Arxiu de la categoria ‘5.4 La Monarquia Hispànica dels Àustries’

El saqueig de Roma

dijous, 10/05/2012

La data, el 6 de maig de 1527. El fet, les tropes imperials de Carles V saquegen la ciutat de Roma. Episodi transcendental de les guerres europees del segle XVI a Itàlia, tant pel seu simbolisme, l’emperador universal fent agenollar la capital del catolicisme als seus peus, com per les seves conseqüències polítiques, la liquidació del militarisme feudal dels papes renaixentistes. La brutalitat de l’atac contra els Estats Pontificis i el pillatge sobre els espais considerats sants de Roma van commocionar la cristiandat.

El saqueig de Roma s’explica en el context de les guerres franco-hispanes per l’hegemonia continental europea i les enormes càrregues que aquestes suposaven per a les finances dels Estats. El 1526, tot i l’acord de treva signat per Carles V i Francesc I en el Tractat de Madrid, França va aliar-se amb Florència, Milà, Venècia i els Estats Pontificis per enfrontar-se als exèrcits imperials. Era la Lliga de Cognac.

Carlos_V.jpg

Carles V

François I.jpg

Francesc I de França

Però aquest no era l’únic front en el qual estava immersa la Monarquia Hispànica. En paral·lel, els exèrcits turcs pressionaven l’Imperi a les portes de Viena, i Ferran, germà de Carles V demanava ajuda. Igualment, l’aliança amb Anglaterra semblava trencada. S’obria una multiplicitat de fronts que dessagnava les arques de la monarquia.

Per a neutralitzar el perill que amenaçava les seves possessions, Carles V va encarregar al conestable Carles de Borbó la formació d’un exèrcit imperial que passés a l’ofensiva contra els enemics italians. Amb moltes dificultats derivades de l’escassetat de diners per a pagar els sous dels soldats, Carles de Borbó va reunir 45.000 soldats alemanys, italians i hispànics, als quals va motivar assenyalant directament al papa Climent VII com a responsable dels endarreriments en el cobrament dels sous.

Pope_Clement_VII.JPG

Climent VII

D’aquesta manera, després de derrotar Milà, el conestable va travessar la Península Itàlica a la recerca del membre més dèbil de la Lliga: els Estats Pontificis. L’atac llançat sobre Roma per les tropes imperials va ser brutal. Derrotada la dèbil defensa papal (5.000 milicians i les tropes de la Guàrdia Suïssa), la Ciutat Eterna va ser víctima de la violència. El conestable Carles de Borbó ja no va veure les conseqüències de la seva acció. Havia mort durant el setge de Roma, i amb ell desapareixia l’element de contenció dels soldats.

La presa i saqueig de Roma va ser brutal. La Guàrdia Suïssa va ser massacrada per l’exèrcit imperial (de 189 guàrdies, només 42 van sobreviure) i prop de mil defensors van ser executats. Eliminada la defensa, els soldats van tenir via lliure per torturar, assassinar, destruir, violar dones i saquejar palaus i esglésies durant tota una setmana. La indisciplina, el pillatge i la violència eren la manera de cobrar-se els endarreriments que els devia Carles V. L’emperador va mostrar la seva preocupació per la incapacitat per aturar les tropes, però la realitat és que aquest cop d’efecte havia estat decisiu en la lluita contra el Papat.

EL_SACO_DE_ROMA.jpg

Bad-war.jpg

El papa Climent VII va aconseguir refugiar-se de la violència en el castell de Sant’Angelo, on va veure’s empresonat. Després de set mesos tancat al palau, el papa va haver de cedir davant Carles V i pagar un rescat de 400.000 ducats. A més, els Estats Pontificis van haver de cedir algunes de les seves possessions territorials (Parma, Piacenza, Civitavecchia i Mòdena). Climent VII, temorós de la força que havia demostrat el seu enemic passaria la resta de la seva vida intentant evitar qualsevol enfrontament amb Carles V. El Papat havia deixat de ser un Estat feudal militarista. En conseqüència, el juliol de 1529, Climent VII i Carles V van signar el Tractat de Barcelona. En ell s’establia que el Papa coronaria Carles V com a emperador en el mateix Vaticà.

Lluís Vives

dimarts, 8/05/2012

Joan Lluís Vives i March (1492-1540) va ser el gran humanista, pensador cristià i filòsof valencià del Renaixement. Fill del mercader Lluís Vives i de Blanquina March, ambdós de família jueva i judaïtzants, la seva condició religiosa li va valdre la persecució per part de la Inquisició, tot i ser un cristià reconegut. Precursor de l’assistència social, la seva vida va transcórrer a l’estranger, fonamentalment a Bruges.

Lluís Vives.jpgEducat a la Universitat de València, Vives no va poder gaudir gaire del gran humanisme valencià de finals del segle XV. Aviat es traslladaria a París, on va doctorar-se en filosofia a la Sorbona. Posteriorment s’instal·laria a Bruges, on viuria pràcticament fins a la seva mort. Només va abandonar la ciutat flamenca per viure a Anglaterra al servei del cardenal Wolsey i del seu amic el canceller Tomàs Moro (THomas More). La seva posició favorable a la reina d’Anglaterra Caterina d’Aragó en la qüestió del divorci promogut per Enric VIII li ocasionaria un breu empresonament i l’obligaria a retornar a Bruges.

La seva vida va estar marcada per les estretors econòmiques, fet que va influir en la seva perspectiva de la realitat social. En un fet insòlit per aquell període, Vives va preocupar-se per la pobresa, la qual era descrita com una disfunció de la societat. Així, el 1525, va escriure De subuentione pauperum (Tractat del socors als pobres), que representava, en la crisi del precapitalisme, el pas de la caritat privada o pública a la veritable assistència social pels necessitats.

