Arxiu de la categoria ‘09. La crisi del sistema de la Restauració’

Rosa de Foc: Setmana Tràgica, la revolta

divendres, 30/09/2011

El 1909, els esdeveniments a l’àrea de domini espanyol al Marroc van obligar a cridar a la lleva dels reservistes per anar a la guerra, una nova guerra colonialista per defensar les restes de l’Imperi espanyol i els seus interessos miners al Rif marroquí. L’error del govern cridant els reservistes catalans per anar a la guerra, la majoria casats i amb fills i sense la possibilitat de convertir-se en soldats de quota, és a dir, sense les 1.500 pessetes que costava evitar la lleva, va provocar l’esclat d’una vaga general contra el mateix govern de Maura i contra la guerra.

barcelona-Setmana-Tragica.jpg

La proposta de vaga general va ser feta pel grup socialista de La Internacional, recolzat pels anarquistes. Com que ni la Solidaritat Obrera ni els lerrouxistes ni els dirigents d’Esquerra Catalana van voler fer-se càrrec de la direcció de la vaga, va formar-se un Comitè de Vaga integrat per un representant socialista, un anarquista i un republicà federal. Reunits a la seu de la Solidaritat Obrera, van arribar a diferents acords sobre l’estratègia a seguir: es van nomenar delegats per diferents llocs de Catalunya i van donar instruccions sobre la tàctica a seguir.

El dilluns, 26 de juliol, cap al migdia ja només funcionaven els tramvies a Barcelona. El governador civil va haver de cedir aleshores el poder al comandament militar i la Guàrdia Civil ja que no se’n refiava de les tropes i la policia. A la tarda, la vaga general ja era completa, però el capità general va limitar-se a col·locar guàrdies davant dels centres públics i a reforçar les casernes fins que arribessin reforços. En paral·lel, l’anticlericalisme radical donava els seus fruits i la vaga general derivava en una revolta dirigida contra els centres religiosos. Van aixecar-se barricades i van tallar-se totes les comunicacions de Barcelona amb la resta de l’Estat. Mentrestant, la burgesia catalana es tancava als seus domicilis o marxava cap a les seves residències fora de la ciutat a l’espera de l’evolució dels esdeveniments ja que interpretava que interpretava que simplement s’estava produint un enfrontament entre el govern central i els obrers.

La revolta va ser caòtica i espontània. De dimarts a dijous la ciutat va quedar en mans dels revoltats, però els mateixos dirigents de la vaga van veure com la situació se’ls escapava de les mans per manca d’organització. Amb Lerroux, oportunament de viatge a l’Argentina, negant-se a proclamar la República, la revolta es quedava sense el seu rostre més visible i explotava la vessant més radical i anticlerical: quaranta convents i vint-i-una esglésies van ser cremades. La realitat és que no dirigien la sublevació ni els radicals, ni els nacionalistes republicans, ni els mateixos anarquistes i la manca de direcció i coordinació polítiques van derivar cap a l’acció incontrolada de grups que actuaven indiscriminadament.

Tanmateix, a la resta de Catalunya, amb l’excepció de Sabadell, la vaga va ser més limitada, tot i que van aixecar-se barricades a la major part de les localitats industrials. A més, des de dijous, amb l’arribada dels reforços militars i de la Guàrdia Civil, la situació va fer un tomb, fent-se evident que el restabliment de l’ordre era cosa de pocs dies.

rosa de foc.jpg

Les conseqüències de la revolta van ser més d’un centenar de morts, nombrosos ferits, una forta repressió amb la suspensió de les garanties constitucionals a Barcelona fins el novembre, 2.500 persones detingudes, uns 2.000 exiliats o fugits a França temorosos de la repressió, la celebració de 216 consells de guerra i l’afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, un pedagog anarquista fundador de l’Escola Moderna, qui va ser acusat de ser el dirigent de la revolució frustrada. Les massives protestes internacionals no van poder evitar la seva mort, tot i que no s’havia provat que tingués cap relació directa ni amb la vaga general ni amb l’esclat dels incidents. L’execució va ser tant una represàlia originada per l’atac al sistema escolar catòlic pels seus intents de potenciar l’escola laica com una mostra del càstig exemplar que volia exercir el govern.

Si a nivell espanyol, l’actuació del govern va aixecar una onada de protestes que van fer caure Maura del poder, a Catalunya també van produir-se conseqüències polítiques: el lerrouxisme, desacreditat pel seu posicionament oportunista, va començar a perdre influència entre els treballadors; el fracàs del moviment va provocar el desengany d’importants sectors de la classe obrera respecte dels polítics republicans, fet que afavoriria sensiblement l’arrelament del sindicalisme apolític anarquista de la CNT en els anys següents; i la Solidaritat Catalana va rebre el seu cop definitiu amb la Lliga Regionalista patint un important retrocés electoral després d’haver donat el seu suport indirecte a la repressió de la revolta popular.

Article publicat a Esquerra Nacional nº 198 (2011).

La crisi del neocolonialisme espanyol al Marroc: la desfeta d’Annual

dijous, 3/03/2011

Un dels principals problemes que va marcar la política espanyola de les primeres dècades del segle XX va ser l’intent de practicar l’imperialisme al Marroc, política a través de la qual Espanya aspirava a reconstruir un imperi colonial al nord d’Àfrica per competir en la cursa imperialista de les potències europees. La pressió de l’imperialisme francès i dels militars espanyols –molt influents en la política espanyola–, els partits dinàstics van deixar-se endur per la idea de participar activament del colonialisme europeu tot i la crisi que vivia el país.

Així, l’Estat espanyol va participar de la cursa colonial al nord d’Àfrica signant un conveni franco-espanyol el 1904 per definir les àrees d’influència d’ambdós països al Marroc. Després de la Conferència d’Algeciras de 1906 Espanya va rebre el reconeixement internacional de la seva posició al nord d’Àfrica, però pocs mesos després ja esclataven les primeres revoltes contra l’ocupació al Rif.

Morocco-spanish-protectorate-1955.png

El protectorat espanyol al Marroc era una zona amb poc valor econòmic, però, tot i això, els cercles econòmics i els militars africanistes eren partidaris de l’ocupació del Marroc. Així, bancs privats i públics, empresaris bascs i catalans i els cercles financers de Madrid va pressionar el govern per a expansionar-se colonialment al Marroc i poder explotar les mines de ferro de les muntanyes del Rif. Tots esperaven formar part d’un negoci que semblava pròsper.

La iniciativa colonial, però, va ser ruïnosa. Tant és així que fins el 1927 l’aventura colonial no va suposar cap benefici econòmic per al país. Tampoc va haver-hi cap gran victòria militar que justifiqués l’expansió, ja que Espanya era incapaç de derrotar els rifenys deixant clar que l’aventura neocolonialista li anava gran. L’ocupació espanyola del protectorat marroquí seguia un “estil” colonial anacrònic. Van produir-se contínues desfetes militars, els problemes financers van ser constants, hi havia hipertròfia a l’exèrcit per l’excés d’oficials, les tropes eren ineficaces i les reaccions militars als atacs rifenys eren extremadament lentes.

Abd_el-Krim.jpg

Abd el-Krim

A més, les classes populars, que eren les que aportaven la majoria del gruix de soldats desplaçats al nord  d’Àfrica, estaven totalment en contra de la guerra colonial en la qual es veien obligats a participar. I en el si de l’exèrcit també hi havia una certa divisió al voltant d’aquest neocolonialisme a causa de la qüestió dels ascensos per mèrits de guerra. Només els militars anomenats africanistes, un sector molt proper a la corona, que eren els beneficiats de la campanya militar, defensaven obertament la política colonial.

