Arxiu de la categoria ‘11. La Segona República’

Els fets d’octubre de 1934

dijous, 24/03/2011

El 4 d’octubre de 1934, sota la presidència de Lerroux va formar-se un nou executiu conservador en el qual la CEDA de Gil Robles finalment accedia a les responsabilitats de govern. Però, per amplíssims sectors del país la CEDA i el seu líder representaven la fi de les transformacions socials republicanes, ja modificades des de la victòria electoral de les dretes el 1933. Fins i tot, des de l’esquerra va interpretar-se l’entrada de la CEDA al govern com una deriva del règim cap al feixisme que, a més, amenaçava l’autonomia catalana.

L’endemà mateix de la formació del nou govern, per iniciativa de la UGT i l’ Aliança Obrera (una conjunció d’organitzacions obreres), va esclatar una vaga general per impedir la consolidació del govern radical-cedista. El moviment, però va fracassar com a conseqüència de la manca de coordinació i per la resposta contundent del govern, que va decretar l’Estat de guerra. Tanmateix, els esdeveniments van assolir un relleu especialment greu a Astúries i Catalunya.

La revolució d’Astúries. L’octubre de 1934, la direcció proletària del procés revolucionari a càrrec d’Aliança Obrera va donar a la insurrecció un caràcter de presa del poder polític. Així, els miners asturians van protagonitzar una revolució social, fruit de l’acord previ entre anarquistes, socialistes i comunistes. Columnes de miners armats van ocupar els pobles de la conca, van prendre gran part de les casernes de la Guàrdia Civil i van substituir els ajuntaments per comitès revolucionaris que van assumir el proveïment d’aliments, el funcionament dels transports i el subministrament d’aigua i electricitat.

octubre 1934 asturias.jpg

Els miners, disposats a defensar la revolució van posar setge a la ciutat d’Oviedo i van enfrontar-se amb les forces d’ordre. Per tal de reprimir la revolta, el govern va enviar la Legió, comandada pel general Franco, des del front colonial africà. La resistència dels prop de 30.000 miners asturians va perllongar-se durant deu dies.

Finalment, la contraofensiva del govern republicà va aconseguir la rendició dels insurrectes després de la intervenció de l’exèrcit i una duríssima repressió. Més de 1.000 miners van morir en la revolució asturiana, molts com a conseqüència d’execucions sumaríssimes, van produir-se prop de 2.000 ferits i unes 5.000 persones (sindicalistes i altres “sospitosos”) van ser detingudes. Aquests fets van desfermar una campanya internacional de solidaritat amb les víctimes

revolucion asturias 1934.jpg

Els fets del 6 d’octubre a Catalunya. El descontentament davant del rebuig a la Llei de Contractes de Conreu més la incorporació dels membres de la CEDA al govern de Madrid va provocar que, el 6 d’octubre, en declarar-se la vaga general revolucionària contra el nou govern, Lluís Companys declarés, com ja ho havia fet Francesc Macià, tot i que en unes altres circumstàncies, l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. A més, Companys va instar els dirigents antifeixistes a establir un govern provisional de la República a Catalunya a l’espera del triomf de la vaga general.

L’Estat Català va durar deu hores. El moviment català va quedar aïllat i sense el suport de la CNT, que va rebutjar de participar en la revolta perquè desconfiava de la Generalitat. Igualment, la població va mostrar un escàs suport a la rebel·lió. A més, els partidaris de la proclama revolucionària, a més de presentar-se desorganitzats, no esperaven una resposta ràpida i contundent com la que va viure’s un cop que l’Estat va declarar l’Estat de guerra. L’exèrcit va ocupar ràpidament els punts neuràlgics de Barcelona sota el comandament del general Batet.

la_vanguardia_9_octubre_1934.png

Portada de La Vanguardia del 9 d'octubre de 1934

L’exèrcit va sufocar ràpidament l’aixecament després de disparar unes poques canonades i trobar escasses resistències a les Rambles, on un grup de nacionalistes va enfrontar-se a les tropes. Sense possibilitat de victòria, el govern de la Generalitat i el de l’Ajuntament barceloní van rendir-se. Els caps de la revolta, encapçalats pel president Companys, van ser empresonats al vaixell Uruguay, al mateix temps que la CNT donava per ràdio l’ordre de tornar al treball. Més de 3.500 persones van ser detingudes, entre ells tots els membres del govern de la Generalitat així com tots els diputats, alcaldes i regidors que havien donat suport a la insurrecció i els dirigents més destacats dels partits i els sindicats d’esquerres. Azaña, que es trobava a Barcelona, també va ser empresonat.

companys presó.jpg

Les conseqüències dels fets d’octubre. Les conseqüències van ser dramàtiques, ja que el govern català va ser jutjat i els seus membres condemnats a trenta anys de presó, mentre que l’Estatut era suspès i la Llei de Contractes de Conreu definitivament anul·lada. Així, entre l’abril de 1935 i el febrer de 1936, Catalunya va passar a ser governada per una coalició dels radicals i la CEDA, amb el suport de la Lliga que, malgrat la col·laboració, no va aconseguir reimplantar l’Estatut.

A més, com a conseqüència de la revolució d’octubre, la CEDA va augmentar la seva influència en el govern i va mostrar-se partidària d’aplicar les condemnes amb rigor i de procedir a una reorientació de la política del govern. Es van tornar les propietats als jesuïtes i es va nomenar Gil Robles com a Ministre de la Guerra, a la vegada que Franco, recompensat per la repressió de l’aixecament asturià, es convertia en cap d’Estat Major. Posteriorment, el juliol de 1935, la CEDA va presentar una proposta per a modificar la Constitució on es recollia la revisió del sistema autonòmic, l’abolició del divorci i la impossibilitat de l’expropiació de terres.

La Generalitat republicana

dimecres, 23/03/2011

Evolució de la política catalana. Aprovat l’Estatut d’Autonomia a Madrid es tancava l’etapa de provisionalitat del govern català. Políticament, la Generalitat republicana va estar marcada per l’hegemonia de l’Esquerra Republicana de Catalunya i pel domini del seu líder carismàtic, Francesc Macià, “l’Avi”. Així, les eleccions al Parlament de Catalunya del 20 de novembre de 1932 van suposar una nova victòria d’ERC aconseguint 56 escons dels 85 de la cambra, mentre que la Lliga es consolidava com el primer partit de l’oposició amb 16 diputats. Lluís Companys era escollit com a president del Parlament i Macià ocupava novament la presidència de la Generalitat.

francesc-macia-.jpg

Francesc Macià

No obstant això, l’ambient laïcitzant de la República, la creixent inestabilitat social, l’absentisme polític del moviment obrer liderat per la CNT i l’ambient internacional favorable a la puixança del feixisme van provocar que en les eleccions generals de 1933 les forces dretanes s’imposessin a les urnes, obrint un període de retrocés polític conegut com el Bienni Negre. També a Catalunya les dretes van imposar-se i la Lliga va vèncer ERC. Era el preludi d’un canvi que va veure’s accelerat per la mort de Macià el dia de Nadal de 1933.

La mort del president Macià va portar a l’elecció d’un nou president de la Generalitat per part del Parlament de Catalunya, elecció que va recaure en la figura de Lluís Companys, que es mantindria en el càrrec fins el 1940. Aquest, davant del tomb conservador que s’havia produït arreu de l’Estat després de les eleccions de 1933, va formar un govern de centreesquerra integrat per Esquerra Republicana (la força majoritària al Parlament), el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, la Unió Socialista de Catalunya i Acció Catalana.

Les relacions amb el nou govern conservador de Madrid van ser difícils des del primer moment, ja que l’actitud d’aquest va ser de reticència davant l’autogovern català, frenant els traspassos de competències a la Generalitat. Des d’aquest moment, la Generalitat es trobaria amb dos fronts de conflictes: un govern central antiautonomista i la lluita de classes, que es mostrava en dos fronts: al camp, amb els rabassaires enfrontats als propietaris rurals, i a les zones industrialitzades, amb la CNT anarquista obertament enfrontada als patrons.

companys.jpg

Lluís Companys

L’obra de govern de la Generalitat republicana. Des de l’entrada en vigor de l’Estatut d’Autonomia de 1932, la tasca política a Catalunya va seguir dos eixos molt definits. D’una banda, es va desenvolupar una important labor legislativa en la qual va destacar la creació d’un Estatut interior de Catalunya, on s’organitzava l’autogovern i el desenvolupament de les institucions del Principat, i, d’altra banda, es van començar a fer efectius els traspassos del govern central.

