Arxiu de la categoria ‘5.4 La Monarquia Hispànica dels Àustries’

Inquisició, jueus i moriscos en l’Espanya moderna

dissabte, 27/11/2010

El Tribunal de la Inquisició en la Monarquia Hispànica:

La Inquisició era una institució d’origen medieval que havia estat creada per l’Església amb la missió de vetllar per la integritat dels costums i per la puresa de la fe cristiana i de combatre i castigar les heretgies, és a dir, les idees que l’Església considerava falses. Posteriorment, la Inquisició va ampliar el seu camp d’acció i va perseguir altres delictes, com la blasfèmia, la bruixeria, els pecats contra natura o l’incest. Per tant, era un tribunal eclesiàstic.

Escudo_inquisicion.gifA la Corona d’Aragó, en el segle XIII, es va institucionalitzar una primera Inquisició, sota control papal, per reprimir els progressos de les heretgies valdesa i càtara. Tanmateix, aquest tribunal va esdevenir inoperant a la pràctica des de finals del segle XIV.

La Inquisició va adquirir un paper polític i social molt rellevant en la Monarquia Hispànica durant tota l’època moderna. L’any 1478, els Reis Catòlics van aconseguir que el Papa Sixt IV els autoritzés la creació a Castella d’un tribunal del Sant Ofici, o Inquisició amb una composició mixta (eclesiàstica i civil) destinat, bàsicament, a perseguir i castigar els judaïtzants. Així, la Inquisició castellana, sota control directe dels reis, va adreçar les seves actuacions contra els cristians nous (jueus conversos), que eren acusats de mantenir en privat el culte de la religió hebraica.

Durant més de tres segles d’existència, el Tribunal de la Inquisició també perseguiria d’altres minories (com els moriscos i els protestants) i adversaris polítics (com els humoristes o els revolucionaris liberals d’inicis del segle XIX) i va organitzar una censura molt estricta sobre els llibres que s’editaven.

Ja des dels seus inicis, el nou tribunal es va caracteritzar pels seus mètodes contundents i poc respectuosos amb les garanties processals: mantenia en secret els noms dels delators, no es comunicava als detinguts els càrrecs pels quals eren processats, es recorria de manera habitual a la tortura, els béns dels condemnats eren confiscats pel tribunal, les sentències s’executaven en grans actes públics (actes de fe), els “reconciliats” (o penedits) eren objecte d’un tracte degradant que suposava de fet la seva mort civil, etc. Fins al 1498, més de 3.000 persones van ser condemnades a mort.

Torture_Inquisition.jpg

Auto_de_Fe_(1683).jpeg

El Tribunal va ser un instrument al servei de la monarquia, destinat a afavorir la seva política unificadora. Així, el Tribunal de la Inquisició es va implantar als regnes de la Corona d’Aragó l’any 1483, malgrat l’oposició de totes les institucions catalanes, que temien que el nou tribunal esdevindria una eina al servei de l’autoritarisme monàrquic i que, a més, veien amb preocupació l’afebliment del col·lectiu convers, en un context de crisi econòmica.

Index_Librorum_Prohibitorum.jpg

Tot i això, el monarca va aconseguir imposar-se, i el 1487, els inquisidors castellans van entrar a Barcelona. El primer inquisidor general nomenat pels Reis Catòlics va ser Tomás de Torquemada, el confessor del rei Ferran. Entre aquesta data i el 1505, el tribunal de Barcelona va processar més de mil persones, més de la meitat de les quals ja s’havien exiliat en els anys anteriors; només vint-i-cinc van ser absoltes.

A la segona meitat del segle XVI, en el context de la Contrareforma catòlica, Felip II va reorientar la Inquisició, que va esdevenir una eina poderosíssima contra el protestantisme, i, en general, contra qualsevol dissidència religiosa o fins i tot política. Es va imposar la censura prèvia de llibres, es van multiplicar els processos judicials, i es va utilitzar la Inquisició en els enfrontaments entre la monarquia i les institucions forals. L’ofensiva inquisitorial va anar acompanyada per altres mesures, com la prohibició d’estudiar a l’estranger. Tot plegat va suposar el tancament dels regnes hispànics en un moment de forta efervescència ideològica i cultural a Europa.

Les Corts de Cadis del 1812 van suprimir el Tribunal de la Inquisició, però Ferran VII el va restablir amb la Restauració absolutista de 1814. El 1820, durant el Trienni Liberal, la Inquisició va ser novament abolida i la seu de Barcelona va ser saquejada. Però no seria fins el 1834 quan la regent María Cristina l’aboliria definitivament en plena Revolució Liberal espanyola.

L’expulsió dels jueus:

Els jueus constituïen una minoria important en la societat catalana medieval, sobretot en els nuclis urbans.

Durant l’edat mitjana van arribar a Catalunya molts jueus procedents de França. Gairebé tots van instal•lar-se a Barcelona i a les grans ciutats comercials com Perpinyà, Girona, Lleida, Tortosa o Cervera. En general, els jueus eren mercaders, però també n’hi havia que es dedicaven a prestar diners i a la medecina, activitats que a l’edat mitjana estaven prohibides per als cristians.

Els jueus no gaudien dels mateixos drets que els altres ciutadans, patien una discriminació popular molt activa i, legalment, pertanyien al rei. L’agost de l’any 1391, molts dels barris jueus de les ciutats catalanes, els calls, van ser assaltats i destruïts en un pogrom antijueu, i la majoria dels jueus van ser obligats a convertir-se al cristianisme.

Alhambra_Decree.jpg

La implantació del Tribunal de la Inquisició a la Corona d’Aragó i l’expulsió dels jueus decretada pels Reis Catòlics l’any 1492 mitjançant l’Edicte de Granada van provocar l’emigració d’aquests cap al sud d’Itàlia i el nord d’Àfrica i la desaparició de les comunitats jueves a les ciutats catalanes.

L’expulsió dels moriscos:

El procés de reconquesta portat a terme pels habitants dels regnes cristians de la Península Ibèrica va durar prop de vuit segles i va finalitzar amb la conquesta del Regne de Granada pels Reis Catòlics l’any 1492. Els pobladors de religió musulmana dels territoris conquerits que van decidir quedar-s’hi es van convertir majoritàriament al cristianisme mitjançant capitulacions. Aquests habitants eren anomenats moriscos.

En molts indrets, sobretot al País Valencià, els moriscos van continuar la pràctica de la religió musulmana i van conservar la llengua àrab i els costums propis. Tanmateix, és probable que al Principat, i fins i tot al Regne d’Aragó, en el moment de la seva expulsió es trobessin en un procés força avançat d’assimilació cultural.

En els primers segles de l’època moderna, les Illes Balears i el litoral mediterrani de la Península eren atacats constantment per pirates berberescos, els quals hi feien nombroses incursions i hi prenien captius. La Monarquia Hispànica va considerar que la població morisca els donava suport i va decidir expulsar-la.

Així, el 1609, durant el regnat de Felip III, es va decretar l’expulsió dels moriscos de la Península Ibèrica. La mesura obeïa a motivacions de tipus religiós i social, però també estratègics. En una primera fase, el mateix any 1609, es va produir l’expulsió dels moriscos valencians, que van ser prèviament concentrats als diversos ports del regne. El 1610 es va dur a terme l’expulsió dels moriscos dels altres territoris peninsulars. El nombre total de moriscos expulsats va ser de 273.000 (5.000 a Catalunya).

La_Expulsión_de_los_Moriscos.jpg

L’expulsió dels moriscos, que treballaven principalment en els conreus de regadiu, va ser molt negativa per a l’agricultura dels regnes de València i Aragó, llocs on habitava la major part de la població morisca. Al País Valencià eren unes 135.000 persones, prop d’un terç dels habitants del regne, i a l’Aragó, uns 60.000 (un 20 % de la població total), concentrats també a les zones meridionals.

A Catalunya, els moriscos constituïen un col•lectiu d’unes 8.000 persones que es concentraven a les valls de l’Ebre i el Segre, però l’impacte de la seva expulsió va ser menor, ja que proporcionalment eren menys nombrosos que en els altres territoris de la Corona d’Aragó.

A la Corona de Castella, els moriscos eren poc més de 100.000, amb una presència important als territoris d’Andalusia, Castella-la Manxa i Múrcia.

La sort dels moriscos expulsats va ser diversa. Molts moriscos valencians van ser abandonats a les portes del presidi d’Orà (de titularitat hispànica) i van ser saquejats per tribus locals. En la segona fase de l’expulsió, els moriscos dels altres regnes van ser enviats inicialment als ports de la Provença, on alguns van ser robats per mariners provençals. Molts, però, van obtenir finalment una bona acollida a Tunis i en altres àmbits de Barbaria.

Per als regnes hispànics, l’expulsió dels moriscos va suposar la definitiva imposició de l’ortodòxia catòlica, en un context caracteritzat pel triomf de la Contrareforma.

L’organització social catalana a l’Època Moderna

divendres, 26/11/2010

A l’Època Moderna encara estava vigent l’ordenació social basada en la divisió estamental en tres blocs que complien amb una funció social determinada. Si bé la nova societat de l’Època Moderna s’estructurava entre els que vivien de les seves rendes i els que vivien de les activitats mecàniques, aquesta barrera social no era insalvable i existia l’escalada cap a situacions d’honor. Per tant, des d’activitats “vils i mecàniques” o l’exercici de l’administració del patrimoni agrari era possible l’ascens a nivells socials més elevats.

La Societat Estamental:

  • Estament Eclesiàstic (Oratores).
  • Estament Militar o Noble (Bellatores).
  • Tercer Estat (Laboratores).

Els estaments eclesiàstic i militar eren privilegiats en qüestions fiscals, judicials i polítiques tot i que representaven només a una minoria de la població. La seva funció social estava considerada com a superior i per això eren els estaments privilegiats de la societat d’Antic Règim.

L’evolució social de la Catalunya dels segles XVI i XVII mostra l’emergència de nous grups socials, l’estancament d’altres i, fins i tot, la desaparició d’uns quants. Així, es va donar una renovació de les estructures pageses després de la sentència arbitral de Guadalupe i les estructures menestrals urbanes van presentar canvis com l’eclosió dels paraires i dels blanquers negociants. També va incrementar-se de forma notable la presència de comerciants i mercaders.

En el sector de la noblesa van donar-se una varietat de situacions diferents. Així, un important sector mercantil i pagès va incorporar-se als rengles de la petita noblesa a través de l’obtenció de títols de ciutadà honrat. L’endeutament senyorial per la caiguda de les rendes i la impossibilitat d’ascendir a càrrecs a les Corts que va portar a un sector al bandolerisme són altres característiques del període.

Els estaments privilegiats:

  1. Estament Eclesiàstic.
    1. Clergat Regular (ordres religiosos).
    2. Clergat Secular.
  2. Estament Militar.
    1. Alta Noblesa titulada.
    2. Nobles.
    3. Cavallers.

El clergat català. El braç eclesiàstic era el primer en dignitat i precedència a les Corts Generals. A les darreries del segle XVI detenien el 24,72% dels llocs del Principat. L’Església catalana va patir durant els governs de la casa d’Àustria un important procés de desnacionalització.

El 1523, la monarquia va aconseguir el dret de presentació de les vacants de les seus episcopals. Des d’aquell moment els nomenaments van obeir a una qüestió clarament política i la seva evolució del 1640 al 1715 demostra que la presència de bisbes catalans i no catalans va igualar-se.

D’altra banda, a partir del Concili de Trento va emergir la figura del rector per a intentar portar a la pràctica les directrius de la Contrareforma, tant pel que fa a la doctrina de l’Església com a l’enquadrament de la societat pagesa.

