Arxiu de la categoria ‘10. La dictadura de Primo de Rivera’

La fi de la dictadura de Primo de Rivera

dijous, 10/03/2011

La ineficàcia de la dictadura de Primo de Rivera per afrontar els problemes derivats de la crisi econòmica i la manca de base social del règim van provocar que, el 20 de gener de 1930, quan el rei i la seva camarilla van convèncer-se que la dictadura era un perill per a la supervivència de la monarquia, Alfons XII optés per retirar la seva confiança al dictador, tot forçant la seva dimissió i el seu exili a França.

berenguer.jpg

El general Dámaso Berenguer

El principal error de Primo de Rivera havia estat la seva confiança en un model idealitzat de la societat espanyola i les seves necessitats de reforma que no va reconèixer la necessitat de canviar les estructures socials i econòmiques del país. El dictador havia instaurat la dictadura per a salvar la monarquia i l’equilibri entre les classes dirigents. Però, després de 7 anys de dictadura van ser la pròpia monarquia i les capes dirigents les que van buscar la caiguda del dictador per salvar novament el seu estatus. El problema pel monarca era que la seva implicació en la dictadura el deixava gairebé indefens enfront dels republicans.

El general Dámaso Berenguer va ser l’encarregat de substituir Primo de Rivera amb la missió d’organitzar un procés electoral que, de forma progressiva, permetés el retorn a la normalitat constitucional i salvés la monarquia d’Alfons XIII que estava totalment desacreditada pel suport a la dictadura. Però, el govern del general Berenguer va suposar un simple parèntesi que no solucionava cap problema. La “dictablanda”, com va ser anomenada, no estava legitimada per restablir la Constitució de 1876 ni podia formular un sistema d’autèntiques llibertats democràtiques i, a més, aviat es trobaria amb l’oposició de les forces republicanes. La monarquia començava a veure com progressivament, fins i tot, militars i antics monàrquics se’n allunyaven.

L’oposició va començar a organitzar-se i, l’agost de 1930, els republicans, els catalanistes d’esquerra i el PSOE van reunir-se a Sant Sebastià per articular una plataforma d’acció conjunta contra la monarquia. Hi van assistir Manuel Azaña (Acción Republicana), Alejandro Lerroux (Alianza Republicana), Álvaro de Albornoz (Partido Radical Socialista),  Marcel·lí Domingo (Partido Radical Socialista), Santiago Casares Quiroga (Federación Republicana de Galicia), Fernando de los Ríos (PSOE) i Indalecio Prieto (PSOE). Com a representants de les organitzacions catalanes van figurar-hi Manuel Carrasco i Formiguera (Acció Catalana), Macià Mallol (Acció Republicana) i Jaume Aiguader (Estat Català).

El Pacte de Sant Sebastià va ser un acord oral entre les diferents opcions allí representades, però que no va ser recollit en cap document. L’acord consistia bàsicament en la necessitat d’enderrocar la monarquia a través d’un programa mínim per presentar-se a les eleccions i constituir un comitè revolucionari que s’hauria de convertir en el govern provisional de la futura República. L’acord suposava que s’establiria la República, per la força si era necessari, i es donaria pas a un nou règim que garantís la llibertat política i religiosa, es convocarien Corts Constituents i es permetria a les regions que ho desitgessin tenir el seu estatut d’autonomia. En el pacte, els signants reconeixien el dret a l’autodeterminació del poble català, concretat en el projecte d’Estatut d’Autonomia.

Pacto de San Sebastian.jpg

El 15 de desembre de 1930 va preveure’s una insurrecció republicana en la qual havien de participar un comitè revolucionari (presidit per Alcalá Zamora i en el qual estaven integrats els signants del Pacte de Sant Sebastià) i un comitè militar (en el qual estaven implicats militars com el general Queipo de Llano i el comandant Ramón Franco). Tres dies abans de l’aixecament, però, el capità Fermín Galán va avançar-se tot proclamant la República a la localitat de Jaca.

