L’esclat de la Revolució francesa el 1789, el gran esforç col·lectiu francès per acabar amb l’Antic Règim i el feudalisme, va provocar una onada de temor que va estendre’s per totes les monarquies de l’Europa de l’absolutisme, i l’espanyola dels Borbons no en va ser una excepció.

Carles IV

La Revolució va coincidir en el temps amb el regnat de Carles IV (1788-1808). L’aristocràcia espanyola, que ja estava descontenta amb les mesures reformistes que l’anterior rei, Carles III, havia realitzat des dels principis del despotisme il·lustrat, s’havia acostat al príncep regent en els darrers anys de regnat del seu pare. Així, en arribar al tron, Carles IV va sentir-se forçat pels aristòcrates a frenar les idees de la Il·lustració i de certs sectors del poble, els quals, animats per les notícies que arribaven de França, va dur a terme petites accions per reclamar els seus drets. D’aquesta manera, la resposta de la monarquia espanyola a la Revolució va ser la destitució dels ministres il·lustrats (Jovellanos fins i tot va ser desterrat), la censura de llibres i premsa, i la repressió al carrer.

En definitiva, durant les primeres etapes de la Revolució francesa, la política de Carles IV va caracteritzar-se pel retrocés polític en relació a les reformes endegades pel despotisme il·lustrat al llarg del segle XVIII. L’aristocràcia va recuperar els privilegis perduts i, cada cop més enfortida, en el segle XIX va acabar enfrontant-se al propi monarca per demanar-li que abdiqués en favor del príncep Ferran, el qual semblava encara més favorable als seus interessos.

D’altra banda, en paral·lel a la repressió política, va produir-se un endarreriment cultural i científic. Espanya va descuidar les universitats i l’ensenyament primari, es va retornar a la religiositat tradicional enfortint novament la Inquisició, van suprimir-se alguns diaris, van limitar-se les Societats d’Amics del País i van tancar-se les fronteres amb França (1790). Però, tot i això, determinats sectors de la societat, minoritaris, no van renunciar a les idees liberals i van esforçar-se per convertir el país en un Estat constitucional.

Els francesos, ja des de la convocatòria dels Estats Generals i la seva deriva en Assemblea Nacional Constituent, havien pensat a estendre les idees de la Revolució, i van plantejar-se convertir Catalunya en una base d’actuació dels seus activistes a la Península. Els comitès revolucionaris de les ciutats de Perpinyà i Baiona van arribar a plantejar-se l’esclat de la Revolució a Espanya, i amb aquest objectiu van introduir clandestinament diversos opuscles i llibres de propaganda traduïts al català, al mateix temps que a Catalunya i a la resta de l’Estat arribaven agents revolucionaris per observar el grau de consciència revolucionària del país.

Aquest esforç propagandístic desplegat per la França revolucionària, però, no va arribar a quallar a l’Espanya del període. Malgrat que la crisi de l’Antic Règim també hi era present amb la seva injustícia econòmica i social, ni la monarquia ni l’absolutisme eren qüestionats com a sistema de govern. Així, tot i que els Rebomboris del Pa del 1789 semblaven indicar, almenys a Barcelona, una situació social favorable a la revolta, l’antipatia tradicional vers França i el pes de la tradició religiosa en un ampli sector de la població va provocar un moviment contrari, de forta hostilitat al nou règim revolucionari francès.

En canvi, la influència dels immigrats francesos reialistes a Catalunya i Espanya sí que es va deixar notar. Així de l’esclat de la Revolució, Catalunya va rebre un bon nombre d’emigrats provinents de la Provença, el Llenguadoc i el Rosselló. Tanmateix, la seva arribada a terres catalanes tampoc va ser ben rebuda per la població i les autoritats, tot provocant recels i problemes de convivència.

