Arxiu de la categoria ‘07. Orígens i consolidació del catalanisme polític’

Els orígens del catalanisme polític: de la crítica al centralisme al federalisme

dissabte, 5/02/2011

A més del component cultural de la Renaixença, en la presa de consciència catalana del segle XIX també va existir un component polític i econòmic ja que Catalunya va convertir-se en un nucli industrialitzat enfront de l’estructura agrària endarrerida i escassament industrial de la resta d’un Estat que es mostrava ineficaç.

bullangues.JPG

Les bullangues

Amb anterioritat al segle XIX no existia una “nació” catalana, com tampoc existia una nació espanyola, i durant el segle XIX les identitats comunitàries van tenir un caràcter molt fluctuant i inclús ambivalent. Les diferents constitucions del nou Estat liberal espanyol del vuit-cents van definir Espanya com una nació única, amb les Corts com a úniques dipositàries de la sobirania nacional (compartida només amb la monarquia). Així, l’Estat liberal va suposar la consolidació d’un model d’organització estatal basat en el centralisme polític, administratiu, jurídic, militar i econòmic.

En oposició al centralisme estatal, a Catalunya va existir una aspiració d’autogovern durant tot el segle XIX que ja va manifestar-se durant les bullangues dels anys trenta i en la constitució de les juntes revolucionàries dels anys 1835 i 1840. El progressisme català discrepava d’una concepció tan radial de l’Estat i reclamava un major nombre d’atribucions pels ajuntaments i les diputacions. Així, tant en la insurrecció de Barcelona de 1842 com en la Jamància de 1843 podem observar la formulació de projectes de reforma de l’Estat, amb un fort contingut anticentralista, federal i popular.

duran i bas.jpg

Manuel Duran i Bas

La Dècada Moderada, però, va suposar una nova onada centralitzadora acompanyada, a més, d’una política d’ordre públic extremadament dura, i que a Catalunya va concretar-se en la declaració de l’Estat de guerra en diferents ocasions. La centralització, l’uniformisme cultural i la repressió van comportar que els mateixos moderats catalans iniciessin un procés de distanciament dels seus homònims espanyols, tot reivindicant el particularisme català i la descentralització estatal. Aquests moderats crítics amb el centralisme van ser figures com Jaume Balmes, Joan Mañé i Flaquer o Manuel Duran i Bas.

Finalment, com a conseqüència del centralisme va sorgir una proposta d’identitat catalana que va anar evolucionant, madurant i radicalitzant-se fins a nacionalitzar-se. I és que per aconseguir que la nacionalització espanyola fos realment eficaç en una societat tan evolucionada i modernitzada com la catalana, el nou projecte identitari espanyol hagués tingut que ser considerat com a propi per bona part dels catalans, cosa que no va ser possible.

La identitat nacional que acompanyava i justificava el nou Estat liberal hauria de ser vista pels catalans com un autèntic progrés civilitzador que els permetés participar de la gestió d’una comunitat millor. Aquesta nació dels nacionalistes espanyols que buscava imposar-se des de les instàncies oficials no només no era sentida com a pròpia a Catalunya, sinó que tampoc resultava moderna, atractiva i propícia per a la construcció d’un projecte de futur comú que millorés la situació que es vivia.

D’altra banda, l’evolució política del segle XIX, a Catalunya i a la resta de l’Estat espanyol, va afavorir la formació d’aquesta presa de consciència. Primer el carlisme reclamant els furs, després les posicions de l’Església catalana i finalment el republicanisme que va permetre, amb Valentí Almirall, la consolidació del catalanisme. Així, amb el naixement del moviment republicà l’esperit d’autogovern català va començar a concretar-se.

almirall.JPG

Valentí Almirall

El republicanisme català tenia un caràcter fonamentalment federal, consolidant-se aquesta tendència en les eleccions de 1868, quan les forces republicanes van triomfar a les principals ciutats del Principat. Francesc Pi i Margall va ser el principal teòric del federalisme, argumentant que Espanya era una nació que havia de garantir la plena participació dels seus ciutadans, l’exercici de les llibertats, la protecció dels drets i la igualtat jurídica. Amb aquests objectius, l’Estat hauria d’organitzar-se des de baix, partint del respecte a l’individu. A més, Pi i Margall defensava que el nou Estat federal havia de ser el resultat de la unió voluntària dels diferents pobles i regions peninsulars.

