Arxiu de la categoria ‘08. Transformacions econòmiques i socials a l’Espanya del primer terç del segle XX’

La immigració a Catalunya en el segle XX: de l’èxode rural a les primeres migracions peninsulars (1877-1939)

dijous, 26/05/2011

El primer cens modern espanyol, realitzat el 1857, donava a Catalunya una població de 1.652.291 habitants; el 1877 la població havia crescut fins els 1.752.033 i el 1900 ja era de 1.966.382 persones. El país es dividia geogràficament en dues grans àrees: la litoral o industrial i la continental o rural. A més, ja des de la segona meitat del segle XIX estava clarament definida la macrocefàlia barcelonina –el 1877 amb 353.853 habitants constituïa el 17,3% de la població catalana, arribant al 24% i 544.137 habitants el 1900–. Per tant, Catalunya comença a entrar en el règim demogràfic modern en aquest període, el que comportaria, com a la resta dels països industrials europeus, un èxode del camp cap a la ciutat.

Respecte de les migracions, cal remarcar que fins a finals del segle XIX Catalunya era terra d’emigrants. Molts d’ells sense sortir de Catalunya, d’altres marxant cap a l’Amèrica Llatina –colonial i independent–. Catalunya va créixer en habitants al llarg de la centúria, però aquests es concentraven majoritàriament a l’entorn de la ciutat de Barcelona i els saldos migratoris del país resultaven invariablement negatius. El que es produïa a nivell intern del país era un moviment de la població que anava de la muntanya al pla i de les àrees rurals a les zones urbanes buscant fer fortuna en les grans ciutats en procés d’industrialització. En paraules de l’historiador Jaume Vicens Vives: “L’estímul dels sous elevats promogué el començament del gran trasbals demogràfic català contemporani, caracteritzat, com arreu de l’Europa occidental, per l’emigració del camp a la ciutat i la transformació del pagès en obrer. Considerables masses humanes canviaren d’horitzons. Aquest fenomen es veié afavorit pel desenvolupament dels mitjans de transport des del regnat d’Isabel II: els ferrocarrils i les carreteres, pujant muntanya amunt, estengueren la xarxa que havia de xuclar cap a la indústria o l’emigració la sang de la pagesia catalana”.

Tot i així, en el període 1857-1877 encara van marxar de Catalunya 68.910 persones més de les que van arribar des de fora i el percentatge de no-catalans residents al país era només del 1,25%. Per tant, Catalunya era en aquest període una terra de sortida i no pas d’entrada d’immigrants. Seria cap a finals de la centúria quan les coses començarien a canviar i de l’Aragó i el País Valencià arribarien els primers grans contingents d’immigrants que convertirien Catalunya en un país receptor net de població en els següents cent anys. El resultat d’aquest procés seria que en el període 1877-1900 la tendència migratòria ja s’havia invertit, donant un saldo positiu  de 83.004 persones –el 3,33% dels residents a Catalunya–. Sense que l’èxode rural interior cap a les ciutats s’aturés, ara començarien a arribar immigrants no catalans –bàsicament valencians, aragonesos i els primers murcians–, a les principals poblacions urbanes i industrials del país com a conseqüència de  l’anomenada “febre de l’or” (1876-1886), de la generació de llocs de treball derivats de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 i de l’auge econòmic provocat pel sistema proteccionista de la Restauració.

