Arxiu de la categoria ‘12. La Guerra Civil’

Guerra i Revolució a l’Espanya republicana

dijous, 31/03/2011

La insurrecció militar de juliol de 1936 va representar un trasbals social, econòmic i polític profund a l’Espanya republicana. La inoperància mostrada pel govern ràpidament va veure’s superada per la ràpida i decisiva resposta de les organitzacions obreres i populars que, tant en el terreny militar com en els camps econòmic, polític i social, van tractar de donar respostes immediates a la situació que es donava arran de l’esclat de la Guerra Civil. Així, al territori que va mantenir-se fidel a la República, la insurrecció militar va provocar l’extensió d’un clima revolucionari.

giral.jpg

José Giral

La revolució social. Per aturar la insurrecció militar, el govern republicà de José Giral, constituït el 19 de juliol, després de lliurar armes a les milícies dels partits i als sindicats, va dissoldre l’exèrcit tradicional i els cossos policials a la vegada que decretava la creació de batallons de voluntaris, en els quals havien d’integrar-se les milícies obreres. En poques setmanes va produir-se una total transformació del sistema polític, social i econòmic, i la forma tradicional de poder era liquidada en molts territoris de la zona republicana.

En conseqüència, en el territori republicà va crear-se una estructura de poder popular que es vertebraria al voltant dels sindicats i els partits d’esquerres que, en aquell moment, constituïen l’única força capaç de defensar la legalitat republicana. Aleshores, recolzades moralment en el fet que havien estat decisives per fer fracassar el cop d’Estat, les forces obreres van sentir-se autoritzades a impulsar canvis socials revolucionaris. L’Estat burgés va col·lapsar-se en els primers dies de la guerra i això va portar a l’aparició d’òrgans revolucionaris de poder paral·lel.

D’aquesta manera, entre l’estiu i la tardor de 1936, el poder de l’Estat va ser substituït per organismes revolucionaris populars que aplegaven en el seu si a les forces que havien integrat el Front Popular. Així, políticament, durant els primers mesos de la guerra va donar-se una situació de dualitat en el poder, caracteritzada per la coexistència dels governs legals i democràtics de la Generalitat i de l’Estat amb les noves formes de poder polític que van sorgir arreu com a conseqüència de la iniciativa obrera i popular. Els nous consells, comitès i juntes van ser els encarregats d’organitzar les columnes de voluntaris per anar al front, l’ordre públic, l’economia i la vida social.

19julio1936carabinerosymilicianosenbarcelona.jpg

Per exemple, al País Valencià va crear-se un Comitè Executiu Popular que des de principis d’agost seria l’única autoritat revolucionària regional. Al País Basc, les Comissaries primer i després les Juntes de Defensa van representar l’únic poder eficaç fins que, el setembre de 1936, amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia, va constituir-se el primer govern basc sota el control majoritari del Partit Nacionalista Basc. I al front d’Aragó, els anarcosindicalistes van constituir un Consell de Defensa regional que exerciria el seu poder a tota la zona aragonesa que es va mantenir sota el control republicà. També van destacar el Consejo Soberano de Asturias i la Junta de Defensa de Madrid.

La repressió. En els primers mesos de la guerra, en paral·lel a la proliferació de poders locals i regionals revolucionaris a la zona republicana, va desencadenar-se un procés de repressió espontània contra tots aquells elements que poguessin tenir qualsevol tipus de relació amb els insurrectes. Així, l’Església, la burgesia, els propietaris de terres i les classes benestants van ser objecte d’una persecució que va escapar del control del govern. Molts dels perseguits van fugir a l’estranger, van amagar-se o van passar a la zona insurrecta.

D’aquesta manera, en mig del clima revolucionari, van produir-se assassinats, execucions, passejades, detencions il·legals a les txeques (presons clandestines per a presos polítics sota el control comunista) i saqueigs i crema d’esglésies i convents, a més de produir-se la requisa de béns i propietats d’institucions i particulars. Com a conseqüència de la repressió incontrolada van produir-se fets especialment greus com, per exemple, l’assassinat de presos polítics de dretes a la presó Model de Barcelona d’agost de 1936, o l’execució de presos polítics a Paracuellos del Jarama (Madrid) de novembre de 1936. També van ser assassinats polítics com Melquiades Álvarez o José Antonio Primo de Rivera, afusellat a la presó d’Alacant.

