Arxiu de la categoria ‘13. El Franquisme’

Franquisme i catalanisme cultural

dilluns, 16/05/2011

L’intent franquista d’esborrar la identitat catalana va tenir un gran impacte en l’àmbit cultural, fins al punt que segons l’anàlisi que n’han realitzat alguns autors es podria parlar d’un autèntic genocidi cultural. Ara bé, el catalanisme represaliat pel franquisme s’ha d’associar a aquells vessants referits a les institucions autonòmiques i pròpies de l’autogovern democràtic. Per al franquisme, l’Estat unitari era un autèntic dogma de fe. En canvi, el franquisme no sempre va represaliar el catalanisme cultural amb el mateix grau de duresa, depenia de la relació que aquest tingués amb el catalanisme polític. En definitiva, podem afirmar que va existir una política sistemàtica de repressió del catalanisme, però del catalanisme polític i el catalanisme cultural va ser una víctima més d’aquest procés.

represion.jpgD’aquesta manera, el franquisme va prohibir els símbols identitaris de Catalunya, va procedir a introduir una nova retolació en els carrers, va eliminar determinats monuments públics i va bandejar la llengua catalana de la vida pública. La vida cultural catalana de la postguerra va estar plena d’interferències i tensions polítiques. Això és un fet innegable, però el fet que una llengua s’exclogui del circuit escolar no l’elimina. El que va passar amb la llengua catalana és que va ser relegada a un segon pla per potenciar el castellà com a única llengua vehicular. Era un greuge vers la llengua del país, però no un genocidi lingüístic.

Així doncs, el franquisme va prohibir l’ús de la llengua catalana a l’administració pública, l’escola, els mitjans de comunicació, la vida econòmica i la vida social. A més, l’ús del català fora de l’àmbit familiar va ser objecte de multes i sancions. També va impedir-se el seu ús en l’edició de llibres, diaris i revistes, representacions teatrals, espectacles públics, cinema, ràdio, correspondència telegràfica i, fins i tot, a les esglésies.

Es van monopolitzar els mitjans de comunicació i les manifestacions culturals catalanes eren majoritàriament prohibides, arraconades o discriminades. Tanmateix, l’Església, en poblacions rurals petites, excepcionalment va ser autoritzada a fer servir el català en les homilies o sermons perquè era l’única llengua que permetia que arribés el missatge dels vencedors a la població. Es tallava de cop el procés de normalització social de la cultura catalana quan encara no estava arrelada de forma sòlida.

ESCOLA FRANQUISTA.JPGDurant molts anys, Catalunya va viure una evident situació diglòssica en que tan sols la cultura castellana tenia una projecció pública. Les principals institucions culturals del país, com l’Institut d’Estudis Catalans, van haver de passar a treballar des de la clandestinitat i la Biblioteca de Catalunya va convertir-se en la Biblioteca Central, mentre s’imposava una censura molt estricta sobre tot allò que s’havia de publicar. Es tractava, en definitiva, de recloure la llengua catalana a l’àmbit estrictament domèstic i d’imposar el castellà com la única llengua oficial.

Generalment, es van canviar els noms de les localitats per castellanitzar-los –amb alguna excepció com Sant Cugat o Sants–. El nomenclàtor urbà també va ser depurat per eliminar tota influència estrangera, esquerrana i catalanista. La castellanització dels topònims catalans i dels noms dels carrers va arribar a nivells ridículs. Es volgué eliminar qualsevol referència o vestigi de la catalanitat: la Plaça Catalunya va convertir-se durant unes setmanes en la Plaza del Ejército Español.

Els cartells propagandístics que circulaven pels carrers de les poblacions eren prou clars en aquest sentit: “Español habla español”. Però s’ha de tenir clar que no es volia esborrar totalment la llengua catalana perquè era un element que en un futur es podia aprofitar. Com va apuntar Josep Benet, la repressió lingüística i cultural cercava la desaparició de Catalunya com a minoria nacional dins de l’Estat espanyol, amb la destrucció de la seva personalitat lingüística i cultural i la reducció del seu idioma a la condició d’una llengua regional de caràcter folklòric.

fra-4635_0.jpg

fra-18-19.jpg

Tot i això, l’actitud resistencial de determinats sectors de la societat va impedir la culminació del projecte franquista, el qual, passats els primers anys, va veure’s obligat a fer unes petites concessions vers la llengua i la cultura. Així, a partir de mitjans dels anys quaranta, van començar a permetre’s representacions de teatre com Els Pastorets i cap als anys cinquanta van sorgir algunes entitats que van organitzar concerts musicals.

La cultura del llibre de la novel·la va veure com una llosa la repressió cultural. D’entrada, el franquisme va prohibir l’edició de llibres en català i en petites iniciatives van cremar-se alguns llibres.  Hi havia una censura d’edició que evitava la literatura de nova creació en català ja que calia editar-ho tot en castellà, amb l’excepció d’alguna obra autoritzada en català no normatiu (prefabrià), aspecte que va afavorir-se per crear confusió en la llengua.

Al llarg del franquisme van aparèixer els anomenats centres d’estudis, alguns dels quals estaven emparats en sota la tutela de la Diputació (l’Institut d’Estudis Ilerdencs de 1942, l’Institut d’Estudis Gironins de 1946, l’Institut d’Estudis Tarraconenses de 1946) i d’altres per persones o entitats de caràcter patriòtic resistencial (Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada de 1947, Associació d’Estudis Reusencs de 1952, Institut d’Estudis Vallencs de 1960). Va ser gràcies a aquestes primeres iniciatives que va començar a escenificar-se la represa cultural catalana ja que representaven, en certa manera, el lligam entre el moviment cultural de recerca i de divulgació dels temps de la República.

Tanmateix, val a dir que, tot i permetre l’existència d’aquestes institucions, el joc cultural del franquisme en relació amb Catalunya serà perfectament coherent des dels seus inicis i fins a les acaballes del règim.

Els franquistes catalans

dimarts, 10/05/2011

La Guerra Civil espanyola de 1936-1939 també va ser una guerra civil catalana, amb participació de catalans a tots dos bàndols. És veritat que els catalans que van incorporar-se als insurrectes van ser relativament pocs en comparació amb els que van lluitar al costat de la República i la Generalitat, però això no implica que haguem de menysprear la participació catalana en el naixement del franquisme. Una pista del suport a la insurrecció el trobem en els resultats de les eleccions generals de 1936, en les quals el Font Català d’Ordre va aconseguir el 42% dels vots.

Es calcula que entre 50.000 i 60.000 catalans, sovint famílies senceres, van poder fugir cap a la zona nacional després de la derrota de la insurrecció militar del 19 de juliol a Catalunya. Una tercera part d’aquests exiliats acabaria afiliant-se a les milícies falangistes. Aquests “catalans de Burgos” eren fonamentalment catòlics i conservadors, però també persones procedents del catalanisme de dretes de la Lliga. La major part dels prohoms de l’alta burgesia catalana refugiats a Burgos, Sant Sebastià, Sevilla, etc. no entrarien gaire en la lluita de faccions durant la guerra i la postguerra i es limitarien a mostrar la seva adhesió al Movimiento Nacional, i en especial a Franco i a l’exèrcit. La burgesia estava més preocupada per la seva organització a l’hora de retornar a Catalunya que d’altres coses.

Possiblement, la figura catalana més significativa d’aquelles que van incorporar-se al franquisme va ser Francesc Cambó. Amb l’esclat de la Guerra Civil, el líder de la Lliga va optar per exiliar-se a l’estranger, des d’on va aportar diners a la causa franquista i va organitzar, a París, un destacat servei de propaganda de la causa nacional.

Instaurat el règim franquista a Catalunya després de la finalització de la guerra, el franquisme català va estar integrat fonamentalment per industrials, propietaris agraris, grans comerciants i financers, els quals van identificar-se amb el nou règim amb una gran adhesió i un activisme molt variat. Així, el franquisme va restaurar els vells poders econòmics i va posar de nou al front de l’administració local a la classe dominant tradicional, aquella que havia perdut la direcció de Catalunya el 1931.

La militància catalana de la FET-JONS no era gaire abundant i estava formada pels escassos falangistes i membres d’altres grups d’extrema dreta existents en l’època republicana, una part dels carlins i molts excombatents de l’exèrcit franquista. Això suposava que Catalunya hauria d’haver estat controlada pel carlisme, però no va ser així. Paradoxalment, seria la Falange qui es faria amb el control de Catalunya.

L’organització política més important que existia a Catalunya d’aquelles que van participar en la sublevació militar de 1936 eren els tradicionalistes carlistes. Així, quan Franco va imposar la unificació de falangistes i carlins l’abril de 1937 els tradicionalistes catalans es van mostrar molt reticents i van distanciar-se, en part, del partit únic provocant una notable divisió interna. La majoria de la Comissió Carlista catalana considerava que el càrrec de futur dirigent de FET-JONS  a Catalunya havia de recaure forçosament en un tradicionalista. Així, des d’un primer moment els falangistes catalans es mostraren també hostils cap als tradicionalistes als que consideraven uns regionalistes camuflats, uns homes de palla de la Lliga Catalana.