Des de finals del segle XIX fins a pràcticament la Guerra Civil (1936-1939) la xarxa urbana catalana va anar creixent continuadament reestructurant-se respecte a les característiques pròpies del segle XIX. En especial va créixer la ciutat de Barcelona que va agregar-se el municipis veïns de Gràcia, Sants, Sant Andreu de Palomar, Sant Martí de Provençals, Sarrià, etc. Els moviments migratoris han estat de manera general el principal motor del creixement de la ciutat de Barcelona i no resulta exagerat dir que la gran expansió demogràfica de la capital catalana va alimentar-se gairebé de forma exclusiva de la immigració. També van créixer algunes de les velles ciutats del Principat (Girona, Manresa, Tarragona) i antigues poblacions rurals es convertien en ciutats (Sabadell, Terrassa), mentre que d’altres ciutats tradicionals o s’estancaven o bé retrocedien (Reus, Tortosa, Valls, Vic). Paral·lelament a aquest procés, anaven desenvolupant-se la indústria i el comerç, prenia cos la xarxa de transports ferroviaris i millorava la xarxa de carreteres. Catalunya esdevenia un país urbà i la ciutat de Barcelona era la gran protagonista del procés. L’aportació de la immigració va resultar determinant per aquest procés. Els ràpids creixements de la població no s’alimenten només del creixement natural –resultat de la diferència entre natalitat i mortalitat– perquè la capacitat natalícia d’una comunitat és limitada. Les migracions no només engrandeixen la població del lloc on van a parar per si mateixes, sinó per l’aportació que aquests mateixos provoquen a la natalitat, sempre més baixa, de les àrees urbanes. A més, la major part dels immigrants són gent jove en edat de procrear.

Aquestes primeres migracions vers Catalunya provocarien els primers conflictes interns entre els residents autòctons i els nouvinguts. Tot i ser generalment persones de parla catalana –valencians o aragonesos de la Franja de Ponent–, les tensions entre persones vingudes de llocs diferents i els que es consideraven “autòctons” perquè hi eren abans en el país van sorgir sota el mar de fons de les disputes pels llocs de treball que els autòctons veien amenaçats per l’arribada de nova mà d’obra. L’escenari immediat d’aquesta disputa seria, tal i com pot resseguir-se a la premsa de l’època, la disputa pels llocs d’oci, és a dir les tavernes.

Quadre 1. El creixement de la població catalana (1911-1940)

Creixement total Creixement natural Creixement migratori Increment població
1911-1915 55.181 33.489 21.692 2,65%
1916-1920 204.670 2.062 202.608 9,56%
1921-1925 166.922 59.569 107.353 7,12%
1926-1930 279.651 64.925 214.726 11,13%
1931-1935 99.062 49.177 49.885 3,55%
1936-1940 620 -59.318 59.938 0,02%
TOTAL (1911-1940) 806.106 149.904 656.202 5,67%

FONT: CABRÉ, Anna i PUJADAS, Isabel. “La població: immigració i explosió demogràfica”. Dins: NADAL, J.; MALUQUER, J.; SUDRIÀ C. i CABANA F.  (Dirs.). Història econòmica de la Catalunya contemporània (vol. 5). Ed. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1989.

Quadre 2. Estimació dels saldos migratoris quinquennals i la seva participació en el creixement total (1901-1940)

Creixement total Creixement natural Creixement migratori Impacte de les migracions (%)
1901-1905 58.160 42.564 15.596 26,8%
1906-1910 60.326 42.253 18.073 30%
1911-1915 55.181 33.489 21.692 29,3%
1916-1920 204.670 2.062 202.608 99%
1921-1925 166.922 59.569 107.353 64,3%
1926-1930 279.651 64.925 214.726 76,8%
1931-1935 99.062 49.177 49.885 50,4%
1936-1940 620 -59.318 59.938 96,67%
TOTAL 924.592 234.721 689.871 68,54%

FONT: CABRÉ, Anna i PUJADAS, Isabel. “La població: immigració i explosió demogràfica”. Dins: NADAL, J.; MALUQUER, J.; SUDRIÀ C. i CABANA F.  (Dirs.). Història econòmica de la Catalunya contemporània (vol. 5). Ed. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1989.

