Arxiu de la categoria ‘11. La Segona República’

El fets del Sis d’Octubre de 1934

dissabte, 6/10/2012

Les eleccions que se celebraren a les acaballes de 1933 van donar la victòria a la coalició formada pel Partit Republicà Radical, encapçalat per Alejandro Lerroux, i a la dretana i antirepublicana CEDA de José María Gil Robles. S’iniciava l’anomenat Bienni Negre, en el qual els governs conservadors van representar una reacció en contra de l’orientació reformista dels primers anys de la República. En aquest context, la dissociació política entre el govern d’esquerra de la Generalitat i els governs de centredreta de Madrid va anar en augment, tot dificultant les relacions entre ambdós poders i el normal exercici de l’autonomia en un període marcat per la crisi econòmica i les creixents tensions socials.

L’aprovació pel Parlament català, l’abril del 1934, d’una moderada Llei de Contractes de Conreu que respectava el dret dels propietaris, però millorava la situació econòmica i social dels rabassaires catalans, va suscitar la immediata oposició dels parlamentaris de la Lliga Catalana i dels grans propietaris. En realitat, la llei. els quals, amb l’ajut indispensable del govern de Samper, van aconseguir l’anul·lació de la llei per anticonstitucional a causa de la manca de competències de la Generalitat. Aquesta agressió a la integritat de l’Estatut obria una greu crisi política entre Madrid i Barcelona.

president_companys.jpg

Lluís Companys

Aquest conflicte va provocar una considerable exacerbació nacionalista, la qual va afavorir les activitats paramilitars i les propagandes separatistes de les Joventuts d’Estat Català, dirigides per Josep Dencàs. De la mateixa manera, la destrucció de l’obra reformista del primer bienni republicà va impulsar també les forces obreres (amb l’excepció de la CNT) a constituir l’Aliança Obrera.

Malgrat que les negociacions entre la Generalitat i el govern de Madrid per reconduir la situació semblaven anar per bon camí, la caiguda del govern de Samper, el 2 d’octubre, i la formació d’un govern encapçalat per Lerroux amb la presència de ministres de la CEDA, organització considerada no republicana, van precipitar els esdeveniments. Les esquerres van veure en aquest moviment polític una clara involució conservadora del règim republicà,  una possible deriva del règim cap al feixisme que, a més, amenaçava l’autonomia catalana. Convocada la vaga general revolucionària per la Aliança Obrera, a Astúries esclatava la revolució proletària i a Barcelona s’imposava la vaga general malgrat la inhibició cenetista.

lerroux.jpg

Alejandro Lerroux

La tarda del 6 d’octubre, Joan Lluhí i Vallescà, conseller de Justícia de la Generalitat, va visitar Manuel Azaña, el qual es trobava a Barcelona perquè havia assistit a l’enterrament de l’exministre Jaume Carner. En la reunió, Lluhí va exposar a Azaña els plans del president Companys davant la involució republicana: la Generalitat proclamaria l’Estat Català perquè la pressió nacionalista i obrerista era insuportable. Tanmateix, Azaña va negar el seu suport a la proclama perquè, en el context de 1934, aquesta només podia entendre’s com un acte separatista a la resta d’Espanya i que, fins i tot triomfant, situaria Catalunya en una situació molt perillosa.

Malgrat tot, el 6 d’octubre, a les vuit del vespre, el president Companys proclamava l’Estat Català de la República Federal Espanyola, com ja ho havia fet Francesc Macià tot i que en unes altres circumstàncies, realitzant així una mena de pronunciament civil pacífic, estrictament republicà, que pretenia aturar la trajectòria reaccionària del règim i tornar-lo a l’orientació esquerrana del 1931. És a dir, no es tractava d’una revolta independentista, sinó d’una revolta republicana solidària amb la resta d’Espanya i que oferia Barcelona com a seu d’un govern republicà alternatiu al reaccionari de Madrid. Després d’una desfilada de manifestants per la Plaça Sant Jaume, els carrers van restar deserts.

gil_robles.jpg

José María Gil Robles

L’Aliança Obrera i Estat Català, cadascun per la seva banda, perseguien objectius diferents, la revolució social els uns i el cop d’estat separatista els altres, però, mancats de mitjans per actuar pel seu compte, no van poder arrabassar la iniciativa al govern de la Generalitat, el qual va encapçalar la rebel·lió. El moviment català, però, va quedar aïllat i sense el suport de la CNT, que va rebutjar de participar en la revolta perquè desconfiava de la Generalitat. Igualment, la població va mostrar un escàs suport a la rebel·lió.

El general Domènec Batet, cap de la Divisió militar de Catalunya, va ser comminat a posar-se a les ordres del govern català, però va respondre a la rebel·lió proclamant l’estat de guerra i enviant tropes a dominar la rebel·lió. L’exèrcit va ocupar ràpidament els punts neuràlgics de Barcelona i una bateria de muntanya i una companyia de metralladores van arribar sense gaires dificultats fins a l’entrada de la Plaça Sant Jaume, on van iniciar l’enfrontament amb el petit cos de Mossos d’Esquadra dirigits pel comandant Enric Pérez Farràs. La situació era desesperada per a Companys i el seu govern.

En paral·lel, des del local del CADCI, a la Rambla de Santa Mònica, es produïen enfrontaments entre l’exèrcit i unes improvisades milícies nacionalistes, uns combats en els quals van morir els dirigents del Partit Català Proletari, Jaume Compte i Manuel González Alba. Els combatents no van rebre cap mena de suport i van acabar fugint per la porta de darrere del local. Així, l’exèrcit va sufocar ràpidament l’aixecament després de disparar unes poques canonades i trobar escasses resistències en la ciutat de Barcelona.

la_vanguardia_9_octubre_1934.png

Fora de Barcelona, a les comarques també van viure’s petits episodis de revolta (Lleida, Granollers, Girona, Sabadell, Palafrugell, Sant Vicenç de Castellet, Navàs, el Morell, Vilafranca del Penedès, etc.) controlats per l’Aliança Obrera i que van derivar en alguns episodis de violència anticlerical, amb incendis i saqueigs d’esglésies, i d’atacs a personatges i entitats de tendència política conservadora, però aquests incidents van ser sufocats molt aviat per l’exèrcit.

L’Estat Català només va durar deu hores. Sense possibilitat de victòria, el govern de la Generalitat i el de l’Ajuntament barceloní van rendir-se la matinada del dia 7. Els caps de la revolta, encapçalats pel president Companys, van ser empresonats al vaixell Uruguay, al mateix temps que la CNT donava per ràdio l’ordre de tornar al treball. Més de 3.500 persones van ser detingudes, entre ells tots els membres del govern de la Generalitat, amb l’excepció de Josep Dencàs que va fugir a França, així com tots els diputats, alcaldes i regidors que havien donat suport a la insurrecció i els dirigents més destacats dels partits i els sindicats d’esquerres. Manuel Azaña també va ser empresonat.

companys presó.jpg

Les conseqüències dels fets del Sis d’Octubre van ser dramàtiques, ja que el govern català va ser jutjat i els seus membres condemnats a trenta anys de presó, mentre que l’Estatut era suspès i la Llei de Contractes de Conreu definitivament anul·lada. Així, entre l’abril de 1935 i el febrer de 1936, Catalunya va passar a ser governada per una coalició dels radicals i la CEDA, amb el suport de la Lliga que, malgrat la col·laboració, no va aconseguir reimplantar l’Estatut.

A més, com a conseqüència de la revolució d’octubre, la CEDA va augmentar la seva influència en el govern i va mostrar-se partidària d’aplicar les condemnes amb rigor i de procedir a una reorientació de la política del govern. Es van tornar les propietats als jesuïtes i es va nomenar Gil Robles com a Ministre de la Guerra, a la vegada que el general Franco, recompensat per la repressió de l’aixecament asturià, es convertia en cap d’Estat Major. Posteriorment, el juliol de 1935, la CEDA va presentar una proposta per a modificar la Constitució on es recollia la revisió del sistema autonòmic, l’abolició del divorci i la impossibilitat de l’expropiació de terres.