Després de la crisi de 1909 i els fets de la Setmana Tràgica, la guerra al Marroc havia estat continuada, amb l’excepció del període de la Primera Guerra Mundial. Però, el 1918, un cop finalitzat el conflicte internacional, França i Espanya van reactivar les seves operacions militars per controlar el territori. Va ser aleshores quan van topar-se amb els grans capitostos rifenys, com ara Al Raisuni i Abd el-Krim, que van plantar cara amb l’èxit als exèrcits colonials.

Al començament de la dècada de 1920, a la zona oriental del protectorat del Marroc, al voltant de Melilla, les tribus rifenyes s’havien fet fortes i hostilitzaven les tropes espanyoles de forma permanent. El 1921, i amb l’objectiu de controlar els rebels, van realitzar-se unes quantes operacions militars dirigides pel general Silvestre, un militar ben relacionat amb el rei Alfons XIII i que es mostrava partidari d’aplicar la repressió sobre les cabiles rifenyes.

Annual.jpg

D’aquesta manera, un exèrcit integrat per soldats sense preparació militar, que desconeixien el terreny i que no estaven interessats en l’expansió colonial va iniciar una ofensiva militar sobre l’interior del territori marroquí que va acabar esdevenint un autèntic desastre per a l’exèrcit espanyol dirigit pel mateix Silvestre de forma maldestra i amb desconeixement. L’exèrcit va ser derrotat a Annual, va perdre tot el territori guanyat a les cabiles, nombres pèrdues materials i va patir prop de 13.000 baixes, incloent-hi el propi Silvestre. La derrota llançava a les escombraries els darrers deu anys de guerra.

general silvestre.jpg

Aquesta derrota de les tropes espanyoles a Annual va produir una enorme indignació entre l’opinió pública espanyola i va generar un intens debat al voltant de la deficient preparació i organització de l’exèrcit. El 1923, amb la successió de governs inestables en el poder i amb la tensió social en un punt àlgid, l’anunci de la discussió al parlament del cas d’Annual i l’acusació de negligència i corrupció tant del govern, com de l’exèrcit i de l’administració colonial a Melilla van sacsejar el país.

Desastre.jpg

La investigació sobre les responsabilitats per la derrota va ser encarregat a una comissió parlamentària que va redactar un informe (l’Informe Picasso) en el qual es revelaven qüestions d’extrema gravetat i es relacionava la monarquia amb la mala gestió del problema marroquí. La por a que es demanessin unes responsabilitats polítiques que haguessin pogut arribar a implicar el mateix Alfons XIII, va mobilitzar els sectors de l’exèrcit i de la dreta conservadora i reaccionària que, des de feia uns anys, veien en la dictadura militar l’única solució a la crisi que patia el país. Els militars no van dubtar a l’hora de culpar de la davallada espanyola a la incompetència dels governs civils, a la traïció patida al “frente nacional”, a les crisis de lideratge dels partits dinàstics i a les contradiccions dels polítics en la cursa colonial.

Així, l’intent d’impedir que l’Informe Picasso es difongués i es debatés a les Corts va ser el detonant que va portar Miguel Primo de Rivera a encapçalar un cop d’Estat, el 13 de setembre de 1923, per posar fi al sistema parlamentari restauracionista. Amb la dictadura instal·lada al poder ja no es depuraria cap tipus de responsabilitat per la desfeta d’Annual. És així com el cop definitiu que va propiciar l’enfonsament definitiu del sistema de la Restauració va ser propiciat per la política colonial al Marroc.

La conflictivitat social a Catalunya: sindicalisme, vaga de La Canadenca i pistolerisme (1917-1923)

dimecres, 2/03/2011

El conflicte obrer, esperonat per la degradació de les condicions econòmiques i el creixement de l’anarcosindicalisme de la CNT, va afectar especialment la ciutat de Barcelona en la postguerra mundial, tot coincidint amb els anys de descomposició del sistema de la Restauració. La postguerra va afectar negativament el sector econòmic espanyol, repercutint en les condicions de vida i treball dels obrers, a la vegada que generant nous conflictes socials. Només a Catalunya van haver de tancar 140 empreses del sector tèxtil.

CNT.jpg

Efectivament, la Confederació Nacional del Treball va reorganitzar-se a partir del Congrés de Sants de 1918 en el qual l’antiga estructura interna del sindicat, basada en els sindicats d’ofici, va ser substituïda per una nova organització regida per sindicats d’indústria, fet que va permetre l’anarcosindicalisme de cobrar un nou impuls que li va permetre d’arribar fins els 74.000 afiliats. Aquesta renovació va anar acompanyada per una renovació generacional dels seus dirigents, tot donant pas a homes com Salvador Seguí, Martí Barrera, Joan Peiró o Àngel Pestaña.

la-canadiense.jpg

La força de l’anarcosindicalisme català va quedar demostrada durant la vaga de La Canadenca (Riegos y Fuerza del Ebro) de 1919, l’empresa que subministrava l’electricitat a la major part de la ciutat. La vaga de La Canadenca va convertir-se en el conflicte social més llarg i important de la història catalana. La vaga, que va perllongar-se durant un mes i mig, va aconseguir la paralització d’un 70% de la indústria local barcelonina i va deixar sense llum bona part del territori català. El moviment vaguístic estava dirigit pel sindicat únic d’aigua, gas i electricitat de la CNT.

Així, la vaga va iniciar-se el 5 de febrer de 1919 i va anar estenent-se des de les fàbriques elèctriques fins el tèxtil, els tramvies, les fàbriques de gas, la companyia d’aigües i els ferrocarrils. Davant d’aquesta situació, el capità general de Barcelona, Milans del Bosch, va organitzar activament les forces oficials. La paralització dels serveis va ser gairebé total i la ciutat de Barcelona es trobava col·lapsada fins al punt que eren els soldats qui conduïen els tramvies.

la canadenca 2.jpg

Vaga de la CanadencaEl govern, a petició de la pròpia empresa, va haver de confiscar La Canadenca per a poder restablir el subministrament de llum a la ciutat, però va veure’s incapaç de restablir els serveis públics. Davant la forta resposta dels treballadors, Milans va ser substituït per Carles Montanés i va donar-se pas a un procés de negociació que posaria fi a la vaga el 17 de març. L’empresa i el govern van veure’s obligats a accedir a la major part de les reivindicacions obreres com la readmissió dels acomiadats, la introducció de millores salarials i l’establiment de la jornada laboral de vuit hores per part del govern de Romanones (abril de 1919).

Tanmateix, l’incompliment de la promesa d’alliberar els detinguts i el fet que el govern va endarrerir-se en l’aplicació dels acords va fer reprendre la vaga el 24 de març, fet al qual la patronal va respondre amb el tancament d’empreses i la repressió dels sindicats. El govern, per la seva part, va decretar l’Estat de guerra. La patronal va recolzar-se en l’exèrcit, va ressuscitar el sotmetent i va crear cossos paramilitars per enfrontar-se amb els obrers als quals amenaçava amb el lock-out i exigia el retorn al seu lloc de treball amb les condicions salarials i d’horari anteriors a l’esclat del conflicte.