El somni de Vives, com a home del Renaixement, era establir-se en una cort. Estava convençut que només des del mecenatge reial podria desenvolupar la seva tasca humanista de divulgació de la cultura. Va fracassar en el seu intent d’establir-se a Anglaterra i tampoc va trobar el seu lloc en la cort de Carles V, el qual va concedir-li una exigua pensió. Desencisat amb la política, va passar els darrers anys de la seva vida refugiat en els seus llibres.

En la seva obra filosòfica, Vives va criticar l’escolàstica i va mostrar la seva admiració per la que considerava com la veritable filosofia, l’aristotèlica, basada en l’observació i l’experiència recolzades en la raó, destacant les seves obres De ratione dicendi (1523) i De conscribendis epistolis (1536). En el camp de l’ètica, Vives va posicionar-se en favor del platonisme i l’estoïcisme, destacant l’obra De tradendis disciplinis (1531). Com a escriptor polític va publicar De concordia et discordia in humano genere (1529). I com a humanista cristià va publicar Ad animi exercitationem in Deum commentatiunculae (1535) i De ueritate fidei christianae (1543), una de les apologies del cristianisme més representatives del Renaixement cristià davant el paganisme que les humanitats clàssiques difonien.

Miquel Servet

dissabte, 5/05/2012

Miguel Serveto Conesa (1511-1553) va ser un humanista, metge i teòleg reformat aragonès. Conegut també com a Miquel Servet o Miquel de Vilanova, va recórrer diferents països europeus, en ocasions com a conseqüència dels seus estudis i de vegades fugint de la persecució inquisitorial que va comportar-li la difusió de les seves polèmiques idees teològiques i científiques. Moriria cremat viu a la foguera per heretgia.

Michael_Servetus.jpgNascut a Vilanova de Sixena (Osca), fill d’un notari reial, l’aragonès Miquel Servet va estudiar a Barcelona on va rebre una esmerada educació en llatí, grec, hebreu, matemàtiques i filosofia. Posteriorment va estudiar dret a la Universitat de Toulouse, període en el qual va començar a interessar-se per la teologia i el dogma de la Trinitat. Durant la seva adolescència, a Barcelona, va entrar al servei de fra Joan de Quintana, abat de Montaragó i confessor de Carles V des de 1529. Gràcies a aquesta relació, Servet va introduir-se en la cort imperial.

Així, el 1530, Servet va acompanyar l’emperador a la seva coronació a Bolonya, on va poder comprovar l’opulència de l’església italiana. Després viatjaria per per Basilea i Estrasburg, on va entrar en contacte amb alguns dirigents protestants (Johannes Oecolampadius, Martí Bucer). En aquell període va publicar De trinitatis erroribus libri septem (1531), obra en la qual exposava les seves idees contràries al concepte de la Trinitat sancionades pel Concili de Nicea en el segle IV. Davant la mala rebuda que va tenir la publicació tant en ambients catòlics com protestants, el 1532 va escriure Dialogorum de trinitate libri duo, un intent d’aclarir els punts més controvertits sobre la Trinitat i alguns aspectes de la seva obra anterior.

La reacció contra Servet va ser immediata: l’Església va retirar les seves obres i va prohibir-li el dret a visitar ciutats protestants mentre que la Inquisició va cridar-lo a declarar sota amenaça d’empresonament. Tot i que algunes de les seves doctrines el col·loquen dintre l’ampli corrent de reformadors del segle XVI, la realitat és que els protestants no acceptaven la seva teoria sobre Crist (divinitat volguda pel Pare, però no preexistent ni a la seva concepció ni al seu naixement). És a dir, no podem inscriure Servent ni amb els luterans ni amb els calvinistes, era un esperit lliure, un heterodox.

Fugit a París per escapar de la Inquisició, Servet va fer-se anomenar com Michel de Villeneuve. Esperit inquiet, a la capital francesa estudiaria matemàtiques i medecina. Va ser gràcies a les disseccions que realitzava com a ajudant de Hans Gunther que va descobrir com la oxigenació de la sang no es produïa en el cor, sinó en els pulmons, fet que contradeia l’obra clàssica de Galè de Pèrgam. Aleshores va escriure Christianismi Restitutio, obra fonamentalment teològica, però que conté en el seu llibre V una clarivident explicació de la circulació menor o pulmonar.

La publicació del llibre Discrepatio Pro Astrologia i la realització d’un curset dedicat a l’astrologia que relacionava aquesta ciència amb la medecina li portarien conflictes amb les autoritats acadèmiques, fins al punt que va haver d’abandonar París.

f3.highres.png

Instal·lat a Viena, on va exercir de metge des de 1538, Servet va iniciar una llarga correspondència amb Joan Calví al voltant dels continguts de Christianismi Restitutio. Calví, mitjançant un dels seus seguidors va denunciar Servet a la Inquisició de Lió. Examinades les proposicions heterodoxes que defensava sobre la Trinitat, Servet va ser citat a un procés, del qual va poder alliberar-se gràcies a una arriscada fugida. Una imatge seva va ser cremada a Lió.

Camí d’Itàlia, Servet va aturar-se a Ginebra, on va ser reconegut pel seu antic rival ideològic Joan Calví, que el va fer empresonar i sotmetre a un procés arbitrari i força apassionat: condemnat per heretge pel Consell de Ginebra, Miquel Servet va morir cremat el 27 d’octubre de 1553. La seva mort suscitaria una gran controvèrsia entre els protestants sobre els límits de la llibertat religiosa.

El cardenal Cisneros

dijous, 3/05/2012

El cardenal Cisneros és una de les principals figures polítiques i religioses del període fundacional de l’Estat modern de la Monarquia Hispànica. Nascut a Torrelaguna (Madrid) el 1436, Gonzalo Jiménez de Cisneros, frare franciscà, va ser assessor de l’Estat dels Reis Catòlics, inquisidor general de Castella i regent del regne a la mort de Ferran el Catòlic. Va morir el 1517 a Roa de Duero (Burgos).

