Arxiu de la categoria ‘09. La crisi del sistema de la Restauració’

El lerrouxisme a la Catalunya d’inicis del segle XX

dilluns, 21/02/2011

Alejandro Lerroux va ser un figura polèmica i complexa d’analitzar. Va aparèixer per primer cop en l’escenari polític a Madrid el 1897 quan va fundar el diari El Progreso amb l’objectiu que li servís de plataforma personal i des de les pàgines del qual realitzaria una agressiva campanya antigovernamental en resposta a les tortures i irregularitats que s’havien practicat durant els processos de Montjuïc contra l’anarquisme. D’aquesta manera, Lerroux esdevenia un amic de la classe treballadora.

lerroux.jpg

Alejandro Lerroux

A Catalunya, el diari lerrouxista va tenir una àmplia difusió i, tot i no pertànyer a l’anarquisme, el seu discurs li va permetre assolir una gran popularitat entre l’obrerisme català, fet que a la llarga li permetria d’articular una plataforma per a l’acció política. És en aquest moment quan, en paraules de Josep Termes, s’està forjant la imatge d’un Lerroux “tribú de la plebe”, enemic del sistema social i polític en vigor.

Aquest èxit d’imatge, popularitat i prestigi adquirit entre l’esquerra catalana va fer que Lerroux decidís treure’n profit en quan arribés la primera oportunitat. Així, convertit en “home del poble”, va saber situar-se per sobre de totes les faccions del republicanisme, tot imposant la defensa d’un obrerisme versemblant a la vegada que potenciava l’equívoc llibertari. Amb ell arribaria a Barcelona la política de masses, on el candidat Lerroux assaltava els vianants per a presentar-li la seva proposta política de la forma més efectista i espectacular possible.

La ideologia del lerrouxisme es basava en l’atac als tres pilars fonamentals del sistema de la Restauració: la religió, la propietat i les forces de l’ordre. Així, parlava de la creació de les veritables cases del poble i de la publicació d’un diari “eminentment radical”. El 1906, havia publicat l’article “Matad” a La Rebeldía, on afirmava:

“Jóvenes bárbaros de hoy, entrad a saco en la civilización decadente y miserable de este país sin ventura, destruid sus templos, acabad con sus dioses, alzad el velo a las novicias y elevadlas a la categoría de mujeres para virilizar la especie, penetrad en los registros de propiedad y haced hogueras con sus papeles para que el fuego purifique la infame organización social; entrad en los hogares humildes y levantad legiones de proletarios para que el mundo tiemble ante sus jueces […]. No os detengáis ante los sepulcros ni ante los altares”.

lerrouxisme.JPGTanmateix, era un personatge impregnat de pragmatisme i que entenia que no podia ser un simple element marginal i folklòric, fet que va impulsar-lo a arribar a algun tipus d’acord amb les forces polítiques dinàstiques.

Si bé en un primer moment Lerroux va defensar la legitimitat del moviment catalanista en demanda de l’autonomia, aviat convertiria l’anticatalanisme en un dels principals arguments del seu programa polític, la seva propaganda i la seva acció perquè “sin embargo, amo a España, amo la unidad nacional, quiero la felicidad para mi país”. Des d’aquest moment, la premsa lerrouxista i la de la Lliga van iniciar una lluita feroç en la lluita ideològica i per la hegemonia política a Barcelona i Catalunya.

Per atacar la Lliga Lerroux denunciava el perill que el catalanisme suposava per a “la unidad de la patria”. Del catalanisme afirmava que era “el hijo degenerado de un contubernio monstruoso” i de les Bases de Manresa que eren “incongruentes, reaccionarias, mantenedoras de privilegios antiguos, creadoras de otros nuevos, con alma y tendencia disgregadora, separatistas, inspiradas en un espíritu clerical y aprobadas por obispos de maldita memoria”.

Es pot afirmar, amb gairebé una total seguretat, que Lerroux va actuar d’aquesta manera en connivència amb el govern de Madrid. La seva política estava al servei d’evitar l’ascens de la Lliga Regionalista i del catalanisme i per això buscava sistemàticament l’enfrontament amb els nacionalistes. Així, partint de la base republicanista i obrera forjada a la Catalunya del segle XIX, el lerrouxisme articularà el seu discurs manipulant les diferències entre els regionalistes i els republicans, tot distorsionant les diferències entre els interessos del catalanisme i els interessos de la classe obrera.

lerroux barcelona.jpg

D’aquesta manera, el lerrouxisme va significar una superació de les antigues famílies republicanes i va facilitar, juntament amb la Lliga Regionalista, l’enfonsament del sistema polític dels partits dinàstics a Catalunya. Lerroux va aconseguir per al republicanisme una renovació del suport obrer que va fonamentar-se organitzativament en la multiplicació dels centres republicans (centres de fraternitat, en especial la casa del poble de Barcelona, inaugurada el 1906), en la celebració de multitudinàries meriendas fraternales i en la creació de grups de Jóvenes Bárbaros.

