Arxiu de la categoria ‘5.4 La Monarquia Hispànica dels Àustries’

Les Espanyes del Quixot (1)

diumenge, 22/04/2012

Els termes nació, pàtria, província o terra són emprats al llarg de l’època moderna sota significats diversos que comencen a anar més enllà del contingut merament geogràfic o territorial. Un bon exemple de la complexitat del terme d’Espanya en els segles XVI i XVII el trobem en l’ús que Cervantes en fa al Quixot. En mig del debat originari sobre el concepte de la nació espanyola, Cervantes aporta la seva visió des de la literatura. Així, el terme Espanya és citat en cinquanta-nou ocasions al llarg de l’obra, trenta en la primera part i vint-i-nou en la segona. Tanmateix, la major part de les vegades en les quals Cervantes recorre al terme Espanya ho fa en un sentit geogràfic o territorial. Però també aportarà, de forma més o menys conscient, un concepte que va més enllà de la geografia: l’Espanya plural i diversa.

Cervantes.png

D’aquesta manera, l’Espanya que més vegades apareix en l’obra és el territori pel qual transita Don Quijote, els camins que marquen l’obra cervantina. També, en algunes ocasions, l’autor confon allò general amb el fet local, com quan Dorotea parla d’Espanya com una part de la Manxa: “La buena fama que este caballero tiene, no solo en España, sino en toda la Mancha”, però aquesta és l’excepció.

En aquest sentit, l’Espanya del Quixot és una suma acumulada de les vivències locals, una Espanya plural. La pàtria i la nació de Cervantes és la manera de referir-se al lloc concret d’origen dels personatges, un espai que relaciona amb una gent específica, uns usos determinats i uns costums concrets. Tots els personatges que desfilen per les pàgines del Quixot porten a les seves esquenes la memòria sentimental dels seus pobles, la imatge de la petita comunitat en la qual han deixat l’amor, la família i un bon nombre de situacions evocades amb nostàlgia. Per això, en retornar del tercer viatge, quan Sancho Panza retorna a la seva aldea exclama: “Abre los ojos, deseada patria y mira que vuelve Sancho Panza tu hijo”.

Per tant, és l’Espanya local i diversa la que es troba present de forma permanent en el Quixot. L’Espanya plural dels camins i els pobles. Ja sigui l’Argamasilla de Alba que Cervantes no voldria recordar, el Puertolápice on Don Quijote va ser armat cavaller, el Campo de Criptana del combat contra els molins esdevinguts gegants, o el Toboso de l’estimada Dulcinea.

gustave_dore_don_quijote.jpg

La força de la localitat està present al Quixot, però també existeix una incipient consciència nacional que, de forma més o menys conscient, va més enllà del concepte geogràfic o local. I és que cap a finals del segle XVI per primera vegada trobem present el debat sobre el concepte de la nació espanyola. I en aquest context el Quixot ens presenta el salt qualitatiu del concepte de castellà al d’espanyol com a concepte identitari.

Per exemple, fixem-nos en el diàleg establert entre el cura i el barber, quan aquell li diu “Y aquí le perdonáramos al señor capitán que no le hubiera traído a España y hecho castellano”. Castellà i espanyol semblen superposar-se. Fonamentalment perquè l’expressió espanyol com a gentilici mai va ser emprada per Cervantes. També respon al debat de la seva època, en la qual comença a identificar-se, i a confondre’s, el concepte d’Espanya amb el de Castella. Així, Cervantes parla d’Espanya edificant el seu discurs sobre uns pocs gentilicis: castellans, lleonesos, gallecs (yagüenses), andalusos (tartesos), biscains i aragonesos. Per cert, mai va parlar dels catalans.

Però la identificació d’Espanya amb Castella a través de la cita anterior pot conduir a l’error. Cervantes va ser plenament conscient de la pluralitat i diversitat de la Monarquia Hispànica. En aquest sentit, la seva visió sobre les diferents llengües que es podien trobar a l’Espanya moderna és molt significativa. Així, Don Quijote, en el seu col·loqui amb el caballero del verde gabán afirma: “Razón sería se extendiese esta costumbre por todas las naciones y que no se desestimase el poeta alemán porque no escribe en su lengua ni el castellano, ni aun el vizcaíno que escribe en la suya”. Per tant, el respecte a la diversitat sempre està present en el Quixot.

Tanmateix, això no implica que en algun fragment també trobem testimonis de una certa autosatisfacció castellana. Per exemple, quan Don Quijote es troba amb el biscaí i es permet ironitzar sobre la “mala lengua castellana y peor vizcaína” d’aquest personatge. Per cert, un dels pocs personatges amb els quals surt victoriós del seu enfrontament.

quijote.jpg

El Quixot és el millor testimoni de l’Espanya plural, de la diversitat dels territoris que integraven la Monarquia Hispànica, però també de les persones que l’habitaven. Cervantes arriba a qüestionar-se el concepte de pàtria imposat des del poder, aquell concepte que havia conduit, el 1609, a l’expulsió dels morescos. Així, quan Sancho Panza es troba amb una comitiva de peregrins entre els quals es troba el seu vell amic i veí moresc expulsat Ricote, qui retorna a la seva pàtria, es produeix un diàleg fascinant, que desafia la raó d’Estat. Cervantes posa en boca del moresc Ricote tot allò silenciat per la propaganda oficial, tot conjugant magistralment els conceptes d’Espanya, nació i pàtria:

Bien sabes, ¡oh Sancho Panza, vecino y amigo mío!, como el pregón y bando de Su Majestad mandó publicar contra los de mi nación puso terror y espanto en todos nosotros; a lo menos, en mí les puso de suerte, que me parece que antes del tiempo que se nos concedía para que hiciésemos ausencia de España, ya tenía el rigor de la pena ejecutado en mi persona y en la de mis hijos. Ordené, pues, a mi parecer como prudente, bien así como el que sabe que para tal tiempo le han de quitar la casa donde vive y se provee de otra donde mudarse; ordené, digo, de salir yo solo, sin mi familia, de mi pueblo y ir a buscar donde llevarla con comodidad y sin la priesa con que los demás salieron, porque bien vi, y vieron todos nuestros ancianos, que aquellos pregones no eran solo amenazas, como algunos decían, sino verdaderas leyes, que se habían de poner en ejecución a su determinado tiempo; y forzábame a creer esta verdad saber yo los ruines y disparatados intentos que los nuestros tenían, y tales, que me parece que fue inspiración divina la que movió a Su Majestad a poner en efecto tan gallarda resolución, no porque todos fuésemos culpados, que algunos había cristianos firmes y verdaderos, pero eran tan pocos, que no se podían oponer a los que no lo eran, y no era bien criar la sierpe en el seno, teniendo los enemigos dentro de casa. Finalmente, con justa razón fuimos castigados con la pena del destierro, blanda y suave al parecer de algunos, pero al nuestro la más terrible que se nos podía dar. Doquiera que estamos lloramos por España, que, en fin, nacimos en ella y es nuestra patria natural; en ninguna parte hallamos el acogimiento que nuestra desventura desea, y en Berbería y en todas las partes de África donde esperábamos ser recebidos, acogidos y regalados, allí es donde más nos ofenden y maltratan. No hemos conocido el bien hasta que le hemos perdido; y es el deseo tan grande que casi todos tenemos de volver a España, que los más de aquellos, y son muchos, que saben la lengua, como yo, se vuelven a ella y dejan allá sus mujeres y sus hijos desamparados: tanto es el amor que la tienen; y agora conozco y experimento lo que suele decirse, que es dulce el amor de la patria […].