Ara bé, el veritable salt de qualitat arribaria a partir de la dècada de 1910, arribant Catalunya a la xifra de 2.344.719 habitants el 1920, un increment degut fonamentalment a la immigració, que va cobrir l’emigració catalana cap a una França mancada de braços en els anys de la Gran Guerra. Així, el saldo migratori per al període 1911-1930 supera el mig milió d’habitants i suposa el 77% del creixement total del país. Aquest moviment va arrencar amb força el 1916 i va mantenir-se amb intensitat fins al 1930. Els immigrants arribats a Catalunya en aquest període procedien majoritàriament del País Valencià, l’Aragó, Múrcia i Almeria, tant el 1920 com el 1930. Existia una forta atracció, especialment, sobre les províncies frontereres (Castelló, Osca, Terol), que van ser les que van subministrar la proporció més grans dels seus habitants. La seva proximitat geogràfica, cultural i lingüística, sumada al fet que ja havien arribat amb anterioritat altres onades migratòries va provocar una ràpida integració social. En canvi, els immigrants de Múrcia i Almeria representarien més del 10% de la població immigrada total i serien els que més contrastarien tant per la llengua com pels seus costums, provocant el primer debat al voltant del fet migratori en els anys vint i trenta.

Quadre 3. Població activa a Catalunya per sectors (1900-1940)

Sector Primari Sector Secundari Sector Terciari
1900 429.266 52,88% 221.419 27,28% 161.018 19,84%
1910 344.701 36,31% 338.685 37,87% 201.380 22,52%
1920 345.163 33,23% 431.142 41,52% 253.750 24,44%
1930 321.245 26,63% 612.262 50,76% 266.507 22,09%
1940 329.178 26,86% 523.924 42,76% 368.843 30,10%

FONT: CÁMARA OFICIAL DE COMERCIO, INDUSTRIA Y NAVEGACIÓN DE BARCELONA. Informe económico de Cataluña (1968).

Quadre 4. Evolució de la població activa per sectors d’activitat (1910-1930)

1910 1930 Increment 1910-1930
Actius % Actius % Absolut Relatiu
Agricultura 370.417 41,4% 317.956 26,3% -52.461 -14,16%
Indústria i mines 259.803 29% 554.415 45,8% 294.612 113,4%
Energia i aigua 2.938 0,3% 5.047 0,4% 2.609 107,01%
Construcció 47.852 5,3% 64.390 5,3% 16.538 34,56%
Comerç 58.520 6,5% 71.347 5,9% 12.827 21,92%
Transports 24.185 2,7% 40.564 3,4% 16.379 67,72%
Serveis 131.439 14,8% 156.474 12,9% 25.035 19,05%

FONT: CABRÉ, Anna i PUJADAS, Isabel. “La població: immigració i explosió demogràfica”. Dins: NADAL, J.; MALUQUER, J.; SUDRIÀ C. i CABANA F.  (Dirs.). Història econòmica de la Catalunya contemporània (vol. 5). Ed. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1989.

Els immigrants arribaven a la Catalunya urbana a la recerca de noves possibilitats d’ocupació i de millora econòmica, partint d’àrees deprimides econòmicament, preferentment rurals. Estimulats pel rellançament industrial de Catalunya a causa de la no bel·ligerància a la Gran Guerra, per la gran quantitat d’obres públiques realitzades a Barcelona –xarxa de metro, obres de l’Exposició de 1929, obertura de la Via Laietana– i pel treball a les mines de sal potàssiques arribarien a Catalunya milers d’immigrants peninsulars. Per tant, la gran empenta al fenomen migratori va produir-se arran de la Primera Guerra Mundial i es mantindria amb un ritme important durant la dictadura de Primo de Rivera. L’estructura de la població activa catalana contrastava amb l’espanyola ja des de finals del segle XIX: un 52% estava dedicat al sector primari, un 27% al secundari o industrial i un 19,8% al terciari o serveis, mentre que al conjunt de l’Estat presentava pels diferents sectors l’estadística de 66,3% sector primari, 16% sector secundari i 17,7% sector terciari. Cap a 1920 la tendència s’havia incrementat ja que Catalunya tenia només un 33% de la població activa en el sector primari –per un 57,3% a Espanya–, un 41,5% en el secundari –per un 22% a Espanya– i un 24,4% en el terciari –per un 20% a Espanya–, i encara era necessària més mà d’obra per cobrir la demanda de treball. Aquesta necessitat de mà d’obra seria l’atracció principal que tindrien els immigrants a l’hora d’emprendre l’aventura.