Cisneros.jpgFill d’una família d’hidalgos empobrits, en la seva joventut Cisneros va estudiar teologia a Alcalá de Henares i Salamanca. Després d’ordenar-se com a sacerdot a Roma, va ser designat com a arxipreste d’Uceda, càrrec en el qual va començar a destacar per les seves idees renovadores que van portar-lo a presó. La protecció del cardenal González de Mendoza permetrien, però, que Cisneros es lliurés de complir bona part de la condemna i conservés l’arxiprestat.

Sembla ser que aquests fets van afectar profundament el jove Cisneros, el qual va patir una crisi espiritual que el portaria a ingressar en l’ordre franciscana i retirar-se en el convent de La Salceda. Allí canviaria de nom, Gonzalo deixava pas a Francisco Jiménez de Cisneros en honor de Sant Francesc d’Assís. Durant set anys la seva activitat es reduiria a la vida monacal a La Salceda.

Amb motiu de la conquesta de Granada (1492) i el nomenament de fra Hernando de Talavera com a arquebisbe de la diòcesi granadina, va restar vacant el càrrec de confessor de la reina Isabel la Catòlica. Aleshores, per recomanació del cardenal González de Mendoza, Isabel va designar Cisneros com a confessor. Cisneros aviat es guanyaria la confiança de la reina i es convertiria en un conseller oficiós. Era l’inici d’una carrera política brillant.

Nomenat provincial dels franciscans i arquebisbe de Toledo a partir del 1495, després de la mort del seu protector González de Mendoza, Cisneros va impulsar la tasca reformista per restablir la puresa de l’orde de Sant Francesc i per frenar les immunitats i els privilegis del clergat secular. Tot i que el nou arquebisbe era considerat com una persona superba, en un gest d’humilitat, sota les seves luxoses vestidures sempre va portar el seu hàbit franciscà.

El 1499, el cardenal Cisneros va traslladar-se a Granada, on va emprendre una política de conversió ràpida dels mudèjars. En un primer moment la seva política va assolir bons resultats, però aviat les coses es complicarien i el zel excessiu en la política religiosa va contribuir a desencadenar l’esclat d’una guerra de guerrilles a Las Alpujarras. Tres anys després, el 1502, Cisneros va obtenir dels Reis Catòlics l’ordre que obligava els mudèjars del regne de Castella a convertir-se o emigrar. El dogma religiós com a política d’Estat s’imposava novament.

El moment clau en la biografia de Cisneros arribaria, el 1504, a la mort de la reina Isabel. La crisi successòria derivada de l’enfrontament entre Ferran el Catòlic i Felip el Bell, amb la malaltia mental de Joana la Boja com a transfons, van convertir el cardenal en la personalitat clau de la transició, l’element moderador en el trànsit cap a l’època moderna. Així, en morir Felip el Bell prematurament, el 1506, Cisneros va constituir un govern de regència a Castella per comandar la crisi política.

cardenal cisneros.jpg

Coherent amb la seva visió de l’Estat dinàstic, el cardenal Cisneros va defensar la fortalesa de la monarquia enfront de les bandositats nobiliàries, tot aglutinant les minories dirigents castellanes mentre esperava el retorn del rei Ferran el Catòlic per exercir la regència del regne. Aquesta postura va valdre-li el capel de cardenal, atorgat pel Papa.

Durant la regència castellana de Ferran el Catòlic, Cisneros va impulsar una vigorosa política de conquestes al nord d’Àfrica (Mazalquivir i Orà). Posteriorment, el cardenal es convertiria en l’home més poderós del regne en convertir-se en Inquisidor general. Igualment, en aquest període va realitzar una gran activitat cultural, amb la fundació de la Universitat d’Alcalá, a la qual va dotar d’un temple magistral que garantia una pensió vitalícia als magisteris universitaris, i la preparació de la famosa Políglota Complutense.

Sempre fidel a la causa del Rei Catòlic i a la concepció que aquest havia defensat sobre l’estructura constitucional de la Monarquia Hispànica, Cisneros es faria càrrec de la regència dels regnes de Castella després de la mort de Ferran, el 23 de gener de 1516. Confirmat en el càrrec de regent pel futur Carles V, Cisneros es va veure obligat a afrontar diferents intrigues de palau, des de frustrades rebel·lions nobiliàries fins a intents de subversió protagonitzats pels consellers flamencs del mateix Carles V. De la mateixa manera, va desfer un intent francès per annexionar-se Navarra i va defensar la península contra el corsari Barba-rossa.

El 8 de novembre de 1507, quan es trobava de camí cap a Valladolid per entrevistar-se amb Carles V, va morir a Roa de Duero. Desapareixia un dels homes que havia contribuït decisivament en la configuració de Castella com un Estat modern.

L’Alhambra i el somni de l’emperador

dimecres, 2/05/2012

Carles V va arribar a l’Alhambra de Granada l’estiu de 1526. S’acabava de casar a Sevilla amb Isabel de Portugal i es disposava a passar-hi la lluna de mel. L’emperador va quedar impressionat pel palau nassarita i va ordenar la construcció del palau que portaria el seu nom. Tot un símbol del projecte imperial, el palau de Carles V havia de trencar amb el passat gòtic per retornar a la cultura grecollatina.