D’aquesta manera, el Quixot conjuga la crítica social amarga del país amb un cant a la pluralitat de les seves terres i la diversitat de les seves persones. Possiblement, en aquest sentit, Cervantes va ser el darrer home del segle XVI, un home que viu entre dues èpoques, el darrer humanista de la Monarquia Hispànica i el primer escriptor del Barroc.

Carles V: de rei a emperador

dissabte, 21/04/2012

Quan Carles I ja s’havia coronat com a rei als diferents regnes de la Monarquia Hispànica, el 12 de gener de 1519 va morir el seu avi patern, Maximilià I, l’emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. La notícia va arribar quan Carles es trobava a Barcelona en plena celebració de les corts del Principat i va centrar tota l’atenció del monarca. Les seves possessions s’engrandien amb el ducat d’Àustria, però quedava pendent la possibilitat de coronar-se com a emperador, element imprescindible en el seu projecte de monarquia catòlica universal.

Bernhard_Strigel_003b.jpg

L'emperador Maximilià i la seva família

La casa d’Habsburg portava gairebé un segle al capdavant de l’Imperi però la dignitat imperial no era hereditària (sempre que l’emperador no hagués estat coronat pel Papa), sinó conseqüència d’un complex sistema d’elecció controlat per set prínceps electors: els arquebisbes de Magúncia, Tréveris i Colònia, el rei de Bohèmia, el duc de Saxònia, el marcgravi de Brandenburg i el comte palatí del Rin. És a dir, la mort de Maximilià obria un període de presentació de candidatures per fer-se amb la dignitat imperial.

Carles va haver de fer front a la competència de Francesc I de França, el qual no podia acceptar la gran quantitat de territoris que podia suposar l’elecció del candidat Habsburg com a nou emperador, fet que deixava el regne de França envoltat de possessions dels Habsburg. També Enric VIII d’Anglaterra va presentar la seva candidatura.

Carlos_V.jpg

Carles V

Enric d’Anglaterra va ser descartat ràpidament. El títol seria disputat per Carles d’Habsburg i Francesc de França. A favor de Carles jugava la seva ascendència germànica, però encara era un monarca jove i inexpert. D’altra banda, Francesc I comptava amb un gran prestigi polític i militar després de la conquesta de Milà (1515) i gaudia del suport del papa Lleó X, el qual veia com Carles (rei de Nàpols) podia convertir-se en una amenaça pels seus interessos italians. D’aquesta manera, la diplomàcia i els recursos econòmics entraven en joc.

Inicialment, Carles va haver de fer front a les reticències de la seva pròpia família: la seva tia, Margarida de Savoia preferia com a candidat al seu germà Ferran, però Carles va imposar els seus drets com a primogènit. Superat aquest primer entrebanc, el monarca hispà va dur a terme una intensa activitat diplomàtica. Així, va enviar una carta als electors on recordava el desig de Maximilià de que Carles fos el seu hereu. Igualment, els seus banquers alemanys, els Fugger i els Welser, van iniciar una important activitat de pressió: Carles va invertir gairebé un milió de florins en regals per persuadir els consellers dels prínceps electors. En aquest sentit, va ser el regne de Castella qui va acabar pagant la coronació imperial, fet que va fer imprescindible un increment de la fiscalitat.

François I.jpg

Francesc I de França

Per la seva banda, Francesc I de França també va intentar posar sobre la taula les seves influències, especialment el suport del papat, però no va poder competir amb els diners dels banquers alemanys de Carles.

Finalment, el 28 de juny de 1519, Carles va ser escollit per unanimitat: el rei de la Monarquia Hispànica es convertia en l’emperador Carles V. Seria coronat el 20 de setembre de 1520. Només faltava la coronació per part del Papa, fet que no va produir-se fins els 1530, però que no va impedir una intensa activitat com a emperador. El títol imperial era més simbòlic que real, però va proporcionar-li l’autoritat moral necessària per a dirigir Europa en defensa de la cristiandat. El somni de l’Imperi cristià universal estava més a prop que mai.

L’herència de Carles V

dijous, 19/04/2012

Una combinació de matrimonis dinàstics i morts prematures van fer recaure sobre Carles V el destí de convertir-se en una monarca que governava un Imperi mundial. Així, gràcies a la política matrimonial articulada pels Reis Catòlics, sobre Carles V, fill de Joana de Castella i Felip de Borgonya, va recaure una herència doble. D’una banda, per la via hispànica, el Regne de Castella, Navarra, la Corona d’Aragó, les possessions americanes i els territoris italians. De l’altra, per la via borgonyona, els Països Baixos, Luxemburg i el Franc Comtat. I aquests amplis dominis encara es veurien ampliats, l’any 1519, a la mort del seu avi Maximilià I d’Àustria, amb la incorporació de les possessions dels Habsburg. A més, va ser elegit emperador, aquell mateix any, pels electors alemanys. D’aquesta manera, Carles V va heretar un imperi immens i es va convertir en el rei més poderós del seu temps.

Armas_de_Carlos_I_de_España.png

Així, els territoris de Carles I es componien de les següents herències:

  • Herència borgonyona. De la seva àvia paterna, Maria de Borgonya, el 1515, va rebre els primers dominis: els Països Baixos, Flandes i el Franc Comtat.
  • Herència aragonesa. El 1516, a la mort del seu avi, Ferran el Catòlic, va rebre la Corona d’Aragó (Catalunya, Aragó i València) i les seves possessions mediterrànies (Mallorca, Nàpols i Sicília).
  • Herència castellana. A aquests territoris peninsulars va sumar el Regne de Castella (Castella, Lleó, Toledo, Múrcia, Còrdova, Sevilla, Granada i les Illes Canàries, sumant-hi Navarra i les províncies basques) i el seu Imperi americà (les Índies), herència de la seva àvia Isabel la Catòlica.
  • Herència austríaca. Finalment, el 1519, a la mort del seu avi patern Maximilià va rebre el ducat d’Àustria (Àustria, Estíria, Caríntia, Carniola, el Tirol i l’Alta Alsàcia) i l’opció a l’elecció com a nou emperador.