I és que l’extrema dreta no tenia una presència destacada a Catalunya abans de 1937 quan es va formar FET-JONS com a partit únic franquista. Per això, el 1939, tots aquells que acreditaven haver estat excombatents o excautius van passar a ser militants del partit únic si així ho demanaven. El fet que per ocupar determinats càrrecs polítics fos necessària la militància falangista obligatòria va comportar que algunes persones s’hi adherissin per oportunisme polític i per exigència burocràtica. Dins de FET-JONS van reciclar-se moltes persones que van supeditar-se a les ordres de la direcció del partit.

Els falangistes seran els encarregats d’organitzar l’administració, perquè el règim només es refiava dels excombatents. El carlisme es presentarà com un problema en els anys quaranta perquè els seus membres es consideraran indisciplinats. Els conflictes entre els grups ultres del franquisme seran constants donant lloc a l’aparició de tres famílies. En el fons, més enllà de FET-JONS, els altres grups polítics seran marginats pel franquisme. A Falange Española també hi haurà gent que podia estar molesta amb el règim però que mai l’abandonarà.

Falange tenia un clar caràcter de partit de classe on predominaven les forces vives tradicionals, les oligarquies locals i les comarcals. La vella guàrdia falangista (els anteriors a 1939) no representaran ni l’1% de la militància falangista. Les organitzacions falangistes van tenir la clara voluntat de ser presents a tot arreu i de controlar tots els organismes polítics i administratius catalans. De tota manera, al marge de la promoció personal de molts dels militants, la penetració real de Falange en el teixit social català va ser molt superficial i amb una influència molt limitada.

El personal polític que va ocupar càrrecs de responsabilitat, de gestió i de representació va ser sempre designat des de dalt i entre persones de provada fidelitat al règim franquista. Ara bé, com que els falangistes i els excombatents no eren gaire abundants ni gaire significatius a Catalunya, bona part dels designats per ocupar els càrrecs franquistes van sorgir d’entre els antics militants de l’extrema dreta catalana, d’entre els antics lerrouxistes i, inclús, d’entre vells membres de les forces polítiques conservadores del país, com ara la Lliga Catalana. Així, per exemple, Josep Maria de Porcioles, antic militant de la Lliga, es farà falangista gràcies a la vídua d’Onésimo Redondo, Mercedes Sanz Bachiller.

Val a dir que, generalment, aquests franquistes catalans van ocupar càrrecs polítics secundaris en l’administració local (ajuntaments i diputacions), però rarament van arribar a desenvolupar aquells càrrecs de major rellevància política (capità general, governador civil) perquè aquests eren reservats a personalitats arribades de fora de Catalunya. Això responia a la voluntat franquista d’impedir que les autoritats arrelessin en el territori i també a una certa desconfiança del franquisme cap als polítics catalans. A partir de 1940-42 va evidenciar-se que el partit no estava configurant i vertebrant el nou règim franquista a Catalunya a partir dels seus principis programàtics, sinó que esdevenia el contrari: era la mateixa administració estatal la que cada cop controlava i mediatitzava més FET-JONS.

El franquisme a Catalunya

dilluns, 9/05/2011

La victòria del bàndol franquista en la Guerra Civil va tenir unes característiques molt particulars a Catalunya ja que els sentiments identitaris d’aquest territori atemptaven contra el principi de la unitat d’Espanya que nodrien l’ideari del règim. En conseqüència, les manifestacions lingüístiques i culturals no castellanes que poguessin servir com a base pel manteniment d’actituds nacionalistes catalanes van ser prohibides i perseguides. I és que el triomf de les tropes nacionals va suposar per a Catalunya l’inici d’una dura repressió política i l’esclat d’un procés de descatalanització.

estatut 1932.jpg

El 5 d’abril de 1938 Franco va signar el decret que abolia l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i es posava fi a qualsevol tipus d’autogovern

Una de les principals obsessions de les noves autoritats franquistes va ser posar fi al que consideraven “separatisme català”. Per això, el mateix 5 d’abril de 1938, un cop l’exèrcit nacional va trepitjar terres lleidatanes, Franco va signar un decret mitjançant el qual s’abolia l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i es posava fi a qualsevol tipus d’autogovern. A canvi, el franquisme va imposar un règim centralista i uniformista que volia forjar una nova “Cataluña española” assimilada dins de l’Espanya franquista i de la qual es pretenia extirpar definitivament el catalanisme.

Així, la supressió de l’Estatut va anar acompanyada de la prohibició dels símbols de catalanitat, així com dels partits polítics i les centrals sindicals. Un dels principals efectes de la supressió de l’Estatut va ser el canvi de l’ordenació territorial de Catalunya. Així, de les 38 comarques i 9 vegueries que s’havien establert des del 1936 va retornar-se a la divisió territorial en quatre províncies (Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida).

El règim franquista va augmentar les atribucions dels que havien de controlar la situació i governar Catalunya. El règim franquista estructurarà les seves institucions polítiques i administratives a Catalunya sobre la base d’una duplicitat de poders: el militar i el civil. Així, per establir aquest control van crear-se, o bé recuperar-se, les figures del governador civil, el cap provincial de la Falange, el governador militar de la província i el capità general de la regió. El poder militar estava representat pels capitans generals i el poder civil pels governadors civils de Barcelona. A Barcelona la màxima autoritat militar controlava la màxima autoritat civil i viceversa. Així les temptacions cabdillistes eren dificultades.

Els capitans generals eren la primera autoritat del règim a Catalunya, tot i que no tenien atribucions polítiques. En moltes ocasions els capitans generals van intervenir per resoldre conflictes, neutralitzar o desautoritzar els governadors civils. El càrrec de capità general de Catalunya tenia una considerable importància política i estava considerat com un dels més rellevants dins del comandament militar.

Amb el franquisme retornarà a Catalunya la figura dels governadors civils que havien desaparegut amb l’Estatut d’Autonomia. Aquest càrrec tindrà una gran rellevància perquè esdevindrà un dels símbols més clars del règim. Els homes que ocuparan el càrrec seran el blanc de les ires, les intrigues, les enveges i les adulacions més diverses. El governador civil era el representant del ministre de la governació a la província (les seves competències es limitaven exclusivament a la seva província). A més, dirigien l’acció política del govern i coordinava l’actuació de totes les delegacions del ministeris. Representava a tot el govern.

Els governadors feien aplicar totes les disposicions governamentals, controlaven directament l’administració local i eren els principals responsables de l’ordre públic. En concret, el governador civil de Barcelona tenia una categoria i una rellevància notable dins del règim. En el seu nomenament, normalment, intervenia directament el propi Franco que, de vegades, imposava els seus candidats al ministre de la governació.

La figura del governador civil anava revestida d’amplíssims poders i d’un notable camp de maniobra. Tenien capacitat per sancionar les activitats contràries a l’ordre públic i intervenien sempre que es produïa un conflicte encara que haguessin de substituir i desautoritzar els delegats dels ministeris corresponents. Tots els governadors cercaven l’adhesió de les “forces vives” locals i provincials i per garantir la seva fidelitat podien arribar a consentir certes ineficàcies i corrupcions. Els governadors civils molt poques vegades prenien iniciatives polítiques arriscades. Es limitaven a garantir l’ordre públic i assegurar el consens al règim de les classes benestants.

El governador civil serà també el cap provincial del Movimiento. La unificació dels càrrecs va ser el resultat lògic de la voluntat de supeditar el partit únic a l’Estat. Calia resoldre el contrasentit creat pel fet que els governadors civils nomenessin els caps locals del Movimiento sense ser necessàriament cap càrrec dins de FET-JONS i per això es convertirien en els caps provincials de la Falange.

En el cas de Barcelona, entre els governadors civils  predominen els polítics i militars amb antecedents polítics d’extrema dreta. Els falangistes seran l’excepció. A les altres províncies catalanes els governadors civils foren normalment persones sense gaire rellevància. Els governadors civils del franquisme a Catalunya van ser gent poc coneixedora del país i que actuaven com a funcionaris fidels amb la perspectiva de promocionar-se cap a llocs de major comoditat política dins de l’administració estatal franquista.

Els càrrecs de més responsabilitat (governadors civils, delegats dels ministeris, caps militars, etc) eren ocupats bàsicament per personal forà i típicament funcionarial, sense que diferís excessivament de la resta de l’Estat. Majoritàriament procedien dels partits de la dreta i l’extrema dreta més anticatalans. Aquests representants del règim, generalment nascuts fora del territori on exercien, van ser vistos per la població com a invasors o estranys a tot allò que feia referència a Catalunya.

