Arxiu de la categoria ‘6.2 Història Contemporània d’Espanya’

La política econòmica autàrquica del franquisme

dilluns, 27/06/2011

Un dels objectius principals de la primera etapa del franquisme va ser aconseguir l’autosuficiència econòmica, és a dir, l’autarquia. Per això, el règim va fomentar una política econòmica fonamentada en l’aïllament exterior i la substitució de la llibertat de mercat per la intervenció estatal en l’economia. Sempre sota la justificació d’un discurs de caràcter feixista i patriòtic. És a dir, la política autàrquica va ser una opció voluntària del franquisme i no va estar forçada pels danys provocats per la guerra o per factors externs. L’autarquia era el resultat d’un projecte polític totalitari conscient, el qual buscava la independència econòmica, sublimava l’aïllament i rebutjava el liberalisme.

Comerç exterior. El primer camp d’actuació de la política econòmica autàrquica va ser la reglamentació del comerç exterior. D’aquesta manera, les importacions i les exportacions van passar a ser completament controlades per l’Estat, i per a poder realitzar-ne calia una autorització administrativa. Amb aquesta mesura, el franquisme pretenia limitar al màxim els intercanvis amb l’exterior, de manera que van reduir-se les importacions a aquells productes que es consideraven imprescindibles.

El resultat d’aquestes restriccions, però, va ser l’encariment del preu dels productes que l’Estat havia d’importar i una gran escassetat de béns de consum. La manca d’abastaments va afectar també a les matèries primeres. Per exemple, les importacions de cotó per a la indústria tèxtil catalana al llarg de la dècada dels anys quaranta van oscil·lar entre els 50 i el 75% del volum previ a l’esclat de la Guerra Civil. També el subministrament elèctric va patir restriccions, fet que va comportar un notable descens de la producció industrial. El 1950, el 86% de la potència elèctrica instal·lada provenia de centrals elèctriques creades abans de la guerra, fet que contrastava amb l’increment de la demanda (més del 12% anual).

Així, la disminució dràstica del comerç exterior sota el total control del govern va afectar negativament a les economies dels sectors més dependents de les importacions. L’escassetat de productes va portar a la intervenció de l’administració que va passar a controlar la distribució de primeres matèries i dels productes més bàsics mitjançant l’establiment de cupos i la fixació dels seus preus oficials. Molts empresaris van haver de sortir-se de la legalitat i recórrer al mercat negre per aconseguir que les seves empreses funcionessin. Però, el mercat negre si bé solucionava en part els efectes del col·lapse de la producció, repercutia molt negativament en el poder adquisitiu de la població.

datos_postguerra.jpg

Indústria. Un segon àmbit d’actuació econòmica va ser el foment de la indústria, sobretot aquella que el règim considerava d’interès estratègic per assegurar la independència militar i política del Nuevo Estado. Una sèrie de lleis i de mesures polítiques van afavorir la creació d’empreses públiques i la nacionalització de sectors considerats indispensables. Però, en aquest context, el creixement de la indústria catalana durant la postguerra es va veure dificultat per les traves derivades de la política de discriminalització realitzada per l’administració franquista ja que la Llei d’Indústries d’Interès Nacional va donar avantatges a nous sectors productius i perjudicava a la “vella” industria catalana.

També es va fomentar el desenvolupament de les indústries de béns d’equip, que van rebre una ajuda pública continuada, fet que va derivar en l’increment de la despesa pública i en uns efectes deflacionistes considerables. Per exemple, el 1941, va crear-se la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles (RENFE) i, el 1945, va nacionalitzar-se la Compañía Telefónica Nacional de España.

El 1941 va fundar-se l’Instituto Nacional de Industria (INI), organisme destinat a ser el promotor d’aquesta nova política industrial. l’INI va impulsar la creació d’un gran nombre d’empreses públiques, l’objectiu de les quals era la producció de béns que el sector privat no fabricava, ja fos per la manca de rendibilitat o perquè requerien unes despeses d’inversió excessivament altes. L’Estat va prioritzar les inversions en aquells sectors vinculats als interessos de la defensa militar: hidrocarburs, vehicles de transport, construcció naval, siderúrgia, etc. A més, en aquesta primera etapa del franquisme, van crear-se les principals empreses del grup: IBERIA (1943), Banco Exterior de España (1943), ENDESA (1944), ENHERM (1946), ENSIDESA (1949) i SEAT (1950).

La intervenció directa de l’Estat franquista en l’economia catalana va materialitzar-se en la reduïda instal·lació de l’INI i en les escasses i discriminades intervencions públiques com la creació de la fàbrica d’automòbils SEAT. El Plan de Regiones Devastadas gairebé no s’aplicà a Catalunya i les inversions públiques que es van concretar en la infraestructura van ser molt reduïdes en sectors tant bàsics com l’ensenyament, la sanitat i l’habitatge social. El 1951 es creava la FECSA després de la fallida de Barcelona Traction provocada a instància de Joan March i amb el suport del govern franquista.

Agricultura. El tercer àmbit d’intervencionisme estatal va afectar al sector agrari, el qual va veure com l’Estat regulava la seva producció, la comercialització, els preus i el consum de la majoria dels seus productes. Els baixos preus oficials van provocar un descens de la producció. Igualment, també va minvar la productivitat per hectàrees, la qual va arribar a situar-se durant els anys quaranta en nivells propis de començament del segle XX. Així, Espanya viurà una gran escassetat de blat i caldrà importar-lo des de l’Argentina. Va produir-se una notable restricció dels nivells de producció perquè els baixos preus oficials van fer que els petits propietaris tendissin a l’abandonament dels conreus i els grans i mitjans propietaris van practicar l’ocultació de la producció.

800px-Arando_-el_saucejo-.jpg

La política agrària autàrquica va propiciar que els grans i mitjans propietaris ocultessin bona part de les collites per distribuir-les després en el mercat negre, mentre que els petits propietaris difícilment podien eludir les quotes de lliurament obligatori. Més de la meitat de la collita espanyola de blat va anar a parar al mercat clandestí. Una ocultació tant gran de la producció només es podia donar amb la tolerància i la corrupció de les autoritats. La fixació dels cupos pel Servició Nacional del Trigo, a més, era força arbitrària. Les autoritats van trobar-se en més d’una ocasió amb l’escassa col·laboració dels pagesos a l’hora de lliurar els cupos de producció i amb molts petits propietaris i arrendataris que van preferir no sembrar cereals, com havien fet tota la vida, sinó farratge o deixar les terres per al pasturatge.

Conseqüències. El resultat de la política econòmica autàrquica va ser un profund estancament econòmic, caracteritzat pel col·lapse del comerç exterior, el descens dels nivells de producció i consum, un brutal retrocés en la capacitat adquisitiva i la disminució del nivell de vida de la població. A més, l’autarquia va suposar la distorsió del mercat capitalista i una frenada de les tendències modernitzadores que l’economia espanyola havia mostrat des dels inicis del segle XX, comportant a la vegada un distanciament amb els nivells de benestar dels països de l’Europa occidental. Si bé els països afectats per la Segona Guerra Mundial van trigar entre cinc i nou anys per recuperar els nivells econòmics de 1939, Espanya va trigar quinze anys a assolir els nivells de 1935.

Els germans Badia

dilluns, 20/06/2011

Els germans Miquel i Josep Badia, procedien d’una família pagesa de Lleida. En la dècada dels anys vint van traslladar-se a Barcelona. Miquel, partidari d’un nacionalisme radical, ja durant la Dictadura va afiliar-se a La Bandera Negra (dependent d’Estat Català). Acusat de participació en el complot de Garraf, al juny del 1925 va ser detingut i empresonat fins a la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera, quan va ser amnistiat. Proclamada la República, va ser designat cap de les Joventuts d’Estat Català, secretari del conseller de la Generalitat Josep Dencàs, secretari general (desembre del 1933) i cap superior (març del 1934) dels serveis d’ordre públic, càrrec del qual va haver de dimitir. També intervindria en els fets del Sis d’Octubre. Exiliat a França, d’on va ser expulsat, es traslladaria a Amèrica, Alemanya, Bèlgica i, finalment, a Andorra. Amnistiat després del triomf del Front Popular, el 1936 va tornar a Barcelona on va dedicar-se a reorganitzar les joventuts d’Estat Català. El 28 d’abril va ser assassinat, juntament amb el seu germà Josep per pistolers de la FAI com a represàlia per la seva anterior campanya contra el pistolerisme.

germans_badia.jpg

Ara bé, aquesta biografia resta enfosquida pels seus coqueteigs amb el feixisme. Per això, coincidint amb el setanta-cinquè aniversari del seu assassinat, ens fem ressò del debat mantingut aquests dies pels historiadors Agustí Colomines i Fermí Rubiralta sobre la naturalesa feixista d’aquests personatges. Aquí teniu un extracte:

Agustí Colomines: “Sobre l’homenatge als germans Badia”

Des de fa anys que penso que la història d’aquest país està condicionada pel presentisme. Hi ha historiadors que es dediquen a justificar el present amb arguments històrics que no porten enlloc perquè són falsos […]. La història no és cap argument polític. Les comunitats es construeixen en el present i no pas en el passat. Ara bé, també és veritat que les comunitats no viuen sense identificacions. I aquí és on entra en joc el simbolisme, el ritual, la commemoració i la memòria. En fi, l’elaboració d’una tradició que empeny a l’adscripció, nacional o de grup. I la pregunta és si calia homenatjar els germans Badia com a part de la tradició nacionalista moderna. Crec que no, la veritat. Almenys aquests dos senyors no són part de la tradició política que servidor, adscrit políticament en la socialdemocràcia independentista, està disposat a assumir i a reivindicar. Com ja vaig plantejar en una conferència sobre el president Companys: “Una bella mort no justifica una vida”. Que els germans Badia fossin assassinats per la FAI, no vol dir que ells mateixos no fossin assassins i que no formessin part del nacionalisme radical fascinat per les ideologies, diguem-ne, fortes que predominaven durant el primer terç del segle XX.

[…] A Jaume Compte i el Partit Català Proletari, Imma Tubella va explicar la deriva comunista d’una part d’Estat Català. I a La Catalunya populista. Imatge, cultura i política en l’etapa republicana (1931-1939), Enric Ucelay-Da Cal va explicar molt bé que el populisme era el que va permetre unir en un mateix moviment polític representants de la burgesia industrial, de la petita burgesia i quadres de les organitzacions separatistes i obreres, amb Estat Català com a punta de llança “amada” de la causa nacional. Macià fou el líder que encarnà aquesta conjunció política, però amb crítiques molt severes d’aquells que en refusaven la tebior pragmàtica o l’aburgesament, segons fossin més purs o més esquerrans. A Estat Català hi van conviure, doncs, els que se sentien fascinats per l’estètica feixistitzant (predominants a Nosaltres Sols! i al Partit Nacionalista Català) i combatien els anarquistes, i els comunistes d’Estat Català Proletari, que, d’altra banda, van acabar sent un dels partits que van fundar el PSUC el 1936.

Fermí Rubiralta: “En defensa de Miquel Badia”

La coincidència enguany del 75è aniversari del seu assassinat ha contribuït a posar d’actualitat de nou la controvertida figura de Miquel Badia. I amb ell […], han tornat a aparèixer desqualificacions apriorístiques interessades que ja en el passat han portat, com deia Enric Ucelay, a donar més relleu a la desfilada de les JEREC el 22 d’octubre de 1933 que a l’acte fundacional de Falange a Madrid el cap de setmana següent.

És probable que diverses accions dels escamots de les JEREC i algunes de les actuacions de Miquel Badia el 1934 com a cap de l’ordre públic de la Generalitat, foren, des d’un punt de vista ètic, execrables i condemnables. Però, com que la ciència històrica no té com a objectiu el judici ètic i sí, en canvi, situar el personatge a les coordenades del seu moment i espai concret, una de les conclusions del nostre treball seria que no es pot considerar Badia com el líder d’un moviment feixista a la catalana.

És indubtable que en el seu modus operandi hi trobem aspectes coincidents amb alguns trets dels moviments feixistes de l’època. Però, […] totes aquestes expressions són presents també a d’altres moviments del moment. La presència d’una faramalla militarista n’és una, d’aquestes expressions. Però, a diferència, per exemple, de les joventuts socialistes unificades, el vestuari dels escamots no incorporava cap corretjam, […] com també apareix al dibuix adjunt que distorsiona el seu vertader uniforme, prenent com a model el de les SA.