Les col·lectivitzacions i revolució llibertària. La proliferació de poders locals i regionals de caràcter revolucionari va anar acompanyada, a bona part del territori republicà, d’una profunda transformació econòmica. La revolució va portar endavant la formació de col·lectivitzacions que, tant al camp com a les ciutats industrials, van posar l’economia sota el control de comitès obrers i camperols. I és que la revolució llibertària no només es dirigia contra el cop militar dels nacionals, sinó contra les bases de l’ordre capitalista burgés; es a dir, contra els latifundis, i contra la propietat privada dels mitjans de producció.

cartel cnt.jpg

Van donar-se dos model de col·lectivització. En alguns casos primerencs, els treballadors, organitzats en comitès, van posar-se al capdavant de les empreses perquè a l’hora de tornar a la feina després dels fets de juliol van trobar-se que els empresaris i els industrials havien fugit després de l’esclat de la Guerra Civil, o bé havien estat detinguts o assassinats. En d’altres, els treballadors van fer-se amb el control i la direcció de les empreses i van comunicar els propietaris que des d’aquell moment les explotarien en un règim d’autogestió. Igualment, en el camp, els organismes populars van confiscar terres als grans propietaris.

Una sèrie de decrets, tant del govern central com de la Generalitat de Catalunya, van donar cobertura legal a les confiscacions de les indústries i les terres del camp que havien efectuat els organismes populars. A més, amb l’objectiu de mantenir l’activitat productiva, aixecar una indústria de guerra i atendre les necessitats de subsistència de la població, van decretar-se altres mesures com el control de la banca, la creació d’entitats de crèdit públic, la regulació dels salaris i la municipalització del sòl urbà.

cartel-libertad-fai.jpg

Serien els comunistes del PCE els que van convertir-se en els principals enemics de la revolució dins del propi territori republicà. Els altres partits del Front Popular van adherir-se al PCE per convertir-se en els defensors de la propietat privada i dels interessos de la classe mitjana i la petita burgesia. També alguns líders socialistes com Prieto i Negrín estaven convençuts de que s’havia de configurar un Estat convencional amb un control centralitzat de l’economia i els instruments institucionals per a la mobilització massiva per realitzar un esforç bèl·lic eficaç contra els insurrectes.

La teoria i la pràctica tradicionals de l’anarquisme espanyol resultaven perjudicials per als objectius de Negrín i els seus consellers soviètics. El pensament antiestatalista del moviment llibertari (CNT-FAI i Juventudes Libertarias) va fer que aquestes organitzacions plantegessin els seus objectius revolucionaris en oposició al règim estatal republicà. Això va resultar molt perjudicial per a la coordinació econòmica centralitzada de l’esforç bèl·lic i va portar a una sèrie de cruels lluites internes dins de la zona republicana.

D’aquesta manera, la revolució llibertària iniciada l’estiu de 1936 va fracassar pels obstacles i la resistència que va trobar-se en el propi territori republicà. Abans de que finalitzés la Guerra Civil i Franco acabés de forma sagnant amb els dissidents republicans, la revolució ja havia fracassat des de mitjans de 1937.

El govern de Largo Caballero. El 5 de setembre de 1936, el socialista Largo Caballero va formar a Madrid un govern front-populista que integrava en el seu si a republicans, socialistes i, per primer cop, comunistes. L’objectiu era recuperar un poder estatal fort, unit per un pacte antifeixista, que concentrés els esforços bèl·lics militaritzant les milícies i organitzés l’Exèrcit Popular, controlés les experiències d’autogestió i posés fi al terror revolucionari.

francisco-largo-caballero p.jpg

Francisco Largo Caballero

Dos mesos després, en un fet sense precedents, quatre ministres anarquistes s’incorporarien al govern. Però, tot i aquesta gran aliança entre les forces republicanes, burgeses i obreres, ben aviat esclatarien greus enfrontaments entre les diferents forces polítiques que integraven el govern de Largo Caballero, deixant palesa la disgregació política que va existir entre els republicans durant tota la guerra.