Barcelona, 14 d’abril de 1931

dissabte, 14/04/2012

Les eleccions municipals del 12 abril de 1931 van convertir-se en un autèntic plebiscit per a la monarquia d’Alfons XIII. Després de la caiguda de la dictadura del general Primo de Rivera, el fracàs del govern del general Berenguer, el fallint intent de recuperar el sistema de la Restauració sota la presidència de l’almirall Aznar i el clima social marcat pel creixement de l’oposició republicana i obrerista, la convocatòria electoral suposava un punt d’inflexió. Havia arribat el moment de triar: monarquia o república.

A Catalunya, les eleccions del 12 d’abril van reflectir aquest sentit plebiscitari. Mentre que la Lliga Regionalista es presentava com una opció política continuista i reformadora del sistema, les forces republicanes i d’esquerres, encapçalades per la recentment creada Esquerra Republicana de Catalunya en coalició amb la Unió Socialista de Catalunya, propugnaven el trencament definitiu amb el règim monàrquic. I el resultat de les eleccions va ser prou significatiu: ERC va ser la clara triomfadora, mentre que la Lliga, fins aleshores la força hegemònica del catalanisme, va ser clarament derrotada. A Barcelona, l’esquerra havia triplicat el nombre de regidors aconseguits per la dreta. I a la resta de l’Estat el resultat era similar. La victòria de les forces republicanes a les grans ciutats deixava Alfons XIII en un carreró sense sortida.

A Barcelona, en confirmar-se la victòria republicana, a dos quarts de dues del migdia del 14 d’abril, Lluís Companys, cap de llista d’Esquerra Republicana de Catalunya a la ciutat de Barcelona, i Joan Lluhí i Vallescà a presentar-se a l’Ajuntament per fer-se càrrec. Companys, acompanyat d’alguns dirigents d’ERC, va precipitar el canvi de poders en proclamar la República des del balcó de l’Ajuntament i desplegar la bandera tricolor. Era un gest d’audàcia que el posava al capdavant del canvi de règim.

macia proclama estat català.jpg

Macia-proclama-Republica-Catalana.jpg

Tres quarts d’hora després Francesc Macià, el màxim dirigent d’ERC, arribava a la Plaça de Sant Jaume. Aleshores l’avi va sortir al balcó de la Diputació de Barcelona, el vell palau de la Diputació del General, per proclamar la República Catalana integrada en el si de la Federació de Repúbliques Ibèriques:

Catalans:

Interpretant els sentiments i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrat en la Federació Ibèrica.

D’acord amb el President de la República federal espanyola, senyor Niceto Alcalá Zamora, amb el que hem ratificat els acords presos en el Pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.

En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida.

Preguem que cada català, així com tot altre ciutadà resident a Catalunya, es faci càrrec de l’enorme responsabilitat que en aquests moments pesa sobre tots nosaltres.

Tot aquell, doncs, que pertorbi l’ordre de la naixent República Catalana serà considerat com un agent provocador i un traïdor a la Pàtria.

Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l’ajut de tots, anem a establir. Ens recolzem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i que, morint i tot si calgués, no podem perdre.

En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d’Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i l’emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.

Per Catalunya, pels altres pobles germans d’Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.

Barcelona, 14 d’abril de 1931.

El President,

Francesc Macià



A continuació, Macià va iniciar les negociacions per formar el nou govern de la República Catalana, un govern que estaria integrat per totes les formacions polítiques catalanes de caràcter progressista. A la tarda Jaume Aiguader va ser nomenat alcalde de Barcelona, Lluís Companys va passar a ser designat governador civil i el general López Ochoa va ocupar el càrrec de capità general. I mentre les decisions polítiques es succeïen a una velocitat de vertigen, les masses ocupaven els carrers de la capital catalana de forma festiva sota el crit de “Visca Macià! Mori Cambó!”. A darrera hora de la tarda, a Madrid, el rei marxava camí de l’exili i es proclamava oficialment la República.

Documentals sobre Lluís Companys

diumenge, 16/10/2011

Tanquem aquest cicle d’entrades en commemoració de l’aniversari de l’assassinat del president Lluís Companys, el 15 d’octubre de 1940, amb una sèrie de documentals que ens permetran apropar-nos més a la figura del president màrtir, el primer dirigent escollit democràticament que va ser assassinat per un règim feixista.

Biografia de Lluís Companys:


Tertúlia al voltant dels documents inèdits sobre la detenció de Companys:


Finalment, i com a homenatge al recentment desaparegut Víctor Torres (1915-2011), històric militant i dirigent d’Esquerra Republicana de Catalunya i secretari general de la Presidència de la Generalitat a l’exili, recuperem unes declaracions sobre la figura de Lluís Companys realitzades a TV3 amb motiu del setantè aniversari de la seva execució.


Esquerra Republicana de Catalunya: la fundació

dimarts, 2/08/2011

El 19 de març de 1931, sota l’impuls de Francesc Macià i Lluís Companys, en el marc de la Conferència d’Esquerres Catalanes i com a conseqüència de la unió de tres organitzacions: l’Estat Català, el Partit Republicà Català i el grup de L’Opinió, així com també de moltes agrupacions locals i comarcals, naixia el partit que estaria cridat a exercir l’hegemonia política a la Catalunya de la Segona República: l’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). El nou partit esdevindria hegemònic a Catalunya ja que va saber integrar les idees de catalanisme, federalisme, republicanisme i confiança en les llibertats democràtiques coexistents en la societat catalana.

fundacio_ERC.gifLa fusió va tenir el seu origen en el Comitè d’Enllaç dels Partits Republicans (1930) i en el Manifest d’Intel·ligència Republicana (maig del 1930). Amb aquests antecedents, la Conferència d’Esquerres va inciar-se el 17 de març a l’Ateneu Republicà de Gràcia, al carrer Verdi. Allà van trobar-se representats uns 16.000 afiliats que cercaven la creació d’un partit republicà i catalanista capaç d’esdevenir una força política dirigent per al país. És a dir, una organització que fos capaç d’apropar les dues grans reivindicacions polítiques del moment: la República i l’autonomia de Catalunya. La nova ERC que naixeria dos dies després en el Foment Republicà de Sants, al carrer Cros de Barcelona, havia d’assumir les reivindicacions històriques del catalanisme, tot esdevenint un partit obert, pletòric d’universalisme i socialment avançat, encara que no podia acceptar en el seu si el concepte rígid de la lluita de classes marxista.

Les vuit ponències presentades al Congrés distingien dos blocs de problemes a afrontar. D’una banda, qüestions democràtiques bàsiques com la llibertat d’expressió i de consciència, el dret d’associació, la igualtat dels ciutadans davant la llei, el reconeixement de la voluntat popular com a única font de poder i la República com a forma d’Estat. A més, el seu programa social defensava la llibertat sindical, el dret de vaga, les prestacions socials avançades, la jornada laboral màxima de vuit hores, la defensa d’un salari mínim, les escoles del treball, les vacances pagades i la jubilació obrera. Tot i això, l’absència del terme “socialista” del nom de la formació i la negativa a constituir-se com un partit de classe va comportar que els delegats de la Unió Socialista de Catalunya (USC) optessin perquè aquest partit no s’hi integrés.

100408_1207824812_81_169907.jpgD’altra banda, les ponències van recollir el drets fonamentals de Catalunya com a nació: després de reivindicar la necessitat de la federació dels pobles ibèrics, els ponents van definir “l’estructura i règim de la vida administrativa, econòmica, social i política catalana amb les facultats que segueixen: manteniment i garantia de la llibertat i de l’ordre […], l’organització de les milícies catalanes sense ingerència del poder federal, excepte en cas de guerra contra l’estranger; legislació social, civil i penal, exceptuant els casos de delictes anomenats federals […], impost i cobrament de tributs de tota mena; l’organització de l’ensenyament en tots els seus graus; la participació en els poders federals”. Aquestes demandes majoritàriament, però, només podien aconseguir-se en el marc d’una República no unitària.

