Arxiu de la categoria ‘13. El Franquisme’

Les limitacions del desenvolupament econòmic durant el franquisme

dimecres, 10/10/2012

El creixement econòmic d’Espanya en la dècada dels anys seixanta del segle XX va ser qualificat reiteradament per les autoritats franquistes com el “miracle econòmic espanyol”, fins al punt que aquesta expressió va convertir-se en un tòpic que en determinats entorns arriba fins el present. Així, el règim franquista va presentar el desenvolupament econòmic com el resultat dels encerts del govern en la política econòmica i dels plans del desarrollismo que havien dirigit i liderat el creixement.

En realitat, aquest “miracle econòmic espanyol” no va ser el resultat directe de les directrius econòmiques franquistes, sinó la conseqüència de la integració d’Espanya en el mercat internacional i l’aprofitament de l’economia expansiva, els trenta gloriosos, que vivia l’Europa de la postguerra mundial. D’aquesta manera, la transformació d’Espanya en un país industrial i relativament modern en el marc del franquisme. Ara bé, aquest procés va produir-se malgrat la dictadura i no gràcies a la seva política econòmica.

800px-1949_5_pesetas.jpg

Més enllà de la propaganda que impregna alguns discursos econòmics, les dades ens indiquen que el règim franquista va ser un obstacle més que no pas un impulsor del creixement econòmic dels anys seixanta. L’anàlisi del model econòmic de la dictadura i l’èxit teòric del desarrollismo no ens pot fer oblidar que fins el 1959 Espanya va estar sotmesa a un model econòmic autàrquic de tarannà feixista que va portar el país a la ruïna. Va ser el fracàs estrepitós de l’autarquia el que va determinar el pas cap a l’aperturisme i el desarrollismo i no una seqüència planejada des del govern.

Encara més, la causa del creixement i el desenvolupament econòmic no va ser la política aplicada des del govern, sinó l’impuls inversor exterior i les paupèrrimes condicions de treball que patien els espanyols.

Cal tenir en compte que el marc polític de la dictadura va garantir una conflictivitat laboral molt reduïda (però no inexistent), una pressió fiscal escassa i uns salaris més baixos que en els països de l’entorn europeu. Això sumat a una pretesa estabilitat política fonamentada en la supervivència del règim dictatorial. En conseqüència, els beneficis empresarials eren força elevats, fet que va estimular les inversions procedents de l’estranger, especialment per part d’empreses multinacionals.

El sistema de control de la força de treball mitjançant els sindicats verticals va permetre el manteniment d’uns costos salarials significativament més baixos que en els països veïns i permetia una salvaguarda de la competitivitat de l’economia. És a dir, el “miracle econòmic” es fonamentava en un creixement que defugia de la necessitat urgent de reestructurar la producció per aconseguir una millor eficiència i una posició internacional més sòlida.

mapa_estructura_espacial_industria_espanola_1975.jpg

D’altra banda, el creixement dels anys seixanta va polaritzar-se en els sectors industrial i terciari, mentre que el sector agrari va restar relativament abandonat. En conseqüència, el camp espanyol va veure’s condemnat a una situació de retard i subdesenvolupament que va comportar un immens èxode rural cap a les ciutats i l’estranger.

Tanmateix, l’escassa despesa en investigació i la feblesa endèmica del sector financer espanyol van consolidar la dependència exterior, tant en tecnologia com en inversió de capitals. És a dir, l’economia espanyola va haver de recórrer a la compra de patents i a la importació de maquinària, fet que sotmetia el país als ritmes de creixement de l’exterior i a les decisions d’inversió de les empreses estrangeres.

Igualment, tot i l’increment del 40% en la renda per habitant que va produir-se entre 1960 i 1975, la realitat és que aquesta xifra no pot ocultar que el nivell de vida va mantenir-se per sota de la mitjana dels països industrialitzats de l’Europa occidental. El franquisme no va preocupar-se per la redistribució de la riquesa generada pel creixement a través de la introducció d’un sistema fiscal modern i progressiu, com tampoc va impulsar les infraestructures necessàries per donar solidesa i continuïtat al creixement.

El progrés del sector terciari durant el franquisme

dimecres, 3/10/2012

Entre 1959 i 1973 va produir-se un augment considerable del pes dels serveis en el conjunt de l’economia espanyola. Aquest procés s’explica per l’intensa urbanització del país, l’augment de les xarxes de distribució i de comerç, la millora dels mitjans de transport i de comunicació, l’increment del nombre de treballadors de l’administració pública, i, especialment, per l’eclosió del turisme com a motor econòmic. En canvi, en el cas de Catalunya, a diferència del que s’observa en el conjunt espanyol, en aquest període el sector terciari va mantenir-se per darrera de la indústria i va caracteritzar-se per una presència menor de funcionaris de l’Estat.

El sector terciari va beneficiar-se fonamentalment del boom turístic que va produir-se des de l’inici de la dècada dels anys seixanta, el qual va comportar una font d’ingressos elevats i un increment exponencial de l’activitat hotelera i els serveis complementaris. Gràcies a la prosperitat de l’occident europeu, la generalització de les vacances pagades als treballadors i per la baixa cotització de la pesseta van començar a arribar masses de turistes que escollien Espanya com a destinació preferent pel clima càlid i les platges. Tanmateix, cal tenir present que el turisme aleshores era un fenomen territorialment molt localitzat.

El litoral català es trobava en l’escàs 20% del territori espanyol que va rebre la marea turística. Així, més del 30% dels visitants estrangers a Espanya (fonamentalment alemanys, francesos, holandesos, belgues i suïssos), tenien com a destinació Catalunya. En conseqüència, la capacitat hotelera de la Costa Brava va duplicar-se en tres anys i van començar a proliferar blocs d’apartaments i a improvisar-se els serveis complementaris que el turisme requeria. A més, paral·lelament, es va desenvolupar amb força la nova zona turística de la Costa Daurada que era de caràcter més popular i oberta a un flux turístic que començava a arribar des de l’interior de l’Estat espanyol.

6395455663_b0c6894a6f_z.jpg

6a00d8341bfb1653ef01538f235009970b.png

6a00d8341bfb1653ef015432f72c00970c.png

D’altra banda, les necessitats de finançament derivades de la industrialització accelerada del país van propiciar també el creixement del sector bancari, el qual va invertir capitals abundants en empreses industrials i va obtenir grans beneficis.

Finalment, el comerç internacional també va experimentar canvis significatius en aquest període. El volum va augmentar en xifres absolutes i va modiificar-se la seva composició. Per primera vegada en la història contemporània d’Espanya les exportacions principals van deixar de ser els productes agrícoles i els béns acabats van convertir-se en els productes principals que nodrien les exportacions a l’estranger. D’altra banda, les importacions també van experimentar un creixement, numèricament encara més gran com a conseqüència dels anys d’autarquia, destacant les importacions de béns d’equip per a la renovació industrial, els productes energètics i les matèries primeres. D’aquesta manera, la balança de pagaments va mantenir-se en xifres negatives al llarg del període.

La reconversió de l’agricultura tradicional durant el franquisme

dimecres, 26/09/2012

Les transformacions econòmiques que Espanya va experimentar en els anys seixanta, i que van traduir-se en una industrialització accelerada i en l’eclosió del sector terciari, van provocar la crisi de l’agricultura tradicional sector hegemònic fins aleshores en l’estructura econòmica espanyola. Aquest sector descansava sobre unes bases febles: abundància de mà d’obra, salaris baixos, mercat poc extens i gens diversificat, convivència del minifundisme amb els grans latifundis… En definitiva, la reconversió de l’agricultura tradicional era necessària i ineludible en el context de modernització econòmica.

