Arxiu de la categoria ‘10. La Primera Guerra Mundial’

Otto Dix: La guerra

dilluns, 11/02/2013

En esclatar la Primera Guerra Mundial, el pintor Otto Dix (1891-1969) va esdevenir un fervent patriota alemany i va allistar-se voluntàriament com a suboficial en l’exèrcit imperial. Tanmateix, l’experiència bèl·lica, la crueltat extrema de la guerra total experimentada en les trinxeres, va trastornar l’artista profundament, fet que va provocar una catarsi pacifista en la seva persona. Dix trigaria molts anys en acabar de pair el que havia viscut. Aleshores, la representació dels desastres de la guerra seria un dels grans temes de la seva obra, englobada dins de l’anomenat realisme expressionista o escola de la Nova Objectivitat.

I és que l’experiència de la Gran Guerra (1914-1918) va desbaratar el paisatge social i polític europeu, marcant el veritable inici del segle XX amb un conflicte mai vist per la seva capacitat de destrucció. El desenvolupament de la ciència i la tècnica que s’havia produït en les dècades anteriors va aplicar-se per trobar noves maneres de matar i desmoralitzar l’adversari en un conflicte llarg, geogràficament molt extens i que va tancar-se amb una pau mal resolta que obriria les portes a un conflicte bèl·lic encara més terrible vint anys després.

El resultat de l’assimilació d’aquesta experiència el trobem en el famosíssim tríptic de Dix La guerra (1929-1932), obra que va trigar més d’un decenni en veure la llum. En aquesta composició, conservada a la Gemäldegalerie Neue Meister de Dresde, podem veure la crua realitat dels horrors de la guerra. Fins al punt que podem parlar d’una icona del pacifisme. Simbòlicament, Dix recupera la forma del retaule, però el missatge de devoció religiosa és absent. La guerra, al contrari, és el triomf de l’infern, un món abominable del qual no es pot veure la sortida.

Otto-Dix-The-War.jpg

En la imatge central domina poderosa la representació del camp de batalla. És una visió espantosa, en la qual només podem distingir una figura amb vida: un home esdevingut una imatge irreal, deshumanitzada, embossat sota la capa, el casc i la màscara antigàs. Tot el que s’aixeca al seu voltant són cadàvers, runes i devastació. És a dir, una síntesi terrible de la tràgica experiència viscuda. Els cossos abatuts són el tràgic contrapunt a aquell esperit d’ardor guerrer i patriota que havia envaït i seduït els joves de l’Europa prebèl·lica. El camí al cel dels retaules medievals desapareix per donar pas al camí cap a l’infern.

otto dix - la guerra.jpg

otto dix - la guerra 1.jpg

otto dix - la guerra 2.jpg

En el panell de l’esquerra podem observar una llarga filera de soldats que caminen sota la boira cap al camp de batalla. Mirades perdudes, inquietud, poques paraules creuades i l’equip de combat encara intacte. Aviat aquesta inquietud davant del combat es convertiria en destrucció.

Otto-Dix-The-War 2.jpg

A mà dreta, en un altre panell, emergeix la figura d’un soldat amb l’uniforme destrossat que sosté en les seves mans un company ferit de mort, amb el cap embenat i ensangonat. Als seus peus un cadàver i un soldat de mirada terroritzada ens ensenyen l’únic resultat possible de la guerra. Al fons, un incendi il·lumina l’horitzó.

Otto-Dix-The-War 1.jpg

Finalment, en la part inferior del retaule, esdevinguda una tomba simbòlica, trobem els cossos de tres soldats gaudint d’un descans més proper a la mort que al relax. Les parets de fusta i les teles que cobreixen la trinxera convertida en taüt ens indiquen el drama d’aquesta vida més propera a l’infern i la mort i a la qual els europeus s’havien llançat amb una il·lusió inconscient el 1914. Generacions senceres van desaparèixer en la carnisseria més gran provocada mai per l’home… i el drama que Dix no coneixia aleshores era que el pitjor escenari bèl·lic encara no havia arribat a Europa.

Otto-Dix-The-War 3.jpg

Si el vuit-cents havia estat el segle de la raó, un període de creença en la bondat de l’ésser humà, una època de progressió de la història el moment de la contemplació del desenvolupament de les societats en el camí cap a la llibertat dels individus… Com era possible que aquest període acabés amb l’episodi més destructiu mai recordat? Per a tota una generació de combatents, l’anomenada edat de la raó havia anat a morir a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial. L’esperit de la fraternitat de 1789 i l’internacionalisme proclamat per les organitzacions obreres s’havia trencat en veure’s enfrontat contra la lògica dels interessos nacionals. Tot plegat va crear en molts d’ells una resistència decidida contra tota amenaça de noves guerres en el futur. Però de la mateixa manera que l’horror que va derivar-se dels terribles episodis viscuts a la Gran Guerra va provocar respostes humanistes i pacifistes, una part de la generació que va madurar en el front bèl·lic va establir una espècie de consciència de l’excombatent basada en l’exaltació d’un seguit de valors positius associats a la guerra. En definitiva, un terreny favorable perquè entre ells florís i arrelés una nova proposta ultradretana: el feixisme.

La Gran Guerra com a catalitzador de la dreta radical

dimarts, 25/01/2011

L’experiència de la Gran Guerra (1914-1918) va desbaratar el paisatge social i polític europeu, marcant el veritable inici del segle XX amb un conflicte mai vist per la seva capacitat de destrucció. El desenvolupament de la ciència i la tècnica que s’havia produït en les dècades anteriors va aplicar-se per trobar noves maneres de matar i desmoralitzar l’adversari en un conflicte llarg, geogràficament molt extens i que va tancar-se amb una pau mal resolta que obriria les portes a un conflicte bèl·lic encara més terrible vint anys després.

ottodixflanders.jpg

L’esclat i l’evolució de la guerra semblava haver donat la raó als escepticistes de la dreta radical de finals del segle XIX. Si el vuit-cents havia estat el segle de la raó, un període de creença en la bondat de l’ésser humà, una època de progressió de la història el moment de la contemplació del desenvolupament de les societats en el camí cap a la llibertat dels individus… Com era possible que aquest període acabés amb l’episodi més destructiu mai recordat?

guerra-trincheras.jpgPer a tota una generació de combatents, l’anomenada edat de la raó havia anat a morir a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial. L’esperit de la fraternitat de 1789 i l’internacionalisme proclamat per les organitzacions obreres s’havia trencat en veure’s enfrontat contra la lògica dels interessos nacionals.

Aquella gent que havia anat a la guerra amb una ingènua alegria inicial retornaria a les seves cases amb l’esperit trasbalsat per l’envergadura de l’experiència viscuda. La violència, l’embrutiment, la mort com a experiència quotidiana, els abusos practicats sobre la població civil, la vida amb la por constant a morir instal·lada al cos… Tot plegat va crear en molts d’ells una resistència decidida contra tota amenaça de noves guerres en el futur. Això va quedar reflectit en la literatura d’entreguerres que va donar lloc a obres com Res de nou a l’oest de l’escriptor alemany Erich Maria Remarque o El foc del periodista francès Henry Barbusse.

verdun_1916.jpg

Però de la mateixa manera que l’horror que va derivar-se dels terribles episodis viscuts a la Gran Guerra va provocar respostes humanistes i pacifistes, una bona part de la generació que va madurar en el front bèl·lic va establir una espècie de consciència de l’excombatent basada en l’exaltació d’un seguit de valors positius associats a la guerra.

Amb serioses dificultats per refer la seva vida normal després de passar-se quatre llargs anys de lluita en el front, molts joves van començar a sentir-se mereixedors que el nou món nascut després de la Primera Guerra Mundial fos per aquells que s’havien jugat la vida en el conflicte. Així, van començar a organitzar-se lligues d’antics combatents i associacions de cossos armats selectes. Algunes d’aquestes associacions tenien un caràcter corporatiu basat en la defensa de les situacions d’invalidesa o atur, però bona part d’elles van anar adquirint un caràcter radical fonamentant la seva ideologia en les línies que havia anunciat la crisi cultural de finals del segle XIX: rebuig dels valors propis de la Il·lustració, el liberalisme i el socialisme.

Benito_Mussolini_1917.jpg

Benito Mussolini el 1917, retratat com a combatent de l’exèrcit italià en la Primera Guerra Mundial

Aquest esperit de crisi cultural va trobar amb la postguerra un espai adequat per a l’apologia de la sublevació contra la modernitat expressada prèviament. I és que la Gran Guerra va esdevenir un catalitzador que va permetre la conversió d’unes idees que s’havien mantingut limitades a una determinada elit intel·lectual, amb escassa capacitat per arribar al conjunt de la societat, en un moviment de masses.