Les conclusions dels delegats comarcals en el Congrés van ser ratificades per unanimitat, donant lloc a la creació d’un partit amb disciplina i doctrina úniques. La nova ERC va ser organitzada en seccions i federacions (un mínim de cinc, una per a cada província més la de la ciutat de Barcelona). Així, els òrgans de govern eren el Congrés Nacional i el Comitè Executiu Central, format per tants membres com federacions, més el secretari general. Inicialment l’executiu va estar format per Francesc Macià i Jaume Aiguader (Estat Català), Joan Lluhí i Vallescà (L’Opinió), Lluís Companys i Marcel·lí Domingo (Partit Republicà Català), el qual se separaria del partit pel gener del 1932; uns altres membres destacats van ser Pere Comas, Joan Casanovas (Barcelona), Ricard Palacín (Lleida), Ignasi Iglésies (Tarragona) i Miquel Santaló (Girona), entre d’altres. La secretaria general va recaure en mans de Joan Lluís i Font, que la cediria l’abril de 1931 a Josep Tarradellas. La revista L’Opinió va esdevenir l’òrgan de premsa del partit.

La primera decisió del Comitè Executiu va ser l’elaboració de la tàctica a seguir pel partit en referència a les imminents eleccions municipals, és a dir, optar per l’abstenció, la participació en solitari o la coalició amb el Partit Catalanista Republicà (PCR). Finalment, l’executiva d’ERC va optar per participar a Barcelona en coalició amb la USC, decisió forçada per Lluhí i Companys (Macià era partidari de l’abstenció). En paral·lel, arreu de Catalunya es pactaven coalicions amb d’altres formacions republicanes i catalanistes, esdevenint la més comuna l’aliança entre ERC, USC i PCR.

100408_1207824875_64_172187.jpgArribats a aquest punt, la resta de les formacions polítiques catalanes consideraven que ERC era poc més que un muntatge electoral sense una ideologia perfilada i destinant a desaparèixer després de la previsible clatellada que rebria en les eleccions. Tot i això, les eleccions municipals del 12 d’abril també van reflectir el sentit plebiscitari sobre la monarquia. Així, la Lliga Regionalista va presentar-se davant de l’electorat com una opció política continuista i reformadora, mentre que les forces republicanes, la coalició republicano-socialista i la recentment creada ERC es presentaven com una opció rupturista amb el règim monàrquic.

D’aquesta manera, les coalicions republicanes van imposar-se a Catalunya, significant un clar triomf de l’Esquerra Republicana i una inesperada derrota de la, fins aquell moment hegemònica, Lliga Regionalista. A la ciutat de Barcelona ERC va obtenir 43.000 vots i 25 regidors dels 50 que composaven l’Ajuntament. Ja fos pel carisma de la figura de Macià, pel desig de l’electorat d’un canvi cap al republicà, pel fet que ERC encarnés la nova política de masses o pel populisme obrerista, els resultats de les eleccions van resultar esclatants per ERC.

La crisi de la República i les causes de la Guerra Civil segons Manuel Azaña

dimecres, 20/07/2011

El 1939, poc després d’iniciar el camí cap a l’exili francès del qual mai retornaria, Manuel Azaña, el ja dimitit president de la Segona República, va escriure un llarg article (que no va arribar a publicar-se en el seu moment) en el qual, tot dirigint-se a la opinió pública internacional, apuntava quines, segons la seva opinió, havien estat les causes que havien conduit a l’esclat de la Guerra Civil espanyola, a més de fer un anàlisi en profunditat dels anys de govern republicà i els entrebancs que aquest va trobar en el seu intent de modernitzar el país:

manuel-azana.jpg

Manuel Azaña

Las causas de la guerra y de la revolución que han asolado a España durante treinta y dos meses son de dos órdenes: de política interior española y de política internacional. Ambas series se sostienen mutuamente, de suerte que faltando una, la otra no habría sido bastante para desencadenar tanta calamidad. Sin el hecho interno español del alzamiento de julio de 1936, la acción de las potencias totalitarias, que ha convertido el conflicto de España en un problema internacional, no habría tenido ocasión de producirse, ni materia donde clavar la garra. Sin el auxilio previamente concertado de aquellas potencias, la rebelión y la guerra civil subsiguiente no se habrían producido. Es lógico comenzar por la situación política de España este rápido examen, que no se dirige a atacar a nadie ni a defender nada, sino a proveer de elementos de juicio al público extranjero, aturdido por la propaganda.

Desde julio del 36, la propaganda, arma de guerra equivalente a los gases tóxicos, hizo saber al mundo que el alzamiento militar tenía por objetivo: reprimir la anarquía, salir al paso a una inminente revolución comunista y librar a España del dominio de Moscú, defender la civilización cristiana en el occidente de Europa, restaurar la religión perseguida, consolidar la unidad nacional. A estos temas no tardaron en agregarse otros dos: realizar en España una revolución nacional-sindicalista, crear un nuevo imperio español. ¿Cuáles eran, desde el punto de vista de la evolución política de mi país y confrontados con la obra de la República, el origen y el valor de estos temas?

Sería erróneo representarse el movimiento de julio del 36 como una resolución desesperada que una parte del país adoptó ante un riesgo inminente. Los complots contra la República son casi coetáneos a la instauración del régimen. El más notable salió a la luz el 10 de agosto de 1932, con la sublevación de la guarnición de Sevilla y parte de la de Madrid. Detrás estaban, aunque en la sombra, las mismas fuerzas políticas y sociales que han preparado y sostenido el movimiento de julio del 36. Pero en aquella fecha no se había puesto en circulación el slogan del peligro comunista.

La instalación de la República, nacida pacíficamente de unas elecciones municipales, en abril de 1931, sorprendió, no solamente a la corona y los valedores del régimen monárquico, sino a un buen número de republicanos. Los asaltos a viva fuerza contra el nuevo régimen no empezaron antes porque sus enemigos necesitaron algún tiempo para reponerse del estupor y organizarse. El régimen monárquico se hundió por sus propias faltas, más que por el empuje de sus enemigos. La más grave de todas fue la de unir su suerte a la dictadura militar del general Primo de Rivera, instaurada en 1923 con la aprobación del rey. Siete años de opresión despertaron el sentimiento político de los españoles. En abril del 31, la inmensa mayoría era antimonárquica. La explosión del sufragio universal en esa fecha, más que un voto totalmente republicano, era un voto contra el rey y los dictadores. Pero la República era la consecuencia necesaria.

El nuevo régimen se instauró sin causar víctimas ni daños. Una alegría desbordante inundó todo el país. La República venía realmente a dar forma a las aspiraciones que desde los comienzos del siglo trabajaban el espíritu público, a satisfacer las exigencias más urgentes del pueblo. Pero el pueblo, excesivamente contento de su triunfo, no veía las dificultades del camino. En realidad, eran inmensas.

Las dificultades provenían del fondo mismo de la estructura social española y de su historia política en el último siglo. La sociedad española ofrecía los contrastes más violentos. En ciertos núcleos urbanos, un nivel de vida alto, adaptado a todos los usos de la civilización contemporánea, y a los pocos quilómetros, aldeas que parecen detenidas en el siglo XV. Casi a la vista de los palacios de Madrid, los albergues miserables de la montaña. Una corriente vigorosa de libertad intelectual, que en materia de religión se convertía en indiferencia y agnosticismo, junto a demostraciones públicas de fanatismo y superstición, muy distantes del puro sentimiento religioso. Provincias del noroeste donde la tierra está desmenuzada en pedacitos que no bastan a mantener al cultivador; provincias del sur y del oeste, donde el propietario de 14.000 hectáreas detenta en una sola mano todo el territorio de un pueblo. En las grandes ciudades y en las cuencas fabriles, un proletariado industrial bien encuadrado y defendido por los sindicatos; en Andalucía y Extremadura, un proletariado rural que no había saciado el hambre, propicio al anarquismo. La clase media no había realizado a fondo, durante el siglo XIX, la revolución liberal. Expropió las tierras de la Iglesia, fundó el régimen parlamentario. El atraso de la instrucción popular, y su consecuencia, la indiferencia por los asuntos públicos, dejaban sin base sólida al sistema. La industria, la banca, y, en general, la riqueza mobiliaria, resultante del espíritu de empresa, se desarrollaron poco. España siguió siendo un país rural, gobernado por unos cientos de familias. Aunque la Constitución limitaba teóricamente los poderes de la corona, el rey, en buen acuerdo con la Iglesia, reconciliada con la dinastía por la política de León XIII, y apoyado en el ejército, conservaba un predominio decisivo a través de unos partidos pendientes de la voluntad regia. La institución parlamentaria era poco más que una ficción.

