Arxiu de la categoria ‘13. El crac de 1929 i la Gran Depressió’

Roosevelt i el New Deal

diumenge, 13/03/2011

La política de la nova administració nord-americana presidida per Franklin Delano Roosevelt seria decididament intervencionista, tot implicant l’Estat en la solució de la crisi econòmica. Aquesta nova política econòmica trencava la sòlida tradició del capitalisme liberal nord-americà de la inhibició de l’Estat en els assumptes econòmics. Així, el fracàs del capitalisme del segle XIX donava pas al capitalisme modern permetent la irrupció de l’Estat en els afers econòmics, tot això gràcies al fet que el sistema havia fet fallida i no estava en condicions d’oposar-s’hi.

El New Deal (“nou tracte” o “nou compromís”) de Roosevelt intentaria combatre la deflació, rellançar l’economia, crear ocupació, fer front als aspectes socials més negatius de la crisi i tornar la confiança al món empresarial, tot actuant el tots els camps de l’economia. I així ho defensava el mateix Roosevelt en el discurs inaugural de la seva presidència, el 4 de març de 1933:

roosevelt.jpgLa nostra tasca prioritària és tornar a donar treball al poble. Això no és un problema impossible de resoldre si l’afrontem amb prudència. Es pot fer, en part, per mitjà d’una contractació directa per part del govern, com es fa en cas de guerra, però al mateix temps duent a terme, a través d’aquesta contractació, els treballs més necessaris per estimular i reorganitzar l’ús dels nostres recursos naturals […].

És possible treballar en aquesta tasca amb esforços precisos per elevar el preu dels productes agrícoles i, amb això, el poder de compra que absorbirà la producció de les nostres ciutats. És necessari esforçar-s’hi posant fi a la tragèdia de la desaparició creixent per fallida de les nostres petites empreses i de les nostres granges.

Podem facilitar [l’ocupació] planificant i supervisant en l’àmbit nacional totes les formes de transport i comunicacions, i altres activitats que tenen clarament un caràcter de servei públic […].

Finalment, en el nostre camí cap a la plena ocupació, necessitarem dur a terme tres mesures destinades a prevenir un retorn als mals temps passats: haurà d’haver-hi una estricta vigilància totes les activitats bancàries, financeres i d’inversions; caldrà limitar les activitats d’aquells que especulen amb els diners; i caldrà assegurar-se que la nostra divisa sigui alhora adequada i sanejada.

La crisi de 1929 segons Grouxo Marx

dissabte, 12/03/2011

La Gran Depressió, iniciada pel crac borsàtil de 1929, va ser un període d’aproximadament deu anys –entre 1929 i 1939– caracteritzats per la major recessió econòmica global, tant en profunditat com en duració, que s’ha conegut en la història contemporània. Va originar-se als Estats Units d’Amèrica, coincidint amb el crac borsari d’octubre de 1929 a Wall Street i afectaria a tots els sectors econòmics i socials de l’economia nord-americana. La relació que aquesta tenia amb l’economia europea aviat donaria a la crisi un caire contagiós i mundial, molt característic de la mateixa.

El sempre genial Grouxo Marx parlava d’aquesta manera de la gran crisi econòmica de 1929 a les seves pseudo-memòries, Grouxo i jo, tot un testimoni directe i clarivident que permet entendre fàcilment la realitat d’una època:

groucho-marx.jpgMolt aviat un negoci molt més atractiu que el teatral va atreure la meva atenció, i la del país. Era un assumptet anomenat mercat de valors. El vaig conèixer per primera vegada cap a 1926. Va constituir una sorpresa agradable descobrir que era un negociant molt astut. O almenys això semblava, perquè tot el que comprava augmentava el seu valor. No tenia assessor financer. Qui el necessitava? Podies tancar els ulls, posar el dit en qualsevol punt de l’enorme tauler mural, i l’acció que acabaves de comprar començava immediatament a pujar. Mai no vaig obtenir beneficis. Semblava absurd vendre una acció a trenta quan se sabia que abans de l’any doblaria o triplicaria el seu valor.

El meu sou setmanal a Cocoteros era d’uns dos mil, però això era candeleta en comparació amb la pasta que guanyava teòricament a Wall Street…

Vaig pujar a un ascensor de l’Hotel Copley Plaza a Boston. L’ascensorista em va reconèixer i va dir:

– Fa una estoneta han arribat dos individus, senyor Marx, sap? Peixos grossos de veritat. Vestien americanes creuades i portaven clavells a la solapa. Parlaven del mercat de valors i, cregui’m amic, tenien aspecte de saber el que deien… Vaig sentir que un dels individus li deia a l’altre: “Posa tots els diners que puguis obtenir en la United Corporation”.

El dimecres al vespre, a Broadway, Chico va trobar-se amb un habitual de Wall Street, el qual li va dir en veu baixa:

– Chico, ara vinc de Wall Street i allà no es parla d’una altra cosa que del Coure Anaconda. Es ven a 138 dòlars l’acció i es rumoreja que arribarà fins els cinc-cents. Compra-les abans que sigui massa tard! Ho sé de molt bona tinta…

El mercat va continuar pujant i pujant… Fins aleshores jo no havia imaginat que es pogués ser ric sense treballar…

El més sorprenent del mercat era que ningú no es venia ni una sola acció. La gent comprava sense parar. Un dia, amb certa timidesa, vaig parlar amb el meu agent, en Great Neck, sobre aquest fenomen especulatiu.

– No se gran cosa sobre Wall Street –vaig començar a dir en són de disculpa– però, què és el que fa que aquestes accions continuïn pujant? No hi hauria d’haver alguna relació entre els guanys d’una companyia, els seus dividends i el preu de venda de les seves accions?

Per damunt del meu cap va mirar una nova víctima que acabava d’entrar en el seu despatx i va dir:

– Senyor Marx, encara té molt per aprendre sobre el mercat de valors.

El New Deal i les polítiques econòmiques intervencionistes com a resposta a la Gran Depressió

dimecres, 16/02/2011

El col·lapse del sistema capitalista arran de la Gran Depressió va generar un debat al voltant de la necessitat de la revisió del liberalisme econòmic, especialment arran de les propostes d’intervencionisme estatal formulades per l’economista britànic John Maynard Keynes. La majoria dels Estats, davant del fracàs de les polítiques deflacionistes del liberalisme clàssic, a més de continuar fomentant el proteccionisme, van veure’s obligats a respondre a la depressió econòmica amb la introducció de mesures improvisades que van suposar la intervenció dels Estats en l’economia per rellançar l’activitat i reduir l’atur. Aquestes polítiques intervencionistes, però, van ser diferents en cada país.

