Arxiu de la categoria ‘04. Restauració, nacionalisme i revolucions liberals’

Lord Byron

dimarts, 18/03/2014

George Gordon Byron (1788-1824), conegut com a Lord Byron per la seva procedència aristocràtica, va fer de la seva vida un mite del romanticisme. És més, la seva vida de dandi, aventurer, extravagant, melancòlic i transgressor ha tingut tanta o més influència que la seva obra a l’hora de crear el mite Byron.

Lord_Byron_coloured_drawing.png

Nascut a Londres, va heretar el títol nobiliari familiar amb només deu anys. L’absència del pare (que va abandonar la seva família després de dilapidar la fortuna familiar) i una coixesa congènita van marcar la seva infantesa. Va assistir a Harrow i Cambridge, va ocupar el seu escó a la Cambra dels Lords amb vint-i-un anys i va marxar a realitzar el seu Grand Tour per Europa.

El seu caràcter llibertí i cínic van crear-li una aureola satànica i maleïda en el Londres del seu temps. Va relacionar-se amb la societat més selecta de la ciutat i va aprofitar-ho per establir nombroses aventures sexuals il·lícites, inclosa la dona del primer ministre i una germanastra. Objecte de tota mena d’escàndols sexuals, va casar-se el 1813, però la seva esposa va abandonar-lo mesos després. Byron, cínic com cap altre, va retreure-li que tacava el seu honor amb aquesta fugida. I ell també va fugir.

Mai més va retornar a Anglaterra. Va pelegrinar per Europa (Itàlia, Portugal, Espanya, Grècia, Turquia), tot mantenint el seu estil de vida i acompanyat dels escàndols sexuals més diversos. El 1823, amb l’esclat de la guerra d’independència de Grècia, Byron va recolzar els rebels grecs contra els turcs. Va finançar els independentistes i va formar un exèrcit per envair Grècia. Guerrer homèric del segle XIX, va morir allí, afectat per la pesta, amb només trenta-sis anys.

Lord_Byron_on_his_Death-bed_c._1826.jpg

Lord Byron dóna vida en els seus poemes a personatges rebels, a través dels quals, amb un estil eloqüent i apassionat, mostra el seu menyspreu per la societat, el seu cansament respecte de la vida i un profund escepticisme.

En la Peregrinació del Childe Harold relata les experiències dels seus viatges; Caïm és una interpretació anticristiana de la creació i l’aparició del mal a la terra; i Don Joan és una recreació inacabada del mite del seductor. En aquestes obre Byron perfila el que avui coneixem com heroi byronià: un personatge arrogant i cínic, enemic i transgressor de les normes i les convencions socials, seductor, misteriós, autodestructiu…Combinant magistralment idealisme i paròdia.

El naixement de la dreta radical en el segle XIX

divendres, 21/01/2011

El concepte d’allò que políticament signifiquen dreta i esquerra neix amb la Revolució francesa. A la primera Assemblea Nacional de l’octubre de 1789, quan aquesta va traslladar-se a la sala de reunions de les Tulleries, els diputats d’ideologia més moderada van agrupar-se a la dreta de la presidència. Per contra, els partidaris de les reformes radicals van col·locar-se a l’esquerra. Així es passava d’una organització de l’espai basada en el fet de pertànyer a cadascun dels estaments (clergat, noblesa o Tercer Estat) a una altra basada en les actituds i les idees polítiques.

Fins aleshores el terme dreta havia tingut sempre un valor positiu, i fins i tot era emprat en el llenguatge religiós (la gent que fos bona en vida acabaria a la dreta de Déu en el dia del Judici Final). Tanmateix, com que els partidaris de les idees més avançades de la Revolució van situar-se als seients de l’esquerra, això va possibilitar que, a partir del segle XIX, per a les persones de posicions polítiques més progressistes, l’esquerra s’identifiqués amb un valor positiu.

assemblea nacional.jpg

En qualsevol cas, tant la dreta com l’esquerra són molt més que meres opcions polítiques: són una cultura, és a dir, un conjunt complex de tradicions, de percepcions de la realitat, de formes d’identitat com a grup… Així, la dreta política des dels seus orígens es fonamenta en una defensa de la desigualtat originària i inevitable dels individus, i en el caràcter beneficiós per a la societat de mantenir aquesta desigualtat natural en termes de desigualtat social i econòmica.