L’edifici, destinat a la celebració de cerimònies i actes oficials de la cort, va ser pensat com un pavelló complementari per a les estances privades que el monarca ja disposava a l’Alhambra, ubicades en el Pati dels Lleons. El projecte va ser encarregat a l’arquitecte Pedro Machuca, el qual va comptar amb la col·laboració de Juan de Marquina. Els plànols del palau no estarien acabats fins el 1542.

palaciocarlosv.jpg

PLANO PLANTA BAJA ALHAMBRA Y PALACIO CARLOS V.jpg

El projecte resultava totalment innovador en un ambient caracteritzat pel gòtic plateresc. Era la introducció de la Monarquia Hispànica en el Renaixement mitjançant el manierisme, estil que encara estava en el bressol a Itàlia. Es diu que el mateix monarca va intervenir en l’elaboració dels plànols, i no seria gens estrany. Era el palau que havia de simbolitzar el seu triomf, la victòria de l’Imperi universal.

El resultat final va ser un robust edifici de planta quadrada amb un gran pati circular en el qual es combinen els estils dòric (en la part baixa) i jònic (en la part superior). En les quatre façanes trobem també una clara influència italiana coronada per la simbologia imperial. Era l’emblema, el símbol d’una època en la qual el somni de l’emperador va quedar gravat en pedra en el bell mig de la vella Granada musulmana.

Granada_Alhambra_Palacio_Carlos_V_Exterior.jpg

Palacio_Carlos_V_Alhambra.jpg

Granada_Alhambra_Palacio_Carlos_V_Interior.jpg

Carles V i Catalunya

dilluns, 30/04/2012

Respecte de Catalunya, el regnat de l’emperador Carles V (1516-1556) va caracteritzar-se pel manteniment d’unes relacions respectuoses entre la monarquia i el Principat. Així, i malgrat alguns enfrontaments jurisdiccionals, no van sorgir friccions ni problemes importants i la monarquia va respectar les lleis catalanes. Es pot dir que en aquest període, no sense friccions puntuals, l’entramat constitucional català prevalia per sobre de les intencions de la monarquia. Fins i tot va donar-se una destacada participació catalana en algunes de les empreses exteriors de la monarquia hispànica, especialment en el Mediterrani.

Tizian_066.jpg

Carles V

El seu discurs de coronació pronunciat a Barcelona, i en català, permet entendre l’espai que Carles V pretenia ocupar en el món del segle XVI i la naturalesa de les relacions amb l’oligarquia del país. En sentir-lo, l’audiència reunida a les corts, l’oligarquia eclesiàstica i civil catalana, va poder adonar-se que les seves paraules ignoraven completament la realitat i la tradició de Catalunya. La sensibilitat política i cultural catalana eren ignorades.

Carles V anunciava que el lideratge del país passava per una nova generació, orientada cap als afers internacionals. El nou rei demanava atenció a la política internacional, l’abandonament de l’aïllament en el qual es vivia des de temps de Joan II. Presentava l’amenaça turca com un conflicte mediterrani per la llibertat de comerç i que demanava la implicació dels catalans. A més, buscava la complicitat necessària amb Castella per articular la nova Monarquia. Ni el seu avi, Ferran el Catòlic mai havia anat tant lluny en el desafiament a la noblesa.

Però la realitat és que Carles V va trobar més resistències a Castella (Revolta de les Comunitats) i a València (Revolta de les Germanies) que a Catalunya. Així, el moviment dels agermanats valencians només va estendre’s minoritàriament a algunes ciutats com Barcelona, Girona i Lleida, encara en camí de la recuperació de la crisi econòmica i política. A Catalunya, la crisi de les ciutats i la seva revolta contra la monarquia autoritària no va trobar uns moviment gremial disposat a la lluita ja que el virrei Folc de Cardona va suavitzar les protestes i va atendre les demandes dels menestrals.

Tanmateix, la periodicitat de les convocatòries de corts generals ajudaven a llimar les diferències existents entre els representants de les institucions catalanes i la monarquia ja que el rei reparava periòdicament els greuges. La majoria de les convocatòries a corts generals obeïen a la necessitat de l’emperador d’obtenir donatius per a finançar les seves empreses imperials, sobretot la lluita contra el turc a la Mediterrània, amb un perill evident pel comerç amb l’increment de la pirateria, però també contra França, el principal obstacle de Carles V al seu ideal d’Imperi europeu cristià.

Alguns historiadors han arribat a parlar d’una predilecció de Carles V per Catalunya i la Corona d’Aragó ja que l’emperador va arribar a convocar corts en set ocasions (Felip II va convocar-ne dues i Felip III una). Ara bé, la realitat és una altra: les necessitats de Carles V per a les empreses imperials van trobar a Catalunya una important col·laboració perquè anaven acompanyades per la defensa d’un estatus social que va permetre que l’oligarquia esclafés la revolta de les Germanies a València i Mallorca. D’aquesta manera, l’emperador va ser un bon visitant de Catalunya fins que, el 1554 va deixar el regne en mans dels seus fills, la infanta Joana i el príncep Felip.

En aquest sentit, tampoc és que el regnat fos una etapa idíl·lica ja que Carles V va signar una aliança amb Gènova, que era l’enemic tradicional català a la Mediterrània.

D’altra banda, en el segle XVI, el rei esdevenia el cap d’un imperi immens i del govern dels territoris que l’integraven en tenien cura els diferents consells creats amb aquest objectiu. Així, en temps de Carles V, l’òrgan màxim de govern de la monarquia a Catalunya va ser el Consell de la Corona d’Aragó. El representant del rei al Principat i als comtats era el lloctinent general o el virrei, càrrec que el monarca encarregava a una persona de la seva confiança. En aquest sentit, la designació dels principals càrrecs polítics (lloctinent de la Corona d’Aragó i virrei de Catalunya) recaurà en mans de persones foranes. Així, l’excepció la trobem en els virreis Pere Folc de Cardona, arquebisbe de Tarragona (1521-1523) i Francesc de Borja, duc de Gandia (1539-1543). En conseqüència, Catalunya va mantenir les seves institucions, furs i privilegis, però els homes de govern serien de fora.