El moviment de la Solidaritat Catalana (1906), a més de provocar indirectament l’exacerbació del seu espanyolisme, el portaria a la ruptura amb el republicanisme moderat que havia intentat incorporar anteriorment. Paral·lelament, el moviment de la Solidaritat Obrera li restaria una bona part del suport de la massa treballadora. Així, després de la seva participació en els fets de la Setmana Tràgica de juliol de 1909, Lerroux i el Partit Republicà Radical prendrien uns camins diferents.

La Solidaritat Catalana

dissabte, 19/02/2011

A les eleccions de 1905, en la confrontació entre republicans i regionalistes, la Lliga va obtenir un gran èxit perquè, després de cinc derrotes consecutives enfront del lerrouxisme, el resultat de les municipals (14 regidors republicans i 12 regionalistes) va poder ser celebrat amb un banquet de la victòria ja que tots els tots els candidats regionalistes van ser escollits. Tampoc es pot parlar d’un fracàs del republicanisme lerrouxista, però si de l’èxit regionalista.

Així, la Lliga va organitzar un “banquet de la victòria” com a celebració. Aleshores, el setmanari humorístic Cu-Cut! va publicar un acudit en el qual es podia observar un militar preguntava ¿Qué se celebra aquí que hay tanta gente?” i un civil responia “El banquet de la victòria”, i el militar reflexionava: “¿De la victoria? Ah, vaya, serán paisanos”. L’acudit pressuposava que els militars espanyols no aconseguien victòries i això, dit després de la brutal desfeta colonial de 1898, va molestar moltíssim a l’estament militar de Barcelona que estava poc preparat per entendre el que estava passant a Catalunya i estava carregat de prejudicis espanyolistes. Per als militars tota expressió de catalanisme era igual a separatisme.

cu-cut!.jpg

La reacció militar a l’acudit del Cu-Cut! va ser típica d’un militarisme anticonstitucional, ferit en el seu orgull després de la derrota colonial i que culpava al govern i a la ciutadania de la derrota i el desprestigi. Així, uns 350 militars van dirigir-se al carrer Avinyó, on s’imprimia el setmanari, van destrossar el material i van cremar mobles al carrer. Després van dirigir-se als locals de La Veu de Catalunya, l’òrgan de premsa de la Lliga Regionalista, i van rebentar-ho tot. El conflicte resultant va ser força greu amb la publicació d’editorials per part de La Veu de Catalunya reclamant serenitat i mediació i la suspensió de la publicació del Cu-Cut!.

Així s’inaugurava una llarga etapa d’intervenció de l’exèrcit en la vida pública espanyola després del parèntesi que havien suposat els primers anys de la Restauració. El govern, seguint el procediment habitual, en comptes de prendre mesures disciplinàries contra els militars, va suspendre novament les garanties constitucionals a Catalunya i el cap de govern, Montero Ríos, va acusar els autonomistes de separatistes. García Prieto va arribar a dir que les Bases de Manresa eren un document separatista. El govern de Montero Ríos va dimitir i el nou gabinet liberal de Segismundo Moret va suspendre la publicació de La Veu de Catalunya i del Cu-Cut!. A més, va iniciar-se un projecte de Llei de Jurisdiccions que proposava posar sota jurisdicció militar totes aquelles expressions que resultessin ofensives per a la unitat de la pàtria, els seus símbols i l’exèrcit.

Paral·lelament, a Catalunya, davant dels atacs i a partir del rebuig massiu a la Llei de Jurisdiccions, s’estava gestant un acord patriòtic de reafirmament de la personalitat catalana i de compromís en la lluita pels drets del país entre els republicans catalans i els regionalistes. Aquest seria l’origen de la Solidaritat Catalana, que aplegaria totes les forces, des dels carlins fins als republicans federals passant per la Lliga, a excepció dels partits dinàstics i dels lerrouxistes.

Per la seva banda, Lerroux va publicar un article de clar to espanyolista on exaltava als militars per contrarestar aquest possible acord catalanista. Lerroux deia: “Hace menos de seis años imperaba en Barcelona el catalanismo político, hijo degenerado de un contubernio mostruoso”. A més, qualificava les de Bases de Manresa de “incongruentes, reaccionarias, mantenedoras de privilegios antiguos, creadoras de otros nuevos, con alma y tendencia disgregadora, separatistas, inspiradas en un espíritu clerical y aprobadas por obispos de maldita memoria”. A més, Lerroux qualificava Els Segadors com uns “melenudos de dudoso sexo” i deia que d’haver estat militar hauria cremat La Veu, el Cu-Cut!, la Lliga i el palau del bisbe. Lerroux afirmava alegrar-se dels fets succeïts.

Tot i les crítiques del lerrouxisme, el gener de 1905 era nomenat un Comitè Executiu de Solidaritat Catalana amb representants de la Lliga (Cambó), dels nacionalistes republicans (J. Carner), dels republicans independents, de la Unió Catalanista, dels republicans federals, de la Unión Republicana i dels carlins. Salmerón també va sumar-se al moviment. La premsa catalana majoritàriament va mostrar-se a favor de la Solidaritat i la Lliga Regionalista, hàbilment dirigida per Cambó, va convertir-se en la punta de llança del moviment cívic que va formar-se.