No cal dir, que aquest punt de sortida no exclou que existeixin sectors de la dreta que mantinguin posicions favorables a l’acció dels poders públics en la correcció, o com a mínim l’apaivagament, de les formes més dures de pobresa i marginació. El què és important és destacar el caràcter positiu que la dreta dóna a l’existència de les desigualtats entre els individus. I dins de la dreta política podem distingir dos grans grups: la dreta moderada i la dreta radical o extrema (també anomenada ultradreta).

La dreta moderada és aquella que al llarg del segle XIX va anar assumint valors de tolerància respecte a la pluralitat política i de pensament i va adaptar-se a la imposició dels principis de la Revolució francesa, tot i matisar-los en favor de les idees favorables a l’individualisme enfront dels principis més propers a la solidaritat i la igualtat que defensaven les esquerres.

D’altra banda, en els inicis del món contemporani, l’opció política que anomenem dreta radical o extrema dreta implicava la negativa a l’acceptació dels valors culturals associats amb les revolucions liberals i, especialment, amb la Revolució francesa, tot rebutjant els principis que es concretaven en la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà de 1789. Així, la dreta radical es presentava contrària a la igualtat de les persones, a la participació del poble en la construcció del poder polític a través d’un govern escollit per la nació, a la llibertat de pensament, d’associació, de manifestació, de publicació d’idees… És a dir, encarnava la contrarevolució.

declaracio-drets-home-ciutada-1789.jpg

Els moviments contrarevolucionaris de la darreria del segle XVIII i una bona part del segle XIX es basaven en la inversió dels principis inspiradors de la dels Drets de l’Home i del Ciutadà de 1789, tot defensant la desigualtat natural entre les persones, l’existència d’una jerarquia que reflectia la voluntat de Déu, i el poder absolut del rei en contra del principi de la sobirania nacional i del govern representatiu.

Així, autors legitimistes com ara Joseph de Maistre o Louis de Bonald van plantejar a la mateixa França, un cop restaurada la monarquia absoluta a la segona dècada del segle XIX, que els principis sota els quals s’havia organitzat la societat de l’Antic Règim eren immutables, defensant la desigualtat social i una aliança entre l’Església i l’Estat per a garantir els drets legítims dels monarques absoluts de l’Antic Règim.

maistre.jpg

Joseph de Maistre

bonald.jpg

Louis de Bonald

Però no només la noblesa i el clergat van participar del pensament de la dreta radical, també van existir sectors populars, influenciats pels aristòcrates, que van defensar, molts cops amb les armes a les mans, el retorn al món ordenat d’acord amb el sistema previ a les revolucions que al llarg del vuit-cents van anar imposant el sistema liberal arreu de l’Europa occidental. Un bon exemple d’això el trobem en el carlisme, identificat per molts dels seus seguidors amb el retorn a un món idíl·lic, sense els canvis trasbalsadors que van suposar les idees i les transformacions socials derivades de la Il·lustració i la industrialització.

El segle XIX normalment és identificat com un període de confiança absoluta en la raó, en el coneixement derivat de la capacitat de l’ésser humà per arribar a ser capaç de comprendre empíricament el principi de les coses que l’envoltaven, de la reducció de tot a través de la ciència positiva, sempre quantificable, i a la capacitat de fer previsions de qualsevol cosa, inclús de les relacions socials. I en bona part és així, però aquesta és només la història dels grans pensadors i dels dirigents polítics dominants.

D’aquesta manera, al costat dels grans principis racionalistes que van inspirar la gran cultura dominant del segle XIX, també van sorgir moviments artístics, literaris i de cultura popular que van expressar el valor superior de les emocions i una forma sentimental d’aproximar-se i entendre la realitat. El romanticisme i la revalorització de determinades formes de l’art popular o folklòric són algunes de les manifestacions d’aquesta manera d’aproximar-se a la comprensió de l’ordre social i natural a través d’uns mecanismes allunyats del racionalisme pur. I és en elles on la dreta radical s’instal·laria com a font per nodrir el seu imaginari.

