Arxiu de la categoria ‘02. La Revolució francesa’

Les tendències polítiques de la Revolució francesa: els sans-culottes

diumenge, 17/04/2011

A partir d’un vestit, d’una aparença, el París revolucionari va crear una categoria política i social: els sans culottes. Aquests són les masses urbanes, en particular les parisenques, que van anar prenent un clar protagonisme en el procés revolucionari. Aquesta gent modesta no portava culotte (maies o calzes) sinó que vestien uns pantalons que els arribaven fins als talons.

Sans-culotte.jpg

No resulta fàcil fer una definició d’aquest grup social perquè no es tractava realment d’una classe social, sinó d’un conglomerat heterogeni format per les classes populars urbanes i que en la seva vessant més activa en la Revolució estava formada pels treballadors urbans més modests –artesans i tenders– als quals es sumarien el que avui denominaríem com a obrers. Aquests, en la seva majoria, no són el que acostumem a classificar com a proletaris ja que encara no existeix una veritable indústria capitalista.

Així doncs, molts d’aquests assalariats són els oficials dels mestres artesans (compagnons) que estan en una fase de formació professional per a realitzar un ofici en el futur. Vivien a la casa del patró, menjaven a la seva taula, participaven dels seus problemes i la seva mentalitat i esperaven establir-se com a mestres d’ofici independents en el futur… És a dir, no formaven una classe social amb consciència de ser-ho.

sansculotte.jpgÒbviament, a la França de la Revolució francesa podríem trobar una classe proletària, però mai esdevindria protagonista dels fets revolucionaris com a agent col·lectiu independent.

Una categoria intermitja seria la formada pels artesans dependents, però que jurídicament eren treballadors independents, posseïdors dels seus instruments de feina o fins i tot patró amb uns pocs treballadors a les seves ordres, però que realment era un assalariat de l’empresari comerciant que explotava el treball domèstic.

Amb aquest conglomerat social i jurídic es configura el moviment popular de la Revolució, un grup que s’uniria davant d’una potent i simple idea: l’oposició als rics explotadors de la seva feina, els nobles i la burgesia mercantil.

El moviment popular i les masses urbanes van tenir un comportament destacat durant la Revolució que cristal·litzaria en un gran protagonisme durant el Govern Revolucionari. Si podem parlar de moviment popular és perquè aquest va assolir un alt grau d’organització i orientació, a més d’un alt grau de presa de consciència per part dels seus membres i de l’articulació d’un mínim programa conegut que els situava enfront dels altres grups socials i polítics tal i com afirma Albert Soboul. Aquest moviment popular es caracteritzaria pel seu caràcter urbà i es confondria fàcilment amb l’articulat pels sans-culottes tant en París com a les províncies. Si bé podem parlar d’un moviment urbà destacat, a París la constitució i acció de la sans-culotterie seria, d’una forma autònoma, qui jugaria el paer més destacat i específic en les jornades revolucionàries.

Els sans-culottes –literalment “sense calces”– eren aquells membres del poble, polititzats i organitzats, que portaven la vestimenta pròpia de la gent comuna: pantalons botonats a la jaqueta en comptes dels culottes que caracteritzaven als rics i als aristòcrates, a més del típic cabell curt que marcava distàncies respecte a la perruca nobiliària. En el si de la sans-culotterie convivien tot tipus d’artesans i treballadors més o menys dependents; però el seu gruix provenia del món de les corporacions gremials i dels arts i oficis del París del set-cents. Si la Revolució va triomfar davant la triple pressió exercida durant 1793 (crisi bèl·lica, crisi federalista i crisi contrarevolucionària) va ser gràcies a la seva reacció entusiasta en favor de la defensa dels avenços aconseguits fins aleshores. El seu protagonisme va ser creixent i va donar lloc a un moviment urbà específic i diferenciat d’aquell que va produir-se a les províncies a favor de la Revolució.

Sans-Culottes.jpg

En els seus orígens va ser clau la situació econòmica i social crítica de la França pre-industrial del segle XVIII. La continuació de la tendència cap a la crisi inflacionista i la carestia després del 1789 va contribuir a la definició del seu comportament específic i va ser clau en el forjament d’un grup on podien conviure tant burgesos com assalariats. Seguint el complex flux d’aconteixements revolucionaris (que van influenciar-lo i en els que va influir) va anar configurant-se fins arribar al seu zenit el setembre de 1793, fins arribar al seu descens a la caiguda del Govern Revolucionari des de la primavera de 1795.

Del procés de configuració del pensament del moviment popular sobresortia la sortia la figura de Marat que va ajudar a formular la teoria de la democràcia directa i a través del seu diari L’Amic del Poble va tenir la gran plataforma per a organitzar la col·lectivitat popular. Així, per la sans-culotterie l’acció directa en política esdevenia l’únic mitjà per evitar les estretors del marc que limitava l’acció de la Constituent i assolir la veritable democràcia política. Així, la sobirania popular va convertir-se en un dels principals punts de l’ideari sans-culotte: la democràcia directa. La crítica al sistema representatiu de la separació de poders i la reivindicació de la sanció de la llei per un poble que controlés els poders van ser punts crucials del pensament popular i van posar-se en pràctica en els anys del Govern Revolucionari. El “dret a la insurrecció” seria el darrer recurs per a l’exercici de la sobirania popular (una insurrecció no necessàriament violenta, també mitjançant manifestacions).

Un_sans-culotte_instrument_de_crimes_1793.jpg

Caiguda la Monarquia, les seccions parisenques van esdevenir el suport més destacat del moviment popular Des de l’agost de 1792 les seccions van convertir-se en uns “governs” independents dels barris i que des de les seves assemblees generals exercien la representació política del poble que podia d’aquesta manera influir en els assumptes polítics del país. En aquesta altra cara, més organitzada, del moviment popular dominaven els ciutadans de condició modesta amb la incorporació de treballadors i professionals liberals i intel·lectuals. Per Soboul hi havia tres categories dins del moviment seccionari: productors independents, una minoria de l’elit assalariada i un grup pròpiament burgés.

El prototipus de sans-culotte era un home d’un quaranta anys i cast, tot i que des de 1792 van emergir amb força les dones en el moviment. Tot i que la seva presència es deuria més a individualitats que a una acció col·lectiva, la realitat es que la dona jugava un paper destacat ja que des de la seva formació intel·lectual i una sòlida cultura política reafirmada per la constant presència en les assemblees, va mostrar un gran compromís que res no té que envejar amb el rol jugat pels homes en la Revolució popular.

sans_culottes.jpg

Els sans-culottes serien una versió específica de la Revolució que s’oposaria al individualisme de 1789 des d’un col·lectivisme emergit de la seva mentalitat gremial. La República era per a ells una i indivisible que resultava de l’exercici de la sobirania popular i que es materialitzava a través d’una política econòmica basada en el dirigisme econòmic perquè tothom tingués la possibilitat de gaudir en la major igualtat de les subsistències i del dret de propietat.

L’ideari sans-culotte pot trobar-se, no per escrit i sistematitzat, sinó a través del seguiment del debat de les seccions i societats populars, en les peticions fetes a les assemblees i a proclames i discursos revolucionaris. Per últim, destacar el paper dels enrages, una cara del moviment sans-culotte que podríem definir com la seva expressió més radical i que s’expressava a través del marc urbà parisenc. Els seus principals líders van ser membres de la secció dels Gravilliers, del clubs dels cordeliers i de la societat de dones Republicanes Revolucionàries. En qualsevol cas, el moviment popular també adquireix un perfil multiforme característic que no pot amagar la seva coherència i gran importància en el devenir polític del període.

Les tendències polítiques de la Revolució francesa: els Jacobins

diumenge, 10/04/2011

El Club dels Jacobins va ser una associació política que va funcionar a la França revolucionària entre 1789 i 1799. Creada el 1789 a Versalles amb la participació del club dels anomenats bretons dels Estats Generals (Le Chapelier, Lanjuinais), el trasllat a París de l’Assemblea Constituent va fer que al nucli original es sumessin diputats de diferents províncies (Sieyès, Barnave) i que sota la denominació de “Societat d’Amics de la Constituent” s’instal·lessin al refectori del convent dels dominics del carrer Saint-Honoré. Aviat faria fortuna el nom de “jacobins” al ser aquest el nom amb el que els dominics eren coneguts al París de l’època.