Adolf_Hitler_im_Ersten_Weltkrieg.jpg

Adolf Hitler, a la dreta, fotografiat en companyia dels seus camarades de l’exèrcit alemany durant la Gran Guerra

Arreu de l’Europa de postguerra els joves arribats de l’exèrcit van trobar-se amb les institucions d’abans del conflicte destruïdes, amb uns imperis esquarterats, amb nuclis de població incorporats a nous Estats contra la seva voluntat, i amb l’amenaça de l’esclat de revolucions obreres que volien seguir l’exemple de la Rússia soviètica i liquidar aquell món pel qual s’havien jugat la vida en el front. Els excombatents eren persones sense una gran experiència política prèvia i ràpidament van convertir-se en terreny favorable perquè entre ells florís i arrelés una nova proposta ultradretana: el feixisme.

Els tractats de pau de París i el nou ordre internacional sorgit de la Gran Guerra

dijous, 16/12/2010

Un cop signat l’armistici, el 18 de gener de 1919, va iniciar-se a París la conferència que havia de regular les condicions de la pau. La principal conseqüència dels tractats de Versalles va ser la destrucció dels imperis, la consolidació del sistema democràtic i el reconeixement dels drets de les nacionalitats.

Europa_antes_y_despues_de_la_Gran_Guerra.jpg

El debat polític entre els governs francès (Clemenceau), britànic (Lloyd George) i nord-americà (Wilson) va suposar la condemna dels vençuts, el desmembrament de l’Imperi Austrohongarès i el pagament per part d’Alemanya de les reparacions de guerra i concessions territorials estratègiques. La realitat era que els Catorze Punts del president Wilson eren imprecisos, poc pràctics i, en certs punts, inacceptables pels seus aliats. Els Catorze Punts no encaixaven en absolut amb el clima polític que imperava després de la Primera Guerra Mundial.

França volia disminuir el pes polític alemany buscant l’hegemonia francesa al continent europeu. Gran Bretanya, en canvi, no volia consolidar l’hegemonia francesa a Europa com a rival econòmic i els Estats Units sense interessos territorials directes al continent van intervenir amb una doctrina de dissolució dels grans imperis. EUA defensarà el principi d’autodeterminació dels pobles.

El resultat de les conferències de pau va ser el naixement de nou estats sota les cendres dels antics imperis Austrohongarès, Otomà i Rus. Els estats perdedors no hi van participar en cap moment i tan sols van ser convocats a la fi dels debats per signar els tractats elaborats pels vencedors.

Un dels principals objectius dels aliats va ser aïllar els processos revolucionaris creant un cordó sanitari que rodegés la Rússia de Lenin d’estats hostils a la revolució. Es volia evitar que la Revolució Russa tingués una projecció europea que posés en qüestió el sistema capitalista occidental.

Es creava un doble problema de seguretat contra Alemanya a l’est i amb la contenció del comunisme revolucionari. Per aquest motiu França va defensar la construcció d’una Polònia forta que separés a Alemanya de Rússia evitant una hipotètica col·laboració entre els dos estats enemics. Els pronunciaments idealistes del president Wilson havien suposat una autèntica inspiració per a una Europa cansada de guerra. S’esperava que la Societat de Nacions pogués garantir una pau duradora amb l’eliminació de les principals causes de la guerra.

europa postguerra.png

Alemanya. Com a responsable de la guerra l’imperi alemany va ser amputat i les seves colònies foren repartides entre els guanyadors. El Tractat de Versalles va declarar Alemanya com a responsable del conflicte i va imposar les condicions dels aliats.

Alsàcia i Lorena van ser retornades a França. Clemeceau va demanar el Sarre, zona germanoparlant que França havia perdut el 1815 amb els tractats que van signar-se amb la Restauració i la creació d’un estat tap a la seva frontera amb Alemanya: Renània. Aquest estat seria políticament dependent de França. Aquests territoris suposaven el gruix de la indústria minero-metal·lúrgica alemanya. Finalment, Renània va ser ocupada militarment pels aliats durant 15 anys i devia ser administrada per francesos, britànics i nord-americans. Els Estats Units no van participar en l’ocupació de Renània perquè el congrés no va ratificar els acords de Versalles i Gran Bretanya tampoc va intervenir el que va suposar el control francès de Renània.

D’altra banda, el Sarre seria administrat per la Societat de Nacions durant 15 anys fins que es realitzés un referèndum sobre el seu futur. Això va significar que les mines del Sarre passaven a ser administrades per França mitjançant concessions privades. Bèlgica va incorporar Eupen i Malmedy.

Part de la Prússia occidental va passar a Polònia fragmentant el nucli prussià. La Prússia Oriental quedava incomunicada quedant el Corredor de Dantzing com a únic nexe entre les zones occidental i oriental de Prússia. Danzing va ser declarada com a ciutat lliure sota la protecció de la Societat de Nacions fins que es realitzés un plebiscit..

Dinamarca va demanar els ducats de Schelswig que van quedar sota l’administració de la Societat de Nacions fins que el 1920 s’incorporessin definitivament a Dinamarca. El trencament de Prússia va suposar la redistribució de les colònies alemanyes entre francesos, britànics i nord-americans. Això suposava la destrucció del tercer imperi colonial.

Alemanya es veurà amb un exèrcit limitat de 100.000 individus, sense aviació de guerra i amb una marina de guerra reduïda per evitar el rearmament i el revengisme. Només es permetia un exèrcit de reclutament per aconseguir que el nucli del militarisme alemany perdés la seva influència social. Aquestes condicions van fer que Alemanya perdés la seva capacitat militar però el nucli militarista alemany no va veure’s reduït convertint-se així en un nucli de pressió política durant la República de Weimar. L’exèrcit va perdre audiència social però va convertir-se en un grup compacte i homogeni.

Fins l’arribada de Hitler al poder no va haver-hi oficialment aviació militar, però els pilots de guerra alemanys es formaven a l’URSS pels acords arribats al Tractat de Rapallo que suposaven una sèrie d’acords secrets entre els dos països.

Alemanya va ser considerada com a culpable de la guerra i per això va ser condemnada a pagar un sèrie de reparacions de guerra. Pels alemanys aquesta clàusula suposava un abús per part dels vencedors contribuint a que els tractats de pau fossin impopulars. Alemanya havia de pagar per les destruccions físiques, indemnitzacions a vídues i pensions a militars als països aliats.

Alemanya no podia ser condemnada a pagar les indemnitzacions de guerra als aliats si no es demostrava la seva culpabilitat. Així, els aliats van basar la culpabilitat alemanya en la violació del Tractat de 1839 que garantia la neutralitat de Bèlgica i en accions individuals com la prostitució de les joves i l’enfonsament de vaixells aliats mitjançant submarins. Mai es va jutjar a cap dels criminals de guerra i els alemanys van considerar que la condemna era hipòcrita i que eren considerats d’uns crims que no haurien existit segons la seva interpretació de la legislació internacional del moment.

Els aliats van imposar 126.000 milions de marcs a pagar mitjançant una quantitat fixa que es repartia entre els vencedors (52% a França, 22% a Gran Bretanya, 10% a Itàlia, 8% a Bèlgica, 0,75% a Portugal…etc). Alemanya considerava excessiva la quantitat global a pagar i un fre per la recuperació econòmica del país.

França era el nucli més dur en l’exigència del pagament de les reparacions. Els governs francesos van veure en les reparacions de guerra la clau per pagar l’endeutament intern del país. Al llarg de la postguerra, el pagament de les reparacions de guerra es convertirà en un problema econòmic i polític.

Alemanya va arribar a interrompre el pagament provocant tensions militars per part dels aliats. Finalment, el 1924 sota l’arbitratge dels EUA es va arribar a un acord per fer front al pagament de les reparacions; el Pla Dawes. Mitjançant el Pla Dawes la banca nord-americana va involucrar-se en el procés de reconstrucció d’Alemanya. L’acord, amb una validesa de 5 anys, reduïa el total del deute alemany i facilitava els pagaments. Alemanya rebria préstecs nord-americans sense estar que estiguessin subjectes al pagament de les reparacions.

Finalment el 1929 s’establia el Pla Young que regulava el sistema de pagament a terminis que finalitzarien el 1988. L’impacte de les reparacions de guerra va mantenir viva la tensió entre Alemanya i França. Els alemanys van afirmar que a l’hora de signar l’armistici havien estat enganyats.

Àustria-Hongria. L’Imperi Austrohongarès va ser fraccionat al Tractat de Saint-Germain sota els criteris que van marcar els interessos de França i Estats Units a la zona. Així, Àustria va perdre tots els territoris eslaus i va convertir-se en república. També va veure com li exigien indemnitzacions de guerra i era culpabilitzada de la guerra.

França tenia interessos geopolítics a la zona des del segle XIX i Wilson va voler aplicar el principi d’autodeterminació dels pobles i les nacions. Així, el principi de Wilson va beneficiar els pobles que havien ajudat els aliats durant la guerra: Romania, Sèrbia i Txèquia perjudicant territorialment a Àustria, Hongria i Bulgària.

Àustria va haver de cedir a Itàlia el sud del Tirol, va perdre Txèquia que va independitzar-se (Bohèmia i Eslovàquia), Polònia va rebre Galitzia, va cedir la Bukovina a Romania i va perdre Eslovènia, Dalmàcia i Bòsnia que van passar a formar part del nou regne de Iugoslàvia.