Gairebé totes les parròquies catalanes van haver d’allotjar religiosos francesos que s’havien negat a jurar la Constitució Civil del Clergat. Tot i tractar-se d’elements obertament contraris a la Revolució, van despertar la desconfiança de les autoritats i de la població catalanes. Així, no se’ls permetia predicar i els bisbes feien vigilar les seves converses. Com va explicar Rafael d’Amat, el baró de Maldà, en el seus dietaris: “se’ls examina amb tota escrupolositat perquè no sembrin en aquest regne catòlic ni en aquesta província cap sedició i alteració en la santa doctrina”.

En una situació pitjor es trobaven els refugiats que no eren eclesiàstics i comptaven amb minsos recursos econòmics: les fondes estaven plenes, la gent dormia pels carrers i els que tenien algun ofici s’oferien per a treballar cobrant un sou més baix del que era habitual. I, a més, no eren ven vistos per una població que encara estava impregnada del sentiment antifrancès derivat de les campanyes del segle XVII i els fets de la Guerra de Successió.

Aquells emigrats, fugitius, camperols rics, nobles de la Gascogne, bisbes i sacerdots, burgesos, soldats i oficials, desertors la majoria d’ells, van organitzar la contrarevolució des del seu exili a la Península, formant legions de voluntaris encarregades d’ajudar els exèrcits europeus en l’atac contra el París revolucionari. Amb aquest objectiu, a Barcelona va formar-se l’anomenat Regiment del Rosselló, allotjats a la Caserna de l’Esplanada.

Així, quan el monarca francès Lluís XVI va ser executat el 1792 va néixer en el poble català un desig de venjança força arrelat. La Revolució estava atacant una institució inqüestionable per a la societat de l’Antic Règim i, en resposta, va articular-se un corrent d’opinió que demanava el trencament de les relacions de l’Estat espanyol amb la França revolucionària a la vegada que propugnava la prestació de qualsevol mena d’ajut per tal de frenar la seva expansió.

Aquesta ajuda va veure’s traduïda a Catalunya en la formació d’un cos de vuit-cents voluntaris de totes les comarques que aniria a lluitar a França al costat de la contrarevolució, la formació d’un altre cos de voluntaris religiosos per a servir en l’exèrcit i els hospitals, així com en la recaptació per part dels gremis d’ajudes i subscripcions en metàl·lic per socórrer les famílies de les víctimes.

En qualsevol cas, la presència dels emigrats francesos a Catalunya va permetre el Principat conèixer i viure indirectament la Revolució. El principal mitjà amb el qual van comptar els catalans per assabentar-se de la Revolució va ser el testimoni dels refugiats un cop la frontera va ser tancada per evitar la penetració de la propaganda revolucionària.

Si bé entre les capes altes de la societat existia la possibilitat de comprar la premsa contrarevolucionària que editaven els nobles emigrats a l’estranger i que alguns impressors catalans van traduir, la resta de la població alfabetitzada comptava amb poc mitjans per conèixer els fets que s’estaven produint més enllà dels Pirineus. Per exemple, el 1792 va aparèixer el Diario de Barcelona, però la seva informació sobre les notícies provinents de la França revolucionària, ja fos per la censura o per la ideologia dels editors, presentava moltes mancances.

Per la seva banda, l’Església i l’Estat van difondre una visió deformada de la Revolució que permetia salvaguardar els seus interessos. Mitjançant cançons i romanços, cantats als mercats o impresos, s’oferia una visió esbiaixada del que succeïa a França, tot esforçant-se a camuflar la Revolució contra l’Antic Règim i el sistema feudal sota la imatge d’un aixecament anticatòlic contra la religió i la monarquia.

Tot i que, inicialment, Carles IV no havia volgut adherir-se a la coalició europea contra la França revolucionària, fonamentalment per la manca de preparació militar i també amb l’esperança d’afavorir Lluís XVI, quan el rei francès va ser executat Espanya va declarar la guerra a la República francesa. Va ser la Guerra Gran (1793-1795), en la qual Espanya formaria part de la coalició per a preservar l’absolutisme i les institucions de l’Antic Règim.