Las clases mismas estaban internamente divididas. La porción más adelantada del proletariado formaba dos bandos irreconciliables. La Unión General de Trabajadores (UGT), inspirada y dirigida por el Partido Socialista, se distinguía por su moderación, su disciplina, su concepto de la responsabilidad. Colaboraba en los organismos oficiales (incluso durante la dictadura de Primo de Rivera), aceptaba la legislación social. La organización rival, Confederación Nacional del Trabajo (CNT), abrigaba en su seno a la Federación Anarquista Ibérica (FAI), rehusaba toda participación en los asuntos políticos, repudiaba la legislación social, sus miembros no votaban en las elecciones, practicaba la violencia, el sabotaje y la huelga revolucionaria. Las luchas entre la UGT y la CNT eran durísimas, a veces sangrientas. Por su parte, la clase media, en que el republicanismo liberal reclutaba los más de sus adeptos, también se dividía en bandos, por dos motivos: el religioso y el social. Muchos veían con horror todo intento de laicismo del Estado. A otros, cualquier concesión a las reivindicaciones del proletariado les infundía miedo, como un comienzo de revolución. En realidad, esa discordia interna de la clase media y, en general, de la burguesía, es el origen de la Guerra Civil. La República heredó también de la monarquía el problema de las autonomías regionales. Sobre todo la cuestión catalana venía siendo, desde hacía treinta años, una perturbación constante de la vida pública española.

El primer Parlamento y los primeros Gobiernos republicanos tenían que contemporizar entre esas fuerzas heterogéneas, habitualmente divergentes, acordes por un momento en el interés común de establecer la República. Una república socialista era imposible. Las tres cuartas partes del país la habrían rechazado. Tampoco era posible una república cerradamente burguesa, como lo fue bastantes años la Tercera República en Francia. No era posible, primero porque la burguesía liberal española no tenía fuerza bastante para implantar por si sola el nuevo régimen y defenderlo contra los ataques conjugados de la extrema derecha y de la extrema izquierda. Segundo, porque no habría sido ni justo ni útil que el proletariado español en su conjunto se hallase bajo la República en iguales condiciones que bajo la monarquía. En la evolución política española, la República representaba la posibilidad de transformar el Estado sin someter al país a los estragos de una conmoción violenta. El primer presidente del Gobierno provisional de la Republica, monárquico hasta dos años antes, jefe del partido republicano de la derecha, y católico, formó el Ministerio con republicanos de todos los matices y tres ministros socialistas. La colaboración socialista, indispensable en los primeros tiempos del régimen, a quien primero perjudicó fue al mismo partido, en cuyas filas abrieron brecha los ataques de los extremistas revolucionarios y de los comunistas.

La obra legislativa y de gobierno de la República arrancó de los principios clásicos de la democracia liberal: sufragio universal, Parlamento, elegibilidad de todos los poderes, libertad de conciencia y de cultos, abolición de tribunales y jurisdicciones privilegiados, etc. En las cuestiones económicas era imposible (con socialistas y sin socialistas) atenerse al liberalismo tradicional […].

Las reformas políticas de la República satisfacían a los burgueses liberales, interesaban poco a los proletarios, enemistaban con la República a la burguesía conservadora. Las reformas sociales, por moderadas que fuesen, irritaban a los capitalistas. Las realizaciones principales de la República (reforma agraria, separación de la Iglesia y el Estado, ley del divorcio, autonomía de Cataluña, disminución de la oficialidad en el ejército, etc.) suscitaron, como es normal, gran oposición. También fue rotundamente combatida la función de millares de escuelas y de un centenar de establecimientos de segunda enseñanza porque la instrucción era neutra en lo religioso […].

[En 1934] Había amenazas de un golpe de Estado, dado desde el poder por las derechas, y amenazas de insurrección de las masas proletarias. Huelga de campesinos en mayo del 34. Conflicto con Cataluña. Entrega del poder (octubre 1934) a los grupos de la derecha que no habían aceptado lealmente la República. Decisión gravísima, llena de riesgos. Réplica: insurrección proletaria en Asturias, e insurrección del gobierno catalán. Errores mucho más graves aún, e irreparables. El gobierno no se contentó con sofocar las dos insurrecciones. Realizada una represión atroz, suprimió la autonomía de Cataluña y metió en la cárcel a treinta mil personas. Era el prólogo de la Guerra Civil.

Del aluvión electoral de febrero de 1936, que produjo una mayoría de republicanos y socialistas, salió un gobierno de republicanos burgueses, sin participación socialista. Su programa, sumamente moderado, se publicó antes de las elecciones. El gobierno pronunció palabras de paz, no tomó represalias por las persecuciones sufridas, se esforzó en restablecer la vida normal de la democracia. Los dislates cometidos desde 1934 daban ahora sus frutos. Extremas derechas y extremas izquierdas se hacían ya la guerra. Ardieron algunas iglesias, ardieron Casas del Pueblo. Cayeron asesinadas algunas personas conocidas por su republicanismo y otras de los partidos de derecha. La Falange lanzaba públicas apelaciones a la violencia. Otro tanto hacían algunos grupos obreros. La organización militar clandestina, que funcionaba por lo menos desde dos años antes, y los grupos políticos que se habían procurado el concurso de Italia y Alemania, comenzaron el alzamiento en julio. Lo que esperaban golpe rápido, que en 48 horas les diese el dominio del país, se convirtió en Guerra Civil, en la que inmediatamente se insertó la intervención extranjera.

Carlos Sentís, un homenatge de dubtós mereixement

dimarts, 19/07/2011

El periodista Carlos Sentís ha mort avui, a l’edat de 99 anys. Personatge controvertit, va ser acusar de ser espia de Franco, càrrec que ell sempre va negar. Tot i així, va quedar acreditada la seva vinculació amb la Lliga, que el va deixar en una posició vulnerable quan va començar la Guerra Civil i es va exiliar a Itàlia i França. Va treballar als serveis d’informació de Cambó, que servien informació al bàndol franquista. El 1937 va tornar a Espanya i es va unir a l’exèrcit nacional. En la seva faceta política, durant la Transició va encapçalar la candidatura de la UCD per Barcelona i va ser elegit diputat al Congrés el 1977, càrrec que va repetir el 1979. Igualment, va ser un dels encarregats de gestionar el retorn del president de la Generalitat Josep Tarradellas i d’acompanyar-lo des de París a les primeres entrevistes amb el president del Govern Adolfo Suárez i el rei Joan Carles.

A la premsa digital s’ha lloat la introducció a Catalunya de les tècniques del reportatge modern a través de la seva sèrie de reportatges sobre les condicions en què viatjaven els immigrants murcians que acudien al país en autobusos batejats càusticament com a transmiserians. Llàstima que s’ha oblidat el racisme i el classisme cap al proletariat murcià i almerienc que es podia llegir en aquests articles:

Són molt pocs els habitants de la regió esmentada [murcianoalmerienca] que van a servir; la majoria perquè són tracomatosos des dels primers dies de la seva vida; d’altres perquè se l’encomanen expressament per estalviar-se el servei militar […] [La solució] consistiria en obligar a tots els tracomatosos, per a obtenir treball o per a conservar-lo, a exhibir un carnet en el qual els dispensaris enganxarien segells acreditatius del dia en què foren assistits. No posseir el carnet, o no tenir-lo en regla, equivaldria a no voler-se sotmetre a tractament, i, per tant a ésser bandejat de tot arreu. Però aquest procediment no evita el pretracomatós. Potser caldria proveir de carnet a tots els passatgers dels transmiserians a llur arribada a Barcelona.

SENTÍS, Carles. Viatge en Transmiserià. Crònica viscuda de la primera gran emigració a Catalunya. Ed. La Campana. Barcelona, 1994 [1932] (pàgs. 88 i 93).

Igualment, s’ha oblidat que va ser un franquista declarat com queda patent en aquesta crònica sobre la retirada dels republicans direcció a l’exili francès publicada a La Vanguardia Española el 17 de febrer de 1939 sota el títol “¿«FINÍS CATALONIAE»? El «fin» de una película de «gangsters», simplemente” en la qual assegurava que Franco arribava per alliberar la Catalunya eterna de la màfia republicana:

Entre la neblina que el sol de esto, domingo de lebrero deshilvana, se ha abierto el eco del último cañonazo sobre la tierra catalana.

