d’una breu recessió econòmica, la impopularitat de la llei d’impostos Poll Tax (un impost municipal que si no es pagava no es tenia dret a vot), una crisi política del Partit Conservador provocada per la dimissió del ministre de finances Lawson i del seu conseller privat, la seva contínua intransigència sobre la integració europea així com la impopularitat creixent de les polítiques socials radicals van culminar amb la seva dimissió el 1990. Baronessa de Kesteven i membre de la Cambra dels Lors, en la darrera etapa de la seva vida va destacar per les seves posicions marcadament antieuropeistes.

La crisi econòmica de 1973 i el naixement del neoliberalisme

divendres, 21/12/2012

Ja des de principis dels anys setanta es van començar a manifestar els primers símptomes que el creixement econòmic sostingut que havia caracteritzat l’economia dels països capitalistes des de la reconstrucció de postguerra estava a tocar de la seva fi. Els orígens d’aquesta crisi són complexos i diversos, però podem sintetitzar els antecedents que anunciaven l’arribada de la crisi en cinc grans punts:

1. La balança per compte corrent nord-americana va començar a experimentar un dèficit considerable com a conseqüència d’una balança comercial negativa i uns pressupostos profundament desequilibrats com a resultat de la despesa militar.

2. L’ascens d’Europa i el Japó com a potències industrials, en detriment dels EUA, però com a potències deficitàries en petroli.

3. La disminució de les reserves d’or nord-americanes, que dificultava la conversió dòlar-or en un moment en què la moneda dels EUA inundava els mercats financers mundials, va conduir a una pèrdua de valor del dòlar i a un augment de la inflació que va afectar tots els països occidentals.

4. La tecnologia industrial havia quedat antiquada i les millores salarials havien elevat els costos de producció, fet que, des del punt de vista de la rendibilitat capitalista, suposava una reducció de beneficis que qüestionava el funcionament del sistema.

5. La dificultat per a assegurar mercats per als productes, tant per la creixent competència entre els països industrialitzats com per les dificultats de vendre a les zones empobrides del Tercer Món.

Ara bé, el desencadenant de la crisi va ser l’anomenada crisi del petroli de 1973, és a dir, l’augment dels preus del petroli, el qual va portar a l’extrem les contradiccions del creixement econòmic capitalista. L’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP) va decidir augmentar el preu del cru des dels inicis de la dècada, però la crisi va esclatar després de la guerra àrabo-israeliana del Yom Kippur. En aquest context, els països àrabs van emprar el preu del petroli com a arma de pressió enfront dels governs occidentals.

Oil_Prices_1861_2007.png

Immediatament, el cru va incrementar el seu preu, passant de 3 dòlars el barril a un cost de 10 dòlars en poc menys de dos mesos. Una pujada sobtada que va implicar un fort cop per a la balança de pagaments de molts països, un increment de la inflació per l’augment dels costos i un creixement de l’atur com a conseqüència de la disminució de la demanda i la producció.

Tanmateix, cal tenir present que tots els països capitalistes no van veure’s afectats en el mateix grau. Així, si les economies dels països industrialitzats van quedar molt afectades, encara van patir més els efectes de la depressió els països subdesenvolupats, els quals, a més d’haver de pagar l’energia molt més cara, van patir la disminució de la venda de matèries primeres, la seva principal font d’ingressos, per la caiguda de la producció industrial dels països del món desenvolupat. En conseqüència, els països del Tercer Món van haver d’augmentar el seu nivell d’endeutament en el mercat financer fins a límits asfixiants per sobreviure a la crisi.

En aquest context, una segona crisi del petroli, el 1979, conseqüència de la Revolució Islàmica a l’Iran, i el posterior esclat de la guerra Iran-Iraq, van endurir la situació econòmica, tot allunyat les perspectives de recuperació. La crisi econòmica, en conjunt, acabaria convertida en una depressió econòmica que es perllongaria entre 1973 i 1990.

U.S._gas_rationing_stamps_1974.jpg

Així, l’alça dels preus disparava el mecanisme ja estudiat en crisis capitalistes anteriors: inflació amb una alça substancial dels preus dels productes, estancament de la producció, descens de les vendes, crisi i tancament d’empreses i augment generalitzat de l’atur. Ara bé, la crisi de 1973 tenia unes característiques força diferents de la Gran Depressió dels anys trenta. Fins i tot es podria veure la pujada dels preus de la font d’energia més consumida al món com una forma d’acumulació de capital, el qual serviria per a finançar la reconversió del sistema industrial.

Les principals conseqüències d’aquest període crític de l’economia capitalista van ser:

1. La desestabilització del sistema monetari, afectat per diverses fluctuacions.

2. La destrucció massiva de llocs de treball, fins al punt que els països capitalistes van renunciar definitivament a la plena ocupació per passar a conviure amb elevades taxes d’atur i acceptant l’existència d’un atur estructural.

3. La reconversió dels sectors industrials tradicionals (siderúrgia, tèxtil, etc.), els quals van ser substituïts per d’altres sectors tecnològicament més innovadors.

4. L’inici de la deslocalització industrial cap a països del Tercer Món en els quals els costos fiscals i salarials eren més reduïts.

5. La progressiva terciarització de les economies dels països capitalistes desenvolupats.

6. La concentració empresarial del gran poder econòmic.

7. El qüestionament de les polítiques socials i econòmiques que fonamentaven l’Estat del Benestar.

A l’Europa occidental, en els primers anys de la crisi, els governs socialdemòcrates de França, Gran Bretanya i Alemanya van recolzar la seva política econòmica en una forta intervenció de l’Estat amb l’objectiu de generar ocupació i reactivar l’economia mitjançant l’augment de la despesa pública i dels impostos. Tanmateix, el resultat immediat va ser fracàs que va significar un increment de la inflació i l’augment del nombre d’aturats. Aquesta política intervencionista només podia funcionar a llarg termini mentre que la ciutadania esperava una solució ràpida. El fracàs de la resposta socialdemòcrata a la crisi va portar al poder governs conservadors arreu d’Europa.