Un primer camp d’actuació del govern de la Generalitat va ser l’econòmic. Van crear-se els serveis d’estadística, l’Institut d’Investigacions econòmiques i les Caixes de Dipòsits. En agricultura va fomentar-se la creació de cooperatives i de centres d’experimentació agrària, i va plantejar-se la qüestió dels arrendaments, especialment dels rabassaires agrupats en la Unió de Rabassaires. Entre d¡altres mesures, la Generalitat va aprovar una reducció del 50% de les rendes que els rabassaires pagaven als propietaris i va iniciar-se la redacció de la Llei de Contractes de Conreu.

Respecte a la política social, la Generalitat va traçar un programa d’acció per organitzar els serveis de sanitat i assistència social (Llei de Bases de 1934). Amb uns recursos escassos va millorar-se la xarxa d’hospitals, l’assistència als malalts, l’atenció psiquiàtrica i van introduir-se les campanyes de prevenció, vacunació i higiene pública.  També es van crear organismes de suport social (Institut Contra l’Atur Forçós, Consell de Treball) així com l’organització dels serveis d’assistència i previsió social.

En el terreny de l’ensenyament, van fundar-se nombroses escoles i centres d’ensenyament secundari i professional, d’entre els quals destaca l’Institut Escola. També van crear-se noves escoles per formar mestres (Normal Mixta) i va dotar-se d’autonomia la Universitat de Barcelona. Les condicions laborals i salarials dels mestres van ser revisades a l’alça, va introduir-se la coeducació i la laïcitat i es van introduir les pautes dels moviment de renovació pedagògica.

En l’àmbit cultural, en el terreny lingüístic va destacar la determinació per aprofundir en el procés de normalització de la llengua gràcies a la publicació del Diccionari de Llengua Catalana de Pompeu Fabra, que va ser una eina determinant a l’hora de fixar i difondre el català normatiu. També va establir-se el bilingüisme a les escoles primàries i el català va avançar en tots els nivells de l’ensenyament. En definitiva, el català va esdevenir una eina de comunicació social de primer nivell i, per exemple, 27 capçaleres de premsa van editar-se en aquest llengua.

Finalment, es va proposar una nova divisió territorial de Catalunya, oposada a les províncies, que va introduir les comarques com reunió d’un conjunt de municipis, però aquesta divisió no va ser aprovada fins a l’agost de 1936 i no va poder portar-se a terme pel desenvolupament de la Guerra Civil.

generalitat-republica-companys.jpg

Govern de la Generalitat presidit per Lluís Companys

La Llei de Contractes de Conreu. El camp català també va estar agitat en aquest període a causa de l’anomenada qüestió rabassaire. Els pagesos, els rabassaires, demanaven una revisió dels contractes de conreu, a la qual causa s’oposaven els propietaris. El moviment va estendre’s amb força pel Penedès, el Bages, el Vallès i el Camp de Tarragona.

En el context polític del Bienni Negre, la promulgació de la Llei de Contractes de Conreu, aprovada pel Parlament català l’abril de 1934, va enrarir encara més el clima polític. Aquesta llei es tractava d’un intent moderat de reforma del camp català que pretenia, en especial, aportar una solució a la situació dels rabassaires que veien garantit per llei l’accés a la propietat de la terra que treballaven mitjançant el pagament als propietaris d’uns preus de traspàs prèviament taxats pel govern. Els propietaris tenien l’oportunitat d’anular el traspàs si es comprometien a conrear directament la terra durant un període de 6 anys.

La reacció dels propietaris va ser immediata i, agrupats al voltant de l’Institut Agrícola de Sant Isidre, van pressionar perquè la Lliga Catalana aliada amb la majoria conservadora a les Corts espanyoles i el govern de Samper presentés un recurs d’inconstitucionalitat, el qual va ser aprovat pel Tribunal de Garanties Constitucionals que va declarar la Generalitat incompetent per legislar en matèria social agrària.

Rabassaires.jpg

Manifestació rabassaire en favor de la Llei de Contractes de Conreu

La sentència minimitzava clarament l’autonomia catalana i va ser mal rebuda per extensos sectors socials. Aleshores, ERC va prendre una mesura de força i va retirar-se del Parlament espanyol sota l’argumentació que la República s’estava desnaturalitzant. L’expresident Azaña va sumar-se a aquests arguments proclamant que “l’únic poder republicà que resta en peu a la Península és el govern català”.

El govern de la Generalitat no va acceptar l’anul·lació de la llei i el 12 de juny va tornar a aprovar, sense tocar ni un punt ni una coma, l’anterior llei en l’escenificació d’un acte de resistència autonòmica. Novament el govern central va anul·lar-la, però va obrir la porta a la negociació. La possibilitat d’un acord al voltant de la Llei de Contractes de Conreu entre la Generalitat i el govern central, encara que suposés suavitzar els seus punts més polèmics, va irritar els propietaris, que van començar a allunyar-se de la Lliga per apropar-se a la CEDA.

Finalment, el 12 de setembre de 1934, la Generalitat va tornar a aprovar la Llei de Contractes de Conreu, però modificada en els seus aspectes executius. Mentre que el govern radical de Samper estava satisfet amb les modificacions introduïdes, la CEDA i altres grups de la dreta reaccionària van oposar-s’hi. L’enfrontament posava en evidència les grans diferències polítiques i socials tant entre les dretes i les esquerres catalanistes, com entre el govern de la Generalitat i el govern central, és a dir entre el centralisme i l’autonomisme.

La República de dretes: el Bienni Negre

dimarts, 22/03/2011

Al llarg de 1933 la República va entrar en crisi. El proletariat, tant l’anarquista (CNT) com el socialista (UGT), va desentendre’s dels objectius republicans i va practicar una estratègia revolucionària; els tradicionalistes i les elits econòmiques, socials i ideològiques (Església, grans propietaris, organitzacions patronals, etc.) s’aglutinaven en la idea d’enderrocar les reformes dels primers governs republicans; i els mateixos republicans dubtaven del camí a seguir.

D’aquesta manera, el president de la República, Alcalá Zamora, va fer dimitir Azaña per la seva complaença amb els socialistes i va encarregar Martínez Barrio la formació d’un govern integrat exclusivament per republicanistes. El projecte, però, va resultar inviable i l’octubre de 1933 les Corts van ser dissoltes i van convocar-se noves eleccions pel 19 de novembre.

Al llarg de 1932 les dretes s’havien reorganitzat després de la desfeta republicana. Així, el centredreta espanyol va reestructurar-se al voltant del Partit Radical d’Alejandro Lerroux, que va atreure grups d’empresaris, comerciants i propietaris agrícoles, que no s’oposaven tant al règim republicà com a la seva tendència esquerranosa. D’altra banda, el 1933, els sectors catòlics i conservadors van mobilitzar-se molt activament contra la política social, religiosa i autonòmica dels governs d’esquerres, donant lloc a la creació d’un nou partit, la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) sota el lideratge de José María Gil Robles.

Les eleccions de 1933 van estar marcades per la fragmentació dels partits d’esquerres en un sistema electoral que primava les coalicions. Si aquest sistema havia beneficiat a l’esquerra el 1931, el 1933 va ser la dreta qui va beneficiar-se del sistema electoral. Així, les dretes arribaven a la convocatòria electoral amb un front electoral unificat en moltes circumscripcions amb un programa encaminat a revisar la legislació laica i socialitzant, amnistiar els revoltats del cop militar d’agost de 1932 i defensar els interessos econòmics tradicionals del país. Per contra, les esquerres, enfrontades pels conflictes socials dels anys anteriors, van presentar-se desunides. A més, la CNT va optar per defensar l’abstenció.

