Tota la pintura barroca va tenir un seguit de característiques comunes a gairebé totes les obres:

• Es va imposar el realisme, és a dir, les persones es retrataven tal com eren, amb els defectes físics que tenien, i no se n’idealitzava ni el rostre ni la figura. Fins i tot en els temes religiosos i mitològics s’utilitzarien models de la vida real (per exemple, Caravaggio per a pintar la mort de la Mare de Déu va fer servir com a model el cadàver d’una dona).
• Es practica la perspectiva des d’angles inferiors o superiors, abandonant el punt de vista horitzontal.
• Els quadres mostraven escenes plenes de moviment i força. Aquests efectes es van aconseguir amb figures que feien gestos bruscos o amb composicions plenes d’elements i personatges amb actituds dinàmiques. El traçat d’escorços, la asimetria, les línies ondulades pretenien aconseguir un efecte de tensió.
• Els personatges mostraven tota mena de sentiments, que es reflectien en els gestos de les cares o en les expressions del cos.
• Triomfa el color sobre el dibuix: són les taques de color les que creen les formes. S’utilitzen colors vius i càlids, a la qual cosa ajuda l’ús de l’oli, malgrat que van continuar pintant-se frescs.
• S’evita la intensitat equilibrada de la llum, preocupació essencial del pintor barroc, i es dóna un valor dramàtic a l’obra. S’introdueix el clarobscur, és a dir, la distribució de la llum i de les ombres de tal manera que produeixin un efecte de relleu, es modelin les formes i es doni profunditat a les composicions.
• Els temes representats van ser molt variats: assumptes religiosos, escenes mitològiques, moments de la vida quotidiana, retrats, etc. També es van desenvolupar noves temàtiques, com ara els paisatges i les natures mortes.

Malgrat els trets comuns que reconeixem en la majoria de les obres, en la pintura barroca hi va haver una gran diversitat d’escoles i estils. Com en l’arquitectura i l’escultura, la pintura barroca aviat va aconseguir un gran desenvolupament a la Itàlia del sis-cents, especialment a la ciutat de Roma. L’expansió del Barroc des d’Itàlia donaria lloc a dues grans escoles que reflectien la divisió política i religiosa del segle XVII.

El pintor barroc més important de l’escola italiana va ser Michelangelo Merisi, més conegut com Il Caravaggio. Iniciador d’aquesta tècnica, Caravaggio va influir en molts altres pintors europeus del moment i va ser admirat per tot el continent. Va introduir l’interès pels jocs de contrastos entre els fons foscos i focus de llum il·luminant l’escena, esdevenint un mestre del realisme i del clarobscur. La seva tècnica es va anomenar tenebrisme, i consistia a fer emergir les figures de la foscor. Com a mostra de la seva obra cal destacar els seus quadres Jugadors de cartes, Dones tocant el llaüt o L’enterrament de la mare de Déu. Les seves obres, en ocasions excessivament realistes, no sempre van tenir una bona acollida entre el públic.

La crucifixió de Sant Pere, quadre de Caravaggio. Aquesta obra constitueix un exemple clar de les innovacions pictòriques introduïdes per l’artista italià: l’interès pel problema de la llum, la voluntat naturalista i la realització de composicions complexes.

La vocació de Sant Mateu, quadre de Caravaggio.

La mort de la mare de Déu, quadre de Caravaggio.

D’entre els nombrosos pintors italians d’aquest període cal destacar també l’obra d’Andrea Pozzo, autor del gran fresc Triomf de Sant Ignasi, que es troba a l’església de Sant Ignasi a la ciutat de Roma.

El Triomf de Sant Ignasi, fresc d'Andrea Pozzo.

A Flandes, al sud dels Països Baixos, també es va desenvolupar una escola de pintura barroca molt important de caràcter aristocràtic i lligada a l’Europa catòlica. Els principal representant de la pintura flamenca va ser Rubens, el qual, influït tant pels renaixentistes italians com per la utilització de la llum de Caravaggio, va pintar tota mena de temàtiques: religioses (L’adoració dels Reis Mags, Davallament de la creu), mitològiques (Les Tres Gràcies) o escenes populars i retrats. Els seus deixebles més importants van ser Van Dick i Jordaens.

El rapte de les filles de Leucip, quadre de Rubens. És una obra d’un extraordinari dinamisme, fruit de la disposició en diagonal dels cossos nus i de la vitalitat que manifesten.