Ronald Reagan and Margaret Thatcher at the White House, Washington.jpg

Ronald Reagan i Margaret Thatcher

L’hegemonia política conservadora i la crisi van desestabilitzar profundament les polítiques socials i econòmiques dels anys anteriors. Així, una de les respostes a la crisi va ser el neoliberalisme, és a dir, la desregulació de l’economia i la llibertat de mercat, de manera que el paper de l’Estat en la vida econòmica i el control social sobre les empreses es reduís a la mínima expressió.

Seguint el model nord-americà, i sota el lideratge dels governs conservadors de Ronald Reagan als EUA i Margaret Thatcher a la Gran Bretanya, van limitar-se els salaris, va reduir-se la despesa pública, van privatitzar-se empreses públiques per millorar-ne la competitivitat i van reduir-se els impostos com a eina per a reactivar l’economia. En conseqüència, el sector públic va afeblir-se, van desaparèixer o reduir-se moltes polítiques de protecció social  i molts serveis socials van ser privatitzats amb l’objectiu de reduir la despesa pública i el dèficit.

La reconstrucció d’Europa: l’Estat del Benestar

dimecres, 12/12/2012

Després de la Segona Guerra Mundial, els països europeus estaven arruïnats com a conseqüència del conflicte bèl·lic. De la mateixa manera, Europa havia perdut de forma definitiva la seva hegemonia en el món. Amb l’objectiu d’iniciar la reconstrucció del continent, a l’Europa occidental es van prendre tot un seguit de mesures financeres per respondre als problemes de la reconstrucció després de la guerra i les regles del futur desenvolupament econòmic. És en aquest context on hem de situar, per exemple, els Acords de Bretton Woods o la creació d’organismes econòmics, com l’FMI i el Banc Mundial, que serien els encarregats de garantir i controlar l’estabilitat econòmica europea i mundial.

En aquest sentit, els Acords de Bretton Woods de 1944 buscaven garantir l’estabilitat de les diferents monedes europees i per això es va fixar el dòlar com a moneda d’intercanvi comercial internacional i la seva paritat amb l’or. Igualment, el naixent Fons Monetari Internacional tindria la missió d’estabilitzar el sistema monetari, mentre que el Banc Mundial promouria inversions i préstecs cap als països que els necessitessin. Finalment, s’obria el camí cap a l’eliminació de les barreres aranzelàries, fet que culminaria en l’Acord General sobre Aranzels i Comerç de 1947.

plan_marshall_1947.jpg

Aquests acords serien importants per a la recuperació d’Europa, però la iniciativa més important va ser la proposta nord-americana d’ajuda econòmica als països de l’Europa occidental: el Pla Marshall. I és que arribats a 1948, l’economia europea de postguerra es trobava en una situació crítica i calia adoptar mesures ràpides per donar la volta a una situació econòmica i social explosiva.

Així, el Pla Marshall va ser el motor de la reconstrucció europea des de 1948. Gestionat a través de la creació de l’Organització Europea de Cooperació Econòmica (OECE), a través del Pla Marshall, i fins el 1952, van afluir a Europa uns 13.000 milions de dòlars procedents de préstecs i donacions que van permetre als Estats europeus invertir en maquinària, productes energètics, productes siderúrgics, etc., és a dir, una injecció de capital per a reactivar l’economia i evitar un esclat social.

En contrapartida, l’acceptació del Pla implicava un cert control nord-americà sobre l’economia dels Estats beneficiats i la seva contribució a la lluita contra el comunisme. Igualment, aquesta mesura també va facilitar la ingerència nord-americana en la política interior dels països europeus i va traduir-se en pressions perquè els comunistes, protagonistes principals de la resistència antifeixista, fossin expulsats dels governs de coalició de postguerra.

Marshall_plan_page_1.jpg

A més, els Estats Units també van veure’s beneficiats perquè van poder donar sortida als seus excedents industrials i agraris en el mercat europeu. Així, dels préstecs per a la compra de matèries primeres i maquinària, un 60% s’havien de dedicar a la compra de productes nord-americans. En conseqüència, els préstecs del Pla Marshall van suposar un mètode per assegurar la demanda industrial nord-americana a través d’unes exportacions a Europa que rendibilitzaven les inversions que s’havien de fer en temps de guerra.

Iniciada la reconstrucció, en els anys cinquanta, l’Europa occidental va començar un llarg període de creixement econòmic. Les taxes anuals de creixement del PNB van sobrepassar el 5%, fins assolir, el 1969, la taxa rècord del 7,5 per al conjunt de la CEE. En general, es va experimentar una millora de la renda per habitant, un increment dels salaris i uns índex d’atur relativament baixos. A més, molts països van iniciar una modernització del seu aparell productiu i els sectors industrials tradicionals, fonamentalment l’acer i el carbó, van donar pas a les noves indústries: química, automòbil, petroli, informàtica, etc. De la mateixa manera, va produir-se una progressiva terciarització de la població activa, ocasionada per l’augment de les activitats de serveis: oci, turisme, ensenyament, sanitat, transport, etc.