Tot i això, el canvi més proper i diferenciat per als ciutadans dins de l’administració local va produir-se als ajuntaments. Les persones que en formaven part en el final de la guerra van ser substituïdes amb l’entrada dels franquistes. Així, el mateix dia d’entrada de les tropes insurrectes a qualsevol població, el militar que les comandava es dirigia cap a l’ajuntament i nomenava una comissió gestora municipal entre les persones afins a les idees feixistes dels vencedors. El militar nomenava l’alcalde i els regidors a dit segons la seva voluntat o criteri. Posteriorment, aquesta pràctica es mantindria per part dels governadors civils.

El personal polític de les diputacions i els ajuntaments franquistes va ser majoritàriament d’origen català. Així, a la província de Barcelona el 95% dels alcaldes van ser catalans. Aquests alcaldes, regidors i diputats provincials eren les “forces vives tradicionals”, la gent de dretes de sempre. El 58% dels alcaldes i regidors provenien de la classe dominant local –industrials, grans comerciants i propietaris– i un 20% eren professionals –metges, advocats, etc–. Va haver-hi una continuïtat evident en el poder local de la classe conservadora tradicional que ja havia controlat els ajuntaments abans de 1931. La major part dels alcaldes, regidors i diputats provincials dels anys 40 es consideraven a si mateixos com “homes de dretes de sempre” i catòlics.

porcioles i franco.jpg

Josep Maria de Porcioles, alcalde de Barcelona, acompanyant Franco

Així, trobem una important presència d’antics membres de la Lliga Regionalista i de les diferents opcions de la dreta i l’extrema dreta espanyola (Unión Patriótica, carlistes, CEDA, Renovación Española, etc.). Els falangistes abans de 1939 eren una minoria com també els militars. D’aquesta manera, a l’administració local sovintejaran els que havien tingut càrrecs municipals i provincials durant la dictadura de Primo de Rivera i durant el Bienni de Dretes republicà. Malgrat el seu passat catalanista, molts membres de les forces vives locals foren nomenats alcaldes i regidors el 1939. Si havien militat a la Lliga ho justificaven perquè era “la principal força de dretes i catòlica que existia a Catalunya”. El franquisme va restaurar els vells poders econòmics i va posar de nou al front de l’administració local a la classe dominant tradicional, aquella que havia perdut la direcció de Catalunya el 1931.

Els consistoris catalans dels anys quaranta no van estar exempts de tensions internes de caire polític. Els falangistes es consideraven poc representats i exigiran una major participació i això provocarà enfrontaments de diferents tipus entre els alcaldes-empresaris i els falangistes que volien jugar la carta populista. La gestió de l’administració va anar normalitzant-se gràcies a l’abastiment de productes alimentaris a través de la cartilla de racionamiento. Faltaven els productes que s’havien d’importar de l’exterior, però no els productes nacionals com l’oli.

El petit estraperlo serà perseguit, però quan es realitza a l’engròs serà tolerat. Totes les ciutats catalanes tindran espais de control i duana per evitar que es consumeixi més del que estava marcat pel règim. Les autoritats aniran detenint gent per practicar l’estraperlo i per robatoris menors, era una forma de demostrar la seva força, especialment quan es produïen denúncies. Els pressupostos seran tant escassos que les autoritats locals només es podran dedicar a mantenir l’ordre públic.

Fins 1948 els ajuntaments seran administrats per gestores provisionals composades per individus significats del bàndol vencedor de la guerra. La vida municipal es tornarà força inestable pels enfrontaments entre faccions locals que buscaven fer-se amb el poder al municipi i que es denunciaven els uns als altres. El franquisme buscarà una solució original a aquest problema de regulació del poder local generant una legislació innovadora a Espanya. Així, el 1945 es promulgarà la Ley de Bases del Régimen Local, una legislació inspirada en una llei italiana de 1937 (aprovada en ple auge del feixisme).

En aquesta llei es diferencien els alcaldes dels regidors per reforçar l’autoritat de l’alcalde. Es preveu un reemplaçament regular dels regidors cada tres anys. Segons els principis de la democràcia orgànica es renoven la meitat dels regidors per terços. La vida municipal es configurava sobre la base de la representació per terços corporatius: família, sindicats i terç corporatiu. Cada grup escollia un dels tres terços. Així, el cens del terç familiar es basava en el vot dels caps de família, vídues i dones no sotmeses a pàtria potestat. El municipi com a estament, es convertia en el terç corporatiu, es a dir, els regidors que no havien d’abandonar el seu càrrec. Els candidats, en teoria, eren seleccionats per les entitats ciutadanes, econòmiques, professionals i culturals.

Les eleccions no van convocar-se fins 1948. Els governadors civils van continuar controlant la composició dels ajuntaments, ja que en els casos de elecció indirecta els electors havien de votar els candidats proposats pel governador d’una llista que, de vegades, tenia el mateix nombre de candidats que de càrrecs per elegir.

Al terç familiar els aspirants a candidats havien de tenir el vist-i-plau polític del governador, de l’alcalde o dels regidors per a presentar-s’hi. Es buscarà assegurar-se de la fidelitat d’aquells que es presentin. Per presentar-se pel terç sindical s’havia de passar una preselecció en la que el delegat sindical equilibrava el nombre de candidats presentats entre treballadors i empresaris. Després, els compromissaris acostumaven a escollir els regidors designats pel governador per ocupar els càrrecs. Per últim, el terç corporatiu suposava que l’alcalde havia de presentar una llista amb els seus candidats per ordre de preferència en un nombre 4 cops superior als càrrecs de regidors que s’havien d’omplir.

D’aquesta manera s’aconseguia, en teoria, que tot aquell que volgués ser regidor tingués l’oportunitat de ser-ho. És un sistema que evitarà les filtracions de personatges dubtosos en el consistori. Per realitzar aquesta operació s’havia de catalogar els fidels. Les eleccions municipals van convertir-se en una mena de “repartiment de premis” entre la classe més addicta al franquisme. En resum, els governadors civils continuaren tenint un paper primordial en la configuració dels ajuntaments encara que per a ells la reduïda participació en les eleccions municipals constituí, cada vegada més, una gran preocupació.

L’estructura del Nuevo Estado franquista: la democràcia orgànica

dijous, 5/05/2011

El franquisme, com a règim totalitari, rebutjava obertament el sistema democràtic basat en la voluntat popular expressada mitjançant el sufragi universal i la separació de poders heretada dels principis liberals de la Revolució francesa. Per això, en la construcció del Nuevo Estado va inspirar-se en el model corporativista del feixisme italià, el qual organitzava la participació popular a partir de tres unitats bàsiques artificioses: la família, el municipi i el sindicat. Aquests tres elements eren considerats com l’articulació natural de la societat, superant els partits polítics com a instruments de participació ciutadana. El sistema va ser definit com a democràcia orgànica, però de democràtic en tenia ben poc.

Les Corts. En una primera fase, Franco va tenir suficient amb comptar com a organismes de poder amb la seva pròpia figura i l’acció de govern del Consell de Ministres. Les primeres lleis del franquisme van sorgir íntegrament del govern ja que les Corts, la representació popular en les institucions de l’Estat, no van ser reposades fins el 1942 a partir de la Llei Constitutiva de les Corts, una llei fonamental que definia les Corts com un “òrgan superior de participació del poble espanyol en les tasques de l’Estat”.

cortes_franquistas.jpgTots els representants en les Corts franquistes, anomenats procuradors, eren designats per Franco i entre ells hi havia els ministres, els membres del Consejo Nacional del Movimiento i de l’organització sindical. També hi havia procuradors que ho eren per raó del seu càrrec i entre els quals s’hi comptaven els alcaldes de les grans ciutats, els rectors de les universitats i els representants de la jerarquia eclesiàstica. Es tractava, en definitiva, d’una representació corporativa per terços: el sindical, el d’entitats i col·legis professionals i el del partit i l’administració local. A partir de 1966, amb l’aprovació de la Llei Orgànica de l’Estat, van introduir-se els anomenats procuradors pel terç familiar, escollits mitjançant sufragi dels caps de família.

En qualsevol cas, aquestes Corts eren simplement un òrgan decoratiu ja que la seva funció era conèixer les lleis importants i opinar sobre aquells projectes que el govern considerés necessari rebre assessorament. És a dir, no tenien un poder legislatiu autèntic perquè el govern decidia quins projectes de llei podien passar a les Corts i quins eren aprovats directament a través d’un decret llei.

El poder provincial i els ajuntaments. En el pla territorial, el poder del govern es transmetia a través de la institució dels governadors civils de cada província, els quals també eren els caps provincials del Movimiento. Aquests, tenien el càrrec per nomenament directe del govern i també eren cessats per la mateixa via. Per exemple, a Barcelona i Girona van passar-hi 10 per cada província, a Lleida 11 i a Tarragona 12. L’origen geogràfic de la majoria dels governadors que van exercir el seu càrrec a Catalunya era aragonès o castellà.