El romanticisme

dimecres, 22/12/2010

Des de començaments del segle XIX va escampar-se per Europa un important moviment artístic caracteritzat per l’amor a la llibertat, l’exaltació de l’individu, la defensa dels sentiments i el gust per la natura i les cultures populars. Paral·lelament, les guerres napoleòniques van afavorir un nou contacte amb les cultures orientals (Egipte, Índia), que va començar a influir en una cultura europea en la qual els moviments revolucionaris havien renovat en profunditat les idees i les maneres de viure, renovació que es va reflectir en un nou corrent artístic, el romanticisme, que va afectar totes les arts i va tenir aquestes característiques:

a. Al contrari que el neoclassicisme, el romanticisme rebutjava la raó i els gustos clàssics. En canvi, va revaloritzar l’expressió dels sentiments i la passió, així com de l’exaltació de l’individu. Els romàntics s’inspiraven en el dolor, la soledat, la tristesa, la malencolia… en definitiva, en una profunda insatisfacció amb el seu món. A la vegada, els romàntics van establir una actitud positiva davant la naturalesa que els portaria a establir-hi una proximitat afectiva.

b. Amb el romanticisme es va imposar una nova visió del món i de l’ésser humà que implicava la supremacia de la imaginació, la fantasia, la necessitat de fugir i la creativitat sobre el món acadèmic. És a dir, el creador romàntic estava marcat per un esperit de rebel·lia que el portava a reclamar més llibertat enfront de les normes acadèmiques.

c. El romanticisme buscava la inspiració en l’edat mitjana i no en l’època clàssica, perquè era en aquell temps on situaven l’origen històric dels pobles europeus i on buscaven les seves arrels culturals i lingüístiques. És per això que es va posar de moda la novel·la històrica d’ambient medieval i que en l’arquitectura es van recuperar les formes gòtiques, donant lloc al neogòtic. També en aquesta estreta relació amb l’historicisme trobem la relació que vincularia el romanticisme amb els moviments nacionalistes.

L’arquitectura del romanticisme va caracteritzar-se pel gust pels temes medievals donant lloc a una arquitectura historicista. Així, es van construir edificis inspirats en els estils orientals bizantí i islàmic, com ara el Pavelló Reial de Brighton, i en els estils medievals romànic i gòtic, com el Parlament de Londres o l’església votiva de Viena.

Pavelló Reial de Brighton.jpg

Pavelló Reial de Brighton

ParliamentFromLondon.jpg

Parlament de Londres

wien-votivkirche.jpg

Església votiva de Viena

En pintura, els autors romàntics van mostrar interès per reflectir els valors de l’època en uns quadres que es representaven amb molt moviment, fent servir colors brillants que omplien de llum les obres, representant paisatges violents i plens de contrastos, i expressant sentiments extrems i apassionats, sovint inspirats en temes orientals.

Un dels temes capitals de la pintura romàntica va ser l’històrico-al·legòric. És el cas, per exemple, de La Llibertat Guiant el Poble de Delacroix. Aquest pintor va pintar la tela per a celebrar la Revolució francesa de 1830, un cant a la revolta parisenca que és una mostra dels compromís dels artistes romàntics amb els esdeveniments històrics del seu temps. El quadre representa la llibertat (figura al·legòrica) que, onejant la bandera (un altre element simbòlic que agermana tots els francesos), fa avançar el poble i, al voltant de l’obra, Delacroix va escriure al seu germà: “He pintat un tema modern, una barricada, i si no he lluitat per la pàtria, almenys pintaré per a ella. Això m’ha posat d’un humor immillorable”.

delacroix-llibertat-guiant-el-poble.jpg

La Llibertat Guiant el Poble, obra d'Eugène Delacroix

D’entre els pintors romàntics destaca l’obra dels francesos Eugène Delacroix (La Llibertat Guiant el Poble, Dones d’Alger i La Matança de Quios) i Théodore Géricault (Rai de la Medusa, on s’exalça el moviment tant de les persones com de les forces de la natura), de l’alemany  Caspar David Friedrich (Viatger davant d’un mar de boira), del paisatgista britànic Turner (Pluja, vapor i velocitat) i de l’espanyol Federico de Madrazo, autor d’excel·lents retrats (La comtessa de Vilches). A Catalunya destaca l’obra de Claudi Lorenzale amb pintures d’escenes històriques (Mort de Guifré el Pelós).