En els anys quaranta i cinquanta, l’intervencionisme estatal va afectar al sector agrari, el qual va veure com l’Estat regulava la seva producció, la comercialització, els preus i el consum de la majoria dels seus productes. Els baixos preus oficials van provocar un descens de la producció. Igualment, també va minvar la productivitat per hectàrees, la qual va arribar a situar-se durant els anys quaranta en nivells propis de començament del segle XX. Així, Espanya viurà una gran escassetat de blat i caldrà importar-lo des de l’Argentina. Va produir-se una notable restricció dels nivells de producció perquè els baixos preus oficials van fer que els petits propietaris tendissin a l’abandonament dels conreus i els grans i mitjans propietaris van practicar l’ocultació de la producció.

La política agrària autàrquica va propiciar que els grans i mitjans propietaris ocultessin bona part de les collites per distribuir-les després en el mercat negre, mentre que els petits propietaris difícilment podien eludir les quotes de lliurament obligatori. Més de la meitat de la collita espanyola de blat va anar a parar al mercat clandestí. Una ocultació tant gran de la producció només es podia donar amb la tolerància i la corrupció de les autoritats. La fixació dels cupos pel Servició Nacional del Trigo, a més, era força arbitrària. Les autoritats van trobar-se en més d’una ocasió amb l’escassa col·laboració dels pagesos a l’hora de lliurar els cupos de producció i amb molts petits propietaris i arrendataris que van preferir no sembrar cereals, com havien fet tota la vida, sinó farratge o deixar les terres per al pasturatge.

800px-Arando_-el_saucejo-.jpg

En el context del desarrollismo dels anys seixanta, l’agricultura va patir una fuga massiva de mà d’obra cap al món urbà a la recerca de les noves oportunitats que propiciava la industrialització. D’aquesta manera, l’aspecte del camp espanyol va transformar-se radicalment: gairebé dos milions de persones van abandonar el camp, a la vegada que moltes de les petites explotacions van desaparèixer. Aquest acusat descens de mà d’obra ser positiu perquè va suposar un augment dels salaris dels treballadors del camp.

En el cas de Catalunya, l’adaptació a les transformacions de la resta del sistema econòmic va suposar una continuada pèrdua de població activa en l’agricultura entre 1950 i 1975, reduint-se el nombre de pagesos en una quarta part fins a situar-se en quotes “europees” del 8,4% el 1970.

D’altra banda, els empresaris agrícoles, amb l’objectiu de mantenir o millorar els seus guanys en un context de reconversió i de pèrdua continuada de mà d’obra agrícola, van iniciar un indispensable procés de mecanització i introducció de l’ús d’adobs químics que permetessin la intensificació dels conreus. Per exemple, la reconversió de l’agricultura catalana va presentar tres grans característiques durant la dictadura franquista: l’especialització, la tecnificació i la integració en el procés industrial. L’especialització agropecuària va manifestar-se fonamentalment en el sector fruiter (pomes, peres, avellanes) i en la ramaderia industrial (granges de porcs i aviram). La mecanització va permetre l’alliberament de mà d’obra que s’adreçaria cap al sector industrial o al món dels serveis. I la integració en els circuits industrials va fer possible que bona part de la producció agrícola s’adrecés cap a les indústries de l’alimentació.

agricultura-espana-santiago-palencia-1950.-ninos-trillando-el-trigo-en-los-campos-de-palencia-con-un-trillo-tirado-por-caballos.jpg

Així, l’agricultura catalana va presentar l’índex de mecanització més alt de l’Estat i un apreciable creixement de la grandària mitjana de les explotacions. Es va mantenir, en part, l’estructura familiar de les explotacions però amb una elevada productivitat i una gran capacitat d’innovació en funció de les exigències del mercat. El millor exemple serà l’agricultura intensiva i d’exportació del Segrià o la Noguera, especialitzades en la fruita dolça.

Finalment, la millora de la renda de la població va comportar una diversificació de la demanda de productes alimentaris, amb la disminució del consum de llegums i cereals i l’augment dels productes ramaders i hortofrutícoles. Per exemple, a Catalunya va retrocedir el conreu de cereals per donar pas a la vinya, la fruita, els cítrics, els productes d’horta i els tubercles. Igualment, la ramaderia extensiva catalana va viure un període d’expansió en els sectors de l’aviram, el porcí i el vacum.

En resum, es pot considerar que, en general i tenint en compte el context de retrocés agrícola generalitzat, el sector primari català va experimentar durant el franquisme una relativa prosperitat. Tanmateix, cal destacar: la creixent dependència de la indústria, la diferència de rendes respecte dels sectors industrials, la pèrdua de terres com a conseqüència de l’especulació urbanística, i la manca d’infraestructures en les zones rurals respecte de les urbanes.

La industrialització accelerada de l’Espanya franquista

dimecres, 19/09/2012

L’impacte de la Guerra Civil sobre el teixit industrial català no va ser gaire important, però la recuperació de la indústria catalana va sofrir un important retard com a conseqüència de la política autàrquica franquista. En conseqüència, els anys quaranta van caracteritzar-se per la manca de primeres matèries i recanvis, les restriccions d’energia elèctrica, la baixa capacitat de consum del mercat català i espanyol, i l’intervencionisme estatal a través de la concessió de permisos per a la instal·lació de noves empreses i la fixació de cupos i els permisos d’importacions.

En aquestes circumstàncies, la indústria catalana va mantenir uns nivells productius baixos i només l’existència del mercat negre va fer possible una lleugera recuperació d’alguns sectors, com ara el metal·lúrgic. En aquest sentit, l’importantíssim volum de l’estraperlo, que permetia comprar productes al marge dels mercats oficials, va crear en l’empresariat industrial català una obsessió per obtenir rendiments a curt termini com a conseqüència de la impunitat del frau fiscal i la doble comptabilitat empresarial.

mapa_estructura_espacial_industria_espanola_1975.jpg

La intervenció directa de l’Estat franquista en l’economia catalana durant l’autarquia va materialitzar-se en la reduïda instal·lació de l’INI i en les escasses i discriminades intervencions públiques com la creació de la fàbrica d’automòbils SEAT el 1950, factoria que representaria un important estímul per a la creació de tallers i indústries d’accessoris. El Plan de Regiones Devastadas gairebé no s’aplicà a Catalunya i les inversions públiques que es van concretar en la infraestructura van ser molt reduïdes en sectors tant bàsics com l’ensenyament, la sanitat i l’habitatge social. El 1951 es creava la FECSA després de la fallida de Barcelona Traction provocada a instància de Joan March i amb el suport del govern franquista.

És a partir de 1959 quan l’economia franquista comença el seu gir cap a les economies occidentals gràcies a la liberalització de l’aparell productiu. Aprofitant-se d’un context internacional favorable, l’economia catalana va créixer entre 1960 i 1974 a una mitjana anual del 8,4%, per sobre de la mitjana espanyola que es situava en el 7%. Ara bé, cal tenir en compte que aquesta xifra tan elevada s’explica fonamentalment pel fet que l’economia espanyola partia d’uns nivells baixíssims.

793px-Steel_Factory_Avilés.jpg

El creixement industrial va ser degut al millorament de la productivitat, l’existència d’energia abundant i barata, la fàcil adquisició de primeres matèries a preus relativament baixos, les inversions de capital estranger, l’adquisició de tecnologia estrangera, l’abundant reserva de mà d’obra procedent fonamentalment del món agrícola, la conjuntura internacional favorable a les exportacions i l’augment dels ingressos de l’Estat mitjançant les divises dels emigrants i les proporcionades pel turisme. L’augment de la productivitat va permetre una baixada dels preus i l’augment del nombre de treballadors assalariats va derivar en un increment de la demanda de béns de consum.