Aquest desenvolupament no va ser fruit del desenvolupament natural del capitalisme, sinó que va anar acompanyat de la intervenció de l’Estat en matèria econòmica. D’aquesta manera, el model econòmic keynesià de capitalisme combinat amb una expansió de la despesa pública per a garantir a tots els ciutadans l’accés a serveis fonamentals com la sanitat, l’educació, les prestacions d’atur o les pensions com a mitjà de redistribució econòmica i igualació social va caracteritzar el període. És el naixement de l’Estat del Benestar o Estat assistencial.

Marshall_Plan_poster.JPG

Si bé l’Europa occidental va mantenir la propietat privada i l’economia de mercat, es va estendre la política de nacionalització d’indústries i serveis i la creació d’empreses públiques de titularitat estatal. En conseqüència, l’Estat ve prendre un paper econòmic fonamental en aquells sectors considerats d’importància estratègica per al desenvolupament nacional i que l’empresa privada havia deixat de banda pels seus alts costos i baixos rendiments, com l’electricitat, els hidrocarburs o els transports.

Seguint aquesta política, països com França, la Gran Bretanya o Alemanya van nacionalitzar molts sectors perquè quedessin en mans d’empreses públiques. Per exemple, a França l’Estat va esdevenir el primer constructor d’avions, el primer fabricant d’automòbils, el primer banc del país, el primer assegurador i el primer fabricant de cigarrets, entre d’altres, amb més d’un milió d’assalariats treballant a sou estatal.

D’altra banda, es van elaborar plans de desenvolupament econòmic nacionals i es va fixar un nou marc laboral d’evident caràcter progressista i socialdemòcrata amb jornades laborals de quaranta hores, vacances pagades, etc. Igualment, l’Estat va passar a desenvolupar un nou paper com a garant de les relacions laborals, tot possibilitant els acords entre patronals i sindicats, fet que va donar una gran estabilitat a la vida laboral i social.

Europe_Plan_Marshall._Poster_1947.JPG

El nou Estat del Benestar va afavorir, mitjançant la introducció de polítiques redistributives de la renda i d’uns sistemes d’impostos que gravaven els ciutadans en funció de la renda i la riquesa, un augment dels ingressos estatals que van ajudar a finançar els nous serveis prestats a la ciutadania, com ara l’ensenyament públic i gratuït, la universalització dels serveis d’assistència sanitària, la introducció dels subsidis d’atur i invalidesa o els sistemes de jubilacions i pensions.

D’arrel socialdemòcrata, però introduït fonamentalment per governs conservadors (De Gaulle, Adenauer, De Gasperi), l’aplicació d’aquest capitalisme d’arrel keynesiana va permetre, al llarg dels anys cinquanta i seixanta, crear unes societats fonamentades en el desenvolupament de les classes mitjanes, fet que va derivar en una relativa estabilitat política i social. És a dir, la introducció de l’Estat del Benestar l’Europa occidental va traduir-se en l’enfortiment dels sistemes democràtics que havia estat impossible en el període d’entreguerres i en la pràctica liquidació del perill d’un esclat revolucionari comunista.

Els Estats Units durant la Guerra Freda: American Way of Life, maccarthisme i problemes socials

dijous, 12/01/2012

L’hegemonia nord-americana en el món de la Guerra Freda es sostenia no tan sols sobre la seva força política, econòmica i militar, sinó també en la creença en la superioritat de la seva manera de viure, l’American Way of Life. Així, el creixement econòmic dels Estats Units en la dècada dels cinquanta va mostrar al món un nou model de vida basat en la societat de l’abundància i el consum massiu. És la imatge de les llars unifamiliars confortables, els automòbils, els electrodomèstics, els còmics, el cinema, la Coca-Cola, etc. Els Estats Units s’havien convertit en la societat de l’opulència.

Però aquesta societat de l’abundància que era envejada i imitada arreu del món capitalista també tenia el seu costat fosc i s’enfrontava a conflictes interns. Amplis sectors socials estaven exclosos de l’opulència. Eren els aturats, els jubilats, els joves sense formació o els assalariats agrícoles. Així, un elevat nombre de persones no disposava d’assistència mèdica o de prestacions socials de desocupació o de jubilació. Les diferències socials eren molt més pronunciades que a Europa o al Japó, les altres referències del món capitalista: a principis dels anys seixanta, una cinquena part de la població nord-americana, uns trenta-cinc milions, vivien en la pobresa. A més, aquesta pobresa no responia a situacions transitòries de manca de feina, sinó que era estructural.

Is_this_tomorrow.jpg

D’altra banda, l’anticomunisme va convertir-se en una de les senyes d’identitat de la societat nord-americana. La por irracional, la intolerància ideològica i la paranoia anticomunista van arribar fins al punt que, en algunes etapes, van inspirar polítiques que vulneraven els drets de la ciutadania. Per exemple, el 1947, van investigar-se els antecedents ideològics de més de tres milions de treballadors del govern; i tot i que només en 212 casos va poder establir-se una base per dubtar de la seva “lleialtat” al país, van ser milers els que van perdre la seva feina. S’estava imposant una mentalitat acrítica força perillosa en els esquemes polítics de la Guerra Freda.

Un altre d’aquests moments, potser el més conegut i simbòlic, va ser la caça de bruixes protagonitzada pel senador Joseph McCarthy entre 1950 i 1953. La caça de bruixes va desfermar una campanya adreçada a perseguir qualsevol sospitós de ser comunista o simpatitzant d’aquesta ideologia. McCarthy sostenia, sense cap tipus de fonament, que s’estava produint una infiltració marxista en el país. Aleshores, les acusacions i els interrogatoris a membres de l’administració i del món de la cultura van posar fi a la carrera de molts, i fins i tot alguns directors de cinema i estrelles de Hollywood van veure’s obligats a abandonar el país o a delatar els seus companys. Des de 1953, el maccarthisme, desprestigiat pels seus atacs a l’exèrcit i censurat pel Senat va anar desapareixent, però la mentalitat acrítica i anticomunista persistiria.

