Arxiu de la categoria ‘06. Els moviments socials en el segle XIX’

La Segona Internacional (1889-1917)

dimarts, 23/11/2010

A finals del segle XIX, davant l’auge dels partits socialistes i del sindicalisme obrer, els partits obrers nacionals van prendre la iniciativa de reconstruir la Internacional Obrera per tal que el socialisme tingués un fòrum de debat de caràcter internacional i una tribuna davant de l’opinió pública on es debatrien els problemes i es definirien les línies d’acció que hauria de seguir el moviment socialista.

La Segona Internacional va ser fundada a París el 1889 en ocasió dels actes commemoratius del primer centenari de la presa de la Bastilla. Ben aviat aquesta va configurar-se com una organització que incloïa exclusivament partits obrers socialistes i amb un caràcter ideològic molt més homogeni que la seva predecessora, ja que aviat quedava clar el seu caràcter socialista d’inspiració marxista. També, a diferència de l’AIT, no va tenir una tendència tan forta cap a la centralització. No hi havia cap Comitè Central, cada organització mantenia la seva autonomia i no s’actuava per ordres, sinó per consells, que només obligaven moralment. El que es pretenia era la coordinació del moviment socialista internacional tant a nivell teòric com pragmàtic.

La incidència de la Segona Internacional també va ser força superior que la de l’AIT ja que agrupava a milions de treballadors i els seus debats tenien un ampli ressò polític i d’opinió pública. Al seu si es debatrien els grans problemes de la política internacional i es donarien les directrius a seguir pel socialisme mundial. Seria la Segona Internacional la que introduiria alguns dels grans símbols del moviment obrer com l’himne “La Internacional” i la festa reivindicativa del Primer de Maig.

il_quarto_stato_volpedo.jpg

Als congressos de la Internacional van produir-se grans debats com la col·laboració amb els partits burgesos, la crisi revisionista, la qüestió colonial i el colonialisme i el problema de la guerra, entre d’altres qüestions.

La polèmica sobre el col·laboracionisme dels partits socialistes i els partits burgesos va sorgir arran de la participació d’alguns socialistes en governs formats majoritàriament per partits burgesos i també per la formulació del revisionisme per Bernstein. El resultat va ser la condemna explícita del revisionisme i de la col·laboració amb els partits burgesos, tot i que s’admetria la participació de socialistes en gabinets burgesos com un fet aïllat resultat d’una necessitat extrema.

Respecte de la qüestió colonial i l’imperialisme, el moviment socialista va manifestar-se sempre a favor de la igualtat de races i en contra de l’esclavitud. Va ser al Congrés de Stuttgart (1907) on van tenir lloc els debats més importants respecte l’imperialisme entre tres posicions: aquells que veien la colonització com un fet integrant de la tasca civilitzadora a la qual aspirava el socialisme, els que defensaven el sistema colonial però criticaven la barbàrie dels colonitzadors i els que condemnaven l’imperialisme com una forma extrema i brutal de capitalisme i explotació. Finalment, el Congrés va resoldre adherir-se a la darrera posició i imposaria a tots els partits socialistes el deure de combatre l’explotació colonial en totes les seves formes.

Finalment trobem el problema de la guerra, que es veia com un fet imminent. En principi, la Internacional va mostrar uns posicionaments pacifistes, va condemnar les guerres entre potències capitalistes i va considerar que el seu deure era evitar-les. Ara bé, quan va esclatar la Gran Guerra, la major part dels partits socialistes van quedar influïts per l’onada nacionalista que va recórrer tota Europa i la il·lusió col·lectiva de la victòria va portar-los a votar a favor dels crèdits de guerra i a donar suport als governs nacionals. Els esforços per impedir la guerra van fracassar i, amb el conflicte, la Internacional va entrar en un impasse que portaria la seva escissió.

La crisi i escissió de la Segona Internacional s’iniciava amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, que deixaria l’organització ferida de mort, i el moviment socialista entraria en una crisi definitiva arran de la Revolució Russa de 1917 quan el Partit Bolxevic va poder fer realitat les tesis de Lenin i aconseguir el poder. A molts partits socialistes van enfrontar-se els partidaris de la via reformista i parlamentària amb els grups revolucionaris que veien en la revolució soviètica l’exemple que calia seguir. Molt aviat els grups revolucionaris (comunistes) s’escindirien dels partits socialistes i s’agruparien al voltant del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) i del Komintern (Internacional Comunista).

La Segona Internacional va trigar a reaccionar davant de la crisi i, un cop acabada la guerra, els conflictes i les tensions van persistir al seu si. Desprès d’unes quantes temptatives fallides, els diversos moviments socialistes van aconseguir ajuntar esforços i el 1923 es creava la Internacional Socialista, hereva de la Segona Internacional, l’existència de la qual es perllonga fins els nostres dies.

L’expansió del moviment obrer (1871-1914)

dilluns, 22/11/2010

L’avenç de la industrialització i el notable creixement econòmic de l’últim terç del segle XIX (segona revolució industrial) van significar un augment del nombre d’obrers assalariats, la seva concentració en grans empreses i un canvi gradual de les seves condicions de vida i treball. Paral·lelament, van anar transformant-se les seves formes organitzatives i els seus mètodes de lluita.

Fins a mitjans de segle, els sindicats eren en mans d’obrers qualificats que pagaven altes quotes i es mostraven fonamentalment preocupats per les reivindicacions de tipus laboral o salarial. La consolidació del sindicalisme arribaria amb la difusió del socialisme a les darreres dècades del segle, fet que va afavorir la constitució d’un nou tipus de sindicalisme molt més massiu que agrupava obrers no qualificats, s’acontentava amb cotitzacions més modestes i donava a la seva acció un caràcter més radical i polititzat. A més, van quedar clars els desavantatges del fraccionament sindical existent fins aleshores i per això van impulsar-se les unificacions de les entitats locals en grans sindicats centralitzats i organitzats segons els sectors professionals.

MousliMarc_Taylorisme_3.jpgEl nombre de treballadors integrats en els sindicats va incrementar-se considerablement. Així, el 1914 hi havia a Gran Bretanya més de 4 milions de treballadors adherits als sindicats i a Alemanya sobrepassaven els 2 milions. Amb l’augment dels afiliats els sindicats van elevar la seva capacitat de pressió perquè les vagues mobilitzaven un altre nombre d’obrers i paralitzaven la producció. Com a conseqüència, va anar estenent-se la pràctica de la negociació col•lectiva entre sindicats i patrons per tal d’establir els salaris i fixar els horaris i les condicions laborals. Molts sindicalistes van exigir també a l’Estat que intervingués a l’hora d’arbitrar els conflictes, de frenar els abusos patronals i de garantir l’existència d’una legislació laboral.