La fi de la vaga de La Canadenca, el 14 d’abril, no va comportar la pau social, sinó que va donar inici a una radicalització de les lluites socials a Catalunya i aquesta confrontació va ser especialment dura. Així, des de 1919 i fins 1923, els empresaris catalans van llançar una ofensiva de gran capacitat contra les organitzacions obreres. La gran burgesia va adoptar una posició d’intransigència davant les reivindicacions obreres i, amb l’objectiu de restar protagonisme i força a l’anarcosindicalisme, va organitzar els anomenats sindicats lliures, organitzacions contràries als interessos dels obrers i manipulades per la patronal, que desembocarien en l’aparició del pistolerisme a Barcelona durant els anys vint.

pistolerisme.jpg

La tensió social va degenerar en una situació de violència oberta quan els sindicats lliures, amb el suport de les autoritats i la policia, van llogar pistolers a sou per assassinar els principals líders obrers. Per la seva banda, grups vinculats a la CNT van respondre realitzant atemptats contra les autoritats, els patrons, els encarregats de les fàbriques i les forces d’ordre. Així, els pistolers a sou de la patronal i els anarcosindicalistes més radicals s’enfrontaven diàriament en lluites al carrer. D’entre els grups anarquistes que responien a la violència de la patronal va destacar l’anomenat Los Solidarios, format, entre d’altres, per Buenaventura Durruti, Joan García Oliver i Francisco Ascaso.

durruti.jpg

Buenaventura Durruti

ramon archs.gif

Ramon Archs Serra, anarquista partidari de fer servir la violència per lluitar contra la repressió patronal i estatal. Membre del Sindicat del Metall de la CNT i dirigent dels grups armats del període del pistolerisme, la nit del 27 de juny de 1921 se li va aplicar la «llei de fugues».

La violenta espiral d’acció-repressió-acció va comportar que la Federació Patronal exigís mesures de força per part del govern, i en resposta el general Severiano Martínez Anido, governador civil de Barcelona, va protagonitzar una política de protecció dels pistolers de la patronal a la vegada que exercia una dura repressió contra els sindicalistes i posava en pràctica la Llei de fugues, segons la qual la policia podia disparar contra un detingut en el cas que aquest intentés fugir, fet que va comportar un nou element de violència contra l’anarcosindicalisme.

Assassinats a la Barcelona del pistolerisme (1916-1923):

Any Patrons Directors i encarregats Agents de l’autoritat Obrers
1916 1 1
1917 2 3
1918 4 3 6
1919 3 5 7
1920 8 4 1 26
1921-1923 9 13 2 128

L’època del pistolerisme va provocar més de 800 atemptats en els quals van morir 226 persones, entre les quals van comptar-se tant dirigents sindicals com empresaris, encarregats de fàbrica i agents de les forces d’ordre públic. D’entre les víctimes del pistolerisme cal citar l’advocat laboralista Francesc Layret (1920), el president del govern Eduardo Dato (1921) i el líder de l’ala moderada de la CNT Salvador Seguí “el noi del sucre” (1923). Aquesta situació de violència seria un dels motius que portaria Primo de Rivera a realitzar el cop d’Estat que liquidaria el sistema de la Restauració el 1923.

mort segui.jpg

La descomposició del sistema de la Restauració (1917-1923)

dimarts, 1/03/2011

A partir de 1917 van multiplicar-se els símptomes de crisi estatal, especialment en tres aspectes: la crisi de l’Estat, la crisi social i la crisi colonial que portarà a l’enfonsament definitiu del sistema restauracionista per donar pas a la dictadura de Primo de Rivera. En el sector estatal es pot observar la descomposició final d’un sistema que es trobava en una fase agonitzant.

garcía prieto.jpg

Manuel García Prieto

Per a resoldre la greu crisi de 1917 es va recórrer a la formació d’un govern de concentració que integraven a tots els partits afins al sistema amb la participació dels líders dinàstics i dels catalanistes de la Lliga Regionalista, que creien que la seva participació en el govern de Madrid ajudaria a renovar la política espanyola i facilitaria la consecució de l’autonomia catalana. Així s’esperava tenir capacitat per fer front a les reivindicacions obreres, els republicans i els nacionalistes. Però les diferències entre els coalitzats van impossibilitar de consensuar un programa de reformes, contenir la inflació i restablir l’ordre social.

El 1918, després del fracàs del govern d’unitat, es tornaria al torn dinàstic. Ara bé, la descomposició que en aquest moment afectava els partits dinàstics, sense uns líders clars i fragmentats en diverses faccions, va dificultar la formació de majories parlamentàries clares que donessin estabilitat als governs i al sistema polític.

A Catalunya, esperonats per l’actitud d’Alfons XIII, que havia demostrat la seva voluntat de resoldre la qüestió catalana, la Lliga i els dirigents de la Mancomunitat van endegar cap a finals de 1918 una campanya en defensa de l’autonomia. Així, a inicis de 1919, la Lliga, a través del nou president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, va presentar a Madrid un Projecte d’Estatut d’Autonomia que proposava la formació d’un govern català i d’un parlament elegit per sufragi universal.

JosepPuigCadafalch.jpg

Josep Puig i Cadafalch

El projecte d’autonomia català va ser mal rebut pels cercles polítics madrilenys i tant el govern com el monarca van oposar-s’hi. A més, en resposta va desencadenar-se una intensa campanya en contra de l’autonomisme català, organitzada principalment per les diputacions provincials castellanes i per algunes entitats econòmiques que consideraven el projecte autonòmic com un privilegi que obria el camí cap al trencament d’Espanya. Tot plegat portaria a l’abandonament temporal de les Corts espanyoles per part dels diputats catalans.

Tanmateix, la campanya antiautonòmica va coincidir amb l’increment de les tensions socials i l’agitació anarcosindicalista a Catalunya, fet que va portar la Lliga a fer un pas enrere i ajornar les reivindicacions autonòmiques ja que consideraven que en aquells moments la prioritat estava en el restabliment de l’ordre públic. Tanmateix, l’animadversió amb la qual va ser rebut el projecte a Madrid va suposar un fort revés per a la Lliga, que constatava així que la tàctica de Cambó de col·laborar en els governs de coalició no s’havia traduït en un increment de la sensibilitat vers la qüestió catalana. Tot i això, més endavant, Cambó tornaria a entrar en el govern espanyol com a Ministre d’Hisenda.

En aquest context, des de 1918, a Catalunya va començar a prendre importància la veu de Francesc Macià, que va criticar els homes de la Lliga i en particular a Cambó pel seu col·laboracionisme amb el govern de Madrid, que qualificava de traïció a Catalunya. Macià defensava un projecte en el qual es milloressin les condicions socials del moviment obrer i es protegís a la petita burgesia enfront del capital representat pels homes de la Lliga. D’aquesta manera, per primer cop, Macià es mostrava partidari de la lluita, fins i tot armada, per tal de resoldre la qüestió catalana.

francesc-macia.jpg

Francesc Macià

D’altra banda, a Andalusia, i en el marc d’un increment de la conflictivitat social, la situació de misèria dels pagesos va donar pas a l’anomenat Trienni Bolxevic (1918-1921). Els anarquistes, i en menor grau els socialistes, van impulsar l’esclat de revoltes pageses motivades tant per la fam de terres com pel deteriorament de les condicions de vida. La declaració de l’Estat de guerra, la il·legalització de les formacions obreres i la detenció dels seus líders van aturar la rebel·lió. Igualment, el conflicte obrer va afectar un bon nombre de regions industrials, però va ser a Barcelona on va assolir dimensions més grans.

En aquest context, els governs cada cop es van succeir més ràpidament en el temps: entre 1918 i 1923 van produir-se deu canvis de govern, i el recurs a mesures d’excepció, com ara la suspensió de les garanties constitucionals i la clausura del Parlament, va ser la constant que va marcar el període.