Jacobin Club.jpg

El Club dels Jacobins a la rue Saint-Honoré

Al club dels jacobins podien anar no només els diputats de la Constituent, sinó tots aquells que paguessin la quota de soci, força elevada. En aquest període inicial la seva tendència era més aviat moderada, fundant diferents filials a les províncies i aconseguint ràpidament una important influència en l’opinió pública.

Seria després de la fugida de Varennes quan gran part dels seus membres s’escindirien dels seus rengles per fundar el club feuillant o falletista (juliol de 1791). Des d’aquell moment el club jacobí va fer fer-se més democràtic en el seu funcionament sota la direcció de Robespierre i Pétion, fet que comportaria la marxa dels membres de la Gironda del club (setembre de 1792) al qual s’havien anat incorporant durant la Legislativa. El club va esdevenir des d’aquest moment com a òrgan rector de la Muntanya en la Convenció sota el domini i lideratge de Robespierre.

Així doncs, és en el si de la muntanya on trobem l’expressió política dels jacobins, un moviment heterogeni i de definició imprecisa i que mai va arribar a convertir-se en la tendència hegemònica de la Revolució, ni tan sols durant el Govern Revolucionari. Ells mateixos es denominaven a si mateixos patriotes o republicans i fins el seu domini (1793-1794) no van ser començats a ser identificats com a una tendència diferenciada que practicava el Terror com a política (terme molt discutible perquè tots els governs van practicar un “terror” d’una o altra manera). A més, van ser calumniats al qualificar-se’ls d’anarquistes, terroristes o sanguinaris i per “pervertir” el sistema representatiu. Cal ser rigorós en el discurs, i aclarir que si els jacobins eren una minoria dins de la minoria de la muntanya, va ser la Convenció la que va aprovar la seva política (no es sostenible la teoria de que una minoria imposa una política a la majoria).

opening_devise.jpg

El jacobinisme va ser un moviment que va anar configurant-se al llarg de la Revolució a través dels aconteixements i que evolucionava segons les diferents conjuntures. Tota mena d’elements polítics republicans es poden distingir en el seu si. així, existeix un model jacobí parisenc (hegemònic en la interpretació historiogràfica), però també un model de les províncies i una derivació radical que pot arribar a confondre’s amb el moviment de les seccions i la sans culotterie.

Robespierre2.jpg

Maximilien Robespierre

També cal puntualitzar que el robespierrisme és una tendència en el si del jacobinisme, això si, la única tendència capaç de realitzar una síntesi del programa igualitarista del moviment popular i de teoritzar una fórmula de societat coherent, al temps que donava solucions concretes a les necessitats que el dia a dia anava imposant a mida que el context revolucionari es radicalitzava. D’aquesta manera, va ser el robespierrisme el que va donar l’impuls definitiu al Govern Revolucionari per salvar i desenvolupar les conquestes realitzades en els anys anteriors. Així, el moviment cordelier i jacobí va ser salvat en el seu programa per la seva tendència més radical.

Per tant, el jacobinisme s’ha d’entendre com la diversa estructura de clubs i societats populars que van anar sorgint des de 1789 generant una opinió pública creixentment republicana i democràtica. Aquesta diversitat explicaria la política d’aliances de la muntanya en la Convenció per consolidar la Revolució i guanyar la guerra. Aquesta heterogeneïtat derivada de la conjunció dels diversos clubs explica que, tot i la importància de les elits polítiques i culturals en la seva composició, cada cop hi trobem una major presència de capes populars acomodades (en detriment de l’oligarquia mercantil). Aquestes capes populars acomodades de tenders i artesans acabarien esdevenint una autèntica classe política en l’any II de la Convenció.

La formació del moviment jacobí no va ser lineal ni homogènia ni lineal ja que va recollir gran multiplicitat d’expressions del republicanisme polític francès. Sense l’important impuls que els militants de les diferents associacions van donar a les societats jacobines i populars, la Convenció no hauria estat capaç de superar les crisis i restablir la unitat nacional francesa, ni solucionar els problemes d’abastiment de la població i l’exèrcit, ni salvar la cara a la guerra contra Europa. Això sí, tot i que la tendència a la unitat era una nota predominant, les divisions existien tant a París com a les províncies, entre cordeliers, jacobins i robespierristes, els principals grups que composaven la muntanya. Especialment en el que es refereix al model d’organització del poder executiu (centralitat legislativa robespierrista i federalisme jacobí, per exemple).

Comite_de_Salut_Public.jpg

Després del cop de Termidor (11 de novembre de 1794), el club dels jacobins va ser clausurat. Tot i així, a començaments del període directorial, Babeuf i Lebois van reorganitzar-lo sota el nom de “Societat d’Amics de la República” o club del Panteó. Les seves intrigues subversives portarien a una nova dissolució el 1796.

Una nova reorganització del grup sota la direcció de Prieur de la Marne, Bouchotte i Le Peletier va impulsar per darrer cop el grup sota la denominació de “Societat dels Amics de la Llibertat i la Igualtat” o club Manège (perquè es reunien a la sala amb aquest nom del Palau de les Tulleries, on s’havia reunit la Constituent anteriorment). Va arribar a estendre noves filials per les províncies, però aviat va veure com se li prohibia l’accés a la Sala del Manège i va haver de traslladar-se a Saint Thomàs-d’Aquin, abans de desaparèixer definitivament l’agost de 1799.

Les tendències polítiques de la Revolució francesa: els Girondins

diumenge, 3/04/2011

La Gironda va ser un grup polític francès que va actuar en el si de l’Assemblea Legislativa i de la Convenció. Els principals caps girondins van ser: Brissot (diputat per París i líder del grup anomenat “brissotí”), Condorcet i diversos diputats de la zona de Bordeus (Gironde) encapçalats per Vegniaud. És a partir d’aquests darrers d’on prové el nom de girondins que donaria veu a tota la tendència política. Els girondins freqüentaven el famós saló parisenc de Madame Roland on es reunien habitualment.

Delaroche_Girondins.jpg

D’entrada, hem de puntualitzar que establir els límits dels continguts i termes que aquí analitzarem és força complicat ja que en cap cas ens trobem davant de partits polítics, sinó de tendències que a la seva vegada es fragmenten en el seu propi si. Es a dir, quan parlem de Gironda, muntanya, etc. hem de tenir clar que ens referim a una divisió més o menys artificiosa que es practica per a estructurar les tendències del període. D’aquesta manera, la Gironda s’ha d’entendre com un grup complex que no pot reduir-se a l’enemic –o força oposada– a la muntanya. Era un conjunt amb una filosofia pròpia que ja va manifestar-se des del primer moment de la Revolució com un moviment que esdevindria clau en el desenvolupament del pensament democràtic i transmissor dels corrents intel·lectuals. Formada majoritàriament per intel·lectuals i juristes sorgits de la burgesia mitjana de les províncies, era la representació de la utopia il·lustrada.

girondins.jpg

Representava la lluita contra l’Antic Règim econòmic i social que limitava el desenvolupament d’una societat de petits i mitjans productors, sense cap trava a la lliure circulació i la formulació d’un Estat compromès en l’economia com a eina per aconseguir l’harmonia social a través d’evitar l’excessiva desigualtat i cercant un ordre social que contribuís al desenvolupament de la iniciativa privada dels individus. És una formulació plenament integrada en el liberalisme primerenc del segle XIX (llibertat, igualtat i propietat).

Jérôme_Pétion_de_Villeneuve.jpg

Jérôme Pétion de Villeneuve, alcalde de París

La Gironda estava allunyada del capitalisme comercial de caire més antic i del liberalisme salvatge regit només per la norma del mercat, tot i que la muntanya anirà uns passos més enllà en la seva concepció (i pressionat per l’aliança amb

el moviment popular). Es a dir, el pensament girondí no era tant diferent del montagnard en la seva filosofia política. Ambdós compartien una idea similar del paper de l’Estat en la societat (com també de la centralitat de París), tot i que els fets (revolució federalista) i les interpretacions posteriors ens donen una imatge diferent. Si la Gironda va tenir una estreta relació amb les províncies, va ser pel temor a un perill derivat de l’ultra-revolucionarisme practicat pels sectors més radicals. El federalisme mai va estar present en les seves proclames polítiques i si va haver un aixecament contra París, aquest només pot entendre’s per l’aliança de la muntanya i els sans-culottes des de 1793.