Mujer_votante_1933.jpg

mujer votando II republica.jpg

Les eleccions generals van comptar amb la novetat que les dones van tenir l’oportunitat de votar per primer cop en la història d’Espanya. Tot i això, l’abstenció va ser força elevada (23%). El resultat va ser la victòria dels partits del centredreta, inaugurant dos anys de govern conservador que passarien a la història amb el nom de Bienni Negre encunyat per les esquerres.

Les eleccions generals del 19 de novembre de 1933:

PARTITS PERCENTATGE DE DIPUTATS
Esquerra 20,41% (99 diputats)
Partit Socialista 11,98%
Esquerra Republicana de Catalunya 4,75%
Izquierda Republicana 1,44%
Partit Radical Socialista 0,61%
Federals 0,41%
Partit Comunista 0,20%
Altres 1,02%
Centre i dreta 79,59% (373 diputats)
CEDA 23,34%
Partido Radical 16,52%
Partido Agrario 8,05%
Partits Monàrquics 6,61%
Lliga Catalana 4,95%
Partido Republicano Conservador 3,71%
Partido Liberal Demócrata 1,85%
Falange Española 0,20%
Altres 14,46%

elecciones_1933.jpg

Les eleccions de 1933 a Catalunya:

PARTITS ESCONS
Lliga Catalana 22
Independents de dreta 2
Valencianistes conservadors 1
Comunió Tradicionalista 2
Partit Republicà Radical 1
Esquerra Republicana de Catalunya 17
Unió Socialista de Catalunya 3
Partit Republicà Federal 3
Unió de Rabassaires 1
Acció Catalana Republicana 1
Federació Catalana del PSOE 1

lerroux.jpg

Alejandro Lerroux

Dues forces polítiques van sortir com a vencedores de les eleccions de 1933: el Partit Radical de Lerroux i la CEDA de Gil Robles. Davant dels resultats, el president de la República, Alcalá Zamora, temorós de les pretensions de la CEDA de reformar la Constitució, va confiar la formació del govern als radicals de Lerroux. Aquest, però, comptaria amb el suport parlamentari de la CEDA a canvi de la promesa de la rectificació immediata de les reformes del bienni d’esquerres.

D’aquesta manera, el govern de Lerroux posava en marxa la rectificació de l’anterior obra republicana. La seva primera mesura va ser l’ajornament de la reforma agrària: va fixar-se la devolució de terres a la noblesa, va anul·lar-se la cessió de les propietats mal conreades, va desposseir-se dels drets d’uns 100.000 camperols que s’havien assentat en grans latifundis andalusos i va autoritzar-se la lliure contractació, mesura que va comportar una baixada dels salaris dels camperols.

Igualment, el govern va intentar contrarestar la reforma religiosa mitjançant l’aprovació d’una partida pressupostària de culte i clergat i amb l’inici de negociacions amb la Santa Seu per signar un nou concordat. Igualment va posposar-se el programa que preveia la substitució de les escoles religioses per escoles laiques.

En relació a l’exèrcit, va aprovar-se una amnistia pels revoltats que s’havien sublevat juntament amb Sanjurjo l’agost de 1932 i pels col·laboradors amb la dictadura de Primo de Rivera, el que va la suposar la recuperació de terres per part dels nobles i restitució en el seu lloc dels militars rebels.

gil_robles.jpg

José María Gil Robles

D’altres mesures conservadores del Bienni Negre van ser la reducció del pressupost en educació, la reducció dels salaris, l’acomiadament dels treballadors que haguessin destacat en la defensa de la legislació reformista, la paralització del procés autonòmic basc i l’alentiment dels traspassos a la Generalitat de Catalunya.

El gir conservador i l’obstrucció del procés reformista que s’havia encetat en el primer bienni republicà van comportar una radicalització de les posicions del PSOE i de la UGT. L’ala més esquerrana del socialisme, liderada per Largo Caballero, va proposar deixar de col·laborar amb les forces polítiques burgeses i va propugnar la revolució social, tot apropant-se a les posicions anarquistes. Com a conseqüència, una proliferació de vagues i conflictes van esclatar al país al llarg de 1934.

Davant la mobilització obrera, la CEDA va reclamar a l’executiu radical una acció repressora més contundent en qüestions d’ordre públic i va exigir participar directament en el govern fent servir l’amenaça de retirar el seu suport parlamentari al govern. Lerroux va haver de cedir davant de les pretensions de Gil Robles i, el 5 d’octubre de 1934, va atorgar tres carteres ministerials a la CEDA. L’esquerra va interpretar l’entrada de la CEDA al govern com una deriva del règim cap al feixisme i no trigaria a reaccionar, donant lloc a la revolució d’octubre.

La República assetjada: conflictivitat social i agitació feixista

dilluns, 21/03/2011

La conflictivitat social va ser una constant durant els anys de la Segona República. La lentitud de les reformes, especialment en el cas de la reforma agrària, van provocar el desencís i la impaciència de molts treballadors que es veien amenaçats per l’alt índex d’atur i observaven amb impotència l’actitud de la patronal i dels propietaris agrícoles, contraris a qualsevol negociació.

obrerismo republica.jpgLa generalització de la crisi econòmica, amb un augment important del nombre d’aturats, va afavorir la creació d’un ambient de crispació social, sobretot tenint en compte que els treballadors desocupats no tenien subsidi d’atur ni cap garantia social. Aquesta situació va encoratjar la radicalització d’una part dels partits i dels sindicats d’esquerra i va aguditzar la confrontació social, recuperats després dels anys de dictadura de Primo de Rivera i en condicions per actuar.

Els dos grans sindicats existents, els anarquistes de la CNT i els socialistes de la UGT, no van coincidir en la interpretació de la línea a seguir. Mentre que la UGT es mostrava predisposada a col·laborar amb el govern, alguns sectors de la CNT, la força sindical més poderosa a Catalunya durant els anys de la República, van veure en aquestes tensions l’ocasió idònia per portar a la pràctica el seu projecte revolucionari i fomentar la conflictivitat laboral i la insurrecció pagesa buscant la destrucció de l’ordre burgés.

angel pestaña.jpg

Ángel Pestaña

L’evolució de la CNT reflecteix una mica la pròpia evolució de la Segona República. Inicialment, el sindicat anarcosindicalista va acollir favorablement la instauració de la República, i, fins i tot, la direcció va estar predisposada a abonar l’acció del naixent govern de la Generalitat, tot i que va rebutjar ocupar la Conselleria de Treball que li va oferir el president Macià. Progressivament, però, els elements més radicals, membres de la FAI com Durruti, van assolir el control del sindicat, tot imposant la via revolucionària a la via sindicalista i la lluita dins del règim burgués defensada per homes com Pestaña, Peiró i Arín, fet que va portar a la ruptura dels segons a través de la publicació del Manifest dels Trentistes l’agost de 1931.

Poc després d’haver-se proclamat la República, la població treballadora ja va començar a mostrar la seva impaciència i van esclatar conflictes, com les vagues a Pasajes, Màlaga, Sevilla, Gijón, que van suposar violència i morts. El malestar va anar expandint-se a la vegada que la desconfiança i el recel es generalitzaven, arribant al punt que el 1932 el govern va haver de prohibir les manifestacions de la jornada del Primer de Maig per por a les alteracions de l’ordre públic. Així, les vagues, les insurreccions i les ocupacions de terres van anar augmentant progressivament: 402 vagues el 1930, 734 vagues el 1931 i 1.127 vagues el 1932.

A Catalunya també van produir-se incidents, els més destacats d’aquests el setembre de 1932, quan, en una vaga general convocada per la CNT, va haver d’intervenir la policia ocupant el local del sindicat de la construcció. Van produir-se vuit morts i molts dels treballadors van ser empresonats. El propi president Macià va involucrar-se, tot i que encara no tenia cap poder estatutari, demanant l’alliberament dels treballadors però sense aconseguir-lo.

organizaciones obreras.jpg

francisco-largo-caballero.jpg

Francisco Largo Caballero

Les tensions socials, però, van assolir el seu punt àlgid a partir de 1933, quan als intents revolucionaris de la CNT s’hi van afegir els sectors més radicals del socialisme de la UGT liderats per Largo Caballero, especialment a través de l’organització socialista del camp, la Federación Nacional de Trabajadores de la Tierra, que comptava amb més de 450.000 membres. També el Partit Comunista de José Díaz, fins aquell moment un element residual amb molt poca incidència, va veure com la seva afiliació creixia en aquest període.

