Arxiu de la categoria ‘6.2 Història Contemporània d’Espanya’

Canvis socioeconòmics de l’Espanya franquista: creixement demogràfic i migracions interiors i exteriors

dimarts, 30/10/2012

Evolució demogràfica. En la dècada de 1960, la població espanyola va experimentar la taxa de creixement anual més important de tot el segle XX, passant de 30,4 milions d’habitants el 1960 a 33,8 el 1970. Aquest creixement general s’explica pel descens de la mortalitat, especialment l’infantil (del 6,6 per mil el 1950 al 1,9 per mil el 1975), i per una natalitat elevada com a resultat de la millora de les condicions de vida i les polítiques natalistes promogudes pel règim franquista (la taxa de fecunditat va situar-se en 2,8 fills per dona). De la mateixa manera, en el conjunt d’Espanya va produir-se un augment de l’esperança de vida: entre 1960 i 1975 va passar de 67 a 70 anys en el cas dels homes i de 72 a 76 anys per a les dones.

568px-Variación_de_la_población_española_entre_1950_y_1981.png

En aquest context, l’evolució demogràfica de Catalunya va experimentar un important canvi durant el franquisme. Així, si el 1940 la població catalana era de 2.890.974 habitants, en els anys setanta aquesta ja superava els cinc milions i mig, un creixement molt més accelerat que el de la resta de l’Estat. Com a conseqüència dels moviments migratoris, la natalitat catalana va situar-se per sobre de la mitjana espanyola, cosa que no s’havia produït en tot el segle. D’aquesta manera, la piràmide d’edats catalana va experimentar un creixement en el nombre de joves menors de 15 anys, fins a situar-se en el 25% del conjunt de la població el 1974.

5b3598e6d66b675080a4761eadddd7fb.png

Evolució demogràfica de Catalunya en el segle XX

13pir2.jpg

Moviments migratoris. El creixement demogràfic espanyol va anar acompanyat d’importants moviments de població. En aquest sentit, el procés de reconversió, mecanització i modernització agrària va deixar sense treball molts pagesos, els quals van veure en l’emigració la possibilitat de trobar un treball que ja no existia en el seu punt d’origen. Això va produir, durant la dècada de 1960, un intens èxode rural que buscava fugir d’unes condicions de vida miserables i de la manca de perspectives de futur. Andalusia, Extremadura, les dues Castelles, Múrcia i Galícia van ser les principals proveïdores d’aquests moviments migratoris.

En conseqüència, l’any 1957 el règim va haver de liberalitzar definitivament els moviments de població pel territori i cap a l’exterior –França, Suïssa, Alemanya, Bèlgica, etc.–. El nou fenomen demogràfic va prendre importància a partir de 1959, inserint-se dins d’un corrent que, fins el 1965, portaria cap els països industrialitzats de l’Europa occidental a més d’un milió de ciutadans espanyols, la desena part dels actius demogràfics, atrets per la seva eufòria econòmica expansiva. L’emigració sortida de Catalunya cap a l’estranger va suposar el 5,17% del conjunt d’Espanya.

otrasdos.jpg

Però les migracions interiors van ser encara més espectaculars: entre 1962 i 1973 quatre milions de persones van canviar de residència. Així, procedents de les regions agrícoles, els immigrants van instal·lar-se en les zones de més dinamisme econòmic de l’Estat: Madrid, el País Basc, València i Catalunya.

En el cas de Catalunya, aquest moviment migratori va ser especialment intens. El primer determinat del flux migratori va ser la demanda de treball catalana. En conseqüència, entre 1940 i 1975, 1,8 milions d’immigrants van establir-se a la Catalunya franquista, un dinamisme demogràfic desconegut en la història del país. Els immigrants procedien fonamentalment d’Andalusia, Extremadura, les dues Castelles i Aragó, tot i que també trobem immigració interior procedent de les zones de muntanya i de l’interior de Catalunya.

161147_11282_0012_s1.jpg

Aquest procés migratori va realitzar-se sense cap tipus de planificació i va tenir importants conseqüències socials, a la vegada que va provocar forts desequilibris territorials. Així, la immigració va tendir a assentar-se de manera molt concentrada en algunes àrees del país: a la província de Barcelona van instalar-se prop del 90% dels immigrants, especialment a les comarques més industrialitzades. Els municipis preferents seran Barcelona, Sabadell, Terrassa, Badalona, L’Hospitalet, Cornellà, Santa Coloma de Gramenet, Sant Feliu de Llobregat, Sant Boi o Sant Adrià del Besòs.

Aquestes poblacions van créixer fins a frec de la saturació i sense comptar amb les infraestructures necessàries. El balanç demogràfic de la primera meitat dels anys seixanta va suposar un creixement molt desequilibrat amb comarques que van augmentar la població fins a un 50% (Baix Llobregat) i altres que van perdre més del 10% (Pallars Sobirà). El barraquisme i la proliferació de barris mal equipats, amb habitatges precaris i amb dèficit de serveis socials bàsics van caracteritzar l’urbanisme del tardofranquisme.

1960

D’aquesta manera, en el cas de Barcelona, van acumular-se nous habitatges en barris perifèrics construïts de forma deficient i infradotats d’equipaments. Milers de persones van amuntegar-se en pèssimes condicions higièniques i sense cap possibilitat d’inserir-se en la vida social. D’entre els dèficits més clamorosos cal destacar que el 70% de l’ensenyament barcelonès estava en mans privades mentre que es mantenien escoles públiques en barracons insalubres amb uns 80 alumnes per aula. També hi havia una escassetat d’ambulatoris, dispensaris i centres assistencials per a la tercera edat: amb prou feines hi havia 5 llits per cada mil habitants quan l’OMS en recomana 12.

Finalment, en paral·lel al creixement de la població, els moviments migratoris van comportar una forta redistribució espacial dels seus efectius a Catalunya. Així, a més de l’impacte de la immigració procedent d’altres territoris de l’Estat, també va produir-se una important emigració des del camp català cap a les zones més industrialitzades que va traduir-se en el creixement de la conurbació barcelonina i l’eix Tarragona-Reus. Tot això va provocar un important desequilibri territorial, amb el despoblament progressiu de comarques com la Terra Alta, el Priorat, els dos Pallars, el Solsonès, la Conca de Barberà, l’Alt Urgell o la Vall d’Aran que van accentuar la seva tradicional baixa densitat de població.