La greu situació derivada d’una sèrie de derrotes militars al Marroc va forçar la creació, el 1921, d’un nou govern de concentració, l’anomenat Gobierno Nacional, que va caracteritzar-se per ser un intent d’integrar els líders de les diferents faccions dinàstiques (Maura, Dato, Romanones, Alba, García Prieto) amb un representant de la Lliga (Cambó) i un altre del Partit Reformista. Tot i això, el nou executiu tampoc va ser capaç d’aportar estabilitat política. Espanya tenia la imatge d’un país ingovernable i l’Estat donava la impressió d’estar a punt de caure d’un moment a l’altre.

La crisi política del sistema restauracionista, la inestabilitat social i els efectes de la crisi econòmica generada per la postguerra mundial, sumats a la crisi del neocolonialisme marroquí causada per la desfeta d’Annual, portarien a la instauració d’una dictadura encapçalada pel general Primo de Rivera, l’única solució que van veure les classes dirigents per salvar els seus interessos davant la descomposició del sistema de la Restauració.

La crisi espanyola de 1917

dilluns, 28/02/2011

Després de les convulsions de 1898 i 1909, l’estiu de 1917, tot i la prosperitat econòmica que havia portat la Primera Guerra Mundial, la coincidència entre les greus dificultats per les quals travessava el sistema restauracionista, el descontentament militar i l’increment de la conflictivitat social van provocar la conjunció de tres greus crisis en les quals van veure’s implicats els partits de l’oposició, els militars i les organitzacions obreres i que provocarien l’inici de l’agonia definitiva del sistema de la Restauració en el seu camí cap al col·lapse.

La crisi militar. Bona part dels oficials de l’exèrcit espanyol anaven arrastrant un clima de descontentament des de la crisi de 1898 i la pèrdua de les colònies. La hipertròfia del cos militar, el convenciment de l’existència de favoritismes a l’hora de decidir els ascensos i els efectes de la crisi econòmica serien els factors que encendrien la flama de la crisi militar.

Alfonso XIII i l'exèrcit.jpg

Alfons XIII

L’exèrcit comptava amb un nombre excessiu d’oficials en relació amb el de soldats. El fet que els ascensos s’obtinguessin majoritàriament a través dels mèrits de guerra beneficiava els militars africanistes en prejudici dels que romanien a la Península, els quals mostraven sovint el seu descontent per les condecoracions i els ascensos dels africanistes, tot demanant que els ascensos es concedissin per antiguitat i no pels mèrits guanyats a les campanyes africanes. A més, la inflació derivada de la crisi econòmica havia fet disminuir el valor real dels baixos salaris militars amb la qual cosa les condicions de vida dels soldats van empitjorar.

El fort descontentament entre els oficials de baixa i mitjana graduació va desembocar, des de 1916, en la formació de les anomenades Juntes de Defensa, unes associacions de militars que es van estendre per la majoria de les guarnicions de l’exèrcit. Les Juntes reclamaven un augment salarial, s’oposaven als ascensos per mèrits de guerra i reivindicaven l’antiguitat com a únic criteri. El juny de 1917, les Juntes de Defensa van llençar un manifest que culpava al govern dels mals de l’exèrcit i del país, a la vegada que feia una crida a la renovació política tot emprant un llenguatge regeneracionista.

Aleshores, el govern conservador de Dato va haver de reconèixer a les Juntes de Defensa com a interlocutor vàlid en els temes militars. Dato no tenia cap altra opció, perquè el govern no podia prescindir de l’exèrcit per a mantenir l’ordre contra les forces catalanistes que exigien reformes polítiques i els moviments socials obrers. S’havia d’evitar la col·laboració dels moviments de protesta civils i els militars en una aliança comú contra el govern. Aquest gest suposava, en la pràctica, la fi del sistema polític de la Restauració. El sistema ja no era constitucional, sinó que passava a veure’s condicionat per les pressions dels militars.

La crisi política. El 1916, el govern es trobava en mans d’un gabinet liberal presidit pel comte de Romanones, el qual, davant les creixents acusacions de corrupció política llançades des de l’oposició, va decidir tancar les Corts. En resposta, a mitjans de juny de 1917, i en paral·lel a l’esclat de la crisi militar, una representació de diputats catalanistes, republicans i socialistes va reclamar la reobertura de la cambra al govern del conservador Eduardo Dato. Aquest s’hi va negar i, en resposta, va declarar l’Estat d’excepció i va endurir la censura de la premsa.

Francesc Cambo.jpg

Francesc Cambó

A iniciativa de la Lliga Regionalista, que en el context de crisi generat per la protesta militar va veure l’oportunitat d’incrementar l’autonomia catalana i propiciar una revisió constitucional, el 5 de juliol de 1917 va celebrar-se a Barcelona una Assemblea de Parlamentaris catalans que va exigir la formació d’un govern provisional i la convocatòria de Corts constituents per reformar el sistema polític i descentralitzar l’Estat.

Des de l’Assemblea va convocar-se una reunió de tots els diputats i senadors espanyols que immediatament va ser prohibida pel govern. Tot i això, la reunió va celebrar-se, però dels 760 citats només n’hi van anar 71, majoritàriament catalanistes, republicans i socialistes. L’assemblea fragmentària de diputats, a més, va ser dissolta per la Guàrdia Civil. Malgrat la celebració d’una segona reunió a Madrid, el mes d’octubre, el moviment parlamentari va acabar per desaparèixer sense haver aconseguit la reforma constitucional.

Les causes del fracàs del moviment reformista dels parlamentaris es trobaven en el fet que ni les forces monàrquiques ni les Juntes de Defensa militars van donar-li suport, així com en les discrepàncies entre el catalanisme conservador que buscava reformar el sistema des d’una òptica burgesa i els grups d’esquerra que volien incloure en el programa reformista les reivindicacions socials. A més, la vaga general del mes d’agost va acabar d’inhibir les forces burgeses, temoroses d’un possible esclat revolucionari.

La crisi sindical revolucionària. El 1916, com a conseqüència de l’empitjorament de les condicions de vida dels obrers, ja s’havia produït un important moviment vaguista al país que va comportar un acord entre els sindicats UGT i CNT per a presentar un manifest conjunt que instava el govern a intervenir per aturar la pujada dels preus. A partir del març de 1917 la situació de crisi econòmica va aguditzar-se dramàticament i davant l’increment de les vagues el govern va reaccionar proclamant l’Estat de guerra. Això va radicalitzar les reivindicacions dels obrers que van passar de les exigències de caràcter estrictament laboral a integrar demandes polítiques.

L’agost de 1917, arran d’un conflicte laboral del sector ferroviari a València, i coincidint amb l’assemblea de parlamentaris de Barcelona, la UGT va cridar a la vaga general. L’esclat de la vaga general revolucionària va agreujar la situació i la protesta aviat va adquirir un caràcter polític ja que les forces obreres convocants van reclamar la fi de la monarquia, la formació d’un govern provisional que convoqués corts constituents i el pas a un sistema republicà. Sorprenentment, la vaga general no va rebre el suport ni dels parlamentaris catalans ni dels militars de les Juntes.

huelga general de 1917.jpg

Huelga de 1917.jpg

La vaga, en conseqüència, va tenir una incidència molt desigual, però va donar lloc a incidents importants a Madrid, Barcelona, el País Basc i Astúries. La paralització de Barcelona i de bona part de les ciutats del Principats va ser significativa. Tot i això, l’objectiu del comitè revolucionari format per UGT i CNT va fracassar quan la intervenció de l’exèrcit va impedir el canvi polític demanat. Igualment, l’absentisme de l’assemblea de parlamentaris va contribuir a la derrota del moviment.