La realitat és que la Catalunya dels inicis de l’època moderna no estava en condicions d’oferir gaire resistència a l’emperador perquè encara no s’havia recuperat totalment de la crisi baixmedieval, no tant econòmicament com en el pla polític. D’aquesta manera, si bé és cert que Carles V no va introduir nous impostos, el monarca ja s’ho va cobrar en donatius gràcies a la periodicitat de les convocatòries de corts. És a dir, la immunitat de la Corona d’Aragó a l’autoritarisme va ser conseqüència de la debilitat econòmica, les necessitats de l’oligarquia i l’aplicació del sistema constitucional.

La revolta de les Germanies

dissabte, 28/04/2012

El 1519, en paral·lel a la revolta de les Comunitats de Castella, va esclatar l’aixecament de les Germanies de València i Mallorca, les germandats cristianes d’aquests regnes de la Corona d’Aragó. Els dos moviments, però, mai van cooperar contra la monarquia ja que perseguien objectius diferents dins d’un mateix context: la defensa dels drets ciutadans contra el desenvolupament de l’Estat dinàstic autoritari. Les conseqüències, però, serien l’acceleració del procés centralitzador autoritari monàrquic, la progressiva pèrdua de poder de l’oligarquia urbana i una forta reducció dels drets del poble valencià.

Els orígens del moviment es trobaven en la protesta contra la carestia i l’abandonament de la ciutat de València per part de la noblesa com a conseqüència d’un brot de pesta. La violenta protesta contra els funcionaris de la monarquia i l’aristocràcia aviat va derivar en una guerra oberta contra els musulmans, els quals van recolzar els seus senyors enfront de les germandats. Tanmateix, la justificació religiosa de la revolta donava a les Germanies un caràcter propi i aglutinador de la població.

D’aquesta manera, la revolta va anar més enllà dels conflictes de classe. Artesans, camperols, classes mitjanes i membres del baix clergat van integrar el moviment agermanat. El denominador comú que els unia eren les seves miserables condicions de vida, els abusos patits pels senyors feudals i l’odi vers els musulmans, convertits en boc expiatori de la revolta. És a dir, no era una revolta homogènia.

FG002113.JPG

El 1519, els gremis de València havien estat armats davant l’amenaça d’un atac de la pirateria turca, però això es produïa en paral·lel a la fugida de bona part de l’aristocràcia i del mateix governador, atemorits per l’arribada de la pesta. Igualment, Carles V era un monarca absent d’aquest regne: encara no havia reunit a les corts valencianes. En aquest context, la Junta dels Tretze, integrada per un representant de cada gremi de la ciutat, va idear una estratègia per fer-se amb el control del govern de la ciutat. Era la gran ocasió per enfrontar-se amb la noblesa opressora i els impopulars funcionaris reials.

Inspirant-se en els ideals de les velles germandats cristianes i en els drets atorgats per Ferran el Catòlic, la Junta va demanar la restauració del monopoli gremial, la representació gremial en el consell municipal i l’accés a la justícia de l’emperador, la qual era un monopoli dels senyors locals. Sota la direcció del paraire Joan Llorenç, els agermanats pretenien crear una República mercantil segons els models de Gènova i Venècia. És a dir, buscaven la instauració d’un model urbà, obertament qüestionat per la monarquia, en el qual els ciutadans tindrien dret a reivindicar allò que consideraven just.

LA GUERRA DE LAS GERMANIAS.jpg

Un altre dels líders del moviment va ser el fabricant de velluts Vicenç Peris, convertit aviat en el cap visible dels sectors més radicals. El triomf sobre el virrei Diego Hurtado de Mendoza en la Batalla de Vernisa va permetre Peris assolir un important prestigi. El seu triomf era la victòria de la violència en detriment del programa polític. L’exemple de Peris va fer creure a la majoria dels agermanats que la violència era el mitjà adequat per assolir els seus objectius.

Els insurgents van controlar la ciutat de València amb el recolzament dels gremis i un cop controlada la capital van dirigir la revolta cap a la resta del regne, donant lloc a l’enfrontament armat contra el virrei i la noblesa, obligant els musulmans a batejar-se, suprimint els impostos i amenaçant la distribució de la terra. La radicalització de la rebel·lió, però, va comportar que bona part de les classes mitjanes urbanes que havien participat en el seu esclat anessin retirant el seu suport al moviment.

En aquest context, el virrei, Diego Hurtado de Mendoza, recolzant-se en l’aristocràcia va iniciar la contraofensiva monàrquica: el febrer de 1522 es lliurava la batalla final a la ciutat de València. Després d’una llarga nit de combats, Peris va rendir-se davant del capità Diego Ladrón de Guevara. Les Germanies havien estat esclafades per l’exèrcit reial. Una dura repressió va acompanyar la derrota dels agermanats, amb la condemna de més de 800 rebels per “crim de germania e unió popular”. Peris va ser executat el 3 de març. Ara bé, amb nuclis resistents a Xàtiva i Alzira, no seria fins el desembre de 1524 que la revolta va ser totalment derrotada fora de la capital. L’arribada d’una nova virreina, Germana de Foix,  amb afinitats amb les elits valencianes i la política repressiva d’execucions, confiscacions i multes havien tingut èxit. Era el moment del perdó general.

María de Pacheco, la darrera heroïna de les Comunitats de Castella

dijous, 26/04/2012

El moviment comuner va tenir la seva heroïna particular en la figura de María de Pacheco (1496-1531), una dona provinent de l’alta noblesa castellana, emparentada amb els Mendoza per part de pare i amb els Pacheco (marquesos de Villena) per part de mare. Dona culta educada en l’ambient renaixentista, María tenia coneixements de llatí, grec, matemàtiques, lletres i història. Difícilment es podia esperar d’ella que es convertís en la “lleona de Castella”, la dona que mantindria viu l’esperit de la revolta comunera després de la derrota de Villalar i l’execució del seu marit, Juan de Padilla.

comunera1.jpgAmb catorze anys, María va casar-se amb Juan de Padilla, cavaller i oficial militar de la ciutat de Toledo. Era una boda concertada pel seu pare, Íñigo López de Mendoza y Quiñones, i que obligava l’adolescent a renunciar als drets d’herència paterns a canvi d’una quantiosa dot. Sembla ser que aquest casament no va acabar de satisfer les seves aspiracions personals i per això va ser un dels principals recolzaments del seu marit en esclatar la revolta comunera el 1520. María va veure en l’esclat revolucionari l’oportunitat que el seu home adquirís la notorietat que mai havia tingut.