Joseph_McCarthy.jpg

Joseph McCarthy

Un altres dels grans problemes socials del país va ser el fet que la població negra encara sofria una gran discriminació racial, sobretot en els vells Estats esclavistes del sud. Històricament, la minoria negra dels EUA havia estat marginada i en els Estats del sud la segregació dels negres continuava vigent i les diferències en els nivells de vida entre blancs i negres eren abismals. Els afroamericans realitzaven les pitjors feines, eren el grups social més vulnerable enfront l’atur i es trobaven socialment marinats. Fins i tot, en alguns Estats del sud tenien dificultats per exercir el seu dret al vot.

En aquest context, la gradual presa de consciència de la població negra sobre la seva situació va potenciar l’aparició del moviment a favor dels drets dels negres i contra la discriminació racial. La lluita per la igualtat civil va trobar el seu principal líder en la figura de Martin Luther King, un pastor de l’església baptista, activista convençut de les accions no violentes i que va animar miler de negres nord-americans a lluitar pels seus drets. Luther King va impulsar grans manifestacions i marxes multitudinàries com a mètode de reivindicació i denúncia, a més de fomentar la desobediència civil. Guardonat amb el premi Nobel de la pau, va morir assassinat a Memphis el 1968, l’any del gran canvi cultural.

Martin_Luther_King.jpg

Martin Luther King

Cap a finals de la dècada dels cinquanta, els governs nord-americans van començar a garantir la igualtat dels drets civils, però el procés no va culminar fins ben entrada la dècada dels seixanta amb la Civil Rights Act, llei que prohibia la segregació racial en espais públics, vetava la concessió de subvencions a projectes discriminatoris i permetia a la fiscalia la investigació dels registres electorals. A més, el 1965 es va permetre definitivament la incorporació al cens de milers de negres que fins aleshores havien vist com se’ls impedia exercir el seu dret a vot. Però la lluita per la igualtat només havia començat.

Des de mitjans dels anys seixanta, el model social nord-americà, la versió ensucrada de l’American Way of Life, va començar a ser qüestionat. Les organitzacions de població negra es van radicalitzar en la lluita pels seus drets (Black Panthers, Malcom X), la joventut es va revoltar contra els valors imperants (moviment hippie) i va néixer el moviment d’alliberament de la dona (National Organization for Women). La gran crisi de valors que va sacsejar occident va expressar-se en la crítica del principi d’autoritat, és a dir, la crítica a l’ordre tradicional. Les actituds anticonformistes i els esclats intermitents de violència van marcar el canvi cultural del període. Moltes vegades, les desigualtats socials i econòmiques, barrejades amb la discriminació racial, van donar lloc a revoltes urbanes i a seriosos problemes d’ordre públic.

Els Estats Units durant la Guerra Freda: evolució econòmica

dimarts, 10/01/2012

La Segona Guerra Mundial va constituir per als Estats Units una bona conjuntura econòmica. Un cop finalitzat el conflicte, els EUA no només emergien com a Estat hegemònic del bloc capitalista, sinó que també eren el país més ric. El creixement va quedar reflectit tant en l’augment del PIB (de 95.000 a 215.000 milions de dòlars) com en la vertiginosa disminució de l’atur. A més l’Estat nord-americà va beneficiar-se del fet de no ser un escenari directe de la guerra, no haver patit destruccions al seu territori ni haver de fer front a un nombre de víctimes comparable a l’europeu o al soviètic.

Així, l’economia nord-americana va sortir reforçada de la guerra. La despesa pública requerida per l’esforç bèl·lic havia comportat el finançament de la producció industrial i la consecució de la plena ocupació. Per evitar que la desmobilització de les tropes provoqués un atur sobtat després de la guerra, el president Truman va aplicar un programa de construcció d’obres públiques i d’augment del dèficit pressupostari. Va ser una política econòmica força similar a la del New Deal del període de la Gran Depressió. Tot i l’èxit en la contenció de l’atur, aquestes mesures van derivar a llarg termini en un considerable augment de la inflació.

Des de la postguerra i fins a la crisi econòmica mundial de 1973, l’economia nord-americana va continuar creixent i modernitzant-se. Així, la pau va esquivar la temuda recessió, donant pas a un període de creixement continuat. Tanmateix, la seva privilegiada posició de sortida feia que aquest creixement resultés inferior al que presentaven economies en reconstrucció com França, Alemanya o el Japó.

Us_unemployment_rates_1950_2005.png

Les causes de l’expansió econòmica dels Estats Units hem de cercar-les en l’augment continuat de la productivitat i en el creixement de la renda, fet que a la seva vegada va  permetre l’increment del consum intern. Igualment, tant el Pla Marshall com la participació en la Guerra de Corea van permetre l’estimulació de determinats sectors productius i financers de l’economia nord-americana. En l’àmbit intern, les facilitats creditícies van afavorir el mercat immobiliari i la venta de béns de consum (automòbils, electrodomèstics, etc.) que van proliferar gràcies a la reconversió de les indústries de guerra.

Una part important de l’èxit econòmic dels Estats Units en els trenta gloriosos va ser deguda a l’esforç en innovació científica i tècnica. Les innovacions, a més, van tendir a difondre’s cada vegada amb més rapidesa. De la mateixa manera, la millora de les tècniques publicitàries va ajudar a l’increment del consum. A més, gràcies a les continuades inversions dels governs, la població va poder mantenir la seva capacitat adquisitiva.