[…] L’actuació dels escamots no arribà mai, a diferència de les patrulles de control, a provocar cap mort […]. la violència emprada s’exercia des de la legalitat i la defensa de les institucions […]. No s’acostuma a acusar de formar una “colla d’assassins” el cap de policia d’un país on impera l’estat de dret, com era la realitat de la Catalunya de l’any 1934.

A més que, com conclou el catedràtic Balcells, les formacions del moviment obrer “no els veien com a elements portadors del feixisme, que era el gran enemic a Europa del socialisme i el comunisme” […]. La pràctica totalitat de les joventuts ensinistrades pels germans Badia no sols combateren el feixisme durant la guerra civil, sinó, més enllà, des de les files del FNC.

Agustí Colomines: “Els Badia i l’excepcionalitat catalana”

Si el modus operandi coincidia amb els moviments feixistes i moltes de les coses que deien sobre la catalanitat també s’hi assemblaven, la meva observació que EC i els Escamots tenien característiques pròpies dels moviments feixistitzants no devia ser tan desafortunada […]. Que el nacionalisme català dels germans Badia els allunyés del feixisme espanyol no vol dir que ells i molts altres separatistes catalans no sucumbissin a la temptació totalitària. O és que a Catalunya els qui van ser seduïts pels ideals totalitaris feixistitzants tan sols eren els espanyolistes i, per tant, els franquistes? Hauria estat rar, oi? Tant és si hi ha un interès pervers a donar més relleu a la desfilada de les JEREC del 22 d’octubre del 1933, que tenia una estètica feixista evident, que a l’acte fundacional de Falange a Madrid del cap de setmana següent, perquè la desfilada va existir. L’interès és actual i, en canvi, el fet és del passat però ben real i té el valor que va tenir aleshores. És legítim, doncs, d’equiparar l’una cosa i l’altra per molt que les JEREC i la Falange fossin grups que s’enfrontessin ells amb ells. Tampoc no és estrany d’equiparar la violència dels Escamots amb la de les Patrulles de Control.

La immigració a Catalunya en el segle XX: les migracions massives dels anys del desarrollo (1960-1975)

dimarts, 31/05/2011

Amb l’abandonament de l’autarquia i el retorn a un sistema econòmic liberal per part del govern franquista i, especialment, amb l’immens esforç del conjunt de la societat espanyola, l’Estat espanyol i, de forma destacada, Catalunya, van anar sortint de la negra nit de la postguerra i del racionament. Els migrants van ser un dels protagonistes més destacats d’aquest fals miracle econòmic hispà gràcies al seu esforç al marxar a viure a un altre lloc, a la seva lluita per la supervivència i, especialment, al seu treball. Els que havien marxat a l’estranger van retornar els seus estalvis en forma de divises, però els que van desplaçar-se a Catalunya també van enviar part dels seus guanys als seus pobles d’origen contribuint al progrés econòmic de l’Estat.

Quadre 10. Creixement demogràfic per municipis (1940-1965)

Municipis 1940 1950 1960 1965 Creixement absolut
Barcelona 1.081.175 1.280.179 1.557.863 1.655.603 + 574.428
Badalona 48.284 61.654 92.257 125.002 + 76.718
Cornellà 8.214 11.473 24.714 53.049 + 44.835
L’Hospitalet de Llobregat 51.249 71.580 122.813 180.140 + 128.891
El Prat de Llobregat 8.941 10.401 14.131 20.286 + 11.345
Sant Adrià de Besòs 8.342 10.227 15.801 22.515 + 14.173
Sant Boi de Llobregat 10.310 10.811 19.968 29.191 + 18.881
Santa Coloma de Gramenet 17.318 15.281 32.590 58.165 + 40.847

FONT: Elaboració pròpia, a partir de: MOLINERO, Carme i YSÀS, Pere. “La població catalana de la postguerra, creixement i concentració (1939-1950)”. Publicat a: L’Avenç nº 102 (1987); i RIQUER, Borja de i CULLA, Joan B. El franquisme i la transició democràtica (1939-1988). Edicions 62. Barcelona, 1989.

Si durant les dècades de 1940 i 1950 va produir-se la recuperació del creixement demogràfic català amb l’augment del creixement natural i per la represa del moviment migratori, el veritable boom d’aquest fenomen encara estava per arribar quan des de l’any 1957 el règim va haver de liberalitzar definitivament els moviments de població pel territori i cap a l’exterior –França, Suïssa, Alemanya, etc.–. En global, el moviment migratori entre els anys 1950 i 1975 va comportar l’arribada al país de 1.400.000 immigrants, una xifra de rècord. El període de màxima immigració va ser la dècada dels anys seixanta amb l’arribada anual de 72.000 immigrants de mitjana enregistrada, recollint la tendència iniciada en els cinquanta i que es perllongaria durant el primer quinquenni de la dècada dels setanta –amb una mitjana anual de 45.000 nouvinguts–. Si en el període anterior destacàvem el pes dels individus actius, joves i solters, des de 1960 anirà produint-se una generalització del fenomen migratori entre tots els espectres demogràfics. I és que la demanda de mà d’obra que va generar l’arrencada econòmica dels anys seixanta no podia cobrir-se només amb el creixement natural del Principat. A més, amb la seva presència els immigrants van contribuir a modificar l’estructura d’edat, intervenint directament en l’anomenat baby boom dels anys seixanta que va rejovenir el país.

Catalunya seguia sent una terra amb demanda de mà d’obra especialment en el camp de la indústria del metall i la construcció i la immigració venia a ocupar els rengles més baixos d’aquests sectors. Els efectes del desarrollismo van donar lloc a un creixement econòmic accelerat que va canviar la fisonomia de l’economia catalana. Per sectors, l’agricultura baixa fins al 6,4% de la població activa el 1975, la indústria ocupa el 51% dels treballadors i els serveis al 40,7%. Aquesta reestructuració del món laboral a Catalunya no hauria estat possible sense l’arribada de mà d’obra des de la resta de l’Estat, ara ja sense traves per part del règim. Així, el sector del metall va viure una època expansiva amb la popularització i extensió de la indústria de l’automòbil al país (SEAT), l’electrificació d’equipaments i l’expansió dels electrodomèstics. La construcció, per la seva banda, també va créixer amb força, tant en el cas dels habitatges per a la població en expansió com en les edificacions industrials amb la proliferació de polígons.

Quadre 11. Naturalesa dels habitants de Barcelona per districtes municipals (1963)

Districte Barris Nascuts a Catalunya Nascuts fora de Catalunya
I Barceloneta, Ribera, Ciutat Vella 64,5% 35,5%
II Poble-Sec, Montjuïc, Can Tunis 25,42% 74,58%
III Sarrià, Bonanova, Sant Gervasi, les Tres Torres, el Putxet 73,77% 26,23%
IV Dreta de l’Eixample, Sant Pere 48,6% 51,4%
V Raval 30% 70%
VI Esquerra de l’Eixample 55% 45%
VII Sants, Hostafrancs, la Bordeta 54,59% 45,41%
VIII Gràcia, la Salut, el Coll, Vallcarca 69,62% 30,38%
IX Sagrera, Sant Andreu, Camp de l’Arpa, Verdum, Roquetes, la Trinitat, Vilapicina 19% 81%
X Clot, Verneda, Poblenou 42,7% 57,3%
XI Les Corts, Esquerra de l’Eixample 77,78% 22,22%
XII Sagrada Família, Guinardó, Carmel, Horta 57,4% 42,6%

FONT: EQUIPO DE ESTUDIOS DE CÁRITAS DIOCESANA. Visión sociográfica de Barcelona, 1965. Citat a: RIQUER, Borja de i CULLA, Joan B. El franquisme i la transició democràtica (1939-1988). Edicions 62. Barcelona, 1989.

Per aquest període podem parlar d’una màxima concentració de la immigració en les àrees urbanes –ara ja metropolitanes– en la mesura que al voltant de la ciutat de Barcelona van anar formant-se grans conurbacions, conseqüència de la saturació de la capital que veu l’inici de l’alentiment de la immigració que es desplaça cap als municipis immediats o propers. Al costat de les ja creixents Badalona i l’Hospitalet de Llobregat, poblacions com Santa Coloma de Gramenet, Sant Adrià del Besòs o Cornellà, entre d’altres, van esdevenir veritables ciutats dormitori duplicant o triplicant els seus habitants empadronats i, a poc a poc, enclavament de nous polígons industrials. La presència de nouvinguts, però, afectaria la pràctica totalitat del territori –els immigrants andalusos, per exemple, van arribar a ser presents en 700 dels 940 municipis catalans–. Entre totes les comarques catalanes, les més afectades per la immigració van ser el Barcelonès i el Baix Llobregat –on el 1970 el 52,9% de la població total era d’origen immigrant–. L’entramat familiar sobre el qual es recolzaven aquests moviments de població afavorien l’agrupament dels conterranis en les mateixes poblacions. En paral·lel, segueix observant-se el despoblament de les àrees rurals catalanes en favor del món urbà.

En el cas de Barcelona, en aquest període apareixen les noves formes d’assentament de la població que definirien per molts anys la Barcelona immigrant: els grups de polígons i habitatges socials, tant de promoció pública –Obra Sindical del Hogar, Ministerio de la Vivienda, Govern Civil, Patronat Municipal de l’Habitatge– com de semipública o privada. Aquestes van articular-se de forma urgent per eradicar nuclis de barraquisme o donar aixopluc a immigrants procedents d’indrets d’acollida –com el tristament citat Palau de les Missions–, d’inundacions o d’obres de remodelació urbana. Bona part d’aquests habitatges, concentrats a Montjuïc, Sant Martí i Sant Andreu, arribarà a ser considerat com un “barraquisme vertical” i objecte de denúncia i reivindicacions veïnals. Per barris, Ciutat Vella i Montjuïc, juntament amb els de la perifèria nord i est de la ciutat configuraven la Barcelona dels immigrants.

L’any 1970, el 37,7% dels residents a Catalunya no hi havia nascut, això sense comptar els desplaçats interiors des del camp a la ciutat. Aquesta proporció és la màxima observada al llarg de tot el segle i cal considerar que una part important dels 62,3% d’habitants nascuts a Catalunya estava constituïda per fills d’immigrants, ja fossin antics o recents. Per regions, els immigrants andalusos eren els més nombrosos amb diferència (16,5% del conjunt de la població catalana). Si bé els procedents de les zones tradicionals com l’Aragó (3,4%), Múrcia (2,7%) i el País Valencià (2,2%) encara eren importants, havien perdut el pes que tingueren anteriorment mentre que destacaven els contingents arribats d’Extremadura (2,9%) i de les dues Castelles i Lleó (6,1%).

Quadre 12. La immigració per regions d’origen a Barcelona i al conjunt de Catalunya (1961-1965)

Immigrants a la província de Barcelona (1961-1965) Immigrants a Catalunya (1962-1965)
Andalusia 211.594 51,8% 217.064 52,2%
Lleó i les dues Castelles 68.195 16,7% 70.447 17%
Extremadura 45.813 11,2% 48.661 11,7%
Aragó 22.893 5,6% 24.870 6%
Múrcia i Albacete 18.901 4,6% 17.574 4,2%
Galícia 17.612 4,3% 16.404 4%
País Valencià 10.049 2,4% 10.406 2,5%
Altres 13.486 3,4% 10.056 2,4%

FONT: Elaboració pròpia, a partir de: HIGUERAS, A. M. La emigración interior en España (1961-1965) i BANCA CATALANA. La migració a Catalunya. Citat a: RIQUER, Borja de i CULLA, Joan B. El franquisme i la transició democràtica (1939-1988). Edicions 62. Barcelona, 1989.

Quadre 13. Els immigrants a Catalunya en relació a la província  d’origen (1970)

Província Residents a Catalunya Província Residents a Cat. / Província d’origen
Granada 166.327 Terol 36,63%
Jaén 150.330 Almeria 33,95%
Córdova 144.631 Osca 25,84%
Almería 127.321 Jaén 22,74%
Múrcia 106.979 Granada 22,68%
Badajoz 99.747 Córdova 19,97%
Sevilla 97.524 Sòria 19,91%
Màlaga 84.313 Badajoz 14,51%
Terol 62.367 Conca 14,44%
Osca 57.417 Múrcia 12,85%

FONT: CABRÉ, Anna i PUJADAS, Isabel. “La població: inmigració i explosió demogràfica”. Dins: J. NADAL, J. MALUQUER, C. SUDRIÀ i F. CABANA (Dirs.). Història econòmica de la Catalunya contemporània (vol. 5). Ed. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1989.