algerian.jpe

Dones d’Alger, obra d'Eugène Delacroix

eugene-delacroix_scenes-from-the-massacre-at-chios.jpg

La Matança de Quios, obra d'Eugène Delacroix

Théodore_Géricault_-_Le_Radeau_de_la_Méduse.jpg

Rai de la Medusa, obra de Théodore Géricault

wanderer-above-the-mists-friedrich.jpg

Viatger davant d’un mar de boira, obra de Caspar David Friedrich

turner_rain.JPG

Pluja, vapor i velocitat, obra de Joseph Mallord William Turner

La condesa de Vilches.jpg

La comtessa de Vilches, obra de Federico de Madrazo

Lorenzale_-_Creació_de_l'escut_de_Barcelona.jpg

Mort de Guifré el Pelós, obra de Claudi Lorenzale

La literatura va ser un altre dels principals vehicles d’expressió dels ideals del romanticisme, sobretot en el camp de la poesia on van destacar autors com ara Lord Byron, John Keats, Giacomo Leopardi o Friedrich Schiller. L’alemany Goethe va destacar en poesia, narrativa i drama; el britànic Walter Scott per les seves novel·les històriques; i el francès Victor Hugo va arribar als cims més alts del drama romàntic amb Els Miserables (1862). A Espanya cal destacar l’obra de Mariano José de Larra (a més dels seus articles crítics va practicar la novel·la històrica amb El doncel de don Enrique el Doliente), José de Espronceda (El estudiante de Salamanca), José Zorrila (Don Juan Tenorio) i Gustavo Adolfo Bécquer (Rimas y Leyendas). A Catalunya el romanticisme va veure’s reflectit en la Renaixença.

becquer.jpg

Gustavo Adolfo Bécquer

Tot i això, possiblement, va ser en el camp de la música, on els sentiments romàtics van trobar el seu millor mitjà d’expressió. Així, l’obra de Beethoven va suposar la ruptura entre el classicisme i el romanticisme, i les composicions de compositors com Brahms, Schumann, Schubert i Chopin ja es consideren plenament romàntiques. Però, a més dels sentiments propis dels herois romàntics, compositors om Verdi o Wagner van saber reflectir el naixement de l’esperit nacional en les seves òperes.

Stieler, Joseph Karl: Beethoven mit der Missa solemnis Ölgemälde, 1819

Ludwig van Beethoven

L’heroi romàntic turmentat del segle XIX

dimecres, 17/11/2010

L’heroi romàntic era un ésser turmentat i insatisfet, devorat per allò que els historiadors de la cultura han anomenat el “mal del segle”, és a dir, una barreja de malenconia i desencantament. Aquest estat d’ànim va fer que predominessin la fantasia, la creativitat i la imaginació. Aquest fragment de l’obra Els sofriments del jove Werther (1774), de Goethe, ens dóna un bon exemple d’aquest heroi romàntic:

Sovint s’ha dit que la vida és un somni, i jo puc rebutjar de mi aquesta idea. Quan considero els estrets límits en els quals estan tancades les facultats actives i investigadores de l’home; quan veig que la meta dels nostres esforços consisteix a satisfer les nostres necessitats, que, al seu torn, només tendeixen a prolongar una existència efímera; que tota la nostra tranquil·litat sobre certs punts de les nostres investigacions no és res més que una resignació meditabunda, i que ens entretenim a esbossar perspectives enlluernadores i figures bigarrades en tots els murs que ens empresonen; tot això, Guillem, em fa emmudir.

Goethe.jpg

Johann Wolfgang von Goethe

Em reconcentro en mi mateix i hi trobo un món; però un món més poblat de pressentiments i desitjos obscurs que de realitats i forces vives. I aleshores tot trontolla davant dels meus sentits, i continuo pel món amb el meu somriure de fantasia.

La independència d’Hongria

dijous, 4/11/2010

Seria a Hongria on la primavera dels pobles de 1848 assoliria majors dimensions. El líder nacionalista Kossut, cap d’un partit democràtic i separatista, va aconseguir que la Dieta hongaresa votés la llibertat de premsa, l’abolició dels drets feudals, l’organització d’una guàrdia nacional hongaresa i la instauració d’un sistema parlamentari. Els hongaresos reclamarien una assemblea pròpia independent de l’Imperi i va formar-se un govern hongarès que es negaria a acceptar la coronació del nou emperador com a rei d’Hongria, declarant, en conseqüència, la independència. Àustria no acceptaria aquest desafiament separatista i seguidament esclataria el conflicte bèl·lic.