El nou rector sorgit del Concili de Trento era una persona instruïda que havia d’haver passat pel seminari diocesà. Aquest nou rector va esdevenir un referent per a la comunitat i s’havia de convertir en un veritable notable rural. El rector era el supervisor de la societat pagesa.

Per a controlar a la pagesia, el rector es recolzava en els caps de la comunitat pagesa: els propietaris dels masos. Aquests obtenien un reconeixement social a través de la seva relació amb l’Església i el rector obtenia a canvi la certesa de controlar des dels masos a la població flotant i al proletariat flotant. Rectors i propietaris dels masos pretenien enquadrar la societat pagesa.

La noblesa. La noblesa catalana presentava una jerarquia dividida en tres graons: la noblesa titulada (grup reduït amb només 11 títols); la noblesa aristocràtica; i la petita noblesa, els cavallers i els militars. Així, aquests títols configuraven el braç militar a les Corts Generals.

La noblesa era senyora de vassalls i detenia la titularitat de la jurisdicció del 46,79% dels llocs del Principat i dels comtats. La jurisdicció era la base del poder senyorial ja qué facilitava el cobrament de la renda dominical que era la base del poder i la força senyorial. Per afrontar les dificultats derivades de la caiguda de la renda la noblesa va utilitzar, principalment les armes que li atorgava la jurisdicció.

L’evolució de la noblesa va experimentar diferents processos durant l’Època Moderna. Hi ha un allunyament per part d’una part de la noblesa catalana titulada provocada pel fet d’haver emparentat amb branques de la noblesa castellana. Així, els nobles amb un major patrimoni com els Cardona i els Montcada van esdevenir absentistes al emparentar amb els Medinaceli.

Al llarg de l’Època Moderna la noblesa va viure un procés d’urbanització. La crisi rural, els perills del bandolerisme i l’atracció de la vida urbana van suposar el trasllat de part de la noblesa a Barcelona i altres ciutats.

D’altra banda, la noblesa patia un endeutament crònic que no suposava que els nobles deixessin de tenir grans fonts d’ingressos. La càrrega de censals no va desaparèixer de la seva comptabilitat i disposaven d’un gran patrimoni diversificat amb censos, delmes, molins…etc.

El Tercer Estat. El món urbà i la diferenciació pagesa:

El Tercer Estat o Estat General no era totalment homogeni, tant per qüestions econòmiques com pels privilegis de que gaudien els seus integrants. Així, de forma dispersa, podem trobar algun sector que gaudís d’algun tipus de privilegi dins d’aquest sector social majoritari a l’Antic Règim.

El privilegi era un fet reconegut jurídicament que concedia el rei a una universitat (municipi), a un grup de persones o a un estament plantejant una exempció o algun tipus de benefici dels destinataris. D’aquesta manera, trobem que podia haver viles concretes amb privilegis reconeguts al llarg del temps. Els gremis també eren un grup privilegiat pel seu dret exclusiu a produir un determinat producte.

El Tercer Estat:

  • Ciutadans/Burgesos Honrats.
  • Doctors en Dret i Doctors en Medicina.
  • Mercaders → Grans comerciants.
  • Artistes → Arts Liberals (Col·legis).
  • Menestrals → Arts mecàniques (Confraries i Gremis).
  • Pagesia.

La nova oligarquia urbana: ciutadans honrats i juristes. Allò que distingia a la nova oligarquia ciutadana a Barcelona i a la Catalunya dels segles XVI i XVII era el seu caràcter rendista i que, fins i tot, va arribar a participar de molts dels drets de la noblesa. Els ciutadans honrats pertanyien a una categoria social exclusivament urbana localitzada a dotze ciutats catalanes.

Els ciutadans urbans pertanyien a un sector benestant que abandonava l’activitat professional per esdevenir rendista. No vivien de treballs “vils i mecànics” i la seva base econòmica era la renda de la terra. No podien formar part de l’estament militar a les Corts i tampoc podien accedir als càrrecs de diputat i oïdor militar.

A més dels ciutadans honrats, la nova elit ciutadana també estava configurada pels juristes ja que l’exercici d’aquesta professió era una manera d’ascensió social, representava una sortida per als segons fills de la noblesa i era una manera de sortejar la difícil situació econòmica del període 1630-70.

Mercaders, artistes i menestrals. Els mercaders, negociants i grans comerciants van concentrar-se a Barcelona i a les ciutats tradicionals catalanes. Tenien una categoria social superior als artistes i els menestrals.

A la part superior de la jerarquia social es trobaven els mercaders, després s’establia una clara divisió entre els artistes i els menestrals. Els artistes practicaven les arts liberals que no eren oficis manuals (notaris, llibreters, apotecaris, cirurgians…etc) i s’agrupaven en col·legis.

L’activitat més habitual a les ciutats catalanes dels segles XVI i XVII eren les relacionades amb el tèxtil i el cuir. Els menestrals exercien oficis mecànics i s’organitzaven en gremis o confraries.

Els gremis eren unitats fiscals, militars i polítiques que encara mantenien un elevat poder de convocatòria i asseguraven assistència als agremiats. La forta estructura jeràrquica dels gremis permetia la defensa dels seus interessos davant la presència de mercaderies estrangeres. Els gremis patiran una forta competència, sobretot en el segle XVII, per la implantació de la indústria a domicili.

La mobilitat social, tot i les endogàmies existents, era una realitat en l’Època Moderna. Molts mercaders, el sector més distingit d’aquest grup, havien sortit dels rengles dels menestrals i inclús alguns arribarien a ser ciutadans honrats o cavallers.

La pagesia i l’accés a la terra. La pagesia estava conformada per un grup heterogeni de treballadors de la terra. És un conjunt amb força diferències internes, en especial en l’accés a l’explotació de la terra.

El nucli cohesionador de la pagesia era la universitat i la parròquia, convertida en punt de trobada i d’unió dels habitant d’un lloc. La universitat es va organitzar com un element de defensa dels interessos dels pagesos davant del senyor respectiu o les entitats superiors.

Aquestes comunitats pageses estaven molt lluny de presentar situacions homogènies. Un cop superada l’etapa de diferenciació jurídica arran de la sentència arbitral de Guadalupe, el diferent grau d’accés a la terra establia unes veritables jerarquies entre la pagesia.

Formes de propietat, tinença i explotació de la terra:

Contracte Durada Forma de pagament Altres condicions

EMFITEUSI

(Domini directe)

Fadiga.

Lluïsme.

Capbrevació.

EMFITEUSI

(Domini útil)

Indefinida Cens anual

Herència.

Venda.

Subestabliment.

PARCERIA O MASOVERIA Temporal Parts de fruits Clàusules diverses
RABASSA MORTA Temporal Parts de fruits

El contracte d’emfiteusi. Els drets de propietat es troben repartits. L’emfiteusi implica la cessió d’us d’uns drets sobre un determinat immoble. És el tipus de contracte que predomina en aquest període.

En el contracte d’emfiteusi s’ha de diferenciar entre el domini directe i el domini útil. El domini directe era la propietat reservada a la persona que posseïa la terra (senyor). El domini directe donava dret a percebre censos anuals en espècie, treball o diners.

D’altra banda, el domini útil era per a la persona que rebia el dret a treballar la terra del senyor (pagès). Era de durada indefinida i donava facultats per a treballar la terra. Es podia transmetre en herència, vendre’s i crear un subestabliment –cedir la terra en explotació a una altra persona–. Aquest contracte podia ser beneficiós per a la pagesia perquè, en principi, no es podia fer fora de les terres al camperol que l’havia signat.

Els drets del domini directe apareixien en el cas de venda del domini útil. Així, la fadiga suposava el dret a rescatar el domini útil igualant la oferta que hagués rebut el camperol; el lluïsme era el dret del senyor a rebre una part proporcional del preu de venta a un tercer i la capbrevació suposava el dret del senyor a exigir el reconeixement dels drets que li devien. La capbrevació és una forma de control senyorial.

Les parceries i les masoveries. La masoveria és una variant del contracte de parceria que s’ajusta al tipus d’explotació agrària típica de Catalunya: el mas. Aquest contracte incloïa l’obligació del masover a residir en el mas. Era un contracte de tipus temporal a curt termini.

El masover havia de realitzar un pagament proporcional a la collita. No tot els contractes eren iguals, així, segons la participació de cadascuna de les parts el contracte podia variar. D’altre banda, la iniciativa a l’hora de conrear depenia del propietari que era qui establia les condicions de l’explotació.

El pagès també havia de realitzar una sèrie de prestacions en treball en l’explotació del mas. Al ser un contracte a curt termini permetia una actualització de les rendes que havia de percebre el senyor en funció de la conjuntura. En canvi, l’emfiteusi suposava amb el pas del temps una devaluació de les rendes que percebia el senyor.

La propietat de la terra sempre era del senyor que la cedia temporalment perquè la treballessin sota les seves concessions. Amb aquest contracte, el masover s’assegurava una vivenda per un temps determinat i havia de pagar de forma proporcional a la collita, fet que equilibrava els guanys i les pèrdues.

El contracte de rabassa morta. Aquest era un contracte de caràcter temporal amb uns límits imprecisos exclusiu per al conreu de la vinya. El contracte durava mentre visquessin els primers ceps plantats.

En el segle XVIII els propietaris buscaran limitar el temps de contracte fixant un nombre d’anys determinat –a llarg termini– i prohibint les tècniques agrícoles que mantenien vius els ceps.

El mode de pagament era, de forma similar al del contracte de masoveria, mitjançant una deducció proporcional de la collita. Amb el pas del temps es produirà un enduriment en les condicions dels contractes. Els rabassaires no tenien grans explotacions i les terres que treballaven eren, generalment, d’una qualitat ínfima i mediocre.

Estratificació social de la pagesia catalana:

  • Pagesia Benestant.
    • Propietaris.
    • Emfiteutes de vell origen.
  • Pagesia mitjana → Disposaven de prou terra per a satisfer les necessitats familiars.
  • Petita pagesia.
    • Masovers.
    • Rabassaires.
    • Mossos de mas i jornalers.

La crisi de la Baixa Edat Mitjana va afavorir a alguns emfiteutes de vell origen. El despoblament va suposar un increment dels masos rònecs (desocupats). Així, la propietat dels dominis útils va concentrar-se en mans d’aquells que van poder sobreviure a la crisi.

Les explotacions pageses van tendir a fragmentar-se mitjançant subestabliments o contractes d’explotació de la terra més precaris que beneficiaven a la pagesia benestant. Així, en aquest període, la pagesia anirà incrementant la seva precarietat. Els propietaris útils aniran disminuint, mentre que els sectors més modestos cada cop eren més nombrosos i estaven més empobrits.

El darrer nivell de la pagesia estava configurat per petits pagesos amb poca terra i pel proletariat rural format per jornalers, bracers, mossos, criades, dides, etc. Aquesta era una veritable població flotant que es trobava a l’expectativa de l’oferta de treball de les grans explotacions pageses. Hi havia que queien en la indigència.

La mobilitat social:

La població catalana de l’Època Moderna, en teoria, tenia un caràcter endogàmic que suposava la continuació dels oficis de pares a fills i la concertació de matrimonis dins del mateix estament social.

A la pràctica, però, els estaments no eren compartiments tancats hermèticament. La societat catalana de l’Època Moderna no era estàtica, sinó que presentava una mobilitat vertical. Així, trobem famílies que s’abocaran a l’empobriment i a la pèrdua de status social (habitual) i d’altres que seguien el camí invers.

Hi havia una sèrie de característiques i factors que conduïen a la promoció social. Així, la realització d’estudis universitaris, la realització de serveis al rei mitjançant càrrecs en l’administració que podia suposar la obtenció de títols, la  entrada dels fills segons al clergat o la política matrimonial com a intercanvi de riquesa per status social podien conduir a la promoció social.