El davallament de la creu, obra de Rubens.

Les Tres Gràcies, quadre de Rubens.

A l’Europa protestant, especialment a les Províncies Unides, l’estil barroc va donar lloc a una escola pictòrica pròpia, profundament preocupada pel tractament de la llum. L’absència d’imatges a les esglésies i el menor pes de la jerarquia eclesiàstica i la noblesa sumat a la influència de la burgesia comercial, que era qui encarregava i pagava els quadres, va propiciar que els temes canviessin per donar pas a retrats burgesos, paisatges i interiors, amb escenes domèstiques i costumistes.

El pintor més important de l’escola holandesa va ser Rembrandt, un excel·lent retratista i mestre de la llum i l’ombra que va destacar, sobretot, pels retrats col·lectius (Lliçó d’anatomia i Ronda de nit). També cal destacar les obres de Vermeer de Delft pels seus interiors subtilment il·luminats i pel detall de les figures humanes i els objectes; i Frans Hals pels retrats de grup.

La Ronda de nit, quadre de Rembrandt (1642). En aquesta obra, on el pintor retrata un confraria, l’autor aconsegueix una composició excepcional a partir d’un tema vulgar. Així, Rembrandt crea una llum múltiple i focalitzada, que il·lumina molt a alguns personatges mentre que n’amaga d’altres, de manera que en visualitzar l’obra els nostres ulls van d’un cantó a l’altre de l’escena seguint els punts de llum que il·luminen les cares.

El taller de l’artista, quadre de Vermeer de Delft. En aquesta obra es pot observar perfectament com el pintor utilitza diferents plans per jugar amb la llum: un primer pla en el qual la cortina ens permet passar de l’exterior fosc al taller de l’artista; un segon pla en el qual la llum il·lumina suaument l’artista mentre treballa; i un tercer pla on la llum més potent il·lumina la model.

La noia de la perla, quadre de Vermeer.

L’arquitectura barroca va associada a l’arquitectura i l’urbanisme en el qual va integrar-se. La temàtica escultòrica barroca va ser, per tant, fonamentalment religiosa (hagiografia cristiana), civil (plasmació de l’heroi cristià i mitificació de monarques i papes) i al·legòrica (en especial, en els monuments funeraris i commemoratius).

L’escultura barroca va tenir les característiques següents:

• Una concepció del cos humà allunyada del cànon grecoromà.
• Es va imposar el realisme i el naturalisme. Les escultures van adquirir trets personals i moviments naturals.
• Les escultures representaven personatges amb una expressivitat dels sentiments molt intensa.
• Les figures van adquirir una gran mobilitat, energia i vitalitat. Sovint s’enllaçaven en composicions complexes, contorsions i postures forçades.
• Es van crear efectes lluminosos amb els plecs de la roba i els gestos de les figures, que formaven zones de llum i ombra.

La representació del moviment també va ser el principal objectiu dels escultors barrocs. Les línees corbes, obliqües, donaven una impressió d’equilibri inestable, com si els personatges haguessin estat capturats en un moment fugaç de l’acció. Les vestimentes van adquirir una gran importància com a part integrant del moviment de les representacions: les seves formes s’inflaven i els plecs es multiplicaven.

Diana la caçadora, d’Antoine Coysevox. El retrat escultòric ens presenta a Maria Adelaida de Savoia representada com a Diana. Malgrat que segueix fidelment les normes de l’Académie, l’obra aconsegueix transmetre la gràcia i la vitalitat de la millor època clàssica en ple Barroc.

A més d’un gran arquitecte, el polifacètic Gian Lorenzo Bernini va ser l’escultor principal del barroc i un dels escultors més grans de tots els temps. Entre les seves obres destaquen Apol·lo i Dafne, la Tomba d’Urbà VIII, l’Èxtasi de santa Teresa i la Càtedra de sant Pere. La producció d’aquest artista estava molt influïda pel sentiment i l’expressivitat de les escultures de Miquel Àngel.

L’Èxtasi de Santa Teresa de Bernini, obra en la qual l’escultor encabeix en una petita capella el grup escultòric format per Santa Teresa i l’Àngel. Per a la seva realització Bernini fa servir bona part dels recursos típics del Barroc creant un espai amb una forta càrrega tridimensional que gairebé esdevé una representació teatral.