Les circumstàncies econòmiques viscudes en els llocs d’origen sumades a la situació política que allí patien van impulsar aquestes persones a prendre la decisió de marxar cap a Catalunya, és el que l’historiador Carlos Serrano ha denominat com a grau zero de la revolta, l’acceptació de la impossibilitat de canviar la situació a casa seva i iniciar l’aventura de la immigració incluso cuando se alimenta de sueños de un esplendor futuro y de ilusiones de un regreso venturoso, significa siempre el rechazo a aceptar o la imposibilidad de soportar la vida que su propia sociedad ofrece al individuo. En este sentido, y cualesquiera que sean las explicaciones propuestas, evidencia una profunda distorsión e indica quienes son las víctimas—”.

Durant el primer terç del segle XX la població catalana es concentra al litoral. El destí principal de la immigració, per tant, seria la ciutat de Barcelona –de cada tres immigrants dos anaven a la capital catalana– i les comarques més properes a la capital. D’aquesta manera, la població de la ciutat de Barcelona va incrementar-se en 386.482 persones entre 1915 i 1930, de les quals aproximadament 185.000 eren no-catalanes, a més de 70.000 immigrants procedents de la resta de Catalunya. L’assentament dels immigrants a Barcelona dibuixaria una sèrie d’espais clarament diferenciats. Un d’ells era el de la “Barcelona autòctona”, amb predomini dels nascuts a la ciutat, localitzada principalment a la dreta de l’Eixample, part de Gràcia, el centre de Ciutat Vella i els antics nuclis municipals de Sants, Horta, Sarrià, Sant Andreu i Sant Martí (aquest en menor proporció) ara convertits en barris de la ciutat. Els altres espais configuraven la “Barcelona immigrant” localitzada a Ciutat Vella –el Barri Gòtic– i a la perifèria dels antics municipis com Sant Martí, Gràcia, Sants i la part alta de Sant Andreu. A més, trobem importants concentracions d’immigrants a als barris suburbials de cases barates i de barraques que es trobaven principalment a Montjuïc i la franja litoral, però també a la perifèria de l’esquerra de l’Eixample, la Sagrada Família i les Corts.

Quadre 5. La concentració de la població a Barcelona i les seves comarques immediates (1857-1930)

1857 1910 1930
Barcelona ciutat 13,9% 28,2% 36%
Comarca del Barcelonès 1,3% 2% 3,8%
Comarques immediates 12,5% 12,2% 13,3%
Resta de Catalunya 72,3% 57,6% 46,9%

FONT: TERMES, Josep. De la Revolució de Setembre a la fi de la Guerra Civil (1868-1939). Edicions 62. Barcelona, 1987.

La societat catalana va rebre aquesta immigració de maneres molt diferents segons el punt de vista adoptat: els sectors més conservadors els presentaven com una amenaça, els més progressistes com una esperança de futur. En aquells anys s’arribaria a crear un despectiu “murciano” que serviria per a denominar despectivament els nouvinguts. L’impacte certament havia de ser considerable ja que de l’1,25% de no-catalans residents al país el 1887 es passava a un volum d’immigrants que oscil·lava al voltant del 20% el 1930. Tot i que l’animadversió va centrar-se en els col·lectius murcians (73.826 immigrants) i almeriencs (37.544), la realitat és que en l’any 1930 trobem a Catalunya nombrosos immigrants procedents de València (50.707), Castelló (49.247), Osca (43.675), Terol (38.193), Saragossa (36.478), Alacant (26.211), Madrid (15.106) i les Illes Balears (11.317). La immigració espanyola a Catalunya el 1920 era de 300.871 persones, el que constituïa el 12,83% de la població –percentatge que creix fins el 19,21% de la població si només observem la província de Barcelona–, mentre que el 1930 ja era de 509.721 persones, el que representava el 18,26% de la població total catalana –el que suposava el 25,35% de la població de la província de Barcelona–. Val a dir que els immigrants catalans no barcelonins traslladats a la capital també feien un volum considerable, arribant als 192.226 el 1930.