Comptaven amb una forquilla de 135 a 165 diputats i dominaven en especial el litoral atlàntic, al nord i est de París, a la zona de Lyon, a la Provença i en el Llenguadoc. La seva implantació a l’est de França va ser força més limitada. Generalment integrats per una generació uns deu anys major que els montgnards, els girondins estarien més influïts per l’optimisme de la Il·lustració. Republicans convençuts, els diputats de la Gironda i la plana junt amb els nuclis “brissotins” van trobar la seva unitat en la defensa de la legalitat republicana.

Ideològicament, els girondins eren contraris a la ideologia igualitària del poble de París i es recolzaven principalment en les administracions departamentals i en la burgesia dels negocis. Volterians, desitjaven el triomf la burgesia il·lustrada i van oposar-se als avenços revolucionaris produïts des de 1792. El seu propòsit va ser sempre el pacte amb una monarquia nacional un cop modificada l’actitud “errada” dels monarques, fet que va donar-lis gran popularitat en els primers moments de la Revolució.

Jean-MarieRoland.jpg

Jean-Marie Roland, un dels líders de la Gironda

El 1791, un girondí, Pétion, va ser alcalde de París amb el suport de la cort i, el 1792, Roland, Clavière i Servan va ser cridats per Lluís XVI per formar part del gabinet ministerial encapçalat pel general Dumoriez. Ràpidament compromesos pels fracassos d’un gabinet de govern que ells no controlaven directament i per les derrotes militars dels exercits francesos, els girondins van haver d’endurir la seva política. Lluís XVI va destituir-los del govern, però, un cop caigut Dumoriez, va jugar novament amb la possibilitat de fer-los tornar al poder, atraient-los novament a la seva òrbita.

La insurrecció del 10 d’agost a les Tulleries, que va suposar la fi de la monarquia, i en la qual els girondins no varen participar, va marcar el final del seu període de poder i domini a l’Assemblea. Des d’aquell moment, els girondins van veure’s cada cop més desplaçats i acorralats pels jacobins triomfants en la Convenció. En un darrer intent per recuperar el poder, van explotar al màxim el terror de la burgesia davant les matances de setembre i van aprofitar l’alleujament temporal provocat per la victòria de Valmy (20 de setembre de 1792) per a obtenir alguns èxits a la Comuna de París.

Tot i això, la seva actitud “legalista” durant el procés a Lluís XVI va ser considerada com una traïció a la causa revolucionària. Els jacobins els farien responsables dels fracassos militars de la primavera de 1793 i, l’espurna definitiva de la seva caiguda en desgràcia, es veurien compromesos amb la traïció de Dumoriez. Aquest cúmul de circumstàncies va fer que els girondins passessin a realitzar una política agressiva en la denúncia del Terror: van portar Marat acusat d’injúries davant el Tribunal Revolucionari (que va declarar-lo innocent), van crear una comissió per a investigar les exaltacions de la Comuna i van impulsar la detenció d’Hébert (amenaçant amb la destrucció de mig París que demanava des dels carrers el seu alliberament).

Aquestes mesures agressives que buscaven la pròpia supervivència del grup polític van suposar la pèrdua definitiva de popularitat entre els sectors populars, provocant l’assalt dels sans-culottes parisencs a la Convenció el 31 de maig de 1793, fet que va marcar la seva fi. Quaranta-un membres de la Gironda van ser condemnats a mort i d’altres, com Roland i Pétion, van haver de fugir a províncies on van intentar, sense èxit, promoure l’agitació federalista i van acabar suïcidant-se.

Girondists Force.jpg

Els supervivents al Terror van haver d’esperar a la reacció termidoriana per a recuperar els seus llocs a la Convenció (juliol de 1794).

Emmanuel Joseph Sieyès, l’abat del Tercer Estat

dijous, 17/02/2011

Nascut a Frejús (Provença), el 1748, Emmanuel Joseph Sieyès, fill d’un funcionari de correus, va fer la seva formació sacerdotal a París. Vicari del bisbat de Chartres, va ser comissari d’aquesta diòcesi a la Cambra del Clergat de França, fet que va permetre-li de passar freqüents estades a París on va prendre contacte amb els ambients polítics pre-revolucionaris.

Emmanuel_Joseph_Sieyès.jpg

Emmanuel Joseph Sieyès

Quan Lluís XVI va convocar els Estats Generals i va autoritzar la publicació d’idees sobre les reformes que s’haurien d’aprovar, Sieyès va contribuir amb dues obres que influirien decisivament en els inicis de la Revolució francesa: Essai sur les privilèges (Assaig sobre els privilegis, 1788) i, sobretot, Qu’est-ce que le Tiers État? (Què és el Tercer Estat?, 1789). En aquestes obres Sieyès demostrava que era un bon exemple del que era el “polític il·lustrat”, un il·lustrat que creia en les Llums de la Raó. El seu objectiu polític sempre serà treure el poder a la noblesa i entregar-lo a la Nació de ciutadans, una Nació que possibilités un sistema productiu basat en la llibertat econòmica i lapidés definitivament el sistema feudal de l’Antic Règim.

Qu'est_ce_que_le_Tiers_Etat.jpg

Qu’est-ce que le Tiers État?

La popularitat que va assolir gràcies a aquests escrits va facilitar-li la seva elecció com a membre del Tercer Estat per la circumscripció de París. Diputat i un dels impulsors del jurament del Jeu de Paume, inicialment fou membre del Club dels Jacobins, però el 1791 evolucionà cap a posicions més moderades i formà part del Club dels Feuillants. La seva influència va ser molt important en la primera fase de la Revolució i quedaria reflectida en la Constitució de 1791. I gran va seguir sent la seva influència durant la resta del període revolucionari, tot i que l’exercia des de l’ombra. Robespierre va arribar a qualificar-lo com “l’esquirol de la Revolució”. Si bé a la Convenció va votar a favor de la mort de Lluís XVI, quan després del Terror era preguntat per la seva actuació en aquells anys es dedicava a dir que “he viscut”.

Escollit com a membre del Directori, ràpidament va dimitir fins que quatre anys després, el 1799, formaria part del Consell Executiu del Directori, i, per tal de consolidar les conquestes revolucionàries burgeses en un govern fort enfront de la pressió dels jacobins i dels monàrquics, va instigar el cop d’Estat del 18 de Brumari (9 de novembre de 1799) que suposaria la sortida militarista a la Revolució.

Va ser un dels tres cònsols provisionals, acompanyat de Napoleó i Roger Ducos, i va col·laborar en la redacció de la constitució del Consolat (Constitució de l’any VIII) que concentrava gairebé tot el poder en la figura del primer cònsol, Napoleó. Tot i això, aquest va introduir moltes reformes en el text projectat per Sieyès. Aviat, quan no va acceptar la instauració de l’Imperi Napoleònic, fou bandejat dels llocs de decisió, passant a presidir el Senat.

En produir-se la Restauració borbònica en la figura de Lluís XVIII, fou desterrat (1816-30). Només va poder regressar al país després de la Revolució de Juliol de 1830 que portaria Lluís Felip al tron. Va morir a París el 1836.

Lluís XVI, del reformisme frustrat a la guillotina

dilluns, 3/01/2011

A Versalles, el 23 d’agost de 1754, naixia Lluís XVI, el Borbó que patiria la Revolució. Fill del delfí Lluís, succeiria en el tron francès el seu avi Lluís XV (1774). Abans, el 1770, s’havia casat amb la filla de l’emperadriu Maria Teresa d’Àustria, l’arxiduquessa Maria Antonieta, amb la qual va tenir quatre fills, tot i les seves dificultats inicials per consumar el matrimoni degut a una fimosi a la que el rei es resistia a operar-se. Personatge gris, la historiografia conclou que les seves principals passions van ser el bon menjar, la caça i els treballs manuals. Mancat d’una gran personalitat, va ser conegut com l’Indolent, en moltes de les seves decisions estava darrera la mà de Maria Antonieta, també despreocupada de la política però aficionada a canviar ministres.

Lluís XVI.jpgDurant els primers anys de regnat sorgiren certes esperances en els medis progressius del país, per les mesures de tipus humanitari a què el rei féu costat i per l’esperit de reforma econòmica i fiscal dels seus ministres, que foren frustrades una i altra vegada per la resistència dels privilegiats i la indecisió del monarca.