L’ennobliment era l’aspiració social màxima d’aquelles famílies que comptaven amb un patrimoni important i que buscaven ascendir socialment. Sense recursos econòmics, però, difícilment es podia trobar l’oportunitat d’ascens social. Així, al llarg de l’Època Moderna, la línea de separació que distingia a la noblesa de la població amb més recursos tendirà a diluir-se perquè cada cop s’aproximaran més mitjançant el mode de vida rendista.

Els moviments demogràfics a la Catalunya Moderna

dijous, 25/11/2010

Les fonts demogràfiques:

L’estudi de la població en èpoques preestadístiques presenta greus dificultats per la manca de fonts específiques. Així, s’ha de recórrer als censos confeccionats amb motius fiscals que poden presentar un ampli marge d’error per motius d’ocultació per no pagar impostos.

D’aquesta manera, per calcular la població catalana en l’Època Moderna s’ha fet servir el recompte dels fogatges i al cens de Floridablanca de 1787. Les xifres s’han de prendre amb moltes precaucions, són dades deficients que requereixen un cert escepticisme i que poden variar segons la conjuntura econòmica del moment i l’estructura familiar.

Els fogatges són una font de tipus fiscal on només es registra al cap de família. Són la principal font de que es disposa per a realitzar una estimació de la població en el conjunt de Catalunya. El resultat del recompte dels fogatges ens ofereix el total dels caps de família registrats. Aquesta dada permet, mitjançant un coeficient multiplicador (habitualment 4), establir una estimació aproximada de la població.

A partir de la segona meitat del segle XVIII, la monarquia espanyola es plantejarà la necessitat de realitzar censos mitjançant criteris demogràfics. El cens més exacte que va fer-se és el de 1787 realitzat per ordre del ministre Floridablanca, aquest cens marcava una divisió de la població segons les edats, el sexe i l’estat civil.

El cens de Floridablanca tenia com a finalitat el control de la població. El govern buscava vèncer la resistència de la població a donar les seves dades per evitar el servei militar i el pagament d’impostos aprofitant un període de pau. Aquest recompte permetia conèixer el potencial real de l’Estat (productors, consumidors, soldats, impostos…etc).

El govern també buscava utilitzar el cens de cara a l’exterior com a element propagandístic del potencial espanyol. Les dades del cens van ser recollides pel personal governamental i eclesiàstic de cada localitat. El rector parroquial era un element utilitzat per la monarquia per a recollir les dades perquè era vist com una persona de confiança de la població.

L’evolució de la població. Etapes i factors:

La població catalana va tendir a créixer al llarg de l’Època Moderna, tot i el descens de 1655. Així, es pot dir que l’evolució demogràfica catalana és positiva. La població catalana del període modern presenta els comportaments propis d’una població del cicle demogràfic d’Antic Règim.

Catalunya presentava unes altes taxes de natalitat i mortalitat i la presència periòdica de crisis demogràfiques que feien caure el saldo demogràfic aconseguit amb anterioritat.  Catalunya era un país buit al començament del segle XVI que va omplir-se gràcies a l’important corrent migratori francès.

El 1497 hi havia només uns 224.356 habitants com a conseqüència de la forta crisi de la Baixa Edat Mitjana. Així, el segle XVI hauria estat un període de recuperació fins a assolir novament les dades del període medieval anterior. Aquest creixement seria resultat de la immigració francesa.

Aquesta evolució no va ser contínuament positiva per la davallada que va donar-se a mitjans del segle XVII. Entre 1626 i 1655 la població catalana va patir una forta pèrdua demogràfica com a conseqüència de l’epidèmia de pesta i els efectes de la Guerra dels Segadors.

No serà fins a finals del segle XVII quan es produeixi la recuperació demogràfica, compensant les pèrdues anteriors i donant pas al llarg creixement del segle XVIII. Tot i el creixement, la població no es trobava homogèniament repartida per tot el territori ja que a Barcelona es concentrava el 10% del total. El litoral català estava més densament poblat que l’interior.

Evolució de la població catalana (estrictament Principat):

ANY

FOCS

HABITANTS

1497

56.089

224.356

1515

59.967

239.868

1553

67.327

269.308

1626*

118.750

475.000

1655*

89.250

357.000

1717

127.000

508.000-700.000

1787

900.000-1.200.000

* Dades de J. Nadal (no existeix fogatge)

Etapes de la demografia catalana a l’Antic Règim:

  1. Segle XV → Davallada demogràfica → Crisi de subsistència
    1. Pesta negra
    2. Guerra (Guerra Remença i Guerra Civil
  2. 1497-1626 → Redreç demogràfic
    1. Arribada de la immigració francesa
    2. Alta taxa de natalitat.
  3. 1626-1655 → Davallada demogràfica → Pesta i crisis de subsistència
    1. Guerra dels Segadors
    2. Disminució de la immigració francesa
  4. 1655-1787 → Increment demogràfic → Desenvolupament natural de la població
    1. Atenuació de la mortalitat catastròfica
    2. Major esperança de vida.

Factors demogràfics:

Mortalitat. La mortalitat a l’Antic Règim podia ser ordinària o be extraordinària o catastròfica. La mortalitat ordinària era aquella que es produïa en absència de crisis demogràfiques i era molt elevada en aquest període com a conseqüència de la precarietat de la situació econòmica i sanitària.

Hi havia una forta mortalitat infantil que es situava en torn al 50%. Aquesta situació no millorarà tot i el creixement demogràfic. La demografia catalana d’Antic Règim esta marcada per la dada de que un de cada dos infants no arribava a l’edat adulta. Especialment crític era el primer mes de vida dels infants.

D’altra banda, la mortalitat catastròfica estava produïda per les crisis de subsistència, la guerra i les epidèmies. Les crisis de subsistència eren produïdes principalment per la carestia d’aliments i l’alt preu que assolien aquests produït per l’especulació.

En els segles XVI i XVII Catalunya va veure’s afectada per la Guerra dels Segadors, la Guerra de Successió i els conflictes hispano-francesos. Després de 1714, ja no es produiran grans conflictes a Catalunya fins que el 1793 esclati la Guerra Gran contra la França revolucionària.

Les epidèmies eren el factor que produïa els grans descensos de població, en especial la pesta. Les autoritats municipals havien d’organitzar l’aparell sanitari per evitar l’entrada a les ciutats de les epidèmies. Així, les autoritats buscaven l’aïllament de les zones on s’havia decretat la pesta mitjançant el tall de les comunicacions i les quarantenes.

La presència de la pesta a Catalunya va ser més regular durant el segle XVI. Aquesta dinàmica canviarà en el segle XVII quan la malaltia comenci a controlar-se, però l’epidèmia de 1651-54 serà la més important que afecti el territori català des de la Baixa Edat Mitjana.

Aquesta epidèmia va arribar en plena Guerra dels Segadors, quan Barcelona es trobava sota el setge militar, fet que va accelerar la capitulació de la ciutat el 1652. A més, hi havia una forta crisi de subsistència que va fer incrementar la mortalitat de forma espectacular.

La pesta desapareixerà a Catalunya des de mitjans del segle XVIII, però no totes les malalties de tipus epidèmic van desaparèixer. Així, el paludisme i la verola seran presents en el segle XVIII amb un impacte important. En resum, el segle XVIII només va suposar una atenuació de la mortalitat.

Natalitat. La Catalunya moderna presenta una alta taxa de natalitat per a compensar l’elevada mortalitat que es produïa. La combinació d’aquests factors feia que el règim demogràfic de l’Època Moderna tingués un creixement molt lent.

Migracions. Els corrents migratoris podien ser de caràcter intern (entre territoris del propi marc català) o externs. Un corrent migratori intern no contribueix a l’augment de la població. En canvi, les migracions externes sí contribuïen a l’increment de la població. En aquest període van arribar a Catalunya immigrants de procedència diversa, però el pes demogràfic més important van tenir-lo els immigrants francesos.

Un factor important i significatiu en l’evolució de la demografia catalana en el segle XVIII serà l’avançament de l’edat de matrimoni, fet que va permetre un major aprofitament del període de fertilitat. La conjuntura econòmica favorable del segle XVIII va permetre més possibilitats de treball i expectatives de formació d’una família, fet que va estimular la nupcialitat.

Mitjana d’edat de defunció dels adults:

Dones

Homes

Segle XVII

Urgell

38

43

Conca de Barberà

38

45

Segle XVIII

Delta del Llobregat*

50

48

Delta del Llobregat**

62

56

* Període entre 1700 i 1750.

** Període entre 1750 i 1800.

L’increment demogràfic que va produir-se entre 1655 i 1787 està marcat per la desaparició de la pesta i un atenuament generalitzat de la mortalitat catastròfica (guerra, fam i epidèmies). La població va experimentar un desenvolupament natural ja que no va produir-se un descens de la mortalitat infantil ni va incrementar-se la immigració com en el segle XVI. La mortalitat adulta sí que va experimentar un retrocés que va tenir com a conseqüència un increment de l’esperança de vida.

La immigració francesa dels segle XVI i XVII:

Durant el segle XVI i fins 1630, un bon nombre de francesos van abandonar els seus llocs d’origen per raons derivades de les Guerres de Religió i la superpoblació crònica que patia el Pirineu i el Pre-Pirineu. Aquests emigrants van trobar al Principat i als comtats un territori convertit en un gran mercat de treball per la crisi demogràfica que patia Catalunya des de la Baixa Edat Mitjana.

L’estudi dels fenòmens migratoris en aquest període és força complex. La principal font de que disposem per a l’estudi de la immigració francesa a Catalunya en l’Època Moderna és el cens de francesos que va el·laborar-se amb motiu de la guerra hispano-francesa de 1637. Altres fonts alternatives per a l’estudi de la immigració són els registres parroquials que permeten establir, de forma aproximada, una cronologia del flux migratori.

Aquesta font aporta una important informació quantitativa relacionada amb la població d’origen francès instal·lada a la costa catalana (4.214 persones). Qualitativament, els cens no es limita a recomptar els francesos, sinó que els interroga sobre les seves dades personals.

Dades del cens:

  • Nom, cognom i ofici.
  • Lloc de procedència, temps de residència a Catalunya i temps de residència a la població.
  • Edat.
  • Estat civil: Nom i dades personals de la dona. Dades dels fills.
  • Familiars francesos a Catalunya.
  • Béns i mode de subsistència.

Principalment, la immigració francesa va composar-se de població masculina. La presència femenina és minoritària. La majoria dels immigrants van encabir-se en els rengles inferiors de la pagesia (jornalers). En els casos urbans van realitzar oficis artesanals.

Majoritàriament procedien de les diòcesis frontereres. Arribaven amb una edat molt jove al territori català, una edat per treballar. La majoria també va arribar soltera i en edat de procrear. Era mà d’obra no especialitzada.

Majoritàriament van casar-se amb dones del país, fet que va suposar que, en general, la migració fos definitiva. En canvi, els temporers no arribaven a establir-se al país. Això va suposar que la immigració francesa contribuís al redreç econòmic i demogràfic del país.

Ritme cronològic de la immigració francesa:

  1. Fase ascendent (finals del segle XV-1540).
  2. Fase de plenitud immigratòria (1540-1620).
  3. Fase de declivi (1620-1660).

Els principals motius que van motivar l’arribada de la immigració van ser les Guerres de Religió franceses (1560-1599) situades en la zona pre-pirenaica i el desequilibri entre població i recursos que es donava en el Migdia francès que, a més, era una zona pobra.

Catalunya vivia una situació de despoblament i presentava les condicions òptimes per a rebre els corrents migratoris. Així, cap a finals del segle XVI entre el 10 i el 20% de la població masculina seria d’origen francès.