El món davant la Guerra d’Espanya

dimecres, 30/03/2011

L’esclat de la Guerra Civil va provocar un fort impacte en la política mundial dels anys trenta. Així, des del primer moment, la Guerra d’Espanya, nom amb el qual va ser conegut el conflicte a nivell internacional, va tenir un repercussió internacional. Tots els governs del món, tots els grups i els partits polítics, els intel·lectuals europeus i americans, van veure’s obligats a definir la seva posició en relació al conflicte bèl·lic que enfrontava la societat espanyola.

La guerra va ser interpretada com una confrontació entre les forces democràtiques, i en part revolucionàries, enfront dels règims feixistes totalitaris en expansió. Per això, més enllà de les dinàmiques internes espanyoles, es va considerar que Espanya era una mena de “microcosmos” en el qual ja s’estava produint l’enfrontament armat que molts sectors de l’opinió pública mundial temien acabaria esclatant. Els governants, els mitjans de comunicació i els intel·lectuals d’arreu del món s’apassionarien i es dividirien davant l’anàlisi del conflicte. En definitiva, la guerra que dividia els espanyols aviat dividiria també els diferents governs i l’opinió pública mundial.

Igualment, a partir de l’inici de la guerra, ambdós bàndols van cercar suport i ajuda exterior en els diversos governs europeus del període. La República, per una banda, esperava comptar amb la col·laboració dels governs democràtics europeus, especialment de França, que des de maig de 1936 estava governada per un govern de coalició de Front Popular presidit pel socialista Léon Blum. En canvi, els militars insurrectes tenien situades les seves esperances en els països feixistes: la Itàlia de Mussolini i l’Alemanya de Hitler.

Els governs feixistes d’Itàlia i Alemanya van veure en la insurrecció un fre a l’expansió del comunisme i van ser els primers a manifestar públicament les seves simpaties pels rebels, tot enviant-los ajuda militar. També el règim filofeixista de l’Estado Novo portuguès del dictador Oliveira Salazar va manifestar-se com un aliat fidel dels insurrectes, així com el catolicisme tradicional i el papat, els quals acabarien manifestant-se a favor del bàndol franquista.

hitler mussolini.jpg

Benito Mussolini i Adolf Hitler

En canvi, des del punt de vista dels règims democràtics, la intervenció directa dels països europeus en la Guerra Civil espanyola, però, podia ser un greu perill pel feble equilibri existent entre les democràcies i els feixismes totalitaris de l’Europa d’entreguerres. Aquest perill seria decisiu perquè França, el país que es trobava més amenaçat per Alemanya i Itàlia, després de rebre la petició republicana de suport militar i polític, optés per la neutralitat.

A més, Gran Bretanya, defensora d’una política de contenció davant l’Alemanya nazi, va comunicar al govern francès que no donaria suport a la política internacional francesa davant la amenaça de Hitler si intervenia en la Guerra Civil espanyola. Els objectius de la política anglesa de No Intervenció en el conflicte espanyol eren el confinament de la guerra a l’àmbit peninsular com un conflicte intern.

Aquesta darrera pressió britànica va ser decisiva perquè França proposés a la resta de governs europeus una política de no intervenció, política que inicialment acabarien acceptant tots els països, incloent-hi el feixisme italià, el nazisme alemany i els comunistes soviètics. Així, l’agost de 1936, va crear-se el Comitè Europeu de No Intervenció en la Guerra d’Espanya, organisme amb seu a Londres, integrat per 27 països i que seria l’encarregat de vigilar que es complissin els acords.