Així, com a conseqüència de la pressió sindical, els Estats van començar a intervenir en la qüestió obrera, promulgant una legislació laboral que garantia alguns drets als treballadors. Les conquestes laborals van iniciar-se en el camp on l’explotació era més evident i greu: el treball de dones i infants. El 1819, el govern britànic exigia ja una edat mínima de 9 anys per treballar i a França, el 1841, es fixava als 8 anys. Lleis posteriors reforçarien aquesta tendència: el 1871 el mínim es fixava als 10 anys, i el 1892 als 12. Les condicions del treball femení també van ser reglamentades, encara que no seria fins a la darrera dècada del segle XIX que es fixaria un temps de repòs obligatori desprès dels parts.

Alemanya va ser l’Estat pioner a establir una sèrie d’assegurances obligatòries pels treballadors, que incloïen cobertura davant de malalties, accidents, invalideses i vellesa. A començaments del segle XX, Gran Bretanya i França van adoptar també una assegurança per baixa laboral que garantia l’assistència mèdica i el cobrament del salari en cas de baixa laboral. El 1908, una llei britànica protegia el dret al treball i assegurava una indemnització als desocupats, i el 1909 s’ampliava l’assegurança per protegir per primer cop els treballadors a domicili.

La reducció de la jornada laboral a 10 hores als tallers i a 8 a les mines, el repòs obligatori dels diumenges, les millores salarials i de les condicions laborals van ser conquestes de la classe obrera en aquest període. Ara bé, les vuit hores de treball, que seria la gran reivindicació sindical del tombant de segle, no van ser concedides fins desprès de la Primera Guerra Mundial.

A les darreres dècades del segle XIX, un cop fracassada l’experiència de la Internacional Antiautoritària, el moviment anarquista va mostrar-se poc unànime pel que feia a les tàctiques que calia fer servir per arribar a la revolució social. A grans trets, podem distingir dos grans corrents ideològics:

a. L’anarco-comunisme, influït pel pensament de Kropotkin i Malatesta, s’oposava a crear sindicats i propugnava la formació de petits grups d’acció destinats a combatre, amb accions violentes, la societat burgesa. Va ser al darrer congrés de la Internacional Antiautoritària, el 1881, que grups anarquistes van començar a teoritzar que la violència d’un nucli reduït d’individus era un mitjà per dur les masses a la revolució. Així, van arribar a formular els principis de la propaganda pel fet, que defensava els atemptats dirigits directament contra l’Estat, l’Església i els grans capitalistes. Com a resultat, una onada d’atemptats va escampar-se per Europa. Els magnicidis comesos per anarquistes van multiplicar-se en el tombant de segle: el 1894 era assassinat el president de la República francesa; el 1897 el president del govern espanyol Antonio Cánovas del Castillo; el 1899 l’emperadriu d’Àustria; el 1900 el rei d’Itàlia; i el 1901 el president dels Estats Units. D’altra banda, la forta tradició anarquista a Catalunya va convertir-la en un dels indrets on el terrorisme anarquista va actuar amb més força (bombes del Liceu de 1893 i atemptat de 1896 contra la processió del Corpus).

b. L’anarco-sindicalisme va manifestar-se com l’oposició entre els corrents violents que havien monopolitzat l’acció anarquista els darrers decennis. Refusava les accions individuals i violentes i creia que, mitjançant els sindicats, els treballadors eradicarien el capitalisme i crearien una societat sense classes on la propietat seria de les col·lectivitats obreres. Aquest corrent va establir els trets essencials del sindicalisme revolucionari: apoliticisme, defensa de l’acció directa dels treballadors (negociacions entre obrers i patrons sense mediacions) i vaga general revolucionària per assolir la societat sense classes. Seguint aquestes directrius sorgiria el moviment anarco-sindicalista, que va tenir una especial força a Espanya, on la Confederació Nacional del Treball (CNT) va ser l’organització capdavantera.

Obrers organitzats a Europa (1910-1919):

1910

1912

1914

1916

1919

Gran Bretanya

2.400.000

3.226.000

4.199.000

4.667.000

8.024.000

Alemanya

2.960.000

3.556.000

2.271.000

1.495.000

9.000.000

França

977.000

1.064.000

1.026.000

1.026.000

5.607.000

Itàlia

817.000

864.000

902.000

701.000

1.800.000

Espanya

41.000

100.000

421.000

99.000

211.000

D’altra banda, el fracàs de la Primera Internacional havia fet veure a Marx la necessitat de renovar les formes de lluita del proletariat i crear unes altres formes d’organització més adequades a les noves circumstàncies i va recomanar la creació de partits i sindicats socialistes de caràcter nacional que canalitzessin les activitats polítiques de la classe treballadora.

Així, la socialdemocràcia alemanya va ser la primera que va constituir-se com a partit, el 1876, i el Partit Socialista Alemany (SPD) va ser el que durant molt temps va gaudir del prestigi necessari per convertint-se en el guia del moviment socialista europeu. El seu programa mantenia com a objectiu la realització de la revolució proletària, però donava una gran importància a la lluita electoral i introduïa un programa polític reformista a través del qual el partit havia de lluitar en el terreny parlamentari. Les principals demandes socialistes serien el sufragi universal (estès a les dones), l’impost progressiu sobre la renda, la laïcitat de l’ensenyament, millores salarials, jornada laboral de vuit hores, setmana anglesa i prohibició del treball dels infants, entre d’altres.

pablo_iglesias.JPG

Pablo Iglesias

A Espanya, el 1879, es fundava el Partido Socialista Obrero Español (PSOE), dirigit per Pablo Iglesias i amb una presència més forta a Madrid i entre els obrers asturians i biscaïns que en la industrialitzada Catalunya. A la resta d’Europa, el 1885 es creava el Partit Obrer Belga, el 1889 es reorganitzava definitivament el Partit Socialista Obrer d’Àustria i el 1898 Plekhànov fundava el Partit Socialista Rus. Ja al segle XX, els socialistes francesos s’unirien en un sol partit dirigit per Jules Guesde i Jean Jaurès, i els grups socialdemòcrates anglesos crearien el Partit Laborista (1906).

Els partits socialistes van estimular la creació de poderosos sindicats obrers que van consolidar la pràctica de les negociacions col·lectives entre patrons i obrers. Els sindicats socialistes recorrien poc sovint a les vagues, encara que, quan ho feien, la seva força i capacitat de resistència eren impressionants. El tipus de dirigent sindical aniria canviant en aquest període, i així els sindicats van alliberar els seus principals delegats començant a remunerar la seva feina.

En molts casos, els sindicats serien posteriors a la creació dels partits. Aquest seria el cas de la Unió General dels Sindicats Alemanys, creada el 1892, que depenia directament de la direcció política del partit. Així, el repartiment de funcions era clar: les qüestions polítiques restaven en mans del partit, mentre que els temes laborals estaven en les del sindicat. Molts partits socialistes crearien centrals sindicals properes (o directament dependents) al seu programa polític. Així van néixer la Confederazione Generale del Laboro (CGL) italiana i la Unión General de Trabajadores (UGT) espanyola. Les pitjors condicions laborals i materials de la classe obrera espanyola van fer de la UGT un sindicat força més radicalitzat que els seus homòlegs europeus.