D’aquesta manera Àustria quedava reduïda a la part germanoparlant, peró es va imposar la prohibició de una possible unió amb Alemanya, en una decisió contrària als principis que s’aplicaran amb Iugoslàvia. Els austríacs al perdre el seu imperi pensaven que la seva única possibilitat de supervivència era la unió amb Alemanya però França i Itàlia van oposar-se a aquesta idea.

D’altra banda, Hongria pel Tractat de Trianon va perdre la sortida al mar i part dels antics territoris van ser cedits a la nova Txecoslovàquia, Polònia, Iugoslàvia i Romania. Així, Croàcia, Bànato i Eslavònia van passar a formar part de Iugoslàvia; Eslovàquia i Rutènia van incorporar-se a Txecoslovàquia i Transilvània va passar a formar part de Romania.

Romania va convertir-se en la potència del sud de la Europa oriental amb l’accés al Mar Negre. L’estat romanès es constituirà en la peça clau del sud-est del continent incorporant Transilvània, Moldàvia i Valàquia.

D’altra banda, la nova Iugoslàvia va incorporar el regne de Sèrbia-Montenegro, Eslavònia, Croàcia, Dalmàcia i Macedònia. Sèrbia va ser una de les grans beneficiades de la desaparició de l’Imperi Austrohongarès reunint sota el seu control els territoris que configuraran Iugoslàvia en una barreja ètnica, política, religiosa i cultural. La solució que es va donar a l’imperi únic i multinacional austrohongarès va ser la creació d’estats nacionals que es convertiran en problemes constants que portaran inestabilitat a l’Europa de l’Est perquè no es solucionava el problema de les minories nacionals en molts dels nous estats que es van formar.

D’altra banda, ni Gran Bretanya ni Estats Units tenien una política coherent respecte als països de l’Europa de l’Est. Bulgària pel Tractat de Neully va cedir part dels seus territoris en benefici de Grècia i Iugoslàvia. La Tràcia Occidental va ser ocupada pels aliats que van entregar-la a Grècia davant la indignació dels búlgars.

Turquia també va veure’s perjudicada pel Tractat de Sèvres que suposava la desaparició de l’Imperi Otomà a favor d’àrabs i grecs i la reducció dels seus territoris a la península d’Anatòlia.

Itàlia. El govern italià va ser el gran frustrat del reconfigurament del mapa europeu realitzat després de la Primera Guerra Mundial. Després d’entrar al conflicte el 1916 signant un acord secret a Londres amb Gran Bretanya, els italians no veuran satisfetes les seves pretensions territorials.

Itàlia aspirava al Tirol i a la franja oriental de l’Adriàtic, però només va incorporar l’Alto Adiggio i Ístria. Estats Units i França van beneficiar al màxim la nova Iugoslàvia en contra dels interessos italians.

A més, Itàlia va demanar l’annexió del Fiume, que era un territori de població, italiana durant les negociacions dels tractats de pau de París. Aquest fet va fer que Estats Units i França es neguessin a l’entrega del Fiume i altres territoris que s’havien acordat al tractat de Londres.

D’altra banda, Lloyd George no podia recolzar la petició italiana del Fiume perquè no estava inclòs al tractat de Londres. Finalment, el Fiume serà entregat a Iugoslàvia. Itàlia i els països aliats van entrar en un conflicte diplomàtic i polític que va convertir-se en assumpte nacional amb l’ocupació del Fiume que va realitzar el nacionalista italià D’Annunzzio. Finalment, el Fiume serà incorporat a la Itàlia de Mussolini el 1924 per retornar novament a Iugoslàvia el 1945 després de la Segona Guerra Mundial.

En resum, els tractats de pau de París van suposar el naixement –amb poc entusiasme– de la Societat de Nacions que tenia poques opcions d’èxit. L’era del liberalisme del segle XIX s’havia acabat i el futur seria heretat per dictadors amb un menyspreament total pels valors liberals que havien quedat compromesos pels acords de pau. Cada estat estava disposat a preservar la seva sobirania i a amagar-se del control internacional. Si la creença liberal en el principi d’autodeterminació era correcta, els acords de pau eren injustos. Els alemanys es negaven a acceptar que haguessin de pagar cap reparació de guerra i a perdre territoris. Els vençuts pensaven que estaven sent castigats amb duresa per un crimen que no havien comés. El camí de Versalles a Munic va ser curt i va ser facilitat per les contradiccions dels tractats de pau.

Conseqüències de la Primera Guerra Mundial: balanç polític, econòmic, demogràfic i social

dimecres, 15/12/2010

El segle XX està marcat per les dues guerres mundials que van deixar una gran mortalitat que va tenir importants conseqüències demogràfiques, econòmiques socials i culturals. La I Guerra Mundial va deixar un balanç de entre 8 i 9 milions de morts en combat als que cal afegir els morts civils, una gran desfeta econòmica, la desestructuració de bona part del centre d’Europa i uns tractats de pau que no podien establir una pau duradora. Milions de persones havien mort, els ideòlegs havien alimentat les passions nacionals fins a uns nivells altíssims de rancor irracional i societats senceres s’havien vist implicades directa o indirectament a la guerra. Havia estat una guerra total.

Conseqüències demogràfiques. Norstein considera que a l’impacte humà dels morts directament pel conflicte s’ha de sumar els no nascuts a causa de la guerra. Amb tot, la Gran Guerra va suposar una catàstrofe humana sense precedents. A Europa (sense comptar Rússia) van morir entre 11 i 12 milions de persones. A Rússia entre 1914 i 1922 (incloent la guerra civil) van morir uns 16 milions de persones.

Les pèrdues de vides humanes van ser considerables. Alemanya va ser qui va patir un nombre més elevat de baixes seguida de Rússia i França tot i que l’impacte va ser global per a tota Europa. La guerra va provocar un descens de la fertilitat que segons els càlculs estadístics va fer que deixessin de néixer uns 10 milions de persones.

Pèrdua de població:

  • Sèrbia-Montenegro : 31,3%
  • Rússia: 18,5%
  • Àustria-Hongria: 14%
  • Alemanya : 9,5%
  • França: 8%
  • Itàlia: 7,6%
  • Gran Bretanya: 4%

La zona més castigada per la guerra va ser l’Europa oriental. A les pèrdues humanes provocades directament per la guerra cal afegir la sobremortalitat provocada per la manca d’aliments, les pèssimes condicions d’higiene i l’epidèmia de grip espanyola de 1918. El resultat d’aquesta matança va ser l’aparició d’una forta pressió social. Així, l’increment de la mortalitat i el descens de la natalitat van donar lloc a les anomenades “generacions buides” que van arribar a l’edat adulta cap a 1935.

ottodixflanders.jpg

Conseqüències polítiques. L’origen de la guerra va estar motivat per les disputes entre les potències pel control europeu i colonial. Un cop finalitzat el conflicte es reordenarà el mapa europeu a costa dels vençuts. La pau de París donarà lloc a una profunda reestructuració territorial d’Europa amb el desmembrament dels grans imperis que havien dominat el centre d’Europa durant el segle XIX i l’aparició de nous estats.

El sistema polític liberal serà transformat segons tres possibles alternatives: la revolució socialista (Rússia), el feixisme i la reforma dels sistemes democràtics amb representacions corporatives. S’expandirà el sufragi universal (generalment masculí) i els estats liberals creixeran reformulant-se cap a l’intervencionisme en matèria econòmica.

Entre 1918 i 1945 es donarà un conflicte triangular que enfrontarà a les tres sortides que els estats europeus van donar al liberalisme del segle XIX. Els anys posteriors a la guerra es caracteritzaran per la crisi de la identitat burgesa que s’havia anat format al llarg del segle XIX. Un cop acabada la guerra la democràcia va anar guanyant terreny sobre els antics règims autoritaris, però aquesta democratització dels estats no va consolidar-se i les tensions que provocarà la crisi econòmica dels anys trenta marcarà una nova evolució cap a l’autoritarisme.

En el camp de les relacions internacionals es va viure canvi un canvi de forces que va portar els Estats Units a convertir-se en una potència econòmica a nivell mundial. Europa va patir un retrocés respecte dels EUA. En qualsevol cas, el món seguia dominat per l’eix atlàntic amb uns Estats Units que seran la potència decisiva per la seva capacitat militar i industrial.

El continent asiàtic va emergir en la dinàmica de la política mundial. Una potència asiàtica com Japó es consolidarà econòmicament entrant en la dinàmica econòmica mundial amb penetracions territorials cap a Xina i el Pacífic on va entrar en conflicte amb els Estats Units. L’expansió japonesa al Pacífic serà demogràfica i econòmica mitjançant grans onades migratòries buscant nous mercats i matèries primeres pel país. Estats Units també estarà present al Pacífic amb presència militar, el que farà que rivalitzi amb Japó. Paral·lelament, van iniciar-se els primers moviments descolonitzadors a Àsia. A l’Índia sorgirà la figura de Gandhi i Xina viurà l’enderrocament de l’Imperi i la proclamació de la república.