Stanley_Baldwin.jpg

Stanley Baldwin, primer ministre britànic

En la pràctica, però, la República va ser l’única perjudicada per la neutralitat europea ja que es negava a un Estat sobirà i legítimament democràtic l’ajuda per defensar-se d’una insurrecció contrarevolucionària. A més, tot i l’existència del Comitè de No Intervenció, els governs feixistes d’Itàlia i Alemanya en cap moment van respectar la no intervenció i, immediatament després de la signatura del compromís de neutralitat, van enviar abundant material de guerra i nombrosos soldats per a combatre en el bàndol franquista. França i la URSS, per contra, van decretar l’embargament d’armes a la República. Així, aquest Comitè era una mostra més de la claudicació de les potències democràtiques occidentals davant el feixisme.

Així, durant la guerra, els totalitarismes feixista i nazi van trametre avions, tancs, artilleria, fusells i municions al bàndol franquista. Des d’Alemanya, Hitler va enviar a Espanya la Legió Còndor i va fer servir el conflicte com un banc de proves per a les noves armes que serien utilitzades en la Segona Guerra Mundial. En contrapartida, Alemanya va assegurar-se de que la seva inversió en la Guerra Civil seria retornada a base de matèries primeres estratègiques i una creixent penetració en la indústria de la mineria espanyola.

Zentralbild"Legion Condor" in SpanienFaschistische deutsche Interventionstruppen unterstützen den Francoputsch 1936 - 1939 gegen die demokratische Republik Spanien.UBz.: Auf dem Flugplatz Levida. Beim Einhängen der Bomben.C 0214/07/13 N

La Legió Còndor

INTERVENCIÓ MILITAR ALEMANYA EN LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA
Tropes 17.000
Tancs 120
Peces d’artilleria 600
Avions 597

D’altra banda, el suport italià va consistir en l’enviament d’una gran unitat, el Corpo Truppe Volontarie, i en el subministrament d’armament. Mussolini va ser qui més homes i més materials bèl·lics va enviar a Espanya. L’ajuda militar italiana va facilitar-li a Franco la tasca de forma directa i indirecta, perquè va fer que els nacionalsindicalistes incrementessin la seva ajuda a les tropes franquistes. Mussolini volia assegurar així els seus interessos expansionistes en el Mediterrani i agilitzar la cooperació amb Hitler per enfortir l’Eix Roma-Berlín.

INTERVENCIÓ MILITAR ITALIANA EN LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA
Tropes 72.775
Avions 759

La República, ignorada per les potències democràtiques, va veure’s obligada a enviar els seus inexperts emissaris a comprar armes i productes energètics allà on va poder recorrent al mercat negre. És per això que, en un principi, els republicans van haver de conformar-se amb un material car i antiquat que provenia de traficants d’armes privats.

La URSS no va canviar la seva postura de neutralitat fins a l’octubre de 1936 quan va començar a enviar armament i nombrosos assessors polítics i militars al bàndol republicà, que el govern de Largo Caballero va pagar fent servir les reserves d’or del Banc d’Espanya. D’aquesta manera, la República va veure’s hipotecada políticament a la Unió Soviètica, i l’ambaixador Marcel Rosenberg a Madrid i el cònsol Alexander Orlov a Barcelona jugarien un paper fonamental en el desenvolupament del conflicte. Tanmateix, el volum exacte de l’ajuda soviètica a la República és una incògnita.

JStalin.jpg

Iósif Stalin

INTERVENCIÓ MILITAR SOVIÈTICA EN LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA
Tropes 6.000
Tancs 760
Peces d’artilleria 1.555
Avions 1.087

D’altra banda, entre els sectors obrers i progressistes d’arreu del món va instaurar-se un clam popular de suport a la República. Clam que ben aviat es va materialitzar en la creació de les Brigades Internacionals, un autèntic moviment de solidaritat antifeixista, formades per combatents estrangers europeus (en especial provinents de França) i americans que van arribar-se fins Espanya per lluitar al costat del bàndol republicà. Els brigadistes van ser una de les primeres forces que van enfrontar-se militarment a l’amenaça feixista que patia Europa.