Òbviament, els contingents immigratoris dels anys seixanta i setanta ja no eren majoritàriament ni represaliats de guerra ni antics partidaris del bàndol republicà, sinó que eren víctimes d’una altra derrota: la pèrdua de l’esperança en progressar econòmicament en els seus pobles d’origen. Eren persones que van mantenir la seva residència durant les penúries econòmiques tot confiant en que les coses millorarien en algun moment i que, militants o no de l’antifranquisme, van acabar perdent tota esperança en la reforma agrària. L’evolució del món camperol espanyol, dominat encara pels grans propietaris va expulsar molta gent cap a les ciutats, i fins i tot molts petits i mitjans propietaris van veure’s impulsats a emigrar de les seves terres per fugir de la ruïna que els amenaçava en iniciar-se el procés de mecanització del camp.

La immigració a Catalunya en el segle XX: la llarga postguerra (1939-1959)

divendres, 27/05/2011

Amb l’exili que es produeix al final de la Guerra Civil, Catalunya es converteix de nou en terra d’emigració, tot i que només per un breu espai de temps. Es calcula que prop de 440.000 persones van creuar la frontera francesa a primers de l’any 1939 procedents de Catalunya, la meitat de les quals ja mai més retornarien a Espanya. Entre aquest gruix d’exiliats hi havia aproximadament 60.000 catalans.

Els refugiats de guerra que van restar a Catalunya van haver d’emprendre el camí de retorn cap a casa seva. Com a desplaçats de guerra que s’havien instal·lat a la rereguarda republicana passaven a ser sospitosos davant els ulls dels règim franquista que va tractar-los sense cap mirament perquè “continuando en esta ciudad familias de refugiados y evacuados de poblaciones ya liberadas y que indebidamente ocupan viviendas ajenas, agravando además con su presencia el problema de la alimentación benéfica que con tanto celo distribuyen los camaradas de “Auxilio Social” se les advierte la obligación de presentarse en las oficinas de “Evacuación de Refugiados” donde previos los trámites necesarios y la aprobación de la autoridad militar, les será facilitado un pase para el regreso a sus respectivas procedencias”. Els refugiats havien perdut el dret a residir on volguessin dins de l’Estat espanyol i eren obligats a tornar al lloc de sortida, segurament per la seva condició de “rojos” sospitosos.

La Catalunya de postguerra restava convertida en un niu de misèria. De la prosperitat, riquesa i desenvolupament pròpies de l’època contemporània es passava a la pobresa i el racionament. Així, si bé els salaris tornaven per decret als nivells de 1936, els preus no van deixar de pujar i la fam que ja s’havia fet present durant la guerra per la manca de productes bàsics no va fer més que agreujar-se ja que amb els excedents de producció arribats de la “zona nacional” no n’hi havia suficient per abastir tot l’Estat. I la solució econòmica autàrquica que va emprendre el règim encara empitjoraria més les coses al no poder recórrer a la importació de productes de l’estranger. La solució a la manca de productes seria l’intervencionisme econòmic mitjançant el racionament, fet que només va servir per estimular el mercat negre fomentant l’estraperlo. La gana s’instal·laria a Catalunya durant molts anys i amb ella reapareixerien malalties desaparegudes anteriorment com la tuberculosi i el tifus.

Durant els anys quaranta, la immigració procedent de fora de Catalunya va continuar tot i que les autoritats franquistes portaven a terme una política obertament contrària a les migracions cap a les grans ciutats. Així, ja des de la més immediata postguerra van reprendre’s les migracions anteriors a 1936. Les xifres dels saldos migratoris mostren aquesta imatge de represa desigual a Catalunya: les àrees urbanes rebran immigrants, i les àrees rurals n’expulsarien. Per tant, migracions interiors de catalans i migracions peninsulars conviurien com havia passat anteriorment. Les males condicions de vida en serien l’impuls més evident, però per força n’hi havien d’existir d’altres de complementàries ja que la misèria econòmica era general a tot l’Estat. Així, especialment des de 1946, arribarien a Catalunya un nombre molt important d’immigrants que abandonaven la seva terra cercant un lloc de treball, responent a les necessitats de la indústria catalana que insistia en la manca de mà d’obra per a les seves fàbriques, especialment en el camp del tèxtil que tenia un ampli mercat per abastir. La manca de mà d’obra va convertir-se en “motivo que ha obligado a los organismos correspondientes a autorizar, en forma metódica, la inmigración y, de forma prudencial, el trabajo de las mujeres casadas”.

Quadre 6. La immigració, clau de la recuperació demogràfica catalana (1940-1950)

1940 1950 Increment Creixement natural Immigració
Barcelona 1.931.875 2.232.119 15,54% 58.338 241.906
Tarragona 339.299 356.811 5,16% 13.655 3.857
Girona 322.360 327.321 1,53% 1.259 3.702
Lleida 297.440 324.062 8,95% 17.370 9.252
CATALUNYA 2.890.974 3.240.313 12,08% 90.622 258.717

FONT: RIQUER, Borja de i CULLA, Joan B. El franquisme i la transició democràtica (1939-1988). Edicions 62. Barcelona, 1989.

Quadre 7. El creixement de la població catalana (1941-1975)

Creixement Catalunya Creixement natural Immigració Increment població
1941-1945 182.280 21.406 160.874 6,31%
1946-1950 167.059 71.215 95.844 5,44%
1951-1955 293.871 93.994 199.877 9,07%
1956-1960 391.595 151.598 239.997 11,08%
1961-1965 567.628 213.466 354.162 14,46%
1966-1970 629.160 262.880 366.280 14,00%
1971-1975 640.224 308.393 231.831 12,50%
TOTAL 2.771.817 1.122.952 1.648.865 72,86%

FONT: Elaboració pròpia, a partir de: CABRÉ, Anna i PUJADAS, Isabel. “La població: immigració i explosió demogràfica”. Dins: J. NADAL, J. MALUQUER, C. SUDRIÀ i F. CABANA (Dirs.). Història econòmica de la Catalunya contemporània (vol. 5). Ed. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1989.

El 1940 Catalunya tenia una població de 2.890.974 habitants, segons dades censals, xifra que suposava un estancament demogràfic respecte al creixement anterior com a conseqüència dels efectes de la Guerra Civil, però durant la dècada dels anys quaranta ja podem observar un creixement considerable fins arribar als 3.240.313 habitants amb un increment de 349.339 habitants i un saldo migratori positiu de 258.717 persones (el 8,94%), el que suposava un increment del creixement natural i, especialment, una represa del corrent migratori que ja superava el produït durant els anys deu, recuperant el ritme de creixement aturat durant la crisi econòmica de la dècada dels anys trenta.

La immigració dels anys quaranta i cinquanta va caracteritzar-se pel pes específic dels grups d’adults joves (de 15 a 34 anys) en el seu conjunt. Així, entre els nouvinguts destacaven els individus actius, joves i solters, però la quantitat d’homes i dones resultaria força equilibrada en contra de la creença general del paper masculí com a pioner de la immigració. El nombre de majors de 66 anys, és a dir gent inactiva, era certament insignificant (2,14%). Per tant, els immigrants eren majoritàriament contingents de gent activa que venia a treballar al país.

Els emigrats arribats a Catalunya en la postguerra procedien de les zones més deprimides de l’Espanya rural. Cal destacar que la procedència regional de la immigració va experimentar un canvi en aquest període, passant per primer cop del component murcià majoritari a la preponderància del component andalús. El 1957, la meitat dels immigrants arribats a Catalunya serien d’origen andalús, seguits pels procedents d’Extremadura, Castella la Nova i Aragó, a més dels immigrants procedents de les àrees interiors catalanes que encara protagonitzaven l’èxode rural. Per exemple, el 1950 a la ciutat de Barcelona si bé l’àrea llevantina (València i Múrcia) continua sent el primer lloc d’origen de la població no-catalana resident amb el 9,44% dels habitants –retrocedint del 10,19% de 1940–, la població d’origen andalús passa a representar el 7,01% –quan el 1940 només suposava el 4,36%–.

Els immigrants van distribuir-se de forma molt desigual en el territori català, esdevenint la regió de Barcelona, la franja litoral i els eixos fluvials del Llobregat i el Ter les àrees que van rebre el major volum d’aquestes migracions, és a dir: les àrees més industrialitzades. La població barcelonina continuava augmentant el seu pes relatiu al conjunt català en aquest període. Dels 349.339 nous habitants, 300.244 corresponen a la província de Barcelona. Els nuclis urbans de l’àrea metropolitana de Barcelona, i en conjunt de la província, experimenten un gran creixement gràcies a la immigració. Així, el 1950 el 78,04% de la població barcelonina viu als disset municipis de més de 10.000 habitants de la província –que en el seu conjunt representen el 53,76% de la població total de Catalunya–. Als anys quaranta el creixement relatiu va ser superior al cinturó industrial que a la pròpia Barcelona: és l’inici del gran creixement de municipis com l’Hospitalet de Llobregat, Cornellà, Terrassa, Sabadell, Santa Coloma de Gramenet, i Badalona, que són els municipis de màxim creixement del període i ho seguiran sent en la dècada de 1960. Per exemple, el 1950 a l’Hospitalet de Llobregat trobem 16.780 immigrants per una població total de 71.580 habitants.

Quadre 8. Distribució segons l’origen de la població dels municipis barcelonins amb més de 10.000 habitants (1950)

Població Total Nascuts al propi municipi Nascuts a altres municipis de la província Nascuts a altres províncies Immigració
Barcelona 1.280.179 47,81% 6,13% 44,3% 52,19%
Badalona 61.654 44,95% 15,86% 38,4% 55,06%
Cornellà 11.473 27,5% 29,12% 42,33% 72,5%
Granollers 15.480 45,9% 27,13% 26,38% 54,1%
L’Hospitalet 71.580 24,01% 25,78% 49,03% 75,99%
Igualada 16.945 52,68% 22,05% 24,64% 47,32%
Manresa 40.452 43,62% 25,88% 29,78% 56,37%
Mataró 31.642 52,85% 17,52% 28,47% 47,16%
El Prat de Llobregat 10.401 37,39% 17,23% 44,57% 62,61%
Sabadell 59.494 46,46% 17,98% 34,58% 53,55%
Sant Adrià 10.227 26,95% 28,57% 43,31% 73,05%
Sant Boi 10.811 34,29% 29,59% 35,54% 65,71%
Santa Coloma 15.281 25,99% 33,49% 39,58% 74,01%
Terrassa 58.880 40,65% 13,16% 45,5% 59,36%
Vic 16.975 55,69% 27,66% 16,54% 44,31%
Vilafranca del Penedès 11.177 46,41% 25,56% 27,21% 53,59%
Vilanova i la Geltrú 19.483 50,73% 12,61% 35,99% 49,27%

FONT: MOLINERO, Carme i YSÀS, Pere. “La població catalana de la postguerra, creixement i concentració (1939-1950)”. Publicat a: L’Avenç nº 102 (1987).

A la ciutat de Barcelona, el 1945, el 43% dels censats eren nascuts a la ciutat, el 16,7% procedia de la resta de Catalunya i el 30,3% procedia d’altres províncies espanyoles. Les pautes de l’assentament a la ciutat en els anys quaranta i cinquanta diferien poc respecte dels anys anteriors a la Guerra Civil. Els immigrants es concentraven majoritàriament als districtes de caràcter popular i obrer de Ciutat Vella, Sants, Nou Barris, Gràcia i Poblenou. Cal destacar, però, la consolidació i ampliació de les àrees de barraquisme a Montjuïc, el Somorrostro i el Camp de la Bota, a més de l’aparició de nous nuclis al Carmel, al Guinardó i a algunes zones de Sants i les Corts. Tot això sumat a l’aparició de vivendes d’autoconstrucció, especialment a Sant Andreu. El problema de l’habitatge i la proliferació del barraquisme, com veurem amb detall més endavant, serà un dels principals problemes a que hauran de fer front els nouvinguts.

En qualsevol cas, aquestes arribades sempre respondrien a unes xifres de mínims ja que parlem de migracions enregistrades ja fos a través dels censos o dels padrons municipals i, per tant, no comptabilitzen les migracions “il·legals”. Com és lògic, aquells nouvinguts que van arribar a Catalunya en els anys quaranta per instal·lar-se en una barraca, en una cova o de rellogats il·legals no van donar-se d’alta en el padró. Per tant, considerem que fins els anys seixanta aquestes xifres de les migracions les hauríem de qualificar d’immigració mínima –i, d’igual manera, a l’hora d’analitzar les xifres dels anys seixanta haurem de tenir en compte que molts immigrants es donaven d’alta quan regularitzaven la seva situació habitacional després de portar ja diversos anys al país i perquè el règim va deixar de perseguir les migracions el 1957–.