Extracte de la Declaració d’Independència d’Hongria (14 d’abril de 1849):

March15.jpgNosaltres, els representants legals de la nació hongaresa, amb aquesta declaració solemne donem a Hongria els seus drets imprescriptibles i la col·loquem de ple dret entre els Estats independents d’Europa.

Davant Déu i davant els homes proclamem que la casa dels Habsburg ha estat expulsada del tron. Ens considerem obligats moralment a exposar els motius d’aquesta resolució. Així, el món civilitzat sabrà per què la nació hongaresa ha arribat a aquest punt, no per passió revolucionària ni temeràriament, sinó perquè ja ha acabat la paciència […].

Els tres segles que els Habsburg han regnat sobre Hongria han estat nefastos. Cap membre d’aquesta dinastia no han cercat la força ni la glòria en la llibertat dels seus pobles. S’han dedicat, amb la força, a privar Hongria de la seva independència legal i de la seva llibertat constitucional i a confondre-la en una servitud comuna a totes les províncies de l’Imperi […]. Han tingut com a objectiu paralitzar les forces d’Hongria i posar obstacles al seu desenvolupament omplint-la de càrregues pesants.

El nacionalisme txec

dijous, 4/11/2010

En la Revolució de 1848, els txecs de Praga s’insurreccionarien i obtindrien la Carta de Bohèmia (constitució que els concedia autonomia), a més del reconeixement del txec com a llengua escolar i la igualtat de drets entre la població alemanya i txeca del seu territori.

Aquí tenim un exemple dels testimonis del nacionalisme txec en el marc de la primavera dels pobles. És un extracte de l’obra del nacionalista txec František Palacky, Història de Bohèmia, de 1852:

Tinc la convicció que els eslaus, és a dir, els russos, els polonesos, els txecs, els il·liris, etc. no formen una nació.

Una nacionalitat no es defineix només per qüestions de llengua, sinó que implica uns altres elements: els costums, la religió, la forma de govern. He de confessar que abans m’estimo més els magiars, que són enemics declarats dels txecs, que no pas els russos, que s’acosten a nosaltres per fer-nos el petó de Judes i només ens volen fer desaparèixer. Som txecs i desitgem continuar sent txecs. No ens volem convertir en alemanys, ni en magiars, ni en russos.

D’altra banda, una revista britànica del 1843 parlava així del nacionalisme txec descrivint la situació prèvia a la Revolució de 1848:

Un dia un bohemi va tenir davant meu un violent accés de còlera perquè acabava de llegir en un llibre alemany una frase que deia així: “Praga és una de les ciutats més boniques d’Alemanya” […].

Durant l’hivern de 1841 es van celebrar a Praga uns quants balls patriòtics; les sales de ball eren plenes de guarniments blancs i vermells, els colors nacionals de Bohèmia. Tots els assistents només havien de parlar la llengua bohèmia i, quan entraven, els mestres de cerimònies els anunciaven amb un dialecte d’aquesta llengua que uns quants anys enrere generalment era considerada com un dialecte dels pagesos […].

Actualment els patriotes bohemis estudien totes les llengües eslaves amb un entusiasme increïble.

Balanç de les Revolucions de 1848

divendres, 15/10/2010

Podem afirmar que la primavera dels pobles va fracassar ja que cap de les revolucions va obtenir els objectius inicials. De totes les revolucions que van esclatar el 1848 només la francesa i la del Piemont van aconseguir un èxit relatiu amb l’obtenció de constitucions de caràcter liberal. Tot i això, a França l’èxit esdevindria encara més relatiu al desembocar en una forma de govern autoritari: el Segon Imperi de Napoleó III.

Les altres revolucions van fracassar en l’obtenció de les fites proposades, però a poc a poc les monarquies autoritàries deixarien pas a règims constitucionals moderats que comptarien amb el vistiplau de la burgesia industrial, comercial i terratinent, veritable triomfadora del procés de revolucions liberals que va marcar la primera meitat del segle XIX.

rev48.png

Així, podem considerar que als territoris de l’Europa occidental les Revolucions de 1848 van comportar el sorgiment dels ideals democràtics (sufragi universal, sobirania popular, igualtat social, etc.) i a la vegada van comportar l’emergència de la classe treballadora com a força política. D’altra banda, a l’Europa central i oriental, la lluita de 1848 va ser essencialment anti-absolutista i contra la dominació de l’Imperi Austríac, per tant va donar pas a l’explosió nacionalista, tot i el seu fracàs.