L’exèrcit espanyol va obrir tres fronts al Pirineu, dos clarament defensius, al País Basc i a l’Aragó, i un tercer amb vocació ofensiva, a Catalunya. Però l’exèrcit que va iniciar la invasió de les terres franceses del Rosselló no passava dels 3.500 homes armats amb fusells. Tot i això, en un primer moment, els exèrcits espanyols destacats a Catalunya, comandats pel general Antonio Ricardos, van aconseguir victòries a les comarques del sud de França (Rosselló, Conflent, etc.).

Tot un seguit de pobles francesos van lliurar-se sense resistència a l’exèrcit espanyol perquè estaven enfrontats amb el govern de la Convenció i creien que la monarquia espanyola seria un mal menor davant el republicanisme francès, però això va canviar quan l’exèrcit mal proveït va iniciar la rapinya i els voluntaris van realitzar actes de violència. Les tropes espanyoles van intentar la presa de Perpinyà sense èxit, i amb l’arribada de l’hivern van haver de retirar-se a posicions defensives, tot advertint al govern que si no es milloraven les seves condicions s’aniria cap al desastre.

El 1794, en el moment àlgid de la Revolució francesa, en reprendre’s els combats la guerra va canviar de signe: les tropes espanyoles van ser expulsades del Rosselló i l’exèrcit francès en la seva contraofensiva va travessar la frontera per ocupar la Vall d’Aran, la Cerdanya i part de l’Empordà. El govern va respondre iniciant un procés de militarització de Catalunya que ressuscitava el sometent per tal de no haver de sortejar quintes.

Georges Couthon

Malgrat les mostres d’hostilitat vers la Revolució que s’havien evidenciat des de Catalunya, el Comtiè de Salut Pública, després d’escoltar les opinions expressades en els informes del general Dugommier i els observadors Milhaud i Sobrany, va considerar que “els catalans, sempre amants de les seves llibertats, es troben madurs per a la Revolució i, si l’exèrcit francès entra a Catalunya com un benefactor, aconseguirà enfront d’Espanya un baluard molt més segur que no els Pirineus”. Ara bé, mentre que Dugommier proposava la incorporació de Catalunya a la República francesa, Georges Couthon va optar per convertir el territori català en una República germana independent i revolucionària. Els revolucionaris havien oblidat l’advertència de Robespierre: “ningú estima els missioners armats”.

Amb aquest sentiment de fraternitat, els soldats revolucionaris francesos van envair Catalunya. El castell de Figueres, la primera gran plaça forta que es trobava un cop travessats els Pirineus, va rendir-se a les tropes franceses sense que cap dels seus 10.000 soldats entrés en combat ni disparés cap dels 200 canons amb els que estaven armats. La porta de Catalunya restava així oberta a l’invasor.

Aleshores, l’ajuntament de Manresa va proposar al de Barcelona que convoqués una reunió de representants de diversos districtes per tal de prendre mesures contra el desastre que s’apropava. Així, van reunir-se una cinquantena de representants de les principals localitats catalanes que van constituir la Junta General del Principat, una mena de govern català imposat per les circumstàncies i tolerat per les autoritats espanyoles ja que contribuïa decisivament a un esforç bèl·lic finançat amb una insuficiència manifesta. La Junta va acordar la creació d’un cos de miquelets integrat per 18.000 homes per reemplaçar l’ineficaç sometent i un seguit de mesures econòmiques com la contribució general de defensa.

El 1795, amb els reforços proveïts per la Junta, la situació a Catalunya va començar a millorar recuperant algunes places i derrotant els francesos en alguns combats. En canvi, al País Basc les coses no anaven tant be i els francesos van arribar a ocupar Bilbao. La derrota de les tropes espanyoles era contundent. La situació va complicar-se quan el govern va tenir temor a que es produís un cop republicà i perquè era incapaç de sostenir decorosament la guerra. Llavors van iniciar-se les gestions per signar la pau. El 1795 es signava la Pau de Basilea i els francesos abandonaven la Península Ibèrica.