Arxiu de la categoria ‘08. Imperialisme i colonialisme’

Evolució de Xina fins el segle XX

divendres, 3/12/2010

La colonització econòmica de Xina va ser protagonitzada per Gran Bretanya que va introduir-se econòmicament al país mitjançant el comerç d’opi. Els principals articles xinesos que els britànics importaven cap a occident eren les teles de seda, pedres precioses i espècies.

Qing-Empire.jpg

Els britànics introduiran a Xina el consum generalitzat d’opi. L’opi ja era objecte de consum entre les elits xineses, però amb la penetració europea el seu consum va extendre’s. Així, el segle XVIII s’importaven unes 200 caixes d’opi de 65 Kg. El 1850 ja eren consumides unes 68.000 caixes anuals i el 1870 va arribar-se a un volum de 100.000 caixes anuals per l’augment del mercat.

El consum d’opi per la classe mitjana xinesa va acabar convertint-se en un problema econòmic i social. El 1731 l’emperador ja havia prohibit la importació d’opi, però els europeus van seguir van seguir comerciant amb Xina mitjançant el contraban.

Els conflictes de l’Imperi Xinés amb les potències colonials europees van suposar la seva descomposició. El segle XIX van esclatar les Guerres de l’Opi (1839-42) com un intent de les autoritats de Canton d’evitar l’entrada d’opi al país i l’expulsió dels comerciants europeus.

Aquesta acció va ser interpretada pels britànics com una agressió al lliure comerç, el que va motivar la intervenció europea. El final del conflicte va suposar la signatura del Tractat de Naiquin pel qual Gran Bretanya va adjudicar-se Hong Kong i van obrir-se dotze ports xinesos al comerç europeu, entre ells Canton i Shangai.

China_imperialism_cartoon.jpg

Amb l’obertura del país al comerç europeu Xina es convertirà en una colònia més que serà explotada. Els britànics van explotar mines, establir ports construir ferrocarrils i controlar les duanes en Hong Kong.

La penetració occidental que va iniciar-se a partir d’aquest moment buscarà el domini de la costa i les vies de comunicació del país. Així, van establir-se aliances amb els cacics locals en detriment d’un Estat imperial en descomposició.

La nova situació presentava un fort contrast entre una nova economia vinculada a Europa i el món tradicional xinés fortament endarrerit. Així, la economia agrícola tradicional xinesa va entrar en un procés de declivi progressiu que va estar marcat per la fugida de població del camp cap a les ciutats emergents.

Les reaccions davant l’empobriment generalitzat del país van produir-se en forma d’aixecaments nacionalistes anti occidentals i contraris a l’Imperi Xinés. La Rebel·lió Taiping (1850-64) que va produir-se a l’eix Pekín-Canton va arribar a constituir un Estat independent que rebutjava la reforma agrària de liquidació dels privilegis i la modernització del país.

Asien_Bd1.jpg

La intervenció franco-britànica va permetre a l’emperador controlar la situació momentàniament. Serà la Revolta dels Bòxers la que suposarà la fi dels elements tradicionals de Xina. La revolta va tenir un caràcter anti occidental, nacionalista i molt violent. Els Bòxers, a més, van comptar amb el suport d’elements propers a la cort imperial.

Amb la Revolta dels Bòxers, la cort imperial va acabar d’aïllar-se. Tot i que la revolta va fracassar el 1910 Xina era un Estat en crisi, en mans dels cacics locals que comptaven amb el suport occidental. Serà el 1911 quan una nova revolució posi fi a l’Imperi i proclami la república per iniciar la reconstrucció nacional.

Evolució de l’Índia fins el segle XX

dijous, 2/12/2010

L’Índia veurà durant la primera meitat del segle XX com s’expandirà el moviment nacionalista contra la dominació colonial britànica, procés que culminarà el 1947 quan el país va aconseguir la independència.

India1760_1905.jpg

Des de la Baixa Edat Mitjana va desenvolupar-se la ruta de les espècies que unia comercialment Europa i el món oriental. A canvi de productes europeus manufacturats els orientals exportaven pebre, seda i or. Les espècies eren importants per a la població europea perquè facilitaven la conservació, eren un element calòric i donaven sabor.

El comerç amb l’Índia amb anterioritat als segles XV-XVI es realitzava a través del món musulmà, però amb la caiguda de Constantinopla aquest comerç va encarir-se i els europeus van buscar un enllaç directe entre els comerciants i la zona d’on provenien les matèries primeres.

csl0279l.jpgAixí, els portuguesos van iniciar els seus viatges i Colom en el seu intent de trobar una ruta més curta va descobrir Amèrica. Durant els segles XVI i XVII van crear-se punts d’enllaç amb l’Índia per facilitar el comerç. Amb la captació de nous mercats a Orient va iniciar-se la penetració colonial.

Els segles XVII i XVIII els anglesos van penetrar a l’Índia per crear i controlar els circuits comercials. El comerç de la seda i el cotó va suposar el control anglès del mercat tèxtil. Així, l’Índia exportarà a Gran Bretanya espècies (te i picants), cotó (aliment de la futura industrialització britànica), matèries primeres i altres productes menors. Per la seva banda, els britànics exportaran manufactures, capital i equips ferroviaris.

Paulatinament, es van anar substituint els productes natius per productes britànics realitzats amb matèria primera índia. L’Índia consumirà els productes britànics produint un fenomen de desindustrialització de l’economia índia. La competència de les manufactures britàniques i la destrucció de l’equipament industrial autòcton va acabar amb el desenvolupament industrial indi.

Durant el segle XIX els britànics van introduir la xarxa ferroviària i va iniciar-se el comerç de l’opi produït a Bengala. Aquest comerç a mitja distància era molt productiu econòmicament. Va incrementar-se la producció d’opi local per ampliar el comerç amb Xina. El negoci de l’opi portarà els britànics a conquerir Bengala i Birmània per incrementar la producció.

Volum d’importacions d’opi a Xina:

  • Segle XVIII: 200 Caixes
  • 1819: 4.228 Caixes
  • 1836: 30.000 Caixes
  • 1850: 68.000 Caixes
  • 1873: 96.000 Caixes

L’opi es venia a Xina a canvi d’or, te i seda. L’opi es cultivava en extensió, el que resultava barat, i era fàcil de transportar arribant-se a exportar a Xina unes 200 caixes anuals durant el segle XVIII. El 1819 ja s’exportaven 4.000 caixes anuals de 65 Kg. Això va generalitzar el consum d’opi a la Xina.

El 1829 Xina va haver de prohibir les importacions d’opi, però tot i això, el comerç d’opi va continuar mitjançant el contraban. El consum generalitzat d’opi suposava un problema social i econòmic per al govern xinés, però per al govern britànic era un dels negocis més rendibles del món colonial.