League_of_Nations_cartoon_from_Punch_-_Project_Gutenberg.pngA les negociacions de pau de París es van crear les bases de la Societat de Nacions (SDN), una nova organització que havia de garantir la pau i fomentar les cooperació internacional. El tema més important que es va debatre va ser la forma en que la SDN imposaria les sancions. Finalment va arribar-se a un acord general que excloïa a Alemanya de la Societat. La seva seu va fixar-se a Ginebra i la seva composició quedava establerta en dos organismes, l’Assemblea General on es reunien tots els membres i el Consell format pels estats vencedors de la guerra (EUA, França, Gran Bretanya, Itàlia i Japó) i quatre estats més escollits en assemblea. Tot i l’existència d’aquest organisme, la pau havia estat imposada als vençuts i la Societat de Nacions no va aconseguir convertir-se en un àrbitre internacional.

Conseqüències econòmiques. La Primera Guerra Mundial va suposar la pèrdua definitiva de l’hegemonia europea en el terreny econòmic. En els territoris bel·ligerants l’aparell productiu va ser destruït el que va transformar l’estructura i les polítiques econòmiques dels estats. La guerra va consolidar el predomini de les grans corporacions industrials, els monopolis i les grans empreses. Els estats desenvoluparan polítiques intervencionistes com a conseqüència de la guerra. La producció va orientar-se cap a les necessitats dels països passant de la lliure competència a un mercat interferit pels monopolis i els estats.

França va perdre el 30% de la riquesa nacional i Alemanya el 22% mentre que el potencial industrial europeu es va reduir un 40% i l’agrícola un 30%. Tots els països europeus van acabar la guerra endeutats tant a l’interior (emprèstits de guerra) com a l’exterior (préstecs sobretot amb els Estats Units).

Els països vençuts hauran de patir les conseqüències econòmiques com a culpables de la guerra. Així, Alemanya va perdre el 10% de la seva població i el 15% de capacitat productora a causa de les pèrdues territorials. L’estat alemany va perdre el 48% de la seva producció de ferro, el 24% de la producció de plom i el 16% de la producció de carbó en un món marcat pel mercats controlats. A més, Alemanya va perdre les seves colònies. Àustria-Hongria va ser fragmentada donat lloc a una nova Àustria germanoparlant que va perdre la seva capacitat de relació econòmica amb Bohèmia (industrial) i Hongria (agrícola). Es va trencar la relació entre els territoris de l’antic imperi.

Molts estats van haver d’utilitzar bona part de les seves reserves d’or i augmentar el paper moneda en circulació, el que va fer augmentar l’inflació. Així, la inflació respecte 1914 a França va multiplicar-se per 6 i a Anglaterra i Estats Units va arribar a multiplicar-se per 3. La durada de la guerra no estava prevista el que va suposar un cost econòmic imprevist. Els pressupostos van ser augmentats durant la guerra (multiplicant-se per 6) amb instruments inflacionistes. La posada en circulació de més paper-moneda va fer que augmentessin els preus i així l’endeutament dels estats va arribar a suposar el 70% dels pressupostos.

Els estats van evitar la pujada d’impostos perquè la població no s’oposés als governs i es va recórrer als crèdits i emprèstits a curt termini creant inflació. La moneda va sobrevalorar-se provocant la pujada dels preus. Així, la reconversió econòmica en temps de pau va ser difícil. Gran part dels productes de consum intern van haver de ser importats durant la guerra a un alt preu el que va fer que el règim de mercat es veiés fortament transformat.

Conseqüències socials. La guerra va repercutir de manera desigual entre els diferents grups socials. Així, hi ha autors que consideren que la postguerra estaria marcada per l’oposició entre els “nous rics”, és a dir, banquers, comerciants i grans propietaris que havien fet fortuna gràcies a la demanda generada per la guerra, i els “nous pobres”, les classes mitjanes, els pagesos i els assalariats que van patir els efectes negatius de l’augment dels preus, del descens de la capacitat adquisitiva i de l’atur.

Munitions_Manufacturing.jpgCom a conseqüència de la guerra es van viure processos revolucionaris a Rússia i Alemanya, revolucions que no van extendre’s pel reconeixement dels sindicats com a interlocutors amb les empreses i per l’extensió del sufragi. Els moviments reivindicatius obrers van augmentar i la classe mitjana també va mostrar-se descontenta culpant a l’estat liberal de l’empobriment generalitzat i de no saber defensar els seus interessos. Les tensions socials van anar en augment al llarg de les dues dècades següents.

Milers d’excombatents no van adaptar-se a la nova situació formant part dels aturats urbans. La caiguda dels preus agrícoles accelerarà l’èxode rural augmentant les molt empobrides classes urbanes i creant una nova classe mitjana. La dona, per la seva banda, va canviar el seu paper tradicional a la societat integrant-se al món del treball (finalitzada la guerra, el 35% de la mà d’obra industrial a Gran Bretanya i Alemanya era femenina).

Característiques de la Gran Guerra

dimarts, 14/12/2010

La Primera Guerra Mundial va presentar unes característiques totalment noves respecte dels conflictes bèl·lics que s’havien produït el segle XIX. La Gran Guerra va ser un nou tipus de conflicte, la primera “guerra total” de la història contemporània, que va implicar a tota la població civil, ja fos en el front o en la rereguarda, i va mobilitzar l’economia dels països combatents en funció del seu desenvolupament.

No només Europa va veure’s implicada en el conflicte. Així, la guerra va tenir repercussions en els altres continents i fins a 35 estats van acabar intervenint en la conflagració. Els contendents van cercar nous aliats a Europa i el conflicte s’estendria cap a les colònies del Pròxim Orient, Àsia i Àfrica esdevenint així un conflicte mundial. Era la primera vegada que una guerra afectava un territori tan ampli, fet que va influir decisivament en l’allargament del conflicte.

propaganda02.jpg

Els imperis centrals –Alemanya i Àustria– van tenir el suport de Bulgària i Turquia. Els búlgars volien refer-se de les seves pèrdues a les guerres balcàniques i els turcs recelaven davant les aspiracions russes sobre els estrets. Els aliats –Anglaterra, França, Sèrbia i Rússia– van tenir el suport d’Itàlia, que va canviar de bàndol amb la promesa de territoris, Romania, Japó, Portugal i Grècia que va entrar a la guerra el 1917. Els japonesos van entrar a la guerra amb l’objectiu d’ocupar els dominis alemanys a Àsia. Els Estats Units van intervenir a partir del 1917 i, seguint el seu exemple, van entrar a la guerra al costat dels aliats un bon nombre de països d’Amèrica Llatina com Bolívia, Perú, Brasil, Uruguai i petits estats d’Amèrica Central.

D’altra banda, els avenços tècnics i industrials de l’últim terç del segle XIX van posar-se al servei de la fabricació d’un armament modern i mortífer. Així, el material bèl·lic utilitzat presentaria moltes novetats: carros de combat, gasos asfixiants, us de l’aviació i tot tipus d’artilleria. L’artilleria va anar desenvolupant-se en funció de les necessitats del conflicte arribant a una capacitat de destrucció mai coneguda. Pels castigats soldats d’infanteria les trinxeres seran l’única possibilitat per sobreviure.

Canadian_tank_and_soldiers_Vimy_1917.jpg

L’aviació va passar de realitzar tasques d’informació a dur a terme tasques d’atac, bombardeig i caça tot i que fins a la II Guerra Mundial no s’explotarà tot el seu potencial. Els dirigibles zèppelin van portar la guerra a la rereguarda. Una altra novetat va ser la utilització dels submarins que els alemanys van aprofitar per realitzar blocatges costaners dificultant la navegació dels vaixells mercants que eren vitals per a la subsistència de la població. Les modernes armes van canviar el concepte tradicional de guerra i, encara que inicialment la tecnologia alemanya era superior, el procés de lluita obligaria a una modernització generalitzada de l’armament en tots els països industrialitzats bel·ligerants.

Zeppelin_diagram.png

En el conjunt de la guerra es van mobilitzar gairebé setanta milions de soldats. Inicialment, el reclutament va afectar a la població rural, però aquest era un conflicte de països industrialitzats. La prolongació de la guerra va obligar a reclutar també els obrers de les fàbriques, cosa que provocaria una mancança de mà d’obra que va obligar a mobilitzar les dones per ocupar els llocs de treball abandonats pel homes.

ammunition_factory1.jpgLa guerra total va obligar els exèrcits a unes necessitats d’aprovisionament mai vistes anteriorment. Així, els recursos econòmics, humans i tecnològics seran decisius al llarg del conflicte. Paral·lelament al conflicte va desenvolupar-se una indústria bèl·lica d’armament. En definitiva, en tots els països bel·ligerants es va imposar una economia de guerra dirigida pels Estats.

Els Estats van haver d’assolir el control dels recursos civils i bèl·lics, es a dir, de totes les activitats socioeconòmiques per tal de proveir d’armes i municions i l’exèrcit. Així, els interessos nacionals compromesos en el conflicte donarien un interès absolut a l’esforç bèl·lic, metre que la població civil va patir el racionament i l’escassetat. A més, la gran mobilització de soldats per a la guerra va obligar a recórrer a les dones per a la feina en les indústries i en d’altres sectors tradicionalment masculins.