El govern va intervenir aïllant amb facilitat la columna sublevada i afusellant els seus capitans Galán i Hernández, que d’aquesta manera esdevenien màrtirs de la causa republicana i la llibertat. També van ser detinguts, entre d’altres, Alcalá Zamora, Miguel Maura, Álvaro de Albornoz i José Giral. Tot i això, el 15 de desembre els militars de l’aeròdrom madrileny de Cuatro Vientos van sobrevolar la capital amb els seus avions, però la vaga general de suport a la insurrecció mai va produir-se i els militars sublevats van haver de marxar a Portugal. Així, en poques hores el govern recuperava el domini de la situació.

juan bautista aznar.jpg

L’almirall Juan Bautista Aznar

A Catalunya s’obria un període caracteritzat per la remodelació de les velles forces politiques i la formulació de noves alternatives. D’aquesta manera, el març de 1931, va crear-se l’Esquerra Republicana de Catalunya, partit format per la fusió del grup de L’Opinió de Lluhí i Vallescà, el Partit Republicà Català, la majoria de membres d’Estat Català i uns quants grups federals comarcals. D’entre els seus fundadors destacaven Francesc Macià, Lluís Companys i Bonaventura Gassol. El nou partit esdevindria hegemònic a Catalunya ja que va saber integrar les idees de catalanisme, federalisme, republicanisme i confiança en les llibertats democràtiques coexistents en la societat catalana.

Paral·lelament, el general Berenguer va ser incapaç de complir la tasca encomanada i el febrer de 1931 va ser substituït per l’almirall Juan Bautista Aznar, en el que seria el darrer gabinet de la monarquia. El govern, integrat per totes les forces monàrquiques, inclosa la Lliga Regionalista, tenia com a objectiu redreçar el règim de la Restauració com si res no hagués passat i enmig d’un clima social en el qual l’oposició republicana i obrerista cada cop tenia més força.

Aleshores, Aznar va posar en marxa uns comicis als tres nivells establerts: municipals, provincials i legislatius. El nou govern va decidir convocar en primer lloc les eleccions municipals, ja que les considerava menys perilloses per a la monarquia, i va fixar-les pel 12 d’abril de 1931. En aquest context, però, la convocatòria d’eleccions municipals i provincials feta pel govern va convertir-se en un autèntic plebiscit per a un Alfons XIII que s’havia compromès excessivament amb la dictadura. En definitiva, el 12 d’abril de 1931 no va votar-se un govern municipal, sinó que va votar-se a favor o en contra de la monarquia.

Catalunya i la dictadura de Primo de Rivera

dimecres, 9/03/2011

Malgrat que va comptar amb el suport inicial de la Lliga Regionalista, el cop d’Estat del general Primo de Rivera i la instauració de la dictadura militar van suposar, ja des del seu començament, la reafirmació de la unitat d’Espanya, un fort component anticatalanista i la generalització de la intervenció militar en tots els afers del país.

primo de rivera barcelona.JPG

Primo de Rivera a Barcelona

Mentre havia exercit com a capità general de Catalunya, Primo de Rivera no havia manifestat cap tipus d’hostilitat implícita vers el catalanisme. Fins i tot, en alguna ocasió havia manifestat el seu respecte per la llengua, les tradicions i la cultura catalanes. Per això, bona part de la burgesia conservadora i els dirigents de la Lliga Regionalista van donar el seu suport al cop d’Estat, única sortida que veien viable com a manera de posar fi a la conflictivitat obrera i garantir l’ordre social.

El que no s’imaginaven era el component anticatalanista que aviat adoptaria la dictadura. Així, la dictadura va significar la prohibició de tots els partits polítics catalanistes, fins i tot la pròpia Lliga Regionalista, a més de l’extinció de la Mancomunitat, la prohibició de la llengua i de la bandera catalanes i la instauració d’una rigorosa censura de premsa.

El mateix setembre de 1923, ja va ser publicat un decret per a la repressió del separatisme a partir del qual s’iniciaria el procés de desmantellament de les institucions públiques i privades que integraven el catalanisme. D’aquesta manera, el catalanisme, igual que l’obrerisme, va haver de passar a la clandestinitat durant el període dictatorial mentre Primo de Rivera intentava construir un moviment espanyolista a Catalunya encapçalat pel general Emilio Barrera, el seu home fort al Principat.

alfons sala.jpg

Alfons Sala

La Mancomunitat de Catalunya inicialment va passar a ser dirigida per un destacat anticatalanista, Alfons Sala, el comte d’Egara, fins que el 1925 va ser dissolta definitivament. I la repressió del catalanisme portada a terme per la dictadura va afectar a moltes institucions de caràcter divers. Van ser clausurats un bon nombre d’institucions catalanistes, ja fossin ateneus, societats recreatives o associacions corals, a la vegada que va prohibir-se les manifestacions en llengua catalana, en un clar intent de castellanitzar la vida pública del país. Inclús la celebració dels Jocs Florals va ser prohibida. Per exemple, l’Orfeó Català i el Gracienc van ser clausurats el 1925 i les columnes de Puig i Cadafalch a Montjuïc demolides el 1929.

