Arxiu de la categoria ‘06. Els moviments socials en el segle XIX’

El Manifest Comunista

dilluns, 25/10/2010

El marxisme o socialisme científic va ser elaborat per Karl Marx (1818-1883) i el seu amic i mecenes Friedrich Engels (1820-1895). L’estada d’Engels a Manchester, on es va ocupar de la fàbrica del seu pare, li va permetre adonar-se de la situació dels obrers, conèixer Owen i començar a col·laborar amb Marx. El 1848 van publicar plegats el Manifest Comunista, un resum de la seva doctrina social i política.

Extracte del Manifest Comunista de Karl Marx i Friedrich Engels (1848):

Karl_Marx.jpgUn espectre, l’espectre del comunisme, plana damunt d’Europa. Contra aquest espectre s’han conjurat en una guerra santa totes les potències de la vella Europa, el Papa i el tsar, Metternich i Guizot, els radicals francesos i els policies alemanys.

D’aquest fet es desprenen dues conseqüències:

La primera és que el comunisme ja és reconegut com una potència per totes les potències d’Europa.

La segona és que ja és hora que els comunistes exposin públicament les seves opinions davant de tot el món, les seves tendències, les seves aspiracions, i oposin un manifest del Partit mateix a la llegenda de l’espectre del comunisme.

Amb aquest fi, els comunistes de les més diverses nacionalitats s’han reunit a Londres i han redactat el manifest següent, que serà publicat en anglès, francès, alemany, italià, flamenc i danès.

I

Burgesos i proletaris

Tota la història de la societat humana fins ara és la història de lluites de classes. Homes lliures i esclaus, patricis i plebeus, senyors i vassalls, mestres i oficials; en una paraula, opressors i oprimits han estat en un antagonisme constant, han sostingut una lluita ininterrompuda, a vegades dissimulada, a vegades franca i oberta, una lluita que acabava cada vegada amb una transformació revolucionària de tot el règim social o amb la destrucció comuna de les classes en lluita.

En les èpoques històriques anteriors trobem gairebé pertot arreu una diferenciació completa de la societat en diversos estaments, una múltiple escala gradual de condicions socials. A la Roma antiga hi trobem patricis, cavallers, plebeus i esclaus; a l’edat mitjana, senyors feudals, vassalls, mestres, oficials i servents, i a més, en gairebé totes les classes hi trobem, al seu torn, gradacions especials.

Communist-manifest.pngLa moderna societat burgesa, que ha sorgit de les ruïnes de la societat feudal, no ha abolit les contradiccions de classe. Només ha substituït les velles classes, les velles condicions d’opressió, les velles formes de lluita per unes de noves.

La nostra època, l’època de la burgesia, es distingeix, però, pel fet d’haver simplificat les contradiccions de classe. Tota la societat es va dividint, cada vegada més, en dos grans bàndols hostils, en dues grans classes que s’enfronten directament: la burgesia i el proletariat […].

Ja hem dit que el primer pas de la revolució obrera serà l’exaltació del proletariat al Poder, la conquesta de la democràcia […].

El proletariat es valdrà del Poder per anar desposseint de mica en mica la burgesia de tot el capital, de tots els instruments de la producció, i els centralitzarà a les mans de l’Estat, és a dir, del proletariat organitzat com a classe governant, i procurarà fomentar per tots els mitjans i amb tanta rapidesa com pugui, les energies productives.

És clar que, al començament, això només es podrà dur a terme per mitjà d’una acció despòtica sobre la propietat i el règim burgés de producció, per mitjà de mesures que, encara que de moment semblin econòmicament insuficients i insostenibles, durant el moviment seran un gran ressort propulsor i de les quals no es pot prescindir com a mitjà per a transformar tot el règim de producció vigent […].

1r. Expropiació de la propietat immoble i aplicació de la renda del sòl a les despeses públiques.

2n. Fort impost progressiu.

3r. Abolició del dret d’herència.

4t. Confiscació de la fortuna dels emigrats i rebels.

5è. Centralització del crèdit en l’Estat per mitjà d’un Banc Nacional amb capital de l’Estat i règim de monopoli […].

El treball infantil

dilluns, 25/10/2010

El treball infantil era una part essencial de l’economia familiar i fins i tot es considerava convenient. Predominava la idea que treballar era bo per als nens, perquè d’aquesta manera se’ls feia útils per a la societat, se’ls hi permetia ajudar a la família i se’ls feia madurar abans.

planella_tejedora.jpgEls nens i les nenes feien llargues fornades laborals de catorze hores, que a vegades eren de setze, i rebien un salari més baix que el dels adults. L’assistència a l’escola era poc freqüent: els infants només hi anaven durant dos o tres anys, el temps just per aprendre a llegir i escriure de forma rudimentària i per adquirir uns coneixement mínims i molt deficients.