L’Ajuntament de Barcelona debatria en el gener de 1933 sobre el problema de la immigració a la ciutat, per acabar concloent que no existia cap problema i desviant la proposició de formació d’una comissió destinada a l’estudi de la qüestió cap a la comissió de política social. El regidor radical Santamaria –un dels signants de la proposició– va dir que “tots els treballadors espanyols tenen dret a venir ací” i el regidor Vilalta de l’Esquerra Republicana va aclarir que el seu partit considerava “catalans tots els que del seu treball visquin a Catalunya”. El debat social existia, però les autoritats polítiques no van intervenir per frenar una immigració, que en aquells moments ja davallava per si sola com a conseqüència de la depressió.

L’allau immigratòria que havia caracteritzat els anys vint va estroncar-se en els anys de la República a causa de l’extensió a Espanya de la crisi econòmica europea derivada de la Gran Depressió, tot i que el nombre de nouvinguts pel quinquenni 1931-1935 encara seria considerable i suposava el 50,4% del creixement del país. Seria l’esclat de la Guerra Civil, el 1936, el que acabaria de convulsionar la situació. La importància de les migracions durant els anys de guerra és molt difícil d’avaluar ja que, si bé numèricament es presenta un increment de població importantíssim, realment s’hauria de parlar de desplaçaments forçats per motius de mobilització militar i d’allau de refugiats. Per tant, Catalunya va rebre durant la Guerra Civil gran quantitat de civils refugiats –es calcula una xifra aproximada de 200.000 refugiats “controlats”–, sobretot d’Astúries, el País Basc i l’Aragó, però seria només la conjuntura bèl·lica el que els portava al país i majoritàriament serien aquests refugiats els primers que fugirien cap a França davant de l’entrada franquista al país el 1939 o bé serien retornats als seus llocs d’origen per les autoritats franquistes a través de les anomenades Oficinas de Evacuación de Refugiados.

L’estructura econòmica de Catalunya (1901-1931)

dijous, 10/03/2011

L’agricultura:

Des de finals del segle XIX, l’agricultura catalana va entrar en un període de crisi general que només es superaria en alguns períodes concrets i per alguns sectors de la producció. Aquesta crisi va ser deguda a: la política aranzelària del govern espanyol que va permetre l’entrada massiva de productes agrícoles estrangers; la pressió fiscal que gravava l’entrada dels productes agraris a les ciutats; l’insuficient nivell tècnic del camp català; i l’absentisme dels propietaris. Els pagesos cada cop ven tenir un marge més escàs de beneficis i, fins i tot, van arribar a vendre alguns productes a un preu per sota del seu cost real.

El sector vitícola va ser el que més va patir durant la primera meitat del segle XIX. La pèrdua dels mercats exteriors de les colònies i la recuperació de França dels efectes de la fil·loxera van provocar l’aparició d’una crisi de sobreproducció que perjudicava les economies rurals (propietaris i conreadors) i facilitava la inestabilitat social dels rabassaires. A més, entre finals del segle XIX i la primera dècada del segle XX, la fil·loxera va estendre’s per tota Catalunya, destruint milers d’hectàrees de vinya. El balanç va ser la mort de la pràctica totalitat de la vinya autòctona, la pèrdua de les collites i un esfondrament econòmic que va afectar per igual tant a propietaris com a pagesos.

L’arribada de la fil·loxera a Catalunya va suposar l’esclat d’un llarg conflicte entre els propietaris i els conreadors rabassaires que es prolongaria al llarg de tot el primer terç del segle XX. Els rabassaires, que havien realitzat grans inversions en els temps de bonança econòmica i auge vitícola, defensaven la vigència dels contractes de rabassa morta per mantenir les terres que treballaven. Per contra, els propietaris consideraven que, a partir de la mort de dos terços dels ceps conreats, els vells contractes quedaven anul·lats i podien exigir nous contractes de curta durada que els reportessin majors beneficis.

El sector cerealístic va ser altres dels afectats per la crisi ja que la entrada massiva de blat estranger va provocar una sobreproducció. Aquest factor també va provocar la crisi del sector oliverer. Els conreus d’hort i els fruiters, per la seva banda, van evitar la crisi i van gaudir d’una forta expansió.