La dictadura va imposar la censura a la premsa diària i a la publicació de llibres, a més d’iniciar una certa depuració del magisteri i de les institucions educatives i culturals vinculades a la Mancomunitat. Per això, molts professionals de l’Escola Industrial van haver de dimitir el 1924. D’aquesta manera, l’ensenyament va passar a realitzar-se exclusivament en castellà, ja que “catalán, vasco, valenciano y gallego son lenguas vernáculas y son idiomas literarios. Sobre todos el castellano ha de ser la obligatoria base de la formación espiritual y ciudadana”, tot i la dificultat “que supone enseñar en castellano a niños que no entienden nuestro idioma”, com reconeixia el propi governador civil de Girona.

També el Col·legi d’Advocats va ser objecte de la depuració mitjançant la destitució de la seva junta directiva. I un altre punt de conflicte va arribar amb l’obligació que el clergat fes servir únicament el castellà en les seves comunicacions orals i escrites. La persecució del catalanisme va arribar, inclús, fins el F.C. Barcelona. Així, el camp que els blaugranes tenien a Les Corts va ser tancat durant sis mesos a causa dels xiulets que van sentir-se per part del públic durant la interpretació de l’himne espanyol en un partit celebrat com a homenatge a l’Orfeó Català.

catalunya-barcelona-enderrocament-columnes-montjuic.jpg

Demolició de les columnes de Puig i Cadafalch

Tot i la repressió, mai el catalanisme s’havia difós en tots els ambients com en aquest període. La cultura particularista, el sentiment de poble diferenciat, va anar creixent de forma significativa. Llengua i cultura van esdevenir els elements capitals en el procés de recuperació nacional i, fins i tot, alguns intel·lectuals castellans –com Ortega y Gasset, Azorín, García Lorca o Azaña– van reaccionar davant de la política cultural del dictador respecte a Catalunya.

L’actitud de les forces polítiques catalanes davant de la dictadura va ser variada, tot i que la repressió del catalanisme va provocar un distanciament general de la societat respecte Primo de Rivera. Així, la Lliga Regionalista va adoptar una posició eclèctica i d’acollir la dictadura amb una certa simpatia va passar a no col·laborar-hi per les mesures repressores vers la cultura catalana, però, com a partit d’ordre, tampoc va sumar-se a aquells que volien fer servir la violència per tombar el règim.

macia_mollo.jpg

Judici a Francesc Macià pels fets de Prats de Molló

El principal nucli opositor van ser les forces republicanes, força importants a Catalunya malgrat la seva poca estructuració, i el catalanisme d’esquerres. Acció Catalana, la Unió Socialista de Catalunya i els grups republicans van passar d’una fase d’hibernació durant la primera etapa dictatorial a passar a protagonitzar una agitació cada cop més evident.

L’acció més destacada va ser l’expedició militar que Francesc Macià, que es trobava exiliat a França, va protagonitzar amb la intenció de penetrar a Catalunya des de Prats de Molló el mes novembre de 1925. Les autoritats franceses van avortar l’intent i van detenir Macià, el procés del qual va convertir-se en un judici públic contra la dictadura i va donar gran popularitat al dirigent republicà. D’aquesta manera, tot i el seu fracàs, l’acció d’Estat Català va servir per apropar-lo cap al republicanisme no lerrouxista que posteriorment esdevindria la base de l’Esquerra Republicana de Catalunya.

La dictadura de Primo de Rivera: el directori civil (1925-1930)

dimarts, 8/03/2011

La reorganització de l’Estat. El 1925, Primo de Rivera va passar a governar el país a través d’un directori civil composat per tecnòcrates i polítics, tot i que el pes dels militars va continuar sent important i el règim no va deixar de ser mai una dictadura. Aleshores, un cop instaurada la dictadura, amb la intenció de donar-li continuïtat i permanència, s’iniciaria la institucionalització del règim per superar l’Estat provisional imposat pel cop d’Estat el 1923 i per evitar un possible retorn al vell sistema restauracionista.