Estats Units. A les eleccions presidencials de novembre de 1932 el demòcrata Franklin Delano Roosevelt va derrotar el republicà Hoover en el moment més intens de la Gran Depressió (caiguda dràstica de la demanda, enfonsament de la producció, caiguda de la inversió i dels preus i elevadíssim índex d’atur) gràcies a la promesa electoral d’aplicar el keynesianisme i transformar el sistema capitalista.

roosevelt.jpg

Franklin Delano Roosevelt

D’aquesta manera, la política de la nova administració nord-americana seria decididament intervencionista, tot implicant l’Estat en la solució de la crisi econòmica. Aquesta nova política econòmica trencava la sòlida tradició del capitalisme liberal nord-americà de la inhibició de l’Estat en els assumptes econòmics. Així, el fracàs del capitalisme del segle XIX donava pas al capitalisme modern permetent la irrupció de l’Estat en els afers econòmics, tot això gràcies al fet que el sistema havia fet fallida i no estava en condicions d’oposar-s’hi.

El New Deal (“nou tracte” o “nou compromís”) de Roosevelt intentaria combatre la deflació, rellançar l’economia, crear ocupació, fer front als aspectes socials més negatius de la crisi i tornar la confiança al món empresarial, tot actuant el tots els camps de l’economia.

Roosevelt_signing_TVA_Act_(1933).jpg

Signatura de la Tennessee Valley Authority Act pel president Roosevelt i els seus consellers el 1933.

Dins l’àmbit financer, Roosevelt va remuntar la política bancària prestant diners als mateixos bancs a canvi de la participació estatal als capitals. Mesures tan impopulars com la devaluació del dòlar o la possibilitat d’encunyar monedes de plata sense límit provocarien la inflació, però van aconseguir l’objectiu de remuntar els preus. A més, en garantir l’Estat els dipòsits bancaris a la vegada que reglamentava la concessió dels crèdits tant a persones privades com a empreses, va restablir-se la confiança dels inversors. També es va regular el funcionament de la borsa per impedir l’especulació.

A l’agricultura es van marcar quotes de producció als pagesos, els quals, fins i tot, van deixar terres sense conrear. Per promoure aquesta acció, el govern nord-americà va mantenir una generosa política de subvencions a aquells agricultors que reduïssin les collites i l’àrea conreada. D’aquesta manera s’aconseguia fer disminuir l’oferta de productes i, en conseqüència, normalitzar els preus agraris perquè els agricultors recuperessin les seves rendes. Quan el Tribunal Suprem va declarar la inconstitucionalitat d’aquestes mesures, l’administració va reaccionar garantint als agricultors l’adquisició dels excedents que el mercat no pogués absorbir.

La producció industrial va ser estimulada per l’Estat mitjançant una política de construcció d’obres públiques. Això, a més de permetre l’absorció de l’atur creant nous llocs de treball, ajudava a augmentar la producció de les empreses subsidiàries. També es va afavorir les grans empreses eliminant la competència, augmentant els preus i estimulant la inversió. Per primera vegada, l’Estat intervenia fixant la pujada dels salaris o disminuint els horaris laborals, tot plegat amb l’objectiu de recuperar la capacitat adquisitiva de l’obrer i augmentar l’ocupació.

usa work depression.JPG

La legislació social als Estats Units era un fet inèdit fins aquell moment. Amb l’administració Roosevelt per primera vegada es regulava el salari mínim i la jornada laboral en quaranta hores setmanals, així com s’introduïa un sistema federal d’assegurances per a les situacions d’atur, invalidesa, vellesa i viduïtat. El 1935, la National Labor Relations Act va permetre la creació i el reconeixement dels sindicats i el dret a la negociació col·lectiva.

Malgrat la forta oposició d’alguns dels sectors més influents de la societat, els fets van encarregar-se de demostrar que l’intervencionisme estatal va resultar decisiu per a l’economia nord-americana. La reactivació econòmica va ser evident i va permetre als Estats Units sortir del pitjor de la Gran Depressió. Malauradament, però, el New Deal no seria capaç de posar fi a l’atur ni arribar als nivells de producció anteriors al 1929.

new_deal_unemployment_chart.jpg

Tot i això, les solucions del New Deal van ser adoptades, amb més o menys fidelitat, per d’altres governs dels països industrialitzats. Els governs van esdevenir així els principals motors del mecanisme econòmic alhora que els seus garants. És el final, momentani, d’una etapa del capitalisme, la del liberalisme econòmic més pur, la del laissez faire. S’introduïa el principi del neocapitalisme, en el qual seria vital el paper dels Estats, i que seria hegemònic en el món capitalista fins a la irrupció dels principis econòmics neoliberals dels anys vuitanta, que portarien cap a un nou crac econòmic amb la conseqüent depressió el 2007.

França. De tots els països europeus, aquell que va realitzar una política econòmica més semblant a la nord-americana va ser la Tercera República francesa. El govern del Front Popular, a través dels acords de Matignon de 1936 entre patronal i sindicats, va intentar millorar la capacitat adquisitiva de la població augmentant els salaris una mitjana del 12%, reduint la jornada laboral a quaranta hores setmanals i introduint tres setmanes de vacances pagades. A més, va impulsar-se un programa d’obres públiques i van apujar-se els impostos a les rendes més altes.

Gran Bretanya. El cas britànic, per contra, va ser totalment oposat al nord-americà. La crisi comportaria el retorn dels conservadors al poder, els quals, amb mesures tan excepcionals com el Decret de Proteccionisme Duaner, van posar fi a més de vuitanta anys de lliurecanvisme. El govern va intentar reanimar l’economia mitjançant la reducció de la taxa d’interès i devaluant la lliura esterlina. Tanmateix, aquestes mesures simplement van aconseguir ajornar la crisi sense solucionar-la totalment.

Alemanya. Amb l’arribada de Hitler al poder com a conseqüència directa de la crisi, el nazisme optaria per solucions que derivaven de la seva ideologia. I la primera víctima del nou règim seria la democràcia liberal i amb ella desapareixeria la conflictivitat social per la repressió sobre els sindicats i els partits polítics oposats al nazisme. Amb el nazisme es va imposar el control de l’Estat sobre l’economia afavorint la concentració industrial i les obres públiques. L’objectiu de Hitler era aconseguir l’autarquia econòmica mitjançant un pla de grans inversions estatals que permetessin a Alemanya tenir una autosuficiència total en el sector primari i en el sector industrial. Però el que més va contribuir a la reactivació de la indústria alemanya va ser el rearmament, destinat a crear un gran exèrcit amb molts mitjans mecànics. La introducció del servei militar obligatori el 1935 va reduir encara més el nombre d’aturats. Aquesta política, però, si bé posava fi a la crisi econòmica (el 1935 ja s’havia recuperat el nivell de producció de 1929), només es podia mantenir amb l’objectiu d’una futura guerra.

