Arxiu de la categoria ‘06. La Restauració borbònica’

El Krausisme

dissabte, 29/01/2011

El krausisme va ser un corrent de pensament amb una gran incidència política, intel·lectual i pedagògica a Espanya, desenvolupat a la segona meitat del segle XIX i amb una prolongació que arribaria fins al primer terç del segle XX. Els grans pensadors espanyols del període com Unamuno, Ortega, Besteiro o De los Ríos estaran influïts pel krausisme que va articular-se al voltant de la Institución Libre de Enseñanza. El krausisme serà el motor intel·lectual que modernitzi el país per apropar-lo a Europa.

La convicció dels moderats de que l’ordre era la conseqüència d’una centralització uniforme i d’un rigorós control per part del govern va evidenciar-se clarament en l’àmbit educatiu. Així, aquests van realitzar una ambiciosa reforma de l’ensenyament basada en el criteri de la centralització. La reforma educativa moderada dels anys quaranta va ser completada amb la Llei d’Instrucció Pública de Claudio Moyano de 1857 que marcaria la línea a seguir per l’ensenyament durant el proper segle. Les importants reformes educatives realitzades en el regnat d’Isabel II van ser durament contestades pels liberals més radicals i pels conservadors ultracatólics.

Per als liberals radicals el nou sistema educatiu sota el rígid control de l’Estat significava una limitació per a la llibertat de pensament, mentre que pels ultracatòlics suposava la secularització d’un país essencialment catòlic. La doctrina krausista va introduir-se a Espanya en els primers anys del regnat d’Isabel II procedent d’Alemanya. Sanz del Río va ser becat pel ministre de Governació durant la regència d’Espartero perquè entrés en contacte amb les principals escoles de coneixement d’Alemanya i traslladés a Espanya el que hagués aprés.

krause.jpg

Karl Christian Friedrich Krause

La intenció dels liberals era trencar amb el monopoli que en el terreny intel·lectual i educatiu havien format els moderats. Sanz del Río va ser captat a Alemanya per les idees de Carlos Federico Krause i va difondre els seus plantejaments a la seva tornada a Espanya. La filosofia de Krause estava basada en els valors ètics més enllà dels teòrics. Es tractava d’aconseguir la realització del jo mitjançant l’autodeterminació de la voluntat que seria l’única font de moralitat. Krause va ser un filòsof alemany deixeble de Kant que basava el seu pensament en la pedagogia, l’ètica i la política.

El krausisme entrava en contradicció amb la concepció dogmàtica de les relacions de l’home amb Déu imposada mitjançant els manaments. La doctrina krausista no negava a Déu, però concebia un deisme gairebé panteista i no es mostrava d’acord amb les religions positives. El krausisme va tenir una bona acollida a Espanya entre un grup d’intel·lectuals que van dedicar-se a difondre un nou esperit a la vida espanyola perquè aquesta perdés els vicis endèmics i la seva tendència a paralitzar-se per motius de tradició secular. La seva intenció era contribuir a la humanització del país seguint el sentit de la humanitat de Krause. Això, a més del descontentament que hi havia en alguns sectors del progressisme, va contribuir a la creació del Partit Demòcrata.

El fet de que el krausisme apropés el país a Europa des d’una posició laica va fer que fos perseguit per l’Església catòlica. La repressió eclesial farà que els krausistes acabin expulsats de la universitat per a retornar en el Sexenni. La prohibició de l’ensenyament de doctrines contràries al catolicisme oficial en la Restauració farà que tornin a abandonar la universitat.

El seu sistema de valors es basava en la creença en la bondat de la persona humana. Això connectava amb les idees de concòrdia de classes, el cooperativisme i el mutualisme. Els pensadors krausistes també estaran lligats a corrents filosòfics orientals, entroncarien amb Plató i els corrents espirituals. Amb la introducció de la Restauració entrarà a Espanya el pensament positivista que entroncarà amb el krausisme.

En el terreny on més influència va tenir el krausisme va ser en el camp de l’educació gràcies a les aportacions de Giner de los Ríos, un dels principals deixebles de Sanz del Río, que, a través de la Institución Libre de Enseñanza, va intentar portar a terme d’una forma pràctica el que havia aprés del seu mestre, renovant els mètodes d’ensenyament vigents fins aquell moment.

Davant de la difusió de la doctrina krausista, el catolicisme tradicional va tractar d’adaptar-se a la nova realitat social i política del seu temps mitjançant les figures de Donoso Cortés i Jaume Balmes.

Cal destacar la creació de la Institución Libre de Enseñanza el 1876 com a alternativa a l’ensenyament controlat per l’Església i les forces conservadores integrades en el sistema. La Institución Libre va convertir-se en una institució gairebé revolucionària. La Institución Libre va oposar-se a la memorització repetitiva i a l’acrítica submissió a l’autoritat. Des de la Institución Libre es va propagar l’estudi de les ciències naturals i es va fomentar l’amor per la natura i el desenvolupament espontani de les facultats de cada nen. Va ser un instrument fonamental per fomentar un pensament crític que donarà lloc a les noves generacions de polítics progressistes.

El krausisme serà la base intel·lectual dels principals sectors reformistes del liberalisme, el republicanisme i el socialisme. La seva intenció serà modernitzar Espanya des del reformisme. La paraula clau per entendre el krausisme és el reformisme. Destacaran especialment els socialistes reformistes Julián Besteiro i Fernández de los Ríos. Aquestes posicions faran que Besteiro s’enfrontés amb el sector més marxista del PSOE liderat per Largo Caballero. Tant Besteiro com De los Ríos van tenir una gran influència des de la universitat en els moments en que van poder exercir com a professors. Fins i tot Pablo Iglesias, el fundador del PSOE, havia assistit a cursos d’educació dels krausistes.

Els primers krausistes van donar suport al Partit Demòcrata perquè demanaven llibertat religiosa, política, intel·lectual, etc. Econòmicament, demanaven una política intervencionista moderada amb el rebuig dels privilegis, els monopolis, l’arbitrarietat del poder i la violència estatal. A la dècada dels seixanta va viure’s un auge de la importància social de la “qüestió universitària”. Aquesta qüestió va desembocar en els fets de la Noche de San Daniel com a resultat dels debats oberts pels neoescolàstics, amb Ortí y Lara com a cap, contra la presència a la universitat d’homes com Sanz del Río, Fernández de Castro o F. de Paula Canalejas.

Els krausistes van ser acusats de panteistes i corruptors de la joventut universitària en el moment d’esplendor apassionat que segueix a la publicació de l’encíclica Quanta Cura i el seu epíleg condemnatori titulat Sillabus, potenciat a més en els mitjans espanyols amb la inclusió per part de l’Església en el Índice de llibres prohibits de l’obra de Krause “El Ideal de La Humanidad”.

giner de los rios.jpg

Francisco Giner de los Ríos

A aquesta situació, cal afegir, el moment catastròfic de la Hisenda, la queixa per la venta de béns del patrimoni nacional, la crítica de Castelar contra el control de l’ensenyament i, contra la reina, el debat de premsa… etc. La batalla de paraules en els mitjans universitaris, a les tertúlies i a les redaccions d’alguns diaris creix quan l’any 1865 Ortí y Lara publica les seves Lecciones sobre el krausismo, titllant les seves doctrines d’heterodoxes des del punt de vista religiós; i la discussió pren transcendència política amb els esdeveniments de 1865 i la destitució de Castelar, militant del partit demòcrata, seguida de la dimissió de joves ajudants, relacionats amb el krausisme, Morayta, Fernández Ferraz i Salmerón. A partir de llavors, en van enfrontar dos sector polítics oposats, representats i localitzats en dos institucions, el Govern i la Universitat, que van desembocar en hostilitats fins la violència sagnant de la nit del 10 d’abril.