A cada província va instituir-se també la figura del governador militar com a prova de la dualitat del poder entre civils i militars. També va restablir-se l’estructura militar de les capitanies generals que havia estat suprimida en temps de la República.

porcioles.jpg

Josep Maria de Porcioles, alcalde de Barcelona entre 1957 i 1973

Als ajuntaments, els alcaldes, que també eren caps locals del Movimiento, eren elegits directament pel governador civil. Tot i això, amb el pas dels anys podem distingir una certa evolució, com ho demostra l’aparent obertura del règim amb la convocatòria d’eleccions municipals des de 1948. El nou procediment distribuïa els regidors en tres grups: els escollits pels caps de família, els escollits pels sindicats i els escollits d’entre els membres de les entitats econòmiques, culturals i professionals del municipi, acció que realitzava l’alcalde. Tot i el seu caràcter electiu, els ajuntaments mai van suposar un focus d’indisciplina amb el règim ja que tant l’alcalde com els regidors eren addictes al règim. No seria fins a les eleccions de 1973, a les darreries del franquisme, quan en alguns municipis grans van presentar-se alguns candidats d’esperit democràtic, arribant a guanyar algunes regidories.

Un darrer eix de decisió local eren les diputacions, les quals van esdevenir durant el franquisme un simple òrgan administratiu. Gestionades per representants dels grups afavorits, s’encarregaven del funcionament d’alguns establiments d’ordre sanitari i assistencial, de la conservació i millora dels camins veïnals, de patrocinar una cultura desfasada i de promocionar les festes provincials.

El sindicat vertical. Un altre poder de l’Estat franquista van ser els sindicats verticals de la Central Nacional Sindicalista (CNS), anomenada posteriorment Organización Sindical Española (OSE), els quals depenien d’un secretari general amb rang de ministre. Mentre que el sindicalisme de classe que defensava els drets dels treballadors i que era representat per la CNT i la UGT era il·legalitzat i represaliat pel règim, el sindicat vertical va establir el veritable control sobre els treballadors.

D’aquesta manera, amb la promulgació de la Llei Sindical de 1940, inspirada novament en el model corporatiu de la Itàlia de Mussolini, va integrar-se en un mateix sindicat a empresaris i treballadors, tot organitzant-los per branques de producció. Per formar part dels quadres de comandament de la CNS calia tenir un bon informe político-social personal, redactat pel Servicio Provincial de Información e Investigación amb l’ajut del cap local de la Falange.

L’Estat exercia una tutela fèrria sobre la classe obrera i dictava les condicions laborals (salaris, durada de la jornada laboral, vacances, permisos, etc.) sense que existís cap mena de negociació col·lectiva ni tampoc de vaga ja que havia estat il·legalitzada. El resultat d’aquest estricte protocol van ser unes condicions de treball extremes que van comportar el manteniment de salaris baixos per als treballadors i van permetre uns beneficis empresarials molt elevats.

L’única possibilitat de defensa dels interessos dels treballadors va ser, des del 1954, l’establiment de la figura dels enllaços sindicals, uns càrrecs representatius d’elecció directa. El 1971 va aprovar-se una nova llei sindical, però aquesta encara seria força restrictiva. Així, a les acaballes del franquisme, tot i la presència cada cop més nombrosa dels sindicalistes de les Comissions Obreres (CCOO), encara en una situació d’il·legalitat, el sindicat vertical del règim encara mantindria el seu poder.

L’estructura del Nuevo Estado franquista: les lleis fonamentals

dilluns, 2/05/2011

El franquisme va ser un sistema polític dictatorial que anava molt més enllà de l’autoritarisme tradicional espanyol. El franquisme aspirava a eradicar els elements que explicaven el sorgiment del règim republicà de 1931 i l’arrelament de les idees democràtiques i revolucionàries. La repressió i la divisió radical entre els guanyadors i els vençuts eren consubstancials a aquest projecte franquista. No hi podia haver cap mena de reconciliació després de la guerra. La idea de nació espanyola del franquisme era exclusivista i no admetia l’existència de cap altra nacionalitat dins de l’Estat.

Spain_1945_1977.png

Durant els anys quaranta el règim franquista es mostrarà amb tota la seva crua realitat, sense disfresses ni influències. En aquests anys es crearà el muntatge institucional del nou règim, una organització que consolidava els poders absoluts de Franco com a cap de l’Estat, confirmava el caràcter no democràtic de totes les institucions i refermava la política de repressió massiva i de refús dels vençuts.

El règim antidemocràtic franquista organitzat després de la Guerra Civil volia restaurar l’ordre social conservador i el poder de les classes dominants tradicionals. Per aconseguir aquest objectiu calia crear unes institucions polítiques noves, uns nous valors ideològics, tota una nova cultura basada en la vella tradició reaccionària i antiliberal del pensament de l’extrema dreta espanyola i en els elements ideològics del feixisme. Tanmateix, l’establiment de l’entramat polític de la “democràcia orgànica” franquista a través de la promulgació d’unes lleis bàsiques que organitzessin jurídicament el Nuevo Estado va  ser un procés llarg que va iniciar-se en plena Guerra Civil i que no va concloure fins el 1966 amb la promulgació de la Llei Orgànica de l’Estat.

D’aquesta manera, l’estructura de l’Estat franquista va començar a gestar-se el gener de 1938, quan Franco va nomenar el seu primer govern. El primer tret característic del Nuevo Estado va ser la concentració de poders en la persona del general Franco, caudillo de España, fet que va mantenir-se fins a la mort del dictador. Franco era el cap de l’Estat, el cap del partit únic FET-JONS i el generalíssim dels exèrcits de terra, mar i aire. També va ocupar el càrrec de cap de govern, presidia el Consell Nacional del Movimiento, nomenava el secretari general del Movimiento i gaudia de poders excepcionals per promulgar lleis en casos d’urgència.

francisco-franco.jpg

També el 1938 va establir-se el Fuero del Trabajo, una primera llei fonamental de clara inspiració feixista basada en la Carta del Lavoro italiana. El Fuero del Trabajo declarava el manteniment de la propietat privada dels mitjans de producció, la intervenció subsidiària de l’Estat en el foment de l’economia, l’ordenació de les empreses com a unitats jeràrquiques de producció, la intervenció de l’Estat en la fixació de les normes de treball i les remuneracions, la prohibició dels sindicats obrers de classe, la creació d’una estructura sindical vertical i la prohibició de les vagues obreres.

La representació popular en les institucions de l’Estat va regular-se a partir de la Llei Constitutiva de les Corts de 1942, la qual definia les Corts com un “òrgan superior de participació del poble espanyol en les tasques de l’Estat”. Tots els seus representants, anomenats procuradors, eren designats per Franco i entre ells hi havia els ministres, els membres del Consejo Nacional del Movimiento i de l’organització sindical. També hi havia procuradors que ho eren per raó del seu càrrec i entre els quals s’hi comptaven els alcaldes de les grans ciutats, els rectors de les universitats i els representants de la jerarquia eclesiàstica. Es tractava, en definitiva, d’una representació corporativa per terços: el sindical, el d’entitats i el de l’administració local. En qualsevol cas, aquestes Corts eren simplement un òrgan decoratiu ja que la seva funció era conèixer les lleis importants i opinar sobre aquells projectes que el govern considerés necessari rebre assessorament.

El 1945, després de la derrota dels totalitarismes en la Segona Guerra Mundial, el règim franquista va veure’s obligat a promulgar una nova llei fonamental que permetés Espanya congraciar-se amb les potències vencedores. Aleshores, per aparentar unes certes llibertats polítiques, va promulgar-se el Fuero de los Españoles, el qual reconeixia com a drets, entre altres, la intimitat i la seguretat personals, la lliure expressió del pensament i la llibertat de reunió i d’associació per a fins lícits que no atemptessin contra els principis fonamentals de l’Estat; però els drets reconeguts podien ser suspesos total o parcialment mitjançant un decret llei.

Igualment, el 1945 va aprovar-se la Llei de Referèndum Nacional, mitjançant la qual Franco podia sotmetre a consulta popular les qüestions que considerés oportunes. Tot i això, durant la dictadura només van realitzar-se dues consultes als ciutadans: la Llei de Successió de 1947 i la Llei Orgànica de l’Estat de 1966.

El 1947, la Llei de Successió va establir Espanya com a regne (encara que no existís cap rei) i va permetre Franco designar el seu successor a títol de rei, és a dir, preveia la monarquia com a successora del franquisme. A més, a través d’aquesta llei es creaven dos nous òrgans: el Consell de Regència (amb la missió d’assumir el poder en cas de mort o incapacitat declarada de Franco) i el Consell del Regne (encarregat de presentar la terna de candidats per a president de govern i la de proposar a les corts, d’acord amb el govern, el successor del cap d’Estat), tots dos designats per Franco. En definitiva, allò que es pretenia garantir amb la llei era la supervivència del franquisme després de la mort del dictador.

Proclamación_de_Juan_Carlos_I_1975.jpg

El 1958 van actualitzar-se els principis directius de l’Estat a través de la promulgació de la Ley de Principios del Movimiento Nacional, que va instituir el Movimiento Nacional com partit únic i va establir que tots els alts càrrecs civils o militars passessin a ser considerats com membres nats del Movimiento. Des d’aquest moment, tots els funcionaris públics estarien obligats a jurar els “Principios del Movimiento Nacional” abans de prendre possessió dels seus càrrecs.