Així, el seu regnat va iniciar-se amb la pujada de Maurepas al poder i la destitució del triumvirat Terray-Maupeou-D’Aiguillon dominant en el tram final de la vida de Lluís XV, el restabliment del Parlament de París i la constitució d’un nou govern format per homes de gran vàlua com Malesherbes, Sartine, Saint-Germain o Turgot. La política econòmica estaria dirigida successivament per Turgot (1774-1776), que imposaria mesures liberals com la lliure circulació de grans i la supressió de les corporacions; i Necker (1776-1781), que toparia amb els privilegiats per la seva política fiscal. En política exterior, Vergennes va inclinar-se per participar victoriosament en la Guerra d’Independència nord-americana contra els britànics (1778-1783) per a debilitar el gran rival en la lluita per l’hegemonia europea un cop consumada l’aliança matrimonial amb Àustria.

Tot i un inici prometedor, la crisi econòmica i financera de l’Estat derivada de la irracionalitat de l’administració de la corona en els darrers anys va fer-se patent, sumada a una crisi generalitzada a finals de segle i a la negativa dels estaments privilegiats a establir reformes fiscals provocarien la caiguda del ministre Calonne (1783-1787). Aquesta situació portaria a una crisi política interna que derivaria en la convocatòria dels Estats Generals i al retorn de Necker (1788). Lluís XVI adquiriria certa popularitat al decretar el vot doble del Tercer Estat (doblant la seva presència), però no ho sabria aprofitar en els moments decisius.

En esclatar la Revolució (1789), la seva resistència passiva li va fer perdre popularitat. No va ser capaç de fer front al desafiament del Tercer Estat que convertia els Estats Generals en Assemblea Nacional, i les seves reaccions autoritàries –recurs a l’exèrcit, destitució de Necker– només van agreujar la situació comportant l’esclat revolucionari de la presa de la Bastilla. La seva negativa a sancionar la Declaració de Drets de l’Home i el Ciutadà i els decrets que abolien el feudalisme i el règim senyorial va comportar un nou aixecament, a l’octubre, que l’obligaria a abandonar Versalles i instal·lar-se a París.

Louis_le_dernier.jpgTot i jurar la nova Constitució (1791), Lluís XVI no es resignava a acomodar-se en la nova situació creada que rebaixava els seus drets absolutistes i va recórrer a buscar ajuda exterior.  Així, decidit a no prestar suport a l’ordre revolucionari i confiant en l’ajuda dels altres monarques europeus, intentaria la fugida (1791); però, reconegut pel camí, a Varennes, i fet presoner, després de deliberacions a l’Assemblea sobre la conveniència de la seva continuïtat, fou mantingut com a símbol necessari de l’ordre i jurà la Constitució una altra vegada. Però, els poders que emanaven d’aquesta constitució suposaven un insult per a un monarca instruït en l’absolutisme il·lustrat –simplement dret a vet suspensiu–. Per això, en aquest període estimularia els elements i les mesures que creia que portarien a l’anarquia revolucionària i, superada aquesta, a la restauració de l’Antic Règim.

Així, des de la seva posició el monarca permeté d’atacar Àustria. La subsegüent invasió de França per austríacs i prussians i les proclames dels invasors a favor seu el presentaren com a traïdor a la Revolució i al país. En aquest moment, Lluís XVI faria valer el seu dret a vet a les mesures d’excepció reclamades pel govern girondí, provocant la còlera dels sans-culottes parisencs que protagonitzarien l’assalt a les Tulleries el juny de 1792. Paral·lelament, a l’exterior, els emigrats monàrquics van fer públic el Manifest de Brunswick que amenaçava amb represàlies davant les injúries a la família reial. Això, sumat a noves intrigues del rei contra els girondins, va conduir a una nova insurrecció extremista que el 10 d’agost prenia novament les Tulleries, fent presoner el monarca que restava en mans de l’anomenada Comuna insurreccional després de ser suspès en les seves funcions per decret de l’Assemblea Legislativa.

Proclamada la República, el “ciutadà” Capet fou jutjat pel nou govern de la Convenció entre desembre de 1792 i gener de 1793. Finalment, fou condemnat a mort per una feble majoria de diputats i guillotinat el 21 de gener del 1793 davant una multitud congregada a la plaça de la Revolució.

January_21,_1793_-_Louis_XVI.jpg

Maria Antonieta d’Àustria, la frivolitat en el poder

dilluns, 22/11/2010

Nascuda a Viena, el 1755, era filla de l’emperador austríac Francesc I i de Maria Teresa (la quinzena germana).

maria-antonieta.jpg

De nena, mai va interessar-se pels estudis i gairebé va aprendre a parlar malament el francès i a tocar amb mediocritat el clavecí. Amb dotze anys va ser escollida per casar-se amb el delfí de França i futur rei Lluís XVI, i la seva mare va intentar convertir-la en una perfecta cortesana. Des del seu casament amb Lluís XVI (1770), quan només tenia catorze anys, va manifestar una personalitat frívola, feta per a la vida de la cort, però alhora afeccionada a la intriga política. Considerada una de les dames més belles d’Europa, segons el diari del propi Lluís, a la nit de noses no va passar res. En els set anys posteriors la parella no tindria descendència a causa de la impossibilitat del monarca per mantenir relacions íntimes a causa d’una fimosi. Tampoc ajudaria el fet que la reina no sentís cap atracció física pel monarca. En aquells moments, Maria Antonieta comença a protagonitzar escapades nocturnes, convertint-se en un símbol de la llicenciosa cort parisenca.

Marie_Antoinette.jpg

En pujar al tron Lluís XVI (1774), el seu domini sobre el rei es traduí en una forta influència política. En un país on les esposes reials, habitualment, tenien un paper polític secundari o gairebé decoratiu aquest fet va desacreditar-la fortament. Acusada d’afavorir els interessos d’Àustria, malvista per les seves despeses excessives, pel mateix poder que s’atorgava i per la seva oposició a tot reformisme, l’opinió pública es polaritzà en contra d’ella, principal responsable de la davallada de la popularitat de la monarquia.

L’escàndol del collar de 1785 –el famós procés judicial francès de finals de l’Antic Règim que ens mostra les intrigues cortesanes decadents que vivia el país– va fer que la seva popularitat caigués encara més. Quan el cardenal Lluís Rohan, arquebisbe d’Estrasburg, va intentar reconciliar-se amb Maria Antonieta, després d’anys de rebuig mutu, va ser enganyat per la comtessa de Le Motte que va persuadir-lo per comprar a la reina un collaret, que ella desitjava, valorat en 1.600.000 lliures. El collaret realment va anar a parar a mans de Le Motte que el va vendre a terminis. Quan Rohan no va poder fer front al pagament d’un termini, els venedors van reclamar el pagament a la reina. D’aquesta manera l’assumpte arribaria a oïdes de Lluís XVI que faria processar Rohan. L’opinió pública, ja contrària a Maria Antonieta, prendria partit pel cardenal que seria absolt pel parlament de París el 31 de maig de 1786 i condemnaria la comtessa de Le Motte. És una simple mostra de la decadència de la cort francesa però, com Goethe sentenciaria: “el procés del collaret formaria el prefaci de la Revolució”.

maria-antonieta-familia.jpg

Sota la Revolució, fou la principal instigadora de la política de resistència, de primer, i de provocació, després, que portà a la caiguda i al procés de Lluís XVI. Així, des de 1789, va impulsar a Lluís XVI a oposar-se a la Revolució, guanyant simpaties per la causa reialista com les de Mirabeau i Barnave, recolzaments que no va saber aprofitar en refusar qualsevol aliança duradora amb els revolucionaris moderats. El seu objectiu era que el rei afavorís els extremistes per conduir al país a una anarquia que fes possible el retorn a l’Antic Règim. Relacionada amb la seva família a la cort de Viena, desitjava la guerra i la derrota dels exèrcits francesos.

Marie-Antoinette_au_Tribunal_révolutionnaire_by_Alphonse_François.jpg

marie-antoinette-revolutionary-tribunal.jpg

Feta presonera amb el rei, el 13 d’agost de 1792, en el Temple de París, després de l’intent fallit de fuga del país i la seva detenció a Varennes. Després de l’execució del rei (21 de gener de 1793) va ser traslladada a la Conciergerie, seu del Tribunal Revolucionari, i separada dels seus fills. Fou executada a París l’any següent, el 16 d’octubre de 1793. El seu cap va ser mostrat al poble com un triomf de la Revolució.