El govern, en resposta, va declarar la llei marcial i l’exèrcit va reprimir brutalment la insurrecció obrera per “defensar el dret i l’ordre”. El balanç va ser de més de setanta morts, uns dos-cents ferits i aproximadament uns dos mil detinguts. La contundència de la repressió, tot i el fracàs de la vaga general, va afeblir encara més el règim i va radicalitzar l’oposició obrera. Així, el fracàs de la vaga general revolucionària va reafirmar les conviccions reformistes en el si de la UGT, però entre el moviment àcrata va provocar una major radicalització. D’entre les diverses conseqüències de la vaga cal destacar el final de la col·laboració entre els anarcosindicalistes i la UGT, la dissolució definitiva de l’assemblea de parlamentaris i l’entrada de la Lliga en el govern central encapçalat per García Prieto.

La Mancomunitat de Catalunya (1914-1925)

dissabte, 26/02/2011

Des de 1911, la Diputació de Barcelona, presidida per Enric Prat de la Riba, havia llançat la idea de crear un organisme comú que mancomunés les quatre diputacions catalanes amb l’objectiu d’introduir la base d’un poder regional, millorar les infraestructures, modernitzar el programa educatiu i fomentar i difondre la llengua i la cultura catalanes. D’aquesta manera, la Diputació de Barcelona va proposar “la reconstitució de la personalitat catalana, regida autonòmicament per una Diputació única” i que aquest acord fos proposat al president del govern i a les altres diputacions catalanes.

Presidents_diputacions_mancomunitat.jpg

Aquest projecte, que va impulsar la Lliga Regionalista a convertir-se en la força capdavantera en la lluita per l’autonomia política de Catalunya, va ser presentat al govern liberal de Canalejas que l’aprovaria a les Corts el 1912. En el seu pas pel Senat, però, el projecte restaria paralitzat a causa de l’assassinat del president del govern a mans d’un anarquista, la divisió dels liberals i l’oposició dels conservadors. Posteriorment, i després de llargues negociacions, el govern d’Eduardo Dato va promulgar un Reial Decret, el 18 de desembre de 1913, que autoritzava les diputacions catalanes a mancomunar-se amb una finalitat exclusivament administrativa.

El 6 d’abril de 1914 es constituïa la Mancomunitat de Catalunya sota la presidència d’Enric Prat de la Riba i vuit consellers (Cultura i Instrucció, Camins i Ports, Obres Hidràuliques i Ferrocarrils, Telèfons, Agricultura i Serveis Forestals, Beneficència i Sanitat, Política Social, i Hisenda). Catalunya aconseguia així el reconeixement del seu particularisme i la Lliga assolia el seu èxit més gran.

mancomunitat.JPG

La Mancomunitat, però, no va ser més que una simple federació de les diputacions, fet que suposava una rectificació de l’anacronisme de la divisió provincial borbònica, que delegaven en aquesta entitat les seves funcions i el seu pressupost. Així, la Mancomunitat va resultar un instrument molt tímid en el terreny administratiu i descentralitzador. És a dir, tot i que molts autors han interpretat la Mancomunitat com un primer intent de descentralització de l’Estat, la realitat és que no va produir-se mai cap cessió de competències de govern ni modificacions pressupostàries que augmentessin els seus recursos. A més, el govern podia suspendre en qualsevol moment la Mancomunitat ja que era un simple ens administratiu.

La Mancomunitat va permetre que la Lliga Regionalista, que la va dirigir durant tota la seva existència, reafirmés la seva superioritat política i desenvolupés una tasca de govern centrada en el desenvolupament cultural i la modernització econòmica i social de Catalunya. Els seus presidents van ser: Enric Prat de la Riba (1914-1917), substituït a la seva mort per Josep Puig i Cadafalch (1917-1923) i Alfons Sala (1923-1925), que va ser nomenat per Primo de Rivera per presidir l’organisme fins que finalment va desaparèixer el 1925.

pratdelariba.jpg

Enric Prat de la Riba

L’obra de la Mancomunitat va seguir la política iniciada per la Lliga a la Diputació de Barcelona, però va veure’s limitada per la falta de recursos econòmics (no va existir un pressupost propi de la Mancomunitat fins el 1918) i restringida a determinades àrees que la llei li atribuïa. Prat de la Riba va sintetitzar els corrents anteriors del catalanisme nacionalista i cultural i els hi va donar una forma més acabada. Així, la seva actuació va seguir dos grans eixos fonamentals: el desenvolupament econòmic del país i el foment de la llengua i la cultura catalanes a partir d’un projecte cultural i educatiu.

En el camp del desenvolupament econòmic, la Mancomunitat va invertir bona part dels seus recursos en la realització d’un pla de construcció, reforma i millora de la xarxa viària de carreteres i camins provincials, així com en l’establiment d’una completa xarxa postal i telefònica que va fer arribar el telèfon a alguns dels pobles més aïllats de Catalunya amb l’extensió de 5.871 quilòmetres de línees.

Mapa 1922.jpg

La Mancomunitat també va iniciar l’aplicació d’un pla d’acció agrària que buscava la modernització de les formes de producció i l’augment de la productivitat de l’agricultura i la ramaderia. Per aquest motiu es van crear escoles de tècnics rurals agraris mitjans i superiors, camps de d’experimentació de conreus i granges models, i es va fomentar el cooperativisme agrari.

D’altra banda, en l’àmbit de la cultura i l’ensenyament, la Mancomunitat va iniciar un ambiciós projecte de redreçament centrat en la reafirmació de la llengua i la cultura catalanes en el qual s’incloïen mesures com la creació de Biblioteques populars (1918), les Escoles experimentals (1918) i la introducció dels Estudis normals (1919). També es va posar èmfasi en la divulgació i la protecció del patrimoni cultural català mitjançant la constitució de la Junta de Museus i el Servei de Conservació i Catalogació de Monuments.

Amb l’objectiu de normalitzar la llengua catalana, l’Institut d’Estudis Catalans, que s’havia creat el 1907, va iniciar una ingent tasca d’unificació ortogràfica, que va ser realitzada pel filòleg Pompeu Fabra, el pare de la llengua catalana moderna, i que no es culminaria fins anys més tard amb l’elaboració del Diccionari General (1932).

ensenyança.jpg

Paral·lelament, des de la Mancomunitat va impulsar-se la renovació pedagògica que va permetre la introducció a Catalunya dels mètodes de l’educadora italiana Maria Montessori, així com l’impuls de l’Escola Industrial, l’Escola del Treball i l’Escola de l’Administració local, escoles exemplars en el seu temps. La missió d’aquestes noves institucions educatives va ser la potenciació de la diversificació professional i la formació professional de quadres tècnics de nivell mitjà i superior per a la indústria i el comerç.

La unitat de Catalunya que s’havia viscut de forma breu en la Solidaritat ara era atesa de nou, però d’una forma operant, constructiva. Catalunya s’assemblava a un petit Estat, però amb uns mitjans ben esquifits. El binomi Prat de la Riba-Cambó va ser la principal clau de l’èxit de la Lliga Regionalista a l’hora de capitalitzar l’acció de govern de la Mancomunitat. Seria gràcies a la seva tasca que la Lliga guanyaria molt del seu prestigi. Ni el republicanisme catalanista ni el que restava dels cacics monàrquics i menys encara els radicals, disposaven d’homes idonis que es mesuressin amb els líders de la Lliga.