La immigració va convertir-se en una de les principals causes del creixement econòmic català i de la recuperació del nivell de vida en els anys cinquanta. Els immigrants haurien d’acceptar qualsevol feina, en les condicions que fos. No tenien gaire possibilitats d’escollir perquè eren un grup de persones sense o amb pocs estudis, inclús alguns d’analfabets, sense contactes personals i amb una qualificació laboral molt baixa sense experiència prèvia en les ocupacions industrials. Els homes podien fer de peons a la construcció o a les fàbriques industrials i les dones com a empleades de la llar o minyones. A més, van provocar un impuls “cap amunt” de part dels autòctons en ocupar aquests esglaons més baixos de l’oferta laboral ja que en engrandir amb la seva presència la força productiva i certes indústries els autòctons passaven a ocupar càrrecs de responsabilitat. La major part de la població activa catalana treballava en aquest període en el sector secundari. Relacionant aquestes dades amb les dels municipis amb percentatges més elevats d’immigració podem concloure que la immigració s’ocupava primer en el sector de la construcció i després anava passant a altres sectors productius dels sectors secundari o terciari. D’altra banda, aquest procés continuat de migracions faria que amb l’arribada de nous immigrants per ocupar els estrats més baixos s’impulsés cap amunt les primeres onades de la postguerra.

Quadre 9. Classificació de la població activa dels municipis barcelonins de més de 10.000 habitants segons l’activitat (1950)

Agricultura Indústria Construcció Comerç Transport Serveis
Barcelona 1,41% 41,46% 8,88% 15,54% 6,94% 22,83%
Badalona 4’98% 65,71% 5,66% 7,34% 5,49% 12,17%
Cornellà 11,74% 58,44% 10,16% 5,49% 2,55% 6,13%
Granollers 10,77% 54,17% 4,95% 12,17% 3,35% 10,63%
L’Hospitalet 8,6% 51,48% 12,37% 9,14% 4,73% 10,73%
Igualada 5,2% 62,63% 6,02% 9,95% 3,82% 9,73%
Manresa 5,72% 0,58% 4,31% 7,75% 5,86% 14,57%
Mataró 9,97% 60,38% 3,35% 7,58% 2,9% 13,99%
El Prat de Llobregat 23,39% 52,65% 4,95% 5,62% 5,19% 7,29%
Sabadell 2,51% 72% 3,58% 6,6% 2,42% 10,44%
Sant Adrià 4,84% 51,67% 10,63% 6,55% 7,15% 10,13%
Sant Boi 19,49% 41,88% 7,44% 4,49% 3,36% 19,76%
Santa Coloma 5,51% 52,14% 9,05% 6,66% 6,85% 7,93%
Terrassa 3,44% 70,03% 5,48% 5,9% 2,37% 9,12%
Vic 11% 47,31% 6,28% 9,27% 6,19% 17,1%
Vilafranca del Penedès 13,75% 33,11% 5,84% 16,93% 6,72% 18,16%
Vilanova i la Geltrú 12,16% 59,43% 6,13% 4,85% 8,67% 6,42%

FONT: Elaboració pròpia a partir de: MOLINERO, Carme i YSÀS, Pere. “La població catalana de la postguerra, creixement i concentració (1939-1950)”. Publicat a: L’Avenç nº 102 (1987).

Salaris minsos i dificultats per viure en condicions dignes. Així les coses, per què aquestes persones van buscar l’aventura de la immigració cap a Catalunya? La manca d’esperances de millora per part dels sectors més humils de la societat, especialment dels vençuts en la guerra, va ser el que va impulsar el nou èxode que mica en mica aniria incrementant-se, en paral·lel a la normalització de les comunicacions i els transports. Els antics partidaris del bàndol republicà, si s’havien lliurat d’anar a la presó, molts cops tenien dificultats per trobar feina, especialment a les àrees rurals, i molts d’ells van pensar que la millor opció era començar de nou en un lloc on fossin uns desconeguts no marcats per les seves antigues conviccions polítiques i es trobessin protegits de les represàlies que van patir els republicans en la postguerra. Les ciutats esdevenien així el territori perfecte per passar desapercebuts l’aiguat repressiu. Davant aquesta realitat les autoritats franquistes tancarien les fronteres i restringirien els moviments de població pel territori per facilitar les tasques repressives. Segons la historiadora Ángela Cenarro:

aquellos que volvían al pueblo en situación de libertad no podían cambiar de residencia, pues se había establecido que por guardia civil pueblos o alcaldes se llenará ficha clasificadora, lo que hacía evidente que las comunidades locales actuaron como auxiliadoras del control y la clasificación social que ejercían las autoridades franquistas centrales […] no es difícil atisbar que por debajo de las razones económicas, que se hacen explícitas [a les sol·licituds d’emigració], subyacen otro tipo de motivaciones que tienen que ver con las experiencias personales vividas durante la guerra, como la pérdida o el encarcelamiento de familiares, la fuerte enemistad surgida con ciertas familias del pueblo o la inhabilitación profesional motivada por los antecedentes izquierdistas.

Les autoritats franquistes limitarien de forma permanent la llibertat de residència, especialment a les grans ciutats de l’Estat perquè, com descriu l’historiador Francisco Moreno Gómez: “en medio de la aglomeración se hacía difícil mantener las vigilancias reglamentarias de la libertad condicional. Así pues, para dirigirse a estas ciudades había que demostrar vínculos con ellas anteriores al 18 de julio de 1936, además de otros variados informes. La Subdirección General [del Servicio de Libertad Vigilada] de Madrid llegó a precisar toda una relación de localidades y zonas prohibidas como lugar de residencia para los liberados. Se solicitaba también a las Juntas Provinciales que designaran las zonas o lugares prohibitivos en cada provincia, de manera que los pudiera tener en cuenta la Subdirección General y la Comisión Central a la hora de fijar los lugares de residencia de los confinados. Por supuesto eran zonas prohibidas todas la limítrofes con las fronteras de Portugal, Francia y Gibraltar”.

Els candidats a immigrants deixaven de ser lliures d’anar allà on volguessin, fins i tot dins del territori espanyol, donant lloc a un nou fenomen: l’aparició de la figura de l’immigrant espanyol il·legal –o “sense papers”– en la pròpia Espanya per la dificultat per obtenir la documentació necessària que permetés el canvi de residència. Així, les migracions dins de l’Estat van ser constantment interferides i les detencions d’“il·legals” esdevingueren una constant fins a l’any 1957. D’aquesta manera, els ajuntaments franquistes molts cops van respondre davant del fenomen de la immigració amb deportacions cap al lloc d’origen com es pot observar en el següent document:

El esfuerzo de la Municipalidad no se ha limitado a desarrollar y arraigar el sentimiento de hermandad entre los vecinos del Municipio, sino que lo ha expansionado hacia los que, atraídos por la fama industrial de que goza, adquieren el carácter de inmigrantes y que a causa de no encontrar trabajo continúan en estado de indigencia en que se hallaban al salir de sus respectivos pueblos […]. Este problema inmigratorio tiene una importancia extraordinaria y absorbe gran cantidad de medios personales y económicos de carácter municipal […]. El Ayuntamiento acoge a estos náufragos hasta que obtienen una colocación y de no encontrarla después de un tiempo prudencial, los repatría a su punto de origen.

Mancat de cap mena de drets, els immigrants restaven sotmesos a l’arbitrarietat de les autoritats. L’acció més espectacular la portaria a terme el Govern Civil de Barcelona que el 1945 habilità l’antic Palau de les Missions de Montjuïc com a camp de concentració per aquests immigrants il·legals que arribaven a Barcelona sense casa ni feina fixa –anomenant-lo Centro de Clasificación de Indigentes–. Les ordres del governador civil, Felipe Acedo Colunga eren les següents: “se impedirá en lo sucesivo la entrada y la subsiguiente permanencia en sus respectivos términos municipales de aquellas personas que por no tener domicilio tuvieren que recurrir a la vivienda no autorizada debiéndolos remitir a este Gobierno Civil para su evacuación por el servicio que se encuentra a este efecto establecido”. Així, entre 1952 i 1957 van ser deportats 15.000 “sense papers”cap als seus llocs d’origen a la resta d’Espanya, molts d’ells detinguts a les estacions de la ciutat de Barcelona tal i com arribaven des dels seus llocs d’origen. Ara bé, totes aquestes mesures repressives servirien relativament de ben poc i els immigrants anirien arribant en un degoteig continuat a Catalunya on trobaven feina i amb el temps podien arribar a instal·lar-se en un habitatge legal.

La immigració a Catalunya en el segle XX: de l’èxode rural a les primeres migracions peninsulars (1877-1939)

dijous, 26/05/2011

El primer cens modern espanyol, realitzat el 1857, donava a Catalunya una població de 1.652.291 habitants; el 1877 la població havia crescut fins els 1.752.033 i el 1900 ja era de 1.966.382 persones. El país es dividia geogràficament en dues grans àrees: la litoral o industrial i la continental o rural. A més, ja des de la segona meitat del segle XIX estava clarament definida la macrocefàlia barcelonina –el 1877 amb 353.853 habitants constituïa el 17,3% de la població catalana, arribant al 24% i 544.137 habitants el 1900–. Per tant, Catalunya comença a entrar en el règim demogràfic modern en aquest període, el que comportaria, com a la resta dels països industrials europeus, un èxode del camp cap a la ciutat.

Respecte de les migracions, cal remarcar que fins a finals del segle XIX Catalunya era terra d’emigrants. Molts d’ells sense sortir de Catalunya, d’altres marxant cap a l’Amèrica Llatina –colonial i independent–. Catalunya va créixer en habitants al llarg de la centúria, però aquests es concentraven majoritàriament a l’entorn de la ciutat de Barcelona i els saldos migratoris del país resultaven invariablement negatius. El que es produïa a nivell intern del país era un moviment de la població que anava de la muntanya al pla i de les àrees rurals a les zones urbanes buscant fer fortuna en les grans ciutats en procés d’industrialització. En paraules de l’historiador Jaume Vicens Vives: “L’estímul dels sous elevats promogué el començament del gran trasbals demogràfic català contemporani, caracteritzat, com arreu de l’Europa occidental, per l’emigració del camp a la ciutat i la transformació del pagès en obrer. Considerables masses humanes canviaren d’horitzons. Aquest fenomen es veié afavorit pel desenvolupament dels mitjans de transport des del regnat d’Isabel II: els ferrocarrils i les carreteres, pujant muntanya amunt, estengueren la xarxa que havia de xuclar cap a la indústria o l’emigració la sang de la pagesia catalana”.

Tot i així, en el període 1857-1877 encara van marxar de Catalunya 68.910 persones més de les que van arribar des de fora i el percentatge de no-catalans residents al país era només del 1,25%. Per tant, Catalunya era en aquest període una terra de sortida i no pas d’entrada d’immigrants. Seria cap a finals de la centúria quan les coses començarien a canviar i de l’Aragó i el País Valencià arribarien els primers grans contingents d’immigrants que convertirien Catalunya en un país receptor net de població en els següents cent anys. El resultat d’aquest procés seria que en el període 1877-1900 la tendència migratòria ja s’havia invertit, donant un saldo positiu  de 83.004 persones –el 3,33% dels residents a Catalunya–. Sense que l’èxode rural interior cap a les ciutats s’aturés, ara començarien a arribar immigrants no catalans –bàsicament valencians, aragonesos i els primers murcians–, a les principals poblacions urbanes i industrials del país com a conseqüència de  l’anomenada “febre de l’or” (1876-1886), de la generació de llocs de treball derivats de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 i de l’auge econòmic provocat pel sistema proteccionista de la Restauració.

