Arxiu de la categoria ‘15. L’Espanya de les autonomies’

El 129è president de la Generalitat?

dilluns, 7/01/2013

El propassat 24 de desembre de 2012 Artur Mas era investit novament com a president de la Generalitat de Catalunya en el que serà el seu segon (i darrer?) mandat al capdavant del govern català. La premsa del dia de Nadal destacava la investidura del 129è president de la Generalitat…. Evidentment, això només seria possible en el cas d’existir una continuïtat entre aquella Diputació del General d’origen medieval que va abolir Felip V i la Generalitat nascuda de la instauració de l’autonomia el 1931. Realment existeix aquesta continuïtat?

Portada-ARA-desembre_ARAIMA20121224_0138_1.jpg

La Diputació del General o Generalitat va néixer durant el regnat de Pere el Gran (1289) com una delegació dels estaments reunits a les Corts, amb caràcter permanent i ordinari, per tal de recaptar les contribucions que aquelles havien aprovat. D’aquesta manera, per Generalitat, en el context històric medieval, cal entendre la universitat o comunitat dels súbdits del monarca catalano-aragonès en els territoris del Principat de Catalunya i els comtats del Rosselló i la Cerdanya. És a dir, era la representació dels braços i tenia l’encàrrec de portar a terme el cobrament del donatiu reial.

Emanada de les Corts, que aplegaven el rei i la representació estamental de la societat, la Diputació del General tenia la missió de portar a bon fi determinades decisions, bàsicament de caràcter fiscal, que exigien més temps que el breu lapse de la reunió parlamentària on s’havien acordat i que requeien en l’àmbit de les responsabilitats dels estaments o braços segons l’esperit pactista del règim feudal. Així, amb la concessió del cobrament d’impostos (1363) la Generalitat va esdevenir una institució financera clau en l’entramat institucional català.

St_George's_Cross_Crowned_Badge.png

La Diputació del General estava formada per tres representants o diputats de les Corts, un de cada braç, i tres oïdors de comptes encarregats de controlar l’administració dels diputats. El diputat eclesiàstic esdevenia el predient. Tenia la seva seu a la ciutat de Barcelona i la residència a les cases del carrer de Sant Honorat que formen el nucli inicial de l’actual Palau de la Generalitat de Catalunya.

Aquesta institució va evolucionar ràpidament i ben aviat va convertir-se en el principal organisme del Principat, esdevenint, a partir del 1359 sota el regnat de Pere el Cerimoniós, una institució realment estable encarregada de l’administració financera. Si bé les seves funcions eren originàriament econòmiques, paulatinament van anar afegint-se de polítiques i militars, esdevenint defensora del compliment de les lleis, constitucions i privilegis de Catalunya des de 1422.

pau claris.JPG

Pau Claris

Abolida per Felip V mitjançant un decret del duc de Berwick immediatament després de la derrota de l’Onze de setembre de 1714, la Generalitat va desaparèixer de la història de Catalunya fins 1931, tot i que els carlins havien intentat de ressuscitar les velles institucions medievals en el context de les diferents guerres civils que van protagonitzar en el segle XIX. Per tant, no seria fins a la instauració de la Segona República i la victòria de les forces republicanes i autonomistes d’esquerra que Catalunya assoliria l’autonomia política mitjançant la creació del govern de la Generalitat, una denominació, en aquell context, suficientment ambigua com per no crear més malestar dels existents en els sectors nacionalistes i unitaristes espanyols.

La història és suficientment coneguda: el 14 d’abril, Lluís Companys, cap de llista d’Esquerra Republicana de Catalunya a la ciutat de Barcelona, i Joan Lluhí i Vallescà van presentar-se a l’Ajuntament per fer-se càrrec. Cap quarts de dues a la Plaça Sant Jaume ja onejava la bandera republicana i els dirigents d’ERC van sortir al balcó de l’ajuntament des d’on Companys va proclamar la República. Poques hores després, Francesc Macià, el màxim dirigent d’ERC, va proclamar la República Catalana integrada en el si de la Federació de Repúbliques Ibèriques. Macià s’avançava així als esdeveniments que es succeïen a Madrid, potser per poder negociar amb més força, i constituïa, el 15 d’abril, el seu primer govern integrat per totes les formacions polítiques catalanes de caràcter progressista.