Com a resultat d’aquesta crisi, el camp català va viure profunds canvis en les seves estructures internes. Alguns propietaris, en el cas dels Penedès, van haver de vendre part dels seus patrimonis per contrarestar la disminució de les rendes, fet que va afavorir la concentració de terres. Molts pagesos van veure empitjorar el seu estatus al reduir-se els seus guanys i no poder pagar els arrendaments. Aquest fet va tenir una forta incidència social en el moment en que la indústria no va ser capaç d’absorbir el proletariat rural.

La indústria:

Al llarg del segle XIX Catalunya s’havia constituït com el nucli capdavanter de la indústria espanyola i aquesta situació va mantenir-se durant aquest període, ja que el nivell d’industrialització català era, a començaments de segle, tres vegades i mitja el de la resta de l’Estat espanyol. Però, això sí, compartint l’hegemonia industrial amb el nucli basc, el qual, fins i tot, va superar Catalunya en alguns sectors com el navilier, emparant-se en una estructura financera molt sòlida.

Distribució de la indústria catalana:

Sector industrial 1914 1925
Tèxtil 53,2% 48,8%
Metal·lúrgia 19,6% 20,5%
Alimentació 13,9% 10,5%
Química 5,5% 6%
Pell 1,2% 0,9%
Altres 6,7% 6,7%

El sector tèxtil va iniciar el segle XX sota els efectes de la pèrdua del mercat colonial, el qual arribava a absorbir més del 20% del total de la producció. Aquest fet sumat a l’escassa capacitat de consum del mercat interior espanyol van fer que aquest sector s’endarrerís (amb l’excepció de períodes concrets) i perdés dinamisme i posicions respecte d’altres branques industrials. Però, tot i això, va continuar al capdavant de la indústria catalana.

La indústria hidroelèctrica i metal·lúrgica van ser un dels puntals de l’economia catalana. Van crear-se grans companyies elèctriques com Energia Elèctrica de Catalunya, Barcelona Traction Light and Power (La Canadenca) o la Societat General de Forces Hidroelèctriques.

L’energia va facilitar la creació d’indústries metal·lúrgiques i siderúrgiques, amb la introducció del forn elèctric, mancades fins aleshores de l’energia suficient. Així, el 1904 es fundava l’Hispano-Suïssa i posteriorment van crear-se tallers de màquines de ferrocarrils per a subministrar-les a La Maquinista. El 1911 es va crear la Catalana de Gas i Electricitat.

També va progressar la indústria química. Des de començaments de segle van aparèixer les primeres fàbriques d’adobs i el 1904 es fundava la Societat Anònima Cros. El sector, però, no començaria a créixer de forma significativa fins a la Primera Guerra Mundial, quan la paralització de les indústries europees va incentivar les inversions en el sector dels adobs químics.

La banca:

El sector bancari català també era a principis de segle l’hegemònic dins de l’Estat espanyol. El 1897, Catalunya posseïa quinze bancs sobre un total de vint-i-set arreu d’Espanya. Amb la repatriació dels capitals colonials de Cuba i els guanys generats durant la Gran Guerra, la situació va mantenir-se i fins i tot van crear-se nous bancs com el Banc Comercial de Tarragona o el Banc de Catalunya.

No obstant, l’acabament de la guerra i la represa de l’activitat econòmica en els països bel·ligerants van posar fi a una expansió de la banca catalana que tenia unes bases molt febles. El 1920 feia fallida el Banc de Barcelona i, tot i que el Banc de Catalunya va mantenir la seva activitat fins 1931, la banca catalana va entrar en una recessió que es perllongaria durant molts anys.

La crisi va ser motivada per la competència del Banc d’Espanya que es convertia en el banc més important de Catalunya i la introducció de la banca estrangera durant els anys de la Primera Guerra Mundial desviant cap a ella molts dels capitals que haurien pogut anar a parar a entitats financeres catalanes. També va ser important la competència dels nous bancs comercials espanyols no catalans que van anar introduint-se en els anys vint. Així, amb la introducció del Banc de Bilbao, el Banc Central i el Banc Biscaí Catalunya passaria a dependre de la banca forana, especialment madrilenya i basca.