Davant la ferma convicció del govern què en la universitat es pervertia a la joventut, una Reial Ordre sobre l’ensenyament (27 d’octubre de 1864), responia a les protestes i amenaces dels neocatòlics i de l’Església contra les idees i doctrines pernicioses difoses per alguns professors a les aules. Aquest, recomanava la formació moral dels alumnes amb repassos setmanals de doctrina i moral cristiana. A més, insistia què els preceptes que havien de tenir-se en compte, públicament i privada, eren la “Religió Catòlica Apostòlica i Romana , única i exclusiva en tot el territori espanyol”, la “Monarquia hereditària” i el “Govern Monàrquic Constitucional”; i tot això, a més, d’acord amb el jurament vinculant que ha de fer tot catedràtic en el moment d’acceptar la seva funció, tant en públic com en privat.

Les conseqüències no es van fer esperar, donat que la circular estava en contradicció legal i política amb els drets constitucionals dels ciutadans i, podia ser denunciada contra la llibertat de la ciència. Així, es va iniciar el curs 1864-1865, amb la polèmica crescuda i amb una sèrie d’articles publicats per Castelar i Salmerón, culpant als neocatòlics de les protestes i de les denúncies que havien conduït a la Circular de Foment.

Des d’aquest primer enfrontament només teòrico-doctrinal, es desencadenà un estat de violència que tenia com un dels factors precipitants la crisi hisendística de l’Estat i la decisió governamental què fossin cedits al poble part del béns pertanyents al patrimoni de la Corona, com un manera d’obviar o reduir el dèficit de l’Erari Públic. Com a resposta, Castelar va publicar uns articles en els quals interpretava la cessió reial com un bon negoci per a la reina. Llavors, el govern va ordenar el segrest del diari al qual els publicà i el processament de l’autor.

Davant la negativa del Consell d’Instrucció Pública de facilitar al ministre l’expulsió de Castelar de la seva càtedra i la similar resposta del rector Montalbán, quan el ministre el va voler obligar a reunir el Consell Universitari, el rector va ser destituït i nomenat en el seu lloc el Marqués de Zafra. La resposta de l’alumnat va ser anunciar una serenata, com a símbol d’adhesió al rector cessat. Amb la presa de possessió del nou rector, el dilluns dia 10, els estudiants van provocar aldarulls, el control dels quals va ser impossible i, va generar, des de l’inici de la nit en un enfrontament brutal entre la guàrdia civil, tropes i estudiants, que finalitzà amb nou morts i més d’un centenar de ferits. Fet que va comportar una forta impopularitat per al govern.

Les repercussions varen ser tan importants, tant a la Cort, centre neuràlgic de la política, com a tot el país, que durant la primera va estar tothom pendent dels problemes plantejats, sorgits o derivats d’aquella nit. La radicalització de postures als sectors oficials i a l’oposició va accentuar la crisi política, i va col·laborar a un canvi de govern, al juny de 1865, que portà a la presidència del Consell al general O’Donnell. Però, la repercussió política va anar més enllà d’aquesta esmentada nit d’abril.

Personatges destacats influïts pel krausisme van ser Jaime Vera, un dels cofundadors del PSOE i Rodolfo Llopis, el qual va arribar a ser president de la República a l’any 46, a l’exili, i suposà un enllaç entre el PSOE i l’ILE. Pel que respecta a Azcárate, va ser president de l’Institut de Reformes Socials, dedicades a les problemàtiques del moviment obrer. Va estar molt en contacte amb els medis socialistes tot i que va estar dins del republicanisme. En l’àmbit republicà destaquen personatges com Salmerón (deixeble de Sanz del Río), Pi i Margall, Azaña i Ortega i Gasset, entre d’altres.

Els primers krausistes es van englobar al partit Democràtic i hi dipositaren els seus fonaments. Aquest partit demanava llibertats que no existien a Espanya: llibertat religiosa, de consciència, política, intel·lectual, social, de premsa… Pel que respecta a les llibertats econòmiques, aquestes no eren desitjades, en contraposició al seu desig i demanda d’un intervencionisme de l’Estat moderat per tal d’incidir als aspectes econòmics que mancaven a la societat. S’ha d’afegir que l’Estat també havia de prendre una postura en l’àmbit educatiu i de la instrucció. Tota reforma de modernització havia de passar per l’educació del poble.

Els integrants de l’esmentat partit també rebutjaven el privilegi nobiliari, els monopolis, l’arbitrarietat del poder, la influència monopolística de l’Església i la violència. La generació d’Antonio Machado està molt influenciada pel krausisme, però el krausista per excel·lència serà Azcárate. Cal destacar que l’any 1912 es va crear el Partit Reformista, on es van afiliar molts krausistes.

El republicanisme en els anys de la Restauració borbònica

divendres, 28/01/2011

Després del fracàs de l’experiència de la Primera República, el republicanisme va haver de plantar cara al desencís d’una part dels seus seguidors i a la repressió exercida des del govern que marginaria el republicanisme del nou sistema polític tot i ser una força amb un important suport popular. A més, els republicans van arribar al període de la Restauració fortament dividits en diverses tendències polítiques i van patir una continuada reorganització de les seves forces, fets que van restar eficàcia i suport electoral al seu programa polític tot i que els republicans tenien una clara voluntat d’inserció en el sistema parlamentari.

L’adaptació més ràpida a les noves condicions de la vida política restauracionista la va protagonitzar el vell dirigent republicà Emilio Castelar, el qual va evolucionar cap a postures cada cop més moderades i va crear el Partit Republicà Possibilista, que acceptava el joc polític de la Restauració i participaria de la vida parlamentària de forma simbòlica. El seu principal referent exterior el trobem entre els oportunistes francesos. Així, Castelar va ser elegit diputat per Barcelona el 1876, a la vegada que s’iniciava la participació del partit en el govern de municipis i diputacions, una participació sempre minoritària.

Emilio_Castelar.jpg

Emilio Castelar

El possibilisme es convertiria en un pont entre el món popular i la cúpula política. D’aquesta manera, el partit va ser un interlocutor vàlid entre el govern i els obrers quan es produïen conflictes. Així, tot i la seva moderació, els possibilistes establiran lligams amb el moviment obrer més reformista. Ruiz Zorrilla intentarà aprofitar les concessions mínimes que oferia el sistema restauracionista per a defensar el republicanisme des de la moderació. Finalment, però, el 1888, el partit acabaria fusionant-se amb el Partit Liberal després d’haver realitzat una política d’apropament polític cap a ell.

El cas contrari a la política possibilista de Castelar el trobem en el polític progressista Manuel Ruiz Zorrilla, el qual va virar cap a un republicanisme radical que no descartava les accions violentes contra el sistema monàrquic. Ruiz Zorrilla va fundar el Partit Republicà Progressista, que va arribar a tenir certa influència en alguns cercles militars i va protagonitzar alguns intents frustrats d’insurrecció contra el règim restauracionista (el més rellevant dels quals va ser el del general Villacampa de 1886). El seu fracàs, però, va cloure definitivament el cicle insurreccional republicà.

Ruiz Zorrilla.png

Manuel Ruiz Zorrilla

El fracàs dels republicans progressistes va portar molts dels seus membres a incorporar-se al Partit Republicà Centrista de Nicolás Salmerón, partit que pretenia convertir-se en un pal de paller de les diverses sensibilitats del republicanisme de finals de segle.