Quan, el juliol de 1520, Padilla va ser escollit com a capità general de l’exèrcit comuner per la Santa Junta d’Àvila, Maria va convertir-se en la governadora de la ciutat de Toledo. Mesos després, el març de 1521, arribaria a Toledo el bisbe de Zamora, Antonio de Acuña, un altre líder destacat del moviment comuner. Des d’aquell moment, el govern de la ciutat va restar en mans de María i el bisbe.

La notícia de la desfeta comunera a Villalar, el 24 d’abril, i la posterior execució del seu marit van suposar un cop duríssim per a María. Les seves esperances en la victòria de la revolta semblaven esvair-se, però aquesta no va rendir-se. La defensa de Toledo davant dels exèrcits reials va ser èpica, resistint nou mesos de setge. D’aquesta manera, la capital castellana seria la darrera plaça comunera en capitular davant de l’emperador.

Des de l’Alcàsser de Toledo, María va dirigir la resistència comunera, en competència amb el bisbe Acuña. En la seva convicció en la defensa de la ciutat, María va arribar a requisar la plata del tresor de la catedral per poder pagar el sou dels soldats. Van ser nou mesos de resistència, possibilitats en part pel fet que l’exèrcit reial va haver de dirigir els seus esforços cap a Navarra per a defensar-se d’una ofensiva francesa. Finalment, però, el setge sobre Toledo va culminar el mes d’octubre de 1521. Semblava que l’aixecament havia estat derrotat.

María_Pacheco_después_de_Villalar.JPG

María, però, no va acceptar la derrota. El febrer de 1522, la “lleona de Castella” va prendre l’Alcàsser i va alliberar els comuners empresonats en la darrera etapa de la revolta comunera. Va ser una resistència fugaç. Ràpidament les tropes reials i nobiliàries van controlar la ciutat i María va haver de refugiar-se en l’exili portuguès per evitar la mort. En canvi, el bisbe Acuña no va ser tan afortunat i va ser executat.

Des de Portugal, en la cort del rei Joan III, María va ser protegida gràcies a la seva condició noble. Instal·lada a Braga i Porto, l’antiga heroïna de la revolta comunera va haver de subsistir amb pocs mitjans i havent de fer-se càrrec del seu infant. Carles V va negar-se a concedir-li el perdó. Així, la “lleona de Castella” viuria els darrers anys de la seva vida exiliada. A la seva mort, el 1531, l’emperador va negar-se a permetre que el seu cos fos enterrat al costat del seu marit a Villalar. Havia mort la dona, però el mite encara no havia deixat de créixer.

La revolta de les Comunitats de Castella

dimecres, 25/04/2012

Proclamat emperador, Carles V va haver de fer front als problemes interiors de la Monarquia Hispànica: la resistència de les ciutats. L’arrel del problema: la transició del model de vida medieval cap al propi de l’Estat modern, la resistència a passar d’un model baixmedieval en el qual les ciutats jugaven el paper protagonista a un model modern en el qual el protagonisme passava a organitzar-se al voltant de la monarquia autoritària. Aquest és l’origen de l’esclat de la revolta de les Comunitats de Castella, com ho seria de les Germanies valencianes i mallorquines a la Corona d’Aragó. Però també d’un moviment internacional en defensa de les llibertats urbanes enfront de l’enfortiment de l’Estat dinàstic que va recórrer Europa en el segle XVI.

Bernaerd_van_Orley.jpg

Carles V

D’aquesta manera, el 1520, l’ordre social va trencar-se a Castella. El sectors urbans, poc nombrosos però poderosos, influents i actius van mobilitzar-se contra un Carles V que havia deixat una impressió negativa en la seva arribada al tron: el seu projecte de monarquia catòlica universal semblava llunyà de la tradició castellana i el fet que la coronació com a emperador suposés un important esforç econòmic, concretat en les corts de La Coruña de 1519, van comportar el pas de l’agitació a la rebel·lió.

Ens trobem davant d’un conflicte entre l’Estat dinàstic i els governs locals. I Carles V era conscient de les resistències quan va convocar corts per obtenir els recursos necessaris per a la seva investidura imperial. L’oposició més significada en aquelles corts va provenir dels procuradors de Salamanca i Toledo, però les mesures van ser aprovades després de coaccions, suborns i l’execució del procurador de Segòvia. S’iniciava una calma tensa abans del conflicte. I és que els comuners van interpretar la política repressiva com una crida a l’acció moral. Bona part de la noblesa i la burgesia es rebel·laria.

Localización_del_movimiento_comunero.png

Els comuners pertanyien als sectors mitjans de la societat (comerciants i manufacturers) que s’aixecaven contra l’Estat autoritari, però també contra l’aristocràcia terratinent. Tanmateix, la revolta de les Comunitats no va ser només una lluita entre les ciutats i la noblesa ja que en el bàndol comuner també s’integrarien membres de la baixa noblesa (cavallers i hidalgos) que es veien marginats per la presència d’estrangers en el govern de Carles V. És a dir, ens trobem davant d’un conflicte de classes complex.