El gener de 1933, a la conca minera de l’Alt Llobregat, novament els anarquistes de la CNT van propiciar una sublevació dels obrers. L’aixecament revolucionari va comportar que, al llarg d’una una setmana, es proclamés el comunisme llibertari a poblacions com Sallent, Fígols o Cardona. Les forces d’ordre públic van restablir la situació, aquest cop sense morts, però amb molts deportats cap a Guinea. Quedava de manifest que la CNT havia optat clarament per la via insurreccional per assolir la revolució social enfront de la legalitat democràtica.

La CNT del camp també va mostrar una actitud negativa, impulsant constantment conflictes que no van donar cap treva a la República. Mitjançant ocupacions de finques, assalts als ajuntaments, incendis de cortijos i registres de la propietat, i manifestacions violentes per proclamar el comunisme llibertari en diferents pobles de Còrdova, de Toledo, de Jaén, Salamanca, Badajoz (Castilblanco) i Logroño (Arnedo), entre d’altres, que sempre anaven seguides de la intervenció de la Guàrdia Civil, fet que no feia més que radicalitzar les posicions.

Un aixecament anarquista a Casas Viejas (Cadis) i la repressió duríssima que el va seguir amb la intervenció de la força pública produint ferits i morts van ser alguns dels motius que portarien a la dimissió d’Azaña i del seu govern, desacreditat per les dures mesures policials adoptades per restablir l’ordre públic, donant pas a unes noves eleccions el novembre de 1933 que donarien pas al triomf de les dretes.

Casas_viejas.jpg

casas-viejas-31.jpg

sanjurjo.jpg

El general José Sanjurjo

En aquest context de creixent agitació social, la Renovación Española de José Calvo Sotelo, la Comunión Tradicionalista carlina i, en especial, els grups feixistes de Falange i les Juntas Ofensivas Nacional Sindicalistas, tot i que eren forces clarament minoritàries, van realitzar una intensa activitat d’agitació contra els que ells consideraven els enemics d’Espanya: el marxisme i el perill de la revolució bolxevic. Amb les seves accions van crear un clima de crispació i de temor que va ser aprofitat per la dreta per atacar el govern.

Alguns sectors de l’exèrcit van voler aprofitar el descontentament creixent dels grups més conservadors de la societat per les reformes militar i agrària d’Azaña juntament amb el projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya i la laicització de l’Estat. Així, l’agost de 1932, el general José Sanjurjo va protagonitzar un intent de cop d’Estat amb la pretensió de forçar el gir polític de la República cap a la dreta. El cop, la Sanjurjada, va fracassar estrepitosament i Sanjurjo va ser empresonat. La seva rebel·lió s’havia demostrat prematura perquè els grups socials de la reacció que poguessin haver-li donat suport encara no estaven prou units, però va obrir un perillós camí  per a l’evolució de la Segona República que es concretaria amb la creació de la clandestina Unión Militar Española profundament reaccionària i antireformista.

Alegoria de falange.jpg

La Gran Depressió i els seus efectes sobre l’economia espanyola

divendres, 18/03/2011

La proclamació de la Segona República va coincidir en el temps amb la fase més greu de la Gran Depressió econòmica generalitzada després de la crisi de 1929, fet que va tenir uns efectes molt negatius per a l’estabilitat social. Si bé aquesta crisi no va incidir en l’economia espanyola amb la mateixa força que en d’altres països occidentals perquè l’economia estatal tenia una relació més reduïda amb el mercat internacional, indubtablement els seus efectes es van fer notar impossibilitant el creixement econòmic.

Les conseqüències de la Gran Depressió, a nivell econòmic, per a Espanya van ser una reducció de les exportacions agrícoles, la disminució de les inversions estrangeres i la interrupció de les emigracions i la repatriació d’emigrants provinents d’Europa i Amèrica. Així, la crisi econòmica mundial va agreujar els problemes interns del país: atur agrícola, repartiment desigual de la terra, manca de competitivitat internacional i dèficit de la balança comercial. I a aquestes dificultats cròniques de l’economia espanyola s’hi van afegir els problemes derivats de la política republicana.

El creixement generalitzat dels salaris industrials i agrícoles decretat pel govern progressista del primer Bienni va tenir efectes positius en elevar la renda dels treballadors i permetre incrementar la demanda de béns de consum (tèxtil, alimentació), però no va anar acompanyada d’un creixement paral·lel de la productivitat, fet que va comportar una reducció dels beneficis de les empreses. Aquesta política va provocar el descontentament i la desconfiança dels empresaris industrials i dels propietaris agrícoles que van reduir la inversió privada de forma espectacular.

A nivell pressupostari, el govern va optar per una política de disminució de la despesa pública amb l’objectiu d’alleujar el dèficit heretat dels anys de la dictadura de Primo de Rivera i aconseguir l’equilibri dels pressupostos de l’Estat. Tanmateix, la disminució de la inversió pública va tenir repercussions negatives en sectors com la siderúrgia i la construcció naval que depenien d’aquesta inversió, a la vegada que es va reduir l’oferta de llocs de treball.

A Catalunya, la crisi econòmica va deixar-se sentir especialment en el sector agrari, amb un descens accentuat de les vendes a l’exterior d’oli, ametlles i vi. En canvi, la producció industrial va veure’s menys afectada ja que la seva orientació cap al mercat peninsular li va permetre recuperar-se amb més facilitat de la caiguda de les exportacions. Tot i això, la reducció del consum en els mercats interiors va fer trontollar el teixit industrial català, sobretot en els sectors del tèxtil i la metal·lúrgia, fet que va traduir-se en un augment de l’atur.

A més, i com a resultat de la baixada de les accions a la borsa i la retirada de dipòsits en els bancs, va esclatar una greu crisi financera, de la qual van ser víctimes el Banc de Catalunya i els seus associats, el Banc de Reus i el Banc de Tortosa. La manca d’un sistema financer poderós va privar dels crèdits que haurien calgut per a iniciar la reactivació de l’economia catalana.

La República d’esquerres: el bienni reformista

dijous, 17/03/2011

Amb l’aprovació de la Constitució de 1931, Niceto Alcalá Zamora va passar a ocupar la presidència de la República i Manuel Azaña va convertir-se en cap del govern. S’iniciava una nova etapa, entre desembre de 1931 i setembre de 1933, en la qual les forces republicanes d’esquerra i els socialistes van impulsar un ambiciós programa de reformes, algunes ja iniciades en el període constituent, que tenien com a objectiu modernitzar i democratitzar la societat espanyola. Eren prioritàries les actuacions davant dels problemes agraris, militars, religiosos, nacionals, socials i culturals.

manuel-azana.jpg

Manuel Azaña

La reforma agrària. La reforma de la propietat de la terra va ser el projecte més ambiciós iniciat per la República. Es volia posar fi al predomini del latifundisme existent a bona part del centre i el sud espanyol i a la vegada millorar les condicions de vida dels pagesos més pobres, els jornalers. La reforma era essencial degut al pes que l’agricultura tenia en l’economia espanyola, ocupant gairebé la meitat de la població activa del país.

A través d’uns primers decrets, el socialista Largo Caballero, Ministre de Treball, va disposar que els empresaris agraris havien de donar treball als jornalers del seu terme municipal, així com que la jornada laboral havia de ser de vuit hores, i que s’havien de crear jurats mixtos per arbitrar els salaris i la congelació dels arrendaments. Aquestes mesures van molestar l’Associació Nacional de Propietaris de Finques que va endegar una actitud de boicot sistemàtic caracteritzada per la reducció de les superfícies conreades i l’extensió dels conreus extensius per tal d’utilitzar menys mà d’obra, incrementant així el nombre de camperols a l’atur.

Necesidad reforma Agraria.jpg

Després d’aquestes primeres mesures, el març de 1932 van iniciar-se al Parlament les discussions sobre el Projecte de Reforma Agrària. Igual que va passar amb l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, els debats van eternitzar-se per les discrepàncies polítiques, però el cop frustrat de Sanjurjo va precipitar l’aprovació de la llei el mes de setembre.