Els motius del fracàs dels primers objectius revolucionaris van ser diversos. Per exemple, l’existència de diversos plantejaments dins dels diversos grups socials que integraven les forces revolucionàries. La burgesia volia participar més activament en el govern dels seus Estats, però no acceptaria una reforma social efectiva ja que aquesta perjudicaria els seus interessos econòmics.

La massa obrera industrial influïda pel socialisme utòpic no estava encara prou organitzada i no tindrà clar a través de quins mecanismes pot fer valer els seus drets. Finalment, la pagesia una vegada vegi abolida la servitud rural veurà amb recel una reforma social que a través d’un liberalisme exacerbat els podia privar de la propietat efectiva de la terra. La descoordinació d’objectius entre els tres actors principals de la revolució va produir una manca de força a l’hora d’establir unes noves normes de joc parlamentari i va facilitar la reacció imperial.

A més, la situació econòmica va millorar considerablement des de 1848. El fet que novament arribessin bones collites i la reducció del nombre d’aturats en el món urbà restaria força a les demandes dels primers moments de la revolució. A més, la marginació dels obrers de la revolució política, emprant-los només en els moments inicials com a força de xoc contra l’absolutisme, desmotivaria l’incipient moviment obrer, encara mancat d’estructures partidàries pròpies.

D’altra banda, la solidaritat entre les monarquies no constitucionals, que s’ajudarien amb la força dels seus exèrcits davant de unes forces revolucionàries descoordinades, combinada amb la manca de cap solidaritat i recolzament entre les forces nacionalistes de cada país ja que aquestes dissentien en objectius i fites finals.

El fracàs de les revolucions de 1848 comportaria una modificació sensible de les estratègies dels moviments nacionalistes. La idea d’una aixecament popular com a mitjà per a lluitar contra l’autoritat imperial va cedir el pas a una actitud més pragmàtica i de caràcter conservador que combinaria la via diplomàtica i política d’una banda i la militar de l’altra. Aquests serien els ingredients que caracteritzarien a la segona meitat del segle XIX els processos d’unificació italià i alemany.

La Revolució de 1848 a Alemanya

divendres, 15/10/2010

D’altra banda, als territoris de l’oest d’Alemanya, Estats independents però sotmesos a l’autoritat Àustria i Prússia, els esdeveniments de Praga i París, sumats a una greu crisi de manca d’aliments, també van comportar l’esclat d’una sèrie de revoltes liberals i nacionalistes.

El 31 de març, es celebrava a Heilderberg un “pre-parlament” que lluitaria per la reunió d’un parlament general que donés una nova Constitució a Alemanya. Paral·lelament, a Berlín, es produïen manifestacions d’estudiants, burgesos liberals i obrers durament reprimides per l’exèrcit. Tanmateix, davant de la situació, el rei Frederic Guillem IV de Prússia va prometre la reunió d’una Assemblea Nacional a Frankfurt per tal d’establir una constitució de caràcter liberal.

Maerz1848_berlin.jpg

Però a Frankfurt van enfrontar-se dos grans corrents oposats ideològics sota un denominador comú de nacionalisme exacerbat: d’una banda els burgesos liberals, partidaris d’una monarquia reformada, i de l’altra, els liberals demòcrates que exigien la formació d’una república federal.

József_Heicke23.jpg

A l’Assemblea Nacional prussiana va proposar-se la creació d’una sola cambra i l’alliberament de l’estat de servitud dels camperols. Els grans terratinents reaccionarien oposant-se aferrissadament a aquest programa polític liberal formant el seu propi partit. Finalment, pressionat per Rússia i Gran Bretanya –que temia la formació d’un nou Estat fort a Europa central que trenqués l’equilibri europeu–, el rei de Prússia Frederic Guillem IV va dissoldre, amb ajuda de l’exèrcit imperial austríac, l’Assemblea de Frankfurt i va restablir l’antic ordre.