Ante la serenidad inmutable de un Canigó enteramente blanco y un Cabo de Creus extendido perezosamente sobre un mar espumoso, han cesado las últimas escenas guerreras que ha presenciado este Pirineo tan conocedor de Ejércitos y de batallas.

Esta vez el Pirineo se ha limitado a funciones de Portero Mayor. Quizá el pobre viejo está ya tan cansado de presenciar luchas, que ha preferido contemplar un mero desfile. Una sencilla distracción o pasatiempo para el que ha visto pasar todo el Ejército de Aníbal.

Sí; porque por los mismos sitios y pisando las mismas piedras ha pasado el ejército rojo con sus grandes camiones e incluso con sus tanques, que son la modalidad moderna de los elefantes que componían las fuerzas de asalto de los cartagineses.

Pero, que el lector me perdone, aquí acabo con las comparaciones. No queda ya otra. El paso de los dos Ejércitos es, de tan distinto, opuesto. Unos iban, los otros corrían. Los primeros atacaban, los segundos escapaban.

El paso del ejército rojo se puede explicar o comentar de muchas maneras. De todas, menos en forma de cantar de gesta. Verdaguer no podía jamás prever que un día tendría lugar ésta parodia del «Paso de los Pirineos» que él cantó. ¿Recordáis los versos de epopeya?

I avall, onades d’homes a onades succeeixen,
Ones de ferro a onades d’acer sense parar,
Com mai encara en surten al cim, i ja cobreixen
El pla, les del Massana seguint cap a. la mar,
Mostrant al sol s’escata d’argent que lluenteja,
Apar serpent enorme que corre i anguileja
Des de Banyuls a Salces, de Salces fins Osseja,
Podent dues vegades el Rosselló faixar.

¡Dios mío! ¡Dios, mío! ¡Y qué monótona es la Historia! Exacto, matemáticamente exacto, se podría hoy así describir esta serpiente de material y hombres que por Port-Bou y El Peritas sale precisamente para Banyuls y Osseja, respectivamente. Dice Verdaguer que aquellas huestes podían fajar en doble vuelta al- Rosellón. Esta nueva columna de hombres, de hierro y de acero —«oleadas de hombres a oleadas suceden; olas de hierro a oleadas de acero sin parar»— se extendía días pasados de Gerona a la frontera. Más de una compañía, — concretamente el 32 batallón de Infantería— creyendo que por todas partes cuecen habas (lentejas en este caso), se negaba a desarmar y algunos puros pistoleros de las fuerzas del «Gouvernement» ya se habían escondido en los ejes de los vagones de la estación de Perpiñán, con sus bolsillos repletos de bombas de mano y sus pistolas-ametralladoras bajo el brazo… ¡Pobrecillos!… Del primer puñetazo les han cerrado la boca del estómago… ¡Infelices! Ellos desconocen el francés o, algunos, ni leer el periódico saben para enterarse que ya hoy en Francia son también los marxistas, «los marxistas presuntuosos», traducido literalmente de un periódico de izquierdas.

Los rojos, al volar tos puentes, nos han causado un perjuicio real y tremendo. Real y tremendo a mí y a mi amigo, este audaz operador de la Cinematografía Nacional que parece arrancado de un film americano. Pero a las Divisiones Navarras o Marroquíes, al Ejército en general, estas voladuras han sido tan ridículas como echar gravilla para impedir el paso de una apisonadora.

Pero los últimos puentes no estaban volados ya; les hubiesen cortado la propia retirada, como ya ocurrió a muchos grandes camiones de la D.C.A., que se han quedado a dos kilómetros de la frontera, inmóviles como rollizas perdices sorprendidas por el perro.

Yo no sé si Aníbal por aquellos caminos, que hoy cubre el asfalto do la carretera, dejaba muchos huesos de elefantes. Ignoro qué dejaba en pos de sí el coloso de las anchas espaldas. Pero en cambio he visto lo que ha dejado tras su huella este otro «coloso» de Negrín. Sencillamente ha dejado la mayor cantidad de restos de automóvil que se puede ver hoy en Europa —los cementerios de Automóviles de Detroit ya sabemos que son insuperables.

¡Cómo se ha parecido esta Revolución (en Cataluña) a una inmensa película de «gangsters»! ¡Qué copia tan siniestra de esta producción «standard», con la cual la judía Hollywood invade el mundo!… Todos recordamos que las primeras manifestaciones de la revolución en Barcelona fueron los grandes coches aristados de «Parabellums» y «Hammerless» derrapando por el asfalto de la calle Balines con los neumáticos chirriantes y enloquecidos.

Y, ahora, las últimas manifestaciones: coches quemados, como cerillas, en el Fluviá; coches aplastados en Figueras y coches despeñados por la carretera de P0rt de la Selva, como el final espectacular de una película de George Raft. Desde el fondo de los barrancos de la Costa Brava los coches muestran sus ejes y sus diferenciales, panza arriba en la última instantánea de su desplome que contemplaban, allá arriba, grupos huidizos de aficionados al espectáculo del celuloide. Les faltaba este detalle americano para completar dos años de esta vida de película de «gangsters»; grandes trajes, pistolas en el bolsillo interior de la americana, negocios de exportación y chantaje, borracheras colectivas y desorden integral.

No puedo resistirme de escribir ocho líneas de paréntesis: si el lector quiere vivir media hora de película del más puro sabor Metro Goldwin Mayer no tiene más que trasladarse a la Cheka instalada en casa de los Conde de San Gervasio: mezcla brutal de lujo y desorden; cigarrillos de marca U. E. of A.; revistas y periódicos americanos: el. «New York Worker», el «Nash»; discos de Benie Cárter, botellas vacías y material de tocador femenino.

Pero hacia las crestas —que uno tuvo que subir a pie por los puentes volados de la carretera— que costienen y basan el Cabo de Creus, las huellas no son tan americanas ni modernas. Aquí y allí, desperdigados por el monte, quedan los restos de cabras y carneros que sacrificó el Ejército rojo al dios de la derrota antes de saltar ágilmente la línea fronteriza. El sol saca destellos relucientes del tejido triposo del ganado ya devorado; los cuervos y los buitres desde muchos centenares de metros se lanzan veloces… No tienen, a Dios gracias, otra comida. Estos parajes de poesía, estas mágicas tierras del Ampurdán se han ahorrado, por esta vez, la visión de cadáveres humanos.

Contando con la rapidez de sus ocho cilindros, ha habido «ministros y ministrables» rojos que han llegado a distancias irrisorias. El día de la entrada en Barcelona comimos el arroz preparado para Juan Comorera, y según me contó un periodista francés en la frontera, Negrín pasó a las 3,45 —junto con su escolta de siete coches do poderosa marca americana—, eso es, a muy poco de llegar el propio General Solchaga. Azaña, por el contrario, pasó el primero y no se quedó en Perpiñán. Los periódicos franceses que nos entrega nuestro amigo, nos lo muestran en los alrededores de Chamonix, en casa de un compañero de su cuñado Rivas Cherif, la mujer del cual declara, a los periodistas: «¡Ah!, Si se hubiese escuchado a Azaña… Pero no se le escuchó y quisieron resistir…»

Ya empiezan, pues, las peleas y el descargo del muerto. La desgracia no los hará más dignos.

El propio periodista francés me da el último ejemplar del «Candide», semanario amigo de la España Nacional. En su primera página se lee: «LOS ÚLTIMOS DÍAS DE CATALUÑA.» «Finis Cataloniae».

Pero, ¡por Dios!… Estos periodistas franceses no curarán nunca. Tras lo pintoresco, tras el afán de dramatizarlo todo, caen en el folletín más falso. Señores, un poco de reflexión: Bueno, sí: «Los últimos días de Cataluña»… la de Durruti… «Las últimas horas de Cataluña»… la de Companys… la de Negrín… ¡Perfecto! Pero Cataluña es algo más y algo más eterno que eso.

Eso no ha sido más que «The End», el cartelito de «Fin» de esta gigantesca ampliación de «Scarface» o de «El Imperio del Crimen».