D’aquesta manera, l’economia catalana va entrar, des de 1961, en un procés de creixement productiu extens, les inversions van augmentar de forma espectacular, la maquinària va renovar-se, van donar-se altes taxes de benefici i un increment constant de la mà d’obra. La combinació d’aquests factors va impulsar una etapa de prosperitat econòmica, una etapa tardana i generalitzada arreu d’Europa des dels anys cinquanta. A Catalunya, aquesta expansió va suposar un ràpid creixement del teixit industrial, el qual va transformar-se i diversificar-se. L’economia catalana estava novament en expansió.

4074685w.jpg

D’aquesta manera, el sector del tèxtil, antic protagonista de la industrialització catalana, va començar a perdre importància de forma accelerada, mentre que sectors més dinàmics com la metal·lúrgia (automòbils, electrodomèstics, maquinària, etc.) i les indústries químiques, el vidre i ciment, la construcció, el paper i les arts gràfiques i l’alimentació van guanyar pes fins a convertir-se en el motor del creixement econòmic. De la mateixa manera, els sectors industrials tradicionals (vestuari, calçat, mobles, etc.) també van experimentar un creixement força significatiu pels seus baixos costos laborals.

Aquest creixement industrial no es va limitar a Catalunya, sinó que va afectar amb intensitat d’altres zones amb tradició industrial (Biscaia, Astúries) així com noves àrees d’Espanya com, Madrid, València, Alacant, Ferrol, Vigo, Sevilla, Cadis, Huelva, Valladolid o Burgos. Per exemple, el capitalisme industrial de Madrid, sota la protecció del poder polític franquista i ben alimentat per les inversions estrangeres, va passar a representar pràcticament el 14% del volum de la indústria espanyola, encara lluny del 25% de la indústria catalana.

800px-Seat_600_red_vl_TCE.jpg

Respecte de l’estructura industrial a Catalunya, aquesta va continuar assentada sobre el predomini de la petita i mitjana empresa. A diferència del que estava succeint a la resta de l’Estat espanyol, a Catalunya no van instal·lar-se grans empreses que aprofitessin el capital públic de l’INI. Les excepcions les trobem en empreses automobilístiques com la SEAT, la Pegaso i la companyia elèctrica ENHER.

Territorialment, en el context del desenvolupament econòmic del tardofranquisme, el mapa de la indústria catalana va consolidar la concentració de l’activitat econòmica en les cinc comarques de l’àrea industrial de la rodalia de Barcelona, l’anomenat cinturó industrial. És a dir, entre el Barcelonès, el Baix Llobregat, el Vallès Occidental, el Vallès Oriental i el Maresme van concentrar el 70% de la producció industrial. Els motius del trasllat van ser l’àmplia oferta de sol industrial a baix preu, la recerca de menys impostos municipals i de mà d’obra més barata. Fora de Barcelona i el cinturó industrial, només el Tarragonès i el Baix Camp van viure un procés de creixement similar.

El canvi d’orientació de l’economia franquista: de l’autarquia al Pla d’Estabilització i el desarrollismo

dimecres, 12/09/2012

El fracàs de la política econòmica autàrquica del franquisme era evident des de l’inici de la dècada de 1950, però l’imprescindible canvi de rumb que obrís l’economia espanyola al món occidental i afavorís el creixement encara trigaria en arribar. El final de la dècada dels cinquanta està marcat a Catalunya pel deteriorament del clima econòmic i el conseqüent malestar de les diverses capes socials. El considerable ritme de la inflació, l’increment del cost de vida, el dèficit creixent de la balança comercial i la baixada el 1959 de la producció d’energia elèctrica eren alguns dels símptomes del fracàs de la política econòmica autàrquica. Era urgent que es produís un canvi de rumb econòmic.

Carrero Blanco.jpg

Luis Carrero Blanco

No va ser fins el febrer de 1957 quan Franco va formar un govern que suposava la transició des dels principis del falangisme i l’autarquia a la introducció dels tecnòcrates del desenvolupament econòmic. És a dir, les substitucions responien a un canvi qualitatiu de l’orientació política i econòmica del règim. Els impulsors del canvi de rumb van ser el general Luis Carrero Blanco (Ministre de la Presidència) i el català Laureano López Rodó (comissari dels plans de desenvolupament).

D’aquesta manera, accedia al poder una nova generació de polítics, els anomenats tecnòcrates, molts dels quals es trobaven vinculats amb l’Opus Dei i tots ells molt ben relacionats amb les elits econòmiques del país, els quals consideraven que només el creixement econòmic podia ser garantia de l’estabilitat social necessària per a la supervivència del règim. Eren tècnics competents que arribaven amb la missió de treure l’economia espanyola del carreró sense sortida al qual s’havia abocat després de dues dècades perdudes.

Ara bé, cal tenir present que el poder polític ascendent de l’Opus Dei es limitava al terreny econòmic, no a les altres àrees de govern. Carrero Blanco i López Rodó van dissenyar una redefinició de les estructures del règim a través de les quals es reduïa el paper de FET-JONS i les seves organitzacions. L’estratègia es basava en crear noves estructures que anessin buidant de contingut les antigues, però sense que aquestes desapareixessin. Tanmateix, les bases del règim mai van canviar i els Principios del Movimiento Nacional van perdurar.

El perfil d’aquests nous polítics vinculats a l’Opus Dei era més tècnic que ideològic i el seu objectiu fonamental era incorporar a la gestió de l’Estat uns criteris de racionalitat i eficiència econòmica que asseguressin el creixement i amb ell la continuïtat del franquisme. Els tecnòcrates apostaven per un reformisme tècnic, que no qüestionava la dictadura, com a sortida per a la greu situació econòmica i social en la qual es trobava Espanya després de gairebé dues dècades d’autarquia.

laureano lopez rodo.jpg

Laureano López Rodó

Aquest canvi d’orientació va estar propiciat per la mala conjuntura econòmica de finals dels anys cinquanta: esgotament de les reserves del Banc d’Espanya, augment de la inflació, desequilibris pressupostari, etc. A aquest panorama es sumaven les pressions dels organismes internacionals, en un moment en el qual Espanya acabava de sortir de l’aïllament patit en la postguerra mundial, i per l’increment exponencial de les protestes socials.

La primera acció correctora de la política econòmica va arribar de la mà de l’anomenat Pla d’Estabilització de 1959. El seu objectiu era posar fi al fort intervencionisme estatal dels anys precedents i afavorir la liberalització comercial i financera. I per assolir els seus objectius, el projecte comprenia tres grans eixos: l’estabilització de l’economia (reducció de la inflació, increment dels tipus d’interès bancari, congelació dels salaris, reducció del dèficit públic, reformes fiscals, etc.), la liberalització interior (eliminació d’organismes estatals interventors, fi a la regulació de preus, etc.) i la liberalització exterior (facilitats per a la inversió estrangera, importació de mercaderies, etc.).

D’aquesta manera, a partir de l’estiu de 1959, l’economia espanyola reformava profundament la seva estructura amb el Pla d’Estabilització, el qual havia de permetre l’adscripció del país al sistema capitalista, l’abandó dels plantejaments corporativistes i intervencionistes de les darreres dècades i l’harmonia amb les economies occidentals. A canvi d’aquests compromisos econòmics, diferents organismes internacionals van atorgar préstecs a Espanya perquè el país pogués fer front a la greu crisi econòmica i evitar una fallida de pagaments inevitable sense les reformes. A més, a llarg termini, l’objectiu de les reformes era incorporar l’economia espanyola als mercats internacionals.