DirectorioCivil(1927).jpg

La solució adoptada per Primo de Rivera va ser una confluència del sentiment paternalista i de l’autoritarisme corporativista tradicional de la dreta espanyola. Igualment, el model i la influència del feixisme italià van ser molt clares en aquesta etapa de la dictadura. Així, el 1927, va crear-se l’Assemblea Nacional Consultiva, de caràcter corporatiu perquè els seus membres no eren escollits per sufragi, sinó per designació entre ciutadans pertanyents a les grans institucions públiques i corporatives.

El directori civil convertia la dictadura en un règim burocràtic, conservador i nacionalista espanyol. Es tractava d’aconseguir la mobilització de determinades capes socials per assegurar que la dictadura tingués un suport permanent. L’objectiu de Primo de Rivera era organitzar una elit de notables que es convertís en la nova classe política. Primo de Rivera, seguit els tòpics regeneracionistes, aspirava a aconseguir una revolució “nacional i patriòtica” des de dalt.

Primo_de_Rivera_Alfonso_XIII.jpgPer promoure l’adhesió al nou sistema va crear-se un nou partit polític: la Unión Patriótica, el partit únic que havia de legitimar la política governamental sota el lema: “España, una, grande e indivisible”. El partit únic de la dictadura es tractava d’una formació governamental, sense un programa ideològic definit, que tenia la missió de proporcionar suport social al règim i de seguir les directrius del poder en un intent de donar una parença oberta d’un sistema dictatorial en les formes i els continguts.

La Unión Liberal era un partit antidemocràtic, antiparlamentari, antiliberal i anticomunista proper al feixisme. El seu objectiu era incorporar a la gent políticament més “neutra” i que no es sentia representada pels partits polítics tradicionals de la Restauració.  L’ideòleg del partit va ser José María Pemán, un catòlic tradicional i antiliberal. Els seus afiliats procedien bàsicament de les files del catolicisme, dels funcionaris de l’administració i dels cacics rurals. L’única aportació del partit únic va ser l’organització de plebiscits que donaven suport a la política governamental.

Política econòmica. La dictadura va beneficiar-se de la bona conjuntura econòmica internacional dels “feliços anys vint”, tot aspirant a millorar el benestar social de la població i la de la situació laboral. En aquest context, el règim va iniciar un programa de foment de l’economia en el terreny industrial i en el de les infraestructures, tot i que gairebé no va dedicar cap esforç al problema agrari.

Les idees rectores de la política econòmica de Primo de Rivera van ser la nacionalització d’importants sectors de l’economia, el proteccionisme industrial i la intensificació de l’intervencionisme estatal. L’Estat va assolir un gran protagonisme gràcies al foment de les obres públiques (ferrocarrils, carreteres, plans hidroelèctrics, etc.).

Va crear-se el Consejo de la Economía Nacional per crear un pla econòmic que regulés la indústria. El govern va aprovar el Decret de Protecció de la Indústria Nacional que preveia la concessió d’ajudes estatals a les empreses que no podien competir amb l’exterior. També van concedir-se grans monopolis com el de la telefonia a la Compañía Telefónica Nacional de España (a Catalunya expropiant la línea a la Mancomunitat) o l’exclusivitat en la importació, refinatge, distribució i venda de petroli a la companyia CAMPSA, un monopoli estatal per a l’abastiment d’hidrocarburs.

En el terreny agrari, va promoure’s el regadiu mitjançant la creació de les confederacions hidrogràfiques, que pretenien l’aprofitament dels recursos hidràulics de les conques dels grans rius espanyols.

MiguelPrimodeRivera.jpgCom a conseqüència d’aquesta política, la renta nacional va augmentar, el sector serveis va registrar un desenvolupament increïble i sectors com la indústria química, el transport o l’electricitat van poder introduir noves tecnologies. La política comercial ultraproteccionista i els mètodes intervencionistes per fomentar la producció van suposar un increment de la producció industrial.

Ara bé,a política d’inversions va anar creant problemes financers cada cop més greus. El ministre d’Hisenda José Calvo Sotelo va intentar introduir una reforma fiscal basada en la introducció d’un impost progressiu sobre la renda, els productes de luxe i els beneficis. La reacció dels empresaris que consideraven que el pla era gairebé “bolxevic” va avortar aquesta iniciativa que va ser substituïda per un increment dels impostos indirectes.