En els anys seixanta, la política econòmica dels governs demòcrates de Kennedy i Johnson va orientar-se cap a l’augment del creixement i la millora de la protecció social en el marc d’una política keynesiana. Aquest període va comportar una gran expansió fins arribar a taxes de creixement anual properes al 7%. El nivell de vida dels ciutadans nord-americans va millorar fins a límits insospitables pocs anys abans. Van ser els anys en els quals l’American Way of Live va viure el seu màxim esplendor.

historiaeconomiaestadosunidos.jpg

Ara bé, en la dècada dels setanta, i en el context de la crisi econòmica mundial derivada de la crisi del petroli de 1973, l’economia nord-americana va començar a presentar símptomes d’esgotament. L’augment de les importacions va deteriorar la balança comercial, i el dèficit públic va disparar-se com a conseqüència de la despesa militar provocada per la cursa armamentística i els conflictes de la Guerra Freda. Això, sumat als problemes financers (excés de crèdit, descens de les borses, etc.) va obligar al president Nixon a devaluar el dòlar.

Amb el retorn dels republicans a la Casa Blanca en els anys vuitanta la situació econòmica va millorar, almenys en teoria. La política neoliberal instaurada per Reagan va permetre un creixement important, però sobre una base inestable: la negació del keynesianisme. La disminució de la despesa pública i dels impostos aplicada pels neoliberals es basava en la hipòtesi que si la ciutadania pagava menys impostos això comportaria un increment del seu poder adquisitiu que reactivaria l’economia.

D’aquesta manera, la reducció d’impostos i l’aprimament de l’Estat, units a l’increment del pressupost militar, van derivar en un nou cicle expansiu de l’economia nord-americana, però també van agreujar el dèficit públic. A més, per a compensar la manca d’ingressos estatals, les prestacions socials van veure’s reduïdes, fet que va perjudicar les capes més pobres de la societat. A més, les diferències en els ingressos entre les diferents classes socials van anar accentuant-se en perjudici dels sectors més fràgils. S’havia iniciat una etapa econòmica expansiva, però a la vegada s’havien introduït les bases per a la següent crisi financera del capitalisme, que esclataria el 2008.

Els Estats Units durant la Guerra Freda: evolució política i lideratge del món capitalista

dissabte, 7/01/2012

La Segona Guerra Mundial va comportar la consolidació de l’hegemonia nord-americana sobre el món capitalista occidental. En aquest sentit, el predomini i lideratge dels Estats Units descansava sobre tres grans pilars: econòmic, polític i militar.

a. La superioritat tecnològica i econòmica: en la postguerra els EUA disposaven de dos terços de les reserves d’or mundials i concentraven gairebé el 50% de la riquesa del planeta. L’abandonament del proteccionisme va possibilitar que els productes nord-americans inundessin els mercats internacionals; es va produir una elevada inversió en investigació i desenvolupament que va permetre un alt nivell d’innovació i desenvolupament industrial; i van aparèixer grans empreses multinacionals que van estendre’s pel món capitalista.

b. El prestigi polític: la intervenció decisiva en la Segona Guerra Mundial possibilitant la derrota del nazisme i el feixisme havia convertit els EUA en el líder de les potències democràtiques.

c. La potència militar: l’arsenal nord-americà era superior a tots els existents, a més de disposar en exclusiva, fins el 1949, d’armament nuclear.

L’actuació dels Estats Units en el context de la Guerra Freda va centrar-se en dos objectius primordials: mantenir la seva supremacia sobre el món capitalista i frenar l’expansió comunista. D’aquesta manera, la creixent bipolaritat política articulada al voltant dels EUA i la URSS va afavorir el lideratge nord-americà ja que la tensió existent impedia l’aparició de qualsevol poder alternatiu.

Conscients que el millorament de l’economia a Europa seria l’arma més eficaç per aturar el progrés del comunisme, els Estats Units van desenvolupar una intensa ajuda a Europa mitjançant el Pla Marshall (1947) i també van fomentar la creació d’una xarxa d’aliances, de pactes i de bases militars (OTAN) amb l’objectiu d’aïllar la URSS i refermar el seu lideratge. Així, ni tan sols el fet que països com França i Gran Bretanya desenvolupessin armament nuclear va posar en qüestió el lideratge dels Estats Units.

En el pla polític, els dos grans partits del país, els demòcrates i els republicans, van anar rellevant-se en el poder. Els demòcrates, més partidaris de l’intervencionisme estatal i de promoure lleis socials, van ostentar la presidència en els primers anys de postguerra a través del mandat de Harry S. Truman (1945-1953). Durant el mandat demòcrata, els EUA van abandonar definitivament la seva política aïllacionista per passar a exercir el lideratge capitalista a nivell mundial en el context de la lluita contra el comunisme. Els eixos de la seva política van ser la contenció del comunisme i evitar que països com Grècia o Turquia s’introduïssin en l’òrbita soviètica.

Harry Truman.jpg

Harry S. Truman

El 1953, però, els republicans van accedir al poder i van protagonitzar un gir polític conservador i profundament anticomunista. Així, la presidència de Dwight D. Eisenhower (1953-1961) va representar un gir en la política exterior: s’iniciava una política exterior agressiva ja que va frenar el creixement dels pressupostos militars, però va ampliar l’àrea d’interès estratègic dels EUA a l’Àsia i l’Orient Mitjà a través de les aliances militars. Igualment, és en aquest període quan es generalitzen les intervencions dels serveis secrets (CIA) i de l’espionatge per controlar governs sospitosos. Aquestes polítiques van anar acompanyades d’un augment dels interessos econòmics en els territoris d’influència i de l’expansió de les multinacionals nord-americanes.