Finalment, el 1966, va promulgar-se la Llei Orgànica de l’Estat, en la qual l’Estat espanyol era configurat com un regne i el sistema institucional responia als principis d’unitat de poder i de coordinació de funcions. La ideologia que va inspirar la llei es basava en la més estricta fidelitat a la Ley de Principios del Movimiento Nacional. Així, la llei definia les funcions del cap de l’Estat, del president del govern, del Consell de Regència, del Consell del Regne, del Consell d’Estat, del Consejo Nacional del Movimiento, de la justícia, de les forces armades, de l’administració de l’Estat, de l’administració local, de l’economia estatal i del Tribunal de Comptes. Les disposicions transitòries segona i tercera mantenien els poders totalitaris del general Franco atorgats durant la guerra civil de 1936-1939.

Confiscació de béns i depuració dels vençuts en la postguerra

divendres, 29/04/2011

Les mesures repressives aplicades pel franquisme en la postguerra vana anar acompanyades d’un ampli procés de confiscació i espoli del patrimoni dels vençuts. D’una banda es van confiscar les propietats de la majoria dels exiliats i dels polítics republicans. De l’altra, els béns de tots els partits, els sindicats, les associacions i les entitats vinculats als republicans van passar en engrandir el patrimoni de les institucions del règim. Van ser desmantellats fins a 24 partits polítics, així com també tots els sindicats obrers. A Catalunya, es calcula que van patir les sancions econòmiques i la confiscació de béns més de 10.000 persones de la província de Barcelona i prop de 4.000 a la província de Lleida.

El franquisme, a través de la Causa General, també va cercar informacions sobre les persones amb l’objectiu de posar en marxa les depuracions o purgues entre els funcionaris públics i alguns treballadors del sector privat. Amb aquest objectiu es buscaven dades diverses de cadascun, les quals formaven el seu expedient. Darrere de cada expedient hi havia un informe de les forces vives de la població, representades per l’Ajuntament, la Falange, la Guàrdia Civil i l’Església, marcat per un interès especial a buscar i penalitzar tot allò que tingués relació amb els rojos.

D’aquesta manera, el franquisme va expulsar del món laboral totes aquelles persones que s’havien destacat a favor de la causa republicana. Es va dur a terme una depuració generalitzada dels funcionaris i es va pressionar per tal que es procedís de la mateixa manera en el sector privat. La depuració es va fer amb criteris arbitraris i amb un tractament força diferenciat i discriminatori tant en el sector públic com en el privat.

Així, el 1939, va establir-se per llei que només es mantindrien en els seus llocs de treball aquells funcionaris que mostressin clarament la seva adhesió al Movimiento Nacional. Es tractava no solament de sancionar els desafectes amb el nou règim, sinó de crear un funcionariat fidel, disciplinat i atemorit que fos la base de la construcció del Nou Estat. Als organismes oficials la depuració va exercir-se amb fermesa. La depuració fou total i rigorosa en els diferents sectors de l’administració pública de Catalunya. Per exemple, a la província de Girona van ser penalitzats el 24% dels funcionaris de l’Ajuntament, a la Diputació va superar-se aquesta xifra i gairebé un terç del professorat va patir sancions.

Un dels sectors on va ser especialment severa va ser en l’ensenyament, i en particular entre els mestres de les escoles públiques. El cos de funcionaris de magisteri va ser objecte d’una dura depuració i una tercera part de tots els mestres de Catalunya van ser sancionats amb la pèrdua definitiva de la seva plaça, la suspensió temporal de sou i feina o el trasllat forçós de la seva destinació.

La depuració franquista del magisteri en les províncies catalanes:

Destituïts Altres sancions Sense sanció
Barcelona 15,46% 15,33% 69,31%
Girona 11,12% 17,10% 71,78%
Lleida 4,65% 18,62% 76,73%
Tarragona 8,44% 13,58% 77,98%

L’exercici de certes professions liberals també va ser objecte de control a partir de les depuracions obligatòries que va realitzar-se en els col·legis professionals, com el de metges, el d’advocats o el de periodistes, dels quals van ser automàticament donats de baixa aquells membres exiliats o processats.

De la mateixa manera, a les empreses particulars, les autoritats van ordenar l’acomiadament obligatori de tots els exiliats, dels detinguts sota l’acusació d’haver abandonat el lloc de treball i dels militants de partits i organitzacions d’esquerres. Tanmateix, la depuració a les empreses privades es va fer d’una manera molt irregular ja que depenia de la decisió de la direcció o l’empresari i la majoria dels acomiadats foren els exiliats i els detinguts. Les depuracions també van servir perquè alguns empresaris s’aprofitessin de la circumstància i acomiadessin treballadors sense indemnització.

La repressió franquista

dijous, 28/04/2011

La construcció de l’Estat franquista durant la Guerra Civil va estar acompanyada d’una violència extrema que formava part de les directrius fixades pels dirigents de la insurrecció i que va comportar l’eliminació física dels vençuts en els territoris ocupats militarment per les forces rebels. Donat el caràcter totalitari del franquisme, la repressió va esdevenir una necessitat política per a mantenir i consolidar el seu projecte dictatorial. No hi havia cap interès en integrar els vençuts.

Això va passar, per exemple, en l’ocupació de Badajoz, on es calcula que 12.000 persones van ser afusellades sense judici previ en els primers dies de l’ocupació del territori extremeny. També moltes personalitats rellevants de la societat espanyola van ser assassinades pels nacionals a causa de la seva significació com a defensors públics de la República més que per la seva rellevància política, com va ser el cas del poeta Federico García Lorca. Igualment, els polítics republicans que van caure presoners dels insurrectes van ser executats així com els militars contraris al cop d’Estat, com en el cas del general Domingo Batet. Bona part dels milers d’executats durant la guerra van ser enterrats en foses comunes sense que en quedés cap constància de la seva mort.

bombardeigs.jpg

La repressió va tenir sempre un caràcter sistemàtic, planificat, i va ser portada a terme per l’exèrcit, pels militants de Falange i per les autoritats polítiques franquistes contra qualsevol persona sospitosa de simpatitzar amb les esquerres. La intenció era imposar un clima de terror que impedís qualsevol intent de contestació un cop aconseguida la victòria militar.

La fi del conflicte bèl·lic no va comportar la fi de la violència. Així, per imposar el nou ordre franquista, en la postguerra va continuar l’eliminació sistemàtica de tots aquells elements que eren considerats contraris al règim: republicans, socialistes, comunistes, maçons, catalanistes, etc. Va donar-se una planificació i preparació freda i sistemàtica de les diferents mesures repressives que calia utilitzar contra els vençuts.

El conjunt de mesures repressives adoptades per les autoritats franquistes es distingien pel seu caràcter d’exemplaritat i de càstig, de totalitat i massivitat, així com per la seva continuïtat en el temps. El franquisme va presentar els represaliats com a criminals i delinqüents, i no pas com a adversaris polítics. En definitiva, la persecució dels rojos-separatistas va ser presentada com una necessitat social de l’Espanya de postguerra. L’onada repressiva no serà un fet puntual, sinó que tindrà una dramàtica persistència. Fins el 1944 serà força generalitzada i intensa, després hi haurà moments menys durs acompanyats de períodes en que reapareixerà la intransigència.

D’altra banda, el franquisme generarà cohesió per reprimir en massa els vençuts. Participar a la repressió significarà que els vencedors es cohesionin a partir de la implicació en el joc repressor. La implicació en un judici testificant contra un vençut generarà una sèrie de col·laboracions amb el règim. Hi ha diferents implicacions, però totes elles generen cohesió.

map58.jpg

El franquisme buscarà un maniqueisme de bons i dolents i intentarà crear un sistema polític nou sense precedents en una societat que estava plena de diferents projectes polítics durant els anys trenta. El bàndol vencedor també representava diverses opcions polítiques. Implicar-se en la repressió suposava donar suport al règim en construcció. Ocasionalment, inclús, podien realitzar-se judicis a personatges que, teòricament, eren addictes al règim però amb un passat dubtós sense que els hi passés res. Així es marcaven clarament les noves regles de joc del franquisme.

La repressió no va ser exclusivament un càstig per les posicions defensades durant la guerra. Es van passar comptes per motius diversos, era una qüestió pràctica. Arribar a realitzar judicis a gent amb un perfil no dubtós generava un clima de terror permanent a la societat. El franquisme buscarà generalitzar el perfil dels terroritzats perquè així reforçava els vencedors que van haver de signar avals a gent que estarà en deute amb ells per a tota la seva vida.