El Memorial de Greuges de 1885

dissabte, 27/10/2012

El 1885, l’amenaça de la signatura d’un conveni comercial entre Espanya i Anglaterra i els intents d’unificació del dret civil van mobilitzar el Centre Català, el qual va convocar un acte a la Llotja de Barcelona amb la participació de diverses organitzacions econòmiques de la burgesia catalana (Foment de la Producció Nacional, Institut del Foment del Treball Nacional, etc.), destacades institucions culturals del país (Consistori dels Jocs Florals) i algunes entitats catalanistes. Aquest grup elaboraria el 1885, a través de Valentí Almirall, una Memòria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña, l’anomenat Memorial de Greuges, el primer acte polític del catalanisme a Espanya.

memorial-b.jpg

El Memorial, dirigit al rei Alfons XII, era un document defensiu que denunciava el centralisme, demanava el proteccionisme econòmic per a la indústria catalana, amenaçada pels tractats de comerç amb França i Gran Bretanya i el manteniment del dret civil català davant l’amenaça governamental d’elaborar un nou codi civil que seria únic per a tota Espanya. Va ser la primera mobilització unitària del catalanisme, recolzada per amplis sectors de la societat i que demostrava l’arrelament que anava prenent el moviment catalanista.

La inesperada mort del monarca, el mateix 1885, va limitar l’eficàcia política del document, però el seu impacte als cercles polítics de Madrid va ser notable. A més, la redacció del Memorial va suposar el primer acostament del moviment catalanista a una burgesia que fins aleshores només s’havia mogut políticament en l’àmbit dels partits dinàstics espanyols, que moment només havia defensat el proteccionisme econòmic i presentava unes posicions descentralitzadores força tímides.

Memòria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña (1885):

No tenemos, Señor, la pretensión de debilitar, ni mucho menos atacar la gloriosa unidad de la patria española; antes por el contrario, deseamos fortificarla y consolidarla; pero entendemos que para lograrlo no es buen camino ahogar y destruir la vida regional para substituirla por la del centro, sino que creemos que lo conveniente al par que justo, es dar expansión, desarrollo y vida espontánea y libre a las diversas provincias de España para que de todas partes de la península salga la gloria y la grandeza de la nación española.

Lo que nosotros deseamos, Señor, es que en España se implante un sistema regional adecuado a las condiciones actuales de ella y parecido a alguno de los que se siguen en los gloriosísimos Imperios de Austria-Hungría y Alemania, y en el Reino Unido de la Gran Bretaña, sistema ya seguido en España en los días de nuestra grandeza.

Lo deseamos no sólo para Cataluña, sino para todas las provincias de España; y si en nombre de Cataluña hablamos, es porque somos catalanes y porque en estos momentos sentimos como nunca los males que el centralismo nos causa.

Señor: se nos arrebató nuestro sistema administrativo, que hoy encuentran bueno e imitan naciones cultas de Europa, para ser substituido, primero por el sistema castellano, y hoy por una copia imperfecta y viciosa del sistema francés.

No podemos usar nuestra lengua más que en nuestros hogares y en conversaciones familiares; desterrada de las escuelas, lo ha sido más tarde de la contratación pública y también de los tribunales, en los cuales muchas veces, y por muy ilustrados que sean, ni los jueces entienden a los testigos y procesados, ni éstos entienden a los jueces.

Y como si todo esto no fuera bastante, hace tiempo que viene amenazándose, y hoy se intenta con empeño destruir, o cuando menos adulterar, nuestro derecho civil, base indeleble de la robusta y moral organización de la familia catalana y de nuestra propiedad, que va aumentando y creciendo a medida que unas generaciones suceden a otras generaciones.

A fuerza de trabajo y privaciones sin cuento, nuestros industriales han creado una industria española que en cuarenta años ha progresado y alcanzado altísimo nivel. Esta industria viene siendo atacada de raíz de algunos años a esta parte, y últimamente lo ha sido y lo es por medio del tratado con Francia y del proyecto de modus vivendi con Inglaterra.

Preciso es reconocer que la industria de nuestro país ha debido hacer grades esfuerzos para sostenerse y aún aumentar en ciertos ramos, en medio de la inestabilidad legislativa y falta de fijeza de criterio gubernamental con que ha debido luchar. La situación normal de nuestro país ha sido durante muchos años la de guerras civiles, revolución, crisis y pronunciamientos continuados. A pesar de que la tendencia llamada librecambista no ha logrado hasta ahora sus soluciones radicales a la legislación económica, se ha manifestado, sin embargo, constantemente en todas las situaciones y desde hace muchos años, ser una espada de Damocles suspendida sobre la producción. Quedan todavía aranceles más o menos protectores, pero no representan ninguna garantía de estabilidad […].

Lo dejamos ya expuesto: el núcleo de nuestro centro industrial más importante es la manufactura algodonera, que ha creado la atmósfera que vivifica no solo a las industrias accesorias, sino también a las que como más desligadas aparecen y que no podrían prosperar si esta atmósfera llegara a faltarles. A la manufactura de algodón le sigue sin duda en mucha importancia la lanera, que tiene con ella muchos puntos de relación y contacto. La plétora industrial de la Gran Bretaña, casualmente, se muestra más que en otros ramos, en su producción algodonera y lanera.

¿Cómo ha de competir nuestra industria débil y contrariada, con la más robusta, pletórica, de la nación británica? Nosotros, a fuerza de trabajo y de constancia, hemos logrado en medio siglo establecer dos millones escasos de husos, con los que elaboramos, en números gruesos, doscientas mil balas de algodón anualmente; la Gran Bretaña, con sus cuarenta y cinco millones de husos transforma cada año, por lo general, en números finos, tres millones y medio de balas de algodón, o sea, más de la mitad de lo que en Norteamérica se produce […]. La lucha es desigual a todas luces: no es difícil predecir de cuál de las dos partes será la victoria […].

Valentí Almirall, el naixement del catalanisme polític

dissabte, 20/10/2012

Advocat, periodista i polític, Valentí Almirall (1841-1904) va esdevenir el primer teòric de les aspiracions catalanes d’autonomia, el pare del catalanisme polític dins de la reconstrucció de l’Estat espanyol i, d’aquesta manera, una figura cabdal en la definició del catalanisme. Vicepresident del Club dels Federalistes i redactor de les Bases para la constitución del Estado Catalán,  el fracàs i la decepció de l’experiència la Primera República reconduiria Almirall des del federalisme republicà cap a posicions plenament catalanistes. Massa catalanista per a la majoria dels republicans, massa republicà per a bona part dels catalanistes, massa radical a ulls dels conservadors, massa conservador segons els radicals… Valentí Almirall va ser un personatge intempestiu de la Catalunya del segle XIX.

valentí almirall.jpg

Valentí Almirall

El 1879, Almirall va fundar el primer diari que estava totalment escrit en català, el Diari Català, des del qual va explicar la necessitat que el catalanisme superés la formulació literària i cultural predominant per passar a preocupar-se dels “interessos materials” del país. Un any després, el 1880, va convocar el Primer Congrés Catalanista, una fita importantíssima en l’evolució del moviment ja que va permetre aglutinar les diferents tendències del catalanisme, des d’antics federals fins a gent vinculada la revista apolítica La Renaixensa (tot i que aquests van acabar per retirar-se). Algunes demandes del Primer congrés catalanista van ser la creació d’una comissió defensora de la llengua catalana, la creació d’una acadèmia de la llengua catalana i la creació d’una comissió de defensa del dret civil català, amenaçat per l’uniformisme del govern central.