Aquella Cataluña acabó; pero la Cataluña real, que diría, vuestro y nuestro caro Charles Maurras, hoy, precisamente, empieza a amanecer.

En definitiva, avui ha mort el que, sense cap dubte va ser, un dels millors periodistes de la Catalunya dels anys trenta. Però que la memòria de l’oblit nascuda a la Transició no ens enganyi. Avui ha mort un home que va expressar opinions racistes vers la immigració peninsular en els anys trenta, i un franquista declarat i convençut des de la Guerra Civil.

Els germans Badia

dilluns, 20/06/2011

Els germans Miquel i Josep Badia, procedien d’una família pagesa de Lleida. En la dècada dels anys vint van traslladar-se a Barcelona. Miquel, partidari d’un nacionalisme radical, ja durant la Dictadura va afiliar-se a La Bandera Negra (dependent d’Estat Català). Acusat de participació en el complot de Garraf, al juny del 1925 va ser detingut i empresonat fins a la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera, quan va ser amnistiat. Proclamada la República, va ser designat cap de les Joventuts d’Estat Català, secretari del conseller de la Generalitat Josep Dencàs, secretari general (desembre del 1933) i cap superior (març del 1934) dels serveis d’ordre públic, càrrec del qual va haver de dimitir. També intervindria en els fets del Sis d’Octubre. Exiliat a França, d’on va ser expulsat, es traslladaria a Amèrica, Alemanya, Bèlgica i, finalment, a Andorra. Amnistiat després del triomf del Front Popular, el 1936 va tornar a Barcelona on va dedicar-se a reorganitzar les joventuts d’Estat Català. El 28 d’abril va ser assassinat, juntament amb el seu germà Josep per pistolers de la FAI com a represàlia per la seva anterior campanya contra el pistolerisme.

germans_badia.jpg

Ara bé, aquesta biografia resta enfosquida pels seus coqueteigs amb el feixisme. Per això, coincidint amb el setanta-cinquè aniversari del seu assassinat, ens fem ressò del debat mantingut aquests dies pels historiadors Agustí Colomines i Fermí Rubiralta sobre la naturalesa feixista d’aquests personatges. Aquí teniu un extracte:

Agustí Colomines: “Sobre l’homenatge als germans Badia”

Des de fa anys que penso que la història d’aquest país està condicionada pel presentisme. Hi ha historiadors que es dediquen a justificar el present amb arguments històrics que no porten enlloc perquè són falsos […]. La història no és cap argument polític. Les comunitats es construeixen en el present i no pas en el passat. Ara bé, també és veritat que les comunitats no viuen sense identificacions. I aquí és on entra en joc el simbolisme, el ritual, la commemoració i la memòria. En fi, l’elaboració d’una tradició que empeny a l’adscripció, nacional o de grup. I la pregunta és si calia homenatjar els germans Badia com a part de la tradició nacionalista moderna. Crec que no, la veritat. Almenys aquests dos senyors no són part de la tradició política que servidor, adscrit políticament en la socialdemocràcia independentista, està disposat a assumir i a reivindicar. Com ja vaig plantejar en una conferència sobre el president Companys: “Una bella mort no justifica una vida”. Que els germans Badia fossin assassinats per la FAI, no vol dir que ells mateixos no fossin assassins i que no formessin part del nacionalisme radical fascinat per les ideologies, diguem-ne, fortes que predominaven durant el primer terç del segle XX.

[…] A Jaume Compte i el Partit Català Proletari, Imma Tubella va explicar la deriva comunista d’una part d’Estat Català. I a La Catalunya populista. Imatge, cultura i política en l’etapa republicana (1931-1939), Enric Ucelay-Da Cal va explicar molt bé que el populisme era el que va permetre unir en un mateix moviment polític representants de la burgesia industrial, de la petita burgesia i quadres de les organitzacions separatistes i obreres, amb Estat Català com a punta de llança “amada” de la causa nacional. Macià fou el líder que encarnà aquesta conjunció política, però amb crítiques molt severes d’aquells que en refusaven la tebior pragmàtica o l’aburgesament, segons fossin més purs o més esquerrans. A Estat Català hi van conviure, doncs, els que se sentien fascinats per l’estètica feixistitzant (predominants a Nosaltres Sols! i al Partit Nacionalista Català) i combatien els anarquistes, i els comunistes d’Estat Català Proletari, que, d’altra banda, van acabar sent un dels partits que van fundar el PSUC el 1936.

Fermí Rubiralta: “En defensa de Miquel Badia”

La coincidència enguany del 75è aniversari del seu assassinat ha contribuït a posar d’actualitat de nou la controvertida figura de Miquel Badia. I amb ell […], han tornat a aparèixer desqualificacions apriorístiques interessades que ja en el passat han portat, com deia Enric Ucelay, a donar més relleu a la desfilada de les JEREC el 22 d’octubre de 1933 que a l’acte fundacional de Falange a Madrid el cap de setmana següent.

És probable que diverses accions dels escamots de les JEREC i algunes de les actuacions de Miquel Badia el 1934 com a cap de l’ordre públic de la Generalitat, foren, des d’un punt de vista ètic, execrables i condemnables. Però, com que la ciència històrica no té com a objectiu el judici ètic i sí, en canvi, situar el personatge a les coordenades del seu moment i espai concret, una de les conclusions del nostre treball seria que no es pot considerar Badia com el líder d’un moviment feixista a la catalana.

És indubtable que en el seu modus operandi hi trobem aspectes coincidents amb alguns trets dels moviments feixistes de l’època. Però, […] totes aquestes expressions són presents també a d’altres moviments del moment. La presència d’una faramalla militarista n’és una, d’aquestes expressions. Però, a diferència, per exemple, de les joventuts socialistes unificades, el vestuari dels escamots no incorporava cap corretjam, […] com també apareix al dibuix adjunt que distorsiona el seu vertader uniforme, prenent com a model el de les SA.

[…] L’actuació dels escamots no arribà mai, a diferència de les patrulles de control, a provocar cap mort […]. la violència emprada s’exercia des de la legalitat i la defensa de les institucions […]. No s’acostuma a acusar de formar una “colla d’assassins” el cap de policia d’un país on impera l’estat de dret, com era la realitat de la Catalunya de l’any 1934.

A més que, com conclou el catedràtic Balcells, les formacions del moviment obrer “no els veien com a elements portadors del feixisme, que era el gran enemic a Europa del socialisme i el comunisme” […]. La pràctica totalitat de les joventuts ensinistrades pels germans Badia no sols combateren el feixisme durant la guerra civil, sinó, més enllà, des de les files del FNC.

Agustí Colomines: “Els Badia i l’excepcionalitat catalana”

Si el modus operandi coincidia amb els moviments feixistes i moltes de les coses que deien sobre la catalanitat també s’hi assemblaven, la meva observació que EC i els Escamots tenien característiques pròpies dels moviments feixistitzants no devia ser tan desafortunada […]. Que el nacionalisme català dels germans Badia els allunyés del feixisme espanyol no vol dir que ells i molts altres separatistes catalans no sucumbissin a la temptació totalitària. O és que a Catalunya els qui van ser seduïts pels ideals totalitaris feixistitzants tan sols eren els espanyolistes i, per tant, els franquistes? Hauria estat rar, oi? Tant és si hi ha un interès pervers a donar més relleu a la desfilada de les JEREC del 22 d’octubre del 1933, que tenia una estètica feixista evident, que a l’acte fundacional de Falange a Madrid del cap de setmana següent, perquè la desfilada va existir. L’interès és actual i, en canvi, el fet és del passat però ben real i té el valor que va tenir aleshores. És legítim, doncs, d’equiparar l’una cosa i l’altra per molt que les JEREC i la Falange fossin grups que s’enfrontessin ells amb ells. Tampoc no és estrany d’equiparar la violència dels Escamots amb la de les Patrulles de Control.