Des de finals del segle XIX fins a pràcticament la Guerra Civil (1936-1939) la xarxa urbana catalana va anar creixent continuadament reestructurant-se respecte a les característiques pròpies del segle XIX. En especial va créixer la ciutat de Barcelona que va agregar-se el municipis veïns de Gràcia, Sants, Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals, Sarrià, etc. Els moviments migratoris han estat de manera general el principal motor del creixement de la ciutat de Barcelona i no resulta exagerat dir que la gran expansió demogràfica de la capital catalana va alimentar-se gairebé de forma exclusiva de la immigració. També van créixer algunes de les velles ciutats del Principat (Girona, Manresa, Tarragona) i antigues poblacions rurals es convertien en ciutats (Sabadell, Terrassa), mentre que d’altres ciutats tradicionals o s’estancaven o bé retrocedien (Reus, Tortosa, Valls, Vic). Paral·lelament a aquest procés, anaven desenvolupant-se la indústria i el comerç, prenia cos la xarxa de transports ferroviaris i millorava la xarxa de carreteres. Catalunya esdevenia un país urbà i la ciutat de Barcelona era la gran protagonista del procés. L’aportació de la immigració va resultar determinant per aquest procés. Els ràpids creixements de la població no s’alimenten només del creixement natural –resultat de la diferència entre natalitat i mortalitat– perquè la capacitat natalícia d’una comunitat és limitada. Les migracions no només engrandeixen la població del lloc on van a parar per si mateixes, sinó per l’aportació que aquests mateixos provoquen a la natalitat, sempre més baixa, de les àrees urbanes. A més, la major part dels immigrants són gent jove en edat de procrear.

Aquestes primeres migracions vers Catalunya provocarien els primers conflictes interns entre els residents autòctons i els nouvinguts. Tot i ser generalment persones de parla catalana –valencians o aragonesos de la Franja de Ponent–, les tensions entre persones vingudes de llocs diferents i els que es consideraven “autòctons” perquè hi eren abans en el país van sorgir sota el mar de fons de les disputes pels llocs de treball que els autòctons veien amenaçats per l’arribada de nova mà d’obra. L’escenari immediat d’aquesta disputa seria, tal i com pot resseguir-se a la premsa de l’època, la disputa pels llocs d’oci, és a dir les tavernes.

Quadre 1. El creixement de la població catalana (1911-1940)

Creixement total Creixement natural Creixement migratori Increment població
1911-1915 55.181 33.489 21.692 2,65%
1916-1920 204.670 2.062 202.608 9,56%
1921-1925 166.922 59.569 107.353 7,12%
1926-1930 279.651 64.925 214.726 11,13%
1931-1935 99.062 49.177 49.885 3,55%
1936-1940 620 -59.318 59.938 0,02%
TOTAL (1911-1940) 806.106 149.904 656.202 5,67%

FONT: CABRÉ, Anna i PUJADAS, Isabel. “La població: immigració i explosió demogràfica”. Dins: NADAL, J.; MALUQUER, J.; SUDRIÀ C. i CABANA F.  (Dirs.). Història econòmica de la Catalunya contemporània (vol. 5). Ed. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1989.

Quadre 2. Estimació dels saldos migratoris quinquennals i la seva participació en el creixement total (1901-1940)

Creixement total Creixement natural Creixement migratori Impacte de les migracions (%)
1901-1905 58.160 42.564 15.596 26,8%
1906-1910 60.326 42.253 18.073 30%
1911-1915 55.181 33.489 21.692 29,3%
1916-1920 204.670 2.062 202.608 99%
1921-1925 166.922 59.569 107.353 64,3%
1926-1930 279.651 64.925 214.726 76,8%
1931-1935 99.062 49.177 49.885 50,4%
1936-1940 620 -59.318 59.938 96,67%
TOTAL 924.592 234.721 689.871 68,54%

FONT: CABRÉ, Anna i PUJADAS, Isabel. “La població: immigració i explosió demogràfica”. Dins: NADAL, J.; MALUQUER, J.; SUDRIÀ C. i CABANA F.  (Dirs.). Història econòmica de la Catalunya contemporània (vol. 5). Ed. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1989.

Ara bé, el veritable salt de qualitat arribaria a partir de la dècada de 1910, arribant Catalunya a la xifra de 2.344.719 habitants el 1920, un increment degut fonamentalment a la immigració, que va cobrir l’emigració catalana cap a una França mancada de braços en els anys de la Gran Guerra. Així, el saldo migratori per al període 1911-1930 supera el mig milió d’habitants i suposa el 77% del creixement total del país. Aquest moviment va arrencar amb força el 1916 i va mantenir-se amb intensitat fins al 1930. Els immigrants arribats a Catalunya en aquest període procedien majoritàriament del País Valencià, l’Aragó, Múrcia i Almeria, tant el 1920 com el 1930. Existia una forta atracció, especialment, sobre les províncies frontereres (Castelló, Osca, Terol), que van ser les que van subministrar la proporció més grans dels seus habitants. La seva proximitat geogràfica, cultural i lingüística, sumada al fet que ja havien arribat amb anterioritat altres onades migratòries va provocar una ràpida integració social. En canvi, els immigrants de Múrcia i Almeria representarien més del 10% de la població immigrada total i serien els que més contrastarien tant per la llengua com pels seus costums, provocant el primer debat al voltant del fet migratori en els anys vint i trenta.

Quadre 3. Població activa a Catalunya per sectors (1900-1940)

Sector Primari Sector Secundari Sector Terciari
1900 429.266 52,88% 221.419 27,28% 161.018 19,84%
1910 344.701 36,31% 338.685 37,87% 201.380 22,52%
1920 345.163 33,23% 431.142 41,52% 253.750 24,44%
1930 321.245 26,63% 612.262 50,76% 266.507 22,09%
1940 329.178 26,86% 523.924 42,76% 368.843 30,10%

FONT: CÁMARA OFICIAL DE COMERCIO, INDUSTRIA Y NAVEGACIÓN DE BARCELONA. Informe económico de Cataluña (1968).

Quadre 4. Evolució de la població activa per sectors d’activitat (1910-1930)

1910 1930 Increment 1910-1930
Actius % Actius % Absolut Relatiu
Agricultura 370.417 41,4% 317.956 26,3% -52.461 -14,16%
Indústria i mines 259.803 29% 554.415 45,8% 294.612 113,4%
Energia i aigua 2.938 0,3% 5.047 0,4% 2.609 107,01%
Construcció 47.852 5,3% 64.390 5,3% 16.538 34,56%
Comerç 58.520 6,5% 71.347 5,9% 12.827 21,92%
Transports 24.185 2,7% 40.564 3,4% 16.379 67,72%
Serveis 131.439 14,8% 156.474 12,9% 25.035 19,05%

FONT: CABRÉ, Anna i PUJADAS, Isabel. “La població: immigració i explosió demogràfica”. Dins: NADAL, J.; MALUQUER, J.; SUDRIÀ C. i CABANA F.  (Dirs.). Història econòmica de la Catalunya contemporània (vol. 5). Ed. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1989.

Els immigrants arribaven a la Catalunya urbana a la recerca de noves possibilitats d’ocupació i de millora econòmica, partint d’àrees deprimides econòmicament, preferentment rurals. Estimulats pel rellançament industrial de Catalunya a causa de la no bel·ligerància a la Gran Guerra, per la gran quantitat d’obres públiques realitzades a Barcelona –xarxa de metro, obres de l’Exposició de 1929, obertura de la Via Laietana– i pel treball a les mines de sal potàssiques arribarien a Catalunya milers d’immigrants peninsulars. Per tant, la gran empenta al fenomen migratori va produir-se arran de la Primera Guerra Mundial i es mantindria amb un ritme important durant la dictadura de Primo de Rivera. L’estructura de la població activa catalana contrastava amb l’espanyola ja des de finals del segle XIX: un 52% estava dedicat al sector primari, un 27% al secundari o industrial i un 19,8% al terciari o serveis, mentre que al conjunt de l’Estat presentava pels diferents sectors l’estadística de 66,3% sector primari, 16% sector secundari i 17,7% sector terciari. Cap a 1920 la tendència s’havia incrementat ja que Catalunya tenia només un 33% de la població activa en el sector primari –per un 57,3% a Espanya–, un 41,5% en el secundari –per un 22% a Espanya– i un 24,4% en el terciari –per un 20% a Espanya–, i encara era necessària més mà d’obra per cobrir la demanda de treball. Aquesta necessitat de mà d’obra seria l’atracció principal que tindrien els immigrants a l’hora d’emprendre l’aventura.

Les circumstàncies econòmiques viscudes en els llocs d’origen sumades a la situació política que allí patien van impulsar aquestes persones a prendre la decisió de marxar cap a Catalunya, és el que l’historiador Carlos Serrano ha denominat com a grau zero de la revolta, l’acceptació de la impossibilitat de canviar la situació a casa seva i iniciar l’aventura de la immigració incluso cuando se alimenta de sueños de un esplendor futuro y de ilusiones de un regreso venturoso, significa siempre el rechazo a aceptar o la imposibilidad de soportar la vida que su propia sociedad ofrece al individuo. En este sentido, y cualesquiera que sean las explicaciones propuestas, evidencia una profunda distorsión e indica quienes son las víctimas—”.

Durant el primer terç del segle XX la població catalana es concentra al litoral. El destí principal de la immigració, per tant, seria la ciutat de Barcelona –de cada tres immigrants dos anaven a la capital catalana– i les comarques més properes a la capital. D’aquesta manera, la població de la ciutat de Barcelona va incrementar-se en 386.482 persones entre 1915 i 1930, de les quals aproximadament 185.000 eren no-catalanes, a més de 70.000 immigrants procedents de la resta de Catalunya. L’assentament dels immigrants a Barcelona dibuixaria una sèrie d’espais clarament diferenciats. Un d’ells era el de la “Barcelona autòctona”, amb predomini dels nascuts a la ciutat, localitzada principalment a la dreta de l’Eixample, part de Gràcia, el centre de Ciutat Vella i els antics nuclis municipals de Sants, Horta, Sarrià, Sant Andreu i Sant Martí (aquest en menor proporció) ara convertits en barris de la ciutat. Els altres espais configuraven la “Barcelona immigrant” localitzada a Ciutat Vella –el Barri Gòtic– i a la perifèria dels antics municipis com Sant Martí, Gràcia, Sants i la part alta de Sant Andreu. A més, trobem importants concentracions d’immigrants a als barris suburbials de cases barates i de barraques que es trobaven principalment a Montjuïc i la franja litoral, però també a la perifèria de l’esquerra de l’Eixample, la Sagrada Família i les Corts.

Quadre 5. La concentració de la població a Barcelona i les seves comarques immediates (1857-1930)

1857 1910 1930
Barcelona ciutat 13,9% 28,2% 36%
Comarca del Barcelonès 1,3% 2% 3,8%
Comarques immediates 12,5% 12,2% 13,3%
Resta de Catalunya 72,3% 57,6% 46,9%

FONT: TERMES, Josep. De la Revolució de Setembre a la fi de la Guerra Civil (1868-1939). Edicions 62. Barcelona, 1987.

La societat catalana va rebre aquesta immigració de maneres molt diferents segons el punt de vista adoptat: els sectors més conservadors els presentaven com una amenaça, els més progressistes com una esperança de futur. En aquells anys s’arribaria a crear un despectiu “murciano” que serviria per a denominar despectivament els nouvinguts. L’impacte certament havia de ser considerable ja que de l’1,25% de no-catalans residents al país el 1887 es passava a un volum d’immigrants que oscil·lava al voltant del 20% el 1930. Tot i que l’animadversió va centrar-se en els col·lectius murcians (73.826 immigrants) i almeriencs (37.544), la realitat és que en l’any 1930 trobem a Catalunya nombrosos immigrants procedents de València (50.707), Castelló (49.247), Osca (43.675), Terol (38.193), Saragossa (36.478), Alacant (26.211), Madrid (15.106) i les Illes Balears (11.317). La immigració espanyola a Catalunya el 1920 era de 300.871 persones, el que constituïa el 12,83% de la població –percentatge que creix fins el 19,21% de la població si només observem la província de Barcelona–, mentre que el 1930 ja era de 509.721 persones, el que representava el 18,26% de la població total catalana –el que suposava el 25,35% de la població de la província de Barcelona–. Val a dir que els immigrants catalans no barcelonins traslladats a la capital també feien un volum considerable, arribant als 192.226 el 1930.

L’Ajuntament de Barcelona debatria en el gener de 1933 sobre el problema de la immigració a la ciutat, per acabar concloent que no existia cap problema i desviant la proposició de formació d’una comissió destinada a l’estudi de la qüestió cap a la comissió de política social. El regidor radical Santamaria –un dels signants de la proposició– va dir que “tots els treballadors espanyols tenen dret a venir ací” i el regidor Vilalta de l’Esquerra Republicana va aclarir que el seu partit considerava “catalans tots els que del seu treball visquin a Catalunya”. El debat social existia, però les autoritats polítiques no van intervenir per frenar una immigració, que en aquells moments ja davallava per si sola com a conseqüència de la depressió.