Herencia_del_Emperador_Carlos_V,_Carlos_I_como_Rey_de_España.png

D’aquesta manera, des de 1521, Carles va començar a signar així:

Don Carlos por la gracia de Dios Rey de Romanos Emperador Semper Augusto. Doña Juana su madre [reina nominal de Castella fins la seva mort, el 1555] y el mesmo Don Carlos por la mesma gracia Reyes de Castilla, de León, de Aragón, de las Dos Sicilias, de Ierusalen, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Valencia, de Galicia, de Mallorcas, de Sevilla, de Cerdeña, de Cordova, de Corcega, de Murcia, de Jaen, de los Algarbes, de Algezira, de Gibraltar, de las Islas de Canaria, de las Indias islas y tierra firme del Mar Oceano, Condes de Barcelona, señores de Vizcaya e de Molina, Duques de Atenas y Neopatria, Condes de Ruysellon e de Cerdenia, Marques de Oristan e de Gorciano, Archiduques de Austria, Duques de Borgoña de Bravante.

laherenciadecarlosi1.jpg

Germana de Foix

dimarts, 17/04/2012

Germana de Foix (1488-1538) era filla de Joan de Foix i Maria d’Orleans, per tant era neboda del rei Lluís XII de França. Educada en la cultura borgonyona en la cort del seu oncle, Germana es va preparar per a contreure un matrimoni que preservés els interessos  del seu llinatge. Així, a la mort d’Isabel la Catòlica, va convertir-se en la segona esposa de Ferran el Catòlic quan aquest, enfrontat amb Felip el Bell va girar l’esquena als Habsburg i va buscar l’aliança de la Corona d’Aragó amb França. Germana seria un personatge clau en la vida política i cultural de València en el primer terç del segle XVI.

Germaine_de_Foix.jpg

Germana de Foix

La mort d’Isabel la Catòlica (1504) i la crisi successòria a Castella, amb la incapacitat de Joana la Boja i el breu regnat de Felip el Bell, van portar Ferran el Catòlic a cercar noves aliances per a la Corona d’Aragó. L’escollida va ser Germana de Foix, amb qui es va casar el 19 d’octubre de 1505 a Dueñas. Ella tenia divuit anys, ell cinquanta-tres. Era un nou episodi de l’Estat dinàstic teixit per Ferran. A més de l’aliança amb França, el matrimoni comportava que si naixia un hereu, aquest es convertiria en el futur monarca de la Corona d’Aragó. És a dir, la unió dinàstica dels Reis Catòlics perillava.

Arribada a València, els seus costums i la seva cultura borgonyona, força allunyats de l’ascetisme i la rigidesa imposats anteriorment per la reina Isabel, van desconcertar la cort. Germana de Foix mostrava un model femení totalment oposat al de la seva predecessora, fins al punt que va ser criticada per la seva frivolitat. En realitat, era filla de la seva cultura cortesana, allunyada de la sobrietat i la devoció religiosa imposada per Isabel.

Del seu matrimoni amb Ferran el Catòlic va néixer un fill, l’infant Joan d’Aragó, però aquest va morir poc després de néixer. D’haver sobreviscut, aquest nen hagués heretat els Estats de la Corona d’Aragó, patrimoni patern de Ferran el Catòlic, i hagués impedit la unitat peninsular que es va aconseguir en la persona de Carles V. La història podia haver estat força diferent.

El 1516 moria Ferran el Catòlic i la jove Germana es convertia en vídua en un país estranger. En el seu testament, Ferran va deixar a Germana una renda anual de més de 50.000 florins, però aquesta no podia abandonar els regnes del seu difunt marit. A més, va haver de sotmetre’s al nou rei i futur emperador Carles V, el qual va controlar i gestionar personalment els assumptes de la darrera reina d’Aragó.

Segons la rumorologia cortesana del període, Carles V i Germana de Foix van mantenir una relació que anava més enllà de la simple cortesia necessària entre una àvia i un nét polítics. Així, entre ells va sorgir una relació que donaria com a fruit el naixement d’una filla, Isabel. Aquesta, però, mai seria reconeguda oficialment pel monarca, tot i que va ser educada a la cort de Castella.

El 1519, Carles V va casar a Germana amb Ferran de Brandenburg, guarda personal del monarca i personatge clau en les intrigues polítiques que van suposar el seu nomenament com a emperador. Un nou matrimoni polític. Ara bé, en aquest cas amb una contraprestació per a Germana: el 1523 era nomenada virreina i lloctinent del regne de València. Així, la reina hauria d’exercir el govern en un territori revoltat per les Germanies. I la repressió practicada va ser sagnant: les cròniques coetànies ens parlen de vuit-centes execucions d’agermanats i de la imposició de fortes multes als gremis, ciutats i viles agermanades.

A la mort de Ferran de Brandenburg, Carles V va concertar un nou matrimoni per a Germana. D’aquesta manera, el 1526 es casava amb Ferran d’Aragó, duc de Calàbria i fill del rei Frederic III de Nàpols (monarca anterior a Ferran el Catòlic). El regal de noses de Carles V va ser un nou virregnat, en aquest cas conjunt amb el marit, del regne de València, càrrec que van exercir sota els principis de l’autoritarisme i la repressió.

En aquests anys, Germana va desenvolupar el cerimonial que va alimentar la fama del Palau Reial valencià, tot adaptant-lo als gustos renaixentistes i introduint col·leccions de nous tapissos, ceràmiques, biblioteca, capella musical i un magnífic jardí. La capella musical comptava amb uns quaranta intèrprets i la biblioteca dels virreis va créixer considerablement gràcies a la incorporació de part de la biblioteca napolitana del duc.

La societat de la cort humanista dels virreis de València va desenvolupar així una important tasca de pedagogia política. D’aquesta manera, el contrast entre la repressió i la violència de l’esclat de les Germanies, el refinament cortesà, la introducció de modes procedents de Nàpols i París, la rigidesa de l’etiqueta segons l’estil borgonyó o l’arribada de cortesans estrangers van ser elements culturals que Germana va imposar al regne de València. La cort de guerrers del segle XV desapareixia definitivament per donar pas a una aristocràcia humanista pròpia del segle XVI. En el camí, però, la cultura pròpiament catalana va començar a retrocedir en favor d’un procés castellanitzant del regne de València.