India_british_expansion_1805.jpg

Aquest procés va promoure la creació d’un circuit comercial basat en l’opi. Quan el govern xinés va atacar el contraban va iniciar-se el procés de colonització a Xina amb la declaració britànica de guerra per obstrucció al lliure comerç, el que va obligar a Xina a obrir els seus ports al comerç occidental.

Hong Kong va passar a ser domini britànic i des d’aquest punt els anglesos exercien el seu poder polític i econòmic sobre el territori. El procés de colonització del món oriental va accelerar-se amb la proclamació del govern britànic a l’Índia, la conquesta d’Indoxina per part de França i l’establiment d’una colònia holandesa a Indonèsia.

csl1967l.jpgEl límit de l’expansió britànica serà Afganistan. A l’Iran, britànics i russos van pactar la presència comú d’ambdós països. Només les regions de Sind, Penjab i Catxemira estaran fora del domini britànic a l’Índia.

L’índia serà la colònia de major interès per als britànics, la “joia de la corona”. Ja des de l’època moderna la Companyia de les Índies Orientals (East Indian Company) gaudia del monopoli en el comerç amb l’Índia. La companyia va seguir l’estratègia d’instal·lar-se a l’Índia pactant amb els governs locals (Gran Mogol) i va crear un exèrcit integrat per natius i comandat per agents de la companyia.

Al segle XIX aquest privilegi va ser abolit, establint-se el govern general britànic a les places estratègiques de l’Índia. Així, l’Índia cedirà parcialment la seva sobirania sobre els seus territoris a favor de Gran Bretanya. L’abolició del monopoli de la companyia obria, el 1833, el comerç a altres empreses.

Per organitzar l’exèrcit de l’Índia va introduir-se una base de soldats natius amb oficialitat anglesa. El gruix de l’exèrcit el composaven tropes musulmanes perquè les autoritats britàniques consideraven que així es controlaria millor el territori hindú.

El 1857 va esclatar la rebel·lió dels simpais (cipayos) contra el comandament britànic. Aquest fet va fer perillar el colonialisme britànic a l’Índia perquè era la primera reacció anticolonial amb el detonant de la mala maror entre els soldats musulmans per l’ús de greix de porc en els cartutxos.

BritishIndianEmpireandEnvirons.jpg

Amb la derrota dels rebels es reformarà el govern colonial introduint un virrei i reformant l’exèrcit amb tropes britàniques. L’Acta de Govern de l’Índia establia l’administració directa per part de la corona britànica. La reina Victòria seria proclamada emperadriu de l’Índia el 1877.

clive.jpgParal·lelament a la introducció del virregnat s’iniciava la construcció del ferrocarril canviant les línees de comunicació tradicionals. La producció per al consum intern va anar deteriorant-se donant lloc a la fam entre la població índia. Determinades àrees urbanes van vincular-se a la nova economia i les noves àrees de producció. La desestructuració que van produir els britànics va afavorir l’aparició de fams periòdiques i la ruïna de l’artesanat local.

L’aparell estatal va anar creixent i desenvolupant-se al llarg del segle XIX. Això va suposar la introducció de població nativa a l’administració, però sense accés als càrrecs del virregnat britànic que vertebrarà el territori. La classe funcionària i els exportadors locals van anar creixent, apareixent així una nova classe social desvinculada del sistema de castes tradicional i amb aspiracions a ocupar els alts càrrecs de l’administració, cosa que l’administració britànica impedia.

El 1885 va aparèixer un moviment reivindicatiu de representació dels indis integrats en el sistema: el Consell Nacional Indi (CNI). Aquest moviment reivindicarà la igualtat entre els funcionaris indis i britànics. El seu primer líder va ser Tilak. El 1906 el Consell Nacional Indi reclamarà l’autogovern per als propis indis, fet que va tenir resposta en les Indian Acts.

L’ocupació d’Àsia

dijous, 2/12/2010

Des del segle XVI els països europeus havien establert colònies a Àsia. Tot i així, de la mateixa manera que a l’Àfrica, la colonització de finals del segle XIX seria totalment diferent de la del període anterior, per la seva extensió i el seu caràcter, totalment diferent de la dels períodes anteriors.

Asia_1892.jpg

A l’Àsia central i meridional l’acció colonial va centrar-se al voltant de l’Índia, considerada pels britànics com “la perla de l’imperi”. L’antiga colònia va ser reorganitzada desprès de la Rebel·lió dels Sipais –soldats hindús que van negar-se a fer servir cartutxos untats amb vaca de greix de vaca, perquè anava en contra de les seves creences religioses– amb una nova administració. D’aquesta manera va atorgar-se l’Acta de Govern de l’Índia, per la qual s’establia una administració directa de la Corona Britànica, que seria qui exerciria el govern mitjançant un virrei. La reina Victòria seria proclamada emperadriu de l’Índia el 1877. Les reformes administratives, econòmiques, educatives, socials i militars comportarien que aquesta colònia esdevingués la mostra més evident de l’esplendor del poder britànic.

Per poder garantir un territori de seguretat al voltant de la seva colònia, els britànics van haver de rivalitzar amb França per l’annexió de Birmània (1886) i amb Rússia pel domini de l’Afganistan (1880) i el Tibet (1904).

A l’Àsia sud-oriental la principal zona de conflicte va centrar-se a Indoxina. En aquesta zona, França, present a la Contxinxina des de mitjans de segle (1858-60), s’annexionaria entre 1860 i 1880 tota la regió de Mekong i establiria un protectorat sobre Cambodja. Així mateix, desprès d’una guerra amb la Xina, va establir protectorats a Annam i a Tonquín. Amb tots aquests territoris, França crearia el 1887 la Unió Indoxinesa, a la qual s’uniria el 1893 el Regne de Laos.

A més, Gran Bretanya també era present a la zona sud-oriental asiàtica i, desprès de controlar Birmània (1886), va imposar el seu domini als Estats Malais i Singapur. Francesos i britànics es posarien d’acord per mantenir lliure i neutral l’Estat de Siam que serviria com a frontera entre ambdós imperis colonials a l’Àsia.

A la Xina, entre 1840 i 1860, els europeus van aconseguir que aquest país imperial finalment s’obrís al comerç. D’una banda, els britànics equilibrarien les compres de te i de seda amb la venda de l’opi que portaven des de l’Índia. El 1839, el govern xinès prohibiria l’entrada d’opi al país, però, tot i això, els anglesos van continuar venent-ne. Aquest conflicte desembocaria en les Guerres de l’Opi, que finalitzarien amb la signatura del Tractat de Nanquín (1842), pel qual els britànics aconseguien l’enclavament de Hong Kong i l’obertura de dotze nous ports xinesos al comerç internacional. D’altra banda, entre 1885 i 1911, va realitzar-se el repartiment de l’imperi xinès per part de les potències occidentals i el nou colonialisme japonès emergent. Cap potència no estaria disposada a renunciar a un mercat potencial de 400 milions de consumidors. Així, la debilitat estructural del vell imperi xinès permetria el repartiment del país en diferents zones d’influència de les potències colonials: França es situaria a al sud-est; Gran Bretanya al sud i a l’àrea del riu Iang-Tsé; Rússia i el Japó rivalitzarien pel nord-est, al voltant de Manxúria; i Alemanya i Gran Bretanya pugnarien pel control de la península de Shandong.