La davallada dels fluxos migratoris a partir de 1620 va produir-se per la fi de les Guerres de Religió i per la millora de les perspectives econòmiques a França, mentre Catalunya entrava en un període de crisi. L’esclat de la Guerra dels Segadors, la crisi de subsistència i l’epidèmia de pesta faran que la davallada immigratòria s’agreugi. D’aquesta manera, a la segona meitat del segle XVII i al segle XVIII els percentatges de la immigració d’origen francès seran més reduïts i poc decisius per a l’evolució demogràfica del país.

Les noves orientacions de l’economia catalana durant els segles XVI i XVII

dijous, 25/11/2010

Ja en el segle XVIII, autors com José Cadalso o Campomanes constataren el creixement econòmic del Principat que diferencià Catalunya de la resta de la península. Entre els autors espanyols estava canviant l’estereotip del poble català. Així, del tòpic del català bandoler es va passar al tòpic del català treballador i estalviador (“los holandeses de España”).

En el propi segle XVIII va sorgir una interpretació històrica per explicar aquest creixement i l’atribuïen als efectes produïts per la monarquia borbònica des de la implantació de la Nova Planta. Aquesta teoria explicativa de l’expansió econòmica catalana tindrà una continuïtat al llarg del temps.

Serà amb l’obra de Pierre Vilar, Catalunya dins de l’Espanya Moderna, quan es contradigui la interpretació tradicional per explicar el creixement del segle XVIII en els canvis produïts durant el segle XVII. La historiografia catalana va passar de qualificar els segles XVI i XVII de “període obscur” a revaloritzar-los i a realitzar una anàlisi que subratllés els aspectes més positius.

En aquest període es posa de relleu la recuperació demogràfica i el redreçament econòmic després de la crisi de la Baixa Edat Mitjana. Això sí, l’evolució econòmica presentarà oscil·lacions en la seva recuperació.

J. Torres i A. García Espuche han establert una cronologia sobre els canvis qualitatius produïts en els segles XVI i XVII per explicar i fonamentar el creixement que es produirà en el segle XVIII. Així, entre 1550 i 1640 (a partir de 1600 segons Torres) es donarien els canvis qualitatius de l’economia catalana. Uns canvis que van iniciar-se abans dels grans conflictes bèl·lics de l’Època Moderna que seran un parèntesi en el creixement econòmic que es confirmarà en el segle XVIII.

La producció agrària:

La Catalunya de l’Alta Edat Moderna vivia essencialment de la producció agrícola i ramadera. La producció agrària estava marcada pel predomini dels cereals i, en menor grau, de la vinya i l’olivera. L’agricultura catalana dels segles XVI i XVII estava bàsicament dedicada a l’autoconsum amb una producció que garantia la pròpia subsistència dels camperols.

Característiques de l’agricultura catalana dels segles XVI i XVII:

  1. Característiques estructurals.
    • Autoconsum.
    • Policultura.
    • Escàs desenvolupament tècnic.
    • Rendiments baixos i irregulars.
  2. Elements i tendències de transformació.
    • Lluita pel retrocés del guaret.
    • Especialització vitícola.

El sistema agrari català no va presentar grans canvis durant aquest període. La rotació biennal cereal-guaret seguia sent majoritària i el bou i la mula es mantenien com a animals de tir. Tècnicament, l’agricultura catalana moderna era molt limitada, tant per les eines com pels mètodes que empraven..

Per a garantir la subsistència hi havia una certa varietat de conreus. Així, a més dels conreus tradicionals d’època medieval (cereals, vinya i olivera), trobem de forma minoritària la presència de conreus destinats a activitats de tipus industrial com el lli o el cànam.

El treball humà era el factor clau per l’increment de la producció agrícola. Els rendiments eren baixos i irregulars per l’efecte de factors externs com les plagues o les alteracions climàtiques.

L’evolució de la producció durant aquests dos segles està marcada per les fluctuacions de les collites. Les tendències generals de la producció agrària catalana assenyalen un creixement de la producció durant el segle XVI, amb bones collites durant el període central i una caiguda de la producció entre 1580 i 1640. Els canvis i les transformacions arribaran lentament.

Elements i tendències de canvi. El guaret serà reduït per incrementar el rendiment de la terra. Així, de la rotació biennal es passarà a limitar el temps del guaret per donar pas a la rotació triennal introduint el conreu de llegums. L’impacte d’aquest canvi, en general, serà molt reduït perquè només va donar-se al voltant de la ciutat de Barcelona.

El conreu dels cereals ocupava del 50 al 80% de la superfície cultivada, mentre que la vinya podia ocupar del 15 al 20% i l’olivar del 5 al 7%. Durant el segle XVII, en algunes zones, va produir-se un progressiu desplaçament dels cereals en benefici dels llegums i també va donar-se un fort progrés de la vinya gràcies a les concessions d’establiments a rabassa morta.

En el camp de la viticultura es tendirà cap a la especialització gràcies a l’increment de la producció de vins i aiguardents. Ja des del segle XVII, el conreu de la vinya canviarà a través de l’increment de la demanda d’exportacions.

La producció de cereal i vinya:

Baix Camp Maresme Garraf Tarragonés Alt Penedés
Vinya 57,3% 55,1% 50,1% 43,5% 16,1%
Cereals 16,1% 38% 45,4% 33,1% 81,7%

Aquest canvi en la producció vitícola es produirà en el marc tradicional de la producció catalana de vi. El Penedès encara no era la gran zona vitícola com ho serà des de finals del segle XVIII. El Penedès era una zona principalment dedicada al conreu de cereals (81,7% del terreny). El conreu de la vinya només suposava el 16,1% de la superfície cultivada.

El conreu de la vinya a l’Època Moderna s’ha de situar en el litoral (Baix Camp, Maresme, Garraf i Tarragonès). D’aquesta manera, una ciutat com Reus va adquirir importància gràcies a la producció vitícola. Reus es convertirà en la segona ciutat catalana a finals del segle XVIII. El punt de sortida cap a l’exterior dels vins produïts a Reus serà el port de Salou.

L’impuls de l’especialització vitícola va procedir de la demanda exterior, especialment de comerciants del nord d’Europa –Províncies Unides i Anglaterra– que, des de finals del segle XVI, cada cop tindran una presència més important al marc mediterrani amb la finalitat de proveir el Mediterrani de cereals.

Aquesta presència, circumstancial en els seus inicis, s’anirà consolidant perquè el seu comerç es basava en productes de consum massiu com els cereals, la pesca salada, els productes colonials (sucre, cafè o espècies) i les manufactures. Paulatinament, aquests comerciants aniran creant una xarxa comercial en el retorn als seus països amb productes com el vi i l’aiguardent.

L’increment de la demanda vitícola estimularà la producció a Catalunya d’aquests productes. A més, en el context de les guerres de França amb les Províncies Unides i Anglaterra en el segle XVII, la producció vitícola catalana es veurà afectada en positiu al convertir-se en un mercat alternatiu perquè holandesos i anglesos s’abastissin de vins i aiguardents.

Aquest procés suposarà un canvi en l’orientació de la producció vitícola que ara es dirigirà cap al mercat. L’increment de la demanda farà que la producció concentri el conreu de la vinya en aquestes zones.

L’expansió vitícola suposarà el conreu de noves terres i la substitució parcial del cereal per la vinya. Aquesta substitució comportarà un dèficit de cereals que s’hauran de buscar en el mercat per a la subsistència. Les relacions comercials s’intensificaran en aquest període.

La producció vitícola irà lligada als contractes de rabassa morta que era una solució més rentable per als senyors i propietaris que la contractació de jornalers. Els rabassaires conreaven la terra i pagaven una part proporcional de la collita.

Les activitats industrials. La manufactura tèxtil:

Al començament de l’Època Moderna, a Catalunya hi havia només una dotzena de ciutats de més de 2.000 habitants. Barcelona era la ciutat més poblada amb uns 35.000 habitants. En el marc urbà el percentatge de persones dedicades a l’agricultura i la ramaderia era insignificant. L’única excepció era la ciutat de Lleida que mantenia un alt percentatge agrícola.

Les necessitats primàries (alimentació, habitatge i tèxtil) concentraven la majoria de l’ocupació catalana en l’Època Moderna. El tèxtil va convertir-se en la principal activitat industrial des de la seva expansió en el segle XIV i ja participava dels corrents comercials.

La crisi baixmedieval va suposar un descens de la població activa i un declivi del tèxtil que es refarà a partir del segle XVI. En el segle XVII aquesta recuperació patirà una nova contracció per la reducció de la població activa i dels treballadors del tèxtil. Finalment, el segle XVIII suposarà el declivi definitiu de l’activitat tèxtil en el món urbà durant l’Època Moderna.

Aquest declivi de l’activitat manufacturera tèxtil a les ciutats s’explica per dos causes: la competència dels teixits estrangers que arribaven a un preu més baix des del nord d’Europa mitjançant els comerciants i que eren més atractius pel consumidor; i la nova distribució geogràfica de la indústria tèxtil.

D’aquesta manera, la indústria tèxtil va iniciar un procés que implicava la tendència cap a la ruralització i la localització en viles menors perquè això suposava una reducció de costos que permetia la competència amb els draps procedents de l’exterior. La mà d’obra pagesa (parcers i petits emfiteutes) trobarà un complement als seus precaris ingressos amb la implicació en el procés productiu tèxtil.

D’aquesta manera el tèxtil perdrà pes específic dins de les activitats urbanes, però no tots els oficis relacionats amb aquesta indústria seguiran la mateixa tendència. En el procés productiu intervenien diversos oficis.

Cicle productiu del tèxtil de llana:

  • Fabricació:
    • Paraire.
    • Filador/a.
    • Teixidor.
    • Tintorer.
    • Paraire.

El paraire era la persona encarregada d’adquirir la matèria primera (llana). Teòricament, comptava amb un cert capital per invertir en la compra de la llana. El paraire era qui realitzava les operacions prèvies en la llana.

El filador transformava la llana en fibra. Un cop el drap estava teixit i tintat, les operacions finals en el procés de fabricació les podia realitzar el propi paraire que després comercialitzaria el producte. El paraire era la persona clau en el procés.

  • Confecció i venda:
    • Sastre.
    • Flassader.
    • Sombrerer.
    • Calceter.
    • Botiguer.

Evolució de les persones dedicades a l’ofici del tèxtil a Girona:

1360 1558 1651 1695
Fabricació 196 241 62 47
Venda i confecció 135 83 105 66

El desplaçament de la indústria tèxtil cap al món rural serà per part dels realitzadors del procés productiu de fabricació. La confecció final i la venda va seguir present en el món urbà. Les ciutats seran cada cop menys industrial però, a la vegada, més comercials.

Després d’aquest procés la geografia del tèxtil català variarà amb el desplaçament de la producció cap a les viles properes a Barcelona com Sabadell, Terrassa o Mataró i altres punts com Granollers, Vic, Manresa o Igualada.

La participació catalana en els corrents comercials:

En l’evolució del comerç exterior català en l’Època Moderna podem distingir diferents etapes en les quals serà decisiva el període 1550-1640:

L’expansió medieval (segles XIII-XIV). El comerç marítim català en l’Edat Mitjana estava centrat a la Mediterrània (Provença, Itàlia i el nord d’Àfrica) mitjançant la navegació de cabotatge.

També es mantenien relacions comercials amb l’Imperi Bizantí a la Mediterrània Oriental. El port de Barcelona va esdevenir un gran centre d’intercanvis internacional i de redistribució de mercaderies cap a la resta de la Península i Europa.

La crisi de la Baixa Edat Mitjana. El segle XV va suposar el declivi del comerç exterior català. Barcelona perdrà la seva condició de port destacat en benefici dels ports italians (Gènova).