Amb aquesta finalitat va procedir-se a la institucionalització de la repressió, per a la qual van elaborar-se lleis i organismes responsables d’executar-la. La primera llei repressiva de caràcter general aplicada a l’Estat va ser la Llei de responsabilitats polítiques de 1939, la qual s’encarregaria de la depuració d’aquelles persones que, d’una o altra manera, havien col·laborat amb la República. A continuació, el 1940, va formular-se la Llei de repressió del comunisme i la maçoneria, per la qual va obrir-se expedient als acusats de defensar idees contràries a la religió, la pàtria i les seves institucions fonamentals.

Tothom haurà de passar pel filtre depurador del franquisme que, el 1940, va arribar a obrir la Causa General, una causa oberta contra tota la ciutadania que funcionaria com a complement de la repressió. Depenia del Ministeri de Justícia i feia referència al coneixement del que va passar durant la guerra a la zona republicana.

La Causa General constava d’informació diversa. D’una banda, hi havia tres informes signats per l’alcalde i el secretari de la població. Al primer informe hi constava la relació de persones assassinades i desaparegudes en el terme municipal. La segona llista era la dels cadàvers de persones trobades i no reconegudes com a residents. I el tercer informe feia referència a turments, tortures, saquejos, destrucció d’esglésies i objectes de culte, profanacions i altres fets delictius. En tots tres documents es demanaven molts més detalls complementaris, com ara la filiació política dels morts o les persones sospitoses de participar en els crims.

El segon gruix d’informació inclosa a la Causa General el proporcionava l’oficial de la caserna de la Guàrdia Civil més propera i també es referia a cada població. En ell s’hi relacionava l’estat d’ordre públic a partir de les eleccions de 1936, l’organització que hi havia en temps de guerra i els noms de les persones que formaven l’ajuntament, la col·lectivitat, els partits i els sindicats, d’entre moltes altres qüestions. Gràcies a aquestes informacions, l’aparell franquista va disposar de moltíssimes dades sobre persones i fets, els quals van servir, en molts casos, per anar contra gent que estava acusada o empresonada i, fins i tot, per determinar si un exiliat podia tornar al país.

L’exèrcit va ser el principal braç executor de la política repressiva fins el 1963 quan va crear-se el Tribunal d’Ordre Públic (TOP), una jurisdicció civil especial per als delinqüents polítics. D’aquesta manera, en els primers anys de la postguerra, la majoria de les causes van ser jutjades pels tribunals militars en consells de guerra en els quals la indefensió dels acusats era total. Als consells de guerra els seguia l’execució, en uns casos, o la presó i els treballs per redimir la pena, en d’altres. Es calcula que, entre 1939 i 1945, prop de 40.000 catalans van ser jutjats per consells de guerra.

camps-refugiats2.jpg

Els consells de guerra van funcionar d’una manera ràpida i arbitrària. Els tribunals militars jutjaven a les capitals de província i la indefensió dels processats era gairebé absoluta ja que molts d’ells desconeixien els càrrecs dels que eren acusats fins al començament d’un judici que partia de la base de no tenir en compte la presumpció d’innocència.

En un matí d’actuació dels tribunals es jutjava molts presos, fins a 25 o 30 persones. El públic que assistia a les sessions era divers i estava format per familiars, amics dels processats, curiosos que hi anaven a passar el matí per morbo o fanatisme, i alguns delators dels acusats. Quan la persona jutjada s’havia guanyat un prestigi en temps de la República o les acusacions eren fortes i el càstig derivat resultaria exemplar el nombre d’espectadors es multiplicava gràcies a la publicitat que en feia el règim. Era tota una escenificació per terroritzar i adoctrinar la població.

La pena de mort era la sentència més dura. Quan un pres n’era condemnat, tornava a la presó a l’espera del dia establert per a l’execució. Algunes van ser immediates, però d’altres van trigar fins a un any a realitzar-se. El dia marcat per a l’execució es comunicava al pres que, aleshores, entrava en capella, podent confessar-se amb un capellà i fer testament. A mitjanit el furgó policial se l’enduia cap al camp d’execució: a Barcelona al Camp de la Bota, a Tarragona a la muntanya de l’Oliva, i a Lleida i Girona a les tàpies del cementiri. Allí rebia els trets de l’escamot d’afusellament i el tret de gràcia que assegurava la seva mort.

Pel que fa a les xifres de la repressió, les persones executades en el conjunt d’Espanya per raons polítiques durant la dictadura franquista va ser d’unes 150.000, de les quals 50.000 van ser jutjades durant la immediata postguerra. A Catalunya van ser executades unes 4.000 persones. És una xifra petita en comparació amb el total de l’Estat, però cal tenir present que la gran majoria de les persones políticament compromeses amb la causa de la República i la Generalitat van emprendre el camí cap a l’exili en les darreries de la Guerra Civil.

Pel que fa a la població empresonada, els historiadors han establert que, cap a 1940, hi havia uns 280.000 presos a Espanya, 23.300 dels quals eren dones. Per exemple, a la presó Model de Barcelona, amb una capacitat oficial de 1.000 presos, n’hi havia uns 13.000 el setembre de 1939. Aquesta saturació va comportar la necessitat d’habilitar camps de concentració. L’amuntegament i les pèssimes condicions alimentàries i higièniques van provocar una altíssima mortalitat entre els empresonats. Foren habilitades com a presons edificis que no ho havien estat mai. Es calcula que a Espanya, entre camps de concentració i noves presons, van aparèixer uns 104 nous centres. A més, una part important dels reclusos va ser enviada als anomenats batallons de treball, grups de treballs forçats dedicats a la realització d’obres de reconstrucció.

campos concentracion españa.jpg

A més, van aplicar-se controls col·lectius sobre la població que servien per a controlar els seus moviments i activitats. Així, a determinades hores no podia circular-se pels carrers i calia tenir tancada la porta del domicili. Igualment, tant en la postguerra com en èpoques posteriors s’havia de demanar permís al Govern Civil per realitzar qualsevol tipus de reunió. Durant anys serà necessari un salconduit per apropar-se a les localitats frontereres i l’obtenció del passaport era un privilegi que pocs aconseguien. Però, el més dur per a la població era quan el govern dictava l’aplicació de l’Estat d’Excepció, declarat per frenar alteracions de l’ordre públic, ja fos en una part del territori o en tot l’Estat, i que suposava la suspensió de les garanties jurídiques individuals recollides en el Fuero de los Españoles.

El conjunt de mesures repressives adoptades per les autoritats franquistes van caracteritzar-se per la voluntat d’exemplaritat i de càstig. No només es tractava de castigar, sinó també de difondre el terror entre la població i amb ell esclafar qualsevol intent de dissidència. La repressió buscava no solament el càstig dels “culpables”, sinó també inspirar por i immobilitzar a tots els possibles simpatitzants amb els vençuts. Els rojos eren uns homes marcats per sempre, sempre culpables, uns marginats socials que patirien tota mena de dificultats per residir en la pròpia localitat, recuperar el lloc de treball o fer una vida normal.

El resultat més notable de la sistemàtica i continuada repressió dels discrepants no només serà la feblesa i les limitacions d’una oposició organitzada, sinó també el fet d’aconseguir que una gran part de la població arribés a tenir por de parlar de política. Aquest és el gran èxit de la repressió franquista. S’iniciava un temps de por i de silenci. La població, atemorida per la repressió, va tendir a amagar el passat, a no parlar de política. I, entre d’altres factors, va ser gràcies a aquesta despolitització massiva i forçada dels espanyols que la dictadura franquista va poder sobreviure durant més de quaranta anys.

El cost humà i econòmic de la Guerra Civil a Catalunya

dimecres, 27/04/2011

El règim franquista s’estava construint des de 1936, en plena Guerra Civil, i va imposar-se a Catalunya a partir de 1939 a través de l’exercici d’una forta repressió. Evidentment cada repressió té el seu context i les seves pròpies explicacions, i la lògica de l’Estat que s’estava creant en la zona nacional tenia la repressió com a instrument fonamental.

El cens elaborat el 1940 atribueix a Catalunya una població total de 2.890.974 habitants, el que suposava un increment d’unes 99.000 persones respecte del 1930. Tot i així, el percentatge català sobre el total de la població de l’Estat espanyol baixava de l’11,8% al 11,2%. En comparació amb el cens realitzat per la Generalitat el maig de 1936 (dos mesos abans de l’esclat de la guerra) la pèrdua produïda als tres anys de conflicte seria d’aproximadament unes 30.000 persones.

Val a dir que el primer cens franquista de 1940 fou realitzat amb mitjans i procediments força discutibles i hi ha evidències d’una notable alteració dels resultats per minimitzar les pèrdues de la guerra inflant les xifres.

Els efectes de la Guerra Civil a Catalunya:

Morts

Morts en combat

32.000

Morts pels bombardejos

5.500

Morts per repressió a la rereguarda pels republicans

8.352

Executats pel franquisme

3.388

Total

49.240

Dels 32.000 morts en combat uns 30.000 eren del bàndol republicà. Els bombardejos sobre Catalunya no tenien cap precedent a Europa i van marcar la població que va quedar atemorida davant la possibilitat d’un bombardeig. La repressió a la rereguarda pel bàndol republicà i revolucionari va suposar una autèntica guerra de classes amb conflictes polítics i venjances.