Dwight_D._Eisenhower.jpg

Dwight D. Eisenhower

A partir dels anys seixanta, la superioritat dels Estats Units al món occidental va començar a erosionar-se. En aquest sentit, cal tenir en compte la recuperació d’Europa i del Japó després de la llarga reconstrucció de postguerra esdevenint competència econòmica; l’existència d’un ampli sector de pobres i marginats i els conflictes derivats de la discriminació racial en l’interior del país; i l’augment del temor a un atac soviètic en territori nord-americà. I serien els demòcrates els encarregats de fer front a aquesta situació.

És en aquest context quan el demòcrata John F. Kennedy (1961-1963) arriba a la presidència dels Estats Units. El seu programa de govern pretenia retornar els EUA al dinamisme de postguerra i recuperar la confiança de la població tot rellançant l’economia i la tecnologia (són els anys de la cursa espacial) a la vegada que s’enfrontaven els reptes d’acabar amb les desigualtats socials i racials. En el pla exterior, Kennedy va optar pel que s’anomena com a “resposta flexible” en funció de les “agressions” soviètiques.

John_F._Kennedy.jpg

John F. Kennedy

L’assassinat de Kennedy, el 1963, va ser un cop dur pel país i per les expectatives dels demòcrates, però el seu successor Lyndon B. Johnson (1963-1969) va mantenir el poder. Durant la dècada demòcrata, l’intervencionisme nord-americà va mantenir-se amb tota la seva força. Els eixos de la política exterior van combinar l’intervencionisme militar (conflictes a Àsia com la Guerra de Vietnam) amb l’ajuda econòmica (especialment a Iberoamèrica) a més de potenciar la cursa d’armaments amb la URSS a la conquesta de la consolidació de la superioritat estratègica.

Lyndon_Johnson.jpg

Lyndon B. Johnson

Va ser amb el retorn dels republicans a la Casa Blanca en la figura del president Richard Nixon (1969-1974) quan va produir-se un cert replegament nord-americà en el context de la coexistència pacífica i com a conseqüència de la derrota humiliant al Vietnam. Començava el temps de la distensió. Tanmateix, el suport a les dictadures iberoamericanes va ser un element que va definir el mandat de Nixon, política exemplificada en el suport al cop d’Estat de Pinochet a Xile, el recolzament a les dictadures militars argentines o el suport a Somoza a Nicaragua.

Richard_Nixon.jpg

Richard Nixon

Ara bé, la tomba política de Nixon va ser la política interna i l’esclat de l’escàndol Watergate que va obligar el president a dimitir l’agost de 1974, un fet sense precedents en la història nord-americana. El va substituir el seu vicepresident Gerald Ford (1974-1977), practicant una política marcadament continuista.

Gerald_Ford.jpg

Gerald Ford

Amb l’interludi demòcrata de Jimmy Carter (1977-1981) els Estats Units van aprofundir en la política de la distensió. Carter, en nom d’una nova moral pública, va retirar el suport als dictadors iberoamericans, però la realitat és que els EUA van practicar una política exterior erràtica en aquest període. Carter va inaugurar l’anomenada “responsabilitat compartida” segons la qual Europa havia d’implicar-se en la factura de la Guerra Freda a la vegada que s’iniciaven projectes de desarmament. Tanmateix, el govern de Carter va veure’s sacsejat per la reacció integrista a l’Iran, la revolució sandinista i l’expansió soviètica a l’Àfrica i l’Afganistan.

Jimmy Carter.jpg

Jimmy Carter

L’arribada a la presidència del republicà Ronald Reagan (1981-1989) va significar un gir en la política exterior que va comportar la fi de la distensió. Així, Reagan va iniciar un rearmament que perseguia la recuperació de l’hegemonia mundial dels Estats Units i el reforçament del seu lideratge en bloc capitalista occidental. Tot i això, després d’un primer mandat agressiu, les relacions amb la URSS van desglaçar-se gràcies a la política de Gorbatxov i la marcada decadència del gegant soviètic. Ara bé, amb la caiguda de la URSS no trigarien a aparèixer nous enemics, ja fossin reals o ficticis, que qüestionaven el poder nord-americà i justificaven la política exterior i militar del “guardià” del món civilitzat: l’Iran dels aiatol·làs, la Cuba de Fidel Castro, els sandinistes de Nicaragua o la Líbia de Gaddafi.

President_Reagan_1981.jpg

Ronald Reagan

Debat: l’estancament d’Europa

dimarts, 6/12/2011

En uns dies en els quals els mitjans de comunicació ens expliquen el projecte franco-alemany de refundar la Unió Europea, el projecte “Merkozy” segons l’expressió que ha fet fortuna per definir l’Europa en crisi dels nostres dies, m’ha semblat oportú recuperar el debat que van protagonitzar els professors José Enrique Ruiz Domènec, María Jesús Cava Mesa, Xiana Barros, Olavi K. Fält, Cristina Blanco i Rafael García Pérez ara farà un any en el IV Congrés Internacional de “Historia a debate”. La necessitat de conèixer i formular una història d’Europa, el pessimisme davant de la UE, els processos d’integració europea, el paper polític de la UE… un debat imprescindible per entendre una mica millor les coses que estan passant aquests dies.




El mur de Berlín

diumenge, 4/12/2011

Alemanya 1945, després del suïcidi de Hitler, el III Reich cau davant el setge de les tropes aliades. El final de la Segona Guerra Mundial comporta la divisió del país en quatre zones d’influència controlades pels Estats Units, Gran Bretanya, França i la Unió Soviètica. Igualment, la capital alemanya, Berlín, alliberada i ocupada per les tropes soviètiques de Stalin, també es reparteix segons aquests paràmetres. Així, els occidentals es quedaven amb el sector oest i l’est restava en mans de la URSS.