Francisco_Pi_y_Margall.jpg

Francesc Pi i Margall

A Catalunya, la principal força republicana dels anys de la Restauració va ser novament el Partit Republicà Federal de Francesc Pi i Margall, formació que en els primers anys del nou sistema polític va practicar el retraïment electoral mentre patia diverses divisions internes i escissions com la protagonitzada per Valentí Almirall (Centre Català). A partir del congrés de 1883 i de l’ascens de Josep Maria Ribot a la direcció del partit el federalisme es va dotar d’un nou programa i va rebre un nou impuls. Exclòs del sistema del torn de partits que van establir conservadors i liberals, aquest partit serà el que mantindrà un major contacte amb el món obrer des d’una postura reformista.

Aquesta formació s’adheriria a la II Internacional i defensaria els interessos de la pagesia, a la vegada que defensava la nacionalització dels serveis públics de l’Estat (mines, ferrocarrils, etc). el federalisme va construir una simbologia pròpia amb himne (La Marsellesa), dates de referència com l’11 de febrer, el 14 de juliol o la commemoració de la Comuna de París i la referència a personatges com Garibaldi, Marat, Robespierre o Jefferson. El seu punt de trobada i transmissió de les idees eren els ateneus. Mantindran contacte amb el lliurepensament, la maçoneria i els corrents espirituals i tindran una gran capacitat per a la mobilització de les masses obreres. La tendència localista del federalisme, però, va dividir novament el partit i el va abocar al fracàs.

Les reformes liberals, en especial la introducció del sufragi universal, van estimular la formació de coalicions com la Unió Republicana, que aplegava les diverses tendències republicanes, amb l’excepció dels possibilistes, per a superar les limitacions del sistema. Així, el 1886, es configuraria la primera coalició electoral republicana a les Corts que va acabar en un fracàs. Posteriorment, el 1891, a les Corts es produiria la unió de les formacions republicanes que desembocaria en la coalició electoral de 1893 que va suposar un triomf polític i un èxit a les grans ciutats amb el resultat de 45 diputats al parlament, constituint per primera vegada una important minoria republicana a les Corts. La coalició va repetir el 1896, però no va poder assolir l’èxit anterior.

Tot i que les diferents aliances electorals van permetre que, puntualment, els republicanistes augmentessin la seva representació parlamentària, el creixement del socialisme suposaria una important fuga de vots republicans, a la vegada que la influència de l’internacionalisme anarquista entre la classe obrera va conduir una part de les seves antigues bases socials cap a l’abstencionisme polític. I a Catalunya els republicans també patirien una important fuga de vots que nodririen els nous moviments de caràcter catalanista que s’estaven articulant en aquest període.

Salmeron.jpg

Nicolás Salmerón

Arribats al segle XX, el republicanisme va constituir, juntament amb el catalanisme polític, la principal força d’oposició al sistema de la Restauració. A això va contribuir la consolidació de la Unió Republicana liderada per Nicolás Salmerón, fet que va permetre al republicanisme esdevenir una minoria parlamentària rellevant. En aquests mateixos anys, a Barcelona emergia el republicanisme liderat per Alejandro Lerroux, amb força influència entre les classes populars gràcies al seu caràcter demagògic, anticatalanista i anticlerical, fet que li va permetre aconseguir èxits electorals notables en les eleccions de 1903 i 1905.

Alejandro_Lerroux.jpg

Alejandro Lerroux

Amb l’objectiu de voler ampliar el seu camp d’acció, el 1907, la Unió Republicana va integrar-se en la coalició catalanista de Solidaritat Catalana, el que va fer que Salmerón sortís elegit diputat per Barcelona. Aquest apropament al catalanisme, però, va ser rebutjat per una part del partit encapçalada per Vicente Blasco Ibáñez a València i Lerroux a Barcelona. Com a conseqüència, Lerroux acabaria separant-se de la Unió Republicana per fundar el Partit Radical el 1908.

La Restauració borbònica: el pacte religiós Església-Estat i el reformisme catòlic

dijous, 27/01/2011

Com és habitual a Espanya, la qüestió religiosa va ser una de les principals fonts de polèmica i conflicte en la transició de la República cap al sistema de la Restauració. La definició del règim de tolerància religiosa (article 11é de la Constitució de 1876) va provocar un ampli debat que va finalitzar amb un acord amb la Santa Seu i un enfrontament del catolicisme més reaccionari amb el règim canovista. El pes de l’Església a l’Espanya contemporània es basava en una sèrie de privilegis heretats des del període medieval i que amb l’avenç del liberalisme s’havien posat en dubte suposant una pèrdua de poder per polític i econòmic a l’estament eclesiàstic (desamortitzacions).

Segons el Concordat de 1851, l’Església va acceptar les desamortitzacions liberals realitzades a la primera meitat del segle XIX a canvi de que l’Estat es comprometés a realitzar una dot al culte catòlic i al clergat, a assegurar la unitat religiosa, a donar una inspiració religiosa a l’ensenyament i a respectar els béns eclesiàstics. L’existència d’aquest Concordat marcarà les relacions Església-Estat i les discussions a l’hora de promulgar la nova Constitució. La instauració del sistema de la Restauració significava la necessitat de realitzar un nou pacte religiós per estabilitzar el sistema amb el suport d’una institució que assegurés l’ordre social i polític.

Demandes principals de l’Església:

  • Confessionalitat de l’Estat.
  • Caràcter inqüestionable de l’Estat catòlic i l’ensenyament.
  • Finançament de l’Església.

A canvi l’Església ofereix a l’Estat:

  • El reconeixement del règim.
  • Suport a la política d’ordre del sistema.

La tolerància religiosa reconeguda a la Constitució van ser restringides per a tranquil·litzar a la jerarquia catòlica espanyola i guanyar el seu suport. Tot i les protestes inicials per “l’article de la tolerància” a la Constitució, les relacions entre Església i Estat van ser fluides i basades en el pragmatisme. Així, es pot constatar un pacte entre l’Església i la burgesia espanyola. El Vaticà va decantar-se per la via alfonsina en detriment de la via carlista.

Les instàncies estatals van esforçar-se en instrumentalitzar en el seu benefici la funció estabilitzadora i legitimadora que va jugar l’Església. El marc legal en que va moure’s l’Església durant la legislació resulta força ambigu perquè el Concordat de 1851 seguia vigent, però la Constitució marcava una certa tolerància religiosa.

Evolució del nombre de convents a l’Espanya de la Restauració*:

  • 1868 → 900 convents (16.000 religiosos).
  • 1902 → 3.015 convents (50.000 religiosos).

*Espanya va rebre milers de religiosos exiliats de la França republicana i laica.

Escoles religioses a Espanya:

  • 1870 → 2.500.
  • 1900 → 6.000.

El pacte Església-Estat no va aconseguir-se fàcilment. El règim va haver d’acceptar el reconeixement del matrimoni canònic i la supressió del valor del matrimoni civil. Finalment. l’Estat va arribar a un acord amb la Santa Seu en el que es reconeixia la potestat de l’Estat per regular els efectes civils del matrimoni. El Vaticà necessitava un suport com Espanya després de trencar relacions amb la Itàlia unificada i per al sistema canovista això va suposar una autèntica benedicció.

Polèmica i clau per entendre el pacte Església-Estat va ser l’aprovació d’una Llei d’Instrucció Pública que ja el 1878 va haver d’ajornar-se per la pressió exercida per l’Església i la Santa Seu. Els bisbes impugnaven l’obligatorietat de l’ensenyament primari perquè suposava la pèrdua del monopoli de la docència i entenien que no es garantia l’ortodòxia doctrinal.

És significativa una circular del Ministre d’Educació, Orovio, dirigida als directors de universitat en la qual donava ordres de controlar que no s’ensenyés res que fos contradictori amb el “dogma catòlico” i la “sana moral”. D’aquesta manera es prohibia que es contradigués la religió catòlica, i de pas la monarquia constitucional i el règim polític del país perquè podia conduir a “funestas faltas sociales” (sic).