El conflicte va sorprendre per la seva extensió i duració (cinc anys de guerra). Cap dels Estats implicats havia previst que la guerra pogués durar tant, ni molts menys que derives en un conflicte total que abastés tots els àmbits en una llarga guerra de desgast. Per a obtenir els recursos per a sufragar les despeses derivades de l’increment de la indústria militar, els Estats van haver de recórrer a l’emissió de deute públic i als préstecs provinents de l’exterior, especialment dels països no bel·ligerants i, en el cas dels aliats, dels Estats Units.

Finalment, un altre tret característic de la Gran Guerra va ser el naixement de l’ús de la propaganda de forma massiva com a instrument per mobilitzar la població, inflamar el patriotisme nacional, potenciar l’esperit de resistència de la població civil i dels soldats i, a l’exterior, per minar la moral dels enemics i debilitar la seva capacitat de resistència.

El desenvolupament de la Primera Guerra Mundial (1914-1918)

dilluns, 13/12/2010

En el desenvolupament bèl·lic de la Primera Guerra Mundial, entre 1914 i 1918, podem distingir quatre grans etapes.

primera_guerramundial.gif

La guerra de moviments (1914). L’estratègia inicial de la guerra va ser el desplegament d’exèrcits efectuant maniobres envoltants sobre l’enemic i obrint alhora diferents fronts continus. Els alemanys van desenvolupar el Pla Schlieffen que preveia un atac ràpid a França entrant per Luxemburg i Bèlgica. L’objectiu alemany era evitar un conflicte en dos fronts, amb França a l’est i, a continuació, amb Rússia a l’oest. Aquest atac llampec a França implicava violar la neutralitat inicial de Bèlgica.

plans-de-bataille-des-etats-majors-allemand-et-francais.png

Els francesos, per la seva banda, van idear el Pla XVII que preveia l’atac a les posicions alemanyes des d’Alsàcia i Lorena per evitar que entressin en territori francès. Aquest pla va fracassar totalment i l’exèrcit francès va haver de retrocedir a corre-cuita mentre l’exèrcit alemany avançava ràpidament conquerint Bèlgica i entrant a França. D’aquesta manera, els alemanys van complir el seu pla amb tota precisió i en poc temps van situar-se a pocs quilòmetres de París. Les previsions alemanyes d’entrar a París, però, van veure’s frenades per la victòria aliada a la Batalla del Marne el 6 de setembre de 1914.

Per la seva banda, Rússia, atenent a les peticions franceses, va llançar una precipitada ofensiva sobre Alemanya. Els russos van ser derrotats a Tannenberg i als Llacs Marsurians (setmbre de 1914), però gràcies a aquestes accions van aconseguir forçar els alemanys a desviar tropes cap a l’est, fet que va ser clau en la salvació de París. Així, la guerra llampec dels alemanys havia fracassat i els francesos van poder consolidar les seves posicions defensives.

Des d’aquest moment, el front va quedar immobilitzat des de la frontera de Suïssa fins el Mar del Nord i els exèrcits van establir una línea de fortificacions terrestres, les trinxeres. Així, la guerra giraria principalment en torn al front occidental. Els dos contendents van quedar encarats establint els seus efectius sobre una llarga línea de posicions que caracteritzaran la segona etapa del conflicte. Aquest empat bèl·lic va mostrar la impossibilitat del desenvolupament d’una guerra ràpida i curta. La guerra de moviments havia fracassat i s’havien de trobar noves formes per guanyar la guerra.

guerra-trincheras.jpgLa guerra de posicions o de trinxeres (1914-16). La segona fase de la guerra va consistir en la defensa que van dur a terme els dos bàndols de les seves posicions des de trinxeres excavades des d’on es parapetaven les tropes per refugiar-se de l’artilleria. Els fronts s’havien estabilitzat i una llarga línea de trinxeres recorria els camps de batalla. Els dos exèrcits van restar soterrats a les trinxeres, l’un davant de l’altre, durant més de tres anys. Així, el fang, el fred i la fam es van convertir en companys inseparables dels combatents.

El desenvolupament de l’artilleria i les metralladores obligarà a la construcció de més de 800 quilòmetres de trinxeres, filats i fortificacions, tota una línea contínua de front que permetia la supervivència dels soldats d’infanteria. Les ofensives d’infanteria tenien poques possibilitats d’èxit contra un front amb aquestes característiques, per això, el principal objectiu militar seria trencar un punt en el front enemic per obrir-hi una bretxa. S’iniciava una guerra basada en la tàctica de desgast de l’enemic.

Al front occidental la principal batalla d’aquest període es va lliurar a Verdum (setembre de 1916). Els alemanys van iniciar la batalla per trencar el front francès, però Verdum va esdevenir el mite de la resistència ja que les seves tropes van resistir durant quatre mesos enmig d’un infern de fang i foc. Les pèrdues humanes que va deixar aquesta ofensiva van ser altíssimes. L’objectiu alemany era atacar en un punt del front que obligués a l’exèrcit francès a realitzar una defensa desesperada, però després de la resistència ferotge dels francesos a l’infern de Verdum els alemanys es van veure obligats a aturar la inútil ofensiva.

verdun_1916.jpgA partir del 1915 es va obrir un front sobre Itàlia (que entrava en la guerra) on van enfrontar-se durant dos anys austrohongaresos i italians lliurant cruentes batalles que finalitzarien el 1917 amb la desfeta italiana de Caporetto.

D’altra banda, al front oriental l’exèrcit rus va iniciar una ofensiva sobre Prússia Oriental. Aquest front per la seva extensió i feblesa era l’únic que permetia grans operacions mòbils. L’exèrcit alemany sota el comandament de Hindemburg va derrotar els russos però, més al sud, els austríacs no van poder contenir l’avanç rus que va ocupar la Galitzia. El 1915 una nova ofensiva austro-alemanya reconqueria els territoris perduts i ocupava Polònia i Lituània. L’exèrcit rus, com a conseqüència d’aquesta desfeta, havia sofert innombrables pèrdues humanes i materials. Es calcula que va haver-hi més d’un milió i mig de baixes, però els russos no van demanar la pau.

Als Balcans, les tropes imperials van endinsar-se en territori serbi ocupant la capital, Belgrad però, coincidint amb l’ofensiva russa, els serbis van derrotar els austríacs a Rudnik i el 1915 tornaven a ocupar les posicions inicials.

La marina britànica i l’alemanya van enfrontar-se a la batalla de Jutlàndia on ambdós contendents van patir grans pèrdues. La marina alemanya va demostrar estar ben preparada i una gran capacitat tècnica. El resultat de la batalla fou indecís, i tot i la victòria tàctica alemanya la seva marina no va tornar a entrar en combat. Al mar els britànics tenien una absoluta superioritat i com alternativa Alemanya va preparar la “guerra comercial submarina” amb la intenció d’aturar el subministrament dels aliats que, a més, havien decretat el blocatge marítim d’Alemanya.

Així, els vaixells aliats o americans que travessaven l’Atlàntic eren interceptats i atacats pels submarins alemanys. Tot i que els enfonsaments provocats pels submarins van ser superiors als previstos, la resistència britànica no va alterar-se significativament. La conseqüència directa dels atacs submarins serà el perjudici econòmic dels Estats Units i l’increment d’un estat d’ànim favorable a la intervenció. El detonant definitiu per l’entrada dels EUA a la guerra va ser l’enfonsament del transatlàntic nord-americà Lusitània.

GermanInfantry1914.jpg

La crisi bèl·lica del 1917. Davant la llarga durada i inutilitat de la guerra, tot i els esforços que ambdós contendents havien realitzat, l’any 1917 un sentiment de desengany va recórrer Europa. Els moviments pacifistes van assolir un gran ressò i es va crear un estat d’opinió favorable a la finalització del conflicte amb les proclamacions del president americà Wilson i el papa. Aquest va ser l’any més dur de la guerra però dos fets van fer que es donés un canvi en el curs de la guerra; l’esclat de la Revolució Russa i l’entrada dels Estats Units en la guerra.

De tots els contendents, el que més va patir les conseqüències del conflicte va ser Rússia. El febrer de 1917 va esclatar una revolució que va fer caure el règim del tsar Nicolau II. Tot i que el govern provisional volia mantenir el país a la guerra la situació política no va consolidar-se i la revolució va continuar. Els socialistes i, sobretot, els bolxevics mantindran una actitud contrària a la guerra que era recolzada pel poble. Al mes d’abril arribava Lenin a Rússia demanant la pau i iniciant un procés que culminaria amb la revolució d’octubre de 1917. La principal conseqüència de la Revolució Russa va ser la pujada dels bolxevics al poder. El nou govern soviètic va signar el març de 1918 el Tractat de Brets-Litovsk amb els imperis centrals per sortir de la guerra. Segons aquest tractat Rússia havia d’abandonar Ucraïna, Polònia, els països bàltics i alguns dels caucàsics i cedia territoris a Romania i a l’Imperi Turc. Rússia surt de la guerra.