Frances Macià.jpg

Francesc Macià (1931-1933)

companys.jpg

Lluís Companys (1933-1940)

La iniciativa dels dirigents catalans, però, va provocar un conflicte amb el govern provisional de la República perquè, segons la seva interpretació, els acords del Pacte de Sant Sebastià fixaven que la descentralització de l’Estat i la manera d’articular les diferents nacionalitats havien de ser establerts per la futura Constitució. El 17 d’abril arribava a Barcelona una comissió del govern integrada per tres ministres (Nicolau d’Olwer, Marcel·lí Domino i Fernando de los Ríos) que serien els encarregats de negociar amb el president Macià. D’aquests contactes van sortir la substitució de la República Catalana per la concessió immediata d’un règim d’autonomia concretat en el naixent govern de la Generalitat i el compromís de l’elaboració d’un Estatut d’Autonomia que seria aprovat pel govern espanyol després de ser referendat pel poble català. És a dir, no es restaurava cap institució medieval, quelcom impensable en el context republicà, sinó que es creava una de nova sota la denominació de Generalitat.

És a dir, la Generalitat de Catalunya nascuda el 1931 era la institució plenament democràtica i encarregada d’exercir el govern autònom català mitjançant les competències atribuïdes en l’Estatut d’Autonomia de 1932. Una institució nova i creada expressament per a donar resposta a un nou context polític. Res a veure, doncs, amb la Generalitat medieval. Abolida el 1939 després de la victòria franquista en la Guerra Civil, la institució va sobreviure des de l’exili fins a la seva reinstauració el 1977 en el context de la Transició democràtica. Els Estatuts d’Autonomia de 1979 i 2006 serien els encarregats de regular les seves competències polítiques, econòmiques, socials i culturals.

Josep Irla.jpg

Josep Irla (1940-1954)

tarradellas.jpg

Josep Tarradellas (1954-1980)

Per tant, podem establir una línea que uneixi la vella Diputació del General medieval i moderna de base estamental amb la Generalitat contemporània de caràcter democràtic? Malgrat el simbolisme que vulguem atribuir al nom de la cosa, la resposta és rotundament no. És cert que la Generalitat medieval no només va exercir funcions de caràcter econòmic i fiscal, sinó que va gaudir d’atribucions polítiques. Ara bé, en un context feudalitzant propi de l’Antic Règim i mai com a òrgan de govern, atribució restringida al monarca (i al virrei de torn). Res a veure amb una institució democràtica i que sí és un veritable òrgan de govern com és el cas de l’actual Generalitat. Si estiguéssim parlant de caps d’Estat sí que es podria dibuixar una línea entre monarques i caps de República, però entre institucions no, perquè aquestes només suposen una continuïtat nominal que res té a veure amb funcions, atribucions i legitimitat.

Així, de la mateixa manera que no es pot establir una continuïtat entre les corts medievals i els parlaments democràtics contemporanis, la continuïtat entre els presidents de la vella Generalitat medieval i la Generalitat democràtica no té sentit. En canvi, sí és coherent entendre la existència d’una continuïtat entre la Generalitat republicana i l’actual govern de la Generalitat, reconeguda a través de la figura de Josep Tarradellas com a dipositari de la legitimitat institucional i democràtica catalana en el context de la Transició. En conclusió, la del 24 de desembre de 2012 va ser la investidura del vuitè president de la Generalitat de Catalunya, en una llista integrada per Francesc Macià (1931-1933), Lluís Companys (1933-1940), Josep Irla (1940-1954), Josep Tarradellas (1954-1980), Jordi Pujol (1980-2003), Pasqual Maragall (2003-2006), José Montilla (2006-2010) i el mateix Artur Mas (2010-????).

Jordi Pujol.jpg

Jordi Pujol (1980-2003)

Pascual Maragall.jpg

Pasqual Maragall (2003-2006)

jose_montilla.jpg

José Montilla (2006-2010)

artur_mas.jpg

Artur Mas (2010-????)