10576823.jpg

La construcció de pantans va ser l'obra pública més emblemàtica del desarrollismo franquista

Al Pla d’Estabilització de 1959 van afegir-s’hi, al llarg dels anys seixanta, uns plans de desenvolupament econòmic i social de vigència triennal (1964-1967, 1968-1971 i 1972-1975) que serien supervisats per la Comisaría del Plan de Desarrollo dirigida per López Rodó. El projecte desarrollista consistia en la introducció de la planificació econòmica perquè l’Estat esdevingués el motor del desenvolupament econòmic espanyol a través de l’activitat del sector públic, a la vegada que es centralitzava la relació amb els inversors privats estrangers perquè aquests poguessin gaudir d’incentius fiscals i subvencions per establir les seves empreses a Espanya.

Els plans van encetar dues vies d’actuació: les accions estructurals i els pols de desenvolupament. Per accions estructurals hem d’entendre el repte de solucionar les deficiències estructurals que caracteritzaven la industria espanyola en aquell moment: dimensió escassa de les empreses, baixa productivitat, etc. D’altra banda, els pols de desenvolupament intentarien reduir els desequilibris regionals existents mitjançant la introducció de noves indústries en zones econòmicament poc desenvolupades.

En aquest sentit, la planificació econòmica va tenir un repercussió escassa a Catalunya ja que aquest territori ja havia realitzat amb força anterioritat la seva revolució industrial. El fet més destacat va ser l’impuls del sector petroquímic en el camp de Tarragona i els ajuts per a la construcció d’una refineria de petroli d’iniciativa i capitals privats.

En general, però, la planificació del desarrollismo franquista no va assolir els objectius irreals que s’havia fixat, fonamentalment perquè els recursos públics destinats al projecte eren insuficients per arribar als objectius perseguits, quan no eren malbaratats o invertits de forma ineficaç. D’aquesta manera, els plans de desenvolupament franquista van ser un fracàs i van tenir una escassa rellevància en el desenvolupament econòmic del país. Tanmateix, el creixement econòmic va arribar de la mà de la inversió privada en infraestructures (electrificació, construcció de carreteres, refineries de petroli) i productes bàsics (acer, carbó, alumini, etc.), fet que va permetre el desenvolupament industrial i l’emmascarament del fracàs del desarrolismo per convertir-lo en el fals “miracle econòmic espanyol”.

La repressió de la immigració durant el franquisme

dijous, 29/12/2011

Existeix un cert discurs, afortunadament més polític que historiogràfic, que acostuma a relacionar la immigració peninsular del segle XX amb una suposada política franquista per inundar Catalunya de persones procedents d’altres indrets d’Espanya i diluir així la seva personalitat nacional. Desgraciadament, aquest discurs, que va acompanyat d’un cert menyspreu de la figura de l’immigrant, encara avui està incrustat en la memòria d’alguns catalans i ignora dos fets fonamentals: d’una banda, el drama que van patir els immigrants a l’hora d’instal·lar-se i integrar-se en la societat d’acollida, i de l’altra, el seu paper fonamental en el sistema reproductiu català contemporani. Però, a més, respon a una percepció sense cap fonament històric perquè la realitat és que el franquisme va ser contrari, almenys durant el llarg període de l’autarquia (1939-1959), a permetre cap desplaçament intern o extern de població.

D’aquesta manera, els ajuntaments franquistes molts cops van respondre davant del fenomen de la immigració amb deportacions cap al lloc d’origen com es pot observar en el següent document de l’Ajuntament de Sabadell el 1944:

El esfuerzo de la Municipalidad no se ha limitado a desarrollar y arraigar el sentimiento de hermandad entre los vecinos del Municipio, sino que lo ha expansionado hacia los que, atraídos por la fama industrial de que goza, adquieren el carácter de inmigrantes y que a causa de no encontrar trabajo continúan en estado de indigencia en que se hallaban al salir de sus respectivos pueblos […]. Este problema inmigratorio tiene una importancia extraordinaria y absorbe gran cantidad de medios personales y económicos de carácter municipal […]. El Ayuntamiento acoge a estos náufragos hasta que obtienen una colocación y de no encontrarla después de un tiempo prudencial, los repatría a su punto de origen.

La immigració peninsular a Catalunya, i particularment a la província de Barcelona, va ser durament reprimida i perseguida pel règim, encarnat en l’administració dels ajuntaments i el Govern Civil. I el símbol d’aquesta repressió és el desaparegut Pavelló de les Missions de Montjuïc, aixecat en l’actual parc de Joan Maragall i bastit en el context de l’Exposició Universal de 1929. A Missions eren tancats els immigrants que arribaven a Barcelona sense casa ni feina fixa abans de ser repatriats cap als seus llocs d’origen.

1236186369074_f.jpg

El Pavelló de les Missions de Montjuïc, centre de la repressió de la immigració a Barcelona

El Pavelló de les Missions va esdevenir, des del 1939, una extensió més de la presó Model i, el 1945, va transformar-se en el Centro de Clasificación de Indigentes de l’Ajuntament de Barcelona. Del seu funcionament intern sabem que era administrat per funcionaris adscrits a la Comissaria de Beneficència del carrer del Carme. Els indigents interns eren atesos per cinc reverendas esclavas del Corazón de María i per una trentena de treballadors asilats. A l’interior hi havia una gran nau on de nit s’estenien els matalassos. A Missions hi havia tres tipus d’interns: presos comuns, indigents i immigrants il·legals.

Segons la memòria d’activitats del negociat de Beneficència de l’Ajuntament de Barcelona de 1951:

Un promedio de quinientos individuos de ambos sexos se albergan en dicha institución, y es [de] consignar la enérgica y constante represión de la mendicidad, bajo las inmediatas órdenes del teniente de Alcalde de Beneficencia, y efectuada por un rondín especial, que ha conseguido en breve tiempo librar a Barcelona de ese mal endémico y lamentable […]. Sin ningún paro en esta constante labor, se prosigue con diaria regularidad a la recogida de mendigos, cada vez más escasos, ya que el aluvión migratorio que caía sobre Barcelona va disminuyendo a medida que se conoce la continua represión de un oficio muy reproductivo y fácil en otro tiempo.

Aquest document mereix dues consideracions. En primer lloc, segons l’Ajuntament, la indigència perseguida anava lligada a la immigració, criminalitzant la figura del nouvingut per viure en condicions infrahumanes en una barraca (el 1944 hi havia registrades 5.708 barraques a la ciutat de Barcelona). I en segon lloc, assumeix que les migracions interiors existien en la immediata postguerra i eren perseguides per les autoritats, és a dir, no van ser un fenomen legal, ordenat i lligat al desarrollismo dels anys seixanta com sovint volen fer creure alguns opinadors.

0_planol_ICC.jpg

En groc els nuclis de barraques a la Barcelona del segle XX

Tot i l’optimisme de l’informe abans citat, la immigració i el barraquisme no van disminuir. Així, el Pavelló de les Missions va convertir-se, el 1952, en el centre neuràlgic de la política repressiva contra la immigració peninsular per ordre de Felipe Acedo Colunga, governador civil de la província de Barcelona. En aquesta data, el Govern Civil va determinar el procediment de repatriació dels immigrants que vivien en habitatges no autoritzats, a la vegada que s’establien les mesures que els ajuntaments havien de prendre per evitar la proliferació d’habitatges en barraques i coves en la conurbació barcelonina. Per exemple, els solars no urbanitzats haurien de ser tancats i les empreses s’haurien de fer responsables de l’habitatge dels seus treballadors.