De la mateixa manera, van intensificar-se les ingerències econòmiques, especialment en el camp del lloguer de les mines i dels ferrocarrils. Gran Bretanya va apropiar-se les mines d’hulla, el Japó les de ferro i carbó i, en general, els capitals europeus i japonesos van controlar les vies fèrries. L’obertura forçada de la Xina al comerç internacional donaria lloc a grans transformacions de l’economia, sobretot a les ciutats, on els artesans tradicionals van empobrir-se i s’unien en la seva misèria a una pagesia secularment pobra i afamada. Aquesta explotació donaria lloc a reaccions nacionalistes, com la dels reformadors radicals en l’Aixecament dels Cent Dies (1898) o en la Revolta Popular dels Bòxers (1900-01), que van fracassar. Amb tot, el 1911, una revolució triomfaria, posant fi a l’estructura imperial i proclamant la República Xinesa en un intent per alliberar el país de la dependència colonial i d’aconseguir la reconstrucció nacional.

Finalment, a Australàsia també van produir-se conflictes. La zona estava dominada per Gran Bretanya, que tindria friccions amb els holandesos, que des del segle XIX havien establert colònies a Indonèsia. Els britànics posseïen els dos territoris més importants de la zona: Austràlia i Nova Zelanda, colònies de poblament, que esdevindrien Estats Sobirans dins de l’Imperi Britànic.

imperialisme-asia.jpg

El repartiment d’Àfrica

dimecres, 1/12/2010

Seria el continent africà, ben poc poblat abans del segle XIX, on aquest nou tipus d’ocupació colonial va portar-se a terme de forma més evident. Els interessos econòmics, les rivalitats polítiques i l’esperit d’aventura van unir-se per desenvolupar un procés que va esquarterar Àfrica per deixar-la en mans de les potències europees. Al començament del segle XIX els europeus només disposaven a Àfrica de factories a la costa i de petites colònies. Així, França tenia Algèria i Senegal; Anglaterra posseïa la Colònia del Cap i Costa d’Or i les seves companyies operaven a l’Àfrica oriental i occidental.

Material_Historia Contemporánea_Afri1913.jpg

Si fins a mitjans del segle XIX Europa havia mantingut relacions comercials amb Àfrica (matèries precioses i esclaus) a partir d’assentaments costaners, seria entre 1870 i 1914 quan la penetració del colonialisme va suposar que només restessin independents al continent els Estats de Libèria i Abissínia.

L’interès pel coneixement geogràfic i naturista de les regions que fins aquell moment havien restat desconegudes pels europeus va comportar la creació de Societats Científiques (per exemple, l’Associació Internacional Africana de Londres) que van promoure expedicions per descobrir Àfrica. Per la seva banda, l’Església va promoure missions missioneres (per exemple, la Societat Missionera de Londres) amb la voluntat d’escampar la religió cristiana i de dur a terme una missió humanitària en aquest continent que permetés posar fi al tràfic d’esclaus.

Així, cap a la segona meitat del segle XIX, exploradors i missioners van iniciar la descoberta del continent. Destaquen les expedicions per l’Àfrica central dels exploradors Livingston i Stanley, així com les del francès Bazza, que va travessar tot el territori del Congo. D’una manera o una altra, aquestes expedicions van permetre descobrir les línies mestres de la geografia africana i van obrir el camí cap a la posterior ocupació militar d’aquests territoris per part de les potències europees.

livingstone.jpg

David Livingstone

stanley.jpg

Henry Morton Stanley

En un principi, a Àfrica van oposar-se els interessos britànics i francesos. Gran Bretanya s’instal·laria al sud del continent (Colònia del Cap) i arran de la construcció del Canal de Suez (1856-1869), que escurçava la distància navegable entre Europa i l’Índia en 4.000 milles marítimes afavorint els intercanvis comercials, van optar per ocupar Egipte i instal·lar-hi un protectorat.

Suez_Canal_drawing_1881.jpg

A partir d’aquest moment, el seu projecte colonial va intentar connectar el nord amb el sud africà (creació del ferrocarril des del Cap fins el Caire) i dominar la façana oriental del continent per poder controlar l’Oceà Índic. Gran Bretanya va obtenir en aquesta cursa alguns dels territoris amb productes més abundants (diamants, or, etc.) i de gran valor estratègic per facilitar l’accés a l’Índia (Canal de Suez).

La presència francesa a Àfrica va iniciar-se el 1830 amb l’ocupació d’Algèria i va anar estenent-se pel nord d’Àfrica. El projecte francès pretenia exercir el domini absolut des de l’oest fins a l’est africà. A partir de les seves possessions a Algèria, França va anar dominant l’Àfrica del nord (Tunísia i Marroc) i va estendre’s cap a l’oest del Sudan, on va topar amb els colonitzadors britànics.

A la rivalitat entre França i Gran Bretanya va afegir-se l’acció del rei de Bèlgica, Leopold II, que va encarregar a l’anglès Stanley que explorés la zona del Congo. Per la seva banda, els comerciants alemanys van iniciar l’expansió per l’Àfrica central, convertint aquesta àrea en una zona de conflicte. D’aquesta manera, els conflictes europeus es traslladaven als territoris colonials.

Afrikakonferenz.jpgLa necessitat de posar ordre a la cursa colonial i d’establir les possibles vies d’expansió dels imperis va portar, arran del conflicte generat per les rivalitats al Congo, a la convocatòria de la Conferència de Berlín (1884-85), promoguda pel canceller alemany Bismarck, a la qual van assistir 14 països europeus. Com a resultat d’aquesta trobada diplomàtica va promulgar-se una acta general que estipulava algunes condicions a l’expansió colonial a Àfrica per establir els mecanismes d’ocupació d’un territori, fixar un cert repartiment del territori i estalviar enfrontaments entre les diverses potències.

Així, s’acordava la distribució efectiva del continent entre les diferents potències europees. Es respectarien les conquestes ja fetes per Gran Bretanya, França, Alemanya i Portugal. A més, es creava l’Estat del Congo com a domini personal del rei Leopold II de Bèlgica i es donaven una sèrie de mesures de compliment internacional: la necessitat d’ocupar físicament un territori (no només les zones costaneres, sinó tot el territori) per poder reclamar-ne la sobirania, la notificació de l’establiment de les noves colònies a les altres potències imperialistes, la prohibició dels monopolis, la lliure navegació pels rius Níger i Congo, el lliure comerç d’esclaus i, teòricament, el respecte a les cultures indígenes.