John Maynard Keynes i el Keynesianisme

dimarts, 15/02/2011

John Maynard Keynes (Cambridge, 1883-Sussex, 1946) va ser un economista britànic. Les seves idees radicals van tenir un gran impacte en el pensament i la política econòmica. És particularment recordat per apostar per una política governamental intervencionista, amb la qual el govern, utilitzant mesures fiscals i monetàries, ajudaria a mitigar els efectes adversos dels cicles econòmics.

keynes.jpg

Educat a Eton i al King’s College de Cambridge, en acabar els seus estudis d’economia (1905) va entrar en l’administració (India Office), l’experiència en la qual es veu reflectida en la seva primera obra, Indian Currency and Finance (1913), on va estudiar sistemàticament els problemes del patró or de canvis.

Després de la seva participació a la conferència de pau de París (com a assessor del primer ministre Lloyd George), ja va anunciar les desastroses conseqüències que tindria la postguerra per a l’economia mundial. Així, a The Economic Consequences of the Peace (1919), va demostrar les conseqüències negatives que podia reportar per als vencedors l’exigència d’excessives reparacions de guerra.

Professor a la universitat des del 1908, les seves altres obres, de caràcter menys divulgador, defineixen la seva aportació a la teoria econòmica: A Tract on Monetary Reform (1923) és un atac al patró; A Treatise on Money (1930) constitueix una visió excel·lent de la teoria monetària vigent el 1930, bé que hi són incorporats elements del que va ser l’obra fonamental de Keynes: The General Theory of Employment, Interest and Money (1936).

circa 1940:  English economist John Maynard Keynes, (1883 - 1946), created 1st Baron Keynes.  (Photo by Walter Stoneman/Samuel Bourne/Getty Images)

Quan va produir-se la crisi de 1929, Keynes va donar a conèixer un conjunt de teories innovadores, conegudes com a Keynesianisme, i exposades als seus llibres Teoria dels diners i Teoria general de l’ocupació, l’interès i el diner en les quals es proposava una nova anàlisi dels mecanismes de determinació del nivell de l’activitat econòmica, instituint el paper motor de la demanda efectiva, i subratllant les possibilitats antidepressives de la política de despeses públiques.

El Keynesianisme va jugar un paper molt important en la recuperació de l’economia nord-americana després de la Gran Depressió.

La plena ocupació havia de ser un objectiu fonamental de la política de l’Estat. La formulació teòrica demostrava que la capacitat de creació de llocs de treball depenia d’altres factors, a més de la reducció salarial. L’única via possible per a la recuperació de l’estabilitat era promoure l’augment de la demanda i de la inversió. En resum, s’imposava un nou model econòmic que havia d’adoptar mesures dràstiques per a controlar la crisi.

Propostes econòmiques del Keynesianisme:

1. L’intervencionisme estatal era necessari amb l’objectiu de corregir puntualment els defectes del sistema. L’Estat hauria de substituir la iniciativa privada, paralitzada per la crisi, convertint-se en “empresari” i finançant la construcció de grans obres públiques. Aquesta inversió pública permetria reactivar l’atonia econòmica i tindria importants conseqüències.

2. Política de plena ocupació per part de l’Estat que havia d’assumir el seu paper en la creació d’ocupació. La inversió en obres públiques permetria absorbir part de l’atur, millorar la situació social i, a la vegada, el poder adquisitiu de l’obrer.

3. Un millor repartiment dels beneficis era clau per Keynes. La salut econòmica de les empreses depenia de la capacitat de compra dels consumidors. Un millor, i més just, repartiment dels beneficis de les empreses milloraria la capacitat adquisitiva, la demanda, donant sortida a l’oferta. Per tant, la moderna “societat de consum” necessitava de la redistribució de la riquesa i la circulació monetària.

4. L’augment de la circulació monetària, renunciant si calia al patró or vigent com a referència fins aleshores. Una certa inflació es considerava un problema menor, o fins i tot desitjable, si afectava positivament al creixement econòmic.

Durant la Segona Guerra Mundial, Keynes va exercir un paper orientador de tota la política econòmica anglesa, i va participar, amb un programa clarament avançat a la mentalitat del seu temps, en la conferència de Bretton-Woods, on els aliats definirien el sistema de cooperació econòmica entre ells i els mecanismes monetaris internacionals.

WhiteandKeynes.jpg

Acabat el conflicte, els països occidentals van aplicar plenament les seves teories, en el marc de les quals va construir-se el Mercat Comú Europeu.

Des del 1911 fins al 1945 va ser director de l’”Economic Journal”, la revista d’economia més prestigiosa a Anglaterra. Altres obres seves van ser A Treatise on Probability (1921), sobre matemàtiques, i nombroses col·leccions d’assaigs (Essays in Biography i Essays in Persuasion). A més, més enllà de la seva formació com a economista, Keynes va tenir fortes inquietuds artístiques i literàries, mantenint estretes relacions amb l’anomenat grup de Bloomsbury.

Les primeres respostes a la crisi de 1929: polítiques deflacionistes i proteccionismes econòmics

dilluns, 14/02/2011

Tradicionalment, el capitalisme ja havia patit crisis i, de fet, es consideraven inevitables i associades al propi sistema. Normalment, els cicles econòmics expansius sempre havien acabat en una situació d’excés d’oferta. Però, la situació sempre s’havia recuperat en poc temps i les empreses supervivents podien reiniciar el cicle. La doctrina oficial del liberalisme considerava que el mercat era el regulador natural de les activitats econòmiques. És a dir, que el propi mercat es regulava a través de l’equilibri entre l’oferta i la demanda.

La intervenció de l’Estat en aquests mecanismes econòmics es considerava antinatural i estava reduïda al mínim. Així, les primeres mesures que els Estats van adoptar davant la crisi econòmica van ser de tipus tradicional: les polítiques deflacionistes i el proteccionisme econòmic.

International_depression.png

Els governs van tendir a aplicar la recepta clàssica del liberalisme econòmic i van potenciar la deflació amb l’objectiu de fomentar la baixada de preus per reactivar el consum. Les úniques mesures estatals consistien a reduir el dèficit públic i la despesa fins a equilibrar els pressupostos i procurar mantenir la fortalesa de la moneda. Per la seva part, l’empresa privada reduïa els salaris per mantenir la supervivència. Aquesta combinació de mesures condueix a la deflació. És a dir, la disminució de la circulació monetària que comporta, a més, el creixement de la taxa d’atur.

Aquesta política va ser la que va ser aplicada, una vegada més, en tots els països implicats en la crisi. El problema va ser que passava el temps i la depressió no mostrava símptomes d’acabar-se. Amb el fracàs d’aquesta política i l’accentuació de la crisi tot el sistema capitalista semblava estar posat en qüestió.