A més, segons la circular publicada al Boletín Oficial de la Provincia de 6 d’octubre de 1952:

Se impedirá en lo sucesivo la entrada y la subsiguiente permanencia en sus respectivos términos municipales de aquellas personas que por no tener domicilio tuvieren que recurrir a la vivienda no autorizada debiéndolos remitir a este Gobierno Civil para su evacuación por el servicio que se encuentra a este efecto establecido.

Per tant, en els anys cinquanta, després de constatar l’existència de l’onada migratòria no autoritzada cap a Catalunya, va instaurar-se tot un aparell repressiu que actuaria en els principals punts d’arribada dels immigrants: les estacions de ferrocarril i el port de Barcelona. És a dir, no va actuar-se específicament contra els barris de barraques, com hauria estat lògic si realment el que es buscava era acabar amb els anomenats problemes d’indigència, sinó contra la immigració, la qual va haver d’empescar-se nombroses picaresques per evitar els vigilants de les estacions. Mancats de cap mena de drets, els immigrants restaven sotmesos a l’arbitrarietat de les autoritats.

161147_11282_0012_s1.jpg

Tots els ajuntaments de més de 15.000 habitants van rebre aquestes instruccions, però van ser els de Barcelona, Terrassa i Sabadell els que van emprar el servei de Missions per deportar els immigrants. Segons les estimacions realitzades per Imma Boj i Jaume Vallès, en el període comprés entre 1952 i 1957, des de Missions van ser evacuades unes 15.000 persones, la majoria de les quals vivien a Barcelona o havien estat detingudes a les estacions de tren de la ciutat. Això tenint en compte que no es pot assegurar que amb anterioritat a les dates esmentades no s’haguessin realitzat d’altres repatriacions.

L’administració central va mantenir-se al marge de les polítiques contràries a la immigració fins el 1957. Aquell any van publicar-se els primers Planes de Emergencia Social, en els quals el govern de l’Estat assumia les restriccions imposades pel Govern Civil a Barcelona. Aquests plans d’emergència social pretenien eradicar el fenomen del barraquisme a ciutats com Madrid, Bilbao i Barcelona, els principals pols migratoris del període, però sempre amb l’objectiu paral·lel de “impedir la inmigración y el desarrollo anormal de los suburbios”. Per tant, la construcció de les anomenades cases barates –habitatges a un preu assequible pels treballadors que havien de substituir les barraques– a través dels Planes de Emergencia Social mai havia de convertir-se en “una nueva llamada a la inmigración campesina”.

En resum, durant el primer franquisme, aquell que abraça des de la postguerra fins el desarrollismo, els immigrants no van ser lliures d’anar allà on volguessin. És més, podríem dir que en aquest període apareix una nova figura jurídica: la de l’immigrant espanyol il·legal –o “sense papers”– en la pròpia Espanya per la dificultat per obtenir la documentació necessària que permetés el canvi de residència. Així, les migracions dins de l’Estat van ser constantment interferides i les detencions d’“il·legals” esdevingueren una constant fins a l’any 1957. Ara bé, totes aquestes mesures repressives servirien relativament de ben poc i els immigrants anirien arribant en un degoteig continuat a Catalunya on trobaven feina i amb el temps podien arribar a instal·lar-se en un habitatge legal.

L’antifranquisme: el ressorgiment de la conflictivitat social en els anys cinquanta

dimarts, 20/12/2011

No va ser fins cap a la finalització dels anys quaranta, i especialment en els anys cinquanta, va començar a ressorgir un tímid moviment de protesta popular en l’Espanya franquista. Aquest va ser protagonitzat per les classes treballadores que van iniciar una tímida reacció contra la precarietat de les condicions de vida i de treball. Aquestes primeres accions obreres, que en el fons mostraven una clara actitud de rebuig de la dictadura, en part eren el resultat de la reorganització de l’esquerra, però responien sobretot a l’espontaneïtat i al rebuig de les dures condicions de vida i treball de la postguerra.

D’aquesta manera, des de 1945, van produir-se diferents conflictes de caràcter laboral en els sectors del tèxtil i la metal·lúrgia, sobretot a Barcelona, Sabadell, Terrassa i Mataró, provocats pels baixos salaris que els empresaris pagaven als obrers. L’any següent va produir-se una primera convocatòria de vaga general a Manresa, seguida, el 1947, d’una vaga general al País Basc. Però l’acció reivindicativa de més transcendència, i que marcaria el canvi en l’antifranquisme, va ser la vaga de tramvies de Barcelona de març de 1951, un dels esclats populars més importants de la Catalunya de postguerra.

Les causes de la vaga de tramvies les hem de cercar en el deteriorament de les condicions de vida derivat de l’augment dels preus produït entre 1950 i 1951, però també en l’increment de les restriccions elèctriques i les tensions existents entre el governador civil de Barcelona, Baeza Alegría, i un important sector de la Falange barcelonina. L’espurna que va fer esclatar el descontentament social va ser l’increment de 20 cèntims en el preu del bitllet del tramvia, un increment de les tarifes de transport, decretat el desembre de 1950, que suposava una discriminació perquè a Madrid la pujada fou molt inferior.

tramvies.jpg

Aquesta mesura va provocar l’aparició d’uns fulls anònims que recomanaven no agafar els tramvies en senyal de protesta contra les noves tarifes i va acabar derivant en un boicot general del transport públic per part dels barcelonins. L’1 de març el boicot als tramvies fou quasi total: solament van pujar als tramvies el 2,3% dels seus usuaris habituals. Els incidents violents entre la policia i els piquets de boicotejadors va fer que augmentés la indignació popular i va incrementar la vaga en els dies següents.

La situació va culminar, el 12 de març, amb una vaga general. El governador civil i l’alcalde de Barcelona van ser destituïts i la pujada de les tarifes va ser anul·lada per les noves autoritats. La vaga acabava amb una espectacular victòria popular. Això significava que el 1951 encara es mantenia viva la memòria de l’antifranquisme i que un altre model de resistència contra el règim dictatorial era possible.

1204638958_f.jpg

L’hivern de 1956-1957, a Barcelona, van tornar a viure’s moments d’intensa protesta ciutadana com a conseqüència de la segona vaga de tramvies, provocada novament per una espectacular pujada de les tarifes. Pocs dies abans de Nadal s’incrementaven també els preus del pa, del petroli, de la carn i les patates. El mes de gener va iniciar-se el boicot generalitzat als tramvies a tota la ciutat, fent-se extensiva al metro.

El governador civil, Acedo Colunga, no estava disposat a cedir i la vaga va ser qualificada per la premsa com una maniobra comunista. Acedo va exigir a tots els funcionaris comprar cada dia el bitllet del tramvia tot i que no el fessin servir. Tot i les maniobres del govern, els carrers van veure’s plens de gent que anava a peu als llocs de treball. La vaga va durar dotze dies i va costar a la companyia de tramvies uns 15 milions de pessetes, però les autoritats aquest cop van ser molt més decidides i contundents en l’ús de la força que el 1951 i les tarifes no van ser rebaixades.

tramvia.jpg

Paral·lelament, el moviment d’estudiants va anar desvetllant-se del seu període de letargia, i van desenvolupar-se les primeres revoltes d’estudiants a les universitats de Madrid i Barcelona. En aquell curs acadèmic va néixer el moviment universitari i l’acció estudiantil va adquirir per primer cop un caràcter relativament massiu i organitzat. L’hostilitat dels estudiants vers el SEU, el sindicat d’estudiants universitaris franquista, va convertir-se en un element aglutinant dels estudiants.