Del fracàs del cop d’Estat a l’esclat de la Guerra Civil

dimarts, 29/03/2011

En el context de crisi política i social dels primers mesos de 1936 van iniciar-se els preparatius d’un cop d’Estat contra la República per part de generals i caps de l’exèrcit organitzats en la Unión Militar Española, una organització clandestina que agrupava els militars reaccionaris. Així, els generals Franco, Goded i Mola van iniciar els preparatius definitius per posar fi al govern sorgit de les eleccions. El lideratge del cop havia de córrer a càrrec del General Sanjurjo, el qual ja havia protagonitzat, el 1932, un primer cop d’Estat contra la República i es trobava exiliat a Portugal.

sanjurjo.jpg

El general José Sanjurjo

Els colpistes comptaven amb l’ajuda econòmica del financer mallorquí Joan March i de la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi, que havien mantingut contactes previs amb els conspiradors i els havien encoratjat a aixecar-se contra el govern. Políticament, totes les forces de la dreta i de l’extrema dreta (en especial els carlins i els falangistes) es mostraven partidàries de donar suport al cop militar.

La matinada del 13 de juliol, com a rèplica a l’assassinat a mans d’escamots falangistes del tinent republicà José Castillo, militar col·laborador amb les milícies d’esquerra, va produir-se l’assassinat del dirigent parlamentari de l’extrema dreta monàrquica José Calvo Sotelo. La mort del polític va accelerar els plans colpistes, que ja tenien un motiu que justifiqués l’aixecament, i el 17 de juliol de 1936 va succeir el que tothom es temia: l’exèrcit va sublevar-se.

A Melilla, el coronel Yagüe, cap de la Legió, va aixecar-se en armes contra la República i la insurrecció, l’Alzamiento Nacional, va estendre’s ràpidament a la resta del protectorat marroquí. El 18 de juliol, el general Franco, un cop assegurat el triomf de la insurrecció a Canàries, va passar al Marroc per posar-se al capdavant de l’exèrcit de l’Àfrica i dirigir-se cap a la Península. Seguidament, entre el 18 i el 19 de juliol, la majoria de les guarnicions militars de la resta d’Espanya van unir-se al cop d’Estat, així com sectors civil de la Falange i els requetès carlins.

franco.jpg

El general Francisco Franco

El govern de la República, presidit per Casares Quiroga, va trigar a reaccionar i en dos dies la insurrecció ja s’havia fet forta a Pamplona, Sevilla, Castella-Lleó i part de l’Aragó. Només amb la formació del govern de José Giral, el dia 19, va accedir-se a l’entrega d’armes a les milícies dels sindicats obrers per enfrontar-se als militars insurrectes. També una part de l’exèrcit i de les forces de seguretat van mantenir-se fidels al govern republicà, fent possible la derrota de la insurrecció a una part significativa de l’Estat.

goded.jpg

El general Manuel Goded

A Catalunya l’aixecament militar havia de ser dirigit pel general Goded, que va desplaçar-s’hi des de Mallorca, però aquest comptava amb un suport civil escàs. Pocs catalans havien optat per la insurrecció i els partits directament implicats tenien poca implantació en el Principat. A més, el principal partit conservador, la Lliga Catalana, no va participar ni va donar suport explícit al complot, tot i que després del 19 de juliol molts dels seus dirigents van sortir de Catalunya per donar suport a la causa del bàndol nacional.

Tot i la manca de suports civils, els militars confiaven que la majoria de l’exèrcit participaria de la insurrecció i que la Guàrdia Civil els seguiria. Així, a Barcelona la insurrecció va esclatar el dia 19, però els rebels van ser aturats gràcies a l’acció de la població, amb partits i sindicats d’esquerres armats per la Generalitat, i per la intervenció de les forces d’ordre públic, que van mantenir-se fidels a la República. El fracàs de la revolta a Barcelona va propiciar que a la resta del Principat els militars sublevats acabessin rendint-se. La victòria va viure’s com un gran triomf popular. El general Goded va ser arrestat i, posteriorment, jutjat i afusellat.

19julio1936carabinerosymilicianosenbarcelona.jpg

Barricada el 19 de Julio 1936.jpg

19 Juliol 1936 Joan Garcia Oliver celebra l'èxit anarquista contra l'aixecament feixista.jpg

La_Vanguardia_22_7_1936.png

En definitiva, la rebel·lió va fracassar a Catalunya, igual que a aquells llocs on les forces obreres i d’esquerres tenien més presència així com a les zones industrials: Madrid, Biscaia, Guipúscoa, Astúries, Santander i València, així com una part d’Andalusia, Extremadura i Castella. Els sublevats van dominar pràcticament tota l’Espanya interior: Castella, Navarra, Àlaba, Galícia, Aragó (Saragossa), part d’Andalusia (Sevilla) i Mallorca. D’aquesta manera van delimitar-se dues zones política, social i militarment ben delimitades: l’anomenada Espanya nacional o franquista i l’Espanya republicana.

Espanya quedava dividida en les fronteres marcades per la geografia electoral de febrer de 1936. El cop havia triomfat a les zones catòliques que majoritàriament havien votat a favor de la CEDA, mentre que, en canvi, als bastions de les esquerres de l’Espanya industrial i als grans latifundis del sud la sublevació va ser derrotada per la reacció espontània de les organitzacions obreres.

guerra_civil_en_julio_1936.png

El bàndol nacional estava dirigit per militars que comptaven amb el suport de les classes altes i dels sectors més conservadors (monàrquics, catòlics, falangistes, carlins i antireformistes). Defensaven la unitat d’Espanya i la seva intenció era imposar una dictadura militar que restablís l’ordre i aturés el risc de l’esclat d’una revolució social. A l’inici de la guerra, les tropes nacionalistes sublevades comptaven amb uns 98.000 soldats, als quals s’han d’afegir els contingents rebels de l’exèrcit africà (uns 45.000 homes) i les milícies carlistes i falangistes. A més, aviat existiria un altre factor que diferenciaria clarament a ambdós exèrcits: l’ajuda de les potències nazi-feixistes al bàndol nacional i la neutralitat de les potències democràtiques que van abandonar a la República.

El bàndol republicà estava integrat per les classes populars obreres i camperoles, les classes mitjanes, la burgesia il·lustrada i la majoria dels intel·lectuals. Defensaven la legitimitat de la democràcia republicana i el conjunt de reformes introduïdes pels governs d’esquerres. És a dir, era una combinació de sectors reformistes i revolucionaris. Mentre el poder al carrer es trobava en mans dels obrers i les organitzacions milicianes, seguia existint un govern republicà burgés que, en teoria, estava legitimat en l’esfera internacional i que mantenia el control sobre les reserves d’or i la major part de la capacitat econòmica del país i del potencial industrial del país. A l’inici de la guerra els republicans comptaven amb uns 112.000 soldats.

S’iniciava així una llarga i cruel guerra que els militars rebels no havien previst, ja que comptaven que la seva victòria després del cop d’Estat seria una “passejada militar”.

El govern del Front Popular

dilluns, 28/03/2011

Després de la victòria electoral, el nou govern del Front Popular, presidit per Santiago Casares Quiroga, va posar ràpidament en marxa el programa pactat per la coalició electoral d’esquerres. Així, es va decretar una amnistia per als més de 30.000 presos polítics i es va obligar les empreses a readmetre els obrers que havien estat acomiadats per motius polítics arran de les vagues d’octubre de 1934. Igualment, els regidors dels ajuntaments suspesos després dels fets d’octubre van ser reintegrats en els seus càrrecs.

casares quiroga.jpg

Santiago Casares Quiroga

A Catalunya, després de l’amnistia, l’Estatut i el govern de la Generalitat van ser restablerts pel govern frontpopulista, reprenent-se l’autonomia del Principat. És en aquest moment quan Lluís Companys, en sortir de la presó per tornar a Barcelona i ser confirmat pel Parlament com a president català, va pronunciar la seva famosa frase: “Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer”.

A continuació, el govern espanyol d’esquerres va reprendre la tasca reformista interrompuda el 1933. Així, el parlament espanyol va iniciar les discussions per aprovar l’Estatut basc i convocar un referèndum sobre l’Estatut gallec; va impulsar-se la reforma agrària amb l’assentament de més de 70.000 camperols sobre unes 230.000 hectàrees; l’anterior legislació en matèria religiosa va ser restablerta; va reposar-se la coeducació i van crear-se més de 5.000 places de mestres.