La recuperació i les novetats de l’Època Moderna. Tot i la crisi baixmedieval, Catalunya va mantenir els intercanvis amb l’exterior i en l’Època Moderna iniciarà un procés  de recuperació lligat als canvis d’orientació geogràfica de les relacions comercials internacionals.

La Mediterrània va retrocedir com a àmbit de les relacions comercials catalanes, en especial en el cap del comerç de llarga distància cap a orient. Les principals causes d’aquest procés van ser la inseguretat de les xarxes orientals, la competència estrangera i el canvi d’orientació geogràfica del comerç europeu.

Inseguretat. La confrontació de la monarquia hispànica amb l’Imperi Turc suposarà l’aparició dels corsaris que van comportar una gran inseguretat en la navegació comercial.

Competència genovesa. Les xarxes comercials estrangeres, en especial els mercaders-banquers genovesos que estaven implicats en el finançament de la monarquia hispànica seran una competència insalvable. Així, Nàpols i Sicília, llocs tradicionals de comerç dels mercaders catalans, entraran a l’òrbita genovesa mitjançant concessions del monarques hispànics. A més, rebran el monopoli de la comercialització de la llana aragonesa.

Canvi del comerç. El comerç europeu viurà un procés de canvi que suposarà el desplaçament del pes econòmic cap a la zona atlàntica potenciant així altres circuits comercials.

    Procedència geogràfica de les importacions barcelonines (1695-96):

    • Península Ibèrica → 20%
    • Mediterrània → 25%
    • Amèrica → 21%
    • Nord d’Europa → 29%
    • Orient → 5%

    Els mercaders catalans i el comerç amb Amèrica:

    Sevilla/Cadis Barcelona
    1500-1525 10 3
    1525-1575 25 10
    1575-1600 40 65

    Durant l’Època Moderna es potenciaran rutes comercials alternatives que relacionaran Catalunya amb la Península Ibèrica, Amèrica i el nord d’Europa. El flux d’intercanvis va tenir una gran continuïtat en el període 1550-1640.

    Les relacions comercials amb Amèrica no eren lliures per l’existència del monopoli del port de Sevilla. Això suposarà que les relacions comercials amb Amèrica hagin de ser indirectes. Aquest monopoli es traslladarà de Sevilla a Cadis el 1617 però la situació seguia sent la mateixa.

    Serà a partir de la segona meitat del segle XVIII quan s’obri la possibilitat de realitzar el lliure comerç amb Amèrica (1765) per alguns ports com el de Barcelona. A partir d’aquest moment, de forma restringida, Barcelona podrà comerciar amb algunes illes del Carib com Cuba o Puerto Rico.

    Tot i això, el mercat americà ja va prendre força des del segle XVI. En tot el període els mercaders catalans van ser poc importants a Amèrica. El comerç català s’orientava cap a Sevilla, Cadis o Lisboa que seria el pont capa a Amèrica. Es pot constatar la presència dels productes catalans al continent americà tot i la poca presència de mercaders.

    Altre circuit que veurà reforçat el volum de circulació de mercaderies serà el peninsular gràcies a la presència catalana a les fires castellanes que donaven la possibilitat d’arribar a altres mercats internacionals.

    La decadència catalana a la Mediterrània es veuria compensada per la presència a aquestes fires que serien el principal punt d’atracció dels mercaders catalans que hi portarien draps, cuirs i paper. Els mercaders catalans exportaven productes elaborats a Amèrica o a Castella i tornaven amb primeres matèries necessàries per a la seva indústria.

    Ja en els anys seixanta del segle XVI aquestes fires veuran decaure la seva importància. Això va suposar un procés de desplaçament dels comerciants catalans a Madrid (villa y corte) que estava desenvolupant-se a gran velocitat. L’evolució d’aquests vincles comercials en el segle XVII es desconeix.

    Després de la crisi de les fires castellanes es recuperaria la importància del comerç mediterrani, tot i la competència dels poderosos mercaders genovesos, i s’obririen altres mercats alternatius. El nou circuit europeu creat a partir de l’expansió del comerç del vi i l’aiguardent també anirà adquirint importància.

    Canvis econòmics i evolució de la jerarquia demogràfica urbana catalana:

    1. Les viles de litoral aniran incrementant la seva importància al llarg de l’Època Moderna, especialment les ubicades en la zona central de Catalunya com a conseqüència dels canvis agrícoles i comercials.

    2. Un segon arc interior pròxim a Barcelona també incrementaria la seva importància com a conseqüència del desenvolupament del tèxtil manufacturat.

    3. Entre els segles XVI i XVII es produirà una reordenació del sistema urbà en el que el pes demogràfic i econòmic es concentrarà principalment a Barcelona i a les viles properes.

    4. L’economia catalana tendirà cap a l’especialització del territori segons les activitats realitzades.

    El marc territorial català en l’Època Moderna

    dimecres, 24/11/2010

    En el segle XVI, Catalunya ja estava definida territorialment amb una frontera política i una multiplicitat de fronteres territorials. La frontera política catalana estava definida des de Salses fins els límits amb el País Valencià i Aragó.

    catalunya moderna.jpg

    Catalunya era un territori on la Diputació del General recaptava els seus ingressos segons la seva constitució. Així, la frontera política catalana es situava en els límits territorials amb el Regne d’Aragó i el Regne de València, tot i que tenien la sobirania del mateix monarca. Al nord, Catalunya delimitava amb els dominis de la monarquia francesa.

    Catalunya també presentava fronteres territorials amb el Regne de Navarra que es trobava sota el domini de la monarquia dels Foix-Bearn que incloïa Andorra entre els seus territoris com a co-senyoria. Els territoris dels Foix-Bearn seran sumats, posteriorment, a la monarquia de Ferran II i al Regne de França. La participació dels Foix-Bearn en les Guerres de Religió franceses farà que la frontera catalana es vegi afectada per la conversió al protestantisme (hugonots).

    El 1659 la frontera política evolucionarà a partir de la signatura del Tractat dels Pirineus entre Felip IV i Lluís XIV. Així, els comtats de Rosselló i Cerdanya passaran a ser de sobirania francesa modificant la frontera. La denominació dels territoris catalans sota sobirania francesa anirà canviant a mida que variï la geografia administrativa francesa.

    Catalonia2.png

    cat_nord.jpg

    frontera.jpg

    Les fronteres polítiques catalanes no es veuran afectades fins el 1714 amb la introducció de l’absolutisme borbònic. Així, a Catalunya ara es crearà una nova frontera merament administrativa.

    Un altra exemple de la diversitat de les fronteres catalanes seria la frontera marcada per l’ús de la llengua catalana (Aragó, País Valencià, Vall d’Aran i Catalunya Nord) i les fronteres eclesiàstiques marcades per les diòcesis i els bisbats. D’aquesta manera, trobem diòcesis que s’estenen fora de la frontera i d’altres territoris sota diòcesis que es trobaven fora del territori –la Vall d’Aran es trobava sota la diòcesis francesa de Commenge).

    També es poden establir diversitats territorials segons els vincles econòmics. Per exemple, la Vall d’Aran, que políticament pertanyia al Principat de Catalunya i suposava una doble frontera amb Aragó i els territoris de la monarquia francesa, per les característiques de la seva geografia es relacionava econòmicament amb aquests territoris per obtenir els productes que els hi mancaven i per vendre els seus excedents ramaders.

    L’economia aranesa era bàsicament ramadera en l’Edat Moderna i la seva agricultura es limitava al 7% del territori. Aquesta economia agrària deficitària feia necessària l’adquisició de productes procedents d’altres zones. Així, establiran una forta relació econòmica amb el Commenge francès per la facilitat que tenien per establir comunicacions amb aquesta zona. La dificultat geogràfica del territori feia més complicada la relació amb altres territoris catalans, especialment a l’hivern.

    Un altre exemple de relació interfronterera era la política de pactes entre les valls pirinenques sota la sobirania de monarques diferents mitjançant concòrdies i patzeries. A les concòrdies es pactaven els aspectes conflictius de la relació veïnal com la delimitació del territori o la regulació dels recursos.

    D’altra banda, les patzeries eren acords de pau (patz) entre territoris que pertanyien a diferents sobirans per garantir la convivència pacífica en temps de guerra entre els sobirans. Aquests pactes podien incloure privilegis de tipus comercial, la continuïtat del comerç en temps de guerra o la protecció de les persones i els béns (bestiar). Aquesta mena de pactes es repeteixen al llarg de tota l’Època Moderna.

    El govern de Catalunya en els segles XVI i XVII: Pactisme enfront absolutisme

    dimecres, 24/11/2010

    L’articulació política de Catalunya dins de l’Imperi dels Àustries:

    Catalunya i la Corona d’Aragó presentaven unes estructures institucionals vives i fortes que eren el resultat de la contraposició de poders entre la monarquia i les institucions de la terra. Aquestes institucions no es trobaven endarrerides ni avançades respecte d’altres estats europeus.

    En els segles XVI i XVII, el Principat i els comtats eren, de dret i de fet, una entitat política i territorial separada amb vincles amb les altres entitats que componien la Corona d’Aragó i compresa dins del conjunt de la monarquia hispànica. La Corona d’Espanya no existia, ens trobem davant d’una pluralitat d’Estats que tenien en comú una mateixa corona.

    Catalunya era un Estat sobiranista imperfecte en el marc d’una monarquia composta on coexistien diversos règims jurídics. Així, l’evolució política del període comprés entre l’entronització del primer rei de la casa d’Àustria i la signatura del Tractat dels Pirineus ha de situar-se en el context europeu d’afirmació del poder absolut de la monarquia.

    Al llarg d’aquests segles, mentre la monarquia pretenia imposar un model unitari, centralitzat i absolutista, les institucions catalanes defensaven el manteniment de les relacions que s’havien heretat de la Baixa Edat Mitjana i segons les quals, el dret ho era per dret després de jurar les lleis i no per l’herència tal i com quedava reflectit en les constitucions catalanes.

    El 1479 els Reis Catòlics, Isabel i Ferran, van unir títols parcials i acumulatius per la pluralitat d’entitats polítiques que configuraven la monarquia. Aquest esquema es repetirà durant el regnat de la dinastia dels Habsburg. Així, en aquest període, l’articulació institucional de la monarquia i de Catalunya va passar pel reforçament de les institucions respectives i per la defensa de la seva jurisdicció.

    D’aquesta manera, la monarquia regnant a Catalunya també ho era a d’altres regnes. La monarquia dels Àustries serà una “monarquia composta” on coexisteixin entitats polítiques diferenciades.

    Catalunya mantindrà en aquest període les seves constitucions i les seves institucions polítiques. Així, un català seria considerat estranger a Castella o a Aragó (i a l’inrevés) perquè el Principat mantenia la seva naturalesa identificativa.

    Les institucions comunes de la monarquia i de la Corona d’Aragó, a més de les pròpies de Catalunya, eren com les que existien en altres països, amb canvis i enfrontaments entre els grups de poder que podien utilitzar-les, però que també topaven amb els mecanismes creats per al seu control.

    El rei. En el Principat la monarquia tenia les seves atribucions limitades com a resultat dels pactes amb els representants de la terra a la Cort general. La limitació de la monarquia ja quedava present quan, en iniciar el seu regnat, el monarca havia de jurar l’obligació a mantenir les lleis i les institucions catalanes.

    Els territoris de la monarquia composta només tenien en comú la figura del rei que havia de governar cada regne segons la seva legalitat diversa. En aquest procés, la monarquia s’allunyarà físicament de Catalunya de forma definitiva.

    L’absentisme dels monarques anirà incrementant-se. Així, Ferran el Catòlic de 37 anys de regnat només en va passar 3 a Catalunya i a partir de l’ascens al tron de Carles I aquesta tendència s’accentuarà. La presència dels monarques es limitarà al jurament de les constitucions i a la convocatòria de Corts.