Així, l’aparició de Diari Català, unit al moviment cultural de la Renaixença, van propiciar la separació definitiva, el 1881, d’Almirall del projecte federalista de Pi i Margall i l’aparició del Centre Català (1882), la primera entitat política de caràcter catalanista que establia que els seus socis no podien pertànyer als partits polítics “sucursalistes” de caràcter espanyol, tot agrupant el conjunt de les forces catalanistes, i que seria l’encarregada de desenvolupar un projecte polític catalanista i reivindicatiu (llengua, dret civil, divisió comarcal, proteccionisme econòmic) i de crear nuclis propagandístics del catalanisme arreu del Principat.

Per apropar-nos al seu pensament i a la formulació primerenca del catalanisme polític, cal recuperar alguns articles polítics publicats al Diari Català entre 1879 i 1881:

Perquè volem parlar la nostra llengua nos diuen aspres i maleducats. Perquè volem conèixer la nostra història, nos motegen d’exclusivistes i de mals espanyols, de rebecs i de pertorbadors. Si volem defensar lo nostre treball i pretenem que se’ns dongui no lo que ens pertoca sinó una petita part de lo que deurien, nos tracten com als pobres que capten, i si no ens diuen “Déu n’hi do”, se’ns treuen del davant amb un “Demana més que un català”.

Si ens presentem tals quals som sense fingir lo que no ens surt del cor, si diem al pa pa i al vi vi, a la catalana, nos presenten per rústics i pretenen burlar-se de nosaltres. Això fa molts anys que dura. Abans fèiem molt cas de lo que se’ns deia i arribàvem a avergonyir-nos. Quasi no gosàvem parlar la nostra llengua, no citàvem mai les grans figures de la nostra història […]. Era que allavores no havia nascut encara lo catalanisme. Avui ja parlem i escrivim en català; avui ja sabem que la nostra llengua és tan bona com qualsavol altra per a expressar fins grans idees […]. Però encara no sabem allí a on anem […].

Demà lo català serà la llengua oficial de la nostra terra catalana; demà no sols coneixerem la història, sinó que amb los nostres fets anirem fent-ne: demà no haurem de demanar protecció per al nostre treball, puix que el protegirem nosaltres mateixos d’una manera efectiva, amb la nostra activitat sens traves, amb la nostra energia movent-se amb llibertat, amb el nostre caràcter més reflexiu que imaginatiu; demà ni ens manaran ni manarem, sinó que dintre de casa nostra nos arreglarem de la manera que ens doni la real gana; demà ens presentarem tal qual som, amb les nostres qualitats bones i dolentes, amb els nostres costums, amb les nostres lleis, amb els nostres ideals, demà viurem a casa nostra i a la nostra moda, i Catalunya, germana, no madrasta, de les demés regions espanyoles, estarà unida amb totes elles pels llaços de sang i del carinyo, no pels de la imposició i la violència.

Tanmateix, la millor síntesi del pensament polític de Valentí Almirall la trobem en la seva obra Lo catalanisme (1886), en la qual va establir les bases ideològiques del catalanisme progressista:

La impotència de l’unitarisme; la maleïda sombra que l’afany d’unificació ha tingut per a nosaltres des del fatal moment en què va nàixer, foren argument de prou força en pro del nostre Regionalisme, expressió d’un sistema que no fóra nou en una gran part de la Península, puix que va fer-nos relativament grans i feliços, quan, confederats amb les demés regions aragoneses, no s’havia encara fet la unió amb Castella; mes tal argument, purament negatiu, serviria sols per a apoiar un sentiment negatiu també, no per a basar-hi una convicció positiva, que al nostre entendre és ja precís produir. Si ens reduíssim a ser catalanistes per odi a l’unitarisme absorbent de l’Estat tal com l’ha constituït lo grupo dominant fins ara en la nació, no aconseguiríem altre resultat que augmentar la perturbació en què vivim, afegint una negació més a les cent i una que són la prova més forta de la nostra prostració actual.

El catalanisme regionalista no se satisfà amb un senzill canvi de govern ni d’institucions, sinó que aspira a molt més. El sentiment catalanista ens diu que l’organització actual de l’Estat espanyol, siguin les que siguin la forma del seu govern i les institucions que el regeixin, no permetrà mai a les regions en general i a Catalunya en particular recobrar el lloc a que el deure les crida en el concert dels pobles avançats i aspira a destruir aquella organització suplint-la per una altra que es basi en fonaments no sols distints sinó oposats als que avui la sostenen […].

Els greuges que hem rebut constantment i que ens estan amenaçant encara són la legitimació més completa del nostre catalanisme. Són aqueixos de tal naturalesa que ens autoritzarien fins i tot a proclamar la separació. Però no volem anar més enllà mentre no se’ns posi en situació de no tenir altra sortida. El nostre ideal és que Catalunya visqui agermanada amb totes les restants regions de la Península. El catalanisme regionalista no aspira a més que a rompre les lligadures de la uniformitat, substituint-les pels llaços de la unió.

És a dir, el projecte d’Almirall passava per modificar l’organització de l’Estat espanyol per reconèixer la personalitat pròpia de Catalunya, el particularisme. No és un ideari independentista, però buscava que la burgesia catalana trenqués la seva relació amb els partits espanyols. Eren les bases ideològiques d’un catalanisme progressista que concebia el particularisme català com el motor del desenvolupament de Catalunya i de la regeneració d’Espanya. Per aconseguir aquests objectius, segons Almirall, calia impulsar una forta tasca d’agitació cultural, al marge de les institucions oficials, i fundar una organització política interclassista que esdevingués una força política amb força suficient per intervenir en les eleccions i derrotar el caciquisme i l’oligarquia restauracionista en el camí cap el federalisme.

La proposta progressista d’Almirall, però, aviat va demostrar-se inviable en el context del període i va anar perdent suports. La renúncia a l’anticlericalisme republicà i la moderació en matèria de reformes socials no serien suficients per atraure una burgesia que veia massa republicà el programa polític d’Almirall i mantindria la seva adhesió a la Restauració i als partits dinàstics quan, el 1891, s’imposés el proteccionisme econòmic. A més, el catalanisme, en aquesta primera fase, no havia estat capaç de crear una base social suficient per a esdevenir una força política operativa i alternativa ja que la burgesia seguia lligada al sistema restauracionista i les classes populars encara donaven un cert suport al republicanisme i començaven a desplaçar la seva mirada cap els incipients moviments obreristes socialista i anarquista. D’aquesta manera, el Centre Català acabaria desapareixent a mitjans dels anys noranta i la influència d’Almirall dins del catalanisme va esdevenir cada cop més feble.