Refugiats italians, alemanys i austríacs van veure la Guerra Civil espanyola com la primera gran oportunitat per defensar-se dels feixismes. Els brigadistes sentien que participaven en un conflicte de caràcter nacional i internacional que es lliurava en territori espanyol i en la seva articulació van tenir-hi un paper important les organitzacions comunistes internacionals, com el Komintern. Tot i el seu valor simbòlic, el seu nombre mai va ser excessiu (60.000 voluntaris) i en cap manera pot comparar-se amb les desenes de milers de soldats italians i alemanys que van combatre a les files franquistes.

BRIGADAS_INTERNACIONALES.jpg

Les Brigades Internacionals

Així doncs, al llarg de tota la Guerra Civil, l’ajuda internacional va ser sensiblement favorable als insurrectes en detriment del govern republicà.

Del fracàs del cop d’Estat a l’esclat de la Guerra Civil

dimarts, 29/03/2011

En el context de crisi política i social dels primers mesos de 1936 van iniciar-se els preparatius d’un cop d’Estat contra la República per part de generals i caps de l’exèrcit organitzats en la Unión Militar Española, una organització clandestina que agrupava els militars reaccionaris. Així, els generals Franco, Goded i Mola van iniciar els preparatius definitius per posar fi al govern sorgit de les eleccions. El lideratge del cop havia de córrer a càrrec del General Sanjurjo, el qual ja havia protagonitzat, el 1932, un primer cop d’Estat contra la República i es trobava exiliat a Portugal.

sanjurjo.jpg

El general José Sanjurjo

Els colpistes comptaven amb l’ajuda econòmica del financer mallorquí Joan March i de la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi, que havien mantingut contactes previs amb els conspiradors i els havien encoratjat a aixecar-se contra el govern. Políticament, totes les forces de la dreta i de l’extrema dreta (en especial els carlins i els falangistes) es mostraven partidàries de donar suport al cop militar.

La matinada del 13 de juliol, com a rèplica a l’assassinat a mans d’escamots falangistes del tinent republicà José Castillo, militar col·laborador amb les milícies d’esquerra, va produir-se l’assassinat del dirigent parlamentari de l’extrema dreta monàrquica José Calvo Sotelo. La mort del polític va accelerar els plans colpistes, que ja tenien un motiu que justifiqués l’aixecament, i el 17 de juliol de 1936 va succeir el que tothom es temia: l’exèrcit va sublevar-se.

A Melilla, el coronel Yagüe, cap de la Legió, va aixecar-se en armes contra la República i la insurrecció, l’Alzamiento Nacional, va estendre’s ràpidament a la resta del protectorat marroquí. El 18 de juliol, el general Franco, un cop assegurat el triomf de la insurrecció a Canàries, va passar al Marroc per posar-se al capdavant de l’exèrcit de l’Àfrica i dirigir-se cap a la Península. Seguidament, entre el 18 i el 19 de juliol, la majoria de les guarnicions militars de la resta d’Espanya van unir-se al cop d’Estat, així com sectors civil de la Falange i els requetès carlins.

franco.jpg

El general Francisco Franco

El govern de la República, presidit per Casares Quiroga, va trigar a reaccionar i en dos dies la insurrecció ja s’havia fet forta a Pamplona, Sevilla, Castella-Lleó i part de l’Aragó. Només amb la formació del govern de José Giral, el dia 19, va accedir-se a l’entrega d’armes a les milícies dels sindicats obrers per enfrontar-se als militars insurrectes. També una part de l’exèrcit i de les forces de seguretat van mantenir-se fidels al govern republicà, fent possible la derrota de la insurrecció a una part significativa de l’Estat.

goded.jpg

El general Manuel Goded

A Catalunya l’aixecament militar havia de ser dirigit pel general Goded, que va desplaçar-s’hi des de Mallorca, però aquest comptava amb un suport civil escàs. Pocs catalans havien optat per la insurrecció i els partits directament implicats tenien poca implantació en el Principat. A més, el principal partit conservador, la Lliga Catalana, no va participar ni va donar suport explícit al complot, tot i que després del 19 de juliol molts dels seus dirigents van sortir de Catalunya per donar suport a la causa del bàndol nacional.