Bernstein.jpg

Bernstein

Cap a 1890 va esclatar en el si del socialisme una gran polèmica entorn del sorgiment de dues tendències polítiques enfrontades per aplicar un caràcter revolucionari o reformista en els partits socialistes. El centre del debat va ser l’SPD alemany, una fracció important del qual, desprès de fer crítica de les doctrines de Marx, va renegar en part del caràcter revolucionari del socialisme per defensar un programa de caràcter netament reformista. La composició interna del partit, que creixia no solament entre els obrers, sinó també entre les classes mitjanes, va fer possible aquest gir cap a l’abandonament del radicalisme. A més, la mateixa pràctica parlamentària va aproximar la socialdemocràcia alemanya cap als partits burgesos, amb els quals havien signat acords i coalicions, integrant-se cada cop més en el sistema liberal parlamentari. El control per part dels socialistes d’un sector important de l’administració local els portaria a una experiència de la gestió pública directa que contribuiria a accentuar el seu pragmatisme polític.

L’alemany Bernstein, a la seva obra Les premisses del socialisme, va establir les bases de la posició revisionista, fonamentant les seves crítiques en el desenvolupament sense precedents que el capitalisme havia tingut des de 1895 i en la constatació, almenys entre els obrers especialitzats, de la millora del nivell de vida, fet que desmentia algunes de les tesis de Marx sobre la creixent pauperització del proletariat. Bernstein considerava que el nivell de vida del proletariat anava millorant i que la participació obrera en les institucions polítiques havia iniciat una democratització del sistema que havia permès, a la seva vegada, aconseguir reformes socials.

Karl_Kautsky.jpg

Kaustsky

El debat entorn del revisionisme va fer sorgir una gran diversitat de tendències dins el socialisme. El corrent més clarament reformista, de caràcter minoritari, va arrenglerar-se al voltant de les tesis revisionistes de Bernstein. D’altra banda, va sorgir un sector centrista majoritari, representat per Kaustsky, amb el qual van arrenglerar-se bona part dels socialistes europeus. Aquest corrent proposava uns objectius generals de caràcter revolucionari, però donava preferència a l’acció immediata, que tenia uns objectius fonamentalment reformistes de participació en la vida política. No renunciava a la revolució, però aquesta esdevenia cada cop més llunyana.

Finalment, a l’esquerra socialista va aparèixer una ala revolucionària minoritària que criticava els objectius reformistes de la majoria dels socialistes i creia en la revolució proletària com a únic mitjà per assolir els objectius de la societat socialista. Els principals dirigents d’aquest sector van ser Rosa Luxemburg a Alemanya i Lenin a Rússia, encara que les seves posicions no eren totalment coincidents. La primera escissió d’aquesta ala esquerrana dels partits socialistes tindria lloc a Rússia, el 1903, amb el fraccionament del partit en dos blocs: bolxevics (revolucionaris) i menxevics (socialdemòcrates).

La Primera Internacional (1864-1872)

dilluns, 22/11/2010

La consciència internacionalista dels treballadors va sorgir gairebé al mateix temps que els moviments obrers organitzats. Ben aviat els pensadors obrers van adonar-se que aquests eren membres d’una mateixa classe per sobre dels Estats i les fronteres. Així, quan a mitjans del segle XIX el nombre de treballadors, d’organitzacions obreres i de pensadors socialistes era ja prou important, va començar a perfilar-se la idea de la necessitat d’unir esforços per tal de combatre el capitalisme de manera més eficaç. La publicació, el 1848, del Manifest Comunista, elaborat per Marx i Engels, va donar un gran impuls en aquesta direcció, perquè al seu escrit feien una crida als treballadors del món perquè s’unissin en una organització de caràcter internacional.

1internacionalconferencia.jpgVan ser els contactes entre les dues classes obreres més importants d’Europa en aquell moment, la britànica i la francesa, els que van donar lloc a l’origen de la formació de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT). Dirigents obrers de França van acudir el 1862 a l’Exposició Universal de Londres, on van prendre contacte amb els seus companys anglesos i van conèixer l’organització de les Trade Unions i la conquesta dels drets d’associació per part dels obrers britànics. Així, desprès de diversos contactes, el 1864, van decidir fundar l’AIT, formada per seccions o federacions dels diversos països i dirigida per un Comité Central. L’organització era essencialment de grups obrers, però s’hi van afegir ràpidament tot un seguit de grups, tendències o personalitats que, des de diversos camps, intentaven lluitar per la transformació de la societat (socialistes, proudhonians, sindicalistes, anarquistes, etc.).

La tasca d’organitzar la nova Associació va quedar encarregada a un Consell General, encapçalat per Marx, que en aquell moment estava exiliat d’Alemanya i refugiat a Londres. Ell seria l’encarregat de redactar els estatuts i el manifest inaugural de l’AIT i va deixar clars els dos principis bàsics de la nova organització: que l’emancipació de la classe obrera havia de ser obra dels mateixos treballadors i que la conquesta del poder polític havia de ser el primer objectiu a aconseguir pels obrers per d’aquesta manera poder alliberar-se de l’opressió econòmica.

marx1internacional.gifEls primers congressos de l’AIT van celebrar-se a Ginebra, el 1866, amb l’assistència de 60 delegats, el 1867 a Lausana i el 1868 a Brussel·les. En aquests congressos s’hi van prendre uns quants acords que van tenir molta influència a l’hora de fixar una sèrie de reivindicacions concretes en les lluites obreres i que van ser els eixos que van conduir l’acció dels sindicats obrers fins al començament del segle XX. Les demandes formulades anaven des de la joranda laboral de vuit hores, la supressió del treball infantil i la millora de les condicions de treball de les dones, fins a la lluita contra els exèrcits permanents, la legitimitat i la necessitat de les vagues com a mitjà de lluita o l’abolició de la propietat individual dels mitjans de producció i la seva substitució per la propietat col·lectiva.

La força que va tenir l’Associació Internacional de Treballadors durant la seva existència va ser més moral que real ja que el nombre d’afiliats va ser reduït. El que és cert és que l’organització va intervenir en la mobilització obrera i en l’organització de vagues en molts punts del continent europeu. Però, sobretot, l’AIT va ser un focus de discussió i una tribuna d’idees oberta a tot el proletariat, que, per primer cop, va poder discutir les seves inquietuds i el seu programa i fer-los públics.