Lo Gaiter del Llobregat

dissabte, 13/10/2012

Tot i que tradicionalment es situa l’inici de la Renaixença catalana en l’aparició de l’Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau, les propostes de Joaquim Rubió i Ors per a la recuperació de la llengua catalana com a llengua culta serien fonamentals. És més, si algú va ser el primer a creure i a treballar d’una manera ferma i decidida per aquest objectiu va ser l’anomenat “Lo Gaiter del Llobregat”. La Renaixença, doncs, no va començar realment fins a l’aparició del llibre amb aquest títol i el nom de l’autor, el 1841, tot un manifest que en el seu pròleg valorava el passat medieval català, tot contraposant-lo al present, reivindicant la poesia trobadoresca i exposant els ideals de l’autor a favor de la llengua catalana i fent una crida a la seva dignificació per “despertar els catalans de la seva vergonyosa i criminal indiferència” d’uns catalans culpables d’haver menyspreat l’idioma dels trobadors.

Rubio_i_ors.jpg

Joaquim Rubió i Ors

L’ardenta afició que té i ha tingut sempre a las coses de sa pàtria; lo gust que li cabria de que sos compatricis coneguessen més a fondo nostre antic, melodiós i abundant idioma, que desgraciadament se perd de dia en dia, a pesar de ser com una taula de marbre on estan gravades nostres glòries, perdent-se la qual han de desaparèixer per precisió los records d’aquelles; i en fi lo desig de despertar en los demés eix sentiment noble i digne d’alabança, son las úniques causes que han mogut a l’autor d’estes poesies a dar-les a la llum pública […].

¿I deixarem de estudiar las famoses obres de tants mestres del gai saber per no dar-nos la lleugera molèstia de aprendre la llengua que beguérem amb la llet de nostres mares, que tartamudejàrem quant petits, i que deuríem conservar com un joiell preciós, quant no per altra cosa, per la importància de que gosà en altres èpoques i per lo molt que nos recorda […] ingrats envers sos avis, ingrats envers sa pàtria, se avergonyeixen de que se los sorprengue parlant en català com un criminal a qui atrapen en lo acte. Mes açò cassarà, al menos se ho promet així lo autor d’aquestes poesies, per poc que vaga generalitzant-se la afició que comença a prendre peu entre nostres compatricis envers tot lo que té relació amb nostra història.

Catalunya pot aspirar encara a la independència, no a la política, puix pesa molt poc en comparació amb les demés nacions, les quals poden posar en lo plat de la balança, a més del volum de sa història, exèrcits de molts mils d’homes i esquadres de cent navios; però sí a la literària, fins a la qual no s’entén ni se pot estendre la política de l’equilibri. Catalunya fou per espai de dos segles la mestressa en lletres dels demés pobles; per què, doncs, no pot deixar de fer lo humiliant paper de deixeble imitadora, creant-se una literatura pròpia i a part de la castellana? Per què no pot restablir sos Jocs Florals i sa Acadèmia de Gai Saber, i tornar a sorprendre el món amb sos cants d’amor, sos sirventeses i ses aubades? Un petit esforç li bastaria per reconquistar la importància literària de què gosà en altres èpoques […] la poesia que nostra pàtria deixà caure tan vergonyosament de son front i que los demés pobles recolliren i se apropiaren.

Les limitacions del desenvolupament econòmic durant el franquisme

dimecres, 10/10/2012

El creixement econòmic d’Espanya en la dècada dels anys seixanta del segle XX va ser qualificat reiteradament per les autoritats franquistes com el “miracle econòmic espanyol”, fins al punt que aquesta expressió va convertir-se en un tòpic que en determinats entorns arriba fins el present. Així, el règim franquista va presentar el desenvolupament econòmic com el resultat dels encerts del govern en la política econòmica i dels plans del desarrollismo que havien dirigit i liderat el creixement.

En realitat, aquest “miracle econòmic espanyol” no va ser el resultat directe de les directrius econòmiques franquistes, sinó la conseqüència de la integració d’Espanya en el mercat internacional i l’aprofitament de l’economia expansiva, els trenta gloriosos, que vivia l’Europa de la postguerra mundial. D’aquesta manera, la transformació d’Espanya en un país industrial i relativament modern en el marc del franquisme. Ara bé, aquest procés va produir-se malgrat la dictadura i no gràcies a la seva política econòmica.

800px-1949_5_pesetas.jpg

Més enllà de la propaganda que impregna alguns discursos econòmics, les dades ens indiquen que el règim franquista va ser un obstacle més que no pas un impulsor del creixement econòmic dels anys seixanta. L’anàlisi del model econòmic de la dictadura i l’èxit teòric del desarrollismo no ens pot fer oblidar que fins el 1959 Espanya va estar sotmesa a un model econòmic autàrquic de tarannà feixista que va portar el país a la ruïna. Va ser el fracàs estrepitós de l’autarquia el que va determinar el pas cap a l’aperturisme i el desarrollismo i no una seqüència planejada des del govern.

Encara més, la causa del creixement i el desenvolupament econòmic no va ser la política aplicada des del govern, sinó l’impuls inversor exterior i les paupèrrimes condicions de treball que patien els espanyols.

Cal tenir en compte que el marc polític de la dictadura va garantir una conflictivitat laboral molt reduïda (però no inexistent), una pressió fiscal escassa i uns salaris més baixos que en els països de l’entorn europeu. Això sumat a una pretesa estabilitat política fonamentada en la supervivència del règim dictatorial. En conseqüència, els beneficis empresarials eren força elevats, fet que va estimular les inversions procedents de l’estranger, especialment per part d’empreses multinacionals.

El sistema de control de la força de treball mitjançant els sindicats verticals va permetre el manteniment d’uns costos salarials significativament més baixos que en els països veïns i permetia una salvaguarda de la competitivitat de l’economia. És a dir, el “miracle econòmic” es fonamentava en un creixement que defugia de la necessitat urgent de reestructurar la producció per aconseguir una millor eficiència i una posició internacional més sòlida.

mapa_estructura_espacial_industria_espanola_1975.jpg

D’altra banda, el creixement dels anys seixanta va polaritzar-se en els sectors industrial i terciari, mentre que el sector agrari va restar relativament abandonat. En conseqüència, el camp espanyol va veure’s condemnat a una situació de retard i subdesenvolupament que va comportar un immens èxode rural cap a les ciutats i l’estranger.

Tanmateix, l’escassa despesa en investigació i la feblesa endèmica del sector financer espanyol van consolidar la dependència exterior, tant en tecnologia com en inversió de capitals. És a dir, l’economia espanyola va haver de recórrer a la compra de patents i a la importació de maquinària, fet que sotmetia el país als ritmes de creixement de l’exterior i a les decisions d’inversió de les empreses estrangeres.

Igualment, tot i l’increment del 40% en la renda per habitant que va produir-se entre 1960 i 1975, la realitat és que aquesta xifra no pot ocultar que el nivell de vida va mantenir-se per sota de la mitjana dels països industrialitzats de l’Europa occidental. El franquisme no va preocupar-se per la redistribució de la riquesa generada pel creixement a través de la introducció d’un sistema fiscal modern i progressiu, com tampoc va impulsar les infraestructures necessàries per donar solidesa i continuïtat al creixement.