portada-cu-cut.jpg

Davant de les eleccions de 1907, els partits integrants de la Solidaritat van decidir presentar una candidatura conjunta i un programa comú (Programa del Tívoli), que defensava la derogació de la Llei de Jurisdiccions i la necessitat de dotar Catalunya d’òrgans d’autogovern. A les eleccions a les diputacions provincials, la Solidaritat va aconseguir un gran triomf amb el 36% dels vots dels cens a Barcelona amb 18.000 vots. El lerrouxisme, per la seva banda, es quedava en el 17%.

solidaritat catalana 3.jpg

El 1907, va caure el govern liberal que va ser substituït per un gabinet conservador encapçalat per Maura. Ara s’aproximaven les eleccions generals i després d’un míting de la Solidaritat realitzat al Casinet de Sants, un grup d’homes van disparar contra el vehicle en el qual anaven Salmerón, Cambó, Corominas i altres. D’aquest frustrat atemptat van ser acusats el lerrouxisme. Tanmateix, això no va arronsar la coalició solidària que va obtenir un èxit esclatant a les eleccions, just en el moment en que Lerroux començava a davallar a Catalunya, fent-se amb 41 dels 44 escons en pugna.

solidaritat catalana 2.jpg

solidaritat catalana.jpg

La presència dels diputats solidaris al Congrés va obligar al govern Maura a canviar la seva estratègia i començar a negociar les lleis amb la minoria catalana, tot amb l’objectiu d’integrar les forces catalanistes en el sistema. Així, els fets i l’èxit de Solidaritat Catalana van marcar un tombant en la vida de Francesc Cambó que des d’aquest moment projectaria la seva personalitat sobre la política espanyola.

Els solidaris van realitzar una bona tasca al Congrés, però el grup era massa heterogeni i Cambó capitalitzava tota l’acció solidària a favor de la Lliga Regionalista. Això provocaria la crisi de la Solidaritat, donant lloc a l’esclat de les discrepàncies entre els diferents partits que formaven la coalició. Així, les tensions començarien a aflorar al si de la Solidaritat Catalana, tot i que de cara a l’exterior no es trenqués l’acord, arran del projecte de Llei de l’administració local de Maura. Mentre que Cambó i els membres de la Lliga volien aprofitar-se’n de la situació per a negociar amb el govern el projecte com a primer pas cap a la descentralització, les forces de l’esquerra solidària jutjaven el projecte com poc democràtic.

Les diferències entre els solidaris cada cop eren més gran. Un nou enfrontament intern va produir-se quan, el 1908, la Lliga, defensant els interessos de l’Església, va oposar-se a un projecte de l’Ajuntament de Barcelona que comportava la introducció a les escoles de la cooficialitat de la llengua catalana, a la vegada que implantava la coeducació i la neutralitat religiosa. El cop final a la coalició solidària, però, no arribaria fins als fets de la Setmana Tràgica de 1909, quan la Lliga va veure amb bons ulls la repressió de la revolta i els republicans van criticar amb duresa l’actuació del govern.

El reformisme dinàstic: problemes de l’oligarquia i impotència de l’oposició (1902-1909)

divendres, 18/02/2011
Alfonso_XIII.jpg

Alfons XIII

A la primavera de 1902 va pujar al tron el nou monarca Alfons XIII, tot just quan acabava de complir setze anys, posant fi a la regència de Maria Cristina. El nou monarca tindria un paper fonamental en la vida política del país a causa de la forta fragmentació que patirien els partits del sistema i la configuració d’un parlament caracteritzat per la seva atomització. I és que les legislatures dels diferents governs restauracionistes entre 1898 i 1923 deixaven clar que el sistema estava en plena decadència. Tan sols en aquest període, van formar-se fins a 44 governs que duraven de mitjana uns 7 mesos. L’agonia del sistema era palpable.

El regnat d’Alfons XIII significaria l’inicia d’un nou període d’intervenció monàrquica en la política, tot aprofitant-se de les prerrogatives que la Constitució de 1876 donava al paper de la monarquia dins del sistema de la Restauració, fet que acabaria comportant una ingerència progressiva del rei en els assumptes del govern. Amb la seva actuació, exercint el seu poder per sobre del joc polític democràtic, Alfons XIII contribuiria al descrèdit i, a la llarga, al col·lapse del sistema de partits restauracionista que l’havia permès d’arribar al tron.

Aquest moviment de renovació monàrquica va coincidir amb la renovació del lideratge en els partits dinàstics. El 1903, Antonio Maura va arribar al capdavant del Partit Conservador, i la mort de Sagasta va consolidar José Canalejas com a líder del Partit Liberal. Tanmateix, aquests lideratges ja no seran com els que  havien exercit els seus predecessors del segle XIX. Així, podem observar la presència de diferents corrents d’opinió i aspirants al lideratge en el si dels partits dinàstics –Silvela, Villaverde, Maura i Dato entre els conservadors; Moret, Montero Ríos, Canalejas i Romanones entre els liberals– que acabarien portant cap a la seva atomització.

Jose_Canalejas.jpg

José Canalejas

Aquesta era una nova generació de polítics, influïda pel regeneracionisme, que va intentar impulsar els projectes de reforma més importants des de l’interior del sistema, tot i que la por d’acceptar els riscos d’una veritable participació democràtica va fer sobreviure el torn dinàstic i el falsejament electoral, fent impossible la democratització real de la política espanyola. El falsejament electoral no ser superat i van mantenir-se les relacions triangulars entre el cacic nacional (l’oligarca), el governadors civils i els cacics locals. En conseqüència, la pràctica electoral vigent va continuar presentant unes xifres d’abstencionisme superiors al 30% del cens.