BerlinerBlockadeLuftwege.png

Les diferències entre els aliats aviat sortirien a la llum: l’aliança entre el capitalisme i el comunisme només responia a la conjuntura de la lluita contra l’enemic comú feixista i la Guerra Freda estava en plena gènesi. D’aquesta manera, el primer escenari d’enfrontament entre els dos blocs va tenir lloc a l’Alemanya de postguerra en el moment en què Stalin va implantar el comunisme a la seva zona d’influència mentre desmantellava la indústria i les infraestructures en concepte de reparacions de guerra.

El 1948, els tres aliats occidentals van decidir unificar els seus territoris i crear la República Federal d’Alemanya (RFA), una democràcia parlamentària de caràcter liberal. Immediatament, les tres zones occidentals de Berlín van reunificar-se. Com a resposta a aquesta violació dels acords de Jalta i Potsdam, el juny de 1948, la URSS va ordenar el bloqueig terrestre de la ciutat de Berlín, ubicada a la zona soviètica. Així, es va ordenar el tancament de fronteres i es va aïllar el sector occidental de la ciutat impedint que hi arribessin subministraments. Els Estats Units van respondre amb la creació d’un pont aeri, que es prolongaria durant un any, per poder abastar la seva part de la ciutat.

C-54landingattemplehof.jpg

Finalment, el maig de 1949, davant la inutilitat de la mesura Stalin aixecaria el bloqueig, però la crisi es cobraria la partició formal d’Alemanya: mentre el bloc occidental s’articulava al voltant de la RFA, a la zona soviètica va néixer la República Democràtica d’Alemanya (RDA), una més de les repúbliques que pivotaven sota el control de la URSS. Tanmateix, les dues alemanyes consideraven que aquesta era una situació excepcional i provisional. La RFA no reconeixia la seva veïna oriental i aspirava a la reunificació del país, mentre que la RDA no descartava la unificació sempre que els occidentals acceptessin el camí del comunisme.

Però aviat es demostraria que la provisionalitat de la situació no era tal. El fet que entre els anys 1952 i 1961 marxessin de la República Democràtica d’Alemanya, sota la influència de la URSS, més de dos milions de persones en direcció a la República Federal d’Alemanya, sota la influència occidental, fonamentalment per l’atracció exercida per l’existència d’un millor nivell de vida i pel rebuig a l’anomenat “socialisme real”, els problemes d’abastaments, de subsistències i l’Estat policial repressiu articulat pels soviètics, va fer que les autoritats de la RDA pressionessin Kruixtxov per aturar la sagnia demogràfica i econòmica.

Es calcula que dels 2.700.000 alemanys que van travessar la frontera occidental, 1.600.000 van fer-ho a través de la ciutat de Berlín. D’aquesta manera, la posició que ocupava la ciutat de Berlín, al mig de l’Alemanya oriental, suposava l’existència d’un punt on el contacte entre ambdós blocs extremadament fràgil. Per això, les autoritats comunistes van prendre una sèrie de mesures per fer menys atractiu el món capitalista que s’obria davant els ulls dels berlinesos orientals: tall de les línies telefòniques, supressió de la comunicació ferroviària i legislació contra els emigrants amb la introducció del càrrec de “fugitiu de la República”.

El 1958, en el context de la coexistència pacífica, la Unió Soviètica va exigir als aliats occidentals que Berlín oest deixés de ser una ciutat lliure desmilitaritzada. Això hauria suposat que els accessos a Berlín passessin a estar sota el control del govern de la RDA, una acció que, de fet, suposava el reconeixement de la RDA i la perpetuació de la divisió alemanya. La crisi política internacional va prolongar-se durant tres anys fins que, malgrat la previsible reacció negativa dels governs occidentals, la nit del 12 al 13 d’agost de 1961, les autoritats orientals, sota la vigilància de l’exèrcit, van aixecar un mur de ciment que separava la ciutat de Berlín en dos sectors incomunicats: havia nascut l’anomenat Mur de Berlín.

muro-de-berlin.jpg

La justificació dels soviètics era la creació d’un mur que protegís la RDA d’un atac feixista, és a dir, occidental, però la realitat era que l’únic objectiu real buscava aturar els moviments migratoris. La resposta occidental a la divisió efectiva de la ciutat de Berlín, encapçalada pels Estats Units, no va anar més enllà de la condemna verbal i la realització de maniobres militars com a acte de força. Però van ser suficients per escalfar la política de blocs fins a límits mai vistos amb anterioritat. Tot i això, Kennedy no estava disposat a anar a la guerra per la defensa del territori alemany oriental i Kruixtxov tampoc tenia intencions de desafiar en una guerra oberta en territori europeu als EUA.

El “mur de la vergonya” segons els occidentals o “mur de protecció antifeixista” segons els orientals, seria un dels símbols més coneguts de la Guerra Freda. El mateix Kennedy, en una visita a Berlín, el 1963, va pronunciar un celebèrrim discurs on va sentenciar que “tots els homes lliures del món són ciutadans de Berlín”. Així, la propaganda d’ambdós blocs va fer del mur un element de batalla.

muro_de_berlin.jpg

Tot i la construcció del mur, els alemanys de l’est van continuar buscant vies per escapar cap a l’oest tot i els grans riscos que això suposava. La primera víctima mortal va ser Ida Siekmann, el 22 d’agost de 1961, tot i que es considera que aquest dubtós honor recau en Rudolf Urban, el qual va perdre la vida el 17 de setembre després de caure precipitat per una finestra de la Bernauer Strasse, el carrer que era travessat pel mur, el 19 d’agost de 1961. Pocs dies després, un altre fugitiu era abatut a trets per l’exèrcit soviètic quan intentava creuar nedant el riu Spree, riu que separava les dues meitats de Berlín. La llarga llista de víctimes no havia fet més que començar.