Marie_Antoinette_Execution.jpg

Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (1793)

diumenge, 7/11/2010

Una nova Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà precedia la Constitució francesa de 1793 votada per la Convenció el 24 de juny d’aquell any. Aquesta, però, era molt més radical que la de 1789, fet que s’explica pel context polític d’instauració de la nova democràcia política per la pròpia Acta Constitucional. D’aquesta manera, la nova Declaració, basada en el Dret Natural, proclamava la llibertat econòmica i completava el dret de resistència a l’opressió amb el dret de rebel·lió. Reconeixia també els drets a l’educació, al treball i a l’assistència pública. No arribava, però, a plantejar la modificació de la definició del dret de propietat que Robespierre proposava.

Declaration_des_Droits_de_l'Homme_et_du_Citoyen_de_1793.jpg

Text de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (1793):

El pueblo francés, convencido de que el olvido y el menosprecio de los derechos naturales del hombre son la sola causa de los problemas del mundo, ha resuelto exponer, en una declaración solemne, estos derechos sagrados e inalienables, para que todos los ciudadanos puedan comparar los actos del gobierno y el funcionamiento de toda institución social y no se deje jamás oprimir y abatir por la tiranía; con la finalidad de que el pueblo tenga siempre delante de sus ojos las bases de su libertad y de su bienestar; el magistrado, las reglas de sus deberes; el legislador, el objeto de su misión.

En consecuencia, proclama, en presencia del ser supremo, la declaración siguiente de los derechos del hombre y del ciudadano.

Artículo primero. La finalidad de la sociedad es el bienestar común. El gobierno es instituido para garantizar al hombre la vigencia de sus derechos naturales e imprescriptibles.

Artículo 2. Estos derechos son la igualdad, la libertad, la seguridad, la propiedad.

Artículo 3. Todos los hombres son iguales por naturaleza y ante la ley.

Artículo 4. La ley es la expresión libre y solemne de la voluntad general; es la misma para todos, sea para proteger o para castigar; no puede ordenar más que lo que es justo y útil para la sociedad; no puede prohibir más que lo que es nocivo.

Artículo 5. Todos los ciudadanos tienen igualdad de acceso a la Función Pública. Los pueblos libres no conocen otro motivo de preferencia, en sus elecciones, que las virtudes y los conocimientos.

Artículo 6. La libertad es el poder que tiene el hombre de hacer todo aquello que no cause perjuicio a los derechos de los demás; tiene por principio la naturaleza; por regla, la justicia; por salvaguarda, la ley; su límite moral viene dado por la máxima “no hagas a los demás lo que no quieras que te hagan a ti”.

Artículo 7. El derecho a manifestar sus ideas y opiniones, sea a través de la prensa, sea a través de cualquier otro medio, el derecho a reunirse pacíficamente, el libre ejercicio de los cultos, no pueden ser prohibidos. La necesidad de enunciar estos derechos supone, o bien la presencia, o bien el recuerdo reciente del despotismo.

Artículo 8. La seguridad consiste en la protección acordada por la sociedad a cada uno de sus miembros para la conservación de su persona, de sus derechos y de sus propiedades.

Artículo 9. La ley debe proteger la libertad pública e individual contra la opresión de los que la administran.

Artículo 10. Nadie puede ser acusado, arrestado y mantenido en confinamiento, excepto en los casos determinados por la ley, y de acuerdo con las formas por ésta prescritas. Todo ciudadano requerido o aprehendido por virtud de la ley debe obedecer inmediatamente, y se hace culpable si ofrece resistencia.

Artículo 11. Todo acto ejercido contra un hombre fuera de los casos y de las formas previstos por la ley, es arbitrario y tiránico; todo aquél al que se le quisiere imponer violentamente, tiene el derecho de rechazarlo por la fuerza.

Artículo 12. Todo aquel que promueva, solicite, ejecute o haga que sean ejecutadas órdenes arbitrarias, es culpable y debe ser castigado.

Artículo 13. Todo hombre es considerado inocente hasta que sea declarado culpable. Por lo tanto, siempre que su detención se haga indispensable, la ley ha de reprimir firmemente todo rigor mayor del necesario para asegurar su persona.

Artículo 14. Nadie puede ser juzgado ni condenado sin haber sido previamente escuchado y enjuiciado, y en virtud de una ley promulgada con anterioridad al delito. Toda ley que castigue los delitos cometidos antes de su existencia no es sino una tiranía; el efecto retroactivo otorgado a la ley constituiría un crimen.

Artículo 15. La ley no debe imponer otras penas que aquéllas que son estricta y evidentemente necesarias; las penas deben ser proporcionales a los delitos y útiles a la sociedad.

Artículo 16. El derecho de propiedad es el que pertenece a todo ciudadano para disfrutar y disponer a su gusto de sus bienes, de sus ingresos, del fruto de su trabajo y de sus industrias.

Artículo 17. Ningún género de trabajo, de cultura, de comercio, puede prohibirse a la iniciativa de los ciudadanos.

Artículo 18. Todo hombre puede comprometer sus servicios, su tiempo; pero no puede venderse, ni ser vendido; su persona no es una propiedad alienable. La ley no reconoce la domesticación; no puede existir más que un compromiso de respeto y reconocimiento entre quien trabaja y su empleador.

Artículo 19. Nadie puede ser privado de ninguna parte de su propiedad, sin su consentimiento, excepto en los casos de necesidad pública evidente, legalmente comprobada, y bajo la condición de una justa y objetiva indemnización.

Artículo 20. Ninguna contribución puede ser establecida por utilidad general. Todos los ciudadanos tienen derecho a participar en el establecimiento de las contribuciones, de velar por el uso de las mismas y de que les sean rendidas las cuentas.

Artículo 21. La asistencia social es una deuda sagrada. La sociedad debe asegurar la subsistencia de los ciudadanos desprotegidos, ya sea procurándoles un trabajo, ya sea asegurando los medios de existencia a los que no estén en condiciones de trabajar.

Artículo 22. La educación es necesidad de todos. La sociedad debe esforzarse al máximo para favorecer el progreso de la razón pública, y poner la educación pública al alcance de todos los ciudadanos.

Artículo 23. La garantía social consiste en la acción de todos para asegurar a cada uno el disfrute y la conservación de sus derechos; esta garantía reposa sobre la soberanía nacional.

Artículo 24. No puede existir si los límites de la función pública no son claramente determinados por la ley, y, si la responsabilidad de todos los funcionarios no está asegurada.

Artículo 25. La soberanía reside en el pueblo; es una e indivisible, imprescriptible e inalienable.

Artículo 26. Ninguna parte del pueblo puede ejercer la representación del pueblo entero, pero cada sección del pueblo reunido en forma soberana, tiene derecho a expresar su voluntad con entera libertad.

Artículo 27. Todo individuo que usurpe la soberanía habría de recibir muerte inmediata a manos de los hombres libres.

Artículo 28. El pueblo tiene siempre el derecho a revisar, reformar y cambiar la Constitución. Una generación no puede comprometer con sus leyes a generaciones futuras.

Artículo 29. Cada ciudadano tiene derecho, en condiciones de igualdad, a participar en la elaboración de la ley y en el nombramiento de sus mandatarios o agentes.

Artículo 30. Las funciones públicas son de carácter temporal; no pueden ser consideradas como un privilegio ni como una recompensa, sí en cambio como un deber.

Artículo 31. Los delitos de los mandatarios del pueblo y de sus agentes no deben quedar jamás impunes. Nadie tiene derecho a considerarse más inviolable que el resto de los ciudadanos.

Artículo 32. El derecho de presentar peticiones a los depositarios de la autoridad pública no puede, en ningún caso, ser prohibido, suspendido o limitado.

Artículo 33. La resistencia a la opresión es la consecuencia de los otros derechos del hombre.

Artículo 34. Existe opresión contra el cuerpo social cuando uno solo de sus miembros es oprimido. Hay opresión contra cada miembro cuando el cuerpo social es oprimido.

Artículo 35. Cuando el gobierno viola los derechos del pueblo la insurreción es para el pueblo, y para cada porción del pueblo, el más sagrado de sus derechos y el más indispensable de sus deberes.

El Terror durant la Revolució francesa

divendres, 5/11/2010

El 5 de setembre de 1793, la Convenció posava en vigor el que anomenem Terror. És a dir, un sistema que organitzava, sistematitzava i accelerava la repressió dels adversaris interiors de la República i iniciava els càstigs expeditius de tots els “traïdors” a la Revolució. Això, precedit, des de bon matí, per la pressió i invasió de l’Assemblea per part dels sans-culottes sota la reclamació de “pa i guillotina”. Abans que considerar-lo exclusivament com un conjunt d’institucions repressives emprades per la Convenció per a liquidar adversaris polítics i poder consolidar el seu poder sobre la base de la por, el Terror ha de ser vist com la resposta republicana a un conjunt de circumstàncies: la guerra exterior, la revolta de la Vendée i la revolta girondina federalista. Però, a més, el Terror pot ser considerat com una ideologia pròpia de la Revolució, una reivindicació popular que responia a l’activisme revolucionari.