A partir d’aquest moment, en una veritable cursa, els Estats europeus van penetrar a Àfrica. Als imperis francès i britànic s’hi van afegir els interessos alemanys establerts a l’Àfrica negra (Togo, Camerun, Àfrica Sud-occidental i Tanganyka) i els portuguesos, que amb el suport d’Anglaterra van consolidar la seva presència a Angola, Moçambic i Guinea Bissau. Finalment, països com Itàlia, Bèlgica i Espanya van aconseguir també establir-se a alguns territoris africans.

La topada dels interessos imperialistes va fer-se inevitable i, encara que mitjançant tractats va aconseguir-se la delimitació artificial de fronteres i zones d’influència, els conflictes van anar succeint-se.

Punch_Rhodes_Colossus.png

D’una banda, els projectes expansionistes de França i Gran Bretanya toparien el 1898 en un territori a l’est del llac Txad, a l’alt Nil: l’Incident de Fashoda. Dos cossos de l’exèrcit francès i britànic s’hi van trobar al mateix temps amb l’objectiu d’ocupar el territori. El capità francès Marchand havia pres la ciutat sudanesa de Fashoda, però era comminat pel general anglès Kitchener, que venia del Caire, a abandonar el territori. L’incident posava al descobert l’enfrontament colonial entre ambdues potències i la guerra va estar a punt d’esclatar davant la resistència francesa a retirar-se. Al final, el conflicte va resoldre’s gràcies a la via diplomàtica, els francesos van cedir i l’exèrcit va retirar-se del territori, però les tensions van quedar sense resoldre.

Egypt_sudan_under_british_control.jpg

L’altre conflicte seria la Guerra Anglo-Bòer (1899-1902). El 1890 Cecil Rhodes s’havia convertit en primer ministre de la colònia britànica del Cap. Dues petites repúbliques veïnes, el Transvaal i l’Estat Lliure d’Orange, impedien als anglesos el domini absolut de la zona. Aquestes repúbliques estaven en mans d’holandesos africans, anomenats bòers (grangers) pels britànics, els quals havien estat instal·lats al Cap des del segle XVII i desprès de la dominació anglesa van retirar-se a aquests petits territoris. La notícia de que s’havien trobat importants mines al Transvaal seria el motiu que impulsaria els britànics a envair aquestes repúbliques i a annexionar-les. Desprès de tres anys de guerra, els territoris dels Bòers eren integrats en l’Imperi Britànic, encara que es respectarien algunes institucions i formes de govern pròpies.

Boers_1881.gif

La cursa colonial va fer que s’ocupessin territoris africans on hi havia nacions, ètnies i llengües diferents, sense cap mena de respecte vers el seu passat i les característiques tribals pròpies. Les noves fronteres del continent van ser traçades artificialment, i els nous Estats només respondrien als interessos econòmics i a la capacitat de conquesta dels imperis colonitzadors.

Les noves potències imperialistes

dimecres, 1/12/2010

El segle XIX va veure créixer, sense que els Estats europeus hi donessin gaire importància al començament, a dos Estats extra-europeus destinats a convertir-se en dues grans potències al llarg del segle XX: els Estats Units i el Japó. Tots dos països reclamarien el seu paper en la conquesta colonial, especialment en aquelles àrees en les que consideraven tenir més dret a actuar que els europeus.

El Japó sortiria del seu aïllament secular a mitjans de segle i veuria en el Pacífic i en tot el continent asiàtic la seva àrea d’expansió natural i, com veurem, en poc més de trenta anys va convertir-se en la principal potència oriental, en plena competència territorial amb la Xina, Rússia, Gran Bretanya i els Estats Units.

D’altra banda, els Estats Units, finalitzada la conquesta de l’Oest, van creure’s preparats per iniciar l’expansió territorial a l’últim terç del segle XIX. Així, els nord-americans van vertebrar les línies mestres de la seva política colonial: l’imperialisme dels EUA seria, fonamentalment, un “imperialisme de proximitat” al seu propi continent, on l’Amèrica Central, l’Amèrica del Sud i el Carib serien les principals regions on exercir la seva influència política i econòmica. Era una relectura de la Doctrina Monroe (“Amèrica pels americans”). Una segona originalitat de l’imperialisme nord-americà i que el diferenciaria de la resta de potències definint el tipus de domini colonial que es practicaria en el segle XX seria l’articulació del neocolonialisme, caracteritzat no tant per la conquesta del territori i el control polític directe, sinó per la influència i la submissió econòmica.

imperialisme estats units.jpg

Els EUA van estar interessats a dominar determinats països i a subjugar-los als seus interessos econòmics fent servir els governs dèbils i corruptes de les oligarquies locals fent servir la influència econòmica mitjançant fortes inversions al centre i al sud del continent americà, i desprès utilitzant la força dels marines quan veien que aquells interessos perillaven. Així, el 1869, el president Grant revaloritzaria la Doctrina Monroe començant l’expansió nord-americana fora de les terres continentals del nord.

Els EUA van fixar els seus interessos financers a la zona del Carib (Mèxic, Amèrica Central, les Antilles i Veneçuela) creant una autèntica àrea del dòlar. El 1898 es passaria a la intervenció armada quan, amb l’excusa de la voladura del cuirassat Maine, van declarar la guerra a Espanya i van destruir l’armada espanyola a Cuba i a les Filipines. Espanya es veuria obligada a reconèixer la independència de Cuba (on els EUA establirien un protectorat el 1903) i va cedir Puerto Rico i Filipines als Estats Units. Aquell mateix any els EUA ocuparien les illes Hawaii al Pacífic. El 1903, provocarien la independència de Panamà respecte a Colòmbia i comprarien al nou Estat les terres de l’istme. Des de 1905, els Estats Units controlarien gran part de l’Oceà Pacífic i del Mar del Carib.

Conquesta i organització dels imperis colonials

dimarts, 30/11/2010

Exploració i conquesta:

Durant el procés colonialista del darrer terç del segle XIX, l’adquisició d’un territori, la seva confirmació com a colònia i la seva inclusió en el sistema imperial metropolità es realitzava normalment en tres fases successives.

En primer lloc s’explorava el territori. Molt sovint eren els comerciants i els missioners els que prenien la iniciativa de les exploracions. Les notícies que aquests donaven a la metròpoli eren confirmades per uns exploradors professionals al servei de societats científiques o dels governs (com en el cas de Livingstone i Stanley a Àfrica).

Un cop explorat el territori s’iniciava la segona fase: la conquesta. Aquesta resultava relativament fàcil per la superioritat militar i tècnica dels països colonitzadors. La signatura de tractats amb els indígenes era una farsa que equivalia a imposar l’ocupació dels territoris. A més, s’utilitzaven les rivalitats internes entre les tribus o ètnies dels països ocupats i els europeus reclutaven moltes de les seves tropes entre els indígenes. Per controlar els territoris seria fonamental, en molts casos, l’ajuda dels nous mitjans de comunicació i transport (telègraf, ferrocarril, etc.).