Ben aviat va quedar clar que l’AIT era lluny de composar un grup homogeni ideològicament. La crisi i divisió de l’internacionalisme ja va manifestar-se al Congrés de Basilea (1869) quan van produir-se enfrontaments entre les opinions marxistes i les anarquistes. Les delegacions dels països més industrialitzats, com Gran Bretanya o Alemanya, donaven suport a les idees del socialisme marxista, mentre que les delegacions dels països menys industrialitzats, com Itàlia o Espanya, van donar suport a les concepcions anarquistes proudhonianes i bakuninistes.

Bakunin.jpgL’enfrontament entre Marx i Bakunin va ser el debat més fort que va donar-se en el si de l’AIT i el que més transcendència política que va tenir. Davant de les posicions marxistes, que havien orientat la política de la Internacional, Bakunin condemnava la participació dels partits obrers en les eleccions i la lluita política com a mitjà per aconseguir reformes socials. Bakunin propugnava l’abolició de l’Estat i no pas la seva conquesta, es mostrava hostil a qualsevol mena d’autoritat i combatia l’autoritat del Consell General de l’AIT, encapçalat per Marx, i l’acusava de dictatorial. Defensava el poder de les seccions nacionals i negava la necessitat d’un comitè permanent.

L’esclat, el 1870, de la guerra franco-prussiana va fer entrar en crisi la Internacional Obrera. En primer lloc, va fracassar la proposta internacionalista que propugnava que els obrers dels dos bàndols no havien de combatre entre ells, perquè era una guerra entre burgesos. Tanmateix, la majoria dels treballadors va alinear-se al costat dels seus governs. En segon lloc, el fracàs de l’aixecament obrer de la Comuna de París va ser un altre cop fort per a la Internacional. L’AIT, acusada pels governs liberals de ser la instigadora de la Comuna, va ser declarada fora de la llei a la majoria dels països europeus i els seus membres van ser durament perseguits.

Tot i això, va ser l’agreujament de les dissensions internes el que va donar el cop final a l’AIT. Al Congrés de l’Haia (1872) serien expulsats els bakuninistes de la majoria de les seccions (Bèlgica, Espanya, Suïssa o Itàlia) i aquests van formar la seva pròpia organització, l’anomenada Internacional Antiautoritària, de vida molt curta, ja que va celebrar el seu darrer congrés el 1881. Amb aquest trencament s’havia consolidat la primera gran escissió del moviment obrer entre anarquistes i socialistes. D’altra banda, Marx van convèncer-se que la futura organització del proletariat havia de fonamentar-se sobre la base de partits obrers nacionals. El trasllat del Consell General de l’AIT a Nova York va acabar per provocar l’extinció definitiva de l’organització.

Els grans corrents ideològics del moviment obrer: el pensament llibertari

dissabte, 20/11/2010

L’anarquisme, tot i la seva gran influència en el moviment obrer en el segle XIX i inicis del segle XX, no té un cos doctrinari tan homogeni com l’elaborat per Marx i Engels per al socialisme marxista. D’aquesta manera, darrere de l’anarquisme trobem un seguit de propostes diferents, i poc connectades entre si, que responen al pensament individual dels seus ideòlegs.

La principal font d’inspiració de les idees llibertàries seria, a la primera meitat del segle XIX, l’obra del francès Proudhon. El seu estil vibrant, els seus escrits, la seva defensa del cooperativisme i el mutualisme i la seva relació amb grups de treballadors van fer que una part del moviment obrer estigués fortament influït pel seu pensament. Proudhon va ser el primer a afirmar que “la propietat és un robatori” i va criticar la democràcia liberal burgesa, el paper de l’Estat i les organitzacions polítiques.

Pierre-Joseph Proudhon.jpg

Proudhon

Tot i el seu caràcter poc homogeni, les escoles de pensament anarquista (etimològicament “sense comandament”) tindrien en comú l’exaltació de la llibertat individual i de la solidaritat social; el refús de qualsevol autoritat, especialment de l’Estat (ni Déu, ni amo, ni patró); la crítica de la propietat privada i la defensa de formes de propietat col·lectives; i la crítica de la societat capitalista: afirmen que una societat que no garanteix la seguretat material dels homes no pot assegurar el respecte dels seus drets fonamentals: la llibertat i la igualtat.

A grans trets, aquests serien els principis fonamentals del pensament llibertari:

a. La crítica de la propietat privada burgesa i la defensa de la propietat col·lectiva. Així, els mitjans de producció haurien de ser una propietat de tota la comunitat o de les cooperatives d’obrers. A més, alguns autors anarquistes, com Kropotkin, defensarien també la propietat col·lectiva dels béns de consum i la seva distribució gratuïta entre la població.

Kropotkin.jpg

Kropotkin

b. L’oposició a l’existència de l’Estat en l’acció política. El refús que fan de l’autoritat tindria el seu exponent més clar en la negació de l’Estat, que consideren que és una forma d’opressió que limitaria la llibertat humana. Proposarien la seva destrucció i la substitució per un model social basat en el lliure contacte entre els membres de la comunitat. La unió voluntària de diverses comunitats portaria al federalisme, la forma organitzativa que substituiria a l’Estat. Per la mateixa raó s’oposarien als partits i al joc parlamentari i propugnarien l’abstenció en les eleccions i es declararien apolítics, en el sentit que rebutjarien la conquesta del poder polític.

c. La defensa de l’espontaneïtat de les masses, de l’individualisme i de l’acció directa. Els anarquistes substitueixen la idea de l’organització en partits per una exaltació de l’impuls individual i popular. Rebutgen les organitzacions jerarquitzades i són partidaris dels grups autònoms i les confederacions. Són partidaris de l’acció i la participació directa i no de la delegació de responsabilitats en representants o dirigents. No accepten les normes representatives ni parlamentàries i propugnen una democràcia directa, basada en les assemblees i l’elecció directa. Creuen que la revolució no hauria d’estar ni dirigida ni preparada per cap partit, sinó que hauria de ser el fruït d’un aixecament espontani del poble.

Els grans corrents ideològics del moviment obrer: el marxisme

dissabte, 20/11/2010

A mitjans segle XIX, Karl Marx i Friedrich Engels van qualificar els primers pensadors socialistes d’utòpics i van elaborar una teoria que no solament refusava el capitalisme, sinó que proposava un programa d’acció per transformar la societat tot denunciant l’explotació de la classe obrera per part de la burgesia i defensant la necessitat que una revolució obrera posés fi al capitalisme. En paraules seves: “els filòsofs no han fet sinó interpretar el món de diferents maneres, però del que es tracta és de transformar-lo”, reflexions que exemplifiquen la seva voluntat d’intervenir en la societat i confrontar contínuament la teoria amb la pràctica.