Tanmateix, l’arribada al govern de les esquerres no va portar la pau social al país, sinó que va significar el desenvolupament definitiu de les contradiccions socials i polítiques del període republicà. Amb la victòria del Front Popular va encetar-se una etapa de gran inestabilitat social que preludiava l’esclat de la Guerra Civil. I és que només entre els mesos de febrer i juliol de 1936 van convocar-se arreu de l’Estat 113 vagues generals i van produir-se 1.287 ferits i 269 morts.

La constitució d’un nou govern d’esquerres no va evitar l’increment dels moviments vaguístics, les manifestacions multitudinàries i els enfrontaments amb la política. Esperançats per les noves perspectives de canvi que suposava el govern del Front Popular, els elements més radicals de la CNT van defensar la necessitat de protagonitzar accions revolucionàries. També un sector del socialisme va orientar-se cap a posicions radicals i properes a les dels comunistes. En conseqüència, a algunes ciutats van convocar-se vagues per demanar la millora de les condicions laborals, i al camp jornalers d’Andalusia i Extremadura van iniciar l’ocupació de terres.

Partido comunista españa.jpg

Igualment, la nova situació va ser rebutjada per les dretes, temoroses de la revenja de l’esquerra política. Molts propietaris de terres van oposar-se a la reimplantació de la reforma agrària, alguns empresaris industrials van tancar les seves fàbriques i van expatriar capitals, i l’Església va llançar campanyes contra la República perquè s’havia recuperat l’anterior legislació en matèria religiosa.

companys.jpg

Lluís Companys

En aquest moment Falange Española va fomentar un clima d’enfrontament civil i de crispació política. Utilitzant la dialèctica dels “punys i les pistoles” defensada per José Antonio Primo de Rivera, grups de falangistes van formar patrulles armades i escamots que van protagonitzar accions violentes contra els líders d’esquerres, que eren contestades de la mateixa manera pels militants més radicals de l’esquerra.

La creació d’un clima de violència a Espanya era una estratègia que afavoria els sectors decidits a organitzar un cop d’Estat contra la legalitat republicana. Per això, els militars més predisposats a un possible cop d’Estat van ser allunyats dels centres de poder: Franco va ser destinat a les Canàries, Goded a les Balears i Mola a Pamplona. Tanmateix, el govern no va atrevir-se a destituir-los dels seus càrrecs militars.

Aquest ambient, qualificat per alguns autors de “primavera tràgica”, contrastava amb l’aparent normalitat que existia a Catalunya, on després de la restauració de l’autogovern la Llei de Contractes de Conreu estava novament en vigor, el govern de Companys i l’ERC havien moderat el seu discurs, i la Lliga assumia un paper centrista abandonant l’opció radical adoptada per les dretes espanyoles a la vegada que es mostrava predisposada a col·laborar amb el govern per consolidar l’autonomia. D’aquesta manera, tot i l’existència de conflictes laborals, i amb l’excepció de fets com l’assassinat dels germans Badia a mans d’elements radicals de la FAI, a Catalunya no va desenvolupar-se un clima de crispació i d’enfrontament entre dretes i esquerres com el que s’estava produint a d’altres punts de l’Estat espanyol.

La victòria del Front Popular

divendres, 25/03/2011

La tardor de 1935 va esclatar una forta crisi de govern. El Partit Radical va veure’s afectat per un seguit d’escàndols de corrupció, com el cas de l’estraperlo (una ruleta trucada que, mitjançant suborns, s’havia implantat en diferents casinos espanyols) i els casos de malversació de fons públics per part de diferents polítics radicals (afer Nombela). Aquests escàndols van agreujar les diferències a l’interior de la coalició governamental ja que Lerroux havia perdut la seva legitimitat.

Així, els escàndols en els quals va veure’s immers el govern d’Alejandro Lerroux i la progressiva descomposició de les forces dretanes van dur al president de la República, Niceto Alcalá Zamora, el qual va negar-se a permetre que Gil Robles esdevingués el cap del govern, a convocar unes noves eleccions pel 16 de febrer de 1936.

Tot i que la campanya electoral va ser curta, aquestes eleccions es van presentar com una clara polarització de la vida política espanyola. Així, com que el sistema electoral obligava a les grans aliances electorals per aconseguir la victòria, les forces progressistes i obreres van seguir l’exemple europeu i van crear una àmplia coalició, el Front Popular, que pretenia recuperar el poder i continuar la tasca reformista anterior al Bienni Negre.

cartel-frente-popular-1936.jpg

frente popular.jpg

frente-popular-renau.jpg

Enfront, la dreta va articular-se al voltant de la CEDA i el seu Bloque Nacional. El programa de les dretes es centrava en la denúncia del perill que significaria una victòria de les esquerres, en la defensa de la propietat, de la religió, de la família, de l’ordre i de la unitat d’Espanya.

A Catalunya aquestes coalicions també es van formar, però a causa del poc pes que tenien els partits obreristes –la CNT es manifestava com una formació clarament apolítica i era el sindicat que aglutinava la major part del moviment obrer– va anomenar-se com a Front d’Esquerres. El seu programa demanava el restabliment de l’Estatut d’Autonomia i les llibertats democràtiques, l’amnistia dels presos polítics, l’aplicació de la Llei de Contractes de Conreu i la readmissió dels obrers acomiadats per motius polítics durant el bienni conservador. Enfront s’hi trobava la coalició dretana del Front Català d’Ordre, encapçalada per la Lliga.

front d'esquerres.jpg

Les eleccions generals de febrer de 1936:

PARTITS PERCENTATGE DE DIPUTATS
Esquerra 59,26% (257 diputats)
Partido Socialista 18,18%
Izquierda Republicana 16,73%
Unión Republicana 7,43%
Esquerra Republicana de Catalunya 5,99%
Partido Comunista 3,51%
Altres 3,71%
Centre i dreta 40,74% (196 diputats)
CEDA 17,35%
Partits Monàrquics 4,95%
Partido Agrario 2,68%
Lliga Catalana 2,27%
Partido Radical 1,65%
Partido Republicano Conservador 0,61%
Partido Liberal Demócrata 0,21%
Altres 11,98%

elecciones_1936.jpg

En les eleccions, amb una participació del 72% del cens, el Front Popular va obtenir el 48% dels vots, convertint-se en la força política guanyadora amb 257 diputats al parlament. Les esquerres havien triomfat a més de la meitat de les circumscripcions i a totes les ciutats de més de 150.000 habitants. Per la seva banda, la dreta va obtenir el 46,5% dels sufragis que es traduïen en 196 diputats.

Les eleccions de febrer de 1936 a Catalunya:

FRONT D’ESQUERRES FRONT CATALÀ D’ORDRE
Barcelona ciutat 259.639 vots 151.762 vots
Barcelona província 195.755 vots 145.039 vots
Girona 82.017 vots 60.205 vots
Tarragona 93.037 vots 68.689 vots
Lleida 69.975 vots 58.096 vots
TOTAL CATALUNYA 700.403 vots (59,15%) 483.791 vots (40,85%)

Les eleccions a Catalunya també van suposar un rotund triomf del Front d’Esquerres: la coalició va obtenir el 58,9% dels vots (el que suposaven 41 escons dels 51 en joc a Catalunya) davant del 41% assolits pel Front Català d’Ordre, la coalició dretana encapçalada per la Lliga. A més, les esquerres van ser majoritàries a totes les circumscripcions catalanes.

Distribució dels escons per partits a Catalunya (1936):

PARTIT ESCONS
Esquerra Republicana de Catalunya 23
Acció Catalana Republicana 5
Unió Socialista de Catalunya 4
Izquierda Republicana 3
Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra 2
Partido Socialista Obrero Español 1
Partit Català Proletari 1
Partit Comunista de Catalunya 1
Partit Socialista d’Unificació Marxista 1
Total Front d’Esquerres 41
Lliga Catalana 12
Tradicionalistes 1
Total Front Català d’Ordre 13

Les conseqüències de la victòria no van fer-se esperar. D’acord amb el que s’havia acordat en el programa del Front Popular, el nou govern va quedar format exclusivament pels republicans d’esquerra (Izquierda Republicana i Unión Republicana), mentre que els socialistes i els altres partits integrants de la coalició es comprometien a donar el seu suport al govern. Manuel Azaña era elegit com a nou president de la República, amb gran oposició per part de la dreta, i Santiago Casares Quiroga es convertia en el nou cap del govern.