La tercera fase comportava l’organització i l’administració dels territoris conquerits. Així, un cop conquerit el territori, la nova colònia passava a engrossir els territoris imperials i, per tant, era governada per la metròpoli. Ara bé, no totes les colònies serien administrades o governades de la mateixa manera. Generalment, seria el model organitzatiu de l’imperi britànic el que s’implantaria als territoris colonitzats, seguint diferents aplicacions. Els principals tipus de colònies serien: les colònies d’explotació, els protectorats, els mandats i les colònies de poblament.

Models d’administració colonial:

Els països colonitzadors van fer servir diferents estructures de dominació colonial: les colònies d’explotació, els protectorats, les colònies de poblament, les concessions i els mandats.

Les colònies d’explotació no tenien govern propi i estaven sotmeses a la sobirania de la potència colonitzadora, és a dir, depenien directament de l’administració metropolitana que hi exercia una política d’ocupació. L’autoritat era en mans d’un governador que actuava ajudat per una munió de funcionaris britànics que van erigir-se en una elit dirigent. Un exemple d’aquest model el trobem en el Congo Belga.

Els protectorats, en els que teòricament subsistia i actuava un govern indígena encarregat de la política interior i que havia de ser respectat formalment per l’administració metropolitana. A la pràctica, però, la metròpoli exercia una veritable política d’ocupació ja que creava i imposava un govern paral·lel i dominant exercint unilateralment les funcions de defensa, explotació econòmica i  representació exterior. Aquesta forma de domini va implantar-se principalment en aquelles colònies que amb anterioritat havien estat nacions independents, amb relacions internacionals, com en el cas d’Egipte, Malàisia o Sierra Leone.

Les colònies de poblament o dominis, que implicaven l’establiment a la colònia d’abundant població europea de forma permanent (Canadà, Austràlia, etc.) i que exercien l’autogovern. D’aquesta manera, s’originaven nuclis socials de tipus occidental que s’imposaven a la població indígena. Els models d’aquest model de colonització serien els Dominis Britànics de la Commonwealth, que aviat gaudirien d’un govern i un sistema parlamentari propis. Aquest govern tindria, però, limitades les seves prerrogatives exteriors i estava sotmès a la figura del governador (nomenat pel govern britànic) que era el representant de la metròpoli a la colònia. Així, el Canadà va assolir l’autogovern el 1867, Nova Zelanda el 1854, Sud-àfrica el 1872 i Austràlia el 1890.

Les concessions eren territoris que pertanyien a un país independent, però del qual les potències colonitzadores n’aconseguien la cessió temporal per controlar-ne l’economia. Posteriorment apareixerien els mandats, fórmula nascuda desprès de la Primera Guerra Mundial, i que va aplicar-se per administrar els territoris dependents de les potències de l’Europa central perdedores de la guerra. Segons aquesta nova fórmula, una potència colonial (bàsicament, Gran Bretanya o França) exerciria la tutela sobre un determinat territori en representació de la Societat de Nacions.

L’expansió colonial dels països europeus en el segle XIX

dimarts, 30/11/2010

Tot i que a principis del segle XIX la qüestió semblava abandonada, la realitat és que només estàvem davant d’un parèntesi provocat per l’època de les revolucions. Així, des de la dècada dels anys trenta la idea es reprendria quan Gran Bretanya va incrementar la seva presència a l’Índia i França va llançar-se a la conquesta d’Algèria. Aquest procés s’acceleraria a partir de 1870, quan les potències van llançar-se a una competició per augmentar els seus dominis colonials.

World_1898_empires_colonies_territory.png

Des de les primeres exploracions de John Cabot el 1497 i la fundació de Virgínia per W. Raleigh el 1584, Gran Bretanya no va deixar de cercar les matèries primeres que necessitava pel desenvolupament de la seva indústria tèxtil, i matèries exòtiques com les espècies. Durant els segles XVII i XVIII, l’Imperi Britànic mantindria una dura competència amb Holanda i França per la fundació d’establiments comercials que li servissin també d’escales per a la navegació dels seus vaixells. Així, Malta, Santa Helena, Illes Maurici, Ceilan, etc. van assegurar les rutes pel Mediterrani i les Índies. A l’Amèrica del Nord ocuparien els territoris francesos del Quebec i Montreal (1759) i pel Tractat de París de 1763 aconseguirien el domini del Canadà, Louisiana i Florida. A l’Índia, amb la victòria de Plassey (1757) sobre els francesos s’asseguraria el control de la zona asiàtica, eixamplat progressivament amb l’inici de la colonització d’Austràlia (1788). El 1814 el Nepal esdevindria territori vassall britànic, i a poc a poc tots els països veïns serien annexionats.

L’Imperi Britànic es consolidaria com el més gran del segle XIX des de 1869 amb l’obertura del Canal de Suez, del qual esdevindria un dels principals accionistes. El 1878 annexionaria Xipre i el 1882 ocuparia Egipte, transformat en protectorat des de 1912. A Àfrica, des de 1888, annexionaria l’antiga Rhodèsia, Uganda i Kènia, i a partir de la Guerra dels Bòers (1899-1902) controlaria tota Sud-àfrica. D’aquesta manera, als inicis del segle XX, el Regne Unit dominava el continent africà des del Nil fins a la Ciutat del Cap. S’havia configurat un imperi mundial de 450 milions d’habitants i 33 milions de kilòmetres quadrats, comptant amb el 46% de la flota mundial i dominant les principals rutes comercials internacionals –entre 1880 i 1913 Gran Bretanya doblaria el seu comerç exterior–. Lentament, aquest imperi derivaria cap a una confederació de nacions, la Comonwealth, amb una àmplia autonomia, dependents de Gran Bretanya pel que feia a l’economia, la flota de guerra, la llengua (inici de la supremacia de l’anglès) i les tradicions. D’altra banda, les colònies interessaven també als anglesos com a lloc de destinació de població que s’instal·laria permanentment alleugerint així el problema de la pressió demogràfica a la metròpoli.

Imperial_Federation,_Map_of_the_World_Showing_the_Extent_of_the_British_Empire_in_1886.jpg

França, que a principis del segle XIX posseïa una sèrie de petites colònies a diversos països, va emprendre la seva expansió africana cap a 1830 amb l’ocupació d’Algèria. Des d’aquesta data fins a 1847 conqueriria tot el país i començaria l’ocupació amb colons francesos que es dedicarien, especialment, al coreu del blat i la vinya. Al mateix temps, iniciaria la penetració a l’oest africà conquerint Guinea, Gabon i Senegal (1843-1865). Però, seria a partir de 1871 –sobretot per compensar la derrota enfront Prússia i satisfer el nacionalisme– quan l’expansió es faria més profunda, encoratjada per polítics com Jules Ferry, encara que també provocant l’aparició d’un moviment anti colonialista, socialista i radical, encapçalat per Clemenceau.