A Barcelona, la celebració d’una assemblea lliure per part de més de 800 estudiants en el Paranimf de la UB, en protesta pels detinguts arran de la segona vaga de tramvies i per les sancions als universitaris que havien protestat contra el règim, va comportar la irrupció de la policia en el centre quan la reunió ja durava més de quatre hores. Van ser detinguts 18 estudiants, 270 van perdre el curs acadèmic, 300 van haver de pagar novament la matrícula i 150 van haver de justificar la seva presència al Paranimf. Aquests fets van provocar una nova vaga d’estudiants que va durar quinze dies, fins que van començar a ser alliberats els detinguts.

Aquest va ser l’inici d’un important moviment estudiantil contra el franquisme. Estava començant a formar-se a Barcelona un ampli moviment universitari de caràcter democràtic que superava l’acció clandestina i minoritària en que fins llavors s’havien mogut els grups més polititzats. Una nova generació de joves que ja no havien tingut una participació directa en la guerra i que havien estat educats sota el franquisme iniciaven un procés de presa de consciència política democràtica.

L’oposició interior al franquisme durant la llarga postguerra

diumenge, 18/12/2011

La resistència a col·laborar amb el franquisme va ser molt feble i només va donar-se en determinats nuclis. La por a la repressió institucionalitzada que practicava el règim va triomfar. La majoria de la gent va quedar-se a casa i va optar per evitar qualsevol tipus de complicació que impliqués un posicionament polític. Tanmateix, conforme van anar passant els anys, aquesta resistència es convertiria en oposició, però sempre de pocs. El primer franquisme va imposar-se amb claredat.

La primera resistència entre els perdedors tingueren lloc el mateix 1939 i van consistir en l’oferiment d’ajuda personal: amagar persones que havien quedat desconnectades de l’exèrcit republicà, amagar militants polítics i sindicals perseguits, donar suport a les persones que eren perseguides, falsificar documentació, ajudar famílies econòmicament, ajudar els republicans a sortir del país per les incipients vies d’evasió cap a França, etc. Aquestes accions de suport als presos i als represaliats permetran mantenir viva la memòria i la identitat, però no eren una lluita efectiva a curt termini. Tanmateix, mantenir la identitat política permetrà, a llarg termini, l’aparició d’una nova generació que mantingui viva la lluita.

Així, en una primera etapa, en els anys quaranta, l’oposició al franquisme va caracteritzar-se per la difícil i arriscada reconstrucció de les forces polítiques i sindicals que la desfeta republicana i l’exili havien esmicolat. Així, tot i la implacable repressió policial, que constantment desarticulava les organitzacions clandestines i n’empresonava els dirigents, nuclis de sindicalistes de la CNT i de la UGT, de partits obrers com el PSOE, el PSUC i el POUM, i republicans com ERC, van intentar reconstruir la seva estructura a l’interior del país.

Algunes organitzacions com la CNT, les JJLL, el POUM, el PSUC i les JSU havien deixat petits grups organitzats a l’interior del país a la seva retirada el 1939. Aquesta havia de ser la base per a la resistència clandestina, però aviat van ser desarticulades per la policia franquista. Així, la reorganització de les forces d’oposició hauria de realitzar-se lentament sobre la base de l’arribada des de França d’antics militants i de la sortida de les presons de gent experimentada.

El més significatiu, però, va ser el manteniment, entre 1939 i 1952,  d’una activitat guerrillera de resistència armada, articulada a través del maquis i protagonitzada per antics combatents republicans que no es resignaven a admetre la derrota. Així, des de França, van organitzar-se partides de guerrillers, impulsades sobretot per anarquistes i comunistes, que van entrar en territori espanyol i van actuar en les zones rurals i de muntanya, tot i que també van organitzar algunes accions significatives en grans ciutats com Madrid o Barcelona. La manca d’unitat entre les forces polítiques de l’oposició antifranquista va fer que les accions armades no es realitzessin de forma conjunta i integrades en unes mateixes unitats de combat, sinó que cada grup va potenciar les seves pròpies operacions bèl·liques.

Maquis de Haute-Loire.Brossolet. Maquis de l'A.S. Loire.ᔸƬٕ

En el context de l’ambient d’eufòria de l’estiu de 1944 (alliberament aliat de França) i tenint en compte que molts republicans espanyols havien participat activament en la lluita de la resistència antifeixista a França, les organitzacions antifranquistes van planejar l’increment de l’acció militar contra el règim de Franco. Aquell mateix estiu van iniciar-se les infiltracions de grups armats per la frontera francesa. Uns tenien la intenció d’establir-se a determinades zones catalanes i d’altres pretenien arribar a diferents indrets de l’Estat espanyol per crear nuclis guerrillers contra el règim.

maquis2.jpg

L’acció més espectacular que va protagonitzar el maquis va ser la invasió de la Vall d’Aran, organitzada pels comunistes del PCE i iniciada el 18 d’octubre de 1944. Uns 3.000 guerrillers ben armats i organitzats en brigades van penetrar en territori català. L’acció per sorpresa i les escasses forces franquistes existents a la zona van permetre que durant deu dies els guerrillers ocupessin la Vall, amb l’excepció de Viella. Però, finalment, davant els errors en el plantejament logístic, la manca de suport de la població i la reacció franquista mitjançant l’acció policial i militar –el govern franquista va concentrar a Catalunya prop de 40.000 soldats l’hivern de 1944-1945–, els maquis van haver de retirar-se.

Malgrat aquesta desfeta, l’activitat guerrillera va mantenir-se, protagonitzada per l’anarquisme i algunes accions de caràcter individual, encara que de forma residual, fins el 1952. Es tractava, però, d’una resistència cada cop més inoperant i minimitzada pel règim. Les seves accions eren silenciades per la premsa controlada pel franquisme, excepte les accions més destructives que eren presentades com a accions vandàliques, tot amagant la seva intencionalitat política. A més, la Guardia Civil cada cop serà més eficaç en la lluita contra el maquis, especialment a partir de la creació de la contraguerrilla.

maquis3.jpg

Cap a finals dels anys quaranta, la policia franquista i la Guardia Civil havien liquidat pràcticament tota la resistència política a l’interior. La vella oposició antifranquista va fracassar en el seu intent de derrocar el règim franquista per la persistent i brutal política repressiva del règim i per l’actitud passiva i tolerant amb la dictadura dels països occidentals, però també per les seves pròpies febleses i errades polítiques. L’oposició es mostrà incapaç d’oferir una alternativa política coherent al franquisme així com d’articular una alternativa unitària que propiciés una acció comuna.

En definitiva, l’oposició va pecar de certa insensibilitat per comprendre quina era la situació real, moral i material de les classes populars catalanes que restaven al país. No van ser capaços d’entendre el grau d’esgotament després de la llarga guerra i les dificultats reals que havia per articular la resistència. La possibilitat d’una insurrecció armada després de la llarga guerra era impensable.

Moltes organitzacions van quedar fortament delmades (CNT) i d’altres pràcticament van desaparèixer del país (POUM, UGT, republicans, nacionalistes), mentre que unes altres tot i mantenir alguna presència interior es desgastaven per les lluites intestines i les escissions que es produïen des de l’exili (PSOE). Els que millor resistien eren els comunistes del PSUC-PCE, que davant la consolidació del règim van optar per posar fi a la lluita guerrillera.