Després d’aquest gest, l’arribada d’Alejandro Pidal y Mon al Ministeri de Foment va servir per a portar endavant els criteris catòlics. L’ensenyament privat religiós va anar creixent en importància gràcies a les mesures que va aprovar Mon des del seu ministeri. Pidal procedia de la Unión Catòlica que representava al Neocatolicisme i aglutinava el descontentament polític.

El pontificat de Lleó XIII (1878-1903) va suposar una certa obertura del Vaticà cap al liberalisme enfront dels sectors més integristes de l’Església als quals va desqualificar a l’Encíclica Cum Multa de 1882 per, posteriorment, donar suport al sindicalisme catòlic a l’Encíclica Rerum Novarum (1891).

L’objectiu dels governs conservadors i liberals va ser aconseguir per part de l’Església catòlica jeràrquica la benevolència que els permetés contrarestar la intransigència dels catòlics a un règim liberal (“el liberalismo es pecado” havien arribat a dir). Així, a través de la relació de solidaritat i comprensió amb el Vaticà, es va desqualificar als més intransigents i es va guanyar un suport ideològic importantíssim per la gran influència social que tenia i tindrà l’Església a Espanya com a poder legitimador i estabilitzador dels règims polítics conservadors davant les teòriques amenaces revolucionàries.

La Restauració borbònica: el pacte militar entre l’Exèrcit i l’Estat

dimecres, 26/01/2011

L’exèrcit va constituir un dels grans pilars del sistema de la Restauració tot i que va quedar subordinat al poder civil mitjançant una reial ordre de 1875 que establia que la seva missió era exclusivament la defensa de l’Estat i la independència del país. Com a contrapartida, mitjançant la seva relació privilegiada amb la Corona, s’atorgava als militars una certa autonomia per als seus afers interns i es proveïa l’exèrcit d’un pressupost elevat. A més, els ministres de la Guerra acostumaven ser generals.

D’aquesta manera, els militars van jugar un important paper en tots els àmbits de la vida política del país i de l’administració pública. Els Capitans Generals van ser nomenats senadors vitalicis; els pressupostos militars i la política de personal eren competències exclusives dels militars. L’exèrcit només estava subordinat a la figura del rei que es convertia en un “rei soldat”. L’exèrcit va aconseguir formes autònomes de poder polític arribant a convertir-se amb el temps en un poder quasi independent dins de l’aparell estatal.

D’aquesta manera, el torn pacífic va eliminar del panorama polític restauracionista els continus pronunciaments militars i el protagonisme de l’exèrcit en la vida política espanyola que havia caracteritzat el segle XIX. Aquest pacte entre l’exèrcit i l’Estat va ser un pacte no escrit pel qual l’exèrcit deixava de banda la seva intervenció constant en la vida política del país. A partir de la integració dels militars ja no hi hauria cops d’Estat que desestabilitzessin el sistema, l’exèrcit es retirava a les casernes a canvi de l’autonomia militar concedida pel poder civil.

Les reformes militars. L’exèrcit requeria de la necessitat de realitzar una sèrie de reformes de caràcter urgent perquè es trobava força endarrerit i la seva jerarquia de comandaments presentava una important macrocefàlia. El 1884 hi havia 27.000 caps i oficials per tan sols 90.000 soldats. A més, el cos de soldats estava format per membres de les classes socials més baixes. Entre 1890 i 1912, per la quantitat de 1.500 pessetes (2.000 a Canàries), els que podien pagar tenien l’exempció del servei militar. Al voltant del 50% dels soldats enviats a fer el servei militar a les colònies van morir, les tropes estaven mal dotades i el pressupost militar no permetia pagar els sous. Davant d’aquesta situació, van produir-se tres intents de reforma de l’exèrcit que van acabar frustrats.

Intents de reforma militar:

1. Arsenio Martínez Campos (Ministre de la Guerra entre 1879 i 1882). Va crear la Academia General Militar.

Arsenio_Martinez_Campos.jpg

Arsenio Martínez Campos

2. General Manuel Cassola (Ministre de la Guerra). El 1887 va intentar un ambiciós projecte de reforma que va ser frustrat després d’amplis debats polítics i fortes resistències dels propis militars. Després del fracàs de la seva reforma militar i amb motiu de la manca de recolzament en el si del propi govern, Cassola va dimitir.

La seva proposta hagués suposat la introducció de:

  • Servei Militar Obligatori (per tothom).
  • Creació del Servei d’Estat Major.
  • Supressió de la dualitat dels cossos militars.
Cassola.jpg

Manuel Cassola Fernández

3. José López Domínguez (1892-1895). Va suprimir l’Acadèmia General Militar i va crear noves regions militars per optimitzar els cossos de l’exèrcit. Les seves van ser reformes d’abast limitat que no van servir per a modernitzar realment l’exèrcit. No seria fins a partir de 1912 quan s’acabés amb el sistema d’excepció del servei militar mitjançant una quota de pagament. Tot i això, a la pràctica, continuarien funcionant mitjançant les substitucions (pobres per rics).

lopez dominguez.jpg

José López Domínguez

La Restauració borbònica: el Partit Liberal i les seves etapes de govern

dimarts, 25/01/2011

El projecte bipartidista organitzat per Cánovas necessitava de l’existència d’un altre partit polític de caràcter més progressista que representés l’esquerra dinàstica del país. Així, seria el propi Cánovas qui proposés a Práxedes Mateo Sagasta la formació del Partido Liberal-Fusionista, que més endavant seria conegut com a Partit Liberal. Seria el 1880 quan el partit va néixer com a resultat de la fusió de diversos grups liberals unionistes, progressistes i demòcrates.

El partit va reivindicar la “sincera realització del sistema representatiu”, va situar a la monarquia al capdavant del “desenvolupament progressista” del poble i va prometre una dura oposició als conservadors. Als grups liberals inicialment els va ser difícil l’adaptació al sistema polític de la Restauració, però la seva integració en el sistema va permetre evitar una coalició entre els liberals d’esquerra i els republicans que hauria estat perillosa per al sistema. La capacitat política de Sagasta (el “viejo pastor”) va ser capaç d’integrar a molts sectors liberals en el partit.

Práxedes_Mateo_Sagasta.jpg

Práxedes Mateo Sagasta

Si el partit no va arribar al poder fins 1881 va ser perquè va trigar més en configurar-se i a trobar un líder sòlid del que havien trigat els conservadors. La possibilitat d’accedir al poder obligava als liberals a configurar un partit ampli que fins 1880 no va estar completament definit i amb unes bases suficientment sòlides per accedir al govern. Fins i tot el 1880 encara era un partit heterogeni i poc cohesionat, segons Cánovas, però aquesta heterogeneïtat era una garantia de que es respectarien les bases constitucionals i de que s’evitarien temptatives revolucionàries. La base social del Partit Liberal la constituïen principalment la burgesia comercial i industrial. A més, van comptar amb el recolzament dels militars en el Parlament.

Durant 1880, Alfons XII va rebre nombroses pressions perquè encarregués als liberals la formació del govern. Això va succeir el 1881, després de que el propi Cánovas dimitís. Ara el monarca encarregaria a Sagasta la formació del nou govern en el primer exercici pacífic del torn de partits. Es tractava d’una operació sense grans riscos i controlada pel propi Cánovas que posava fi a l’exclusivisme dels conservadors, complia un dels principis bàsics del nou règim, garantia la consolidació del mateix i suposava el final de la transició política. Els liberals dominaran la dècada dels vuitanta aplicant una sèrie de reformes polítiques al sistema en les seves etapes de govern, especialment durant l’anomenat Parlamento Largo de Sagasta (1885-1890).