Segona potència colonial en el segle XIX, pel Tractat de Bardo (1881), França estendria un protectorat sobre Tunísia, i des del Senegal i Algèria penetraria fins el Sudan (1894), on toparia amb Anglaterra. A la costa est africana sotmetria i annexionaria l’illa de Madagascar el 1895. D’altra banda, a l’Àsia establiria un protectorat sobre el regne d’Annam (1883) i va ocupar Tonquín (1885). El 1887, el govern francès per tal de vertebrar els territoris asiàtics crearia la Unió Indoxinesa, a la qual s’afegiria Laos el 1896. L’imperi colonial francès s’arrodoniria el 1912, quan va articular el protectorat compartit amb Espanya sobre el Marroc. El seu Imperi tenia una extensió de 10 milions de quilòmetres quadrats i tenia una població de 48 milions d’habitants.

Empire_colonial_français_(1920).png

Per Rússia, el fracàs de la Guerra de Crimea (1853-56) tancava les seves possibilitats d’expansió cap a la Mediterrània i orientava els russos a cap a l’aventura colonial a l’Àsia. El 1854, desprès de vèncer la resistència del Caucas, va avançar les seves fronteres cap a la línia de la Mar Càspia, la Mar d’Aral i el llac Balkhas, i annexionava el Turquestan el 1864. Aquesta direcció seria frenada pels britànics que obtenien el protectorat sobre l’Afganistan. Una altra sortida territorial per Rússia seria la costa del Pacífic. Així, el 1858 aconseguiria la cessió per part de Xina del territori d’Amur on fundaria la ciutat de Vladivostok, a la vegada que obtenia la ciutat de Port Arthur i la concessió de la construcció de la via fèrria de Manxúria (1986-1898). La guerra contra el Japó (1904-05) anul·laria qualsevol possibilitat d’expansió russa posterior. Amb tot, el gran repte de la Rússia tsarista seria l’explotació sistemàtica de les immenses extensions de Sibèria. Per tal de facilitar-ne l’ocupació construiria el ferrocarril transsiberià des de Sant Petersburg fins a Vladivostok (1881-1904), que seria l’eix vertebrador de la colonització d’aquest territori.

Alemanya i Itàlia, totes dues dedicades a les respectives unificacions, van trobar-se amb els territoris més rics d’Àfrica i Àsia ocupats quan van voler participar de l’expansió colonialista. Així, Alemanya hauria d’establir les seves colònies al golf de Guinea (Togo i Camerun, 1884) i un protectorat sobre Namíbia a l’Àfrica sud-occidental. El 1894 fundaria la Companyia de l’Àfrica Oriental per tal d’explotar els territoris de Tanzània, que annexionaria el 1897. A l’Oceà Pacífic obtindria d’Espanya la cessió de les Illes Carolines i Maniannes (1899). Fracassaria, però, en l’intent de compartir el protectorat sobre el Marroc amb França i Espanya per tal de dominar l’Estre de Gibraltar (1906). D’altra banda, Itàlia s’establiria el 1885 a Massaua (nord d’Etiòpia), on fundava la colònia d’Eritrea, i a la costa índica de Somàlia, però fracassaria en el seu intent d’ocupar Etiòpia (1896). Des de 1911 iniciaria la penetració en el territori de Líbia des de Trípoli i la Cirenaica.

Les descobertes africanes per Portugal d’Angola i Moçambic a la dècada de 1480, van permetre el país l’establiment de centres comercials que, assegurats per una presència militar permanent, iniciarien l’ocupació de la zona costanera. No seria, però, fins el 1850, que Portugal iniciaria la colonització interior davant de la competència de la Gran Bretanya. A la Conferència de Berlín quedarien delimitades les fronteres d’Angola, que realment no seria veritablement colonitzada fins desprès de la Primera Guerra Mundial. L’intent d’unir-la a Moçambic mitjançant un passadís fracassaria a causa de l’oposició britànica (“ultimàtum de 1890”) que veia trencada la seva continuïtat territorial cap al nord, i la d’Alemanya que cobejaria aquest territori sense arribar a aconseguir-lo.

Les exploracions de Henry Stanley (1874-77) en nom de l’Associació Internacional d’Àfrica Central donarien al rei Leopold II de Bèlgica la possessió personal d’un extens territori a la vall del riu Congo, que seria reconegut a Conferència de Berlín (1884-85) com a zona neutral als interessos de les altres potències colonitzadores. Més tard, les colònies belgues serien ampliades amb l’annexió de Katanga (1894). El propi rei cediria el domini territorial a l’Estat belga el 1908.

Finalment, Espanya, preocupada pels problemes dels seus territoris ultramarins (que perdria el 1898), nomès participaria tardanament en el repartiment d’Àfrica i amb la intenció de salvaguardar interessos menors que ja havia adquirit en èpoques anteriors. Guinea Equatorial ja pertanyia a Espanya des del Tractat de San Ildefonso (1777), però fins a 1859 no esdevindria colònia. Des d’aquell moment esclatarien conflictes amb França per l’exploració del territori i que no es resoldrien fins a 1900, quan amb la signatura del Tractat del Pardo quedaven fixades les fronteres. Espanya ja havia fet alguna expedició a la costa africana, a la zona que restava davant de les Illes Canàries, però no seria fins el 1884 que en prengués possessió, i encara trigaria dos anys en fer l’exploració. L’acord amb França el 1900 delimitava també el que serien les fronteres del Sàhara Occidental. D’altra banda, la Guerra d’Àfrica (1859-60) accentuaria l’interès espanyol sobre el Marroc i es concretaria en la creació d’un protectorat compartit amb França que donaria lloc a una llarga guerra pel control del territori nord-africà.

imperialismo siglo xix.png

Factors impulsors de l’Imperialisme del segle XIX

dilluns, 29/11/2010

L’Imperialisme és l’expansió territorial que van dur a termes les potències industrials europees al darrer terç del segle XIX i que va comportar, d’una banda, l’explotació d’homes i recursos i, de l’altra, la dominació política d’una bona part d’Àsia (56% del territori), Àfrica (90%) i Oceania (99%). Així, a les acaballes del segle XIX totes les grans potències van llançar-se a una lluita pel repartiment del món. Una sola explicació o teoria no serveix per explicar la multiplicitat de tipus de colonialisme o de polítiques imperials. Seria la barreja d’una sèrie de factors demogràfics, polítics, ideològics i econòmics el que explicaria l’expansió colonial de finals del segle XIX.

imperialismo.jpgEls factors demogràfics s’expliquen per l’enorme creixement de la població europea al segle XIX que va provocar una forta pressió demogràfica al continent que faria providencial la possibilitat de la sortida migratòria cap a ultramar. I és que totes les formes de colonització van acompanyades de migracions humanes, i entre 1850 i 1900 aquestes van esdevenir massives. D’aquesta manera, els problemes de l’atur o les tensions socials que podien haver provocat la manca d’expectatives van alleugerir-se gràcies a la possibilitat de marxar cap a les colònies molts cops potenciada pels propis governs. Per a aquesta mobilització massiva seria fonamental l’existència dels nous mitjans de transport (vaixell de vapor, ferrocarril).