La Revolució de 1848 a l’Imperi Austríac: la Primavera dels Pobles

dijous, 14/10/2010

A l’Imperi Austríac seria on els conflictes prenguessin un caràcter més nacionalista. L’emperador Ferran I faria dimitir el ministre Metternich, l’artífex de la Restauració, davant un seguit d’aldarulls protagonitzats pels joves burgesos de Viena, encoratjats per les notícies que arribaven de París. Els revolucionaris austríacs obtindrien, a més de la dimissió del canceller, la promesa d’una Constitució i de la llibertat de premsa. No contents amb aquestes cessions, els revoltats imposarien a l’emperador una assemblea constituent escollida per sufragi universal masculí.

Praha_Barricades_1848.jpg

La fugida de l’emperador animaria altres províncies de l’Imperi on l’ideal nacionalista romàntic havia fet fortuna a la revolta. Així, els txecs de Praga s’insurreccionarien i obtindrien la Carta de Bohèmia (constitució que els concedia autonomia), a més del reconeixement del txec com a llengua escolar i la igualtat de drets entre la població alemanya i txeca del seu territori.

Desprès de Viena i Praga, la revolta arribaria a Cracòvia, principal focus del nacionalisme polonès i a Croàcia on la Dieta, reunida a Zagreb, va reivindicar el dret a expressar-se en la llengua serbo-croata i va elaborar un programa autonomista.

Però, seria a Hongria on la revolta assoliria majors dimensions. El líder nacionalista Kossut, cap d’un partit democràtic i separatista, va aconseguir que la Dieta hongaresa votés la llibertat de premsa, l’abolició dels drets feudals, l’organització d’una guàrdia nacional hongaresa i la instauració d’un sistema parlamentari. Els hongaresos reclamarien una assemblea pròpia independent de l’Imperi i va formar-se un govern hongarès que es negaria a acceptar la coronació del nou emperador com a rei d’Hongria, declarant, en conseqüència, la independència. Àustria no acceptaria aquest desafiament separatista i seguidament esclataria el conflicte bèl·lic.

March15.jpg

Així, la reacció a aquest desafiament al poder imperial no va fer-se esperar. El general Windischgratz, amb el suport de la burgesia conservadora de les ciutats i del món rural, s’imposaria a Viena dissolent l’Assemblea. El mateix general prendria Praga desprès de bombardejar la ciutat, dissolent el Congrés Nacional Txec. Només la Hongria independentista oferiria major resistència. Finalment, gràcies a l’ajuda militar dels tsar Nicolau I de Rússia que va envair el país, l’exèrcit imperial austríac faria capitular els insurrectes hongaresos, castigant el país amb una dura repressió.

Capitulaton_of_Hungarian_Army_at_Világos_1849.png

Als territoris imperials d’Itàlia, els esdeveniments de Viena també van encoratjar l’agitació liberal que pugnava pel liberalisme i l’alliberació nacional. Així, als territoris italians de la Llombardia i el Vèneto els insurrectes reclamarien la retirada dels austríacs i a Venècia els radicals acabarien proclamant la República. A més, el rei de les Dues Sicílies, Ferran II, va veure’s obligat, el gener de 1848, a atorgar una constitució de caràcter liberal. el mateix van haver de fer Carles Albert, rei del Piemont, i Leopold II, gran duc de la Toscana. Seria al març quan Venècia i els territoris de la Llombardia (Milà) s’alcessin contra l’autoritat austríaca sortint inicialment victoriosos. Carles Albert del Piemont també s’enfrontaria als austríacs, però seria derrotat.

Sanesi_-_La_rivoluzione_di_Palermo-12_gennaio_1848_-_ca._1850.jpg

Com a conseqüència d’una manca de confiança en la institució monàrquica venecians i toscans instaurarien la República. Fet que també va donar-se temporalment als Estats Pontificis desprès de la fugida del Papa Pius IX de Roma davant l’avenç revolucionari. Un nou intent independentista de Carles Albert del Piemont suposaria l’inici de la reacció austríaca. El mariscal Radetzky ocuparia Milà i Venècia en nom de l’Imperi, la república veneciana era derrotada i el poder austríac es mantenia a la Llombardia i el Vèneto. Els altres sobirans italians deposarien la seva actitud anti-austríaca en veure la repressió militar i reinstaurarien l’absolutisme als seus regnes. Només el Piemont va mantenir el liberalisme establert per la Constitució de 1848 en el seu territori.