El fets del Sis d’Octubre de 1934

dissabte, 6/10/2012

Les eleccions que se celebraren a les acaballes de 1933 van donar la victòria a la coalició formada pel Partit Republicà Radical, encapçalat per Alejandro Lerroux, i a la dretana i antirepublicana CEDA de José María Gil Robles. S’iniciava l’anomenat Bienni Negre, en el qual els governs conservadors van representar una reacció en contra de l’orientació reformista dels primers anys de la República. En aquest context, la dissociació política entre el govern d’esquerra de la Generalitat i els governs de centredreta de Madrid va anar en augment, tot dificultant les relacions entre ambdós poders i el normal exercici de l’autonomia en un període marcat per la crisi econòmica i les creixents tensions socials.

L’aprovació pel Parlament català, l’abril del 1934, d’una moderada Llei de Contractes de Conreu que respectava el dret dels propietaris, però millorava la situació econòmica i social dels rabassaires catalans, va suscitar la immediata oposició dels parlamentaris de la Lliga Catalana i dels grans propietaris. En realitat, la llei. els quals, amb l’ajut indispensable del govern de Samper, van aconseguir l’anul·lació de la llei per anticonstitucional a causa de la manca de competències de la Generalitat. Aquesta agressió a la integritat de l’Estatut obria una greu crisi política entre Madrid i Barcelona.

president_companys.jpg

Lluís Companys

Aquest conflicte va provocar una considerable exacerbació nacionalista, la qual va afavorir les activitats paramilitars i les propagandes separatistes de les Joventuts d’Estat Català, dirigides per Josep Dencàs. De la mateixa manera, la destrucció de l’obra reformista del primer bienni republicà va impulsar també les forces obreres (amb l’excepció de la CNT) a constituir l’Aliança Obrera.

Malgrat que les negociacions entre la Generalitat i el govern de Madrid per reconduir la situació semblaven anar per bon camí, la caiguda del govern de Samper, el 2 d’octubre, i la formació d’un govern encapçalat per Lerroux amb la presència de ministres de la CEDA, organització considerada no republicana, van precipitar els esdeveniments. Les esquerres van veure en aquest moviment polític una clara involució conservadora del règim republicà,  una possible deriva del règim cap al feixisme que, a més, amenaçava l’autonomia catalana. Convocada la vaga general revolucionària per la Aliança Obrera, a Astúries esclatava la revolució proletària i a Barcelona s’imposava la vaga general malgrat la inhibició cenetista.

lerroux.jpg

Alejandro Lerroux

La tarda del 6 d’octubre, Joan Lluhí i Vallescà, conseller de Justícia de la Generalitat, va visitar Manuel Azaña, el qual es trobava a Barcelona perquè havia assistit a l’enterrament de l’exministre Jaume Carner. En la reunió, Lluhí va exposar a Azaña els plans del president Companys davant la involució republicana: la Generalitat proclamaria l’Estat Català perquè la pressió nacionalista i obrerista era insuportable. Tanmateix, Azaña va negar el seu suport a la proclama perquè, en el context de 1934, aquesta només podia entendre’s com un acte separatista a la resta d’Espanya i que, fins i tot triomfant, situaria Catalunya en una situació molt perillosa.

Malgrat tot, el 6 d’octubre, a les vuit del vespre, el president Companys proclamava l’Estat Català de la República Federal Espanyola, com ja ho havia fet Francesc Macià tot i que en unes altres circumstàncies, realitzant així una mena de pronunciament civil pacífic, estrictament republicà, que pretenia aturar la trajectòria reaccionària del règim i tornar-lo a l’orientació esquerrana del 1931. És a dir, no es tractava d’una revolta independentista, sinó d’una revolta republicana solidària amb la resta d’Espanya i que oferia Barcelona com a seu d’un govern republicà alternatiu al reaccionari de Madrid. Després d’una desfilada de manifestants per la Plaça Sant Jaume, els carrers van restar deserts.

gil_robles.jpg

José María Gil Robles

L’Aliança Obrera i Estat Català, cadascun per la seva banda, perseguien objectius diferents, la revolució social els uns i el cop d’estat separatista els altres, però, mancats de mitjans per actuar pel seu compte, no van poder arrabassar la iniciativa al govern de la Generalitat, el qual va encapçalar la rebel·lió. El moviment català, però, va quedar aïllat i sense el suport de la CNT, que va rebutjar de participar en la revolta perquè desconfiava de la Generalitat. Igualment, la població va mostrar un escàs suport a la rebel·lió.

El general Domènec Batet, cap de la Divisió militar de Catalunya, va ser comminat a posar-se a les ordres del govern català, però va respondre a la rebel·lió proclamant l’estat de guerra i enviant tropes a dominar la rebel·lió. L’exèrcit va ocupar ràpidament els punts neuràlgics de Barcelona i una bateria de muntanya i una companyia de metralladores van arribar sense gaires dificultats fins a l’entrada de la Plaça Sant Jaume, on van iniciar l’enfrontament amb el petit cos de Mossos d’Esquadra dirigits pel comandant Enric Pérez Farràs. La situació era desesperada per a Companys i el seu govern.

En paral·lel, des del local del CADCI, a la Rambla de Santa Mònica, es produïen enfrontaments entre l’exèrcit i unes improvisades milícies nacionalistes, uns combats en els quals van morir els dirigents del Partit Català Proletari, Jaume Compte i Manuel González Alba. Els combatents no van rebre cap mena de suport i van acabar fugint per la porta de darrere del local. Així, l’exèrcit va sufocar ràpidament l’aixecament després de disparar unes poques canonades i trobar escasses resistències en la ciutat de Barcelona.

la_vanguardia_9_octubre_1934.png

Fora de Barcelona, a les comarques també van viure’s petits episodis de revolta (Lleida, Granollers, Girona, Sabadell, Palafrugell, Sant Vicenç de Castellet, Navàs, el Morell, Vilafranca del Penedès, etc.) controlats per l’Aliança Obrera i que van derivar en alguns episodis de violència anticlerical, amb incendis i saqueigs d’esglésies, i d’atacs a personatges i entitats de tendència política conservadora, però aquests incidents van ser sufocats molt aviat per l’exèrcit.

L’Estat Català només va durar deu hores. Sense possibilitat de victòria, el govern de la Generalitat i el de l’Ajuntament barceloní van rendir-se la matinada del dia 7. Els caps de la revolta, encapçalats pel president Companys, van ser empresonats al vaixell Uruguay, al mateix temps que la CNT donava per ràdio l’ordre de tornar al treball. Més de 3.500 persones van ser detingudes, entre ells tots els membres del govern de la Generalitat, amb l’excepció de Josep Dencàs que va fugir a França, així com tots els diputats, alcaldes i regidors que havien donat suport a la insurrecció i els dirigents més destacats dels partits i els sindicats d’esquerres. Manuel Azaña també va ser empresonat.

companys presó.jpg

Les conseqüències dels fets del Sis d’Octubre van ser dramàtiques, ja que el govern català va ser jutjat i els seus membres condemnats a trenta anys de presó, mentre que l’Estatut era suspès i la Llei de Contractes de Conreu definitivament anul·lada. Així, entre l’abril de 1935 i el febrer de 1936, Catalunya va passar a ser governada per una coalició dels radicals i la CEDA, amb el suport de la Lliga que, malgrat la col·laboració, no va aconseguir reimplantar l’Estatut.