En un principi, els Estats Units sota la presidència de Wilson s’havien declarat neutrals en el conflicte. El país es va veure beneficiat pel conflicte iniciant una cursa comercial per tal de subministrar armaments i proveïments als països bel·ligerants. Les forces econòmiques americanes tenien, doncs, un clar interès en el triomf dels aliats perquè subministraven mercaderies, principalment, a francesos i anglesos. Els alemanys van pensar que si tallaven el subministrament als aliats provocarien una crisi tant greu que obligaria els Britànics a capitular.

En el moment en que els alemanys van declarar la guerra submarina dificultant el transit per l’Atlàntic i impedint el comerç americà es va precipitar la intervenció dels EUA en el conflicte. Els nord-americans van intervenir en nom de la llibertat dels mars. Els alemanys, en principi, no creien que la intervenció militar dels Estats Units fos decisiva pel desenvolupament de la guerra. El gran potencial econòmic, industrial i humà dels Estats Units podia acabar per capgirar definitivament el conflicte però per reclutar, armar, entrenar i desplaçar als fronts europeus prop d’un milió d’homes feien falta mesos i els alemanys ja esperaven haver posat fi al conflicte quan arribessin els nord-americans.

1917.jpg

De l’ofensiva aliada al final de la guerra (1918). L’entrada dels EUA en la guerra va provocar un canvi en la situació dels dos bàndols. Per als aliats occidentals la situació havia millorat considerablement i Alemanya veia com els seus recursos es trobaven al límit i estava aïllada de la resta del món.

Els aliats alemanys, Àustria-Hongria i Turquia, es trobaven en una pitjor situació. Les possibilitats de les potències centrals de guanyar la guerra eren cada cop més limitades. L’última possibilitat era aprofitar el reforç de les tropes que tornaven del front rus i derrotar els anglo-francesos abans que arribés el gruix de les tropes nord-americanes que acabarien de decantar el conflicte cap a l’Entesa.

En un primer moment, entre març i juliol del 1918, els alemanys van aprofitar la superioritat numèrica que els havia donat la retirada de Rússia per intentar aconseguir la victòria definitiva. Així, van fer successives ofensives que els reportaren victòries parcials. Però al juliol els aliats enfortits per l’arribada de les tropes nord-americanes van reprendre la iniciativa.

El resultat d’aquesta ofensiva aliada va ser la segona victòria del Marne i la progressiva retirada dels alemanys que poc a poc van anar perdent tot el que havien conquerit. L’exèrcit alemany es troba en una situació límit. Els imperis estaven enfonsats i el col·lapse va acabar de confirmar-se als Balcans, on les tropes búlgares claudicaven davant de l’avanç aliat. També l’Imperi Turc es rendia després de l’ofensiva de les tropes angleses a Orient Mitjà. L’Imperi Austrohongarès estava definitivament esquarterat. La fragmentació va fer que el 13 de novembre l’emperador es rendís i després abdiqués.

A Alemanya el Reich també es trobava esfondrat. La marina s’havia amotinat a Kiel i havia esclatat una revolució protagonitzada pels consells revolucionaris d’obrers i soldats. El kàiser va abdicar i va proclamar-se la república. El nou govern socialdemòcrata alemany va signar la capitulació posant fi a la Gran Guerra.

armistici-gran-guerra.jpg

Un cop signat l’armistici, el gener del 1919, es va inaugurar a París la conferència que havia de regular les condicions de la pau. Aquesta conferència estava inspirada en els 14 punts proclamats pel president nord-americà Wilson. La pau per Wilson es fonamentava en la destrucció dels imperis, la consolidació del sistema democràtic i el reconeixement dels drets de les nacionalitats. Així, naixien nou estats nous sobre les cendres dels imperis Otomà, Austrohongarès i Rus.

El camí cap a la Primera Guerra Mundial: la “Pau Armada” (1893-1914)

diumenge, 12/12/2010

Els sistemes de relacions internacionals articulats pel canceller alemany Bismarck des de 1871, fonamentats en la combinació de l’habilitat diplomàtica per aïllar França i el recurs a l’amenaça bèl·lica, van començar a esquerdar-se amb la dimissió del canceller el 1890. L’ambició de l’emperador alemany Guillem II, concretada en la weltpolitik (política mundial), preconitzant l’adquisició de noves terres per part del Reich alemany, l’increment de la participació alemanya en el comerç internacional i el reconeixement d’Alemanya com a potència mundial, faria impossible mantenir l’equilibri europeu per les suspicàcies que va aixecar.

alliances_1900-1910.png

La caiguda de Bismarck el 1890 suposaria la fi de l’aïllament de França en les aliances internacionals i donaria pas a la “pau armada” (1890-1914). Les relacions entre Alemanya i Rússia havien anat deteriorant-se paulatinament i França no va desaprofitar l’ocasió. Ara la República francesa trobaria en la Rússia tsarista una nova aliada a canvi de l’ajuda financera necessària pel desenvolupament industrial rus a canvi d’un conveni militar. Així, el 1892 França i Rússia signarien una aliança defensiva.

Paral·lelament, França actuaria per la via diplomàtica per convèncer Gran Bretanya del perill que suposava pels seus interessos la potència comercial i industrial de la nova Alemanya. D’aquesta manera, els francesos també signarien un acord amb Gran Bretanya el 1904, a la qual s’uniria Rússia el 1907 formant la Triple Entesa. D’aquesta manera Europa quedava dividida en dos blocs antagonistes: d’una banda els Imperis Alemanya i Àustria-Hongria; i de l’altra la Triple Entesa formada per França, Gran Bretanya i Rússia. Així quedaven configurats els dos grans blocs que s’enfrontarien a la Primera Guerra Mundial: d’una banda els imperis, Alemanya, Àustria i Itàlia; de l’altra l’Entesa, Anglaterra, França i Rússia.

Bündnisse_Europa_nach_Bismarck.jpg

D’altra banda, durant tota la cursa colonial els enfrontaments i els conflictes entres les grans potències imperialistes havien estat freqüents. La Conferència de Berlín (1885) havia intentat establir una sèrie de mesures que portessin a l’acord i arbitressin la pugna entre els imperis per controlar els territoris, però en començar el segle XX els conflictes per la topada d’interessos imperialistes es tornarien a desencadenar amb força, provocant una crisi entre França i Alemanya.

arton631.jpg

Els enfrontaments entre imperialismes rivals tindrien com a escenari el Marroc, un dels darrers punts d’Àfrica que encara quedaven per repartir. Els alemanys estaven disposats a no deixar perdre aquesta possibilitat d’engrandir el seu imperi, perquè havien arribat relativament tard al repartiment colonial i les seves possessions no podien comparar-se amb les de Gran Bretanya o França. Amb aquesta finalitat, doncs, van adoptar una política agressiva en relació a la resta d’imperis, sobretot el francès, que era la potència hegemònica en aquesta part del nord d’Àfrica.

La primera crisi marroquina tindria lloc el 1905, quan el govern alemany va oferir el seu suport al soldà del Marroc perquè aquest pogués resistir les pressions franceses i d’aquesta manera establir un protectorat alemany sobre aquesta zona. Seria el mateix kàiser qui va desembarcar a Tànger, enmig d’una multitud que l’aclamava, i va donar el seu suport al soldà.

Per a resoldre el conflicte franco-alemany va convocar-se la Conferència d’Algeciras (1906) que no seria favorable als interessos alemanys ja que es resoldria la creació d’un protectorat franco-espanyol al Marroc. Alemanya, però, no deixaria que se la deixés al marge de la política colonial i el 1911 protagonitzaria un nou incident a la zona quan, amb motiu d’una insurrecció sud-marroquina, el govern de Berlín va enviar vaixells de guerra a Agadir. El pretext de la intervenció era la protecció dels súbdits alemanys, però el que realment es pretenia era intimidar els francesos i aconseguir així alguna compensació territorial desprès de la seva exclusió del control del Marroc. El resultat seria beneficiós per Berlín ja que Alemanya obtindria l’ampliació de la seva colònia del Camerun a canvi d’abandonar el territori ocupat al Marroc.

El segon punt important de conflicte anterior a la Gran Guerra es trobava a la pròpia Europa, als Balcans, i va acabar provocant directament l’esclat del conflicte. A la zona balcànica hi coincidien diversos interessos. D’una banda, hi havia la rivalitat entre diversos Estats pel control dels territoris europeus de l’Imperi Turc. Així, Turquia lluitava per mantenir el poc que li quedava de les seves antigues possessions; Rússia pretenia ampliar la influència en territori eslau, controlar els estrets i dominar Constantinopla; i Àustria volia assegurar-se el control efectiu dels pobles eslaus sota la seva influència. D’altra banda, els pobles balcànics (Grècia, Sèrbia, Romania i Bulgària) lluitaven per la seva supervivència i pel seu engrandiment a costa dels imperis. A les pretensions dels imperis s’hi oposava especialment Sèrbia, que es considerava destinada a unificar els eslaus del sud en una gran Sèrbia i que veia amb preocupació el domini dels austríacs sobre els territoris del nord balcànic (Croàcia, Bòsnia, Hercegovina, etc.).