Una mostra de l’eficiència laboral que tenien és que cap al 1820 un nen amb dos telers podia produir quinze vegades més que un artesà rural.

D’aquesta manera denunciava el treball infantil el socialista utòpic Robert Owen en les seves Observacions sobre l’efecte que té el sistema de manufacturació (1815):

Avui dia els nens han de treballar sense parar per guanyar-se la mera subsistència: no se’ls ha acostumat a diversions innocents, sanes i intel·ligents; no se’ls concedeix temps lliure si és que abans hi estaven acostumats. No saben que és l’esbarjo, només l’aturada de la feina. Estan envoltats d’altres nens en les mateixes circumstàncies i, d’aquesta manera, en passar de la infància a la joventut, a poc a poc s’inicien, especialment els homes, però sovint també les dones, en els seductors plaers de la droga i l’alcoholisme. Per a això els ha preparat la dura feina diària, la falta de costums millors i el buit total de les seves ments.

La legislació protectora de la infància va ser escassa i es va aplicar sense gaire interès. La prohibició de treballar per als menors de nou anys es va establir al Regne Unit en la Factory Act o Llei Industrial del 1833, però a penes es va complir. Només a partir del 1844, la situació dels treballadors infantils va començar a millorar. Malgrat tot, a l’Anglaterra de mitjans del segle XIX treballava més d’un terç de la població menor de 15 anys.

El reglament d’una fàbrica tèxtil anglesa

dilluns, 25/10/2010

Durant el segle XIX les condicions dels treballadors fabrils van tenir unes característiques comunes a gairebé tots els països industrialitzats. Així, llargues jornades laborals, des de la sortida del sol fins que es ponia; disciplina estricta amb càstigs corporals o sancions econòmiques, segons la reglamentació de cada empresa; supressió del descans dominical i dels festius; acomiadaments freqüents i inexistència de pensions per malaltia o atur; i absència de drets laborals i sindicals.

Aquest era el reglament d’una fàbrica tèxtil anglesa recollit al Political Register de 30 d’agost de 1823:

A Tyldesley, a prop de Manchester, els homes treballen, inclosa l’hora de dinar, 14 hores al dia, a una temperatura de 80 a 84 graus Fahrenheit (26,6 a 28,8 graus centígrads). La porta està tancada durant les hores de feina, excepte els trenta minuts que dura l’hora del te. Els treballadors no poden anar a buscar aigua per refrescar-se enmig de l’atmosfera sufocant de la filatura. I encara més, l’aigua de pluja està sota cadenat, per ordre del patró; si no, els filadors podrien utilitzar-la.

Vet aquí les multes que els imposaven segons les infraccions comeses:

Infracció

Xílings

Filador que hagi obert una finestra

1

Filador que hagi reparat la corretja del seu tambor i hagi encès el bec del gas

2

Filador que abandoni el seu teler i es deixi el gas encès

2

Filador que encengui el gas massa aviat

1

Filador que encengui el gas massa tard al matí

2

Filador que hagi obert massa la clau del gas

1

Filador que xiuli mentre treballa

1

Filador que tingui deixalles sobre el carro

1

Filador que arribi 5 minuts després de l’últim toc de campana

1

La lluita obrera per millorar les condicions laborals

dimecres, 29/09/2010

La reducció de la jornada laboral a 10 hores als tallers i a 8 a les mines, el repòs obligatori dels diumenges, les millores salarials i de les condicions laborals van ser conquestes de la classe obrera en aquest període. Ara bé, les vuit hores de treball, que seria la gran reivindicació sindical del tombant de segle, no van ser concedides fins desprès de la Primera Guerra Mundial.

Manifest dels obrers metal·lúrgics de Barcelona cridant a la Vaga General (1902):

Poble de Barcelona, ens adrecem a tu perquè ens llegeixis, ens comprenguis, ens jutgis, exposant la teva opinió davant dels fets que amenacen de torbar la tranquil·litat pública i portar la desesperació a casa nostra.

Se’ns acusa que provoquem violències, que som de mal acontentar i desmesurats en les nostres pretensions. No és cert. Nosaltres, amants més que ningú del benestar comú, no presentaríem cap queixa si sospitéssim que darrere la nostra demanda hi pogués niar una injustícia. DEMANEM LA JORNADA DE NOU HORES. Què menys es pot demanar?