Bon cop… de fal·lus!

dijous, 20/10/2011

Sempre s’ha explicat que Els Segadors, l’himne nacional de Catalunya, era una cançó popular catalana, sorgida pels volts del 1640 com a romanç històric referit al Corpus de Sang i la Guerra dels Segadors, la guerra de separació de Catalunya de la Monarquia Hispànica de Felip IV i el Comte-duc d’Olivares. Aquests orígens, però, ara queden en entredit per l’aparició d’una investigació de Jaume Ayats, professor d’etnomusicologia de la UAB, que a Els Segadors. De cançó eròtica a himne nacional (L’Avenç) explica que l’himne en realitat “es basa sobre una melodia antiga, de caràcter eròtic, que cantaven els segadors d’arreu del país mentre segaven i volien fer-se veure davant de les pageses”.

Segons Ayats, la versió eròtica, i força més pujada de to que la coneguda per tots nosaltres, era coneguda per la població catalana molt abans de 1640 perquè els segadors la cantaven per animar-se mentre treballaven de sol a sol.  El tema, conegut com Els tres segadors i la dama, descriu com aquests joves ufanosos baixaven de les muntanyes i la mestressa, impressionada per la visió de la seva falç, enviava la criada per manegar una cita. Quan el segador pujava l’escala, la mestressa el rebia amb una insinuació: “Segador, el bon segador, voleu segar un camp de civada?” Així, la versió eròtica contenia estrofes tan picants com les següents:

Segador bon segador,
voleu segar un camp de civada?
N’és sembrada en un hortet
la riera al mig hi passa.

De dies no hi toca el sol,
ni de la nit, la rosada.
N’és a sota el davantal,
la camisa me l’amaga.

Segador que hi segarà,
a genollons tindrà d’anar.
Entremig de dos comàs
i al mig de dues muntanyes.

Segador, el bon segador,
voleu segar un camp de civada?
Prou la’n segaria jo
si sabés on t’é sembrada.

Segador, el bon segador,
quantes garbes n’heu lligades?
Trenta-vuit o trenta-nou,
i a la raia de coranta!

Més en lligaria jo
si el lligador no es blincava!
Ja li’n donarem aliment:
cop d’ous i botifarra.

D’altres variants de la mateixa cançó d’questa cançó viril i entusiasta també contenien expressions com “Sega-me-la arran, tres pams enlaire!”, d’altres explicaven amb tot de detall com el segador se n’anava a orinar i es trobava amb la filla d’un argenter que li preguntava quantes garbes n’havia lligat, i aquest li responia que “38 ó 39, a la ratlla de 40”. És a dir, aquests segadors tenien la “falç fàl·lica” sempre a punt. Totes aquestes lletres contenen unes metàfores marcades pel seu erotisme en què es ressaltava que els segadors “eren gent ben dotada, perquè les noies se’ls miressin quan entraven a les viles”.

Els cabdills de les revoltes que els segadors van protagonitzar el 1640 a Barcelona, com el Corpus de Sang, haurien aprofitat aquesta melodia de temàtica pagesa i caire eròtic per afegir-hi una lletra similar a l’actual, que exaltés els ànims guerrers dels revoltats. És més, “la versió eròtica i la versió de guerra van arribar perfectament vives al segle XIX, en paral·lel”, per bé que, lògicament, la versió eròtica gaudia de molta més popularitat que la militar. No va ser fins al segle XX, que la versió primigènia de caire eròtic va anar perdent força i popularitat fins a ser substituïda per les versions més polítiques de la versió de guerra que van realitzar Manuel Milà i Fontanals (1882), Francesc Alió (1892) i Emili Guanyavents (1899).


Pau Claris i la Revolta Catalana

dijous, 6/10/2011

El juliol de 1638, el canonge Pau Claris (1586-1641) va ser elegit com a diputat eclesiàstic per a constituir la Diputació del General, és a dir, com a president de la Generalitat per al trienni 1638-1641. La seva presidència estaria marcada per l’enfrontament amb la monarquia com a conseqüència del saqueig de Palafrugell (1638) pels terços reials i per les acusacions de contraban fetes contra la Generalitat. Aquesta crisi s’intensificaria, a la primavera del 1639, amb la invasió francesa del Rosselló i la consegüent rendició de Salses, i culminaria amb l’empresonament del diputat militar Francesc de Tamarit. El jutge del Breu Apostòlic també va obrir un informe sobre Claris, acusat d’intervenció en els aldarulls contra els soldats, però aquest no va poder ser condemnat per manca de proves.

Pau_claris_i_casademunt.jpg

Pau Claris

La gravetat dels incidents posteriors, que culminarien amb el Corpus de Sang del 7 de juny de 1640, desencadenarien la ruptura definitiva entre la Generalitat i el govern del Comte-duc d’Olivares. La imminent invasió castellana de Catalunya va obligar Claris a cercar l’ajuda militar que necessitava el Principat a França: les converses iniciades pel seu nebot Francesc Vilaplana acabarien amb la firma a Barcelona (desembre de 1640) d’un pacte d’ajuda militar i, posteriorment (16 de gener de 1641), amb la proclamació de la República Catalana sota la protecció de França.

Aquest és un fragment del discurs de Pau Claris cridant a la resistència dels catalans contra els exèrcits d’ocupació castellans de Felip IV i Olivares:

pau claris.JPGAra us prego, com a ciutadà particular, que escolteu els meus raonaments i, com a cap de la vostra Junta, us encarrego que examineu la substància d’aquestes i d’aquelles paraules […]. Heus ací Catalunya, esclava d’insolents; els nostres pobles com a amfiteatre de llurs espectacles; els nostres béns, botí de llur ambició; els nostres edificis, matèria de llur ira; els camins, esdevinguts segurs per la indústria de les nostres justícies, ara tornen a ésser infestats; les cases dels nobles els serveixen de fàcils hostatgeries; llurs sostres d’or i de pintures precioses cremen llastimosament en llurs fogueres […].

Quant de temps fa, senyors, que patim? Des del 1626 aquest nostre país serveix de quarter de soldats. Pensàrem que el 1632, amb la presència del nostre príncep. les coses millorarien, i ens deixà amb major confusió i tristor: en suspens la República, imperfectes les Corts. Abans els suaus mitjans no s’acabessin, llargs dies pregàrem, ploràrem i escrivírem. Però ni els precs trobaven clemència, ni les llàgrimes consol, ni resposta les lletres […]. Digueu-me: si és veritat que a tot Espanya són comunes les fatigues d’aquest Imperi, com dubtarem que també sigui comú el desplaer de totes les seves províncies? Una ha de ser la primera que es queixi i una la primera que trenqui els llaços de l’esclavitud; a aquesta seguiran les altres […].