A partir de 1926, la pesseta va veure com pujava la seva cotització, però aquesta revalorització de la moneda era conjuntural i aviat va arribar la caiguda de les cotitzacions de la pesseta. Això va suposar importants pèrdues econòmiques per al règim, però aquest no va caure per qüestions exclusivament econòmiques.

Política social. En el terreny social, la dictadura va posar en marxa un model de regulació del treball que pretenia eliminar els conflictes laborals mitjançant la intervenció de l’Estat, la integració dels sectors moderats del moviment obrer (UGT) i la repressió de les organitzacions més radicals (CNT i PCE).

Amb aquesta finalitat va crear-se l’Organització Corporativa Nacional, un sistema de sindicalisme vertical que agrupava patrons i obrers en grans corporacions i que regulava els conflictes laborals a través de la formació de comitès paritaris formats per un nombre igual de patrons i obrers. La seva missió era la reglamentació dels salaris i de les condicions de treball, i també la mediació i l’arbitratge en cas de conflicte.

El sistema corporativista va ser ben vist, encara que no en tots els seus aspectes, per una part del moviment obrer, representat per la UGT, que gràcies al seu col·laboracionisme amb la dictadura va poder moure’s amb una certa llibertat. Per contra, anarcosindicalistes i comunistes van rebutjar el model i, a més, van ser perseguits i obligats a actuar des de la clandestinitat.

L’oposició a la dictadura. L’oposició a Primo de Rivera va ser una amalgama heterogènia de forces polítiques i socials integrada per alguns dels líders dels partits dinàstics, republicans, catalanistes, comunistes, anarquistes, sectors de l’exèrcit i intel·lectuals.

Els antics partits del tornisme restauracionista van criticar la durada excesiva d’un règim que se suposava d’excepció i, davant la seva institucionalització des de 1925, i alguns dirigents liberals i conservadors van participar en conspiracions militars per tombar la dictadura, com ara l’anomenada “sanjuanada” de 1926, un cop d’Estat que va ser frustrat, però posava de manifest la crisi de la dictadura.

ortega y gasset.jpg

José Ortega y Gasset

La dictadura també va exercir un fort control sobre els intel·lectuals i el món universitari mitjançant la censura i la limitació de la llibertat de càtedra universitària. Així, molts dels intel·lectuals que havien donat el seu suport inicial a la dictadura van haver de marxar cap a l’exili (Unamuno va ser desterrat a Fuerteventura i Blasco Ibáñez va exiliar-se) mentre que, en paral·lel al rebuig de la dictadura, van anar distanciant-se de la monarquia –Ortega i Gasset publicava el manifest Delenda est Monarchia–.

A més, el tancament d’algunes universitats va derivar en aldarulls i protestes d’estudiants que van ser l’origen d’un gran sindicat estudiantil: la Federación Universitaria Española, una organització d’oposició que va promoure actes a favor de la República per tot el país.

Però, el conflicte polític més persistent del període es produiria amb el republicanisme i el catalanisme. L’oposició dels republicans al règim va ser permanent i va donar lloc a l’organització de l’anomenada Alianza Republicana, que va aconseguir unir les diferents faccions del republicanisme i desenvolupar una àmplia campanya contra el rei i el dictador a l’exterior del país.

Per la seva banda, el PSOE no va participar en les diferents conspiracions contra la dictadura. Així, els socialistes no van distanciar-se formalment de la dictadura de Primo de Rivera fins a la descomposició del règim. És més, tot i que des de 1926 s’havien negat a participar en l’Assemblea Consultiva del règim, els socialistes no van rebutjar els intents continuistes del règim i van pronunciar-se a favor de la sortida republicana fins el 1929.

Finalment, els anarquistes mai van contemplar la possibilitat de col·laborar amb la dictadura i haurien d’actuar des de la clandestinitat. La forta persecució de la CNT va agreujar l’enfrontament al seu interior entre els que defensaven posicions més possibilistes i els partidaris de posicions més radicals i violentes. Des d’aquests sectors, el 1927, es va crear la Federación Anarquista Ibèrica (FAI) amb l’objectiu de mantenir la doctrina de Bakunin i impedir que els obrers s’apropessin al reformisme socialista, a la cooperació amb els partits polítics i al comunisme soviètic.