Apol·lo i Dafne de Bernini (1625). L’escultor representa en aquesta obra el punt culminant del relat mitològic: Dafne és atrapada per Apol·lo i es converteix en arbre. Bernini aconsegueix una gran impressió de moviments gràcies a la roba i als cabells, que sembla que floten en l’aire, i dóna dinamisme al grup escultòric tot concebent-lo en una espiral ascendent.

Font de la plaça Navona de Roma, obra de Bernini.

Baldaquí de Sant Pere de Roma, obra de Bernini.

També va destacar l’escultura barroca espanyola, que va continuar el camí iniciat en el Renaixement i la majoria de les imatges eren de fusta policromada, és a dir, de fusta pintada. L’escultura va dependre dels encàrrecs de l’Església, i per això domina la temàtica religiosa ja que, fonamentalment, les obres van ser retaules per a esglésies i imatges per a les processons. La introducció del realisme va aconseguir en la imatgeria proporcions veritablement dramàtiques on predominaven les cares demacrades, les ferides obertes i les mostres de dolor i patiment.

Escultors com Gregorio Fernández, Juan Martínez Montañés o Alonso Cano van realitzar, amb un gran realisme, nombroses talles de Crists jacents, crucifixions i Mares de Déu dels Dolors, entre d’altres. I per a cloure l’etapa barroca, Francisco Salzillo va realitzar els conjunts escultòrics dedicats als passos de processons.

Mare de Déu dels Dolors dins del conjunt escultòric de la Pietat, obra de Gregorio Fernández. En aquesta obra destaquen els grans plecs, el dramatisme, el realisme i l’expressivitat del rostre i les mans de la Mare de Déu.

A Catalunya, en escultura barroca van ser molt representatius els retaules que ornamenten moltes esglésies, com ara la d’Arenys de Mar. La majoria eren de fusta tallada i a vegades policromada. Aquests retaules eren elaborats per famílies artesanes de poblacions com ara Valls, Vic o Manresa, entre d’altres.

Retaule de l’església d’Arenys de Mar, obra de l’escultor Pau Costa.

Els edificis barrocs cercaven la total integració dels espais i el trencament amb les zones que interrompien aquesta continuïtat. Així, les construccions barroques tenen un sentit teatral de l’espai, de manera que l’espectador no es troba en un lloc de l’espai, sinó immers en el mateix espai, absort pel moviment i per la interrelació de cada part en un tot. En definitiva, aquestes edificacions es construïen amb l’objectiu de cridar l’atenció dels vianants.

Per aconseguir-ho feien servir diversos procediments que caracteritzen genèricament l’arquitectura barroca:

• L’ús de línies corbes i de columnes en espiral que es retorcen, anomenades columnes salomòniques.
• La incorporació de formes el·líptiques o ovals en les plantes dels edificis.
• La creació d’efectes lluminosos a les façanes per mitjà de la utilització d’entrants i sortints i frontons partits que creaven zones de llum i d’ombra.
• L’abundància (o recarregament) de decoració, ornamentació i guarniments a les façanes, en les quals es combinaven pintura, escultura i arquitectura.
• L’ ús de materials rics i cridaners, com ara els marbres de colors.
• La monumentalitat i l’efectisme, que s’accentuaven per exalçar el monarca absolut o l’Església.

Roma va ser la ciutat on va néixer l’estil barroc en el segle XVII. Després del Concili de Trento, en plena aplicació de la Contrareforma, els papes van decidir reestructurar Roma per reforçar el seu paper com a centre de la cristiandat. D’aquesta manera, la remodelació de la ciutat va consistir en la construcció de grans esglésies en el nou estil barroc i de places i avingudes que unien els principals edificis religiosos de la ciutat.

Gian Lorenzo Bernini va ser l’arquitecte escollit pels papes per fer els projectes més espectaculars i el màxim representant de l’arquitectura barroca. Va dissenyar la plaça de Sant Pere de Roma amb la seva gran columnata el·líptica i el baldaquí a l’interior de la basílica, paradigmes de l’estil barroc. A més, va fer alguns dels principals edificis i places de la ciutat.

Plaça i columnata de Sant Pere del Vaticà a Roma, obra de Bernini (1667). L’obra resultant és monumental i simbolitza l’abraçada de l’Església als seus fidels.