Karl_Marx.jpg

Karl Marx

Engels.jpg

Friedrich Engels

El marxisme seria la teoria socialista més influent i completa. El seu pensament va nodrir-se de la filosofia alemanya, especialment de Hegel i la seva concepció dialèctica de l’esdevenir històric, així com dels economistes britànics i del seu profund coneixement del sistema capitalista. A més, les seves idees van configurar-se amb un profund contacte amb les lluites obreres i les experiències organitzatives dels obrers del començament del segle XIX. Engels, i especialment Marx, van formular un conjunt de teories basades en l’estudi de les lleis que organitzaven el sistema capitalista, donant una base científica al socialisme.

El seu pensament comprendria tres aspectes fonamentals que no es poden aïllar: l’anàlisi del passat a través del materialisme històric i la lluita de classes; la crítica del present a través de l’anàlisi econòmica del capitalisme; i un projecte de societat futura: el comunisme, projecte igualitari i sense classes.

Així, el marxisme va abandonar les concepcions idealistes de la història per introduir l’anàlisi del passat a través del materialisme històric. Marx va afirmar que eren els homes i les seves relacions el que donava sentit a la història. Així, Marx entenia la història com un procés dialèctic en moviment, transformació i desenvolupament constants. El motor que faria evolucionar la història seria la lluita de classes, un conflicte permanent entre les classes opressores i les oprimides.

el-capital.jpgPer a ell, la història de la humanitat hauria estat la successió d’unes etapes definides per la natura de les relacions de producció –tipus de relació entre amo i esclau, senyor i serf, obrer i capitalista–. Cada una d’aquestes etapes constituiria un dels diversos modes de producció: l’esclavisme, el feudalisme i el capitalisme. El pas d’un sistema a l’altre tindria lloc quan les seves contradiccions i els antagonistes entre les classes acabessin destruint-lo mitjançant la revolució. Seria llavors quan es configuraria una nova classe dominant que controlaria els mitjans de producció i els aparells de l’Estat, imposant els seus valors i la seva ideologia al conjunt de la societat.

A més, per tal de dotar el moviment obrer d’un programa polític propi, Marx va fer un anàlisi crític del present a partir de l’anàlisi econòmica del capitalisme. En la seva obra magna, El capital (1867), Marx va afirmar que la societat industrial es fonamentaria principalment en l’explotació dels obrers per part dels capitalistes burgesos, que només cercarien augmentar els seus beneficis a costa dels salaris dels obrers. Així, durant la jornada laboral l’obrer treballaria primer per produir les mercaderies que equivaldrien al seu salari, però desprès continuaria treballant i aquesta feina no pagada constituiria la plusvàlua dels empresaris, l’única font de guany dels capitalistes.

D’altra banda, Marx va mostrar que la necessitat constant d’una nova tecnologia per competir i millorar la productivitat, combinada amb la manca de planificació inherent al sistema capitalista, donava lloc a l’aparició de crisis periòdiques, de les quals sortien reforçades les grans empreses que així eliminaven dels mercats a les més dèbils. Això feia que el sistema no només estigués sotmès inevitablement a les crisis, sinó que cada cop es reforçava la tendència a la concentració d’empreses i capitals. A la societat cada cop hi hauria menys rics més rics i més pobres més pobres.

Finalment, per posar fi a l’explotació de l’home, Marx va proclamar la necessitat que el proletariat, mitjançant la revolució, conquerís el poder polític i econòmic i crees un nou Estat obrer al servei dels treballadors: la societat comunista. Aquest nou Estat va ser qualificat per Marx com a dictadura del proletariat, en la qual ja no existiria la propietat privada, perquè la primera missió del nou Estat seria la socialització de la propietat que passaria a mans estatals. Ara bé, segons Marx, la dictadura del proletariat seria tan sols una etapa intermèdia, perquè la desaparició de les diferències socials comportaria la dissolució de les classes, i un cop desaparegudes les classes l’Estat seria innecessari ja que aquest seria només l’expressió de la dominació d’una classe sobre l’altra. Així, a poc a poc l’Estat s’aniria autodissolent per donar pas a una societat comunista, igualitària i sense classes.

marxisme_leninisme_ideologie.jpg

Els grans corrents ideològics del moviment obrer: el pensament utòpic

divendres, 19/11/2010

Aparegut en els anys trenta del segle XIX, el terme socialisme designa un conjunt de doctrines que denunciaven l’abús del capitalisme liberal, proposaven la substitució de la propietat privada dels mitjans de producció i dels intercanvis per la propietat col·lectiva i aspirava a construir una societat d’homes lliures i iguals, sense amos ni proletaris.

Els primers teòrics del socialisme van ser els pensadors utòpics (Saint-Simon, Fourier, Cabet, Blanc, etc.). Aquests condemnaven la injustícia de la societat industrial i criticaven amb força els principis del capitalisme liberal. rebutjaven una societat que tenia un fort creixement econòmic, però que reservava una sort miserable als treballadors i demanaven una transformació radical de la societat cercant essencialment la conquesta de la igualtat social.

Així, davant els liberals, que proclamaven el dret absolut a la propietat, els socialistes utòpics hi oposaven el dret a una existència digna i aspiraven a una societat que assegurés un repartiment més equitatiu de la riquesa. Creien en una moral col·lectiva, fonamentada en la solidaritat, que concordés l’interès general amb l’interès individual i el progrés social amb el benefici. Aquests primers socialistes estaven convençuts que la societat es podria transformar pacíficament, eren hostils a la violència i confiaven difondre el seu pensament amb la virtut i l’exemple.

A França, Henri de Saint-Simon, que va ser l’inspirador de les cooperatives obreres i encarnava el prototip d’esperit il·lustrat creatiu i visionari, com a un dels primers teòrics de la societat industrial va imaginar una societat dirigida per allò que va denominar com la “classe industriosa”.

Henri_de_Saint-simon.jpg

Saint-Simon

El filòsof i economista francès Charles Fourier, pare del cooperativisme i crític ferotge del capitalisme de la seva època, somiava amb una societat harmoniosa en què homes, dones i nens, agrupats en “falansteris” ho compartissin tot. Va afirmar que “el grau d’emancipació de la dona en una societat és el baròmetre general pel qual es mesura l’emancipació general”.

Hw-fourier.jpg

Charles Fourier

El filòsof Étienne Cabet va publicar la seva obra Viatge a Icària el 1842, que tindria una gran influència en el moviment socialista i especialment entre els anarquistes que intentarien portar a termes les seves idees en “colònies modèliques”. El propi Cabet va experimentar la seva idea a Texas, però aquesta seria un fracàs per les disputes internes.

Etienne Cabet.jpg

Étienne Cabet

El polític i historiador de la Revolució francesa Louis Blanc va proposar la creació de tallers cooperatius, erigits i finançats per l’Estat, i la instauració del sufragi universal, per tal de suprimir la producció capitalista i assegurar el dret dels obrers al treball. Exigia la igualtat de salaris i la unió dels interessos personals per a assolir el bé comú.