Izquierda Dinástica. Sector que s’integrarà al Partit Liberal el 1885 conformat per membres del Partido Monárquico Democrático, els Radicals, els Progressistes i els Republicans. La Izquierda Dinástica aspirava a desfer-se de Sagasta i construir un “autèntic” partit liberal. Van realitzar constants pressions a Sagasta perquè el seu govern s’escorés cap a l’esquerra més conservadora. El cap visible de la Izquierda Dinástica va ser Moret que abandonava així el republicanisme. Demanaven la restauració de la Constitució de 1869, a la qual van renunciar al unir-se al Partit Liberal a canvi d’aconseguir una sèrie de reformes com el sufragi universal o canvis en el camp judicial.

Segismundo Moret.png

Segismundo Moret, líder de la Izquierda Dinástica. Durant la Restauració va ocupar carteres ministerials en diverses ocasions i, el 1883, va crear la Comissió de Reformes Socials

Les reformes dels liberals. El govern de Sagasta va prendre una actitud reformista que es va manifestar en els projectes educatius, judicials i econòmics que va intentar portar a la pràctica. Així, va ampliar-se el marc de la llibertat d’expressió, la llibertat de càtedra va possibilitar el retorn dels professors kraussistes a les aules i es van donar llibertats que van permetre als republicans realitzar propaganda pública.

Reformes liberals:

  • Reformes financeres de Camacho (1881-82).
  • Intent de reforma militar.
  • Llei provincial (1882).
  • Llibertat d’impremta (1883).
  • Llei d’associacions (1887).
  • Creació del Tribunal Suprem de Justícia (1888).
  • Instauració del sufragi universal (1889).
  • Implantació dels jurats populars.

El govern dels liberals va estabilitzar el règim ocupant un espai alternatiu al conservadorisme i aplicant un contingut legislatiu, jurídic i institucional que estava heretat de la Constitució de 1869. Així, amb la introducció del sufragi universal, la llei del jurat o la llei d’associacions, va completar-se la institucionalització del règim liberal parlamentari i es va atraure a l’esquerra republicana de caràcter possibilista. El cens electoral es va ampliar de 800.000 persones a prop de 5.000.000 al donar el vot als majors de vint-i-cinc anys, tot i que l’ampliació del sufragi va quedar desvirtuada amb la continuïtat dels vells mecanismes de frau i de corrupció electoral que van fer impossible una veritable democratització del sistema.

La Restauració borbònica: el Partit Conservador i les seves etapes de govern

dilluns, 24/01/2011

Durant els anys de la Primera República, Antonio Cánovas del Castillo va aglutinar al seu voltant als sectors conservadors que aspiraven a la restauració de la monarquia dels Borbons. Aquests sectors van fundar el Partit Liberal-Conservador que tenia la seva base social en l’aristocràcia madrilenya, la noblesa terratinent i certs sectors de la burgesia. El partit acabaria sent conegut simplement com a Partit Conservador i seria un dels pilars del sistema de la Restauració.

canovas2.gif

Antonio Cánovas del Castillo

Per a desenvolupar el seu projecte, Cánovas va haver de maniobrar a dreta i esquerra fins que va decantar-se cap al conservadorisme per atreure’l cap al seu projecte amb mesures com el control de la premsa i l’ordre públic, la recuperació de la posició de l’Església o l’expulsió de la universitat dels professors kraussistes. Així, Cánovas va integrar en el partit a sectors de la Unió Liberal (Silvela), el Partit Alfonsí i a alguns dels sectors catòlics (Unió Liberal de Pidal) i del moderantisme més reaccionari del país, restant al marge només els carlins i els integristes.

El Partit Conservador va ser l’organització política més important de l’etapa de la Restauració. El partit va treballar a favor de la consolidació de la monarquia, de la reorganització institucional de l’aparell interior de l’Estat i de la defensa dels interessos de les capes acomodades i il·lustrades. Així, va ser Cánovas del Castillo qui va formar els primers governs del període després d’acreditar un important recolzament electoral. Entre 1875 i 1881 el conservadors governarien de forma ininterrompuda.

Durant la transició cap a la configuració definitiva del règim, Cánovas va governar amb un règim d’excepció que va prolongar-se més enllà de l’aprovació de la Constitució de 1876. El final de la dictadura canovista va produir-se el gener de 1877 quan va aprovar un decret que exculpava i justificava tota la política repressiva que s’havia realitzat. A partir d’aquest moment es recuperarien les llibertats sota restriccions.

canovas y sagasta caricatura.jpgAixí, per exemple, la llibertat d’impremta estava sotmesa a l’autorització del govern per a l’aparició de noves publicacions, a un pagament previ, i al respecte a la religió, al rei, a la propietat, a la família, a l’ordre públic i a l’exèrcit. La Guardia Civil era l’instrument que feien servir els governs conservadors per imposar l’ordre. Hi haurà poques diferències entre conservadors i liberals en aquest sentit: tots dos van deixar en mans de l’exèrcit i la Guardia Civil la defensa de l’ordre públic ja que mancava un aparell policial específic.

La política econòmica dels conservadors va tractar de posar ordre en la qüestió de la deute públic que no havia deixat de créixer en el Sexenni i els primers anys de la Restauració com a conseqüència de les despeses derivades la guerra carlina. Organitzar el pressupost i sanejar el deute van ser els seus principals objectius. La política contra el dèficit públic obligava a equilibrar el pressupost, fet que va suposar un increment dels ingressos per la via fiscal ja que era impossible reduir les despeses de l’Estat.

La política exterior dels conservadors va ser de “recogimiento”, així s’evitava tant l’aïllament com el compromís. Cánovas va fer tot el que va poder per a dotar el país de relacions exteriors, però sense comprometre el seu futur i la seva independència signant aliances que poguessin suposar una intervenció per a la que Espanya no estava preparada per la seva manca d’exèrcit i marina.

Cánovas va mantenir-se al poder tot el temps que va considerar necessari per a consolidar el seu règim. Tret de dues breus cessions de la presidència a Jovellar (1875) i Martínez Campos (1879) causades per motius tàctics, Cánovas no va cedir el poder fins que no va creure que els liberals estaven suficientment preparats per accedir al govern. Aleshores va dimitir i va mantenir-se a l’oposició (1881-84).

El gener de 1884, els conservadors van retornar al poder, però la prematura mort d’Alfons XII a causa d’una tuberculosi va fer que aquell mateix any dimitís i, després de signar el Pacte del Pardo, Sagasta retornés a la presidència del govern. Amb el sistema de torn de partits, Cánovas va aconseguir ofegar qualsevol intent d’aparició d’una tercera força política com a alternativa real. El lideratge de Cánovas dins del Partit Conservador només seria qüestionat per Romero Robledo i per Silvela.

Francisco Romero Robledo va ser el maquinador del caciquisme electoral des del govern. Va intentar formar el Partit Reformista per ocupar part de l’espai polític conservador i posar en dubte el lideratge de Cánovas, però va fracassar i va acabar retornant al Partit Conservador provocant el rebuig de Silvela. El 1890, quan Cánovas va retornar al govern, va incloure a Silvela com a ministre de la governació i va recuperar a Romero com a home fort del Partit Conservador. Romero Robledo va ser acusat d’encobrir els negocis bruts de l’Ajuntament de Madrid i això va provocar les crítiques més fortes de Silvela que va provocar la caiguda del govern el 1892. Aquest fet va suposar el trencament definitiu de Silvela amb Cánovas.