Un dels dirigents més destacats del federalisme català va ser Valentí Almirall, el qual juntament amb Josep Anselm Clavé va signar el Pacte de Tortosa, el 18 de maig de 1869, amb representants republicans dels antics territoris de la Corona d’Aragó (Aragó, Balears, Catalunya i València), amb l’objectiu de reconstruir l’Estat espanyol sota un model federal, un Estat que tindria en compte la realitat històrica de l’antiga Corona Catalano-aragonesa i que es fonamentaria en la sobirania popular.

El fracàs de l’experiència de la Primera República i la nova situació generada per la instauració del règim de la Restauració borbònica, amb la seva idea restrictiva i dogmàtica de la idea d’Espanya, però, van determinar la pèrdua d’influència del federalisme a Catalunya i que molts republicans, entre ells Almirall, s’orientessin cap a posicions més catalanistes.

La Renaixença: l’articulació d’una nova cultura catalanista

divendres, 4/02/2011

El segle XIX va ser el període de formació de la consciència catalana a través d’un moviment cultural com la Renaixença, que va iniciar la recuperació de la llengua catalana i a reafirmar la pròpia identitat dins d’un Estat que no entenia aquest tret diferencial, i d’un component econòmic com la industrialització davant de l’estructura agrària de la resta de l’Estat. Els catalans del segle XIX se sentien espanyols com a súbdits de la monarquia, però conservaven i van potenciar la consciència del seu tret diferencial dins de l’articulació del nou Estat liberal.

11-setembre-1714.jpg

En els inicis del segle, cent anys després de la instauració dels Borbons en el tron espanyol i la promulgació del Decret de Nova Planta després de la desfeta catalana en la Guerra de Successió, el català pràcticament havia desaparegut com a llengua administrativa i de la cultura. La llengua pròpia del país no tenia cap tipus de presència en les esferes de l’administració estatal, en el sistema d’ensenyament ni en la vida oficial eclesiàstica. Fins i tot, una bona part de les elits culturals i polítiques catalanes l’havien abandonat com a llengua d’ús públic i com a vehicle de comunicació escrita.

Tanmateix, malgrat la depriment situació abans descrita, a començaments del vuit-cents el català continuava viu com a llengua en la parla quotidiana entre la majoria de la població del Principat i era usat com a llengua escrita per a cançons i romanços tradicionals, així com als llibres de divulgació de temàtica religiosa o en llibrets d’entreteniment destinats a un públic popular.

A més, malgrat la tendència uniformitzadora que l’Estat havia practicat al llarg del segle XVIII, la societat catalana va ser capaç de mantenir no tan sols la llengua pròpia del país, sinó també bona part dels seus costums i les seves tradicions, especialment en el que es refereix a la manera de viure, és a dir, en el manteniment d’unes formes pròpies i específiques que caracteritzaven l’organització familiar i del treball, de l’estructura de la propietat i, inclús, del desenvolupament econòmic.

Així, la Renaixença pot definir-se com un moviment cultural i de conscienciació nacionalista sorgit en el si de la burgesia catalana en el marc dels canvis provocats per la industrialització del país i emmarcat en el context general del romanticisme literari i artístic, tot manifestant-se en forma d’iniciatives culturals, poemes, novel·les, peces teatrals, revistes i diaris escrits en català.

aribau.jpg

Bonaventura Carles Aribau

Els objectius dels homes de la Renaixença van ser la defensa dels elements de la identitat de Catalunya dins l’Estat liberal espanyol, fonamentalment a través de la normalització social de l’ús del català com a llengua utilitzable a la vida pública i a la cultura, no tan sols en la intimitat, i aconseguir interessar les capes burgeses per la llengua i la cultura pròpia de Catalunya com a tret diferencial de la resta de l’Estat.

Cronològicament, la Renaixença va iniciar-se amb la publicació, simbòlica, el 1833 de l’Oda titulada La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau (Què val que m´haja tret una enganyosa sort / a veure de més prop las torres de Castella, / si el cant dels trobadors no sent la mia orella, / ni desperta en mon pit un generós record?). Així, ja des de la publicació del poema d’Aribau podem observar el punts bàsic d’aquest moviment: la identificació total de la llengua amb la pàtria.