D’aquesta manera, arribats als anys cinquanta, s’iniciava una nova etapa en l’oposició interior al règim, un període en el qual prendrien el protagonisme les classes populars. Així, l’antifranquisme s’associaria a les lluites socials i les reivindicacions laborals. I les organitzacions polítiques que volien sobreviure en l’interior van haver de vincular-se al procés de canvi que s’estava produint al país. La resistència quotidiana serà la que permetrà el manteniment de la memòria i la resistència tot i la repressió franquista.

L’oposició al franquisme des de l’exili

divendres, 16/12/2011

En la fase final de la Guerra Civil unes 440.000 persones que havien mostrat el seu compromís polític amb el bàndol republicà van haver d’abandonar Espanya per fugir de la repressió franquista. Militars, civils, dones, nens i ancians van creuar la frontera donant lloc a una importantíssima pèrdua de capital intel·lectual, polític, sindical, professional, artístic i científic pel país.

Així, els exiliats van arribar-se fins a França creuant els Pirineus o cap al nord d’Àfrica, a Algèria i al Marroc, mitjançant alguns ports mediterranis. D’altres havien emprés el camí cap a l’Amèrica Llatina. No era una opció senzilla ja que els que van optar per la travessa dels Pirineus van trobar-se majoritàriament internats en els camps de refugiats que les autoritats de la III República francesa havien improvisat per acollir-los. Finalment, bona part dels fugitius van acabar per retornar a Espanya davant el compromís del règim de no actuar contra aquells republicans que no haguessin comés delictes. Promesa que el franquisme no va complir en cap moment.

exili.jpg

exiliats-guerra-civil.jpg

map62.jpg

D’aquesta manera, entre 150.000 i 200.000 persones van ser les que van configurar l’exili espanyol en la postguerra. Moltes de les quals moririen a l’exili i d’altres que només retornarien al país després de la mort del dictador. Respecte de Catalunya, la xifra d’exiliats definitius va situar-se al voltant de les 50.000 persones, és a dir, un de cada tres exiliats republicans va ser català.

D’entre els exiliats republicans, a França va establir-se una important colònia, repartits per ciutats com París, Tolosa, Montauban, Albi, Perpinyà o Bordeus. La seva situació, però, aviat va esdevenir força difícil ja que amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, l’ocupació nazi del país i la instauració del règim col·laboracionista de Vichy van passar a ser considerats uns elements perillosos i sospitosos de pertànyer al comunisme. Així, molts dels exiliats van ser perseguits pel nazisme, fins al punt que alguns van ser deportats a camps de concentració on van trobar la mort.

La situació política de França va comportar que molts dels exiliats republicans fugissin a la Gran Bretanya i Amèrica, però d’altres van optar per continuar els seu compromís polític i seguir la lluita contra el feixisme tot incorporant-se a la resistència que lluitava contra l’ocupant nazi. Actualment, una placa situada a la plaça de l’Hôtel de Ville de París recorda la seva lluita per l’alliberament de la capital.

LIBERATION PARIS.jpg

D’altra banda, a l’Amèrica Llatina també va instal·lar-se una important colònia d’exiliats espanyols. Bona part d’aquests refugiats va optar per Mèxic, únic país que des d’un principi s’havia mostrat inequívocament favorable a la causa republicana i que gràcies a la decisió política del president Lázaro Cárdenas va acollir generosament aquells exiliats que arribaven al seu país i no va reconèixer el govern de Franco. D’altres països americans que van acollir exiliats espanyols van ser Argentina, Colòmbia, Xile, Veneçuela i Cuba.

Finalment, també va haver alguns exiliats compromesos amb la causa del comunisme que van optar per refugiar-se a la Unió Soviètica, on ja residien uns 3.000 infants espanyols que hi havien estat enviats l’any 1937.

Des d’aquest complex mapa de l’exili republicà va desenvolupar-se una part molt important de l’oposició política al franquisme, especialment en els primers anys del règim, i les institucions polítiques de la República i dels governs de Catalunya i Euskadi van continuar funcionant, amb moltes dificultats, des de l’exili. Per exemple, i pel que fa al govern republicà, a Mèxic, el 1945, van celebrar-se la primera reunió de les Corts republicanes a l’exili. En aquesta reunió va escollir-se un president (Diego Martínez Barrio) i un govern a l’exili (encapçalat per José Giral). Aquesta institució política continuaria activa fins el 1977.

En el cas del govern de la Generalitat de Catalunya, el 1939, la classe política catalana de l’exili es trobava força fragmentada i les polèmiques sobre les causes i les responsabilitats per la desfeta a la guerra entre republicans, nacionalistes, comunistes i anarquistes anaven creant fortes tibantors i rancúnies. A més, un cop va instal·lar-se a París, el 1939, el president de la Generalitat, Lluís Companys, ja no va poder reunir més el seu govern: la Gestapo el detindria el setembre de 1940 i el lliuraria a la policia espanyola per morir afusellat un mes després en el castell de Montjuïc.

La mort del president Companys, executat pel franquisme, va comportar que Josep Irla, el que era president del Parlament català, assumís el càrrec de president de la Generalitat a l’exili, però Irla no va poder actuar públicament fins l’any 1944 per la manca de recursos i la situació bèl·lica.

Josep Irla.jpg

Josep Irla

Davant la inoperància de la Generalitat, el juliol de 1940, a Londres, va formar-se el Consell Nacional de Catalunya, organisme que havia de mantenir contactes amb els aliats en nom del govern de Catalunya. El Consell de Londres, presidit per Pi i Sunyer, també pretenia establir relacions amb totes les comunitats d’exiliats catalans arreu del món. El 1942, el president Irla va desautoritzar aquest Consell i va nomenar un delegat de la Generalitat per estar informat de les seves accions. Això va provocar una confusa i llarga crisi i a les comunitats catalanes d’Amèrica, les quals es van dividir entre els partidaris del Consell de Londres i els partidaris del president Irla.

Així, entre 1939 i 1943, durant els anys de major repressió franquista i del predomini de la iniciativa alemanya a la Segona Guerra Mundial, l’oposició catalana de l’exili es trobava en un dels moments de màxima divisió, dispersió i inoperància política. Les divisions entre els partits a l’exili eren extraordinàries, fins al punt que no existien organitzacions fermes d’oposició al franquisme i entre les que existien van establir-se uns lligams força febles. A més, l’esperança de l’exili a mida que arribava el final de la Segona Guerra Mundial era que es produís una intervenció aliada a Catalunya, però els aliats només acceptaven com a interlocutor vàlid al govern de la República, i en ocasions ni a aquest.

També cal tenir present la formació del Front Nacional de Catalunya (FNC), format per joves nacionalistes procedents d’ERC i d’Estat Català. Fundat a París l’hivern de 1939, el seu principal promotor, Joan Cornudella, volia convertir el FNC en una instància unitària de totes les organitzacions antifranquistes catalanes sense que aquestes haguessin de dissoldre’s com a grup. El FNC va arribar a crear una important xarxa de comunicacions i evasions entre Catalunya i França i va atreure molts joves nacionalistes que mantenien posicions crítiques respecte a l’actuació del govern de la Generalitat durant la guerra.

Entre 1944 i 1947, l’antifranquisme a l’exili va practicar una notòria activitat que es veia esperonada per la victòria aliada en la Segona Guerra Mundial i la derrota del feixisme a Europa, fet que s’interpretava com la instauració de les condicions internacionals necessàries perquè el règim caigués. La possibilitat d’una intervenció aliada a Espanya va fer possible que s’articulessin plataformes unitàries d’oposició. Per exemple, el 1945, va formar-se l’Aliança de Forces Democràtiques de Catalunya, integrada per organitzacions republicanes, al marge dels comunistes. La realitat, però, era que els aliats no tenien cap intenció d’intervenir a Espanya.