Detall de la columnata de Sant Pere del Vaticà.

Un altre arquitecte barroc destacat va ser Francesco Borromini, que, entre altres edificis, va dissenyar l’església de San Carlo alle Quattro Fontane, plena de corbes i de moviment.

Església de San Carlo alle Quattro Fontane a Roma, obra de Borromi. En ella l’arquitecte va crear una planta irregular basada en un oval i va vestir-la amb uns murs en contínua ondulació que engrandeixen visualment les veritables dimensions de l’edifici que és coronat al centre per una cúpula ovalada.

L’arquitectura barroca aviat es va estendre per gairebé tot el continent europeu.

A França el barroc es va caracteritzar per les línies rectes i una decoració menys abundant. La corona i la noblesa van construir grans palaus, de proporcions enormes i aspecte majestuós, amb una planta i unes façanes que tendien més cap a l’adopció de formes clàssiques, entre els quals va destacar el palau de Versalles obra dels arquitectes Le Vau i Le Nôtre.

El palau de Versalles, símbol de la monarquia absoluta francesa.

A Espanya l’arquitectura barroca es va caracteritzar per l’abundant i exuberant decoració, que cobria tant l’exterior com l’interior dels edificis, en especial a les esglésies.

Va destacar especialment l’obra de José de Xoriguera, que va tenir una gran influència. El seu estil s’anomena xoriguerisme i el podem observar al Retablo de San Esteban a Salamanca. Ja en el segle XVIII, Pedro de Ribera va culminar aquest estil amb portades plenes de corbes i jocs de llums i ombres, que les convertien en veritables retaules com, per exemple, el Hospicio de San Fernando.

El Hospicio de San Fernando a Madrid, obra de Pedro de Ribera, és la mostra de la creació d’un nou estil trencador que corba els entaulaments i utilitza els estípits amb una gran lògica ornamental gràcies a una inventiva genial.

Un altre aspecte típic del barroc espanyol dins de l’arquitectura civil va ser la construcció de places majors, molt més serenes i equilibrades, entre les quals destaquen la de Madrid i la de Salamanca.

La Plaza Mayor de Salamanca, obra de Alberto Xoriguera i García de Quiñones.

A Catalunya, el gòtic va ser substituït definitivament pel barroc a mitjans del segle XVII. En el camp de l’arquitectura podem trobar unes primeres mostres a la Casa de la Vila de Reus a inicis del sis-cents, però la veritable consolidació la trobem amb la Casa de la Convalescència de l’antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona.

Casa de la Convalescència de l’antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona.

També són de finals del segle XVII i de començaments del XVIII la portalada de l’església de Caldes de Montbui, les façanes de la catedral de Tortosa i de Girona, i la Universitat de Cervera. La culminació d’aquest estil la trobem a l’església de Betlem, a Barcelona, obra de Josep Juli, que presenta bona part de les característiques barroques, com ara les columnes salomòniques, les volutes i els rombes a la façana, a més d’una nau única amb transseptes i cúpula.

La façana de la Universitat de Cervera és una de les mostres més representatives de l’art barroc català.

Amb el nom de Barroc es defineix una etapa cultural d’Occident que va abraçar principalment el segle XVII i bona part del XVIII, com a conseqüència, sobretot, de les lluites religioses que havien dividit Europa en el segle XVI. D’aquesta manera, l’enfrontament religiós va provocar un canvi en la mentalitat caracteritzat pels sentiments exaltats. En definitiva, el Barroc, que va abraçar tots els aspectes de la vida i la cultura, contrastava amb l’humanisme, el racionalisme i el classicisme (equilibri i simetria) renaixentistes.

La serenitat i l’optimisme propis del Renaixement van entrar en crisi per ser substituïts per una visió més mística de la vida i menys optimista. Als països catòlics la nova mentalitat es va reflectir en una religiositat punyent que es percebia en tots els aspectes de la vida. Per la seva banda, als països protestants es va imposar una manera de veure la vida més individualista i la valoració social del triomf econòmic.

El concili de Trento, a més de precisar els dogmes de l’Església catòlica per a l’època moderna, va significar l’intent de recuperar per al catolicisme tots aquells a qui la Reforma havia separat de la fe romana, mitjançant la propagació de la litúrgia i de nous llocs de culte. Així, l’art religiós va ser novament reanimat i encoratjat, proporcionant un nou estil artístic, el Barroc.