Els factors polítics que expliquen l’Imperialisme van ser diversos. D’una banda, desprès de les unificacions d’Itàlia i Alemanya, les fronteres europees semblaven estabilitzades i les possibilitats d’expansió territorial eren molt més fàcils fora del continent europeu. D’aquesta manera, les necessitats d’engrandiment nacional van projectar-se sobre els territoris d’ultramar. D’altra banda, tots els governs van estar interessats en la construcció d’un imperi colonial ja que les colònies donaven prestigi en el concert internacional, podien fer oblidar els problemes interns potenciant l’orgull nacional o ajudaven a garantir el tràfic marítim.

A més, molts polítics europeus van considerar que era necessari adquirir colònies ultramarines com una part important de les seves estratègies diplomàtiques, que servissin de bases estratègiques per a millorar el poder militar o, simplement, per tractar d’impedir que els seus rivals estrangers aconseguissin controlar més àrees geogràfiques. Cada país tenia els seus motius: Gran Bretanya necessitava els enclavaments colonials estratègics per protegir les llargues rutes comercials cap a la Índia (Gibraltar, Malta, Xipre, Egipte, Aden); França, desprès de la desfeta de Sedan el 1870, necessitava recuperar prestigi i l’aventura africana seria la gran ocasió; Alemanya, al cim del prestigi polític europeu, no podia cedir davant la cursa colonial de les altres potències.

Els factors ideològics que impulsarien l’Imperialisme del segle XIX van ser fonamentalment de dos tipus: nacionalistes i culturals.

D’una banda, la generalització d’un sentiment nacionalista de caràcter conservador que interpretava a la seva manera les teories neodarwinistes sobre la supervivència de la raça més apta i més ben preparada va ser necessari pel desenvolupament del colonialisme (la tendència humana dels més forts a imposar-se sobre els més dèbils). Aquest nacionalisme exaltava el poder i el prestigi d’un país (“grandesa nacional”) i considerava la missió de la comunitat nacional, de vegades fins i tot d’una raça, prolongar la seva sobirania en els dominis colonials.

D’altra banda, els pobles veien l’imperialisme com una manera d’afermar la seva força i la seva superioritat cultural. Així, no podem entendre la intensitat de l’Imperialisme sense tenir en compte les ideologies racistes que proliferaven a Occident en aquest període. Els europeus consideraven que tenien el deure de difondre una cultura i una civilització a través d’un “paternalisme civilitzador” entre uns pobles considerats endarrerits i inferiors amb un ampli suport entre l’opinió pública de les metròpolis. És el que l’escriptor R. Kipling va descriure com “la feixuga tasca de l’home blanc”. Importants grups de pressió (societats missioneres, associacions colonials i societats geogràfiques) van difondre amb força aquestes idees racistes, expansionistes i colonialistes en les societats industrials de la segona meitat del segle XIX.

Finalment, els factors econòmics van ser de dos tipus i van tenir una importància decisiva en el procés colonial.

D’una banda, davant l’augment de la producció i la riquesa que va acompanyar les revolucions industrials del segle XIX, va desenvolupar-se l’imperialisme comercial a la recerca d’uns nous mercats susceptibles tant de rebre productes de la metròpoli com de facilitar el proveïment de les primeres matèries necessàries per a la indústria. Amb la implantació del capitalisme monopolista les indústries no podien subsistir sense els mercats exteriors.

Les crisis del 1873 (i la greu depressió que la va seguir), del 1882, i del 1890 van agreujar aquest fet i van provocar un canvi generalitzat de la política econòmica, que consistia a abandonar el lliure canvi substituint-lo per una política de caràcter proteccionista. Això faria indispensable poder disposar de mercats i de recursos en unes altres zones del món i els països industrialitzats van haver de dirigir-se cap a àrees no explotades. D’aquesta manera els països colonitzadors es garantien un mercat sense intromissions ni competències. En conseqüència, l’expansió colonial i el proteccionisme van esdevenir dos fenòmens econòmics paral·lels.

D’altra banda, també va sorgir l’imperialisme financer, més complex, el qual considera que un dels principals factors econòmics impulsors de l’Imperialisme seria el derivat de les necessitats de les nacions industrials per trobar nous llocs per invertir-hi els excedents de capital mitjançant la construcció o la millora d’obres públiques, com ara ferrocarrils i ports, així com la concessió de préstecs. D’aquesta manera, el capitalisme en arribar a la fase monopolística es trobaria amb unes expectatives de beneficis limitades, perquè el control del mercat i dels preus per part d’un nombre reduït d’empreses faria poc rendible la reinversió dels beneficis en el mateix mercat o en els mateixos sectors. Per aquest motiu es cercarien altres indrets del món on les inversions esdevinguessin més rendibles, on hi havia matèries primeres abundants i una mà d’obra no europea que podia ser contractada a preus més baixos.

En qualsevol cas, l’Imperialisme contemporani sorgiria quan la indústria dels països desenvolupats va arribar a un grau de creixement que feia necessària la recerca de mercats pels seus productes, de primeres matèries abundants i d’espais econòmics on poguessin donar rendiment els capitals excedents. Aquestes condicions només es donaven en territoris endarrerits d’Àsia i Àfrica, sense mitjans tècnics i massa dèbils per oposar-se a l’assalt de l’Europa industrial. No seria tant el mercat existent en aquests territoris, sinó el seu potencial el que impulsaria la cursa en la conquesta de territoris. Les polítiques desenvolupades per l’Imperialisme generarien unes relacions de dependència econòmica que, en gran part, serien les responsables de l’actual situació de subdesenvolupament de moltes de les antigues colònies.

Actualment, però, trobem estudis de caràcter economètric que qüestionarien la veritable rendibilitat econòmica dels imperis colonials de finals del segle XIX. Així, els balanços econòmics dels imperis farien que l’aventura colonial no fos tan rendible com els seus impulsors esperaven i que, en el cas britànic, els costos de mantenir i defensar l’imperi no justificaria els beneficis obtinguts per les inversions britàniques a les colònies. D’altra banda, si bé els costos globals van ser alts, les més perjudicades serien les classes mitjanes que mantindrien l’imperi amb els seus impostos, mentre que tan sols se n’hauria beneficiat un grup reduït de grans capitalistes.

El colonialisme europeu en el segle XVIII

dilluns, 29/11/2010

La projecció europea sobre altres continents pot dividir-se en tres grans etapes. Fins al segle XVII va portar-se a termes la conquesta i colonització d’Amèrica del Sud per part d’Espanya i Portugal, i les exploracions dels holandesos a Indonèsia i Austràlia.