Adéu al doctor Moisès Broggi

dilluns, 31/12/2012

El doctor i humanista Moisès Broggi Vallès ha mort aquest dilluns al matí a l’edat de 104 anys. Broggi va ser un cirurgià de llarga trajectòria, amb molts reconeixements, i un dels impulsors de la bioètica a Catalunya. Broggi va estudiar Medicina a la Universitat de Barcelona, on es va llicenciar el 1931 amb l’especialitat de cirurgia. A l’inici de la Guerra Civil, va exercir com a metge de guàrdia del servei d’Urgències de l’Hospital Clínic. En aquest període també va formar part del bàndol republicà i va organitzar l’equip mèdic de les Brigades Internacionals, implantant els quiròfans mòbils i els hospitals de campanya, uns dels avanços mèdics que es van produir durant el conflicte.

Just abans d’acabar la guerra, Broggi va ocupar una plaça a l’Hospital de Vallcarca de Barcelona, però amb la victòria franquista Broggi va ser destituït de tots els seus càrrecs oficials, dins el procés de depuració per part del règim franquista. Igualment, va ser sotmès a un Tribunal Sumaríssim que el va inhabilitar per al servei públic. Però això no el va aturar en la seva carrera professional i va passar a exercir la medicina en el sector privat, on va donar molta preeminència a la seva tasca assistencial i al vessant humanista de la medicina. Descansi en pau un dels protagonistes privilegiats del segle XX català.



#12M15M, un any d’indignació

dissabte, 5/05/2012

Ara fa un any naixia un moviment ciutadà inesperat i esperançador, un moviment que es desenvolupava en el context de la crisi econòmica, política, social i cultural més important que ha viscut el món occidental des de la Segona Guerra Mundial i que es concreta en un desmantellament de l’Estat del benestar que posa en perill la cohesió social com mai anteriorment. S’autodenominava #15M #DemocraciaRealYa #SpanishRevolution. I faig servir la tipologia dels hastags del Twitter per motius evidents. Les xarxes socials van ser el seu motor, la seva ànima.

Madrid i la Puerta del Sol, Barcelona i la Plaça Catalunya… I bona part de les ciutats d’arreu de l’Estat. Un moviment territorialment divers, intergeneracional, heterogeni i transversal en la seva ideologia i la seva composició. Un moviment apolític i crític amb el capitalisme triomfant. Les raons no els hi faltaven, però encara falta la seva articulació definitiva. El cop al sistema va ser i és evident.

plcat.JPG

assembles-dindignats.jpg

Un dels principals referents del moviment va ser el llibret pamflet Indigneu-vos! (Indignez-vous!, 2011) de l’ancià Stephane Hessel, on podem llegir:

Se atreven a decirnos que el Estado ya no puede garantizar los costes de estas medidas ciudadanas. Pero ¿cómo puede ser que actualmente no haya suficiente dinero para mantener y prolongar estas conquistas cuando la producción de riqueza ha aumentado considerablemente desde la Liberación, un periodo en el que Europa estaba en la ruina? Pues porque el poder del dinero, tan combatido por la Resistencia, nunca había sido tan grande, insolente, egoísta con todos, desde sus propios siervos hasta las más altas esferas del Estado. Los bancos, privatizados, se preocupan en primer lugar de sus dividendos y de los altísimos sueldos de sus dirigentes, pero no del interés general. Nunca había sido tan importante la distancia entre los más pobres y los más ricos, ni tan alentada la competitividad y la carrera por el dinero.

El motivo fundamental de la Resistencia fue la indignación. Nosotros, veteranos de la Resistencia y apelamos a los jóvenes generaciones a dar vida y transmitir la herencia de la Resistencia y sus ideales. Nosotros les decimos: coged el relevo, ¡indignaos! Los responsables políticos, económicos, intelectuales y el conjunto de la sociedad no pueden claudicar ni dejarse impresionar por la dictadura actual de los mercados financieros que amenaza la paz y la democracia.

Os deseo a todos, a cada uno de vosotros, que tengáis vuestro motivo de indignación. Es un valor precioso. Cuando algo te indigna como a mí me indignó el nazismo, te conviertes en alguien militante, fuerte y comprometido. Pasas a formar parte de esa corriente de la historia, y la gran corriente debe seguir gracias a uno. Esa corriente tiende hacia mayor justicia, mayor libertad, pero no hacia esa libertad incontrolada del zorro en el gallinero. Esos derechos, cuyo programa recoge la Declaración Universal de 1948, son universales. Si os encontráis con alguien que no se beneficia de ellos, compadecedlo y ayudadlo a conquistarlos.