La dictadura de Primo de Rivera: el directori militar (1923-1925)

dilluns, 7/03/2011

Primo de Rivera va ser capaç de donar una imatge regeneracionista. Amb ell havien tornat al país aquelles qualitats imprescindibles que s’havien perdut en els últims anys de la Restauració: l’energia, la confiança i la determinació per aconseguir els objectius fixats. Els arguments que va fer servir Primo de Rivera per fer-se amb el poder eren la lluita contra el terrorisme i el desordre social, avortar el separatisme català (a la vegada que col·laborava amb la Lliga), la substitució del mercantilisme liberal per una política comercial proteccionista, el foment de les infraestructures del país i la purificació de la pàtria.

Primo_de_Rivera_und_der_König_von_Spanien.jpg

Primo de Rivera va rebre molts suports després del seu cop d’Estat. Tant la burgesia rural com la urbana havien creat el clima ideal per rebre el cop d’Estat com una solució als seus problemes. Amb un poder fort es podria controlar el “radicalisme” social, cosa que els polítics havien estat incapaços de fer. La dictadura es presentava, doncs, com el resultat de la convergència d’interessos dels dos grups dominants; l’oligarquia agrària i la burgesia industrial de la perifèria del país. L’altre pilar fonamental de la dictadura seria l’Església: el dictador i el rei viatjarien al Vaticà i els centres d’educació catòlics van veure com eren revaloritzats.

francisco-largo-caballero.jpg

Francisco Largo Caballero

A aquests grups que donaven suport a la dictadura va sumar-se el PSOE de forma sorprenent. Primo de Rivera va intentar integrar en el sistema al socialisme, convençut que dictador tenia un interès real en aconseguir el benestar de la classe treballadora. En la seva concepció paternalista de la societat, el dictador buscava una harmonia entre els interessos del capital i el treball. Els socialistes van cooperar amb el sistema dictatorial a través dels Comités Paritarios que mitjançaven en els conflictes laborals. En aquest marc de col·laboració, Largo Caballero (líder d’UGT) va arribar a ser nomenat Conseller d’Estat per a problemes laborals.

La col·laboració entre la dictadura i el PSOE i la UGT va fonamentar-se en la convicció socialista de que només cooperant amb les instàncies estatals es podrien salvar les conquestes que fins aleshores havia aconseguit el moviment obrer. La dictadura era concebuda com l’única solució que podia posar fi a la conflictivitat social del període anterior i contribuir a la consolidació d’una burgesia forta que pogués acabar amb el subdesenvolupament del país i amb unes estructures socioeconòmiques arcaiques. Pels socialistes, només així es podria aconseguir la millora de la situació de la classe obrera a la ciutat i al camp.

És en aquest període quan la UGT va aconseguir estendre la seva filiació i penetrar en sectors laborals que tradicionalment havien estat fora del seu camp d’acció. En el PSOE, una facció minoritària (Indalecio Prieto i Fernando de los Rios) van oposar-se a la col·laboració amb la dictadura, però la majoria del partit estava convençuda de les millores que podrien aconseguir per a la classe treballadora.

Jose Calvo Sotelo.jpg

José Calvo Sotelo

La dictadura de Primo de Rivera és l’expressió de la crisi de l’Estat burgés. En una primera etapa, des del triomf del cop d’Estat i fins el 1925, Primo de Rivera va governar a través d’un directori militar, els membres del qual eren inicialment militars, tot i que aviat va incloure personalitats civils com José Calvo Sotelo en el Ministeri d’Hisenda o Eduardo Aunós en el Ministeri de Treball.

Les primeres mesures del directori militar van mostrar el seu caràcter dictatorial i l’objectiu d’acabar amb la vella política de la Restauració: suspensió del règim constitucional, dissolució de les cambres legislatives, cessament de les autoritats civils, prohibició de les activitats dels partits polítics i dels sindicats, censura prèvia en la premsa… Tot això acompanyat de la militarització de l’ordre públic i la repressió de l’obrerisme més radical personificat en els cenetistes i els comunistes.

A més, com que un dels principals objectius del dictador era eliminar el caciquisme, va elaborar-se un estatut municipal, un altre de provincial i es van dissoldre els ajuntaments, que van ser substituïts per unes juntes integrades pels contribuents més influents de cada localitat. Però la pretesa regeneració primoriverista aviat va demostrar-se com una gran farsa. Es van suspendre tots els mecanismes electorals i la renovació política es va limitar al canvi d’uns cacics per uns altres.