Es pretenia expropiar amb la conseqüent indemnització milions d’hectàrees de finques que els seus propietaris, fonamentalment latifundistes i nobles, no conreaven directament, amb l’objectiu de redistribuir-les entre famílies camperoles o col·lectivitats d’agricultors. La llei afectava aquelles províncies on predominava el latifundi (Andalusia, Extremadura, Ciutat Reial, Toledo, Salamanca i Albacete) i no solucionava els problemes dels petits propietaris castellans ni dels minifundistes gallecs. En definitiva, no es tractava d’un canvi radical de la situació en el camp ni d’una col·lectivització de la terra, sinó d’un intent per a modernitzar l’agricultura i de millorar la situació social de la pagesia.

Per a portar a terme la redistribució de les terres va crear-se l’Institut de Reforma Agrària. Però aquest va trobar-se amb múltiples i greus problemes a l’hora d’aplicar la reforma, de manera que cap a finals de 1933 només s’havien expropiat unes 90.000 hectàrees i s’hi havien assentat menys de 10.000 famílies (quan s’havien previst unes 60.000 anuals). D’aquesta manera, la reforma agrària va passar de representar l’esperança en el nou règim a ser una de les grans frustracions.

La reforma militar. El govern republicà estava convençut que l’exèrcit necessitava una profunda transformació ja que presentava problemes d’estructura i d’actitud: un excés de comandaments (195 generals i 17.000 oficials per 105.000 soldats), un material inadequat i antiquat, i uns oficials que aixecaven dubtes al respecte de la seva predisposició a defensar la República. Es pretenia impulsar una reforma que creés un exèrcit professional i democràtic.

Azaña, amb un decret de 1931, va intentar abordar la reforma de l’exèrcit disposant que tots aquells oficials que no signessin la promesa “pel meu honor servir bé i fidelment la República” podien causar baixa, però cobrant el seu sou íntegre. Amb aquest moviment van sortir uns 10.000 oficials, però això no va servir per neutralitzar l’exèrcit. A més, es van suprimir les capitanies generals i l’Acadèmia Militar de Saragossa, dirigida en aquell moment pel general Franco i viver dels sectors militars més propensos al colpisme, va ser clausurada. La reforma, però, va tenir uns resultats limitats i va ser rebuda com una agressió per alguns sectors militars.

Cardenal_Segura.JPG

El cardenal Segura

La reforma religiosa. Un dels primers objectius de la República va ser limitar la influència de l’Església i secularitzar la societat espanyola. Així, l’article 3 de la Constitució deia que “l’Estat espanyol no té religió oficial”. La reforma també va suposar la llibertat de culte, la supressió del pressupost del clergat, l’establiment del matrimoni civil, la legalització del divorci, la secularització dels cementiris i la dissolució de la Companyia de Jesús i la confiscació dels seus béns. A més, el 1933, va aprovar-se la Llei de Congregacions que prohibia a l’Església i a les ordres religioses dedicar-se a l’ensenyament, al comerç i a la indústria.

Aquesta legislació, en una societat com l’espanyola dels anys trenta, d’absoluta majoria catòlica, va convertir-se en la font d’innumerables conflictes. Bona part dels sectors catòlics van veure en la reforma religiosa una agressió a les seves conviccions. A més, la jerarquia eclesiàstica (amb l’excepció de Vidal i Barraquer) no va dubtar a l’hora d’exposar la seva hostilitat a la República i posar els catòlics en contra del nou règim. Per exemple, el Primat d’Espanya, el cardenal Segura, va publicar una violenta pastoral sobre la gravetat del moment en la qual propugnava la unió defensiva dels catòlics per aturar les reformes, motiu per la qual el govern va expulsar-lo del país.

Igualment, a mida que s’avançava en les reformes i l’Església s’oposava al règim, la radicalització anticlerical s’accentuava. Així, el maig de 1931 una reacció popular i anticlerical va provocar l’incendi d’un centenar d’edificis eclesiàstics com a conseqüència dels avalots a Madrid, Sevilla, Còrdova, Màlaga, Sevilla, Alacant, Cadis, Múrcia i València, fet que va reafirmar l’Església i els catòlics en els seus temors. En canvi, al nord peninsular i a Catalunya la calma va ser total.

estatut 1932.jpgLa reforma de l’Estat centralista. En el projecte polític republicà hi entrava la contemplació de la diversitat nacional dins d’Espanya, tal i com s’havia recollit en el Pacte de Sant Sebastià primer i en la Constitució de 1931 després. Això, suposadament, comportava que qualsevol regió que ho sol·licités podia accedir a l’autonomia.

Catalunya va ser el primer territori on va iniciar-se aquest procés amb la creació de la Generalitat i l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de 1932. Ara bé, aquesta va ser l’única nacionalitat que va aconseguir aquest reconeixement abans de l’esclat de la Guerra Civil. Així, l’Estatut basc, ratificat pel poble en plebiscit el novembre de 1933, no va ser aprovat fins a l’octubre de 1936. I l’Estatut gallec, plebiscitat el juliol de 1936, no va ser aprovat fins el febrer de 1938.

La reforma laboral. La millora de les condicions laborals va ser l’objectiu primordial del ministre socialista Francisco Largo Caballero, tot i l’oposició de les organitzacions patronals a qualsevol tipus de reforma del marc de les relacions laborals. Així, es va aprovar la Llei de Contractes de Treball, que regulava la negociació col·lectiva, i la Llei de Jurats Mixtos, que atorgava a aquests jurats un poder d’arbitratge vinculant en cas de conflictes laborals. La legislació laboral va completar-se amb l’establiment de la jornada laboral de quaranta hores setmanals i l’augment dels salaris.

L’obra educativa i cultural. L’acció de la República en el camp de l’educació va ser meritòria, tot promovent una educació liberal i laica i garantint que l’Estat garantís el dret a l’educació per primer cop en la seva història. Es pretenia estendre la cultura a les capes menys afavorides de la població, reduir el 40% d’analfabetisme i posar en marxa un programa modern d’educació que estigués a l’abast de tota la població.

En el camp de l’escolarització van fer-se uns avenços notoris. Així, en els períodes de govern d’Azaña van construir-se més escoles (10.000) que en els trenta anys anteriors. A més, van crear-se places de mestres i aquests van veure millorat el seu salari, va ampliar-se el nombre d’estudiants de secundària, van millorar-se les universitats i va crear-se un institut d’investigacions científiques. En aquest període, el pressupost destinat a educació va incrementar-se fins al 50%.

misiones_pedagogicas.jpg

Una iniciativa singular de difusió cultural va consistir en la creació de les Misiones Pedagógicas, introduïdes l’estiu de 1933, que tenien com a objectiu fer arribar la cultura als nuclis de població més endarrerits mitjançant uns 5.000 grups ambulants de professors, estudiants i intel·lectuals que portaven a aquestes zones biblioteques ambulants, conferències, teatre i cinema.

Forces polítiques i socials de la Segona República

dimecres, 16/03/2011

Es fa molt difícil parlar d’un sistema de partits homogeni i estable en els anys de la Segona República. El sistema electoral majoritari va impulsar la concentració de les forces polítiques afins en funció dels grans temes a solucionar. En qualsevol cas, a continuació presentem una classificació en funció del seu posicionament a la dreta o l’esquerra política.

Flag_of_Spain_1931_1939.png

Les formacions polítiques i sindicals d’esquerres:

Izquierda Republicana: La IR va ser un partit de centreesquerra d’àmbit estatal creat el 1934 a partir de la convergència del partit Acción Republicana de Manuel Azaña, del Partit Republicà Radical Socialista de Marcel·lí Domingo i de l’ORGA de Santiago Casares Quiroga. Tenia una certa implantació entre les classes mitjanes i populars i comptava amb el suport d’una bona part de la intel·lectualitat espanyola. Manuel Azaña va ser president del govern (1931-1933) i, des de 1936, president de la República.