A finals de juliol de 1520, Pedro Lasso de Vega, recolzat pels representants de les ciutats de Segòvia, Salamanca, Toro, Toledo i Àvila, va posar-se al capdavant de la Santa Junta del Reino després d’expulsar els oficials reials i recaptadors d’impostos de les ciutats i proclamar la Comunitat després de revoltes més o menys espontànies. En paral·lel, Juan de Padilla organitzava les forces de l’exèrcit comuner davant la possibilitat de l’esclat d’una guerra convertint-se en el primer líder de la revolta. Arribats a setembre, el moviment comptava amb una causa, una organització i un exèrcit per fer front al monarca.

JuandePadilla.jpg

Juan de Padilla

A finals d’agost, els comuners jugarien la carta de la reina Joana la Boja, tancada a Tordesillas per Ferran el Catòlic, per legitimar l’aixecament. Juan de Padilla (Toledo), Juan Bravo (Segòvia) i Pedro Maldonado (Salamanca) van visitar a la reina, la qual va negar-se a signar cap tipus de document però va mostrar-se favorable a la revolta.

Ara bé, en el moment de màxima expansió de la revolta, van començar a sorgir les primeres friccions entre els sectors revolucionaris i els reformistes que integraven les Comunitats. La Junta buscava redefinir la relació entre la monarquia i les ciutats sota el principi de que el regne es trobava per sobre del rei i de que la Junta representava el regne. En aquest nou ordre polític propugnat pels comuners, les corts castellanes havien de jugar un paper més important i demanaven el dret a estudiar els greuges abans de votar els impostos. Aquesta postura, revolucionària per a Castella, va comportar que els elements més moderats de Burgos i Valladolid abandonessin la revolta.

Adrian_VI.jpg

Adrià d’Utrecht

Aleshores, Adrià d’Utrecht, el regent de Carles V, va prendre la iniciativa tot aprofitant-se de les divisions internes de la Junta i del malestar de la noblesa amb la revolta. Així, el regent va recórrer a l’exèrcit per imposar la llei del monarca: el 5 de desembre de 1520 les forces del rei prenien Tordesillas, el quarter general de la Junta. Però els comuners encara no havien estat derrotats.

Seria a la Batalla de Villalar, el 24 d’abril de 1521, quan l’exèrcit reial i les forces de la noblesa esclafarien les forces comuneres. Els privilegis de la monarquia i l’aristocràcia eren defensats per les armes. La posterior execució dels principals líder comuners Juan de Padilla, Juan Bravo i Pedro Maldonado confirmava la decisió de la monarquia d’establir el dret dinàstic per sobre de qualsevol altre dret en la construcció de l’Estat autoritari. A l’octubre de 1521, després de la capitulació de Toledo, la revolta semblava definitivament esclafada.

BatallaDeVillalar.jpg

Comuneros.jpg

En la repressió de les comunitats podem observar nítidament la composició social del moviment. Per exemple, a Segòvia, de les 7.715 persones que van patir la repressió, el 71,5% pertanyien a l’artesanat i els serveis, un 8,7% a la intel·lectualitat i les professions liberals, i només l’1,5% pertanyia a la noblesa. És a dir, els sectors mitjans urbans s’enfrontaven a les oligarquies. Si bé no podem parlar d’una burgesia urbana homogènia, aquesta aliança contraposada d’interessos entre els diferents sectors populars urbans havia nodrit la força de la revolta de les Comunitats. I en resposta, la noblesa castellana s’havia aliat amb la monarquia en defensa dels seus privilegis i la seva autoritat.

El febrer de 1522, un darrer aixecament comuner liderat per María de Pacheco, la “leona de Castilla”, va suposar la fi de la revolta. Després de prendre l’Alcàsser de Toledo i alliberar els comuners empresonats van ser esclafats per les forces del rei i la noblesa. Mitjançant la repressió, el moviment dels comuners havia desaparegut de Castella. Només alguns exiliats a Portugal, com María de Pacheco i les seves filles, van mantenir viva la reivindicació comunera. El triomf de l’Estat dinàstic i la noblesa era evident. El perdó dictat per Carles V el 1522 i les amnisties reials de 1525 i 1527 tancarien l’episodi revolucionari castellà.

Les Espanyes del Quixot (2)

dilluns, 23/04/2012

La pluralitat territorial que està present en el Quixot segurament troba el seu millor exponent en les escenes que transcorren a Catalunya. I és que l’experiència viscuda a la ciutat de Barcelona serà decisiva, transcendental, per a l’evolució del personatge. Barcelona suposarà el xoc de Don Quijote amb la crua realitat, una topada brusca que comportarà la fi de la bogeria que afectava al personatge i l’inici de l’humil retorn als orígens d’Alonso Quijano, l’inici del retorn del fals heroi a la seva localitat manxega per a morir en pau. L’inici del final.

mediona 48 Don quijote.jpg

L’ansietat amb la qual Don Quijote fa referència a Saragossa al llarg de la segona part de l’obra i el viatge realitzat per a participar en la competició cavalleresca de Sant Jordi (las justas de San Jorge) és tot un exemple de la curiositat del propi Don Quijote per explorar la pluralitat territorial de l’Espanya moderna. El tercer viatge, però, no arribaria mai a Saragossa, sinó que culminaria a Barcelona, ciutat que Cervantes coneixia perfectament.

Martí de Riquer va demostrar com Cervantes va passar per Barcelona el 1610, on s’hauria allotjat en el número 2 del Passeig Colom, davant del mar. Tenia 63 anys quan va viure a Barcelona, on possiblement buscava la protecció del comte de Lemos, el seu protector, que en aquell temps es disposava a embarcar cap a Nàpols com a virrei. Tanmateix, tres mesos després Cervantes retornaria a Madrid i es refugiaria en l’escriptura per crear la segona part de les aventures de Don Quijote. I aprofitaria la seva estada a Barcelona per convertir la ciutat comtal en un escenari privilegiat del desenllaç de l’obra.