L’església de Il Gesú (segle XVI), obra de Vignola a Roma, amb la seva planta amb forma de creu, va servir de model constructiu a les noves esglésies contrareformistes.

L’art barroc, igual que el renaixentista, es va inspirar en les formes clàssiques. No obstant això, l’un i l’altre es diferenciaven clarament gràcies a la incorporació de nous valors estètics on predominaven el moviment, la llum i el color més que el dibuix per a crear les formes, el realisme en les representacions i el gust per allò teatral i escènic. Els artistes barrocs volien representar la realitat tal com era, sense ocultar-ne els defectes ni idealitzar-la. A la vegada, també volien despertar sentiments molt intensos en l’espectador recorrent a la fantasia i a la fascinació per a reforçar la fe catòlica, i per això feien obres plenes de símbols, moviments i contrastos.

Sant’Andrea al Quirinale, de Bernini. Aquesta església és un bon exemple dels elements constructius típics del Barroc, amb la barreja d’elements de l’arquitectura clàssica i la utilització de formes el·líptiques, corbes i circulars pròpia dels artistes barrocs.

La renovació profunda de l’Església després de Trento va trobar en aquests artistes als millors propagandistes de l’esperit de la Contrareforma. La representació dels miracles, els martiris i la resta de la simbologia catòlica havien de suscitar la fe i la pietat dels fidels. El seu objectiu era atreure els fidels als temples, tot impressionant-los amb unes construccions monumentals i una exuberant decoració, símbol de la riquesa i per tant de poder.

L’art barroc també es va imposar a la societat civil ja que coincidia amb la tendència dels monarques del segle XVII a refermar la seva autoritat, tendència que va desembocar en les grans monarquies absolutes de dret diví.

El palau de Versalles, símbol del poder absolut de la monarquia francesa de Lluís XIV. L’edifici va ser concebut en íntima relació amb els jardins, plens de fonts i estanys. L’aigua fluint constantment és una imatge del sentit fugaç de la vida, del moviment que tant caracteritza els artistes del Barroc.

És per això que els principals escenaris del barroc, el període de màxim esplendor del qual hem de situar en el segle XVII i començaments del segle XVIII, fossin residències dels poders reals de l’Antic Règim: per una part les esglésies, fastuoses en decoració com a avantsala del cel; i, per l’altra els palaus, reflex del poder real (el palau de Versalles seria l’exemple més clar d’aquesta tendència). A aquestes construccions s’hi va sumar, a més, l’atenció posada en l’urbanisme i la creació de grans jardins, places, escalinates i fonts que, generalment, s’afegien a les residències de certa importància.

En contraposició a aquesta tendència que caracteritzava l’Europa catòlica, a l’Europa protestant i d’ascendència burgesa l’estètica i els temes predominants serien molt diferents. D’aquesta manera, als Països Baixos i als Estats alemanys, les obres d’art eren encarregades per clients burgesos, mentre que l’art esdevenia cada cop més intimista i quotidià (retrats, temes domèstics, flors, etc.).

La cuinera, de Jan Vermeer. En aquesta obra el pintor holandès mostra de manera magistral la preocupació pel tractament de la llum i el domini dels colors característic dels pintors del barroc europeu.

La cultura barroca no només s’ha de circumscriure al camp de l’art, sinó que s’ha d’entendre com un gran moviment cultural. Per exemple, la literatura va assolir en aquesta època un dels seus moments d’esplendor, amb autors com l’anglès Shakespeare i el francès Molière. També va destacar especialment el Segle d’Or de les lletres castellanes, amb autors com ara Cervantes, Quevedo, Góngora, Lope de Vega o Calderón de la Barca, entre molts d’altres. Tots ells imbuïts per l’esperit barroc.

Però és que la música també va viure un gran moment, amb la introducció de grans novetats respecte de les èpoques medieval i renaixentista. I és que això que avui es coneix genèricament, i impròpiament, com a “música clàssica” té les arrels en la música barroca. És en aquesta època, malgrat del predomini de l’adscripció religiosa, quan els gèneres profans van adquirir un gran relleu, per exemple amb l’escriptura de les primeres òperes. Compositors com Claudio Monteverdi, Antonio Vivaldi, Georg Händel o Johann Sebastian Bach van il·luminar el barroc amb les seves obres.