La modernització demogràfica d’Espanya en el primer terç del segle XX

dilluns, 14/02/2011

Durant el primer terç del segle XX el conjunt de l’Estat espanyol va iniciar de forma tardana el procés de transició demogràfica, que Catalunya ja havia iniciat durant la segona meitat del segle XIX. A més, aquest període es caracteritzaria pel creixement dels moviments migratoris interns i per la intensificació de la urbanització.

Evolució demogràfica. L’inici de la transició demogràfica a Espanya va caracteritzar-se per la davallada de la mortalitat, que entre 1877 i 1930 va baixar del 30,5 per mil al 21,3 per mil, com a conseqüència de la millora de l’alimentació i de les infraestructures urbanes higièniques i sanitàries. Així, la reducció de la mortalitat va se deguda a la menor incidència de les malalties infeccioses gràcies a la millora dels serveis de neteja, la instal·lació del clavegueram, el control de la potabilitat de l’aigua i la millor higiene dels aliments. Igualment, la mortalitat infantil també va patir un retrocés considerable en aquest període. En conseqüència, entre 1900 i 1930 l’esperança de vida a Espanya va incrementar-se de 35 als 50 anys.

El descens de la natalitat, en canvi, va produir-se, de forma més pausada, des de la dècada dels anys vint del segle XX gràcies a l’increment de la urbanització del país i una creixent racionalització de la vida familiar. La lenta davallada de la natalitat va comportar el pas d’unes taxes del 33,8 per mil el 1900 a un índex del 30,3 per mil cap a 1930. En qualsevol cas, aquest descens va ser irregular i en molts territoris encara trigaria a fer-se efectiu.

Com a conseqüència de l’evolució de la mortalitat i la natalitat, la població espanyola va créixer considerablement en el primer terç del segle XX. Així, l’any 1900 Espanya comptava amb 18,5 milions d’habitants, passant a arribar als 23,5 milions el 1930. Tanmateix, la modernització demogràfica arribava a l’Estat espanyol amb un retràs considerable en comparació a d’altres Estats europeus i no s’acabaria de fer efectiva fins a la segona meitat del segle XX.

La població a Espanya entre 1900 i 1930:

Any Població Natalitat Mortalitat Esperança de vida
1900 18.594.000 33,8 per mil 28,9 per mil 34,8 anys
1910 19.927.000 32,6 per mil 23 per mil 41,7 anys
1920 21.303.000 29,4 per mil 23,3 per mil 41,2 anys
1930 23.563.000 30,3 per mil 21,3 per mil 50 anys

Per la seva banda, en el primer terç del segle XX Catalunya, ja incorporada en el cicle demogràfic modern, aprofundiria aquesta tendència i això comportaria una reducció considerable de les taxes de natalitat (23 per mil el 1930) i mortalitat (15,5 per mil el 1930), fet que va traduir-se en un pobre creixement vegetatiu. Tot i això, Catalunya passaria dels 1,8 milions d’habitants de 1900 als 2,8 milions de 1930 gràcies a les onades migratòries que van arribar a terres catalanes des de la dècada de 1910.

La població a Catalunya entre 1900 i 1930:

Any Població Natalitat Mortalitat Esperança de vida
1900 1.984.000 26,1 per mil 23,3 per mil 35,5 anys
1910 2.084.000 24,2 per mil 21,1 per mil 45 anys
1920 2.344.000 22,7 per mil 18,3 per mil 47,4 anys
1930 2.791.000 20,3 per mil 15,5 per mil 53,8 anys

Els moviments migratoris. Entre 1900 i 1931, Espanya va viure un gran creixement de les migracions interiors, tot produint una significativa redistribució territorial de la població. Així, un volum considerable de població va desplaçar-se cap a aquells territoris on l’economia presentava característiques modernes produint un important descens de la població activa agrària. Les ciutats de Barcelona, Madrid, Bilbao i Sevilla van ser els principals punts d’atracció dels emigrants que arribaven des de zones rurals com Castella, Múrcia, Aragó i Andalusia.