Real_National_Product_in_the_Great_Depression.gifEls importants problemes financers van portar els governs a aplicar polítiques proteccionistes respecte del comerç, basant-se en un nacionalisme econòmic extrem que buscava protegir les indústries i l’agricultura nacionals posant barreres a les importacions. Els primers en aplicar-ho van ser els propis Estats Units, amb l’aprovació de la Hawley-Smoot Tariff Act el juny de 1930, començant així una “guerra comercial” amb un impacte eminentment negatiu sobre l’economia mundial.

Per tal de protegir les produccions nacionals contra la competència estrangera, el països van tancar els seus mercats a les importacions, incrementant les taxes duaneres. Per exemple, la Gran Bretanya, baluard del liberalisme econòmic, va implantar un feroç proteccionisme i el 1932 el govern de Unió Nacional del laborista MacDonald abandonaria el lliurecanvi. Tot un símbol de la situació.

Les relacions econòmiques, ja castigades per la mateixa crisi, es ressentirien força d’aquest proteccionisme econòmic. Els governs van passar-se al nacionalisme econòmic i van animar els consumidors a consumir “anglès”, “francès” o “alemany”. Un recel cap als altres països i la manca de solidaritat internacional van ser els efectes de l’abandonament dels principis que havien marcat les relacions econòmiques fins aleshores. La crisi va capgirar totalment la situació de prosperitat i entesa internacional.

A Europa, les desinversions fetes pels Estats Units tindrien el mateix resultat, o encara pitjor, que al país on s’havia iniciat la Depressió. El fracàs de les receptes clàssiques per combatre les crisis econòmiques provocaria greus tensions en molts països. I aquestes convulsions socials, a la seva vegada, amenaçarien moltes democràcies. Només les democràcies més forta tradició resistirien la crisi. El cas mes greu va donar-se a l’Alemanya de la República de Weimar, on les pèssimes condicions econòmiques ocasionarien l’ascens dels totalitarismes i la victòria electoral d’Adolf Hitler al 1932, i la seva presa del poder el 1933. El règim democràtic, incapaç de donar solucions a la situació, va ser liquidat per la dictadura nazi.

El 1932, als Estats Units es produiria un canvi de govern. La Depressió posava fi al republicanisme polític, desprestigiat per la manca de respostes i l’injustificable optimisme del president Hoover. Franklin Delano Roosevelt guanyava les eleccions, amb la promesa d’acabar amb el període de recessió. La política que aplicaria amb aquest fi és coneguda com a New Deal, i posaria les bases de l’Estat del Benestar modern.

L’extensió de la Gran Depressió

dissabte, 12/02/2011

La crisi derivada del crac nord-americà de 1929 aviat arribaria des dels Estats Units a d’altres països. L’extensió de la crisi va afectar, amb més o menys intensitat, totes les economies, però hi va haver dos grups de països que la van patir amb una especial intensitat: els que tenien una estructura econòmica fonamentada en la venda de primeres matèries als països industrialitzats, i aquells països europeus que depenien del crèdit i les inversions nord-americanes.

El factor que va accelerar aquesta l’exportació del problema va ser l’afany dels bancs nord-americans per a recuperar ràpidament els capitals prestats als Estats europeus en la postguerra. Tot plegat va derivar en la creació d’una nova situació: per primer cop una crisi de l’economia dels EUA afectava Europa i d’altres països del món ja que fins aleshores havien funcionat de forma independent. Els lligams sorgits de la Gran Guerra i les inversions de capitals de la postguerra van fer inevitable el contagi de la crisi. La globalització de l’economia convertia les crisis en globals.

International_depression.png

Els països productors de primeres matèries, com ara la Xina i bona part de Llatinoamèrica, ja havien patit des de feia temps els efectes de la caiguda de preus dels béns agrícoles i els recursos minerals. Així, arribats a 1933, la caiguda dels preus dels productes primaris estava al voltant del 55%. Però, quan la crisi va estendre’s, encara patirien molt més els seus efectes a causa de la reducció de la demanda per part de les economies industrialitzades i la reducció dels préstecs i les inversions exteriors.

Un any i mig, aproximadament, trigaria la crisi de 1929 a arribar a Europa amb uns efectes prou coneguts. Aviat arribarien el tancament de bancs i fàbriques, la restricció de la producció, la davallada de les exportacions i l’increment de l’atur. Els governs es veurien obligats a rebaixar les despeses públiques i les inversions, contribuint a accelerar la paralització de l’activitat econòmica. D’aquesta manera, el 1931 gairebé totes les economies europees restarien greument afectades, cadascuna amb les seves particularitats.

Quan per primera vegada, des de l’acabament de la Primera Guerra Mundial, semblava que la situació econòmica es trobava en un procés d’expansió, la crisi va arribar a Alemanya. L’economia alemanya va situar-se en una situació molt compromesa ja que l’auge de les seves empreses en la darreria de la dècada de 1920 havia estat estimulat per les inversions britàniques i nord-americanes i depenia dels crèdits per a poder fer front al pagament de les reparacions de guerra.

Tot i que l’economia alemanya ja va començar a donar els primers símptomes de deteriorament el 1928, amb el descens del nombre de préstecs, no seria fins a la fallida del gegant bancari austríac Kredit Anstalt de Viena que va desencadenar-se el pànic i el ràpid contagi a la banca alemanya. Els principals bancs alemanys van tancar davant l’afluència de dipositants que volien retirar els seus diners, van congelar els dipòsits en moneda estrangera i van suspendre el pagament del deute. El col·lapse del sistema bancari va comportar la fallida de moltes empreses que es van veure, de la nit al dia, mancades de finançament. A més, els clients potencials d’aquestes empreses es quedaven sense la seva capacitat de compra ja que els seus estalvis s’havien esfumat.

D’aquesta manera, la crisi va instal·lar-se plenament al país cap a juliol de 1931. La desaparició dels capitals nord-americans va paralitzar tot el sistema de producció industrial alemany. Les fàbriques van començar a tancar i l’atur va disparar-se: sis milions d’alemanys es trobarien sense feina. La crisi econòmica va crear tensions socials i aquestes beneficiarien els partits polítics extremistes. Comunistes a l’esquerra i nacionalsocialistes a la dreta atacarien l’estabilitat de la fràgil democràcia republicana. En una societat en crisi, per a molts la sortida passaria pel totalitarisme, donant-se un paral·lelisme entre l’increment de l’atur i l’augment d’afiliació al partit nazi.

Per la seva banda, Gran Bretanya ja es trobava en crisi el 1929 amb la retirada dels capitals nord-americans, tot i que semblava que els seus efectes eren menys violents que als Estats Units. Igual que en el cas alemany, la fallida del Kredit Anstalt austríac, on hi havia invertits molts capitals britànics, va afectar les seves institucions de crèdit. La feblesa de la lliura esterlina va obligar a intervenir el govern en un intent de mantenir la paritat amb el patró l’or. L’esforç, però, resultaria inútil i el 1931 va abandonar-se el patró or, fet que comportaria l’enfonsament de la moneda. Tres milions d’aturats serien les víctimes de la crisi, que s’estendria per tot l’Imperi Britànic.