L’allau immigratòria que havia caracteritzat els anys vint va estroncar-se en els anys de la República a causa de l’extensió a Espanya de la crisi econòmica europea derivada de la Gran Depressió, tot i que el nombre de nouvinguts pel quinquenni 1931-1935 encara seria considerable i suposava el 50,4% del creixement del país. Seria l’esclat de la Guerra Civil, el 1936, el que acabaria de convulsionar la situació. La importància de les migracions durant els anys de guerra és molt difícil d’avaluar ja que, si bé numèricament es presenta un increment de població importantíssim, realment s’hauria de parlar de desplaçaments forçats per motius de mobilització militar i d’allau de refugiats. Per tant, Catalunya va rebre durant la Guerra Civil gran quantitat de civils refugiats –es calcula una xifra aproximada de 200.000 refugiats “controlats”–, sobretot d’Astúries, el País Basc i l’Aragó, però seria només la conjuntura bèl·lica el que els portava al país i majoritàriament serien aquests refugiats els primers que fugirien cap a França davant de l’entrada franquista al país el 1939 o bé serien retornats als seus llocs d’origen per les autoritats franquistes a través de les anomenades Oficinas de Evacuación de Refugiados.

Franquisme i catalanisme cultural

dilluns, 16/05/2011

L’intent franquista d’esborrar la identitat catalana va tenir un gran impacte en l’àmbit cultural, fins al punt que segons l’anàlisi que n’han realitzat alguns autors es podria parlar d’un autèntic genocidi cultural. Ara bé, el catalanisme represaliat pel franquisme s’ha d’associar a aquells vessants referits a les institucions autonòmiques i pròpies de l’autogovern democràtic. Per al franquisme, l’Estat unitari era un autèntic dogma de fe. En canvi, el franquisme no sempre va represaliar el catalanisme cultural amb el mateix grau de duresa, depenia de la relació que aquest tingués amb el catalanisme polític. En definitiva, podem afirmar que va existir una política sistemàtica de repressió del catalanisme, però del catalanisme polític i el catalanisme cultural va ser una víctima més d’aquest procés.

represion.jpgD’aquesta manera, el franquisme va prohibir els símbols identitaris de Catalunya, va procedir a introduir una nova retolació en els carrers, va eliminar determinats monuments públics i va bandejar la llengua catalana de la vida pública. La vida cultural catalana de la postguerra va estar plena d’interferències i tensions polítiques. Això és un fet innegable, però el fet que una llengua s’exclogui del circuit escolar no l’elimina. El que va passar amb la llengua catalana és que va ser relegada a un segon pla per potenciar el castellà com a única llengua vehicular. Era un greuge vers la llengua del país, però no un genocidi lingüístic.

Així doncs, el franquisme va prohibir l’ús de la llengua catalana a l’administració pública, l’escola, els mitjans de comunicació, la vida econòmica i la vida social. A més, l’ús del català fora de l’àmbit familiar va ser objecte de multes i sancions. També va impedir-se el seu ús en l’edició de llibres, diaris i revistes, representacions teatrals, espectacles públics, cinema, ràdio, correspondència telegràfica i, fins i tot, a les esglésies.

Es van monopolitzar els mitjans de comunicació i les manifestacions culturals catalanes eren majoritàriament prohibides, arraconades o discriminades. Tanmateix, l’Església, en poblacions rurals petites, excepcionalment va ser autoritzada a fer servir el català en les homilies o sermons perquè era l’única llengua que permetia que arribés el missatge dels vencedors a la població. Es tallava de cop el procés de normalització social de la cultura catalana quan encara no estava arrelada de forma sòlida.

ESCOLA FRANQUISTA.JPGDurant molts anys, Catalunya va viure una evident situació diglòssica en que tan sols la cultura castellana tenia una projecció pública. Les principals institucions culturals del país, com l’Institut d’Estudis Catalans, van haver de passar a treballar des de la clandestinitat i la Biblioteca de Catalunya va convertir-se en la Biblioteca Central, mentre s’imposava una censura molt estricta sobre tot allò que s’havia de publicar. Es tractava, en definitiva, de recloure la llengua catalana a l’àmbit estrictament domèstic i d’imposar el castellà com la única llengua oficial.

Generalment, es van canviar els noms de les localitats per castellanitzar-los –amb alguna excepció com Sant Cugat o Sants–. El nomenclàtor urbà també va ser depurat per eliminar tota influència estrangera, esquerrana i catalanista. La castellanització dels topònims catalans i dels noms dels carrers va arribar a nivells ridículs. Es volgué eliminar qualsevol referència o vestigi de la catalanitat: la Plaça Catalunya va convertir-se durant unes setmanes en la Plaza del Ejército Español.

Els cartells propagandístics que circulaven pels carrers de les poblacions eren prou clars en aquest sentit: “Español habla español”. Però s’ha de tenir clar que no es volia esborrar totalment la llengua catalana perquè era un element que en un futur es podia aprofitar. Com va apuntar Josep Benet, la repressió lingüística i cultural cercava la desaparició de Catalunya com a minoria nacional dins de l’Estat espanyol, amb la destrucció de la seva personalitat lingüística i cultural i la reducció del seu idioma a la condició d’una llengua regional de caràcter folklòric.

fra-4635_0.jpg

fra-18-19.jpg

Tot i això, l’actitud resistencial de determinats sectors de la societat va impedir la culminació del projecte franquista, el qual, passats els primers anys, va veure’s obligat a fer unes petites concessions vers la llengua i la cultura. Així, a partir de mitjans dels anys quaranta, van començar a permetre’s representacions de teatre com Els Pastorets i cap als anys cinquanta van sorgir algunes entitats que van organitzar concerts musicals.

La cultura del llibre de la novel·la va veure com una llosa la repressió cultural. D’entrada, el franquisme va prohibir l’edició de llibres en català i en petites iniciatives van cremar-se alguns llibres.  Hi havia una censura d’edició que evitava la literatura de nova creació en català ja que calia editar-ho tot en castellà, amb l’excepció d’alguna obra autoritzada en català no normatiu (prefabrià), aspecte que va afavorir-se per crear confusió en la llengua.

Al llarg del franquisme van aparèixer els anomenats centres d’estudis, alguns dels quals estaven emparats en sota la tutela de la Diputació (l’Institut d’Estudis Ilerdencs de 1942, l’Institut d’Estudis Gironins de 1946, l’Institut d’Estudis Tarraconenses de 1946) i d’altres per persones o entitats de caràcter patriòtic resistencial (Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada de 1947, Associació d’Estudis Reusencs de 1952, Institut d’Estudis Vallencs de 1960). Va ser gràcies a aquestes primeres iniciatives que va començar a escenificar-se la represa cultural catalana ja que representaven, en certa manera, el lligam entre el moviment cultural de recerca i de divulgació dels temps de la República.

Tanmateix, val a dir que, tot i permetre l’existència d’aquestes institucions, el joc cultural del franquisme en relació amb Catalunya serà perfectament coherent des dels seus inicis i fins a les acaballes del règim.

Els franquistes catalans

dimarts, 10/05/2011

La Guerra Civil espanyola de 1936-1939 també va ser una guerra civil catalana, amb participació de catalans a tots dos bàndols. És veritat que els catalans que van incorporar-se als insurrectes van ser relativament pocs en comparació amb els que van lluitar al costat de la República i la Generalitat, però això no implica que haguem de menysprear la participació catalana en el naixement del franquisme. Una pista del suport a la insurrecció el trobem en els resultats de les eleccions generals de 1936, en les quals el Font Català d’Ordre va aconseguir el 42% dels vots.

Es calcula que entre 50.000 i 60.000 catalans, sovint famílies senceres, van poder fugir cap a la zona nacional després de la derrota de la insurrecció militar del 19 de juliol a Catalunya. Una tercera part d’aquests exiliats acabaria afiliant-se a les milícies falangistes. Aquests “catalans de Burgos” eren fonamentalment catòlics i conservadors, però també persones procedents del catalanisme de dretes de la Lliga. La major part dels prohoms de l’alta burgesia catalana refugiats a Burgos, Sant Sebastià, Sevilla, etc. no entrarien gaire en la lluita de faccions durant la guerra i la postguerra i es limitarien a mostrar la seva adhesió al Movimiento Nacional, i en especial a Franco i a l’exèrcit. La burgesia estava més preocupada per la seva organització a l’hora de retornar a Catalunya que d’altres coses.

Possiblement, la figura catalana més significativa d’aquelles que van incorporar-se al franquisme va ser Francesc Cambó. Amb l’esclat de la Guerra Civil, el líder de la Lliga va optar per exiliar-se a l’estranger, des d’on va aportar diners a la causa franquista i va organitzar, a París, un destacat servei de propaganda de la causa nacional.

Instaurat el règim franquista a Catalunya després de la finalització de la guerra, el franquisme català va estar integrat fonamentalment per industrials, propietaris agraris, grans comerciants i financers, els quals van identificar-se amb el nou règim amb una gran adhesió i un activisme molt variat. Així, el franquisme va restaurar els vells poders econòmics i va posar de nou al front de l’administració local a la classe dominant tradicional, aquella que havia perdut la direcció de Catalunya el 1931.

La militància catalana de la FET-JONS no era gaire abundant i estava formada pels escassos falangistes i membres d’altres grups d’extrema dreta existents en l’època republicana, una part dels carlins i molts excombatents de l’exèrcit franquista. Això suposava que Catalunya hauria d’haver estat controlada pel carlisme, però no va ser així. Paradoxalment, seria la Falange qui es faria amb el control de Catalunya.

L’organització política més important que existia a Catalunya d’aquelles que van participar en la sublevació militar de 1936 eren els tradicionalistes carlistes. Així, quan Franco va imposar la unificació de falangistes i carlins l’abril de 1937 els tradicionalistes catalans es van mostrar molt reticents i van distanciar-se, en part, del partit únic provocant una notable divisió interna. La majoria de la Comissió Carlista catalana considerava que el càrrec de futur dirigent de FET-JONS  a Catalunya havia de recaure forçosament en un tradicionalista. Així, des d’un primer moment els falangistes catalans es mostraren també hostils cap als tradicionalistes als que consideraven uns regionalistes camuflats, uns homes de palla de la Lliga Catalana.

I és que l’extrema dreta no tenia una presència destacada a Catalunya abans de 1937 quan es va formar FET-JONS com a partit únic franquista. Per això, el 1939, tots aquells que acreditaven haver estat excombatents o excautius van passar a ser militants del partit únic si així ho demanaven. El fet que per ocupar determinats càrrecs polítics fos necessària la militància falangista obligatòria va comportar que algunes persones s’hi adherissin per oportunisme polític i per exigència burocràtica. Dins de FET-JONS van reciclar-se moltes persones que van supeditar-se a les ordres de la direcció del partit.

Els falangistes seran els encarregats d’organitzar l’administració, perquè el règim només es refiava dels excombatents. El carlisme es presentarà com un problema en els anys quaranta perquè els seus membres es consideraran indisciplinats. Els conflictes entre els grups ultres del franquisme seran constants donant lloc a l’aparició de tres famílies. En el fons, més enllà de FET-JONS, els altres grups polítics seran marginats pel franquisme. A Falange Española també hi haurà gent que podia estar molesta amb el règim però que mai l’abandonarà.

Falange tenia un clar caràcter de partit de classe on predominaven les forces vives tradicionals, les oligarquies locals i les comarcals. La vella guàrdia falangista (els anteriors a 1939) no representaran ni l’1% de la militància falangista. Les organitzacions falangistes van tenir la clara voluntat de ser presents a tot arreu i de controlar tots els organismes polítics i administratius catalans. De tota manera, al marge de la promoció personal de molts dels militants, la penetració real de Falange en el teixit social català va ser molt superficial i amb una influència molt limitada.

El personal polític que va ocupar càrrecs de responsabilitat, de gestió i de representació va ser sempre designat des de dalt i entre persones de provada fidelitat al règim franquista. Ara bé, com que els falangistes i els excombatents no eren gaire abundants ni gaire significatius a Catalunya, bona part dels designats per ocupar els càrrecs franquistes van sorgir d’entre els antics militants de l’extrema dreta catalana, d’entre els antics lerrouxistes i, inclús, d’entre vells membres de les forces polítiques conservadores del país, com ara la Lliga Catalana. Així, per exemple, Josep Maria de Porcioles, antic militant de la Lliga, es farà falangista gràcies a la vídua d’Onésimo Redondo, Mercedes Sanz Bachiller.