    D’aquesta manera, la presència del monarca serà puntual i s’haurà de crear una fórmula de govern a distància mitjançant la figura del lloctinent general de Catalunya. A partir del regnat de Ferran II va crear-se un sistema burocràtic polisinodial centralitzat a la Cort i format per organismes consultius.

    Funcions reservades al monarca:

    • Administrar justícia → Funció exercida des de l’Audiència i la Cort general. Com que les Corts no van ser convocades al llarg del segle XVII les relacions entre el Principat i la monarquia van enrarir-se.
    • Protegir la comunitat dels enemics → Funció heretada del caràcter feudal de la monarquia.
    • Nomenament d’oficials reials → Regalia.
    • Presentació dels candidats a les altes jerarquies eclesiàstiques → Regalia.
    • Inspecció dels oficials que no estaven obligats a purgar taula → Regalia.
    • Concessió de títols de noblesa → Regalia.

    Les institucions de la monarquia composta a Catalunya:

    • Lloctinent General → Virrei de Catalunya.
    • Cort → Sistema Polisinodial.
    • Consells Territorials:
      • Castella (1480).
      • Aragó (1494).
      • Índies (1521).
      • Itàlia (1556-59).
      • Portugal (1582).
      • Flandes (1588).
    • Consells Generals:
      • Inquisició (1483).
      • Estat (1522).
      • Hisenda (1524).
      • Guerra (1529).

    Al segle XVI el rei esdevenia el cap d’un extens imperi. Del govern d’aquests territoris que integraven la monarquia dels Habsburg en tenien cura els diferents consells creats amb aquest efecte. El Consell de la Corona d’Aragó (1494) va ser l’òrgan màxim de govern de la monarquia a Catalunya.

    El Consell d’Aragó. Era format per un vicecanceller, un tresorer, set regents de la cancelleria, quatre pronotaris i un advocat fiscal o patrimonial. Les seves funcions eren l’assessorament en matèries de govern o de gràcia, elaborar les decisions i preparar les consultes. També tenia atribucions de cancelleria, de consell i de tribunal.

    La lloctinència general. El lloctinent general o virrei era el representant del rei al Principat i als comtats. El càrrec era encomanat a una persona de confiança del rei ja que era la màxima representació política de la monarquia. El virrei cessava en les seves funcions quan el rei posava els peus en el Principat, quan moria o quan encara no havia jurat les constitucions.

    El càrrec va acostumar a recaure, des de la segona meitat del segle XVI, en membres de l’alta jerarquia eclesiàstica o de l’alta noblesa castellana. De vegades també va recaure en alguns catalans. Les seves atribucions quedaven regulades per allò que imposaven les constitucions catalanes i per les reserves que havia fet la monarquia en l’exercici de les seves funcions.

    Atribucions del lloctinent general:

    • Expedir privilegis d’àmbit municipal.
    • Promulgar crides o edictes generals per a precisar o aclarir normes superiors i intimar-ne el compliment.
    • Imposar justícia en qualitat de cap de l’Audiència, funció exercida per delegació del rei.
    • Nomenar els oficis de regent de la cancelleria, regent de la tresoreria i d’advocat fiscal.
    • Mantenir l’ordre públic (funció limitada per la jurisdicció senyorial i de les ciutats). Va haver de front al problema del bandolerisme.
    • Mantenir en bon estat les fortaleses defensives de les fronteres del Principat en la seva qualitat de capità general de Catalunya.
    • Procurar per les rendes del patrimoni reial ja que el rei era el primer dels grans barons de Catalunya.

    L’Audiència. Era la institució encarregada de l’administració de la justícia reial a Catalunya. El lloctinent general –per delegació del rei– exercia la presidència. Estava dividida en tres sales que feien la funció de tribunal suprem.

    L’evocació d’una causa a l’Audiència era un recurs habitual de les universitats i els particulars per a evitar la justícia senyorial ja que el senyor podia ser una de les parts implicades en el conflicte. El darrer oficial reial era e veguer que era l’encarregat d’administrar justícia dins la vegueria.

    Les institucions pròpies de Catalunya:

    La Cort General. Era la reunió dels braços del Principat i els comtats amb el rei d’acord amb un procediment molt formalista. Els seus objectius eren fer lleis, presentar i esmenar els greuges comesos pel rei o els seus oficials, i votar el donatiu o subsidi que demanava el monarca. Els braços assistents a les Corts eren tres:

    1. Braç eclesiàstic → Presidit per l’arquebisbe de Tarragona i integrat pels bisbes, els capítols de les catedrals, el castellà d’Amposta, el prior de l’ordre militar de Sant Joan, els abats i priors de monestirs i convents que eren senyors de vassalls i els comanadors de l’Ordre de Sant Joan.
    2. Braç militar → Presidit pel duc de Cardona i integrat per marquesos, comtes, vescomtes, barons, nobles, cavallers i donzells.
    3. Braç reial → Integrat pels síndics representants de les viles reials amb dret de participació a les Corts.

    Per a poder assistir a la Cort General calia ser habilitat, ser natural del país i no ser deutor de la Diputació del General.

    Funcions de la Cort General:

    • Fer lleis → Resultat del pacte entre els braços i el rei i que mantinguessin l’ordenament jurídic anteriorment pactat.
    • Presentació dels greuges → Violacions del dret i abusos comesos pel rei, els senyors feudals o els seus funcionaris. El rei prenia el compromís de crear una comissió per a examinar i resoldre les queixes presentades.
    • Votació del donatiu → Els braços s’hi avenien després que el monarca hagués disposat la reparació dels greuges.

    Cada persona habilitada a la Cort General podia exercir el dret del dissentiment segons el qual manifestava el seu desacord amb algun aspecte determinat del debat i així quedava aturat tot el procés. Si el dissentiment no era llevat no podien prosseguir els debats de la Cort General.

    La Diputació del General. Va néixer el 1289 com a representació dels braços amb l’encàrrec de portar a terme el cobrament del donatiu, però amb la concessió del cobrament d’impostos (1363) va esdevenir una institució financera clau en l’entramat institucional català. La Generalitat estava dirigida per tres diputats i tres oïdors (un per cada braç) i la seva presidència requeia en el diputat eclesiàstic.

    Atribucions de la Diputació del General:

    • Administració financera.
    • Defensa de les lleis de la terra.

    El Consell de Cent. La ciutat de Barcelona i el seu òrgan representatiu –composat, en teoria, per cent persones– van esdevenir un poder de referència per al Principat. En moments puntuals, com la Guerra de Separació de 1640, va ser el principal referent polític. Els síndics de Barcelona mediatitzaven el braç reial a les Corts Generals.

    L’economia hispànica en els segles XVI i XVII: entre l’expansió i la crisi

    dimarts, 23/11/2010

    L’expansió demogràfica i econòmica del segle XVI. Durant el segle XVI, la població dels regnes hispànics va anar augmentant. El cens del 1591 ens dóna informació d’una població que estava ben a prop dels vuit milions de persones en el conjunt de Castella, Navarra i la Corona d’Aragó.

    POBLACIÓ DE LA MONARQUIA HISPÀNICA (1591)
    Territoris Habitants % del total
    Corona de Castella 6.145.000 78,4 %
    Corona d’Aragó 1.335.000 16,6 %
    Navarra 150.000 1,8 %
    País Basc 200.000 2,5 %
    Illes Canàries 50.000 0,7 %
    TOTAL 7.880.000 100 %

    El regnat de Carles V va ser d’expansió econòmica. Andalusia, sobretot, es va enriquir gràcies al comerç amb el Nou Món, que va organitzar-se des del port de Sevilla. Als ports del nord es continuava exportant la llana de la Mesta, que era molt sol·licitada a Europa. També va ser molt important la construcció de vaixells.

    Amb l’arribada de grans quantitats d’or i de plata procedents d’Amèrica una part de la societat espanyola es va enriquir i podia viure ociosament i amb gran luxe. Però també va tenir efectes negatius, perquè, com que n’arribaven grans quantitats, això va derivar en una forta pujada dels preus.

    En el regnat de Felip II ja es van fer evidents els primers símptomes de la crisi que esclataria en el segle XVII. Els motius de la crisi no són clars, tot i que els historiadors acostumen a atribuir-la al malbaratament dels diners en guerres i a la poca atenció que des de l’Estat es va donar a l’agricultura i a la indústria.

    La recessió econòmica i la crisi demogràfica i social del segle XVII. Així, el segle XVII hispànic es va caracteritzar per l’esclat d’una forta recessió demogràfica i econòmica.

    En primer lloc, la població va patir un retrocés molt gran, baixant dels vuit milions fins els set milions l’any 1700. Les causes d’aquesta davallada les hauríem de buscar en les guerres constants, l’emigració a Amèrica de grups de persones que buscaven una vida millor al Nou Continent, l’expulsió dels jueus i moriscos i també en la mortalitat elevada com a conseqüència de la successió de males collites i d’epidèmies de pesta que van assolar el país entre finals del segle XVI i 1685 (per exemple, la pesta de 1599 que va delmar fortament Castella i va causar gairebé mig milió de morts).

    La fam, la guerra i les epidèmies van augmentar la despoblació mentre creixien els impostos sobre la població, tant els senyorials com els reials.

    Molts camps van ser abandonats i la feble agricultura castellana va entrar en una crisi aguda agreujada per la successió de sequeres i inundacions, així com per un exhauriment de les terres provocat per l’ús de tècniques de conreu rudimentàries. Pel que fa a la ramaderia, per primera vegada des de feia dècades, se’n va reduir el nombre de caps de bestiar. Per la seva banda, el comerç i la indústria van passar una profunda depressió i la producció va estancar-se.

    Castella va entrar en decadència perquè, en comptes de fabricar productes que es consumien i fer-se competitius en el mercat, els castellans compraven els que arribaven de l’estranger, especialment del nord d’Europa, perquè eren més barats. Això va arruïnar la indústria espanyola ja que el comerç interior va decaure considerablement i les fires van començar a perdre importància.

    A més, el comerç i la banca eren controlats per estrangers. D’aquesta manera, la riquesa que provenia d’Amèrica va anar a parar a mans dels nobles, que la utilitzaven en despeses sumptuàries i per finançar les guerres europees o per consolidar un model social nobiliari en què els diners s’invertien. A més, els reis hispànics es van endeutar cada vegada més i van haver de declarar diverses bancarrotes.

    En gran part dels països de l’Europa moderna, els valors predominants en la societat fomentaven la vida inactiva. Es menyspreava el treball manual i s’admirava la noblesa que vivia de les rendes que els proporcionaven les terres i càrrecs que posseïen. Aquest problema era especialment greu a l’Espanya moderna ja que l’arribada de metalls d’Amèrica havia enriquit molt la noblesa castellana, que vivia amb molt de luxe i ostentació, mentre que la pujada dels preus i els grans impostos havien arruïnat la indústria i l’agricultura.

    L’escàs desenvolupament de la manufactura i l’artesania i el fet que el comerç estigués en bona part en mans d’estrangers va comportar que la burgesia fos numèricament escassa. Per això hi havia un percentatge important de població que no es dedicava a cap feina productiva i vivia de la mendicitat o de la delinqüència.

    En canvi, si per a Castella el segle XVI va ser d’expansió econòmica i el segle XVII de crisi, en el cas de Catalunya aquesta classificació no és tan clara. En general, al llarg d’aquests dos segles l’economia catalana es va anar recuperant, de manera gradual i amb fortes davallades, de la profunda recessió econòmica que hi havia hagut a la baixa edat mitjana. Així, entre 1550 i 1640 es donarien els canvis qualitatius de l’economia catalana. Uns canvis que van iniciar-se abans dels grans conflictes bèl·lics de l’Època Moderna que seran un parèntesi en el creixement econòmic que es confirmarà en el segle XVIII.