En resum, el #15M es fonamentava en un al·legat contra la indiferència davant la demolició de l’Estat del benestar i a favor de la insurrecció cívica pacífica. Són idees velles, molt antigues, però en el context dels nostres dies esdevenen revolucionàries. El triomf de les societats líquides postmodernes en les quals el relativisme triomfa i converteix l’individualisme en l’eix principal de les vides, passant per sobre dels drets col·lectius, converteix el moviment en revolucionari. La societat pren la paraula. Una societat que fins aquell moment restava marginada i condemnada a limitar el seu compromís cívic a dipositar una papereta en una urna cada quatre anys. I això no és democràcia de veritat. O com a mínim no és una democràcia real. La democràcia ha de ser un plebiscit ciutadà diari. Una implicació amb el món que ens envolta. Una cerca constant del benestar de la majoria.



Els motius per a la indignació no han desaparegut. Persisteixen i cada vegada semblen més forts. La recepta neoliberal per a sortir de la crisi és hegemònica. L’Estat del benestar segueix desmantellant-se dia a dia i això no comporta cap solució palpable. Al contrari. La depressió cada cop és més profunda. Les economies dels Estats no se’n surten. Però les familiars tampoc. El ciutadà ha perdut la xarxa que el protegia. La seva salut es veu amenaçada per les retallades donant lloc a un greu problema immediat. Però també el futur de les properes generacions s’hipoteca desmantellant l’educació.

valencia 15m1.jpg

La classe política i financera triomfants i hegemòniques no troben la sortida i rebutgen els que des de fora del sistema proposen alternatives. És més, les seves solucions indignen més la ciutadania. Ens insten a treballar en precari com si aquesta fos l’única solució. I això és fals. Però més greu encara és que siguin els mateixos que ens han conduit a la crisi els que hagin de cercar la sortida amb receptes ineficients i que només busquen la perpetuació de les injustícies del sistema. La llibertat, igualtat i fraternitat del sistema liberal han desaparegut, esborrades pel pensament únic del benefici econòmic.

Que la criminalització política i els intents de desprestigi del moviment no es facin triomfants. Aquest és el gran objectiu. La crítica és sana i necessària. És cert que la seva heterogeneïtat comporten dispersió. Però només des d’aquesta diversitat i de la síntesi del pensament crític que desprenen els indignats pot sorgir l’articulació definitiva del moviment. I es fa imprescindible comprendre que la crítica a les injustícies del sistema capitalista és necessària. Que un moviment com el dels indignats pugui conjugar un espectre social cada dia més ampli mereix respostes. La política ha caigut en el desprestigi més absolut. Però només des de la política sorgiran les respostes i les solucions. Més democràcia i respostes polítiques alternatives. És la síntesi cap a la qual hauria de caminar la indignació. I aquest és un camí de llarga durada. Ens trobem encara en el principi. Un altre món segueix sent possible.



El problema

dissabte, 17/03/2012

El diari ABC considera que Espanya té un problema anomenat Catalunya. No és res de nou. El problema catalán és inherent a la història d’Espanya des del segle XIX. Un debat cíclic que esgota, que avorreix. Una qüestió que s’arrossega en paral·lel a la construcció de la nació liberal i que arriba fins el present. Sempre que una crisi sacseja Espanya la manca de respostes s’amaga darrera de les banderes. És un joc massa vist. I en plena crisi del sistema capitalista construït amb posterioritat a la Segona Guerra Mundial ja no amaga les vergonyes de la destrucció de l’Estat del benestar que busca emmascarar. És temps de cercar respostes, no de crear més problemes.

PROBLEMA-abc.jpg

Per què un problema català? Perquè Catalunya és conscient que s’articula com una comunitat amb trets que la diferencien de la resta de l’Estat espanyol. També existeixen d’altres trets que ens podrien apropar, per descomptat. Però la manca de reconeixement ens allunya.

L’herència romana i visigòtica que forgen un naixement paral·lel de la cultura hispànica es bifurca a l’edat mitjana. Les herències carolíngia, gòtica, humanística, mediterrània, comercial i renaixentista marquen la personalitat de Catalunya. Forgen la seva cultura. Una cultura paral·lela a la castellana. Aquestes cultures es retrobarien donant lloc al que anomenem Espanya. Primer per la via de la monarquia composta (segles XVI i XVII) i després en la construcció fallida de l’Estat nació (des del segle XVIII). Si bé l’Estat és una realitat, la nació mai va consolidar-se. Nació política des de 1812, la nació cultural espanyola ha fracassat per no voler ser espanyola sinó castellana.