TerrorGuillotine.jpg

D’aquesta manera, ja des del mateix 1789, lligat a la idea de que la Revolució està amenaçada per un complot aristocràtic, existeix la mentalitat segons la qual només mesures expeditives poden fer-la triomfar. La pròpia violència popular que culminaria en la presa de la Bastilla, el 14 de juliol, ja responia a aquesta lògica semi-econòmica i semi-política, conspiracionista, que caracteritzarà la societat parisenca. I en la figura de Marat i el seu Ami du Peuple, la idea terrorista trobarà el seu home i la seva plataforma. Així s’explica l’existència, des de 1789, de comitès permanents d’investigació i després de Seguretat General. Amb el pas dels mesos, la guerra multiplicarà els efectes i els temors de la població, convertint els nobles i el clergat refractari en els principals enemics de la pàtria. La caiguda de la monarquia després de la presa de les Tulleries, el 10 d’agost de 1792, no faria més que liquidar una figura simbòlica, però no feia més que deixar al descobert els perills exteriors i interiors que corria la Revolució.

L’Assemblea Legislativa no era en aquells moments més que una sobirania suspesa, ja que el veritable poder ha passat a mans dels vencedors del 10 d’agost: la Comuna de París. Sota la pressió de la Comuna, l’Assemblea votaria la instauració d’un tribunal d’excepció (17 d’agost de 1792) sense possibilitat de recurs de cassació i mesures contra el clergat refractari. Quan a finals d’agost arriben notícies des de les fronteres en guerra, la resposta és la matança de presoners a París entre el 2 i el 6 de setembre –més de 1.000 morts, dels quals gairebé tres quartes parts són simples presos comuns–. Per tant, la tendència a les matances indiscriminades no seria només part d’un període concret de la Revolució i tenia uns antecedents sagnants protagonitzats pel propi poble.

Per tant, la “voluntat punitiva” va constituir des de 1789 una de les principals característiques de la mentalitat revolucionària. Davant la “conjura aristocràtica” va assentar-se una “reacció defensiva” i la “voluntat punitiva” de les masses populars com a dirigents no oficials d’aquesta etapa de la Revolució.

Hinrichtung_Ludwig_des_XVI.png

El Terror, com a tal, va anar instal·lant-se paulatinament des de les altures polítiques i institucionalitzat al llarg de 1793 a mida que la Muntanya va anar recolzant-se en els activistes de les seccions parisenques per assegurar-se el control de la Revolució. Per tant, en el pla polític, el Terror esdevindrà el triomf de la Muntanya. Així, l’11 de març la Convenció va crear el Tribunal Revolucionari, el 21 es creen els Tribunals de Vigilància als “sospitosos” i el 28 es codifiquen i amplien les lleis contra els emigrats.

L’expulsió dels girondins de la Convenció, el 2 de juny, acceleraria l’evolució del Terror donant una garantia suplementària a les exigències dels sans-culottes. La situació interior i exterior de França a inicis de l’estiu justificaria l’establiment d’un govern d’excepció en mans dels comitès, l’enviament a les províncies rebels de representants proveïts de poders especials extraordinaris, i d’altres mesures situades a les afores del dret comú. El Terror seria, des d’aquest moment, un sistema de govern; o dit d’una altra manera, el braç armat i l’essència del Govern Revolucionari.

El Tribunal Revolucionari restava instituït per evitar una radicalització popular de la Revolució i quedava format per a vigilar qualsevol acció contrarevolucionària. Després de les accions populars de setembre, el dia 5, es reorganitzava el tribunal que, nomenat per la Convenció, jutjava segons un procediment simplificat: el jurat d’acusació va ser suprimit i no existien ni recurs d’apel·lació ni recurs de cassació. Els comitès de vigilància, creats el 21 de març de 1793, va restar sotmesos a la llei de sospitosos de 17 de setembre i al control del Comitè de Seguretat General. La Convenció, a més, va incloure comissions militars dotades d’un procediment especial.

Les noves institucions actuarien al llarg de 1793 contra els rebels de la Vendée i contra els emigrats. Pels rebels, els emigrats i els refractaris deportats que havien retornat a França, tots considerats al marge de la llei, el procés quedava simplificat a una comprovació de la identitat i la sentencia de mort.

Però el Terror no pot reduir-se a una sola institució, per poderosa i significativa que en fos. El Terror seria un mitjà de govern pel qual el govern revolucionari de París faria sentir la mà de ferro de la Revolució arran del país i a l’exèrcit. Així, el Terror actua també mitjançant l’exèrcit revolucionari, creat el setembre, i convertit en la pedrera dels activistes sota l’autoritat del sans-culotte Ronsin. Un exèrcit que esdevenia la gendarmeria política del París de les seccions.

The_Radical's_Arms.png

Durant aquest període, la intensitat del Terror va variar en la seva intensitat segons els departaments, segons els representats en missió i segons la influència dels terroristes locals. El camp de repressió s’ampliava o es disminuïa segons les circumstàncies i la importància dels perills i també en funció del temperament dels responsables i de la interpretació que es donava als texts legislatius. Alguns van cebar la seva ira revolucionària contra els antics reialistes moderats, amb els crítics del 10 d’agost o del govern jacobí. L’empitjorament de la situació econòmica i l’aplicació efectiva de l’economia dirigida van  multiplicar el nombre de sospitosos: els rics que acumulaven, els productors i els comerciants que contravenien el màximum… fins arribar, en els casos més radicals, fins els sacerdots constitucionals i els fidels que van mantenir el culte. La centralització del Terror va reforçar-se amb la caiguda de les faccions i amb els processos de germinal. Fins aquell moment, el Terror estava centrat en els enemics de la Revolució, i des d’aquell instant, enfront dels adversaris del Govern Revolucionari.

El procediment era simple: els comitès revolucionaris eren els encarregats de les detencions i de rebre o fer ells mateixos les delacions sobre els sospitosos. Després, havien de fer arribar les proves fins al Comitè de Seguretat General. Els tribunals criminals ordinaris van rebre la funció de jutjar els sospitosos o enviar-los al Tribunal Revolucionari de París en casos de col·lapse.

La primavera de 1794, un any després de la creació del Tribunal, serà el moment de la institucionalització administrativa del Terror. La llei del 22 de pradial (10 de juny) renovaria el Tribunal en funcions donant-li una nova omnipotència exterminadora. Així, la llei del Gran Terror afirma que el Tribunal s’institueix per “a castigar els enemics del poble”. Es suprimia la instrucció, es fundava l’acta d’acusació en base a simples denúncies, es treia el dret de l’acusat a la presència d’un advocat i es suprimia la presència de testimonis en les audiències. L’obra de Couthom seria recolzada per Robespierre com a eina per a perseguir els “conspiradors i enemics de la llibertat”.

El Tribunal Revolucionari va ser reorganitzat ampliant la seva plantilla a 16 jutges, 60 jurats i 5 substituts; dividint-se el treball en quatre seccions i donant competències a l’acusador públic Fouquier Tinville, per a detenir, perseguir i jutjar sobre la base de la denúncia de les autoritats constituïdes.

Les dades del Tribunal Revolucionari de París que coneixem ens donen el següent balanç des de la seva creació fins el cop de Termidor. D’aquesta manera, entre març i setembre de 1793 la seva activitat seria molt reduïda i ja caracteritzada per l’elecció entre la mort i l’absolució –es signarien entre cinc i quinze condemnes a mort per mes, amb moltes més absolucions que condemnes–.

Seria des de l’octubre, després de les jornades de 5 de setembre, quan realment el Tribunal implanta el Terror amb l’aplicació de la llei de sospitosos: entre la tardor i el gener de 1794 comptem amb cent noranta-tres guillotinats –dels quals destaquen Maria Antonieta, Felip d’Orleans, Brissot, Vergniaud, Bailly o Barnave–. És a dir, el Terror passa de perseguir els monàrquics a abraçar a totes les tendències derrotades en el procés revolucionari.