D’aquesta manera es posaven de manifest les contradiccions dels partits dinàstics, els quals es veien forçats, una convocatòria electoral rere l’altra, a reincidir en la figura de “l’encasillado” i en d’altres procediments fraudulents per tal d’aconseguir els resultats previstos. La classe dirigent no va arriscar-se a modificar la seva forma de dominació i, durant una dècada més, el tornisme va mantenir-se, no sense dificultats. En definitiva, el poder oligàrquic sortia reforçat.

El 1904, el conservador Antonio Maura va convertir-se en cap del govern i va impulsar un projecte polític, recollit en la consigna de “revolució des de dalt”, que defensava la necessitat de reformar el sistema polític des del govern per així intentar evitar que ho fes la temuda revolució popular. Per això, Maura va intentar dotar el sistema restauracionista d’una nova base social, les anomenades masses neutres, amb l’ajuda de les quals pretenia configurar un Estat fort, capaç de governar de manera eficaç i d’aconseguir tant desbancar la vella casta de cacics com impedir que les classes populars adquirissin massa protagonisme.

En el segon govern de Maura (1906-1909), aquest va promulgar una nova llei electoral (1907) que no va aconseguir acabar amb la corrupció i el frau electoral, però almenys el va dificultar. També va intentar atreure cap al règim el catalanisme moderat, tot signant alguns acords amb la Lliga Regionalista, com ara el Projecte de reforma de l’administració local que va permetre dotar els ajuntaments i les diputacions de més autonomia. En el terreny social, Maura va aprovar algunes mesures com ara la Llei del descans dominical, i va crear l’Instituto Nacional de Provisión (1908), dedicat a les assegurances obreres. També va adoptar mesures econòmiques per reactivar la indústria i va promulgar la Llei de colonització interior amb l’objectiu d’estimular l’agricultura.

antonio_maura.jpg

Antonio Maura

Tot i aquesta política reformista, el sistema va ser incapaç de regenerar-se des de dins. Així, Maura va ser incapaç d’imposar les seves reformes des de dalt. I és que el projecte maurista es basava en un àmbit polític i no contemplava la profunda reforma de les estructures socials que requeria el país. El projecte regeneracionista dels polítics del sistema havia estat pensat al marge de la major part de la població espanyola, novament exclosa de la participació política. Ni liberals ni conservadors havien estat capaços d’impulsar la reformes que requeria el país. Però tampoc l’oposició seria capaç de treure profit de la crisi de 1898 per a donar un cop de timó a la direcció del país.

Finalment, la defensa de l’ordre social va comportar una actitud molt intransigent per part del govern, especialment en la resposta als fets de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909). La dura repressió que va seguir la revolta va impulsar que s’articulés una campanya de protesta que, sota el lema Maura, ¡No!, va fer caure el govern conservador, donat pas novament als liberals.

El catalanisme polític en el tombant dels segles XIX i XX: naixement i consolidació de la Lliga Regionalista

dijous, 17/02/2011

Arribats al tombant cap al segle XX, el catalanisme s’anava estenent i començava a arribar a les multituds del carrer. D’aquesta manera, la primitiva ortodòxia del catalanisme del segle XIX es veia trencada per l’aparició de tota una sèrie de tendències, agrupacions i escoles, en les quals es manifestaven totes les idees de l’època, fins i tot les més extremes. Els antics programes i bases eren estrets pel nou catalanisme.

camilo_polavieja.jpg

Camilo Polavieja

El 1899, el fracàs del projecte regeneracionista del polaviejisme i el govern Silvela va posar-se de manifest després de la protesta ciutadana del tancament de caixes, en el fet de no concedir el concert econòmic a Catalunya, en la manca de reformes “regeneracionistes”, en la inadequació a la realitat social espanyola i catalana, i en la repressió del moviment de gremis. Tot això va fer que un sector dels industrials catalans, que durant anys havien seguit la política de negociar privadament amb el cap de govern de torn o amb algun ministre, decidissin que la forma d’imposar els seus criteris era pressionar amb un partit propi.

Així, el 1899 naixia la Unió Regionalista formada principalment pels antics membres del polaviejisme català, destacats industrials, dirigents del moviment del tancament de caixes i representants de la burgesia agrària. La Unió Regionalista proclamava als seus estatuts que lluitaria per l’autonomia política i administrativa de les regions per tots els mitjans legals, sempre dintre de la unitat de l’Estat espanyol. Era un partit amb una àmplia base social, però mancat d’un projecte polític clar i de dirigents amb experiència política.