Si 1848 havia comportat el desvetllament de tots els pobles sotmesos a l’Imperi Austríac, cap de les revolucions no va poder complir els seus objectius i les forces secessionistes no van tenir prou força per soscavar la integritat territorial de l’Imperi. El ministre Bach suprimiria la Constitució imposada pels revolucionaris austríacs i imposaria una administració centralista basada en la unitat i indissolubilitat de totes les províncies de l’Imperi sota l’autoritat absoluta de l’emperador Francesc Josep I. De tota manera, com a concessió per evitar nous aldarulls i portar la burgesia conservadora al costat de l’autoritat imperial, es respectarien el principi d’igualtat davant la llei de tots els ciutadans i la igualtat de drets en totes les províncies de l’Imperi, es suprimirien la major part dels drets feudals i es proclamaria l’emancipació de la pagesia.

La Revolució de 1848 a França

dijous, 14/10/2010

El moviment revolucionari de 1848 va començar, novament, a França. La monarquia liberal del rei-ciutadà, Lluís Felip d’Orleans, va anar perdent legitimitat social poc a poc des de la seva instauració el 1830 esdevenint un règim cada cop més moderat i corrupte, tot allunyant-se dels principis que l’havien portat al poder.

A causa de la concatenació dels factors anomenats anteriorment, l’oposició organitzaria com a propaganda una sèrie de banquets des de 1847. Era la seva forma de protesta davant de la prohibició del dret de reunió. En aquests banquets opositors, uns sectors preconitzarien l’adhesió a la monarquia, però sempre que aquesta garantís un mínim de reformes liberals; però, d’altres sectors republicanistes buscaven un reformisme liberal progressista i la caiguda de la monarquia.

François_Pierre_Guillaume_Guizot.jpg

Guizot

El primer ministre de la monarquia, Guizot, prohibiria els banquets opositors el 22 de febrer de 1848, fet que a París desencadenaria una sèrie d’avalots el dia 23. Incidents que finalitzarien amb l’exèrcit disparant contra els components d’una manifestació. La conseqüència seria l’aixecament de barricades als barris parisencs. La revolució s’estendria ràpidament per la ciutat comportant l’abdicació del monarca el dia 24 quan el poble en armes assaltava la cambra de representants proclamant la Segona República.

Horace_Vernet-Barricade_rue_Soufflot.jpg

Desprès del triomf de la Revolució, un govern provisional va fer-se càrrec de la situació i va proclamar la República com a forma de govern. Va restaurar-se la llibertat de premsa i reunió, va abolir-se l’esclavitud, va proclamar-se el dret al treball i a la vaga, i va crear-se una Comissió del Govern per a relacionar-se amb els treballadors.

L’abril de 1848 van celebrar-se unes eleccions generals que suposarien la victòria de la burgesia liberal, deixant en minoria els representants dels treballadors. Aquests, grans protagonistes de la Revolució, es veien altre cop marginats a la cambra de representants i, descontents amb les polítiques del nou govern, es manifestarien novament.

Així, el mes de juny, l’exèrcit hauria de sufocar una insurrecció obrera a París i els principals dirigents del moviment obrer serien detinguts o deportats. La repressió governamental significarà el fracàs de la revolució social.

Encara que la Constitució de novembre de 1848 recolliria tot un seguit de principis liberals (una sola Assemblea de representants, un president d’elecció popular, garanties personals i socials, etc.), progressivament la burgesia liberal moderada, gran triomfant de la revolució, s’orientaria cap a posicions conservadores, deixant de banda la classe obrera que en el seu moment havia estat la força de xoc revolucionària.

Napoleon III.jpg

Napoleó III

Com a president de la República seria escollit el príncep Lluís Napoleó Bonaparte (Napoleó III), nebot de l’emperador Napoleó, en contra del candidat republicà Cavaignac, i a les eleccions de 1849 a l’Assemblea Legislativa s’imposaria el Partit de l’Ordre, de caràcter conservador. Amb la instauració d’un govern cada cop més autoritari s’estava caminant cap al Segon Imperi que es proclamaria el 1851.