Louis_Blanc.jpg

Louis Blanc

Finalment, Robert Owen, propietari d’una fàbrica tèxtil “modèlica” a Escòcia, la New Lanark, en la qual vivien els treballadors amb la família en un ambient sa i eficient (amb cases dignes, escoles, teatre, hospital, etc.), va organitzar els 1.000 obrers d’aquesta en cooperatives per substituir les figures de l’amo i del salari. el seu pensament evoluciona partint de la filantropia empresarial, passant per un socialisme de caràcter utòpic denominat owenisme, que culminaria en el messianisme social.

Robert_Owen.png

Robert Owen

Aquests projectes, que pel seu utopisme van suscitar la ironia de bona part dels seus contemporanis, van quedar-se, en la majoria dels casos, en simples especulacions intel·lectuals sense una experiència pràctica. Però, tot i el seu idealisme, el socialisme utòpic va mostrar-se imaginatiu i innovador. Corresponia més a un estat d’ànim i a un rebuig de la misèria del nou sistema econòmic que a una doctrina de canvi social. A mesura que els temps passaren, altres plantejaments teòrics (el marxisme i l’anarquisme) substituirien els ideals utòpics.

Del ludisme a la formació de sindicats i les primeres formulacions polítiques del moviment obrer

divendres, 19/11/2010

Els governs i els parlaments, elegits només per aquells que gaudien d’un cert grau de riquesa, van ignorar la penosa situació dels treballadors durant gairebé mig segle. Serien els propis treballadors els que crearien les primeres organitzacions i reivindicarien les primeres mesures per intentar pal·liar les enormes injustícies derivades de la implantació del capitalisme industrial.

El maquinisme va comportar molt aviat el deteriorament de les condicions de vida dels obrers i, en principi, va deixar-ne molts sense feina. De les 800.000 persones que el 1800 treballaven als telers manuals d’Anglaterra, el 1834 només n’hi quedaven 200.000. És per això que a les primeres dècades del segle van produir-se molts aixecaments d’obrers i de pagesos que protestaven contra la introducció de les màquines i la generalització del sistema fabril. L’existència de lleis antiassociatives –per exemple, les Combination Acts angleses o la llei Le Chapelier francesa– impedia qualsevol associació legal dels treballadors per defensar els seus interessos i condemnava els treballadors a un tipus de revolta espontània i desorganitzada.

Generalment, la seva acció es dirigiria contra els instruments de producció (les màquines de les fàbriques), que consideraven responsables de l’atur o de la davallada dels salaris, o contra els amos i l’Estat que els protegia. Aquestes primeres formes de resistència obrera al maquinisme van rebre el nom de ludisme ja que tenien el seu origen en el nom d’un personatge anglès mític: el capità Nedd Lud.

incendi fabrica bonaplata.jpgLa lluita contra la màquina va esdevenir una manera de defensar el lloc de treball i també una manera d’intimidar els empresaris en els moments de conflicte laboral i s’estendria per Europa en les primeres dècades del segle XIX. Així, a Gran Bretanya es produirien quatre grans onades ludistes entre 1811 i 1816. A Espanya, per exemple, van esclatar revoltes ludistes a molts llocs (Andalusia, València, Catalunya), però els fets més coneguts són la revolta d’Alcoi de 1820 i la crema del vapor Bonaplata a Barcelona el 1835 enmig del moviment de les Bullangues.

Ben aviat, però, els obrers van adonar-se de que formaven una classe social diferent, amb uns problemes comuns i uns objectius propis que donaven peu a la necessitat de crear unes organitzacions pròpies, independents dels grups burgesos, formades exclusivament per treballadors. D’aquesta manera, i per defensar els seus interessos, per primer cop es crearien organitzacions estables de treballadors, no mobilitzacions puntuals més o menys violentes com a l’època anterior.

Ara sorgirien organitzacions que es dotarien d’instruments per a la lluita permanent en defensa dels seus drets. A més, va començar a formular-se una alternativa a la societat capitalista burgesa amb uns ideals contraposats, basats en els desitjos i en l’experiència de la classe treballadora: el cooperativisme davant de la competència i el col·lectivisme davant de l’individualisme burgès. Ja no era una lluita desigual entre el pobre i el ric, sinó l’enfrontament entre dues concepcions econòmico-socials, la dels treballadors i la dels propietaris.

ludismo.jpgEl primer tipus d’organització obrera seria l’associació o societat de socors mutus, sovint clandestina, que prenia com a model el model adoptat pels treballadors anglesos des de finals del segle XVIII. Actuaven com a societats de resistència i, molts cops, provenien d’antigues formes de protecció dels artesans per oficis: ajudaven els treballadors en cas de malaltia o atur i van organitzar les primeres vagues gràcies al cobrament de quotes que permetien crear caixes de resistència.

Va ser a Gran Bretanya, a partir de la derogació de les lleis antiassociatives (1825) quan el sindicalisme va fer el seu gran pas endavant. Els obrers es van agrupar en organitzacions per oficis que van anar transformant-se en Trade Unions (unions d’oficis). La més important d’aquestes “trades” seria el Gran Sindicat General de Filadors (1829), dirigit per John Doherty, que va obrir el camí a la proliferació de nombrosos sindicats. Per adherir-s’hi calia pagar una cotització elevada, la qual cosa reduïa l’accés a una minoria de treballadors altament qualificats. El 1834, sota la direcció de Robert Owen, va produir-se la unió dels diversos sindicats d’ofici, formant la Great Trade Union que ràpidament va tenir més de mig milió de treballadors afiliats.

A França, el sindicalisme va iniciar la seva expansió a la dècada de 1830, sobretot arran de les grans vagues produïdes a París i Lió, que culminarien el 1843 amb la formació de la Unió Obrera. A Espanya, el primer sindicat naixia el 1840 i va ser l’Associació de Teixidors de Barcelona, que va arribar a tenir 4.000 afiliats d’un cens laboral de 16.500, encara que el més important d’aquest període seria Les Tres Classes del Vapor, sindicat que agruparia la majoria dels obrers industrials de Catalunya.

D’altra banda, a la primera meitat del segle XIX el moviment obrer encara era massa feble i poc organitzar com per comptar amb partits polítics propis. Així, l’obrerisme apareixia al costat de radicals, demòcrates o republicans. Seria a Gran Bretanya on, per primer cop, el moviment obrer va perdre la iniciativa d’organitzar-se al voltant d’un projecte polític propi: el cartisme.

ChartistRiot.jpg

En la configuració d’aquest moviment va tenir un paper important l’experiència de les Trade Unions. Els empresaris britànics van negar-se ben aviat a donar feina a tots els afiliats i dirigents d’aquest sindicat, de manera que els sindicalistes van veure’s forçats a passar a una mena de clandestinitat. Immediatament, el govern va actuar contra ells acusant-los de ser una societat secreta. En pocs mesos les Trade Unions van enfonsar-se i només els obrers qualificats, sense problemes per trobar feina, van mantenir-se al voltant del sindicat. A partir d’aquests fets, els obrers van arribar a la conclusió que calia canviar el marc legal per poder canviar les relacions laborals.