Grosse Arbeitslosigkeit auch in England ! Im Monat Juli wurden in England über 2 Millionen  Arbeitslose gezählt. Es ist eine Ziffer, wie sie England noch nicht aufzuweisen hatte.  Arbeitslose vor dem Gewerkschaftshaus in London auf Arbeit wartend.

En un principi, França semblava al marge de la crisi ja que les seves reserves d’or eren importants i la seva dependència financera era molt més petita que la d’altres països europeus. Però, des de 1932, quan la Gran Bretanya va abandonar el patró or, la devaluació de la lliura va reduir la competitivitat dels productes francesos i la Tercera República no va poder evitar els efectes de la crisi mundial en la seva economia.

PIB france_1929-1939.gif

Un cas curiós en estudiar els efectes de la Gran Depressió és la Unió Soviètica. La manca de contactes econòmics amb Occident va deixar la URSS al marge dels efectes de la crisi, a la vegada que els resultats del primer Pla Quinquennal semblaven ser molt satisfactoris. Els teòrics comunistes van anunciar aleshores la fi del capitalisme. Sense un coneixement real del que succeïa al país, a Occident aquesta situació va suposar, per a molts, la prova de l’eficàcia del socialisme. Així, l’esquerra europea va incorporar la planificació econòmica com a arma per a prevenir possibles crisis.

El crac de 1929 va trencar l’estabilitat política que havia caracteritzat el període 1925-1929 a Europa, un cop resolts els problemes més greus derivats de la guerra i la postguerra. Psicològicament, la crisi de 1929 va tenir importants repercussions i l’opinió pública va perdre confiança en les mateixes democràcies parlamentàries. La crisi econòmica està al fons del naixement i extensió dels moviments feixistes a Europa. Amplis sectors de la població van resultar presa fàcil d’agitadors polítics i d’ideologies totalitàries de tota mena.

Una altra conseqüència directa de la crisi econòmica va ser l’obligació dels poders públics a intervenir en l’economia. La debilitat del sistema va fer-se evident quan la iniciativa privada ja no va ser capaç de garantir el funcionament de l’economia. Aquesta situació va reforçar el paper de l’Estat, com ja havia passat durant la guerra.

Tanmateix, en tractar-se d’una crisi global, les respostes a la crisi necessitaven d’una acció coordinada internacionalment. Però no existien mecanismes ni organismes econòmics supranacionals i els intents de coordinació van fracassar. Representants de les grans potències van reunir-se a Londres , el 1933, per tal de buscar solucions a la crisi. Per desgràcia, la reunió va resultar totalment estèril, va posar-se de manifest la divisió entre països i el tancament dels Estats en ells mateixos. Les solucions nacionals haurien de ser les que donessin una sortida a la crisi.

La Gran Depressió

divendres, 11/02/2011

La Gran Depressió va ser un període d’aproximadament deu anys –entre 1929 i 1939–caracteritzats per la major recessió econòmica global, tant en profunditat com en duració, que s’ha conegut en la història contemporània. Va originar-se als Estats Units d’Amèrica, coincidint amb el crac borsari d’octubre de 1929 a Wall Street. La Gran Depressió afectaria a tots els sectors econòmics i socials de l’economia nord-americana. I la relació que aquesta tenia amb l’economia europea aviat donaria a la crisi un caire contagiós i mundial, molt característic de la mateixa.

Així, des dels Estats Units la crisi va estendre’s a la resta del món capitalista. La crisi provocaria grans taxes de desocupació: 13 milions de persones als Estats Units, 6 milions a Alemanya i 3 milions al Regne Unit. A Austràlia, la taxa de desocupació va ser fins i tot més gran que als Estats Units i al Regne Unit junts. S’estima que la cinquena part de la població britànica vivia per sota del llindar de pobresa cap a la meitat de la dècada de 1930.

American_union_bank.gif

Característiques de la Gran Depressió:

Economia. Per un mecanisme d’interdependència, l’enfonsament de la borsa va provocar una reacció en cadena que va donar lloc a que la crisi s’estengués a tots els sectors productius. Un dels efectes més greus va ser la falta de confiança en el propi sistema capitalista. Tota la maquinària econòmica estava afectada.

depression.png

L’enfonsament borsari va provocar la destrucció de l’estalvi, i amb això la ruïna econòmica de milions de grans i petits inversors, i la reducció dràstica del crèdit, del consum i de la inversió. Així, les conseqüències van transcendir aviat el món dels negocis i la borsa per afectar a l’economia real de la població.

Els bancs van enfonsar-se perquè les persones retiraven els seus estalvis i perquè molts préstecs van quedar-se sense retornar. Prop de 9.000 bancs van fer fallida i amb ells van desaparèixer els estalvis de milions de ciutadans.

Bank_of_the_United_States_failure_NYWTS.jpg

L’agricultura, sector econòmic bàsic, va accentuar la crisi que patia des de feia temps. La manca de demanda i l’acumulació d’excedents mantindria la tendència a la baixa dels preus agrícoles. Entre 1929 i 1932 la caiguda dels preus va arribar fins al 57%, mentre que la capacitat adquisitiva dels camperols va arribar a esfondrar-se fins un 70%. La misèria al món rural encara va ser més dura que a les ciutats. Es van multiplicar les expropiacions de granges pels deutes que havien contret, i prop d’un milió de persones van haver d’abandonar forçosament casa seva per buscar-se la vida en d’altres llocs.

La contracció de la demanda exterior, paralitzada per la repatriació dels capitals nord-americans, i la manca de capacitat adquisitiva dels propis consumidors van afectar la producció industrial, que va caure en picat per falta de sortida dels seus productes. La indústria siderúrgica –especialment la producció d’automòbils– i els béns de consum més prescindibles van ser els sectors més afectats. El comerç reflectiria immediatament la desfeta econòmica generalitzada, aturant-se pràcticament. Havia arribat la Gran Depressió.

UnemployedMarch.jpg

Atur. La crisi va sorprendre una societat confiada en que la seva prosperitat i els guanys econòmics fàcils de la postguerra serien indefinits. El crac sobtat va sorprendre la societat i va enfrontar-la a una realitat molt amarga. La primera conseqüència social seria el creixement de l’atur. Per exemple, als Estats Units van comptabilitzar-se 13 milions d’aturats, el 27% de la població activa.

US_Unemployment_1910-1960.gif

L’increment de la població aturada va provocar una disminució immediata de la capacitat de consum que va derivar en una producció que es ressentia de la caiguda de la demanda i un agreujament de la crisi.