A l’exèrcit, cap general va oposar-se a que Primo de Rivera ocupés el poder, però van disgustar-se quan va anunciar una possible retirada del Marroc. Durant la primera etapa de la dictadura, el conflicte del Marroc va centrar l’interès de Primo de Rivera, que va assumir personalment l’Alt Comissionat del Marroc el 1924. Un any després, en col·laboració amb França, va organitzar-se el desembarcament d’Alhucemas, que va saldar-se amb un gran èxit militar. Després d’acumular unes quantes derrotes, Abd el-Krim va rendir-se i va entregar-se a les autoritats franceses. A partir de 1927, l’exèrcit espanyol donaria per acabada la pacificació i l’ocupació efectiva de tot el protectorat.

desembarco_alhucemas.jpg

Marruecos con Primo de Rivera.jpg

El cop d’Estat de Primo de Rivera

divendres, 4/03/2011

En un context de crisi política, social i colonial, el 13 de setembre de 1923, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va declarar l’Estat de guerra i va dirigir-se al monarca per exigir que el poder passés a mans dels militars. Primo de Rivera i els sectors socials que li van donar el seu suport (militars, polítics propers a la monarquia, i bona part de l’oligarquia dirigent) van justificar la seva acció com una solució per posar fi a la crisi política i a la conflictivitat social que travessava el país.

miguel-primo-de-rivera.jpg

Miguel Primo de Rivera

D’entre les causes que els colpistes van emprar per justificar la necessitat de donar un tomb a la situació destacaven la inestabilitat i el bloqueig en els quals es trobava el sistema polític parlamentari de la Restauració, així com el seu desprestigi arran del continuat frau electoral, la por a l’esclat d’una revolució social i el perill del trencament d’Espanya davant l’auge dels nacionalismes perifèrics.

El nou dictador va anunciar, mitjançant un manifest amb pretensions regeneracionistes, la seva ferma voluntat d’acabar amb la pràctica caciquista i de posar fi a la corrupció política, la indisciplina social i les amenaces a la unitat nacional. Primo de Rivera va declarar la seva voluntat d’alliberar a Espanya dels polítics professionals que deshonraven a la pàtria. També va arremetre contra els separatismes i els comunistes i va convidar als “homes de bona fe” a integrar-se en el sotmetent, la milícia dels empresaris catalans contra els obrers.

Però, tot i aquest missatge populista de promeses regeneracionistes, la realitat és que el veritable objectiu que perseguien els agents socials que van recolzar la sortida dictatorial era evitar que el sistema polític parlamentari espanyol acabés democratitzant-se. I és que en el moment en el qual Primo de Rivera va alçar-se contra el sistema de la Restauració, el govern de concentració nacional de García Prieto pretenia iniciar un procés de reforma de la Constitució de 1876 que hauria suposat capgirar la llei electoral, el sistema de torn de partits i les relacions laborals, a més de limitar el poder del qual gaudia el monarca. A més, també va ser un fet decisiu el desig d’evitar que les Corts exigissin responsabilitats pel desastre neocolonial a Annual.

Alfons XIII va ser còmplice de la instauració de la dictadura perquè va ser ell qui va nomenar a Primo de Rivera cap del directori militar que clausurava el règim constitucional de 1876. Mitjançant el cop d’Estat les capes socials dominants pretenien perpetuar el sistema de 1876 i l’ordre social establert. Era una maniobra per fer front a les organitzacions obreres que s’havien convertit en una autèntica amenaça per a les classes dominats. Ara, en un sistema dictatorial es podria maniobrar per integrar-les en el si del sistema (UGT) o reprimir-les durament (CNT).

primo de rivera.jpg

D’altra banda, s’assegurava la protecció dels interessos de l’oligarquia agrària i financera amb el suport de l’exèrcit. El cop contra el sistema restauracionista va suposar el fracàs del traspàs de poder des de l’oligarquia cap a les noves capes socials després de la crisi del sistema caciquil. S’havia d’evitar que les noves forces polítiques es fessin amb el poder del país. El sistema de la Restauració no buscava la participació popular i el sistema estava totalment dominat per l’oligarquia tradicional que no donava sortida als problemes reals del país. Quan això va estar en perill va ser quan va donar-se la reacció militar. El sistema no era capaç de regenerar-se per si sol.

El cop d’Estat de Primo de Rivera seguia la tradició intervencionista dels militars a la vida política del país. La passivitat popular i la conformitat de les classes benestants van permetre el triomf del pronunciament juntament amb la passivitat i el col·laboracionisme del rei. El nou règim totalitari es presentaria com un instrument per garantir la pau social i política del país.