A més, com a conseqüència de la revolució d’octubre, la CEDA va augmentar la seva influència en el govern i va mostrar-se partidària d’aplicar les condemnes amb rigor i de procedir a una reorientació de la política del govern. Es van tornar les propietats als jesuïtes i es va nomenar Gil Robles com a Ministre de la Guerra, a la vegada que el general Franco, recompensat per la repressió de l’aixecament asturià, es convertia en cap d’Estat Major. Posteriorment, el juliol de 1935, la CEDA va presentar una proposta per a modificar la Constitució on es recollia la revisió del sistema autonòmic, l’abolició del divorci i la impossibilitat de l’expropiació de terres.

El progrés del sector terciari durant el franquisme

dimecres, 3/10/2012

Entre 1959 i 1973 va produir-se un augment considerable del pes dels serveis en el conjunt de l’economia espanyola. Aquest procés s’explica per l’intensa urbanització del país, l’augment de les xarxes de distribució i de comerç, la millora dels mitjans de transport i de comunicació, l’increment del nombre de treballadors de l’administració pública, i, especialment, per l’eclosió del turisme com a motor econòmic. En canvi, en el cas de Catalunya, a diferència del que s’observa en el conjunt espanyol, en aquest període el sector terciari va mantenir-se per darrera de la indústria i va caracteritzar-se per una presència menor de funcionaris de l’Estat.

El sector terciari va beneficiar-se fonamentalment del boom turístic que va produir-se des de l’inici de la dècada dels anys seixanta, el qual va comportar una font d’ingressos elevats i un increment exponencial de l’activitat hotelera i els serveis complementaris. Gràcies a la prosperitat de l’occident europeu, la generalització de les vacances pagades als treballadors i per la baixa cotització de la pesseta van començar a arribar masses de turistes que escollien Espanya com a destinació preferent pel clima càlid i les platges. Tanmateix, cal tenir present que el turisme aleshores era un fenomen territorialment molt localitzat.

El litoral català es trobava en l’escàs 20% del territori espanyol que va rebre la marea turística. Així, més del 30% dels visitants estrangers a Espanya (fonamentalment alemanys, francesos, holandesos, belgues i suïssos), tenien com a destinació Catalunya. En conseqüència, la capacitat hotelera de la Costa Brava va duplicar-se en tres anys i van començar a proliferar blocs d’apartaments i a improvisar-se els serveis complementaris que el turisme requeria. A més, paral·lelament, es va desenvolupar amb força la nova zona turística de la Costa Daurada que era de caràcter més popular i oberta a un flux turístic que començava a arribar des de l’interior de l’Estat espanyol.

6395455663_b0c6894a6f_z.jpg

6a00d8341bfb1653ef01538f235009970b.png

6a00d8341bfb1653ef015432f72c00970c.png

D’altra banda, les necessitats de finançament derivades de la industrialització accelerada del país van propiciar també el creixement del sector bancari, el qual va invertir capitals abundants en empreses industrials i va obtenir grans beneficis.

Finalment, el comerç internacional també va experimentar canvis significatius en aquest període. El volum va augmentar en xifres absolutes i va modiificar-se la seva composició. Per primera vegada en la història contemporània d’Espanya les exportacions principals van deixar de ser els productes agrícoles i els béns acabats van convertir-se en els productes principals que nodrien les exportacions a l’estranger. D’altra banda, les importacions també van experimentar un creixement, numèricament encara més gran com a conseqüència dels anys d’autarquia, destacant les importacions de béns d’equip per a la renovació industrial, els productes energètics i les matèries primeres. D’aquesta manera, la balança de pagaments va mantenir-se en xifres negatives al llarg del període.

L’Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau

diumenge, 30/09/2012

La Renaixença es pot definir com un moviment cultural i de conscienciació catalanista que reivindicava l’ús públic i cultural de la llengua catalana, sorgit en el si de la societat catalana en el marc dels canvis provocats per la industrialització i la revolució liberal. Cronològicament, aquesta s’inicia amb la publicació de l’Oda a la Pàtria de l’escriptor romàntic Bonaventura Carles Aribau, l’agost de 1833 al diari El Vapor. El text, sis estrofes de vuit versos alexandrins, és un cant d’enyorança de Catalunya, cal tenir present que Aribau va escriure’l a Madrid, i d’exaltació de la llengua catalana. Ara bé, tot i el seu valor simbòlic com a punt de partida del romanticisme català i de la Renaixença com a moviment cultural ja des del mateix moment de la seva publicació, no hem d’oblidar que el poema és en realitat una peça de circumstàncies emprada per a felicitar el seu patró, el banquer català Gaspar de Remisa, en el dia del seu sant.

I

A Déu siau, turóns, per sempre á Déu siau;
o serras desiguals, que allí en la patria mia
dels nuvols é del cel de lluny vos distingia
per lo repos etrern, per lo color mes blau.

 A Déu tú, vell Montseny, que dés ton alt palau,
com guarda vigilant cubert de boyra é neu,
guaytas per un forat la tomba del Jueu,
e al mitg del mar inmens, la mallorquilla nau.

II

Jo ton superbe front coneixia llavors,
com coneixer pogués lo front de mos parents;
coneixia també lo só de tos torrents
com la veu de ma mare, ó de mon fill los plors.

Mes arrancat després per fats perseguidors
ja no conech ni sent com en millors vegadas:
axi d’arbre migrat á terras apartadas
son gust perden los fruits, é son perfum las flors.

III

¿Qué val que m’haja tret una enganyosa sort
a veurer de mes prop las torres de Castella,
si l’cant dels trovadors no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generos recort?

En va á mon dels pais en als jo m’trasport,
eveig del Llobregat la platja serpentina;
que fora de cantar en llengua llemosina
no m’queda mes plaher, no tinch altre conort.

IV

Pláume encara parlar la llengua d’aquells sabis
que ompliren l’univers de llurs costums é lleys,
la llengua d´aquells forts que acatáren los Reys,
defenguéren llurs drets, venjáren llurs agravis.

Muyra, muyra l’ingrat que al sonar en sos llabis
per estranya regió l’accent natiu, no plora;
que al pensar en sos llars no s’consum ni s’anyora,
ni cull del mur sagrat las liras dels seus avis.

V

En llemosi soná lo meu primer vagit,
quant del mugró matern la dolça llet bebia;
en llemosi al Senyor pregaba cada dia,
e cántichs llemosins somiaba cada nit.

Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit,
en llemosi li parl, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sab mentir, ni ment,
puix surten mas rahons del centre de mon pit.