Al compàs dels progressos adquirits, totes les indústries prosperen, mentre que per a nosaltres no hi ha cap millora que arribi a embellir els dies de la nostra cansada vida. Hi ha molt poques indústries que no concedeixin als operaris la jornada de vuit hores, i no obstant aquest avantatge generalment ja concedit, nosaltres ens limitem a reclamar-la de nou hores, a fi de donar una altra prova de consideració en els interessos mateixos què ànimes perverses diuen que intentem perjudicar.

Quan viure era no morir

dissabte, 4/09/2010

Els defensors del liberalisme econòmic preconitzaven que el creixement de la producció havia de portar riquesa i benestar per a tothom. En realitat, però, mentre que alguns es van enriquir i van millorar molt el seu nivell de vida material i cultural, masses immenses, els proletaris, van ser obligats a viure en condicions infrahumanes. El desig d’obtenir el màxim benefici, de dur a terme una gran acumulació de capital per part dels empresaris, va comportar no solament que hi hagués salaris baixos, sinó unes pèssimes condicions de treball.

planella_tejedora.jpg

Segons l’article “Los desheredados” aparegut al Setmanari de Sabadell (1884), el pressupost d’una família obrera es basava en 30 rals diaris si es componia de set membres (matrimoni, quatre fills i algun dels pares del matrimoni a càrrec seu). Sumava, a més, com a lloguer anual de vivenda 180 pessetes, i diversos apartats de neteja, planxa i vestit per a tothom, i arribava a la conclusió que entraven en la llar d’aquesta família 9.890 rals i en sortien 10.950, amb la qual cosa, sempre hi havia un dèficit de 1.060 rals.

El setmanari concretava encara més, en parlar d’un obrer sol. Aquesta era la seva dieta:

Esmorzar de sopa amb aigua i oli. Un plat de mongetes, un tall de cansalada o bacallà, pa i vi. Dinar: sopa, bullit amb greix de sèu, il·lusions de carn i cigrons durs, pa i vi. Sopar: com l’esmorzar. Això costa unes 11 pessetes setmanals. Dormir i rentar, 10 pessetes mensuals més.

Afegia la publicació que per vestir aquest obrer gastava 60 pessetes durant l’any.

Així, menjar, dormir i neteja costen a l’obrer 7,71 rals al dia o 2.814 rals a l’any. Vestir-se i calçar-se, 1,50 diaris o 556 a l’any. Total de la despesa anual: 3.370 rals. Aquesta despesa és forçosa, indispensable, i no hi entra res per a la instrucció, l’oci, el tabac, l’aiguardent, etc..

Els jornals de l’època, segons el mateix setmanari, oscil·laven entre 8 i 18 rals diaris. Amb un salari mitjà de 123 rals, treballant els 300 dies laborables, es podia treure un total de 3.600 rals anuals, sempre que no s’estigués malalt cap dia de l’any, perquè cal no oblidar que només es cobrava per jornada treballada.

Les condicions de vida de la classe treballadora en el segle XIX

dissabte, 4/09/2010

Si bé el nivell de vida de la classe treballadora va millorar durant el segle XVIII, poc després va empitjorar sensiblement com a conseqüència del creixement de la població, les transformacions del sistema productiu i les conseqüències de les guerres amb la França revolucionària i napoleònica. Superada aquesta etapa, al llarg del segle XIX, es donaria una millora progressiva dels nivells de vida i benestar de les capes socials més pobres. Però aquesta evolució seria molt lenta.

Així descrivia Edwin Chadwick, membre del Comissionat per a les Lleis de Pobres, les condicions laborals de la classe obrera, tot fet referència a una enquesta de les condicions sanitàries de la població treballadora britànica el 1842:

Després d’un examen tan acurat com m’ha estat possible, els sol·licito fer una recapitulació de les conclusions principals que l’examen esmentat em permet establir:

Primer, pel que fa al grau i efectes dels mals que són objecte aquesta pregunta:

Que són freqüents entre la població de molts llocs del regne diverses formes de malaltia epidèmica, endèmica, o qualsevol altra causa, agreujada o propagada principalment entre les classes que treballen entre impureses atmosfèriques produïdes per la descomposició de substàncies animals i vegetals, per la humitat i la brutícia i prop d’habitatges apinyats; també són presents en indrets on els habitatges estan separats, en pobles rurals, petites o grans ciutats, especialment als barris més pobres de les ciutats esmentades.