Castella, superba i miserable, no aconsegueix un petit triomf sense llargues opressions […]. Què és el que us manca, catalans, si no és la voluntat? No sou, vosaltres, descendents d’aquells famosos homes que, després d’haver estat obstacle a la supèrbia romana, també van ésser assolí a la felicitat dels africans? No guardeu encara relíquies d’aquella sang famosa dels vostres avantpassats, que van venjar les injúries de l’imperi oriental que subjugava Grècia? I dels mateixos que després, contra la ingratitud dels Paleòlegs, en reduït nombre us vau estendre donant per segona vegada lleis a Atenes? Qui us ha convertit en uns altres? Jo no ho crec pas; sinó que penso que sou els mateixos i que no trigareu gens més a semblar-ho que el que tardi la fortuna a donar justa ocasió al vostre enuig. I quina de més justa en podríeu esperar que la de redimir la vostra Pàtria? […]

Si us detura la grandesa del Rei Catòlic, apropeu-vos-hi amb la consideració i li perdreu la por […]. No veieu la potència del vostre Rei quants anys fa que pateix? Més aviat podríem dir, a la vista de les seves ruïnes, que la seva grandesa s’ha de mesurar per allò que ha perdut i no pas per allò de què ha fruït; tant és el que cada dia se li va perdent de nou. Si voleu places, moltes us n’oferiran Flandes i Llombardia, apartades ja de la seva obediència. Si voleu regions, pregunteu-ho a unes Indies i a les altres. Si voleu armades, el mar i el foc us en donaran raó. Si capitans, respondrà per ells la mort o el desengany. Alguns filòsofs han pensat, amb Pitàgores, que les ànimes passen d’uns cossos als altres. I, certament, ho podem afirmar dels polítics en les monarquies, on sembla que la felicitat que anima llurs cossos, en deixar-los cadàvers, passa a donar esperit i alè a d’ altres nacions oblidades: tal podem esperar que ens succeeixi […].

Jo no sóc d’opinió que armeu els vostres naturals perquè, seguint el seu enuig, representeu batalles contingents. No dic que amb excessos sol·liciteu la indignació del rei; no dic que negueu a S. M. el nom de senyor; però dic que, prenent les armes amb ardidesa, procureu defensar-hi la vostra justíssima llibertat, els vostres honrats furs; que poseu guarnicions a les vostres viles i ciutats, que fortifiqueu allò que és feble, que repareu allò que és fort; que generosament demaneu satisfacció dels delictes d’aquests bàrbars que us oprimeixen; que aconseguiu llur allunyament de la nostra regió i el descans de la Pàtria. I que, si no l’aconseguiu, l’executeu vosaltres; aquest és el meu parer. O que, si també trobeu dura aquesta resolució, en aquest punt tractem tots plegats de desemparar i deixar d’un cop la miserable província a d’ altres homes més venturosos.

I si a mi, com aquell que més tendrament viu sentit les vostres llàstimes, em teniu per un company pesat quan amb aquesta llibertat us parlo, o si a algú li sembla que per més exempt del perill us hi duc més fàcilment, dic, senyors, que cedeixo tota l’acció que tinc al vostre govern. Torneu en bona hora als peus del vostre príncep, ploreu-hi: atieu amb la vostra humilitat la insolència dels qui us persegueixen, i sigui jo el primer acusat en els seus tribunals. Llanceu al mar furiós del seu enuig aquest perniciós Jonàs; que, si amb la mort havia de cessar la tempesta i el perill de la Pàtria, jo mateix, des d’aquest lloc on em vau posar per mirar pel bé de la República, caminaré a la presència de l’enutjat monarca arrossegant cadenes, per ésser davant d’ella odiosíssim fiscal i acusador de les meves pròpies accions.

Mori jo! Mori infamement i respiri i visqui l’afligida Catalunya!

Les causes polítiques i socials de la Revolta Catalana de 1640

dijous, 29/09/2011

La guerra contra França, declarada el 1635, va convertir-se en un element de conflicte entre la Monarquia Hispànica i el Principat. L’obertura d’un front bèl·lic en el Rosselló va implicar la participació econòmica i humana de la societat catalana, així com la presència dels exèrcits imperials, els tercios, en terres catalanes. La presència dels tercios va plantejar un problema a causa de les necessitats d’allotjament que van presentar-se en arribar l’hivern. Això suposava que s’havia de mantenir els soldats i, sobretot, patir els abusos de tota mena que aquests cometien.

Però la presència dels tercios i el seu allotjament van resultar molt més insuportables per a la pagesia catalana a causa dels estímuls que arribaven des de Madrid i la impunitat subsegüent de que gaudien els abusos dels soldats. Per exemple, amb data 8 de març de 1639, Felip IV escrivia al marquès de Torrecusa que “se ha de recordar a toda la gente” l’obligatorietat d’allotjar els soldats “en casas y camas aunque no duerman en ellas los dueños, sin contemporizar con nadie, pues es razón que los de la tierra duerman en una tabla, lo cual se ha de ejecutar aunque no vengan en ello los naturales, supuesto que con el enemigo al frente no es tiempo de admitir réplicas”.

corpus de sang Antoni Estruch.jpg

El Corpus de Sang de 7 de juny de 1640

La tensió va anar en augment i, durant el mes de maig de 1640, van esclatar a les comarques gironines greus aldarulls entre soldats i pagesos, amb el resultat de víctimes mortals, ferits i esglésies espoliades i cremades pels tercios en la seva retirada cap al Rosselló. Era la primera confrontació greu i les conseqüències no es farien esperar.

Com cada any, en arribar el temps de la collita grups de segadors van dirigir-se cap a Barcelona per buscar feina en els camps del pla. Davant l’exaltació dels ànims de la pagesia després dels esdeveniments de maig, el virrei, el comte de Santa Coloma, va extremar les precaucions i, fins i tot, va intentar de prohibir l’entrada dels segadors. La mort d’un d’ells quan era escorcollat per veure si duia armes es convertiria en el catalitzador que donaria pas a la Revolta. El 7 de juny esclatava l’aixecament a Barcelona i aquest va estendre’s ràpidament pel Principat: les cases de les principals autoritats van ser saquejades i incendiades i el virrei va ser assassinat mentre intentava escapar de la sublevació.