Esquerra Republicana de Catalunya: ERC era un partit nacionalista català constituït el 1931. Integrava sectors nacionalistes radicals com l’Estat Català de Francesc Macià, vells republicans històrics com el grup de L’Opinió, i petites formacions republicanes i nacionalistes. El seu programa va atreure amplis grups de la petita burgesia, de la pagesia i de la classe treballadora. Hegemònic durant tota l’etapa republicana, va aportar els dos presidents que tindria la Generalitat (Macià i Companys), comptava amb una gran militància (70.000 militants el 1933) i proposava un ampli programa de reformes polítiques i socials.

Partido Socialista Obrero Español: El PSOE era un partit marxista fundat el 1879 per Pablo Iglesias. En els anys de la República va formar part dels governs de Manuel Azaña i va agrupar dues tendències internes: un corrent socialdemòcrata, encapçalat per Julián Besteiro i Indalecio Prieto, partidari de col·laborar amb els partits burgesos i consolidar el règim republicà; i un corrent revolucionari, liderat per Francisco Largo Caballero, que considerava la República com un instrument en el camí cap a l’Estat socialista. El PSOE tenia una influència notable entre la classe treballadora.

Unió Socialista de Catalunya: Era defensora d’una socialisme nacionalista i palesava un arrelament i un protagonisme més gran que el PSOE a Catalunya en exercir com un apèndix dels governs d’ERC.

Partido Comunista de España: El PCE era un partit minoritari d’obediència soviètica, nascut el 1921 arran d’una escissió del PSOE. Liderat per José Díaz i Dolores Ibarruri, va començar a tenir força el 1934 i, especialment, a partir de l’esclat de la Guerra Civil.

Partit Socialista Unificat de Catalunya: El PSUC va néixer el 1936 com a partit català de l’esquerra comunista. Era el resultat de la unió de la Unió Socialista de Catalunya, la Federació Catalana del PSOE, el Partit Català Proletari i el Partit Comunista de Catalunya. Partits amb una militància escassa i poca influència política, amb la unificació i l’esclat de la Guerra Civil el PSUC esdevindria, sota la direcció de Joan Comorera, un partit rellevant en els governs de la Generalitat.

Partit Obrer d’Unificació Marxista: El POUM va néixer el 1935 de la unió del Bloc Obrer i Camperol i l’Esquerra Comunista. De tendència trotskista, sota la direcció d’Andreu Nin i Joaquín Maurín, participaria en els governs de la Generalitat fins els Fets de Maig de 1937. La seva incidència política va ser limitada.

Unión General de Trabajadores: Sindicat socialista fundat el 1888, la UGT comptava amb 277.011 afiliats el 1930. El seu secretari general era Francisco Largo Caballero. Va convertir-se en la principal força sindical del nord i el centre d’Espanya. En aquest període va estendre la seva influència al món rural a través de la Federación Nacional de Trabajadores de la Tierra.

Confederación Nacional del Trabajo: La CNT era un sindicat anarquista fundat el 1910. Els seus principals punts d’influència es trobaven a Catalunya, Aragó, Llevant i Andalusia. Dirigit per Àngel Pestaña y Joan Peiró, els anomenats trentistes, defensava una orientació netament sindicalista i de caràcter moderat, alhora que mostraven un cert suport a la República tot i defensar l’apoliticisme.

Federación Anarquista Ibérica: La FAI era l’agrupació radical de l’anarquisme vinculat a la CNT, partidària de la via insurreccional i armada. Fundada el 1927, estava dirigida per Bonaventura Durruti, Francisco Ascaso i Joan García Oliver. El seu activisme violent va posar en serioses dificultats els governs republicans.

Els grups polítics de la dreta:

Partido Radical: Partit republicà de centre. Dirigit per Alejandro Lerroux, es mostraria contrari a les reformes republicanes, tot derivant cap a posicions conservadores. Lerroux arribaria a la presidència del govern durant el Bienni Negre.

Unió Democràtica de Catalunya: Partit catòlic i nacionalista català, liderat per Manuel Carrasco i Formiguera, d’implantació poc nombrosa i repartit desigualment pel territori. La UDC en tot moment va estar al costat de la legalitat republicana.

Derecha Liberal Republicana: Partit republicà de centre-dreta dirigit per Niceto Alcalá Zamora i Miguel Maura, aviat es fracturaria. Eren partidaris d’una República moderada i d’unes transformacions poc radicals.

Partido Agrario: Formació caracteritzada per la seva violenta oposició a la Reforma Agrària i la defensa dels interessos dels grans propietaris agraris. Liderat per Martínez de Velasco.

Confederación Española de Derechas Autónomas: La CEDA va ser una coalició electoral de petits grups dretans, creada el 1933 per José María Gil Robles i no compromesa amb el règim republicà, que tenia com a objectiu defensar els interessos dels grups de petits propietaris agraris i de l’Església. Les seves bases es trobaven en el món rural i entre les classes mitjanes del centre d’Espanya. Les joventuts del partit es presentaran com a antirepublicanes i profeixistes.

Lliga Catalana: La Lliga Regionalista canviaria la seva denominació el 1933, però seguiria sent el partit de la burgesia industrial catalana liberal-pactista i dels grans propietaris agrícoles. Segona força política a Catalunya, sota el lideratge de Francesc Cambó i Joan Ventosa, seria partidària de qüestions com l’Estatut, però es mostraria contrària a la Llei de Contractes de Conreus. No va participar dels governs de la Generalitat.

Partido Nacionalista Vasco: El PNB arribava als anys de la República com una força política conservadora pel que feia a la família, l’educació o les relacions laborals. Posteriorment, l’objectiu d’aconseguir un Estatut d’autonomia pel País Basc acostaria el partit cap a posicions polítiques més centristes sota el lideratge de José María Aguirre.

Renovación Española: Partit liderat per José Calvo Sotelo, defensava obertament la necessitat de liquidar el nou règim republicà per retornar a l’antic sistema monàrquic. Va mostrar-se obert a posicions properes al feixisme.

Comunión Tradicionalista: Partit carlí. Partidaris de la branca carlina dels Borbons (Javier de Borbó), aspiraven a instaurar una monarquia tradicionalista i catòlica.

Juntas Ofensivas Nacional Sindicalistas: Partit autoritari influenciat pel feixisme italià, va ser liderat per Ledesma Ramos i Onésimo Redondo. Acabaria unint-se a Falange.

Falange Española: Grup polític residual creat el 1933 per José Antonio Primo de Rivera. D’ideologia feixista, presentava una ideologia antidemocràtica i una defensa a ultrança del nacionalisme espanyol. Seria la base del partit únic del règim franquista (FET-JONS) després de la seva fusió amb la Comunión Tradicionalista carlina el 1937.

La Generalitat provisional i l’Estatut d’Autonomia de 1932

dimarts, 15/03/2011

De la República Catalana a la Generalitat provisional. L’esclatant victòria de les candidatures republicanes i d’esquerra a les eleccions del 12 d’abril de 1931, triplicant el nombre de regidors aconseguits per la dreta, van portar Lluís Companys, cap de llista d’Esquerra Republicana de Catalunya a la ciutat de Barcelona, i Joan Lluhí i Vallescà a presentar-se a l’Ajuntament per fer-se càrrec. Cap quarts de dues a la Plaça Sant Jaume ja onejava la bandera republicana i els dirigents d’ERC van sortir al balcó de l’ajuntament des d’on Companys va proclamar la República.

Poques hores després, Francesc Macià, el màxim dirigent d’ERC, va proclamar la República Catalana integrada en el si de la Federació de Repúbliques Ibèriques. Macià s’avançava així als esdeveniments que es succeïen a Madrid, potser per poder negociar amb més força, i constituïa, el 15 d’abril, el seu primer govern integrat per totes les formacions polítiques catalanes de caràcter progressista.

macia proclama estat català.jpg

Macia-proclama-Republica-Catalana.jpg

La iniciativa dels dirigents catalans, però, va provocar un conflicte amb el govern provisional de la República perquè, segons la seva interpretació, els acords del Pacte de Sant Sebastià fixaven que la descentralització de l’Estat i la manera d’articular les diferents nacionalitats havien de ser establerts per la futura Constitució. Així, durant uns dies Catalunya va viure independent de l’autoritat del govern espanyol. La reacció del govern provisional de Madrid, però, no va fer-se esperar ja que la instauració d’un projecte federal com el que pretenia Macià no entrava en els seus plans.

macia constitucio generalitat 1931.jpgEl 17 d’abril arribava a Barcelona una comissió del govern integrada per tres ministres (Nicolau d’Olwer, Marcel·lí Domino i Fernando de los Ríos) que serien els encarregats de negociar amb el president. D’aquests contactes van sortir la substitució de la República Catalana per la concessió immediata d’un règim d’autonomia concretat en el govern de la Generalitat i el compromís de l’elaboració d’un Estatut d’Autonomia que seria aprovat pel govern espanyol després de ser referendat pel poble català. El 21 d’abril, per signar aquest acord amb el president Macià, el mateix president de la República, Niceto Alcalá Zamora, va traslladar-se a Barcelona.