Val a dir que, generalment, aquests franquistes catalans van ocupar càrrecs polítics secundaris en l’administració local (ajuntaments i diputacions), però rarament van arribar a desenvolupar aquells càrrecs de major rellevància política (capità general, governador civil) perquè aquests eren reservats a personalitats arribades de fora de Catalunya. Això responia a la voluntat franquista d’impedir que les autoritats arrelessin en el territori i també a una certa desconfiança del franquisme cap als polítics catalans. A partir de 1940-42 va evidenciar-se que el partit no estava configurant i vertebrant el nou règim franquista a Catalunya a partir dels seus principis programàtics, sinó que esdevenia el contrari: era la mateixa administració estatal la que cada cop controlava i mediatitzava més FET-JONS.

El franquisme a Catalunya

dilluns, 9/05/2011

La victòria del bàndol franquista en la Guerra Civil va tenir unes característiques molt particulars a Catalunya ja que els sentiments identitaris d’aquest territori atemptaven contra el principi de la unitat d’Espanya que nodrien l’ideari del règim. En conseqüència, les manifestacions lingüístiques i culturals no castellanes que poguessin servir com a base pel manteniment d’actituds nacionalistes catalanes van ser prohibides i perseguides. I és que el triomf de les tropes nacionals va suposar per a Catalunya l’inici d’una dura repressió política i l’esclat d’un procés de descatalanització.

estatut 1932.jpg

El 5 d’abril de 1938 Franco va signar el decret que abolia l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i es posava fi a qualsevol tipus d’autogovern

Una de les principals obsessions de les noves autoritats franquistes va ser posar fi al que consideraven “separatisme català”. Per això, el mateix 5 d’abril de 1938, un cop l’exèrcit nacional va trepitjar terres lleidatanes, Franco va signar un decret mitjançant el qual s’abolia l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i es posava fi a qualsevol tipus d’autogovern. A canvi, el franquisme va imposar un règim centralista i uniformista que volia forjar una nova “Cataluña española” assimilada dins de l’Espanya franquista i de la qual es pretenia extirpar definitivament el catalanisme.

Així, la supressió de l’Estatut va anar acompanyada de la prohibició dels símbols de catalanitat, així com dels partits polítics i les centrals sindicals. Un dels principals efectes de la supressió de l’Estatut va ser el canvi de l’ordenació territorial de Catalunya. Així, de les 38 comarques i 9 vegueries que s’havien establert des del 1936 va retornar-se a la divisió territorial en quatre províncies (Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida).

El règim franquista va augmentar les atribucions dels que havien de controlar la situació i governar Catalunya. El règim franquista estructurarà les seves institucions polítiques i administratives a Catalunya sobre la base d’una duplicitat de poders: el militar i el civil. Així, per establir aquest control van crear-se, o bé recuperar-se, les figures del governador civil, el cap provincial de la Falange, el governador militar de la província i el capità general de la regió. El poder militar estava representat pels capitans generals i el poder civil pels governadors civils de Barcelona. A Barcelona la màxima autoritat militar controlava la màxima autoritat civil i viceversa. Així les temptacions cabdillistes eren dificultades.

Els capitans generals eren la primera autoritat del règim a Catalunya, tot i que no tenien atribucions polítiques. En moltes ocasions els capitans generals van intervenir per resoldre conflictes, neutralitzar o desautoritzar els governadors civils. El càrrec de capità general de Catalunya tenia una considerable importància política i estava considerat com un dels més rellevants dins del comandament militar.

Amb el franquisme retornarà a Catalunya la figura dels governadors civils que havien desaparegut amb l’Estatut d’Autonomia. Aquest càrrec tindrà una gran rellevància perquè esdevindrà un dels símbols més clars del règim. Els homes que ocuparan el càrrec seran el blanc de les ires, les intrigues, les enveges i les adulacions més diverses. El governador civil era el representant del ministre de la governació a la província (les seves competències es limitaven exclusivament a la seva província). A més, dirigien l’acció política del govern i coordinava l’actuació de totes les delegacions del ministeris. Representava a tot el govern.

Els governadors feien aplicar totes les disposicions governamentals, controlaven directament l’administració local i eren els principals responsables de l’ordre públic. En concret, el governador civil de Barcelona tenia una categoria i una rellevància notable dins del règim. En el seu nomenament, normalment, intervenia directament el propi Franco que, de vegades, imposava els seus candidats al ministre de la governació.

La figura del governador civil anava revestida d’amplíssims poders i d’un notable camp de maniobra. Tenien capacitat per sancionar les activitats contràries a l’ordre públic i intervenien sempre que es produïa un conflicte encara que haguessin de substituir i desautoritzar els delegats dels ministeris corresponents. Tots els governadors cercaven l’adhesió de les “forces vives” locals i provincials i per garantir la seva fidelitat podien arribar a consentir certes ineficàcies i corrupcions. Els governadors civils molt poques vegades prenien iniciatives polítiques arriscades. Es limitaven a garantir l’ordre públic i assegurar el consens al règim de les classes benestants.

El governador civil serà també el cap provincial del Movimiento. La unificació dels càrrecs va ser el resultat lògic de la voluntat de supeditar el partit únic a l’Estat. Calia resoldre el contrasentit creat pel fet que els governadors civils nomenessin els caps locals del Movimiento sense ser necessàriament cap càrrec dins de FET-JONS i per això es convertirien en els caps provincials de la Falange.

En el cas de Barcelona, entre els governadors civils  predominen els polítics i militars amb antecedents polítics d’extrema dreta. Els falangistes seran l’excepció. A les altres províncies catalanes els governadors civils foren normalment persones sense gaire rellevància. Els governadors civils del franquisme a Catalunya van ser gent poc coneixedora del país i que actuaven com a funcionaris fidels amb la perspectiva de promocionar-se cap a llocs de major comoditat política dins de l’administració estatal franquista.

Els càrrecs de més responsabilitat (governadors civils, delegats dels ministeris, caps militars, etc) eren ocupats bàsicament per personal forà i típicament funcionarial, sense que diferís excessivament de la resta de l’Estat. Majoritàriament procedien dels partits de la dreta i l’extrema dreta més anticatalans. Aquests representants del règim, generalment nascuts fora del territori on exercien, van ser vistos per la població com a invasors o estranys a tot allò que feia referència a Catalunya.

Tot i això, el canvi més proper i diferenciat per als ciutadans dins de l’administració local va produir-se als ajuntaments. Les persones que en formaven part en el final de la guerra van ser substituïdes amb l’entrada dels franquistes. Així, el mateix dia d’entrada de les tropes insurrectes a qualsevol població, el militar que les comandava es dirigia cap a l’ajuntament i nomenava una comissió gestora municipal entre les persones afins a les idees feixistes dels vencedors. El militar nomenava l’alcalde i els regidors a dit segons la seva voluntat o criteri. Posteriorment, aquesta pràctica es mantindria per part dels governadors civils.

El personal polític de les diputacions i els ajuntaments franquistes va ser majoritàriament d’origen català. Així, a la província de Barcelona el 95% dels alcaldes van ser catalans. Aquests alcaldes, regidors i diputats provincials eren les “forces vives tradicionals”, la gent de dretes de sempre. El 58% dels alcaldes i regidors provenien de la classe dominant local –industrials, grans comerciants i propietaris– i un 20% eren professionals –metges, advocats, etc–. Va haver-hi una continuïtat evident en el poder local de la classe conservadora tradicional que ja havia controlat els ajuntaments abans de 1931. La major part dels alcaldes, regidors i diputats provincials dels anys 40 es consideraven a si mateixos com “homes de dretes de sempre” i catòlics.

porcioles i franco.jpg

Josep Maria de Porcioles, alcalde de Barcelona, acompanyant Franco

Així, trobem una important presència d’antics membres de la Lliga Regionalista i de les diferents opcions de la dreta i l’extrema dreta espanyola (Unión Patriótica, carlistes, CEDA, Renovación Española, etc.). Els falangistes abans de 1939 eren una minoria com també els militars. D’aquesta manera, a l’administració local sovintejaran els que havien tingut càrrecs municipals i provincials durant la dictadura de Primo de Rivera i durant el Bienni de Dretes republicà. Malgrat el seu passat catalanista, molts membres de les forces vives locals foren nomenats alcaldes i regidors el 1939. Si havien militat a la Lliga ho justificaven perquè era “la principal força de dretes i catòlica que existia a Catalunya”. El franquisme va restaurar els vells poders econòmics i va posar de nou al front de l’administració local a la classe dominant tradicional, aquella que havia perdut la direcció de Catalunya el 1931.

Els consistoris catalans dels anys quaranta no van estar exempts de tensions internes de caire polític. Els falangistes es consideraven poc representats i exigiran una major participació i això provocarà enfrontaments de diferents tipus entre els alcaldes-empresaris i els falangistes que volien jugar la carta populista. La gestió de l’administració va anar normalitzant-se gràcies a l’abastiment de productes alimentaris a través de la cartilla de racionamiento. Faltaven els productes que s’havien d’importar de l’exterior, però no els productes nacionals com l’oli.

El petit estraperlo serà perseguit, però quan es realitza a l’engròs serà tolerat. Totes les ciutats catalanes tindran espais de control i duana per evitar que es consumeixi més del que estava marcat pel règim. Les autoritats aniran detenint gent per practicar l’estraperlo i per robatoris menors, era una forma de demostrar la seva força, especialment quan es produïen denúncies. Els pressupostos seran tant escassos que les autoritats locals només es podran dedicar a mantenir l’ordre públic.

Fins 1948 els ajuntaments seran administrats per gestores provisionals composades per individus significats del bàndol vencedor de la guerra. La vida municipal es tornarà força inestable pels enfrontaments entre faccions locals que buscaven fer-se amb el poder al municipi i que es denunciaven els uns als altres. El franquisme buscarà una solució original a aquest problema de regulació del poder local generant una legislació innovadora a Espanya. Així, el 1945 es promulgarà la Ley de Bases del Régimen Local, una legislació inspirada en una llei italiana de 1937 (aprovada en ple auge del feixisme).

En aquesta llei es diferencien els alcaldes dels regidors per reforçar l’autoritat de l’alcalde. Es preveu un reemplaçament regular dels regidors cada tres anys. Segons els principis de la democràcia orgànica es renoven la meitat dels regidors per terços. La vida municipal es configurava sobre la base de la representació per terços corporatius: família, sindicats i terç corporatiu. Cada grup escollia un dels tres terços. Així, el cens del terç familiar es basava en el vot dels caps de família, vídues i dones no sotmeses a pàtria potestat. El municipi com a estament, es convertia en el terç corporatiu, es a dir, els regidors que no havien d’abandonar el seu càrrec. Els candidats, en teoria, eren seleccionats per les entitats ciutadanes, econòmiques, professionals i culturals.

Les eleccions no van convocar-se fins 1948. Els governadors civils van continuar controlant la composició dels ajuntaments, ja que en els casos de elecció indirecta els electors havien de votar els candidats proposats pel governador d’una llista que, de vegades, tenia el mateix nombre de candidats que de càrrecs per elegir.

Al terç familiar els aspirants a candidats havien de tenir el vist-i-plau polític del governador, de l’alcalde o dels regidors per a presentar-s’hi. Es buscarà assegurar-se de la fidelitat d’aquells que es presentin. Per presentar-se pel terç sindical s’havia de passar una preselecció en la que el delegat sindical equilibrava el nombre de candidats presentats entre treballadors i empresaris. Després, els compromissaris acostumaven a escollir els regidors designats pel governador per ocupar els càrrecs. Per últim, el terç corporatiu suposava que l’alcalde havia de presentar una llista amb els seus candidats per ordre de preferència en un nombre 4 cops superior als càrrecs de regidors que s’havien d’omplir.

D’aquesta manera s’aconseguia, en teoria, que tot aquell que volgués ser regidor tingués l’oportunitat de ser-ho. És un sistema que evitarà les filtracions de personatges dubtosos en el consistori. Per realitzar aquesta operació s’havia de catalogar els fidels. Les eleccions municipals van convertir-se en una mena de “repartiment de premis” entre la classe més addicta al franquisme. En resum, els governadors civils continuaren tenint un paper primordial en la configuració dels ajuntaments encara que per a ells la reduïda participació en les eleccions municipals constituí, cada vegada més, una gran preocupació.

L’estructura del Nuevo Estado franquista: la democràcia orgànica

dijous, 5/05/2011

El franquisme, com a règim totalitari, rebutjava obertament el sistema democràtic basat en la voluntat popular expressada mitjançant el sufragi universal i la separació de poders heretada dels principis liberals de la Revolució francesa. Per això, en la construcció del Nuevo Estado va inspirar-se en el model corporativista del feixisme italià, el qual organitzava la participació popular a partir de tres unitats bàsiques artificioses: la família, el municipi i el sindicat. Aquests tres elements eren considerats com l’articulació natural de la societat, superant els partits polítics com a instruments de participació ciutadana. El sistema va ser definit com a democràcia orgànica, però de democràtic en tenia ben poc.