Les conseqüències de la Setmana Tràgica i l’impacte de la Primera Guerra Mundial (1910-1917)

divendres, 25/02/2011

Les conseqüències polítiques de la Setmana Tràgica. Després dels fets de la Setmana Tràgica, en el camp polític, el Partit Liberal prendria un important protagonisme. La campanya internacional contra la repressió exercida pel govern Maura acabaria forçant Alfons XIII a separar-se del conservadorisme i a propiciar el retorn dels liberals de Moret al poder després de la campanya del ¡Maura, No!. Els liberals s’havien sumat a la campanya de l’esquerra contra Maura, negant als conservadors el consens polític necessari per a mantenir el sistema restauracionista.

antonio_maura.jpg

Antonio Maura

Així, la campanya antiMaura va fer que els conservadors partidaris de la línia dura maurista renunciessin a participar del tron pacífic com a resposta al fet que els liberals col·laboressin amb les forces extrasistèmiques amb l’objectiu d’expulsar-los del govern. La divisió de 1909, a favor o en contra de Maura, establia, però, una divisió molt més profunda del que era habitual entre conservadors i liberals. Darrere de Maura ja començava a posicionar-se una gran massa d’interessos conservadors, reaccionaris, intolerants i contraris a la modernització i la democratització.

La Setmana Tràgica comportaria una escissió interna en el si del Partit Conservador, amb una minoria, encapçalada per Maura, rebutjant el tornisme i una fracció majoritària, encapçalada per Eduardo Dato, que seguia confiant en el sistema. En qualsevol cas, aquests incidents eren un pas més en el llarg procés de descomposició del sistema de la Restauració.

L’any 1910, José Canalejas va formar un nou govern liberal que, després de la crisi de 1909, semblava suposar el retorn a l’equilibri partidista. El seu programa intentava apropar-se als sectors populars mitjançant l’aplicació del reformisme social i la limitació del poder de l’Església. Així, el nou executiu va iniciar la reforma del sistema de finançament de l’Església espanyola i va aprofundir en la separació entre Església i Estat. La negativa de la Santa Seu a negociar qualsevol procés de reforma del finançament del clergat va comportar la promulgació de la denominada Ley del Candado (1910) que limitava l’establiment de nous ordres religiosos al país.

José_Canalejas.JPG

José Canalejas

En política social, es va substituir l’impost de consums per un impost progressiu sobre les rendes, que va comportar la protesta de les classes benestants. També, el 1912, va ser reformada la Llei de Lleves que feia obligatori el servei militar i suprimia la redempció en metàl·lic. A més, es van promulgar tot un seguit de lleis amb l’objectiu de millorar les condicions laborals, com la que va afectar a la normativa sobre el treball de la dona. Finalment, en aquest període es va iniciar la negociació d’una Llei de Mancomunitats que possibilitaria la unió de les diputacions provincials amb l’objectiu de que la nova Mancomunitat assumís la gestió d’alguns serveis públics.

L’assassinat de Canalejas, el 1912, posaria fi a un projecte reformista que s’havia mostrat impotent per a portar endavant les seves pròpies iniciatives polítiques. Ara arribava el torn del comte de Romanones, un advocat terratinent i home de negocis que heretava el govern i el lideratge del Partit Liberal. El tornisme restaria durament malmès després del seu ascens ja que, després de la mort de Canalejas, Alfons XIII optava per una nova alternativa liberal sense cridar al líder conservador com hagués reclamat la lògica del torn pacífic.

Eduardo Dato.jpg

Eduardo Dato

L’impacte de la Primera Guerra Mundial. L’estiu de 1914, quan al capdavant del govern hi havia el conservador Eduardo Dato, va esclatar la Primera Guerra Mundial, un conflicte de dimensions desconegudes entre els països aliats i les potències centrals. Mentre l’opinió pública es dividia entre “aliadòfils” i “germanòfils”, el govern havia de posicionar-se davant del conflicte. Així, la dreta monàrquica i catòlica s’inclinava cap a posicions properes als Imperis centrals, mentre que l’esquerra republicana i socialista es posicionava a favor dels aliats.

Finalment, el govern Dato va declarar la neutralitat espanyola, fet que va oferir una oportunitat extraordinària a l’economia del país. Així, la guerra generalitzada a Europa va permetre l’exportació de productes industrials i agraris cap als països combatents, disposats a pagar-ne preus molts alts. Els beneficis industrials, especialment per a l’economia catalana, van augmentar considerablement i els empresaris van poder aprofitar-se de la conjuntura per a fer grans negocis.

A llarg termini, però, les conseqüències de l’anormalitat en el comerç exterior espanyol acabarien provocant un període de crisi econòmica i descapitalització del país pel debilitament de les estructures econòmiques. Tot i que el valor de les exportacions va registrar un fort increment, les importacions van veure’s afectades per una reducció molt dràstica. L’augment de la producció energètica va suposar un descens de la productivitat per la creació de petites empreses que després de la guerra tindrien problemes per a sobreviure.

espanya primera guerra mundial.jpgL’exportació d’una gran part de la producció industrial i agrària del país va comportar un augment dels preus interiors, fet que no va anar acompanyat d’un increment equivalent dels salaris. D’aquesta manera, la crisi econòmica derivada de l’encariment de la vida va esdevenir un gran problema per a les classes populars espanyoles ja que la pujada dels preus va afectar el preu de molts dels productes bàsics i aviat arribaria un greu problema d’abastiments. L’enriquiment d’una minoria pels beneficis de la Primera Guerra Mundial havia suposat l’empobriment de la majoria.

Tot i la prosperitat econòmica inicial que l’esclat de la Gran Guerra havia portat a Espanya, el conflicte social a causa de l’empitjorament de les condicions de vida va anar creixent de manera imparable al llarg de 1916 i desembocaria un una triple crisi (política, militar i obrera) que posaria el sistema a punt del col·lapse.

L’imperialisme al Marroc i la Setmana Tràgica de 1909

dijous, 24/02/2011

A partir de 1900, Espanya va consolidar la seva penetració al nord d’Àfrica. La Conferència d’Algesires (1906) i el posterior Tractat hispano-francès (1912) van establir un protectorat franco-espanyol al Marroc. A Espanya li va correspondre el territori del Rif, una zona muntanyosa del nord marroquí, amb l’obligació de pacificar-lo i controlar-lo. L’interès espanyol en el territori es basava en els possibles beneficis econòmics derivats de l’explotació de les mines i les inversions en ferrocarrils, però sobretot en el desig de restaurar el prestigi de l’exèrcit després del Desastre de 1898 i d’aconseguir que el país tornés a convertir-se en una potència colonial.

La presència espanyola en aquest territori, però, va veure’s contestada des d’un bon començament pels atacs continuats dels rifenys, organitzats en cabiles. Les cabiles rebels del Rif, que actuaven de forma esporàdica contra les tropes espanyoles assentades al Protectorat del Marroc, havien començat a moure’s amb més intensitat a l’estiu de 1909, atacant objectius militars, econòmics i la via del ferrocarril propera a Melilla. La derrota de les tropes espanyoles al Barranco del Lobo (1909) va fer que el Ministre de la Guerra ordenés que s’enviessin nous contingents militars al Marroc mitjançant la lleva d’uns 40.000 reservistes que van ser mobilitzats a tot l’Estat.

Protectorado español Marruecos.jpg

Molts reservistes casats van ser cridats a files, mentre que soldats en actiu i joves que havien comprat la seva exempció van lliurar-se de participar en l’operació. La major part d’aquestes tropes havien de partir cap al Marroc des de Barcelona, fet que va provocar que la ciutat visqués un moviment de protesta popular contra les autoritats de gran magnitud amb la creació d’un Comitè de Vaga i la declaració d’una vaga general que va comportar una setmana d’incidents i enfrontaments al carrer.