Arribats a la tardor de 1794, el Tribunal ja jutjaria un centenar de casos al mes, però en resultarien absolts més de la meitat. Seria des de març de 1794, coincidint amb l’increment del nombre de sospitosos en presó i el d’acusats a comparèixer, quan és pot observar un increment del nombre de penes de mort. Tot això degut, d’una banda, a l’agudització de la lluita entre les faccions revolucionàries i la lluita pel poder –que portaran els hebertistes i els dantonistes a la guillotina–, i de l’altra, pel resultat dels decrets de germinal que, a proposta de Saint-Just, centralitzaven la justícia revolucionària al Tribunal Revolucionari de París. Les presons parisenques passen des d’aquest moment a trobar-se superpoblades arribant als vuit mil sospitosos a les portes de Termidor.

La reacció termidoriana i la mort de Robespierre (27 de juliol), però, detindrien el pas de les carretes de la mort en defensa de la Revolució per donar pas al Terror Blanc.

Execution_robespierre,_saint_just....jpg

Si comparem les dades del Tribunal Revolucionari de París amb les que va aportar Donald Green (1935) podem extreure conclusions sobre el veritable abast del Terror. Segons les xifres de Green, el període del Terror va cobrar-se 16.600 vides com a conseqüència d’una sentència a mort emesa per qualsevol dels diferents tribunals de justícia revolucionària que van actuar arran del país. El Tribunal Revolucionari de París només va emetre 2.625 d’aquestes sentències. El nombre de detencions efectuades entre març de 1793 i juliol de 1794 és molt més elevat que el nombre de guillotinats, aproximant-se al mig milió de detinguts.

D’altra banda, les víctimes del Terror pertanyien a totes les capes socials, amb diferències que podem associar amb la diferència dels conflictes jutjats: a banda d’aristòcrates i membres del clergat que serien proporcionalment els més afectats per la justícia revolucionària, hi hauria més camperols a la Vendée i més burgesos a París, Lió o Nimes.

Cronològicament, el període menys sagnant del Terror seria el del la primavera i l’estiu de 1793, tot i ser el més crític per a la República amb la presa del Condé, Valenciennes i Magúncia per part dels exèrcits prussià i austríac i les crisis interiors provocades per la revolta federalista, l’auge dels contrarevolucionaris de la Vendée, les insurreccions reialistes de Lió o Marsella, i les amenaces de les seccions parisenques sobre la Convenció.

Contràriament, quan s’incrementa el nombre d’execucions sembla que la República s’ha estabilitzat en la guerra exterior i les revoltes interiors han començat a ser controlades sinó esclafades. El Terror podria ser entès, d’aquesta manera, també com una resposta tardana a una situació en vies de restabliment. Una mesura que buscava prevenir l’Estat revolucionari de noves situacions crítiques com les patides en els mesos anteriors. Una “salvació pública” no tan sols de reacció contra l’amenaça sinó de prevenció.

Sobre jacobins i antijacobins

dissabte, 9/10/2010

És molt habitual en el llenguatge polític practicat per polítics i periodistes, i inclús per alguns historiadors, fer servir el terme jacobí per a definir un tipus de política de caràcter centralista, anti-nacionalista i autoritària. A més, el mot comporta sempre una dosi important de desqualificació per aquell a qui va referit. I ara que ens aboquem a un nou cicle electoral segurament en afartarem de sentir-la. Aquesta definició, però, és inacceptable per a una persona que porta ja un llarg període de temps estudiant i divulgant allò que va significar la Revolució francesa. El jacobinisme no té res a veure amb el tòpic que ens venen els nostres polítics i els mitjans de comunicació, molts cops simples caixes de ressonància dels primers.

Per tant, quin és el veritable sentit polític del terme jacobinisme? Sota la denominació de jacobins, els reialistes i absolutistes i els partidaris de liquidar la Revolució francesa de soca-rel ja des dels seus inicis van pretendre assenyalar de forma despectiva a aquells que, des del mateix 1789, s’autodenominaven com Amics de la Constitució, és a dir, partidaris de liquidar l’absolutisme monàrquic, el despotisme i l’Antic Règim en favor dels principis de la Il·lustració i l’incipient liberalisme polític. Per tant, el terme jacobins neix d’un fet despectiu. El nom va aplicar-se’ls perquè celebraven les seves reunions en el convent parisenc dels dominics, els quals a la seva vegada eren coneguts vulgarment d’aquesta manera ja que tenien el seu vell convent al costat de l’església de Saint Jacques.

opening_devise.jpg

Ara bé, els diversos sectors que integraven aquesta tendència política (mai partit polític) aviat assumirien la denominació com a pròpia, tot dotant-la d’un caràcter plural que no permet aplicar-la a un únic grup, i molt menys fer-la servir en un únic sentit per la diversitat dels seus integrants. D’aquesta manera, la complexitat del grup polític i social que denominem com a jacobí en la Revolució francesa fa que puguem identificar aquest fenomen amb el sentit més profund i transcendent del moviment revolucionari francès que va commocionar Europa en el tombant cap al segle XIX i l’edat contemporània.

El jacobinisme, en contra d’allò que ens volen vendre els polítics dels nostres dies, encarna la invenció de la participació democràtica en la política. Una participació que anava més enllà de les elits, sinó que incloïa als sectors populars del Tercer Estat, en definitiva al conjunt de la societat inclosa en el terme nació. L’aparició de les societats polítiques (o clubs polítics) en la França revolucionària pot ser interpretada com un notable antecedent dels partits polítics moderns. Amb una diferència, però, força notable respecte dels nostres partits: aquestes societats eren plurals i mai van imposar la disciplina de vot.

Aquestes societats, juntament amb la llibertat d’expressió, d’opinió i d’impremta, van ser un dels factors més decisius del desenvolupament d’una cultura política d’inspiració laica, racionalista i democràtica, fet sense precedents en l’Europa de l’Antic Règim. Davant de la societat del privilegi, el dogmatisme, l’absolutisme monàrquic i el despotisme, el jacobinisme va proposar allò que avui considerem, sense cap mena de dubte, els pilars de la nostra democràcia: la igualtat civil, la llibertat d’expressió, el laïcisme, i la democràcia representativa i participativa recolzada en el sufragi universal. Una democràcia, imperfecta com a nounat que era, proclamada en els grans textos fundacionals de la França contemporània: les declaracions de drets de l’home i el ciutadà i les constitucions polítiques.

Robespierre2.jpgAmb aquestes bases, com és possible que existeixin els tòpics despectius contra el jacobinisme i que arriben fins als nostres dies? La resposta no té cap misteri. Això va ser degut a la reducció del moviment polític jacobí a allò que alguns historiadors han denominat com la dictadura jacobina (maig de 1793 – juliol de 1794) tot oblidant que aquest era un moviment que va estar present des dels primers passos de la Revolució. I aquesta reducció, a més, com va posar de manifest Lluís Roura, també comporta una gran manca de rigor en l’anàlisi del període del Govern Revolucionari sempre identificat amb la figura de Robespierre. Així, aquest anti-jacobinisme que identifica el període com a totalitari i fa fortuna en els nostres dies procedeix de la contrarevolució i els moviments burgesos conservadors.

No hem d’oblidar mai tres aspectes fonamentals a l’hora d’analitzar en el seu context històric el període del Govern Revolucionari. En primer lloc, i fet fonamental per a comprendre el context, aquest govern d’excepció tenia un caràcter transitori que deixava en suspens l’Acta Constitucional de 1793 motivat per les circumstàncies derivades de la guerra exterior i la contrarevolució interior. Un segon aspecte a destacar és que el Parlament (escollit per sufragi universal) i la Convenció Nacional (escollida pel propi Parlament) van exercir un control institucional permanent sobre el Comitè de Salut Pública i sobre el govern d’excepció. I un tercer element a considerar, tot i la seva dimonització historiogràfica, situant-se davant dels seus escrits i analitzant les seves accions, és profundament qüestionable dubtar de la convicció i la profunditat democràtica del pensament polític de Robespierre. Per tant, govern d’excepció sí, però autoritarisme o totalitarisme no, s’han de contextualitzar les circumstàncies. O és que la Generalitat republicana va ser una institució totalitària? Rotundament no, però en el context de la Guerra Civil va donar lloc a accions qüestionables que només poden entendre’s dins del marc del conflicte.

Respecte del centralisme jacobí. La concepció de l’Estat francès és una herència política i administrativa de l’Antic Règim i la culminació del model centralista contemporani no va ser obra de la Revolució pròpiament dita, sinó de l’Estat napoleònic. És cert, que la Gironda va desenvolupar, en el context de la guerra interior, uns suposats plantejaments federalistes en oposició al centralisme jacobí. Ara bé, aquests plantejaments no responien a un veritable desig d’articular una República federal, sinó de contraposar a la centralització parisenca (París estava dominat pels jacobins) la centralització en una altra capital controlada pels girondins.