Per tant, la revolta va començar com un moviment pagès espontani, amb un marcat caràcter social, provocat pels efectes de la guerra i els allotjaments. També caldria incloure-hi un cert component religiós com a resultat de l’assalt dels tercios a les esglésies gironines. Cal remarcar aquests fets ja que en cap moment la sublevació inicial no va dirigir-se contra el monarca, sinó, com és habitual en l’Antic Règim, contra “los traïdors i lo mal govern”.

Felipe_IV.jpg

Felip IV

Tanmateix, més enllà del fet detonant de la Revolta, les causes profundes de l’alçament pagès del 1640 també estaven en relació amb les noves formes del poder feudal en el camí cap a la instauració de la monarquia absoluta, indispensables per a la monarquia de Felip IV, com per a les altres monarquies europees del segle XVII. És per això que la Revolta Catalana no pot ser interpretada com un fet exclusiu de la Monarquia Hispànica, sinó que cal inscriure-la en el context europeu de les moltes sublevacions que la instauració de l’absolutisme va comportar a Europa.

El nou tipus de poder feudal absolutista exigia el reclutament d’un exèrcit, les lleves de soldats, l’augment de la pressió fiscal, l’allotjament i el manteniment de l’exèrcit, etc. Totes aquestes noves necessitats modificaven profundament les condicions d’explotació de la pagesia catalana. Els pagesos, alçats contra aquesta situació, van començar la resistència defensant les relacions socials tradicionals que eren garantides per les constitucions catalanes, si bé, en el curs de l’alçament, la lluita va passar de ser un moviment de resistència contra les noves formes d’explotació a convertir-se en un moviment revolucionari contra tot el sistema senyorial.

Al costat de la revolta social i també enfront de la nova forma de poder feudal, s’havia desenvolupat en el terreny polític una defensa de la identitat històrico-política de la comunitat nacional catalana amenaçada pel nou poder absolutista. El protagonisme d’aquesta resistència va restar, sobretot, en mans de la petita noblesa, socialment disminuïda i molt amenaçada per la degradació que les transformacions del segle XVI havien provocat sobre les rendes feudals.

pau claris.JPG

Pau Claris

Aquesta petita noblesa, laica i eclesiàstica, era la base dirigent del Principat, enfront de l’alta noblesa, vinculada socialment i políticament amb els interessos de les noves formes del poder feudal. Per a aquesta petita noblesa, la identitat històrica catalana i la defensa de la seva existència social eren una mateixa cosa.

En aquest sentit, representants de la petita noblesa havien aconseguit, el 1638, fer-se amb el control de la Diputació i treure el protagonisme de Barcelona en la direcció política de Catalunya. El 1640 havien aconseguit, a més, de forjar un nucli de suport al canonge Pau Claris al si del consell municipal barceloní. La xarxa de relacions familiars i els vincles de dependència van completar la cohesió política en aquells moments crítics. D’aquesta manera, quan la combinació de la sublevació pagesa, la mort del virrei Santa Coloma i l’absència dels tercios en el Principat va derivar en un buit de poder, aquest seria emplenat per la Generalitat.

Al moviment popular pagès de caràcter social que havia iniciat la Revolta s’hi afegia, d’aquesta manera, el moviment polític que suposava la ruptura amb Felip IV. És a dir, la revolta política va sorgir arran dels esdeveniments del 7 de juny i va superposar-se a la revolta social sota el lideratge de la baixa noblesa i els canonges, els sectors més descontents amb el govern de Felip IV. Si d’altres sectors dominants s’hi van afegir posteriorment segurament va ser per defensar la seva vida i propietats de les ires dels segadors.

En definitiva, va ser la potència del moviment popular la que va forçar el moviment polític a prendre la direcció de la revolta desafiant la mateixa monarquia. La reacció de la cort al desafiament català va ser la intervenció militar per reduir per la força els sublevats, mentre que Pau Claris proclamava una efímera República Catalana (gener de 1641) que donaria pas a la proclamació del monarca francès Lluís XIII com a comte de Barcelona. Arribats a aquest punt, la guerra era inevitable.

El Gran Memorial del Comte-duc d’Olivares al rei Felip IV

dimarts, 27/09/2011

Amb l’ascens al poder de Felip IV, els Àustries van recuperar, després del parèntesi que havia suposar el pacifisme practicat per Felip III, el seu projecte polític europeu. Així, el regnat va caracteritzar-se pel suport donat a l’Imperi Habsburg durant la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) i el seu enfrontament, durant i després d’aquest conflicte, amb França, guerres que marcarien el final de l’hegemonia castellana a Europa. Aquest projecte, però, comportava unes despeses molt elevades que Castella, esgotada i en un moment en què les remeses americanes començaven a davallar, no podia sufragar en solitari.

Felipe IV.jpg

Felip IV

D’aquesta manera, calia cercar els recursos en els altres territoris que configuraven la Monarquia Hispànica. En aquest sentit, el principi de diversitat territorial de la Monarquia Hispànica com a unió entre regnes iguals (aeque principaliter) es qüestionaria a partir del nomenament del Comte-duc d’Olivares com a nou valido (primer ministre) de la monarquia. El programa d’Olivares aspirava a reforçar el poder del rei, retallant l’autogovern dels diferents territoris uniformitzant tot el territori hispànic a partir de la imposició de les lleis castellanes, que afavorien més el poder reial.

Així, el valido va creure convenient imposar una centralització de l’administració estatal que repartís les càrregues militars i fiscals entre tots els regnes i alleugerir el pes de les despeses castellanes. Per aconseguir els seus objectius, Olivares va proposar tres “caminos” en un memorial secret adreçat al rei el 1624: 1. la integració gradual dels regnes mitjançant un sistema d’enllaços matrimonials i el nomenament dels naturals d’un regne per als càrrecs dels altres; 2. la negociació amb els regnes sota pressió militar perquè el monarca exercís una posició de força; i 3. provocar aldarulls durant la visita del rei a un regne perquè l’exèrcit pogués intervenir, ocupar el regne i fer valer el dret de conquesta.

Aquest és un extracte del Gran Memorial que el Comte-duc d’Olivares va adreçar al rei Felip IV el 1624:

conde-duque_Olivares_Velazquez.jpg

Comte-duc d'Olivares

Tenga V. M. por el negocio más importante de su Monarquía, el hacerse Rey de España; quiero decir, Señor, que no se contente V. M. con ser Rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, Conde de Barcelona […], sino que trabaje y piense con consejo mudado y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España, al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia, que si V. M. lo alcanza será el Príncipe más poderoso del mundo.