El govern de la Generalitat, en mans de republicans i catalanistes d’esquerres, comptava amb una força més moral que real ja que, en espera de les competències que es cedirien en el promès Estatut, només podia actuar amb les atribucions de l’antiga Mancomunitat, ja que s’havien suprimit les antigues diputacions provincials.

L’Estatut de Núria. L’elaboració del projecte d’Estatut que havia de definir el marc institucional de l’autonomia catalana i les competències que assumiria va ser ràpida. Va crear-se, en primer lloc, una comissió, presidida per Jaume Carner, que seria l’encarregada de la seva redacció, la qual va reunir-se a la vall de Núria. A continuació, l’avantprojecte, l’anomenat Estatut de Núria, va ser aprovat per la Diputació provisional (una assemblea de representants dels municipis) i, posteriorment, sense esperar que la Constitució estès enllestida va ser aprovat per referèndum.

Així, el 26 de juliol el text de Núria va ser aprovat per 1.063 municipis catalans (98%); i el 2 d’agost de 1931, el poble català es pronunciava a favor de l’Estatut amb un 75% de participació, i 595.205 vots a favor (99%) per només 3.286 en contra. L’Estatut naixia amb un amplíssim suport a Catalunya, però encara faltava el tràmit més feixuc: la seva aprovació per les Corts espanyoles.

L’articulat de l’Estatut de Núria era ambiciós i defensava “el dret que té Catalunya com a poble a l’autodeterminació” a la vegada que reconeixia Catalunya com un “Estat autònom dintre de la República espanyola”. I és que el text partia de la base que la República tindria un caràcter federal i que la sobirania, en conseqüència, residiria en el poble de Catalunya. A més, l’Estatut de Núria declarava el català com a llengua oficial a Catalunya, acceptava la possibilitat de la federació dels països de parla catalana i establia les atribucions del poder de la República i de la Generalitat a Catalunya.

La Generalitat, d’aprovar-se el text, es dotava de competències exclusives en l’ensenyament, la cultura, la policia, l’ordre públic, la sanitat, les obres públiques, l’agricultura, la regulació del dret civil, l’ordenació territorial, el règim municipal i els tribunals de justícia. Per al finançament autonòmic, la Generalitat disposaria de la gestió dels impostos directes, mentre que els indirectes serien gestionats pel govern central.

rambles 1932 manifestacio estatut.jpg

L’Estatut d’Autonomia de 1932. El debat celebrat a Madrid al voltant de l’Estatut va ser llarg, laboriós i farcit de pressions, com ho prova el fet que, havent estat presentat l’Estatut el 18 d’agost de 1931, les discussions no van iniciar-se fins al mes de maig de 1932 i no van finalitzar fins el 9 de setembre del mateix any, havent-se accelerat l’aprovació a causa dels efectes de l’intent de cop d’Estat protagonitzat pel general Sanjurjo.

L’optimisme inicial respecte del text de Núria aviat va ser apaivagat per l’aprovació d’una Constitució que proclamava l’Estat unitari i que feia inviable la permanència en la redacció final de bona part de l’articulat presentat pel propi Macià a Madrid. Paral·lelament, amplíssims sectors socials a dreta i esquerra van mostrar la seva aversió a la sortida estatutària, que titllaven de separatista, i no van dubtar a mobilitzar la població espanyola a favor de la unitat indissoluble de la pàtria a través de mítings, manifestos i campanyes de boicot al productes catalans.

guerra a l'estatut.jpg

D’aquesta manera, la discussió a les Corts va ser llarga i els temes més polèmics van girar al voltant de la llengua, l’ensenyament, l’ordre públic, la capacitat legislativa i la hisenda. Des de Catalunya s’observava amb força desencís com el projecte avançava amb lentitud i amb contínues modificacions del text original. I només els efectes de l’intent de cop d’Estat protagonitzat pel general Sanjurjo, el 10 d’agost de 1932, sumats a la ferma defensa que Manuel Azaña, cap del govern, va fer de l’autonomia catalana van ser capaços de crear un clima polític favorable a la solució de la qüestió estatutària amb l’objectiu d’ampliar els suports a una República que començava a veure’s amenaçada.

el-part-de-l-estatut.jpg

L’Estatut aprovat a Madrid el 9 de setembre de 1932 (400 dies després d’haver-lo lliurat a les Corts), amb 334 vots favorables i 24 contraris, havia estat retallat per uns diputats que tenien una concepció de l’Estat espanyol i el seu sostre de competències molt allunyat del plebiscitat pels catalans. Tot i això, encara van conservar-se institucions bàsiques com el Parlament i el Consell de govern de la Generalitat.

estatut 1932.jpgAixí, Catalunya ja no era considerada un Estat autònom, sinó una regió autònoma; no es contemplava la ciutadania catalana, sinó l’espanyola; el poder de Catalunya ja no emanava del poble, sinó de les Corts; la llengua catalana ja no era l’única oficial, sinó que compartia aquest caràcter amb el castellà; la Generalitat no assumiria les competències dels centres d’ensenyament existents, sinó que n’havia de crear de nous; i la recaptació de tributs ja no corresponia íntegrament a la Generalitat.

En el repartiment de competències, l’Estat assumia en exclusiva la legislació en defensa, exèrcit, polítiques aranzelàries, tributs, moneda, banca, legislació laboral i relacions amb l’Església. Per la seva banda, corresponia a la Generalitat la legislació del dret civil, el règim administratiu intern de Catalunya, l’ordre públic, obres públiques, l’administració de justícia i les relacions laborals. Els conflictes entre la Generalitat i l’Estat s’haurien de resoldre mitjançant el Tribunal de Garanties Constitucionals.

Tanmateix, l’Estatut d’Autonomia de 1932, acceptat de forma desigual per la població catalana, era una eina útil per iniciar el camí autonòmic ja que tancava el període provisionalitat, reconeixia la Generalitat com a institució de govern de Catalunya i acceptava l’existència d’un Parlament i d’un Tribunal de Cassació com a òrgan suprem d’apel·lació. Ara bé, la seva utilitat dependria de la promptitud amb la qual es rebessin els traspassos i les assignacions pressupostàries corresponents. I aquest procés va ser lent i deficient.

La Constitució de 1931

dilluns, 14/03/2011

Després de la proclamació de la República, el nou govern va establir un Estatut provisional (15 d’abril) i va convocar eleccions a Corts constituents pel 28 de juny, comicis amb un alt índex de participació (70,14%) i en els quals s’imposarien per una àmplia majoria les forces d’esquerra amb 279 diputats sobre 464. Les principals forces polítiques que van imposar-se a les eleccions de juny van ser els socialistes, en representació de gran part de la classe obrera, i els radicals i radical-socialistes, els quals representaven a una àmplia part de la petita i mitjana burgesia rural i urbana del país.

elecciones_1931.jpg

Resultats de les eleccions a Corts constituents de 28 de juny de 1931:

PARTITS PERCENTATGE DE DIPUTATS
Esquerra 55,3% (263 diputats)
Partido Socialista (PSOE) 24,75%
Partido Radical Socialista 12,19%
Esquerra Republicana de Catalunya 6,6%
Acción Republicana 5,57%
ORGA 3,3%
Federals 2,89%
Centre i dreta 44,7% (154 diputats)
Partido Radical 19,21%
Partits Monàrquics 7,44%
Partido Republicano Conservador 5,57%
Partido Agrario 5,37%
Asociación al Servicio de la República 2,89%
Basco-navarresos 2,89%
Partido Liberal Demócrata 0,83%
Lliga Catalana 0,63%
Altres 0,4%

Constituïdes les Corts, el govern va restar en mans de la coalició vencedora, que va ratificar en els seus càrrecs Niceto Alcalá Zamora, com a cap de govern, i la resta de ministres del govern provisional. Les Corts van nomenar immediatament una comissió encarregada d’elaborar un projecte de Constitució, la qual seria aprovada el desembre de 1931 després de llargs, intensos i apassionats debats.