Francisco_Romero_Robledo.jpg

Francisco Romero Robledo

Francisco Silvela és considerat com el primer regeneracionista. No creia en el torn de partits manipulat mitjançant el caciquisme i va encapçalar un corrent dissident en el si del propi Partit Conservador perquè considerava que el sistema oligàrquic restauracionista deixava exclosos a molts sectors socials –l’abstencionisme electoral va arribar en ocasions al 80%–. Silvela demanava una reforma del govern municipal com a base del seu programa regeneracionista per trencar la xarxa caciquil des dels ajuntaments en un model de reforma des de dalt. La demanda de realitzar unes eleccions lliures el 1890 va provocar un fort enfrontament amb Cánovas.

Francisco_Silvela.JPG

Francisco Silvela

El 1891, Silvela va dimitir com a ministre pel retorn de Romero Robledo al partit. Aquest fet va portar-lo a crear els seus propis òrgans de premsa. Tot i les crítiques de Silvela, quan el 1895 Cánovas retornava a la presidència del govern, Romero Robledo va entrar al govern ignorant les crítiques per corrupció. El 1899, després de la pèrdua de les colònies, la crisi interna que patia el país va portar Silvela a formar un breu govern de concentració nacional que prendria un caràcter regeneracionista.

La Restauració borbònica: bipartidisme, torn pacífic i caciquisme

dissabte, 22/01/2011

Cánovas del Castillo va introduir un sistema de govern basat en el bipartidisme i l’alternança en el poder dels dos grans partits, el Partit Liberal Conservador fundat pel propi Cánovas, i el Partit Liberal Fusionista liderat per Mateo Sagasta, que renunciaven als pronunciaments com a mecanisme per accedir al govern. El sistema suposava un cert equilibri entre el rei i les corts, la tradició i la modernitat.

Canovas-del-Castillo.jpg

Antonio Cánovas del Castillo

Praxedes_Mateo_Sagasta.jpg

Práxedes Mateo Sagasta

canovas y sagasta caricatura.jpgAquests dos partits van ser coneguts com a dinàstics perquè pretenien reunir en el seu si a totes les formes polítiques que acceptaven la monarquia alfonsina. S’acceptava, pe tant, que hi hauria un torn pacífic de partits que garantiria l’estabilitat institucional mitjançant la participació en el poder de les dues famílies del liberalisme i que posaria fi a la intervenció dels militars en la vida política. Ambdós partits, però, van haver d’enfrontar-se permanentment amb problemes de divisió interna per l’aparició de diferents corrents d’opinió, especialment quan el partit es trobava en el govern.

La decisió més transcendental per al sistema de partits i l’estabilitat dels governs va ser la signatura del Pacte del Pardo (1885) després de la mort prematura del rei Alfons XII. Així, els partits dinàstics, per tal de garantir l’estabilitat de la monarquia, van comprometre’s a suspendre la seva confrontació i a acceptar un torn pacífic alternatiu (el torn de partits) per accedir al govern. El Pacte del Pardo va permetre que el sistema superés la prova de foc que suposava la mort d’Alfons XII i es consolidés després del buit institucional que deixava la mort del monarca. La crida política als liberals de Sagasta per alternar-se al poder amb els conservadors va contribuir i consolidar i ampliar la base política del règim durant la regència de Maria Cristina d’Àustria.

El torn de partits durant el regnat d’Alfons XII (1875-1885):

Data President
Gener-Setembre de 1875 Cánovas del Castillo
Setembre-Desembre de 1875 General Jovellar
Desembre de 1875-Març de 1879 Cánovas del Castillo
Març-Desembre de 1879 General Martínez Campos
Desembre de 1879-Febrer de 1881 Cánovas del Castillo
Febrer de 1881-Octubre de 1833 Sagasta
Octubre de 1833-Gener de 1884 Posado Herrera
Gener de 1884-Novembre de 1885 Cánovas del Castillo

El torn de partits durant la regència de Maria Cristina d’Àustria (1885-1902):

Data President
Novembre de 1885-Juliol de 1890 Sagasta
Juliol de 1890-Desembre de 1892 Cánovas del Castillo
Desembre de 1892-Març de 1895 Sagasta
Març de 1895-Agost de 1897 Cánovas del Castillo*
Agost-Octubre de 1897 General Azcárraga
Octubre de 1897-Març de 1899 Sagasta
Març de 1899-Octubre de 1900 Silvela

*Cánovas mor assassinat per un anarquista.

El sistema del torn pacífic va poder mantenir-se durant més de vint anys gràcies a la corrupció electoral i a la utilització de la influència i el poder econòmic de determinats individus, els cacics, sobre la societat. El caciquisme va ser un fenomen que es va donar a totes les regions d’Espanya, però allà on va assolir més desenvolupament va ser a Andalusia, Galícia i Castella.

L’adulteració del vot va constituir una pràctica habitual a totes les eleccions i es va aconseguir mitjançant el restabliment del sufragi censatari, l’establiment d’un sistema electoral on tenien un major pes els districtes rurals (més fàcilment manipulables que els districtes urbans) i les trampes sistemàtiques. Així, el triomf del partit que convocava les eleccions perquè havia estat requerit pel monarca per formar govern era convingut prèviament i s’aconseguia gràcies al falsejament dels resultats. Amb la manipulació de les eleccions el partit governant s’assegurava una àmplia majoria parlamentària. En definitiva, el parlamentarisme de l’Espanya de la Restauració era una ficció.

laflaca_caciquismo.jpg

El sistema de la Restauració es basava en la falsificació dels resultats electorals per a perpetuar, sense grans alteracions, l’estructura oligàrquica del poder. La figura clau en aquest sistema era el cacic, un personatge que basava el seu poder en la xarxa de dependències que tenia en el seu territori. La principal tasca del cacic era explotar la ignorància, la pobresa, l’analfabetisme i l’apatia política dels electors per influir en les eleccions a favor d’un o altre dels partits dinàstics. Amb la seva influència, els cacics orientaven la direcció dels vots, agraïen amb favors la fidelitat electoral i discriminaven els que no respectaven els seus interessos.

El cacics eren persones notables, sobretot del medi rural, sovint rics propietaris que donaven feina als jornalers i que tenien una gran influència en la vida local, tant en l’aspecte social com en l’econòmic i el polític. També podien ser advocats, professionals de prestigi o funcionaris de l’administració, que controlaven els ajuntaments, feien informes i certificats personals, dirigien el sorteig de les quintes, proposaven el repartiment de les contribucions i podien resoldre o complicar els tràmits burocràtics i administratius.

caciquismo.jpg

La Restauració va suposar una forta centralització de l’aparell administratiu, des del Ministeri de la Governació als alcaldes, passant per la figura dels governadors civils. Així, el sistema restauracionista va organitzar-se al voltant d’una xarxa de poder corrupta i molt jerarquitzada. Per a obtenir els resultats electorals que garantissin el torn dels partits dinàstics es cursaven ordres als governadors civils de les províncies per assenyalar els candidats que s’havien d’imposar a les eleccions –inclús les xifres aproximades dels vots que havien de rebre els candidats–. Per aconseguir dur a terme la tupinada electoral no es dubtava a l’hora de falsificar el cens (incloent-hi persones mortes o impedint el vot de les vives), manipular les actes electorals, exercir la compra de vots, amenaçar l’electorat amb coaccions de tot tipus i, fins i tot, fer servir la violència per atemorir els adversaris.

La xarxa caciquil:

  • Cacics locals: Controlaven el marcat de treball.
  • Cacics de districte: Escollien els candidats que havien de resultar elegits.
  • Governadors civils: Traslladaven als cacics les decisions del govern.