Paral·lelament a la formació de la Unió Regionalista, el 1900, el grup que publicava el diari La Veu de Catalunya va abandonar definitivament la Unió Catalanista per fundar el Centre Nacional Català. Aquesta formació estaria integrada per joves professionals com Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Jaume Carner i Lluís Duran i Ventosa, que eren clarament favorables a la intervenció del catalanisme en la política per la via electoral. Així, era un partit amb un programa polític possibilista i amb uns dirigents experimentats, però mancat de suports socials clars.

miting cambó.JPGEl 1900, Eduardo Dato, Ministre de la Governació, va visitar Catalunya. La premsa catalana havia fet Dato responsable directe de l’empresonament dels botiguers a causa del tancament de caixes. Això va fer que Dato fos rebut amb una vaga general de botiguers i amb manifestacions d’hostilitat. El ministre va ser xiulat a Manresa, va viure una vaga del comerç a Manresa i li van cantar el cant d’Els Segadors. Davant d’aquests fets, el govern va proclamar l’estat de guerra a Barcelona, va destituir l’alcalde de Reus i va suspendre la publicació de La Veu de Catalunya. Aquesta reacció del govern va portar el Centre Nacional Català a demanar a la Unió Regionalista de fer una candidatura conjunta, i aquesta va acceptar.

lliga regionalista banquet.JPGLa confluència d’interessos entre ambdues formacions va afavorir la unió dels dos grups, donant pas a una candidatura unitària per a les eleccions de maig de 1901 que seria l’embrió del naixement de la Lliga Regionalista. L’objectiu del nou partit era participar a les eleccions a Barcelona amb una candidatura formada per homes de prestigi ciutadà, l’anomenada “candidatura dels quatre presidents”. La tria realitzada per la candidatura regionalista estava configurada per homes com el doctor Bartomeu Robert (expresident de la Societat d’Amics del País), Albert Rusiñol (expresident del Foment del Treball Nacional), Lluís Domènech i Montaner (expresident de l’Ateneu Barcelonès) i Sebastià Torres (president de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial). La tria estava ben feta perquè eren homes que tenien popularitat i representaven coses complementàries en la societat catalana.

La campanya va ser preparada a consciència ja que era la primera vegada que es produïa un enfrontament directe del catalanisme amb el caciquisme. A més, els interventors de la Lliga eren una garantia del respecte al vot i permetien esperar que les votacions no podrien ser falsejades aquest cop. Les eleccions de 1901 van ser un èxit per a la candidatura unitària que va obtenir quatre diputats, per dos dels republicans (Pi i Margall i lerroux) i un dels dinàstics. D’aquesta manera, les eleccions de 1901 van significar un canvi radical en la política catalana i la primera derrota del caciquisme.

L’èxit electoral va comportar la fusió definitiva dels dos grups en la Lliga Regionalista, partit que va convertir el diari La Veu de Catalunya en el seu principal òrgan de difusió i que va reforçar la força electoral del catalanisme. A la junta directiva de la nova organització, presidida pel Doctor Robert, hi estarien Verdaguer Callís i el doctor Fargas. La Lliga esdevenia així la primera formació política moderna de l’Estat espanyol, trencant el monopoli de les classes benestants i dotant-se d’una organització eficaç (afiliats, centres polítics, secretaria electoral, publicacions, etc.).

enric prat de la riba.jpgA les eleccions municipals del mateix any, la Lliga va obtenir onze regidors a l’Ajuntament de Barcelona, mentre que els republicans n’aconseguien onze i els partits dinàstics només quatre. Per primer cop, les candidatures no dinàstiques triomfaven a Barcelona. A partir d’aquell moment, el joc polític a Catalunya ja no passaria pel torn dinàstic entre conservadors i liberals, sinó que l’hegemonia electoral es disputaria entre republicans i catalanistes com a forces polítiques majoritàries. A més, la victòria barcelonina de la Lliga va servir per demostrar la coherència de la seva línea de participació política. El carlisme català anava perdent força i a començament de segle bona part dels seus simpatitzants –ja fossin gent del poble o petits i mitjans hisendats–havien passat a les files del catalanisme.

Al llarg de les primeres dècades del segle XX, la Lliga Regionalista es consolidaria com el partit hegemònic a Catalunya sota l’ideari definit per Enric Prat de la Riba a l’obra La Nacionalitat Catalana (1906). La Lliga reclamava el dret de Catalunya a l’autonomia política, però es mostrava disposada a intervenir en la vida política espanyola amb l’objectiu de modernitzar i descentralitzar l’Estat. Així, mentre Prat de la Riba es convertia en el principal referent de la política lligaire “Catalunya endins”, Francesc Cambó exerciria el seu paper de defensor dels interessos catalans a Madrid.

Els primers anys de la Lliga, però, no van ser gens fàcils ja que el nou partit va haver de fer front a l’expansió del republicanisme lerrouxista i a les discrepàncies ideològiques internes entre els homes de tarannà més progressista i la majoria dels dirigents més conservadors i possibilistes. Així, després dels èxits electorals de 1901, les eleccions de 1903 no van ser favorables als seus interessos ja que les forces republicanes van imposar-se tant a les generals com a les municipals. Igualment, la Lliga també seria derrotada a les eleccions de 1905.