Procure poner la mira en reducir sus reinos al estado más seguro, deseando este poder para el mayor bien y dilatación de la Religión Cristiana, conociendo que la división presente de leyes y fueros enflaquece su poder y le estorba conseguir fin tan justo y glorioso, y tan al servicio de Nuestro Señor, extender la Religión Cristiana, y conociendo que los fueros y prerrogativas particulares que no tocan en el punto de la justicia (que ésa en todas partes es una y se ha de guardar) reciben alteración por la diversidad de los tiempos y por mayores conveniencias se alteran cada día y los mismos naturales lo pueden hacer en sus cortes […]. Se procure el remedio por los caminos que se pueda, honestando los pretextos por excusar el escándalo, aunque en negocio tan grande se pudiera atropellar por este inconveniente, asegurando el principal.

Tres son, Señor, los caminos que a V. M. le pueden ofrecer la ocasión y la atención de esta parte, y aunque diferentes, mucho podría la atención de V.M. juntarlos y que, sin parecerlo, se ayudasen el uno al otro.

El primero, Señor, y el más dificultoso de conseguir (pero el mejor pudiendo ser) sería que V. M. favoreciese los de aquel reino, introduciéndolos en Castilla, casándolos en ella, y los de acá, allá y con beneficios y blandura, los viniese a facilitar de tal modo, que viéndose casi naturalizados acá con esta mezcla, por la admisión a los oficios y dignidades de Castilla, se olvidasen los corazones de manera de aquellos privilegios que, por entrar a gozar de los de este reino igualmente, se pudiese disponer con negociación esta unión tan conveniente y necesaria.

El segundo sería, si hallándose V. M. con alguna gruesa armada y gente desocupada, introdujese el tratar de estas materias por vía de negociación, dándose la mano aquel poder con la inteligencia y procurando que, obrando mucho la fuerza, se desconozca lo mas que se pudiere, disponiendo como sucedido acaso, lo que tocare a las armas y al poder.

El tercer camino, aunque no con medio tan justificado, pero el más eficaz, sería hallándose V. M. con esta fuerza que dije, ir en persona como a visitar aquel reino donde se hubiere de hacer el efecto, y hacer que se ocasione algún tumulto popular grande y con este pretexto meter la gente, y en ocasión de sosiego general y prevención de adelante, como por nueva conquista asentar y disponer las leyes en conformidad con las de Castilla y de esta misma manera irla ejecutando con los otros reinos […].

El mayor negocio de esta monarquía, a mi ver, es el que he representado a V. M. y en qué debe V. M. estar con suma atención, sin dar a entender el fin, procurando encaminar el suceso por los medios apuntados.

Els Segadors

divendres, 15/07/2011

Els Segadors és una cançó popular catalana, sorgida pels volts del 1640 com a romanç històric referit al Corpus de Sang i la Guerra dels Segadors, la guerra de separació de Catalunya de la Monarquia Hispànica de Felip IV i el Comte-duc d’Olivares. Conservada popularment i amb moltes variants melòdiques i textuals documentades a través dels segles, la cançó va anar adquirint el seu caràcter d’himne nacional català a partir de la Renaixença i el naixement del catalanisme en el segle XIX.

Els dos textos més difosos han estat l’històric (publicat en una primera versió literària per l’escriptor i filòsof Manuel Milà i Fontanals el 1882 en el seu Romancerillo Catalán i en la primera edició musical per Francesc Alió el 1892 en el seu recull de Cançons populars catalanes) i l’actual, obra d’Emili Guanyavents, el més polític i reivindicatiu, vencedor en un concurs convocat amb aquesta finalitat per la Unió Catalanista el 1899 i que va provocar una apassionada polèmica pública i periodística.

Text literari recollit per Manuel Milà i Fontanals (1882):

Ai, ditxosa Catalunya / qui t’ha vist rica i plena.
Ara el rei nostre senyor / declarada ens té la guerra.
Lo gran comte d’Olivar / sempre li burxa l’aurella:
“Ara és hora, nostre rei / ara és hora que fem guerra”.

Contra de los catalans / ja ho veieu quina n’han feta:
seguiren viles i llocs / fins al lloc de Riudarenes,
n’han cremada una església / que Santa Coloma es deia,
cremen albes i casulles / los calzes i les patenes.

I el Santíssim Sagrament / alabat sigui per sempre.
Mataren un sacerdot / mentres que la missa deia.
Mataren un cavaller / a la porta de la iglésia,
Don Lluís de Furrià / i els àngels i fan gran festa.

El pa que no era blanc / deien que era massa negre,
lo davan an als cavalls / sols per assolar la terra.
Lo vi que no era bo / engegaven les aixetes,
lo tiraven pels carrers / sols per a assolar la terra.

A presència dels seus pares / deshoraven les donzelles.
En daven part al virrei / del mal que aquells soldats feien:
“Llicència els he donat io / molta més se’n poden prendre”.
A vista de tot això / s’és esvalotat la terra.

Entraren a Barcelona / mil persones forasteres,
entren com a segadors / com eren a temps de sega.
De tres guàrdies que n’hi ha / ja n’han morta la primera.
En mataren el virrei / a l’entrant de la galera.
Mataren als diputats / i als jutges de l’Audiència.
Anaren a la presó / donen llibertat als presos.

Lo bisbe els va beneir / amb la mà dreta i esquerra:
“On és vostre capellà? / A on és la vostra bandera?”
Varen treure el bon Jesús / tot cobert amb un vel negre:
“Aquí és nostre capità / aquí és nostra bandera.
A les armes catalans / que us han declarat la guerra”.

Primera edició musical per Francesc Alió (1892):


Himne nacional de Catalunya, obra d’Emili Guanyavents (1899):

Catalunya triomfant,
tornarà a ser rica i plena.
Endarrere aquesta gent
tan ufana i tan superba.

Bon cop de falç!
Bon cop de falç!
Defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Ara és hora, segadors.
Ara és hora d’estar alerta.
Per quan vingui un altre juny
esmolem ben bé les eines.

Bon cop de falç!
Bon cop de falç!
Defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Que tremoli l’enemic
en veient la nostra ensenya.
Com fem caure espigues d’or,
quan convé seguem cadenes.

Bon cop de falç!
Bon cop de falç!
Defensors de la terra!
Bon cop de falç!


El 1937 el text de Guanyavents va figurar per primer cop com a “Himne nacional català” en el primer Cançoner Revolucionari Internacional publicat per la mateixa Generalitat republicana en el context de la Guerra Civil. Després que durant el franquisme fossin totalment prohibides i perseguides la interpretació i la difusió de l’himne, a partir del 1976, la cançó va convertir-se de nou l’himne nacional català, tot i que no va ser fins el 1993 quan el Parlament de Catalunya va declarar-lo com a himne oficial.