Les Corts. En una primera fase, Franco va tenir suficient amb comptar com a organismes de poder amb la seva pròpia figura i l’acció de govern del Consell de Ministres. Les primeres lleis del franquisme van sorgir íntegrament del govern ja que les Corts, la representació popular en les institucions de l’Estat, no van ser reposades fins el 1942 a partir de la Llei Constitutiva de les Corts, una llei fonamental que definia les Corts com un “òrgan superior de participació del poble espanyol en les tasques de l’Estat”.

cortes_franquistas.jpgTots els representants en les Corts franquistes, anomenats procuradors, eren designats per Franco i entre ells hi havia els ministres, els membres del Consejo Nacional del Movimiento i de l’organització sindical. També hi havia procuradors que ho eren per raó del seu càrrec i entre els quals s’hi comptaven els alcaldes de les grans ciutats, els rectors de les universitats i els representants de la jerarquia eclesiàstica. Es tractava, en definitiva, d’una representació corporativa per terços: el sindical, el d’entitats i col·legis professionals i el del partit i l’administració local. A partir de 1966, amb l’aprovació de la Llei Orgànica de l’Estat, van introduir-se els anomenats procuradors pel terç familiar, escollits mitjançant sufragi dels caps de família.

En qualsevol cas, aquestes Corts eren simplement un òrgan decoratiu ja que la seva funció era conèixer les lleis importants i opinar sobre aquells projectes que el govern considerés necessari rebre assessorament. És a dir, no tenien un poder legislatiu autèntic perquè el govern decidia quins projectes de llei podien passar a les Corts i quins eren aprovats directament a través d’un decret llei.

El poder provincial i els ajuntaments. En el pla territorial, el poder del govern es transmetia a través de la institució dels governadors civils de cada província, els quals també eren els caps provincials del Movimiento. Aquests, tenien el càrrec per nomenament directe del govern i també eren cessats per la mateixa via. Per exemple, a Barcelona i Girona van passar-hi 10 per cada província, a Lleida 11 i a Tarragona 12. L’origen geogràfic de la majoria dels governadors que van exercir el seu càrrec a Catalunya era aragonès o castellà.

A cada província va instituir-se també la figura del governador militar com a prova de la dualitat del poder entre civils i militars. També va restablir-se l’estructura militar de les capitanies generals que havia estat suprimida en temps de la República.

porcioles.jpg

Josep Maria de Porcioles, alcalde de Barcelona entre 1957 i 1973

Als ajuntaments, els alcaldes, que també eren caps locals del Movimiento, eren elegits directament pel governador civil. Tot i això, amb el pas dels anys podem distingir una certa evolució, com ho demostra l’aparent obertura del règim amb la convocatòria d’eleccions municipals des de 1948. El nou procediment distribuïa els regidors en tres grups: els escollits pels caps de família, els escollits pels sindicats i els escollits d’entre els membres de les entitats econòmiques, culturals i professionals del municipi, acció que realitzava l’alcalde. Tot i el seu caràcter electiu, els ajuntaments mai van suposar un focus d’indisciplina amb el règim ja que tant l’alcalde com els regidors eren addictes al règim. No seria fins a les eleccions de 1973, a les darreries del franquisme, quan en alguns municipis grans van presentar-se alguns candidats d’esperit democràtic, arribant a guanyar algunes regidories.

Un darrer eix de decisió local eren les diputacions, les quals van esdevenir durant el franquisme un simple òrgan administratiu. Gestionades per representants dels grups afavorits, s’encarregaven del funcionament d’alguns establiments d’ordre sanitari i assistencial, de la conservació i millora dels camins veïnals, de patrocinar una cultura desfasada i de promocionar les festes provincials.

El sindicat vertical. Un altre poder de l’Estat franquista van ser els sindicats verticals de la Central Nacional Sindicalista (CNS), anomenada posteriorment Organización Sindical Española (OSE), els quals depenien d’un secretari general amb rang de ministre. Mentre que el sindicalisme de classe que defensava els drets dels treballadors i que era representat per la CNT i la UGT era il·legalitzat i represaliat pel règim, el sindicat vertical va establir el veritable control sobre els treballadors.

D’aquesta manera, amb la promulgació de la Llei Sindical de 1940, inspirada novament en el model corporatiu de la Itàlia de Mussolini, va integrar-se en un mateix sindicat a empresaris i treballadors, tot organitzant-los per branques de producció. Per formar part dels quadres de comandament de la CNS calia tenir un bon informe político-social personal, redactat pel Servicio Provincial de Información e Investigación amb l’ajut del cap local de la Falange.

L’Estat exercia una tutela fèrria sobre la classe obrera i dictava les condicions laborals (salaris, durada de la jornada laboral, vacances, permisos, etc.) sense que existís cap mena de negociació col·lectiva ni tampoc de vaga ja que havia estat il·legalitzada. El resultat d’aquest estricte protocol van ser unes condicions de treball extremes que van comportar el manteniment de salaris baixos per als treballadors i van permetre uns beneficis empresarials molt elevats.

L’única possibilitat de defensa dels interessos dels treballadors va ser, des del 1954, l’establiment de la figura dels enllaços sindicals, uns càrrecs representatius d’elecció directa. El 1971 va aprovar-se una nova llei sindical, però aquesta encara seria força restrictiva. Així, a les acaballes del franquisme, tot i la presència cada cop més nombrosa dels sindicalistes de les Comissions Obreres (CCOO), encara en una situació d’il·legalitat, el sindicat vertical del règim encara mantindria el seu poder.

L’estructura del Nuevo Estado franquista: les lleis fonamentals

dilluns, 2/05/2011

El franquisme va ser un sistema polític dictatorial que anava molt més enllà de l’autoritarisme tradicional espanyol. El franquisme aspirava a eradicar els elements que explicaven el sorgiment del règim republicà de 1931 i l’arrelament de les idees democràtiques i revolucionàries. La repressió i la divisió radical entre els guanyadors i els vençuts eren consubstancials a aquest projecte franquista. No hi podia haver cap mena de reconciliació després de la guerra. La idea de nació espanyola del franquisme era exclusivista i no admetia l’existència de cap altra nacionalitat dins de l’Estat.

Spain_1945_1977.png

Durant els anys quaranta el règim franquista es mostrarà amb tota la seva crua realitat, sense disfresses ni influències. En aquests anys es crearà el muntatge institucional del nou règim, una organització que consolidava els poders absoluts de Franco com a cap de l’Estat, confirmava el caràcter no democràtic de totes les institucions i refermava la política de repressió massiva i de refús dels vençuts.

El règim antidemocràtic franquista organitzat després de la Guerra Civil volia restaurar l’ordre social conservador i el poder de les classes dominants tradicionals. Per aconseguir aquest objectiu calia crear unes institucions polítiques noves, uns nous valors ideològics, tota una nova cultura basada en la vella tradició reaccionària i antiliberal del pensament de l’extrema dreta espanyola i en els elements ideològics del feixisme. Tanmateix, l’establiment de l’entramat polític de la “democràcia orgànica” franquista a través de la promulgació d’unes lleis bàsiques que organitzessin jurídicament el Nuevo Estado va  ser un procés llarg que va iniciar-se en plena Guerra Civil i que no va concloure fins el 1966 amb la promulgació de la Llei Orgànica de l’Estat.

D’aquesta manera, l’estructura de l’Estat franquista va començar a gestar-se el gener de 1938, quan Franco va nomenar el seu primer govern. El primer tret característic del Nuevo Estado va ser la concentració de poders en la persona del general Franco, caudillo de España, fet que va mantenir-se fins a la mort del dictador. Franco era el cap de l’Estat, el cap del partit únic FET-JONS i el generalíssim dels exèrcits de terra, mar i aire. També va ocupar el càrrec de cap de govern, presidia el Consell Nacional del Movimiento, nomenava el secretari general del Movimiento i gaudia de poders excepcionals per promulgar lleis en casos d’urgència.

francisco-franco.jpg

També el 1938 va establir-se el Fuero del Trabajo, una primera llei fonamental de clara inspiració feixista basada en la Carta del Lavoro italiana. El Fuero del Trabajo declarava el manteniment de la propietat privada dels mitjans de producció, la intervenció subsidiària de l’Estat en el foment de l’economia, l’ordenació de les empreses com a unitats jeràrquiques de producció, la intervenció de l’Estat en la fixació de les normes de treball i les remuneracions, la prohibició dels sindicats obrers de classe, la creació d’una estructura sindical vertical i la prohibició de les vagues obreres.

La representació popular en les institucions de l’Estat va regular-se a partir de la Llei Constitutiva de les Corts de 1942, la qual definia les Corts com un “òrgan superior de participació del poble espanyol en les tasques de l’Estat”. Tots els seus representants, anomenats procuradors, eren designats per Franco i entre ells hi havia els ministres, els membres del Consejo Nacional del Movimiento i de l’organització sindical. També hi havia procuradors que ho eren per raó del seu càrrec i entre els quals s’hi comptaven els alcaldes de les grans ciutats, els rectors de les universitats i els representants de la jerarquia eclesiàstica. Es tractava, en definitiva, d’una representació corporativa per terços: el sindical, el d’entitats i el de l’administració local. En qualsevol cas, aquestes Corts eren simplement un òrgan decoratiu ja que la seva funció era conèixer les lleis importants i opinar sobre aquells projectes que el govern considerés necessari rebre assessorament.

El 1945, després de la derrota dels totalitarismes en la Segona Guerra Mundial, el règim franquista va veure’s obligat a promulgar una nova llei fonamental que permetés Espanya congraciar-se amb les potències vencedores. Aleshores, per aparentar unes certes llibertats polítiques, va promulgar-se el Fuero de los Españoles, el qual reconeixia com a drets, entre altres, la intimitat i la seguretat personals, la lliure expressió del pensament i la llibertat de reunió i d’associació per a fins lícits que no atemptessin contra els principis fonamentals de l’Estat; però els drets reconeguts podien ser suspesos total o parcialment mitjançant un decret llei.

Igualment, el 1945 va aprovar-se la Llei de Referèndum Nacional, mitjançant la qual Franco podia sotmetre a consulta popular les qüestions que considerés oportunes. Tot i això, durant la dictadura només van realitzar-se dues consultes als ciutadans: la Llei de Successió de 1947 i la Llei Orgànica de l’Estat de 1966.

El 1947, la Llei de Successió va establir Espanya com a regne (encara que no existís cap rei) i va permetre Franco designar el seu successor a títol de rei, és a dir, preveia la monarquia com a successora del franquisme. A més, a través d’aquesta llei es creaven dos nous òrgans: el Consell de Regència (amb la missió d’assumir el poder en cas de mort o incapacitat declarada de Franco) i el Consell del Regne (encarregat de presentar la terna de candidats per a president de govern i la de proposar a les corts, d’acord amb el govern, el successor del cap d’Estat), tots dos designats per Franco. En definitiva, allò que es pretenia garantir amb la llei era la supervivència del franquisme després de la mort del dictador.

Proclamación_de_Juan_Carlos_I_1975.jpg

El 1958 van actualitzar-se els principis directius de l’Estat a través de la promulgació de la Ley de Principios del Movimiento Nacional, que va instituir el Movimiento Nacional com partit únic i va establir que tots els alts càrrecs civils o militars passessin a ser considerats com membres nats del Movimiento. Des d’aquest moment, tots els funcionaris públics estarien obligats a jurar els “Principios del Movimiento Nacional” abans de prendre possessió dels seus càrrecs.

Finalment, el 1966, va promulgar-se la Llei Orgànica de l’Estat, en la qual l’Estat espanyol era configurat com un regne i el sistema institucional responia als principis d’unitat de poder i de coordinació de funcions. La ideologia que va inspirar la llei es basava en la més estricta fidelitat a la Ley de Principios del Movimiento Nacional. Així, la llei definia les funcions del cap de l’Estat, del president del govern, del Consell de Regència, del Consell del Regne, del Consell d’Estat, del Consejo Nacional del Movimiento, de la justícia, de les forces armades, de l’administració de l’Estat, de l’administració local, de l’economia estatal i del Tribunal de Comptes. Les disposicions transitòries segona i tercera mantenien els poders totalitaris del general Franco atorgats durant la guerra civil de 1936-1939.