L’impacte de la crisi de 1898 a Catalunya: del polaviejisme al tancament de caixes

dimecres, 16/02/2011

El “Desastre de 1898” va tenir un abast econòmic i militar arreu l’Estat, però a Catalunya va comportar també una sèrie de canvis polítics específics que van significar l’eclosió definitiva del catalanisme en la vida política espanyola. Així, després de la desfeta, l’opinió pública, les corporacions oficials, la premsa, els partits i la majoria d’organitzacions catalanes estaven expectants. Arribava el moment del catalanisme enfront de l’oligarquia dinàstica, i aquest comptava amb uns líders consolidats, un cos doctrinari amb suficient entitat i una notable mobilització social.

caricatura regeneracionisme.jpgAmb la pèrdua de les restes de l’imperi colonial va néixer la “generació del desastre” i l’exèrcit va veure’s devaluat per la derrota ja que l’opinió pública de forma majoritària va culpar-lo de la derrota. Espanya es quedava sense flota militar i l’exèrcit feia culpable als civils dels desastres militars. Així, amb la crisi desencadenada per la pèrdua de les colònies, a Catalunya naixerà la “generació de 1901” com a reacció al desastre. L’opció catalana serà la creació dels seus propis partits polítics.

La pèrdua de les darreres colònies de l’imperi espanyol va comportar el desprestigi definitiu dels partits dinàstics i va posar de manifest la seva ineficiència per a portar a terme una veritable regeneració de la vida política espanyola com es demanava des de molts sectors socials del país. La Guerra de Cuba i la desfeta espanyola va ser un element que va condicionar l’economia catalana i els homes del sistema, com Duran i Bas o Mañé i Flaquer, van marcar les distàncies amb el règim i van demanar l’evolució i la depuració del mateix.

El FTN va demanar novament el concert econòmic per a Catalunya. El centralisme situat com un dels causants de la desfeta colonial. Així, va acordar-se redactar un missatge a la reina regent on es parlava de la necessitat d’implantar l’autonomia administrativa “que devuelva la iniciativa y la fuerza a las grandes regiones en beneficio de la vitalidad nacional”. Des de Catalunya es considerava que era necessari transformar el sistema parlamentari ja que existia un “absolutisme” de les majories falsejades. El catalanisme demanava un sistema veritablement representatiu on tinguessin presència les forces socials i col·lectives i el sufragi fos lliure.

camilo_polavieja.jpg

Camilo Polavieja

En aquest període va sortir a la llum pública el general Polavieja que representava un propòsit de regeneracionisme. Havia estat capità general a Cuba (1889-90) i de les Filipines (1896-97) i quan va ser cessat va ser ben rebut a Catalunya per les “forces vives” del país. El general, animat per la bona rebuda, cada cop va apropar-se més als industrials. La causa autonomista va anar imposant-se poc a poc ara que, fins i tot, els sectors que tradicionalment s’hi havia oposat –burgesia industrial i polítics de Madrid com Polavieja– començaven ha estar-hi d’acord.

Ara es podien acceptar reivindicacions parcials com la Diputació única i el concert econòmic. Polavieja va contestar a aquestes demandes de la Lliga Regionalista i el FTN que en aquelles circumstàncies era impossible aplicar-les, però si que era possible realitzar el concert econòmic i crear una Diputació catalana única sempre que ell arribés a formar govern. A Madrid, Polavieja s’aliava amb el conservador Silvela –el gran regeneracionista polític espanyol– i a Catalunya, la col·laboració amb el polaviejisme es va convertir en el tema de batalla.

La divisió del catalanisme davant d’aquesta situació era un fet real i el cisma es confirmaria amb una forta polèmica entre els diaris La Renaixensa i La Veu de Catalunya. Així, des de La Veu de Catalunya s’intentava afalagar a la burgesia industrial i comercial que començava a sortir de la indiferència política, seguia un criteri catòlic ben arrelat i seguia una prudent política catalanista.

Francisco_Silvela.JPG

Francisco Silvela

El 1899, Silvela formava govern amb Polavieja com a Ministre de la Guerra i la presència de Duran i Bas, que entrava al gabinet com a Ministre de Justícia i Gràcia. El problema del govern Silvela, però, va ser la impossibilitat de realitzar grans reformes i quan van realitzar-ne alguna, aquesta va ser mal vista a Catalunya.

Un país com Espanya, que acabava de perdre les seves colònies i que es trobava en plena crisi moral i política va rebre malament la primera reforma del govern: l’anunci de més impostos. El govern Silvela per tractar d’estabilitzar l’economia espanyola, equilibrar els pressupostos, remuntar el dèficit ocasionat per la guerra amb els Estats Units, contenir els preus i revaloritzar la pesseta, va crear un nou impost d’utilitats que descansava sobre professionals i funcionaris, sobre les propietats urbanes i, sobre la indústria i el comerç, es a dir, gravava a la burgesia i les classes mitjanes. L’opinió pública, i en especial les classes mitjanes i productives, va rebre malament la proposta ja que considerava que l’única mesura que es prenia era fer-la pagar més.

Així, els gremis de Barcelona van iniciar una campanya de mítings de protesta el 1899: el “tancament de caixes”. L’enfrontament entre el govern i els gremis davant l’aprovació dels nous pressupostos va fer-se inevitable. Davant d’aquesta situació, el Foment va haver de definir-se entre els dos antagonistes, decantant-se per la protesta. D’altra banda, la premsa republicana i catalanista va animar als gremis de comerciants i botiguers a seguir amb la protesta.