VI

 Ix doncs per expressar l’afecte mes sagrat
que puga d’home en cor grabar la ma del cel,
o llengua á mos sentit mes dolça que la mel,
que m’tornas las virtuts de ma innocenta edat.

Ix, é crida pel món qué may mon cor ingrat
cessará de cantar de mon patró la gloria
e passia per ta veu son nom é sa memoria
als propis, als estranys, a la posteritat.

La reconversió de l’agricultura tradicional durant el franquisme

dimecres, 26/09/2012

Les transformacions econòmiques que Espanya va experimentar en els anys seixanta, i que van traduir-se en una industrialització accelerada i en l’eclosió del sector terciari, van provocar la crisi de l’agricultura tradicional sector hegemònic fins aleshores en l’estructura econòmica espanyola. Aquest sector descansava sobre unes bases febles: abundància de mà d’obra, salaris baixos, mercat poc extens i gens diversificat, convivència del minifundisme amb els grans latifundis… En definitiva, la reconversió de l’agricultura tradicional era necessària i ineludible en el context de modernització econòmica.

En els anys quaranta i cinquanta, l’intervencionisme estatal va afectar al sector agrari, el qual va veure com l’Estat regulava la seva producció, la comercialització, els preus i el consum de la majoria dels seus productes. Els baixos preus oficials van provocar un descens de la producció. Igualment, també va minvar la productivitat per hectàrees, la qual va arribar a situar-se durant els anys quaranta en nivells propis de començament del segle XX. Així, Espanya viurà una gran escassetat de blat i caldrà importar-lo des de l’Argentina. Va produir-se una notable restricció dels nivells de producció perquè els baixos preus oficials van fer que els petits propietaris tendissin a l’abandonament dels conreus i els grans i mitjans propietaris van practicar l’ocultació de la producció.

La política agrària autàrquica va propiciar que els grans i mitjans propietaris ocultessin bona part de les collites per distribuir-les després en el mercat negre, mentre que els petits propietaris difícilment podien eludir les quotes de lliurament obligatori. Més de la meitat de la collita espanyola de blat va anar a parar al mercat clandestí. Una ocultació tant gran de la producció només es podia donar amb la tolerància i la corrupció de les autoritats. La fixació dels cupos pel Servició Nacional del Trigo, a més, era força arbitrària. Les autoritats van trobar-se en més d’una ocasió amb l’escassa col·laboració dels pagesos a l’hora de lliurar els cupos de producció i amb molts petits propietaris i arrendataris que van preferir no sembrar cereals, com havien fet tota la vida, sinó farratge o deixar les terres per al pasturatge.

800px-Arando_-el_saucejo-.jpg

En el context del desarrollismo dels anys seixanta, l’agricultura va patir una fuga massiva de mà d’obra cap al món urbà a la recerca de les noves oportunitats que propiciava la industrialització. D’aquesta manera, l’aspecte del camp espanyol va transformar-se radicalment: gairebé dos milions de persones van abandonar el camp, a la vegada que moltes de les petites explotacions van desaparèixer. Aquest acusat descens de mà d’obra ser positiu perquè va suposar un augment dels salaris dels treballadors del camp.

En el cas de Catalunya, l’adaptació a les transformacions de la resta del sistema econòmic va suposar una continuada pèrdua de població activa en l’agricultura entre 1950 i 1975, reduint-se el nombre de pagesos en una quarta part fins a situar-se en quotes “europees” del 8,4% el 1970.

D’altra banda, els empresaris agrícoles, amb l’objectiu de mantenir o millorar els seus guanys en un context de reconversió i de pèrdua continuada de mà d’obra agrícola, van iniciar un indispensable procés de mecanització i introducció de l’ús d’adobs químics que permetessin la intensificació dels conreus. Per exemple, la reconversió de l’agricultura catalana va presentar tres grans característiques durant la dictadura franquista: l’especialització, la tecnificació i la integració en el procés industrial. L’especialització agropecuària va manifestar-se fonamentalment en el sector fruiter (pomes, peres, avellanes) i en la ramaderia industrial (granges de porcs i aviram). La mecanització va permetre l’alliberament de mà d’obra que s’adreçaria cap al sector industrial o al món dels serveis. I la integració en els circuits industrials va fer possible que bona part de la producció agrícola s’adrecés cap a les indústries de l’alimentació.

agricultura-espana-santiago-palencia-1950.-ninos-trillando-el-trigo-en-los-campos-de-palencia-con-un-trillo-tirado-por-caballos.jpg

Així, l’agricultura catalana va presentar l’índex de mecanització més alt de l’Estat i un apreciable creixement de la grandària mitjana de les explotacions. Es va mantenir, en part, l’estructura familiar de les explotacions però amb una elevada productivitat i una gran capacitat d’innovació en funció de les exigències del mercat. El millor exemple serà l’agricultura intensiva i d’exportació del Segrià o la Noguera, especialitzades en la fruita dolça.

Finalment, la millora de la renda de la població va comportar una diversificació de la demanda de productes alimentaris, amb la disminució del consum de llegums i cereals i l’augment dels productes ramaders i hortofrutícoles. Per exemple, a Catalunya va retrocedir el conreu de cereals per donar pas a la vinya, la fruita, els cítrics, els productes d’horta i els tubercles. Igualment, la ramaderia extensiva catalana va viure un període d’expansió en els sectors de l’aviram, el porcí i el vacum.

En resum, es pot considerar que, en general i tenint en compte el context de retrocés agrícola generalitzat, el sector primari català va experimentar durant el franquisme una relativa prosperitat. Tanmateix, cal destacar: la creixent dependència de la indústria, la diferència de rendes respecte dels sectors industrials, la pèrdua de terres com a conseqüència de l’especulació urbanística, i la manca d’infraestructures en les zones rurals respecte de les urbanes.

La Transició a Catalunya

dissabte, 22/09/2012

La mort del general Franco i el nomenament del príncep Joan Carles com a nou rei d’Espanya assenyalen simbòlicament l’inici d’una nova etapa històrica per a Catalunya, un període de transició, condicionat per factors de caràcter divers, que culminaria amb la restauració de la democràcia i l’autonomia política. Un procés en el qual van ser especialment importants la corona i una part essencial del personal polític del franquisme, però també la pressió dels moviments socials i l’oposició democràtica.

Catalunya i el “problema català” van adquirir una especial importància a partir del novembre de 1975 dins del procés polític espanyol que obria la mort del dictador. I és que una de les vies d’aigua més grans que van precipitar cap al naufragi el model de reforma mínima i vergonyosa del govern d’Arias Navarro va ser la diferència abismal entre l’oferiment d’un “régimen administrativo especial para las cuatro provincias catalanas” inspirat per Joan Antoni Samaranch, que podria arribar com a màxim a ser una Mancomunitat de Diputacions, i la demanda popular d’un Estatut d’Autonomia.

suarez - juan carlos.jpg

Adolfo Suárez i Joan Carles I

En aquest context, després de l’experiència de l’Assemblea de Catalunya, la creació, el desembre de 1975, del Consell de Forces Polítiques de Catalunya, un organisme que aplegava la major part dels partits polítics catalans, és una mostra de l’interès que existia en aquells moments per preparar la transició cap a un règim democràtic. De la mateixa manera, van avançar les negociacions entre l’oposició catalana i el conjunt de forces democràtiques espanyoles, les quals van assumir les demandes del restabliment de l’autonomia política en les anomenades nacionalitats històriques.