La paralització econòmica va provocar la destrucció massiva de llocs de treball. Ja en plena Gran Depressió la desocupació va convertir-se en un mal crònic. Un exèrcit de desesperats, sense feina i sense cap assistència social, va veure’s condemnat a la misèria i la fam. És el moment de proliferació dels anomenats serveis socials, llargues cues van començar a produir-se cada dia davant dels menjadors per a indigents.

Sharecroppers_evicted_1936.jpg

Els treballadors desocupats van començar a emigrar a d’altres parts del seu país per a trobar qualsevol tipus de feina. Molts milions de persones protagonitzarien un llarg i dramàtic èxode en un intent per a trobar una sortida a les seves penúries.

Curiosament, l’administració Hoover va considerar l’increment de l’atur com un problema menor. Així, la intervenció estatal al respecte va ser molt escassa i va arribar força tard.

MigrantMother.jpg

Societat. La crisi va accentuar les diferències socials entre la gent que conservava la feina i els aturats. Com sempre que la societat experimenta canvis importants, la democràcia va reflectir el procés. La inestabilitat econòmica va incidir en la restricció de la natalitat que, després de la caiguda experimentada durant la Gran Guerra i la postguerra, havia començat a presentar una lleugera recuperació. Només els Estats totalitaris, com la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi, van reaccionar amb l’aplicació de polítiques natalistes, d’acord amb els seus principis nacionalistes i expansionistes. Les ciutats, nuclis de concentració humana en períodes de prosperitat, van començar a veure minvat el nombre dels seus habitants en no poder oferir-los llocs de treball.

El crac de 1929

dijous, 10/02/2011

Les crisis econòmiques ja eren considerades com un mal endèmic del sistema capitalista després de que s’haguessin produït al llarg del segle XIX amb un ritme regular, fins al punt que es pensava que era un mecanisme del propi sistema. En els intents per a corregir-les hi trobaríem, inclús, propostes basades en els principis del pensament socialista.

New Deal.jpgPerò la crisi de 1929 tindria unes característiques pròpies. El mecanisme de producció i consum, base del sistema econòmic capitalista, van veure’s substituïts i alterats per l’abundància de capitals. Aquesta important inversió de factors es manifestaria en forma de crisi. Però no seria una crisi qualsevol, sinó la més profunda, extensa i llarga coneguda fins aleshores.

Abans de l’esclat de la crisi de 1929 ja s’havien produït una sèrie d’avisos preocupants als Estats Units. El sector de la construcció experimentava una forta davallada des de feia mesos, i algun important especulador ja s’havia arruïnat. Però cap dels símptomes es va tenir en compte i semblava que el procés especulatiu podia continuar indefinidament.

Així, la crisi va desencadenar-se en un moment temporal concret: la segona quinzena de l’octubre de 1929.

El crac de 1929, també anomenat la caiguda de la Borsa de Wall Street, va representar la fallida del mercat de valors a finals d’octubre, de 1929. Començava el 24 d’octubre amb l’anomenat “Dijous negre” i continuava fins el 29 d’octubre de 1929, el “Dimarts negre”, quan el valor de les accions en el New York Stock Exchange (NYSE) queia de forma imparable. De fet, els darrers dies varen viure una agitació del mercat amb fortes vendes provocades per pànic intercalat amb períodes breus de recuperació.

El 3 de setembre de 1929, l’índex Dow Jones havia arribat a un màxim de 381,17 punts. El 21 d’octubre, al Senat es rebutjava una esmena per imposar aranzels només a les importacions agrícoles. Tres dies més tard la borsa patia el seu primer sotrac. Es batia el record de 13 milions d’accions negociades en un dia. El mercat estava pres pel pànic.

Crowd_outside_nyse.jpgInicialment, ens trobem davant d’una crisi creditícia que va esclatar espectacularment a la Borsa de Nova York, a Wall Street, el dijous 24 d’octubre, el “Dijous Negre”. Aquell dia la venda massiva de valors va arribar a 13 milions de títols (documents que estableixen la propietat d’un actiu financer).

La primera afluència de paper va enfonsar els preus i els agents de borsa van precipitar-se oferint valors i agreujant la situació. Abans de migdia del “Dijous Negre”, ja hi havia hagut onze suïcidis d’importants inversors.

A migdia del 24 d’octubre uns quants banquers de Wall Street van reunir-se per trobar una solució a la crisi. El grup incloïa Thomas W. Lamont, cap en funcions de Morgan Bank; Albert Wiggin màxim executiu del Chase National Bank i Charles E. Mitchell, president del National City Bank. Van escollir Richard Whitney, vicepresident de la borsa, per actuar en el seu nom. Amb el suport dels recursos financers dels tres bancs, Whitney va mirar d’adquirir un paquet important d’accions de la U.S. Steel a un preu ben per damunt del de mercat. Per a no aixecar sospites entre els operadors, Whitney fa ofertes similars en altres títols de referència. Encara que aquesta tàctica havia acabat amb una crisi anterior, l’anomenat “Pànic de 1907”, aquesta vegada només tornaria l’estabilitat al mercat de forma temporal.

D’aquesta manera, la intervenció de la banca va aturar la situació i durant els dies següents semblaria que el perill havia passat. El mateix president Hoover va intervenir per a calmar el món econòmic. Durant el cap de setmana, els esdeveniments van ser recollits àmpliament per tots els diaris. El dilluns, 28 d’octubre, els inversors decidien sortir del mercat i la caiguda continuava amb un rècord de pèrdua del Dow Jones d’un 13% en una sessió.

William C. Durant, magnat del sector automobilístic, va reunir-se amb membres de la família Rockefeller i d’altres gegants financers per a comprar grans quantitats d’accions i demostrar al públic la seva confiança en el mercat, però el seu esforç fracassaria. El “Dimarts Negre” la caiguda lliure de la borsa va mesurar-se en setze milions de títols posats a la venda. La crisi ja era una realitat.

En una setmana s’havien perdut els guanys de tot un any, arribant a unes pèrdues totals que els economistes han avaluat en 18 bilions de dòlars. L’índex Dow Jones tornava a batre un record negatiu i va caure un 12% amb 16,4 milions d’accions negociades.

1929_wall_street_crash_graph.png

El fenomen es repetiria en les següents jornades i l’enfonsament de les cotitzacions sembraria el pànic entre els inversors que intentarien vendre a la desesperada, desfer-se dels seus títols de qualsevol manera. Molts inversors van perdre autèntiques fortunes en poques hores, estenent-se la sensació de pànic. La premsa informava d’una onada de suïcidis entre els inversors.

El preu dels valors, malgrat els esforços, va seguir una davallada sense aturador que continuaria en els anys següents. Era la pitjor crisi borsària de la història. Després del crac, l’índex continuaria baixant fins a arribar als 41.22 punts el 8 de juliol de 1932. Era l’índex més baix que la borsa havia tingut des dels anys 1800, i no recuperaria el seu nivell de cotització fins el novembre de 1954, gairebé un quart de segle més tard.