La segona etapa, i els antecedents directes de l’Imperialisme del segle XIX, els trobem en el colonialisme del segle XVIII, quan cinc Estats europeus (Espanya, França, Gran Bretanya, Portugal i Holanda) van esdevenir autèntiques potències colonials. Aquesta segona onada colonitzadora del segle XVIII seria obra, bàsicament, de navegants anglesos i francesos a Amèrica del Nord i a diversos àmbits del Pacífic.

Colonisation_1800.png

Els models de colonització en el segle XVIII van ser fonamentalment l’establiment de bases de subministrament i la colonització territorial.

Bases de subministrament. És el model de la factoria. Serveix, principalment, per realitzar el subministrament de les tropes i la defensa del territori. A les factories s’emmagatzemen els productes per les flotes comercials. Aquestes bases són el punt d’obtenció dels béns colonials, punts estratègics de la presència europea. L’existència d’aquests punts no implica el domini territorial de la zona. Denota les limitacions territorials del domini colonial i la feblesa que tindrà en aquest segle la presència europea a Amèrica i Àsia.

Colonització territorial. Es practicarà al continent americà des del segle XVI (també a punts de l’Índia). Implicava la generació d’una administració colonial més o menys forta.

a. De submissió: No s’expulsa a la població del territori, hi ha una integració. La Monarquia Hispànica i Portugal la posaran en pràctica als seus dominis de l’Amèrica llatina.

b. De poblament: S’expulsa a la població indígena dels seus territoris originals que després es repoblaran amb població europea que reproduirà les estructures de la metròpoli. Anglaterra i França la practicaran als seus dominis a l’Amèrica del Nord.

La incidència europea podia donar lloc a una nova societat mestissa que s’allunyava del que serien la població indígena i la població de la metròpoli. Aquest model es donaria principalment a Les Antilles. En el cas de dominació anglesa es reprodueix una societat que presenta signes de continuïtat amb la metròpoli per l’expulsió de la població autòctona que habitava el territori. En altres casos segueix predominant la població indígena o mestissa com és el cas d’Argentina. En definitiva, les societats resultants d’aquests processos s’han d’entendre en funció dels factors que les han generades i que en cada territori han estat diferents.

Desprès d’aquestes dues etapes, el mapa colonial estava dividit així: Els dominis colonials espanyols s’estenien per gairebé tota l’Amèrica Central i del Sud (amb les excepcions de Brasil i les Guaianes) i s’endinsaven fins a Amèrica del Nord (Florida, Califòrnia, Arizona i Texas), a més, a Àsia posseïa les Filipines. D’altra banda, França tenia alguns establiments colonials a Àfrica (Senegal), a Amèrica (Canadà, Louisiana, les Antilles) i a l’Índia (enclavaments a la costa i Ceilan). Portugal tenia sota el seu domini el Brasil i algunes factories a Àfrica i l’Índia (Goa). Holanda dominava part de les Guaianes i Indonèsia.

America_1794.png

Map_of_Portuguese_Carreira_da_India.gif

Les possessions angleses, en canvi, no eren tan importants ni extenses com les de França o Espanya. Així, els britànics posseïen algunes illes antillanes (Bermudes, Bahames) i tretze colònies a la costa est d’Amèrica del Nord (l’embrió dels Estats Units) i factories a l’Índia (Calcuta, Madràs, Bombai). Durant el segle XVIII, però, Anglaterra iniciaria un procés explorador i colonitzador cap a Amèrica (expulsant els francesos del Canadà el 1763), Àsia (Bengala, la Índia, Ceilan), Àfrica (Colònia del Cap) i Austràlia (expedicions de Cook, fundació de Nova Gal·les del Sud), molt superior al dels altres països, que refermava la seva voluntat comercial i marítima i que la col·locaria en una posició privilegiada per a la gran onada imperialista del segle XIX.

Tot i l’expansió colonial britànica al segle XVIII, seria al llarg del vuit-cents (i especialment des de la dècada de 1870) quan es produiria el gran canvi respecte als imperis europeus. Les velles potències colonials de l’època moderna, Espanya i Portugal, perdrien gairebé tots els seus territoris americans, mentre que Gran Bretanya i França es consolidaven com a noves potències colonials hegemòniques, arribant a dominar gairebé tota l’Àfrica i una bona part del continent asiàtic.

Explotació econòmica i segregació racial al món colonial: l’exemple de Sud-àfrica

dissabte, 12/06/2010

Els europeus van practicar a les colònies el que s’ha denominat com a “economia del pillatge”. Per tant, l’objectiu essencial de les economies colonials era explotar amb el mínim cost possible uns territoris immensos i que oferien uns recursos naturals abundants.

D’aquesta manera, els colons europeus es van apoderar de les terres, i van desplaçar a la força els indígenes cap a les terres més ermes dels seus territoris. Per exemple, com a resultat d’aquesta forma d’actuar, a Sud-àfrica van tancar els nadius, els negres, en reserves per evitar la seva relació amb els blancs europeus.

Com denuncia l’historiador francès Marc Ferro a la seva obra El llibre negre del colonialisme (2005), a l’Àfrica del Sud es va establir una colour bar (barra de color) que anava lligada al job reservation (un sistema de feines que estaven reservades únicament per a ser realitzades pels homes blancs.

Aprofitant que els obrers blancs, fossin quins fossin els seus orígens –britànic o afrikaner– i  deixant de banda les seves filiacions polítiques compartien el mateix temor per la competència potencial que representaven els negres com a força de treball, els principis del colour bar i el job reservation van imposar-se amb l’aplaudiment dels colons que veien així garantit el seu lloc de treball a costa de la segregació racial.

Així, entre el final de la Guerra dels Bóers (1899-1902) i la victòria electoral dels nacionalistes el 1948 van establir-se els fonaments jurídics i pràctics que donarien lloc a Sud-àfrica.

De les moltes disposicions legals que van anar configurant aquest règim de la segregació racial dels negres sud-africans destaca la Nativa Land Act (Llei de les Terres Natives) de 1913. Amb la seva aprovació es va consagrar i agreujar el fenomen de l’expropiació de terres de la qual els africans havien estat víctimes a través de la creació de “reserves indígenes”. D’aquesta manera, el 78% de la població havia d’establir-se en un territori minúscul (el 7,5% del territori, percentatge que no es podia superar segons la llei), mentre que les anomenades “zones blanques” cobrien el 92,5 % del país.

Per acabar d’agreujar la situació de discriminació racial dels negres sud-africans, el 1923, als treballadors se’ls va assignar zones on viure dins de les ciutats, les anomenades township, però sempre ben apartades dels barris europeus.

I el pitjor encara estava per arribar… L’apartheid s’instal·laria al país el 1948 i no seria eliminat fins a la dècada de 1990, tot deixant una sèrie de cicatrius socials que encara són ben vigents a la Sud-àfrica del segle XXI.