Així, en els anys immediatament anteriors a l’esclat de la Gran Guerra les crisis van succeir-se i van tenir lloc dues importants guerres balcàniques que canviarien el mapa polític de la zona a costa de l’Imperi Otomà. Abans de les guerres, Àustria va annexionar-se Bòsnia i Hercegovina, protectorat seu des de 1878, sense que Rússia, que sortia de la guerra amb el Japó, intervingués. Desprès, Sèrbia, Grècia, Bulgària i Romania es repartirien els territoris balcànics pertanyents a Turquia.

guerresbalkaniques1gf.gif

A la primera guerra (1912), l’Imperi Turc seria derrotat per la Lliga Balcànica (Sèrbia, Bulgària i Grècia) que comptava amb el suport de Rússia. Turquia va haver de reconèixer la independència d’Albània, quedant reduïdes les seves possessions europees als estrets i a Constantinopla. La resta del territori i les illes restaven repartides entre els Estats balcànics. La segona guerra esclatava el 1913 i enfrontava Sèrbia (amb el suport dels altres Estats dels Balcans) amb Bulgària. La Pau de Bucarest confirmava Bulgària com la gran perdedora en la lluita per l’hegemonia territorial als Balcans ja que va haver de cedir territoris a Romania, Sèrbia i Grècia. Tot i la victòria, Sèrbia no quedaria satisfeta ja que no havia aconseguit la seva pretensió de tenir una sortida directa al mar ni la unificació dels eslaus del sud sota el seu domini. Així, Sèrbia miraria ara a l’Imperi Austrohongarès amb més recels que mai perquè aquest exercia encara el seu domini sobre els territoris eslaus de Bòsnia i Hercegovina.

Balkans1914GF.gif

La guerra va anar preparant-se a poc a poc i la cursa d’armaments que inaugurava el nou segle preludiava l’inici imminent del conflicte. Les crisis que van sacsejar el tombant de segle van comportar que tots els països europeus incrementessin els seus efectius militars, tant terrestres com navals, i dediquessin una part important dels pressupostos estatals a la defensa nacional i al perfeccionament de l’armament, iniciant una veritable cursa armamentística. D’aquest rearmament participarien totes les potències europees, però Alemanya va destacar-se especialment davant les pressions dels alts comandaments de l’exèrcit amb el suport dels mitjans ultra-nacionalistes i bel·licistes.

Finalment, el conflicte d’interessos entre les grans potències marcaria el camí cap a la guerra. La rivalitat franco-alemanya no va cedir i els francesos, que no havien digerit la derrota de Sedan, aspiraven a recuperar Alsàcia i Lorena. A més, la competència naval entre Alemanya i Gran Bretanya anava en augment i els anglesos recelaven de la política econòmica del Reich, fet que els apropava als francesos. Per la seva banda, la Rússia tsarista veia amb temor la possibilitat que Àustria pogués vèncer Sèrbia en el cas d’esclatar una guerra entre els dos països pel control dels Balcans i així esdevingués la potència hegemònica a la zona. Rússia no dubtaria, en aquest cas, a entrar en conflicte, defensant els seus interessos al costat de Sèrbia.

Alemanya tenia una sèrie d’interessos que la portarien a entrar ràpidament en una guerra europea. Els alemanys esperaven, en primer lloc, assegurar l’estabilitat territorial del seu Estat davant els seus rivals seculars, França i Rússia, i, si era possible, expandir-se.

D’altra banda, volia aconseguir la supeditació econòmica dels territoris veïns (França, Bèlgica, Holanda, etc.) i crear una mena d’Unió Econòmica de l’Europa Central sota la seva tutela i direcció. Finalment, desitjava forçar un nou repartiment colonial que permetés la creació d’un imperi alemany al centre d’Àfrica. Per aconseguir tot això, a l’estiu de 1914, el Reich alemany veia la guerra com a inevitable i va forçar Àustria a adoptar una política intransigent en la qüestió balcànica, abans que Rússia o França tinguessin l’oportunitat de reforçar els seus exèrcits davant una guerra ja anunciada.

Qualsevol petit incident podia desencadenar el conflicte a la convulsa Europa de 1914, i aquest arribaria el 28 de juny amb l’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran d’Àustria a Sarajevo. Aquestes maniobres coincidien amb una celebració nacionalista eslava, la qual cosa va desagradar a les organitzacions nacionalistes més radicals que van decidir atemptar contra l’hereu austríac. Àustria va veure en aquest atemptat la complicitat indirecta de Sèrbia i amb el suport d’Alemanya va declarar-li la guerra.

atemptat de Sarajevo.jpg

Alemanya va estar d’acord amb la intervenció armada contra Sèrbia. Rússia sense consultar els francesos, que eren els seus aliats, va donar suport a Sèrbia i van declarar la guerra a Àustria. El joc d’aliances va fer que Alemanya declarés la guerra a França i Rússia i Gran Bretanya, per la seva banda, declaressin la guerra a Àustria i Alemanya. La guerra a Europa havia esclatat. A finals de l’agost de 1914 l’Entesa era formada per França, Gran Bretanya i Rússia més un país petit com Sèrbia. Itàlia i Espanya van declarar-se neutrals i Bulgària, Romania i Turquia esperaven el moment idoni per prendre bàndol en el conflicte. Així l’altre bloc bel·ligerant quedava format per Àustria-Hongria i Alemanya.

guillaume-ii-declare-letat-de-guerre-le-31-juillet.jpg

Declaració de guerra signada pel kàiser Guillem II (31 de juliol de 1914)

Una onada de patriotisme va recórrer Europa, la premsa i l’opinió pública van rebre amb entusiasme una guerra que tots creien que seria curta i victoriosa. Als parlaments tots els partits –inclosos el socialistes– van votar a favor dels crèdits de guerra i la unanimitat ideològica va donar lloc a les unions sagrades en els governs. La duresa i els rigors del conflicte que acabava d’esclatar s’encarregarien d’apaivagar totes aquestes il·lusions i els estadistes polítics no serien capaços d’aturar-lo. La guerra va degenerar en una conflagració generalitzada, llarga i molt costosa.

Aires bèl·lics sobre París (1914-1918)

dimarts, 15/06/2010

Vist amb els nostres ulls del segle XXI pot semblar evident que el 1914 tot estava encaminat cap a l’esclat de la Gran Guerra, però els contemporanis dels fets no ho tenien tan clar. Les complicades relacions internacionals, les rivalitats imperialistes, el conflicte dels Balcans, la cursa d’armaments, l’expansió de nacionalisme… tot estava present, però l’opinió pública parisenca, amb el vívid record dels fets de l’ocupació de 1870, no esperava més que la pau, fet que es revelaria impossible quan el 28 de juny l’assassinat a Sarajevo de l’arxiduc Francesc Ferran comportava l’esclat del que coneixem com a Primera Guerra Mundial.

Abans de l’esclat del conflicte els parisencs estaven dividits, un cop més, en dos bàndols polítics: la dreta nacionalista, probèl·lica i profundament antigermànica; i l’esquerra internacionalista, obrera i pacifista. Aquesta darrera va protagonitzar, tal i com va declarar-se la guerra, una sèrie de vagues industrials encapçalades pel sector més combatiu del socialisme, que van esdevenir mobilitzacions massives contra la mobilització forçosa, que exigien la pau i amenaçaven amb la Revolució. L’estat de guerra, però, facilitaria al govern la repressió dels manifestants i l’aplicació de la llei marcial als caps del moviment. El Partit Socialista acabaria tancant files amb el govern i unint-se a la Unió Sagrada. El fet nacional va imposar-se.

Els alemanys ja s’havien fet amb el control de Bèlgica i seguien el seu avenç cap al Marne, fet que va acabar unint la població parisenca en un sentiment comú: la por a reviure l’experiència de l’ocupació prussiana de 1870 i l’exaltació antialemanya. Literats famosos com Romain Roland, Marcel Prevost o André Guide van publicar articles obertament xenòfobs contra el “dimoni alemany”. Això sí, hi havia d’altres figures que defensaven la posició bèl·lica de França de forma més racional: Jean Cocteau, que conduïa una ambulància en el front, o Madame Marie Curie, que va dedicar el muntant del seu premi Nobel de química a la compra de bons de guerra.

Les_mobilisés_parisiens_devant_la_gare_de_l'Est_le_2_août_1914.jpeg

Mobilització del poble de París a l'estiu de 1914

En el mes de setembre, els exèrcits francès i britànic van replegar-se cap al Sena, mentre els imperials ocupaven Senlis, una antiga ciutat gal·loromana en el Oise. La por va apoderar-se dels parisencs, esdevenint autèntic pànic quan van veure com el govern fugia (de forma preventiva) cap a Bordeus. Abans d’abandonar la ciutat, va nomenar-se com a governador general de París el general Joseph Gallieni, un veterà de 65 anys, heroi nacional de les guerres colonials, que encara conservava el seu esperit guerrer. Gallieni va decidir que la millor defensa de la capital passava per enviar al front els regiments aquarterats en ella. Però la batalla decisiva s’estava aproximant i el temps impossibilitava, amb les vies de comunicació blocades, l’arribada a pas de cavall, i molt menys a pas d’infanteria. Aleshores el general decomissà tots els taxis de la ciutat, hi fa pujar els soldats i els envia cap a la batalla del Marne. Amb aquest esforç, i desprès de successius combats, els francesos van frenar l’avenç alemany, convertint-lo en retirada el 12 de setembre. Ambdós bàndols havien patit un total de 500.000 baixes, en la que pot ser considerada com l’acció més sagnant de tot el conflicte. Els parisencs podien sospirar alleujats però, en realitat, la guerra no havia fet més que començar.