La Cambra de Comerç de Barcelona va trigar a posicionar-se, però també ho va fer a favor dels gremis, participant així en els mítings de protesta on s’atacava al govern i al règim restauracionista. El govern va sortir tant tocat de la protesta ciutadana que el general Polavieja va dimitir.

robert.jpg

Bartomeu Robert

El govern va mostrar una forta intransigència davant de les protestes dels botiguers i remetia totes les solucions al conflicte a l’aprovació parlamentària. Paral·lelament, El FTN va sumar-se a les protestes amb mítings. Entre abril i juny de 1900, va organitzar-se una vaga de contribuents que incitava a la resistència contra el pagament d’impostos. Les manifestacions van ser especialment violentes a Barcelona, des d’on s’entrellaçaren les causes econòmiques amb les nacionalistes. Es va arribar a declarar l’estat de guerra.

La reacció des de baix va ser espontània. El “tancament de caixes” va produir una gran tensió que va provocar l’estat de guerra a Barcelona, les dimissions de Duran i Bas i de l’alcalde Robert. El regeneracionisme del govern va esvair-se i es retornava a la realitat: era un més dels governs caciquistes de torn. Un govern, a més, enfrontat a una societat espanyola en crisi econòmica i d’autoritat, que havia perdut la confiança en ella mateixa, i enfrontat a una Catalunya en desacord públic amb l’Espanya oficial.

Al Congrés, els diputats van debatre el conflicte obert amb els gremis i ho van fer amb un to marcadament anticatalanista que va fer que els diputats catalans defensessin el país. La vaga va fracassar i els gremis van deposar la seva actitud, però el govern Silvela havia quedat tocat.

L’autoritat militar va respondre a les protestes amb detencions i el tancament de botigues. Davant aquesta situació, va produir-se una vaga general d’una setmana de duració que va aconseguir la llibertat dels botiguers empresonats.

La negativa catalana a pagar els impostos va ser utilitzada pel catalanisme polític com a element catapultador. La majoria de grans institucions o “caixes” a Catalunya estaven dominades pels catalanistes i l’extensió del moviment a la ciutadania va permetre el desenvolupament del catalanisme.

Les conseqüències del “Desastre de 1898”: crisi moral i regeneracionisme

dimarts, 15/02/2011

Cap aconteixement va tenir unes conseqüències tan dramàtiques per a la monarquia restauracionista com la pèrdua de les darreres colònies d’Ultramar. L’emancipació de Cuba, Puerto Rico i Filipines suposava la fi de l’Imperi colonial espanyol així com d’un dels principals pilars econòmics del règim i va ser interpretada per molts autors com l’inici de l’enfonsament del sistema restauracionista.

La crisi moral. La realitat és que la derrota militar de 1898 va ser l’expressió simbòlica de la decadència espanyola i els intel·lectuals i els polítics van coincidir a senyalar que Espanya es trobava en un dels punts més baixos de la seva evolució històrica. Eren necessaris canvis polítics i morals. Tanmateix, malgrat l’envergadura de la crisi de 1898 i el seu significat simbòlic, les seves repercussions immediates van ser menors del que s’hauria pogut esperar.

caricatura regeneracionisme.jpgAixí, la crisi econòmica derivada de la pèrdua de les colònies va tenir unes conseqüències limitades i la necessitat de liquidar els deutes contrets arran de la guerra va possibilitar una reforma de la hisenda amb la finalitat d’incrementar la recaptació a través de l’increment de la pressió fiscal. I, políticament, el sistema de la Restauració va sobreviure amb una mala salut de ferro durant dues dècades més.

El gran problema que va presentar la desfeta de 1898 va ser el retorn dels soldats a Espanya i el gran efecte que va tenir en el camp intel·lectual del país. En definitiva, la crisi de 1898 va ser fonamentalment moral i ideològica i va comportar un gran impacte psicològic entre la població. La derrota va sumir la societat i la classe política espanyola en un estat de desencís i de frustració perquè va significar la destrucció del mite de l’imperi espanyol en un moment en el qual les potències europees estaven construint extensos imperis colonials a l’Àfrica i Àsia.

A més, suposava la constatació definitiva que Espanya s’havia convertit en una potència secundària en el context internacional. La premsa estrangera presentaria l’Estat espanyol com una “nació moribunda”, amb un exèrcit totalment ineficaç, un sistema polític fonamentat en la corrupció i uns polítics ineficaços. Aquesta visió decadent faria fortuna i es generalitzaria entre bona part de l’opinió pública espanyola. El missatge catastrofista va penetrar en una societat que va culpar el govern i l’exèrcit d’haver claudicat davant dels Estats Units.

El regeneracionisme. Si amb la pèrdua de les primeres colònies ja havia sorgit un moviment crític amb la situació del país, la derrota de 1898 va suposar l’esclat del regeneracionisme. En resposta a la crisi moral i ideològica de 1898, alguns intel·lectuals van presentar una visió molt crítica de la història d’Espanya i van reclamar la necessitat de “regenerar” la vida política i social del país.