La mobilització contra la guerra i contra la injustícia del sistema de quintes va iniciar-se al port de Barcelona el 18 de juliol, durant l’embarcament de les tropes cap al Marroc. El dia 24, amb la participació de republicans lerrouxistes, socialistes i anarquistes, va constituir-se el Comitè de Vaga que interpretava la campanya militar al Marroc com una veritable guerra de classes i va fer la crida a la vaga general. La revolta va allargar-se una setmana, tot desbordant l’objectiu inicial de la protesta i adquirint un fort component antimilitarista i de rebuig a l’hegemonia social i cultural de l’Església.

campana-gracia-19130726.jpg

Factors que expliquen l’esclat de la Setmana Tràgica:

  • Anticlericalisme. Entès com la consciència del poble de que existia una Església organitzada, o simplement un catolicisme, al servei dels rics i els poderosos, explotadora dels pobres i corruptora de les consciències. Això era conseqüència, a més d’altres motius que venien arrossegant-se des del segle XIX, de la propaganda contra l’Església realitzada per Lerroux.
  • Antimilitarisme. Oposició al fet que els soldats fossin enviats al Rif a fer la guerra i morir. A Catalunya existia una massiva i radical oposició a deixar-se enviar fills, marits o pares a morir al Marroc. Els mateixos socialistes espanyols, moderats en comparació amb el sindicalisme i l’anarquisme català, també seguirien una política d’oposició a la guerra del Marroc.

La vaga de protesta va desembocar en una gran manifestació contra la guerra imperialista al Marroc. La revolta va ser caòtica i espontània. Al carrer van aixecar-se barricades, van produir-se enfrontaments i elements radicals i anarquistes anticlericals van incendiar-se més de vuitanta centres religiosos, entre ells 21 esglésies i 40 convents. No dirigien la sublevació ni els radicals, ni els nacionalistes republicans, ni els mateixos anarquistes. Així, la manca de direcció i coordinació polítiques van derivar cap a l’acció incontrolada de grups que actuaven indiscriminadament.

mapa_ST_gran.jpg

Les primeres notícies dels fets de Barcelona van aparèixer a la premsa espanyola com una sublevació separatista. La realitat, però, és que fora de Barcelona, la revolta només va estendre’s a Sabadell. El poble radical, treballat al llarg de vuit anys per un revolucionarisme lerrouxista extremista i confús, va sentir-se identificat instintivament amb la revolta i sense esperar directrius ni consignes va llençar-se a les barricades o a l’incendiarisme, convençut de que per fi es posava en pràctica el programa radical. Així, es podria parlar d’una certa paternitat del lerrouxisme en els fets de la Setmana Tràgica.

setmana-tragica.jpg

El govern de Maura va respondre a l’onada de violència declarant l’Estat de guerra i enviant reforços per reprimir les manifestacions mitjançant una dura repressió que va portar a sagnants enfrontaments entre els manifestants i les forces militars.

TragicWeek.jpg

Per la seva banda, la burgesia catalana no va preocupar-se, tot i la forta repressió contra els manifestants, d’altra cosa que no fos la protecció dels seus interessos econòmics. La Lliga Regionalista va descobrir la seva veritable cara a la població: era un partit classista de caire molt conservador disposat a pactar, sempre que fos necessari, amb el poder central per reprimir insurreccions populars i avortar reivindicacions socials que anessin en contra dels seus interessos.

Francisco_Ferrer_Guardia.jpg

Francesc Ferrer i Guàrdia

Acabada la revolta, va produir-se una forta repressió per part del govern amb la suspensió de les garanties constitucionals a Barcelona fins el mes de novembre, 2.500 persones detingudes –i sembla que uns 2.000 exiliats o fugits a França–, la celebració de 216 consells de guerra que van implicar 1.700 persones, i la sentència a mort de 17 persones, de les quals només cinc van ser executades.

La conseqüència més dramàtica de la Setmana Tràgica va ser l’execució de Francesc Ferrer i Guàrdia, un pedagog anarquista fundador de l’Escola Moderna, que va ser acusat de ser qui va instigar la població a aixecar-se contra el govern. Les massives protestes internacionals no van poder evitar la seva mort, tot i que no s’havia provat que tingués cap relació directa ni amb la vaga general ni amb l’esclat dels incidents. L’execució de Ferrer i Guàrdia va ser tant una represàlia originada per l’atac al sistema escolar catòlic pels seus intents de potenciar l’escola laica com una mostra del càstig exemplar que volia exercir el govern.

Si a nivell espanyol, l’actuació del govern va aixecar una onada de protestes que van fer caure Maura del poder, a Catalunya també van produir-se conseqüències polítiques.

D’una banda, el lerrouxisme, desacreditat pel seu posicionament oportunista, va començar a perdre influència entre els treballadors. A més, el fracàs del moviment va provocar el desengany d’importants sectors de la classe obrera respecte dels polítics republicans, fet que afavoriria sensiblement l’arrelament del sindicalisme apolític de la CNT en els anys següents. Finalment, la Solidaritat Catalana va rebre el seu cop definitiu i la Lliga Regionalista va patir un important retrocés electoral després d’haver donat el seu suport indirecte a la repressió de la revolta popular.

La Solidaritat Obrera i el naixement de la CNT

dimecres, 23/02/2011

El moviment obrer arribava perjudicat a l’inici del segle XX. El procés de Montjuïc i l’assassinat de Cánovas del Castillo havien tancat l’època clàssica del societarisme obrer i de l’anarquisme d’acció. L’onada terrorista i la repressió política de finals del segle XIX van deixar el moviment obrer molt debilitat. Ara, les societats obreres d’ofici adoptaran la paraula “sindicat” per denominar l’agrupació d’obrers d’un mateix ofici. L’obrerisme arribava al segle XX després de veure com els plantejaments sindicalistes del segle XIX, tant d’inspiració socialista com anarquista, havien fracassat. En mig de la desarticulació del sindicalisme, les societats d’ofici i de resistència no només no va desaparèixer, sinó que van mantenir un important nivell de militància.

Davant d’aquest panorama, el lerrouxisme va impactar amb força en els ambients proletaris fins 1909, i els seus seguidors van intentar organitzar un sindicalisme en torn al Partit Radical, però el seu intent va suposar un fracàs rotund. El socialisme intentarà, inútilment, fer-se amb el suport de l’obrerisme que donava suport a Lerroux.

Paral·lelament, l’anarquisme va iniciar un procés de reorganització i expansió sindical orientat al voltant de l’assimilació i la difusió de la teoria francesa plasmada a la Carta d’Amiens de la CGT (1906). Les característiques generals del sindicalisme revolucionari van seguir sent l’acció directa i la vaga general com a mitjà per a instaurar una societat sense classes. A la seva teoria convergien plantejaments marxistes com la lluita de classes i la resolució d’organitzar el proletariat al marge d’altres classes socials.

Les noves teories que s’anaven introduint no van ser acceptats unànimement en els medis llibertaris. L’anarquisme considerava que les idees transformarien la societat i que el sindicalisme era el terreny favorable per desenvolupar el se pensament i la seva acció. Políticament, l’anarquisme oposava l’individualisme a l’Estat, era antiparlamentari i antipolític. Durant el primer terç del segle XX, va passar-se d’un obrerisme de caràcter societari i sense cohesió organitzativa i feble a un sindicalisme de masses, socialment revolucionari que lluitava per superar les dificultats tradicionals d’organització per convertir-se en el representant dels treballadors.