L’oposició s’organitzava i les forces antifranquistes van promoure mobilitzacions populars. Així, els dies 1 i 8 de febrer de 1976, van produir-se grans manifestacions a Barcelona, duríssimament reprimides pel règim, en les quals es demanava l’amnistia dels presos. La lluita no es va aturar aquí, i l’11 de setembre de 1976 un gran nombre de catalans van concentrar-se a Sant Boi, la ciutat on és enterrat Rafael de Casanova, per reivindicar el restabliment de la Generalitat al crit de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”.

11-09-1976.jpg

cartellcedoc_282.jpg

A Madrid, mentrestant, el rei Joan Carles I cessava Carlos Arias Navarro i nomenava com a president del govern Adolfo Suárez, el qual dirigiria el procés de Transició convocant eleccions constituents pel 15 de juny de 1977. Amb una participació del 79,3%, el resultat de les eleccions a Catalunya va atorgar la majoria a la coalició dels Socialistes de Catalunya, integrada pel PSC-Congrés de Joan Raventós i la Federació Catalana del PSOE, amb el 28% dels vots. En segon lloc es situava el PSUC, liderat per Gregorio López Raimundo, amb el 18% dels sufragis. En canvi, els Centristes de Catalunya-UCD de Suárez es quedaven amb el 16% dels vots, percentatge similar al de la coalició del Pacte Democràtic liderada per Jordi Pujol. De la mateixa manera, al Senat s’imposava l’Entesa dels Catalans, candidatura que aplegava socialistes, comunistes i republicans.

Les eleccions del 15 de juny de 1977 a Catalunya:

Partit Vots Escons
Partit dels Socialistes de Catalunya-PSOE 28,4% 15
PSUC 18,2% 8
Pacte Democràtic per Catalunya 16,8% 11
Centristes de Catalunya-UCD 16,8% 9
Unió del Centre i la Democràcia Cristiana 5,6% 2
Esquerra Republicana 4,5% 1
Alianza Popular 3,5% 1

A conseqüència de les eleccions, el 25 de juny de 1977, van reunir-se els diputats i senadors catalans, els quals van constituir l’Assemblea de Parlamentaris per exigir la restauració de la Generalitat, la derogació de l’abolició de l’Estatut de 1932, la recuperació de l’autonomia política, el retorn del president Tarradellas i la constitució d’un govern català provisional.

JOAN RAVENTOS CARNER.jpg

Joan Raventós

lopez raimundo.jpg

Gregorio López Raimundo

jordi-pujol.jpg

Jordi Pujol

Les gestions van accelerar-se com a conseqüència de la pressió reivindicativa de la societat catalana i del marc polític diferencial que presentava Catalunya. Per això, Suárez va veure’s obligat a iniciar una reforma política que en aquells moments tenia un límits força confusos. En realitat, l’Operació Tarradellas era una maniobra intel·ligent que en el fons només buscava neutralitzar la majoria d’esquerres sorgida democràticament de les urnes. Així, Tarradellas es convertiria en l’interlocutor preferent sobre el “problema català”.

D’aquesta manera, el 17 de juny, Josep Tarradellas, el vell president català que es trobava a l’exili en el sud de França, va traslladar-se a Madrid, on va negociar personalment amb Suárez el restabliment de la màxima institució catalana. Aquest va ser l’únic acte polític de tota la Transició espanyola en el qual es reconeixia l’antiga legalitat republicana. El govern Suárez desactivava així bona part del potencia desestabilitzador que les reivindicacions catalanes podien tenir per la reforma política en curs. Els acords van arribar el 2 de juliol, però a continuació tot va semblar aturar-se.

pp07_tarradellas21.jpg

Josep Tarradellas i Adolfo Suárez

ja-soc-aqui.jpg

Tanmateix, l’11 de setembre de 1977 una nova manifestació multitudinària va prendre el passeig de Gràcia de Barcelona i el 29 de setembre un reial decret restaurava la Generalitat. El president Tarradellas va tornar a Catalunya el 23 d’octubre i el desembre va constituir un Consell Executiu amb representació de totes les forces polítiques parlamentàries, amb l’única excepció de l’AP que s’oposava a l’autonomia. Tarradellas era fidel a la seva teoria política: Catalunya només podria negociar un Estatut amb garanties si es presentava unida enfront el govern central.

Primer Govern de la Generalitat restaurada (desembre de 1977)

President Josep Tarradellas
Conseller Polític Jordi Pujol (CDC)
Conseller Polític Joan Raventós (PSC)
Conseller Polític Josep Maria Triginer (PSOE)
Conseller Polític Carles Sentís (UCD)
Conseller Polític Antoni Gutiérrez Díaz (PSUC)
Governació Frederic Rahola (Independent)
Economia i Finances Joan Josep Folchi (UCD)
Política Territorial Narcís Serra (PSC)
Cultura i Ensenyament Pere Pi-Sunyer (EDC)
Sanitat Ramon Espasa (PSUC)
Treball Joan Codina (PSUC)
Agricultura Josep Roig (ERC)

La proclamació de la Constitució de 6 de desembre de 1978, en la qual es reconeixien els drets de les nacionalitats històriques, i també de l’anomenat Estat de les Autonomies i el desafortunat “café para todos”, van obrir el camí cap a l’elaboració de l’Estatut de Sau, aprovat per ampli consens polític de l’Assemblea de Parlamentaris el desembre de 1978. El març de l’any següent, l’Estatut era presentat al Congrés dels Diputats de Madrid per a la seva aprovació. Tanmateix, la tramitació parlamentària de l’Estatut i la negociació amb el govern de l’UCD, que no tenia presa per concretar les reclamacions autonomistes en unes autonomies reals, van allargar-se fins el desembre. Així, el projecte de Sau va rebre considerables retallades, però finalment va veure la llum verda.

Aprovat per referèndum del poble català l’octubre de 1979 (88,1%), i posteriorment ratificat pel Congrés i el Senat espanyols, el nou Estatut suposava un important increment respecte a l’autonomia de 1932 en matèries de llengua, ensenyament, cultura i mitjans de comunicació. En canvi, era inferior en el camp de justícia i ordre públic i deixava ambigus els aspectes financers de l’autonomia. El gener de 1980 entrava, finalment, en vigor l’Estatut d’Autonomia. La recuperació política de Catalunya després de la dictadura ja era un fet. Catalunya recuperava una estructura política de la qual havia estat privada durant quatre dècades. Faltava, però, el més difícil: la reconstrucció nacional, la introducció dels fonaments de la cohesió social i l’artulació d’una veritable Espanya plural.