1930-67B.gif

La dramàtica situació no feia més que reflectir la sobrevaloració que havien tingut els valors financers, gran part dels quals sortien a la borsa amb una cotització molt per sobre del seu preu real. Amb la crisi es van fer patents dos dels defectes bàsics del desenvolupament nord-americà dels anys vint: l’especulació salvatge i l’excessiva utilització del crèdit com a motor fictici del sistema econòmic del país.

La caiguda venia després d’un boom especulatiu format al final dels anys vint, que havia portat a milions de nord-americans a invertir fortament en borsa, fins i tot amb préstecs aconseguits especialment per a tal fi. La pujada continua dels preus de les accions animava més gent a invertir, confiant que les accions augmentarien més, provocant així noves pujades, i creant una bombolla econòmica.

Els garants del sistema eren, per tant, els crèdits bancaris, i quan aquesta peça del sistema va fallar, la catàstrofe va arrossegar en cadena tots els sectors de la societat.

Els creditors, perdudes les inversions, no van poder pagar els préstecs i els bancs es van veure impossibilitats de cobrar. Perduts els préstecs, els bancs van veure minvar les seves reserves i, en conseqüència, no van poder mantenir el marge d’interès dels estalviadors que els havien confiat els seus diners. De fet, molts no podran retornar ni els diners que els havien estat dipositats. Les entitats financeres tancarien l’una darrera de l’altra, afectant en la seva caiguda tota l’estructura industrial que hi tenia en el crèdit la seva base econòmica. Més de 6.000 bancs serien víctimes de la crisi.

La manca de crèdits va afectar negativament les empreses més febles. La demanda de productes industrials que, a més, ja patia la forta competència d’una Europa recuperada de la postguerra, començaria a baixar. Els estocs de mercaderies sense sortida s’acumularien a les fàbriques. Ni la baixada de preus compensaria la pèrdua de capacitat adquisitiva de la població. Moltes empreses van reaccionar a la caiguda de la demanda retallant la producció, acomiadant treballadors, fent suspensió de pagaments i, finalment, tancant les seves portes.

Els economistes de l’època, acostumats a les crisis tradicionals del capitalisme, parlaven del crac com si fos un problema puntual sense aportar-ne solucions ni apreciar la veritable profunditat de la crisi. L’administració tampoc va reaccionar i el president Hoover, incapaç de diagnosticar correctament la crisi, intentaria calmar els seus compatriotes repetint insistentment, durant els quatre anys del seu mandat, que la crisi tenia una fi propera i que aviat tornaria la perduda prosperitat. Per tant, la desorientació de polítics i analistes econòmics va ser general.

Els feliços anys vint: Estats Units i els anys de prosperitat econòmica

dimecres, 9/02/2011

Passada la Primera Guerra Mundial, els Estats Units van ser els primers a gaudir d’un període de prosperitat econòmica, clarament beneficiats pel desenvolupament del conflicte. Així, entre 1922 i 1929 el país viuria un creixement espectacular, tant de la producció industrial com de les exportacions, fet que va reforçar el paper dels EUA com a principal subministrador de manufactures i de capitals a l’exterior. A més, aquesta expansió es caracteritzava pel fet d’estar recolzada en sectors i pràctiques econòmiques noves.

D’aquesta manera, els Estats Units, que durant la Gran Guerra s’havien convertit en la fàbrica i el rebost dels països bel·ligerants, el 1928 ja produïen el 44,8% del total de la producció industrial mundial, havien acumulat la meitat de les reserves d’or i els seus productes envairien progressivament tots els mercats (europeus, llatinoamericans, asiàtics…) que abans estaven en mans europees.

Gdp20-40.jpg

En el terreny polític, es viurien importants canvis arran de la substitució dels demòcrates pels republicans en el govern. Així, caigut el president Wilson, el primer president republicà del període, Warren Harding (1921-1923) va iniciar el canvi polític no participant en la nova Societat de Nacions (SDN), controlant amb fermesa la immigració i portant a terme una política econòmica de caràcter clarament proteccionista.

warren_harding.jpg

Warren Harding

L’intervencionisme nord-americà iniciat pel president Wilson en els assumptes europeus, tan important en la resolució de la Primera Guerra Mundial, no tindria continuïtat en el període d’entreguerres. D’aquesta manera, els presidents republicans dels anys vint tornarien al tradicional aïllament respecte dels assumptes continentals. Només la signatura del pacte Briand-Kellogg mereixeria l’atenció dels nord-americans.

A més del continent americà, un altre terreny destacat dels interessos nord-americans en aquest període serà l’àrea del Pacífic, on la creixent presència japonesa començava a preocupar alguns sectors del país. El febrer de 1922 finalitzava la Conferència de Washington, que aturava i regulava el poder naval de les grans potències. Els acords de la conferència suposaven el manteniment de la situació al Pacífic i, per tant, la teòrica contenció de l’expansionisme japonès. La projecció econòmica dels EUA també va afectar l’àrea del Carib i tot el continent sud-americà. Van ser els anys on va iniciar-se l’anomenada “era del dòlar”.

La presidència de Calvin Coolidge (1923-1929) va mantenir la mateixa tendència del seu antecessor. Si els assumptes polítics europeus no tenien interès per a Washington, les derivacions econòmiques conseqüents de la Gran Guerra sí que mantindran l’atenció dels seus bancs. A part de la qüestió de les reparacions de guerra que els vençuts havien de satisfer al bàndol vencedor, hi havia el tema dels deutes que els països aliats havien contret entre ells durant la conflagració. Els diferents pagaments a les institucions nord-americanes, principals creditores de tots els països europeus, depenien del pagament de les reparacions per part d’Alemanya.

Calvin_Coolidge.jpg

Calvin Coolidge

Davant d’aquesta situació, els Estats Units van emprendre una política de clar suport a Alemanya, advocant per rebaixar o, fins i tot, condonar-li els deutes. Per aconseguir-ho, els nord-americans van facilitar importants préstecs, afavorint les inversions econòmiques a Alemanya. Així, un cop superats els primers anys de la postguerra, el període que comprèn els anys entre 1925 i 1929 pot ser descrit com de prosperitat econòmica aparent, tant pel que fa als Estats Units com a Europa. S’havien assolit els nivells de producció industrial anteriors a la guerra malgrat el cost que aquesta havia tingut a Europa (molt més alt que als EUA). Tot això com a conseqüència del Pla Dawes de 1924 i el Pacte de Locarno de 1925.

Estem davant de l’època dels grans negocis (Big Bussines) en una dècada que va ser d’una prosperitat extraordinària. Es creaven empreses i es feien negocis fàcils. S’amassaven grans fortunes, les quals, malgrat que només afectaven a una petita porció de la població, donaven una sensació de prosperitat generalitzada. La manifestació d’aquesta opulència a una Europa encara empobrida, en part gràcies a les pel·lícules procedents de Hollywood, posava per primer cop de moda el sistema de vida nord-americà, l’anomenat american way of life.