El 1836 un grup d’obrers britànics fundava la Working Men’s Assotiation, que el 1838 publicava la Carta del Poble. Els cartistes reclamaven el sufragi universal, secret i idèntic per a tots els homes, idèntica divisió dels districtes lectorals (per posar fi al predomini dels districtes rurals davant dels urbans), sou pels diputats, la immunitat parlamentària i altres mesures destinades a iniciar la democratització de la societat britànica. Aquestes peticions van presentar-se a la Cambra dels Comuns i van anar acompanyades de vagues i manifestacions a les ciutats industrials. El 1842 es creava una Associació Nacional de la Carta, dirigida per Feargus O’Connor, que pot considerar-se com el primer partit dels treballadors. Tot i no aconseguir tots els seus objectius, el cartisme va forçar una reducció de la jornada laboral (primerament a dotze hores, i desprès a deu) i la mobilització i la conscienciació política d’àmplies capes de treballadors.

La formació del proletariat i les seves condicions de vida i treball

dijous, 18/11/2010

El procés de revolució liberal burgesa va transformar les relacions socials perquè va suprimir els privilegis i va igualar tots els homes davant la llei i la fiscalitat. D’aquesta manera va sorgir un nou Estat basat en l’existència d’individus jurídicament lliures i iguals davant de la llei. La desaparició dels privilegis d’origen feudal i de les categories jurídiques estamentals va provocar l’aparició d’enfrontaments de classe que van manifestar-se especialment en el terreny econòmic.

Des del segle XIX la principal diferència entre les persones seria la riquesa. El poder econòmic va esdevenir la categoria bàsica de definició social i va organitzar la societat en dos grups contra posats: la burgesia (posseïdora dels mitjans de producció) i el proletariat (força de treball). Sorgia així un nou tipus de conflicte social, un conflicte de classes, que posava l’accent, més que no pas en la lluita per les llibertats polítiques (que també), en la lluita per la igualtat social.

fabrica.jpgLa revolució industrial va provocar, en molts casos, un empitjorament de les condicions de vida dels treballadors. Les masses d’homes, de dones i d’infants que van abandonar el camp per anar cap a les grans ciutats industrials van haver de deixar els seus vells hàbits de vida i es van veure obligats a assumir-ne uns altres, que als primers temps eren més durs per a ells i, sobretot, diferents i desconeguts.

Si bé és cert que la vida al camp no havia estat mai excessivament bona, sens dubte tenia un ritme molt més humà. Per exemple, molts dies a l’hivern no es podia treballar, les hores de sol eren poques durant molts mesos de l’any i les famílies podien tenir un descans. Així mateix, les festes religioses, les fires i els mercats permetien un temps de descans i uns hàbits de sociabilitat que la nova societat industrial faria desaparèixer. Les formes de vida pageses tenien el seu propi ritme de treball; en la família els homes, les dones, el nens i els ancians ocupaven un lloc definit; i existia una tradició i una cultura pròpia del món rural que era l’única que coneixien.

A la ciutat tot això no hi era. La família va transformar-se profundament, i el vell grup familiar ampli (avis, pares, fills, nets, oncles, cosins, etc.) propi del camp i de les tasques agrícoles va anar donant pas cap a la família nuclear (pares i fills), l’única que permetien els petits habitatges i els escassos salaris industrials. Els ingressos eren tan baixos que tots els membres havien de treballar de seguida que podien: nens i vells van esdevenir una càrrega, boques de més per alimentar. Els fills, que ara ja no podien fer petites feines auxiliars com feien al camp, calia enviar-los a treballar a les fàbriques per alimentar-los.

Les velles relacions veïnals i familiars van desaparèixer, els ritmes de treball industrial ja no distingien entre l’estiu i l’hivern, i el rellotge i les sirenes de les fàbriques imposarien uns hàbits de regularitat i puntualitat desconeguts per ells fins aleshores. Finalment, tots els seus coneixements i referents culturals provenien del món rural, per tant, durant una bona etapa els nous proletaris industrials conviurien amb el desconcert per adaptar-se a una nova i difícil forma de treballar, de viure i de relacionar-se.

revolució industrial.jpgAixí, d’aquestes masses pageses desplaçades cap a les fàbriques que es multiplicaven amb la industrialització va néixer l’obrer assalariat: el proletari, aquell que només posseïa la seva força de treball i la seva descendència. El maquinisme va fer desaparèixer lentament la figura de l’artesà que dominava tot el procés de fabricació d’un producte i que, molts cops, venia el fruit del seu propi treball. La divisió del treball imposada arran de la revolució industrial va fer que cada obrer participés d’una petita part del procés productiu. Ja no es necessitava ni una gran especialització ni una habilitat o força singulars. Els assalariats van esdevenir la força de treball necessària per moure màquines o manipular objectes que es comprava, per la seva abundància, a baix preu.

Segons els defensors teòrics del liberalisme econòmic, el creixement de la producció havia de portar riquesa i benestar per a tothom. En realitat, però, mentre que alguns van enriquir-se i van millorar molt el seu nivell de vida tant material com cultural, masses immenses de proletaris van ser obligats a viure en condicions infrahumanes. El desig d’obtenir el màxim benefici i de dur a terme una gran acumulació de capital per part dels empresaris va comportar no sol que hi hagués uns salaris baixos pels obrers assalariats, sinó també unes pèssimes condicions de treball.

movobrero.jpg

A les fàbriques es treballaria fins al límit de l’esgotament físic, durant hores i hores (12-16 hores diàries), en unes condicions ambientals terribles, amb sorolls i fums asfixiants i cap tipus de condició higiènica. Més terrible encara era la vida dels miners del carbó, ficats en galeries estretes, sense veure la llum del sol, amb el perill constant dels enderrocaments i les explosions de gas grisú.

La vida esdevenia un seguit de feina a canvi d’uns salaris que només permetien la subsistència, si és que ho permetien. A més, es cobrava per jornada treballada o per feines a preu fet, per tant, si no hi havia feina, es feia festa o s’estava malalt, no hi havia salari. Era un fet corrent que nens i dones treballessin per completar els minsos salaris, tant a les fàbriques com a les mines amb uns salaris inferiors als dels homes –per exemple, a Anglaterra el sou dels nens equivalia a un 10% del dels homes, i el de les dones al voltant del 40%–.

taller.jpg

D’altra banda, la disciplina laboral era molt dura dins la fàbrica i no existia cap tipus de legislació que fixés les condicions de feina: els obrers podien ser acomiadats en el moment en que l’amo ho desitgés i els càstigs i les penalitzacions eren freqüents. La moral burgesa imperant en el segle XIX veia als treballadors com uns mandrosos, considerava l’oci com un vici (el dels obrers, no el seu, és clar) i va elevar a virtuts gairebé sacralitzades la disciplina, la puntualitat i el treball fins a l’extenuació.