I és que una cultura o identitat nacional espanyola no pot ser mai cultura o identitat nacional castellana. La cultura i la identitat castellana és la pròpia de Castella, com la cultura i la identitat catalana és la pròpia de Catalunya. Una cultura o identitat espanyola només pot ser una síntesi de totes les cultures que l’integren. Una identitat plural. Una identitat a la que Espanya ha rebutjat.

L’Estat espanyol posa entrebancs a la nostra identitat. Una identitat que es basa en la continuïtat d’una cultura pròpia nascuda en l’edat mitjana, en paral·lel al naixement de la mateixa Europa, i que busca ser reflectida en la defensa de la llengua i les institucions pròpies. Un encaix que permetés la presència d’aquests trets diferencials arrelats en la població hauria permès que la catalanitat se sentís representada per l’Estat sense renunciar a la nació pròpia (fins i tot compartint-la amb l’espanyola). És el que des del segle XIX ha intentat el catalanisme, burgés i obrer, monàrquic i republicà, de dretes i d’esquerres. Cadascun a la seva manera ha buscat transformar Espanya. Però sembla impossible.

L’Espanya eterna nascuda en la Nova Planta borbònica, l’Espanya uniforme somiada per Olivares i articulada per Felip V, sempre es resisteix. Herència de les essències nacionalistes de la retòrica franquista, aquesta Espanya creu que s’ha d’assimilar Catalunya, fer-la espanyola diluint la seva identitat. Però arriben tard. Això és impossible. Catalunya és i serà. I la conllevancia d’Ortega ja no val. No es pot amagar el problema per més temps. El desafiament històric ha arribat al límit. És l’hora de la resposta definitiva. O encaix que respecti la voluntat de ser dels catalans des de les regles de joc que marca una democràcia madura o independència. No hi ha cap altra resposta. El mapa de l’Espanya assimilada de 1854 ja no serveix. No és acceptable. És hora que la política estigui a l’alçada de la història.

Mapa d'Espanya del 1854, que consta a la Biblioteca Nacional de Madrid

El camí cap a la pau a Euskadi

diumenge, 23/10/2011

El 20 d’octubre de 2011 ja és una data per a la història. Aquest dia l’organització terrorista ETA va anunciar que abandonava la lluita armada després de més de cinquanta anys en guerra contra l’Estat espanyol. Temps hi haurà per analitzar què és ETA i quins són els seus orígens i motivacions així com la seva evolució història. Però avui aprofitem per recordar dos documentals que ens ajudaran a comprendre el País Basc actual i com s’ha arribat a aquest “adéu a les armes” que tots celebrem.

A La Pelota Vasca (2003) el director Julio Medem ens relata la tragèdia quotidiana que en aquells anys patien a Euskadi i a la resta d’Espanya. En quatre escenaris diferents, una muntanya, la costa, un frontó i alguna localització de l”interior, els entrevistats expressen les seves opinions i sentiments a la vegada que analitzen la possible solució del conflicte basc. Entre els entrevistats hi ha Bernardo Atxaga, Antonio Álvarez Solís, Antonio Elorza, Gregorio Peces-Barba, Iñaki Gabilondo, el lehendakari Juan José Ibarretxe, Xabier Arzalluz, Ana Urchueguia (alcaldessa socialista de Lasarte), Felipe González, Patxi López, Fermín Muguruza, Arnaldo Otegi i Eduardo Madina, secretari de les Joventuts Socialistes d”Euskadi i víctima d’un atemptat d’ETA amb una bomba adossada en què va perdre una cama. Només van negar-s’hi a participar els representants del Partit Popular.











D’altra banda, el documental de Televisió de Catalunya Pluja seca (2011) ens mostra els diferents processos o negociacions de pau que des de l’ombra van realitzar-se per part d’un grup de mediadors internacionals i que van acabar sent determinants en l’anunci de treva fet per ETA el 10 de gener de 2011, el pas previ a la declaració del 20 d’octubre. Com es posa de manifest, les mateixes persones que van protagonitzar els processos de pau a Sud-àfrica i a Irlanda del Nord han estat determinants en l’avenç cap a la pau a Euskadi.