Amb el pas dels anys i gràcies al reforçament del mur, la frontera interurbana que travessava Berlín va esdevenir un element pràcticament infranquejable: a un mur de formigó de 3,5 metres s’hi sumaven infinitat d’obstacles com alarmes electròniques, punxes de ferro semienterrades a terra, sorra per delatar el pas de qualsevol presumpte fugitiu… les autoritats soviètiques de la RDA van posar tota la seva energia en evitar noves fugides mentre prometien que les reformes introduïdes permetrien superar aviat la RFA en benestar i prosperitat.

1zzq4px.jpg

Només un any després de la construcció del mur, a l’Alemanya federal van esclatar violentes manifestacions de protesta contra el règim comunista. Famílies senceres s’havien vist separades pel mur sense que els seus ideals polítics hi haguessin tingut res a veure, només la geografia dibuixada sobre un mapa en les negociacions de la pau. Poc després, però, s’iniciaria un tímid desglaç. Així, les autoritats germàniques de l’est i l’oest van arribar a un pacte pel qual els berlinesos podrien creuar el mur per motius familiars com naixements, bodes i defuncions. Posteriorment, el canceller Willy Brandt, de la RFA, va signar un tractat amb els soviètics en el qual es reconeixien les fronteres europees i s’establia una acord que havia de garantir la pau.

Willy_Brandt.jpg

Willy Brandt

La caiguda del mur no es produiria fins a les acaballes dels anys vuitanta, com a conseqüència de l’evolució política de la Unió Soviètica. El president soviètic Mikhaïl Gorbatxov va impulsar la Perestroika, un procés de canvis profunds en l’organització política i social del sistema soviètic que canviaria el món. L’aperturisme de la URSS respecte de la qüestió alemanya va prendre forma quan, durant una visita a la RFA, Gorbatxov va anunciar que Moscou no posaria traves a la democratització de les repúbliques populars.

En aquest context de superació de la Guerra Freda, el fet que l’exèrcit soviètic ja no estigués disposat a defensar militarment l’existència del mur per arriscar-se a una guerra no desitjada indicava que la divisió alemanya tenia els dies comptats. Tot i això, el 1989, el president de la RDA, Eric Honecker, encara declarava que l’existència del mur es perllongaria per molts anys. Els fets, però, van impulsar la població en un sentit oposat als desitjos del president oriental: coincidint amb el seu quarantè aniversari, milers de persones van manifestar-se contra el govern exigint la implantació de les llibertats democràtiques.

Winken_ueber_die_Berliner_Mauer.jpg

Finalment, el 9 de novembre de 1989, les autoritats de l’Alemanya oriental van haver de cedir i permetre la llibertat de desplaçaments cap a l’Alemanya occidental. El mur de Berlín havia caigut simbòlicament. Però la seva existència física no duraria més: milers de persones van dirigir-se cap a Berlín oest per celebrar la conquesta de les llibertats mentre els seus compatriotes occidentals els rebien amb els braços oberts. Conjuntament van iniciar la demolició de la frontera de pedra que havia trencat el país durant quaranta anys. Tanmateix, els treballs oficials per a la demolició del mur no s’iniciarien fins el 1990. La seva desaparició simbolitzava el final de la divisió d’Europa, el final de la Guerra Freda i l’inici de la reunificació d’Alemanya.

muur berlijn ANP-2368280_1.jpg

Max Weber: l’Estat i el monopoli de la violència

dijous, 16/06/2011

L’historiador i sociòleg alemany Max Weber, de tendència liberal, va justificar a la seva obra La política com a vocació. El polític i el científic (1919) allò que des de la constitució dels Estats moderns en els segles XV i XVI era un fet: que “l’Estat és la comunitat humana que […] reclama per a ell el monopoli de la violència física legítima”. És a dir, que segons el mateix Estat, ell és l’únic organisme que, dintre del seu territori, pot ser violent de manera legítima. Per molt liberal i democràtic que sigui aquest Estat, un dels seus pilars sempre serà el monopoli de la violència, exercida a través de la policia i l’exèrcit.

Estat és aquella comunitat humana que, dins d’un determinat territori (el territori és un element dis­tintiu), reclama (amb èxit) per a si el monopoli de la violència física legítima. El distintiu del nostre temps és que a totes les altres associacions i individus només se’ls concedeix el dret a la violència física en la mesura que l’Estat ho permet. L’Estat és l’única font del dret a la violència.

weber.jpg

Max Weber

Aleshores política significaria, per tant, per a nosaltres, l’aspiració a participar en el poder o a influir en la distribució del poder entre els distints Estats o, dins d’un mateix Estat, entre els distints grups d’homes que el com­ponen (…) qui fa política aspira al poder; al poder com a mitjà per a la consecució d’altres fins (idealistes o egoistes) o al poder pel poder, per a gaudir del sentiment de prestigi que confereix.

L’estat, com totes les associacions polítiques que històricament l’han precedit, és una relació de dominació d’homes sobre homes que se sosté mitjançant la violència legítima (és a dir, la que és vista com a tal). Per subsistir necessita, doncs, que els dominats acatin l’autoritat que pretenen tenir aquells que dominen en aquell moment. Quan i per què fan això? En quins motius interns de justificació i en quins mitjans externs es fonamenta aquesta dominació?