REVOLU~1.PNGPerò és que encara hi ha més dades que permeten qüestionar aquest centralisme jacobí: la dinàmica de la complexa xarxa de societats jacobines existents a la França revolucionària ha donat peu a que un important sector de la historiografia francesa sobre la Revolució comenci a parlar del federalisme jacobí. El problema és que l’estudi de la Revolució ha estat centrat en els fets succeïts a la ciutat de París, escenari capital però no únic, i això ha deixat de banda el que va passar a les províncies i la seva relació amb la capital, fet que en els darrers anys afortunadament comença a solucionar-se i donarà lloc, amb tota seguretat, a la necessitat de reescriure bona part de les interpretacions clàssiques del període.

Des de la Revolució, el pensament contrarevolucionari primer i els moviments polítics burgesos conservadors després, van procurar fer-se seva la memòria històrica d’aquells aconteixements. Si la burgesia moderada va ser la triomfadora de la Revolució, és lògic que en controlés la seva memòria tot dimonitzant els protagonistes de la Revolució democràtica, dibuixant l’estereotip i el mite d’uns jacobins que encarnaven el mal, l’anticlericalisme violent i arrogant, el monstre del racionalisme encarnat en la filosofia, i que van conduir el país cap al caos i l’anarquia. Segons aquesta interpretació, la guerra interior hauria estat lliurada per un sol bàndol, però si és guerra és perquè dos combaten.

Aquesta interpretació del jacobinisme no només va perllongar-se en els corrents polítics conservadors i, lògicament, en els obertaments reaccionaris dels segles XIX i XX, sinó que va abraçar també els beneficiaris de la Revolució. D’aquesta manera, la pròpia burgesia, un cop consolidada la dimensió burgesa de la Revolució, no va dubtar a ignorar, oblidar i, fins i tot, combatre la memòria revolucionària tot rebutjant el caràcter revolucionari dels seus propis orígens polítics. La burgesia va passar així a representar la gent d’ordre, i condemnava els revolucionaris, deixant de banda que sense haver participat de les revolucions que van caracteritzar la primera meitat del segle XIX no hagués assolit mai els seus objectius polítics.

I així ha arribat als nostres dies el mite del jacobinisme com a monstre totalitari i centralista oposat a la llibertat política. La definició no es sosté per enlloc, però ha fet fortuna i ens persegueix. Fins i tot, si consultem el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans trobarem la següent definició: “Radicalisme violent. Concepció política que propugna una centralització del poder polític estatal amb l’objectiu d’anul·lar les diferències entre els territoris que el componen i d’aconseguir una democratització radical”. Potser ja seria hora de revisar el concepte i acceptar allò que la historiografia porta anys explicant. O potser hem d’acceptar que els nostres polítics no coneixen les seves arrels i necessiten tornar a escola a aprendre on neix i es desenvolupa el concepte de la democràcia.

Què és una Revolució?

dijous, 7/10/2010

Una Revolució és una dinàmica de canvis polítics, socials i econòmics tan ràpids com violents, en els quals el poder establert es substituït per un poder emergent.

Les revolucions són protagonitzades per estrats socials que es consideren perjudicats per l’ordre establert i es rebel•len contra la situació privilegiada d’altra o altres capes socials. Com, per exemple, la burgesia en els segles XVIII i XIX o el proletariat contra la burgesia en les revolucions del segle XX.

Aquest caràcter col•lectiu, propi d’un moviment de masses, diferencia a les revolucions dels cops d’Estat, que són accions de grups minoritaris, sovint amb aspiracions personalistes.

Els historiadors diferencien entre els processos revolucionaris endògens i exògens.

Les revolucions endògenes són aquelles en les quals el procés és desencadenat per la situació interna d’un país i que segueixen una evolució particular fins a la seva resolució. Un exemple en seria la Revolució francesa de 1789.

Les revolucions exògenes són aquelles que són provocades per factors d’origen exterior, com podria ser el cas d’una intervenció militar estrangera. Per exemple, revolucions exògenes van ser les revolucions socialistes verificades als països de l’Europa de l’Est (Polònia, Romania, Bulgària) després de ser alliberats de l’ocupació nazi per les forces soviètiques. També ho va ser el moviment liberal espanyol que culminaria amb la promulgació de la Constitució de Cadis (1812) enfront de l’ocupació napoleònica.

També podem diferenciar entre revolucions espontànies i preconcebudes.

Són revolucions espontànies aquelles que sorgeixen com a moviments improvisats, provocats per la ràbia i la indignació dels seus protagonistes davant de fets o situacions concretes, com, per exemple, la revolució dels camperols alemanys del segle XVI.

En canvi, són revolucions preconcebudes aquelles que són preparades per agents conspiradors. Per exemple, en la Revolució Russa de 1917, Lenin va recalcar la necessitat d’organitzar un partit que guiés a les masses cap a la Revolució i durant l’alçament revolucionari.

Lligat als conceptes anteriors, podem fer una nova distinció: hi va haver revolucions rurals (que van acostumar a ser espontànies, confuses i desorganitzades, i que pocs cops van culminar en canvis polítics) i revolucions urbanes, amb més possibilitats de triomfar a causa del seu major nivell d’organització.

Respecte dels seus objectius, la Revolució pot ser política (si només pretén la transformació d’un determinat règim), social (si es proposa millorar la situació de les classes socials menys afavorides) o nacional (si aspira a aconseguir la independència d’un país dominat per una força estrangera o persegueix la unificació de territoris cultural i històricament afins).

Finalment, cal fer menció als mètodes, més o menys violents, de les revolucions, des de les pacífiques “revolucions de pell de vellut” dels països de l’Europa de l’Est a finals de la dècada dels anys vuitanta del segle XX fins als casos més sagnants com la guerra civil posterior a la Revolució Russa.

Establert què és una Revolució en les seves múltiples formes, el següent problema a tractar és el perquè dels esclats revolucionaris.

Segons el marxisme, la Revolució seria una necessitat històrica, la resposta lògica a la lluita de classes. En canvi, els historiadors no marxistes insisteixen més en els aspectes conjunturals i remarquen que no és possible fer comparacions exactes entre unes revolucions i unes altres. Fet que no impossibilita de trobar algunes analogies.

Tres són les causes generals (i complexes) que provoquen l’esclat d’una Revolució:

1. L’enfrontament de determinades estructures socials favorables a la tensió contra una conjuntura econòmica desfavorable (les crisis cícliques del capitalisme, fams provocades per males collites, situacions d’explotació econòmica exagerades, etc.).

2. L’obstinació i rigidesa de l’agent revolucionari condueixen a l’esclat de la Revolució, tot i que el govern canalitzi el descontentament social a través de reformes (fórmula habitual per a evitar un esclat revolucionari).

3. El grau de desconfiança, o inclús d’odi, dels revolucionaris vers el poder establert. És a dir, els aspectes psicològics de la Revolució.

Podem distingir diferents fases que serien comuns en tot esclat revolucionari: difusió de les idees revolucionàries, agudització de les tensions socials, cop al poder establert, establiment d’un govern moderat, establiment d’un nou govern de grups radicals, reacció antiradical i, finalment, institucionalització de la Revolució (seqüència que reflexa amb fidelitat el desenvolupament de la Revolució francesa de 1789).

En la història moderna i contemporània abunden les revolucions. Les de major transcendència, cronològicament, van ser: en el segle XVII, les revolucions angleses que van consolidar el Parlament davant de la monarquia; en el segle XVIII, la Revolució i Independència dels Estats Units d’Amèrica de 1776 i la Revolució francesa de 1789 que donaven pas al món contemporani; en el segle XIX, les revolucions liberals burgeses inspirades en la Revolució francesa (esclats revolucionaris de 1820, 1830 i 1848), i la Comuna de París de 1871, la primera revolució obrera; i en el segle XX, les revolucions socialistes iniciades amb la Revolució Russa de 1917 a la que seguirien les revolucions xina i cubana, entre d’altres.

Per extensió, podem qualificar també com a Revolució la transformació més o menys ràpida i integral de les estructures polítiques, socials o econòmiques, tot i que aquestes es deguin a processos sense violència, com, per exemple, la Revolució Industrial.