    El Segle d’Or de la pintura espanyola

    diumenge, 21/11/2010

    El segle XVII es considera el Segle d’Or de la pintura espanyola, perquè en aquest període va assolir el màxim esplendor. Igual que va succeir en el camp de la literatura, en contrast amb els nombrosos problemes polítics, econòmics i socials que patia la Monarquia Hispànica dels Àustries, l’activitat creativa dels artistes del Barroc espanyol va tenir un desenvolupament i una brillantor enorme que va permetre l’escola pictòrica barroca espanyola ser una de les més importants d’Europa.

    La pintura del Barroc hispànic es va utilitzar sovint com un arma propagandística de la Contrareforma, i per això molts quadres eren de temàtica religiosa ja que responien a l’encàrrec per part de l’Església d’obres que despertessin la fe i afermessin els grans principis catòlics d’un país que era punta de llança de Trento. Tanmateix, aquesta és també la gran època de la pintura de la cort ja que monarques i nobles van encarregar nombrosos retrats als pintors.

    L’estil pictòric del barroc espanyol es va caracteritzar per la introducció de realisme i per una gran emotivitat de les escenes, especialment en els quadres religiosos. Una altra característica destacada és la freqüència de missatges simbòlics que s’amagaven darrere de l’escena principal.

    D’entre els pintors barrocs espanyols de la primera etapa del segle XVII destaquen especialment les obres del valencià Josep de Ribera i de l’extremeny Francisco de Zurbarán. Tots dos pintors van participar de les preocupacions essencials dels pintors barrocs: el tractament de la llum, la utilització de colors càlids, el naturalisme i les composicions complexes.

    Ara bé, l’obra de Ribera va ser, en el seu conjunt, més tenebrista amb una constant preocupació per l’ús de la llum i el color (per exemple, el Martiri de Sant Felip o Sant Andreu). En canvi, l’obra de Zurbarán va anar evolucionant fins arribar a un estil naturalista més preocupat per la representació exacta de realitat i la qualitat de les coses (la natura morta o les vestimentes, entre d’altres).

    José_de_Ribera_Martiro_san_Felipe.jpg

    El Martiri de Sant Josep, quadre de Josep de Ribera (1639). L’escena religiosa està carregada de dramatisme.

    Zurbaran San Hugo en el Refectorio.jpg

    Sant Hug al Refetor, quadre de Zurbarán. Destaca pel naturalisme dels rostres i els objectes que es troben a sobre de la taula.

    A la segona meitat del sis-cents, ens trobem amb l’eclosió dels pintors de la cort com Carreño o Claudio Coello, que van ser uns excel·lents retratistes. Però, els pintor més destacat d’aquest període va ser el sevillà Esteban Murillo, que va destacar especialment en el camp de la pintura religiosa (Mares de Déu amb infants) i pel seu tractament dels temes infantils (utilitzant colors suaus, alegres i lluminosos).

    Murillo Niño despiojándose.JPG

    El Jove Rodamon, quadre de Murillo (Joven Mendigo, 1650). Obra realista on l’artista presenta una imatge de la vida quotidiana sevillana: un nen espollant-se el cos.

    No obstant això, entre totes dues generacions es troba el sevillà Diego Velázquez (1599-1660), que va ser, sens dubte, pel seu extraordinari geni, el millor pintor del barroc hispànic i un dels artistes més universals i admirats de tots els temps.

    Velázquez va néixer a Sevilla, on es va formar al taller de Francisco Pacheco; va ser en aquest taller on va adquirir un estil molt influït pel realisme i el tenebrisme. El 1623 va ser cridat a la cort per pintar un retrat de Felip IV. El monarca en va quedar tan satisfet que el va nomenar pintor de cambra, és a dir, el seu pintor oficial a palau.

    Així, el pintor sevillà va cultivar tots els gèneres del seu temps. Com a pintor de la cort dels Àustries va realitzar molts retrats de la família reial i de molts personatges de la cort (Felip IV, Marianna d’Àustria, La Família de Felip IV o Les Menines, entre d’altres). I com a artista culte i amb contactes amb Itàlia, a on va realitzar diversos viatges, va pintar d’altres temes mitològics, que eren humanitzats amb l’ús de models populars en actituds quotidianes gens glorioses a la vegada que aprofundia en l’estudi del nu i la perspectiva (La farga de Vulcà, El triomf de Bacus o Les filoses).

    velazquez_meninas.gif

    Les Menines, quadre de Velázquez (1556). Obra mestra de la pintura universal, els efectes de profunditat i llum adquireixen en aquest quadre una intensitat mai assolida en la història de la pintura fins aquell moment. Com a tema central, mostra la infanta Margarida tot i que la pintura presenta altres personatges, inclòs un autoretrat del propi Velázquez.

    velazquez-francisco-lezcano.jpg

    Francisco Lezcano o El niño de Vallecas, quadre de Velázquez. L’artista presenta un nan biscaí amb un cap, enorme, i una expressió que reflecteixen la seva incapacitat mental.

    Des del punt de vista tècnic, l’obra de Velázquez destaca, tant als interiors com en els paisatges oberts (com a La rendició de Breda), per la utilització magistral de la llum i de la perspectiva aèria, concepte que defineix la sensació òptica de la llum que circula entre els objectes i les figures donant profunditat a les obres. La seva pinzellada era solta, fet que feia que els colors es fessin més clars i lluminosos de forma progressiva, tot aconseguint la perfecta fusió entre les figures i el fons. Les composicions dels seus quadres són complexes, amb diversos plans i focus de llum que il·luminen les escenes esglaonadament i amb una gran intensitat.

    velazquez-rendicion de breda.jpg

    La rendició de Breda, quadre de Velázquez (1635).

    velazquez-las-hilanderas.JPG

    Les Filoses, quadre de Velázquez (Las Hilanderas, 1657). Al fons de l’obra unes dones observen un tapís que representa el mite d’Aracne (concurs entre la deessa Minerva i Aracne per a determinar qui teixia millor); en el primer pla les filadores que es troben al seu taller. Aquesta obra constitueix, juntament amb Les Menines, la culminació de l’estil de l’artista sevillà.

    Respecte de la pintura barroca a Catalunya, el seu gran representant va ser el solsonès Francesc Ribalta, pintor tenebrista d’una tècnica molt depurada, especialment en el domini de la llum, que es va caracteritzar pel realisme de les seves obres en les quals confluïen aspectes com la vellesa, la malaltia o el mal, que contrastaven amb l’idealisme renaixentista. Ja en el segle XVIII, cal recordar l’obra barroquista d’Antoni Viladomat, que va ser autor de molts quadres religiosos, entre els quals cal destacar la Vida de Sant Francesc i el Viacrucis.

    Francisco_Ribalta.jpg

    Abraçada de Crist a Sant Bernat, quadre de Francesc Ribalta.

    Jesús_concede_a_san_Francisco_la_indulgencia_de_la_Porciúncula.jpg

    Vida de Sant Francesc, obra d’Antoni Viladomat. La pintura forma part del cicle de vint pintures sobre la vida de Sant Francesc d'Assís realitzades per al convent de Sant Francesc de Barcelona.

    El regnat de Carles II, neoforalisme i crisi successòria

    diumenge, 21/11/2010

    A la mort de Felip IV, el 1665, el nou rei Carles II (1665-1700) va haver de pujar al tron amb només quatre anys. La seva mare, Marianna d’Àustria, va governar com a regent fins al 1675, any en què es va concedir al rei la majoria d’edat. Amb tot, Carles II era una persona malalta tant des del punt de vista mental com físic, incapaç d’exercir el seu càrrec, i per això la seva mare i diferents favorits van dirigir el govern.

    CarlosII_y_Mariana_de_Austria.jpg

    Carles II i Marianna d'Àustria

    Política exterior. El regnat de Carles II, igual que el del seu antecessor, va caracteritzar-se en la política exterior pels enfrontaments que va mantenir amb el rei francès Lluís XIV. Ara bé, aquestes guerres no van ser ofensives com les de Felip IV, sinó que van tenir un marcat caire defensiu, ja que Carles II es va veure obligat a rebutjar constantment l’imperialisme del Rei Sol, que ambicionava els dominis del nord d’Europa del darrer Àustria.

    Una vegada situada la frontera de França als Pirineus, la monarquia francesa aspirava a completar les seves fronteres naturals, per la qual cosa necessitava dominar les terres flamenques. D’aquesta manera, el regnat del darrer monarca de la casa d’Àustria va caracteritzar-se en el pla exterior per la inferioritat de la monarquia hispànica davant les potències sorgides de la Pau de Westfàlia.

    Política interior. En el pla interior, la Monarquia Hispànica va estar immersa en una crisi molt profunda. No obstant això, a partir de la dècada de 1680 la situació va començar a millorar lentament.

    Aquest regnat es va caracteritzar per la política neoforalista basada en el manteniment dels furs de cada un dels territoris que configuraven la Monarquia Hispànica, però amb un major control reial. Aquesta política va tenir àmplies repercussions a Catalunya, on els sectors dominants van començar a integrar-se en les qüestions d’Estat de la monarquia, iniciant-se així un procés evolutiu qualificat per Ferran Soldevila com el pas del separatisme a l’intervencionisme.

    Així, per exemple, des de Catalunya es donarà suport a Juan José d’Àustria, fill il·legítim de Felip IV, i es realitzarà un comportament col·laboracionista durant l’aixecament pagès del Barretines –o Gorretes– motivada per les despeses que causava a pagès l’allotjament de les tropes durant les guerres que Carles II va mantenir amb França.

    Carles II.jpg

    En el marc de la política pactista, Catalunya tenia una estructura institucional d’un Estat que disposava dels atributs d’una entitat sobirana i de les funcions pròpies d’una comunitat política evolucionada, però amb l’anormalitat de l’absentisme reial. El camp d’acció de les institucions catalanes estava limitat a les atribucions judicials, financeres i administratives consolidades durant la Baixa Edat Mitjana. Així, les relacions internacionals i la guerra esdevenien atribucions exclusives del monarca i de la Corona de Castella.

    El desenvolupament institucional català no va caracteritzar-se per la paràlisi i va seguir la seva evolució adaptant-se a les noves situacions que van produir-se al llarg de l’època moderna, fidel a l’origen que inspirava les institucions. Aquest marc jurídic coexistia amb l’estructura feudal que limitava l’exercici de les lleis.

    Juan_Jose_de_Austria.jpg

    Juan José de Austria

    Les relacions entre Catalunya i la Monarquia Hispànica entre el final de la Guerra dels Segadors i l’esclat de la Guerra de Successió van ser força complexes. Carles II no va jurar les constitucions catalanes i la ingerència reial en les insaculacions va ser una realitat indiscutible. La monarquia tenia clares pretensions de retallar el marc constitucional català.

    La represa catalana. D’altra banda, a finals del segle XVII la població catalana havia superat els efectes més greus de la fam, la pesta i la guerra. Va donar-se, en termes generals, un descens de la mortalitat i un increment de la natalitat afavorida per la immigració francesa i lentament va iniciar-se la represa econòmica. Aquesta recuperació econòmica no va ser pas un procés generalitzat ni en la seva durada ni en l’abast geogràfic. L’increment de la producció agrària va ser intermitent i la fragilitat de la millora va veure’s accentuada per la càrrega que suposaven els allotjaments de soldats i pel pagament de les contribucions per a la guerra contra la monarquia francesa.

    Va consolidar-se l’especialització territorial dirigida pel capital mercantil barceloní i amb la creixent participació dels paraires i negociants locals dels diversos rams que van estructurar una economia menys autàrquica per a les parts implicades i que intensificava les relacions entre les ciutats. En aquest context van florir els projectes econòmics. Els grups socials emergents buscaven la creació d’un impost únic que només gravés el consum i eliminés la multiplicitat d’impostos existents per facilitar el comerç lliure.