El sistema caciquil, però, va anar deteriorant-se amb el pas dels anys, i cap a finals de segle només funcionava sense problemes a les zones rurals. A les ciutats el caciquisme havia entrat en decadència, però encara s’adulterarien les eleccions durant molt de temps per mantenir l’estabilitat del sistema. D’aquesta manera, l’Espanya del darrer terç del segle XIX havia adoptat l’aparença d’un règim democràtic constitucional, però el poble no tenia cap participació real en l’elecció del govern. El règim democràtic espanyol era una farsa corrupta i controlada per les classes dominants gràcies a l’estreta relació que existia entre les elits polítiques i les elits socials i econòmiques del país.

caciquismo,comic.jpg

El sistema restauracionista d’oligarquia i caciquisme beneficiava especialment, en una societat preindustrialitzada i analfabeta, a la pròpia oligarquia de propietaris agraris (noblesa i alta burgesia) que a la vegada estava emparentada amb els altres sectors econòmics del país. L’aliança entre l’aristocràcia terratinent i l’alta burgesia financera és una de les claus per entendre la naturalesa oligàrquica del règim de la Restauració.

La Restauració canovista és un mèrit conservador que va avortar el procés revolucionari i d’obertura democràtica iniciat en el Sexenni Democràtic. El sistema també eliminava la possibilitat d’una contrarevolució des de l’extrema dreta, eliminava els pronunciaments de la vida política i desacreditava els autoritarismes cabdillistes. El preu a pagar per l’estabilitat política d’aquelles dècades va ser la instauració d’un sistema repressiu i antidemocràtic que va fer impossible qualsevol participació del poble a les decisions polítiques. Tot tipus de progrés social quedava inutilitzat pel propi sistema.

El sistema polític de la Restauració borbònica

divendres, 21/01/2011

Els règims liberals europeus van trobar-se en la dècada dels anys setanta del segle XIX davant del repte d’integrar en el seu si a les masses emergents. El liberalisme oligàrquic, els règims de les elits i els notables, ja no era capaç de donar resposta i solucionar els nous problemes polítics i culturals que s’estaven plantejant. Així, cada Estat va optar per una via per a solucionar la qüestió:

1. Democratització política progressiva. Es la via por la que van optar la Tercera República francesa, el Segon Reich alemany o la Itàlia unificada. El liberalisme s’aniria democratitzant amb la voluntat d’integrar en la vida política oficial a les noves forces socials emergents. Existia la necessitat de crear un nou consens nacionalitzador: la nació com a “plebiscit quotidià”.

2. Opció defensiva dels conservadors. Es la via de la Restauració canovista. Posava l’èmfasi en la difusió d’un nacionalisme estatalista de caràcter essencialista historicista i nostàlgic que obviava el tractament de qüestions com la democratització del sistema polític i s’oposava a fomentar la participació de la ciutadania.

canovas.jpg

Antonio Cánovas del Castillo

Amb la Restauració Antonio Cánovas del Castillo no cercava el retorn al temps d’Isabel II, sinó la vertebració d’un nou sistema polític que superés alguns dels problemes endèmics del liberalisme precedent: el caràcter partidista i excloent dels moderats durant el regnat isabelí, l’intervencionisme dels militars en la política i la proliferació de revoltes i enfrontaments civils. D’aquesta manera, la transició cap al sistema de la Restauració va estar marcat per la pugna entre moderats i alfonsins per fer-se amb el control del procés d’instauració del nou règim. Cánovas va haver de realitzar un difícil equilibri entre ambdues forces per evitar trencar la unitat alfonsina i a la vegada aconseguir el màxim suport.

Per aconseguir el seu objectiu, Cánovas va imposar-se dos grans objectius: elaborar una constitució que vertebrés un sistema polític basat en el bipartidisme i pacificar el país posant fi a la guerra de Cuba i el conflicte carlí. Així, Cánovas buscava integrar a l’oposició dins del sistema de govern com a element de teòrica vigilància i denúncia dels errors del govern. D’aquesta manera l’oposició podria actuar amb un ampli marge legal d’actuació i es trobaria en una situació complementària respecte del govern.

La primera mesura política d’importància va ser la convocatòria d’eleccions per a unes Corts constituents, perquè la Constitució de 1869, defensada per les forces polítiques més democràtiques, havia quedat, de fet, sense efecte després de la proclamació de la Primera República. Malgrat que Cánovas no era partidari del sufragi universal, va disposar que les primeres eleccions del nou règim es realitzessin amb aquest sistema.

La Constitució de 1876, text que va mantenir-se en vigor fins el 1931, és un bon exemple de liberalisme doctrinari, caracteritzat pel sufragi censatari i la sobirania compartida entre el rei i el parlament. Era una Constitució de caràcter clarament conservador en la qual la classe política pactava respectar la Nació, la religió catòlica, la monarquia, la dinastia borbònica i la propietat capitalista.

AlfonsoXII.png

Alfons XII

La Constitució tenia una base conservadora on la corona era la peça clau del sistema. Així, el text constitucional considerava la monarquia com una institució superior, permanent i al marge de qualsevol decisió política. Constituïa un poder moderador que havia d’exercir com a àrbitre en la vida política i garantir la bona entesa i l’alternança entre els partits polítics. Per això, s’hi establia la sobirania compartida i s’hi atorgaven poders molt amplis al monarca: dret de vet, nomenament de ministres i potestat de cridar als polítics per formar govern, convocar les Corts, suspendre-les o dissoldre-les sense comptar amb el govern. Així, el govern no sortia de la voluntat popular, sinó de la voluntat del monarca.

Les Corts eren bicamerals i es composaven pel Senat (en part electiu i en part vitalici per dret propi i en part de nomenament reial) i el Congrés dels Diputats (de caràcter electiu). Així, la Constitució de 1876 implantava a Espanya una monarquia parlamentària, però l’aplicació pràctica del criteri de la sobirania compartida (rei i Corts) concedia a la corona un poder moderador suprem que va convertir el monarca en el màxim àrbitre del tornisme polític. El rei era qui possibilitava l’ascens o el descens al poder de les diferents organitzacions polítiques. No eren les Corts les que provocaven les crisis polítiques i feien caure els governs, sinó que les crisis ministerials es decidien entre l’elit política al marge del Parlament.

La Constitució no fixava el tipus de sufragi, però una llei de 1878 va establir el vot censatari, limitat als contribuents més grans. Com a resultat, el 1881 el percentatge de la població espanyola amb dret a vot no arribava al 5% de la població total del país –en el cas de Catalunya, els electors van passar de 410.000 a les eleccions de 1876 a poc més de 78.000–. La creixent intensificació de la lluita popular per aconseguir el sufragi universal masculí per part dels partits republicans i demòcrates a l’oposició portaria finalment els liberals a cedir i establir el sufragi universal masculí el 1890.

La Constitució també proclamava la confessionalitat de l’Estat, malgrat que tolerava unes altres creences sempre que no se’n fes manifestació pública. En conseqüència, es va restablir el pressupost de culte i clergat per finançar l’església catòlica.

maria-cristina-constitucion-1876.jpg

La regent Maria Cristina jura la Constitució espanyola de 1876

Amb la Restauració van eliminar-se moltes de les conquestes democràtiques del Sexenni Democràtic, tot i que el nou text constitucional comptava amb una prolixa declaració de drets, però la seva concreció es remetia a lleis orgàniques posteriors que, en general, van tendir a restringir-los, especialment els drets d’impremta, d’expressió, d’associació i de reunió. L’estat d’excepció va deixar de ser una excepció per convertir-se en una regla habitual. El règim de la Restauració buscarà la inhibició de la ciutadania i al generar passivitat social provocarà el passotisme dels ciutadans respecte dels assumptes públics. Així, una de les principals característiques del sistema va ser la distància entre el país legal, regulat per la Constitució i el seu desenvolupament legislatiu, i el país real marcat per l’oligarquia i el caciquisme.