Feierliche Amtseinführung des neuen spanischen Präsidenten Alcala Zamora! Der neue Präsident der spanischen Republik Alcala Zamora, welcher unter großem Gespränge in sein Amt eingeführt wurde. Der Tag der Amtseinführung des Präsidenten wurde zum Feiertag für ganz Spanien erklärt.

Niceto Alcalá Zamora

Les eleccions a Corts constituents de 1931 a Catalunya:

Partit polític Escons
Esquerra Republicana de Catalunya 25
Unió Socialista de Catalunya 4
Partit Republicà Federal 5
Partit Radical Socialista 3
Independents d’esquerra 3
Esquerra Federal 1
Unió de Rabassaires 1
Partit Socialista Obrer Espanyol 1
Partit Republicà Autonomista 1
Acció Catalana Republicana 3
Lliga Regionalista 3
Partit Radical 2
Independents de dreta 2

La Constitució de 1931, molt avançada al seu temps, tenia un fort caràcter democràtic i progressista ja que va basar-se en bona part en l’exemple de la República de Weimar alemanya. Això ja es feia evident en l’article primer del títol preliminar, el qual definia Espanya com “una república de treballadors de totes les classes, que s’organitza en un règim de llibertat i de justícia”.

Portada Republica espanola1.jpgLa nova Constitució establia que tots els poders emanaven del poble i l’organització de l’Estat en una configuració integral (ni centralista ni federal), dins de la qual s’acceptava la possibilitat de constituir governs autònoms en algunes regions.

Els poders van dividir-se seguint el model clàssic. El poder legislatiu residia en les Corts, constituïdes per una sola cambra amb àmplies atribucions. El poder executiu requeia en el govern, format pel consell de ministres i el cap de govern, així com en el president de la República, cap de l’Estat i representant institucional del país escollit per un mandat de 6 anys. I el poder judicial es confiava a uns jutges independents.

La carta magna republicana també incloïa una àmplia declaració de drets i llibertats bàsics, a més de mostrar una gran preocupació per les qüestions socials. Es garantia la igualtat absoluta davant la llei, l’educació, el treball, la no discriminació per raons d’origen, sexe o riquesa i la llibertat d’expressió, reunió i associació. S’establia el dret a vot des dels 23 anys de manera igual, directa i secreta, i per primera vegada es concedia el dret a sufragi a les dones. També es reconeixia la facultat del govern per expropiar béns d’utilitat social i es definia el treball com una obligació social.

Finalment, la Constitució afirmava la laïcitat de l’Estat, ja que cap religió era declarada com oficial, s’establia la separació Església-Estat i la llibertat religiosa, es declaraven els eclesiàstics incapacitats per ensenyar, i es reconeixien el matrimoni civil i el divorci.

Proclama1931 con firmas originales.jpg

La Constitució de 1931, tot i que va ser aprovada per una àmplia majoria dels parlamentaris (368 vots), no va aconseguir el consens de totes les forces polítiques. Així, mentre republicans, socialistes i nacionalistes la votaven favorablement, les dretes van mostrar el seu rebuig per la laïcitat i la descentralització de l’Estat. A més, l’aprovació dels articles religiosos del text constitucional va provocar la dimissió dels polítics catòlics que en aquells moments formaven part del govern.

La proclamació de la Segona República

divendres, 11/03/2011

El 12 d’abril de 1931 van celebrar-se les eleccions municipals a Espanya amb un elevat índex de participació del 67%. Podien votar tots els homes majors de 25 anys i a les grans ciutats la jornada va produir-se amb una transparència electoral infreqüent en l’Espanya restauracionista. Les forces polítiques i l’opinió pública eren conscients que aquests comicis esdevindrien un plebiscit sobre la continuïtat de la monarquia. Així, les eleccions d’abril de 1931 van convertir-se en un referèndum popular sobre el model d’Estat.

Els partits col·ligats en el Pacte de Sant Sebastià (republicans, socialistes i nacionalistes) van imposar-se a les grans ciutats, obtenint la victòria en 41 de les 50 capitals de província, i a la major part dels nuclis industrials, mentre que al món rural eren els monàrquics els que van triomfar ja fos per tradició o per pressions caciquils. Malgrat que el nombre de regidors monàrquics era superior al de republicans en el conjunt del país, els resultats electorals van evidenciar que bona part de l’electorat havia apostat per un canvi de règim.

concejales republicanos en 1931.jpg

elecciones municipales 1931.jpg

En conseqüència, un cop coneguts els resultats, el 14 d’abril, els regidors electes de la localitat guipuscoana d’Eibar van ser els primers a proclamar la República des de la plaça de l’Ajuntament, i al llarg del dia ho van anar fent els regidors de moltes altres ciutats del país (Barcelona, Sevilla, València, Saragossa, Sant Sebastià…), mentre la població sortia al carrer de manera espontània i pacífica a celebrar-ho.

II Republica.jpg

A Catalunya, les eleccions del 12 d’abril també van reflectir el sentit plebiscitari sobre la monarquia. Així, la Lliga Regionalista va presentar-se davant de l’electorat com una opció política continuista i reformadora, mentre que les forces republicanes, la coalició republicano-socialista i la recentment creada Esquerra Republicana de Catalunya de Francesc Macià es presentaven com una opció rupturista amb el règim monàrquic. Els resultats de les eleccions van significar un clar triomf de l’Esquerra Republicana i una inesperada derrota de la, fins aquell moment hegemònica, Lliga Regionalista. L’esclatant victòria a les eleccions del 12 d’abril de 1931 va portar Francesc Macià, el gran vencedor de les eleccions a Catalunya, a proclamar la República Catalana integrada en el si de la República Federal Espanyola.

macia proclama estat català.jpg

Les eleccions del 12 d’abril de 1931 a Catalunya:

Monàrquics Republicans Socialistes Altres
Barcelona 34 4 12
Tarragona 4 17 2 5
Lleida 23 8
Girona 2 17 3 1

Davant la situació, amb la bandera republicana onejant a un gran nombre d’ajuntaments espanyols, i per evitar una confrontació sagnant entre monàrquics i republicans, Alfons XIII, assessorat pels seus consellers el comte de Romanones i el metge Gregorio Marañón, va veure’s obligat a renunciar a la potestat reial i va abandonar el país en direcció cap a l’exili francès. Tot i que inicialment Alfons XIII va mostrar-se contrari a abandonar el tron, els militars (Sanjurjo) van fer-li veure que mantenir la monarquia suposaria anar a desembocar en una guerra civil.

Aquesta era la seva reacció a l’ultimàtum que li havia llançat el Comitè Revolucionari dirigit per Niceto Alcalá Zamora. A Madrid, els representants dels partits signants del Pacte de Sant Sebastià van constituir un govern provisional, que el mateix dia 14 va fer-se càrrec del poder i va proclamar oficialment la Segona República Espanyola. Romanones i Marañon van negociar la transmissió de poders amb Alcalà Zamora que seria el primer ministre del nou govern republicà.

triunfo republica.jpg

D’aquesta manera, el 14 d’abril va ser un dia de celebració generalitzada i que va transcórrer sense actes de violència. Durant les següents setmanes el rei, des de l’exili, va aconsellar als seus seguidors que acceptessin la nova República que havia arribat per la voluntat popular. L’Església també va recomanar que es respectessin les noves institucions i des de l’anarquisme, tot i que no acceptaven una república burgesa, inicialment no van atacar-la. Fins aquell moment tot s’havia fet amb el màxim ordre possible i sense cap vessament de sang.

Proclamacio_II_Republica_abril_1931.jpg

Revolutionstaumel in der neuen Republik Spanien! Republikanische Studenten und Arbeiter durchfahren auf einer mit den Farben der Republik geschmückten Strassenbahn die Hauptstadt Madrid.