568px-Densidades_de_población_en_España_(1900).svg.png

Densidades_de_población_en_España_(1930).png

L’arribada d’un important contingent d’immigrants a Catalunya va contribuir a reforçar el potencial demogràfic català. Així, el 1930 hi havia a Catalunya més de 550.000 persones d’origen forà (prop del 20% del total de la població). Les principals onades migratòries van ser motivades per l’esclat econòmic provocat per la Primera Guerra Mundial i la bona marxa de l’economia en els primers anys de la dictadura de Primo de Rivera (especialment durant les obres de l’Exposició Universal de 1929). La província de Barcelona va ser el principal punt de destinació.

Estimació dels saldos migratoris quinquennals i la seva participació en el creixement total català (1901-1940):

Creixement total Creixement natural Creixement migratori Impacte de les migracions (%)
1901-1905 58.160 42.564 15.596 26,8%
1906-1910 60.326 42.253 18.073 30%
1911-1915 55.181 33.489 21.692 29,3%
1916-1920 204.670 2.062 202.608 99%
1921-1925 166.922 59.569 107.353 64,3%
1926-1930 279.651 64.925 214.726 76,8%
1931-1935 99.062 49.177 49.885 50,4%
1936-1940 620 -59.318 59.938 96,67%
TOTAL 924.592 234.721 689.871 68,54%

D’altra banda, l’emigració a ultramar iniciada en els anys vuitanta del segle XIX va assolir unes xifres màximes sense precedents en els inicis del segle XX. Posteriorment, l’esclat de la Primera Guerra Mundial refredaria aquest moviment migratori que estava composat fonamentalment d’homes joves en edat productiva que majoritàriament van marxar amb destinació l’Amèrica Llatina.

La urbanització. L’auge de les migracions interiors va comportar la intensificació del procés d’urbanització del territori espanyol, fonamentalment en el període que abraça des del final de la Primera Guerra Mundial fins la crisi de 1929. Així, bona part de la població va tendir a concentrar-se en els principals nuclis urbans del país. En conseqüència, Barcelona i Madrid van veure incrementar notablement la seva població, fins arribar a superar el milió d’habitants el 1930; i les ciutats amb més de 100.000 habitants van incrementar la seva població un 65% en el conjunt del període.

La concentració de la població a Barcelona i les seves comarques immediates (1857-1930):

1857 1910 1930
Barcelona ciutat 13,9% 28,2% 36%
Comarca del Barcelonès 1,3% 2% 3,8%
Comarques immediates 12,5% 12,2% 13,3%
Resta de Catalunya 72,3% 57,6% 46,9%

A Catalunya, per l’efecte del desenvolupament industrial, la població va concentrar-se en el Barcelonès, Garraf, el Maresme, el Vallès i el Tarragonès, mentre que les comarques de l’interior i les pirinenques van continuar el procés de despoblació. Aquest procés de concentració al litoral va anar acompanyat d’un increment de la urbanització que va convertir Barcelona en la primera ciutat de Catalunya i Espanya.

El creixement de la població catalana (1900-1930):

Habitants el 1900 Habitants el 1910 Habitants el 1920 Habitants el 1930 Increment
Barcelona 883.000 961.000 1.147.000 1.572.000 + 78%
Girona 265.000 283.000 288.000 287.000 + 8%
Tarragona 188.000 182.000 188.000 187.000 – 2%
Tortosa 140.000 147.000 159.000 155.000 + 10%
Vic 85.000 90.000 96.000 104.000 + 22%
Manresa 140.000 145.000 162.000 182.000 + 30%
Lleida 196.000 207.000 234.000 233.000 + 18%
La seu 69.000 69.000 71.000 71.000 + 2%
TOTAL CATALUNYA 1.966.000 2.084.000 2.345.000 2.791.000 + 41,9 %