És prou coneguda la llarga llista d’elogis que Cervantes dedica a Barcelona en el Quixot: “archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades y en sitio y en belleza única; y aunque los sucesos que en ella me han sucedido no son de mucho gusto, sino de mucha pesadumbre, los llevo sin ella, solo por haberla visto”. Què havia vist Cervantes a Barcelona perquè admirés la ciutat d’aquesta manera? Mai ho sabrem, però podem concloure que la ciutat va marcar-lo profundament.

Barcelona segle XVI.jpg

Però, a més, a Las Doncellas (1613), una de les Novelas Ejemplares, trobem una altre elogi cervantí vers Barcelona: “Admiróles el hermoso sitio de la ciudad, y la estimaron por flor de las bellas ciudades del mundo, honra de España, temor y espanto de los circunvecinos y apartados enemigos, regalo y delicia de sus moradores, amparo de los extranjeros, escuela de la caballería, ejemplo de lealtad y satisfacción de todo aquello que de una grande, famosa, rica y bien fundada ciudad puede pedir un discreto y curioso deseo”. Mai abans Cervantes havia parlat així d’una ciutat. Només de Barcelona.

En arribar a Catalunya, Don Quijote descobreix el fenomen del bandolerisme de la mà de Rocaguinarda, una realitat social que els castellans desconeixien i de la qual només tenien notícia mitjançant la idealització dels bandolers a través de la literatura. Cervantes se’ns presenta com un bon coneixedor de la realitat i fa que Don Quijote descobreixi les relacions de complicitat del bandolerisme amb les institucions catalanes, convertint-se en testimoni de com la violència i la criminalitat es pot confondre amb la política. Els elogis dels bandolers estimulen la seva vanitat al llarg dels tres dies que comparteixen viatge. La cortesia el fa envejar el seu estil de vida.

De la mateixa manera, un cop instal·lat a la ciutat, Don Quijote se sentirà afalagat i meravellosament tractat per Antonio Moreno. Barcelona ofereix a l’heroi una vida lúdica i plena de plaers en la qual s’esdevenen “saraos de damas” que deriven en festes i balls que “le molieron, no sólo el cuerpo, pero el ánima”. Barcelona, en definitiva, ofereix a Don Quijote la diversitat, una diversitat real, efectiva i pràctica, no intel·lectual.

Dore-Quixot.jpg

Tanmateix, la relació de Cervantes i Don Quijote amb Barcelona també presenta elements de contradicció. Uns elements que habitualment són menys citats. Per exemple, en sortir de la ciutat va pronunciar unes paraules que són el contrapunt dels elogis anteriors: “¡Aquí fue Troya! ¡Aquí mis desdichas y no mi cobardía, se llevó mis alcanzadas glorias, aquí usó la fortuna conmigo de sus vueltas y revueltas, aquí se oscurecieron mis hazañas, aquí finalmente cayó mi ventura para jamás levantarse!”.

D’aquesta manera, la fascinació de Don Quijote per Barcelona es conjugarà amb la decepció i la frustració. Cervantes farà que Barcelona es converteixi, més que cap altre dels camins del Quixot, en l’escenari on la bogeria de Don Quijote topi de forma més abrupta amb la realitat que l’envolta. Aquest serà el lloc on per primera vegada s’enfronti a la mort, a la violència cruel i salvatge del seu temps, a la realitat de la qual no era conscient.

Els episodis són diversos: Don Quijote és testimoni de com Rocaguinarda obre el cap d’un dels bandolers que l’acompanyen perquè aquest ha qüestionat la repartició del botí; també veurà com la jove Claudia Jerónima mata d’un tret el seu amant Vicente Torrellas. Però, el que és més important, recuperarà la cordura i descobrirà com aquell cap encantat que responia als seus desitjos no era més que una estafa.

montjuic-2.jpg

La decepció més gran que patirà Don Quijote a Barcelona és veure’s convertit en una joguina de la societat catalana, la qual es diverteix a costa de fer broma d’ell i Sancho Panza, el seu simpàtic acompanyant. I és que a Barcelona Don Quijote va ser afalagat, però a la vegada va veure’s ridiculitzat com el famós boig que era. Barcelona es converteix en el mirall en el qual l’hidalgo va poder veure’s finalment a si mateix. L’espai on Don Quijote es converteix en lector de si mateix en trobar-se enfrontat al Quixot de Fernández de Avellaneda.

I Barcelona és l’escenari de la seva darrera batalla. Sansón Carrasco, el cavaller de la Blanca Luna és el seu darrer enemic. Un altre manxec, un compatriota, que el desafia a realitzar la darrera lluita mentre que els barcelonins esdevenen espectadors d’un espectacle patètic. Una batalla esperpèntica que el posa de cara amb la realitat. Arribats a aquest punt, Don Quijote ha travessat la frontera mental que separa la bogeria de la cordura i per primera vegada és conscient del seu ridícul. L’heroi que creia ser és en realitat el bufó que diverteix la societat barcelonina.

2400005109_0ae8f19c45.jpg

Aquell cavaller capaç de protagonitzar les aventures i desventures més rocambolesques no suporta el ridícul i inicia el darrer tram de la seva existència afrontant un final amarg que el conduirà a la mort en regressar a la seva pàtria natal. El seny, la realitat, reapareix a Barcelona. Per què Barcelona? Només podem especular. Metàfora de la Monarquia Hispànica dels Àustries en el tombant de segle? Simple casualitat? Conseqüència d’una experiència vital de Cervantes que desconeixem? Tant se val. En qualsevol cas, va ser la necessitat de conèixer, la curiositat de Don Quijote per recórrer l’Espanya plural i diversa del segle XVII, el que va conduir-lo a topar amb la crua realitat. I lògicament l’escenari on la bena havia de caure dels seus ulls mai podia ser la Manxa.