Tot i la manca de suports civils, els militars confiaven que la majoria de l’exèrcit participaria de la insurrecció i que la Guàrdia Civil els seguiria. Així, a Barcelona la insurrecció va esclatar el dia 19, però els rebels van ser aturats gràcies a l’acció de la població, amb partits i sindicats d’esquerres armats per la Generalitat, i per la intervenció de les forces d’ordre públic, que van mantenir-se fidels a la República. El fracàs de la revolta a Barcelona va propiciar que a la resta del Principat els militars sublevats acabessin rendint-se. La victòria va viure’s com un gran triomf popular. El general Goded va ser arrestat i, posteriorment, jutjat i afusellat.

19julio1936carabinerosymilicianosenbarcelona.jpg

Barricada el 19 de Julio 1936.jpg

19 Juliol 1936 Joan Garcia Oliver celebra l'èxit anarquista contra l'aixecament feixista.jpg

La_Vanguardia_22_7_1936.png

En definitiva, la rebel·lió va fracassar a Catalunya, igual que a aquells llocs on les forces obreres i d’esquerres tenien més presència així com a les zones industrials: Madrid, Biscaia, Guipúscoa, Astúries, Santander i València, així com una part d’Andalusia, Extremadura i Castella. Els sublevats van dominar pràcticament tota l’Espanya interior: Castella, Navarra, Àlaba, Galícia, Aragó (Saragossa), part d’Andalusia (Sevilla) i Mallorca. D’aquesta manera van delimitar-se dues zones política, social i militarment ben delimitades: l’anomenada Espanya nacional o franquista i l’Espanya republicana.

Espanya quedava dividida en les fronteres marcades per la geografia electoral de febrer de 1936. El cop havia triomfat a les zones catòliques que majoritàriament havien votat a favor de la CEDA, mentre que, en canvi, als bastions de les esquerres de l’Espanya industrial i als grans latifundis del sud la sublevació va ser derrotada per la reacció espontània de les organitzacions obreres.

guerra_civil_en_julio_1936.png

El bàndol nacional estava dirigit per militars que comptaven amb el suport de les classes altes i dels sectors més conservadors (monàrquics, catòlics, falangistes, carlins i antireformistes). Defensaven la unitat d’Espanya i la seva intenció era imposar una dictadura militar que restablís l’ordre i aturés el risc de l’esclat d’una revolució social. A l’inici de la guerra, les tropes nacionalistes sublevades comptaven amb uns 98.000 soldats, als quals s’han d’afegir els contingents rebels de l’exèrcit africà (uns 45.000 homes) i les milícies carlistes i falangistes. A més, aviat existiria un altre factor que diferenciaria clarament a ambdós exèrcits: l’ajuda de les potències nazi-feixistes al bàndol nacional i la neutralitat de les potències democràtiques que van abandonar a la República.

El bàndol republicà estava integrat per les classes populars obreres i camperoles, les classes mitjanes, la burgesia il·lustrada i la majoria dels intel·lectuals. Defensaven la legitimitat de la democràcia republicana i el conjunt de reformes introduïdes pels governs d’esquerres. És a dir, era una combinació de sectors reformistes i revolucionaris. Mentre el poder al carrer es trobava en mans dels obrers i les organitzacions milicianes, seguia existint un govern republicà burgés que, en teoria, estava legitimat en l’esfera internacional i que mantenia el control sobre les reserves d’or i la major part de la capacitat econòmica del país i del potencial industrial del país. A l’inici de la guerra els republicans comptaven amb uns 112.000 soldats.

S’iniciava així una llarga i cruel guerra que els militars rebels no havien previst, ja que comptaven que la seva victòria després del cop d’Estat seria una “passejada militar”.

Documental: “Guernica, pintura de guerra”

diumenge, 7/11/2010

Fa 70 anys, l’aviació alemanya a les ordres de Franco va bombardejar Guernica, la ciutat sagrada dels bascos. El brutal atac va inspirar Picasso per pintar una obra mestra: el “Guernica”. Des d’aleshores, aquest quadre s’ha convertit en un crit universal contra la barbàrie de la guerra.