Battle_of_the_Marne_-_Map.jpg

La Batalla del Marme

Taxi-marne.JPG

Els taxis, protagonistes indirectes de la Gran Guerra

Els alemanys ja no tornarien a estar tan a prop de París com en aquell negre setembre de 1914 en el que seguiria de guerra. Tot i això, els seus habitants van seguir amb el temor al cos. El record de 1870 estava ben viu. Per aquest motiu es seguirien ansiosament les notícies que arribaven des del front al voltant d’una guerra que es feia interminable i amb molts tombants de rumb.

Munitions_Manufacturing.jpg

Dones facturant munició l'any 1917

Els símptomes no eren bons pels parisencs: el govern havia fet portar des del Louvre i altres museus cap a Londres i Nova York alguns del seus principals tresors, demostrant la seva poca fe en la resistència de la ciutat. Molts parisencs amb recursos havien seguit el mateix camí pel seu compte; mentre el poble no tenia més remei que empassar-se la guerra sota la por, treballant en les indústries de guerra o com a voluntaris en els hospitals i la defensa civil. L’aïllament comportaria problemes d’abastiments que, sumats al caos sanitari i a la presència de soldats amb permisos temporals, van difondre la sífilis i la tuberculosi entre la població civil, desatesa per la prioritat donada en els hospitals als ferits en la contesa bèl·lica.

Els parisencs van habituar-se, resignats, a aquests efectes secundaris o col·laterals d’una guerra que, tot i la llunyania del front, no va deixar de donar-los algun que altre ensurt en directe. Així, Alemanya va assajar sobre el cel de París els primers bombardejos aeris de la història amb els seus novíssims zèppelins, grans globus dirigibles amb forma de cigar que fabricava el comte Von Zeppelin. Per sort, els grans aparells voladors no van tenir gaire fortuna en la seva ofensiva: de prop de 200 bombes detectades per la Defensa Civil, aquestes només van provocar danys menors i algunes ni tan sols van arribar a esclatar.

Zeppelin_diagram.png

Diagrama d'un Zeppelin emprat a la Primera Guerra Mundial

D’altra banda, la primavera de 1917, la contraofensiva alemanya va comptar amb una nova arma: el canyó Krupp (la “gran Berta” en honor a l’esposa del fabricant), capaç de disparar grans projectils explosius a uns 100 km de distància, l’invent rodava per les vies del tren i París va ser el seu blanc. De 300 dispars efectuats per la màquina, Berta va provocar 205 morts, 563 ferits i importants danys materials.

Aquestes serien les úniques baixes civils patides per la capital en els quatre anys de guerra, tot i que la victòria aliada comportaria alguns altres inconvenients. Alemanya signava l’armistici el novembre de 1911, en mig d’una epidèmia de grip (l’anomenada grip espanyola) que causaria tants morts com el front de combat. Un any desprès, centenars de soldats britànics i nord-americans van protagonitzar el passeig de la victòria –i, sembla que el comportament d’alguns va ser més propi d’ocupants que d’aliats–. Aquests, junt amb els diplomàtics dels deu països implicats en la discussió dels tractats de Pau a Versalles van desfilar pels Champs Élysées davant de l’aclamació dels parisencs. Com es conegut sobradament, el tractat definitiu que posava fi a la guerra es signaria a Versalles, a la Sala dels Miralls, el 28 de juny de 1919, imposant unes condicions polítiques, econòmiques i militars humiliants pels alemanys (diktat). Possiblement, a Versalles es gestava l’origen de la Segona Guerra Mundial, però aquesta ja és una altra història.

Les repercussions de la Primera Guerra Mundial per a les dones

dilluns, 26/04/2010

Durant la Gran Guerra, les dones van ocupar els llocs de treball que fins aleshores havien estat reservats exclusivament pels homes. Per tant, la guerra va donar a les dones un nou lloc dins de la societat.

D’aquesta manera, en finalitzar el conflicte bèl·lic, el 35% de la mà d’obra industrial a la Gran Bretanya i Alemanya era femenina. Però, a més, les dones van començar a incorporar-se a l’activitat laboral a les oficines i a les professions liberals.

Aquesta presència massiva de la dona en el món del treball durant la guerra per la mancança de mà d’obra masculina va suposar un estímul molt important perquè, en la postguerra, es reprengués la lluita organitzada per aconseguir l’emancipació femenina.

La discriminació de la dona s’estenia a totes les esferes de la vida, però arran dels canvis produïts en la postguerra la condició femenina aniria millorant, encara que molt lentament. Alguns signes externs serien un bon exemple d’això: la introducció dels vestits còmodes i lleugers, la nova moda dels cabells curts (a le garçon), el nou costum de fumar i la incorporació a la vida social (freqüentaven els cafès, conduïen cotxes i donaven les seves opinions polítiques, entre d’altres).

En un article aparegut al diari ABC de Madrid el 3 de febrer de 1918 es parlava d’aquesta manera del gran pas endavant que s’estava donant en la conquesta dels drets de les dones:

El moviment feminista es propaga victoriosament i encara ho farà més un cop acabada la guerra. Com que les dones substitueixen els homes en molts serveis urbans han arribat a adquirir pretensions molt justificades, segons diuen elles. A Rússia, Finlàndia, Hongria i Anglaterra s’està a punt de concedir el sufragi a les dones. D’altra banda, una dona ha intervingut en les negociacions de Brest-Litovsk, fet sense precedents en la Història. Al Japó […] s’obliga les nenes a assistir a les l’escola fins els catorze anys i […] s’han creat escoles superiors de noies a diverses poblacions.

Tot i això, en l’època posterior a la guerra, l’assoliment més important per a les dones va ser el progressiu reconeixement del seu dret a vot. D’aquesta manera, l’emancipació femenina seria un dels grans temes del món d’entreguerres. Aquesta va ser l’evolució de la concessió del dret a vot a les dones en els països europeus afectats per la guerra:

País

Dret a vot de les dones

Dinamarca

1915

Rússia

1917

Gran Bretanya

1918-1928

Àustria

1918

Alemanya

1918

Hongria

1918

Països Baixos

1919

Polònia

1919

Suècia

1919-1921

Txecoslovàquia

1919-1921

Bèlgica

1920-1948

Conseqüències demogràfiques de la Primera Guerra Mundial

diumenge, 25/04/2010

La Gran Guerra va suposar una catàstrofe humana sense precedents. A més, els historiadors de la demografia consideren que a l’impacte humà dels morts causats directament pel conflicte armat s’ha de sumar els no nascuts a causa de la guerra. A Europa (sense comptar Rússia) van morir entre 9 i 12 milions de persones. A Rússia entre 1914 i 1922 (incloent la guerra civil posterior a la Revolució) van morir uns 16 milions de persones.

Per tant, les pèrdues de vides humanes van ser més que considerables. I a això hem de sumar-hi una xifra similar de ferits i mutilats. Alemanya va ser qui va patir un nombre més elevat de baixes seguida de Rússia i França tot i que l’impacte va ser global per a tota Europa. Amb tot, la zona més castigada per la guerra va ser l’Europa oriental.

A més, la guerra va provocar un descens de la fertilitat que segons els càlculs estadístics va fer que deixessin de néixer uns 10 milions de persones que haurien d’haver nodrit les generacions posteriors a la guerra.

Pèrdua de població als països europeus que van participar a la Primera Guerra Mundial:

Països

Població total el 1913

Forces mobilitzades (inclosos els contingents colonials)

Morts i desapareguts

Alemanya

64.900.000

13.200.000

2.000.000

Àustria-Hongria

50.600.000

9.000.000

1.500.000

França

39.600.000

8.500.000

1.400.000

Gran Bretanya

45.100.000

9.500.000

700.000

Itàlia

36.100.000

5.600.000

750.000

Rússia

142.600.000

13.000.000

1.700.000

Estats Units

92.000.000

3.800.000

100.000

Bèlgica

7.400.000

380.000

40.000

Total

478.300.000

63.000.000

8.900.000

A les pèrdues humanes provocades directament per la guerra cal afegir la sobremortalitat provocada per la manca d’aliments, les pèssimes condicions d’higiene i l’epidèmia de la mal anomenada grip espanyola de 1918 (que va provocar la mort de 6 milions d’europeus i 22 milions de persones a tot el món).

Així, l’increment de la mortalitat i el descens de la natalitat van donar lloc a les anomenades “generacions buides” que van arribar a l’edat adulta cap a 1935. El resultat d’aquesta matança va ser l’aparició d’una forta pressió social per la disminució de la població activa i del nombre de consumidors potencials.