Lake_michigan_1925.jpg

WeMustGrowAMustache.jpg

La producció augmentava desmesuradament perquè la gent, atreta per les grans campanyes publicitàries i per les facilitats que va suposar la introducció de la compra a terminis i els préstecs bancaris a baix interès, va llançar-se a un consumisme desfermat. Es va fer imprescindible canviar sovint de casa i de cotxe i omplir-ho tot amb les comoditats que oferia la nova tecnologia (electrodomèstics, ràdio, telèfon…). Els Estats Units s’estaven convertint en el paradís que milions d’emigrants de tot el món somiaven assolir.

crac 1929 esquema eeuu.pngA la segona meitat dels anys vint, però, la marxa econòmica va començar a presentar una sèrie de símptomes preocupants. Els punts més febles de l’economia americana eren la superproducció agrícola i l’especulació dels capitals.

La producció agrària nord-americana havia crescut tant que els mercats, interiors i exteriors, ja eren incapaços d’absorbir-la. Aquest excés d’oferta provocaria una davallada dels preus agraris en el final de la dècada. I, d’altra banda, l’erosió provocada per l’aplicació de modes d’explotació deficients va començar a afectar importants zones del país. Molts productors agraris van acabar arruïnant-se. A més, l’agricultura de plantació també veuria complicada la seva existència quan la caiguda de preus a l’àrea del Carib afecti negativament a productors i importadors.

La producció industrial mantindria una tendència alcista als EUA gràcies al consum i al sistema creditici. L’aparent situació d’eufòria econòmica va veure’s impulsada per la facilitat dels bancs per a concedir crèdits que donaven sortida als abundants recursos d’or de que es disposaven gràcies als pagaments dels deutors europeus.

D’aquesta manera, entre 1921 i 1928 els crèdits van arribar als 8.500 milions de dòlars. Aquests crèdits van ser molt rendibles en un període de prosperitat econòmica i van comportar que els inversors s’enlluernessin amb guanys a curt termini, arriscant-se a ficar els seus diners en tots els sectors de l’economia.

El crèdit va esdevenir la solució tant de les necessitats industrials com de les economies domèstiques. Tot es comprava amb préstecs: maquinària, instal·lacions industrials, llavors, automòbils, electrodomèstics, etc… Una abundància que va crear unes condicions artificials. L’especulació va disparar la cotització dels valors borsaris que cada vegada es trobarien més lluny del seu valor real.

El 1929, la situació econòmica va arribar al seu límit. Els països europeus ja havien tornat als mercats internacionals després de la crisi patida en la postguerra, fet que va comportar la duplicació de la producció, però no la capacitat d’absorció dels mercats. La crisi de 1929 era inevitable un cop arribats a aquest punt. En realitat, la crisi havia començat molt abans de l’octubre.

El canvi de marc econòmic en els anys vint

dimarts, 8/02/2011

La Primera Guerra Mundial va tenir uns efectes econòmics molt profunds i que es van deixar sentir durant tot el període d’entreguerres, especialment en el període 1919-1929. Especialment quan aquesta reestructuració de l’economia mundial va veure’s lligada a als desequilibris que van donar-se en les relacions econòmiques i financeres internacionals a causa del declivi d’Europa i la consolidació dels Estats Units.

Els deutes derivats de la guerra i el pagament de les reparacions van ser els assumptes que més van preocupar els governants dels anys vint, però el conflicte bèl·lic havia deixat unes altres conseqüències de les quals es tindria una consciència menor i que a llarg termini serien més decisives.

Abans de la Gran Guerra, les potències industrials europees abastaven de productes industrials els seus respectius imperis colonials i també una bona part dels mercats mundials. Aquesta relació comercial entre Europa i la resta del món va quedar tallada per la guerra. Es tractava d’un pèrdua forçosa des del moment en que les necessitats bèl·liques van absorbir totes les energies econòmiques. Un cop finalitzat el conflicte s’intentaria recuperar els corrents comercials anteriors, però ja mai més no seria el mateix.

D’altra banda, la guerra havia beneficiat principalment els països neutrals, és a dir els Estats Units i el Japó. L’absència dels europeus els va permetre substituir-los en els mercats mundials. Així, també en alguns països llatinoamericans s’aprofitarà l’oportunitat per a iniciar la industrialització, millorar la situació econòmica i adquirir una certa independència econòmica respecte d’Europa.

Però els més beneficiats d’aquest procés van ser els Estats Units que van exportar productes als països bel·ligerants, van concedir crèdits i van acumular l’or que els europeus donaven com a garantia de pagament. El dòlar aniria substituint a poc a poc la lliura esterlina com a principal moneda de negocis internacional. La City londinenca va deixar de ser el principal centre financer del món, essent substituïda per Nova York. D’aquesta manera, la pèrdua creixent de pes d’Europa i el creixement dels EUA es manifestarien no només en l’àmbit polític, sinó especialment en el terreny econòmic.

Rússia no tenia un paper destacat en l’economia mundial abans de la guerra. Malgrat aquesta circumstància, la seva desaparició de l’escena internacional com a conseqüència de la Revolució va afectar tots els circuits econòmics. Rússia ja no exportaria cereals i deixaria de ser un bon mercat per a la inversió de capitals. Els motius polítics influirien en la nova situació: el “cordó sanitari” establert pretendrà aïllar els bolxevics i aquests, a la seva vegada, desconfiarien d’un entorn profundament hostil i capitalista. També és cert que la situació del país després de la guerra civil no permetia ni importacions ni exportacions.

Sense tenir consciència dels canvis que s’havien produït, la reconstrucció d’Europa es faria en base a un sistema que ja era diferents i s’havia desequilibrat. Es pensava que la guerra havia tingut unes conseqüències econòmiques temporals i que en poc temps es tornaria a la situació de normalitat prèvia a 1914.

L’evident prosperitat de la segona meitat dels anys vint no pot ocultar certs símptomes de perill que s’estaven donant. Els països productors de matèries primeres veurien com baixaven els preus sense poder evitar-ho. La Gran Bretanya, perseguint la situació de lideratge econòmic anterior a 1914, forçaria la convertibilitat de la lliura esterlina en or. Però, en lloc de recuperar la primacia, hauria de competir amb el dòlar i patir els problemes de la seva economia. La indústria havia perdut pes específic. D’altra banda, la producció industrial alemanya, sostinguda pels crèdits nord-americans, s’estancaria.

Així, les causes que van portar a la crisi de 1929 podrien resumir-se en dos punts: la superproducció i l’especulació. Els símptomes que apuntaven a la crisi només esperaven el crac de Wall Street per a sortir a la llum.