És en aquest context que va resultar de particular importància la tasca realitzada per Joaquim Rubió i Ors, gràcies al qual van reinstaurar-se els Jocs Florals, el 1859, com una plataforma per promoure la llengua i la literatura catalanes, fet que va permetre la consolidació del moviment cap a la meitat del segle XIX. Amb la instauració d’aquest certamen es buscava preservar la puresa de la llengua escrita, força allunyada del català que es parlava al carrer i que les elits culturals consideraven més aviat groller.

A partir de la recuperació dels Jocs florals, el nombre de autors i de publicacions escrites en llengua catalana va incrementar-se significativament, i va assolir la seva plenitud en els anys 1870-1880 amb les obres de Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Narcís Oller. Així, la Renaixença va recollir la tradició oral i va recuperar-se la literatura en català en tots els gèneres després de tres segles de decadència cultural.

ec030900ɨ

Per tal d’assolir els seus objectius, els renaixentistes van aprofundir en els coneixements de la història de l’Edat Mitjana catalana com a període d’esplendor nacional. La defensa del patrimoni documental català o la recuperació dels fets i els noms propis de la història de Catalunya a través de llibres, articles periodístics o conferències van esdevenir un element cabdal de la Renaixença cultural catalana en el vuit-cents.

renaixença.gifIgualment, la publicació de les obres de divulgació històrica d’una nova fornada d’historiadors romàntics com Pròsper de Bofarull, Joan Cortada, Antoni Aulèstia i Pijoan, Antoni de Bofarull o Víctor Balaguer van permetre de recuperar la història de l’antiga Corona d’Aragó, reivindicant el paper dels comtes de Barcelona, i explicant, per primer cop en segles, des d’un punt de vista català les relacions del Principat amb la Monarquia Hispànica.

A la vegada, del moviment van emergir juristes com Estanislau Reynals i Rabassa, Francesc Permanyer i Tuyet o Manuel Duran i Bas que van analitzar el dret català com a expressió de l’ànima del país, tot defensant la idea que el manteniment dels usos i costums del passat reflectien la psicologia col·lectiva d’un poble.

Finalment, un bon grapat de filòlegs, folkloristes i músics, entre d’altres, van dedicar-se a regirar en els arxius per a la recopilació de llegendes, cançons i d’altres manifestacions pròpies del país, que esdevinguessin mostra, també, de la personalitat col·lectiva. Entre tots anirien configurant l’imaginari col·lectiu d’una cultura catalana emergent.

En paral·lel, i pràcticament al marge, per no dir en oposició, a aquesta renaixença literària i cultural controlada per les elits, també va desenvolupar-se un moviment cultural de caràcter cultural propi de Catalunya i que defensava la utilització del “català parlat” –és a dir, una llengua plebea allunyada dels cultismes medievals i moderns, arcaics i en desús, que comportava la inserció de paraules incomprensibles i formes artificioses– i que comptava amb la tradició d’una literatura i un teatre populars centrats en temes de la vida quotidiana.

Renaixensa.jpgL’anomenada Renaixença popular va estendre’s gràcies al paper que van jugar homes com Josep Anselm Clavé (impulsor de societats corals que van interpretar cançons en llengua catalana), Abdó Terrades (autor d’obres teatrals d’agitació política republicanes) i Frederic Soler “Pitarra” (renovador del teatre popular amb la introducció de la sàtira política i d’un humor xavacà molt proper al poble), un conjunt d’autors de caràcter progressista, sense pretensions formals i amb gran projecció popular.

No seria fins als anys setanta del segle XIX quan es produiria un acostament entre els corrents cultes i populars de la Renaixença catalana, fet que va permetre sumar impulsos en la defensa de la llengua i convertir els Jocs Florals en una festa veritablement popular i cívica que esdevingués una plataforma de difusió de la llengua i de propaganda dels autors que hi participaven. A més, en el darrer terç de segle començarien a sorgir publicacions de premsa en llengua catalana (La Renaixensa, Diari Català, La Tramuntana, L’Esquella de la Torratxa, etc.) que esdevindrien un altre instrument important per a la penetració del català en l’espai públic.