Al començament de la industrialització no hi havia cap mena de legislació laboral que regulés les mínimes condicions de treball o que garantís alguna protecció en el cas de malaltia o accident. L’Estat no donava cap protecció als obrers i tan sols intervenia quan l’ordre públic estava amenaçat per les vagues o els conflictes laborals. Les primeres lleis reguladores del treball no s’introduirien fins a 1833 quan Gran Bretanya amb la promulgació de la “Factory Bill”, va introduir una legislació que regulava la inspecció sobre les condicions de treball a la indústria tèxtil anglesa.

Quan els treballadors plegaven de la feina la vida no millorava. La majoria dels obrers provenien del medi rural i havien emigrat a les ciutats industrials a la recerca de feina, fet que els va portar a instal·lar-se en barris que no tenien les condicions necessàries de salubritat i higiene.

habitatges-obrer-burges.JPG

Els habitatges obrers eren molt petits i fins a deu o dotze persones podien amuntegar-se en habitacions insalubres. A més, els carrers on es trobaven no estaven asfaltats, eren plens de fang i no comptaven amb serveis higiènics, clavegueram, ni aigua potable. Les pèssimes condicions higièniques, la fatiga, les malalties derivades de la feina, la desnutrició o les epidèmies de còlera, posaven fi aviat a la vida de les famílies obreres ja que s’estenien amb gran rapidesa.

A l’arribar als 40 o 50 anys els obrers ja eren vells (si hi arribaven). En moltes ocasions, l’alcohol era l’únic paradís permès pels treballadors, l’única manera de fugir de la crua realitat. L’alcoholisme va estendre’s ràpidament en el segle XIX, i amb ell noves misèries, drames familiars, pèrdua del treball i famílies desfetes.

La crítica leninista al revisionisme

dimecres, 3/11/2010

En el tombant de segle, a l’esquerra socialista va aparèixer una ala revolucionària minoritària que criticava els objectius reformistes de la majoria dels socialistes i creia en la revolució proletària com a únic mitjà per assolir els objectius de la societat socialista. Els principals dirigents d’aquest sector van ser Rosa Luxemburg a Alemanya i Lenin a Rússia, encara que les seves posicions no eren totalment coincidents. La primera escissió d’aquesta ala esquerrana dels partits socialistes tindria lloc a Rússia, el 1903, amb el fraccionament del partit en dos blocs: bolxevics (revolucionaris) i menxevics (socialdemòcrates).

Extracte de El nostre programa de Lenin (1903):

Lenin.jpgLa doctrina de Marx va establir les veritables tasques d’un partit socialista revolucionari. Els socialistes no hem de participar en conciliàbuls de plans de reestructuració de la societat ni ens hem d’ocupar de predicar als capitalistes i als seus acòlits la necessitat de millorar la situació dels obrers. Els socialistes hem d’organitzar la lluita de classes del proletariat i dirigir aquesta lluita, que té com a objectiu final la conquesta del poder polític per part del proletariat i l’organització de la societat comunista.

I ara ens preguntem:

Què han aportat de nou a aquesta doctrina els renovadors que han fet tant d’escàndol reunint-se al voltant del socialista alemany Bernstein? Res de res; us ho puc ben assegurar. No han fet ni un pas en la ciència que ens van deixar Marx i Engels […]. No han fet altra cosa que replegar-se […] i predicar al proletariat, en comptes de la doctrina de la lluita, la de les concessions als enemics del proletariat […].

Bernstein i el revisionisme socialista

dimecres, 3/11/2010

Cap a 1890 va esclatar en el si del socialisme una gran polèmica entorn del sorgiment de dues tendències polítiques enfrontades per aplicar un caràcter revolucionari o reformista en els partits socialistes.

El centre del debat va ser el SPD alemany, una fracció important del qual, desprès de fer crítica de les doctrines de Marx, va renegar en part del caràcter revolucionari del socialisme per defensar un programa de caràcter netament reformista. La composició interna del partit, que creixia no solament entre els obrers, sinó també entre les classes mitjanes, va fer possible aquest gir cap a l’abandonament del radicalisme. A més, la mateixa pràctica parlamentària va aproximar la socialdemocràcia alemanya cap als partits burgesos, amb els quals havien signat acords i coalicions, integrant-se cada cop més en el sistema liberal parlamentari. El control per part dels socialistes d’un sector important de l’administració local els portaria a una experiència de la gestió pública directa que contribuiria a accentuar el seu pragmatisme polític.

L’alemany Eduard Bernstein, a la seva obra Les premisses del socialisme, va establir les bases de la posició revisionista, fonamentant les seves crítiques en el desenvolupament sense precedents que el capitalisme havia tingut des de 1895 i en la constatació, almenys entre els obrers especialitzats, de la millora del nivell de vida, fet que desmentia algunes de les tesis de Marx sobre la creixent pauperització del proletariat. Bernstein considerava que el nivell de vida del proletariat anava millorant i que la participació obrera en les institucions polítiques havia iniciat una democratització del sistema que havia permès, a la seva vegada, aconseguir reformes socials.

Carta d’Eduard Bernstein adreçada al Congrés de Stuttgart del PSDA (1898):

Bernstein.jpg[…] Malgrat els progressos considerables que la classe obrera ha fet des del punt de vista intel·lectual, polític i econòmic, jo no la considero pas encara prou avançada per exercir el poder polític […].

La hipòtesi de l’evolució de la societat moderna, exposada al Manifest Comunista, era exacta en allò que caracteritzava les tendències generals d’aquesta evolució. Però era errònia en l’avaluació del temps necessari per a aquesta evolució.

L’agreujament de la situació econòmica no s’ha fet com el Manifest havia previst […], el nombre de posseïdors no ha disminuït, sinó que ha crescut. Les classes mitjanes han modificat el seu caràcter, però no han desaparegut de l’escala social […]. Hem de prendre els obrers tal com són. Ni han caigut en el pauperisme de manera tan general com preveia el Manifest, ni són tan exempts de prejudicis i de defectes com voldrien fer creure els seus admiradors.

La concentració de la producció no s’efectua arreu amb la mateixa força i rapidesa. En el domini polític, a poc a poc van desapareixent els privilegis de la burgesia capitalista davant el progrés de les institucions democràtiques. Sota la influència d’aquestes institucions i de la pressió del moviment obrer, ha començat una empenta social contra les tendències explotadores del capital.

Estic absolutament convençut […] que el deure actual de la socialdemocràcia és lluitar pels drets polítics i econòmics dels obrers i per totes les reformes de l’Estat que permetin elevar la classe obrera i transformar la institució de l’Estat en un sentit democràtic.