El 1907 van iniciar-se les primeres reunions entre sindicalistes catalans per crear una federació sindical barcelonina: Solidaritat Obrera. Es buscava crear un moviment similar al de Solidaritat Catalana entre els treballadors i a les primeres reunions van prendre part anarquistes, socialistes i republicans. L’agost de 1907 es constituïa la federació de sindicats Solidaritat Obrera a Barcelona. El sindicat naixia per la necessitat d’oferir una alternativa organitzada a la desarticulació anarquista, al socialisme reformista i al lerrouxisme.

anagramasolidaridadobrera.jpg

Tots els treballadors tenien una sèrie d’interessos comuns, com a mínim laborals, i van reconèixer la necessitat de reformar el moviment societari per ser realment efectiu. Així, les societats adherides amb l’ajuda de Francesc Ferrer i Guàrdia van començar a publicar el setmanari Solidaridad Obrera, el que seria l’òrgan de la CNT. El model de Solidaritat Obrera tenia vocació estatal i va exportar el model a altres regions, creant organismes del mateix nom a Andalusia o Galícia. El model solidari va trencar-se aviat perquè els socialistes barcelonins, davant la pressió de la direcció del PSOE, van colisionar amb la UGT i després del desenvolupament dels fets de la Setmana Tràgica van abandonar Solidaritat Obrera.

solidaridadobrera.jpg

Cnt_1910.jpg

El 1910 va decidir-se la constitució d’una Confederació General del Treball de caràcter anarcosindicalista que es convertiria en la CNT. La CNT propugnava els principis del sindicalisme revolucionari: l’apoliticisme, l’acció directa i la vaga general com a mitjà per aconseguir la revolució social. La CNT era hereva de les velles tradicions apoliticistes del proletariat català, propugnant la ideologia i les tàctiques del sindicalisme revolucionari i diferenciant-se tant del model de la UGT com del sindicalisme reformista. La CNT ràpidament va fer-se amb l’hegemonia entre el sindicalisme català. La seva força va radicar a Catalunya i Andalusia, mentre que la UGT s’estenia amb força per Madrid i Biscaia. El socialisme català era minoritari i tenia la seva petita força concentrada a Barcelona i Mataró.

Reorganització i efervescència del catalanisme d’esquerres durant la crisi de la Restauració

dimarts, 22/02/2011

La desfeta electoral patida per la Lliga Regionalista el 1903 va evidenciar les desavinences entre un grup d’intel·lectuals i professionals de tarannà més progressista, que es mostraven més intransigents davant la qüestió de la negociació de les reivindicacions regionalistes amb el govern de Madrid, i la majoria dels dirigents del partit, que eren partidaris d’una política de caràcter possibilista que arribés a acords amb el partits dinàstics governants. A més, els sectors més esquerranosos de la Lliga (Carner, Sunyol) van encaixar malament el fet que sectors catòlics s’anessin incorporant a la formació regionalista.

La crisi entre ambdós sectors esclataria el 1904 quan, arran de la visita del jove monarca Alfons XIII a la ciutat de Barcelona, un grup de regidors de la Lliga, encapçalats per Cambó, va desobeir els acords presos per la pròpia direcció del partit amb l’objectiu de boicotejar la visita reial. El monarca va ser rebut per una multitud, a mig camí entre l’entusiasme i la curiositat, que el volia veure de prop. Cambó va aprofitar l’ocasió per llegir davant d’Alfons XIII un manifest en català que reconeixia, de facto, la institució monàrquica a la vegada que exposava les necessitats i els drets del poble català. La direcció lligaire va aprovar la seva actitud, fet que va empènyer el sector més crític amb el possibilisme a abandonar la formació i fundar una nova organització de caràcter catalanista i republicà.

Així, el 1906, els escindits de la Lliga, encapçalats per Jaume Carner i Lluís Domènech i Montaner, van fundar el Centre Nacionalista Republicà, un partit que es definia com a nacionalista, democràtic i republicà, i al qual s’hi afegirien alguns republicans provinents del vell federalisme de Pi i Margall. Tot i això, la seva incidència electoral va ser escassa a causa de que el lerrouxisme captava en aquells moments una gran part dels vots republicanistes i de l’èxit de la Solidaritat Catalana. Ara bé, des del Centre Nacionalista Republicà sí que van ser capaços de realitzar un gran activisme a través del diari El Poble Català i de fundar nombrosos ateneus.

Jaume Carner.jpg

Jaume Carner i Romeu

També, el 1903, des de les organitzacions societàries nascudes arran del desenvolupament industrial i del món dels serveis, va crear-se el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria (CADCI) vinculat a l’obrerisme reformista i al catalanisme. Al llarg de la seva llarga existència (1903-1939), el CADCI no va deixar d’incrementar el seu nombre de socis, esdevenint un dels puntals del catalanisme i una força hostil amb el lerrouxisme. A la vegada, tot i decantar-se políticament cap a les posicions del catalanisme d’esquerres, el CADCI va esdevenir un punt de trobada del catalanisme popular allunyat de les disputes entre lligaires i republicans d’esquerres.

valles i ribot.JPG

Josep Maria Vallès i Ribot, president de la Unió Federal Nacionalista Republicana

La crisi de la Solidaritat Catalana arran dels fets de la Setmana Tràgica va contribuir a l’apropament entre les forces republicanes d’esquerra, que el 1910 van crear la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), formació que va aconseguir un bon resultat en els comicis celebrats aquell any. Tanmateix, la UFNR aviat va veure que no podria superar electoralment ni a la Lliga ni als radicals lerrouxistes i va veure’s en perill d’esdevenir una força política residual.

Per això, el 1914, la Unió Federal Nacionalista Republicana va acceptar una aliança amb el Partit Radical de Lerroux a través del Pacte de Sant Gervasi. La coalició lectoral, però, va desagradar als seus elector d’ambdues formacions, els quals van castigar-les fortament en les eleccions, fet que va donar una nova victòria a la Lliga. La desfeta va comportar la crisi de la UFNR i la seva posterior desaparició el 1916, així com al conjunt de l’esquerra catalanista.

Després de la crisi de la UFNR i davant el que van anomenar com la “claudicació de la Lliga a Madrid”, les forces d’esquerres van proposar-se una renovació dels seus principis basada en la necessitat de catalanitzar el republicanisme després de l’empremta deixada pel lerrouxisme i de republicanitzar el catalanisme amb l’objectiu de posar fi a l’hegemonia de la Lliga a Catalunya. A més, també van buscar d’atreure sectors de l’obrerisme amb l’objectiu que abandonessin l’apoliticisme propugnat per l’anarcosindicalisme i esdevinguessin la base electoral del catalanisme d’esquerres.

D’aquesta manera s’iniciava un període efervescent que va suposar el naixement de diverses formacions que enfortirien el catalanisme d’esquerres. Primer, el 1917, Francec Layret i Lluís Companys van organitzar el Partit Republicà Català. Posteriorment, el 1922, un grup d’intel·lectuals i professionals descontents amb la política de la Lliga van abandonar el partit i van crear Acció Catalana. Aquell mateix any, Francesc Macià va crear la primera organització catalanista amb uns postulats independentistes: Estat Català. Finalment, el 1923, un grup de militants del PSOE, encapçalats per Rafael Campalans i Manuel Serra i Moret, va escindir-se del partit per crear una nova organització socialista amb una base estrictament catalana: la Unió Socialista de Catalunya.