    El personatge més emblemàtic d’aquesta represa econòmica va ser Narcís Feliu de la Penya, un historiador, advocat i activista que gràcies als vincles estrets que mantenia amb els mercaders, els menestrals i els sectors influents barcelonins va tenir un coneixement de primera mà dels afers econòmics i va esdevenir un portaveu qualificat d’aquests grups.

    Feliu va tenir dues facetes: la d’historiador del passat de Catalunya i la del projectista encarat al futur. Així, el seu objectiu era la formació d’una gran companyia a l’estil holandès per a pal·liar la manca de capital tant en l’activitat manufacturera com en la comercial.

    Aquesta gran companyia no es va fer realitat perquè hi havia una contradicció fonamental entre el seu objectiu intervencionista i les iniciatives rurals i urbanes que estaven donant-se a la darreria del segle XVII. L’altre camp d’acció remarcable de Feliu la renovació del tèxtil amb l’objectiu de que els fabricants catalans tornessin a controlar el propi mercat català, fet que va aconseguir-se cap a 1705.

    De la Penya va realitzar un elogi incondicional cap a Carles II “el mejor rey que ha tenido España” per la seva interpretació de la dinàmica de represa econòmica de finals del segle XVII com a resultat de la bona entesa política entre la monarquia i la burgesia pujant. Aquest anàlisi, però, és inexacte i no permet entendre la dimensió real de la revolta dels barretines.

    Carlos_II,_con_armadura.jpgLa guerra amb França. A aquests factors que van alterar la dinàmica pactista va afegir-se la conjuntura de la guerra amb França que va comportar greus conseqüències socials i polítiques derivades del problema dels allotjaments i de les contribucions amb necessitats defensives. Mentre la fiscalitat de la monarquia augmentava, els donatius de la Diputació van disminuir.

    La guerra amb França va ser una constant durant la segona meitat del segle XVII, especialment a partir de 1675 quan Lluís XIV va enllestir el sistema defensiu del Pirineu, i és clau per entendre les difícils relacions entre les institucions catalanes i la corona i la bona relació de la puixant burgesia amb la monarquia de la que en treien clars avantatges.

    Mentre la burgesia obtenia una sèrie de guanys evidents, la guerra va exasperar al camperolat i les universitats catalanes van veure’s abocades a un procés inevitable d’endeutament a la segona meitat de segle. En canvi, els privilegiats van intentar defugir de les contribucions, fet que va generar constants enfrontaments i lluites jurídiques a més d’agreujar els conflictes anti senyorials latents.

    A més, un altre element que trasbalsava la vida de les comunitats catalanes va ser la presència dels miquelets, tant al servei de la monarquia hispànica com de la francesa, que esdevingueren pràcticament una plaga.

    La pagesia va acabar reaccionant davant aquesta conjuntura tan crítica amb la Revolta dels Barretines (1687-90). Una situació econòmica adversa provocada per la plaga de llagostes de 1687 que va malmetre la collita va ser agreujada per l’allotjament massiu de tropes de la corona i l’increment de les contribucions en el preludi d’una nova guerra amb França.

    Esclafada la Revolta dels Barretines, l’inici de la Guerra dels Nou Anys (1689-97) amb França va generar tensions evidents a l’interior de la societat catalana i també entre les institucions catalanes i la monarquia. El 1689 s’havien mobilitzat uns 18.000 pagesos.

    La burgesia dels negocis va practicar el silenci i la complicitat amb la repressió executada pel virrei contra els Barretines ja que la guerra amb França enriquia els burgesos i els facilitava l’accés a l’honor. L’escletxa entre la ciutat i el camp era cada cop més evident. A més, cada vegada era més important la malfiança entre les institucions catalanes i la monarquia.

    D’altra banda, Catalunya anirà generant un fort sentiment antifrancès agreujat entre els diversos grups socials com a conseqüència de les ocupacions franceses de territori català a finals de segle. Les guerres internacionals entre França i la monarquia hispànica van ser constants entre 1659 i 1697.

    A la Guerra dels Nou Anys, Barcelona va ser ocupada per l’exèrcit francès (1697) creant un gran sentiment antifrancès. La francofòbia entre els catalans es farà present per les campanyes militars de 1694-97 marcades pels abusos i les vexacions sobre la població. Això ajudarà a explicar la reacció catalana el 1705 contra Felip V de Borbó i la implicació en la Guerra de Successió a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria. L’escenari internacional de la Guerra de Successió ja el trobem format el 1697.

    Philip_V.jpgLa qüestió successòria. La successió de Carles II va ser un altre aspecte que determinaria el seu regnat i en definitiva la posterior història d’Espanya. Carles II, persona malaltissa i probablement oligofrènica, va arribar als últims anys de la seva vida sense descendència. Aquest fet preocupava totes les cancelleries europees, ja que la seva successió podia fer trontollar l’equilibri europeu assolit a Westfàlia.

    Finalment, la decisió de Carles II va ser nomenar successor al tron espanyol a Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV. Així quan, el 1700, Carles II va morir va extingir-se de la branca hispànica de la Casa dels Àustria, que hi havia regnat la Monarquia Hispànica, des de Carles V, durant gairebé dos-cents anys.

    L’arribada al tron de la dinastia dels Borbó, d’origen francès, va obrir un greu conflicte a Europa i a la Península, on els catalans (escarmentats dels francesos des del Tractat dels Pirineus i davant l’amenaça que suposava el centralisme borbònic) no van reconèixer Felip V com a rei i van abonar la candidatura al tron de l’arxiduc Carles d’Àustria, el candidat que Carles II havia desestimat. S’iniciava la Guerra de Successió.

    Conseqüències polítiques de la revolta catalana de 1640

    dissabte, 20/11/2010

    El context de la revolta catalana:

    La revolta catalana no va ser un fet exclusiu ni dins de la Monarquia Hispànica ni en el conjunt de l’Europa occidental. D’aquesta manera cal inscriure-la en el context de les moltes revoltes que van produir-se durant el segle XVII com a conseqüència de la instauració de les monarquies absolutes, com va ser la Fronda francesa o l’aixecament portuguès.

    És per això que la revolta va començar amb un important caràcter social, com un moviment espontani i en part religiós. El Corpus de Sang presenta tots els trets d’un moviment social preindustrial ja que en cap moment la revolta va dirigir-se contra el monarca, sinó contra “los traïdors i lo mal govern”.

    La revolta política va ser, per tant, posterior, i va sorgir arran dels esdeveniments del Corpus, superposant-se a la revolta social i encapçalada per la baixa noblesa i els canonges, que eren els sectors més descontents amb el govern de Felip IV i Olivares. Els altres sectors dominants s’hi van afegir després.

    El desenllaç de la revolta, però, va ser diferent als que podem observar a la resta d’Europa on les monarquies absolutes van imposar-se, amb la França de Lluís XIV com a exemple paradigmàtic. A Catalunya, en canvi, va tornar-se a la situació inicial, és a dir, al pactisme com a sistema polític. No es pot parlar, tampoc, d’una victòria catalana ja que el país va ser mutilat pel Tractat dels Pirineus.

    Conseqüències polítiques a Catalunya:

    A la Consulta del Consell d’Aragó del 14 d’octubre de 1652, els consellers de Felip IV van ponderar les alternatives que tenia la Monarquia Hispànica a l’hora de reintegrar el Principat en el seu si després de la capitulació de la ciutat de Barcelona davant el setge militar. Hi havia tres propostes marcades pel context de la guerra que encara es mantenia.

    a. Proposta de perdó general i retorn a la situació anterior a 1640. Presentava l’inconvenient de que fos interpretat com un acte de feblesa de la monarquia hispànica.

    b. Proposta de càstig i aplicació del Dret de Conquesta. Tenia l’inconvenient de que la guerra encara continuava i un càstig massa dur podria comportar l’esclat d’una nova revolta.

    c. Proposta de manteniment del sistema polític i institucional amb reformes que reforcessin l’autoritat reial. Aquesta és la proposta que finalment es portaria a la pràctica mitjançant la reconciliació entre la monarquia i el Principat.

    Així, es va promulgar un indult general i la restitució dels béns confiscats als que havien lluitat contra les tropes reials, però el rei es va reservar el control de les llistes dels càrrecs de govern de Barcelona de manera que controlaria els homes que tindrien accés al govern municipal de Barcelona i a la Diputació del General. El procediment electoral per sorteig de la insaculació seria controlat per la monarquia des d’aquest moment, fet que els catalans van valorar negativament. El rei seria qui, en darrera instància, donaria el vistiplau als insaculats que optaven als càrrecs. La monarquia tindria, d’aquesta manera, la possibilitat de crear-se unes fidelitats polítiques després d’haver depurat els insaculats que havien demostrat deslleialtat durant la guerra.

    Tanmateix, l’allotjament de les tropes reials a Catalunya va continuar portant problemes. Les despeses que generava el manteniment dels soldats, que es preparaven per reprendre la guerra amb França, les males collites de 1686 i la plaga de llagosta de l’any següent van afavorir l’aixecament de camperols catalans de 1687 contra les contribucions, conegut com la revolta dels barretines, que es perllongaria durant els anys 1688 i 1689.

    Conseqüències polítiques als comtats amputats pel Tractat dels Pirineus:

    Canvis institucionals i polítics. A partir de 1660, Lluís XIV decretarà la dissolució de les institucions catalanes. França crearà uns òrgans administratius de govern fonamentats en tres figures institucionals que es mantindran fins a la Revolució francesa de 1789:

    Governador → És la màxima instància als comtats amb un caràcter militar (Casa de Noailles). Tindrà un caràcter absentista i delegarà en un lloctinent.

    Intendent → Serà el comissari del govern. És un càrrec clau en l’administració perquè acumularà el poder als comtats (recaptació d’impostos, organització militar, manteniment de l’ordre pública… etc).

    Consell Sobirà → Administració de Justícia.

    Canvis en l’aplicació de la llei. Lluís XIV es reservarà la capacitat de reformar o abolir les lleis, el que suposa el final del sistema pactista. La llei del rei estarà per sobre de les constitucions de la terra. No estarà prevista la existència d’una assemblea representativa dels braços.

    Implantació d’un nou sistema fiscal. El rei podrà introduir canvis fiscals sense necessitar el consentiment de la província. Les principals figures fiscals seran els impostos directes i els impostos indirectes (comerç i consum).

    frontera.jpg

    El 1663, la introducció de la Gabella de la Sal provocaria l’esclat de la Revolta dels Angelets (Guerra de la Sal) a la zona del Vallespir i el Conflent. La revolta popular es perllongaria fins el 1670. La revolta va esclatar per les innovacions introduïdes per Lluís XIV en la legislació referida al preu i al comerç de la sal que era un producte bàsic per a l’alimentació, la conservació dels aliments i per la ramaderia. El preu pràcticament va doblar-se i la població era obligada a comprar la sal que monopolitzava el monarca i procedia de França. Això perjudicava als consumidors que havien d’adquirir la sal francesa en perjudici de la xarxa comercial que existia amb el Principat.

    A partir de l’establiment de la frontera i d’aquesta legislació, es produirà un auge del contraban perquè a Catalunya es comprava més barat. La revolta acabarà amb la derrota dels revoltats per la superioritat de l’exèrcit francès, però el fenomen del contraban no es podrà eliminar (tabac en el segle XVIII). L’existència de la nova frontera no podrà acabar amb les relacions entre la Catalunya Nord i el Principat. Així, per exemple, les relacions matrimonials entre gent procedent de banda i banda de la frontera seguiran vigents i trobarem propietaris de terra a totes dues bandes perquè els drets senyorials van mantenir-se.