A més, aviat sorgirien discrepàncies entre les forces republicanes. Alguns sectors del PSOE i els sectors més reformistes de l’anarcosindicalisme van apropar-se als monàrquics dissidents del franquisme per proposar una àmplia plataforma d’actuació contra el franquisme que hauria de desembocar en un procés constituent. En canvi, partits com ERC, el PSUC, el PCE, l’ala esquerra del PSOE i els sectors àcrates de la CNT insistien en la restauració del règim republicà. Massa fragmentació com per practicar una política unitària. D’aquesta manera, els polítics de l’exili aviat van perdre la seva relació amb l’interior.

tarradellas.jpg

Josep Tarradellas

Paral·lelament, el 1945, finalitzada la Segona Guerra Mundial, Irla va formar un govern integrat per diverses personalitats de prestigi (Pompeu Fabra, Rovira i Virgili, etc.), però aquest gabinet tan sols va sobreviure dos anys i clouria la seva breu trajectòria el 1948 amb la dimissió d’Irla. La Generalitat va esdevenir una institució política fantasma fins el 1954, quan un grup de vint-i-quatre antics diputats del Parlament, reunits a l’ambaixada espanyola a Mèxic, van elegir Josep Tarradellas com a nou president de Catalunya, el qual formaria un nou govern de la Generalitat a l’exili. La presidència de Tarradellas, però, va ser un fet residual que no tindria cap ressonància política real a l’interior del país.

Evolució política del règim franquista: nacionalcatolicisme i primers intents d’obertura (1947-1959)

dimecres, 14/12/2011

L’aïllament internacional del franquisme va trencar-se amb l’esclat de la Guerra Freda ja que els Estats Units van considerar que una Espanya profundament anticomunista podia ser un aliat vàlid. Així, l’Estat nacionalcatòlic va passar a ser reconegut internacionalment i va iniciar els primers intents d’obertura econòmica.

Reconeixement internacional i predomini nacionalcatòlic (1947-1953). La configuració de dos blocs polítics antagònics articulats al voltant dels Estats Units i la URSS i l’esclat de la Guerra Freda van alterar el context internacional de la postguerra mundial de forma significativa. Ara els EUA i els països occidentals estarien més interessats en la recerca d’aliats en la seva lluita contra el comunisme que en perseguir els règims supervivents del feixisme. D’aquesta manera, la conjuntura internacional va permetre al franquisme trobar un punt per aproximar-se al bloc occidental sense necessitat de democratitzar el seu sistema polític.

francisco-franco.jpg

Francisco Franco

Així, si bé les condemnes verbals cap al règim franquista van ser un element constant en els discursos dels dirigents democràtics, l’acceptació internacional del règim va anar produint-se lentament. Un primer exemple va produir-se el 1947, quan els Estats Units van negar-se a la imposició de noves sancions a Espanya i van pressionar l’ONU per no ratificar la seva condemna. Posteriorment, el 1950, una nova resolució va revocar l’acord per a la retirada dels ambaixadors a Espanya.

Condicionat pel context internacional, el 1951, Franco va procedir a una nova remodelació del govern per facilitar l’apropament del franquisme a les potències internacionals i aconseguir algun èxit en política exterior. Amb la configuració del nou gabinet, el franquisme refermava els passos iniciats en la postguerra mundial per donar pas al predomini del nacionalcatolicisme, és a dir, els falangistes passaven a un segon terme per impulsar figures allunyades de la ideologia totalitària. D’aquesta manera, Joaquín Ruiz Jiménez va passar a ocupar el Ministeri d’Educació i Luis Carrero Blanco, conegut com “l’eminència gris del règim”, va ser nomenat subsecretari de la presidència.

Amb el vernís del catolicisme i l’anticomunisme per bandera, el 1953, Franco va aconseguir el reconeixement internacional del règim. El Vaticà va reconèixer l’Espanya franquista gràcies a la signatura del nou Concordat amb la Santa Seu, fet que suposava el restabliment explícit de la confessionalitat de l’Estat i la consolidació de l’estatus de privilegi per a l’església catòlica.

pio xii 2.jpg

Pius XII

Aquell mateix any es signarien els acords de cooperació amb els Estats Units. Aquesta aliança dels EUA amb l’Espanya de Franco incloïa aspectes de caràcter defensiu i econòmic. Així, els dos països van comprometre’s a l’ajuda mútua en cas de conflicte i els nord-americans van poder establir un seguit d’instal·lacions militars en territori espanyol: les bases de Torrejón, Morón, Rota i Saragossa. A canvi, Espanya rebria material bèl·lic per modernitzar les seves forces armades i ajuda econòmica i tècnica, el que va suposar una inversió de 465 milions de dòlars en quatre anys. A més, el reconeixement del franquisme per part dels EUA va suposar un primer pas per a normalitzar les relacions diplomàtiques i comercials d’Espanya amb els països que integraven el bloc occidental que culminarien amb la incorporació de l’Estat a l’ONU el 1955.

1959-eisenhower-franco.jpg

Franco i Eisenhower, el 1959

Els primers intents d’obertura (1953-1959). Arribats a mitjans dels anys cinquanta, si bé l’admissió d’Espanya en el context internacional va suposar un alleujament per a la supervivència del franquisme, la majoria dels problemes interiors que patia el país seguien sense resoldre’s. La situació econòmica d’Espanya en els anys cinquanta encara era força delicada: els nivells de producció augmentaven molt lentament i el nivell de vida era substancialment inferior al dels altres països europeus. El racionament, la fam, les restriccions elèctriques i l’atur en la indústria seguien marcant la vida quotidiana de la població.

Carrero Blanco.jpg

Luis Carrero Blanco

Així, tot i les ajudes rebudes per part del govern dels Estats Units, la crisi interna no va alleugerir-se. Al contrari, és en aquest moment quan s’evidencien els primers símptomes de descontentament com a conseqüència de la carestia de productes bàsics i la fam. Per exemple, entre 1956 i 1958, va produir-se una onada de protestes obreres en algunes ciutats espanyoles, i a la universitat van començar a articular-se els primers moviments d’oposició amb una certa entitat.

Aquesta situació va comportar que en el si del règim augmentés la pressió dels que defensaven la necessitat d’introduir un canvi profund en l’orientació econòmica del país. Aquest sector havia pres consciència de la necessitat de posar punt final a l’autarquia per donar pas a una reorientació que introduís la liberalització econòmica i iniciar l’obertura comercial a l’exterior. De no emprendre una reforma profunda de l’economia, l’Estat s’encaminava cap a la fallida.

La combinació de la crisi econòmica, l’augment de la protesta social i la nova situació internacional del règim van conduir Franco a realitzar una nova remodelació de l’executiu per enfrontar-se al nou context del país. D’aquesta manera, el 1957, a proposta de Carrero Blanco, van entrar al govern una sèrie de ministres com Navarro Rubio i Ullastres, els anomenats tecnòcrates, procedents de l’Opus Dei, i que ocuparien els llocs decisius en la direcció econòmica del país.

Una nova generació de polítics, la majoria dels quals no havien participat directament en la Guerra Civil, serien els protagonistes de la nova etapa que iniciava el franquisme. El crac financer i la introducció dels tecnòcrates en el govern va forçar l’inici de la negociació amb els organismes econòmics internacionals que culminaria amb el Pla d’Estabilització de 1959, el qual, si bé inicialment va ser traumàtic al comportar el tancament d’empreses, un augment de l’atur i la disminució del poder adquisitiu de la població, tot potenciant l’emigració a l’exterior, donaria pas al creixement econòmic dels anys seixanta.