Aquesta malaltia, en qualsevol lloc on és comuna, sempre està relacionada amb les circumstàncies físiques que hem indicat abans, i quan aquestes circumstàncies són eliminades per un bon drenatge, neteja apropiada, ventilació adequada o un altre mitjà que disminueixi la impuresa atmosfèrica, la freqüència i la intensitat de la malaltia esmentada disminueix; i allà on els agents nocius s’eliminen, desapareix gairebé del tot.

Que la pèrdua anual de vides humanes a causa de la brutícia i la mala ventilació és més gran que els morts o ferits en qualsevol de les guerres en què el país s’ha compromès en els últims temps. De les 43.000 viudes i 112.000 orfes indigents, alleugerits per les ajudes de la beneficència pública a Anglaterra i Gal·les, la major part ho són per la mort dels caps de família a causa de les raons indicades. L’edat mitjana d’aquestes víctimes no superava els 45 anys; és a dir, 13 anys per sota de l’esperança de vida que té la població de Suècia.

La vida ostentosa de l’alta burgesia

divendres, 3/09/2010

L’estil de vida de l’alta burgesia, la nova elit social del segle XIX, copiava les pautes de conducta social de l’antiga noblesa: educaven els fills en escoles selectes, feien festes, es dedicaven al mecenatge d’artistes i científics mitjançant la creació de fundacions i tenien  cases i carruatges molt luxosos.

burgesia segle xix.jpg

Així descrivia les ostentoses formes de vida de l’alta burgesia l’escriptor francès Émile Zola a la seva obra El Carnatge de 1872:

Manet,_Edouard_-_Portrait_of_Emile_Zola.jpg

El menjador era una vasta peça quadrada amb un enfustat de perera ennegrida i envernissada que arribava a l’alçada d’un home, i decorat amb delicats filets d’or. Els quatre grans panys de paret devien haver-los preparat per acollir pintures de natura morta; però havien restat buits, segurament perquè el propietari  de l’hotel es devia haver fet enrere davant d’una despesa purament artística. Havien estat coberts, simplement, de vellut verd intens. El mobiliari, les cortines i les portelles, de la mateixa roba, donaven a la peça un caràcter sobri i greu, calculat per concentrar sobre la taula totes les esplendors de la llum […].

Un admirable conjunt d’argent mat, amb uns cisellats que brillaven, n’ocupava el centre: era una colla de faunes empaitant unes nimfes i, sota el grup, sortint d’un ample corn, un enorme ram de flors naturals queia en forma arraïmada. A totes dues bandes hi havia gerros amb rams de flors; els canelobres, acoblats al grup del mig i cadascun en forma de sàtir corrent amb una dona en un braç, i en l’altre aguantant un candeler de deu brancs, afegien l’esclat de les espelmes a la resplendor de l’aranya central. Entre aquestes peces principals, els escalfaplats grans i petits s’afileraven simètricament, carregats amb el primer servei, flanquejats per unes petxines que contenien entremesos i separats per cistelles de porcellana, gerros de cristall, plats grans i fruiteres preparades amb la part de les postres que ja era sobre la taula. La llargada del cordó de plats, l’armada de gots, els gerros d’aigua i de vins, els petits salers, tot el cristall del servei era fi i lleuger com una mussolina, sense cap ratllada, i tan transparent que no feia ni ombra.

En els orígens del Primer de Maig

dissabte, 1/05/2010

La incidència de la Segona Internacional va ser força superior que la que havia tingut l’AIT, ja que agrupava a milions de treballadors i els seus debats tenien un ampli ressò polític i d’opinió pública. Al seu si es debatrien els grans problemes de la política internacional i es donarien les directrius a seguir pel socialisme mundial. Seria la Segona Internacional la que introduiria alguns dels grans símbols del moviment obrer com l’himne “La Internacional” i la festa reivindicativa del Primer de Maig.

Resolució del Congrés de París de la Segona Internacional aprovant la celebració del Primer de Maig (1899):

S’organitzarà una gran manifestació en data fixa, de tal manera que simultàniament a tots els països i a totes les ciutats, el mateix dia convingut, els treballadors demanaran a les autoritats la reducció, per mitjà d’una llei, de la jornada de treball a vuit hores, i que es dugui a terme la resta de resolucions del Congrés de París.

Fichier:1ermai1891.jpg

En vista que una manifestació anàloga ja estat aprovada per al dia 1 de maig de 1890 per la Federació Nord-americana del Treball (American Federation of Labor) en el seu congrés celebrat a Saint Louis el desembre del 1880, s’adopta aquesta data per a la manifestació internacional. Els treballadors dels diversos països celebraran la manifestació en les condicions que els siguin imposades per la situació especial de cada país.