Altre impacte de descapitalització del país són el gran nombre d’exiliats catalans, es calcula que uns 500.000 exiliats van deixar Catalunya. El total d’exiliats a Espanya va ser de 150.000 –un de cada tres exiliats va ser català–. A més, l’exili va suposar un fort enfrontament entre els polítics exiliats que es van creuar desqualificacions entre ells deixant clar el distanciament i la manca d’unitat entre els vençuts.

A aquestes xifres caldria sumar-hi la mortalitat que la guerra va provocar indirectament com a conseqüència de l’empitjorament de les condicions de vida, les dificultats en l’atenció sanitària, la carestia d’aliments o els desplaçaments forçats. En els darrers mesos de la guerra la sobremortalitat causada per les males condicions de vida va afectar especialment als infants i a la gent gran. Aquest factor es difícil de calcular, però està present i faria pujar els índexs de mortalitat entre el 2,3% i el 2,7% de la població.

A causa de la Guerra Civil desaparegueren de Catalunya, per mort i exili, entre 130.000 i 150.000 persones. Això va suposar la pèrdua de més del 4,5% de la població existent el 1936. La guerra no suposa un record èpic, un cop ha finalitat el conflicte suposarà un mal record entre la població. També manca un cens de discapacitats i mutilats com a conseqüència de la guerra. Això va suposar que hi haguessin mutilats que rebien facilitats per haver participat en el bàndol nacional mentre que els discapacitats republicans eren obviats.

Els morts del bàndol nacional rebien homenatges mentre que els familiars dels morts republicans tenien prohibit realitzar cap tipus d’homenatge o record públic (per exemple anar de dol). Orfes, vídues o altres familiars directes es van veure afectats per la finalització de la guerra. Un altre tipus de drama personal el vivien les dones que s’havien quedat solteres i castes (tietes) i seguirien així fins a la seva mort.

La societat civil es veurà afectada per l’exili i la repressió perquè gent implicada en entitats socials i culturals catalanes abandonaran el país. Per primer cop un règim feixista realitzava una depuració tant exhaustiva de la societat civil. Ni a Itàlia ni a Alemanya va arribar-se tant lluny en aquest sentit.

La major part dels morts a la guerra van ser homes i força joves. La immensa majoria de morts i exiliats eren homes en edat de procreació. La postguerra va suposar l’augment del control de la natalitat i l’empitjorament notable de les condicions de vida de la població. La població catalana dels anys quaranta estava fortament condicionada pel que havia significat la Guerra Civil. Va haver-hi un descens considerable del percentatge d’homes respecte de les dones i s’haurà d’esperar fins a la dècada dels anys setanta perquè els percentatges d’homes respecte dones a Catalunya tornin a ser els de 1930.

El mal moment econòmic que va patir l’Espanya franquista en els anys quaranta va justificar-se per la Guerra Civil. Tot i això, la realitat es que els costos materials causats per la guerra no van ser tant decisius com per destruir la infraestructura productiva de cap dels dos bàndols.

En termes d’indústria, poca cosa va ser destruïda per la guerra perquè la tècnica no ho permetia i, a més, els grans industrials generalment estaven amb el franquisme. Així, la indústria bèl·lica i les seves complementàries –com el tèxtil– van sortir reforçades per la guerra. Els danys no foren tan alts com la propaganda franquista afirmava. Les xifres contretes que es coneixen mostren que els danys van ser relativament baixos i que el gener de 1939 les indústries catalanes es trobaven en bones condicions de producció, amb maquinària renovada i estocs superiors al 1936.

La destrucció de l’equipament productiu industrial fou escàs. Més importants van ser els danys en el parc de vehicles a motor, en material ferroviari i en infraestructures com ports, carreteres, vies fèrries i ponts. Les xarxes viària i ferroviària si que van veure’s afectades per la guerra. El règim haurà de crear la RENFE, nacionalitzant l’empresa ferroviària per reconstruir la xarxa de comunicacions. El franquisme haurà de recórrer a estatalitzar part de l’economia i els problemes econòmics de postguerra seran atribuïts als rojos i als elements (la pertinaz sequía), mai a les seves pròpies carències.

En el món agrari les pèrdues foren considerables en maquinària i en la ramaderia. La penúria dels darrers mesos de guerra havia portat a sacrificar la major part de la ramaderia catalana.

La major part de les destrosses en habitatges i indústries van ser causades pels bombardejos de l’aviació franquista i no per l’exèrcit republicà en la seva retirada. Va ser l’orientació autàrquica del règim la que provocà el retrocés econòmic i l’agreujà amb el seu intervencionisme.

Característiques generals del franquisme

dimarts, 26/04/2011

El règim polític sortit de la Guerra Civil va esdevenir una dictadura que va governar l’Estat espanyol més de quaranta anys (entre l’1 d’octubre de 1936 i l’aprovació de la Constitució de 1978). Legitimat per la seva victòria militar, el franquisme va néixer com una dictadura que va consolidar els poders absoluts del general Franco, va confirmar el caràcter antidemocràtic de les institucions i va continuar la repressió dels vençuts practicada durant la guerra.

El Nuevo Estado del franquisme, sota la base teòrica de la “unitat” i la “jerarquia”, va articular una “societat orgànica” fonamentada en tres pilars artificials: la família, el municipi i el sindicat. Així, el franquisme va definir-se pels següents trets característics:

a. Règim totalitari. El règim va néixer i va constituir-se com una dictadura inspirada en el model del feixisme italià i el nazisme alemany. Es va suprimir la Constitució de 1931 i, amb ella, totes les garanties individuals i col·lectives de la ciutadania, es van clausurar les Corts i es van prohibir tots els partits polítics i els sindicats. Només va permetre’s l’existència d’un partit únic (FET-JONS) i d’un únic sindicat oficial (CNS). Alguns autors han presentat el règim franquista com un govern propi de l’Antic Règim, però la realitat és que el franquisme no s’adapta a aquesta definició ja que és plenament contemporani per la seva homogeneïtat i per la figura del líder amb una acumulació de poders només assimilable a la que havien gaudit els dictadors feixistes.

españa franquista.png

b. Cabdillisme. El general Franco, investit amb el títol de Caudillo de España, concentrava tots els poders en la seva persona. Franco controlava absolutament tots els poders: executiu, legislatiu i judicial. Era el cap de l’Estat i, durant molts anys, també va exercir les funcions de president del govern. A més, Franco era Generalíssim de tots els exèrcits i cap nacional de FET-JONS, el partit únic del règim. La cúpula del poder va ser nomenada a dit per ell, va nomenar directament els membres de les Corts i va gaudir de poder d’indult per sobre del Tribunal Suprem com a darrera instància judicial.

franco 2.jpg

c. Sistema de partit únic. El franquisme va caracteritzar-se per l’existència d’un partit únic al servei de l’Estat, Falange Española Tradicionalista y de las JONS, l’anomenat Movimiento Nacional, format per falangistes, carlistes i catòlics que havien lluitat al costat de l’exèrcit nacional. El cap del partit era el propi Franco, fusionant Estat i partit únic fins al punt de confondre les seves estructures. FET-JONS va encarregar-se de proveir el règim de les seves bases ideològiques, de controlar els mitjans de comunicació i de subministrar una bona part dels càrrecs de l’administració. Amb l’objectiu d’aconseguir el màxim suport social al règim, el partit va constituir organitzacions de masses: el Frente de Juventudes, dedicat a la formació i adoctrinament de la joventut; la Sección Femenina, que formava la dona en el sentit cristià i nacionalsindicalista; el Sindicato Español Universitario, instrument de control polític dels estudiants universitaris; o la Central Nacional Sindicalista, el sindicat vertical únic del règim que aplegava patrons i obrers. El partit únic era una font de poder.

FET-JONS.png

d. Suport de l’Església. La legitimació i construcció del Nuevo Estado confessional i catòlic del franquisme no hauria estat possible sense el suport de la jerarquia eclesiàstica. Després de proclamar el caràcter de “croada” en la Guerra Civil, l’Església va convertir-se en l’apologista del franquisme, tot a canvi d’aconseguir un finançament públic generós, el control majoritari de l’ensenyament i el predomini de la moral i dels valors catòlics en el conjunt de la societat espanyola.

el-franquismo-y-el-apoyo-catolico.jpg

e. Suport de l’exèrcit. El règim va rebre el suport de l’exèrcit, format per comandaments lleials al general Franco i controlat ideològicament des de les acadèmies militars. Pilar destacat del règim, els militars van participar activament en el govern, i és que bona part dels ministres i dels governadors civils eren militars de carrera.

f. Concepció unitarista i centralista de l’Estat. Enemic de la diversitat i del reconeixement de les diferents nacionalitats que integraven l’Estat espanyol, el franquisme, un règim marcat ideològicament pel seu nacionalisme espanyol, va abolir els estatuts d’autonomia aprovats en temps de la República i va fomentar l’espanyolització de la població dels territoris amb sentiments identitaris diferenciats com Catalunya, el País Basc i Galícia.