Amb la Restauració es difondrà una identitat oficial espanyola completament obsoleta i es bloquejarà la difusió d’alternatives actualitzadores de la idea de nació espanyola. Es recorrerà als valors considerats més genuïnament espanyols, és adir, conservadors, nostàlgics i passats de moda. Els conservadors van anar depositant en els propagandistes catòlics i a la pròpia Església la missió de divulgar un discurs nacionalitzador que no representava a la nació com quelcom nou, sinó com una herència del passat. La religió vindria a legitimar la autenticitat del discurs històric nacionalitzador. La Fe i la Pàtria estarien per sobre de la política i dels contingents humans.

La idea oficial de nació es basarà d’aquesta manera en el recurs a l’essencialisme identitari per la via de la divulgació de la nació espanyola dels nacionalistes catòlics i conservadors. La visió dogmàtica de la unitat i la coherència de l’Espanya catòlica es convertia en un obstacle per a l’aparició d’una autèntica estabilitat política i per a la integració social. Així començava a aparèixer la idea de les dues Espanyes.

Cánovas presentava Espanya com una “nación permanente” i una “realidad indisoluble”. Cánovas, a més, va posar especial èmfasi en la idea d’Espanya com una nació antiga, una realitat absoluta, transcendental i inqüestionable. Considerava la nació com quelcom consubstancial a la religió catòlica i a la institució monàrquica, identificant-se amb les visions més antiliberals i rebutjant tota visió pluralista o regionalista. Els drets individuals estarien subordinats als de la col·lectivitat nacional.

La proposta de Cánovas suposava el total rebuig a la idea d’una Espanya plural i significava la desautorització total dels provincianismes, regionalistes, foralistes, federalistes i iberistes. Era un atac en tota regla a les tesis de Pi i Margall al marginar la idea de nació política dels demòcrates. Espanya deixava de ser un espai on els ciutadans podien exercir els seus drets i manifestar les seves solidaritats. La idea metahistòrica de nació espanyola de Cánovas era totalment congruent amb el caràcter oligàrquic i antidemocràtic que aquest volia que adquirís el règim de la Restauració. El caràcter elitista del règim restauracionista acabaria ofegant les possibilitats nacionalitzadores capaces de mobilitzar conscientment els ciutadans i demanar-los sacrificis pel país.

La manipulació electoral a l’Espanya de la Restauració segons Valentí Almirall

divendres, 19/11/2010

A Espanya, després de la fallida experiència republicana de 1873, la Constitució de 1876 i la posterior instauració del sufragi universal (1890) van permetre comparar la monarquia espanyola amb els altres sistemes europeus de caràcter democràtic i liberal, però la pressió de l’administració i dels cacics locals van fer que les eleccions fossin habitualment manipulades i que s’elegissin els candidats oficials sense gaires problemes, especialment a causa de l’analfabetisme del 75% dels electors.

Així descrivia el polític i escriptor català Valentí Almirall la manipulació electoral viscuda a l’Espanya de la Restauració a la seva obra L’Espagne telle qu’elle est (Montpeller, 1886):

valentí almirall.jpgEntre nosaltres regna la farsa en tota la seva nuesa, una farsa completa, especial i exclusiva de les eleccions espanyoles. Això, tant si el sufragi és universal com si és restringit, no hi ha mai sinó un sol elector: el Ministre de Governació. Aquest, amb els seus governadors de província i l’innombrable exèrcit d’empleats de tota mena sense excloure’n els alts càrrecs de la magistratura i el professorat, prepara, executa i consuma les eleccions, de qualsevol tipus que siguin, des del fons del seu despatx, situat al centre de Madrid.

Per fer les llistes d’electors s’hi posen alguns noms veritablement perduts entre una multitud d’imaginaris i, sobretot, de difunts. La representació d’aquests darrers es dóna sempre a agents disfressats de paisà perquè vagin a votar. L’autor d’aquestes ratlles ha vist moltes vegades que el seu pare, mort ja fa uns quants anys, anava a dipositar el vot a l’urna amb la figura d’un escombriaire de la ciutat o d’un delator de la policia, amb un vestit deixat. Els individus que formen les meses dels col·legis electorals presencien molt sovint unes transmigracions semblants de les ànimes dels seus mateixos pares […].

laflaca_caciquismo.jpg

El caciquisme a l'Espanya de la Restauració borbònica

Aquest sistema d’eleccions per mitjà de la resurrecció dels morts i dels agents de policia disfressats d’electors no és pas, però, la cosa pitjor de tots els mitjans que utilitzen per falsejar el sufragi els nostres pretesos defensors del parlamentarisme i del sistema representatiu. Afanyem-nos a dir que ordinàriament no s’aturen en aquestes aparences de respecte humà i que allò que fan és purament i simplement augmentar el nombre de vots fins a tenir assegurada l’elecció del candidat directe […].

En resum, la nostra comèdia electoral no respecta absolutament res. Per a aquesta no hi ha res que sigui sagrat: llistes electorals, urnes, escrutini, tot és falsejat pels nostres polítics sota la immediata direcció del governador civil de cada província. Però ens hem de demanar: és possible l’existència del règim parlamentari o simplement la del sistema representatiu si té aquestes bases? […].

Quan viure era no morir

dissabte, 4/09/2010

Els defensors del liberalisme econòmic preconitzaven que el creixement de la producció havia de portar riquesa i benestar per a tothom. En realitat, però, mentre que alguns es van enriquir i van millorar molt el seu nivell de vida material i cultural, masses immenses, els proletaris, van ser obligats a viure en condicions infrahumanes. El desig d’obtenir el màxim benefici, de dur a terme una gran acumulació de capital per part dels empresaris, va comportar no solament que hi hagués salaris baixos, sinó unes pèssimes condicions de treball.

planella_tejedora.jpg

Segons l’article “Los desheredados” aparegut al Setmanari de Sabadell (1884), el pressupost d’una família obrera es basava en 30 rals diaris si es componia de set membres (matrimoni, quatre fills i algun dels pares del matrimoni a càrrec seu). Sumava, a més, com a lloguer anual de vivenda 180 pessetes, i diversos apartats de neteja, planxa i vestit per a tothom, i arribava a la conclusió que entraven en la llar d’aquesta família 9.890 rals i en sortien 10.950, amb la qual cosa, sempre hi havia un dèficit de 1.060 rals.

El setmanari concretava encara més, en parlar d’un obrer sol. Aquesta era la seva dieta:

Esmorzar de sopa amb aigua i oli. Un plat de mongetes, un tall de cansalada o bacallà, pa i vi. Dinar: sopa, bullit amb greix de sèu, il·lusions de carn i cigrons durs, pa i vi. Sopar: com l’esmorzar. Això costa unes 11 pessetes setmanals. Dormir i rentar, 10 pessetes mensuals més.

Afegia la publicació que per vestir aquest obrer gastava 60 pessetes durant l’any.

Així, menjar, dormir i neteja costen a l’obrer 7,71 rals al dia o 2.814 rals a l’any. Vestir-se i calçar-se, 1,50 diaris o 556 a l’any. Total de la despesa anual: 3.370 rals. Aquesta despesa és forçosa, indispensable, i no hi entra res per a la instrucció, l’oci, el tabac, l’aiguardent, etc..

Els jornals de l’època, segons el mateix setmanari, oscil·laven entre 8 i 18 rals diaris. Amb un salari mitjà de 123 rals, treballant els 300 dies laborables, es podia treure un total de 3.600 rals anuals, sempre que no s’estigués malalt cap dia de l’any, perquè cal no oblidar que només es cobrava per jornada treballada.