La crisi moral i ideològica de 1898 també va donar lloc a la configuració d’un grup de literats i de pensadors coneguts com a Generació del 98, que van analitzar el “problema d’Espanya” en un sentit molt crític i en un to amargament pessimista. Filòsofs i escriptors com Unamuno, Azorín, Antonio Machado, Ramiro de Maetzu, Pío Baroja o Àngel Gavinet van veure a Espanya immersa en una profunda crisi que només podia solucionar-se mitjançant una regeneració del sistema, la recuperació del “veritable esperit del país” i l’acostament a Europa. Creien que la pèrdua de les darreres restes del que havia estat l’imperi espanyol havia de suposar el revulsiu per a la regeneració moral, social i cultural del país.

Davant la crisi, apareixeran moltes obres de caràcter crític i regeneracionista. Es denunciarà el fracàs de la revolució liberal i la manca d’accés a la terra i a la cultura. Es parlarà de la paralització del país (idiòcia). El pensament més reaccionari demanarà la introducció de la figura d’un dictador davant el fracàs del sistema de partits polítics. S’arribarà a culpar de la crisi a la introducció de la dinastia dels Àustries en el tron espanyol en el segle XVI.

Principals obres regeneracionistes:

  • Lucas Mallada. Los males de la patria y la futura revolución española (1890).
  • Marías Picavea. Del problema nacional. Hechos, causas y remedios (1898).
  • Damián Isern. Del desastre nacional y sus causas (1898).
  • Ramiro de Maetzu. Hacia otra España (1899).
  • Vital Fité. Las desdichas de España (1899).
  • Luis Morote. La moral de la derrota (1900).
  • Joaquín Costa. Oligarquía y caciquismo (1901).
  • Rafael Altamira. Psicología del pueblo español (1902).
costa.jpg

Joaquín Costa

El representat més destacat del moviment regeneracionista va ser l’aragonès Joaquín Costa, que a la seva obra Oligarquía y caciquismo (1901) exigia la presència d’un “cirujano de hierro” per a solucionar les “malalties” que patia Espanya. Costa va defensar la necessitat d’enterrar les glòries passades (“tancar amb set claus el sepulcre d’El Cid”), millorar la situació del camp espanyol, potenciar les obres públiques i elevar el nivell educatiu i cultural del país, tal i com reflectia un dels seus lemes: “Educació i rebost”.

Per a Costa, el problema d’Espanya estava en la base del propi sistema: la corrupció i el caciquisme, per això defensaria l’imperialisme al nord d’Àfrica, la desaparició de la classe política dinàstica a favor del municipalisme i la superació de la “retòrica buida” de la Restauració. Alguns autors consideren Costa com un precursor de l’ideari feixista pels seus plantejaments sobre una revolució política des de dalt amb la instauració d’un “cirujano de hierro”.

El final d’una època. Però, el 1898 no només va provocar el desànim dels intel·lectuals i el fi espiritual del segle XIX. La desfeta de 1898 va suposar l’inici d’una nova fase en la història constitucional del país. D’aquesta manera, el “Desastre de 1898” va significar la fi del sistema polític de la Restauració tal com l’havia dissenyat Cánovas i el sorgiment d’una nova generació de polítics, intel·lectuals, homes de ciència, activistes socials i empresaris que van començar a actuar en el regnat d’Alfons XIII.

El torn de partits de la Restauració va entrar en crisi després de l’assassinat de Cánovas el 1897 i la mort de Sagasta el 1903. Els partits dinàstics havien perdut els seus líders fundacionals i entrava en escena una nova generació de polítics encapçalats per Antonio Maura i Eduardo Dato en el Partit Conservador i per José Canalejas i el comte de Romanones en el Partit Liberal. També guanyarà protagonisme el socialista Pablo Iglesias.

camilo_polavieja.jpg

Camilo Polavieja

Alguns dels nous governants van intentar aplicar a la política les idees del regeneracionisme. Així, el setembre de 1898, el general Camilo Polavieja va fer públic un manifest a favor de la regeneració política on proposava la necessitat de portar a la pràctica reformes a l’administració pública i l’aplicació d’una certa descentralització administrativa. Així, els primers pressupostos després del “desastre de 1898” van preveure una sèrie de retalls financers per frenar el dèficit públic. També van aprovar-se diferents projectes de llei relacionats amb la reforma fiscal, la política social, la descentralització administrativa, la política universitària i la política energètica.

Tanmateix, la política regeneracionista que van intentar aplicar els governs posteriors a la crisi del 98 no van aconseguir les profundes reformes que anunciaven, sinó que van limitar-se a deixar que el sistema continués funcionant amb la introducció d’una sèrie de canvis minúsculs. Tampoc l’oposició al règim no va poder aprofitar la crisi propiciada per la pèrdua de les colònies per la seva divisió interna.

La derrota militar també va tenir conseqüències en l’exèrcit, que havia estat acusat per una part de l’opinió pública de tenir una gran responsabilitat en la desfeta cubana. Davant d’un antimilitarisme creixent en determinats espais socials, un sector dels militars s’inclinaria cap a postures autoritàries i intransigents, convençut que els veritables culpables de la derrota havien estat uns polítics corruptes i ineficaços. D’aquesta manera, en el si de l’exèrcit van anar desenvolupant-se uns sentiments de corporativisme, que a la llarga serien nefastos pel país i derivarien en l’autoconvenciment de la necessitat d’incrementar la presència i el protagonisme de l’exèrcit en la vida política espanyola.