Spain_1945_1977.png

g. Naturalesa repressiva. El franquisme, vencedor de la cruel guerra fratricida entre espanyols, lluny de cercar la reconciliació i el progrés del país, va mantenir la separació entre les dues Espanyes i va governar afavorint els interessos dels que li eren, de forma activa o passiva, fidels servidors. La naturalesa repressiva del règim va estar dirigida des del potent aparell policial que perseguia, de forma constant i planificada, els opositors al sistema com els membres dels partits i sindicats clandestins. Es va crear tot un aparell legislatiu i institucional encarregat d’eliminar els opositors, atemorir els possibles dissidents i combatre qualsevol manifestació de desafecció.

h. Ús de la propaganda. El franquisme va articular un fort aparell propagandista basat en el control dels mitjans de comunicació, els quals estaven sotmesos a una rígida censura i eren utilitzats com un instrument més al servei del règim.

El naixement del franquisme en la Guerra Civil

dimarts, 5/04/2011

Fracassat el cop d’Estat del 18 de juliol, entre els revoltats va plantejar-se el problema del fraccionament del poder, tant des del punt de vista polític com des del militar. A més, la mort accidental a Lisboa, el 20 de juliol, del general Sanjurjo, considerat com el militar cridat a encapçalar el moviment colpista, agreujava encara més el problema del lideratge militar i del govern en la zona controlada pels insurrectes.

Políticament, les organitzacions que col·laboraven amb els insurrectes representaven corrents polítics molt diferents: monàrquics, antics militants de la CEDA, carlins i falangistes, els quals buscaven augmentar la seva influència a costa dels militars. Però, de fet, només la Falange va veure incrementar de forma vertiginosa la seva militància durant els primers mesos de la guerra.

cabanellas.jpg

El general Miguel Cabanellas

Militarment, entre els insurrectes tampoc hi havia un comandament militar únic: Mola tenia tot el control del nord peninsular; Franco del Marroc i les Canàries; i Queipo de Llano d’Andalusia. Va ser després de la creació, el 24 de juliol, d’una Junta de Defensa Nacional a Burgos, presidida pel veterà general Miguel Cabanellas, quan va donar-se el primer pas cap a la centralització del poder militar. La Junta estava integrada per militars, però no tenia atribucions en la direcció de la guerra, i s’encarregava únicament de governar el territori ocupat.

Les primeres mesures que va prendre la Junta van ser la prohibició de l’activitat de tots els partits polítics i els sindicats, la suspensió de la Constitució de 1931 i la paralització de la reforma agrària mentre que les terres que s’havien expropiat per part dels governs republicans van ser retornades als seus propietaris. Aquesta institucionalització del ordre dels insurrectes va anar acompanyat per la forta i sagnant repressió de qualsevol intent de resistència.

Durant els mesos d’agost i setembre de 1936, la necessitat d’un comandament militar únic va esdevenir una urgència pels revoltats. Així, a les darreries de setembre, una reunió de la Junta de Burgos va decidir la creació d’un comandament militar únic, el qual, a proposta del general Kindelán, seria presidit per Franco com a comandant en cap. Prèviament, Franco havia consolidat el seu lideratge dins de l’exèrcit després de l’alliberament de l’Alcázar de Toledo i, especialment, pel fet que Hitler i Mussolini el reconeguessin com a únic interlocutor en les negociacions entre els totalitarismes i els insurrectes.

franco burgos 1936.jpg

Franco a Burgos

És així com, a partir de l’1 d’octubre, mitjançant un decret, Franco va ser nomenat generalíssim de tots els exèrcits espanyols, i a la vegada cap d’Estat mentre durés la guerra. El que havia estat el general més jove de l’Estat passava a exercir les més altes funcions militars i polítiques de l’Espanya rebel. A continuació, la Junta de Defensa Nacional seria dissolta per introduir la Junta Técnica del Estado, amb seu a Valladolid i a Burgos, i el quarter general de Franco va traslladar-se a Salamanca.

Després d’aquesta primera fase del procés d’unificació política i militar, Franco va haver d’enfrontar-se amb la independència que encara gaudien els dos moviments polítics més importants de l’Espanya nacional: els falangistes i els carlins. Tots els intents que s’havien fet per unificar falangistes i carlins havien estat condemnats al fracàs fins aquell moment, el que suposava que, tot i l’existència d’un comandament militar i administratiu únic i indiscutit, no hi havia cap cohesió política.

La política del nou cap de l’Estat a la zona nacional va ser construir un Estat amb un sistema feixista amb un partit únic. Així, allargant al màxim el desenvolupament de la guerra, Franco va poder consolidar el seu lideratge militar i imposar-se a les diferents forces que feien costat a la insurrecció. Inspirat en el model feixista de Hitler i Mussolini, el generalíssim buscava la instauració del sistema de partit únic sota el seu comandament amb plens poders polítics i militars.

franco.jpg

En aquells moments, la Falange, després de la mort del seu fundador José Antonio Primo de Rivera (afusellat a la presó republicana d’Alacant el novembre de 1936) es debatia en una profunda crisi de direcció. Així, el nou lideratge que representava la continuïtat de la vella guàrdia falangista era contestat des de nous sectors que s’havien afiliat al partit després de l’inici de la guerra.

Per la seva banda, els carlins presentaven importants discrepàncies amb la Falange. Els tradicionalistes comptaven amb nombrosos efectius militars propis, l’autonomia dels quals va crear molts problemes a la direcció de l’exèrcit, fins a l’extrem que Franco va haver d’obligar el seu cap principal a abandonar el país el desembre de 1936.

Ben aviat, però, Franco va disposar-se a liquidar qualsevol tipus de resistència existent en el bàndol nacional, i, el 19 d’abril de 1937, amb la col·laboració del seu cunyat, Ramón Serrano Suñer, va decretar la unificació forçada dels dos moviments en l’anomenada Falange Española Tradicionalista y de las JONS (FET-JONS), partit al qual s’integrarien totes les altres forces polítiques que donaven suport al bàndol nacional. La nova FET-JONS va ser instrumentalitzada per Franco com a element per a controlar i influenciar qualsevol activitat política. S’estaven posant les bases del Nuevo Estado.

FET-JONS.png

En aquest partit únic quedaven incorporades totes les tendències polítiques que havien donat suport a la insurrecció militar i que, a partir d’aquest moment, tindrien Franco com a cap suprem. Tots els intents d’oposició al decret protagonitzats tant per falangistes com per carlins van ser reprimits amb facilitat. El nou partit únic, d’ideologia falangista (uniformat amb la camisa blava de Falange i la boina vermella carlina, així com amb la salutació feixista del braç enlaire), però, no dominaria l’aparell de l’Estat. D’aquesta manera, totes les activitats polítiques van quedar estretament supeditades al control directe de l’autoritat militar i, en concret, a la figura de Franco.

A continuació, el juliol de 1937, els bisbes espanyols van donar a conèixer una carta pastoral col·lectiva on es mostraven a favor dels sublevats. Posteriorment, al mes d’octubre, el franquisme va rebre el reconeixement diplomàtic per part del Vaticà. D’aquesta manera, el règim franquista va guanyar-se el suport de l’Església que es convertiria en un element omnipresent en el Nou Estat.

El procés d’institucionalització del Nuevo Estado franquista va culminar el gener de 1938 amb la desaparició de la Junta Técnica i la formació del primer govern de la zona nacional. Franco, que des d’aquest moment ostentaria la condició de Caudillo de España, concentrava en la seva figura la jefatura de l’Estat i la presidència del govern. Clarament inspirat en el feixisme, el Nuevo Estado defensava un model social basat en el conservadorisme i en la preeminència del catolicisme. Els pilars fonamentals del nou i autoritari aparell estatal serien el partit únic (FET-JONS), l’Església i l’exèrcit.

primer_gobierno_franco.jpg

El primer govern franquista va abolir la legislació republicana en matèria econòmica, social i laboral, a la vegada que reinstaurava la pena de mort. Igualment, van suprimir-se les llibertats religioses, polítiques i de premsa, i va reintroduir-se la confessionalitat de l’Estat (derogació del matrimoni civil i el divorci, introducció d’una retribució estatal al clergat i establiment del culte religiós en l’ensenyament). En aquest context, el març de 1938, s’aprovaria la primera de les lleis fonamentals del franquisme: el Fuero del Trabajo, novament d’inspiració feixista, el qual establia un sindicat únic que agrupava empresaris i treballadors a la vegada que prohibia les vagues i les reivindicacions obreres.

Així, durant la Guerra Civil es posaven les bases del règim franquista, una dictadura totalitària de tipus militar, que es mantindria en el poder a Espanya durant quaranta anys, fins que, a la mort del dictador, s’iniciés el procés de Transició a la democràcia.

españa franquista.png