El bandolerisme a la Catalunya moderna

dissabte, 27/11/2010

El tema del bandolerisme ha atret l’atenció dels historiadors des del segle XIX, en plena Renaixença, quan es volia veure en aquests personatges a uns veritables líders de la llibertat enfront del poder castellà. Nyerros i cadells eren els dos bàndols de la disputa política segons la visió romàntica del fenomen. En el segle XX els estudis més significatius va realitzar-los Joan Reglà i les aportacions més recents les trobem a les obres de Núria Sales i Xavier Torres.

pguinard.jpgA Catalunya, com en molts indrets del Mediterrani quan va decaure l’impuls econòmic medieval en favor de l’eix atlàntic, va esclatar el fenomen del bandolerisme que es perllongaria al llarg dels segles XVI i XVII.

El bandolerisme, amb una base popular i aristocràtica, té els seus orígens en la crisi de la baixa edat mitjana, tot i que el període de la seva màxima intensitat el trobem entre 1540 i 1640 per iniciar la seva declinació en la segona meitat del segle XVII.

D’aquesta manera, el bandolerisme abraçaria el segle XVI i culminaria al voltant dels anys trenta del segle XVII. L’etapa de plenitud del fenomen s’hauria de situar en les primeres dècades del segle XVII, moment en el que van aparèixer bandolers com Rocaguinarda o Serrallonga.

Tradicionalment s’ha posat l’èmfasi en els bandolers del Barroc (segle XVII) perquè coincidia amb la rivalitat entre nyerros i cadells. Els noms de llegenda del bandolerisme català es trobarien emmarcats en aquest període i la literatura i el folklore van fer que perdurés la seva memòria.

Així, el bandolerisme català es convertiria en una imatge literària reflectida, fins i tot, en les obres del Segle d’Or espanyol (El Quijote). El bandolerisme era presentat com un fenomen del segle XVI que assolia la seva plenitud en el Barroc, però en realitat el bandolerisme no és cap novetat de l’Època Moderna ja que els seus precedents els trobem en l’Edat Mitjana.

Un fenomen de tan llarga durada com el bandolerisme no pot tenir explicacions úniques. Les seves causes són complexes i no es troben en un motiu aïllat, sinó en un conjunt de factors que van actuar de manera interrelacionada.

bandolerisme.jpgJoan Reglà va explicar el bandolerisme segons la teoria maltusiana, plantejant que va ser l’excés de població el que va provocar que, per fugir de la misèria, s’entrés a formar part de les quadrilles o que els mateixos nobles empobrits fossin els bandolers.

És a dir, segons Reglà, el bandolerisme seria causat per qüestions demogràfiques i econòmiques. Serien “fills de la misèria” pel sobrepoblament de la muntanya que donava lloc a la desproporció entre població i recursos.

Aquesta explicació no pot ser acceptada de forma global com a explicació del fenomen del bandolerisme perquè aquest va començar en el segle XVI quan Catalunya era un país buit, poc poblat i, quan s’arribi al sostre maltusià, el fenomen del bandolerisme ja pot donar-se per acabat.

L’economia no pot ser una causa suficient per a explicar la complexitat del fenomen i els problemes per a eliminar-lo i el determinisme geogràfic també presenta deficiències perquè els bandolers procedien de tot arreu: venien de la muntanya (nyerros i cadells), però també de la plana i l’interior de Catalunya.

Altres autors han plantejat el fenomen del bandolerisme en relació amb els canvis provocats per la reestructuració de la societat i l’economia catalana. Així, el bandolerisme seria la sortida tant per als pagesos perjudicats per la sentència arbitral de Guadalupe com per als senyors o per alguns menestrals que no van trobar sortida a la decadència gremial. Aquesta explicació incideix en els integrants de les quadrilles, però no n’acaba d’explicar l’essència del fenomen.

Les lluites de facció entre la noblesa van ser la principal causa del fenomen del bandolerisme. El terme bandoler obeeix a dues accepcions diferents: saltejador de camins i malfactor rural, d’una banda, i seguidor d’un bàndol o parcialitat feudal de l’altra. Això suposaria una explicació del bandolerisme com una guerra privada entre senyors feudals per motius diversos.

El bandolerisme senyorial es pot deure a diferents motivacions, entre les quals no es pot descartar l’empobriment d’una part de la noblesa, però també pot ser una forma de preservar, mantenir o maximitzar la renda senyorial.

Els senyors protagonitzaven conflictes de llarga durada entre bandositats que es resolien al marge de la justícia reial. La lluita entre bandositats era una forma legal i sancionada pel dret per a resoldre els conflictes entre bàndols. Aquesta era una pràctica d’origen medieval encara vigent en els segles XVI i XVII.

Aquests conflictes requerien la mobilització d’un nombre important de persones. Així, vassalls, familiars, amics i mercenaris o malfactors van participar en aquests conflictes com a força de xoc. Les quadrilles eren les encarregades de donar suport militar als senyors.

La monarquia de Ferran II va regular a Catalunya les revenges privades per la via de les pragmàtiques i les constitucions. En la mesura que les “lleis” de la noblesa eren unes altres i prevalien, el bandolerisme denota la dificultat de la monarquia hispànica per a monopolitzar la violència. El desafiament no es prohibirà a Catalunya fins el 1670. L’autoritat reial només podia actuar quan la bandositat no s’ajustés a la “legalitat” que les regulava.

rocaguinarda.jpg

El resultat de la combinació d’aquests factors va ser l’aparició d’un grapat de quadrilles comandades per personatges que han esdevingut cèlebres en l’imaginari català (Bertomeu Camps, Montserrat Poch, Perot Rocaguinarda, Joan Sala Serrallonga) davant els quals la repressió dels virreis va resultar estèril.

Durant la primera meitat del segle XVII, quan el bandolerisme va assolir la seva màxima virulència, van aparèixer dues faccions enfrontades: nyerros i cadells. Tradicionalment, alguns historiadors han atribuït als nyerros la defensa dels valors feudals mentre que els cadells representarien els interessos de les viles i les ciutats. En realitat, però, com hem indicat, probablement nyerros i cadells no serien més que diferents cares d’una mateixa moneda.

Així, un bandoler pot ser definit com aquell membre d’una facció o bandositat, un partidari armat. És a partir del segle XVI quan trobem un bandolerisme de lladres i saltejadors de camins. En qualsevol cas, una definició no té perquè estar deslligada de l’altra, podia donar-se qualsevol de les tres variants.

Després de la Guerra dels Segadors el bandolerisme viurà un canvi amb la pervivència només dels saltejadors de camins sense la complicitat dels estaments privilegiats. Ara serien bandolers més fràgils davant l’autoritat reial i per aquest motiu van tendir a la desaparició.